LES CALES DE COLORS (2024)

Darrera poesia de les 66 del 30è llibre:

LES ESCALES A LES CALES DE COLORS

Llueixen els ulls a la nit tranquil·la,
desfaig uns darrers versos a les cales
mentre pinto de colors amb aquarel·la
els cabells de la fada més dolcíssima
i en faig un llençol pel seu cos bru.

Les escales de les cales de colors
són com la victòria per tants mots,
són gaudir un cop més de l’escriptura
que, automàtica em guia, fada-musa
que escrius pels meus dits a l’oïda
tot allò que he intentat explicar-vos.

Ara faré una pausa, tan de bo curta,
per posar els punts a tantes is i sí
fer que les talles dels somnis grans
siguin les del cosmos i les galàxies,
que s’entenguin les poesies com mai
fent una ruta des de la barreja a ara
i fruir, ser desig i pla, el plànol que cal,
que ha de donar senyals enigmàtiques,
pures danses africanes, cant i crits
que surtin dels pits cap als cims,
als cims on som d’aquestes cales,
els seus colors ens diuen com som,
qui som, que tenim sota les pells,
i seran tons grocs, blaus, vermells,
en retolador, bolígraf o pinzells,
sempre serem nosaltres, mai ells.

***

Tornaré a parlar d’amor

Ho tornaré a fer, parlaré d’amor,
com si algun dia ho vaig deixar,
de fet sempre ho vaig fer, amor,
sempre ho he fet, no ho he deixat.

Tornaré a parlar d’amor faci o no
els camins pels que vaig lluitar,
des de temps immemorials, amb tu.

L’odi no ens ha de guiar i maten
tants somnis com gent d’arreu,
hauríem d’estimar i que estimin
però fem allò que és a la nostra mà
i el temps sempre diu que cal estimar.

Temps i espai també per viure i ser,
gaudir i fer vessar el vas, estrany
és el pas que fan els astres aquí,
es fonen amb la imatge dels licors
a les ampolles d’aquest bar antic,
estimem els beuratges i tot l’ahir.

El passat que ens fa tanta nosa
millor no ocupi lloc a la memòria,
que creixin flors a cada costa
i arribem a vela o bé a rem
al desig de totes les hores,
estimant-nos com mai, com mai.

***

Experiment de ment en ment

El cervell ja vell des de que naixem
és un experiment constantment, ment
en ment desfaig el fet i refaig silent
per el soroll de les neurones a dins,
espetecs elèctrics esotèrics místics
que desfan el cap com un una tempesta
d’ones trencades i potser massa altes
quan els pensaments ja són ferotges
dins la fera que era quan encara era,
ara ja és més que això, és monstre
com un astre espaial i especial, nu
davant un món que ens vol vestits.

Experiments latents fruit del lament
de qui no sap veure la bellesa a l’art
i camina desolat volent controlar
tantes ments, i no ho faran.

Experiment de ment en ment
i no saben que ho són ells.

Són l’experiment fallit,
la trajectòria errònia,
aquells desapareixeran.

***

Els trens de nit amb bidons

Els trens amb bidons, furgonetes,
camions, tràilers, tot serà precís,
necessari, pels laboratoris màgics,
per les fàbriques alquímiques folles
per una bogeria que és al nostre cap.

Folls i bruixots, fades i bruixes
aportant, cadascú allò que pugui,
dels animals també s’extreurà, sí,
però amb totes les condicions, clar.

Els trens de nit amb els bidons
circularan en horaris regulars,
des dels punts de recollida
fins als recipients a les naus,
a les fàbriques on tot es farà,
es produirà, s’engendrarà, fet,
tomb a tomb, barreja a barreja,
escollint els fluids sense tall
nosaltres posarem ritme al ball.

Ball de sincopades bombolles,
ball de gel, glaç, foc i flama,
cristalls brillants com fanals
fets del mateix mineral, colors
de les cales i les seves pedres.

Ho escamparem tot, coneixements,
tot el que doni el filó i molt més,
doncs s’ha de mirar de cada prisma,
tenim somnis onírics esguardats,
tenim tot un món per reconstruir.

Ball d’electricitat, explosió d’àtoms
i implosió, acceleració de partícules,
espiraliforme funció, tot en rotació
sense que sigui necessari res més
que no sigui viure per veure-ho cert.

Teories, hipòtesis, altra vegada,
però a nosaltres no ens enganyen
i si ho fan no serà per massa temps
doncs n’estem tips de frau i promesa.

Res pot haver-hi més pur que la dolçor
i la tendresa és una arma molt antiga,
què pot tenir a veure amb la resta?

Tot, tot el que sigui intel·ligència,
ciència, encara que sembli ficció
algun dia deixarà de semblar-ho
i la dolçor, la tendresa i la saviesa
es posaran d’acord en un nou món.

Tornem als trens i als bidons,
sense l’ajut de tants milions
com som les persones al planeta
tot això seria només una quimera,
la utopia seria si no anéssim junts.

Tornem als bidons dels trens,
sense omplir-los dels fluids
res de tot això tindria sentit,
les pedres arribaran en breu
quan el sistema sigui un fet,
quan funcioni màquina i fàbrica.

De moment somnio trens en marxa
en una nit de miralls i de llums,
la resta la imagino matí i tarda,
nit i matinada, és una bella imatge.

De menystenir-nos i mentir-nos
a fer-ho tot tan cert com real,
el tren passeja per la imaginació
i es tan visible que res no em cal.

Res no em cal, a part de fer-ho,
res no et cal? a part de fer-ho?
sabem tot el que guanyarem? què no?

Res no ens cal a part de fer-ho real?

L’ànima, sempre, l’animal mineral.

***

Folls, bruixots i druides

Molts matins, tardes i nits
amb els dits enganxosos fosos
amb el blanc espès, diamants,
amants, belles flors obertes
les fades, bruixes i druïdesses.

Cos amb cos, ametista i més blanc,
ens empassem orgull, festa i lluna
amb el primer alè, que ve després,
“dolça melodia la de la dolçaina”
potser pensem, quan és més furiosa
i la seva fura fa que ens mengem.

Folls, bruixots i druides avancem,
fades, bruixes i druïdesses eternes
fan del nostre cant una cançó encesa,
antiga com la ment que no dóna turment
quan ens abracem i els cossos encenem.

Ja no hi ha tornada al món d’abans,
gaudirem un cop més de tanta dolçor
mentre el salat del nostre mar intern
ens dirà que no hi ha millor conjunció
que la fusió d’ametistes i diamants.

Anem plegats, avancem molt més enllà,
el demà segur que ens escoltarà, i mai
mai no serà tard, a l’hora adequada
arribarà el més llarg dels somnis
i per això vibrem i ens enlairem.

Juntes, vosaltres, sou filles, nétes,
potser mares i àvies, saviesa mineral
i animal, com la nostra ànsia de ser,
amb totes, excepte amb les altres,
un sol cos, una sola dolça magrana
d’estels, la mateixa sang, l’anhel,
vestirem la nuesa si després ens cal,
però naixem del vostre ventre, dones,
ametistes pures amb un toc de diamant.

***

Quan tot sigui realitat irrefutable

Molts malairan la idea, envejosos,
molts gelosos glaçaran el seu cor
per quan ja descansi el cos etern,
moltes fades gaudiran, com bruixes,
la seva ametista brollarà de dins,
serà encanteri, fluid i pedres
després del procés ineludible.

A dues voltes de l’infern el robí
del mes a mes serà diablessa dolça,
fent i refent als laboratoris pedres
esmicolada cadascuna, per totes.

Les bosses, les caixes, els cotxes,
qualsevol recipient, pot, vas segellat
serà necessari per anar a la fàbrica,
la fàbrica folla d’aquell poema boig,
i tot serà repartit, riquesa per tots.

Quan tot sigui realitat irrefusable
caldrà que tots els fluids apareixin,
però sense forçar la màquina, això mai
perquè abans i després de tot, lluitem
amb marges i espais que mai no limitin
i que ens deixin lloc a tanta bellesa.

Hi haurà minerals per tot, alquímia,
si he versat tant sobre tot això
té un sentit que està amagat, viu
però ocult, pels ulls més astuts.

Calia i cal donar-li tantes voltes,
el filó mai no acaba i cal aprofitar
tantes poesies per deixar-ho escrit
i que no quedi res per dir, res.

T’estic escrivint encara ara
amb les mateixes ànsies nues
i pures, ara que podem encara,
quan sigui “realitat irrefusable”
ballarem al so del sol en retrocés
per entendre millor tot el procés
de gaudir de tanta riquesa visual
i del fet de fruir amb tanta màgia,
orgànica, com ho és la terra, pura
com ho és la transformació i l’acció.

***

No caldrà creure-ho per veure-ho

No s’haurà de creure per veure,
no caldrà, però el temps importa,
té importància arribar-hi preparats,
tants versos, tants poemes, l’alquímia,
els tractats, les ensenyances de bruixes,
de bruixots ocults darrera els teus ulls,
de sàvies àvies, savis avis són l’avís,
avisen que tot això mai ho van veure
ni tan sols els antics ancestres.

No caldrà creure-ho per veure-ho,
només quan salti a la vista veuran,
sentiran endins tot l’enginy i màgia
per més que sigui científic és enigma,
per més que ho tinguem a la mà, encís,
precís, concís, refent ponts antics
que es van trencar per malalties
o per la por que tenien a l’estigma
que ells mateixos creaven, tot cecs.

Mira-ho ara, com ho veus? A cas hi és?
Diga’m on serem quan tot això esclati,
què sentirem pell endins quan tot broti.

De brot en brot cada dia més convençut,
cada cop que la idea m’atrapa, no fujo,
no refuso l’avinentesa i m’avinc a tot,
a tot això, a tots els canvis del temps.

Els designis de la història ens duen aquí,
potser no caldrà creure-hi per veure-ho
però si ho creiem tot serà més a prop.

Som la llum de la primera hora del matí
com som la mitja lluna diürna a la tarda,
aquell encanteri d’ulls bruns sobre blanc
d’uns núvols que són testimoni de l’idea,
una vella idea que la Inquisició no va cremar,
no va poder cremar, però si va poder amagar.

Mai més estarà oculta tota aquesta informació,
sabem que són hipòtesis, sabem que són teories,
mai seran promeses que comprometin resultats,
pren lliurement tantes paraules, tants mots,
tantes poesies, tants poemes, tantes imatges,
tantes metàfores, tants silencis, però sobretot:

Tot l’amor a aquesta terra i a la seva gent,
a totes les espècies i a tots els minerals,
a totes les pedres i a tots els fluids
que són l’essència de les alquímies,
doncs ho creiem o no ho creiem:
Ho veurem, no ho puc assegurar
però és el que veig més clar.

(A part de l’amor a la família, amics, amigues,
lectors/es, poesia, alquímia i l’univers sencer)

***

Un “gest desmesurat”*

Som ocell de foc deixant el niu
per no cremar la casa d’on venim,
som cargol sense espiral ni llar
si és que la closca no ho és,
si és que el cel no ens empara,
i si l’univers neix dins un mateix,
si al néixer fem passes per ser país,
si encara no està decidit ser lliures,
si ens hem de guanyar la vida per ser
i d’altres la tenen més que comprada
amb els diners que xuclen de la resta
potser caldrà fer un “gest desmesurat”
com ja va escriure el poeta, i ser…
més enllà dels misteris i els anys,
tot allò que sempre hem volgut ser.

Les arrels secretes seran alquímiques,
la set i trobar l’aigua, arbre de colors,
senyera encesa als cims més alts i ferms,
que serveixin d’abrigall, jaç i repòs,
però mai deixar d’estar a l’aguait.

Sempre atents als canvis que vindran,
ser lliures serà només un primer pas,
després de la llibertat caldrà seguir
un combat que mai no acabarà, res, res.

Farem pedres per fer-ne de tot,
un “gest desmesurat” que ja ens cal,
més que mai, “convertint silencis en or”.

Mirarem l’ànima encesa de llums brillants
com només un pas més cap a l’eternitat.

(*Poesia inspirada en “Ara mateix”
de Miquel Martí i Pol, barrejada
amb trets característics de l’obra
que he anat escrivint fins ara.)

***

Els passejos matinals

Ja sigui prop de la fàbrica tan boja
-en un futur no massa llunyà, arribarà
l’hora de fer-les alquímiques, S. XXI-
o bé per l’interior del poble o la ciutat
són passejos com assajos d’allò que ve
i el que ve, el que vindrà, algú ho veu?
Fes-me una senyal si tu també ho veus,
ho podem fer per les escales de colors,
no n’hi haurà prou en publicar si no…
si no fem les passes a un futur increïble,
no per no creïble, sinó per excepcional.

Els passejos matinals, entre negre i sol,
entre nit i dia, a les matinades alades,
volant amb els peus arrelats a la terra
però enlairant-se més enllà de les mines,
són passejos que haurem de fer plegats.

Jo no hi ha més, caldrà fer-ho tot cert,
del diamant en brut al diamant ben pur
i de cada fluid cada pedra que caldrà,
per això ens calen les fàbriques boges,
no és igual com les vegis, què hi farem?

Cadascú veu la realitat a la seva manera,
però si entens tantes poesies, tot això,
diga’m quin dia comencem a fer-ho cert,
en quin moment farem l’alquímia pura,
obrirem la branca humida i, tot cert,
es farà lent, en un instant, ràpid,
en una contradicció dels ancestres,
mai haurà sigut tan clar, directe,
si véns diga’m que hi ets, hi som?

Què caldrà fer amb els calders?
Caldran calers per fer la màquina?

De quina forma ho farem és un misteri
encara ara, després de 35 anys escrits
i haurem d’estar amb els ulls oberts,
no pot fallar res en el passeig matinal
que és quan s’obra una nova vida-dia,
passejant i fent el primer cafè a l’alba
he descobert moltes matinades amb tu.

Sé que hi ets, sé que ho estàs sentint
i és tan cert com que jo ara sóc aquí
i si fins i tot això és fals, què no ho és?
Per tant qui pot dir que ho és la resta?
O tot al contrari, que tot això és cert?

Passeig matinal abans de fer bases,
bases on convertir-ho tot en bellesa,
bellesa brillant, la que ho omple tot.

***

Si ens posem d’acord

Si un dia ens posem d’acord,
si anem plegats a l’objectiu
-que és de pedres brillants-
potser donarem allò que tenim
dins el cos, a dosis adequades,
no farem res si no anem a l’uníson
i ho veig tan així que ara et crido
per si vols/pots escoltar la meva veu
ja cansada de parlar per les parets,
aquelles parets que lluiran un dia
amb colors que duguin partícules
de brillants, pedres esmicolades.

De moment les parets són austeres,
i és molt millor així si no les pintem junts,
quan ho fem plegats, ens posem d’acord,
lluiran com sempre han lluitat, arreu,
des de les coves a les avingudes nues
que ens encarregarem de vestir d’ahir
doncs antigament la sang com el robí
van ser sortilegis, sort i encerts.

Encís de les hores viscudes amb tu,
des dels nostres ancestres al dolmen
fins ara, hi ha un camí sense fi,
una filigrana feta d’espirals
que es creuen i es desemboliquen
per arribar un dia on ens posem d’acord.

***

Poesia 1963

Des de que vaig començar a publicar,
al 2007, ja van 1963 poesies fins ara
i encara amb les mateixes ganes d’ahir
quan al 1989 vaig escriure el primer vers
inspirat en la sopa de cap de cabra,
com bala perduda, pedra rodolant,
així he passat més de mitja vida,
vivint al límit en un marge oblidat
per passar per la perifèria del cap,
entre límits atòmics dins el cervell
i el més bell és el cel dins la mel
d’una ment que segueix escrivint-te,
perquè sé que llegeixes, hi siguis o no
doncs cada cop que verso va a l’univers
i allà hi som tots, siguem qui siguem,
hi som totes, ànimes desconegudes
i molt conegudes, dins els estels.

Les estrelles han il·luminat verbs,
articles florits dins la Via Làctia,
dins el nostre ventre, rebentant.

Paraula a paraula, lletra a lletra,
30 llibres com un pròleg i l’epíleg
arribarà amb el vers darrer, al vol
tan dolç que mai sabrà empalagar,
serà ensucrat però en la dosi justa,
després de tantes poesies ho sento,
sento el caramel d’un ocell, la pell,
la teva pell i els teus dits als pits,
als teus pits, deixant tot l’aroma,
el perfum dins un matí que és ahir,
demà, l’avui, tot allò que arribarà.

Amb l’ara, la poesia número 1963 és,
després de tot, abans de tot, un “ja”
i un “tot”, un “res” i el que tu vulguis,
aquest poema si vols acaba’l tu mateix
o tu mateixa, el futur el farem plegats,
t’estimo més enllà de tots els nombres
i de tota la biografia, teva o meva.

La bibliografia ara fa un nou pas:
fer-lo només depèn de tu… i de mi.

Si llegeixes i segueixes,
m’ajudes a fer el camí.

***

L’objectiu és clar i no és la clau

L’objectiu no és la clau
encara que sigui ben clar,
objectivament és a la ment,
subjectivament, sí, també,
òbviament depèn de tots/es
i és tan dolça la empresa
que la poesia pot ser pont.

Pont de cultures, objectiu,
objecte i subjecte: clau…
i la mà que, sempre atenta,
la tenim pel que pugui passar.

El sentit de tot plegat,
si n’hi ha, ets tu mateix/a,
sense nosaltres res existiria,
o potser sí, però ho sabríem?

Si no ho sabéssim valdria de res?
Si ho sabéssim valdria igualment?

L’objectiu és clar i no és la clau,
l’objectiu és que tothom tingui,
de tot, ambrosia i abundància,
pot semblar utòpic, una quimera,
però com avançaríem sense somniar?

La clau és un pas més, com la mà,
és a les nostres mans canviar-ho tot,
només depèn de tots/es nosaltres, sí,
no és complicat d’entendre i difícil…
…difícil de fer, fins ara mai s’ha fet?

Molt antigament abans que el robí establís,
abans de la primera sang vessada a la terra,
seríem molt primitius però compartíem i érem,
després de tot: mà i clau, ferro, roda, amor.

Guerres arreu, planeta-creu, tot a quin preu?
els quatre de sempre segueixen posant bases
per on trepitjar anant pel límit o acabar caient,
per caure des de que naixem o viure sense alè,
demà tot tindrà un altre color? complicat avui.

L’objectiu és clar i no és pas la clau,
caldrà unir totes les mans com darrer pas
abans d’una pau, sense classes, per fi.

***

No hi ha camí alquímic si no ho creus

Si no ho creus aquí no hi ha camí,
no hi ha alquímia si no l’esguardes
dins un cor que per més que diguin…
és de robí, la flama encesa del tot,
tens tota la força intrínseca lila
de tot el fluid del teu baix ventre,
ametista mai trista, en l’orgasme
és l’essència més emotiva,
l’alegria de veure’ns, ull a ull,
saliva amb saliva, sexe amb sexe,
diamant per les comissures, dins,
dins del teu cos de foc constant
que encén el bes amb el teu bes.

M’he adormit damunt el teu pit
i la nit ara mateix ens cobreix,
ja neix en tu la necessitat de ser
i en mi creix el camí més alquímic
encara que ells no ho creguin hi és
i per mi és tan cert que és univers
que ho omple tot, de tu i de mi.

No hi ha mentides aquí, sí certeses,
no hi ha promeses aquí, sí hipòtesis,
teories que aviat deixaran de ser-ho
per convertir-se en fets irrefutables
i mentrestant seguiran dubtant de tot
mentre tu i jo seguirem sendes rares,
com rars són el pensaments que tenim
quan no tenim res més que els somnis,
“res més”? Ho són tot, que més volem?

Veure-ho tot cert, cert, tot fet,
miralls, minerals, a les mans.

Camí alquímic que caminarem fins al final.

***

Recordant les meves àvies i els meus avis

Cap dia que passa no hi són presents,
cada dia que arriba són aquí amb mi,
recordo les àvies, els avis, ancestres
que són part d’aquestes entranyes,
mai estranyes doncs les conec molt bé
i em fan sentir per dins, dins la llum.

Són els qui m’obren camí i il·luminen
sendes on els meus passos caminen
a la velocitat del so, del tro, de tot
allò que sento quan els percebo, aquí,
al costat de tota la meva vida torta
i ara que vull redreçar-la els sento,
potser massa temps no n’era conscient.

Records d’infantesa i d’adolescència
amb unes àvies i uns avis savis, forts
com l’enclusa, com el martell, la falç.

No puc deixar de pensar-hi: la trinxera,
els antitancs, camps de concentració,
el salvaconducte i trista postguerra.

Arribaren els 70’s i vam néixer, jo
i tots/es els de la nostra generació,
va morir el dictador sanguinari
i els avis van seguir vius més anys,
gràcies a l’atzar i tota la fortuna
vaig conèixer-les, vaig conèixer-los,
no puc demanar més sort en això.

Recordar-los és reviure aquells moments,
de pesca amb canya i caça amb escopeta
pardals i peixos, pops amb el fusell,
horts i granja, el terreny i càmpings,
de la Costa Brava als Pirineus de neu
d’on badà l’ona a la casa de l’arbre,
un món fantàstic i que mai oblidaré.

Seguiré amb la màgia d’aquells dies
perquè malgrat tot sóc allà mateix
si em deixo endú per la meva ment,
recordant, pur sentiment, ardent
com el sol fantàstic que acompanya
faci bon dia o plogui, tan és, hi és.

La màgia del sol va d’àvies a nétes,
la tendresa de lluna també connecta,
tants somnis que tenim, ja d’infants
i que no es trenqui mai la màgia,
la vull per sempre, revoltant!

***

La pluja com la d’avui mai és en va

Una pluja com la d’avui mai és en va,
sempre s’envà pels carrers i la platja
com ho fa per les muntanyes, a la casa
a la part del terrat i les façanes,
als paraigües, als caps amb caputxa,
a la interpèrie dels cossos, també.

Mai és en va, la pluja dóna més aigua
tan necessària com ho és per nosaltres
i els camps, els prats, els arbres,
si som més del 80% aigua, és aliança
aquesta pluja, com totes les pluges,
són part dels animals com de l’ànima,
és tan necessària que no pot molestar
per més que pugui semblar incòmoda
ens cal, mai serà en va un raig,
un plugim, les gotes que ara cauen.

Sí, hauria de ploure més i ho farà,
aconseguirem donar la volta a tot,
tot és regenerarà abans de perdre-ho,
diga’m “optimista”, no ho veig negre,
no ho veig tot negatiu, a la inversa,
del verd de les petites coses, tot,
tot rebrotarà, ecologia a preservar.

Poètics i humits, herbes i arbres,
plantes, bolets, tardor i boscos,
sembla que mai plou i, fins quan?

De moment l’aigua regalima la morera
i aquí a aquest pati hi ha reflexos
al terra moll, hi ha llum malgrat tot.

Som aigua, ens cal aigua, com cal sol
i si estem en companyia o estem sols
sempre ens caldrà hidratar-nos i fluir
com ho fan els rius quan van a mar.

***

24/10/24

Miro enrere i veig que res està perdut
mentre em guaito et visualitzo, sencer
i etern dins la ment, fràgil i intacte
perquè per més dolor i experiències,
negatives, per més sotracs i tenebres
sempre és un cervell jove malgrat tot,
que es manté en evolució, contradient
i escaient per ser mirall on veure’ns.

Moro pels teus ulls i mors també,
per una guspira d’aquesta mirada.

Moltes fades artistes i mai submises,
moltes muses han sentit aquesta data,
el 24 del 10 del 2024 ve amb força,
després de tot som el cel i l’infern
si és que creiem en el bé i el mal,
si creiem en religions falses-caduques
que tants morts i abusos han deixat
per un camí-calvari per tanta gent.

Cap promesa, cap crim, cap lligam,
ens volem lliures, lluny del desig
si el desig s’equivoca i no invoca
altres cossos, altres ments, espills.

Estimant la llum que deixen els dits,
mai penedits per tantes carícies dins
d’unes ànimes que no deixen separar
la ment de la ment, a aquesta data,
llegeixis quan llegeixis, em sentis
quan sigui, tan és, tot pot ser al revés.

***

La mitjanit i els estels mig adormits

Ha arribat la mitjanit, no puc dormir,
al cel els estels estan mig adormits,
vull ser ells i poc a poc agafar son,
són el mirall dels ulls al mirar-los,
mig clucs, tenen la veritat al dors,
de mil en mil, d’un a un, de dos en dos,
m’agrada somniar-hi, sempre presents,
ells em duen a galàxies on ets present
i m’agrada imaginar-me al teu llit,
quan hi arribi farem com les estrelles
i mig endormiscats ens estimarem, nus,
com la llum dels cometes, eterns, purs
i vius com ho és la lluna que no veig
en aquest instant guaitant l’immensitat
d’un cel que és espill còsmic i vent,
respostes que m’acompanyen de nit
quan més em calen els somriures
d’un ventre marí ara ben negre,
com reflex d’un cel tan obscur
que cobreix el moment oníric,
mentre et penso, em penses tu?

Jo diria que tots estem a la ment,
en cada ment, com dins els estels,
mig endormiscats o ben desperts,
atents encara, en vigília constant
fins que un breu alè de son venç
i obrim les portes del nostre cel
que és el mateix que compartim,
desitjant que aquest món canviï
i lluitant dia i nit perquè així sigui
és allò que volen els astres, tu i jo.

M’enamoren els estels mig adormits,
m’enamoren elles, aquelles estrelles,
m’enamora un breu alè de son que ve,
amb les millors intencions, sempre,
seguir fidel al mateix estel de glaç
quan ens cal la fredor per compensar
un cor foc, calent, ardent i passional
que ens empeny a estimar-nos, imaginant.

***

La branca humida de l’alquímia

No farem res si no ho fem plegats,
hi haurà les bases pel procés, tot,
ara només depèn de totes nosaltres,
passar de la branca seca a l’humida
és a un pas com aquell pas capaç
de tot, som ànimes transparents,
fins ara s’ha escrit i s’ha dibuixat,
fins ara allò sec ho ha omplert tot,
molts poemes, però calen calders,
els calers ja arribaran com pedres,
precioses, brillants, donant llum
a les ganes que tenim i que tindrem,
som tants druides com bruixots, nus
davant del món, per més que ens vestim
en els somnis ho farem tot possible.

Somnis amb somnis, els de tots junts
seguint el ninot de safir per trencar
totes les bosses de bitllets, faixos,
cremar-los o que vessin per tots/es.

Els calders preparats dins la ment,
aquí els fluids seran les pedres,
els dipòsits de la fàbrica boja
farà la resta, el compostatge.

De les deixalles a noves joieries,
ens estimem més aquesta visió, sí,
aquesta vida que ha de venir, tota,
on no hi haurà lloc per tothom…
…els altres que segueixin sistemes
que nosaltres som molt lluny d’això,
la branca humida és nostra, el carrer
ens cobreix en les matinades fosques,
en d’altres clares, ja ho hem fet tot,
no volem deixar una molla ni un bocí,
arraplegant-ho tot, bé ens cal.

I els altres que es vagin preparant.

***

30 llibres que només són el pròleg

Han passat 17 anys des del 2007,
des del primer llibre, el BARREJA,
temps suficient perquè comenci tot,
el dia 19, a les 19:19, és el moment,
després d’aquesta data ja res és igual
encara que per masses persones ho és,
tan és, nosaltres farem el mateix. No ho és.

Seguirem en l’antic intent revoltant,
ara més que mai, no hi ha volta enrere
i des del fons de l’horitzó entreveiem
tota la màgia d’aquest pròleg llarg,
de 30 llibres, introducció del vol.

Si al vers darrer vola dolç ho deia
ara vull deixar escrit que era crit,
clam, per les hores que hem passat,
junts, plegats, rojos com el sol
d’una albada revolucionària viva,
com les ganes de canviar-ho tot,
de capgirar-ho, encenent els ulls,
llum als queixals i dins les urpes
per si cal defensar-nos, si vénen,
ara comença tot, no ho fem esperar.

Haurem de traginar tants somnis,
sense calers però amb calders,
remenant la barreja tan antiga,
ancestral com herbes del bosc,
com les plantes de les bruixes
que per més que feien ho sabien,
sabien que la saviesa és eterna
i que creix com un arbre alquímic.

Seguint la llum del poble encès
com en un miratge que veiem cert,
com una veritat oculta als ulls
encesos per la flama dels matins
quan voltem per ciutats i poblats,
pels carrers, plaça, estacions,
entre origen i destí, nacions,
sense néixer aquest dia no hi és,
però ha nascut com tots, un dia més
i hi és, sempre hi serà, és inici,
indici dels precipicis que esquives
i que esquivem, dins aquest pròleg
que són els 30 poemaris, fins avui.

***

La pregunta no és “què han fet?”

La pregunta és “què no han fet?”
contra nosaltres, contra el món,
fins quan esperarem? La resposta.

I m’aferro a la vida, encara puc,
em capbusso en dubtes i certeses,
alçant el crit i el cant, com tu.

Tenim un somni que ve de lluny
i molt lluny anem, cada dia,
l’art el dus dins el teu cor
i per artista ara et reafirmes.

Confirmes les signatures astrals
que ens obren un horitzó estelar
on cadascú té claus per encendre
la lluminositat dels somriures.

Per més que facin, més farem,
llengua i cultura defensarem,
ens encendrem en nits fosques,
ens ocultarem a la foscor, sí,
després del pelatge de panteres
de les negres, seguint revoltes
per unir-nos en la darrera hora
i veure com, per més que feien,
nosaltres n’érem molts més…
…i fèiem i fèiem, sempre,
esguardant països alliberant-se.

***

❤️‍🔥19:19 DEL 19 D’OCTUBRE DEL 2024❤️‍🔥

Totes les muses estan organitzades,
tots els follets, folls i bruixots,
ja no depèn de l’edat aquesta data,
el 19 d’octubre, a les 19:19 és l’hora,
ja no són paranoies, sí conspiracions
que etreveiem, quatre movent els fils
i nosaltres som els fills de filles
de les mares de la Guerra Civil, sí,
nétes i néts dels qui van combatre
contra la tirania dels dictadors
d’un segle XX ple d’opressió,
rebel·lió que ve dels ancestres
contra la repressió de mandataris
que avui encara ronden silenciosos
o sorollosos, depèn de qui ordeni
i de qui executi, nazis amb màscara,
no volien res pel poble mestís i pur
i ho tindrem tot perquè ho mereixem,
canviarem el món, en som milions,
unides tenim més força que mai,
cal viure per escriure i sí,
cal combatre per resistir
i resistir per compartir,
aviat seran les 19:19
i les aus ho esguarden
des d’aquest matí, sí,
pacte en silenci i sol,
platja i passeig, arbres,
amic que sense parlar parla,
canviarà tot perquè tot canviï.

Som un poble unit i no tenim tabús.

La nostra fantasia sexual no amagada
és poder-nos estimar sense fronteres,
estàs amb nosaltres o ets dels altres?
Jo moro per veure com la vida venç,
per sentir que ja no maten més.

Per més presons, per més psiquiàtrics
mai podran amb la força de la tendresa
que va més enllà dels ulls i les mans,
volem calders a aquestes alçades, ja,
druida dels meus dies cuida’ns sempre
que no hi ha tristesa major que patir
i no tenir res més que barrots freds,
el sistema i els seus sicaris acabaran
i a les 13:12 de demà tot serà odiat.

No hi ha més opció, no hi ha sortides
si no les fem plegats, enllà de tot,
navegant al món dins la immensitat
d’una foscor que duem dins els ulls.

A la Via Làctia li cal la pau perduda
no ens faran creure que no hi era,
abans la primera mort hi havia sort
per tots els qui estimaven i sentien
l’escalfor quan feia fred, i bolets
per obrir la ment i anar viatjant,
ara queden dos minuts per les 19:19
del 19 d’octubre del 2024, tot just
ja només en queda un, tot canviarà.

Ho sents? ho veus? ho has sentit?
Ara és l’hora, per fi ha arribat
i recordo els ocells d’aquest matí,
ara tot depèn de tu, també de mi,
mai dels altres, tenim el poder,
la imaginació la tindrem sempre,
pot més que els diners, acaben,
la nostra màgia perdurarà eterna.

***

He mirat la matinada amb ulls d’ahir

Amb ulls d’ahir, de la prehistòria,
he mirat aquesta matinada, és pròleg
de tots els dies que han de venir,
com els llibres escrits són avantsala
dels volums poètics que han de néixer
perquè la llum dels teus ulls obrin
cada vers, amb la mirada del demà,
que cada matinada seran els d’ahir,
doncs la simbiosi és eterna i pura,
estem a un pas d’aconseguir-ho tot,
només cal que el pas no duri dècades,
millor concretar-lo al 2025 i volem,
més enllà del que imaginem, així,
portant les bases, aportant la llum
per il·luminar els racons més ocults
no deixem l’horitzó amb cap núvol,
caldrà calar-los i interioritzar-los,
assimilar el sol i fer-lo nostre,
quedar-nos amb ell, no costa calers
allò que ens calen són els calders.

Ulls de l’ahir per aquesta matinada,
ulls del demà per les que vindran,
però serà la mateixa mirada cada dia,
sigui la d’avui, la passada o la futura
doncs mai ens furtaran els somnis.

Mirada neta, mirada pura, nosaltres i l’alba.

***

30è llibre i jo tan lliure

Mai no m’han censurat, ni jo mateix,
he pogut ser lliure aquests 35 anys,
des del 1989 fins al 2024, del 2007…
..a ara, he pogut publicar el que vull.

Sort de la llibertat per la creació,
per l’art en general, pels teus ulls.

La ment que mai no m’empresona, mai,
més aviat és la clau de la meva cel·la
perquè et rebeles i volem molt lluny.

Podria callar, hauria explotat
millor deixar tota l’ira i la ràbia,
encendre mots, paraules són foc,
vine amb mi, si vols, fins al fons,
fins allà on no tingui res més a dir
perquè serà on la immensitat unirà
totes les forces per mai censurar
tantes poesies i fer més llibres,
tu tan lliure, jo tan lliure.

***

El cap cap al capvespre

La tarda m’ha dut cap al capvespre,
la calma m’ha dut serenitat i pau,
em calia tornar aquí, tornar a casa,
al carrer tot era de color, ara fosca
la gent que passeja és gris i negra,
llueixen el blanc també, a la penombra
i estic francament estable i ben ple
de tots els desitjos i els anhels,
de tot allò que vull, no em cal res
mirat així, de manera individual,
ens cal de tot si ho mirem global,
al món li manquen tantes coses
i és tan injust tot que no puc,
que no puc sentir-me realitzat
i dubto molt que m’hi senti mai.

Pau, harmonia, tranquilitat,
sembla mentida en aquesta terra
on hi ha gent al carrer sense llar,
on moren nens, nenes, homes, dones
que deixen la seva vida ofegats
a un mar on els creuers no miren
més enllà de llums per la nit
quan la foscor mor, la dolçor,
tant mestissatge portat a presó
i tu i jo dins una farsa falsa,
estúpida sensació de comoditats.

Farem el que podrem, com sempre
però el cert és que es pot fer més,
sempre podem fer més d’allò que fem
i malgrat tinguem la consciència tranquila,
malgrat que puguem mirar-nos al mirall,
cap al capvespre busquem la veritat
que és la nit quan ve a estimar-nos,
tot i la mar i l’oceà, cuidant-nos.

Tens tot el temps del món si el vols,
jo em quedo amb aquesta poesia, per tu,
cerca en ella el missatge que vulguis,
aquí el mestissatge obra més portes,
travessar-les depèn de tots nosaltres.

Cap cap el capvespre, la ment atenta
i si ens relaxem un moment entendrem
que per lluitar també cal descansar,
que el combat serà guanyat amb calma,
amb l’arma que els hi fa més por: la pau.

***

Mateo

Cuando nos concimos, todo confuso,
más adelante, corazón con corazón,
cervezas y hierba, parque y estación,
pintadas y takers, Slum y Hash siempre
tenemos todo un futuro por delante,
la blaca dama y la casa abandonada,
pillando sprays para reflejar colores,
conocimientos, aprendiendo de todos,
en todo momento, anárquicos siempre,
tú y los momentos buenos, los malos,
dándome apoyo y yo dándotelo a tí,
nuestro conocimiento no es largo
en el tiempo, pero te conozco bastante
y con éso me sobra y me basta, años
pasarán y tendré más que escribir,
que sentir, de momento es lo que hay,
respeto y señales que concretaremos,
paso a paso llegamos a ir más allá.

La portada de las calas de colores
es tuya y es un privilegio para mí.

Mateo, tu instinto no falla, amigo.

***

Sàvia

Sabia de la teva saviesa, ets sàvia,
m’has donat tantes pistes com n’hi han
i has fet de les meves passes, camins,
tan és com vesteixis, si vas tota nua,
tan és la teva fisonomia, l’anatomia,
ets feta d’astres, això és el que mou
les meves neurones i el meu cos nou,
després de pensar que vindrà després,
que deixaré en aquesta terra concreta
per obrir els meus límits a d’altres,
la forma que tindran els nostres óssos
són els cossos que deixarem, l’ànima
ingovernable i versàtil, rèptil intrèpid,
s’alçarà entre troncs, branques, arrels,
pels arbres savis com la teva saviesa,
la salvia serà a l’ambre, dona, filla, àvia,
sabies que tot això ho escriuria,
per això escrius a través de mi,
per cercar la teva essència viva
passades totes les portes obertes
en una mort que és vida en colors.

***

Ambdós

Ambdues ànimes, ambdós mons, plegats,
com dins el cervell ambdós hemisferis,
així fan les paus els meus dos “jo”,
sents que dialogues amb tu, jo amb mi
i així anem vertebrant cada vèrtex nu
per vestir-lo amb allò que creiem oportú,
silencis i frases, buidor i plenitud,
tot junt en un traginar de versos muts
que troben en el crit la fi de converses
que ja no són nexes, doncs ja moren,
a soles, sense ni una ni l’altra part
del nostre cervell, d’ambdós cantons.

Ambdós tenim la força de dialogar,
l’or que és la paraula, brillant,
no brilla tot allò que és or i això,
que poguem parlar, és tot un tresor,
ho sabem i ho valorem, som un món,
en nosaltres mateixes, en línia,
dolces deesses deixant el masculí,
som tota Hasha, el diamant és punt,
un punt en la immensitat de la vida,
necessari però cal que no demostri
la força sense esperit ni raons,
fins els cognoms, els llinatges,
el món serà feminista o no serà,
des de que tenim ús de la raó
ambdós sabem que tenim un nom,
que ens separen per sexes i mor
el sentiment de tenir-nos enllà?
Enllà de tot? Tot són trampes,
ambdós ho sabem i continuarem,
amb diàlegs interns o bé externs,
tendim a veure realitats paral·leles
i tot està dins del nostre cervell,
hi ha coses que separen home i dona
però junts som més forts que ells,
els qui volen seguir amb la força
per damunt de tots els raonaments,
la tendra tremolor del pètal i rosada,
el gest fràgil de la flor que s’obre,
per damunt de tot ambdós ja ho sabem,
tenim les dues parts, ens entenem?

***

Que no quedin als núvols, que plogui

Que ploguin les idees, els versos,
que no quedin als núvols com els dies
que passen com qui els anys empeny.

No vull que passi allò que combatem,
combatent junts no em de tenir cap por
doncs som l’aliança que cal, balança
que es decanta cap al nostre propi cap.

Que plogui, que nevi, que tot surti
des de les aigües de temps passats,
dels actuals, tota la imaginació,
la devoció a les poesies que vénen,
encara que no venguin alguns llibres
sé que les llibreries estimen núvols
quan aquests plouen paraules i mots.

Que passin les penúries, purpurina
als ulls més bruns, ja mai més bruts,
alegres d’aigua i clars com llacs,
com oceans garantint els resultats
i si res d’això no s’entén massa
en aquest poema era la qüestió,
que les metàfores també ens parlen.

***

Transmutació alquímica -A parts–

Part I

Transmutarem els fluids corporals
de tots els mamífers, seran pedres,
precioses, dins la darrera troballa,
la primera, en una espiral eterna
d’uns descobriments derivats.

Seran punt de partida i final,
un abans i un després, eterns,
els canvis, repartint riquesa.

L’ametista, el diamant i robí,
la maragda, l’or i el safir,
minerals a l’abast de tothom.

La màgia dels xamans, dels mags,
l’alquímia que van voler cremar
ja fa molts segles, a fogueres.

Bruixes i bruixots encara vius
ens desfem d’antigues cadenes,
de repressió i de l’ocultisme
per donar-ho tot per la terra.

La gent, el poble, la lluita,
tenim tota la força per a ser.

Transmutació dels fluids,
pedres precioses naixeran
i amb elles tota la bellesa,
tota la riquesa, oblidada.

Part II

Han volgut silenciar-nos,
no van voler que es sabés,
però havia d’arribar l’ona
a la sorra alquímica-màgica.

Ha arribat el dia de sorgir
dels vells calders ocults,
bruixes i bruixots barregen
pocions tan antigues liles,
blanques, blaves i verdes,
roges, grogues i taronges.

Tot, al final, en una joia,
serà tan preciosa, brillant,
ningú diria que era deixalla.

Transmutem com a l’edat mitjana,
aleshores la Inquisició va amagar
tots aquells llibres i tractats,
tots els misteris i els enigmes.

Van morir per allò que sabien,
van morir per creure en la natura,
per sentir la màgia tan endins,
per deixar-nos tanta saviesa.

Àvies i avis, mares i pares,
avantpassats, ancestres,
són mestres ara, són llum,
tendresa d’uns anys passats.

Transmutació de vers en vers,
pàgines de llibres esotèrics,
críptics, escriptura automàtica
que dicta una nimfa-fada-bruixa
impúdica, a cau d’orella, a l’oïda.

Imaginació, inspiració i creació,
les muses són arreu i vénen d’enlloc,
fan del món un racó on viure lliures.

Part III

La llibertat que dóna la poesia
no és comparable amb res més,
es trasmuden totes les paraules
i es transmuten tots els versos,
l’alquímia és desig pels mots.

Fem màgia amb el que no volen,
fem encanteris que són misteris
i els ulls més oberts ho veuen.

Els cors encesos ho senten,
el cos vibra, brilla, sent,
foc intens, flama encesa.

L’aigua, l’aire, foc i terra,
el glaç, el cristall, la pedra,
la matèria s’haurà de congelar,
cristal·litzar i petrificar.

Al fons del bosc fosc
fan una rotllana de foc
uns esperits lliures,
ànimes de segles enllà,
el que seguirà és màgic,
agrupen totes les eines,
agrupen totes les essències,
fan beuratges i nous aliments,
des de la fondària dels pòsits
han aconseguit una nova solució.

Part IV

La llum de la lluna
deixa unes preguntes
que responen estrelles,
la llum del sol
l’enigma resol.

Els astres obren portes,
les nebuloses s’orienten
en un univers mai únic,
infinit, com un mirall.

En ell ens hi veiem,
al reflex de l’espill
som alliberats de l’ahir,
els esperits ens guien.

La transmutació es fa possible
i neixen noves formes de viure,
arreu se sent aquesta bogeria,
folls follets avancen per la nit,
les torxes es veuen per la comarca,
encenen la matinada, a l’alba roja.

Mai morirà la lluita dels segles,
de nimfes i follets, fades i folls,
bruixes i bruixots, druïdessa i druida.

Totes formem part d’aquesta llum,
tots formem part d’aquest vers,
de l’encanteri sublim, mai tràgic,
ja hem passat per massa desgràcia,
hem arribat al punt de transcendir,
de ser més enllà de tot, de lluir.

Or que s’endormisca a la teva pell,
el robí s’encarrega de fugir de la nit
més enllà de la mort, la darrera llum.

Part V

La tendresa, la bellesa, l’amor foll,
la llunyana visió dels nostres cossos,
fosos, sentint endins la passió nua,
teclejant des d’aquí fins a la ploma,
la que tu maneges ara, passats segles.

Et veig bruna, una sola lluna dolça,
amb un mocador lila i llavis rojos,
ets bruixa dels meus dies més molls,
la transmutació que em cal ara mateix.

Tinc un recull poètic pels teus ulls,
per la teva ment, pels teus somnis,
els meus, els que farem junts.

T’estimo malgrat les llargues hores,
desitjo veure l’ametista del teu “jo”,
el sexe oníric que em del·laïta viu,
tot i els mil·lennis, ancestre futur.

Alquímia sense metàfores, sense vers,
si no el vols, pots despullar la poesia,
fer-la nua i fer-la teva, tot a un pas.

Un pas capaç de tot, tot està a l’aire,
deixat al vent, per damunt les guspires
d’una foguera on vàrem cremar la por,
el neguit, l’horror i tot el rancor.

Part VI

La lleugeresa del somni dels vents
passades totes les tardes d’hivern
-amb la primavera encenent les flors-
ha fet del desig una flama que no mor,
es manté enllà de la història que fem.

Quan transmutem els fluids tot serà cert,
el darrer esglaó alquímic ja serà un fet,
desfarem els nusos que ens van lligar
a una realitat que volien única.

Les possibilitats són infinites,
els dinosaures van deixar pedres,
precioses, repartides per la terra,
són les gemmes que encara perduren,
potser arriba el moment de fer-ne,
de que perdin tot el seu valor
o que n’agafin un de diferent.

De fet caldrà refer la història,
hi ha misèria i hi ha guerres,
fam, horror, aberracions crues,
potser l’alquímia és la solució.

Solucions que trobem molt lluny,
lluny de la veritat que volen,
veritat-realitat que limita.

Part VII

Un savi esperit lliure avisa:
“hauríem d’anar tots junts,
hauríem de fer el primer pas,
plegats, per anar més enllà”.

No fem res tenint caps de turc,
hem de fer-ho tot al mateix temps,
sense vacil·lar, sense dubtar més,
tenim a tocar el somni més gran.

Ametista i diamants, conjunció,
naixement d’estels i estrelles,
via làctia dins la mateixa terra,
somnis incandescents al sentir
tantes nits com hi ha per ser.

Tants dies, tantes matinades lliures,
tantes primaveres, estius i hiverns,
tantes tardors, no tardarà l’alquímia,
es farà present a cada racó, a la llar.

Seguirem per sempre purs i alats
per volar i acabar la necessitat,
tanta abundància i tanta ambrosia
seran un futur que cal a la terra.

Tot per totes, tot per tots,
haurem de ser valents i forts,
malgrat la tempesta i onatge,
malgrat ells no ens donin res,
persistirem i tot ho donarem
a la gent de pau, als febles.

Hi ha somnis que no es veuen,
que no es senten, que s’amaguen,
hi ha somnis bells com ametistes,
mai tristos, elles mai tristes,
la bellesa i el desig, la passió,
serem joves eternament, sol i vent.

Terra i foc, som un sol mos pel món,
ens menjarà la terra o ho farà el sol?

Les alquimistes i els alquimistes
tenim dins el cervell el ser jove,
el ser vell, el futur, el passat
i també aquest nostre present.

Res podran contra nosaltres
“els altres”, buits quedaran
davant l’explosió de color,
de sabor, de calor, d’ardor,
res per nosaltres van voler,
res de bo, ara ja és tard.

Transmutem tots els fluids,
fem-ho lent, tenim temps,
transcendint enllà de tot,
mai repetirem les fórmules,
úniques, noves, ancestrals
ens diran allò que ens cal.

Part VIII

No hi ha res més enllà
si no fem passos ferms,
si no veiem l’horitzó
i anem lliures cap a ell.

L’horitzó de colors brillants,
tota la gamma cromàtica encesa
de les gemmes que ens calen tant.

Passades les muntanyes, els mars,
oceans, planes, pujols i ciutats,
travessant pobles, dins el bosc,
per tot arreu deixarem penyores.

Només serem temps, temps i espai,
només serem allò que vam somniar,
“només” és un dir, ho serem tot.

Transmutació alquímica, tu i jo,
nosaltres, som l’aigua de la ment,
també l’electricitat, cada comiat,
cada benvinguda, tot el que cal.

Arribarem a besar el somni,
serem llum i brasa, la nit,
el dia, tot el que quedarà.

Haurem de ser cada somni,
haurem de ser cada anhel,
cada desig, tot allò vist,
allò no vist, el que quedarà.

Poesia lliure, versos exactes,
dolça condemna sentir-te endins,
de cada poema, de cada llibre.

Part IX

Quan ja siguem al destí desitjat,
quan dels líquids en fem pedres,
quan hi hagi de tot per tothom,
serà l’hora de mirar-nos als ulls,
per fi lliures, la terra rebrotarà.

La vida plena i sincera es farà pas
i entre el verd de les petites coses
naixeran les aventures més màgiques.

Transmutació alquímia al cos i al cor,
tots els animals tenim totes les claus,
arribarem a gaudir al màxim de tot,
serem la llum que tot ho vertebra
i també les ombres que ens calen
quan el sol ja crema massa.

Serà l’instant preciós i precís,
tota la saviesa de les druïdesses,
dels druides i la poció ancestral,
serà el moment de ser-ho tot,
ben barrejats, com mai.

Part X

El joc, jugar és bàsic,
des de la infantesa
fins a l’enterrament,
sempre juguem, creem,
fent apostes, o no,
creient en l’atzar,
en la sort, o tampoc.

Escales de color,
asos i jòquers,
pòquer, cartes,
daus, taulers,
tot i res,
res i tot.

Tenim la sort,
la mort a l’hort,
sota de les plantes,
les hortalisses,
a una illa antiga
de la Mediterrània.

És un desig personal,
qui ho sap? qui vindrà?
ja de vell vull deixar
tots els fluids del cos
per donar força als fruits
que prendran tota l’essència.

Seguiré jugant en el més enllà,
seguirem jugant a no aturar-nos.

Una càpsula abans la mort,
nau per travessar l’espai,
descobrir noves terres
amb la llum d’estrelles
i tota la força alquímica
que no limita, és infinita.

Part XI

No hi ha res que no puguem fer,
no hi ha límits en el pensament,
en la imaginació, en cada acció.

Hem de ser lliures i confiar,
trobant gent capaç d’estimar,
llançar-nos al sorral d’amor
que dóna la cala dels desitjos,
aquells anhels que compartim.

La gata negra, el gat negre,
sempre ens donà bona sort,
també passar sota l’escala,
el mirall trencat i el 13,
tot allò que criminalitzaven,
tot allò que volien tan lluny,
les bruixes i els bruixots
tenim la màgia i l’alquímia,
totes podem tornar enrere,
anar endavant, travessar…
les poesies amb la mirada.

Part XII

Abans no arribi el final
prometo fer el darrer pas,
deixar escrit el teu crit,
obscur, negre i del tot pur,
des de l’ancestral mirada
d’uns segles ja passats
que tornen ara, aquí.

Tu, bruixa dels nostres dies,
tu, fada-nimfa que em dictes,
tu, que segueixes llegint-me,
tu, que crides sense mesura,
de dolor, per amor, tot cor.

Deixa’m dir-te que visc per tu,
que la nit m’ha dut somni humit
i era de fluids molt alquímics,
matèria encesa, mai més morta,
que perdurarà segles enllà,
pedres precioses nostres,
abans no ens fem vells
ens hi deixarem la pell,
ara sí, metafòricament,
la resta només és certesa.

Part XIII

Arriba la tretzena part,
la que ha de donar sort,
m’ho dius tu, musa antiga,
que ets amb mi de sempre,
ets gata bruna i salvatge,
raó de les meves hores,
ets l’encanteri, misteri,
tot allò que ha d’arribar.

Seguirem vius al somni,
ets el meu desig intens,
aquesta part mai morta,
la dolçor de cada acte.

Darrera i primera troballa,
descobriment, cor i ment,
des de l’inici al final
som un sol cos, la terra,
des del començament
fins a l’últim intent
tenim tot un món etern,
la força és dins teu.

FI

***

Per més que m’enamorin tantes coses…

No estic enamorat d’una sola dona,
m’enamoren molts dels aromes, dones
que passegen, que caminen, que veig
arreu de ciutats i poblats, al carrer
i a les places, a les platges, rius,
boscos, avingudes, camins infinits
que em duen a enamorar-me sempre
però mai d’una persona concreta,
no sé quan arribarà, qui serà…

I m’enamoren moltes coses, ànimes,
animals, espècies de plantes,
d’arbres, varis beuratges,
el sol, la lluna, planetes,
estrelles i altres estels,
elles, ells, el vent, la veu,
la teva veu, lluny d’allò comú,
ara ja no m’enamoren les drogues,
més de mitja vida em van acompanyar,
ho hem deixat, m’enamora la cafeïna,
la nicotina, potser no ho hem deixat
-del tot- sempre seguim enganxats,
per poc que sigui, amor a tot?

No pas, ni a la por ni l’horror,
no a la guerra, a la intolerància,
no als qui no volen mestissatge,
doncs estic enamorat de la barreja
i la barreja, la mescla, serà eterna,
no hi ha volta enrere, vencerem.

De ningú en concret i quasi de tot,
estic enamorat de tu, pensant-nos.

***

No cal que hi siguis ni que ho llegeixis

No cal la teva aprovació al llegir,
tampoc cal que ho llegeixis, hi siguis,
i de fet no cal que existeixis aquí,
dins les poesies, pots ser ben lluny.

Mai ha calgut la teva visió, cal ara?
Doncs no, de fet no cal que llegeixis,
no és trist, no és el millor que passa
ni tampoc el pitjor, és ben indiferent
i per això no canvia res que miris,
que siguis testimoni, que ens jutgis.

En som tants que quan vinguis serà tard,
no ens calen totes les ànimes, els cors,
no per tenir-ne han de ser netes, nets,
tants esperits com òrgans rojos de robí.

Per fer alquímia no farem diferències,
tothom podrà aportar, sigui com sigui
però no ens cal que ens analitzeu,
que busqueu entre línies, versos,
aquí vosaltres no hi trobareu res.

No sabeu llegir-me, ni sentir-nos,
estem a anys llum del vostre món,
encara gràcies que us donem bocins,
odieu als pobres i la piràmide girarà,
sentireu fàstic per vosaltres mateixos.

Serà tan així que ja sentiu la por,
la fòbia, malgrat no em llegiu,
tan és, el que teniu ho perdreu.

No cal que ho llegeixis, que hi siguis.

***

La mel regalima lluna avall

La lluna té un secret als llavis
i no vol que ningú no el sàpiga,
no ho explica als estels, per res,
no ho diu a la terra ni a l’univers,
manté com una incògnita el que sent,
és la mel que regalima lluna avall.

No m’ho ha dit, no ens ho ha dit mai
però només mirant la cara que mostra
ja n’hi ha prou per saber el secret,
ella potser no ho sap que ho sabem
i creu estar amagada la seva dolçor,
la dóna a dosis petites, per qui vol,
per qui desitja enamorar-se intensament.

Estem tots cridats a cridar el secret,
ja se’n ha adonat i ja li és igual,
pensa que tan és, massa temps nua
com per avergonyir-se ara mateix,
així que no es vesteix com abans,
com abans quan creia ser un secret
la mel que regalimava llavi avall.

Ara la mirem amb ells ulls de desig,
és el nostre mirall més fidel i ardent,
volem per la nit i també de dia, llum
diürna que no oculta pigues ni llavis,
és atractiva com ella sola la dolça…
la dolça lluna, com una pruna fresca,
de vegades tan blanca, d’altres negra,
però la mel que li regalima és essència
del tel que tenim als ulls al mirar-la,
la nostra dolçor és mirall on s’emmiralla
i el seu vell secret no ho és per nosaltres.

***

Un secret a veus

Cada dia n’estic més convençut,
mai vençut el nostre secret és…
…un secret a veus, ja ho veus.

Beus de la font fonamental, rica,
de tots els minerals imaginats,
creats pels vells habitants
d’una terra ja cansada
d’esperar que tot canviï.

La gent que passa pel carrer
va fent mosaics amb la roba,
sembla que fan un ball únic
i és així, van fent realitat
tot allò que la ment genera.

És un secret a veus i ho veus,
ens estan prenent el pèl a tots,
és el que es desprèn de tot plegat
perquè la cúspide sap molt més,
molt més de tot allò que diu.

No podran amb nosaltres,
tenim certeses i claus,
no és una conspiranoia
ni paranoia, sí conspiren
i ens volen a tots callats,
que no alcem la veu, viva veu
que reneix en aquest secret a veus.

El secret a veus és que torna l’alquímia
i ningú en tot l’univers ho farà aturar.

***

Si no ho creuen ara ja ho creuran

Algun dia arribarà el moment de creure
no hi podran fer res si no ho creuen,
no amb ells ulls tancats, al contrari,
els hauran de tenir ben oberts, molt,
hi ha certes coses que creem i volem
que no entenen d’abandonar, de deixar
a les mans del destí el que anem fent,
i ho farem esperant les conseqüencies,
seguirem conseqüents i poden dubtar,
poden no estar-ne segurs, nosaltres sí
i ho defensarem sempre, per sempre.

Si no ho creuen ara ja ho creuran
quan ho vegin, doncs mai és tard
si la nostra barreja és bona,
i ho és, sempre ho ha estat.

Dóna’m el somni del fons del cor
i jo del robí “del mes a mes”
bategaré fort bombejant diamant,
omplint ous que brillen purs.

Transparència i elegància,
el nostre darrer destí aquí
passades les dècades preuades
per tants canvis com hem fet.

No ho creuen i potser tu tampoc,
tan és, per mi és allò més bell,
per allò que lluitaré sempre,
fins que sorgeixin les pedres.

***

Enamorat d’un matí de tardor

Arriba el matí després d’una nit
de malsons malsonants i estúpids,
com tots els mals sons estranys,
decrèpits i estacionals, fugaços,
els somnis millor que durin sempre
i que seguim sentint-los desperts,
estic enamorat d’aquest matí així,
tot i així, malgrat tot, l’estimo,
ho puc fer, s’ha de renéixer sempre,
canviar el signe de totes les hores.

Enamorat d’un matí de tardor d’or,
les fulles aniran caient, ocres,
dorades, riques en minerals estranys,
dels que poques vegades es parla ja,
doncs tot és alquímic i ho poden negar
tantes vegades com vulguin, i tant,
que per més que parlin no me’ls crec
com ells no em creuen a mi, tan és.

Jo seguiré, persistirà la meva idea,
tot el que sóc, el que dic, el que sé,
dels meus coneixements en faré llums
per il·luminar una realitat amagada.

I quan la llum s’enamori del matí,
d’aquest matí de tardor, tot serà fàcil,
de la millor manera que podem imaginar.

Consumiré el cigar fins al darrer alè,
el tallat fins a l’últim xarrup, lliure
tornar a caminar fins on jo vulgui,
respectant com sempre he respectat.

Ningú m’ha de dir que no hi ha camí
si jo el veig i és tan a prop d’aquí,
entre els marges trobarem les fulles.

Dorades les noves passes ens duran
tants somnis que sorgeixen de malsons
com una balança que cal quan pitjor va
per posar les coses a lloc i ser de nou,
per garantir un futur digne per totes,
ànimes lluny dels esperits fatídics,
que sempre hi són? Potser els creem,
malgrat tot estic enamorat d’aquest matí.

***

La guerra mundial està a prop

No han volgut que estem en pau,
no han deixat guanyar-nos el pa,
no han deixat que tinguem una llar,
ens han oblidat i ens recordaran,
sempre, tot això era el pròleg.

Ara comença la vertadera història,
versem i revestim tot l’engranatge,
estel a només un pas del nostre.

Estel a estel pugem als cels,
sense cendres al nostre camí,
cercant als marges i a pedres
tot allò que s’alça a túnels
i ponts d’aquest paisatge.

Malgrat tot arriba la guerra,
ells la volen tornar a tenir
i ens trobaran de front.

Front a front, trinxera…
…a trinxera, elèctriques,
esotèriques, són al cap.

Al cervell, arma vella,
tenir-ho tot a la ment,
pur moment pel sentiment
de sentir en excés, i més,
ens enlluerna la melangia
per un món sense tirania.

Dia a dia segueix la lluita
i sembla que arribarà la guerra,
la mundial, la que tot esguerra,
som un món en nosaltres sols.

Som tants en el cosmos
que som cos i el mos
per guanyar-ho tot.

***

Respostes a l’huracà

Hem trobat respostes a l’huracà,
ha calgut preguntar-li a ell,
a aquell vent que foragita,
força fora del comú i tota llei,
lluny del que poden pensar.

Entre el naixement i meitat,
entre una vida i l’altre,
les coses es veuen així,
per mi, per alguns/es.

És l’any de Hackney Diamonds
i de preguntes als huracans,
a la saviesa del qui no sap,
res, d’un món tan capgirat
i que s’ho planteja tot
sense trobar respostes.

Bon repartiment, cristalls
que caldrà deixar-los anar,
i preguntes a tots els vents.

***

Lleis no escrites

Hi ha unes lleis que no s’escriuen
perquè han d’estar amagades, doncs,
perquè no s’han de dir o s’acaben
i ja no existeixen, si es diuen
perden tot el seu significat,
ja no valen, ja no existeixen
ni neixen, no tenen ni nexe.

A l’eix d’aquestes lleis ocultes
hi ha la clau preparada per ser
i si les sabem llegir triomfem
sense que ningú no ho sàpiga.

Amagats a una mentida que no ho és,
és una certesa que no troba la veu
perquè no s’ha de dir, enigmàtica,
lliure i pura perquè és amagada
com la lleis per les magues
si no s’escriuen amagades
i ara m’amago de tot això,
són les lleis mai escrites.

***

Tot present al subconscient

Tot resta present al subconscient,
essent, a la fi, tot allò que som,
tot allò que diem, escoltem, llegim,
escrivim, vivim, i per tant, sentim.

Algú dicta tot allò que ara verso,
ja no puc dir de qui és aquella veu,
ja no la sento, ara només ets tu.

No sé qui ets, no sé si ho llegeixes
o només em dius allò que he de dir,
però el subconscient tot ho atrapa,
ho atraparà, en ell sóc mig mèdium,
mig bruixot foll, un druida en edat
i tot el present també és conscient,
ara mateix, així tu i jo ens anem fent.

Ens fem i ens farem, força nua i pura,
transparent, com les ales del vent.

M’agrada sentir-te dins el meu ventre
com si algun dia hagués de parir-te,
com si tingués el privilegi de viure
i de fer viure noves vies, vides.

Enllacem aquest moment,
llaç a llaç fem l’antic enllaç
que es tenir-te passat març.

Passat març, abril i primavera
per veure l’estiu que ens espera,
aquella estació que espera sempre.

I per més que passin dies o mesos,
anys o segles, subconscient present,
passat i allò que visionem, al futur,
projectarem, doncs, ho serà tot,
restarà la nostra força eterna.

Sí, tot present al subconscient,
per això no em calen les notes,
les llibretes, tots els apunts,
els esbossos, tots els croquis,
per això la ment ho guarda tot,
tot i tot, subconscient veloç.

***

“Ostres! Què ha passat?” -Diran-

Ja s’ho trobaran, potser ho diran
i qui sap si per ells ja serà tard,
per nosaltres serà el moment just,
ancestrals i astuts sembrant junts
les llavors de colors seran olors
pels sentits adormits dins el cor,
“cos i cor” mil vegades repetits
com repartits els tenim pel món.

La ment té el misteri de la màgia,
telepàtica i poèticament avancem,
quan s’ho trobin no hi faran res,
no podran fer-hi res, tot a sobre.

Tot al damunt de les seves idees,
a sobre dels seus caps i cossos,
rodejant-los al voltant del sistema.

Tria la millor carta, aquell llibre,
aquest llibre, si vols, i comencem.

Ens seguim relacionant i hi anem,
anem a descobrir-ho tot de nou,
els coneixements dels vells xamans.

Com follets, folls, bruixots, druides,
o en el nostre estat femení, totes.

Les dones tenen la clau i el pany,
els punys si cal i tota la ràbia,
tota la tendresa malgrat el temps,
els segles que han estat sotmeses
i si mai ens hem revelat més i més
potser ja és el moment que calia,
“Ostres! Què ha passat?” -diran-
I sí, per ells ja serà massa tard.

***

Som un batec que mou el món

En aquest món som el batec que el mou,
una nau com cor que és cos mai mort,
sempre viu, mai esquiu, passin segles,
mil·lennis, tan és, el trajecte immens
no serà el final ni sota aquesta terra
doncs seguirem sent el batec que vibra
encara que sigui sec i buit per dintre
tan és, sota l’hort la mort fa renéixer
tot allò de la superfície, vida pura,
eternament la ment deixarà poesia
o més existències o ambdues coses,
o tantes com vulguis, com vulguin.

Si no volen deixar res de res allà ells/es.

Però serem batec si no som cendra,
però serem cor si no ens tanquen
en una caixa per anar a un nínxol.

Bategant rebels en vida morim lliures
enterrats com diu la mateixa paraula,
sota terra, fluids que anirem deixant
vius i morts, si arribo a vell, millor.

Si vols arribar-hi ens veurem al final
si és el teu desig el futur serà nostre,
és el meu anhel i ho defensaré sempre.

Defensant la meva existència i vivència
perquè ens cal arribar molt lluny onírics,
el somni que tenim és batec adormit,
si cal, però millor sempre desperts,
contemplant els canvis i canviant,
dolços com la mel que tenim als llavis
mai ens deixarà el cor perquè ho és tot,
és qui fa bategar aquest món de folls.

***

Teràpia mil·lenària

Hi ha una teràpia que té mil·lennis
i encara funciona i funcionarà sempre
perquè és de bruixes i alquimistes,
és de druïdesses i és dels xamans,
va des de la ment on són les mans,
les teves amb les meves, juntes,
sempre, cal fer junts la força,
és la fura de la dona, de l’home
en el seu estat femení i violeta
quan fa el goig amb les fades,
les eternes, les que duem dins.

Teràpia mil·lenària és aquesta,
com aquella suma que mai no resta,
com aquella multiplicació exponencial
que va dels deliris on és l’animal,
el que duem a dins, racional o no,
pot ser un engany la mateixa ment.

Mentalment ens encenem, nova realitat,
ens besem com besa l’arena a les ones
i les roques trenquen a les cales,
trenca el mar unes escales de fusta
que vam pintar en una vida anterior.

Som la suma de totes les vides,
els ancestres ens guien, ensenyen,
anar contra natura és anar contra tu,
anar contra natura és anar contra mi,
si fem teràpia és per ser immortals
i que els malsons no ens facin mal.

Somnis eterns que entenem són la mel
quan la dolçor cal per seguir carrers,
avingudes, parcs i places de la ciutat.

No ens adormim a les branques, ja,
ja no anem de niu en niu tampoc,
som el psiquiatra millor que tenim,
el psicòleg que cal a la nostra ment.

Per més que apreti la psicosi,
per més que siguem esquizofrènics,
bipolars, que no vingui amarga bilis,
no ens ha de fer por trencar l’estigma
i l’enigma candent és un secret ocult
que guardem com la millor teràpia.

És d’aigua, de vent, de foc i terra,
l’exercici de treure-ho tot a fora,
com si no quedessin hores ni segons,
com si tot s’acabés entre els vagons
i la nostra darrera estació no arribés
així sento la teràpia que vindrà després.

No hi és, és mil·lenària i ja no hi és.

***

Tomb a tomb tornar al rumb

He anat de tomb en tomb per tornar
al vell i nou rumb per no abandonar
aquella antiga senda abans prohibida
per la meva pròpia ment, matant-me,
triant-me i traïnt-me a mi mateix
per trigar massa en veure allò cert,
la veritat que s’amaga dins la mentida
i la mentida que s’amaga a la veritat
allà on les cales són de tots colors.

Les escales que duen a les cales
són de colors com els tombs fets,
com tots els tombs que anem fent,
perquè, fet i fet, som tot l’univers
i també el “res” que s’amaga en ell,
en ell mateix, en tu mateix, i neix,
neix la necessitat imperiosa de ser
poblats sense Imperis ni imposicions.

Tomb a tomb ara torno al mateix rumb
que vaig deixar fa trenta-cinc anys
quan els quinze s’obrien al meu pas,
d’adolescent a la cinquantena, ja…
…i tot ha canviat i no ho ha fet res
en essència, el pòsit és aquell mateix
l’eix de la creació artística i més,
i molt més, tot al teu pas creix.

Creixen les flors de parcs i jardins,
creixen les ànsies de ser amb elles,
de ser amb ells, aquells pensaments,
ment a ment mai més no seran turments
si la tempesta no arriba… I si ho fa
tindrem milers estels allà on reposar,
que hi ha molts rumbs per on anar.

Entre druides i druïdesses un món,
galàxies enllà, tot a gaudir, ser,
canviarem el rumb infinites voltes
perquè calen moltes vegades, eternes.

Tomb a tomb tornarem al rumb si cal,
la veritat i la mentida ja s’amaguen,
tot és un altre miratge, de l’encès,
encís d’encisadores sendes a fer.

***

Ratpenats volant damunt les vies

Volen de nit a l’obscur passeig,
la tèbia llum de faroles defineix
la figura i el contorn del ball
fosc, negre, inquiet i nerviós,
cruspint insectes al seu vol,
mentre jo em fumo aquesta nit,
abans i després dels somnis…
…que tinc, que vaig tenir…
com tu ahir, com ella, ell,
tot a un ritme trepidant,
volem, com ara repensem
algun vers per escoltar-te
més enllà del subconscient
com un mèdium sense ocultar-se
quan l’ocultisme és llum i ombra
però sobretot molts colors vius,
desfets dins escriptura automàtica
que sempre m’acompanya com conversa,
amb tu, directament, com junts avancem.

Els ratpenats volen al ritme de la ment,
conscient i subconscientment, memòria
d’una anys adolescents, ara revivint
damunt les vies també, com aus de nit,
nocturnes com els marges dels camins,
encenent la nit amb els enigmes vius,
jo per tu, tu per mi, tots al món,
desfigurant la figura, imaginant-nos
com figurants en una obra on pertanyem
sense deixar de tenir clar cada paper,
som protagonistes, com els ratpenats.

***

Estic enamorat del món perquè hi ets

Perquè sé que hi ets, hi ets sempre,
per això t’estimo i estimo el món,
el planeta, la terra, blava esfera,
dolç com el primer caramel de nens,
quan encara no havíem viscut gaire
però ja ens anàvem fent com som,
aquella escola, aquella piscina,
el primer amic, la primera amiga,
encara recordo l’estoig de fusta
i aquells llapis de tots els colors
com l’escala dibuixada a la portada
ara mateix, seguint pujant esglaons,
fins els cognoms de persones anònimes
que només miren per les seves nòmines.

Fins els diamants d’éssers morts
en vida, que caminen sense veure’t,
sense veure’ns, però vencerem,
vessarem per tots els extrems,
blanc escumós i tan enganxós
ben repartit pel teu cos,
pell de gallina als cors,
orgasme intens i infinit,
tan de dia com ja de nit.

Aquelarres pels fluids,
quanta més quantitat millor
i així caminem plens de raó,
de fet som cada fragmentació
d’una realitat que vol revolució
i resolució a cada mínima acció,
fent del somni tot l’amor per tu,
pel món i per tu, som un sol tot.

***

Si abans o després ve la bilis

La mala vida va durar una meitat,
potser, d’aquesta existència rara,
qui ho sap? Qui sap si ni jo mateix,
en aquest punt del mig ara em perdo
i potser la millor manera d’actuar
sigui esperar, vulgui o no, caldrà,
han de passar molt anys encara
per anar bé, que vagi millor,
al capdevall, cop de mall…
i avall, com el cap del mossèn,
aquell bust a aquell de la creu,
salvant-me de nen d’aquell Déu,
“adéu” li vaig dir ben d’hora al cel,
si abans o després ve l’amarga bilis
sempre tindré al cap que cos és tresor
sempre tindré dins el cor aquell robí
que tu cada mes guardaves per a mi.

Ara escolta’t, escolta el teu batec,
mes a mes dónes robins encesos purs,
sense tallar, puresa a esguardar.

M’escolto, el diamant cal bombejar,
despulla’m el cos i farem del goig
tot allò que li cal al món boig,
el roig de la bandera és una raó,
l’altra és la negra de l’anarquia,
el gat bufat un símbol a protegir
com els felins protegeixen somnis,
malgrat l’amarga bilis som desig,
embogits dins les nits mai atemorits
per tot allò que volen com a malsons.

Siguin qui siguin, vinguin d’on vinguin,
mai podran amb la veritat del ser,
és l’ésser quan és raser i potser res.

***

La missió

Actuarem com actrius i actors
en aquesta obra que ja s’obra,
una porta massa temps tancada,
una fada amagada i enfadada nua
que no vol saber res de qui mata
si no és per una causa justificada
doncs la missió és una purga mental
“Psyco-Killers” del nostre univers,
desfogant-nos amb la nostra ment.

No som assassins de naixement
si no volen la nostra defunció,
no ens agrada per res la guerra
però si hi ha encara les classes
caldrà combatre-les, ara i sempre,
la pau arribarà després de fer fora
tant feixisme, tanta raça ària
que li diuen, tantes esvàstiques,
creus gammades, creus de ferro,
catòlics, apostòlics i romans.

Ara van orgullosos de la seva caspa
i de la seva àliga, la gallineta,
quan diu que no visca la revolució!

Policia blava que sembla grisa encara
amb l’estel blau dels del Capital
segueix fent mal a cada passa,
el seu ninot de safir és d’ahir
i ja no serà pas res demà.

La borgesia, la tirania, bitllets,
targetes, diners a la caixa B,
la nostra missió és repartir.

Pas a pas hem d’aprendre a resistir
aprenent a no llençar la tovallola,
ones són les hores al nostre rellotge,
lluny dels campanars i les Esglésies,
sorra, la nostra missió són tres sigles:

FFF, tres nombres: 666

El diable boig ben roig la força,
sorgint dels inferns de la sang
massa vessada a la Guerra Civil,
però ens vejarem, no hi ha més,
la darrera de totes les missions
abans de gaudir d’un món joiós.

Missions que són accions atentes,
atemptat a un sistema defectuós.

***

Tu tan dolça i jo tan salat

Fem com una barreja agre i dolça,
som tan mesclats que fem orgasmes
amb les síl·labes que emprem i vés,
vés que el bes que ens donem salivi
com saliva la nostra llengua dolçaina
com el pírcing que volíem als sexes,
als mugrons, a aquell mapa britànic,
tu tan dolça, de mel, jo tan salat,
d’aquesta, la nostra mar, eterna-nua,
que gaudeix i neix i reneix i vesteix
punts a les is que ara ja es vesteixen
i mai no agraeixen si no es defensen,
llavi amb llavi, amor millor que terror.

L’horror quedarà lluny de nosaltres,
lluny de la terra, galàxia més enllà,
desintegració forçada i forçosa,
bales belles d’orfebreria ben fina,
fetes minuciosament i més munició,
un arsenal de deixalleria-joieria
amb els fluids dels del seu clan,
tu tan dolça i jo salat, tenim el pla.

***

La pressa com a mala consellera

Mai havia tingut tanta paciència,
em cal tranquilitat i molta calma,
la pressa és molt mala consellera,
de fet és una trampa per les ments,
pels cossos quan les rampes atempten
a unes cames cansades de tant caminar
doncs mai han sabut esperar-ho, tot,
de fet s’ho troben tot de cara, naus
que van a la deriva i naufraguen
per no saber esperar res de nou,
no ho sentiran ni veuran escales
-de colors- si no és a la nostra mà.

És tan així que aviat la consellera
serà la mateixa que brotarà dins seu,
la psicosis cosirà la seva i nostra ment,
ens encarregarem de dur-ho al teler,
teixint a través del seu cor podrit,
tanta pudor que genera combustible
fòssil per fer funcionar els vehicles
que amb les rodes com esferes vindran
per fusionar morts i excrements nous,
sense cap mena de pressa, esperant,
esperant tot del món que tant volem.

És mala consellera la pressa,
més val que ho facin amb calma,
estem a anys llum de tanta merda,
mossegant la pols que deixarem
pels marges que ens duran pau,
glòria, robins i diamants purs,
dies amants són núvols blancs.

La seva consellera, escòria,
nosaltres res tenim dels altres,
si no tenen paciència molt millor
els seus consellers són absurds,
nosaltres tenim oest, est, nord i sud.

***

L’alquímia no és cosa de dèbils

Cal ser forts i afrontar tota la màgia
per arribar fins al final de l’alquímia,
no és cosa de dèbils, és pels marcats
per una història on els passos pesen
molt més que la feblesa dels pobres
d’ànima, demanant-ho tot a la fe,
a l’Església, demanant a l’Estat
allò que mai faran ells mateixos,
febles de ment i alguna cosa més,
decrèpites ovelles seguint la flauta
d’un sistema-Hamelin que els guia
com un gurú d’una secta assassina
deixant-los en mans de ment obtusa,
delimitada per les neurones preses
de febleses que van més enllà de tot
perquè tenen límits i estan buides,
febles com fràgils i mai àgils,
no mai, aquests/es no respectem
perquè mai no ens van respectar
i en els seus temples feien sang,
robí que van amagar dels ulls
i ara els hi toca patir, morir.

“No es pot desitjar la mort a ningú”
-deien- però ells van començar la guerra,
com oblidar? com no veure’ls enterrats?
Seran adob per tants horts el morts,
la bandera lila, roja i groga,
el castell i l’estel roig, boig,
triomfarà com les barres de sang,
les cinc d’or a un escut ja remot
que reneix amb força a l’invocar-lo.

La senyal-senyera lluitadora,
mai serà tard i mai massa d’hora,
a l’hora que cal, sempre atents.

Són febles amb venes d’orxata rara,
amarga i blanca, tallada, agre,
som forts, batallant arreu i…
…si et trobes trist/a, terra,
món, ets dels/les nostres,
no és feblesa el que ara sents,
és sentir en excés però vencerem,
passaran els mals moments i serem,
malgrat tot, signe i ànima, univers.

***

La llibertat, desitjos i anhels

Els desitjos, els anhels, la llibertat
són la joia de trobar-nos lluitant
per tot allò que volem quan volem,
lluny dels nius i de l’arbre roig,
groc, blanc, verd, blau, taronja,
gris, negre i de tots els tons,
barreja alquímica tan antiga,
sense aturar els peus, endavant,
davant de la porta tridimensional,
fent poesies a deshores, al sortir,
vertebrant silencis molls i ben secs,
cecs de tasques i tavernes en el demà
quan agafem aire per junts poder volar
i estendre les ales cap a la llibertat.

És necessari cada canvi, cada llavor,
trencar amb rutines i monotonies
per recomençar i tornar a voltar,
com voltors carronyaires sorgir
per fer-nos àligues majestuoses
dels poblats irreductibles folls
per tanta follia com hi ha al món.

47 camins cap al 2047, fem-los,
els marges ens ho duran tot,
res marcarà quan allò oníric
es vestirà del que restarà,
deixalles enceses d’or i flama,
cançons a la vora de les barques
a les cales de la nostra infantesa
quan lluitar era la primera passa
cap un futur de desitjos i anhels.

Llibertat del poble alçat i valent.

***

Carn de psiquiàtric

Sóc carn de psiquiàtric, pacient…
sense paciència a la sala d’espera,
espero tant que ho espero tot, tot,
tot allò que ha de venir, al revés
de com ho han deixat, a la inversa,
vers a vers deixant aquesta herència
en forma de poemes, imatges i temes,
a contracorrent del sistema, atent
a cada canvi, a dins i a fora, arreu.

Sense creure en la creu creo i creo,
desitjant l’anhelat pas capaç de tot,
“tot” és allò que volem, el que neguen
per una vida digne lluny dels camins,
sempre pels marges, sense límits
que delimiten la nostra acció,
ferma, dolça, salada, africana,
bereber, marroquina, catalana
i de tots els pobles i nacions.

Poblacions per fi lliures, seguim:

Mai nacionalsocialistes avancem,
fent guerra a les jerarquies,
fent front, a les trinxeres
que encara s’alcen, antigues,
per la memòria d’àvies i avis,
i seguim saltant murs, rebels,
no les tanques, ara no sóc pres,
més aviat la meva pell psíquica
juga amb neurones, carn de canó,
al peu de les valls i les muntanyes,
entre bolets de llum i pedres, màgia
ja sense tòxics, només alquímia lila,
de la que deixen les dones alliberades
com a perfum de fada, de bruixa lliure
que vol ser carn de somnis i ja està,
molt lluny de tot allò que creiem,
molt a prop dels llampecs dels ulls
que castiguen i castigaran al Capital
fent passos gegants cap a la llibertat
que és aquella absoluta que fa volar
i les ales bategar, per anar al final
d’una espiral que no s’acaba mai.

***

La bona sort i la mala sort

Vaig mirant les matrícules, les divideixo,
de dos números en dos números, els primers
i els darrers, o barrejant un i altre extrem,
els del mig, del dret o del revés… tan és,
o no, però és igual, tan li fa, és indiferent
tot i que en aquests casos hi ha la diferència
si la vols veure, si és que la vols trobar…
allò que ho fa diferent és que cerco senyals,
pistes, nombres que m’expliquin passat o futur
-que imagino, invoco, planejo i visualitzo-
els anys que he viscut, del 74 fins al 24
(tot i que no en la seva absoluta totalitat)
em duen records, més bons que no dolents,
la memòria ja ho té això, és selectiva,
diuen, i m’ho he repetit tant que ho crec
i al creure-ho és fàcil que sigui així
i si no ho és, deixa-ho, a mi em val.

Bé, faré com si t’ho expliqués al bar,
conversa entre cerveses i monòlegs,
t’he escoltat, sisplau, ara escolta:

-Els números ens parlen, els nombres…
donen senyals inequívoques, escolta’ls,
són muses que ens despullen matemàtica,
ciència, alquímia, jocs i més somriures,
des d’infants comptem, de grans comptem,
comptarem fins que tinguem la memòria,
aquesta amatòria esguardant records,
ens fan l’amor els números, i la mort,
però que sigui molt tard, el 84 em crida.
No menystinguis el poder dels números.

Vaig pactar amb Satanàs quan tombar-me,
tomb a tomb poden passar pocs i molts…
dies, anys, qui ho sap, però ell no,
està molt enganyat com la darrera dama,
som Ell, som Ella, som diable i Déu,
diablessa i deessa, 0, 1, 2, 3, 4, 5…
…6, 7, 8, 9, som foc i vent, aigua,
que el meu codi és el 02022022, dual,
zero com jòquer, el document d’identitat
és una escala de colors amb tres comodins,
aquesta vida és molt més que un simple joc
però tot a la natura segueix unes lleis,
al món salvatge o no, quin és el teu nº?
Si ho és un o dos arribarem al poliedre,
si ho són tots l’esfera neix i emergeix,
figura geomètrica terrenal, món i ment,
al 82 es va trencar la meva 1/2 vida
-si al 24 celebro els 50, l’any 2074
estaré a una dècada d’enganyar Satanàs-

Riuen els diables dels dòlmens erràtics
per la màgia dolça de tots els colors,
les diablesses fan conjurs revelant-se,
al 89 la poesia va treure el cap rar,
estrany omplint llibretes de lletres.

Escales de colors, pòquers, trios,
dobles parelles, cap-i-cua, sort,
molta sort, la mala sort ve sola.

-Si ve sola i dius “més de 50”
i en són menys: -Matrícula,
equilibra bé la força desbocada
d’una natura que no és morta
i que es vertebra entre números.

Viu i viurà el nostre bon estel,
la bona estrella, bona fortuna,
la sort brillarà molt radiant,
ben lluny la mala sort, lluny…
…de l’hort, a prop del mort
que mai ha estimat i ha odiat,
sense motius, només per matar.

Bona i mala sort a la matrícula,
és capriciosa la fortuna o no?
Tot és atzar i ells no diuen res
tots aquests nombres que utilitzo,
que utilitzem? Cal fer-se preguntes?
I cal respondre’ns sempre? Ens cal?

La bona sort sempre cal estimar-la,
sempre estimular-la, cal alimentar-la,
perquè ens en doni molta, molta més.

Deessa de la fortuna, no dels diners,
deessa dels calders i no dels calers,
dóna’ns les claus per uns bons números,
una bona matrícula que ens parli a tots,
tant a vaixells com a cotxes, a cases,
tots els números tenen significat,
sinó escolta el so de sorra i mar,
de via i de tren, clàxon i llums,
electricitat que obre el color
roig d’un velòmetre endimoniat.

666 per carreteres cap a l’infern,
tot assenyala la cova de Llucifer,
entretenint-nos fent badar el mossèn
que no sap imaginar mil·lennis futurs
perquè en aquest segle l’estel és invers,
l’estel roig invertit i les esgarrapades,
les quatre, trobant tot el robí de creu,
d’Església, de convent, a cada corona.

Arrap, dits rojos de foc, quatre,
esgarrant els escuts del blanc,
estel roig del revés i barres,
or al fons, pedres a tot arreu.

Bona i mala sort, quina volen?
És clar no? Doncs sembla mentida.

***

La casa boja i alquímica

A la fàbrica dels bojos alquímics
perduro i seguiré, perdura i seré,
sentirem molt endins vies i camins,
de nit, a les estacions, les fèrries,
als dipòsits de la llar boja-màgica
que esguarden els fluids de comarca
província, país, malgrat el temps,
malgrat la distància, les estacions
i els dies que tatxem al calendari.

Països lliures repartint riqueses,
les pedres, que precioses generaran
tants futurs lluny tiranies mortes
doncs la nova vida és a prop teu.

Dipòsits de fluids de tots colors,
tants com n’hi ha al cos mamífer
i fer de cada jorn un nou motiu,
per carretera, rius i muntanyes,
cel, mar, quin “enclau”* hi ha millor?

Des d’aquí fins als confins del món,
al fons del cor roig de robí solució
i després de tot serem allò no escrit
perquè de la primera nit és el crit
i fins la darrera la llar somniarà.

La casa de bojos alquimistes serà,
es vertebrarà amb l’ajut de la mà,
de la teva mà, aportant cada demà
amb bosses des d’on l’alquímia neix,
des dels contenidors de tots colors
fins els recipients de la llar boja.

***

Núvol blanc de tarda a llevant

Una gavina trenca la imatge del núvol
blanc de llevant a mitja tarda estant
i les darreres llums d’un sol ponent
encenen els teus ulls bruns i atents
a tot allò que deixa desganada la gent
que aviat s’anirà recollint o sortirà
a un poblat que es barreja amb ferro
forjat o no, d’entre les vies fèrries
i entregat a l’aigua d’una mar cansada
de morts i de barbàrie, tipa de tot
excepte de l’alè impertorbable serè
de tot un poble dempeus revolucionat
d’entre els ancestres, que s’alça
molt més enllà de la gavina i el núvol
cercant a un cel d’estels vermells
tota la rogenca ànima de les pells.

Tornarà la gavina a caminar a la sorra
i la nit cercarà un bon motiu per ser,
després de tot som l’au i el plomatge,
encesos en la nova matinada que vindrà
a despertar totes les nostres ànsies
de canviar el núvol blanc per desitjos
on totes les ànimes enceses i vives
coneixem el plaer de compartir i ser
per damunt de tot diablesses serenes
de les que s’alcen darrera els dòlmens.

Núvol blanc de tarda, gavina encesa,
darrera teu no hi ha cap promesa
només la vela dels que tenim llum
a les portes del port dels nostres ulls.

***

L’espelma no és la vela

Des de ben infants sentim el fred,
el ferro que pesa a aquelles mans,
després de tenir-nos i no tenir-nos,
ets el cadàver i cada cau a la ment,
en els teus malsons ets protagonista
per la manera de dur-ho al límit,
tot al límit, fins que no hi ha…
…marge magre ni màgia erràtica.

Les paranoies guarda-les a casa
i que no surtin de les garjoles,
que després de ser-hi i no ser-hi
em quedo en la llibertat sense presó,
entre les tenebres de les teves ires,
de la teva ràbia, de la teva fal·làcia,
estricta democràcia on mana la majoria
quan una minoria àcrata som l’essència,
la presència de la teva decadència fuig,
estratega de mons llunyans de fred mort,
des de que l’escalfor dels cors anarquistes
van fondre tots els glaçons dels ulls buits
per la teva mentalitat que segresta estats
per deixar-los a l’instant, sentint ferro,
armat, a un coll, a un clatell de llet,
blanc com un ós del pol, glaçat
pel misteri antic i alquímic.

Som a anys llum, no ens veieu,
creieu veure’ns, però no pas,
esteu a un pas de les tombes,
camineu entre elles, vostres,
poso el punt apuntant, et veig,
ets a tot arreu i apuntat arreu,
el teu cervell no té escapatòria,
mai amatori, mai has sentit amor,
decadència de democràcia morta,
l’anarquia i ambrosia en tots/es,
les passes de les fades ens estimen.

***

Acaba l’estiu del 2024

Malgrat tot acaba l’estiu del 2024,
ha passat de tot, hem viscut de tot,
dolçor i amargor, gel i flama, mar…
…i plaça, estació, mur i calades,
pols còsmica, cervesa, cafè i amics,
enemics, lluna i sol, núvols i blau,
intens, com el d’aquest mar nostre,
aquest mar on moren il·lusions i fe,
cossos i somnis, ulls que no veurem,
que no sentirem, que mai no saludarem,
mentrestant Europa es frega les mans,
els poderosos són assassins miserables,
deixen morir, deixen a gent a la cuneta,
lluny de guanyar-se la vida, marginats.

Nosaltres vam néixer per seguir lluitant,
després de generacions, temps immemorials,
les nostres arrels ens marquen, no limiten,
al contrari, ens donen la força i l’enginy.

Sense límits, sense marges, ens relacionem,
gent de tot el món trobem pels carrerons,
per les places, pels passejos, la platja,
persones de totes les classes socials,
gent arriba en avió, gent en pasteres,
als marges ens entenem i xerrem, junts,
la vida fa de filtre i ja queden pocs,
pocs en qui confiar, pocs per parlar,
per estimar, per sentir, lluny de mi.

Estem a dos extrems i vull oblidar-me,
escoltar-te i imaginar un món ben nou,
t’estimo malgrat tota aquesta maldat,
t’estimo com el ying estima al yang,
el blanc al negre, som diable i Déu.

Adéu, et dic adéu, no en vull saber res,
tan de bo el kharma acabi posant-te a lloc,
jo no oblido, jo tot això mai ho oblidaré,
no ho perdonaré, estimar no és pas agredir
i la teva cultura no és excusa, res ho és.

Em quedaré amb els millors dels records,
amb la tendresa i els ulls foscos i clars,
després de tot som la immensitat del cosmos,
allò més petit, allò que diuen “insignificant”,
doncs en les petites coses hi ha allò més gran,
et desitjo passades les tempestes, núvols negres,
algun dia de tardor o d’hivern sé que recordarem
tantes matinades, tants vespres, tants matins,
tantes nits, tantes paraules que perduraran,
no se les endurà el temps i no maltractaran
ni el teu cos ni el meu, la volguda calma,
doncs tu i jo som la llum, la llum i la mar,
acaba l’estiu del 2024 i ara tot és clar.

***

Ainhoa

La teva mirada tendra de segles,
ulls inquiets i fisonomia de nina,
el carrer et cuida, cuides el carrer,
a la gent que t’estima tu l’estimes,
ets sàvia, artista, dona, ona al mar,
arbre i racó, sorra, passió i estació,
ets poble, ets lliure, ets dolça illa
al meu cor de robí que batega rebel
per tot allò que sentim i lluitem,
màgia sense trucs, fantasia pura,
dura, nua com la teva ànima,
cor transparent, vent ponent,
quan marxa el sol seguim, vius,
i passaran tants dies, els anys,
dècades, segles, també mil·lennis
i ens seguirem trobant a la bellaombra,
fugint de la llum del sol si ens cega,
cercant la llum que duem ben endins.

Lleialtat, amistat, pur amor tort
perquè el nostre camí no és recte,
mai ho ha estat, vam néixer salvatges
i pels marges dels camins ho trobem…
trobem la bellesa del cant i el gest,
tot allò que el camí ens vol ocultar,
sempre marginats en aquesta societat,
en aquest sistema patriarcal, misogin,
masclista, capitalista i feixista.

La barreja de cultures ens fa rics,
compartim amb els bàrbars la força,
desbocada, ancestral, ens ve de lluny,
reina d’un món que no va començar ahir
i que des de l’Àfrica ressona en tu,
ets guspira que encén la foguera
doncs dus dins bruixots i bruixes,
com la mar i el seu ventre de safir,
el cel reclama el teu signe i símbol,
les deesses amb tu són tot un món,
des de les arrels fins a la branca,
des del tronc fins a cada fulla nua,
les vesteixes amb amoroses paraules
i si cal les cremes amb tota la ràbia,
l’univers que ens protegeix és etern
com infinita la drecera que du a tu,
espirals vicioses, cap dia és igual,
anem avançant sense retrocedir mai,
demà vindrà de nou la teva llum
i sense temps seràs sol i lluna,
diürna, de bon matí, compartint.

Astuta, filla i mare, néta i àvia
en un futur que reeixirà amb desig,
tocant de peus a terra i volant,
“portem un món nou als nostres cors”,
et veig anarquista i miliciana, forta
i no hi ha dubte, no serem perfectes,
no ho vam ser i no ho som ara tampoc
però guanyarem el combat i la guerra,
silenciosa o sorollosa, la revolta,
neix en cadascú excepte en els altres
aquells que no volen res per nosaltres,
som estrella i estel, rojos, com la nit
reflectida als ulls de gats i “palomas”
que cada matí vénen amb tots nosaltres,
com esperits tan propers que estimen
aquesta manera que tens de ser,
de sentir, de fluir, de gaudir
i si patim passaran els núvols
donant aigua per fer-nos créixer
les nostres ànsies de canviar-ho,
aconseguirem els somnis, sempre,
estem a la sintonia onírica única
perquè és la del poble alliberat
que deixa enrere normes del mercat
per fer dels fluids, pedres precioses
i ja podran anar dubtant, som a anys llum,
res podran, tenim la màgia que reclama
una terra cansada de ser maltractada,
tens les perles més belles als ulls,
enigmàtica, camaleònica, somniadora,
en el teu mirall em veig com sóc,
l’espill de les meves pupil·les
volen reflectir la preciositat
dels teus llavis somrients,
ells em duen molt més enllà,
on el tresor el fem els dos,
pels qui sempre hi han sigut,
barrejant pedres esmicolades
amb la sorra sempre preciosa
com la Mediterrània que és joia,
de safir i de maragdes per totes,
totes aquelles ànimes de diamant,
blanques com l’au que tant estimes
i que dóna les ales als ancestres,
tot pels nostres morts, en memòria,
sempre amb ells, elles, bruixes,
bruixots, fades i folls, druides,
druïdesses, diablesses, deesses,
juntes, junts, sempre amb tu.

No acabaria mai aquesta poesia,
com no acaba mai l’amor per tu,
m’agradaria veure’ns ja de vells,
que es fes tot realitat, increïble,
cert, al·lucinant, sempre canviant.

Acabaré el poema amb un vers nu:
“tots els camins em duen a tu”.

***

Artista

Malgrat tot, malgrat la fauna,
aquí hi ha de tot i el que cal,
som moltes mans, hi ha artistes,
però qui és més artista que qui?
Tu dius que ets molt artista, no?
Qui diu que nosaltres no ho som?
Aixó no és cap competició, saps?
Si cal competir no ens hi trobaràs
però si vols ser més artista perds,
nosaltres som pinzell i també tela,
pintura i vers, teatre i cada joc,
juguem? Vols jugar? No saps que dius,
creus que és senzill vèncer, guanyar,
però és més complicat del que vols,
ara ve tot allò que vas voler obviar,
t’amagues dins l’escòria, ets escòria,
diga’m si no veus brillar la glòria
que brilla al fons dels nostres ulls,
què has de veure? Veus allò que vols
i allò que mai no veuràs ens defineix
doncs som tot l’amor i tota la tendresa
que només veuen els ulls més dolços,
som també ràbia però ben administrada,
nosaltres som més artista que vosaltres,
misògens, masclistes, no teniu res a fer.

Nosaltres fem del joc art i de l’art joc
us portem un avantatge que no veieu
som sempre a les ombres, som llum,
som sempre a la llum, som ombres,
jugada si jugues, artistes màgics,
no ens busqueu més, no ens trobareu.

***

Redescobrir el plaer d’escriure

Fa temps que no em poso aquí,
davant de l’ordinador i teclejo
uns poemes que conec i envejo
doncs són la barreja, entretant,
quan no queden finestres al ball
i només unes portes em duen a tu,
les travessaré, més enllà de tot,
on neixen els somnis màgics de llum,
mentre et beso descalço pensaments
com dins d’una lluna de gel i mel,
en ella crec en escales de colors,
les visualitzo gaudint d’escriure,
et dono la besada lliure, ara mira’m,
tenim moltes, moltes coses en comú.

Musa artista malabarista de taverna,
maga que res amaga doncs fa màgia
amb els ulls, pensant i reaccionant.

Redescobreixo el plaer d’escriure,
tot un món s’obre als nostres ulls.

***

Traïdors

Els pitjors traïdors volen ser amics
i el temps els posa al seu lloc, sí,
no em mataràs, no m’acorralaràs, mai,
et pensaves que tot estava clar, no,
no em coneixes, no em coneixes de res,
si sabessis que amaguen els meus ulls
sabries que no hi ha volta enrere, no,
cara a cara m’has enganyat, ets traïdor
i no et salvarà ni el robí ni tot l’or,
per més riquesa que poguessis acumular
mai podries comprar la meva ànima.

La meva ànima vola lliure on vull,
on m’estimen, no als teus ulls, no,
m’estimo més la dolçor de la flor,
el perfum sincer i clar, ho entens?
Tan se val, mai no ho podràs entendre.

Traïdors quan menys ho creus,
Judes que apareixen sense avisar,
clar, sinó els calaríem molt aviat,
has jugat al joc on mai no guanyaràs,
perdràs sempre, no saps el que has fet,
no sabràs mai que et podria aportar,
la riquesa de l’ambrosia, abundància,
i tu marxes en el cotxe patrulla,
estàs molt acostumat a entrar…
…i sortir, a sortir i entrar,
jo no puc ni vull fer res per tu,
és massa tard, mai més serà d’hora.

M’has enganyat, obsessionat, girat,
i mira que giro i giro i no et veig,
ja no et veuré, ets ombra fosca pudent,
podrida, fa fàstic, vòmit si penso en tu,
arcades, escupo només al imaginar-te,
ets el cor trencat que em vas donar,
confiava en tu tot i les advertències,
ignorant i perdonant allò imperdonable,
però ja és massa tard, no m’enganyaràs.

La gota que vessa el vas ja ha arribat,
era qüestió de dies, de setmanes, mesos,
has interpretat el teu paper fins al final
i al final he girat ment i cor per amagar-me
entre l’aire, la platja, l’arbre, l’estació,
mai més no em podràs veure ni jo a tu
i millor així, traïdor, ets escòria.

***

Quan vaig arribar

Vaig veure llum pura, la vaig beure
i també em vas ensenyar les ombres
que tots duem tan endins, ben afins
als canvis i tots els seus confins,
doncs a cada canvi hi ha un destí,
un, un altre, evolucions constants
que ens fan ser qui som: belleses.

Bella i bell, l’estrella i l’estel,
tot ben barrejat en la terra i cel,
quan vaig arribar et vaig veure…
vaig beure de les llums i l’ombra,
tots portem el ying-yang endins,
la cara clara i la cara fosca, tot,
ets tendre i fera, lluita, resposta
sempre atenta a allò que vas veient
quan parlem i passen tots els trens.

La teva força desbocada m’anima ara
i qui sap si demà, els dos hem patit,
cada persona té la seva història
i no sempre els trajectes s’alien.

Som cicló, com llum per cada canó
d’una guerra que no volem, vencerem
perquè hi ha molt a perdre. Ho veiem?

És complicat però anirem fent passes
per anar guanyant i no perdre més.

Massa descontrol i masses drogues,
masses matins cercant la justa dosi
per volar més enllà d’aquest cel
i del mar tan blau d’aquest estiu.

Mais i birres, somriures i tardes,
la vida que fa 35 anys que segueixo
en tingui 15 o ara ja en tingui 50,
però m’hauré d’aturar. Massa canya.

Quan vaig arribar els braços oberts,
la intel·ligència i la generositat
vessant pels extrems dels somriures.

Tu i jo creem, creiem i ho veiem,
hi ha molta màgia tot i les mogudes
que no volem i es van presentant.

Quan vaig arribar vaig oblidar mort,
mots, poesies, per veure’t somriure.

***

L’arbre de l’estació

La lluita és a tots els carrers,
a cada poblat, a cada ciutat,
per les vies, allà als prats,
aquí a l’arbre, a l’estació.

Joves i grans, passeig i mar,
druides i druïdesses passen
i nens i nenes juguen salats
per un mar que ens dóna ales
per seguir somniant desperts,
entre totes, tot, entre tots,
entretant tothom viu l’estiu,
aquest 2024 és pany i la clau,
màgic, màgica, forat i l’eina,
obrir noves portes és a un pas,
guarim les ferides molt abans,
cicatrius i blaus als cossos,
amics fidels i amics traïdors,
perdonem allò imperdonable, sí,
som així, volem veure fins quan.

Vénen problemes i els esquivem,
marxen problemes i ja tornem,
marxen i vénen, en un va i ve
com les onades del nostre cervell.

Arbre del mar, arbre de l’estació,
la teva ombra ens dóna les raons
per seguir fidels a les revolucions
que cal combatre tant feixisme, sí,
que no podem quedar-nos plantats,
ens hem de moure i ens movem,
sempre seguirem movent-nos,
d’un lloc cap a un altre,
aixecant el dit al braç alçat,
aixecant el puny, sempre lleials,
som munió, som unió, som milions
en aquest món on el sistema aixafa,
per tot això aquest arbre lluitarà,
donarà aixopluc als éssers clars
dins un cor blanc i transparent,
serà càstig per les ànimes fosques
que no tenen gens de bondat al cor.

Tot són senyals, tot és encanteri,
Terra Lliure, Black Panters, Amazigs,
Euskal Herria, Galiza, Castilla Libre,
tot són missatges per les parets,
missatges antics i tan actuals,
els anys passen, no la lluita
que continua, i ben nua.

***

Tàser i desfibril·ladors

No ens estranyi si després del tàser
utilitzen el desfribil·lador, saben…
que abusen del poder i posen cura?
Si sobrevivim ho podrem explicar
només a les persones dels pobles
que bateguen lliures, sense policia.

El fet és que encara van torturant
i sembla que massa gent no ho sap,
ho ignoren i potser no ho volen saber,
informació manipulada sistemàticament,
seguirem ferms lluitant pels carrers
contra els sicaris d’un sistema caduc,
els lladrucs no ens espanten, res,
res no ho fa, ni tan sols el diable meu,
que dorm dins la meva ment i el cor,
en un mirall de l’ànima mai morta,
viu a l’esperit de les nits d’ahir
quan el Casc antic, Gòtic i Raval
obrien les portes de les muralles,
encisades per l’enderroc del límit,
sobtades per nosaltres al dormir-nos
entre els braços de les fades, folls,
ennegrits de nit i de poemes antics,
poesies nues que ens representen,
inspiració trobada en tantes veus,
en la població de ciutats i poblats,
encesos per les brases roges, negres,
dels dimonis que tots duem a dins.

Els inferns i l’aquelarre màgic
van ser una explosió de sentiments,
de fluids i de rierols plens de llum,
miralls que es van cristal·litzar,
des d’aleshores ni poder ni res
aturarà l’alquímia tan antiga.

Tàser i desbribil·lador, paradoxa,
estranya maniobra dels opressors,
que marxi el feixisme, que mori,
molta ràbia i la sed de venjança
no equilibra mai la balança,
la trenca, contra tenebres
i si vénen que siguin nostres,
som la bèstia que no mataran,
l’animal que farà més mal
des de la bondat barrejada
amb tot el mestissatge bru.

***

Rajos com dispars de colors intensos

Dispars rojos i de tots els colors
cap al cel quan vénen a atacar-nos,
des de fora cap a dins i de dins…
a fora, es desintegren sense més,
hi ha una escala de colors al ser
després de tot, la victòria final.

Hem après a defensar el territori
contra el sistema com mai abans,
des de l’estació fins a l’horitzó
salvatges com un lleó que confia
fins el final d’una via espiral,
un fi que no acaba mai, fidels,
eterns i ferms fent efervescents
els laments que trenquen els cors.

Rajos com noves armes sense cos:
metàl·lics, de ferro o de minerals,
de qualsevol material artificial
o natural, purs com les poesies.

Que no caiguin les restes aèries,
que morin els aris, som antinazis,
mai passaran, mestissatge sempre
i que no torni la guerra mundial.

Tenim a perdre, harmonia, i malícia
a tots els qui atempten la milícia
que ve des dels principis terrenals
i continuarà fins que els guanyem.

Guerrillers a la plaça i cantonada,
antifeixistes i antiracistes, purs
des de la barreja més barrejada nua
que vesteix els ulls de tendreses.

Sota l’arbre al costat de la mar
fins als cims més alts del carrer,
tot unit fer fermesa del foc fort.

Entre el bosc i les mines blaves
de safirs sense llums ni sirenes
fins als cristalls negres foscos
que no deixen veure els rostres
de les revoltes als nostres ulls.

***

El mestissatge i la barreja eterna

Quan tot es barreja en aquest món,
quan el mestissatge ja és etern…
vénen les meravelles més dolces,
la tendresa dels instants ocults,
la nocturnitat i la foscor als ulls
de tots aquells qui ens vengem, ara
i des de sempre, a l’inici històric
i des de que naixem, ja revoltats.

La barreja és eterna i més ho serà,
venim de tot arreu i anem també arreu,
tot no té un preu, res no té un preu
des de que vam derrocar el temple
del capital i del seu sistema mort,
ja jeia sota els cossos tan vius
encesos per poder compartir tant.

La generositat de tantes mans,
de tants carrers. De les places,
dels bars, dels patis i terrasses
ja ocults des d’infants amb els avis,
aprenent els uns dels altres, sempre,
des de sempre i per sempre, eterns.

Tot gira, tot girarà, al calder,
ja bull el bull, olla barrejada,
druïdesses i druides fent la màgia,
antiracistes i anticlericals, astuts,
màgics i enigmàtics. Oberts al món.

Descobertes i ensenyances amagades
i noves als ulls més joves i vells,
després de passar pel cos de la lluna,
mitja esfera que serà plena o nova
però que entre la foscor i la claror
ens dóna les claus de les barreges.

***