Pròlegs que va fer la Carolina:
***
EL VERS DARRER VOLA DOLÇ
El darrer vers augura un vers etern, un vers que tot ho diu i no diu res, un vers que coneix la veritat absoluta i el sentit real de les nostres vides. El darrer vers pretén ser l’últim abans de morir, abans de ser l’últim sospir, l’últim alè d’una vida consumida. I és en aquest context que vola dolçament, de la mà de tots nosaltres que llegim les seves paraules, mots encreuats que cerquen la solució per trobar un món millor on les regles les marqui la felicitat. El vers darrer vola dolç d’en Daniel Ferrer és producte d’una sèrie d’inquietuds que l’acompanyen en el seu dia a dia, dels seus somnis, de les seves frustracions, de les seves motivacions, dels seus anhels, dels seus mals de caps, de les seves preocupacions, dels seus moments bons, de tot allò que passa pel seu cervell a gran velocitat, sense de vegades parar. El vers darrer vola dolç és una lluita interior amb els alts i baixos degut a les circumstàncies de l’amor i el desamor. La impotència davant una corrent que se t’emporta sense gairebé poder fer res fa que de vegades somniem en arribar al moment en què volarem tranquils… en el darrer instant. Us endinsareu en el món d’en Daniel amb un vol baix i planer, sobrevolant la seva essència, gaudint de la seva tendresa, impregnant-vos de la seva sensibilitat i fent-vos ressò de la seva lluita en contra de les injustícies que ens envolten. Llegiu el darrer vers de El vers darrer vola dolç dolçament.
Carolina Ibac Verdaguer, 9 de l’11 del 2010
***
ALES BLAVES
El color de les ales, són ales blaves aquelles que escriuen a l’albada, missatges desxifrables només per l’ànima blanca. Són ales liles aquelles que dibuixen el vers lliure
dins la mirada del darrer alè abans de no viure. Són ales grogues aquelles que il·luminen la cara
reflectida sobre la mar ensucrada pel nostre ara. Són ales verdes aquelles fullejades a cada arbre que amaga follets entremaliats cercant la fada. Són ales roges aquelles que sagnen del meu cor
roent l’últim batec d’ales d’aquell ocell mort. Són ales negres aquelles que neden en el no-res, més enllà de tot el que coneixem. Ales blaves, ales salades. A les blaves i a les morades.
Carolina Ibac Verdaguer, 1 de l’1 del 2011
