Complir desitjos
I el complir mai vessà el càntir,
de fet cada càntic era riu antic
i les nostres frases fetes, vers d’ahir,
de res serviren les paraules
ara tot era joc mut d’atzars,
i ja no valien més les armes,
tot era al pou i mort, moll,
I acomplíem desitjos de forma rara,
cada vers era nu i ple de màgia a l’alba,
els nostres errors eren dictats
per ments perverses i alienades,
els seus infortunis mai saberen d’ànimes,
i t’enrabiaves amb la pluja de veu
que omplia de finestres l’ànima,
érem com ens veiem i jugàvem,
darrera la penosa visió de l’alba.
Aquesta visió que no dic, com amago,
qui sap si veure’ns més purs
despulla paisatges i fa nues les besades,
després d’aquesta primera trobada
ja res serà com hauríem imaginat,
ni res restarà mut per les imatges,
sé que la blanca escuma ara s’alça,
qui sap si demà tindrà permís per trobar-la,
ara tots som muts i envelleix la nua tarda,
qui sap si a l’endemà ja no calen mirades,
ara tot sembla anunciar la mort de l’alba,
aquella estrella il·luminada que no dius,
aquella frase que s’acarona a l’espatlla de demà,
quan ja res serà, i naixeran, promeses com afanys.
I de res servirà diagnosi mèdica ni grises americanes,
ara, a aquestes alçades, les punyalades van cares,
i no hi ha joc ni ball de màscares,
cada instant despulla la tarda,
no hi ha perversions a les matinades,
compleixes desitjos amb la celeritat de l’alba,
que s’esmuny com una ona silenciosa per la plana,
la seva nit era vers d’ahir, el seu dia matinades.
I estem sembrant encara que fugim de tempestes
i estem guarint-nos encara no es vegin les cicatrius,
malgrat la manca de ritme o el caminar estàtic
ja no hi ha branques a les llunes negres,
de les seves blanques veles, roges esteles,
ja no hi ha silenci ni muts a les tavernes,
les seves veus vessen de les copes com les meves,
qui ens diu si la pluja només a dut silenci?
Si l’alba durà la resta o un sol instant darrera la finestra,
el cop i el crit d’ahir són petjades que cal mantenir.
