El nostre blog conjunt: BICEFÀLIA
Pròleg de Gerard Quintana
pel BARREJA BARREJADA
(Fotografia de @juanmimoralesl)
***
Quan Daniel Ferrer em va comentar de fer el pròleg del seu nou llibre no em va sorprendre el títol, BARREJA BARREJADA. Alhora que em vaig sentir agraït i em vaig comprometre a entregar-li aquest text en un plaç de temps que no he complert, el meu cap va començar a barrinar. Una vegada vaig llegir en un diari una dada que em va commoure. En l’actualitat, només en un dia, una persona pot rebre tanta informació com la que rebia el seu avi o el seu besavi fa cent o cent cinquanta anys en tota la seva vida. Sense parlar de la dimensió d’aquesta informació. Pel meu besavi no existia la ràdio, ni la televisió, ni Internet, ni el mòbil, els diaris tenien mitja dotzena de fulls, havia de treballar moltes més hores per sobreviure i tenia menys temps per l’oci. Per desplaçar-se en curtes distàncies invertia el mateix temps que dediquem ara a travessar continents, a més de tenir una esperança de vida molt més baixa que la que tenim ara. Si abans la majoria de l’escassa informació que es rebia afectava sobretot al coneixement de l’entorn més proper de l’individu, ara mateix la informació fa que la nostre font sigui el món sencer. Com una esponja, Daniel Ferrer, amb tots nosaltres, xucla el que raja d’aquesta font i ens ho mostra des de la seva particular barreja. Els estímuls venen d’arreu, de tot el que exprimim del món i recollim en aquests llacs d’aigües més fosques o més clares, en les quals ens podem ofegar i enfonsar, o nedar amb fluïdesa i amb coneixement. Ell sempre neda, fins i tot quan li costa. Mou els braços i les cames amb força per surar en aquesta aigua barrejada i de vegades espessa, una força que cada vegada dosifica millor i que més enllà de la seva inquietud i impaciència vital el poden fer un bon corredor de fons. La confiança de Daniel Ferrer és el seu instint. El seu treball no és el resultat de la raó premeditada. D’aquí potser també la seva gran productivitat. Ell prefereix connectar-se a la font i rajar amb ella a través dels seus filtres fonamentals. Les seves bases són cada vegada més sòlides i miren enrere la nit per acostar-se cada cop més a la llum més reveladora. Quan hi arribi ben segur que necessitarà evolucionar en el seu mètode instintiu per ordenar les seves evidències complexes i expressar-les de forma senzilla i qui sap si magistral. Mentrestant, com feia el primer Dylan, Daniel es mou amb comoditat i confiança en àmbits com l’escriptura automàtica al ritme del torrent del món, i en l’encís pel dadaisme i els seus jocs causals. Amb aquestes dades i amb la meva més especial recomanació us convido a girar aquest full i entregar-vos, pacients i generosos, a la gorga on Daniel Ferrer aboca la seva Barreja. No vull entrar a fer valoracions ni anàlisi acadèmics i d’estil. Vull que el llegiu, si voleu, amb la mateixa llibertat amb la que està escrit. També el poema que el Daniel em va suggerir d’incloure i que va ser escrit en aquestes mateixes golfes del Gòtic de Barcelona on estic acabant aquesta introducció o aquest pròleg, com vulgueu. Daniel, amb el millor desig que em transmeten les teves paraules que conec abans que a tu mateix, gràcies per compartir la llum de la teva BARREJA.
Gerard Quintana, 24 de juny del 2009
***
“Nagchampa abargatti al Gòtic d’abril”
(Poema de Gerard Quintana
pel BARREJA BARREJADA)
“L’eternitat està enamorada de les obres del temps”
(William Blake)
Flors d’aigua
es desfan a les mans
reguen la tarda i els empedrats
fan remolins cap als bassals
estacions de pas
camins d’abstracció
d’alquímia i de transmutació
O potser el destí fatal
el clavegueral
En flames caminen entre ombres
savis esperits lliures, druides
no és cau de dements
la ment és de caus que amaguen
els teus ulls tercer i primer
un ben nu i l’altre despert
mentre el segon dorm i s’eleva
en un somni creixent
connexió de passat present
amb un futur de llum d’encens
espina dorsal,
fum d’estels
EIX
d’un generós i descalç
UN I VERS.
Gerard Quintana. BCN, 18 d’abril 2009
