(Imatge de @sergitugas)
***
M’agrada la lluna enamorada
tal i com la veig avui, ara.
De vegades el sol cluca els ulls
i et veig envoltada de perfum,
és aleshores que sóc lliure
amb el cel acaronant-nos.
***
Un vespre més vora el somni
l’olor a pólvora encara es sent,
es cremaren els mals auguris
un any més, tres segles després.
Un vespre més vora el somni
la terra crida i no hi som tots,
caldrà refer els camins, arreu.
***
Una posta de lluna a les antípodes del temps,
una dona que abraça al seu fill a les andanes
abans de partir cap un exili gris, negre i blanc,
com aquells exilis d’abans, de fa un cert temps.
Una posta de lluna a les antípodes del temps
encara ens queden hores i ens queden moments
després de tot no som res si no ens tenim, presents.
***
No té sentit aquest escrit
de fet és un got de pluja
un accent dins una nota
un poema de llum i suor,
un intent de ser i no ser,
un darrer mirall on no veure’s,
un fer i no fer, una manera,
un forma, d’estimar sense dir-ho.
***
No vull jugar si tu no hi jugues
fer-se mal és la darrera trampa
aquesta vida no té regles ni normes
tot és una enorme fal·làcia estesa
i estens un dubte amb olor a cervesa
cauen gotes al pati interior de la casa
no vull jugar si tu no hi jugues mai.
***
Dins del teu cos tota bruna
regalima pel ventre el verí
moro per tu, tu mors per mi
aquest món té més d’un camí,
els fem junts i un és insubmís
aquest el deixarem pel darrer,
el bo i millor de ser u, amb tu.
***
I ja no puc respondre’m
les preguntes rellisquen
entre uns dits inestables,
no suporten el pes del dubte
però seguiré vivint d’incògnites
la nit ens dibuixa un somriure.
***
Vora la nit la foscor és extrema
i viatjo cap on ets tu silenciós
quan arribi potser no hi seràs
però dins el somni estem junts,
arriba la nit i passen els núvols,
t’estimo passades les tempestes.
***
CLARA COM EL SOL
L’estiu arriba com cada any,
la calor cala fons dins el cos,
el cor s’omple del teu record:
no sempre estem al mateix nord.
Et busco, em busques, ja hi som,
ets hasha, ets dona, llum i mirall.
Aigua i font, sed i reclam, tot.
M’agrada com t’embriagues
amb l’olor d’allò més íntim i clar,
la poesia m’abandona i m’abandono
quan ella torna torno a trobar-te,
ja res podrà pertorbar-nos, nus,
l’estiu arriba i desvergarem cales…
enamorades del color de la calor,
dels nostres cossos sota la brisa,
dels nostres cossos xops sota la camisa,
molla de sal i clara com el sol, a l’horitzó.
***
QUATRE BARRES DE SANG
La terra lliure no entén de cadenes,
la terra lliure dansa i vola alliberada,
arribarem a besar el somni, ja real,
quatre barres de sang i l’estel damunt,
la revolució arriba a cada racó del país,
estelades arreu, voleiant lliures i fidels,
necessitem la llibertat per avançar,
sense ella no caminem ni respirem
aquell aire que vol la nostra ment,
ser sentiment ardent a les ales del temps
requereix la llibertat absoluta per a ser,
arribarem a guanyar-nos el destí
amb l’antic vers marí de l’ahir,
així decidirem quin món volem,
on la llengua i la cultura visquin
sense la por de ser excloses…
Ara és l’hora, no podem esperar més,
després de tot som terra, astres, llum,
il·luminarem la terra amb el somriure.
***
Un sol nou s’alça darrera dels núvols,
veure’l és qüestió de temps i espera,
mentrestant gaudim de les ombres
lluminoses i màgiques ens estimen
per sota del cel enteranyinat estimem
i versar el verb més bell no és complicat
si només de nombrar-lo la terra ens crida
i fan l’amor el mar i les gavines, alçant-nos,
nus de tot hem après a gaudir de l’amor…
Quan no hi és tot és estrany,
quan hi és res no ens fa mal.
Un sol nou s’alça darrera els núvols
i vull veure’t, sentir-te, ara de nou,
sense barreres, fronteres, gaudint-nos.
***
PLUJA BLANCA
Pluja blanca, la nit imposa,
lluna d’astres, cel mullat,
entelades les senyals,
estelades les contrades,
seguim besant-nos,
res no importa,
malgrat la distància
ets aquí amb mi,
amb els ulls que escolten,
amb els dits que parlen,
amb la pluja blanca
que ara entra per la porta
en forma de xiulet de vent,
com si no fes mai poesia,
com si no existíssim, aquí,
i tot fos un miratge, com al néixer,
potser així la veu segueix a la veu,
potser així el cel segueix al cel,
mai no ens detindrem, seguirem,
pluja blanca i un miratge encès,
la calma arriba quan tot ja hi és.
***
ELS POEMES SÓN PART DE LES ENTRANYES
Lluites sense fi per què res està guanyat,
t’enfades amb el món, tot està ben girat.
Voldries néixer i potser ara és massa tard
esperaràs a morir per deixar el darrer llegat.
La vida pot ser dura si no anem pels marges,
la carretera és profunda i no volem anar a casa,
donem voltes i qui sap si és en contra direcció,
tan és, a peu podem deixar-nos portar arreu.
Passen les hores al ritme de la música,
haig de callar, emmudeixo i segueixo lliure,
passen els cotxes per l’avinguda oberta
mentre les meves ànsies tot ho contemplen
de tant voltar els meus peus saben els camins
i de tantes places les fonts vénen a buscar-nos
com si no calgués refer els camins ja refets
com si el món es quedés a les fosques de cop
els meus ulls són muts i les paraules no hi veuen
potser m’hauré de refugiar en els mots del passat
extreure’n l’entrellat i demostrar que estem preparats,
despullar de fit a fit el paisatge i mostrar-lo tal i com és:
Nu, nu de tota esperança, nu de lluites, nu de llengües…
I potser el país serà paisatge i el paisatge país, així,
com qui no vol la cosa referíem cadascun dels verbs
per extreure del pòsit una essència barrejada amb temps,
dolçor, tendresa, llum molla, olla lliure, ment desperta.
No vull tornar allà on era però tot m’hi porta,
tanco les finestres i ja sóc dins,
la sensació és ben estranya,
els poemes són part de les entranyes.
***
Aixecar-se un dia més i veure que tot està per fer,
refer els antics camins amb un gest de gosadia,
empènyer el dia a dia amb la força del demà
que és l’avui disfressat de passat mai oblidat.
Encenc el cigarret amb la flama de versos urgents
miro al voltant, el temps no m’allunyarà, ho sabem,
i riem i ens fem carícies al aire lliure de la tarda nua.
Despulles les paraules i el llenguatge és ric en matisos.
Voltarem el poblat vestits d’antic i poblarem la plaça
quan els camins siguin rius de persones insubmises
et besaré els llavis amb l’instant del primer dia,
així serem aire etern en temps de calma.
Alè, llum, memòria, història, tot en un instant.
***
LLAVIS MOLSUTS
Els llavis molsuts i la saliva amb la saliva,
els teus mugrons damunt el meu pit,
a la boca, endins… i els teus moviments
que m’allunyen del món per ser-hi més,
del tot, tornant a creure en allò més bell.
El teu perfum al meu cos que m’acompanya,
el tren segueix el seu rumb però per res,
per res m’allunya de tu, del moment màgic.
Sóc on sóc i sóc qui sóc depèn de quin moment
de tant en tant la ment s’envà i només mana el cos…
cor i esperit es confabulen per fer del desig i la passió
un esglai infinit, un gemec d’aquells que no estan escrits,
i sempre anirem més lluny, i per res ens aturarem…
el món comença, a voltes, on acabo jo i així anem fent…
passes cap allà on volem, quan volem, molt alt, ben lluny,
els llavis molsuts i la saliva amb la saliva, mugrons al pit.
***
Tornaria a escriure si tingués la certesa que hi ets,
sinó res de tot el que versaria tindria cap sentit.
Tornaria a besar-te els llavis si els llavis hi fossin,
mentrestant somnio que escric i petonejo arreu.
Tornaria a deixar-me anar en un ball poètic
tenint la certesa que hi ets, vesant per dins.
Tornaria a escriure i ara escric, sense necessitat de res?
Potser sí, potser esperant la teva presència… m’empenys?
