(Portada de @lilademente)

***

Portada de @sepiaalajillo

***

MOTS I ÀTOMS (2022)

-Petit recull inclòs a BESAR EL SOMNI-

(Inici: 05/05/2022)

***

Besar el somni, els àtoms i els mots

És una bicefàlia, un llibre amb dues parts,
besar els somni, els àtoms i tots els mots,
són deu, onze anys, un parèntesi, una dècada,
s’uneixen les forces i el robí aviat naixerà,
tants somnis com duem al cor no poden morir,
si la sort no acompanya serem encara més forts,
desafiarem les lleis i les normes una vegada més,
serem llibertat quan les cadenes volen imposar,
serem el vent que s’escola i no s’atura mai,
un breu alè de vida, la vida sencera, lliure,
besar els somnis és fer la utopia, realitat,
aquest recull poètic vol ser un altre cant,
una cançó que s’allarga i s’escurça, depèn,
depèn de les hores, els dies, anys i segons,
pot ser el càntic de les cantines i tavernes,
de les certes, de les autèntiques, les antigues,
pot ser una dansa oblidada a un pergamí antic,
un somni incandescent d’ales liles i blanques,
fades besant la caixa roja de la ressonància,
com una fragància que s’encén amb la màgia,
com un glaç que congela i cristal·litza,
convertint els fluids en pedres precioses,
així veig allò oníric ara mateix, creix,
creix la voluntat de fer-ho tot realitat,
besar el somni, àtoms, mots, la bicefàlia.

***

Infern de bates blanques

Vaig estar a un infern de bates blanques,
dins el cap tot era confús i ben estrany,
estirabots als pensaments, tempestuosos,
milers de diables controlaven els dies,
foc als queixals, foc al cervell, foc,
flames enceses que mai no s’apagaven,
guspires a les paraules, a les mirades,
calant fogoses figures roges i grogues,
al mirall esquinçat, escapçat, ratllat,
sense vidres per no auto-lesionar-nos,
caure des de un tercer pis i no morir,
fugir d’ambulàncies i de policies,
tornar a sentir l’opressió, tancat,
podria explicar-ho de moltes maneres,
no és el primer poema que ho descriu
però cada vegada és ben diferent,
distints versos, distints verbs,
altres maneres de definir-ho tot,
altres situacions, altres records,
per deixar-ho explicat tot, tot.

L’infern per on he passat queda lluny,
és lluny el barranc, el buit, l’espant,
és lluny la por, el trasbals, el neguit,
l’escriptura automàtica encara ara mana,
em mana, vull tenir sempre aquesta musa,
aquesta fada, com una infermera estimada,
llum als ulls foscos de la nit estranya,
infern de bates blanques, infermeria dolça
quan em parlaves, quan l’amor em donaves.

***

El cervell dels fongs

Fan de la vida un cicle i del cicle, vida,
són l’ànima de la terra, del bosc, de tot,
tenen les membranes per donar vida i mort,
són a l’hort, als arbres, al mont, al cos,
tenen vitalitat, són al cervell del món,
s’estenen, s’arronsen, donen bolets i verd,
vermells, grocs, ocres, liles, transparència,
el cervell dels fongs pensen si no ho vols,
si ho vols, tan és, ells tenen la memòria,
l’amnèsia, dependència i independència,
depenen de tu i tu depens de tots ells,
són residus i són origen, lloc i raser,
tants mil·lennis com mil·lèsimes per ser,
per créixer, per néixer, són a tot arreu,
no tenen preu, no tenen creu, no són res
per ser-ho tot, són la llavor i la flama,
són el teu ventre, els teus peus, el cap,
són llar i són excusa, són lluna i astre,
uns petits-grans fongs que tenim d’aliats,
mentre vivim, fins que siguem enterrats.

***

No som allò que diuen de nosaltres

Parlen molt de tot allò que fem, que diem,
però no som pas allò que diuen de nosaltres
més aviat som la barreja de qui creiem ser,
de qui voldríem ser, quan fem les passes,
a cada pas ens vertebrem, ens coneixem,
ens forgem i anem refent tots els camins,
ens donem les claus per anar obrint panys
i si de les seves boques surten paraules
bé poden ser per construir o per destruir,
però no depèn pas de nosaltres, no pas,
depèn dels altres i no som allò que diuen,
potser només l’ombra de qui creuen que som,
potser la llum enlluernadora del sol tendre
o el bes de pluja dels ulls plens de neguits,
per la llarga espera que em du als braços,
als teus braços, sóc el que diuen els llavis,
els teus llavis, sóc el que dius i amagues,
el que amaguen les teves paraules preses,
preses per una boca ja cansada d’esperar,
però no som allò que diuen de nosaltres,
som lluny de tot allò, som el que resta,
la suma que falta, perquè som el no dit,
el no-res i tot alhora, tot a la vegada.

***

Surt el sol, llevant del món

Surt el sol, la lluna dorm, llevant del món,
surt el sol en només un segon, la platja dorm,
desperta, obre els ulls, un dia més, res no és,
tot sembla ser, encara és d’hora, la pluja cau,
els núvols es trenquen, la nit ja s’allunya,
l’ombra dels teus ulls em miren amb calma,
les teves cames separen els llençols i somrius,
riu el dia, es desfà en plors la nit antiga,
hem decidit sortir, trobar noves dreceres,
antigues, feres adormides, marges irreverents,
a contracorrent del sistema, fent viva la flama,
encenent-ho tot, incandescents dins la utopia,
trobant a cada racó nous motius per ser i viure,
trobant raser a cada somriure per ser més lliures,
així despertem quan surt el sol, llevant del món,
les ones pentinen un somni tan vell com màgic,
enigmàtic i pur, com les llunes que van venir
a fer més dolç el bressol dels somnis infants,
ara que el món obre les parpelles de nou
les pupil·les capten el nou instant suau,
dures, les roques, fan de contrapunt,
són a punt la dreta i l’esquerra,
balança certa d’equilibri just,
el blanc i el negre, nord i sud,
hemisferis d’un cervell envellit,
tornem al llit, el dia ja mor,
demà sortirà el sol, llevant del món.

***

Impúdic dictat

Impúdic dictat el de la nimfa que ara em parla,
que em xiuxiueja a cau d’orella les paraules,
que em diu que haig de dir, sense filtres,
sense vergonya, sense censurar-me,
són imatges i versos ben encesos,
des del fons del bosc més fosc
el seu lleu perfum m’embriaga,
és la dolçor del rierol i el llac,
és la salabror de la mar en calma
o ben furiosa, emprenyada, cabrejada,
tan és, ella em dicta ben impúdica,
ha descobert la manera de fer-ho,
sense por, em fa l’amor a l’oïda,
com si no tingués ningú més al món,
és la dama sense rei i és rodamón,
de vegades tan rica com tan pobre,
és la veu de la gent que viu al poble
i també la de la ciutat somniada,
impúdic el seu dictat, tot ben nu,
sense mètrica, sense aritmètica,
sense física ni química, mots i àtoms,
com un salt sense xarxa, niu d’ocells,
tendresa als ulls de tota aquella gent
que s’agrupa a la plaça per a celebrar,
és el recital quan no queden engrunes,
només el pa que ens cal per seguir dansant,
entre aquestes línies, en l’etern dictat.

***

Una poesia d’amor que t’arribi al cor

Vull fer una poesia d’amor que t’arribi al cor,
vull que les paraules i els versos puguin dir
tot allò que callo quan et tinc tan a prop,
fer com la mar quan ve i va, quan va i ve,
estimant les roques i la sorra, les algues,
estimant les teves natges, cabells, cames,
vull ser la calma després de la tempesta,
el port pel vaixell, la nit per la lluna,
la lluna pels teus ulls, els ulls per la llum,
vull escriure’t un poema enamorat de tu,
i malgrat no sé de la teva existència
jo t’he fet present en molts moments,
aquesta poesia vol ser un reclam, un clam,
una força adormida a les teves mans d’estiu,
un caliu al niu a l’hivern de les ànimes negres,
foc, riu que escriu, entre muntanyes, el teu nom,
el nostre dins un cor, de joves, a aquella escorça,
a l’arbre mil·lenari, escrit només amb saliva,
la dels nostres llavis, després de besar-nos,
en el somni hi ets, ets aquesta poesia d’amor.

***

Ballaré al ritme dels teus peus

Tornaré a la cova d’aquella plaça reial,
ballarem al ritme de la música rockera,
ens desfermarem, serem dos bojos més,
cervesa, sexe, més drogues i músiques,
recordarem quan érem adolescents,
els primers amors i tot el kharma,
tot allò que tornava i el que fèiem,
quan érem ombres negres pel raval,
pel casc antic, per tot el gòtic,
ballaré al ritme dels teus peus,
dels teus braços, dels teus cabells,
serem dos cervells al ritme del temps,
atents als canvis que fa la lluna al cel,
quan sortim i ens miri entre les palmeres,
asseguts als bancs que van separar,
barrejant un altre cigarret,
la ciutat despertarà humida
i les llaunes rodolant
seran el buit de la festa,
la farra acabarà amb els dos
però quedarà temps per estimar-nos,
nus de nit, nus de música, nus de roba,
plens de records, adolescents-adults,
tot torna, fins i tot el perfum
de matinades creuant la ciutat,
ballaré al ritme dels teus peus.

***

Muntanyes cremades

Ja no hi ha arbres, verd, estacions cremades,
estiu de foc, brases enceses, troncs roents,
roig que venç el blau i la verdor antigues,
mires al cel, plegat de cendres, sense ocells,
et mires les mans sagnants, ferides obertes,
som lluny de la frondositat, foscor al bosc,
mut, a la gàbia, com el vol que no és lliure,
ens aturem pels marges de corriols i de rius,
no hi ha rialles, bromes, el riure ara es mor,
no romanen les tiges, els bolets, els fongs,
tot és dissolt, com la pena quan encén el sol,
els seus rajos tot ho diuen de les pèrdues,
són llàgrimes vermelles, sanguinolents trams,
els piròmans es freguen les mans, tot és foc,
faran urbanitzacions cares, explota el ric,
muntanyes cremades i especulació a l’entrar,
després de tants anys donant color a la cala
ara els pins es socarrimen i ja no rimem
amb la bellesa del cant dels bruixots fugits,
fugim de les muntanyes que van a besar la mar,
aquesta terra pateix, no són éssers humans,
ja fa molt que els seus actes són esclaus,
de la riquesa dels palaus, no són gent de pau.

***

Rebel·lió i acció

No hi ha més opció, cal rebel·lió i acció,
cal que la revolució arribi a cada racó,
que la revolta ho capgiri gairebé tot,
poques coses podran salvar-se, al final,
serem senyals als fanals de les nits negres,
lluents, brillants, com la llum blanca de lluna,
reflectint la lluminositat més enllà, la lluita,
necessitem canviar tantes coses… feina dura,
pura, de la que val la pena fer, refer-la,
rebel·lió i acció per ser més tu, més jo,
per ser més nosaltres, ja lluny d’ells,
ells, mandataris feixistes, no duraran,
desapareixeran de la terra, és l’hora,
si sentim odi és pels seus assassinats,
per la seva trista realitat, pel mal perpetrat,
han deixat una estela de sang arreu de la ciutat
han anat contra els negres, els homosexuals,
els transsexuals, els comunistes, anarquistes,
nosaltres anem amb força contra ells,
som antifeixistes fins al final,
fins al final dels temps,
la terra rebrotarà,
rebel·lió i acció!

***

Hi ha un monstre al sostre

No deixo de menjar sostre, allà hi ha un monstre,
un reflex del pitjor de mi, una imatge deformada,
de tant en tant una fada passa mentre és estimada
per la meva ànsia i el meu neguit, sempre de nit,
no trigo en adormir-me als seus braços amorosos
i m’entrego pacient als somnis que no recordaré,
generalment, i si els recordo: monstres i fades,
imatges crues i també nues, de lletjor i dolçor,
ben barrejades al sostre que hi ha dins la ment,
són moments que les ànimes algun dia vivim
ens trobem amb la pitjor i la millor versió
i tan és així que el ying-yang pren força,
l’etern equilibri de forces entre fada i monstre,
menjant sostre a deshores, dins del nostre somni,
quan el recordem ens parla una mica de nosaltres,
quan no el recordem viatja pel nostre subconscient
fent huracà entre neurones, electricitat i aigües,
fent ràfegues de vent, de llevant o bé de ponent,
tan és, cal força perquè el velam de la ment
navegui amb rumb cert, entre el bé i el mal,
fent cas de la fada, deixant de banda el monstre,
fent cas al mestre com a company de viatges,
el professor que som nosaltres mateixes,
ànimes lliures sense lliçó ni exercicis,
sense exàmens ni proves, escrites o orals,
més enllà de les aules, amb el monstre al sostre.

***

Ja és història

Això ja és història, de la viva, de la nova,
una història per on passem sense adonar-nos,
o potser sí, però que balla amb els ulls clucs,
sense el cap cot, amb el somriure als llavis,
amb el plaer al cos, amb la joia dins el cor.
És la nostra història, història d’una vida,
d’un batec, de la tornada, d’allò que vindrà,
després, quan s’apaguin els llums i la música,
quan acabi el ball, amb la mel dins els ulls
per veure dolça i enigmàtica tota la realitat,
ja és història la tendresa de la bellesa,
ja és història el que et dic sense mots,
ja és història la nit de les ànimes preses,
no és història el futur que està per arribar,
no és història la burla dels opressors,
però la història la farem tu i jo, tots,
volant alliberats per un cel no creat,
per damunt del conreu, arreu del país,
ja és història el poema pels teus ulls
fins que tornis a encendre’l amb la mirada.

***

Les coses que mai no escric

Vaig dir i repetir mots per a ser
per assolir-los, hi ha mots que no,
aquestes paraules no hi surten pas,
fregeixen, frisen, escalf, afegitó,
són paraules que han quedat a l’oblit
dels versos que he anat escrivint,
de deu en deu i de vint en vint,
sense comptar ni síl·labes ni mètrica
tot han sigut imatges i accions,
propostes i teories, noves fites,
del que mai parlo és del que no sé
del que parlo és per haver-ho viscut
d’una manera o d’una altra, canviant.

Del que no escric és del teu oblit.

***

Creixen les plantes dins la cova, a l’ombra

Les plantes dins la cova, totes a l’ombra,
van creixent ocultades del món i dels ulls,
s’amaguen, no volen ser domesticades i mortes,
alguns s’han afanyat a dur-les a casa seva
però la bellesa viu a les penombres salvatges
i si volen poden viure a les mines, a les coves,
són plantes molt antigues, vénen de molt lluny,
són el respòs de les flors difuminant les olors
que pinten a les parets com antigues pintures,
de les rupestres, són colors vius i vermells,
fets amb la sang dels animals que han caçat
dels rituals que encara perduren avui dia,
abans a les coves, ara als museus, arreu,
exposicions on també hi ha plantes i flors,
semblen domades, domesticades, però…
segueixen lliures i salvatges, vives,
fent la fotosíntesi amb els teus ulls,
amb la frescor de l’aigua quan les regues,
han deixat el lloc original per ser amb tu,
amb nosaltres, tot i que vulguem viure salvatges.

***

Àtoms i mots als toms mai tombats

Entre àtoms els toms escrits mai seran tombats,
els seus mots alliberats viuran, lletres lliures,
llibres i llibretes extretes de paraules certes,
concises, exactes, planes, esdrúixoles, bruixes,
paraules, mots, imatges, signes d’altres mons,
llum als ulls, carisma del teu tarannà, ample,
ple, volant sense cel, planejant sense ales,
somrius, res ens manca, potser la portada,
un dibuix, una fotografia, pròleg i epíleg,
en les línies viuen les ànimes més pures,
les diürnes, les nocturnes, totes nues,
caminant i banyant-se a la mar de tinta,
dansant sense roba per les cales del desig,
al mig del somni que mai s’ha adormit,
que resta despert per les hores lliures,
àtoms i mots als toms mai tombats,
les tombes de les paraules mortes
són obertes per sacrílegs críptics
que volen fer renéixer els mots,
massa absorts, sort de la sort,
al final reneix la força del verb,
verd, entre els matolls mil·lenaris
que es reflecteixen dins l’ambre antic.

Els mots, com els àtoms, perduren,
dins les línies, tota la matèria.

***

La tendresa de fer-se pas entre els arbres

Obrint-nos camí entre els braços dels arbres,
abraçant l’escorça i besant les fulles tendres,
regalimant el suc entre les tiges verdes i nues
així em sento aquest matí de tendresa ben viva,
com si fóssim fosos fent fondes figures finals
que fan el primer pas per començar a besar-nos,
formes formidables fornicades fermament,
pel fer dibuixos nus a l’espai, a l’aire pur,
som la tendresa dels arbres i abracem la llum,
mullem el moll de l’os amb el llom de la font,
d’ella broten les aigües que ens faran viatjar,
són barrejades des de la profunditat del bosc,
fongs, llavors, terra, arrels, pedres, nits,
foscor i claror destil·lada en aigua cristal·lina,
com una droga que costa molt de deixar,
la tendresa de fer-se pas entre els arbres,
les onades d’aire, les onades de pluges,
les sabates foradades i els camins de pols,
les butxaques plenes de somnis i teories.

Tendre, viu, imantat, el somni és ben ple,
som on la lluita comença i mai no acaba,
entre els arbres aprenem noves paraules,
reneixo amb força entre la foscor dissolta,
després la tarda ens donarà la resposta.

***

Quan ja no hi hagi camí ni drecera

Quan creiem que ja no queden més sendes,
quan veiem que ja no hi ha camí ni drecera
és quan comença el goig de sentir el cor,
com vola, sense marges ni delimitacions
sense les senyals viàries, sense semàfors,
sense bancs ni faroles, bars o cantines,
s’allibera en el vol sense sentir el sòl,
sense ser esclaus de les passes tristes,
de les sabates, de les botes, les bambes,
sense camí ni drecera el cel és ben ample,
deixa veure’s amb el blau intens, núvols,
ocells, estels, lluna, sol, foscor, claror,
quan no hi hagi camí ni drecera despertarem,
som on som -com deia l’antic poema- pel sol,
degut al sol som qui som i no desesperem,
som un cant intens, que travessa tot l’espai,
som la tendresa de cada besada que s’esfuma,
el fum que emergeix ràpida o lentament,
sense carreteres ni autopistes naveguem,
si hi ha esteles al mar, és per tu,
si hi ha vaixells lliures, també,
si hi ha veles llatines, pel somriure,
si hi ha llum als ulls, per la brillantor,
si hi ha brillantor és que fem un nou vol.

Sense dreceres ni camins som diferents, ben distints.

***

Nosaltres i els astres

Aquí estem, nosaltres i els astres, al món,
som passatgers d’un viatge que fem junts
cada dia al aixecar-nos, en un nou vol,
cerquem el millor camí per brillar, purs
i ens colem entre esteles incandescents,
a l’univers de la mirada de les estrelles,
som nosaltres i els astres, tot un món,
donem llum a les idees i a les il·lusions
fent de les passes lúcides, les accions,
a cada instant canviant cada horitzó,
així et veig avui, amb l’olla quan bull,
vull sentir la teva barreja amb mi,
ben endins de mi, jo sé que ets tu,
ets tu qui et barreges i neix el pas,
aquest pas entre nosaltres i els astres,
entre vosaltres i nosaltres, no són ells,
ells, ja ho saps, no seran pas llum ni estel,
són una insípida sopa grotesca que fa ferum,
una fosa sèptica, un clavegueram, la pesta,
nosaltres i els astres tenim la barreja,
nosaltres i vosaltres tenim la combinació,
una sopa alquímica de bruixes i bruixots
al calder universal de gel i de foc,
congelant els fluids fins cristal·litzar,
així entenc la màgia fins que cal salpar.

***

La confiança és l’aliança

La desconfiança no és l’aliança,
el que trenca la vella balança
dels ancestres que ens uneixen,
passats els anys i els segles,
cal que confiem l’un en l’altre,
sense pensar-ho tot a l’inversa,
com si tot estigués ben capgirat
allò negre és negre, blanc, blanc,
i a dins nostre hi ha el ying-yang,
tenim coses bones i d’altres no,
però l’essència és l’essència,
cal veure enllà de la presència,
de tot allò que és supèrflu,
no som superiors,
no som inferiors,
no tenim temps sense tu,
no hi ha temps sense ella,
ell, sense tots nosaltres,
jo estimo la confiança,
no m’agrada desconfiar,
jo estimo la llibertat,
tot resta per fer,
confio en tu.

***

Sense treva ni pacte

Ni treva ni pacte amb el sistema,
faré allò que cregui que he de fer
sense pensar en les conseqüències
si no és per pensar en resultats
de tots aquells somnis i teories,
els minerals són una revolució
roig intens al robí que ja venç,
un estel vermell dins de la pell
tatuat a les venes més ardents,
no vulgueu les mans plenes de sang
no vulgueu matar als nostres germans
que de la força i de tota la fura
sorgirà de tots els focs l’espurna
que cremarà les vostres bases,
aquestes bases piramidals crues
que fan de la tendresa un insult
per les vostres ments obtuses.

Sense treva ni pactes,
al sistema s’ha de vèncer,
refer cada camí i cada senda,
amb la bellesa de les hores,
amb els somriure dels vents,
amb tota l’estima i combats
des de la germanor i el cor,
en lluita permanent,
contra aquesta gent.

***

Tornar a ormejar la barca

Hem passat tants anys malament…
les coses passaven pesades i dures,
un dia podem tornar a ormejar la barca,
el rumb, preguntar-nos qui volem ser,
quina d’aquelles persones del passat
no pesa dins la nostra ànima lliure
i fa més senzill el gest de viure
o bé reinventar-nos del tot,
deixant només l’essència, o no.

Els poemes deien que sempre hi ha via,
que malgrat sembli que estem perduts
arriba el dia d’alliberar-nos i ser,
aquest és el dia, el matí ara arriba,
una matinada de perfum d’aquella fada.

Tornar a ormejar aquella barca, la vida.
Les arrels ens acompanyen si les vols,
si les volem, l’essència és consciència
però de vegades la inconsciència venç,
reinventar-nos del tot ja és oblit,
no saber ni tan sols qui som,
no poder-nos mirar als ulls,
no reconèixer-nos, cal pau,
però podent-nos mirar al mirall.

***

Fluids dividits

Al nostre cos, els fluids estan dividits,
la sang dels dits no és la llet dels pits,
l’orina és l’or abans de ser cristal·litzat,
el robí és la sang dels nostres avantpassats,
a la terra ara sobrevolen els nostres caps,
són aus, de plomes suaus, mai esclaves,
lliures com el vent que persegueixen
i que les persegueix i tot segueix,
ja ho saps, ja ho veus, t’ho creus?

Jo segueixo i el ridícul no és meu
en tot cas és el dels feixistes
que no estimen als nostres artistes,
seria impossible barrejar esvàstiques
i estels rojos com el robí més pur.

A la revolta només li cal el teu pas,
el meu pas, el nostre pas, ara o mai,
és el moment precís per fer-ho màgic,
físic i químic, la quimera és vella
i ens mira amb mirada nova i ben viva,
és la utopia vestida de realitats.

Fluids dividits quan tot ja és escrit
abans de donar pas a la màgia del crit
que és l’altaveu de la sirena, a la barreja,
com al primer llibre de contrastos,
de tasts, d’arts sense cap artifici,
fent de la poesia el nostre ofici,
sense deixar cap fluid sense orifici,
deixant de banda l’escatologia,
fot fàstic la seva riquesa buida,
serem la mescla de tota la gresca,
barrejàrem els fluids per fer-ho senzill
ara les nostres mans són de minerals,
els nostres cossos també, i així etern,
l’antiguitat d’una pedra marcarà el preu.

Sense capital el mineral brotarà lliure,
brollarà a les fonts que tenim tan endins.

***

Aquesta no és la meva història

Explicaré una història que no és la meva,
és una vida viscuda per algú que no sóc jo,
són vivències que vaig aprendre parlant-hi,
xerrant amb ell, un ésser de llarga barba,
tota blanca, amb pocs cabells, ben calb,
era un xamà, mig alquimista i mig druida,
em va explicar que m’esperava més enllà,
que algun dia ens trobaríem, passat tot,
vaig fer-li cas, ell està a l’altra dimensió,
camina com ho fa el foc, sense ombres vola,
és com un ocell de cendra que ja ha escapat,
ha deixat una estela roja com les revoltes,
vermella com els teus ulls després de fumar,
un camí que no vol verí i que és el teu destí,
una trobada més enllà de la mar que viu calma,
ell ens espera, passades totes les nits vives,
totes les nits mortes, ell és com aquella llum
travessats tots els túnels quan ja morim,
ell, el seu cos, és la història ja viscuda
quan naixem ens mira amb els ulls ben bruns,
potser podria ser el nostre pare, o bé l’avi,
però és un amic, al mirall, però no és tu…
ni jo… és una ombra d’una altra vida,
un esperit que ens acompanya sempre,
aquesta no és la nostra història.

***

El ferrer

El ferrer forja el ferro ben roent,
el foc és la passió i és l’element,
prepara una arma de temps passats
per una guerra que no ha començat,
que resta amagada, que no es veu pas,
és una batalla incògnita, no remota,
bull al subsòl i dins les mirades,
desolades, per por a perdre la pau,
una pau estèril amb gust de metall,
oxidat, dels que donen infeccions,
a la pell, quan entren als cossos,
com metralla, aquí, ara i més allà,
hi ha guerres arreu d’aquest món,
aquí una de silenciosa i una revolta
que no se sent massa i resta ben muda,
però hi és encara que no la veiem,
és de col·lectius com el dels ferrers
i els ferrers seran els darrers,
arribaran al final per forjar la porta,
per tancar-la amb pany i forrellat,
perquè ja no hi entrin mai més feixistes,
els serrallers, i doncs, seran els primers
per obrir els portals cap a nous finals.

***

Primavera del 2022

Ja és aquí una altra primavera, distinta,
diferent, com cada primavera que hem viscut,
és nova i única i a cada moment esclata, viva,
és la prova de que el món gira i gira… i gira,
és de flors obertes i sol radiant a les platges,
a les places, a les cales, als carrers, arreu,
aquest maig gairebé no hi ha un dia de raig,
la pluja no cau però cau la roba, quasi nus,
així ens veiem passar pels carrerons,
amb poques mudes, amb tot el sol,
bruns i humits, dolços i senzills,
la nostra vida és la sal insubmisa,
la que fa únic aquest mar tan nostre,
la primavera del 2022 és aquí i vivim,
més enllà de tot, de la seva tendresa,
esperant, també, l’estiu, ben viu al niu,
fent caliu, gens passiu, tampoc agressiu,
una estació de l’any, d’aquest nou any…
amb el llibre “Besar el somni” a les mans,
per tu, que ara el llegeixes amb ulls nous,
amb els pits tous, arrebossats de sorra i nit,
prop del pop ferit que lluita dins la seva cova
per reviure i fer créixer de nou les extremitats,
així ens estimem, refent aquest amor ja vell,
vivint l’estiu i aquesta tan nostra i dolça intimitat.

***

Alcohol

Ànimes tèrboles que s’escapcen,
estat alterat de la consciència,
obrint-se pas el subconscient,
la naturalesa del ser ara cau lluny
i obrim portes cap un món irreal,
amb els sentits minvats i esclaus
al beuratge i a tots els seus graus,
som com ombres ballant al seu ritme
i aquesta certesa ara obre els ulls
que s’ho miren amb mirada d’alcohol,
com si després la lluna no hi ha sol,
ens fa ser valents i dansar alegrats
perdent la vergonya, la poca que queda
o la molta, depèn de qui consumeixi.
Jo ara em miro el món des del vagó,
així, amb la cervesa que ja ha vessat
i senzillament veig el món capgirat,
quan passi l’efecte tornaré on era
de moment amb l’alcohol faig drecera.

***

A les platges de les belles fades

A les platges de les belles fades,
bruixes velles i nimfes blaves.
El sol guareix el nostre viatge
mentre rialles i música fan niu
ara que ja arriba l’esperat estiu
l’horitzó és ple de vaixells vius,
les seves veles són d’esperances,
vénen i van al ritme de les onades.

Els quatre guaitant el paisatge,
banyant-nos entre reflex de plata,
res no s’atura i no ens aturem
en la recerca del nostre tresor,
cadascú el seu, cadascú és cadascú,
i així després marxem d’aquest lloc
per trobar-nos amb un vell amic,
el perfum de nimfes i fades aquí,
seguint l’estela dels vells marins,
mengem la carn com una ofrena
i seguim parlant i rient fort,
som cabrons de llargues banyes
i acabem la tarda, ja ve el comiat,
el vespre em torna cap a casa,
queda el record de migdia i tarda,
junts, gaudint de tanta màgia.

***

L’antic règim encara present

Sembla mentida, tants anys i encara gira
la roda del règim dels vells feixistes,
és una llosa, un roc decrèpit a la història
que ens vol enfonsats com vaixell de paper
però no saben que la vida és nostra, tendre,
i és més forta que les seves lleis, carques,
encara dura la terrible por i la repressió,
l’antic règim és encara present i perdura,
però com tot acabarà i serem alliberats,
la lluita no serà eterna ni la guerra,
arribarà el dia de desfer-nos de cadenes,
trencarem amb tanta hipocresia submisa,
tenim les mans i el somni per a ser,
per a fer-ho possible, enllà de tot,
som res, una breu espurna a l’aire,
som tot, aquesta espurna tot ho crema,
cremarà els vells símbols agonitzants,
refarem la història, això és un fet.

***

Mai no despertaré d’aquest somni

Poden passar mesos, anys o segles
que mai no despertaré del somni,
persistirà en mi enllà de tot,
lluny de la decadència i el passat,
lluny de tot allò que ens separà,
és per això que beso la tendresa
amb el moment oníric ben present,
tot és al ventre de la mar infinita,
en els ulls dolços de la abraçada,
en el solcar les ones sense brúixola
només guiats pel timó de les bruixes,
som el desig de les hores guanyades
al temps que s’amaga a la trinxera,
com si no sabéssim de la intempèrie,
de les nits sense sostre ni llençol,
dels dies sense somnis ni desitjos,
per això mai no deixaré de somniar,
no despertaré, seguiré al subconscient
a mans de la teva besada deslliurada
aprenent de cada gest, de cada fada.

***

Quan esdevindrem països lliures

Quan celebrem la victòria, el dia de l’alliberament,
quan esdevindrem països lliures, vindré a cercar-te,
ja nus de temps i d’espais serem el que somniàvem,
éssers sense cadenes, sense cap llei que ens quarti,
sense tortures ni presons, sense rei ni princeses,
sense lladres de guant blanc, sense corrupteles,
defensant a ultrança la cultura i la nostra llengua,
agermanada amb les altres llengües, d’altres terres,
aquell dia no voldrem despertar, dins un somni etern,
segurament ja serem vells, segurament no hi hagi temps
per gaudir plenament de tanta alegria i celebració
però els qui vindran, totes aquelles que han de venir,
tots aquells joves, les joves, els adults, les adultes, sí,
tindran tot el temps del món per assaborir la llibertat
i és tan així que ara deixem ofrenes a aquesta terra,
deixem obsequis, regals, premis, llibres, poesies,
cuidem cada hectàrea amb passió i mirada ben neta,
després de tot som el país i el paisatge, ho som tot,
la nostra grandesa és el tresor de les petites coses,
les petites coses són les que fan gran aquesta terra,
som de la mida dels nostres somnis, som immensos.

***

Terratrèmol de carícies i emocions

Hi ha un terratrèmol d’emocions i de carícies
que s’estén amb força més enllà de la melangia,
de l’enyor i de la tristesa per tanta pèrdua,
sacseja els fonaments d’un sistema decrèpit,
absurd, dels sistemes que volen delimitar-nos,
posar-nos garjoles i presons arreu del país
del poble que vol ser lliure enllà nits i dies,
som la revolució de l’estima, tendresa i passió,
som el vers com escut i la paraula com a arma,
dolçor de verbs escrits amb la sang i la saliva,
amb tot el nostre cor, carregat d’esperances,
de neguits, de lluites i combats que fem cada dia,
només d’obrir els ulls i tornar a sortir al carrer
la nostra fita és veure’ns lliures i plens, tots,
totes, empenyent el futur amb mirada insubmisa,
amb ulls de foc, fogueres que escalfen l’hivern,
el terratrèmol ardent, roent, dels braços oberts,
el terratrèmol d’emocions, abraçades i carícies.

***

Lluny de la llum que prenya el sol

Estic lluny de la llum que prenya el sol,
no estic sol, són amb mi ombres i foscor,
negre solitud quan vull veure-ho tot clar,
clar, cal naufragar, deixar enrere el port
ser amb tu la sort que ha de dur-nos a l’hort
ple de molsa, al test floreix una altre flor,
prenya el sol de llums molles per si vols venir
després de tot som la tendresa de les hores
quan no t’atures i tot el món t’envolta,
la llum dolça del teu cos bru i nu als ulls
em fa pensar que no sóc tan lluny del sol,
que ell em bressola, ben a prop de la llum,
deixant enrere la foscor de cada cor mort
i al costat de la claror d’un estiu d’amor
on un punk i una hippy s’estimen enllà de tot,
sense importar el pas cap al darrer objectiu,
la manera de lluitar, si combatent amb força
o amb una resistència sense violència,
només gaudint del final d’aquesta terra
on ja no calgui lluitar per a tornar a ser,
més enllà de tot i més enllà dels colors
o del negre absolut o de totes les flors.

Lluny de la llum que prenya aquest sol
així em sento si tots no fem un pas nou.

***

Addicció i abducció

L’addicció t’abdueix a un atzucac que es desconeix,
és la contrapartida a hores tan sentides i plaents,
vaig arribar-hi de ben jove sense saber on em duia
i ara que compleixo pràcticament mig segle m’aturo
adolescent etern, es podria dir, però cal madurar?
millor conservar la capacitat d’emocionar-se i ser,
més enllà dels límits que imposa la salut pública,
la porta cap a la percepció, però si ho proves tot,
si després de provar cada cosa ja no hi ha límits
a les finestres i les portes que s’obren als ulls
potser és el moment on la màgia acull cada escull
dels ports imaginats per un veler que no s’atura
i salpa amb el vent en popa cap a nous horitzons
on la tendresa es versa i vessa com la cervesa,
gola avall, si va ser durant temps sense moderació
ara cal fer un pas més i moderar-me, del tot nu,
nu de tota aquella roba nova que m’empresona
dins uns marges i uns límits que fa la falsa moda,
jo no seré qui parli mai malament d’una droga,
tampoc de l’altra ni la de més cap enllà, no,
vull gaudir de l’addicció als moments plaents
on no calguin els estupefaents psicodèlics,
on no necessiti totes aquelles drogues,
respiro, sospiro, la primavera-estiu és aquí
i tindràs temps de dir sí a les drogues
si vols provar-la i que sigui una de cada,
i si jo ara les evito és que ho necessito,
massa temps jugant amb foc, cal reposar,
posar les coses a lloc i fer un nou “tot”,
després de tot això desitjo sentir-te dins
dins meu, com una droga més, tornant-me boig,
encara més boig, tendra bruixa-fada, fem l’amor.

***

Tot depèn de nosaltres

Per més que diguin que no depèn de tu,
que no depèn de mi, tot passa per aquí
per on som, nosaltres ho moldegem tot,
canviem l’horitzó que tenim més a prop
influim en la vida dels altres i elles,
les seves vides, ens canvien el rumb,
l’origen i potser fins i tot el final
però tot depèn de nosaltres mateixos,
fent passes, influenciats i influenciant,
anem cap on els teus ulls em guien,
vull que siguis el timoner una estona,
deixar-me portar per la teva saviesa
i així arribar allà on tu vols,
i així arribar allà on jo vull,
no som el melic del món
ni tot gira al nostre voltant
però aquesta primavera-estiu
és nostre i ho demostrarem
navegant a vela o a rem
serem l’ona i el vaixell,
la barca varada a la sorra,
la cala a un vespre de juny
i el primer sol del juliol
doncs tot depèn de nosaltres.

***

La bogeria de transmetre bogeria

Transmetem bogeria des de la nostra bogeria
dins un camí que es complicat de seguir,
ens allunyem de tot el que fa patir,
buscant un antídot per aquest verí,
seguim per les sendes més boges
i a cada pas transmets bogeria,
fas dels caps tranquils, bojos,
rojos per dins com un robí
de la sang que encara bull,
després de tot som ben folls
i enfollim cada pas i paisatge,
no podem fer altre cosa, tot tort
per la senda de les velles foscors
que fan clar cada racó del pensament
doncs tu saps que la bogeria tot ho cura,
és aquesta barreja que transmet la bogeria,
un reguitzell de sensacions i motivacions,
no ens queden ja més raons ni accions,
ho fem sense pensar-ho, és un segon,
un segon per fer foll el prudent,
un segon per tornar-te ben boja,
un moment per transmetre bogeria
amb la bogeria que ara ens crida.

***

BESAR EL SOMNI (2022):

(Inici: 07/02/2022 – Fi: 02/05/2022)

ESTRENA DEL LLIBRE EL 06/06/2022

***

Pròleg

Aquest llibre s’acaba d’escriure tres mesos després del recopilatori del 02/02/2022, “Aquelles poesies”. És un poemari que, sobretot, segueix parlant de l’alquímia, anant més enllà d’allò escrit fins ara, posant l’èmfasi en fer físic allò intangible, fer realitat allò somniat, com diu el títol de l’obra: “Besar el somni”. En aquest recull poètic hi trobareu, també, poemes que tracten dels temes universals tan descrits al llarg del temps.

He intentat transmetre allò que ha arribat a través dels sentits després del repàs als darrers 15 anys de publicacions poètiques i el cert és que m’he trobat a mi mateix en un moment dolç i plàcid, amb companyia d’amistat i família, amb l’amor i l’humor dels altres. Estones bones, estones no tan bones, estones dolentes i estones pitjors, aquestes poesies parlen de tot i de res, de deixar-se portar, del somni de la cala que encara espera un vespre d’estiu i de la transmutació dels fluids en pedres precioses.

Un altre vegada he comptat amb l’art de la LilaDemente i d’en Sepia per fer la portada i la contraportada d’aquest volum poètic, tot un luxe pels sentits.

Encara espero, a través dels versos, trobar-te, encara desitjo, a través de cada poema, la teva mirada deslliurada, encara somnio, a través de la besada, fer junts tarda, vespre i nit, encara gaudeixo de cada silenci i sóc més lliure des de que vaig deixar enrere falses promeses, paraules i actes. He despullat la imatge que em somreia des de l’altre cantó del mirall, m’agrada veure’m nu de parafernàlia i prefereixo vestir els versos amb la lluna de cada albada. Esperit de les hores llargues dins l’ànima del desig més boig.

A part de “Besar el somni” aquest recull també inclou “Bicefàlia”, uns poemes escrits a dues mans amb en Gerard Quintana al 2010-2011, desitjo que t’agradin!

A la pàgina http://danielferreresteban.cat hi trobaràs enllaços a la majoria dels 20 llibres fets fins ara, així com els darrers reculls poètics i totes les novetats. Allà ens tornarem a trobar, o al carrer, a la plaça, a la platja, al mercat, al poble o per la ciutat.

Que gaudeixis tant com jo he gaudit al plasmar els somnis dels antics druides i xamans, que els versos et transportin i arribis a besar el somni! El robí i cada mineral cada vegada són més a prop! No desertarem!

Llarga vida a l’art i al vers! Per ara, per sempre i per després!

Daniel Ferrer Esteban, Malgrat de Mar, 2 de maig del 2022.

***

La ment no entén de límits

No hi ha límits per la nostra ment,
la ment no entén de marges ni lleis,
es desboca per l’eternitat del ser,
res no importa al nostre cervell vell
que ja ho és d’ancià només al néixer
i per tant ja sap del ball en vida,
fins que s’apagui a mans de la mort
seguirà sense normes escrites o no,
volarà lliure sense cap control,
amb la tendresa com a única bandera
ja saps que a nosaltres res espera,
només tenim neurones per seguir,
entre aigua i electricitat, vius,
perquè la ment no entén de límits,
perquè som malgrat aquests marges
que vol imposar-nos el sistema,
sense fer cas vibrem més enllà.

***

Veig passejar la gent des del finestral

Veig passar la gent pel passeig del mar,
és gent de llevant i de ponent, de vent,
passen amb els seus colors a contracorrent
o a corrent del món, partits per la meitat,
uns podrien ser com nosaltres, altres no,
i intento imaginar-me les seves vides,
si són mortes o bé estan ben vives,
si van o vénen, si esperen o no,
si desesperen o ara ja reneixen,
tot és vora el mar, entre arbres,
des d’aquí puc veure tota la resta,
puc veure persones que es multipliquen
i també persones que es divideixen,
el passeig fa pessigolles a alguns,
que riuen, i d’altres corren,
i d’altres pedalegen veloços,
a poc a poc o bé neden o ballen,
juguen i festegen, s’abracen i es besen,
són l’eternitat que deixa petjada històrica
perquè la història també la fem nosaltres
i les persones sense llum ni esperances
deixen ferides i cicatrius per les vies,
els ocells: cotorres, coloms, gavines,
orenetes… i de nit els ratpenats,
fan dibuixos amb l’estela pel cel,
dibuixos de colors damunt la gent,
ara ja és primavera al finestral,
d’aquí poc gaudirem de l’estiu,
de moment els vianants fan caliu.

***

La força que té l’esperit

No hi ha força més forta que la de l’esperit,
l’esperit és tot allò que no veiem i hi és,
vius o morts, la seva força és ara i sempre,
la seva vitalitat va més enllà de la vida,
és un vent que ho arrossega tot, de cop,
la teva ànima, la meva, la de tots nosaltres,
els altres no tenen força, no tenen esperit,
són morts de la foscor més absoluta i morta,
són els mots mil vegades repetits sense esperit,
sense esma ni ganes, sense un lloc al món
ni dels vius ni tampoc en el dels morts,
la força que té el nostre esperit és verí
per ells, és allò que combat i no discuteix,
sense fer-hi res els allunya, imagina’t fent-ho,
és així, l’esperit és verí mil cops repetit,
és antídot per nosaltres, ens salva sempre,
un cop ens enterrin brotarà entre tiges,
la pluja anirà fent créixer vida i poemes
que els agafarà l’adolescent i el vell,
la mare dolça i la filla tendre, tothom
que senti l’estima ben endins la terra,
noves generacions amb la força de l’esperit
que mai no morirà malgrat ja no hi siguem.

***

Aquests versos parlen de tot… i de res

Quan sembla que no hi ha espais al llibre
apareixen nous poemes al límit de la pàgina,
entre cada marge s’estenen, dir-ho tot i res,
aquesta és la qüestió, destruir per construir,
és així, l’ona que s’endú el castell de sorra
i les mans de l’infant que torna a fer-lo,
tot, res, ser raser i cau a les mans,
fer una guspira i foc, per sempre,
aquests versos parlen de tot i res,
només són un passatemps, si ho vols,
però també són la solució que volem,
perquè la poses tu, llegint-los,
poses la imaginació que manca,
el gra de sorra que fa la cala,
la roca que fa ferm l’espigó,
cada escull que fa el port,
cada vela que fa el veler,
cada barba de mariner,
tot i res, res i tot,
néixer i morir,
això fa el poema,
aquests versos
que són estesos
als marges del llibre
mentre escolto la música
que em farà ser com jo vull,
que et farà ser com tu vols,
així emprendrem el vol,
del res al tot,
i del tot al res.

***

Estela

I ara penso en l’estela del record
en les tardes que jugàvem amb foc,
em vénen a la memòria molts instants
que no tornaran, potser millor així,
ja formen part del nostre passat
de tot allò ens queda l’amistat
que és un tot malgrat l’edat,
i aquest poema vol brindar
per tot el que vam viure,
per les lectures i els ulls,
pels somnis que encara queden,
són versos que sento que et dec,
desprès de tot ets molt important,
sempre seràs dins el meu cor,
passi el temps que passi,
encara hi ha coses eternes
com aquesta poesia, per tu.

***

Per la darrera pàgina

Obro el llibre per la darrera pàgina,
les últimes paraules em parlen de tu,
són línies que em duen a la teva mirada,
dolça, alada, salada, estimada, somniada,
és un volum de poesia escrit fa segles
i tot i així és ben actual, com cal,
com han de ser les obres que perduren,
més enllà el temps, i parlen de nosaltres,
són fulles escrites per poetes ja morts
i tot i així no ho semblen, ja són eterns,
la seva veu és la nostra veu, infinita,
que quedarà passada la darrera pàgina,
que es mantindrà lliure enllà del llibre,
que es vertebrarà nua com la mirada,
aquesta mirada teva d’ulls de mirall
que em donen el reflex del llibre,
que em donen la imatge de la pàgina,
de la darrera pàgina, escrivint-la junts.

***

La llum als ulls del temps ferit

Hi ha un passat que encara ens fa mal,
cadascú amb el seu, i deixa senyal,
invisible a la pell però no a l’ànima
tot i així hi ha una llum que cura,
és una llum als ulls del temps ferit,
tot ho neteja, les llàgrimes dels ulls
el vent huracanat que gira el cervell
les mancances quan arriba la solitud,
la no volguda, que rossega l’esperit
també la incertesa, ho pot tot.

Aquesta lluminositat és un antídot,
és la companyia d’amics i família,
és la certesa que tot passarà,
és el camí de tornar a casa,
un ball sense una màscara
però també un carnaval,
ho és tot aquesta llum,
tot excepte la ferida.

***

Telepàticament i màgicament

Són els versos màgics telepàtics
els que em transmeten el trànsit
i lliure viatjo per la memòria
i pel futur que anirà arribant,
vivint la vida com si fos normal
viure en un planeta que va rodant
al voltant d’un astre de foc,
posant paraules a les coses,
fent frases senzilles i vives,
deixant versos dins les ales
deixant enrere el niu per volar
trobar el menjar i els vicis
i tornar, sense deixar anar
els branquillons per construir
un nou niu juntament amb tu.

Telemàtiques, les xarxes lliures,
són un miratge, masses lligams,
massa publicitat que no té lloc,
voltaré pel mar com les gavines
i pescaré peixos amb un bec d’or,
amb les ales de plata planejaré,
les ones de robí pel reflex solar
faran l’amor amb l’alba del temps
així arribarem a les illes,
voltant pel camí de ronda
arribarem a les cantines
on beurem la cervesa fresca,
on em diràs que vols esperar,
que mai voldràs esperar
i passarà allò imprevisible,
de moment ens comuniquem
telepàticament, màgicament.

***

Si res fos real deixa’m sol amb l’animal

Deixa’m sol amb el meu animal si res no és real,
deixa’m amb mi, mirant-me a l’espill, hi veuré
més enllà del mirall podré sentir-me per dins,
si res no és real sabré que encara em tinc,
no hi ha res més trist que no tenir-se un mateix
i no sentir que l’univers neix i creix, existeix,
per això si tot és un error, si tot falla…
emprendré el darrer i el més llarg viatge
que serà intentar escriure sobre el fracàs,
per si de cas, seré dur i estricte com mai,
sense empatia amb mi mateix, ho cremaré tot,
cremaré els versos enredats dins la xarxa
faré compta nova i deixaré aquesta història.

Potser si dic tot això és perquè no m’ho crec,
no em crec que tot sigui fals, una mentida,
un error, un fracàs, no sento que hagi fallat
i si crema la xarxa no serà per no intentar-ho,
fins el darrer alè del vespre d’estiu somniat
seguiré fidel al mateix i antic estel glaçat,
ens cal el canvi, ens cal gaudir del moment,
tot i així deixa’m amb l’animal si no és real,
deixa’m sol mirant-me al mirall, farà menys mal.

***

La meva vida és la poesia

És la via per on circula el meu tren, la poesia,
és la meva vida, per mi és l’única sortida,
la meva feina i el meu desig, única i ferma,
no entén de complaença ni de fer de balança,
amb ella no vull equilibrar res de res,
prefereixo que brolli lliure, no més,
deixar anar la imaginació ràpidament,
de cor en cor i de ment en ment, sentir,
sentir que la tendresa acaricia la pell,
els meus dits que ballen l’antic compàs,
fer i refer els camins que duen aquí,
dins els versos lliures i l’escriptura
que automàticament em dicta cada passa,
com si hi hagués una musa a les orelles,
a l’oïda, una fada que tot m’ho dicta,
la meva vida és la poesia, no hi ha més,
unes paraules que dibuixin el teu somriure,
riure i escriure, viure per seguir-ho fent,
plorar i escriure, morir i seguir-ho fent,
seguir deixant unes línies alegres o tristes,
unes lletres que sàpiguen allò que ens cal
i a cada pista, a cada senyal, ser gegants
o bé nans, ser-ho tot i, al final, no ser res,
una guspira encesa que encengui el gran foc,
com uns cabrons tornar a la muntanya sàvia
per fer de la poesia la darrera imatge,
si la meva vida és la poesia és per això…
per fer del desig una altra forma de viure,
per fer dels versos el teu cos, etern riure.

***

Boig fins les darreres conseqüències

Estar boig fins al final, fins que no faci mal,
ser boig en un país on la bogeria es persegueix,
no és el mateix, mai no és el mateix, existim,
bojos com som en un deliri permanent, persistent,
de vegades trobem la calma fora del nostre cap,
de vegades dins d’ell i ens donem allò que cal,
d’altres ens morim dins d’una vida poc real…
però sempre som els mateixos, jo i tu, mai ells,
ells, com et vaig escriure, mai no seran nosaltres,
ells són els qui estigmatitzen, no ens veuen,
no ens coneixen, no ens senten, ens volen presos,
viuen en un altre pla, en una altra dimensió
i és per això que no volem ser com són,
ja ens agrada aquesta bogeria dolça,
ja ens agrada ser diferents a ells,
bojos fins les darreres conseqüències.

***

Llunàtics, estàtics, mai apàtics

Som llunàtics a la lluna que ara s’amaga
en aquest dia ple de llum d’aquest sol,
estàtics ens quedem damunt la sorra
d’aquesta primavera, d’aquesta platja,
mai apàtics, sempre amb ganes de fer-ho,
de tornar-ho a fer, sabem allò que cal,
potser escriure fa que perdi tot el mal,
les lletres em curen i no vull naufragar,
entre els versos veig els teus ulls clars,
els teus ulls foscos, la mirada bruna i nua.

Entre la bellesa de la nocturnitat
he trobat la tendresa de la foscor,
llunàtic, estàtic però mai apàtic
he caminat entre les brases i el foc,
entre el roig i el grog al gorg,
entre dones d’aigua, entre matolls.

Llunàtics som, aquesta lluna mana,
estàtics ens quedem petrificats
dins dels cràters que ella dibuixa,
sense que ens atrapi la apatia.

Som allò que sempre volíem ser,
som el vers i també tot l’univers.

***

Ombra d’ocell dins el sol

M’ha arribat la seva ombra a l’estació,
al meu poble natal, on badà l’ona
permetent que jo naixés i que creixés,
l’ombra d’un colom, gris com ell sol
creuant el cel en el vol fins els ulls
els meus ulls, carregats de tarda i mar,
a la llunyania, damunt les vies,
un ocell que ja forma part de mi,
un vol que ha deixat la seva estela,
una ombra que és negre i de foc,
com la tarda i també aquest sol
i pujo al tren i es ple de gent,
em queda tot el Maresme a travessar
passant per Montgat, fins a Malgrat
i tot que l’ocell ja no acompanya
la mar fa d’antídot per aquest verí
que és no veure’l més al cel
però ja en vindran d’altres,
els descendents dels dinosaures
sempre acaben per tornar a venir
com la pedra que fa aquell menhir,
com els dòlmens al poble estimat,
tot torna i a la llarga tornarà
el vol d’aquell ocell i l’ombra
algun dia travessarà aquest cel
com jo ara travesso la comarca.

***

Dels moments difícils en farem de fàcils

Hi ha moments que cal fer fàcil allò difícil,
hi ha instants que necessiten canviar-ho tot,
no n’hi ha prou en plantejar-nos-ho, cal ser,
més enllà de tot, la llum i l’ombra equilibrada,
veure que hi ha més camins i senders ocults,
que no tot és blanc o negre, que hi ha matisos
i és tan clar i obvi que potser millor no dir res
però si no digués res com ompliria aquest poema?
Com diria què és fàcil per mi i què és complicat?
Potser el més difícil d’aquest moment no és això,
no és escriure’t aquests versos, és viure’ls,
patir-los a la pròpia carn, és anar endavant,
deixar enrere allò que m’abroma, ser complert,
sentir la tranquil·litat, la calma i la pau,
dels moments difícils en farem de fàcils,
àgils caminarem pels núvols, peus al cel,
sense tocar al terra, cal fer-ho senzill,
viure a l’illa del somni creixent, roent,
no sempre ho podrem fer però ara és d’hora,
d’hora per intentar-ho, mai no serà tard
i si allò difícil tarda en fer-se fàcil
agilitzarem els tràmits per fer-ho possible,
potser ens caldrà passejar al costat del mar,
pels corriols, muntanya endins, però amb tu,
amb mi, sols o amb companyia, però millor junts,
qui ens diu que la terra no espera el somni?
el somni que fem a cada passa per fer-ho fàcil,
ja hem fet les coses massa complicades,
potser ha arribat el moment de simplificar-les.

***

Tot per fer-ho realitat, tot està a un pas

Tot és tot, sense excuses, sense renúncies,
ho tenim tot per fer-ho possible tot, i més,
no hi ha temps per aturar-nos, hi ha vida,
vida per sentir encara més vida, amor,
hi ha amor als ulls dels nostres amors,
hi ha una lluminositat tota roja de robí,
hi ha claror groga d’or brillant al fons,
hi ha el dia amant pel sexe i les mans,
hi ha la “hasha” que encara ens empara,
les estrelles lluents de safir i ambre,
arbres verds d’un verb indomable de cel
que conjuga tot d’instants inversemblants
com la sembra que el prat ha deixat,
com la llavor que ho farà créixer tot
i com et deia “tot és tot”, ho tenim,
tenim el cor per sembrar la terra,
tenim els minerals que ens calen,
les pedres precioses més boniques,
tot per fer-ho realitat, és a un pas.

***

Viure per escriure i renéixer a cada vèrtex

A cada vèrtex d’aquesta vida vull viure,
vull viure per escriure, riure i sentir,
sentir el teu batec prop del meu cos i cor,
roc a roc, durs, fer de la penombra la llum,
mullar els llavis amb el fluid de la claror
per de flor en flor ser una abella més,
viure entre matolls, als marges, al límit,
al límit de la tendresa per sentir força,
al límit de la força per sentir l’empenta,
al límit de l’empenta per fer-ho realitat,
al límit de la realitat per sentir fantasia,
per ser molt més enllà de les paraules,
sentit i sentiment, terra i foc, lluna,
el bressol del mar amb la barca ben nua,
viure per escriure i renéixer als vèrtexs,
voltar pel palíndrom fins fer l’esfera,
complerta, sense facetes, pura i bruna,
bruna per la foscor del sud que obliden,
pura per la pruna brillant de mel dolça
a la gola que gaudeix de l’instant precís,
preciosos com són els fruits viscuts,
tan endins que podria semblar mentida.

***

Besar el somni un vespre d’estiu

Torno a besar el somni dins el moment oníric,
aquest estiu, un vespre, serem junts a la cala,
la foguera, diu el poema, ens abraçarà les ganes
i veurem com el solc fet a la pedra s’omplirà
de la sang que haurem guardat amb cura,
com un embruix de la lluna més clara
farem un encanteri d’estels i nit,
sense saber d’on venim ens abraçarem
amb un fred intens ens farem eterns
i la màgia sorgirà entre les roques,
es cristal·litzarà el fluid roig i pur,
serà l’inici d’una nova era, res espera,
quedaran lluny els llibres alquímics
però sense ells no hi hauria pistes,
senyals, res, tot estaria per començar,
només depèn de nosaltres fer el pas,
som la llum d’una foscor dissolta,
som la volta, el pany, la clau,
tot allò que després ens cal,
no hi ha més, besar el somni,
no hi ha més, l’estiu espera,
no hi ha més, la cala i tu,
no hi ha més, serem la nit,
no hi ha més, robí i besada,
ja tot es fos, la matinada,
som allà on som, a l’abraçada.

***

La mort dels dies que ja no tornaran

Tornem als dies que ja no tornaran mai més,
tornem entre la memòria que no és dissolta
com en un presagi viu de passos a la inversa,
anem allà on els dies ja no hi són, ja morts,
en un desert de la paraula on hi ha l’oasi
que és el silenci del temps que ja no hi és,
la mort dels dies que ja mai no tornaran
és la vida dels instants que es fan presents
i de tant en tant el record es clava al cor,
revivim moments dins la ment i som a la nit
aquella lluna que ens mira i ens recorda,
per sempre, dins els cràters, qui som, on,
l’estela de les estrelles ens duen enllà,
quan la terra s’allunya de les ànimes…
i les ànimes s’allunyen si no recordem
com érem i com som ara, encara, sempre,
des de que vam néixer fins al darrer dia,
quin és l’ADN i quin el component genètic
que fa que ens desenvolupem tot creant
aquests moments i d’altres, a tot drap,
amb la tranquil·litat o tot a mig gas,
els passos que fem avui els recordarem,
seran els dies que ja no tornaran mai,
fem-los a consciència per demà viure’ls,
el dia mort d’avui el futur el farà viure,
potser per això a cada pas anem morint,
per passada la vida recordar dies morts,
per passada la mort recordar dies vius.

***

Jo no sóc poeta, si sóc res sóc ésser i prou

Mai m’ha agradat el mot “poeta” per definir-me,
se’m fa massa gran i no és per falsa modèstia,
tampoc sóc profeta ni els versos volen dir més
que tot allò que diuen, que potser és poc o molt
però no vull analitzar-ho, tu si vols llegeix-los
jo busco més enllà de les paraules i els poemes
per arribar a fer realitat l’alquímia, és així,
sóc més alquimista que no pas poeta, sóc ésser,
palíndrom al nom, món que s’obra als nostres ulls
deixo aquí les línies, les ratlles, les barres,
no seré mai raper ni bon orador, no sé recitar,
la música em torna boig i envoltaria la poesia
amb instruments sorgits del no-res, només ser,
res més vull ser, ésser que potser no és res,
un polsim, pols damunt l’aigua, nit al alba,
sol que eclipsa la terra darrera cada lluna,
els ulls del mag i el bruixot, la fada lila,
jo no sóc poeta, si sóc res sóc ésser i prou,
i m’és igual si fa sol o plou en tot això,
mai sé quan llegeixes les línies, cel buit,
cel per ser pintat per l’esperança o no,
només depèn de nosaltres veure la claror
als ulls del color de l’or més roig i bru,
com el firmament que desitjo per nosaltres,
quan ens coneixem creixerem encara més,
de moment ho deixo escrit, no sóc poeta,
sóc, si de cas, un ésser que ressegueix
totes les pistes alquímiques que deixo
entre els versos per somniar despert.

***

Els poemes per ser comercials…

Potser per ser comercials, els poemes,
han de parlar d’allò que més es parla
d’una manera única, original i global,
universal, de forma quasi magistral,
que arribi a totes les cases, neutral,
potser d’un baix to, amb un so escaient,
caient pel penya-segat rosa i blau marí,
qui sap si m’he de llençar al comerç,
vendre llibres de poemes als alienígenes
sense deixar de fer versos per la minoria,
potser caldrà no ser un estrany més
per veure-ho tot a la inversa, al revés,
si faig poemes comercials ja m’avisaràs
però per ara em resulta molt complicat
crec que la poesia i el comerç són dispars
que no pot haver-hi la llibertat creativa,
potser per això sempre seré “underground”
abans de ser una peça més del engranatge,
no m’agraden gens les cançons comercials,
de fet m’agrada més tot allò que resta amagat
darrera un tel de misteri, a les coves,
però escric per la gent, però per quina?
els poemes per ser comercials
haurien d’oblidar la teva mirada,
els teus desigs i anhels, tota tu,
per això mai em veuràs cara la galeria,
no faré per la gran massa cap pas,
prefereixo no ser un poeta de capçalera,
prefereixo ser-ne un del poble somniat,
lluny del mercat, ben a prop de tu.

***

Ells

Ells són “els altres”, ells són malson i patiment,
són els qui oprimeixen, són els sàdics, feixistes,
ni tu ni jo ni nosaltres, ells no coneixen l’amor,
la tendresa, l’estima, la llum, l’art i la música,
no coneixen altre món que fer-se amos i senyors
de tot allò que toquen abans d’espatllar-ho,
traginen esperances i anhels i en fan estrassa,
posen les mordaces, les corretges i les trampes
però nosaltres som capaços de contrarestar-los
doncs tenim, entre versos, mirades i accions
tot allò que els farà perdre en el seu front,
les trinxeres de les lluites diàries i vives,
les barricades de paraules, imatges i llums
que ceguin la seva visceral visió del món,
les seves entranyes són escòria, sense glòria,
són capaços de tot per veure’ns morts,
enterrats com els avantpassats a les cunetes,
ens voldrien afusellats com antigament, ara,
no saben que la nostra llavor fa créixer flors,
flors antigues, noves, salvatges i ben lliures,
flors que aprofitaran cada primavera per ser,
per donar encara més flors al cap dels anys,
per perdurar dins l’hivern fred de cada ànima
per fer roent i de foc el cor de les matinades,
som crit i nit, el somni que tem el seu malson,
tenim la força per fer contrapès i som eterns,
el seu odi i la seva ràbia no ens aturarà mai,
tenim dins el cor i el cos la raó i cada passió,
ells, els altres, no podran res contra nosaltres.

***

Esclaus de la immediatesa

Societat de la rapidesa, gens de calma, veloç,
no hi ha temps per pensar massa, tot és ara,
som esclaus de la immediatesa, de respostes,
tot en píndoles petites, tot ha de ser ja,
sense donar-nos la calma ni la pausa
aquest món és un constant desgavell,
i trobem en la posta de sol i l’ocell
moments de tranquil·litat si ens cal,
aquests instants són mel per l’ànima,
dolçor que necessitem ara més que mai,
deixar que el cos es destensi, es relaxi,
a la ment li cal calma i caldrà aturar-ho,
el que ens envolta, allò que ara encara volta,
no podem seguir el ritme del món si és aquest,
caldrà baixar d’aquest tren i el seu ritme,
hi ha un món que farem tu i jo sense pressa,
quan ja no sembli que empaitem res de res,
quan ens desfem del neguit que ho omple tot,
som esclaus de la immediatesa però no per sempre.

***

Quan la tornada de la cançó és el títol

Quan el títol ens diu allò que es repeteix,
quan l’univers de la cançó creix i ja neix
l’eix que fa girar els versos a la teva oïda,
com una màquina estranya de vísceres rares,
una cançó de rap o de rock dins del món,
del nostre món de descàrregues elèctriques
que des del cervell es propaguen pel cos
des de la ment al sentiment, del cor al cor,
com si no hi haguessin més mecanismes,
que la rotació del deliri amb cada lila lliri
com si les flors tinguessin totes les olors
i les formes dels aromes no vinguessin d’allà,
de la música que ens dóna les sensacions,
de cançó a cançó ens anem alliberant,
de tant en tant trobarem cada besada
dins les melodies dels verds arbres,
dins les paraules justes que fan el cant
com si mai no sabéssim que és l’encant
de tantes hores escoltant la banda,
quan la tornada és el títol
que es repeteix sense fi.

***

Ja fa 33 anys que dibuixo amb versos, ho vull escriure així

M’és igual dir trenta tres que escriure-ho en números,
de fet prefereixo dir 33 que posar els anys en lletres,
el que vaig aprendre a l’escola és a estimar-ho tot,
a estimar els números i les lletres i la numerologia,
més tard, ja d’adolescent, quan vaig veure què podia fer,
què podia llegir i sobretot com podia interpretar-ho tot
fer càbales, i ara que ha passat tot aquest temps
et diré que si fa 33 anys que vaig començar
a deixar veure entre versos la meva ànima
va ser per veure’t més enllà de les paraules
i que si l’escriptura automàtica em guia
qui sap si és perquè una nimfa-musa
em dicta tot el que et vull dir,
ella és qui posa els punts i les comes,
ella és qui em diu els verbs i els noms,
ella és qui multiplica, resta i suma,
aquella qui em diu que al 2047 serem lliures,
aquella qui em diu que viuré fins al 2074.

I qui intenti aturar aquest pas no en serà capaç,
ja no hi ha un pedaç, tot és al sac i ben lligat,
no intentis veure l’error si l’enveja et menja,
no cerquis paranys als versos si no ets un d’ells
i si ets un d’ells veuràs que aquí no hi fas res,
només són línies pels revolucionaris, pels rojos,
pels reflexos que deixem als bassals quan plou,
pels rajos de sol que ens il·luminen el rostre
quan sortim del nostre sostre i som el monstre
que ha de menjar-se la nostra pròpia matinada.

***

Som allò que sentim, veiem, somniem

Versos potents, paraules exactes, rimes difícils,
som tot això i més, som el que sentim, vibracions,
complicades i complexes però també senzilles,
som la nit de les paraules dins el dia gris,
la pluja que cau i un racó on trobar aixopluc,
som tu i jo, som nosaltres, mai els altres,
som allò que sentim, veiem, somniem,
no hi ha més, som un mot encès,
la tendresa del cos amant,
un sol moment incandescent,
la nota de suïcidi i sortir-se’n,
tot això i més, som alegria i fracàs,
la tristesa per no fer un altre pas,
la dolçor d’una dolçaina a la plaça,
som el gemec i el cant, el crit, el plor,
cada meitat que no se sent complerta,
som el conjunt i res d’allò que sobra,
la nocturnitat del cel amb estrelles,
les constel·lacions i totes les accions,
som una persona que no troba el seu nord
i el nord que mai trobarà el nostre ser,
tot i així som la lluita que mai no acaba,
també som aquelles ànimes que no reposen,
com dir-te que som tot allò que sentim,
vers a vers som la figura retòrica,
la metàfora i cada mirada preuada,
però no som res si no ens tenim,
en companyia i no, no som res més
que aquest instant si no es fa present.

***

Península Ibèrica

Des d’Andalusia fins a la Catalunya Nord,
de Gibraltar fins a les muntanyes basques
de Finisterre fins a les dues Castelles,
d’Extremadura fins a Múrcia i València,
països lliures dins una presó política,
estratègia per tenir-nos lligats i muts,
i aquesta gàbia ja cansa, volem volar,
llibertat personal i col·lectiva, viva,
fer els camins onírics que tenim dins,
anar per cels que no han estat volats,
amb ales dels colors dels minerals…
a la terra li cal un canvi, a tu i a mi,
a nosaltres, ells mai més gaudiran.

Ells són qui fan la llei i cada trampa,
a la Península Ibèrica no ens calen,
per res, seran runes en el futur,
farem del territori un món lliure
on tots els països seran respectats.

***

Cotxes de sol i vent amb esferes enlloc de rodes

En uns quants anys ja no hi haurà rodes
als cotxes que tindrem i que veurem…
seran esferes, enlloc de volant: esfera,
també, com el ratolí de l’ordinador…
i seran de sol i de vent, renovables,
l’astre de foc donarà la força motor,
la del vent també s’emmagatzemarà,
tindran tota la força dels elements,
ment a ment, científic a científic
s’anirà modelant la forma esfèrica
també de la carrosseria, tota fina,
mitja taronja sobre carrers de terra,
carrers amb prioritat pels vianants
a pobles i ciutats, sense més asfalt.

Cotxes esfèrics de sol i vent,
rodant damunt una o més esferes,
aquests són els que somnio encara,
cap als anys trenta serà realitat.

***

Exprimint les fruites de les fonts

Caldrà anar a la plaça de les fruites
per exprimir les fonts espiraliformes
i que broti el suc de cada fruita,
les mans fent la forma de cada una,
regalimant el suc fins a la gola,
cal exprimir la llimona de la vida
cal que vessi suc de les fonts,
per fer un nou món de colors
on hi hagi de tot per tothom,
no només ho diuen les veus
de poblats i de ciutats
també ho diu la màgia
que s’ho mira i s’amaga
per si la realitat la mata,
per això caldrà fer llimonada
de les llimones de la vida
i crear noves fonts.

La realitat ja no s’apagarà
no hi haurà curtcircuit,
tot ja estarà cuit,
en una olla de gel i foc.

Fonts de fruita i llimonada.

***

El poema més llarg del llibre

Aquest poema serà dels més llargs
però no per això serà menys veritat,
em desfaré entre els versos per ser,
després de tot, just la meva ombra,
una consciència presa a deshores,
aquí pujat al tren del meu destí,
despullant els arbres per desfullar
tants paisatges com du la primavera
per gaudir del trajecte fins al final
però encara no sé si em porta a tu,
després de tantes poesies i assajos
sóc una mica més jo que jo mateix
i em deixo portar de mà de la mar,
entre vies he descobert la realitat
i ara que arriba l’estiu viu seré,
com si sempre brillés el sol
mentre vaig fent passes m’aturo
fins que arribi el vers darrer
mentrestant, entrant, aniré fent,
amb les ales mig trencades al tren,
com si hagués de volar amb una nau
quan arribi la vellesa, ja bella,
i de basar el somni aquest serà
el poema més llarg de tots, sí,
però no per això menys real,
menys de veritat, tot al sac,
ben lligat, ja podem dir “blat”
doncs ja ho tenim tot guanyat,
per la vorera del mar tan nostre,
som el mag i podem ser el monstre,
l’animal, la fera més ferotge,
la bèstia que no entén de lluita
si no és per reprendre el vol
més enllà de la prehistòria,
a l’era dels dinosaures,
abans que tot es glacés,
que tot és cristalitzés,
de moment anirem fent,
no deixarem de gaudir,
serem la llum i l’ombra,
la foscor i la claror,
de moment som la drecera
sortint dels camins,
seguint treballant
en aquest gran somni
que és escriure deliris,
pujat a les rimes lliures,
anant fent, enllà, enlloc,
com si la vida fos un segon,
un minut, una dècima, res,
segueixo en la tasca eterna
de fer de l’escriptura automàtica
el meu pou profund d’inspiració
i la meva bassa on trobar-ho tot,
i si em deixo portar, portes
que s’obren i em deixen fer,
i si és el més llarg del llibre
que sigui per explicar-ho tot,
després de tot som llum de sol
d’aquell sol que mai no es pon
fins l’hora que ja besem el somni,
quan arriba la lluna més nova,
la més plena, la que vibra
dins un cel ple de mel,
la dels teus llavis
recitant el llarg poema,
quan ja ningú no espera.

***

Allà on el cel besa la mar

Som allà on el cel besa la mar
a l’horitzó fidel amb el destí
som cada ona i cada persona,
blau a blau som aquesta mar,
allò que queda a travessar
som la sorra i també l’illa,
cada petxina, cada cranc,
tots els pops i els peixos,
la barca i totes les gavines,
el mariner i les seves xarxes,
no tenim por de naufragar
la vela llatina és la llar
i el port el darrer destí
després de deixar enrere
l’horitzó fidel i ardent.

***

No descanso

Faig poemes per la voluntat d’arribar a tu,
no descanso en l’eterna recerca de mots nous,
de versos que siguin diferents als altres,
faig poemes per arribar on és el teu cor
i tot i així no puc trobar repòs, sol sóc,
sense una espatlla on reposar el meu cap,
sense un bes de mel, sense els ulls d’ella,
a qui tant he escrit i a qui espero encara.

No descanso, és un fet, en l’eterna espera,
estic cansat de versar sense tu ni ningú,
com en les primeres barreges, mai sol,
en aparença, però sense la fada certa,
aquella qui de veritat estimi aquest art,
aquella qui del cert vegi més enllà de tot,
de res, de tot allò que hagi de venir després,
i malgrat tot seguiré versant, sense oblidar
que sóc gràcies a totes qui em van donar la mà,
agraït a tantes ments, a tants cossos i llunes,
perquè dins d’elles vaig descobrir la tendresa,
els ulls que llegien i les vèrtebres del temps,
no em cansaré encara que ara no descanso prou,
seguiré buscant uns ulls de veritat, els teus,
perquè la recerca no ha de ser eterna,
si el teu cor no desespera,
i faré nous poemes,
descansaré, per fi.

***

Per totes les ànimes alliberades

Aquest poema és per totes les ànimes
que alliberades volen per aquest món,
per les que ja hi són i les que vindran
per totes elles, aquesta poesia d’amor,
perquè ens cal la companyia diürna,
nocturna, a totes hores, mai soles
les ànimes, encara que no hi siguem
sabem que sempre ens acompanyem,
companyes com som d’aquest viatge.

Per tant, que mai ens manqui la llum,
l’eterna foscor de les ombres nues,
el punt just, l’equilibri, el sol,
la tendresa, la passió i l’estima,
que mai ens falti el timó i el sud,
el nord, l’est, l’oest, cada tram,
cada pol, l’equador ni cada vers,
versarem poesies amb paraules brunes
aquelles que em recorden al teu cos,
seran el reclam, les pigues negres
i dins d’elles estimaré el que queda,
tot un món per travessar amb trens
amb vehicles de sol i vent
a la comarca o ja fora d’ella,
quan el transport no contamini
i el teu esforç ens animi
a fer noves sendes,
lluny de les antigues,
lluny de la pol·lució,
doncs aquest poema és de terra,
de cel, de muntanya i esperes,
aquesta poesia parla de totes,
ànimes alliberades de l’antic món,
només amb connexió en l’origen de tot,
som la dolça unió del verd amb la claror.

***

L’argot dels gats del teulat

Miolen com parlen, pel barri, pel veïnat,
són gats de carrer amb el seu argot proper,
tenen les claus que obren tots els panys,
van pels teulats saltant de teula en teula,
són intel·ligents, valents, fins, felins,
amb una elegància fora de mida, estàtues,
semblen estàtues negres a contrallum
i blanques, pures, il·luminats per elles,
les faroles que dibuixen siluetes,
gats i gates negres, blancs, grisos,
rossos, tigrats, verds, rojos i blaus,
gates dins un calidoscopi al poble
que s’ho mira entre carrers cargolats
entre el laberint de cases els observa
i ells corren i juguen, fan maleficis
per qui vol creure en aquestes coses,
pels altres fan màgia, fan color de nit,
miolen com parlen, l’argot dels gats,
són gats i gates sense Déu ni amo,
tan venerats com estimats pel sol
com per la lluna, ara dissolta
entre núvols que recorden el seu cos,
cos de felí lluny del verí, prop la sort,
gats negres que ens donen totes les ales
per volar on la fortuna bressola i acull,
gates i gats dins cada ment i cada ull,
l’argot dels gats del carrer és el teu,
el meu, som gates de carrer en lluita,
lliures i revolucionaris com aquesta nit.

***

Si no busquem més enllà ens enfonsem

Ens enfonsem, ens enfonsaríem, ens enfonsàvem,
si no mirem, si no miréssim, si no vam mirar,
més enllà, molt més enllà de tot, de tothom,
cadascú buscant el seu motiu per viure, riure,
per agafar la vida tal i com bé, per a ser,
i si hi ha res que no ens agrada, canviar-ho,
sense fer cas de tot allò que diuen, que pensen,
som més importants que les opinions interessades
som més forts que tanta distorsió volguda i falsa,
ens cal mirar molt més enllà, buscar sempre límits,
marges i senyals, pistes i amagatalls, l’aixopluc,
si no busquem més enllà ens enfonsem, res serem,
les paraules només són un pas més per trobar-nos,
el silenci és l’espai de temps on estem sols,
per més entreteniment per la ment no ens sentim,
no ens escoltem, tot i així ens seguim estimant
a tots i totes aquells i aquelles que no hi són,
i més enllà de la solitud cerquem un raser
on gaudir i ser, on escriure el vers primer
encara lluny del darrer, per ser després,
després de tot, aquell nou alè,
cercant enllà, sempre enllà,
enllà de tot, o ens enfonsem.

***

Si no besem el somni

Si no besem el somni escriuré la història
d’un llop solitari en el món de la poesia
i serà un repàs als darrers quinze anys
de vessar en els versos tot d’idees
sobre el món de l’origen dels minerals,
sobre el món de les pedres precioses,
serà un repàs al teixit de tants poemes
que han fet l’estructura de la vivència,
si van començar parlant de les espirals
i de les seves connexions en el món,
en el univers, en tot el que veiem,
sentim i experimentem, acabaran
parlant d’allò impossible
tot fent-se realitat…
i si no besem el somni,
si res d’això és veritat,
n’escriuré la història
i el perquè, si ha fallat.

***

No hi ha vers esquerp si no és esquer

Hi ha un esquer en els versos esquerps,
és un ham que deixo al vent per a ells,
per si volguessin entrar a aquest món,
és una trampa, quasi mortal, envers ells
mai sabran el significat de les metàfores
al seu reaccionari món, al seu feixisme,
mai no entendran de la màgia i l’alquímia
i trobaran els versos esquerps com esquers
perquè quedin atrapats com ocell amb el vesc
perquè no puguin resseguir les nostres passes,
així de senzill, no sempre els poemes estimen
de vegades fins i tot odien i sí, combateixen,
són la foscor de la meva ànima quan és negre,
quan s’allunya de la llum dels meus ulls,
de la claror del meu cor, fent-se fort.

Així entre els versos també hi ha mort,
la mort de les neurones dels conservadors,
el punt just per acabar d’apagar la mirada,
ulls tèrbols, ulls trencats, ment buida,
curtcircuit per qui no sent l’amor,
la bellesa, la tendresa, per qui mata,
per a ells el vers esquerp, l’esquer,
un ham quan cal pescar-los,
una trampa per si de cas,
mai sabran dels misteris,
dels secrets complexes
que deixen volar els poemes.

***

El teu cos nu al meu cap

Tot són imatges del teu cos al cap,
al meu cap el teu cos bru, tot nu,
els teus pits, el teu sexe, melic,
els teus braços, les cames, dits,
els teus mugrons, els llavis, la nit
que es desfà entre les pupil·les
per deixar veure les estrelles,
brillants, nues i dolces, pures,
un univers al record del teu cor,
del cos, de tot allò que ara ve
a la ment que torna a trobar-te
entre els llençols que ara tapen,
que ara deixen veure, que dansen,
per l’anatomia feta d’àtoms i mots
que tracto de descriure, com un so,
com una dolça melodia feta de flux,
de flam i nata, de crema de licors,
un tot pel paladar, pell a pell,
vam descobrir i descobrim el cel,
cel immens que ens torna la imatge,
dins el meu cap, el teu cos tot bru i nu.

***

Quan fa quinze anys de la primera barreja

Els vint llibres han sembrat de lletres negres
el fons blanc de les pàgines que ja són història
viva, d’una poesia que mai ha sigut sotmesa,
des de la primera barreja fins besar el somni
tot han sigut camins per recórrer junts, plegats
tot un reguitzell de metàfores, verbs, articles,
figures retòriques dins l’escriptura automàtica
mentre seguim vivint dins la nit de les ànimes,
dins el llarg dia que ens esguarda encara ara,
quan fa quinze anys des de la primera barreja
aquest poema vol brindar, entretant, lluitant
més que mai, amb tu, que segueixes llegint,
l’esperit de cada crit brota més enllà
dels silencis que ens volien imposar
i farcirem el buit amb natura viva,
i buidarem les paraules per a ser,
no quedarà cap imatge sense brillar
i la foscor esdevindrà llum de sol,
repetint els mots per assolir-los
com antigament, de ment en ment,
un sol sentiment de mel i vent,
dolç instant de ràfegues, llevant,
quan despertem després de quinze anys.

***

Reinventant els dies

No hi ha un altre camí, reinventar,
com si no s’hagués inventat res
que l’acte de provar i tornar-hi,
d’errar i seguir fent la drecera,
amb tota l’energia desfermada,
certa, voltar per tornar a trobar,
trobar i rebuscar, sense enganys,
sense trobar enlloc les senyals
si no és per guiar-nos, tots sols,
el fet de crear ja ens dóna un pas
però no tot passa per la creativitat
i ha camins que són com verins
i l’antídot és la paciència,
ciència certa, és tornar a ser,
sense res més que cor, cos, cervell,
tots podríem ser part del ser vell,
d’aquell que cada cop és més dur,
madur, que sap mirar sempre enllà,
enllà del mar, de la brasa, el demà,
potser així trobarem totes les claus
que obren les portes al no anomenat,
a allò que encara està per descobrir
serem lliures si obrim els panys,
cal reinventar-nos, farà més bé
que no pas mal, cal inventar-nos,
la creativitat ens cura a totes,
ànimes revoltades que fem terra,
terra que ens forja a nosaltres,
forja que fa del destí el camí,
camí per reinventar cada dia,
cada dia és la força pura,
la força pura ets tu, jo,
nosaltres, mai ells.

Està clar qui són ells.

***

La revolució al cor de fades i bruixots

Aquesta revolta dóna tota la volta
al poble i al nostre país ja ferit
arreu de poblats i ciutats, la por
de tots aquells que odien la poesia,
la tendresa, la bellesa, la lluita,
abans de la pau caldrà refer-ho tot,
segant arran per seguir-nos forjant,
la revolució és al cor de cada fada,
de cada bruixot, és l’anhel del foc,
la tenebra dins els ulls estrellats,
les estrelles dins les llunes nues,
una a una donen l’ombra al cos, cor,
tenim tota l’estima per ser feliços,
ens caldran les carícies a les ànimes,
la justícia farà un pas capaç de tot,
només cal treure la venda, equilibri,
tots els éssers vibrant pels carrers
fent de la sortida un sol carreró,
sortirem de l’emboscada enfosquida
fent llum pel camí de tornar a casa
quan hagi acabat la darrera guerra
i només vulguem veure’ns alliberats,
la revolució és de dones i homes,
de joves, de velles i vells,
d’infants, de gegants, de nans,
tot el que volem, a les nostres mans.

***

La unió en simbiosi és osmosis d’astres

No hi ha tornada a l’albada astral, alada,
no hi ha tornada a la tendresa dels dies
si abans no fem un experiment químic,
místic, alquímic, de minerals ancestrals
com quan barregem líquids amb diamants,
cultura de cultius encara secs i esquius,
però no lluny del “Llibre mut”, antic,
molt a prop de la lleugeresa de l’ànima,
atrapats en un cicle concèntric, màgic,
la unió en simbiosi és osmosis d’astres
i en ella ens veiem lliures d’ancoratge,
designis de liquiditat ens criden, enllà,
la matèria farà el pas que tant anhelem
mentre la lluna dissolta ballarà nua,
el foc amb el gel, la terra, els estels
faran la resta entre roques i sorra,
entre els peus i les mans, al cervell,
dins les nostres pupil·les, als ulls,
dins el cor, al pit, dins la nit, dins,
dins dels deserts impenetrables
per les mirades ja oblidades,
som ja aquell instant,
en ell, tot el reflex,
som ja la pols d’estels,
som ja l’alegria, la barreja.

***

El roc dur, roig de revolta, música endins

La revolta del roc dur, roig per dins,
és la revolució del ball, de la música,
però també dels sentits i del teu cor,
del ritme del teu cos, és la vibració,
l’acció i la reacció del món boig…
una lluna roja i negra a l’horitzó,
un preludi de tot el que ens arribarà
com si no hi hagués destí ni demà
però tenim tot el món a travessar
i en ell guarim les passes d’ahir,
fem del futur un lloc on lluitar
per uns altres dies que vindran,
i si demà no veiem el sol, descansar,
potser ja serem vells i no farà mal
i si en el darrer ball ens torcem
si de tant torts ja no ens hi veiem
i tot el que havíem previst no hi és,
si desapareix, és que l’univers creix
cap a llocs que no entreveiem, tan és,
sense els somnis no seríem pas res,
per això caldrà estimar el passat
i el final, amb roc dur, roig, o no,
amb totes les pedres o sense elles,
amb totes les certeses, cap renúncia,
i els dubtes quedaran als calaixos
esperant ser resolts pel temps,
el nostre o el dels altres,
tampoc importarà,
obertes les ales
volant, rojos,
alliberats.

***

Somni intangible i bes que el fa real

Serà el pas cap a la realitat
des del terreny oníric i nu,
serà el moment de vestir-se,
de donar forma a l’intangible,
allò que no té cos ja serà,
més enllà del somni, real,
i la cala bruna serà testimoni
de la transmutació del mineral
la sang que es vessarà serà,
després de tot, el robí boig,
i aquests poemes són el pròleg
d’un llibre que es fa ell mateix
amb els poemes vesteix el somni
i amb els versos es dóna forma,
com la lluna fa llum a la nit,
com el sol marxarà pins enllà,
després de besar mar i alquímia,
després de donar pas a la foguera
que il·luminarà els nostres rostres,
els nostres cossos i la màgia real,
ja lluny del somni fet de present,
serà tangible, el bes el farà real.

***

No hi ha res que no sorgeixi d’un mateix

Si no sorgeix d’un mateix no hi ha res,
és la màgia i l’alquímia de l’univers,
si no existim no hi ha res, ni un vers,
cap persona, cap ona, cap sol ni ombra,
cap planeta, cap estrella, cap senyera,
si no sorgeix de tu mai no ens trobarem,
si no sorgeix de mi no hi haurà trobada,
i és tan cert que depèn només de nosaltres
que si som un, dos o tres no és el mateix,
quan tot reneix és que neix dins nostre,
no només depèn de les nostres lletres,
dels nostres marges, del nostres neguits,
ens guiem per les constel·lacions a terra,
a la terra que trepitgem, passa a passa,
sense tu jo no hi sóc i a la inversa
però tu sense jo també existeixes,
però jo sense tu també existeixo
però no hi ha res que no sorgeixi
de tu, de mi, de cadascú, qui hi ha?
fes-me una senyal que no em reconec,
miro al mirall i el reflex és estrany,
em torna una imatge que no sé definir
però sé que haig de seguir ferm,
cal que faci molta força
per veure’t, existint,
perquè em vegis, vivint,
si sorgeix de nosaltres
serà molt més senzill
i jo no hi veig cap perill.

***

Hi ha un final on cap vers governa

Mira’l, aquest és el final on no hi ha vers,
no hi ha cap poesia que governi aquest final,
no hi ha poeta, llibre, títol, darrer anhel,
no hi ha metàfores, signes, símbols ni gestes,
no escriuré cap vers ni recitaré, mut seré,
a les darreries del temps prendré les plomes
de mil ocells volant, millor que un a la mà,
i així seré, al final, sense cap mena de vers,
sense orient ni occident, sense sud ni nord,
ni timó ni vela, ni rem ni bandera, cap nau,
no seré res del que volien que jo fos, res,
només un breu alè de vida abans de partir,
només un gest fràgil però que existirà,
més enllà de la mort, per qui el vulgui,
no seré final ni principi i muts parlarem:
que no hi ha vers, que no hi ha vestits,
que no hi ha pell, ni ossos, ni ulls,
tampoc llavis, per no haver-hi no hi ha llum,
ombres, amagatalls, penombres, llac o encant,
no hi ha rius, rieres, mars, muntanyes, món,
hi ha un final on cap vers governa, res ho fa.

***

No aconseguim res si no arrisquem

Res no aconseguim si no correm el camí
d’arriscar-nos, passi el que passi,
fer del risc la nostra vida, sempre,
cal sortir de la zona de comfort,
cal beure de la font d’aquell bosc
sense saber si l’aigua és potable
només perquè ho digui aquell rètol,
les senyals no sempre ens guiaran,
els símbols els refem tu i jo…
cal saber llegir entre línies
no trobarem la resposta al cel
si no sabem llegir núvols i estels
i no coneixerem el destí sense caminar
i és tan cert que ara començo a volar
doncs caldrà ser part del paisatge,
caldrà caminar sense cap equipatge
per fer del bagatge el compromís
que em fa arriscar-me, ben vius,
per saber de tu i de la terra
si no em fa les senyals
per saber com li va,
si algun dia l’oblido
i em penso que ja no hi sóc,
que ja no la visc ni la trepitjo,
per si mai em falla la memòria
i ja no sé arriscar-me ni buscar-te.

***

Tanta tristesa i el cel gris de tempesta

Plora el meu cor gris com la tempesta,
no puc veure’t, abraçar-te, mirar-te,
no sé quan podré tornar a parlar-te
i tot és negre, gris, trist, pena…
i jo no vull sentir-me més així,
però com diuen “així és la vida”,
a voltes segueixes els somnis
i a voltes els malsons arriben,
no sé si encara hi ha camí per mi,
amb tu, fent revolta quan escoltes,
quan parles, quan sentíem tendresa,
estima, la flama encesa, el que manca,
tot allò que ara ho hi és, tot és trist.

La pluja no s’atura allà a fora
i les llàgrimes a les finestres
fan encara més melangiosa l’escena
que es presenta ofegada i obscena,
deixant veure tota la cruesa,
no vull que marxi la poca llum,
encara que només quedi una escletxa
per ella lluitaré fins al final de tot
doncs no crec en la foscor extrema
ni crec que no hi hagi una guspira,
un llumí que encara il·lumini el camí,
no deixaré que la desesperança em mati,
per l’amistat que tenim seguiré fidel
a aquell estel que encara ara ens marca,
univers enllà, fent l’ullet a tants somnis,
encara recordo el teu cor clar, pur, dolç,
aquesta màgia no la barrarà res ni ningú
i malgrat no et vegi, et sento present,
tot són records, com els dies de sol,
però tornarà a brillar, ens fem costat.

***

Quan els minerals esclaten als ulls

Els minerals esclaten als nostres ulls
i de tots els colors que exploten, tu,
amb les parpelles obertes, pupil·les…
enceses, dilatades, el foc és al cel
i no entenem que hi hagin tantes llums
si no és que cada color en té una
i en elles nosaltres també esclatem
en rius de plors i de rialles, sols,
potser en la mesura justa, junts,
potser amb d’altres ombres, llums,
potser dins el cos del darrer amant,
de la darrera flama, del últim camí,
tot és destí, segueixo els senders
de la mar que un dia vam fer plegats
i si algun dia torno a mirar-te als ulls,
obertament, que aquell instant, etern,
sigui només un nou començament,
una nova flama, carícies a l’ànima,
que, després de tot, serem les mans,
serem el rostre, minerals i sostre
quan cal aixopluc i pots, i puc,
fer un darrer esforç i que no torci,
mai, un vers per tu, que flueixi
com les flors quan floreixen,
en una eterna primavera
de minerals esclatant als ulls.

***

La llibertat comença en un mateix

Matant el futur si no ens agrada,
desfent el present, oblidat passat
només recordant el que ens fa grans
que és molt més del que vàrem fer
doncs també és el que vam dir,
tot allò que vam escriure, crear,
tots els nostres somnis per l’avui,
pel demà, la llibertat ets tu mateixa,
tu mateixa, ànima que ara s’enlaira,
un codi més enllà dels números binaris,
una realitat ni augmentada ni fragmentada,
una certesa que s’escapa enllà la veritat,
s’estén més enllà del nucli i l’equador,
la llibertat és més que l’equilibri,
va més enllà de la bipolaritat,
dels trastorns i dels pols,
de la forma d’estimar-nos,
només volem calma, tranquils,
la llibertat comença en un mateix.

***

Besar el somni és fer-lo alquímic

Com cada any, nous poemes, noves fites,
com cada any, compartir els somriures,
la màgia dels dies, tot el que restarà,
quan arribem a besar el somni alquímic
serà el moment de repartir riqueses,
materials i no materials, després, abans,
després: les que ara encara no tenim,
com abans: totes les que ja repartim,
i així anar produint pedres precioses,
i així anar fent realitat els somnis,
segon a segon, minut a minut, hora a hora
i dia a dia, setmana a setmana, mes a mes,
any per any, dècada per dècada, mig segle,
el segle sencer, del centenari al mil·lenni,
fent i refent cadascuna de les senyals
que ens porta a un món d’ànima animal,
de minerals corporals, de llum i senyal,
senyals i pistes quan ens cal ser clars
i obrir totes les portes a l’inesperat,
per que no ens agafi desprevinguts,
amb la sorpresa de la màgia final,
sense trucs, com la llum del fanal,
amb tota aquella energia que ens cal.

***

La primera i la darrera primavera

Des de la primavera fins la última
aquesta primavera ve amb aire màgic
les flors es tornaran a obrir lliures
i els colors dels poblats i ciutats
tornaran a canviar, també les ànimes,
tornen les orenetes pel cel trencat,
un núvol gris i negre mira el sol
que es torna a alçar, sobre tot,
i l’espera no ha sigut tan llarga
com semblava, l’hivern ja marxa
i amb ell el primer trimestre,
al darrer besarem el somni,
la sang vessarà i serà cristall,
pedra preciosa del primer alè,
mineral del darrer anhel,
la propera estació, l’estiu,
obrirà les portes i entrarem
de cala en cala serem i anirem,
entre la sorra i aquest mar nostre,
de moment la primavera ens fa de pont.

***

Peixos morts, el riu baixa blanc

Les aigües del riu estan contaminades,
masses químiques i poques alquímies…
tot pel diner, brut, sense embuts,
fan i desfan sense cuidar la terra,
l’ecologisme no és respectat, mai,
mal i més mal, segueixen dins la merda
com l’escòria que deixem pels carrers
amb vehicles que no són de vent,
de sol, de tot el que arribarà,
tant sí com no, tant no com sí,
arribarem a besar el somni,
aconseguint dels minerals,
de les pedres precioses,
un nou motor de vida,
més enllà de cada dia,
amb rius i mars nets,
amb els prats verds,
amb la terra al somni,
amb el que fem plegats
abans no sigui massa tard.

***

L’humor del fum i l’or

Del calder surt l’or i el seu fum,
és un fum de sofre amb tons rojos,
emergeix el fum i l’humor d’ell,
un vell bruixot de barba llarga,
ha fet una tanda de robins i d’or,
després ha provat amb la “hasha”
i per acabar a utilitzat diamant
per acabar sent barrejat i molt,
amb un morter ho ha triturat,
ha marxat de l’escena ràpid
i una explosió a fet el fum,
fum espès roig, lila i blanc,
amb el groc del sofre i l’or,
el color que surt de la poció
gaudint de cada lloc i racó.

El vell bruixot està content,
per fi té les pedres precioses,
ha costat arribar aquí, però,
ara verteix la sang a la pedra,
fa un camí pel solc i penetra
al cap d’uns minuts ja és sòlid,
l’humor del fum d’aquest bruixot
és fort i contundent com el robí,
ara que el robí ja torna a establir.

***

La riquesa del poble

La riquesa del poble, la gent,
el seu interior com l’exterior,
el que corre per les venes
i totes les deixalles, riquesa,
que s’escampa per cel i terra,
els minerals corporals i el bes
la bellesa d’un bes de robí,
petonejant aquell somni primer,
el darrer, tots els que queden
amb la força de cada instant,
l’amor té les claus de les cases
i tu tens les mans per prendre-les,
agafar-les a un pas, depèn de tu,
una volta més al pany, vençuts
per la nit i la riquesa del poble
que no és feta de diners, capital,
és el desig dels minerals al cos,
el límit entre nosaltres i ells,
tot allò que no veuen els ulls,
una llum al cor de cada demà,
fent ric el que diuen pobre,
fent ric cadascun dels pobles.

***

El viatge amb el bagatge sense l’equipatge

Aquesta és la vida que portem tu i jo,
viatge amb el bagatge sense l’equipatge,
tota una existència amb aquesta certesa:
“demà no mancarà la llum d’ahir o d’avui”
i així passem des de que vam néixer
fins que acabem els dies a la terra,
tot un camí d’obstacles, alegria i pena,
sense equipatge: només amb el nostre cos,
amb el bagatge: tota l’experiència certa,
i dins del viatge: coneixences, aprenentatge,
tot allò que no ensenyen a les universitats,
que només aprenem als carrers de poble i ciutat
tot allò que resta amagat i és màgia pura,
de minerals durs, de sexe i de rock’n’roll,
el tren arriba, no espera a ningú,
podem pujar-hi i seguir el camí,
només depèn de nosaltres,
això sí, ens veurem allí,
allí, a l’illa de l’ahir,
quan demà desfarem:
la lluita, el cant,
tot el que aprenem.

***

A la dona que vindrà

Molts poemes els he dedicat a qui vindrà,
a la dona que tant he somniat en versos,
i ara vull escriure’t a tu que no hi ets,
a tu que t’amagues entre aquestes línies,
per fer una poesia que parli del teu cos,
del teu tarannà, de la teva ment i dolçor
doncs el teu cor és com la mel de romer,
és la tendresa que sorgeix de la flama,
el foc ardent, roent, d’aquella foguera
que ens escalfarà a la cala a l’hivern,
el gorg i el riu, el pantà i cada llac,
el teu somriure precís i també preciós
fa d’aquestes línies un poema d’amor,
és per tu, per la dona que ha de venir,
quan siguis aquí t’entregaré el cos,
t’entregaré totes les hores perdudes,
les guanyades, tot, el cel de ponent,
el sol i la tempesta de cada llevant,
perquè tu em donaràs tot el que ets,
barrejats al calder del nostre temps
farem pedres precioses dels fluids,
farem alquímia de les hores i vibrarem
amb el so de la guitarra i l’harmònica,
vius com mai, dins una lluna eterna.

***

Besar el somni

Estem a mesos de besar el somni, és un fet,
desfermarem les pàgines blaves de l’estiu,
ens farem lloc a les cales al caliu del sol
i besarem l’antic somni al motlle de pedra
veient com es fa l’alquímia antiga, ara nova,
el robí establirà per fi i serem alliberats
d’anys de trasbalsos, de neguits, de pena,
l’alegria que ens donarà el fet d’acariciar
la bellesa del bes de foc, ardent i clar,
roent, passional, la fusió de cos i sang,
farà d’aquest estiu un juny pels anys…
pels que han de venir, pels que viurem,
no hi ha més sortida: països ben lliures,
cossos sense lligams, ments infinites…
la mirada amb la mirada i el robí esclata
dins el foc candent que la vela atrapa
i l’espelma que encendrà el nou foc
farà llum a les mans closes, preses
per les altres mans, així eternes,
besar el somni i mai serà tard,
el moment just i exacte és aquí,
no ens caldrà ni mentir,
no ens caldrà la veritat,
encesos en la nova realitat.

***

No només la tendresa és l’ofrena

També ho és la bellesa de cada instant,
de cada gest, de cada afany, de cada mot
i així desfem els marges del futur tort
com si no quedessin llavors a l’hort
fent-nos el mort al mar i altres moren
a un mediterrani tan de tots i totes
que sembla mentida, la veritat oxida
els pensaments tan lliures com el cel
que brilla per veure’ns sense brides,
sense regnes, sense cap dels límits,
auto-imposats o que ens imposen.

I a la cambra la càmera fotografia l’escena,
són instantànies momentànies que no perdrem
mentre la vida es perd en un present incert,
hi ha guerra, hi ha morts i no hi ha treva,
la realitat ens ofega i la mort també ofega,
no hi ha més límits a allò que vam pensar
i no hi ha marges per la bellesa dels gestos,
farem de la terra un reguitzell de besos,
les arenes de les platges seran torrents,
arenys entre plantes, sorra i tendreses,
quan la tendresa mai va ser l’única ofrena.

***

Hi ha respostes a aquestes preguntes?

No sé si hi ha respostes a les preguntes,
a les preguntes que em faig, no ho sé pas,
de fet a cada pregunta en segueixen més,
de fet a cada resposta en vénen moltes més,
i no acaba mai aquest espiral de qüestions
podria ser un “bucle” però tampoc ho és,
espiraliforme a cada volta varia, canvia,
és una evolució que el cap no sap esbrinar,
tot són preguntes difícils d’analitzar,
hi ha respostes a les preguntes que faig?
que em faig? ara estic dubtant de tot,
no sé si el que escric als poemes té sentit,
un dubte existencial s’apodera del meu ser,
del meu cervell, potser tu m’ajudaràs
a tenir la resposta que estic cercant,
no estem aquí només de pas, ho saps,
estem per canviar el que no volem,
el que els ancestres no volien pas,
estem per solucionar cada problema,
per resoldre cada anunciat i salpar
d’entre els esculls de cada port,
navegar mar enllà fins trobar terra
potser al altre costat de l’horitzó
hi ha les respostes a les preguntes,
de moment em quedaré aquí dubtant,
fins que no faci el darrer pas.

***

2022, any del tigre. 47 anys, des del 1974

Des del 1974 viatjo per aquesta terra,
ara fa 47 anys i al 2047 tot serà cert
al 2074 per mi tot acabarà, es veurà,
aquest 2022 és l’any del tigre al xinès,
a l’horòscop mil·lenari dels ancestres
i d’aquí 25 anys serem alliberats
com a poble, com països lliures,
després de 333 anys de l’ocupació,
sense més cadenes, sense fronteres,
llengua i cultura per respectar…
tantes lluites que hem de realitzar
faran de la veritat l’altre realitat,
dels designis un altre pas, un més,
per ara i per després, són imatges,
vides plenes carregades de màgies,
i aquest poema ara és premonitori,
un pas més, un pacte amb el dimoni,
fent de l’energia, motius per viure,
dels encerts certes endevinalles,
numerologia exacte i plena, roja,
com els números dels seus comptes,
com el rostre de Satanassa, diva,
entre les dives que presagien
allò que trobarem en els anys.

***

No sóc una titella en mans del destí

És per això que volto, estic aquí al camí,
no sóc cap titella en mans del destí…
No em deixo arrossegar, no vull patir més,
ara prenc les regnes de la meva vida,
no vull que res ni ningú mani en ella,
sóc lliure i vull viure, gaudir i riure,
i penso que ho estic aconseguint, i tant,
m’he desfet de les cadenes i dels paranys
cada mil·lèsima, cada segon, dia, mes, any,
faig les passes per no ser un ninot més,
per que ningú no em manegui, no em mani,
la poesia és la meva vida, feina i eina
per assolir totes les pistes més dolces
aquelles que em donen senyals per seguir
i és tan així que sembla que em dicti
jo mateix cada lletra, cada frase, vers,
sembla com si un altre “jo”, jo mateix
em donés les claus per obrir les portes
cap a altres dimensions, a l’altre cantó
d’un mirall que ja mai m’és pas estrany,
és el reflex dels meus pensaments llunyans
que s’apropen a mi des de un altre lloc,
i són dins meu, connectant les neurones,
com tempestes elèctriques dins l’aigua,
i ja no seré mai més ninot ni titella,
fa temps que vaig tallar fils i fileres,
ara tan sols em queda el meu cap i cos,
la teva companyia, la companyia d’elles,
d’ells, tan sols, dic, com si fos poc…
ho és tot, i converso i enraono amb mi
perquè ara, en la solitud, et puc sentir
i la teva força sé que també és amb mi,
allargaré les hores quan estigui amb tu
i en l’absència no seguiré cap patró,
tampoc, sóc l’essència de l’home tort.

***

La televisió que s’empassa a la gent

Hi ha una televisió que s’empassa a la gent,
són visions en la distància que els limita
i es veuen dins d’ella carregats de vòmits,
és l’escòria dels mitjans de comunicació…
Sense glòria dins la història, només imatge,
odi i por, terror i horror, dolor sense amor:
guerres, èxodes, exilis, fam i premsa rosa,
maquillatges tristos d’ulls amb ombra negra,
la barbàrie de les hores grises sense color
més enllà d’una barreja sense contrast
una estrafolària combinació hortera,
mal d’ulls per la ment relaxada i nua,
pura com un dia sense connexions virtuals,
dura com el somrís d’acer del gos rabiós
que no vol pels altres el que no vol per ell,
senzilla com el cor que s’allunya del televisor
només cercant la pau que li dona el ventilador,
expulsant la tragèdia a ritme de rumba al cos,
ballant fora de la càmera, lluny de la fama,
mentre la televisió s’empassa a l’altra gent,
merda processada i gens d’aliment per l’ànima,
sort de les ràdios lliures i dels fanzines,
sort de les publicacions sense cap anunciant,
sort del món lluny del capital predominant,
el somni que té la terra el farem brillant
sense saber-ne res del buit existencial
si no és per omplir-lo lluny dels canals,
televisius, abusius, corrosius, altius,
fent d’altaveus de les veus més dolces,
de les més reivindicatives, les actives,
les que han de fer del planeta, vida,
de les que faran aquesta terra, la teva,
la meva, la de les ànimes alliberades
quan la visió a distància sigui al·lucinant
fugint de tot allò que ens està matant.

***

Les coses que brillen només per la nit

Hi ha coses que brillen amb les llums
artificials i de dia no s’il·luminen,
són coses que de dia tu i jo veiem
les que de nit es volen ben amagar
i són coses increïbles les que miren
de fer-se veure quan la lluna fa llum
així com les coses que diuen faroles
tristes si no veuen els teus ulls.

Les nits que passem junts ajudaràn
a sentir endins les històries mudes
que no volen parlar-nos durant el dia
i de dia esperarem somnis si no veiem
tota la màgia de carrers, places,
estacions, ports, aeroports, camins,
ciutats, poblats i penya-segats.

***

Mare d’Àngels

Ets mare d’un parell d’Àngels,
ets Àngel i ens esguardes,
arreu trobo la teva força,
m’empeny i em va vibrar,
ets lluita, raó i revolta,
ets tendresa pura i dolçor,
una lluna d’argent a llevant,
una casa pel nostre cor,
un ventre blau i un lligam
que ens uneix fort enllà de tot.

Ets la vela d’un veler blanc,
el rem que la barca precisa,
una llum a l’horitzó rebel,
una rosa roja i un clavell,
amb tu tot és més senzill,
tens la certesa i no t’enganyen
les mentides, les caces, les odies,
ets sincera, un Àngel d’Àngels,
una mare que ho dóna tot
sense esperar res a canvi,
només vols el millor
per nosaltres, per tots,
m’has donat la força
i tens al cor la màgia,
només vull veure’t eterna
i és com et veig, per sempre,
que mai no acabi el poema per tu,
que mai no marxis lluny, ets espelma
que trenca les ombres del neguit,
ets guspira que encén el foc
quan cal claror al cor.

***

Síntesi

Ens donem estima i tranquil·litat,
tardes i nits de companyia i amistat
cançons, vídeos, pel·lícules, sopars,
substàncies prohibides obrint portes
a la percepció, anant obrint-nos pas
cap a l’altre costat, tot és clar,
ben estrany a voltes, tanta màgia,
confessions, deliris i músiques,
resumint, fent una síntesi: tot,
tot allò que ni podríem imaginar,
nosaltres tres reinventant el “res”
per convertir-lo en moments onírics,
somnis i revoltes per canviar coses,
les coses que no ens agraden del món
i podrem amb tot, tot es transfigurarà
fent les passes que calen per avançar
llegint a voltes poesies, fent realitat
tot allò que somniem abans de despertar,
tornant a esperar el moment de retrobar-nos
nus de mentides, nus de trampes i enveges,
plens de gratitud, plens de converses,
de vegades amb cítrics o amb cerveses,
tan és, no importa amb què, ens tenim,
i la nostra joia és tot allò que sentim.

***

Els poemes no acabaran mai

Els poemes no acabaran mai
malgrat ens arribi la mort,
seguiran vius per la pàgina,
la pàgina eterna que fem ara,
ara i sempre, seguirem versant
no hi ha més, seguirem escrivint
i vivint en el record de la mort
com si encara hi fóssim, de nou,
perquè mai s’aturaran les lletres
i majestuoses ens diran que cal,
que fa falta per seguir vius,
més vius que mai, no acabarà
aquesta forma d’estimar-nos,
amb el final al començament,
ja mai més estarem malament,
la defunció serà una altra porta
i en ella veurem que no acabarà
ni la poesia ni tota l’estima.

***

La veritat no oculta allò pensat

Allò que ja està pensat no ho oculta
la veritat, els fets, el carrer viu,
no ho oculta el fet de ser ara aquí,
no ho amaga cap maga, cap fada, res,
allò que pensem no ho tapa pas res,
i repetim mots abans no sigui tard
per assolir entre marges la llibertat
de què la terra sigui ben diferent,
quan hi hagi contenidors violetes,
blancs i rojos, bojos per la revolta:
amatistes, diamants i robís, i tant,
sí, just abans de marxar, de partir,
del lloc que ara mateix trobem aquí,
perquè el que pensem sigui un tràmit
perquè mai més hi hagi fam al món,
repartint la riquesa com el vent
amb les fulles que baixen lliures
per les rieres d’aquest paisatge.

I ja la veritat no oculta allò pensat
doncs cada senyal i pista és al cim
del pensament que junts realitzem.

***

Fas cas a la lliçó que t’has imposat

Ja no creus en ningú, no fas cas,
res d’allò que et puguin dir,
fas cas a allò que sents,
a allò que et diu el cor,
sense aprendre de lliçons
només atenta a les raons
que sorgeixen de dins teu,
i així et manifestes, lliure,
ets un volcà en erupció, raó,
tot allò que creurien perdut
però que viu dins de tu,
una força que no s’atura,
el motiu per ser ferma
i per anar endavant,
passant de la resta,
sense obrir la finestra.

***

Les tempestes són mestres

Ens ensenyen, són mestres les tempestes,
el llamp i el tro, la pluja, el vent, tot,
ens parlen del món sense la llum del sol,
humitegen la pell, els carrers, les places
són el vell amb paraigua i les seves passes
són el gat mullat i la tos d’aquell gos,
són els pergamins xops d’aquells peregrins,
la llarga i fosca nit, el matí lluny d’aquí,
el got ple de gotes de la pluja que ara puja
un llarg silenci després de cada gesta, gest,
una conversa amb regust de cervesa, vessa
més enllà del neguit i de totes les penombres
són les lletres i també els nombres, el cel
que s’obre pas entre els núvols enfarinats
és la gebrada fada que tremola sota llençols
la mort del somni si mai l’arribem a besar,
les tempestes ens curen d’anar encara enllà
on els dies bons no ensenyen, cal caminar
els mestres són turments, allò trist a l’ànima
sense aquests instants no sentiríem calma
la pluja ajuda, el núvol fa de mestre, sempre,
els carrers molls són miralls de les ànimes,
mai més preses, en el joc de les liles paraules.

***

Mujer, hija y madre de un universo

Eres mujer, hija y madre de todo un universo,
fuerza de los ancestros, espíritu libre, rebelde,
de aquellos que no creen en un sistema corrupto,
de los que luchan más allá de lo que dicen ser claro,
de lo que creen correcto, abriendo las puertas
a un mundo que ellos no ven ni verán nunca, jamás,
la verdad está escondida y se siente en la piel,
dentro del cerebro, dentro del alma, y lo sientes,
sientes cómo dándolo todo el espíritu es liberado,
los antepasados te dan la fuerza para seguir,
tu hija te da la fuerza para persistir,
mujer, hija, madre, nieta, fuerza del sur,
de vientos lejanos y tan cercanos,
casa de acogida, corazón limpio, puro,
tu lucha es la de brujas, ninfas, hadas,
el encanterio de las bolas de cristal,
un visionario camino de alegría, felicidad,
ya lejos de las lágrimas y el oscuro pozo,
saliendo a la luz cómo un gran temporal
de rayos de sol fundiendo los días
como la ternura de cada instante.

***

Records del pou profund

Recordo el pou més profund,
era un penya-segat molt fosc,
obscur com la vida sense tu,
trist com l’absència, negre
com els dies que no et veig.
Recordo com queia sense xarxa
com anava perdent l’equilibri,
com res importava, només no ser,
deixar d’existir, sense patir,
partir de la vida, abraçar la mort,
i tot era estrany i no em veia
ni entre versos ni poemes,
tot ho trencava, també a mi,
pastilles, alcohol, haixix,
cocaïna, “speed” i d’altres,
drogues per oblidar-ho tot,
i tot perquè? no podia més,
no podia anar més avall
d’aquell pou profund,
i ara només és record,
records que guardo dins,
per sort ara ho puc dir,
quina fortuna arribar aquí.

***

Les darreres fronteres

Les que duem a la pell, les últimes,
són les darreres de les fronteres,
quan caiguin totes les dels mapes,
les físiques i les que són mentals,
trenquem la limitació dels cossos,
encara és d’hora per esdevenir i ser,
cal reemprendre aquell llarg viatge,
amb el bagatge sense cap equipatge,
duem el tresor al cor i la llavor,
aquella de dins, farà créixer arbres,
farà créixer l’amor de l’un al altre
sense cadenes, limitació de fronteres
quan llengua i cultura dels pobles
facin de la trobada, acomiadant-se,
un planeta sense límits ni lleis,
marges ni normes, només lliures
caminant sense la seva falsa justícia.

***

Caldrà fer-ho lent

No tinguem pressa, ens cal tota la calma,
caldrà fer-ho lent, poc a poc, pas a pas,
per arribar al bell horitzó, tranquil·litat,
em corregut massa, la revolta vol temps,
malgrat anem fent accions directes, foc,
foc que il·lumina el camí cap a tu, jo,
besar el moment utòpic té totes les pistes,
ja som un parell de cossos xops de pluja
la pluja que cau sobre les nostres cases,
la sequedat d’aquest hivern, xops d’idees,
ha fet que tot s’assequi, amb el sol potent
que fa de les brases un foc candent, lluent,
que fa del fum línies fràgils de gris astut
som com aquelles aus que travessen l’espai,
la tendresa és aquell univers que tot versa
com un poema que no entén el món sense tu,
tu que beses aquest somni que ja fem junts,
tu que voles com les papallones per les flors,
tu que ara em beses les galtes i ara m’abraces
ets la inspiració que mai no acaba ni acabarà,
mai no hagués imaginat que et trobaria tant
entre les poesies, a tot arreu, a tot hora,
ets una espelma que trenca totes les ombres,
un llumí quan cal una espurna per calar foc
la cala quan em cerques darrera les onades,
tot el vent del nord, del sud, llevant, xaloc
cadascun dels punts cardinals, la brúixola,
ets timó, també, ets nau i vela, rem i rumb.

I t’ho dic, caldrà fer-ho lent, l’amor,
la revolta i tot allò que ens aclapara,
lent, no hi ha pressa, tranquil·lament,
no volem l’ansietat, tampoc els neguits,
esperarem amb pas ferm, fins al final.

***

Arribarem a besar el somni

Com un encanteri vell, antic, d’avantpassats,
així et veig, nua de temps, d’espai, de lloc,
arribarem a besar el somni quan tot sigui dit
quan de la verdor del nou món s’obri la nit,
de les ombres hi haurà a la terra, la foscor
arribarà a besar la nostra boca, el teu cor,
arribarà a besar el somni, de nou, de vell,
en un bell lloc a l’espai interior, exterior,
com una llavor navegarem fins a terra ferma,
germinant entranyes del nou món alliberat
i així serem nit, dia, el que encara restarà
una nova forma de trobar-nos, nus de tot:
nus de malsons, nus de tempestes dins el cap
nus de interferències a les ones telepàtiques
nus de tot allò amb el que negocien el temps,
les mentides, les manipulacions, les enveges,
arribant, entretant, a les primeres barreges
serem el primer vers de les adolescències
i el darrer poema quan tot s’hagi acabat,
mentrestant viurem besant el somni,
doncs mai serà tard pel moment oníric
de besades deslliurades al món que volem.

***