(Portada de @lidiafanericart)
***
Una neurona que resisteix
Entre la tempesta d’idees, enmig l’aigua,
hi ha una neurona que resisteix l’onatge,
és l’única que resta, és la supervivent,
ho fa a mercè del vent, vent huracanat,
entre reguitzells elèctrics i pensaments,
treballa per totes les que no hi són,
es multiplica, de vegades, però és única,
s’encongeix, a voltes, d’altres s’estén,
i s’entén bé, encara, amb el cos, el cap,
una neurona que resisteix a aquesta mort,
la dissort seria perdre-la, és metàfora,
metàfora de que ens tenim a nosaltres
quan cal oblidar els altres, escoltar-nos,
ella és la baula que li cal a la cadena,
sense ella no hi ha moviment ni calma,
ara gaudeix d’una tranquil·litat rara,
abans vedada i moltes vegades buscada,
és l’element que manca, és resistència
com efervescència, és el nostre espill.
La nostra imatge quan res no espera.
***
Diàlegs interns
Dialogo internament, amb el meu jo,
per més que ho intento mai no surto,
només de vegades és amb els altres
converso, verso, invento i creo,
neix en mi la necessitat de mirar,
de cercar més enllà de les paraules,
de veure les cares, de recordar-les,
dins la meva ment, pur sentiment,
ardent, com el vent de ponent
quan el sol crema les seves ales.
Vull volar amb el bec en flames,
que no m’aturi tendresa ni focs,
és més, que la calor m’alimenti
aquestes ganes de dialogar i ser,
amb mi o amb els altres, tot cert,
perenne i cert, mai caduc i mort.
Diàlegs interns quan més ens cal,
després de tenir-nos som la clau,
el pany, la porta, origen i final,
som el bes, el cos, la ment oberta,
per comunicar-nos enllà els estels,
enllà les estrelles, som bellesa,
extrema, la de les nostres idees
capaces de canviar i canviar-nos,
canviar-vos, tot comença aquí,
aquí mateix, en nosaltres.
No vull ser mirall si no mires,
no vull ser cosmos sense el cos,
ni ser llum sense la lluna,
ni ser foc sense cada sol,
sense cada dia, vull ser jo,
radicalment, dialogant,
així, internament.
***
Creure-ho per veure-ho
Creure-ho per veure-ho, no hi ha opció,
cap altra opció, hem de visualitzar-ho,
mirar per crear, planejar per viure-ho,
plantejar per sentir-ho tot ben endins,
és més senzill del que podríem pensar,
és una sensació i també la nostra raó,
un sentiment transformat en pensament
i el pensament es fa realitat viva.
No n’hi ha prou amb grans dipòsits,
hem de creure que el líquid és pedra,
preciosa, com els ulls de la lleona,
de la gata més bonica i sensible.
Les joies no tindran preu, sí origen,
hauríem de creure que és possible
cada somni, cada detall, cada camí,
només així tenim la clau de la casa,
de la casa on hi viuen tants anhels,
de l’ambre de mil·lennis a l’actualitat,
ressorgirà de les tenebres cada llum,
sorgirà del descobriment cada senyal,
com en un sender on importen les passes,
les teves passes, creient-ho per veure-ho.
***
Sense líders
Somnio una terra sense mandataris,
sense líders, sense que ens guiïn,
és un somni on no hi ha ningú més,
on no hi ha ningú més que un altre,
jo no vull ser líder ni tenir-ne,
vull que tothom tingui la informació,
l’ensenyament de generació a generació,
aprenent els uns dels altres, lliures,
com en una tribu, ajudant-nos, totes,
som persones sense cap Déu, cap amo,
anàrquics i valents, lluitadors arreu,
tenim el futur a les mans, a les ungles,
tenim tota la força d’una terra antiga,
sense líders és més senzill viure,
sense líders la veritat desperta,
no volem que ens manin,
no volem més cadenes,
prohibicions absurdes,
ens cal la llibertat al vol,
volar lliures cap on vulguem,
ser sense polítics ni policies,
sense jutges, sense amenaces,
massa temps esclavitzats
volem gaudir de cada pas.
Sense líders per despertar
tantes ànimes preses adormides,
sense líders per anar a cercar
tots els límits i afrontar-los,
aprendre dels més vells, dels joves,
construir una societat sense lligams
on tot sigui possible, somniant.
***
Són imatges tortes d’un record estrany
No he oblidat molts dels instants,
són imatges tortes de record rar,
són moments que tornen a la ment,
com un lament, com un turment,
tronen en un cel de tempestes
que és el cervell si és desgavell
i ara el trobo massa vell, encara,
potser arribarà el dia de ser jove,
com abans, o fins i tot serà infant
les neurones poden regenerar-se
i qui sap si ara són al col·lapse,
els records són només les imatges
tortes i trencades em tornen a tu,
desapareixes a la meva imaginació
fent-te lloc per jo idear-te de nou
com si no hi hagués ningú més al món,
em sento sol, ara, a cada segon,
el temps no marxa a aquest racó,
tot és estrany, digne de mi,
perquè negar-ho, tot és fosc,
només la llum de la presència
-de la meva llunyana essència-
pot salvar-me de mi mateix
i del record que en tu creix,
no som més que un oblit malaltís
a les vèrtebres d’un temps difús,
estranyament volgut, d’imatges tortes.
***
Numerologia sense lògica?
Els números tenen la seva lògica,
un sentit, són un tot a la natura,
enllacen corbes, arbres i pluja,
rajos de sol i cada resultat,
cada problema, són matemàtica.
Ciència certa on manca un esglaó
dins l’alquímia tan antiga com nua,
encara per vestir aquest art estrany.
Tot està escampat pel terra i pel banc,
banc d’eines i de recipients de química,
tots els plànols a les parets, guies,
escrits, numerologia amb lògica.
Cada nombre com cada nom ho crea tot,
calen els pensaments com equacions,
calen els versos per fer els poemes,
cal la idea per veure la realitat,
pensar i crear, idear i emmotllar.
Es vertebra el sentit, cada significat,
vessa el líquid i el compost explota,
composició relatada a llibres antics,
ara amb la darrera mirada, la teva,
hem fet dels fluids totes les pedres,
gràcies a la numerologia, també,
té tota la lògica, no som nombres.
***
Escales que baixen a la cala
Hi ha unes escales cargolades
des del poblat fins a la cala,
uns esglaons inestables, sorra,
pedra, troncs, al fons atzavares,
flors liles i blanques, aigua pura,
noies nues i unes barques, dones,
homes, infants jugant a la platja,
el poble queda damunt, tot blanc,
portes blaves i geranis al test,
més enllà ones i una calma estesa,
hem decidit baixar les escales,
hem decidit tornar a aquella cala
on vam ser infants i adolescents
i de tant en tant volem anar-hi
a recordar com és la mar per sota,
quan veiem peixos de colors i pops,
petxines i eriçons de mar, cavalls,
roques que ballen amb els reflexos
d’un sol d’estiu dins aquest hivern,
només de recordar-ho sóc allà mateix,
baixant les escales dins la ment,
banyant-me a la cala malgrat el temps,
la distància, tot allò que ens separa
per seguir junts en el somni blau,
marí, des de la infantesa fins aquí,
camins que no fan perdre el camí,
dreceres que duen a altres dreceres,
estacions de pas i estacions de tren,
destinacions preses al destí en segons,
l’estela del desig enmig dels turqueses
em tornarà a la cala, baixant les escales.
***
Les cançons més màgiques
Els poetes, les seves lletres, els poemes,
les cançons, el cantant, cada grup, l’autor,
qui deixa els acords pels racons de l’escena,
de l’escenari, entre llums de colors màgics
com els temes lliures de cadenes i presons,
lliures viatgen pel cel, entre tu i jo,
per l’oïda i per la pell, eriçada
a la flama del primer contacte,
les cançons més màgiques ho són tot,
després d’això la música ens guia,
ens visualitza i projectem notes,
els pentagrames, tramant amb les mans,
teclejant versos, rimes lliures i fixes,
fixant cada imatge, cada conversa, eterna,
no hi ha límits ni marges a les melodies,
tots els dies desprenen la mel, cançó dolça,
amb la tendresa líquida entre llavis roents,
les cançons màgiques es canten a l’orella,
xiuxiuejant, mirant-nos nus, molt endins.
***
Reconeixo aquest dolor
És cert, com la vida mateixa, el dolor,
aquesta flor estranya de futur incert
que es manifesta obscura, plena d’ahir,
fa patir i, a més, volta pels espais buits
com un rar passatge que costa oblidar
als matins tan antics fets de tinta
quan s’oblida la primera paraula,
la darrera, en un bucòlic indret,
absort per les venes negres de nit
que declinen les paraules a l’abisme,
de tot se’n aprèn i tot ens marca,
de la negror he oblidat cada mot,
imprès a la paret cada acte,
com una vella contrasenya
que em du dins de mi,
entre paraules buides
que no omplen l’espai
si no és per recordar
el moment que du aquí,
a aquesta sensació amarga
que es descriure el moment
quan la ment s’escampa sola
i costa trobar els pensaments
que es col·lapsen i s’amotinen
com si no hi haguessin trinxeres
molt més enllà de les fronteres.
-mentals-
***
Ulls de foc, de gat negre
Tens la mirada vermella com el sol
a un matí radiant, allà l’horitzó,
tens els ulls rojos com tempestes
i mires profundament, dins la ment,
intensa et manifestes enllà l’alba,
encens el sentiment i sents endins,
el que relaten les pupil·les és vida,
que traça pinzellades liles a la mar
com un encanteri fet de llums rares,
de colors brillants i al·lucinants
que es desfan dins el cervell,
més enllà de la nostra pell,
ell, el vent, fa la resta,
s’encén darrera la finestra,
s’estén entre les branques,
els arbres fan un racó al gat,
al gat negre que dus a la mirada,
com una fada magenta i mai erràtica,
que dansa fins la meva mirada, mirant-te,
idolatrant-te, sense poder-hi fer res.
Ulls de foc, de gat negre a la mirada,
per més que ho vulgui no deixo d’idear-te.
***
Cerimònia diabòlica
Cada dia fem cerimònies diabòliques
amb la mirada, amb les carícies,
foc, guspires, enceses brases
a la pell roja de desig intens,
atents fins que perdem sentits,
entre els dits, infinits, afins,
suaus i eterns, els traços, nus
fan quadres de pintura abstracte,
exacte el tacte i els tractes,
diables, dimonis, éssers rojos,
revolucionaris i esotèrics,
asteriscs sense riscs,
vermells com les pells.
Els colors de la matinada
al teu dors fosc de dàlia,
ennegrida en desert negre,
ulls de gat obscur i estrany,
rar i gris, de mirada encesa,
perversa, vers a vers, eterns.
Les connexions de danses diabòliques
són cerimònies rares i esotèriques,
tenen la senyal al principi del camí
i la darrera carta al darrer pas,
dreceres que s’ajunten, es fonen,
com un ferro forjat pel foc intens,
l’eternitat és com un ball dels antics,
a cada passa cap a l’infinit desperta
aquesta manera que tenim de veure-la.
***
Nits trencades i fosques
Obscuritat arreu, no podia dormir,
tenebres a la ment, escrivint-ho,
escrits foscos a altes hores,
dibuixos sense massa sentit,
gargots, espirals, precipicis,
indicis que la ment emmalalteix,
rara, estranya, llunyana, torbada,
del revés, auto enganyant-se, dins,
molt endins dels pensaments antics,
nous, morts i vius, a ras de terra.
Volant, imatges retrobades al passat,
volant, paraules que són alliberades,
missatges incandescents i socarrimats,
de vegades rimats, d’altres oblidats.
Recordo les matinades sense rumb,
sense saber on deixar les idees,
si al paper o al carrer fosc,
si a la xarxa o a la mar en calma,
calia la mà amiga a aquelles hores,
calia un cafè al primer bar del matí,
seguir escrivint per seguir sobrevivint.
***
Amb el vent a favor
Naveguem amb el vent a favor,
hi ha una illa a l’horitzó,
res no pot tenir millor color
i el sol ens protegeix somnis
que creem de nit i dia, vius,
seguint l’estela de la llibertat
vivint-la, fent-la en el rumb,
vent a popa la revolta arriba
quan crèiem que no assoliriem
tants anhels cuinats a foc lent,
amb tota la calma i tranquilitat.
Havíem d’arribar aquí, a l’illa
-metàfora certa de viva essència-
com quan vam arribar per néixer,
amb el vent a favor malgrat pesi,
malgrat de vegades no ho veiem,
creient que tot està perdut,
creient que sempre naufragarem,
encendrem el vent que empeny etern.
***
Instants presos a la memòria
Tota la vida són instants presos,
de vegades dins una memòria boja,
reguitzells a la ment de moments,
passats dins una terra, un món,
aquest, ni més ni menys, estrany,
a voltes, a voltes potser no tant,
però qui sap si tot passa aquí,
a aquest planeta suspès i blau,
tal vegada estem a miralls galàctics,
més enllà del cosmos, fins i tot,
volant lliures en uns llimbs,
lluny de tot allò imaginat,
lluny de tots els somnis,
de tots els anhels i deliris,
potser per fer-los més certs.
Instants presos dins la memòria,
d’altres que s’escapen del record,
atrapats al cor d’algú altre i tot,
en aquest o en algun altre univers,
per sentir, per pensar, per somniar
sempre hi som a temps, i recordar,
després de tant temps donant voltes,
a la vida i a les coses, a tot,
potser és un primer pas a l’eternitat.
Allò etern és l’instant que recordem,
si ens mantenim vius després de la mort
serem presos d’una memòria llibertària
on no oblidem res del que ens fa lliures,
on vivim més enllà del record, al teu cor.
***
El glaç crea el traç
El traç lluminós el crea el glaç,
la cristal·lització és a un pas,
el traspàs del gel a la pedra,
cristall a l’era glacial,
instants que no esperen,
tan és, ells no hi seran.
Anirem enllà dels marges,
sorgint darrera cada flama,
sentint la tendresa endins,
el traç de glaç és a l’estiu
com el petit ocell al niu,
casa i esguard, ala i temps,
vent i vol, sentit i sentiment.
De la calor al fred, càlid fred,
contrastos rojos i blaus de cel,
verds de boscos abans de ser foscos,
a la vesprada roja de núvols liles.
Com un encanteri dins l’alba dolça
així veig esfumar-se el temps ara,
per donar-me el somni d’etapa nova,
cada vegada el traç és més lluminós,
blau safir dins una onada somniada,
després de tot som cada univers,
des de l’habitació a l’horitzó,
caminem entre traços glaçats,
doncs som pedres antigues,
les que duem als ulls.
***
Ja ho tindríem
Potser ens pensàvem que no arribaríem,
però ja ho tindríem, per fi assolit,
aconseguit, de fit a fit, fita a fita,
hem pogut sortejar les pedres del camí,
saltant de marge en marge fins a la fi,
si ja estem aquí és per haver-ho somniat,
per haver-hi pensat, també per visualitzar
tantes sendes com els ulls volien ocultar,
ho hem planejat, ho hem plantejat, és un fet,
de tantes coses com anhelàvem ara cada passa
acompanya a una altra, com en un roig misteri,
és l’encanteri de la sang barrejada amb verí,
de tantes cantines, de tantes tavernes, al vi,
com una dolça melodia a un carreró ben fosc,
al bosc -lluny- es sent un gemec de plaer,
les bruixes ens esperen passada la nit,
hem arribat fins aquí per gaudir,
ja ho tindríem, després de tot,
ja som al cap del carrer, arreu.
***
La mar a la mirada de la tarda
La mar reposa als ulls de la tarda,
les seves ones ballen el teu cos,
són onades estimades pel teu cor.
Hi ha un horitzó de nit i de dia,
sempre allà, ho sabem, no oblidem,
ha vist a molta gent durant segles,
ha bressolat cada desig, cada plor,
cada besada, cada combat, cada llamp.
Hi han naufragat, hi han navegat,
hi han salpat amb moltes esperances,
han arribat a ports llunyans, a ciutats,
però no sempre han tornat, han tronat.
Trona el cel, tempesta d’hivern,
llampeguen els núvols nous anhels,
salpem, salpem, anem enllà encara,
si naufraguem i la vida hi deixem
que sigui per ser fidels a l’horitzó,
per sentir la mort a mans de la mar.
I si naveguem fins a la fi del temps
que sigui per recordar la fortuna
de tenir-nos passades les llunes.
Passades les llunes som a la mirada,
a la mirada de la tarda que mira el mar,
arribarà la nit i besarà l’ona fosca,
la que sempre guaita i no ens abandona
sabent que ella és guardiana i és guia,
que la seva obscuritat és antídot i gest,
una ombra que ens cal per sobreviure,
un crit quan cal viure, un cop sec.
Que mai no arribin a nosaltres el límits,
les línies roges, a terra o a la mar,
que no ens calgui haver-les de passar,
que el destí sigui com els ulls de la tarda
que s’estima el mar i a tots els nàufrags,
que s’estima als navegants i cada final,
després de tot això som part dels blaus,
arribem a la sorra de cales perdudes
veient com perdura l’estima que ens tenim.
***
Ningú no sap el somni que tenim
Per més poesies, per més poemes,
ningú no sap allò que somniem,
per més idees, per més imatges
ningú mai no sabrà la jugada
doncs tenim asos a la màniga,
no són trampes, no són trucs,
la nostra màgia és ben certa,
és la llum i el color, és tot.
Algun dia ens voldran analitzar,
miraran amb lupa cada escrit,
nosaltres ja serem molt lluny,
nosaltres ja ho haurem aconseguit,
el nostre camí serà el nostre destí
i és tan així que no hi ha cap dubte.
Assolirem el somni més íntim i universal,
des del cor fins la fondària de l’oceà,
des de l’oceà als ulls que no hi veuran,
ni tenint-ho davant ho visualitzaran,
perduts en la voràgine de les presses
corrent darrera del capital, cecs,
no veuen la veritat ni al seu davant.
Si el somni ja es va realitzar ara correm
davant del vent, davant dels ocells, al cel,
davant dels núvols, molt més enllà dels estels,
tenim el moment oníric enganxat a la pell,
mai podran res contra tantes conclusions,
serem l’epíleg, el resum i el darrer mot,
serem tu i jo, tu que llegeixes a deshores,
jo que escric de bon matí per ser a prop teu,
esperant que surti el sol, esperant-te a tu.
Ningú no sabrà mai el somni que hem aconseguit,
ningú mai no sabrà que somniàvem i que volem,
que volem realment, lluny del que tenen a la ment,
estaran tan perduts que caminaran a cegues, caient,
caient a un precipici, molt abans del nostre inici.
A anys llum, lluny de tots aquells feixistes,
a anys llum, lluny del poder i de la corrupció,
a anys llum, lluny dels seus podrits malsons,
serem el roig il·luminant cada rostre de goig,
la foscor de les caixes de ressonància, sonant,
dins d’uns violins a una escena encara llunyana,
una dansa de vestits foscos i llavis roents,
de dones brunes amb trenes negres i violetes,
de dones pèl-roges i rosses, asiàtiques i negres,
de totes les contrades en un ball dels ancestres
dins una flauta del primer xamà que va parlar
deixant lliure a l’aire la primera melodia,
aquella que ens acompanyarà, a anys llum.
Millor que no sàpiguen el somni que fem,
l’avantatge és degut al llarg bagatge
per una terra d’eterns contrastos,
mereixem la màgia sense trucs,
el nostre viatge és de patiment,
mai sabran que ha passat la ment,
quins turments ens fan ser com som,
ells no ens veuen ni mai ens veuran,
tenim la gran sort de somniar desperts,
ara només podem desitjar més encerts,
serà fàcil, senzill, malgrat el camí,
serà dolç el trajecte, mai el sabran.
***
Ho deixo
Ja ho tinc clar, ho deixo,
masses substàncies i vicis,
massa apologia de les drogues
es desprenen de tants poemes,
he experimentat, tot per això,
per anar més enllà dels mots,
de les imatges, de la realitat.
Però arriba el moment de parar,
cal aturar-nos quan més ens cal
i només nosaltres tenim les eines,
les claus, allò que ens fa falta.
Passaran els dies, mesos i anys
i desitjo tornar a aquesta poesia
amb la certesa que això ha acabat,
ha acabat el forçar el bell cervell,
el cervell vell, bellesa i vellesa
als versos, els vull ben perennes,
que mai no caduquin, sense claudicar,
deixar enrere les addiccions a un pas
capaç de canviar-me, se’m posa fatal
i potser aquesta és la senyal,
l’enyorada senyal, quan més cal.
***
Ho farem
Qualsevol dia ens trobarem i ho farem,
serà senzill, viu, valent, cert, precís,
el mot exacte, la paraula més oportuna,
la frase justa, la mirada escaient,
la força de la vela amb el vent,
ho farem, podem estar-ne segurs.
Anirem allà on neix el sol,
a l’horitzó que mai no acaba,
que mai no acabarà, rebrotarà,
brotarà més enllà de la terra,
serà la senyal, somni etern,
infinit com el sistema solar,
com les galàxies, com l’univers,
el multi vers no és al metavers,
ho farem sense realitat virtual,
la telepatia serà el nostre canal.
He sigut masses anys carn de psiquiàtric,
no trobo estranyes les esquerdes a l’àtic,
els nostres caps han patit les tempestes,
hem patit com mai no hauríem imaginat
però tot i així ho farem, ho aconseguirem.
La drecera que ens portarà allà neix ara,
ara que connecto amb tu d’aquesta manera,
ara que connectem més enllà de la paraula,
dels silencis, dels marges, del mateix llibre.
Aquests versos volen ser el cant més clar,
el cant que mai s’atura ni s’aturarà,
es mantindrà enèrgic fins als teus ulls,
si llegeixes aquestes línies si vols vine,
anirem molt més enllà d’allò “possible”
per fer realitat cada “impossible”, junts,
plegats entendrem la bellesa de cada gesta,
ho farem, i ho farem unint les nostres mans,
el laboratori serà a algun lloc del món,
serà màgic i ho entendrem tot en segons,
fins i tot en mil·lèsimes de segon,
esclatarà la composició específica,
ho farem sense deixar ningú enrere,
ningú de la gent que estimem i ens estimen,
hi serem tots, tan si els coneixem com si no,
els altres quedaran al marge, morts en vida.
Ho farem, ho farem, ja queda menys,
estarem preparats per cada canvi,
anirem enumerant cada detall del somni,
escrivirem els nous versos amb ploma roja,
ploma roja de robí encès, un luxe encara,
després aquests luxes ja no ho seran,
la tranquil·litat tan temps vedada
serà la normalitat a la nova realitat,
pau i calma, com al camí de la troballa,
com quan balla el destí amb cada camí,
quan convergeixen totes les sendes
fent-ho, assolint-ho, fita a fita,
i només ens cal el darrer pas,
sense tu no seria possible,
ho farem, podem estar-ne segures.
***
Històries rares de futur incert
Les històries estranyes de futur incert
són les que mai no expliquem a mitjanit,
que resten immòbils fins la matinada,
quan desperten d’una llarga letargia
dins la lletania que fan lluna i sol,
aquestes històries potser naixeran
o potser no, ningú ho pot saber,
o sí, qui sap si qui les crea.
Creem dies des del llit
com creem la vida al bressol,
imaginem i també ens imaginen,
anem fent i refent els camins,
són sendes incertes encara
però ballen com la nit clara,
poden ser històries rares
però són tot el que tenim,
no sabem del cert si succeirà,
mai no tenim aquella certesa,
però dins nostre és veritat,
és realitat, qui ho canviarà?
Cap escletxa de dubte per ells,
pels altres, no els hi deixem pas,
caldrà estar al cas, caldrà fixar-nos,
fixacions que no escapen de la ment,
que s’escampen per prats i boscos,
per les cales i per tots els pobles,
si fem junts la senda prohibida
seran més senzilles les històries,
arribem a besar el somni creient-hi,
si són històries de futur incert,
per bé que siguin molt estranyes
són la nostra història, ho són tot.
No deixem que arribi l’angoixa,
no deixem més lloc a l’horror,
és hora de fer un pas més enllà,
expliquem-nos tots els somnis
fins que no faci falta somniar,
fins que la vida sigui el somni,
quan no hi hagi interferències
sabrem de les nostres freqüències,
canals oberts per construir el demà,
connexió neta i nítida, clara, no rara,
les històries tindran un futur ben cert,
serà el dia que gaudirem de l’encert.
L’encert és fer cert allò incert,
l’encert és tenir el cervell obert,
l’encert és tenir-nos i somniar-nos,
imaginar-nos en el present i futur,
fent passes cap allà on tot és pur.
***
El gronxador d’or
Hi ha un gronxador d’or al jardí,
ha passat molt temps, ja tot és cert,
han arribat les poesies a tots els ulls,
a cada ment, a cada sentiment, tot flueix
i els nens i les nenes juguen contentes
amb collars de minerals de tots els colors.
S’ha fet un racó la pluja fina i suau,
mulla les flors i camina de puntetes,
és una aigua molt desitjada, perfecte
-avui no caldrà que ningú regui el jardí-
els núvols sembla que s’hagin posat d’acord
i al record de la tarda el sol ja s’amaga,
mica en mica la pluja fina es fa tempesta
i la canalla corre xopa cap a la casa,
el gronxador d’or es queda sol
al mig d’un jardí foragitat
-tot ha passat molt de pressa-
ara les criatures a la llar de foc
llegeixen contes antics de bruixes,
de fades, de nimfes, de bruixots,
de follets, d’alquímia i de màgia,
l’àvia els hi prepara xocolata calenta
i els hi explica la història del gronxador:
“Antigament els gronxadors no eren d’or
ni tampoc d’argent, eren de plàstic i ferro,
fins que la tinença de minerals fou general,
fins que van perdre el valor en el mercat,
va ser aleshores que tot va evolucionar,
ja sabeu que de les pedres es fa tot,
ja sabeu que els minerals són arreu,
ara tot flueix i no ens manca de res,
vam sorgir de la misèria absoluta,
recordeu els vostres besavis,
gràcies a ells ara som on som”.
En un futur no molt llunyà arribarà
aquesta forma de fer-ho tot diferent,
mentrestant les poesies parlen de vent,
de tempestes, de jardins paradisíacs,
la imaginació no descansa, hi ha certesa,
la certesa que els teus ulls fan la resta,
allò que només tu llegeixes entre línies,
jo em quedo a l’ombra del gronxador,
des d’aquí tot es veu molt millor,
el reflex arriba a plantes i flors
i ja ha deixat de ploure
i nens i nenes tornen a sortir,
amb l’avi aniran a buscar cargols.
El gronxador d’or és un símbol,
val molt més que el suposat valor,
és senyal a un futur de descobertes
on tot es transfigurarà, es transformarà,
només les ànsies de veure-ho ens salvarà,
ens salvarà del desastre del capital,
ja res no ens farà tan de mal.
Gronxador d’or, símbol i llavor,
torna’ns al món on junts vam jugar.
***
Pactes amb qui mai no diria
He fet pactes amb qui mai no diria,
amb qui mai no creuria, per viure,
sí, per salvar la pell, al diable,
diga-li al diable, sap de què parlo.
He fet pactes amb ànimes negres,
amb ànimes blanques, també, clar,
clarividència és essència futura,
m’ha calgut pactar per transmetre.
Transmissions i retransmissions
dins les missions que ens toquen,
aquelles que volem per nosaltres,
calen els pactes per executar-les.
Executar els plans és enginyós,
ens cal el pacte més estrany,
el que sorgeix de la telepatia,
aquell que es comunica directe.
Pactes amb qui mai no ho diria,
guerres mentals, també psicòtiques,
paraules grosses i d’altres primes,
delicades, com un vers encès de nit,
suaus i tendres, com bufar lentament.
Pactes com llampecs, ràpids i de llum,
és la via més senzilla per connectar,
la lluminositat dels pensaments arriba
a una ment cansada de tant comunicar.
Dono un descans al meu cervell ja vell,
llevo les àncores i salpo sense rumb,
només em guien les constel·lacions,
la lluna i com influeix en les ones,
em deixo du per la marea, ja alta,
mentre dins la ment dialogo amb ell,
un ésser estrany de mirada profunda,
aigua i electricitat floten a l’aire
i pactem, no hi ha una altra, ens cal,
no només per mi, sinó també per l’altre.
Totes fem pactes amb qui mai no diríem,
per nosaltres i per elles, per ells,
no cal tractes amb qui sempre s’amaga,
amb qui mai no dóna la cara, l’emmascara,
caldrà fer pagar cara la factura intrínseca
perquè qui s’oculta de la llibertat mental
mai pactarà amb nosaltres, mai sabrà res d’això,
però perquè parlar de tombes i morts en vida?
Millor pensar amb tota aquella gent amb qui pactem,
amb qui pactarem, per salvar-nos mútuament la pell.
***
No en fem prou amb poc
Més, sempre més, volem el somni bell,
totes les estrelles i totes les albes,
els colors intensos i els contrastos,
volem els minerals del tot alliberats
i que a les mines ja no s’hi mori més.
Volem tot allò que ens negaren,
volem la casa i el treball lliure,
per ningú, sense caps, sense norma,
sense lleis ni marges, volem llibertat.
Que siguem tribu, ajudant-nos,
volem el que no ens donaran,
tot allò que hem de prendre
amb les mans i braços oberts,
tota la fragància de la nit,
les cales més braves i la lluna,
volem l’univers a dins dels ulls.
Ho volem tot sense justificar-nos,
sense trair-nos, anant forjant-nos.
Ho volem tot perquè ho mereixem,
la vida és un regal, no s’ha de guanyar.
A qui volen enganyar? Fins quan?
Que caigui el sistema, el capital,
que fem noves vies de consciència,
mentre la ciència no se’n assabenta
farem com qui no coneix els secrets,
els alquímics, per fer-ho durar.
Durarà tant que serem a anys llum,
de tant en tant tornarem a la terra,
farem visites llampec i desapareixerem,
és que ho volem tot i ens cal molt aviat,
no en fem prou amb poc, volem l’impossible
per fer-lo real, viable, cert i exacte.
***
Escriu i que flueixi el riu
Escriu i que tot flueixi, que neixi
aquesta forma que tenim de comunicar,
car a voltes cal romandre ben junts
en aquest ball de tecles i pantalla,
d’ulls i dits, dins aquestes nits,
quan cau el sol o és a punt de sortir,
retindrem cada imatge i cada gest,
les gesticulacions rares i obertes,
certes certeses s’obriran als ulls,
seran antigues paraules entre el fum
de les fogueres que no pogueren amb elles,
lliures volen com una fada i aquella nimfa,
farem dels tranquils trens trams tramats,
que de tant en tant serem rima lliure,
que de tant en tant serem aquella rima,
rimarem mots, verbs, articles, onomatopeies,
enceses les espelmes d’una matinada junts,
omplint de versos els papers dels llibres,
alliberats al darrer pas a la terra,
veient el darrer vers al primer dia,
obrint nous horitzons plens de calma,
obrint els ulls en flames, encesos.
***
Costums no costumistes
Tinc per costum parlar de quasi tot
però no faig poesies costumistes,
més bé els versos són equilibristes,
són la raó premeditada sense ser pensada,
són origen i final, oportunitat i trampa,
la fada i el riu, el follet i el gorg,
tot un món i el forat negre profund,
néixer i morir, ser i també sentir,
no notar res o bé notar-ho tot, de cop,
hi ha vegades que la realitat ens atrapa,
és quan la veritat ens mira de cara
i la mentida ja és molt lluny.
Aquestes poesies no són costumistes,
aquelles poesies no eren costumistes,
però són el costum de fer ombres vives
per si la foscor és massa obscura i morta
i cal aplicar-hi llum, sí, per costum.
***
Jugar amb foc i el joc del foc
Juguem amb foc i travessem portes,
el joc del foc ara ens transporta,
és un joc brut de terra de taverna,
és a les venes de les bruixes velles,
amb tota la bondat de la lluna violeta
de la lluita que es pensa tot cremant
les cadenes, fonent-les, foc encès,
quan es fa palès que el foc és joc
i encenem un cigar barrejat de verd,
sense jugar amb foc, ara, tot és clar:
la sortida i la bellesa dels anys,
la tendresa de l’estima que ens tenim,
mimètics o no, depèn de cada moment,
tendrament encenem cada sentiment,
el petó que fas és el meu petó,
la teva besada és la meva besada,
per la dolçor dels teus llavis vivim
i en ells juguem amb foc, ens cremem,
el risc, el perill de sentir tant amor
que s’encenen les brases d’un infern rar,
engolits a la voràgine ens consumim a dins,
després de tot això ja hem jugat amb foc
però el joc del foc és molt més que això,
el joc del foc és la vida mateixa,
el joc del foc és existència plena
quan no ens fa por anar als límits
i anar-nos forjant, enllà de tot.
***
Sorgint des del fons
Des de la fondària del mar sorgeixo,
neixo entre algues i roques marines
i me’n vaig de cap a les cantines
abans de volar darrera de gavines,
abans de trobar pedres a les mines,
precioses com la nineta dels ulls
d’una sirena que neda per la ment,
des d’aquesta habitació tot és diferent,
les hores no passen lentes, són llampecs
dins una tempesta a l’horitzó de tot,
sota les ones, horitzó blau marí,
verdós i escumós, brindant peixos,
brindant pops i cargolins cargolats
que fan de les formes espiraliformes
un seguit d’orígens i també finals,
sorgint del fons del magma blau,
volcà de mar dins la darrera mirada,
somniada per la sirena que ara balla.
Sorgeixo de la fondària, tot es fon.
***
Hem escollit el camí més difícil
Res no serà fàcil, serà tot complicat,
hem agafat la senda més difícil, crua,
cuinar-la a foc lent ens pot salvar,
no només això: ens pot alliberar.
Hem escollit el camí més estrany,
el més rar, és de glaç a l’estiu
i pur foc quan arriba l’hivern,
malgrat els extrems és bell,
bell i vell, també salvatge,
ens dóna tot allò que ens cal
i podria semblar senzill seguir-lo
però saps que en ell no hi som tots,
és tan especial que no hi cabran mai
aquells que no creuen en la màgia
de cabres i gats, mussols i lleons,
per la nit el sender és ombra d’ocell
i de dia el cos i les plomes, el niu,
amb la claror aquesta drecera brilla,
aquesta estela és pura dins la mar,
cal no deixar lloc a la mentida,
la veritat és caminar rebels,
és la realitat de tots nosaltres
-esperits que seguim navegant
per aquest mar ple d’esteles-.
La certesa de seguir la senda difícil,
les raons per les quals lluitem
són al fons dels sentiments,
al pou profund de les ments,
de les nostres, ho sabem,
si ara seguim el camí,
sabem que no acaba aquí,
encara queda molt a dir,
cal saber-nos lliures
per seguir fent passes:
“Pau entre pobles, guerra entre classes”.
***
Cada carícia a la memòria
Guardo cada carícia a la memòria,
m’acompanyen sempre, fent-me fort,
recordo els teus dits suaus i fins
recorrent el meu cos de cap a peus,
per l’esquena, pels cabells, la pell,
tota la pell, i ja fa molt de temps.
No sé si tornaràs dins el cos d’una altra,
no sé si ets en cada dona, cada ona,
la mar de la meva memòria és futur,
potser, també, tot és ben estrany.
Els teus ulls són únics, la mirada,
el teu somriure, la intel·ligència,
la tendresa, bruixa màgica, eterna.
I qui sap si et manifestes sempre
en altres cossos, en altres presències,
qui sap si les essències són les mateixes
amb diferents formes, diverses imatges
d’un mateix cos que va canviant,
que es transforma, altres mirades,
però la mateixa bondat, la bellesa
d’una dona que és dins el meu cor
i que sorgeix dels amagatalls
cercant la sort que em dones,
el seu desig, la seva passió,
ara la carícia és a la memòria,
qui sap si la vida la farà reviure,
de moment segueixo en la solitud,
bona manera de seguir-me coneixent,
però sense tu, sense la teva ment
capaç de canviar la meva visió,
capaç de fer-me volar, sol o no.
***
L’àngel de la guarda trapella
Si tinc un àngel de la guarda és trapella,
sempre cuida de mi però també fa la guitza,
s’ha mostrat en els pitjors moments, salvant-me
i també ha aparegut per fer-me perdre coses
que ell creu que no em fan cap bé.
No té ales blanques i sí té sexe,
sexe a les matinades més liles.
A les matinades roges i violetes
es manifesta a l’altar de la mar
i cada dia creix més dins meu,
la seva mirada és de sol i lluna
i bressola els meus somnis.
Ha fet fugir la desgràcia i la tragèdia
i és salvació, també ensenyança, “kharma”,
si ell és amb mi res m’ha de fer patir
i sempre hi és encara que li costi la vida,
no passa res doncs sempre reneix,
emergeix d’entre ombres i és llum
per veure dins la foscor absoluta.
L’àngel de la guarda és en tu,
és en mi, és la mar que va parir
tantes onades, també tempestes
per ensenyar-nos a sortejar-les,
a no rendir-nos mai i seguir,
cal fer-lo present, és calma,
també, quan l’equilibri mana.
L’àngel de la guarda ens esguarda,
malgrat sigui trapella és en nosaltres
i segurament és el nostre mirall interior.
***
Definitiva
M’agradaria fer una poesia definitiva
-i que fos un final més i no moriria-
però segurament sóc lluny d’aconseguir-la,
puc escriure tot allò que la meva ment pensa
i anar desgranant les idees per descriure-ho,
com sempre, sempre ho he fet així… però…
potser és el moment de fer-ne una definitiva,
una que doni totes les claus, panys i portes,
com si això fos fàcil, com si això fos senzill.
Parlaré d’alquímia de nou, ressorgint del filó,
de les grutes on encara hi ha totes les pedres,
des d’aquest indret és més senzill anar enrere,
fer memòria, han passat molts reculls poètics,
recordo les barreges i quan encara era confusa
la sortida que just ara tracto de transmetre,
caldrà tacte com amb l’antic pacte del diable,
fer-ho màgic, únic, però també volàtil, pur,
doncs cal que la poesia definitiva sigui vent,
sigui aire, com l’atmosfera que ens acompanya,
com la brillantor del gel que podria ser diamant,
quan el líquid roig podria ser robí i la cervesa
or líquid, el negre, petroli… i al tren…
el botó verd per obrir les portes: maragda.
No serà mai definitiva una poesia
si en vénen d’altres, les següents,
però si vull parlar de màgia dolça
potser caldrà fer pas per la salada,
obrir-me pas entre les teves cames liles,
dins la cova del desig més enigmàtic,
fer l’amor amb el safir dels teus ulls
o amb el marró de terra dels teus cabells,
tinguis el color que tinguis on el tinguis,
tan és, un poema definitiu no entén de lleis,
no el domina res ni res el limita, res mana,
aquests versos es desfan d’antigues cadenes,
tampoc volen les trenes per tramar la fi,
és més senzill deixar el bes complex al vent
i que la història s’encarregui de fer-ho clar,
només el temps dirà si la poesia és ametista,
si dins l’ambre hi ha encara cada paraula
i si dins l’iris de l’ull es veu la calma
de tots els colors reflectint-se,
potser així entendrem cada final,
quan una poesia no pot ser definitiva
però el missatge el temps el pot fer immortal.
***
06:66
És el número roig que truquem a mitjanit,
l’endevinalla dels bruixots més folls,
la navalla de les bruixes insubmises,
un aquelarre de guspires eternes,
un número dins un cercle perillós
on només sobreviu qui fa niu
pels àngels caiguts del seu oblit,
del seu record, fent racó al cor.
Roig, el cor, dins de cada color
fa màgia de llums i somriures,
dins la mina antiga descoberta
sota un dolmen, sota un menhir,
antic pergamí que s’oculta
dels ulls i alguna cosa més,
que es desfà dins el nombre roig,
lluitant ferotge fins la victòria.
La victòria, dins l’alba roja,
és un ull de bou dins la barca,
un objectiu a la mirada, un tot,
a les 06:66 s’enlaira el vol,
haurem d’estar ben atents,
les antenes connectades
i el rellotge a punt,
la vista clavada al gran boc
i un rialla quan arribi la mort.
Després de la mort
dins l’aquelarre fos,
travessarem l’altra porta,
la del diable més abstracte,
font vermella de la dansa vella,
l’ancestral, la que mai no fa mal
tornant-te a la vida passat el vendaval.
***
Creu en un passat que no diré
Ella creu en un passat que no diré,
ell creu en un passat que no nombraré,
hi creuen i hi veuen, ho veuen clar, tot llest,
a l’oest, a l’est, tant és, a tot arreu, tot a lloc,
pel coll de l’ampolla s’hi vessa la darrera gota,
s’esgota el vidre i ja hem apagat la set,
ja no queden més pàgines per llegir
del vers que vam deixar dormir ahir.
Creuen en un passat d’alquímies,
un passat del que ja no en parlarem,
hem fet un jurament silenciós, a la distància,
els cossos vestits de negre dansen pels carrers,
joves i vells, nens i adults, ballant, dansant al sol,
cara a la lluna, com en aquella antiga poesia,
un poema antifeixista i ple d’energia,
no creiem en la creu, sí en la veu,
en la veu que tot ho veu, en l’estel,
brillant, quan hi veiem hi creiem,
tu hi creus, tu hi veus, no hi ha creus,
aquí tot és llum reveladora i ben roja,
revolucionària, lluny ja de les mines,
en un avui que es presenta en essència,
en un demà on no calguin més alquímies
si no és per la bellesa de cada gesta,
de cada fada, de cada deessa.
***
Un matí més de tallat i tabac
Ni el cafè ni el tabac corrien per aquí,
la manera com van arribar-hi és cruel,
tan de bo en el futur tot ho fem millor,
de fet només depèn de nosaltres mateixos
quan neixen dins nostre les forces i l’ànim,
tenim el vers a la pell del darrer anhel,
tota la vida per lluitar pels somnis,
tot el dia i la nit per ser encís,
vestir-se tots de roig, totes,
és un pas més per veure-hi més,
mes a mes robí encès i transfusió,
fusió de forces i donacions a la causa,
la revolta és a cada passa, a cada casa
que no ha cedit a cap xantatge.
Un pardal s’atura al pati,
li llencen molles de pa,
va fent saltirons
i se’n va volant,
un matí més aquí,
amb cafè i tabac,
demà ja veurem
com segueix tot,
el pas d’avui encén
el que ja arribarà,
ho farem millor,
això està clar.
***
Dormen al dolmen
De tanta nit, les bruixes,
dormen sota el dolmen,
mentre mediten mudes,
potser tantes poesies
les van deixar cansades,
ara reposen, no s’hi oposen,
sensibles i senzilles brillen,
són la senyal que hi som,
també, llunyans o propers
a la lluna que fa de bressol
als antics somnis, al desig,
les bruixes ara dormen,
en els moments onírics
et senten ben endins,
dormirem les ànsies,
l’ansietat i l’angoixa.
***
Mar verd
Quan la vida dóna llum a les ones,
quan les dones travessen dunes,
entre la sorra daurada somniada,
estimada, mimada, mai minada,
de nit la mainada somnia llunes,
a la llunyania de braves cales
de costes mediterrànies i liles
com les illes lliures i vives
amb corriols i vies al voltant
tan verdes com els pins blaus,
tan blaves com el mar verd.
***
Pins blaus
Blau dorm el somni immens,
encens l’encens amb el bes
roig i negre, ben fosc, al bosc,
dormitant entre diamants,
blanc i brillants, transparents,
atent al fum gris del haixix,
blaus com el mai de cannabis
quan la lluna verda als pins blaus
enlluerna els ulls de la cala lila.
***
El roig venç, vencerem
Vers encès de roig robí,
el verí de l’ahir és mentir,
el menhir riu per la troballa,
mai no balla el riu? sí, i riu,
treballa i balla amb les aigües,
i va girant amb les estrelles,
elles, belles, com sempre, estels,
els més bells, com mai, el desig
al mig del somni del dimoni,
el món vermell és a la pell,
al canell el segell, al subsòl,
camí en espiral cap al sol,
sols com mussols que s’adormen
més enllà del vers blau i verd,
al bosc mediterrani, abans, després,
amb el bes encès i del tot roig
vaig boig, brugent, entre brases,
a l’infern de les troballes,
ballo i balles saltant valles
allà on la lluna vibra, endins,
fins i felins, filant el fil de la figura
que llunàtica i roja ja venç, vencerem.
***
“Aquest món no és més que una enorme pedra rodona”
L’últim de la fila ja va dir-ho, algú havia d’escriure-ho:
“el món no és més que una enorme pedra rodona”
i potser és per això que ara faig versos des del subsòl,
a les mines solitàries i nues, plenes de pedres,
de rocs, de minerals ancestrals que ens descriuen,
a cada fòssil hi trobem les nostres petjades,
les dels avantpassats que ja van fer el pas.
Aquest món no és més que la pedra
i aquesta pedra ha de ser preciosa,
per força, no pot ser altra cosa,
aquest matí encara és fosc,
una matinada que veurà foc,
veurà el sol a l’horitzó
i jo seguiré aquí,
aquí amb la cançó,
no tinc altre nord,
potser demà serà diferent,
altres versos, una altra poesia,
tot per estrenar en el nou dia,
de moment recordo el grup,
la música i la petició,
si algú havia d’escriure-ho
ara ja està fet i, a més,
si la pedra és preciosa
serà més senzill ser,
versar, estimar, viure,
sense pensar què passarà,
gaudint de cada pas i avançar,
fins al final de la pedra rodona.
***
El fred no es sent si ens abracem
Abracem-nos com si no hi hagués un demà,
després de la vesprada hi haurà allà on anar,
desfilarem cap a la sala d’estar,
des de l’habitació dels nens
anirem fins al sofà, estimant
tantes formes com hi ha de versar,
ha costat molt arribar fins on som,
no ho llancem tot per la borda,
prenem-ho amb força,
ens ho mereixem.
El fred es sent si no ens tenim,
si en el futur no hi haguessin criatures
-a l’habitació, al jardí, al parc, al camí-
ja no us esperaria, a tu, a elles,
la mainada potser no vindrà
però en el somni som tribu.
Tribals caminarem entre timbals,
africans, sud-americans, dels xamans,
ballarem, dansarem la dansa de l’esperança,
desitjant tants canvis com després trobarem.
Tenim fred si el caliu és lluny,
sentim la calor només a l’imaginar
tantes llunes com hi haurà per besar,
tants somnis per estimar, ja som al lloc,
al lloc on comencem a visualitzar-ho,
ara només depèn de nosaltres,
que es faci realitat, si ets tu,
serà ben senzill, el robí,
com les altres pedres,
donaran a tothom les claus,
a tothom menys a ells
-que ens trinxarien les pells-
el roig estel serà la senyal,
la realitat ja no farà mal,
la veritat escalfarà cos i animal.
***
“Ho creus i ho veus”, no “ho veus i ho creus”
En aquest cas s’ha de creure per veure,
no és a la inversa, no és pas al revés,
no val el “si no ho veig no ho crec”
o creure-ho un cop ja s’ha vist,
la creença fa sentir la vivència,
si ho creiem ho veurem, és així,
per crear-ho ho haurem de creure,
un cop o creiem ja ho podrem veure.
Ho creu i ho veu, no ho veu i ho creu,
aquesta és la grandesa dels descobriments,
s’ha de projectar la idea per a fer-la certa,
així si mai et pregunten pel tema,
si mai tens una resposta encertada,
pensa que només ho veurà si ho creu
i si algú espera veure-ho per creure-ho
potser mai no ho aconseguirà, cec viurà.
en una negror de carbó, de mina fosca,
la llum per veure-ho tot clar és creure,
creure en l’alquímia i en la màgia
potser per alguns no sigui senzill
però potser no hi podem fer res,
ser i escoltar, viure, veure i vibrar,
potser només ens cal la tranquil·litat
de veure com el somni ja és realitat.
***
Hem nascut fora de les estacions
Ens ho deixen clar cada vegada,
nosaltres no érem dins al néixer,
som de les afores de l’estació,
som a fora del sistema,
ve a ser el mateix,
cal guanyar-se la vida,
sembla que no és un regal.
Si haguéssim nascut dins
mai no hauríem de pagar,
però ens volen a fora,
en el sistema igual,
tenir-nos fora cal.
Com hagués sigut?
Si naixéssim a dins?
No caldria pagar per tornar,
podríem viatjar per tot el món.
No hem nascut dins l’estació.
***
Una drecera a la senda
Hi ha un camí que apropa els camins,
entre canins als rius anem pujant al cim,
saltem les muralles de ciutats llunyanes,
properes, mediterrànies o foranes,
nit i dia entre senders, carrers,
fent passes segures per escriure
una història, una lluita, un somriure.
Viure, només és viure, drecera a drecera,
tot comença ara, tot és allà on era,
no hi ha principi ni tampoc final,
la veritat és la realitat despullada,
la nimfa que s’enamora de cada fada.
Giro al voltant d’una lluna als teus ulls
He agafat l’òrbita dels teus ulls,
de la seva lluna, reflectida,
invertida, sentida, senzilla,
d’illa en illa, de ment en ment,
sentiment ardent d’ales al vent,
som on som gràcies a la teva lluna,
gràcies al cel que dibuixen els teus ulls
potser per això ara som més a prop del sol,
adormim les ànsies a l’avantsala de la nit,
on es barregen els pols i tot reneix,
quan l’equilibri mai no es perd
i fem de l’escriptura automàtica
la millor aliada per emprendre el vol
com si l’estiu mai no hagués vist el sol,
ja no hi ha desconsol i guaita el mussol
com gira la lluna dins dels teus ulls,
jo giro al voltant, la nit és clara
i la matinada, pentinada, bruixa,
veu com plou i fa sol a la vall,
el ball comença, no és estrany,
darrera la dansa hi ha el matí,
gaudir-lo depèn dels teus ulls,
de veure en ells la lluna complerta,
aquella que em mira i m’alimenta
les ganes d’escriure més poemes
en un món que perdo pels extrems,
entre pols, buscant l’equilibri,
vull trobar la pau exacte,
justa, del desig primer,
dins aquest sender,
dins aquest carrer
que és el teu iris
amb la lluna mirant-nos,
amb la lluna estimant-nos.
***
El sol acabarà amb tot
No és pessimisme ni negativitat,
és realitat, futur i també veritat,
podeu robar-nos-ho tot excepte la llum,
la llum solar, l’astre de foc arrasarà
el poder i la ira, l’engany, cada mentida,
es fondrà amb la terra, amb la tendresa,
farà l’amor amb les brases enceses,
amb la bellesa, amb els desigs,
el sol acabarà amb tot,
cada cop som més a prop,
el moviment espiraliforme
així ho proclama, res d’el·lipsi,
d’el·lipsi tancada, hi ha més,
més encara, no ens aturem,
el canvi climàtic també és foc,
és aigua, gel però també flames,
l’escalfor cada vegada crema més,
el sol sens dubte acabarà amb tot,
no hi ha més dolor a cada cor
que no sorgeixi de dins,
de dins de cada flor
i en ella tot és color
color que també morirà,
queden segles encara, enllà,
però no és difícil veure-ho clar,
el que potser no sabem encara
si l’ésser humà canviarà
les ànsies de manar
per viure en llibertat
abans no sigui massa tard.
El sol acabarà amb tot.
***
Pel cantó que no punxa
Hem d’agafar les coses
pel cantó que no punxa,
sempre hi ha sortida
fins i tot en la mort,
travessem les portes
de les percepcions,
no falten raons,
serem la lluna,
serem estels,
serem el sol,
els planetes,
i les coses
per on no punxen,
hi ha alternatives
per veure-ho millor
per no cedir
i guanyar,
persistir
i vèncer.
***
Aquí res no és allò que sembla
Del sobre ja no surt sucre,
ara conté diamant esmicolat,
minúscules pedres blanques,
del sobre ja no surt pas tabac,
els fils són or i els emboliquem
amb un paper que és de plata.
Al reflex de la porta
de la casa abandonada
hi entra un cotxe blau,
a la finestra una estelada,
trencada, vella però ferma,
el pas del temps la destenyeix
però mai quedarà en res,
sempre quedarà als ulls,
al record, a la ment,
com l’or i el diamant,
com el sucre i el tabac,
doncs res és allò que sembla,
de fet allò que sembla és a l’inversa,
de la pobresa: riquesa, i de la por
una foscor que donarà claror.
Hi ha un home observant,
vol el poder, tot per ell,
nosaltres som majoria,
una majoria al món,
el poble, ideològicament…
…la unitat popular, tot per tots,
tot per totes, només serem, res més,
si volen les claus per veure-ho tot
i no ho creuen ni ho creen…
…de res els hi valdrà,
mai seran amb nosaltres,
la imaginació val més que l’acció
si l’acció és tenir-ho tot al sarró
sense pensar en ningú més,
nosaltres tenim les idees,
valen més que els diners,
les idees ens salvaran,
no ho farà res més.
Sucre i tabac,
or i diamants.
***
Hem deixat la nit a la porta
La nit ja dorm davant la porta,
el seu dors és daurat i negre intens,
la llum de la lluna riu dins la casa,
xiuxiueja paraules a l’oïda atenta,
som on les passes no es senten,
on s’intueixen, on es perceben
però no es veuen, les fem nosaltres,
nosaltres tres dins la cambra, dins la llum
que mulla l’instint adormit de les branques
dels arbres que vigilen aquest carrer blanc.
Hem deixat la nit a la porta
i aquest instant el guardarem,
no tenim res més, a part del sol,
els astres que es veuen de nit
i que s’amaguen de dia als ulls
de tantes persones amb qui parlem,
els versos que surten dels seus llavis
són inspiració si la nit és freda,
si despertem a la matinada glaçada,
i ara ens aturem, vers encenem,
vers, nit, distància, fragància,
tot junt, tot barrejat,
tot dins els mots,
la lluna a la porta,
la nit als ulls de la casa,
tot acaba i comença ara,
som a un pas de ser eterns,
la veritat esclata a dins com a l’infern.
És fàcil creure-ho si ho veiem
És complicat creure-ho i veure-ho,
veure-ho i creure-ho és més senzill,
el que creiem ho podem crear,
potser aquí hi ha la dificultat,
el mèrit, creure-ho per veure-ho
aquí hi ha el misteri que s’amaga
entre les línies de tots els poemes,
si creus l’encanteri abans de veure’l
fas un pas cap on volem anar,
t’ho dic a tu, m’ho dic a mi,
aquí he trobat el camí
que ahir no veia,
aquí he vist l’enigma
hi ara és mà amiga,
antiga com cada mina,
m’anima a seguir,
és vers vestit
per color,
per calor
que es glaça,
es cristal·litza,
travessar la porta
sense saber que hi haurà,
llençar-se a un mar
que no sabem si hi és,
així tot neix i creix,
es reprodueix.
De vegades allò difícil,
de vegades allò complicat
és creure abans de veure,
ho creiem i ho veiem,
ho creiem i ho creem.
***
Anem escrivint la nostra història
Anem fent el destí a cada passa,
anem teixint la trama del camí,
amb tu, amb ella, amb ells, amb mi,
brodant les línies de les sendes i dreceres,
per demà tenir tot allò que avui somniem,
molt més enllà de tot allò material,
quedant-nos amb allò espiritual,
allò que anima l’ànima i no fa mal,
la part de l’animal, cada ullal,
cada senyal, cada espiral,
viatge sense equipatge,
passatge pels paisatges,
del nostre interior, al cor,
dins la ment, pur sentiment,
anem fent, gaudint de cada pas,
orgasme de sensacions i emocions,
accions, raons, mirar i somniar,
somniar per veure-ho clar,
lluitar per cada demà,
brotar dins la mar,
sentir cada onada,
fent el blau i l’abraçada
càlida, mai allunyada
de la lluna rara,
de la lluna estranya.
Satèl·lit dins el pit,
satèl·lit de cada camí,
escrivim el vers junts,
plegats farem drecera,
plegats cada gra de sorra
a la platja alquímica,
sorra daurada,
bes a la caminada.
***
Fem un lloc a l’èxtasi
Deixem gaudir a les neurones,
a les feromones, homes i dones,
fem un lloc a l’èxtasi dels dies,
a la veu insubmisa, a la premissa:
“som aquí, construïm el futur”
No mirem més enllà del mur
si no és per saltar-los tots,
ens barregem amb les tiges
d’uns marges carregats de nits,
de matins molls per la rosada,
el camí s’acaba aquí
i en comença un de nou,
decidir-se en aquest moment
per emprendre’l, depèn de tu,
de tu que creus, crees i veus,
hem arribat a l’èxtasi
perquè mereixem l’èxit
de saber que som lliures
en un món ple de cadenes,
de saber que som silenci
quan el soroll ens mata,
de saber que som el mot
quan cal parlar clar,
t’estimo malgrat tot,
l’èxtasi que sentim
és clar com el llac,
és brau com el mar,
sentir-nos frec a frec
entre sorra i ones,
sentint l’èxtasi
per sobre les normes.
***
Juliol del 1974
Un estiu, aviat farà cinquanta anys,
vaig néixer a una ciutat de mar,
allà on badà l’ona, despistada
i vaig poder treure el cap i el cos,
banyat de roig sang com mamífer
no pas efímer, la mida és la vida,
llarga, dóna temps per a tot, sí,
ni quatre dies ni és curta, no pas.
Molts segons, molts moments,
molts minuts, hores, dies, setmanes,
mesos, anys, dècades i aviat mig segle,
tot diuen que passa molt de pressa
però jo veig com es fa eterna
aquesta vida dóna per molt.
S’està fent llarga, infinita
i ara no és per no estar a gust
és perquè hi caben a l’existència
tots els versos, tots els poemes,
tots els llibres, totes les lletres,
per veure’t, per escoltar-te,
parlar-te, sentir-te, viure
i després marxar feliç
sota l’olivera i l’hort
arribarà tard la mort,
des del juliol del 1974
fins ara hi ha milions:
de sospirs, de besades,
d’abraçades, de paraules,
mots silents o sorollosos,
passes pesades o lleugeres,
curtes o llargues, tan és,
seguim en el camí,
som lluny d’aquí,
també d’allà,
de l’origen al final
del 1974 fins al 2074.
Un mes més, un mes menys
Ja ha acabat aquest gener,
un hivern més i seguim vius,
seguim aquí, vivint al màxim,
la mínima expressió és volguda,
també, tot hi cap aquest any,
ara que és més fàcil tot,
ara que és més senzill viure,
els maldecaps i els neguits
queden lluny de la nit
i vivim a sac el dia,
des de que surt el sol
fins que l’astre es pon.
Ja acabat un dia més,
ja ha acabat, un dia menys,
torno al matí des de la nit,
torno al sol des de la lluna,
la platja observa l’escena,
anem aportant grans de sorra,
sorra alquímica, de la màgica,
com cal, per invocar el demà,
perquè vingui dolç i clar,
el món el canviem tots,
totes, organitzats,
pas a pas, mà a mà,
cos a cos, cop a cop,
poetes ens inspiren,
els rapers, els rockers,
els heavys i els punks,
els cantautors antics,
i també ara els nous,
música com trinxera
seguim a la línia de foc,
un mes més, un mes menys,
enllaçant anys, els afanys.
***
Ara que et recordo
L’anatomia del teu cos nu
em ve al cap ara mateix,
creix el desig del record,
torno a recórrer el teu mapa,
cadascuna de les muntanyes,
itinerari fins al fons de la cova,
humida, fosca, de llavis rojos,
mentre entre les cames somric,
en aquest record hi som tu i jo,
els teus cabells, el teu rostre,
els teus ulls profunds i clars,
les teves caderes juganeres,
els genolls, els dits dels peus,
les teves mans acariciant-me,
la teva boca, la gola profunda,
entre llençols abracem el record,
potser algun dia m’has recordat,
a mi de tant en tant em véns al cap
i tot és més màgic, ara, encara,
ara que aquest matí em du a tu,
ara que desperto un dia més,
la lluna ha bressolat el son,
els somnis duen la imatge
de tantes nits, matins, tardes,
compartides l’un amb l’altre
i entre tants records
he perdut el nord,
el sud, est i oest,
ja no hi ha brúixola
que m’orienti a tu,
no hi ha fars a la mar
per trobar el teu port
i la meva nau a la deriva
potser trobarà altres terres,
altres mapes, altres muntanyes,
altres coves, però et recordaré,
sempre recordaré el nostre amor,
ja vam sentir com n’és d’etern.
***
La mirada del gat negre
Profunda, de bona sort,
la mirada del gat negre
arriba a besar-me la ment,
pur sentiment, acariciant-me,
acariciant-lo, elegant i enigmàtic,
dolç i tendre entre les seves urpes,
fi, felí, feliç, és tot el seu encís,
dins la tendresa de cada gest,
bons auguris, bon kharma,
es queda fixat, mirada perduda,
esperits i ànimes perduren al fons,
al fons de la sala i entre els arbres,
darrera dels matolls, casa màgica,
la seva silueta em transmuta,
transcendeix enllà de tot,
el pèl suau i cos delicat,
la força que té el gat,
les gates són increïbles
i la seva força invoca
instants de tota una vida,
l’eixida entre caixes al port,
peixos i ocells que cauen,
salts inaudits, equilibris impossibles,
agilitat i moviments sinuosos, fosos…
en la connexió entre humans i felins,
el que veuen potser no ho veurem mai,
el que senten només ho saben ells,
però la intermitència dels sentits
fan de la confiança un nou camí,
quan s’adormen donen tota la pau,
quan estem malament vénen a curar
tants maldecaps i tantes angoixes,
són sanadors i els ulls del gats negres
ara s’apoderen del nostre camí, del destí,
l’escrivim amb ells, tindrem bona sort.
***
Hem de trobar un altre filó
Aquell filó ha quedat una mica lluny,
queda l’essència, no estem acabats,
al contrari, del pòsit sorgeix la flama,
encara, hem de trobar, arran del filó,
tot allò pel que hem lluitat i lluitarem.
Si el filó era subterrani hem de veure’l
molt més enllà del substrat, a la superfície,
és així, d’allà cap a totes les possibilitats,
hem d’aprofitar l’avinentesa per fer-ho bé,
extreure dels poemes el màxim, el que donin,
l’alquímia ha quedat a un racó però no oblidada,
potser aquestes poesies cal creure-les per veure-les
però si hi ha una cosa clara és que cal treure tot el suc,
treure profit de tants versos és fer realitat el somni,
altre vegada i a cada passa, fins a la fi dels dies,
només són pistes, potser, només són senyals,
si veiem l’Arc de Sant Martí tot és color,
entre els núvols més negres, pluja fosca,
llamps i trons, però de tot es treu màgia,
cal que torni a ploure, cal aigua i llum,
llum de rosada cada matí que vivim aquí,
Forgem el destí amb la força del ferro,
de cada element, de cada mineral, del foc,
caldrà fer les formes del futur que volem,
els nous vehicles de sol i vent, a contracorrent,
les esferes televisives, una altra visió del “Tot”,
un aprendre de cada error, una lluita encara major,
aprofitar les grutes del temps, el filó és la imaginació
de veure tots els colors arreu, allà on mirem,
gaudint de cada pas anem fent el futur.
El futur és la imaginació més enllà del filó, no té fi.
***
No serem falsificadors de pedres precioses
No serà complicat introduir noves pedres
al mercat on es venen joies i gemmes,
tot gira, canvia, en bucle, i res és igual,
l’espiral glaçat cristal·litza l’interior pur,
els fluids seran petrificats, gelats,
fòssils de colors que introduirem,
que colarem, col·locarem,
sense impureses, tot brillants,
del tot polits, no seran falsos,
tindran feina per veure un error,
tanta que no el veuran enlloc.
No serem falsificadors de robí ni d’or,
segur, realitzarem el més bell tresor.
Les nostres pedres precioses seran idèntiques,
tan iguals que no hi haurà diferència amb les altres,
amb les dels dinosaures, de les antigues deixalles.
***
Visc el que escric, escric el que visc
Allò que visc ho haig d’escriure,
allò que escric després ho visc,
és una roda, un bucle, un espiral,
també, és la força imaginativa,
una temptativa i un fet consumat,
és tot allò que els versos reflexen
el que la vida després ens dóna,
creure-ho per veure-ho, crear i viure,
deixant sempre espai a les sorpreses,
a les més belles, a la tendresa de les hores,
la llum il·lumina cada mina, la de cada dia,
d’ella n’extraiem els fruits més prohibits,
els més secrets, els enigmàtics, els perseguits,
són aquells que guardarem amb cura,
com un tresor fet de mots.
***
Torna la brevetat, tornen les essències
L’escriptura automàtica no s’atura,
no s’aturarà, segueix i seguirà,
eterna viurà, a cada poesia,
anant més enllà de tot,
l’art abstracte perdura,
en les línies i els versos,
dins dels colors primaris,
és creure-ho per veure-ho,
no a la inversa: massa senzill.
Viu l’art, torna la brevetat,
tornen les essències si van marxar.
***
De bar en bar, de barra en barra
Recordo un passat ja llunyà,
un passat de deliris i birres,
un passat de mais i de barres,
de bar en bar el cos i el cap,
tot hi cabia al casc antic,
Barna obria els ulls al nou dia,
ja lluny però present al record,
el cor encara pensa en aquelles nits
tantes hores sense nord ni direcció,
borratxos fins la matinada,
quedava molt lluny la calma,
ara la tranquil·litat no està vedada.
***
No ha plogut des d’aleshores
No ha plogut des d’aleshores
i no és conya, quasi no plou,
haguessin pogut passar coses
però no ha passat pas res,
tot segueix igual aquí, allà,
la vida fa ferides que no curen
tan sols cicatritzen, poc més,
i no, no ha plogut, tot és sec,
necessitem aigua com respirar,
necessitem respirar com caminar,
necessitem caminar com bategar,
però no plou, no ha plogut gens,
el dia que ho fa les fades celebren
i per fi tornar a ploure,
a fora i dins del nostre cor
i tot ja és vida, tot és color.
***
Si em guanyés la vida…
Si la vida em guanyés perdria la mort,
cal que em guanyi la vida, perdre…
…davant d’ella per guanyar-la,
potser tenir fills i tot, qui ho sap?
Educar i garantir una vida digne
passa per tenir totes les eines,
no n’hi ha prou amb sostre i pa
tal i com estan les coses al món,
no n’hi ha prou amb sobreviure,
cal viure i que tinguem de tot,
de tot el que cal, el que fa falta,
si em guanyés la vida ja hauria perdut
tot el que vaig ser pel camí que du aquí,
sembla complicat però no ho és pas, no,
cal guanyar-nos la vida, és senzill,
la dificultat és fer-ho amb poemes,
és difícil guanyar-se-la amb versos
però potser serà més senzill
amb tot allò que es desprèn
de tantes idees bolcades,
de tanta alquímia i màgia.
***
Bruixot
Cabró de llargues ales i bec tort,
ocellot que vola per damunt calders,
bombolles de sabó que esclaten fort
com si mai no hi hagués terra enlloc
com si el cel ja s’hagués mort,
així es sent un cabró absort,
la grandària del seu vers de gel
és l’escalfor on guardem el cor,
la seva vida és la nostra sort,
els seus poemes no ho diuen tot,
sempre es guarda un as a la màniga
per si la tempesta no vol dur calma,
per si la calma s’estén massa,
anirem més enllà de la paraula
per trobar les seves barreges,
anirem més enllà de les cartes
per barrejar amb una sola deessa
el seguit d’arcans salvatges,
bruixot de bec tort, de llargues ales,
després de la teva imatge tot encaixa.
***
Intuïció i imaginació
Intuïció i imaginació, és el que ens fa ser qui som,
sort en tenim, sense això mai hauríem vist allò,
creure-ho per veure-ho, no hi ha una altra opció,
del “no-res” n’hem fet el “tot”, ara és més clar,
de la pàgina en blanc n’hem fet orgasme de lletres,
un seguit de versos encesos ens fan veure-ho tot,
intuïció i imaginació per trobar la darrera visió,
aquella que trobem als ulls del bruixot més foll,
al fons de la seva mirada, tot neix al veure-ho
però l’origen està en allò que vam creure abans.
Imaginem, intuïm, la llarga espera s’escurça,
l’error és pensar que allò autèntic és fals,
l’equivocació és creure que no ho veurem mai,
la lluita de pols oposats és una esfera deforme,
l’hemisferi nord i el sud estan barallats,
no hi ha equador en aquesta dimensió,
tot és trist, tot és tort, no hi ha nord,
sud, est, oest, tot és fos, caduc, podrit,
perquè la seva ment limitada i conformista
mai veurà la bellesa de la nostra imaginació,
així haurem d’estar atents, veient cada canvi,
gaudint, guarint, intuint, visualitzant…
…tants canvis com hi ha a cada passa,
tantes llums com desperta aquesta alba,
doncs tot això ens salva, com la natura,
doncs creiem en tot això, veiem la resta.
L’univers desperta darrera de cada finestra.
***
Hash
Podria explicar la història del meu pseudònim
però prefereixo fluir entre els versos per ser,
ara de nou, la llum que m’abraça per dins,
les ombres que intenten trobar l’equilibri
des de fa dues dècades que em diuen així:
“Hash”, al poblat, on vaig viure 30 anys,
a Vilassar de Dalt, entre amics i companys,
coneguts i desconeguts, amables o no tant,
o no gens, tan és, allà vaig créixer,
quan badà l’ona vaig néixer,
del Barcelonès al Maresme,
de comarca en comarca
sense sortir de la província,
de Montgat fins a Malgrat, clar,
d’extrem a extrem, de tram en tram,
sóc una guspira, el meu nom em delata,
sóc el fum, el pol·len, la pedra, el foc,
el paper, l’amic, el banc, la plaça, el parc,
“Hash”, “Hashman”, “Hashot”, tot són formes,
tot és fons i forma, una altra mirada,
una altra visió del meu jo,
“tens hash?”, “teniu hash?”,
fumarem el marró fosc o clar,
volarem més enllà del poblat,
més enllà del mot que ens han posat,
sense oblidar tot allò que ens defineix,
sense deixar de pensar que això no ens oprimeix,
que arriba a cau d’orella el nom quan tot reneix.
***
Uns diables dins d’uns àngels
Vam sorgir d’un àngel de mel i cel
i som uns diables a punt de caramel,
un reguitzell d’astres glaçats de foc,
congelats a l’infern d’una vida estranya,
saltant en un camp rar i ple de mines,
mines que esquivem i mines que cerquem,
mines que esclaten i mines que esclatem
per salvar la vida i per buscar-nos-la,
així passem per aquesta existència
fent de la mort la justa absència
i fent de l’alquímia la presència.
Diables dins d’un àngel,
foscor dins la claror,
foc encès dins el gel,
el cel és roig, roent,
l’infern és de glaç,
sempre alerta, atent.
La guerra i la fam,
els neguits, l’angoixa
ens fan pensar en la terra,
més que en un infern o el cel,
per descomptat tot ja és nat,
tot neix i si va bé creix,
si més no existeix:
diables dins àngels,
àngels dins diables,
l’exterior i l’interior,
etern contrast, tast a tast,
anem tastant un dolç críptic,
un dolç que és com la vida,
tan complicada com senzilla,
vertiginosa i tranquil·la
en part, a parts iguals,
un 50% de blanc i negre,
un ying-yang agònic,
a voltes, i sònic
moltes vegades,
la música acompanya,
dins del diable i l’àngel,
molta tralla i ritmes lents
sempre lliures allà on anem,
en essència, al nostre pòsit,
siguem rojos o blaus cel,
mai no ens vendrem
del color que siguem,
això no és política,
estic parlant de vida.
En la política com en la vida
té importància qui som, què volem,
si som diables o àngels eclesiàstics
si hi ha satànics és contra l’Església
més que no pel mal, el mal el fan ells.
Així doncs serem de blau cel i rojos,
una matinada mirant el sol sobre el mar,
un matí veient la lluna de foc sota terra,
sempre atents, alerta, veient la falsedat,
la mentida, tantes màscares, res ha acabat.
I cavem amb força la toma del feixisme,
la tomba és a tot arreu i serà a tot arreu,
no són ni diables ni àngels,
són l’escòria putrefacte,
els residus, deixalla podrida,
els diables dins d’uns àngels
no entenem una altra realitat:
Som allà on ni cel ni infern són nats.
On no hi ha paraules, on tot és estimat.
***
Teixit de mineral
Fils prims, fins, de minerals,
teixit transformat des del gel,
des del glaç arribat a cristall,
membranós, articulat, manejable,
com l’or ben escalfat, com el ferro,
forjat, a parts minúscules, invisibles,
tot és al pòsit de la nostra creença,
en l’ensenyança, el seny i la rauxa,
tot al gresol de sol, de foc,
un astre mai solitari ni mut,
rugint al desert verd frondós,
oasi de sorres alquímiques,
els vestits són de minerals,
arriba un agent i t’interroga:
-Teixit de mineral o de roba?
T’indignes, no en vols saber res,
els hi importa si ets ric o pobre,
si tens o no tens, de quina classe,
quines són les teves famílies
quan l’ancestre va ser un pas
per esbrinar el teixit de tot,
dels colors de les albes,
de les matinades, vespres,
als ulls de fades i bruixes,
quan entrem en el trànsit
i veiem minerals als colors
de tots els vestits, pantalons,
camises, samarretes, fulards,
mitges, gorres, barrets,
guants… tan és…
veiem colors de minerals
a tot allò que portem,
minerals als colors,
tot dins els cors.
El tresor és dins,
el podem dur a fora,
també és als aparadors,
al fons dels amagatalls,
a les mans dels xamans,
dels bruixots i els mags,
de les bruixes i les fades,
a tot arreu on la ment atrapa
tants somnis com hi ha de color,
no descobriran els secrets del cor.
***
Sensacions sanadores
Emocions i accions, sensació sanadora,
pensar, crear -crear, pensar- actuar,
creure, veure, viure, sentit, vibrar,
batre el blat, baula a baula la nit,
encadenada als nostres ulls lliures,
lluna lliure llaurada als prats,
atracats els vaixells als ports,
massa joves, massa vells, mariners,
teixidors de somnis d’espills liles,
plom i suro, text marí a la fondària,
peixos de colors i sensació sanadora
de lliurar-se entre les xarxes blaves,
blanques, roges, verdes, com l’alba,
com el color de les violetes matinades,
sempre atentes al llarg ball d’onades,
sensacions sanadores quan surt el sol
que mai camina solitària, mà a la lluna,
llàgrimes d’alegria als cors en solitud,
volguda, els gats negres saben què hi ha,
davant del número 13 i per sota l’escala
camino pel fil de miralls trencats,
segueixo confiant en tu i en elles,
en ells i mai en els “altres”,
aquells amb qui batallem,
ballarem, ho aconseguirem,
dansa de l’ensenyança
d’allò que no s’ensenya.
Moments encisadors, nit d’or,
brillen les estrelles sentides,
alquímia antiga i sanadora,
reflex al rierol del teu sol,
el dolmen es desfà a l’horitzó,
després de tot això: emocions,
les bruixes sanen les ales,
tornem a volar, tot és llum,
tornem a volar, tot és u.
***
Presó llibertària aquesta comarca
Aquesta comarca és la meva presó llibertària,
jo sóc el meu propi carceller, qui té la clau
però cada dia torno a la cel·la de la habitació
i només em dono permisos per sortir comarca enllà
quan és estrictament necessari i necessito fer-ho,
per seguir alliberat enllà d’aquesta presó mental
que no t’empresona si ja saps que és la llibertat.
Presó llibertària aquesta comarca, creure-ho…
…per veure-ho, sentir-ho i assentir, crear…
…i viure-ho, és aquesta la meva realitat,
és la meva veritat i potser també la teva,
no ho sé, tot és confús, tot és difús,
i malgrat sóc lliure i vaig on vull
sempre torno a aquest poble que bull,
més enllà de les vies fèrries i la mina,
de ferro es manifesta i és magnetisme,
no cedeixo les forces davant l’egoisme,
em reparteixo com reparteixo els versos,
els poemes, tot pel poblat, per la ciutat,
camino i pujo al tren, entre blau i cases,
entre muntanyes i mar, tot en un instant
per tornar a la cel·la que és l’habitació
sense tu, sense la teva companyia feminista.
Calculo cada traç del vers que he vessat
per cada extrem de la comarca, del mont del gat
i de mal grat, amb bones vibracions i perspectiva,
seduint les formes de palmeres i de plataners,
de la riera als cims, aquesta comarca empresona
amb la necessitat de permisos de darrera hora
per marxar de tant en tant però tornant sempre
perquè aquí sóc feliç, a la presó llibertària.
***
Es desfà el temps entre les idees
Les idees es desfan entre el temps,
el temps es desfà entre les idees,
la lluita no ocupa la nostra ment
més aviat flueix i s’aferra a ella,
sempre present però no hi té lloc
doncs és etèria i brilla i vibra
més enllà del cervell, lluita arreu,
mentre el temps es va desfent, idees,
no tenim anys ni dies, hores ni minuts,
es desfan entre els pensaments, lluitant,
no hi ha vida, tampoc, tot és un miratge,
números binaris que no ens limiten, fan…
…de la nit un silenci obscur de calma…
…no tenim més racons que el dels cors.
Es desfà el temps entre les estrelles,
entre les neurones que brillen a la ment,
fosca com el cel dins la mitjanit,
en trànsit, sempre atents als canvis,
mentre seguim lluitant la vida flueix,
mentre seguim presos a la nostra ment
ens alliberem a cada instant,
en tot moment, tot ja neix:
les ganes i les ànsies
de fer-ho tot diferent,
de trobar les claus pels candaus
per donar-li la volta al sistema,
per jugar sense trucar els daus
i seguir tenint sort sempre:
la fortuna juga amb el destí,
el camí que fem és d’idees
-crear per viure, creure per veure-
però no ocupen cap lloc, com la lluita,
com el temps, fruint i fluint als anys vint.
***
Al món que imagino
Hi ha de tot per tothom, no hi ha feixistes,
hi ha tot el que necessitem, amor i tendresa,
luxúria i mel, art, poesia, infermeres dolces,
hi ha ensenyament no regulat per un Estat,
hi ha contenidors de tots els colors…
…rojos i liles, també, robí i ametista,
no hi ha una albada trista, som feliços,
no hi ha sang vessada ni guerres, ni fam,
no hi ha esclaus ni morts al mediterrani,
no hi ha ministeris, polítics ni banquers,
no hi ha executius i a canvi hi ha àvies sàvies,
el món que imagino té un color semblant a la utopia
però el que m’empeny cada dia és fer-lo realitat
amb tu, de la mà, em dónes les claus per avançar.
El món que imagino es desperta a un matí clar,
el sol neix dolç damunt el mar i és per tothom
la seva llum, el seu pòsit de foc, astre a prop,
cada vegada més a prop, perquè tot té un fi?
dubto que hi hagi res que no sigui etern
si de bellesa es tracta, si l’art ens marca,
hi haurà jardins frondosos i boscos foscos
a la nit de l’ànima que ens curarà de la claror,
amb el punt just, l’equilibri exacte entre forces,
hi haurà vici, al món hi seguirem els canalles,
però sense addiccions doncs la droga serà legal,
informació i puresa, no hi haurà màfies ni tirania,
ni policia ni exèrcits, ningú no mourà els fils,
ens deslliurarem del poder que ho mana tot,
els deixarem desarmats i cavarem les foses.
Fosos en un nou horitzó de llibertat,
sense la festa nacional, amor als animals,
el món que imagino pot semblar impossible
però en som tants els qui l’imaginem…
…però en som tants qui el volem…
…anem fent passes per fer-lo cert.
***
Tristesa i ràbia al fons dels ulls
Encara que somric, que ric, allà al fons,
al fons dels ulls, guardo ràbia i tristesa,
el món que voldríem és lluny d’aquest,
hi ha masses coses que desesperen,
per això encara no marxa el neguit,
els ulls s’omplen de nit a ple dia,
la nit s’omple de malsons silents,
sorollosos, tan és, ho són tot…
…menys el somni i cada desig.
Somnis i desigs per seguir vivint,
alliberant el cos i també la ment,
volant lliure com només ho fa el vent
i cada ocell en aquest cel, també de mel,
hi ha dolçor al cor de tantes tendreses,
malgrat la tristesa i la ràbia hi són,
hi ha tant a canviar… tant a fer…
La lluna recita un vers a cau de llavis,
l’escoltem i oblidem per un moment l’angoixa,
per un moment no recordem tanta injustícia,
però no hem de fer com si no passés res,
ho sabem i aquesta certesa ens pesa,
però tanta tristesa i ràbia
no ens farà allunyar-nos
d’allò que volem al món,
d’allò que volem per nosaltres,
per les estrelles, pels astres,
pel cos i el cosmos, silenci i soroll,
a la trinxera de les poesies, a la utopia,
les il·lusions ens mantenen desperts,
no guanyarà ni l’ombra ni la llum,
junts en un nou equilibri de forces,
a la frontera entre el bé i el mal,
sempre atents, no ens faran capgirar.
***
“Per volar no cal ser ocell” va dir el ser més vell
Tota la tribu l’escoltava, era savi,
el ser més vell era respectat i estimat,
va dir que no calia ser ocell ni vent
per volar i acariciar els núvols liles,
els més volguts a aquelles contrades,
els xamànics, els ancestrals, endevinatoris,
diabòlics, trencats per un roig intens i viu,
somreia, el ser més vell, somreia i reia, tímid,
sempre guardava aquella timidesa d’infant
i ara ja ancià mantenia l’humor intacte.
“Per volar no cal ser ocell” i passà la pipa,
tots van fumar d’aquella barreja d’herbes,
aromàtiques i màgiques, enigmàtiques,
sobrevolaren els núvols liles i rojos,
eren esperits dins una tarda salvatge
allà, a aquella selva desèrtica d’oasis,
el paradís no era lluny d’aquella trobada,
les fades de la tribu reien i volaven,
també ho feien els més joves folls,
els follets, les nimfes, les bruixes,
els bruixots, dins el calder del temps,
dins l’ull del ser més vell, i va dir: “Barreja’m”,
aquella paraula va ser cada baula, cada bala,
va penetrar a les ments dels seus germans,
de les seves germanes, i el van barrejar
De la seva ànima, del seu esperit,
ara es conserva un tòtem minúscul
que només el veu la tribu
mirant molt endins de l’ull,
ben barrejat amb el passat,
quan per volar no cal ser ocell,
tampoc cal ser part del vent.
Per esbrinar el sentit del nostre interior
els núvols liles i rojos sempre estan atents.
***
