Desembolicant la troca
Desembolico la troca quan arribo,
el passat de la història s’acaba,
en un present on el cabdell mor
per renéixer de nou, en el llibre,
en aquesta poesia, tot comença
quan aterrem entre fils de colors,
caldrà desfer aquesta vida torta,
aquesta troca que és la prehistòria
i la història que vindrà renaixerà
del fons més obscur dels universos
mentre farem el que sigui per ser,
per conèixer que va passar abans,
que va passar després, ara tot és,
tot es desfà i es torna a construir
per mai més patir, per gaudir,
caldrà ser intel·ligents i fer,
després de tot, noves històries,
les vivències que vindran s’alçaran
per damunt d’uns instants passats,
d’unes coses que hem viscut i vivim
que viurem, desembolicant la troca,
desfent els nusos i tot serà clar,
s’ha de fer senzill, sense complicar-nos,
que cadascú tingui, que tothom tingui,
excepte els altres que res volen
per nosaltres, caldrà ser rígids,
implacables, no pot passar el mateix,
masses guerres per les masses
i ells sempre guanyaren, mai més.
Desemboliquem la troca i tot clar,
tot, clar, tot serà com mai abans,
analitzant la història fins avui,
fins la actualitat tan esquerpa
per entendre-la mirarem el passat,
analitzant que ha fet la humanitat
i que haurem de fer per capgirar-ho,
tot? No pas, bruixes i bruixots
van crear com nosaltres creem ara,
van deixar les pistes i les senyals
per resseguir-les, les tenim,
les interpretem, en nova era,
aquesta que avui s’estrena.
Desemboliquem la troca,
tot reneix, tot ja creix.
***
No ens travarà res ni ningú
Cap il·lusió vedada, somnis realitzats
doncs hem passat milers d’històries
amb els poemes que ens han marcat
com ho han fet lletres de cançons
arreu on hem anat, sempre atents,
als canvis que ha fet la història,
vertebrant silencis nus mai caducs
que han fet de la llum una lluna
i de la lluna milers d’estels càlids
que ens han transmudat totes les ales
dins una troca que hem de desembolicar
per entendre millor el passat obscur,
per donar lluminositat al cel blau,
al cel gris, a la tempesta i tot.
No ens travarà res ni ningú
en l’empresa de capgirar-ho tot,
hem de seguir pel contorn de l’illa,
que vam deixar al fugir amb càpsules
des de l’anterior llibre als següents.
Aprofitarem cada instant de tendresa
per recordar que el present el fem
junts i que res no ho aturarà això,
que serem fidels a tots i cada canvi
si són per somniar desperts i gaudir.
La troca fa molt que la embolicaren
i no tenim temps, hem de reaccionar,
masses condemnes al llarg d’històries
com per no canviar ara que podem.
Saber que sempre ens tenim i serem
i que res podran contra nosaltres
doncs ho tenim tot per guanyar
en la partida prehistòrica,
històrica, que fem juntes.
***
Desfarem la història i la farem nostra
Reescriurem la història i la farem nostra,
desfarem aquesta vida com una obra de teatre
que mai no acaba, entre butaques ben blaves
com un mar antic, com aquelles onades,
com un sisme submarí, com un vell cicló
entrarem en acció i no podran fer-hi res.
La vida és nostra, tenim les eines, la feina
acabarà aquesta injustícia de donar-ho tot
a un sistema decrèpit, ells no van escriure-la
aquesta història per la que hem de transitar,
no pas, ells van dominar amb la por, el terror,
cor a cor van cremar la dolçor i tot l’amor,
no tenim més que l’escriptura automàtica
i la fem servir per donar-los canya,
tota la canya contra aquest sistema.
Tenim la sang freda i el cor calent,
congelant els nostres fluids després,
tota la riquesa serà ben repartida
com ja va quedar palès en els llibres.
Desfarem la història i la farem nostra,
no hi ha altra opció que seguir atents,
no hi ha altre camí que seguir ferms,
ens caldrà paciència per renéixer,
ens caldrà dolçor per entrar al cor
de totes aquelles nimfes i fades,
per penetrar a la ment de la bruixa
i extreure’n la clau per canviar-ho tot
doncs ella té la solució a aquesta terra,
desembolicant sempre la troca, dins el món.
***
A la velocitat de la llum
L’univers és un vers infinit encès,
al ritme de la llum viatgem, naveguem,
ningú no ens veu i creuem el cel,
les aigües, la tendresa dels dies
i així fem tot un seguit de nits,
acrobàtics i funàmbuls avançarem
i serem, després de tot, la resta,
allò que amaga la darrera finestra,
una copa de cosmos a la barra roja
amb rajoles negres, darrera taverna,
comptant el signe de cada estel
i fent-ne un còmput mentre volem
a la velocitat de la llum, eterns.
***
Tot el que tenim
Hi ha un altre sol que ens espera
i tot reneixarà, tornarem a brotar,
la terra s’obrirà pas entre el negre
absolut i caduc del petroli i l’oli
podrit i putrefacte de les entranyes.
Tot el que tenim agafarà aire nou.
Seguirem dient “sí” a cada “no”
que ens plantegi si seguir onírics.
Tot el que tenim serà per tothom,
no n’hi ha prou amb les engrunes
i, de fet, ho cridem de sempre.
Hi ha un altre sol esperant-nos
i nus travessarem aquell mar,
aquella mar, mestra de dolçor.
Salada la lluna versarà com mai,
potser n’hi haurà més d’una
i travessarem dunes a l’oasi.
Si no tenim prou forces
descansarem damunt pits
mentre ens endinsem al llit.
Desitjo trobar-te banyada
en una altra vida enllà,
enllaçant-nos com mai.
Abans de les existències
la flama cremava ben endins
i després d’elles serem foc
que no s’apaga mai i és,
després de tot, la justa mesura.
***
El diable jove i el diable vell
(Autor anònim en cursiva)
Vaig caminar per l’andana com un esperitat,
fugint del temps que des de la gàbia s’escapa
mentre no podia deixar d’encendre cigarrets,
evitant que l’esperit s’escapés a cada calada.
Diable jove i diable vell, els dos en un,
però cadascun un de diferent amb el vent,
no podia sortir d’aquelles quatre rajoles,
vaig seguir caminant fins que arribà el tren.
Al ferrocarril res feia pensar en la pau,
tot estava trasbalsat, tot era ben confús,
les cares distorsionades, abús de les hores,
conjunció estranya de panells i rellotges,
al sostre del comboi i a parets d’estacions.
Ningú em va trair excepte aquells cinc,
volien establir paranoies amb un farol
i vaig tornar a fugir com sempre feia
quan la cosa es complicava saltant al buit,
sense xarxes, només confiant en aquella sort.
I la sort mai va abandonar al diable jove,
tampoc al diable vell, tot era ser de nou ell,
aquella guspira, aquella flama, aquell moment,
em vaig tranquil·litzar només al tornar.
L’andana i jo, les calades i aquell sol,
radiant, encès com les ganes que tinc
de les coses extraordinàries que vindran,
després, molt després de l’angoixa, neguit,
serem un punt de llum, un estel a la nit.
Diable jove, diable vell, sabem per humans,
sabem per vells i sabem per infants, trauma,
traumes que ens fan ser ben bojos al néixer,
que no s’acabi la màgia roja del robí encès.
***
Entre el món i la lluna
Em trobaràs entre el món i la lluna,
suspès en l’espai, ara com mai, sí,
de tant en tant em veuràs volant
com si no posés els peus a terra,
tot i que la veritat va arran de sòl,
al subsòl vaig arrelar tot el que era
i tot el que sóc ara, pura vida.
Entre terra i lluna, a les fosques,
guardo un as a la màniga sempre
i el pla Z mai no el diré,
ni el pensaré, per si de cas,
per si dominen la telepatia
i em cacen abans d’actuar.
Sóc aquell núvol ben negre,
el que anuncia la tempesta,
la història que no vols,
la història que vols,
sense pensar-ho gens,
sóc també l’estel brillant,
el més brillant, on les iaies,
i a l’infern dels altres ancestres.
Subsòl rogent, de foc intens,
infern en vida, escalfor màgica,
entre la terra i cada lluna.
***
La nit ha deixat el matí ennegrit
Avui la troca segueix embolicant-se,
sola, aquest món segueix ennegrit,
és la nit que ha deixat el matí així,
no és que els núvols vinguin grisos
és que els somnis eren confusos,
si més no… no els recordo
i això que em passa tan sovint,
darrerament, avui té importància.
Pluja fina i una alba enterbolida,
el bolígraf escriu un vers de color verd
com la maragda dels teus ulls ocults,
no els veig però em guien al altre cantó
d’un mirall còsmic a l’altra banda
d’una terra cansada de no veure’t,
potser el matí fosc és per la nit
o qui sap si és perquè s’oculta
la versió d’aquesta terra i l’altre,
de moment seguirem desembolicant
aquesta troca tan embolicada i torta,
l’eix neix quan hi ha la gran explosió
però caldrà fer-lo canviar, no hi ha més,
d’alguna forma caldrà un canvi d’òrbita
doncs estem a un pas de vèncer
malgrat la nit ennegreixi el matí.
***
El cabró i l’ona
La cabrona ho tenia ben clar, seria,
després de tot, la venjança ben freda
perquè masses agressions i desconfiar
va ser la llei en aquelles latituds
i ara es mostrava esquerpa i dura,
mentre el cabró estava amb l’ona,
ella, la carbrona, atacava amb poemes
afilats com un gavinet ben esmolat
la cabra folla és boja per fer-ho,
el seu destí és la fi de misògens,
la bellesa del bes és amb el cabró
un nou món on hi caben elles dues,
hi cabran sempre, són lluna i sol,
són, i tant, la tendresa del cant.
***
De vells encara serem joves
Serem joves quan ja siguem vells,
ells no seran mai ancians, mai,
de tant en tant serem un nucli,
un únic plom que vertebra silenci,
entre les roques de la cala brava
que s’entén amb les altres cales,
braves caminen entre els matins
i un plor s’escolta entre imatges
mentre les persianes es pugen
per donar-li el bon dia al sol,
però encara fa fresca al poble
i anem a fer un tallat de segles
que són els que passen al final,
quan travessem la porta-dimensió
i la creació és una cova negra
passats els mil·lennis i segons
on encara som joves de vells.
***
Recull de poesies en una de sola
Les imatges dansen soles i captives,
a mesura que s’embranquen als núvols.
Fan de les seves els nínxols grisos
per anunciar la mort sota de la terra
mentre desitjaven ser fosos al mar,
potser, per ser menjats pels peixos
o bé al sot per ser aliment amunt,
les terres abruptes fan les arrels
torçades en aquest recull de poesies
que dansen enllà la llum de ser cel
quan la vigília d’allò negre és color
i les pinzellades amb les aigües suaus
desperten després de totes les llunes
i així notrim de tendreses el subsòl
mentre el dia balla amb el sol,
mentre que tu danses tan sol,
quan som nosaltres la parca
i nosaltres sempre decidirem
i si no és així no entenem l’atzar
que no vinguin penes negres aquí,
s’escampin com les fulles a terra,
el desig dels astres és ser tu.
***
Patejant carrers foscos com el cos de mar
Em trobo al cos negre de la mar
i prenc el ram del carreró fosc
mentre miro d’entendre a la fada
que m’acompanya en aquesta vida,
és aquelarre de foc i el somni,
el somrís precís allà al final
quan tot comença i no fa mal,
caic un cop més com ahir
malalt de món i de tu,
mentre la mare plora
mentre el pare dorm
i somnia en tot i res,
ser és raser de carrer
quan tot torna a començar
i tenim la força en el traç
mentre les parets es pinten
i els murals ens recorden
un món de lluita i fets,
ho aconseguirem plegats,
ho descobrirem i el cos,
el cos fosc de la mar
serà bressol camuflat
infants de negre dol
mentre aconseguim la fita,
anàrquica com el primer vol.
***
L’amor i el desamor
Amor, el desamor arriba i morim
dins una realitat fosca i crua,
és un crim que l’amor ara acabi
després de tants moments dolços
que han deixat glaç als llençols
i ara sols haurem de conèixer
altres cossos i altres ments,
sentiment ardent i violent
em sento arrencat de tu
del teu cos, de l’ànima
però vindran moments miners
on trobarem altres pedres
que precioses es precipiten
a un buit sense xarxa ni fi.
És immens el dolor tot i no pensar
ni en tu ni en l’estela, l’ombra
em fa pensar que aquesta foscor
és del meu cor anàrquic i ple,
de records, de carícies, sexe,
el nexe entre tu i jo ho és tot
aquest oblit que ara ja vivim,
quan la tendresa arriba fort
en un darrer bes ben intens,
immens com la lluna abrupta
que es catapulta fins l’infinit,
amor enorme que ja no és monstre
doncs amb vuit anys hem renescut.
Desamor, amor, ara ens espera tot.
***
Som l’instant amant
Extraient diamant en el dia amant,
som aquest instant i em dones lila,
extracte del teu ser de dona lliure
i jo reneixo d’entre les ombres
de les teves entranyes ametistes
mentre s’escorre el meu ser en tu,
diamants ben intensos blancs, broll
de llet llefiscosa, som el diamant
en la conjunció amb el lila amant
i aquesta essència acompanya sempre
des de que naixem fins que morirem
ja de vells i girarem la mirada,
enrere, per veure el que vivíem
dins una troca per desembolicar.
Tot el que vam fer va ser enllaçar
els fluids amb les pedres precioses
dels ulls de tants homes i dones,
tot el que vam fer va ser guarir
les ferides que mataven tan endins
a les bruixes i bruixots que eren,
que érem, quan exprprimíem el premi
que era tenir-nos malgrat tot, tot.
Ens estimavem com ningú s’estima
doncs ens creiem únics i originals,
l’origen era el de tots, únics?
com tothom, però no tothom estima
de la mateixa manera i no desespera
aquesta tendresa que tenim endins
de sentir, de nens a vells, sempre
hem travessat els límits, tot tort
doncs el camí recte no es segueix
està clar que no volíem fet res
que fos seguir el ramat de xais.
Som l’instant amant a contracorrent
de lleis i normes, d’allò establert
i ens entenem entre marges i límits
mentre ens embriaguem amb el fluid,
el nèctar tan complicat de trobar
si no ho posem fàcil, donant-ho tot.
Mes a mes la noia tot ho dóna,
robí encès, haurem de recopilar,
els misògens mai tindran riquesa
malgrat el patriarcat hagi manat.
Serem sempre l’instant més amant.
***
Al pati del Centre
Aquest és el pati del centre
i res té a veure amb els altres
centres per on hem caminat sempre
doncs té l’encant especial del ser
sense rebre ordres ni tampoc lleis
doncs aquí podem desfer la cadena
que empresona als altres centres.
Hi ha cervesa i també converses,
hi ha noies i nois, homes i dones,
velles i vells, bruixots, xamans,
àvies sàvies que són com bruixes
pel magnetisme d’allò críptic,
altres llengües del nord,
altres llengües del sud,
asiàtiques i també nòrdiques,
altres accents ara que escric
aquests versos que potser llegiràs
i qui sap si seràs a un o altre centre,
qui sap si caminarem després de tot
les passes que algun dia vam fer,
de moment la cervesa ara vessa
gola avall i embolicaré el cigar,
després l’encendré i el fumaré
de vegades no podia i anava morint
el meu somni de gaudir al màxim.
Ara ho faig, flueixo i frueixo
per tant de temps sense fer-ho,
desfaig el moment en el present,
atent, llegeixes, tot recomença.
***
La sang freda i el cor calent
La sang glaçada, freda, congelada,
gairebé cristal·litzada i oxigenada
per un cor calent que fa temprar-la
a ritme dels batecs tan profunds
que fan que em perdi a l’horitzó
amb la mirada perduda però fixe,
sempre permanent als colors vius,
tendresa de les hores que miren
les nostres ganes de mirar-nos.
Senten el nostre sentiment,
els colors vius ens estimen
i perceben el patiment cruel
de quan tot és fosc i negre,
però de les ombres s’aprèn,
de la llum teva sobretot.
A sobre de totes les coses
estàs tu amb mirada neta,
ets estel negre i roig,
ets la revolta feta cançó.
Tenim la sang freda.
tenim el cor calent,
tot és allà on era,
ballant sense mesura
hem après que no acaba
ni acabarà aquesta forma,
aquesta manera d’entendre’ns.
Et recordo, ara com mai abans,
ha passat el temps i separem
la distància a cada pas que fem
però et sento sempre present,
ets al mau costat, mai absent,
malgrat quilòmetres i comarques,
sento el teu alè a la meva oïda,
em dictes les paraules que escric,
impúdica, com sempre i com mai,
abans, quan vam deixar el pols
em vas donar tota la vitalitat,
ja mai més no morirem, viurem.
Amb la sang freda i el cor calent entenem, entendrem.
***
Sense viure no es pot escriure
Ja porto uns dies sense viure
i així es fa difícil escriure,
ara intento posar paraules aquí
mentre escolto la música endins,
la que sempre em va marcar
a veure si també m’inspira
però res té a veure amb viure,
estic com mort a aquest bar,
he demanat a l’infern respostes
i mil diables caiguts han respost
podria estar molt sol però no,
no és així, de vegades no vivim
però fem l’intent i ho escrivim,
sense massa a dir no es pot
però aquests versos s’escriuen
des de l’absència de tu, de mi,
són buits? no tenen substància?
no ho sé, potser embolica la troca
aquesta manera de dir-te què manca,
aquesta forma quasi muda d’escriure
és com un lament sense ànim ni vici
una manera de dir-t’ho tot
sense dir-te pràcticament res.
***
Enamoradís
Potser de forma malaltissa, enamoradís,
en aquest món semblant a cada paradís
que somnio malgrat la realitat em mati
i em deixi, un matí més, sense elles,
muses, nimfes, bruixes i fades certes,
de les que imagino passada la tempesta
i que desperten, enamorant-me de nou.
Sóc enamoradís per naturalesa, massa,
potser, fins al punt de fer-me mal,
de sentir en excés, patir en escreix.
M’agrada, però, sentir aquest formigueig,
m’agrada sentir-me enamorat d’aire i vent,
de flama i foc, de gel i glaç, de la terra
i dels teus ulls bruns o clars, tan se val.
Sóc tan enamoradís que semblaria mentida
però és tan cert com el planeta on camino,
si hi ha res de veritat, si hi ha fal·làcies,
potser tot és un enorme miratge i no som aquí,
qui sap si tanta incredulitat ens apunta el cap
ens amenaça amb deixar-ho tot, per un amor?
no ho sé, però potser està tot molt clar
i no sé veure més enllà d’aquest amor
que sento per les espècies naturals,
pels brolls d’aigua, per cada gorga,
sóc el cargol i la pluja que ara cau,
sóc serp i muda, sóc els ulls de cristall,
la teva mirada deslliurada i cada detall,
la veu translúcida i lucidesa quan cal,
enterbolit a voltes, tot es barreja de nou.
Enamoradís de quasi tot, no pas de tot,
a part de l’horror i de la barbàrie, estimo,
m’estimo més sentir així que no sentir-ho,
potser pateixo però prefereixo gaudir
mentre els núvols negres no amenacen,
després de tot som un sol alè, un cant
dels que resten adormits, passat clar
que torna, enamorant-me com mai abans.
***
La lògica dels il·lògics
Tots tenim entranyes tot i ser estranyes,
foscor dins el ventre, foscor a la gola,
entrem al ser i tot sembla ben diferent,
atents i ardents tenim un món als peus,
sota d’ells, és la lògica dels il·lògics,
fisiològics en la química que acompanya
el nostre cos, encara que no ho creguin
hem arribat a entendre la cosmologia
entenent els cossos i l’alquímia.
No tot és com sembla, ho sabem bé,
no tot és com ens van dir, van mentir,
i potser ara entenem moltes coses rares,
i potser ara sabem que sempre ocultaven
tants detalls importants sobre nosaltres.
Ens van prendre el pèl, això és un fet,
des de que vam néixer ocultaren els fets,
les dades, la veritat va ser extrapolada,
vilipendiada, humiliada, feta un desastre,
però aquell astre que duem al fons del ulls
ha destapat la crua realitat, porta enfora,
porta endins, ara tot té un color especial.
El color de les llargues hores desperta,
no cal, ja, mirar darrera la finestra
per entendre com ens han mentit,
és la lògica dels il·lògics, sí,
dels perseguits, els calumniats,
no té sentit tot això que escric
si no mires de donar-me el vers,
el proper vers, oberta d’ulls,
d’escames, sirena de les hores,
que sense tu no entenc l’albada,
el sentit dels rellotges i el temps,
sense tu no entenc tantes barbaritats,
sense la teva visió perpendicular
al saber, del cert, com trobar-nos,
aquesta és la lògica dels il·lògics.
***
A l’abast
Ho tenim a l’abast, depèn de nosaltres
allargar els braços per poder abraçar-ho,
no és senzill, mai no va ser pas fàcil
però han passat els segles i ara…
ara sí, és aquí, ho podem tocar,
palpar, sentir, sense llei ni fi,
sense xarxa podem saltar al buit,
sabem que sempre renaixerem, malgrat
malgrat el penya-segat sigui tan alt,
travessarem l’espai i obrirem braços,
cos i cames, caldrà fer l’amor al vers,
a aquest vers: “és a tocar com el bes”
llavis amb llavis sabrem que fer-ne,
gaudirem tant que versarem el cant,
cada cant, tenim la dolçor als pits,
junts, lliures, sempre som a l’abast.
A l’abast el somni, a l’abast les pedres,
les més precioses, aquelles sempre eternes,
cal comunicar-nos, expressar-nos, parlar-nos,
cal que bolquem tot allò que sabem per a ser
i no hi ha més secret que tot el que compartim,
no és poc, és molt, i ens tenim, ens estimem,
apreciem aquesta manera tan lliure de ser,
com l’alquímia juga amb fluids per sempre,
com tu jugues amb mi i jo jugo amb tu
al vell joc de marineres i de mineres,
miners i mariners per mars subterranis,
a tocar, és a l’abast, tot allò somniat.
***
La resistència a la guerra civil
Els avia i les àvies seguiren resistint
després d’una guerra civil cruel,
van combatre contra el feixisme
i després pobresa a la postguerra,
ho van deixar tot per la família
i gràcies a ells encara seguim,
mai oblidaré les nostres arrels,
fidel seguiré a l’estel roig,
a l’estel negre, a l’anarquisme.
La poesia ha de ser revolucionària
o només és perfum que segueix mort
entre la burocràcia i la democràcia
falsa, que va dibuixant desenganys.
La resistència a la guerra civil
és la resistència que caldrà sempre
no hi ha més, seguiré atent a tot,
al mateix cel vermell de les albes,
la mirada del gat negre anarquista.
Records d’infantesa amb els avis,
amb les àvies, escoltant-los sempre
amb la ràbia i la foscor a la pell,
als records que ara m’erissen, sol
i no trobo cap de les respostes,
només intento gaudir del que tinc,
que és molt, és la vida i la lluita
que ho és tot, vivència i resistència
aprenent de cada somriure, vivint,
sentint endins tots els camins.
Resistència que encara sentim
després d’una guerra fratricida
nosaltres som qui mai cedirem,
seguirem sempre dempeus, lliures
en un sistema que ens vol morts.
Cal recordar-los sempre, són aquí,
tan a prop de tu com a prop de mi,
no hi ha excuses ni hi ha tornada,
nosaltres tenim totes les eines
per fer un món nou, pensant-los.
***
La veu d’un interior d’or
Hi ha un interior d’or dins teu,
la seva veu ve ara i ve d’arreu,
arriba als meus sentits adormits
i els desperta amb una sola mirada,
enamorada de la fada que tens dins,
el teu valor val més que la riquesa
material de la que volien esclavitzar
cor i cos, ànima i animal, tan mal.
A les teves venes tens el robí,
al meu cor una pedra preciosa,
enorme, la trencarem com si res
i repartirem tots els trossets,
tros a tros riquesa compartida,
els diamants que extrauré, al fi,
seran els que deurem als diables,
rojos seguirem caminant, veu d’or,
interior de les persones tan bones
que fan mal amb la mirada de mel.
La veu del teu interior d’or
ha fet de les meves oïdes llum
entre el fum de tants cigarrets
l’encens i el foc també és robí
però ara si que és una metàfora,
enfora les àmfores diuen el camí
fins la sala d’estar dels ulls,
venim de tan antic, de la mar
i en el caminar trobem mines,
veu d’interior, el cabdell
embolicat mirem de desembolicar.
La veu d’un interior d’or
assenyala la senda a fer,
la seguirem fins al final,
encara és d’hora per ser,
després no serà mai tard,
arribarem al moment sempre
tenim el “flow” al ser,
des de que vam néixer.
***
Com sua la calavera
Com sua la calavera idees molles
així cau la suor damunt les tecles
d’un ordinador xop de xarxa i lletres,
les gotes s’afanyen a omplir el teclat
i un gat miola damunt el cap, al terrat,
tinc una serp a cada dit, dels deserts,
les idees són closes, els dits oberts,
i cap pensament m’ajuda a seguir
es podria dir, però no és així,
contradiccions i premonicions,
la previsió ajuda a la raó
però sóc jo qui suo ara
i potser la pluja és teva
que llegeixes entenent-me,
o no, tan és, qui ho sap?
Com sua la calavera,
així em veig ara, moll,
les palpitacions al coll,
a la vena aorta, sistemàtica
va fent batecs fins al cor,
sua la calavera i sues tu,
les idees són lluita i traç,
són les més lliures i mires
-després de tot- d’organitzar,
tantes veus hi tenim al cap
que és difícil determinar
quines són teves o meves
però tan és, ens tenim,
és el més important,
si suem junts és fàcil,
tot és molt més senzill,
podem estar molt lluny
podem ser sense més,
però tenim les ànsies,
les eines, la tendresa
i al cor cada passió.
Sua la calavera, suem tots dos,
no hi ha final si ens tenim,
no hi ha dreceres si ens fallem,
només hi ha el batec sota la pell,
deixem les idees damunt el teclat
i seguim suant, malgrat tot això,
si algun dia vàrem desaparèixer…
ara som folls, som aquí, naixem,
a cada pas que fem, som l’hivern.
Estacions que passen, ve la tardor,
bon moment per mudar la pell
com cauen les flors, tot vibra,
a la primavera tot renaixerà
de moment sua la calavera
potser com mai abans,
gaudim i gaudirem.
-L’esforç a voltes no és patir-
***
Roc dur enmig de la troca
Hi ha un roc dur enmig de la troca,
la resposta a tot és a les portes
així anem enumerant cada resultat
a les constants preguntes que fem,
als problemes d’una matemàtica rara
que només tu i jo entenem, sense ells,
a la pell hi duen escrit principi i fi
d’una vida entregada al buit absolut,
sense llums per obrir-se i mirar-nos.
Roc dur rodolant per un espai inestable,
la foscor de l’univers és claror després,
estels negres fan de contrapunt sincer
després de mil·lennis a contracorrent
no tornen a seguir el ramat mai més.
Brams a l’escenari, aquelarre servit,
les cabres boges es tornen dolces
aquesta nit, aquí, amb nosaltres,
bojos rojos al principi del sospir,
del darrer sospir, lluny en el temps,
en l’espai, la nostra hora no arribarà
fins que de vells encara escoltem roc dur,
dins de la troca, ja desembolicada, sí,
la senyal que tant esperàvem totes,
persones obertes a les portes certes,
tancant-les al marxar, ja lluny d’aquí,
en una dimensió, tota la percepció canvia,
el cosmos ja no és aquell brot verd primer
però tampoc és el darrer, tot desfet,
aplanat, llis, un poliedre sencer
fins que esdevé esfera com la terra,
en ella bolquem els fruits de mamífers,
demà l’alquímia tornarà a segles passats
quan bruixes i bruixots feien darrer esglaó,
i el roc dur enmig de la troca, tot clar.
***
La bondat i la maldat travessen cor i ment
La maldat travessa la ment de mala manera,
la bondat ho fa dolçament i tendrament,
la maldat travessa el cor sense deixar res,
la bondat l’omple amb tot el millor a donar,
les dones bones, com diu la dita, van al cel,
les dones dolentes, com segueix, a tot arreu.
Som trapelles al límit de la consciència,
les muses artistes les veig a tot arreu,
totes sembren de boniques flors l’horitzó,
jo intento omplir del seu perfum, la claror.
Cor net i malifetes a totes hores,
sempre que podem, que així ho volem.
Fer bondat està molt sobrevalorat,
si no ens portem bé ens tancaran,
ens torturaran, i hi ha tant a canviar!
La maldat és de justícia si fan mal,
si no ens deixen viure… barricades,
al cor i a la ment, no volem patir més.
La bondat i la maldat travessen cor i ment,
la tendresa obre totes les portes inspirades
per nosaltres que fem de mirall a l’altre,
a qui tenim davant del mirall, mirant-nos.
No necessitem res de l’Estat, farem caixa
amb tot allò que no van voler els altres,
farem caixa on no hi cabrà mai l’univers,
volem estrelles, ni copes ni còpies.
Enumerem cada sospir que la terra reclama,
donem-li tot allò que li cal, som a temps,
quatre barres i un estel roig al damunt,
la victòria, vèncer, no està tan lluny,
passaran anys, passaran dècades,
però està assegurada, i tant,
maldat i bondat s’uniran
com en un ying-yang etern
que obrirà les finestres
a un demà ple de tendresa.
Si em travessa el cor la bondat
em desfaig i dono el que sóc,
si me’l travessa la maldat
em tanco i ja no sóc jo,
la versió obscura s’apodera
però abans de veure tenebres
marxo pel raig de llum violeta.
Desapareixo, no en vull saber res,
prefereixo fondrem amb cada vers,
si em travessa la ment la bondat
se’m ocorren idees per avançar,
si em travessa la ment la maldat
busco dins de tot allò escrit abans
el punt, on el vaig deixar, la poesia
per veure si entre els dos fem mal
a tot el sistema imposat, fidels,
i si vénen a atacar-nos som molts
seguirem fent barricades arreu.
No, no passaran, no ho faran mai,
la seva maldat és la seva tomba,
arribarem als confins de l’univers,
la nostra simbiosi serà estimada
i farem de les terres noves batalles
on no manqui de res per a nosaltres,
en som tantes que res podrà separar-nos.
***
Som la troca quan cal ser clars?
Som la troca quan cal ser clars,
de vegades, no tenim més remei
si la situació ho demana: embolic.
Emboliquem la troca si cal,
és el que vull dir, ho dic,
i ho farem sempre així,
si és necessari… i tant!
Poc saben de tots nosaltres,
ens hagin escoltat o llegit,
ens hagin vist o perseguit,
tan és, els hi falta ofici.
Dóna’m la mà cansada d’esperar,
travessem junts aquesta muntanya,
creuem mars i oceans i anem volant
que hi ha fars que donen a llum
i neixen milions d’estels fidels.
Cal ser clars entre tu i jo,
oblidem la resta, que manquen,
mai no hi seran al món que volem.
No emboliquem la troca, ja és tard,
ells han marxat i només estem els dos,
sincerem-nos, digue’m-nos-ho tot, tot,
ja no caldrà mentir a aquest racó clar.
I sempre queden coses al tinter,
la tinta ens donarà més pàgines
et llegiré, em llegiràs, ho fas,
ho faré, dóna’m la teva adreça,
aquesta xarxa no em té captiu.
Ens banyarem a les cales ocultes,
com peixos anirem a mans de mariners,
de marineres, ells i elles són claus,
quan cal ser clars com l’aigua a l’illa,
quan cal ser clars com el vent de ponent.
Aquesta poesia va arribant al final,
no emboliquem la troca si no cal,
tot i que som ella si ens limiten,
si cal sortir per la tangent, atents,
farem milers de cançons, de poesies,
només ment i cor podran unir-nos,
som la troca però no amb tothom,
entre nosaltres està desembolicada.
***
Himnes fets poesies
Hi ha uns himnes fets poesia,
són cançons que alcen cossos,
cors i ments dins el sentiment
per una terra tan maltractada
que sembla difícil el bes de fada
però sentim el seu amor endins
a cada lloc, racó, cada cantonada.
Himnes fets poesies a l’arribada,
a la tornada, allà on som encara,
per tot arreu arriben les notes,
cansades d’esperar ho aprofiten tot.
Són la sintonia més onírica
que només sentim a flor de pell
com un himne que ens fa ballar
sense barallar-nos, nus de tot
i sobretot de violència, pensa,
pensa en un moment el món en pau
i diga’m si no hi ha massa guerra,
aquest himne que sembla una poesia
una més per donar força a la rebel·lia.
El ritme dels somnis mou el disc,
la cançó que apareix és la que neix
i és la mateixa que mai no morirà.
La llum de la lluna és ben nua
i fa ombres, però no a l’himne,
no a la poesia, dansem aferrats.
Ni el cos és l’origen ni el final
ni el cor no entén d’hola ni adéu.
Cantem l’himne que ja és poesia
per desembolicar la troca, ara rima.
***
Aquesta realitat tan allunyada de la “realitat”
Què és la realitat? Quantes realitats hi ha?
Cada veritat és fragmentada com cada realitat,
tot depèn de les experiències i de la gent,
d’aquells que coneixem i els qui ens marquen
de tot allò que recordem i del que oblidem,
de les passes que fem, una darrera l’altra,
qualsevol cosa que realitzem i el que no,
aquesta realitat allunyada de la “realitat”
no sé on em durà però cada cop és més lluny
de la realitat tan comuna, tan generalitzada.
M’agrada sentir el que sento, el que percebo,
m’agrada gaudir com ho faig, veure el que veig
i sentir-me per dins tan endins com em sento.
Paraules, versos complexos, sense nexes,
contradiccions i obvietats, realitat rara,
tot és de colors, llums de neó i carn de canó
a les voreres de les carreteres de les guerres,
als marges de flors llençades amb tristesa.
Visc sense arma ni bales, sense violències,
visc fugint si fa falta, si cal, si ataquen,
a la meva realitat no hi ha confrontacions
perquè no m’agrada la sang vessada, gens.
Els qui manen manen guerres fratricides,
encara hi ha masses que agafen les armes,
no estic d’acord amb el pacte dels Estats,
masses moren, innocents, víctimes civils.
La teva i la meva realitat són molt lluny,
a anys llum, mai podran convèncer-nos d’això:
que cal defensar-nos perquè ens atacaran,
no m’agrada desconfiar, confio en l’atzar,
en la sort, en la màgia, en els xamans rars,
aquells que trobem caminant pels carrerons
com en les bruixes, les fades, les nimfes.
Aquesta realitat tan allunyada de la “realitat”
és la meva realitat i ningú me la canviarà,
la teva realitat està en sintonia, ho farem,
ho aconseguirem, la sincronia és onírica, màgica,
el dial és de tendreses i de mel, és ben dolç.
Estem allunyats de la “realitat” més comuna
però mai podran dir que ens van veure cedir.
***
La troca es desfà amb la ment
Només amb el cervell, la vella ment
la ment jove, la ment infant, cap,
sempre haurem de tenir cap, fred,
per desfer la història, la troca,
ens calen dies, mesos i també anys,
no ens calen més paranys, tot clar
per gaudir i garantir aquest futur
que fem a cada passa, pensada,
sempre pensada, imaginada.
La fada s’afanya a vestir-se,
avui se’n va de festa amb tu,
amb mi, ballant desfem la troca.
És una dansa de les antigues
la que gaudim amb els ulls clucs,
mai va ser tan senzill saber-ho,
saber d’on venim i cap on anem.
Un futur on fruir d’allò aconseguit
després de deixar clares les coses
i vestir-nos per sortir de nit, després
per celebrar que ho hem fet possible.
La troca es desfà amb la ment,
entre tots/es fem el moviment.
***
La nocturnitat dels ulls de l’eternitat
És lluminosa aquesta eternitat, els seus ulls
són llum pels nostres matins i per les tardes,
les ànsies de la musa, de la nimfa i la fada
alimenten les meves ganes de que siguem eterns
i mentre això no arriba ja ha arribat, hi som,
en el temps en espiral, la tendresa del gest.
La nocturnitat dels ulls de l’eternitat
són a la mirada de l’infinit, dia i nit,
aquestes tardes que passem junts ho són tot
i després per la nit tornem als nostres origens
mentre fem arrels subterrànies per les places,
el foc de les pupil·les ens diu qui som ara
mentre entenem que no hi ha marges ni nits
si no encenem els ulls de la eternitat junts,
de tant en tant gaudirem de les tardes robades
i guanyades temps ençà, quan érem joves i fidels
a aquelles estrelles i aquells estels glaçats,
quan de tot en trèiem pedres precioses boniques
que guarnien aquells matins de ressaques brunes
que feien de la foscor la nocturnitat d’allò etern.
La nocturnitat, els ulls, la llum, tot és a l’abast,
com els llavis que besen a l’aire un somni esperat.
***
Quan la lluna fa l’amor amb el sol
És a l’alba, en aquestes hores,
quan la lluna fa l’amor al sol,
quan el sol fa l’amor a la lluna,
en simbiosi, un equilibri cert,
sempre somniem de nit i de dia,
els astres, els satèl·lits guien
i només depèn de nosaltres sentir
tant d’amor com hi ha al cosmos,
estimar als altres amb força
com ho fa la lluna i el sol
és tan senzill com deixar-se,
abandonar-se a mans del món.
***
Opi del poble
Hi ha moltes coses “opi del poble”,
religions, esports i altres drogues,
totes tenen el poder de fer perdre
el món de vista, la nostra essència,
així de clar, perdem el que ens marca,
allò que ens defineix com a persones
malgrat sembli que no, agrada massa
a tu, a mi, a la massa, però en excés,
com tot, passa factura, cara de pagar.
Podem travessar les portes de la percepció,
podem veure realitats paral·leles, i tant,
però sempre? no pas, però sense elles?
sense les drogues? també? per descomptat.
Està clar que són a tot arreu i limiten,
transformen la realitat, ens fan fanàtics,
també, la religió, els esports, els fàrmacs,
tot crea dependència i la millor dependència
és ser un mateix i creure en els qui estimem.
Sense drogues veig la realitat més desperta,
no s’adorm el meu somni ni es pon el sol,
de fet sorgeix des d’un nou horitzó brau,
roig, sanginolent com el robí de les venes.
Mai sabré si sense creuar les portes
hauria arribat a entendre l’alquímia,
sé que ara és més senzill de veure-ho,
de creure-ho per veure-ho, està clar.
L’opi del poble poden ser milers de coses,
però el poble és la seva essència, la màgia,
sense dependre de substàncies que l’allunyen.
***
La tendresa és l’arma més perillosa
Hem d’alçar-nos totes a la vegada,
les persones que estimem la vida,
la llibertat, la tendresa sentida
és l’arma més perillosa, dolça,
les bales de mel i de bellesa.
No tenim més nord que l’acord,
aferrem-nos a les revolucions,
és el que tenim d’ara en endavant
fins que aconseguim alliberar-nos.
La lluna parla sobre els somnis
i els somnis ens tornen la llum
del satèl·lit que ens acompanya,
la nit ens acull i revoltem-nos
si ens alcem tots ho girem tot,
capgirem el sistema i el poder.
La veritat està oculta als ulls,
la sentim a flor de pell, lliure,
haurem de tenir molta paciència
per més pacients que siguem,
desembolicar la troca i fugir
fins arribar al final del somni
ja de vells tindrem tot un món
per recordar, sabrem què ha passat
i la memòria, sabrem com ha acabat
una vida plena de somnis i anhels
fins que gaudim del darrer repòs
sota la terra d’aquella illa,
donant fruits, fluids.
La tendresa és l’arma més perillosa
i en ella tenim totes les esperances.
***
Les hores que passem sense veure’ns
Són moments que passem sense tenir-nos
les hores que passem sense veure’ns,
són instants morts, sense massa vida
els minuts que no ens veiem ni sentim,
t’enyoro, musa dels meus dies i nits,
artística com ets m’has pintat tot,
m’has escrit, la teva poesia m’anima
a seguir voltant per les mines sàvies
que m’ensenyen tot sobre les pedres
que precioses caminen cap a universos
paral·lels, que ens marquen el camí.
Les hores que passem sense veure’ns
encenen la meva imaginació i l’acció,
no em limiten els marges de la pàgina
ni les dècades que no ens coneixíem,
de fet són el primer pas per sentir
tant com duem a dins, mirall a mirall.
La llum de la teva lluna és la meva,
la teva lluminositat la sento endins
malgrat la teva absència ho és tot
i en el seu record recordo moments,
instants que presència on tot era,
on tot és, malgrat no et vegi
sé que et puc sentir,
endins, molt endins.
***
La lluminositat del teu mirar
És ben certa aquesta llum dels teus ulls,
la lluminositat del teu mirar em parla,
m’explica com ets per dins, la teva ànima
es mostra simpàtica i sincera, mai apàtica
mai subornable, mai escassa ni erràtica,
lliure camina pels paratges del paisatge
que és la tendresa de la teva naturalesa,
m’estic enamorant de la teva forma de ser,
del teu tarannà, del teu somriure franc,
tot està escrit als teus ulls de nina dolça.
Alguns tracten de ferir-te i deixar-te cega
però els rajos de sol que emeten els ulls,
els teus ulls, fonen els enemics com cera
fosa pel foc dels inferns que també tens,
per més bondat que irradiïs ets maldat,
maliciosa si es tracta de fer contrapès.
No hi ha ningú al món que pugui ferir-te,
t’has fet una armadura a prova de bales,
ets grandiosa, poderosa, el que no hi ha,
sí, així de complicat i així de senzill,
no tens arma si no vénen amb armes
però si vénen tens un arsenal.
La llum dels teus ulls,
la lluminositat del mirar
és passió, amor i tendresa
però també foc per l’enemic,
també resposta si et cal,
no cal mirar més enllà,
dins teu: el despertar.
***
Dibuixar sense llapis, pintar sense pinzell
Començo a escriure per descriure
un paisatge que obliga a viure’l,
dibuixant sense llapis i pintant
sense pinzell, però escenificant,
el mar tranquil i el sol del matí
formen un conjunt entre arbres
i entre els matolls dels marges
d’aquest passeig coster, malgrat,
potser, que som lluny del banc
que ens acull, l’ànima ara vola.
Més valen milers de paraules
que unes quantes imatges,
els versos i les lletres
m’ajuden a transmetre
el que l’objectiu no pot,
el que el quadre mai no dirà.
La fotografia tampoc, mai,
perquè com em sento és filtre
i si escric des d’aquest banc
potser és perquè el veig llunyà,
el lloc, el sol, la platja
qui sap si són miratge.
M’he assegut i ara m’alçaré,
de fet a cada pas escric poemes
però res d’això és sense tu
així que alça’t, asseu l’ànim,
fes el que vulguis, ànima-animal,
si dibuixes sense llapis i pintes
sense un pinzell, tan és, és igual
doncs demà serem origen i final,
serem la mar, passeig i matolls,
serem el banc on ara escrivim
per dins, el sentim o no el sentim.
Escriure sense mòbil ni bolígraf,
sense llapis ni tampoc pinzells,
només amb la ment, telepàticament.
Ho sents?
***
Estimar la troca és estimar la trama
Cal estimar la trama per estimar la troca
i a la inversa, i al revés, tot és així,
així mateix, el que no passa en la vida
pot passar en un moment, sienciosament
o sorollosament, però estimem el trànsit,
la troca i la trama, hem de desfer-ho tot.
Desembolicar la trama, desfer la troca,
és un ball dels antics, dels pretèrits,
sempre intentem buscar l’arrel del fet,
del problema, del tràmit si ens cal,
el tràmit entre fer res i fer-ho tot,
resseguint les poesies sempre, i ara.
Estimar la troca és estimar la trama,
estimar la trama és estimar la història,
la nostra, la que no escriuen ells,
els poderosos. Tot és a un pas, un pam.
Voltarem per aquesta vida ben junts,
estiguem a prop o a quilòmetres
un de l’altre, tan és, tan se val.
Et sento arreu com estimes el món,
el món que van deixar els ancestres,
és inquietant la bogeria que ara mana,
però hi ha instants capaços de canviar,
de saltar pels aires tota l’opressió,
haurem d’entendre cada parany silent,
invivible, com aquells més manifestos,
tan és, sempre alerta a tots els canvis.
L’amistat quan arriba a l’edat adulta
és ben diferent que quan érem joves
o infants, cada moment de la història
té els seus detalls, tot està girat,
però si estimem la trama és senzill,
si estimem la troca mentre la girem
és més fàcil del que podria semblar.
Girs i més girs en aquesta vida,
en aquest cabdell d’existència,
aconseguirem veure-ho tot clar
quan mirem amb els ulls nets,
tu i jo tenim la joia a la pell,
la tendresa al gest, tot manifest.
Estimar la troca és estimar la trama,
aquella que fem plegats, sense opressió.
***
L’amor com a llança i escut
Per defensar-nos com per atacar
al cor que volem arribar, nus
de parafernàlia, a aquell mirall
que és l’altre cor, estimant-nos.
L’amor com a llança i escut,
cal la tendresa del cor fort,
del cor de foc, cremant-nos,
encenent-nos, subliminals.
No tot passa pel cor tort,
també per la ment travessa
aquest sentiment ardent,
l’amor és arma també
quan cal anar més lluny.
És escut, tot allò que fem
es vertebra a l’ala del temps
i desencadena la bogeria lila,
la blanca, tot el que conjuga.
Conjurats hem arribat a saber,
després de tot, que som només un,
que res ens empany menys que res,
que tant per tant som l’escut,
també, per posar-nos cuirassa
si cal, si ens hem de protegir.
Llegir, llegir ens salva ara,
ara que no hi ha escut ni llança,
ara que el mal no és a la balança,
ara que atrapem somnis mirant-nos,
nus de tot davant aquell mirall.
El mirall pot ser escut i arma.
***
Les ombres de dones i homes
Intento evitar trepitjar-les
les ombres de dones i d’homes,
sempre que puc, si em dono compte,
també les dels animals, una mania,
persistent al llarg dels anys,
evito ombres de petits i grans.
No m’agrada, no sé ben bé perquè,
potser no té sentit però ho faig,
les esquivo com si fos important
el fet de fer-ho, per salvar-me,
per salvar-los i protegir-los,
si ho valen, també si ho vals.
Sinó tan és, ho faig igual,
és una cosa difícil d’explicar,
estranya i rara a parts iguals,
que és el mateix, tan se val.
Ningú pot saber perquè ho faig,
ni jo mateix, no té importància,
evito les ombres evitant-me,
esquivant el cantó fosc,
la foscor per no caure,
perquè no caiguin,
perquè no caiguis,
a la meva ombra,
a l’ombra de tots,
a l’ombra de totes.
***
El cel farcit d’estels
Hi ha un cel ple d’estels,
és l’alquímia del món,
quan cauen ho fan junts,
cap als teus ulls de nit,
m’animen a escriure’t,
quan menys hi creus,
quan menys hi crec,
tot es transforma,
transfigura,
al mateix pas.
***
Estel, lluna i sol
Hi ha espai
entre estel,
lluna i sol,
espai joiós
ple per dins,
buit per fora,
espiral als ulls,
univers al melic,
fugint de l’embolic.
***
Dimoni i alquímia
El diable pelut
dorm sense pors,
s’ha dit, silenciós,
que ho aconseguiria,
que ho demostraria,
l’alquímia despertaria
i entre la Hasha i tu,
entre les poesies
i tantes nits i dies
va dormir sorollós,
fent batecs sota terra,
obrint de nou els ulls.
***
El món als peus
Sempre tenia el planeta
als peus, sota de la terra,
subterrani, con la resta,
pensava que damunt d’ell
hi havia núvols i sol,
tendresa i lluna lila,
de l’enigmàtica i pura,
com la seva ànima lliure.
***
Lluna d’astres (II)
Recula al món d’abans
sense tenir temps de res,
he caigut als estels,
lluna d’astres nus,
caminant rebels,
sentint la lluna d’astres,
res no té més sentit,
canviant el ser,
sense deixar de ser
un mateix, ser estels.
***
L’estrella als pits
Dels meus dits als teus pits,
l’estrella viatja sense sentit,
tot pren la forma de l’ahir
i les poesies parlen de tot,
són velles senyals ocultes,
noves i velles estrelles,
entre els dits i els pits,
serem sempre joves i fidels
si tu vols, encenent-nos.
***
Contraportada enllaçada
A la contra enllaço temps,
són poemes de paraules
lleus, suaus, enigmàtiques,
pures, nues, decidides,
abruptes, astutes, nul·les,
tan és, és contraportada,
no tot s’hi val, però…
entrarem a la portada
amb el seu personatge
de fisonomia espiraliforme
als marges dedicats, delicats,
amb ales de pèl i de plomes,
amb banyes, estel, sol i lluna,
alquímic bruixot mig poeta,
dimoni també, a la contra.
***
La pel·lícula que podríem fer junts
És una pel·lícula antiga en blanc i negre
la pel·lícula que podríem estar fent junts,
ja ho tenia clar des d’infant, un film rar,
estrany pels ulls d’espectadors conservadors
i una joia pels sentits adormits de les nits,
pels teus ulls de fada-dolça de les matinades
fins que arriba l’alba i el sol ens mira,
és un llargmetratge de gammes cromàtiques
de tots els grisos, els blancs i els negres,
serem el tràveling, cada pla, cada conversa,
l’interior i l’exterior de la casa, tot copsat
en una cinta esmorteïda pels anys que passen
sense que tu i jo no fem la peli somniada.
Podríem estar gaudint d’aquests moments
i he preferit fer un passeig sense gravar
per veure si podia sortir del teu aroma,
de la teva olor, de la teva fragància.
En mi depèn de mi i també depèn de tu,
de totes nosaltres, mai dels “altres”
i si la meva vida la controlo jo
sé que el que veig pels carrers
és el que només jo puc veure,
com la resta, tota la gent
té l’exclusivitat de la mirada,
de la seva mirada, podríem fer cine.
Relatar aquests moments excepcionals,
no deixar mai de creure en nosaltres,
estimant-nos malgrat les contradiccions.
Malgrat les errades, malgrat imperfeccions,
les accions ens defineixen i cada canvi
de rumb, de reflexió, apareix connexió
entre nosaltres i el públic sempre atent,
no és un drama i també hi ha laments,
tampoc és una comèdia i riem per tot.
Seriosos ens manifestem per on anem,
arreu notem la tensió amb l’estat,
aquest estat d’atenció continguda
però vull fer la pel·lícula amb tu
com si no hi hagués cap acadèmia,
sortint dels marges de la cinta
i travessant la pantalla, junts.
***
Aquesta cançó que és nostra
L’escolto i em recorda a nosaltres,
aquesta cançó que és tota nostra,
la melodia em recorda les carícies,
les notes fortes al sexe amb tu
i ho estic imaginant, fent memòria.
M’excito amb tot aquell temps
que teníem i el que vam robar
a unes busques d’uns rellotges
que mai van donar el temps exacte.
Entrar a casa teva era llençar temps,
espai i tot el limitava per la finestra,
ens trobàvem sols i no ens havíem perdut.
Trobats vam iniciar una relació complexa,
senzilles mai van ser certes converses
i aprofundíem en el ser i en la ment,
ens capbussàvem a l’aigua electrificada
d’un cervell cansat de maltractar-se tant.
Tot i així aquesta cançó és nostra,
parla de nosaltres i mai dels altres,
de nosaltres dos i de totes nosaltres,
els astres estan contents amb l’idea.
Les estrelles dansen un ball pretèrit
i ens enfonsem als ulls que tenim davant,
els teus es banyen en els meus i els meus…
busquen la profunditat que em brindes ara.
Una cançó per tu i per mi poden ser moltes
però em quedo amb la tendresa de la melodia
i les notes de rock i els solos de guitarra,
contundent, recordant-nos sempre de lluitar,
perquè mai se’ns oblidi d’on venim i on anem.
Cançó teva, cançó meva, cançó de totes,
de tots, fins la darrera victòria.
***
Contraespionatge
Amb una sola paraula tot està dit,
“contraespionatge” a les portes
obertes de tanta poesia i poetes.
De totes les maneres volen saber-ho,
saber-ho tot, mentre anem sabent
cada dia més, cada nit més i més,
per tornar dades obscures i opaques.
Vencerem contra el contraespionatge
contraespionatge, sense tabú ni crim.
Haurien d’anar molt maldades,
haurien de venir per nosaltres
i en som tants que serà inútil
acorralar-nos, afusellar-nos,
torturar-nos, res sabran res.
Han passat els segles i seguim
uns tenen el poder, la resta…
el poc que queda per repartir,
es girarà el full tan pesant,
ho haurem aconseguit, de nit,
tots connectats a la telepatia
i fent el pas conjuntamnet.
La ment és poderosa i ho entèn
sense masses càbales ni paraules,
flueix més la bona àurea que ells
i les seves pells són massa fines.
Es molesten per tot,
no volen venjança,
no volen balança,
volen els morts sols,
sense la companyia
dels familiars seus,
dels amics, óssos…
anònims, memòria certa.
Contraespionatge a totes hores,
passen informes i tan tranquils,
totes nosaltres hi sortim,
ens controlen, “Gran Germà”.
Mòbils, tauletes, ordinadors,
televisors, micros i càmeres,
Internet ens pren privacitat.
He decidit deixar-ho tot a la xarxa,
totes les idees, tots els poemes,
excepte el pla Z per si de cas,
“ni a la telepatia el trobaràs”.
Fidels fins l’infinit, amic,
de tu confio i poso la mà al foc,
eternament ens acompanyarem, sols,
junts, tan és, allà on anem: espiral.
Ja poden espiar, fer la contra, mirar
d’enderrocar-nos amb lleis absurdes,
mentre en siguem tants guanyarem, sí,
i mai en serem menys, ens reproduirem.
En cíborgs, mig humà, mig robot,
mantenint l’essència i la calma,
el cor i el cervell connectats,
altres galàxies, altres plans.
Estan a anys llum els qui espien,
res podran trobar més que aquí
i la resta ja és història.
La història que forgem,
colze a colze, mà a mà,
enllaçant-nos, unides,
no poden robar somni ni cor
i despertarem d’entre ombres
per fundir-nos en la foscor
com gats negres que som,
com panteres negres,
felins feliços,
per tants pals
ara despertem.
L’espia sempre ha temut.
***
MICRO-POESIES (18/10/2023)
En un espai blau de safir encès
ha descobert com va ser el cel
el primer cop que el va mirar,
resseguint els núvols blancs
pensa en el diamant lluminós,
travessa el prat i veu el verd
recordant la maragda somniada.
Més tard mira la posta de sol
tonalitats roges com el robí,
tanta riquesa en aquest espai
-i tota al nostre interior-
li fa pensar en tot l’or
que vessa claveguera avall
i de com les bruixes cremades
per la inquisició jo ho sabien,
tenien les claus alquímiques
nostre ha sigut seguir pistes,
claus, panys, portes obertes.
***
La teva veu es veu, té tots els colors
No passa pas desapercebuda
la teva veu té color i olor
de fragàncies molt llunyanes
i ets veïna de comarca, ara,
sóc enamoradís i caic sovint
als braços de la dolçor.
Ets com un licor, una crema,
tot s’incendia si et miro
i rius i ric, és fabulós.
Potser penso massa ara,
potser hauria de llençar-me,
sóc impacient però sé calmar-me.
La teva veu de colors em crida
i jo no sóc el valent de dir que “no”.
***
Dec ser jo qui veig al mirall
Aquest de l’espill dec ser jo,
sempre el veig quan em miro,
sempre em veig quan em guaito,
és una sensació estranya
doncs sempre m’acompanya,
és un ésser que em dóna ales
i la tendresa dels dies grisos,
ens hem d’estimar nosaltres
sinó no podem estimar d’altres,
és tan cert que ja ressona arreu,
aquest del mirall dec ser jo,
és amb mi, passin els anys
que passin, és sempre amb mi,
canviant la fisonomia, antiga,
nova, canviant i esotèrica
-a voltes- és dolçor i crema.
Dec ser jo a qui veig al mirall,
a l’antic espill que no delimita,
que es mostra obert als ulls,
estranys guanyarem, any a any,
més dècades, minuts i segons,
és a les nostres mans el temps,
de fet cada instant torna cantant,
les notes sorgeixen d’arreu
i van arreu, som música pura.
Som dolçor, cor en flor, la nit,
som instants radiants de sol fort,
d’or de puresa sobrenatural, tu i jo,
totes nosaltres, mai, mai els “altres”.
No es veuen al mirall per més que mirin
però nosaltres ja fa temps els oblidem,
no entren a l’equació, a l’estadística,
ja no compten en el baròmetre del món
i la llicència poètica és això mateix,
créixer mentre l’univers neix i creix.
Dec ser jo, fa temps que miro el mirall,
el reflex és veure’m enllà dels marges,
dec ser jo, la lluna és la lluita de tot,
els ulls són llunàtics com la meva ment,
com la teva, segurament som nosaltres
els qui ens veiem a través del mirall,
però res és del tot cert ara mateix,
així que dormiré al somni, per després.
***
El vespre em porta records
Em recorda a tu aquest vespre d’octubre,
la memòria em porta records de l’estiu,
encara no ha marxat la calor, és rar
aquest any i ens hem d’anar acostumant,
el temps està boig, l’hem fet tot boig,
el capvespre du la teva olor, recordant
l’any i mig que vam passar plegats,
tot l’amor que ens donàrem, feliços,
tristos, hi havia dies de tot.
Ara nosaltres dos som lluny
i la memòria està escapçada,
a trossos, està esmicolada.
Sovint oblido que va passar,
com va passar, trencaclosques
que la meva ment no pot ordenar.
El vespre em torna de la mà
a la teva mà, temps i espai,
tantes coses que van passar
i com ara estan fragmentades,
en una realitat dissociada.
El vespre em porta records
però sovint oblido el teu cos,
el teu cor, el que ha quedat.
Buit absolut i jo perdo,
per sempre, aquell regust,
dolç i amarg del record.
***
Les mans llaçades
Mà amb mà, mans llaçades,
compartint aquest moment,
junts a aquesta trinxera
que és el món tan lliure,
desencadenats i ben braus,
salvatges a la frontera,
desfent el verb “estimar”
per veure’l encara més clar,
les mans llaçades, res igual.
Somniem en allò ancestral,
en l’origen de la prehistòria,
quan la barbàrie va sorgir
i com animals sense ànima
ens vam barallar i el robí
va sorgir, sense estima
vam sentir com la mort
va establir un nou ordre,
l’opressió, la repressió,
potser era més senzill atacar,
el mal, el no veure tant amor,
ara ja no hi ha cap excusa,
tenim tot un món per estimar,
les mans llaçades, dolçor
de cor en cor, celebrant
la vida, sense por ni rancor.
Les mans llaçades, segle XXI,
no hi ha volta al món d’abans,
tenim una nova oportunitat
i només depèn de nosaltres
capgirar aquesta realitat.
Serem milions, serem un tot,
serem el que tu i jo vulguem,
no hi ha més camí cap a la pau
que agermanar tants somriures,
que viure sense renúncies, vius.
L’estima és l’arma més revolucionària.
***
Podria ser a qualsevol lloc del món
És aquí però podria ser arreu del món,
sembla mentida però ho portem a dins,
sembla increïble però el foc és el cor
i és roig com la revolució, a deshores
arriba la calma silenciosa que ho pot,
que ho pot tot, com antic encanteri,
la llum és la lluita de la lluna roja
que s’ho mira amb interior de robí
mentre el rock marca les passes.
Podria ser a qualsevol lloc del món
però aquest dolç misteri és aquí,
entre els teus dits de dubtes
que ara veuen clar com abraçar
tantes coses entranyables liles
que semblen bitllets dels grossos
però que són pedres precioses a la mà
mentre el demà es vesteix com una dona
que ja cansada d’esperar ara actua
i baixa al carrer a reivindicar.
Podria ser arreu però és aquí mateix
i no ens traeix el vers que ens alça
més enllà de les paraules carregades
de mel, de dolçor plena, ben endins,
quan els mots són escamots als carrers
que criden per un altre món possible,
lluny de masclisme i de feixismes,
fent un pas darrera un altre pas,
aquí ho tenim, podria ser arreu.
***
Les llums de la nit
Les llums de la nit m’inspiren,
quan més les veig és quan piren
i a la pira es cremen els records
anant més enllà del passat-present
encenent el futur del pressentiment
que és veure el que passarà sentint
i no creuen res del que creiem
i qui sap si és millor així
doncs estan a anys llum,
molt lluny, mai ho veuran.
Les llums de la nit són fugaces
i en elles veig totes les pedres
que, precioses, il·luminen la nit,
tot el cel ennegrit llança un crit,
ens crida i nosaltres pressentint
que això tard o d’hora passaria,
ara és el moment que esperàvem,
aquest instant mai el sentiran,
així que deixem el que fèiem
per gaudir-ho en exclusivitat,
sense cost econòmic, només nit,
nit i crit, del tot pressentit,
era la senyal que estàvem esperant.
Les llums de la nit es fan esperar
però quan apareixen s’enllacen…
quan neixen res les atura…
i donen les claus més clares,
hem arribat fins aquí, som únics,
mai hem sigut una ovella del remat.
Ovella negra sí, cabra boja també
i per veure les llums de la nit
ens cal aquesta bogeria tan sana.
***
Procurar-nos allò que ens cal
Cal que ens procurem el que ens cal,
nosaltres mateixos tenim cor i mans,
cos per abastir, el que volem és aquí,
prop del riu i de la font hi ha aigua,
el vent s’escola entre les muntanyes
el foc a la foguera dóna caliu
i les herbes als marges el fum,
tot allò que volem és a l’abast
hi ha una cosa a cada pas,
hi ha un somni a cada nit,
allunyem els malsons malsonants
i ennumerem només la tendra besada.
Una a cada pas, una dolça besada,
comptem quantes ens han donat,
comptem quantes n’hem donat,
les abraçades i les tardes,
les mans llaçades i les nits,
és un dir, no cal fer recompte,
això només fa que omplir versos?
no pas, és una manera de dir-te
que els dies, els mesos i anys
són plens de tendresa i amor
i que no cal la por ni l’horror,
que ens hem d’alçar damunt tot.
Procurar-nos allò que ens cal
i si generem més vida, donar,
sempre, allò que farà falta,
a fills, filles, a companys,
companyes, a les àvies i nétes.
Avis i néts en perfecta harmonia,
tot allò oblidat és festa un dia
i tot allò que recordem, somriures.
***
Cal estar preparats/des
Per si algun dia vénen maldades
haurem d’estar ben preparats/des,
haurem de veure pistes i senyals
allà on només nosaltres les veiem.
Pot semblar un misteri, encanteri,
i ho és, és la màgia de la lluita,
no basta amb quatre paraules dites,
s’han d’escoltar totes les lletres,
la dolçor del tarannà lliure i rebel.
Cal estar preparats/des per a tot,
el sistema decrèpit del capitalisme
està acostumat a venir amb el pitjor,
no n’hi ha prou, potser, en unir-nos,
també cal que sàpiguem estar sols/es.
Nosaltres tenim els carrers i el barris,
ara, diga’m: què tenen ells? palaus?
urbanitzacions de luxe i més riquesa?
res comparable amb la imaginació,
la creació, tota la bellesa, única.
Caldrà estar preparats/des, sempre!
***
La foscor del passat
Estem molt lluny del passat fosc,
ara la llum ho il·lumina tot,
sense més motius ni raons,
tot és clar en l’avui,
les passes dels exiliats,
les passes de les preses,
són imatges encara ben vives
però no per això ho deixem,
ho deixem de gaudir, de patir.
Contradiccions potser,
com viure en la guerra?
com sobreviure ara aquí?
La foscor va ser molt abans
però encara presegueix l’ombra
els somnis si els tenim colorits,
la màgia, ni negra ni tampoc blanca.
La foscor del passat ve per capgirar
un ordre i un poder caduc i salvatge,
el capitalisme és esclavisme amagat.
Però es fa tant latent que mata,
és obvi malgrat les façanes,
estimem el canvi que fem,
mentre tu i jo alimentem
tots els somnis infants,
quan la màgia era descarada
i més tard volen que morim,
que no la veiem,
quan vessa arreu.
***
Despullo el ser per veure’t
Ho faig amb els ulls clucs,
despullo el ser per veure’t,
m’agrada aquesta obscuritat,
de fet és el meu món ara,
imagino com ens fem l’amor,
salvatge i a voltes suau,
com ens acariciem el rostre,
com no creiem en cap monstre,
en mals auguris i presagis,
cap escletxa a cap dubte,
cap espai de mal, de sang,
només el robí del mes a mes,
aquell que serà pedra un dia,
aquell que somnio al teu coll,
als teus canells, als turmells,
com l’ametista vessant lliure,
omplint de violeta l’escena,
reflex que dura a la paret,
llum intensa que perdura,
la tendresa no és esclava,
l’alliberament de l’ànima
és el teu cos en harmonia
amb els cossos del món
que lluiten i es rebel·len,
no estarem sempre al mateix nord
i ara aprofito el vent de babord
per escriure’t aquestes línies.
El dia que mani cada sud,
cada rostre fosc i bru,
cada dona dels ancestres,
cada ona del mar fugitiu,
establirem com ho fa el robí,
donant pau a les mans en pau,
hi ha tant a perdre que fa mal,
hi ha tant a perdre que no caic,
em mantinc perquè tenim la vida,
aquesta vida que mai s’oblida
dels qui lluitem per la terra,
dels qui no ens venem,
no hi ha treva,
ni teva ni meva,
és la guerra,
ens volen morts
però renaixerem
d’entre les cendres.
***
Mig lleó, mig tigre
La foracitat del lleó i el tigre,
són els signes d’occident i orient
que em marquen des del naixement
i segueixen persistent i ardents,
símbols, també, qui ho pot saber?
Són el foc i la flama, la lluita,
rebel que no entén de renúncies
per més que vinguin peludes
les coses que tenen plomes,
només, com el ocell de fada,
nimfa de dolçor i tendresa,
tantes vegades recitades,
molt abans, a les barreges
que vaig començar a publicar
després de 18 anys escrivint
sense que m’agradés la poesia
que vaig anar formant fumant,
doncs sempre acompanyava el fum,
entre herba i tabac, als cendrers,
als pulmons, aprofitant el moment,
mig lleó i mig tigre, alliberant
moments que estaven presos,
en psiquiàtrics sense ànima
però nosaltres la posàvem,
per malament que estiguéssim
doncs la tendresa i la dolçor
eren arreu tot i els murs,
saltant-los tot salvatges,
mig lleons i mig tigres,
el zoològic restava lluny,
entre gàbies i habitacions
ni una sola diferència…
Ara compto el temps
per tornar-te a veure,
entre signes i símbols,
l’occident i l’orient
ens ho va deixar tot clar.
Refer i fer, seguir esgarrapant,
les urpes afilades de tant en tant
per robar marques a aquelles llunes
que ens miraven a les finestres,
entre barrots que allunyaven
el ser de l’ésser, tot de tot,
però som àgils i tenim reflexes,
si allí ja no vam patir… mai…
com esperen que patim encara ara?
***
Valorar el que tenim
Tinguem molt o tinguem poc
cal valorar el que tenim
abans que tot això marxi
i mantenir-nos ben ferms
i buscar el que ens manca.
Perdre… ho podem perdre tot,
poc o molt, del “tot” al “res”
però tot passar a la inversa:
no tenir “res” a tenir-ho “tot”,
tot allò que ens cal per viure.
No cal que ho valorem al perdre-ho,
ja serà massa tard, ha de ser ara,
ara que ho tenim: tota la importància.
Gaudir de cada detall, cada instant,
estimar l’amor que donen els altres,
estimar l’amor que donem als altres,
valorar cada atenció i cada gest.
Valorar el que tenim ho és tot,
si no ho valorem pot desaparèixer,
tenim sort d’estar vius a la terra,
qui sap si demà ja serà massa tard.
Mentre vivim tenim totes les claus,
si visualitzem els canvis, canviem,
si plantegem un dia de revelacions
és més fàcil que la vida ens ho doni,
allò que somniem, la senyal que ens cal.
Valorem la família i les amistats,
tenir un sostre i un plat a taula,
una feina, qui sap? una passió.
El secret és mantenir-nos ferms
amb allò que tenim i mantenir-ho,
potser no només depèn de nosaltres
però el que podem decidir, fer-ho.
Diuen que no sempre tindrem sort
però sé que la fortuna s’alimenta,
cal fer bons actes i tot tornarà,
és la llei antiga de kharma, ara…
…per després, com un bumerang.
Massa gent és queixa del que passa
quan ho fan tot per no tenir sort,
la desgràcia crida més desgràcies,
la fatalitat crida més fatalitat,
encara hi són a temps? qui ho sap?
Només depèn de si volen canviar,
si realment flueixen amb la natura
o segueixen obstinats a la seva por,
però això ja és una altra història,
nosaltres hem de valorar tot això,
tot això que tenim, i fer-ho etern
amb els braços ben oberts al canvi
si el fet de canviar és anar a millor.
***
Si ho cerques ho trobaràs
És cert, només ho has de cercar
i ho trobaràs, allà t’hi veuràs,
busquis el que busquis, bo o no,
depèn de tu el que vulguis veure,
el que desitgis sentir, és així,
si vas amb ombra negra: foscors,
si vas amb ombra blanca: clarors.
Com diuen: “tal faràs, tal trobaràs”
i encara que no sempre es compleix
tenim molts números que sigui així,
projectar-se al mirall i veure’s,
sense nosaltres no hi ha reflex,
cal que hi siguem per fer imatge.
Si somrius és més fàcil l’alegria,
si plores és més fàcil la tristesa,
si t’enfades tot acaba ben girat,
si odies és fàcil que t’odiïn.
Si ho cerques ho acabes trobant,
si vols problemes els trobaràs,
si estimes t’acaben per estimar,
donem la mà i si no ens la donen
no passa res, el problema és d’ells.
El gos no acostuma a mossegar
la mà que li dóna de menjar
com no hi ha ombra sense llum.
Ara mira enfront, què hi veus?
també som el mirall de l’altre,
així que para l’orella, què sents?
què escoltes? també fem cada so,
dins la nostra ment hi ha gent,
tot ho creem nosaltres,
a cas no fem als altres?
a cas ells no ens fan?
Si ho cerques ho trobaràs.
***
Ella no sap on ha d’anar
Mai no s’ha sentit tan sola,
ara ella no sap on ha d’anar,
camina solitària pel poble
i jo buscant-la pel carrer,
potser junts sabríem arribar
a aquell lloc que ens espera.
El futur el sabem incert
però si fem passes plegats
potser sigui més senzill
-arribar-hi, gaudir-lo-.
L’hem d’imaginar els dos
en un present on estem sols,
qui sap si ens coneixerem,
qui sap si ens trobarem,
de moment seguim aquí,
cadascú al seu lloc.
No sé on anar, busco,
cerco els teus ulls
que il·luminin cel,
terra, mar i aire,
de moment camino,
el carrer em parla,
la plaça ara acull
aquestes passes
-mai prou cansades-.
Ella no sap on ha d’anar,
jo tampoc sé cap on anar
encara no sabem que passarà
i de moment ens imaginem,
almenys imagino que imagines
els meus dits escrivint-te
com proven de visualitzar-te
entre els versos, veure’t.
Malgrat no sabem on som,
a quina distància de l’altre,
hi ha un far que ens guiarà,
és el del primer llibre,
obre’l, si ho vols,
llegeix “Entretant”
si et ve de gust,
i diga’m si hi ets,
si beus i em veus,
entre el cafè matinal
o el cafè de la tarda,
si darrera la finestra
la gent segueix corrent,
si el tren l’agafarem
i si ens trobem
si ens besarem.
Un nou desig de nou creix,
és un desig irrefrenable
que m’ha de dur el teu cos,
el teu cor, cada tresor,
tot, ara acosta’t,
m’acosto, lluitem,
lluitem pel futur,
el que imaginem,
fent les passes,
apropant-nos,
és el camí,
sabrem on anar.
***
La llet de cabra
Gràcies a la llet de cabra sóc viu,
sort que els ancestres la tenien,
no hi havia res més, la mamella,
la femella, l’origen és a la mar
i vam seguir terra endins, junts,
trepant pels arbres, creant vida,
ara som a un punt de tecnologia,
de xips, de realitats virtuals
però mai oblidarem d’on venim.
La llet de cabra nodreix famílies,
antigament no teníem pas res més,
haig de repetir els versos per ser,
haig de reemprendre el camí, aquí,
vida i mort en un segon, tot junt,
som on som gràcies a dona i a sol.
Dóna’m un segon per un bes fugaç,
deixa’m descriure la bellesa feta,
la que no entén de límit ni marge,
la que s’alça més enllà de tot,
la de la mirada de la cabra,
que dóna vida on no n’hi ha,
tenim pa i sostre, fins quan?
Caldrà seguir lluitant
perquè mai ens manqui res,
som tantes boques com cossos
i som tants cossos com vides.
Estimem amb força, res quedarà
més enllà de l’amor i la tendresa,
si hi ha caliu a la llar és per ella,
aquella, aquelles cabres salvatges:
van donar-nos vida, com les llobes,
com les mones, com tota la barreja
d’animals que ens han donat vida,
sense la llet de cabra no existiria.
***
Si et fas mal em fas mal
És recíproc aquest amor i el dolor,
si et fas mal em fas mal, ben cruel,
si em faig mal et faig mal, intens,
aquesta força maligna és constant
i em consta que no ho fem volent,
que hi ha motius que no veiem,
només els sentim, tan endins…
…que fa mal fins i tot pensar-ho,
millor no fer-hi massa cap, cap cas,
el dolor és intens i ens fem mal,
ens agradaria donar-nos amor
i no entenem la poesia,
de vegades és rara,
estàvem bé i ara no,
però això durarà poc,
tornarem a veure el sol,
els núvols negres marxaran,
ja no et faràs mal ni me’l faràs,
és qüestió de temps estimar-nos,
tornarem a mirar-nos i tot florirà,
renaixerem com l’au Fènix, i tant,
hi hem de creure i no fer mal,
estimar-nos i cuidar-nos,
com nosaltres sabem fer,
i doncs… no cal res més.
***
Hi ha màgia a cada racó
Quan hi ha pau hi ha màgia,
a cada racó, a cada lloc,
no hi ha treva a la guerra
i si no n’hi ha, la màgia…
…desapareix, ja no hi és.
Millor conviure sense armes
però que s’acabin les classes,
la lluita sembla eterna però no,
no ho serà, algun dia brotarem
de nou, tot serà molt més fàcil.
Si hi ha màgia a cada racó
alçarem el cant damunt murs,
si hi ha màgia a cada racó
tu i jo serem lliures sempre.
Màgia arreu, bruixes certes,
les que encara queden i seran,
per damunt de tot, eternitat.
Per sempre, fugint de fogueres,
per sempre, fugint d’inquisidors.
La cançó per la màgia és infinita,
mai no s’aturarà aquesta melodia,
la cançó màgica desperta al teu cor
i s’estén, molt enllà, pur sentiment.
Sense guerra gaudim de moments màgics,
arriba la barbàrie i no tenim on anar.
Dóna’m la mà i caminem plegats,
encenem la guspira a la mina
i que res aturi aquesta flama
que il·lumina pedres precioses
que fan de mirall… per la màgia.
Arreu es manifesta, és a cada racó.
***
Tot ha canviat
En aquests anys tot ha canviat,
des dels ingressos psiquiàtrics
a la tranquil·litat de la casa,
del carrer, sense escapolir-me,
sense escalar balles ni saltar,
sense que em lliguin al llit,
sense càmeres ni panys tancats.
Tot ha canviat, sembla ahir
que patia en mil inferns,
ara tot allò és passat
malgrat els brots
que, psicòtics,
ara puc aturar.
Tot ha canviat,
ja no estic tancat,
ara tot ha fet un gir,
ja porto 8 anys lliure
sé que mai més em tancaran,
sé que mai més em tancaré,
vaig passar 20 anys així,
ara que els passi tots…
…sense més ingressos…
Tot ha canviat, ho he fet canviar.
***
És com embolicar la troca
Aquesta manera de donar-nos un comiat
és com embolicar la troca ara de nou,
després de totes aquestes poesies,
després de desembolicar la història
aquests darrers versos del poemari
volen ser l’últim cant a l’anonimat
que em dóna el meu nom si el nombro.
Ningú no sap qui som, estem ocults,
per més que ens vegin i ens mirin,
encara que ens coneguin o ho creguin,
nosaltres estendrem tota la màgia
per un futur sense troca ni embolic,
de moment ho farem des del melic,
la corda que ens van donar
encara gira i gira, girarà,
com l’univers, espiraliforme
forma part del nou començar,
tenim les mans, ment i cor,
sang que serà robí alquímic
com el que feien les bruixes
perseguides per la creu.
És com embolicar la troca
per tornar-la a desembolicar
aquesta manera que tenim d’acabar.
***
Poesia extra
Tot comença amb un farol:
“de moment tot va malament”,
després viatgem pel cervell
i pels carrers del poble,
per la ment dels altres,
tots/es connectats/des,
aquí acaba una etapa més,
en vindran d’altres, clar,
és l’eterna lluita on som,
cal que persistim sempre,
una poesia extra, una més,
per mostrar totes les cartes,
no en quedi cap a la baralla
sense ser mostrada a la taula,
així vaig jo, desembolicant-me,
deixant-ho tot clar, mostrant-me,
perquè amagar-me sota metàfores,
ara? millor fer-ho així, i sí,
com ja vaig deixar escrit…
…el pla Z ben amagat,
sense ser nombrat
ni tan sols pensat,
per si cal reaccionar
i aprenen a llegir la ment,
tot va començar amb un farol
i vam guanyar la partida
malgrat tinguessin asos
vam imaginar l’escala,
la de color, vés per on,
la vam projectar i ara,
no pot ser d’altra manera…
…la troca està desembolicada.
***
Breu epíleg
Desembolicar la troca per desfer la història, d’això tracta aquest nou poemari, després de LA CÀPSULA que era poesia futurista aquest recull és de poesia històrica i prehistòrica, també.
He tractat temes que penso que ens toquen a tots, com individus i com a societat, com a col·lectiu.
Cal estar atent a cada canvi i cada canvi ens obliga, d’alguna manera, a reinventar-nos, a capgirar un sistema decrèpit i en entredit.
He tractat molts més temes, desitjo que hagis gaudit o t’hagi interessat la manera com han estat abordats, moltes gràcies per llegir.
Canet de Mar, 8 de novembre del 2023
