Pròleg
LA CÀPSULA serà el vehicle en un futur possible, una nau per travessar l’espai i descobrir noves terres, ja de vells, joves els qui vindran. A la velocitat de la llum sorgirem d’una illa mediterrània, en aquesta història des de l’illa de Cabrera. Serà un instant, serà un moment, ningú no ens veurà, de mil·lennis a mil·lèsimes, en un sospir ressorgirem a altres planetes, als universos.
El llibre parteix de l’illa i acaba a l’illa, com en un moviment espiral que no acaba mai, obrint-se a cada pas, canviant els paisatges i sempre eterns, obrint-se pas entre paratges diversos, encantats, enigmàtics i màgics. De refiló es parla del filó que vaig trobar en l’alquímia, penso que sempre estarà present d’una o d’una altra manera, omplint l’ànima de miralls de tots els colors, de totes les pedres precioses. En ells ens hi veiem, reflectits dins la bellesa del nostre interior ple de minerals, quan cal ser clars.
El dibuix de la portada és obra, altra vegada, de l’artista @sepiaalajillo.
Aquest poemari també tracta del cervell i el cor un cop morts, mantenint-los intactes més enllà del traspàs. Cíborgs, barreja d’humans i robots però amb l’ànima intacte per més estrany que pugui semblar. La nostra vida és infinita, donarem voltes eternes dins la sintonia onírica que ens acompanyarà sempre. Si ja vam besar el somni fent real allò intangible -amb versos, imaginant-ho, es tractava de creure-ho per veure-ho- ara us proposo un vol molt llarg en l’espai però molt curt en el temps. Anirem tan lluny com vulguem, res no ens podrà aturar, de moment seguim lluitant per aquesta terra que prou feina tenim. El proper llibre poètic s’anomena LA TROCA i parla de desembolicar-la per desfer la història i que tot quedi clar, saber en qui confiar i en qui no, no haurem d’oblidar mai cap dels noms, tant dels qui ho donen tot com dels qui no volen res per nosaltres, els altres.
LA CÀPSULA neix aquest 2023 i només és un esglaó més, un pas més. No deixa de ser imaginació en estat pur, la nimfa-fada-bruixa que em dicta a cau d’orella els versos, cada poema, m’ha fet trobar la inspiració en el més profund del meu ser, connectat amb la resta d’éssers humans i en el cosmos. Un sol tot. Tu que ara llegeixes tens la clau de LA CÀPSULA, no la perdràs mai, la tens a la ment, al cor.
La revolució està en cadascú de nosaltres, a banda dels altres, és una olla que ha anat bullint al llarg dels segles i penso que està a punt de vessar, ja. Una revolta silenciosa i de vegades sorollosa però sempre fent passes fermes cap a la societat que anhelem. Ho aconseguirem, tenim les mans i tenim el temps al nostre favor, tot ho corrobora, tot ho indica, només cal seguir les pistes reals, les senyals sinceres, l’amor i la passió en tot allò que fem.
Gràcies per llegir, aquests versos ja et pertanyen, despertar-los és a un pas.
Benvinguts/des a LA CÀPSULA, farem el viatge més llarg en dècimes de segon, en mil·lèsimes, en un vist i no-vist capaç de tot per gaudir de noves realitats, abans del traspàs.
Que mai no s’aturi el vers, que mai no s’aturi la màgia, arribarem allà on vulguem.
***
Primera: Origen i naixement
Sota el cos d’aquell home ja tan vell,
tu al mirall, jo al mirall, tot clar,
ara hi ha la càpsula d’on tot naixerà,
és l’origen i ja sabem que serà final,
des dels minerals s’ha creat la bèstia
i s’ha criat pels marges dels camins
per allà on ronden les cabres alades,
han donat ales a la càpsula i vola,
han versat damunt d’ella poesies,
és bella la visió d’aquest món.
***
Segona: Sortir de la terra i seguir planejant
Ja hem sortit d’aquesta preciosa terra
i anem cap a altres planetes, planejant,
hi ha milions d’estels, univers infinit,
seguim donant voltes a la sintonia onírica,
som dins la càpsula, vius de nou, sí,
ressuscitats i lliures de velles cadenes,
som a una altra dimensió, mig orgànics,
mig mecànics, més enllà de nombres binaris,
som l’alfabet primer i també el darrer,
la immensitat de la nit estelada,
aquest vers que lluita, espaial,
la teva mirada des de l’ull de bou,
ja lluny del jou del sol, marxant,
aniuem a arbres de gemmes multicolors,
som papapllona i els seus efectes
i també la tranquil·litat del bes,
plàcid i clar, dolç i etern,
a aquesta nova terra de color,
baixem de la càpsula, és inici,
mai la fi, pedres precioses al pas,
al pas que fem, sempre renaixem.
Qui hi ha? Aquí hi ha vida.
***
Tercera: Hi ha altres vies, hi ha altres vides
En la vida que conec, sense religions,
he trobat altres vides, altres vies,
a aquest planeta on trepitgem també,
hem vist androides que som nosaltres,
mig mecànics i orgànics, nou paradigma
per encendre el cel d’altres indrets,
traient la pols als llibres vells.
A la nova civilització li cal extendre’s
i trobem més planetes, altres universos,
des de la nostra càpsula cap a les altres,
des de les altres cap a la nostra.
Hem arribat aquí després de mil·lennis
i en mil·lèsimes de segon ho fem tot,
és tan estrany com fascinant, eterns
ens mostrem a les pantalles finíssimes
-tant que el futurisme és vers sublim,
com les ganes de telepatia amb tu-
Mostrant les armes molt abans,
no s’han espantat, tot el contrari,
han volgut guerra amb aquest arsenal.
Som pacifistes però no som estúpids,
al feixisme el vam batre, no hi ha més
només voler canviar-ho tot, tot,
que ho és tot, tot, queda el bes,
cada vers, encès per la nova terra.
Tornarem a l’antiga i serà el passat,
tornarem a la vella/bella terra
i el nostre “jo” anterior
ens obrirà els braços,
ja el sento, és amb mi,
és amb tu, estem junts,
plegats en la nova dimensió.
Calia un canvi i va succeir,
a partir d’ara no val patir,
teníem i tenim clares les coses
hi ha altres vies i altres vides,
només depèn de nosaltres assolir-les.
***
Quarta: Joc de miralls
És un fet, els miralls són arreu,
fan un bon joc per aquesta partida,
hem trepitjat el primer planeta,
hem vist l’abundància i s’hi queden
les ànimes alliberades com nosaltres,
volem junts, res no ens atura, sortim
cap a altres paratges, tot és al niu,
al niu que és aquesta càpsula nostra,
hem canviat i de fet tot ha canviat,
a l’uníson, mútuament, recíprocament,
la bellesa del teu gest, la tendresa,
ha fet miralls de dolçor ben extrema,
s’ha girat el full que tenim de mapa,
ara no hi ha muntanyes, tampoc valls,
rius ni marges pels camins, dreceres,
per no haver-hi no hi ha ni cossos,
som ben transparents a aquesta illa,
perquè el planeta és com aquella illa,
d’allà on vam salpar, com la de Cabrera,
la nostra càpsula aterrarà a aquell far,
serà el final d’aquests viatges estel·lars.
Joc de miralls al far i pels nous camins,
camins de pols i de terra, pedres esmicolades,
precioses com elles soles, com nosaltres sols.
Salpem de nou amb un nou rumb: Més paratges,
més paisatges, més planetes del tot alliberats.
La càpsula és roja i ve de les Illes Balears,
d’aquí al cosmos en un segon, capaç de tot.
Les mil·lèsimes han fet del vol un instant,
a anys llum ens complementem, som un més,
allò que ve després ho sap la calma estesa.
No tenim pressa, després de tot som cala,
cala on fondejar aquesta càpsula-barca,
aquesta càpsula-coet sobrevola oceans,
rojos com la sang escampada pels dinosaures.
Hi ha més vida de la que podríem imaginar,
som el passat dels alienígenes i l’ésser humà,
som el roc dur i el ball d’ones de safir,
tot l’encís dels diamants, el dia amant,
traiem del nostre cos tota la riquesa.
Estem fets de tresors disseminats pel cos,
som la mina on no hi mor ningú, som animats
perquè quedar-nos immòbils és com morir.
La vida a aquest lloc de l’univers no és verí,
a la terra vam deixar senyals per partir.
***
Cinquena: Creuant universos paral·lels
Hem creuat universos paral·lels sense recel,
sense rancor per un passat on cremaven cor,
cos, llibres, intel·ligència, bes i tendresa,
hem creuat universos un cop morts, hem ideat,
hem creat i ho hem visualitzat molt abans,
som l’ombra de l’obra i som cada capítol,
travessar la Via Làctia no ha costat massa,
en massa ens hem escapolit dels feixismes,
per acabar amb el supremacisme hem reaccionat,
aïllant-los de tot poder vam començar per dalt,
pels qui movien els fils, pels fills del terror.
Fil a fil hem filat com ho fa Sa Balanguera,
entonant el càntic vells i petits avancem,
som tants que mai van poder amb nosaltres.
Res ni ningú pot ni va poder amb la màgia,
encanteris fets i refets i misteris resolts,
de fet la lluita mai no va acabar i som món,
molt després, abans que el sol ho socarrimés
vam fer rimes i versos com ofrena a la terra,
no deixàrem a ningú de banda, ara som univers.
Creuant universos paral·lels naixem de nou,
un seguit de nous mons es mostren deliciosos,
el camí mai no va ser fàcil i això engresca,
engresca superar-se, no em va pas competir.
No hi ha competició ni competència aquí,
no hi ha economia i la política és àcrata,
aprenent de tot amb els sentits afinats,
no decebrem mai als ancestres, són mestres,
ens trobarem a l’altra dimensió, percepció
alterada d’un art que sempre altera el cap,
tombant totes les lleis que negaren el vol,
tombant les lleis que volien emmordassar-nos,
hem arribat a tenir il·lusions que són reals,
realitat sorgida de la fantasia, i a la inversa.
***
Sisena: L·L
Si tot té un origen no té perquè tenir un final,
de fet aquesta història comença i continua a la terra,
a la terra de totes i tots, a la terra somniada, no acaba.
La ela geminada és l’únic símbol de la càpsula,
una L·L que ve de la llengua que nosaltres emprem,
una empresa que ve de les illes, com les sargantanes,
originàries d’allà, com aquesta càpsula futurista,
la que ens alçarà agermanant-nos amb altres pobles,
amb altres cultures, fent el ritual mestís, precís,
preciós com la noia bruna que desperta entre ones
per assolir els cims on hi dormen tots els fars.
La L·L és escut i arma, sense guerra ni conquesta,
nosaltres, mirall d’un món dolç que obre la porta,
som obres d’art, magnífiques i tendres, manifestos,
som tot allò que la terra va deixar de bellesa.
Quatre barres i un castell, estels rojos i fons lila,
hem arribat a fer pactes perquè no hi manqui ningú
i si els altres van voler guerra la van trobar,
ens van trobar de front, sense cossos,
sense soldats ni presos, altres raons,
altres dimensions, altres resistències.
En un món tan real com virtual hem actuat,
com en un teatre d’infinits miralls i fantasies,
com si tot fossin píxels ens hem anat relacionant,
amb soldats que han soldat i han fos l’armament,
mentre al món encara maten per tenir més i més,
nosaltres, silenciosament, hem posat les bases
cap a un sistema del tot nou que no és sistema,
més aviat és una nova forma de creació i acció,
aquesta obra ha enterrat la cobdícia i el racisme,
l’homofòbia i la misogínia, és un tot, un sol tot.
L·L quan ja no sembli que queda res a fer,
L·L com a senyal i ensenya, ara tot comença,
ara de nou, com mai abans, i serà per sempre.
***
Setena: Viatjant entre freqüències
Cada vegada que alcem el vol
viatgem entre freqüències nues,
és la grandesa de la sintonia,
la més onírica, fent voltes…
…infinites, eternes, tu i jo,
jo i tu, en aquest compàs tan nu,
tot és u, u ho és tot i al revés,
i a la inversa, l’esfera desperta,
és la conseqüència de la freqüència
i és ciència certa a les afores
de les figures geomètriques,
és tàndem i simbiosi intacta,
és l’unió dels dos pols oposats,
esquerra i dreta, nord i sud,
est i oest, negre i blanc,
viatjant entre freqüències
hem descobert cada cant,
cada cançó prodigiosa,
cada amic en sintonia,
l’amor per la família
des de temps immemorials,
la cerimònia està llesta,
tenim la clau i cada porta,
el darrer llibre s’enllaça
amb el primer i fa la màgia,
des d’aquell far volem enllà,
enllà de tot, de tu i d’elles,
volem molt més enllà de la resta,
perquè viatjant entre freqüències
hem descobert que el vol és nostre,
qui contamini les mines antigues
estarà contaminant minerals nous,
qui versi més enllà de cada poema
estarà descobrint cada encanteri,
qui viatgi amb tu entre freqüències
estarà mirant la llibertat de front
doncs ja podem ser lliures on som,
res no ens lliga, rebels de sempre,
res no ens limita, valents i eterns
i sobretot ningú ja mai més jutjarà.
***
Vuitena: Qui no vol deixar enrere un món d’atrocitats?
Totes volem pau en un món sense classes,
bé, totes no, sempre hi ha qui vol guerra,
aquests són els altres, no pas nosaltres,
hem volat, em travessat universos,
hem conegut altres terres, expandint-nos,
aquell món d’atrocitats no és el nostre,
siguem clars, siguem sincers, no el volíem,
no el voldrem mai més, millor la pausa,
la calma eterna si hi ha passió i acció,
no caldrà lluitar, hi haurà embrosia dolça,
no caldrà batallar, abundància necessària.
Un món d’atrocitats, de crims, de masclisme,
una terra d’oportunitats matades per l’egoisme,
un penya-cegat on hem llançat el pessimisme,
som ferms, positius, optimistes, malgrat tot.
No vull jugar si tu no hi jugues mai,
no vull sentir a la ment més mal,
aturem-nos ara que podem a aquest ball
i mirem-nos de fit a fit sense cap por
doncs a la mirada tenim nous mons,
noves terres on aterrar i no enterrar
tants somnis com tenim, tanta il·lusió.
Així que diga’m: on és passat i futur
si el camí que fem avui fa de pont?
Vine amb mi a descobrir aquest filó,
després de tant de temps en l’alquímia
ara trobo en el nou horitzó cada llum,
cada far, cada fanal, cada senyal.
Món atroç, ja no fas por ni ets veloç
més aviat ets l’ombra de camins negres
on la servitud és esclavitud i al revés,
on no hi neix cap flor, fruit del plor,
et vam deixar tan enrere com el feixisme,
el que t’alimentava des de les altures
i ara som més nosaltres, sense d’altres,
i ara tenim el vers del bes a la pell,
diga’m, sinó, que són tots aquests estels.
***
Novena: De tot a tot arreu
Depèn de com no es veu, no es creu,
però hi ha de tot a tot arreu, teu,
meu, tan és, la vida mai és morta,
hi ha lluminositat a aquesta llibertat,
hi ha moments, instants, capaços de tot,
som tu i jo, tenim la força dels asos,
com els ulls d’un ocult gat negre,
salvatges com les llunes noves,
intensos com les plenes, suaus,
enigmàtiques i pures com màgia,
secrets, enigmes, els misteris,
encanteris que es submergeixen
als oceans de planetes nous,
a la velocitat de la llum hi anem,
hi visualitzem un futur d’esperança,
tots junts per equilibrar la balança,
la democràcia és anarquia lliure,
sembrarem de llibertat els prats,
llaurarem la mar amb tranquil·litat,
amb fura, amb rapidesa, sense parar,
només Llucifer, Belcebú i Satàn
poden vèncer a l’Església.
No depèn de nosaltres tantes coses…
tothom té un paper a la revolució,
ve de molt antic i hi ha de tot,
com a tot arreu, teu o bé meu.
Hi ha éssers corruptes,
gent que sempre es ven,
els qui mouen els fils
fan fileres d’humans,
els aniquilen de pressa
fent que no pensin,
que no sentin, titelles
d’una realitat que talla,
que sega venes i ments.
Sortim del pou amb força,
ells no poden enfonsar-nos,
nus dansarem, mar i dolmen,
cerimònies diabòliques,
llum i ombra, pau i guerra,
entre les nostres ments,
cor i flama, cos i espelma,
molla, cara a les llunes,
sentiment als planetes.
***
Desena: Les càpsules són com botes de vi
N’hi haurà per tothom, seran com botes de vi
les càpsules, i mitja esfera just al damunt,
mitja esfera de titani, les parets d’acer,
recobert per or i totes les pedres precioses,
seran de tots els colors els mecanismes,
sorgits del no-res, com abans nostre,
segant arran, tot forjant la història.
Càpsules que ens duran molt més enllà,
allà on no hi ha límits ni normes
si no ens els posem nosaltres,
anarquia i seguim, acció directa,
fins que no hi hagi por al planeta.
Botes de vi on hi cabem per ressorgir,
el verí de l’ahir queda lluny d’aquí,
beurem de les fonts d’altres deserts,
els oasis es presentaran ben nus,
vestir-los ho farà la nostra set.
Assedegats continuarem món a món,
cremats pel foc de tants sols sols,
de tantes llunes enamorades del temps.
Les obres seguiran intactes al mirall
i androides seran tu i també jo.
Les càpsules són com botes de vi
i hem arribat fins aquí perquè sí,
perquè calia, canviant-ho tot,
també les formes de temps.
Passat, present i futur,
què més ens dóna? ens donarà?
ens donà? tot està ben barrejat
i al far del primer llibre torno,
on no t’atures, no mai, nimfa,
fada, bruixa de les meves hores
que dictes impúdica a l’oïda
els versos que ara t’escric.
***
Onzena: Tots/es hi tenim un mirall
Com a mínim un mirall, en tenim molts
centrem-nos ara en només un, aviam…
que sorgeixi la imatge més passional,
la més estimada pel nostre propi sexe
a veure si trobem la simbiosi antiga,
el primer batec de fusió al néixer,
ametista i diamant en un sol instant,
radiant, lluminós, violeta i blanc,
venim d’un acte d’amor o només sexe?
passi el que passi si no hi ha passió
potser passaríem per la vida oblidant
tot allò de la sang i el roig intens,
boig em mantinc entre coordenades
mai allunyades de les ones i fades,
em despullen com nimfes les imatges,
totes salvatges són rutes estimades
que em porten per un mapa sense nord,
sense brúixola però segueixo viu,
seguim vius, és el més important,
per damunt de mirall i miratge,
som el reflex del nostre contrast,
entre tast i tast, tota la passió,
provant els cossos plens de desig,
seguirem com si no hi hagués veu,
com si no hi hagués llibre ni lletra,
com si la cançó s’aturés sense notes
i a soles féssim l’amor amb el mirall,
serem sempre la mirada de l’altre pas
que s’obre la llum al tornar la mirada.
***
Dotzena: La solitud d’alguns vols
De tants vols n’hi ha de solitaris,
submergits en una solitud no volguda
hem emprès un viatge feixuc i trist,
mai hem sigut pessimistes, sí ingenus,
potser vam pensar que sense companyia
seria fàcil travessar l’espai exterior
però de vegades valen més més places
en aquestes càpsules, tot i l’instant,
tot i que el moment és fugaç i ràpid,
la intensitat que volem és al vers,
a aquest vers que t’abraça i et calma,
doncs només de tu sorgeixen les flames
i cales foc a l’estela des de la terra
i vivim dins uns núvols metàl·lics,
mecànics, magentes a rombs com el far
d’aquella illa d’on sorgim i tornarem,
la ment encendrem, just instant de mel
a un cel estelat que du el teu nom.
Tornarem a les Illes Balears, a Cabrera,
semblarà que no ha passat el temps,
donarem la volta al sentit de les hores
i serem nosaltres en llibertat plena.
Tants mals entesos, tantes penúries
només hauran valgut la pena si després
podem gaudir de la companyia al vol
i més enllà, quan tot passa en un segon.
***
Tretzena: La pantera negra, l’elegància i el magnetisme
Hi ha molts instants màgics, moments únics,
la pantera negra els guaita des d’a prop,
tot són imatges trobades al subconscient,
potser tot el que vivim ja ho hem viscut,
qui sap si tot ja ho vam escriure abans,
de fet la realitat està com fragmentada,
tot són petits miralls tornant el reflex,
com en una cambra plena de càmeres,
com en un ball de xips interconnectats,
un cervell on els neurotransmissors
interaccionen sense necessitat de ment,
de cap, de crani, quan tot torna a l’inici.
Som un tot al que li cal anar més enllà,
més enllà del ser complert, transcendint,
qui sap si sense certeses massa complexes
però tenim la constància del psicoanàlisi
com en un mural fet amb pintures de colors,
barrejades, abstractes però ben pensades.
L’abstracció de la totalitat la veu el felí,
connectat amb el passat més remot i el futur,
semblava estrany però es mostra viu als ulls,
la ciència i la química ara queden ben lluny
amb l’antiga alquímia robada a les bruixes,
als bruixots, a tots els savis druides.
Als ulls de la pantera, l’elegància,
tot això que vivim junts al llit,
en una memòria certa de bellesa,
el magnetisme el té aquest instant,
pantera elegant com la sort del gat,
del gat més negre i salvatge, ben bru.
***
Catorzena: Sempre hi ha altres realitats
Múltiples, sempre hi ha més realitats,
infinites, moltes més que persones,
universos eterns en cada ésser,
sempre hi ha altres possibilitats,
tantes com pensaments de cor a ment,
de ment a cos, sentit i sentiment.
Una realitat compensa a l’altre
i també a la inversa, versant
lliure he descobert el cosmos
dins de la meva persona i fujo,
fujo molt més enllà de mi mateix.
La realitat que veig va variant
com la teva realitat, entenem
allò que veiem o allò que llegim
segons el nostre estat, l’univers
que tenim dins el cap i al de l’altre,
de qui veiem, d’aquell qui escriu.
M’aturo. No hi ha lloc al vers,
només si obro la porta a l’instant,
aquest instant que vol fer-se lloc,
i collo el cargol fins el final de tot
mentre analitzo cada canvi, en tu, en mi,
mentre obstaculitzo pensaments negatius,
no em nego a gaudir d’aquest moment,
cal fer compta nova i seguir,
viure per fruir i per gaudir.
No sempre serà fàcil, ara sí,
sempre hi ha altres realitats.
***
Quinzena: Connexió de ments en un altre pla
Miro fixament un punt i sembla que desapareixo
però no marxo per si després ja no puc tornar,
és senzill: si anés a un altre pla vull seguir,
seguir a aquesta vida i també en aquest instant
perquè l’existència va més enllà de la ciència
em mantinc en l’alquímia antiga de les fades
que fan filigranes entre les ones quasi mudes
en la nit de la cala fosca, connexió de ments
en aquest altre pla, desfent passat i present
cap un futur on ja no hi hagi res fotut
per desaparèixer i tornar aquí on som.
Si desconnectem amb l’altre tot reneix,
el ritme i la poesia ara és música suau,
constant, també forta i ben fornida,
recopilatori de moments radiants.
El sol crema la pell i la memòria
mentre dins el laberint estem sols
des de que naixem a un altre planeta
fins que tornem a la càpsula a veure
si trobem en universos paral·lels
persones disposades a connectar
amb la nostra ment, a un altre pla.
***
Poesia apart: Ésser humà mig androide
Des de que conec aquesta evolució
em conec més a mi mateix i la resta,
també anoto cada errada a la paraula,
a aquesta paraula: “equivocacions”
mentre en un mirall-futur veig el vell
ésser humà mig androide a la càpsula,
si aquesta connexió funciona tot tornarà
a l’inici, enllaçant els ulls amb el far
del primer llibre, de la primera barreja
fins al final, sense el dolor del traïdor.
Quan arribem sabrem que allò ja ho havíem vist,
com el començament, com no complaure
si no volem volar junts i caure.
No hi ha llavors que no facin arbres
si el silenci del nostre vell ens parla.
Androide mig humanoide, terrícoles boigs,
rojos com les venes de cables vermells.
Foc a la pell, tots som soldadors
d’una maquinària lluny de la guerra
i de la violència que això engendra.
Som els miralls d’una altra vida,
una càpsula que ens transporta,
una porta a unes altres vies,
un altre seguit de vides tortes,
enllaçades cap altres planetes,
sense la necessitat electrònica,
orgànics i plens d’electricitat.
Pam a pam fem els terrenys
i la realitat virtual és això:
fer de la inventiva la sortida,
sentint amb tots els sentits
sense donar-ho tot mastegat.
Caldran totes i cada mà,
tots i cada cap, cada ment,
eterns com un sol que menja
tants planetes que es fa gran,
fent allò que està prohibit
pel plaer de gaudir al màxim.
Androide que sent el desig,
que tens el meu cervell
i sents el meu “jo” vell,
arribant a entendre-ho tot.
Sense provar no es pot opinar
sense saber la bogeria pot tot
i entre entendre-ho tot i follia
em quedo amb l’eternitat escollida.
***
Setzena: Cantant una dolça cançó salada
Hem arribat a l’altra terra cantant cançons
salades i dolces, agredolces, avinagrades,
picants, amargants, agres, sobretot nues,
sense instruments ni veu, res de res,
només melodies als pensaments onírics,
la sintonia segueix i seguim cantant
dins dels nostres cervells moguts,
mentre que connecten, transmissors,
tempestes d’aigua i electricitat
deixant lluny les tecnologies,
les altres vies, la informàtica,
escrivint als cascs dels vaixells
paraules de sal amb les onades,
de tantes dones que donen robí
amagat a les venes, mes a mes.
Cantant una dolça cançó salada
hem arribat al límit del món.
Les imatges transfigurades
als miralls trencats del tot,
tothom té un paper important
per combatre fam i guerra,
d’això em parla la ment,
de fer la revolució suau,
bullint poc a poc, silenci,
quan vessi cantarem junts
als quatre vents, xiulant,
aplaudint, concerts forts,
tranquils o accelerats,
hem arribat a aquesta terra
caminant del tot alliberats,
aquesta poesia és la setzena
i la càpsula ha portat fins aquí,
a la velocitat de la llum hi anem,
en un “flash” arribem on apuntem.
***
Dissetena: La tornada a l’illa, a aquell far
Hi ha un far a l’illa d’on vam partir,
just abans de morir, ja velles i vells,
com bruixes i bruixots hem après de tot,
de tothom, sense que ens ens aturin mai,
el coneixement era a cada racó màgic,
universos paral·lels ens han fet vibrar,
les pessigolles a la pell, les papallones,
som cada mirada, som a cada lleu batec,
som a la tarda d’aquesta illa, hi tornem,
la nostra ment ja és eterna i connectem,
infinitat de pensaments ara en sincronia,
la terra que ens ha vist néixer no morirà
fins que el sol fongui el seu somni amb ella,
el món on trepitgem serà aliment per l’astre,
altres estrelles ens donaran llum i vivències,
de moment som a l’instant primer, al darrer,
la tornada a sota terra té intenció de marxar,
de nou, tantes vegades com sigui necessari,
això no acaba ni comença mai, és un ball,
una dansa antiga on mai tot s’hi ha valgut,
les línies roges que ens marquem hi són,
aquí no hi ha desgràcies, penúria ni fam,
ja no tenim cos però tenim altres noms,
altres cognoms, fins i tot, ho tenim tot.
Les arrels les tenim ben presents,
tot allò que vam viure al planeta,
pensaven que no ens en sortiríem,
pensaven que això nostre era caduc,
s’han equivocat moltíssimes vegades,
es continuaran equivocant amb nosaltres,
no hem fet més que seguir els somnis,
no hem fet més que vibrar intensament.
Ment a ment som pur sentiment, ardent,
venim de molt lluny i anem molt lluny,
res ni ningú podrà aturar-nos mai més,
ja lliures de cadenes davant el mar,
tornarem sempre aquí, a prop de tu,
tu sempre tant a prop de mi,
malgrat temps i distàncies,
tornarem sempre que calgui,
hi ha una senyal, una pista.
Dona d’ones engrescades,
les teves ànsies miren,
com mai ara, com mai,
el meu interior clar,
com els teus ulls vius.
Tornem a l’illa, al far,
ja mai més marxarem
si no és per tornar,
tornarem tantes vegades
que ja no valdrà naufragar.
***
Poesia apart: Las hadas y la ninfa
Hemos reido, hemos llorado, hemos sido,
somos y seremos, todo lo conseguiremos,
las metas más difíciles y las fáciles,
madres e hijas, culturas se mezclan,
nos enriquecemos con los matices,
la tierra y las estrellas miran
todo lo que tenemos en común,
nada nos separa y la diferencia
nos hace únicos y singulares.
La esencia empieza el paseo,
os siento y os valoro mucho,
es incalculable la amistad,
el tesoro que tenemos dentro.
Piedras preciosas en un futuro,
todos somos parte de la tierra,
mujeres y hombres andan libres,
labios hablan y la piel escucha,
se nos eriza el bello y vibramos,
sentimos, amamos, nos volcamos.
El amor es universal y mestizo,
es lo que sentimos por el cosmos,
por las leyes ocultas y mágicas,
las que llevaron a conocernos.
Mirad, hay un señal y una pista,
está en el fono de vuestros ojos,
de los míos, todo se conecta,
somos la luz que tenemos dentro,
compartirla es desear lo eterno.
***
Divuitena: Enyorem la terra que vam deixar?
És clar, sentim melangia pel passat,
per la terra que vam deixar enrere,
és lògic, allà vam sembrar el canvi,
vam engendrar tot allò que arribaria,
tancant el cicle i tornant a l’inici,
som un altre cop al país de l’ancestre
de la mestre, la poetessa, l’àvia sàvia:
“Hi havia una vegada una bruixa astuta…
…sabia fugir de les brases inquisidores”
va començar el conte per la darrera porta,
pel final, els infants sabien què passava,
esguardaven el tresor de la màgia.
Tornem a la terra, tot ens ensenya.
***
Dinovena: Serà senzilla la vida sense tirania
En un altre món que volem lliure
serà senzilla la vida sense tirans
doncs serà una existència plena,
amb abundància, hi haurà de tot.
Fruits i fruites, arbres i plantes,
mar transparent i ments alliberades,
totes hem fet passes per assolir-lo,
aquest cop, però, tot a l’abast.
***
Vintena: La llum que travessem viatjant
Hi ha lluminositat en aquest vol,
travessant l’univers en el viatge,
hem arribat a noves terres verges,
hem fecundat la llibertat endins,
dins el núvol de tonalitat roja,
matisos que escrivim i descrivim,
del negre del cel a la nit fosca
fins a la claror del dia radiant,
il·luminat pel sol que balla sol,
fent una dansa de segles i estima,
tendreses a la platja d’on sorgim
per fer del viatge un vol d’agost,
caminem alliberats per les illes
d’altre mons, d’altres terres,
vives com els teus ulls de mel
dolços com els teus llavis
de maduixa i àcids de gerds
mentre l’ambrosia ho manté
intens en el darrer sospir,
des de que naixem fins la fi.
***
Vint-i-unena: Ningú no trencarà l’encanteri
Ningú no acabarà amb l’embruix, l’encanteri,
res podrà trencar la màgia que s’ha creat,
adormint-me a les branques vaig fer un pas,
capaç de tot, com mai abans vaig imaginar,
ara tot és d’un color fàcil de mirar, sí,
la veritat és tan enigmàtica que no fa mal,
el diable es confon en aquestes contrades,
la llum roja no avisa quan fa el traspàs,
de tant en tant som més eterns que mai,
infinits ens anem alimentant de cosmos,
el cos és com un mos que ens mengem,
anem a trencar la realitat absurda,
aquella que volen per a nosaltres.
Ningú no trencarà l’encanteri,
ningú no esquinçarà la màgia.
***
Vint-i-dosena: “Se’ns gira feina”
Les tres paraules ressonaven en mi,
les va dir ella o tu que ara llegeixes
aquests versos que em va/vas inspirar,
i és cert, se’ns ha girat molta feina
i les tasques que farem són a la tasca
entre vi i cervesa, entre anís i conyac,
rom, barreja, trifàsic, sigaló, tot s’hi val
en les tavernes d’aquells vells mariners,
el treball que tenim per davant ho és tot,
no deixerem ni una idea sense fer certa,
hem de canviar el món abans que ens canviï,
és tan així que ara segueixo amb pas ferm,
hem quedat on els somnis són realitat
i coincideix allò impossible amb allò concret,
es fa real cada dia, somniant desperts
i si se’ns gira tanta feina, fer-la.
***
Vint-i-tresena: Les voltes que dóna la vida…
Quantes vegades ho hem sentit endins?
quantes voltes que dóna aquesta vida
i qui sap si en tenim més? qui ho sap?
de vides i de voltes, de vols i somnis,
som l’essència d’aquesta rara existència
perquè des de l’absència en fem la llum
que ha d’il·luminar tots i cada racó,
d’aquesta nau, d’aquesta càpsula, volant
hem arribat a travessar tot l’univers,
el cosmos, i arribarà el dia de salpar,
altra vegada, aconseguirem cada lluna,
serem part d’ella i ella part nostra.
Pols blanca, estels blanquinosos,
estrelles tímides que no es venen,
cap riquesa atraparia allò oníric,
cap saviesa, compartida o no.
Per més coneixements la vida volta
i volta i volta tot són anècdotes,
experiències que anem adquirint,
vivències que ens fan com som.
Les voltes que dóna la vida,
sort que tot canvia, varia,
som el barem i cada balança,
l’estadística que sempre falla,
un lleu batec de pols a les ales,
ens enlairem des de les cales,
ben a prop del far que guaita,
que ens mira, passat el matí
i totes les nues matinades.
Les voltes que dóna l’existència
i ara som allà on no cal penitència,
on tot és clar, nítid i transparent.
***
Vint-i-quatrena: No poden amb tanta llum
Quan ens enlairem, a anys llum,
a la seva velocitat, res poden,
res no poden amb la lluminositat,
perplexos es queden, atònits, muts
com ha de quedar qui no hi creu,
qui no creu en tantíssima màgia
que fa dels antics vehicles naus,
de les naus noves formes de volar,
les terres que visitem les imaginem
i com les desitgem ja les creem,
crema un pensament a dins l’ànima
la cuina és un reducte al cervell
i cuina a foc lent vol i estança
sense complaença, anarquia i sol,
ben negre si és un forat al cosmos,
ben blanc si és porta dimensional.
No poden, no podran amb aquesta llum
que ens fa volar com caminar lluny,
que ens porta al lloc d’on sorgim,
de tram en tram som estela i futur,
la vela encesa de la proclama certa
com una fera vestida de bruixa
com una bruixa vestida de fada,
com una fada vestida de nimfa,
com un punk amb el seu estel roig,
negre, de cadascun dels colors.
La gamma cromàtica als ulls de dona
i tots i cadascun dels llavis dins,
d’aquesta forma que tens d’estimar,
carícies que són llum a l’arribar,
si ens tenim l’un al altre, clar,
clar és l’horitzó i clara la tarda,
esperarem la nit sense buscar-la,
només encenent el batec amb ales,
les que ens han de du al futur,
al futur desitjat, a cada final.
Res no podran amb tanta llum,
ens enlairem en mil·lèsimes,
no cal ni un sol segon,
folls érem, folls som.
***
Vint-i-cinquena: Base, implosió, reacció, propulsió
Un canal profund per sota terra,
vertical, del fons fins l’exterior,
a la superfície un cilindre i dins,
encaixat a la perfecció quirúrgica
la càpsula que estima el nostre cos,
mollejada amb exactitud d’alquimista
preveient allò que semblava imprevisible,
fent invisible el salt, el vol, fugaç, “flash”
a una velocitat capaç de mai no ser vista.
Base, implosió de barreges eternes,
reacció a l’instant i propulsió,
seguim volant en un breu batec,
un moment que per ells és etern,
moriran i encara hi haurà temps,
per tornar tantes vegades i més,
i allà on fem assentaments lliures
hi haurà la flama de nous cors,
nous cossos de pell de gallina,
sentint al màxim, vibrant, fruint,
intuint a cada pas la tinta negra
per escriure’ls un vers de comiat.
El seu horror ja haurà passat,
les morts del passat venjaran,
les ànimes de trinxeres tèrboles
per una pols de robí de companys
que van lluitar per tu i per mi,
per les companyes que lluitaven
per les filles i fills, nétes i nets
que ara sembrem terres més enllà,
on la dolçor enllaça muntanyes
d’un sucre que duen les abelles
de flor en flor, sobre elles,
mel necessària, transportant-nos,
tele transportant-nos amb emoció
com en un mirall del nostre futur
clavat als estels ja fa mil·lennis
i en dècimes fem real el destí,
la destinació és d’ulls en ulls,
de la teva a la meva mirada.
***
Vint-i-sisena: La intensitat del somni
És intens aquest somni, és ancestral,
ben nu, mai ningú no l’ha vestit abans,
cap persona pot domar-lo ni silenciar-lo,
és antic i ve de molt lluny, en el silenci
d’una mort que el va fer renéixer, fort,
a l’hort sempre hi sembrem la llavor
perquè hi neixin noves alquímies,
tan és alquímica una pedra preciosa
com una hortalissa, com un verdura
i el somni que tenim és tan gran
que és el resultat de les poesies.
Intensament som somni i som el sol,
som cada terra que neix i també mor,
intensa és la dansa del naixement,
la de la defunció, quan tot és etern.
Eternament hem fet nous llocs
d’on partir, enrere el patir,
sentint a flor de pell la nit
sentint a flor de pell cada dia,
resseguint el somni més bell.
Internacionalment som anàrquics,
defensant a ultrança les llegües
i les cultures, dins del somni.
Oníricament ens entenem amb ell,
somniant desperts entenem el cel,
cada núvol, cada vol d’ocell,
dormirem a les branques liles
d’arbres de flors primaverenques.
La intensitat del somni no mor,
viu per fer-se realitat molt abans
que ningú vulgui aturar-lo, després
i per sempre, més enllà de tothom,
de tot, perdurarà sempre, intens.
***
Vint-i-setena: La timidesa i la pressa
Hi ha pressa per perdre la timidesa
però encara és adolescent i pesa
aquesta forma d’afrontar-se al món
però és l’únic que té, bé l’anul·la,
el bloqueja i no pot comunicar-se,
és una llastra, una pedra a la ment,
vergonya d’un nen que no podia parlar
per un munt de companys obtusos,
sort en tenia dels altres,
els autèntics, “els mestres”
pensava ell, sincerament,
hi ha amics que són amics,
hi ha gent amb qui la timidesa,
aquella que amb altres et frena,
desapareix com per art de màgia.
És un misteri quan hi ha pressa
per créixer potser abans d’hora,
per desbloquejar-se i obrir-se,
passar de ser introvertits
a extravertits a l’institut
després d’una escola estranya,
ara arriba la pressa per conèixer
tants universos com gent hi ha,
universos que ja connecten.
I ara que hem deixat la terra enrere,
l’adolescència enrere, tot enrere,
ara que ja som adults de mig segle,
que si tot va bé arribarem als cent
em pregunto sovint quin sentit té
tanta pressa quan tot arribarà,
potser és l’ansietat i el neguit,
no veure avui el que veurem demà,
tot són imatges que projectarem,
com les que ja vam fer créixer
per estimar-les sense mesura.
***
Vint-i-vuitena: La lluminositat vista i no-vista
Tot és un tram fet, vist i no-vist,
la lluminositat és fugissera i ràpida,
tant que l’ull humà o d’altres animals
no la copsen, no la capten, no la veuen,
s’enlaira com s’enlairen d’altres coets
però la càpsula no es pot comparar
amb res, ni tan sols amb un llamp,
travessarem la frontera del so,
travessarem la frontera de la llum,
podem emprar qualsevol temps verbal,
en futur, en present o en passat,
vam fer-ho, ho hem fet, ho farem,
perquè resseguim les antigues passes,
el nostre “jo” futur ens dóna pistes,
ens dóna claus i ens dóna les portes,
tot és més senzill que allò imaginat.
La imaginació no té fronteres de temps,
podem cal imaginar el que vivim i viurem,
potser per això veig clar el que passarà,
seguint en el mapa i ressorgint sempre,
resseguir i ressorgir, tenim cada mesura.
Mimètics, concèntrics, en el mirall-cosmos,
les estrelles són les mestres del trajecte,
són les pàgines virtuals d’aquest projecte.
Projectant l’èxit en el vol vist i no-vist,
en les càpsules que ens han de du enllà,
on tot hi càpiga en el futur dels instants.
Som llum vista i no-vista, som cada planeta,
cada satèl·lit, cada llit i cada pijama,
cada cos nu sota llençols abans de salpar,
a una matinada de cel obert i altres mons,
en un desig sentit ben endins, canvi de lloc,
perquè hi ha pla B, C, D, E… fins el final,
fins l’infinit de tots els alfabets possibles.
Lluminositat extrema que ningú no copsarà,
serà fer picar el dit índex i el dit gros
i en un “no-res” ja serem a un altre univers.
Va passar, tot això ja va passar, em dicten,
em van dictar, em dictaran, muses alienígenes,
mig fades, mig nimfes, bruixes fetes de cables,
de titani, roges o liles, verdes o bé blaves,
tan és, són a les meves orelles, a l’oïda,
totes elles em diuen que haig d’escriure,
jo em deixo portar i t’ho serveixo calent
si l’hivern valent ens du el fred etern,
i t’ho serveixo glaçat si l’estiu arriba.
Lluminositat vista i no-vista al començar,
lluminositat vista i no-vista a l’acabar,
tot és més senzill d’entendre quan ha passat,
ara que vivim el present-futur cal reaccionar,
si la llum es veu i no es veu es projecta,
a un altre indret, allà, a una altra terra.
***
Vint-i-novena: Orgànics o mecànics, existim
Ja siguem orgànics o mecànics existim,
no tenim versos al tinter si marxem
però tenim poesies si hi ha ordinador,
pantalles molt fines i molt amples
com els nostres ulls d’alienígena
els nostres cossos de rèptils braus
que escapen de les presons humanes,
humans que no saben que es tanquen,
a ells mateixos, negant el futur,
el seu futur, es creen la trampa.
Nosaltres som cíborgs abans de morir,
per fer etern el cos, cap i també cor,
doncs volem deixar empremta al cosmos,
no només a la terra, alquímia certa,
alquímia i vas de longevitat exacte,
en el què té d’espiral sense final,
trajecte infinit que haurem fet
quan ja no quedi on anar, crearem.
Creure per veure, crear per sentir,
sentiments i pensaments a flor de pell,
pell mecànica i mig orgànica, per fora,
per dins entranyes, sang renovada,
com fluid que ja va ser robí,
ara hi ha cables, també, xips,
el titani són els ossos blancs,
són el crani i tot l’esquelet.
Orgànics o mecànics, existim,
cíborgs o no, farem el que calgui,
les càpsules per viatjar, el cap,
el cap cansat de pensar, computarà,
computadores que també sentiran,
sentiran les sensacions sanadores,
si ja vam començar amb quinze anys
quan en tinguem cent serà diferent,
ben diferent, però quedarà l’essència,
el pòsit on hi vam deixar la innocència,
per més que vinguin per nosaltres, drets,
el sistema ja té tots aquells mitjans,
de comunicació i també els bèl·lics,
què hem de témer? tot a guanyar.
Qui vulgui el secret i pateix,
qui res no té i no és just
serà qui ressorgirà,
ja està bé de morir
sense oportunitats,
sense poder viure,
ja està bé de pocs
dominant el món,
ja està bé de tants
agonitzant, sense res.
Descontrol al cosmos,
no ens poden controlar,
hi ha tant a aprendre,
a ensenyar, en som tants!
Orgànics millor,
mecànics si cal,
cíborgs abans,
abans de morir,
abans de partir.
***
Trentena: El niu de metall, de ciment armat
Hi ha un niu de metall i ferro forjat,
de ciment armat i aus de titani pur,
és l’origen, la sortida i el final,
ens tornem agressius si ens ataquen,
no hi ha volta enrere i tot alimenta.
Alimenten els cucs de cables rojos,
alimenten els cargols de metall,
el ferro que porten les aus liles,
les de tots els colors, intensos,
són ocells de metacrilat als ulls,
lluny del planeta terra i el fum.
Només de tant en tant un soldador
va fonent l’armament amb les dents,
són dures com el primer malson agut,
com el primer terror i la primera por,
com veure allò que mata la innocència,
deixant-nos mirades de cristall trencat,
deixant-nos penjats en aquell anonimat.
Niu de metall, ciment armat, dolça droga
la que després de tot porta aquella mare,
els seus fills al·lucinen només de néixer,
trencant l’ou de coure, sentint el llautó.
Un vel de llautó queda escampat al niu,
és el llit tranquil del desastre armat,
no hi ha vol si no és amb el coet lila,
s’enlaira de la seva base fins al final,
la destinació està en un punt cardinal.
La brúixola l’ha trencat la darrera bruixa,
aquella que amb l’escombra els ha esperitat,
no passa res, és veïna des de sempre,
amb més bruixes i d’altres bruixots
han fet de les rodalies dels dòlmens
la seva casa, el seu jardí, el pati.
No caldran bruixes, els ocells estimen
aquesta manera que tenen la bruixes de ser,
és tan així que canvien de planeta i cosmos,
junts han pujat a la darrera càpsula,
ja són eterns, el vol ja és infinit,
després de tenir-se i de no tenir-se
ara volen més enllà, sense nord ni sud,
arribarem amb totes elles a la plenitud.
Niu de metall, de ciment armat,
la melodia de dins de la càpsula
és el cant els ocells de mil colors
en el seu cor neix cada claror.
***
Trenta-unena: Quan no hi hagi vies
Subterrànies o marines, terrestres o celestes,
quan no hi hagi vies serem lliures, del tot,
quan no hi hagi mapes, quan no hi haurà cel,
caminarem entre dunes amb botes de metall,
els ossos ja de titani ja no faran més mal,
els ulls de llum roja seran reflex a la mar,
enfocarem amb delicadesa cada llum de far.
La cala està dividida per roques ben antigues,
tan antigues com les pedres precioses lliures,
les que tenim sota la pell, lluny de mentides.
Sense prometre res, sense fer cap pas en fals,
amb peus de plom si cal, així hem anat dansant,
és tan lluny la por que tenim de no ser res
que som el cosmos estenent-se i en evolució,
en expansió, som cada estrella per alliberar,
així com ella ens allibera a cada llibre.
Si passa per les nostres mans cada vers
el vol que farem després no serà pervers
a no ser que al revés ens entenguem millor.
Quan no hi hagi vies serem del tot lliures,
quan no hàgim de seguir coordenades ni lleis,
quan, al final, haurem aconseguit el més bell.
Allò més bell, trobar-nos a nosaltres mateixos
i així trobar als altres, sense vies, estimant,
no hi ha més que l’abraçada si la solitud venç.
Quan no hi hagi més vies sentirem tota la vida.
***
Trenta-dosena: Calidoscopi a l’observatori
No han passat un parell de dies
i nosaltres ja ens hem instal·lat,
hem deixat els destil·lats al bar,
tots els beuratges per després
d’aquesta batalla on no hi som,
només hi ha els soldats cíborgs
que planten cara als feixismes,
als masclismes, a la misogínia.
Hem observat amb el telescopi
com l’univers és un calidoscopi
on es barregen tots els colors,
totes les gammes i els matisos,
hem creat amb saviesa l’escena
i hem interpretat cada paper.
Acaba la batalla i brindem
per la victòria, com sempre,
ha passat la guerra i vencem,
tornem a la terra i no hi són,
plantem els escuts fent rotllana
i a dins hi ballen bruixes i fades,
és la cerimònia de la iniciació,
el Gran Cabró s’ho mira content,
després de tot l’infern és dolç,
ple de les brases que van quedar,
el cel no és lluny, tampoc, no,
més aviat és als nostres peus.
Simbiosi certa de futur incert
però no per això imprevisible,
depèn de tu, també de mi,
començar a desenredar,
a desfer la història.
Desfer, refer, fer i fer,
mai no aturar-nos, feina,
feina i més feina, glops,
glops i més glops, cosmos
observat pel telescopi,
comptarem les estrelles,
descatalogarem les dades,
els llibres, tot críptic,
crítics arribarem arreu,
sabem com les van gastar,
ningú va dir que fos just
i tot i així mataren mots,
no ens deixaven parlar,
ens volien prohibir,
ocultar, silenciar.
Ara ja és tard per ells,
la seva escòria, la glòria
i nosaltres ens hem venjat,
segle XX ple de tirans,
ja ve de lluny l’engany,
inquisidors, creu que mata,
mentre creem quan imaginem.
I imaginem un món nou,
una altra terra si cal.
No vull desprendre’m
de totes les eines,
faré balanç i t’acullo,
entre l’escull i el vers,
som poema calidoscòpic
i també l’observatori.
***
Trenta-tresena: Ja som vells i ens hi deixem la pell
Hem arribat a un final que és començament,
hem arribat a vells i l’espiral és etern
com el laberint d’estels de l’univers,
entre estrella i estrella dansem,
ens estimem, ja ancians sota terra,
donem els fluids-fruits, compostatge,
als dos anys ens desenterraran als dos,
les calaveres les pintaran a Mèxic
però abans hi haurà rèplica exacte
de l’esquelet format de titani pur,
els teixits seran fabricats de nou,
no des del ventre sinó a fàbriques,
totalment sostenibles, sol i vent,
aigua i foc, tot per fer-ho funcionar.
El cor i el cervell intactes, sencers,
motoritzats mantenint els records,
les emocions i tots els sentiments,
a flor de pell ens anem entenent,
execució perfecte, mirall voluminós,
totes les dimensions per ressorgir.
Ja som vells i ens hi deixem la pell,
els ossos, les ungles i el poc cabell.
Ara a l’altra dimensió anem per tot arreu,
caminem entre dunes i arribem als oasis,
ambrosia dolça, abundància per tothom,
als llacs hi dormen els nenúfars liles,
blancs, taronges, verds, blaus i grocs.
Cases de fusta vella i jardins infinits,
sense tanques, sense barreres ni límits,
compartint, ajudant-nos mútuament, cíclics
després de la transformació som joves,
si ho volem, el Sant Grial és sota la pell,
és la conjunció dels colors i els minerals,
totes les pedres precioses són en tu,
en mi, si vam alimentar la terra, l’hort,
ara és el moment de ser eterns, lluny,
molt lluny de l’illa mediterrània,
tornant al far de Cabrera quan sigui,
travessant la vella terra com sempre
però més ara que no hi ha riscos
ni perills manifestos, pau i llum,
només harmonia i gaudir de la vida.
Som joves i ens hi vam deixar la pell
quan vam ser vells, velles, altre cop,
l’espiral no sempre passa pel mateix lloc
i evoluciona com els cables del cos,
connectant xips i senyals, llums
del cervell a totes les extremitats
dominant els impulsos, ja no costa,
teníem clares tantes coses, tantes,
que ara res no pot ser més nítid.
-I clar-
Les pantalles són els ulls,
pupil·les dilatades, negres,
immensos, com d’alienígenes,
abans de ser rèptils som aigua,
abans de ser aigua som explosió,
Big-Bang en constant expansió.
Vells a la terra, joves al cosmos,
això mai no acaba ni acabarà mai,
sense por a res ni a ningú, no,
res ni ningú podrà fer, lliurement
ens anirem reproduint, sentint,
quan allò orgànic es barregi
amb tot allò mecànic i virtual,
la confusió està assegurada:
Som i serem el vell i el jove
en una realitat alterada i nua,
portes de la percepció obertes,
arribarem on són les estrelles:
a l’interior dels nostres cossos,
a dins hi tenim les pedres filosofals.
***
Trenta-quatrena: La longevitat de la nostra ànima
És eterna la longevitat de la nostra ànima,
del nostre cos, del cor, del nostre esperit,
sembla que entrem a un sot, a un pou profund,
a un atzucac, un carreró que no té sortida
però de sobte apareixen les possibilitats,
n’hi ha milers per no dir milions, totes,
totes, totes… tenen el poder inherent
de fer-nos canviar sense deixar de ser,
de ser qui som, totes tenen les claus.
Portes i més portes a la imaginació,
panys i més panys per on caldrà mirar,
de fet som a només un pam del bes,
a un bes del tram, a un tram de tu.
Longeva, l’ànima, va fent el camí,
seguir per aquí és seguir junts,
seguir en el bell somni plegats.
La nostra ànima és una dolça mirada,
la nostra mirada és un dolç embruix,
seguirem per sempre vius malgrat tot,
seguirem per sempre esquius a la mort.
Perquè no hi ha recès si som forts,
perquè no hi ha esqueles ni difunts,
el nostre esquelet és de minerals,
el nostre front va captant la llum,
el sol es fa lloc en aquesta estança,
caldrà estar atents a la balança,
abans, molt abans de ser res.
La teva ànima, la nostra ànima
té tot allò que cal per sorgir,
per ressorgir, per seguir el camí.
Longeus i plens per dins, per fora,
les àmfores de les profunditats,
del marí profund, ens diu qui érem,
quants segles han passat… i seguim.
Longevitat, gravetat i lloc on anar,
les càpsules ens propulsaran sempre,
tenim el vehicle, tenim cada vincle.
***
Trenta-cinquena: T’he trobat al darrer mirall còsmic
Quan menys hi creia… has aparegut,
al darrer mirall còsmic t’he trobat,
ets guspira d’estel a aquesta càpsula,
hem aterrat plegats a aquesta terra
diferent a la resta, és la darrera,
la més llunyana del planeta on vivíem,
de casa en casa hem caminat ben junts,
de carrer en carrer hem alçat el vol.
Allunem com planegem, parlem, escoltem,
la lluna dorm al vèrtex més allunyat,
el satèl·lit és com un meteorit, ara,
sembla que vol impactar al nostre món
i ressorgim en un segon, batec encès,
de flama, guspira que fan les estrelles,
les més belles, elles, s’adormen en tu.
T’he trobat al darrer mirall còsmic,
aquesta bellesa la durem sempre i
la tendresa d’aquest gest manifest
la festejarem fins la fi de nosaltres.
No hi ha risc, no hi ha una alarma,
aquí només governa el no-govern,
anarquia i acció directa als llavis,
és àcrata l’amor i cada coneixement.
Quan menys hi creia, això ja ho té
aquesta forma mai erràtica de trobar,
de trobar-nos, de mai no limitar-nos.
Mirall còsmic que limites l’univers,
el darrer univers, si n’hi ha un,
si n’hi han dos, tres, quatre…
o si no n’hi ha cap, ningun,
i l’explosió ja fa ser infinita,
en tot cas ho sento així,
t’he trobat, per mi, al darrer,
al darrer mirall còsmic, i tant…
Que podria semblar mentida.
***
Trenta-sisena: Quan aterrem i diem “terra”
Malgrat no sigui la terra on vam néixer
aterrem i diem “terra”, sigui quina sigui
seguim amb la idea que som part del cosmos,
som el cos, el cor i el cap allà on siguem,
tan és, estem escampats per tot l’univers,
l’únic vers que ens pertany ho és tot,
una totalitat mai estranya de deliris,
messiànics han quedat al buit absolut
i senten la mania persecutòria endins
malgrat ningú no els persegueix, neix
dins d’ells una por no fonamentada,
un joc amb una fada ja enfadada
perquè només la veuen enfurismada
la fúria que pateix només per ells
és la mateixa que ens fa dir “terra”
a un planeta que ara ja és el nostre.
I neix un monstre més, és complexa
aquesta necessitat de posar noms,
noms a tot, a totes hores, “terra”
és dir “mare”, és dir “mar”
malgrat ells no ho entenguin.
Nosaltres i ells no fem simbiosi
només alcem fronteres i barreres
si es mostren salvatges i no volen,
sota cap concepte, la nostra llibertat.
Tendresa, estima, llibertat signada
a papers de metall, amb plomes roges,
no hi ha destí més enllà del punt volat,
sembrem paraules dolces a les ales,
la càpsula ens ha portat fins aquí.
Diem “terra” i encara no la coneixem
però podem dir-ho amb els ulls tancats.
***
Trenta-setena: Tot és màgia a aquesta galàxia
Hi ha un forat negre, la súper nova és màgia,
l’estel primer, la darrera estrella, la llum,
tot és màgic aquí, tot té el seu únic sentit,
múltiple encís, precís com cada planeta viu,
mai esquiu, sempre oníric, hi ha magnetisme,
cap sisme si no és cataclisme, tot pel tot,
i si ve la calma hi ha una mà per a cada mà,
hi ha un ull per cada mirada dolça, entregada,
hi ha foc per a cada foguera i tot s’accelera,
no passa res i passa tot, tot i la màgia
en aquesta galàxia la tendresa és la dansa
com pot ser-ho l’huracà i totes les tempestes,
temptes la sort i sempre està del teu costat,
els asos són l’últim esglaó en aquestes escales,
piques, cors, trèvols i diamants a les cartes,
guanyem la partida al camí i al suposat destí
doncs si hi ha màgia és per sendes compartides,
si arribem a besar el somni com ja vam fer
és que la terra té més a veure amb el somni
del que tu i jo creiem en un primer moment.
L’instant és ara, fem-lo present, tot és màgia.
***
Trenta-vuitena: No calen vies per descarrilar
No calen vies per descarrilar,
no calen carrils ni estacions,
no calen trens, no cal res més:
només tu, només jo i el que fem.
En òrbita entre els planetes
hem après del vol més decisiu,
emprendre’l és qüestió de segons,
baixar, aterrar, de mil·lèsimes.
Descarrilem sense vies ni trens,
la nostra vida ens durà al mateix
punt de partida, i al d’arribada,
trobarem el vol malgrat naufragi,
trencament de veles o de les ales,
tan és, no calen vies per descarrilar.
***
Trenta-novena: Que no ens toquin les càpsules
No travessem l’estratosfera per això,
per què ens toquin les nostres càpsules,
no volem intrusos en la nostra aventura,
no volem reclusos, presó ni pregàries.
A aquestes alçades no hi ha economia,
política, estrategues ni consellers,
de res ens val allò que defensaven,
som lliures per emprendre el vol.
Que no ens toquin les càpsules,
si són res són zombis i prou,
morts en una vida que enterra
les possibles contrarietats.
Estem a un pas per sobrevolar
potser la darrera de les terres
i no volem interferències al vol,
després de tot som el cap del coet,
l’inici de l’estela i la que deixa.
No ens tocaran els plans que tenim,
no podran fer res contra nosaltres,
farem gran l’experiència i cada lloc,
farem de la lluita contra el feixisme
-la lluita ancestral que ja era-
un indret on trobar-nos, endins.
No podran tocar la càpsula, moririen.
***
Quarantena: De mil·lennis a mil·lèsimes
Tot ha succeït en un instant capaç de tot,
a aquesta nau, a aquesta càpsula no hi són,
no hi caben, mai no hi cabran, són ben morts.
Vam combatre, combatem i si cal combatrem,
no deixarem cap lloc, de mil·lennis a segons,
a mil·lèsimes de segon, quedaran socarrimats.
Misògins, masclistes, cínics, polítics,
homofòbics, feixistes en general moriran.
A les noves terres les properes generacions
gaudiran de l’abundància i repartiran riquesa,
a les noves terres, quan aquesta col·lapsi,
abans que el sol l’engoleixi renaixerem.
Canviant el temps verbal doncs no hi ha temps,
canviant els verbs doncs no hi ha verbs aquí,
només verds, prats i muntanyes, pins a la cala,
verdet a la font, molsa i el reclam de sucre,
el de l’abella astuta, embruix dolç del bes.
Si la poesia futurista és bella és per tu
que sé que encendràs els motors orgànics,
tindrem tanta bellesa als ulls que moriran,
llampecs, trons, tempestats, huracans
als cors podrits de tants malparits.
De mil·lennis a mil·lèsimes en res,
després de tot som el que hem après.
***
Quaranta-unena: Tornarem a convèncer i a vèncer
No som nacionalistes, som independentistes
per què ens volem autogestionar i defensar
cultura i llengua, no costa tant d’entendre,
no volem fronteres, els pobles som germans,
volem la més bella de les històries, tot,
l’estel roig de la revolució, canviant,
canviant aquesta opressió per llibertat,
tornarem a convèncer i a vèncer, som u,
u contra tots aquells estúpids súbdits,
per uns quants diners defenen a l’amo,
no vindran amb nosaltres quan tot cremi.
Nosaltres tenim la victòria a la pell,
el sentiment al cor i també a la ment,
no hi ha temps a perdre, tot guanyat,
arribarem a l’arribada amb un somriure,
vam patir tantes vegades que ara gaudim,
vèncer i convèncer, sempre hi ha qui dubta,
sempre hi ha qui no ho veu clar, tan és,
tenim l’olla del vell bruixot, barregem
tants ingredients del bosc i les cales,
de les muntanyes i dels mars, juntes,
tu i jo, ells i els elles, mai els altres,
que res volen per nosaltres.
Tornarem a convèncer i a vèncer,
no passaran, tornant a la trinxera
però aquesta vegada ja no hi serem,
hi seran els androides ben ensenyats,
no podran amb aquesta guerrilla urbana,
els soldats són mecànics i revolucionaris,
faran la feina bruta abans d’enlairar-nos,
a altres planetes fundarem des de la glòria
nous pobles, poblats on tot serà ben viu,
precís, preciós, hi haurà màgia arreu,
sense interferències ni diferències:
No hi haurà diners, diferència de classes.
***
Quaranta-dosena: Del psiquiàtric als confins
Aquella cafeteria sembla un psiquiàtric,
les parets completament blanques i la TV,
estança freda com en els ingressos,
però no tenia la certesa, ara sí,
que seria possible emprendre el vol,
massa medicació per aturar la ment,
per silenciar la tempesta al cervell,
des d’aquí estant veig la cafeteria
i recordo quan no hi havia res,
res on agafar-me, on tot era buit,
ara és ple com els llavis de fada,
arribaré als confins sempre amb tu,
marxarem d’aquest món de cadenes,
d’horrors, de la llei del més fort,
de les opressions, guerres i nacions,
que volem defensar la llengua, sí,
sense més fronteres, amb banderes
si serveixen per aixoplugar l’ànima,
si són llibertàries i no ofeguen
tants somnis com hi ha a alimentar.
La cafeteria sembla un psiquiàtric,
no hi ha escalfor allà davant meu,
no hi entraré, no vull recordar més
tants mesos tancat sense tu ni ningú
malgrat companyes i companys, sàvies,
savis, i d’altres persones de blanc,
algunes també es van fer estimar
però ara és temps de llibertat,
mai va ser tan senzill gaudir,
mai tan fàcil deixar de patir,
viurem el somni com mai abans,
aquest camí ningú l’ha fet abans,
sense referents en aquest camí
però milions de mestres abans,
camperols i artistes, mariners,
forners i astronautes, llegendes,
totes, lluny de manicomis, sí,
lluny del que entendrien per bogeria,
doncs nosaltres tenim altres visions,
diagnosticats o no som lliures i prou
des dels psiquiàtrics arribarem als confins.
***
Quaranta-tresena: Antifeixistes vs feixistes
La lluita final, el darrer combat
abans de marxar, deixar-ho tot fet,
antifeixistes vers feixistes, sí,
no hi ha més bàndols ni punt mig
o estàs a totes contra la intolerància
o estàs del bàndol de l’horror i la mort,
millor la vida i el mestissatge,
millor la tendresa i la passió,
l’amor pel col·lectiu tan viu
que fem les mans de tot arreu,
el poble unit contra la barbàrie
abans de fer un món nou, vencerem.
Abans que la terra sigui cremada
cal fer de tot per capgirar el món
ja està bé de suportar les cadenes,
som milions i millors que ells,
no hi ha capital sense morts
com no hi ha feixisme sense por,
la tècnica que utilitzen és caduca,
no durarà sempre la seva política,
anarquistes i antifeixistes, totes
en la darrera batalla, fins la victòria.
No hi ha més lluita que batallar
per un univers sense represàlia
però no caldrà vessar més sang
l’encanteri, el major misteri
és el que mai no direm i serem,
després de tot, la màgia eterna.
El cosmos serà antifeixista o no serà.
***
Quaranta-quatrena: El desig mai pres
La pulsació s’accelera abans de tot
i tanquem els ulls, agafem aire,
quan el deixem ja no som aquí,
som a una terra lluny d’aquesta
i escapem de la pressió, passió,
el desig mai pres ens direcciona
ens fa anar a una velocitat veloç,
fugaç, audaç i tot, tot s’il·lumina
i caminem per la mina fosca, de nit
mentre somniem en el darrer instant
sorgint del primer moment a dins
i a fora càbales contraataquen
i els vaixells al port atraquen,
somniant en el dia radiant.
Sabem que lluitem quan reaccionem
i les nimfes miren desafiants
a un sistema i un poder corrupte
mentre tanquem de nou els ulls
i acabem un viatge amb retorn,
potser estarem més o menys temps
però algun dia retornarem a l’illa
mentrestant observarem i gaudirem
mentre la nostra part femenina
fa l’amor amb la nostra part masculina.
***
Quaranta-cinquena: Mai no estem sols, ho sembla
Naixem al ventre de la mare,
morirem agafats de les mans
de les persones que estimem.
Amb elles farem el darrer-
primer vol, altra dimensió
i un nou trajecte plegats.
La mare mar i les estimades
del darrer sospir, hi són,
ens donem companyia, sempre.
Mai no estem sols, ho sembla
però tenim al cor cada record,
si ens vam acompanyar ho farem.
La solitud és un trampa ingènua,
tant que pot semblar poc certa
però es mostra morta i negra.
Mai no estem sols, ho sembla,
de fet sempre hi ha gent
malgrat estem al desert,
sinó mira dins teu
quina es la veu
que t’acompanya.
Llegeix entre línies,
entre versos: solucions
doncs no hi ha problemes
només llum encegadora
objectiu i flames
que maten foscors
només necessàries
si es per curar-nos
quan la claror mata.
I no estem sols,
mai no estarem soles,
són moltes les companyes,
fades, nimfes i bruixes,
dolces tendreses suaus
llum necessària i viva,
véns amb mi, vinc amb tu,
sempre ens tindrem
anem de la mà,
mai no estem sols
malgrat ho pugui semblar.
***
Quaranta-sisena: Manen més que vosaltres
Els astres manen més que vosaltres,
farsants d’aquest sistema decrèpit,
les estrelles són molt més belles
són la poesia que mai sabreu fer
per molta intel·ligència artificial
i per molt que intenteu fer art
amb tota aquesta barata publicitat.
Sou els “altres”, vosaltres, maneu
però mai manareu més que els astres
aquells que es juguen la vida,
aquells que forgem la lluita,
no estareu massa temps al poder
doncs donarem la volta al sender,
ho heu fet tant sumament malament
que heu deixat clar com fer-ho bé.
No ens guanyareu amb trampes,
ni atur ni drogues ens atrapen,
no guanyareu per més que vulgueu
no cedim al xantatge de la creu,
el vostre preu mai no pagarem.
Hem donat la volta a l’univers,
no es troba un sistema més pervers,
hem donat la volta a tot i gaudim
de cada estel, de cada bes.
No t’aturis mai, petita flama,
ets necessària per cremar-ho tot.
No t’aturis mai, gran foc,
ets necessàri per donar llum.
Manen més que vosaltres els astres,
manen més les estrelles, totes elles.
Els estels manen perquè no s’ho proposen.
***
Quaranta-setena: Tot el valor de l’amor
Quan li dones tot el valor a l’amor,
quan res no marxa i marxa tot de cop,
quan tot es connecta i s’acaba tot,
és quan el cor s’enllaça amb el cor,
els records calen fort a cada ment,
el lament és no sentir tant sentiment,
em quedo sense ànima si marxes d’aquí,
si t’envàs a una altra terra no torno
al ventre de la mar que ens va parir
i partir d’aquí és donar valor a l’amor,
només un carrer de la nostra infantesa
em pot dir que nosaltres ja ho vam sentir,
vam sentir la fragilitat de ser estimats,
de no perdre en l’etern combat de somnis,
tot el valor per l’amor, res no acaba,
res no acabarà, la tendresa fa avançar.
L’or no té valor perquè va sembrar la por
i van passar els segles i va vessar sang,
el roig del robí de la sang va fer adeptes
a una riquesa que va perpetrar la pobresa,
la fam, la misèria, donem-li valor a l’amor,
mai més a l’or, les deixalles no vertebren
i no per ser porqueria, per ser discòrdia,
no els voldrem a les nostres naus, fanàtics
d’un ordre corrupte, caduc, malaurança
als ulls dels poderosos, buits d’amor,
glaçats de desamors per l’odi sembrat.
No hi ha volta enrere, morirà la barbàrie,
els seus temples són rancis i ben podrits,
no hi ha més desgràcia que la seva gràcia,
la seva falsa gràcia que engendra monstres,
monstres amb corones, flors i més creus.
Els nostres jardins són purs i clars,
la rosada pentina els pètals alliberats
doncs li donem tot el valor a l’amor,
a aquest amor que besa la dolçor,
no cal dir que anem de cor en cor
escampant els besos pels rius,
baixant d’unes muntanyes brunes
on el ventre de l’aigua ens guareix,
tot el valor de l’amor el tens tu
que ara em mires amb ulls nous,
demà potser ja serà massa tard
de moment encendrem cada instant
amb el foc que vam deixar molt abans,
molt abans de néixer, als ancestres
que ens cuiden passats tots els futurs.
***
Quaranta-vuitena: Màxim potencial
Ha arribat l’hora de treure’l tot,
el màxim potencial, sense excuses,
hem d’arribar a aconseguir la fita,
traslladar-nos de planeta a planeta
i gaudir de les instantànies roges
dels crepúscles atònits al veure
com arribem sense massa pressa.
Han passat segles, mil·lennis,
tot en un instant, arribant…
…sense gens de por, gaudint
de tantes llunes i tants sols,
després de tot som cada estel,
traient el màxim potencial
i vivint pel carrer,
per cada vivència,
vertint i revertint
tot per cada sensació,
sense fam, revolució
i tenir cada element
entre les mans verdes,
com rèptils reviurem
el màxim potencial explotarà.
***
Quaranta-novena: La distància més curta
No hi ha distància més curta,
més breu, que aquesta mateixa,
la que em porta a tu sempre.
És un tram que ja vam tramar
quan sentíem endins l’estima
i no teníem por a sentir-ho tot
a flor de pell, estem a un sol pas.
Instantani, el vol, ens diu qui som,
què n’ha quedat d’aquells vailets,
què se n’ha fet d’aquells infants,
doncs som la suma d’anys, també,
però sobretot som el temps que manca.
Reescriurem la nostra història,
la reviurem, seguint les pistes,
cal interpretar-les bé, sempre,
n’hi ha prou amb unes senyals
si el que volem és seguir volant.
La distància més curta, directe,
entre els teus ulls i els meus
és aquest lleu batec d’ales,
és el vol de l’ocell més bell,
multicolor a l’illa de la memòria.
La imaginació es barreja amb inspiració
i de la lluita fratricida neix un poema,
és tot per tu, no el deixis morir mai
doncs només de tu depèn aquest futur,
el futur d’uns llibres que són llum
si la foscor necessària no és lluny
i ens cal claror per curar el negre
d’un univers on ens cal veure’ns-hi.
Distància, la més curta, als ulls,
llunyania, la dels pols oposats,
equador, l’equilibri que volem,
punt mig, l’equalitzador és clau,
l’univers persevera en l’intent:
Cal trobar la resposta a tot,
no deixar cap somni sense complir,
estar atents al que diu la poesia
doncs hi ha cada somriure i mirada,
doncs hi ha pistes i claus expressades
després de veure tanta màgia pels carrers,
després de sentir tan endins cada plaça,
la distància més curta és besar-te.
***
Cinquantena: Com cremen les brases
Ens cremem com cremen les brases,
estem a un punt àlgic i màgic,
els nostres cossos s’abrasen,
s’abracen, tot el nostre món
ha decidit anar-los a cercar.
Són ombres i llums, són Déus,
després de negar-ho allà al cel,
són homes i dones dins les ones,
Deesses de temps immemorials
després d’ocultar-se al foc
d’un infern que ens bull
per dins com aquella foguera.
Com cremen les breses cremem
tantes il·lusions sobre la pell,
al canell i al clatell, sortida
de tot allò que vam aprendre.
Potser no s’entén aquesta poesia,
tan més, sincerament, és un assaig
de l’obra de teatre que tothom fa
amb el seu personatge a la vida,
hi ha moltes lectures, vàlides,
les imatges per les càmeres,
avui no hi ha TV ni mòbils,
ordinadors ni tabletes,
la ràdio sona, no hi som,
ni a la freqüència encesa
ni al dial que ja vam fer.
Com cremen les brases hem cremat,
sense importar-nos si s’entén o no,
només ens hem guiat pel subconscient,
la consciència queda lluny de tot això,
només depèn de nosaltres ser-ne conscients
i si no entenem alguns versos, que marxin,
que no els veurem més, que no els llegirem,
però ara tot crema com cremen les brases.
***
Cinquanta-unena: No hi ha temps de mirar enfora
Ben bé no sabem perquè hi és
aquest ull de bou a la càpsula,
sí, l’hem construït, perquè?
potser per veure la terra
just abans de partir
i per veure l’altra
al arribar, al sortir.
Tan és, aquí està,
és un ull de bou gris,
gris metal·litzat i negre,
el contorn, veig els teus ulls
com miren, ja som a nova terra
i m’aixeco del subsòl, mig dormit,
cansa molt aquesta dècima de segon,
si en un instant travessem l’univers
el cos queda exhaust, però et miro,
ets bella com el crepuscle aquí,
tan roig que mira amb timidesa,
fins i tot, a aquestes alçades.
No hi ha temps de mirar enfora,
tot passa tan de pressa que moro
sota terra, a l’illa de Cabrera,
si us plau, porta’m a Mèxic
i que em pintin la calavera,
serà la darrera de les ofrenes
quan tu tinguis blanques les trenes
i siguem al darrer tren, al primer.
Hermètics, críptics, serem el far,
encara que no hi hagi més temps,
tot pot ser a la inversa, diferent,
ho sabem, per sobre de tot som món,
som estels, pluja d’astres i temps.
Si tenim només un moment per mirar-nos
que el mirall còsmic ens torni la imatge,
les poesies futuristes així ho reclamen
i ens diuen que ara més que mai és possible,
que l’impossible fa molt que va desaparèixer.
Dóna’m una pista una senyal, la interpretarem,
als rails d’una via que té múltiples direccions
hem après que la vida no acaba a aquest planeta
que cal visualitzar per crear, sentir per veure.
Hem fet poblats amb roques lunars,
de tots els planetes de la galàxia,
de cada lloc n’hem tret alguna cosa,
de cada indret hem aconseguit la calma,
deixa’m sol amb les meves paranoies,
en elles no vull que hi hagi ningú,
només teories i encara més instants,
doncs a cada moment hi ha una idea.
Idees complexes amb els seus nexes
amb una realitat que pintaven fàcil
i allò més complicat és veure’t nua
quan han volgut vestir-te al néixer
i som l’espermatozou que no existeix,
encara, molt abans del primer contacte,
abans del sexe entre tant amor etern,
sempre et guardaré al cor, al cap.
No hi ha temps, hi ha milers de colors
a les terres que mai no conquerirem,
les estimarem, viatgers del cosmos,
fent noves obres allà on calguin,
totes juntes serà més fàcil el canvi,
canviarem els ulls de bou, qui ho sap?
per altres filigranes d’altres galàxies,
entendrem tot allò que mai vam entendre,
ja saps: “no hi ha temps de mirar enfora”.
***
Darrera: Tornem als marges dels camins
Allà per on ronden les cabres alades,
tornem als marges dels camins, junts,
plegats, en estampida, no volem aturar
les ganes que teníem i tenim de viatjar
i així emprenem el darrer dels vols,
dins la càpsula, resta al subsòl,
sota el cos d’aquell home vell,
tu al mirall, jo al mirall,
dins l’espill som aquella vella,
aquella bellesa primigènia, nua,
connectats pels óssos, sempre units,
unides, a l’últim sospir que és primer,
a aquesta poesia, la que tanca el llibre
sobre la càpsula on ja ens vam muntar
en un primer instant, ara aterrem
a terres properes i llunyanes,
per tornar al far aquell
de l’illa mediterrània,
al costat de Mallorca,
a l’illa de Cabrera
on tot és com era,
on neix la nova flama
que encendrà els ulls,
els teus ulls, els meus,
sense pensar-ho gaire ni gens,
els gens i l’ADN ens tornen
per fer-nos d’espill còsmic
quan no hi ha més, arribem,
dolços i salats, llet i mar,
de l’origen de tot, a la cova,
encendrem el cigar per l’ocasió,
varats a un extrem de l’arxipèlag,
veient l’hort i els marges d’or,
amb les pedres precioses creades
de nou, però com si fossin antigues,
amb la caseta per qui vulgui viure-hi,
amb tants cossos com faran el ritual,
ancestral, el del dolmen de les bruixes,
bruixots com som encendrem el cel amb llum,
el sol que creixerà dins la nostra calavera
enlluernarà tants somnis com teníem d’infants.
Ja vells, sota els nostres peus, la càpsula,
tornem al far, mai oblidarem aquesta terra,
per més viatges tenim la certesa de l’amor,
de l’odi si odien, no posem cap galta,
ni la primera ni l’altra, intactes,
només tracte i tacte amb els germans,
amb les germanes, família i amics,
tota la resta no importa, és sobrer,
només la poesia m’acompanya i em té,
és un tot, és el camí, el nostre sender.
***
