BARREJADES BARREJÀREM (2009)

Ídol

Idolatria i dol dominat per la mina,
administren ministeris sense criteri,
podrien posar a l’abast l’autenticitat,
l’electricitat prop de les faroles,
noves formes de viatjar per tots,
intermitents maneres d’al·lucinar,
ara que ja tenim les ganes de volar,
ara que no ens atura res pel nou vol,
ara que les paraules són dissenyades,
ara que les pestanyes cauen soles,
que tot crema i sortim cremats d’arreu,
que tot acaba i no sabem arribar enlloc,
ens quedem asseguts per no saber mirar,
ens quedem mirant per no saber aturar-nos,
ara que sóc apallissat per pals que mai diré,
per palíndroms sense domar, dominis finits,
per alliberar-nos de les llibreries compreses,
per comprar poemes abans de merdes amanides,
en lloc de menjar ràpid, i si hi vas, vomita a l’entrar,
si hi vaig pensa en que quedarà demà, qui llegirà,
que farà ferum i qui en farà de tot només fum,
fumaré el haixix que mai van voler legalitzar,
quan esperaven que el món acabés amb tots,
érem els éssers més capritxosos dels despatxos,
despatxem a tothom sense tenir taula ni cadira,
ídols de masses petites, de formiguers immigrats,
on de bon grat hi entro sempre que sàpigues mirar,
sóc una petita mina sense saber-me administrar,
desempallego les palles i els moneders, cerco calés,
no trobo més que monedes de mons estranys i vells,
són com peces de col·leccionista sense col·leccions,
de fet són imatges belles de qui mai creu en la creu,
qui només mira la cara del metall, qui no té preu,
fet i fet prefereixo esperar i créixer abans de no opinar,
prefereixo jugar-me el tot pel tot i desitjar el millor final,
si després de tot ja som ídols dels nostres germans…
de les nostres nenes, dels nostres animals, sense possessió,
faré poemes sense més pretensió, seré ídol dels ídols,
com tu musa entre les muses, deessa entre deesses,
brillant forma de mineral extret de mines mineres,
de minotaures i de tempestes, de mitològiques feres,
ens en riurem de la rialla major, tornarem a sentir-nos,
ballarem el ball de l’encant i l’encanteri, plaça avall,
ara que lleven el sol amb una mirada quasi ensucrada,
quan lleven la lluna amb una mirada de mitja lloança,
ara digues quants s’aturen i quants no la veuran mai,
ara digues qui té el dret sobre l’altre, digue’m que és estrany,
que no hi ha valor de veure la realitat tal i com no és manat,
que no hi ha força per saber-nos més enllà del gènere,
que no hi ha manera de fer veure als ulls la poca paciència,
que de mica en mica la perdem i al final ja sabrem que fer,
que d’idolatries no hi ha manera de triar cap on agafar,
que si no em compres pressionaré el mercat i hem desmarco,
desembarcaré els meus versos junt als teus llibres sense saber-ho,
anunciaré l’alba abans l’alba no elevi els verbs fora les finestres,
quan ja no quedi res, ni per compadir-me podràs comprar-me res,
l’edició ja serà tant i tant exclusiva que només jo m’exclouré,
hem quedaré un cop més sense res de res, i tot per idolatrar-me,
per creure que això del ídols és un entreteniment per cada ment,
una forma falsa de raonament, un error entre totes les errades,
una fals mirall on poder emmirallar-se, una forma d’estimar-se,
una forma de donar cos i ànima per un paratge quasi inclassificable,
classificaré cada ull i cada mà, classificaré cada lector per rellegir,
per tornar a escriure només hem caldrà saber quina fotografia posaré,
després de tot potser només em caldrà saber vendre’m i fer calés,
posaré nu o potser amb un enorme cartell promocionant lluna i astres,
potser només sóc un d’aquells escriptors que escriuen sense criteri,
un d’aquells nòmades que viuen només per no tornar a morir,
potser des de la poesia hauria de passar a la prosa, potser moriré,
sense guions ni funcions als principals teatres, tot seré i plàcid,
deixant-me fotografiar per la mort amb calces per la propaganda,
allà, després, no caldran més imatges, follant-me diables i àngels,
provocant amb mitges de seda negres i blanques, a ratlles,
ridícul major a la cara de cada contraportada foradada,
potser el millor lloc per que el president la perfori,
i entre tant i tant no hi haurà ni el mínim respecte,
ni a la bandera ni als timbres per les cartes,
ara que ja ho sabeu no hem comprareu,
segur que preferiu veure’m morir,
mica en mica, ídol a ídol,
després de tot sóc el boig,
després de tot potser nos seguiré,
no sabré muntar-me el lloc ni l’espai,
aniré ingressant entre segrest i segrest,
entre arrest i arrest, de tant en tant…
guerres derruiran els deixebles,
mentre tu i jo, morts, naixerem,
els poderosos mai es desempallegaran,
tants ídols els hi escopiran a la cara,
no només ens cagarem en la corona,
masses joies tenen les princeses,
masses nines d’ulls brillants,
masses joguines míssils i pacten,
encara es dediquen a no moure fitxa,
aquest sistema fa ferum i morirà,
com tots els altres, cansats d’esperar,
seriosament: què collons estan fent???
és necessari matar, suposen, no?
sembla tan clar i jo aquí sense estimar,
barallant-me amb uns versos, on aniran?
qui els vindrà a buscar? no sé si s’entendrà,
ara digue’m si no sóc ruc de no saber mirar,
digue’m si això és un somni o és una senyal,
que no m’aturi ni m’aturin, és un complot,
segur, no hi ha manera de mirar-ho,
digue’m que tenen cua per seguir llepant,
digue’m que encara queden creuades,
que encara hi ha fanatisme i feixisme,
digue’m que encara segueixen racials,
que no veuen més enllà de les llunes,
dels tendres ídols que idolatren idees,
formes de vida i existència, efervescència,
astres labials de figures estranyes i mundanes,
establertes a estables on estandarditzen fites,
ara que veig que sents el temps de tempesta,
ara que crido per ser escoltat, digue’m que és veritat,
que tot pot canviar abans de morir, digue’m, quan?
que faria canviar-ho tot? quant temps seguirem?
digue’m que manca al país dels horrors,
digue’m que em vols fer feliç, on som?
i què fem? quan acabarem? digues,
tu que no hi tens res a veure,
que ets mort junt als morts,
que ets energia i enginy,
que ets només ombres,
pensaré en cada mot,
en cada un dels morts,
pensaré en la forma de ser,
en la forma de completar la data,
en la forma de no sentir-me culpable,
forma de ser qui sóc sense fer-me més mal,
en la forma de no fer ídol a ningú,
de no fer-me il·lusions falses,
de tenir-te sense nombrar-te,
seré vent per les aigües salades,
seré la veu que mai ens fa falta,
o aquella lluna que mai no acaba,
o aquella pell que mai no lleparies,
segur que esperaries, sàvia espera,
que, fins i tot al final, seràs ídol,
se’t rifaran i rifaràs la rifa,
vindràs amb mi, segur,
ets aquí i no sóc jo,
ets tu i ets jo,
qui ets tu?
qui sóc jo?

***

Oasi

Oasi de silenci al desert de la paraula,
oasi de tu enmig de la gent agrupada,
desert de cors sense sentiments ni món,
desèrtiques i erràtiques maneres de mirar,
sorra als ulls, sorra a les ungles, oasi de mar,
forma prefixada del sufix i el prefix, l’esfinx,
deixarem els nostres cossos salats i alats,
deixarem la forma d’estimar per al demà,
avui és massa d’hora, avui és massa tard.
Ens adonarem de la mort del vers després,
si més no som la suma de tots els derrotats,
no entenem de victòries sinó som volàtils,
volarem de desert en desert cercant pluges,
ens mullarem al ritme dels rituals ancestrals,
encerclarem el foc amb la mirada, cada mot,
silencis dins la calma encesa, silencis al seguir,
oasis i simbiosi de cossos nus a la mar salada,
tela la dels talers de talats boscos de mirades,
després de cada arbre les fulles són mudes,
després de tot som l’ombra dissuasiva i activa,
aquella que ha de ser farta per arribar a ser,
i si és o no és serà qüestió d’oasis complerts,
m’atreveixo a mostrar un nou vers, ja volarà,
entretant tantes terres tortes duran al final,
com una barreja estranya que enumera verb,
article i subjecte, activament, sense proclames,
enumerarem el nombres i nominarem les mines,
úniques escollides, desfets de tu i de tot món,
desfetes de tu i de qualsevol oasi prematur,
aturarem els marges, anirem més enllà de tot,
tornarem muts i cecs, serem el just comiat,
cavalcarem la lluna amb la mirada màgica,
desert de pols blanca i or als ulls de la nit,
dormint l’encant per veure’ns més amants,
ens adormirem per les branques i marxarem,
entre les xarxes pescarem llunes tendres,
del teu cos desèrtic a la platja nua, l’oasi,
i així fumarem el millor haixix de la comarca,
emmarcarem el fum dins un quadre adormit,
dormirem l’encant abans no siguem lluny,
masses presses podrien despistar l’onatge,
anirem allà on les roques trenquen ones,
on somniem per no saber-nos eterns.
On imaginem per no saber-nos valents.
Ara és el moment: Serem oasis al vent,
entre cada desert, desertant entretant,
treballant entre ball i trencaclosques,
trencarem el verb i el vers a la cala,
calarem fons, haixix del nord,
calarem fort, haixix del món,
marihuana de verd intens,
premsa perfecte de pol·len roig,
enigma del lila i l’herba màgica,
oasis als deserts de les mirades.

***

Llunes perdudes

Lluna perduda, pergamí antic, origen incert,
incendiaris ulls de foc al bosc fosc del conscient,
inconscients són els besos de gel, el glaçat estel,
totes les fogueres que ens mataren, la lluna negre,
entretant entrarem a les trames estanyes del vent,
escriurem els versos més dolços d’amor herbós,
les ciències no seran mai mecanismes de Déu,
ni forma d’acotar el temps o l’espai, res de nou,
innecessàries alternatives al joc de ser i no ser,
de tenir-te entre els braços o abraçar el caminar,
dubtaré un cop més, de tu, de mi, del que vindrà,
de tot el que ens veu estranys i màgics, del destí,
estudiarem les formes de sentir-me més endins,
mar enllà, oceà de paraules el sentir-te en silenci,
entonaré els toms de les enciclopèdies obscures,
d’elles brotaran les fulles i les pàgines fosques,
aquelles negres imatges i paraules d’allò prohibit,
del que ens treuen i del que ens amaguen, la resta,
entre els diables i les bruixes les herbes salvatges,
entre la memòria i l’oblit, el desig, el ser i no ser.
L’esoterisme tenia les claus de les llunes perdudes,
dels sols que mai més tornaran a brillar lliures,
entrats en el sistema de cabòries i de durs ritmes,
entre el timó i els rems, entre les veles i l’avió,
entre el motor i la raó, entre tu i jo, entre totes…
llunes negres i llunes roges, llunes perdudes,
amoroses, llunes de trist comiat i hora dura,
llunes d’argent passades per núvols d’or i màgia,
aturem les paraules, sense elles no som res, ningú,
o ho som tot i encara costa dissuadir-ho tot en res,
o som el que resta i només el que ve just després,
o som l’ombra i ells la llum, el cos i la creu, el cor,
tot el que dels nostres cossos sorgeix sense sort,
cap tros, enlloc, cap forma de tenir-me sense tu,
sense aquests cabells d’àngel, mig diablessa i deessa,
que no mori mai aquesta forma de trobar-te sense mi,
ets aquell mot exacte que em torna a la figura i forma,
el contrapunt del constant caminar i aturar-se a respirar,
els llocs i les tempestes d’idees, cada marge i flama encesa,
cada motiu i cada fi, cada finestra, cada lluna perduda,
tu i la resta, el que ens manca i mai no ens governa,
el que diu “tira” i el que diu “prou”, aquell que estira,
el que mai voldria tenir-te sense ser lliure, el mar,
la llibertat absoluta i tan sols una forma nova de mirar,
allà on les llunes són perdudes i no hi ha mai aquell sol,
aquest astre alat que ara em mira potser només ets tu,
perfumada de tu, dels estels fugissers, de la forma del vers,
de ser i no ser entre el núvol d’or i la lluna perduda d’argent.

***

Bes de mel

Bes de mel al ritme del vent,
el que dius encara no entenc,
el que et dic no és del tot cert,
no entenc la meva mirada cega,
no entenc tants dies sense treva,
ahir vaig tenir l’hora bruixa als llavis,
em deies, mentre t’abraçava, la tarda,
me la nombraves i no podia acaronar-te,
masses dies sense tenir-te ni imaginar-te,
masses tardes a les portes de l’innombrable,
masses poques cartes damunt la taula,
vaig tancar la porta i vaig cridar-te,
semblava que em miraves,
vaig callar, fent el poema ras,
curt, sense saber callar,
no sé si erets tu,
bes de mel i una carta,
fugissera i radiant,
bes de brillant diamant,
llavis plens d’essència de kharma,
un altre dia per tenir-te i acaronar-te,
la tarda no em dirà com poder besar-te,
em quedo amb el vers breu i la matinada,
qui sap si els somnis arriben al no nombrar-te,
mai diré el teu nom per por a no poder acariciar-lo,
per por al no trobar-te, al buscar-te sense besar-te,
faré d’aquest el poema més breu després de tot,
només quedarà el bes de mel per qui vulgui robar-lo,
entrarem en negociacions, això de l’amor admet tràmits,
és com una pura transacció de líquids i de mirades,
potser només un altre negoci per la vida donada,
una forma d’excitació i transacció, falsa passió,
bes de mel i poema d’amor humit,
tendre delit, extrem conquerit,
vers proper i llaminer,
bes de tendresa,
ulls de nit,
bruns i humits,
poema breu,
és el teu,
seu,
dóna’m els llavis,
dóna’m el somni,
bes de mel i son,
tendresa brillant
els teus ulls bruns,
moriré abans de dormir,
un cop més, per després,
ara ho deixaré,
mai ho faré,
bes de mel,
encanteri fet extrem,
deixaré d’escriure’t,
obsessiva sessió neutre,
neurosi acabada per morir.
Prou!!! L’amor i la tendresa són molt més que tot això,
la memòria em falla, deu ser la calor…
(o pitjor que això)
Digues que res és així, per la terra que ens va parir!
(Breu introducció al poema d’amor – fricció)
“I’m calling you…” -Bagdad Café-
***

Simbiòtica onada

Simbiòtics símbols d’ulls foscos,
alegria bruna de finestra enorme,
dansen les figures lliures al vent,
simbologia erràtica i nus primer,
entren les balades als ulls doblats,
diagrama franc d’espurna i astre,
simbiòtica la forma de les onades,
entraré on la màgia no m’aculli,
adormiré els marges amb mirades,
seré la franja de les il·luses trobades,
il·lusionant els dits amb els càntics,
arran dels simbiòtics miratges,
deslliurant lliures lluites al límit,
entreveient la visió i la nit dolça,
dormiré al jaç de la primera dona,
enlluernaré llunes amb la mirada,
seràs la fada, la bruixa, la justa musa,
aquella ombra de llum i vent que dansa,
l’eterna mirada de les màgiques trobades.
Trobadors de torba imatge diran la resta,
equilibraré les forces amb la vall errant,
descendírem els somnis i ara som molls,
somnien les imatges les més belles paraules,
som allà on voldríem i no hi ha delit ni calma,
de tant en tant les simbiòtiques formes de gel,
gelen el vas i la forma prefixada, són la calma,
ara que no tenim per on anar ni com agafar-la,
ara que s’atura al punt just de necessària mirada,
miraré i eixiré d’aquí sense neutre miratge,
seré per tu com la mà que mai nombraves,
un nombre més o una xifra deslliurada,
on vers concís i tan sols una paraula,
barreja perfecte de mirada trencada,
després de tot ets l’illa imaginada,
limitaré els marges per no trobar-los,
tornaran a mi tantes imatges,
seràs just la tarda, la nit, la vida,
ulls cristal·lins de simbiòtica dansa,
ennegrits de mi i de tu, tendre anada,
sorgiré per damunt les cendres i la calma,
simbiòtics com són ja res els hi manca,
potser només una justa mirada, la màgica,
simbiòtics com som ja res no ens espanta,
serem un únic ésser de matèria orgànica,
transportant-nos dins la màgica anada,
dels núvols sorgirà la sort i girarem,
com peixos enormes d’ales i aletes,
éssers indiscutibles de mans alades,
estratagema de tractes i tractats,
diagrama just i simbiosi, l’onada.

***

El teu cor

Pell dura i vísceres vicioses, sortilegi,
la seva fragància atura el vers i el bes,
voldria tornar allà on era però restaré aquí,
de fet cada instant és un caprici pel temps,
aturaré la forma de mirar, aturaré els jocs,
jugaré sense premeditar-me, voleiant,
que de les instàncies en farem comiats,
com menjar i com acomiadar-se sense ulls,
com entreveure les farses i els versos sense tu,
com mantenir-nos sincers i fidels sense mons,
entre les cames del destí xuclen les il·lusions,
xarrupem sense voler saber-nos diferents,
entre la llet de la via làctia t’hi mareges tu,
entre el suc de la delicada pell brotarem,
a brolls intuirem els colls on hi vessa la mel,
després de tot el principi tiba i no hi ha tornada,
l’explosió dels planetes i els poemes és blanca nit,
després de tot els esquitxos són estigmes del nou dia,
desfarem la pols còsmica amb una mirada, quasi oblidada,
les seves fragàncies seran límit per les meves parpelles,
entre les pells i elles sorgiran invents d’on no n’hi ha,
entre tantes torres torrarem el material que ens tornarà,
entonaré el tresor i l’or, enterraré totes les harmonies,
totes les frases sorgides, com sortilegi fet cançó,
el teu cor dur i la teva pell freda, com podríem acabar,
després de tot estem segurs de la mirada i dels besos,
entonarem marges i frases, deslliuraré la nit dels dies,
d’alguna manera ens hauríem d’entendre sense mots,
nombraré les formes de entendre’m sense paraules,
només els gestos ens diran com érem, com som,
entretant dormiré entre les religions i el propòsit,
entre les formes d’atacar i dels versos satànics,
entre cada full i cada pàgina, navegant solitari,
el teu cor en perfecte harmonia em dirà on sóc,
d’alguna manera seré on les onades em guiïn,
entraré al port del far vermell, tornaré al nen,
entre parpelles a parells, estimaré el teu cos,
somniaré el teu cos, miraré el teu cos nu,
entre les brases sorgirà el nou foc,
un envellit cor i la pell calenta,
sense saber del final,
sorgiràs, nua de pell,
nua de cos i ànima,
el teu cor caminarà sol,
sense més destí on anar i venir,
sense més tresor que el propi cor,
el teu cor, carn dura a contracor,
entonaré les frases que tu ensenyares,
ets la musa perfecte, la fada,
ara que no el veig deixaré la frase,
el vers i l’onatge, deixaré la mar,
restaré en calma, una altre vegada,
els sentits em diran on anar a trobar-te,
sense ells la terra no bategaria massa,
com oasi a les mans de les muntanyes,
restaria mut i heretge, fera ferida,
fet i fet l’astúcia ens diria
quatre paraules d’amor,
quatre cors il·lusionant,
una barreja constant,
el teu cor i el dolor,
el meu cor i la suor,
masses presses,
massa pressa,
masses cord muts,
masses acords durs,
druides de la sort,
cos a cos,
Cor a cor.

***

Vol màgic

Vol màgic de tendres ales als vents,
renúncia a la terra, ànima del temps,
anunciem l’onada per sobre dels caps,
entre els núvols s’hi amaga cada traç,
el blanc de les parpelles i cada tornada,
entre els segments de lluna creixent
vent de ponent, vent de vol passatger,
entre els teus dits la dolçor del món,
sospiraré per la sort i el bes de la son,
vol màgic d’ales retrobades al temps,
temporalitzen les tempestes com a índex,
donaran un epíleg a aquesta terra o un fi,
cadascú amb el mateix camí, a vols oberts,
serem potser l’ombra de cada camí i drecera,
enumerant les mines que trobarem per la via,
vivint entre dones d’aigua i ulls de tendre mirar,
el vol màgic és la tornada al temps del demà,
on potser serem més vius, on quedarà l’ahir,
a cor i cos descoberts, obrint-nos a la llum,
a cada pertorbada mirada, a cada llit encès,
depenent dels dies potser entonarem el cant,
potser aplaudirem, si plau, si la pluja ve,
com un concert de gotes trepitjant finestres,
de cels oberts a la calma del destí primer,
on la tempesta és festa per la manca de sol,
on anirem si la vella bruixa ho anomena,
on s’amaga la fada i on s’amaga la màgia,
on, d’alguna manera, ja tenim cada destí,
quan, sense voler-ho, ja som més joves,
futur incert de certesa cega i potser muda,
fotuda forma de fer forts els cors i la tarda,
serem més vius, encara que no vulguem,
serem més morts quan més vida engendrem,
serem l’ombra de cada patir, de cada far,
i sí, moriré a cada pas, passarà vida i amor,
pels vols màgics de la tornada blava,
pel blanquinós contrast de núvols i mars,
el reflex de la nit ennegrirà el vers d’ahir,
potser després de tot som just el que manca,
potser som aquell vers versàtil i volàtil,
potser l’espurna del foc a la pell, al cel,
la fogositat del foc candent i patent,
la lluminositat de l’ona cara al vent,
naixent entre el nord, naixent al sud,
entre les mirades de la tarda i el sol,
morint de nou per néixer més forts,
sentint les formigues sobre la pell,
sentint més fort el sentir sense patir,
si per l’amor que sentíem ara oblides,
si per l’amor que sentíem ara ja plou,
llàgrimes de metall fos a les baranes,
llàgrimes de trencats menhirs a la tarda,
despullaré els fils i cada batec em tornarà,
tronaré per no sentir cap campanar,
del ventre de la mar sorgirà el demà,
sense dogmes ni fe, sense voler saber,
anant més lluny de la lluna i les postes,
darrere cada horitzó, la pell germana,
frec a frec, cos a cos, anirem cap el sol,
a soles amb els ritmes que composes,
al ritme d’un amor encara no viscut,
sense cap escut pel cos ni el màgic vol,
sense cap barrera a la barreja de mots,
sense cap frontera, tan sols el nou cel,
com trencadís de mirades i miradors,
serem la pell de la pluja i el cant major,
com una tarda a les terrasses del passeig,
com un anar i venir de l’illa a la cala,
de la calma a la mirada, del cel al llac,
serem el vol màgic, cada despertar,
bategant darrera les finestres, somniant,
entrarem a la part fosca de la cova morta,
entre les seves vèrtebres trobarem el tro,
cada so, cada mot, cada silenci adormit,
cada batec d’ales i vent, cada somriure,
cada mot valent i etern, serem el nou cel,
cansat d’esperar-nos, ja roig de vida,
ja roig sense la malgastada sang,
volant potser l’entendran,
volant potser sentiran,
i si no ho senten,
i si no fa mal,
i si volem,
vol màgic,
vol etern,
dormirem,
al jaç del cel,
amb la mel als llavis,
amb el cor batent,
amb les ales al vent,
somrients i purs,
darrere els ulls,
sense llàgrimes,
sense més metall,
a l’avantsala del bes,
a la seva justa proclama,
després de tot serem la tarda,
serem l’escull i cada batec,
just el punt just,
cada mirada de vent,
i dormirem al jaç,
vol màgic,
etern tornar,
dolç bategar.

***

Incessant indici d’inicis pels precipicis

Incessant ritme de trencades onades,
caminem el camí dels ahirs i l’avui,
al respecte dels pactes pactaren pires,
volien cremar-nos vius mentre reien,
uns quants papers no havien passat,
entre les mirades esquives als bars,
entre rodons arrossars no obliden els mots,
entre missa i missa ensopeguen amb la vida,
entonarem els càntics més antics, seguint,
sense cap formula establerta, qui sap on,
qui sap com, de quina manera vàrem ser,
com podríem tornar allà on vàrem ser,
de quina manera volíem haver estat,
que tant de nit com de dia despertàvem,
que no teníem les forces per mantenir-nos,
d’alguna manera anàrem més enllà de l’anàlisi,
anomalies a les vies varen maleir tota possibilitat,
aquell final no tenia res a veure amb les estadístiques,
no tenia lloc ni instant, tendírem a veure tendències,
anunciàrem les ciències com matèries acumulades,
cercàrem més enllà del mirall i les perspectives,
per personalitzar la massa vàrem sentir la crida,
entre matoll i matoll vàrem creure que érem el final,
entre la tendència a allunyar-nos lluny de les llunes,
entretant anunciaren que tendiríem a turmentar-nos,
a cercar entre les brases el foc apagat de l’ahir,
ensopegaríem amb cada retall de diari,
amb cada ahir exhaurit, a cada nit,
d’alguna manera érem el fi,
la matèria viva i les carreres,
les mitges negres de la lluna nova,
entretant teníem la tendència a morir,
a riure amb cada vida ressorgida,
esperits dels crits i les cridòries,
de cada passa perduda i nord,
entre les tenebres la llum blanca,
entre tantes terres tortes la llum,
i tot era cicle sense final ni límit,
entre el tren trobaríem el tros perdut,
entre cada travessera el revers robust,
entre roures i coure veuríem el metall,
lentament trobaríem la sort a cada hort.
Cada brot serà blanca verge, sol etern,
qui sap si de nit trobaríem el sentit,
cada nota i cada musa, cada bruixa,
aquella musa adormida dels cors,
unes paraules anunciades a les vies,
entre la tornada i el tron major,
entre el dia de les portes tortes,
entre les dones humides als llits,
entre la matèria i l’espècie,
entre les ennuegades gates,
somni i incessant indici precís,
principi del precipici d’indici.

***

Música a les paraules

Detalls als miralls de l’hora baixa,
entonen els càntics antics veïns,
de les seves serres ens són propers,
les planes parlen de paradisos ocults,
la poesia més bonica podria ser l’excusa,
qui sap si demà tornarà l’escuma blanca,
de moment la nit no ennegreix les ànsies,
el tenir-te nua entre els braços ocupats,
desfer-nos de tota matèria al sorgir,
sentir-nos nus a l’alba propera,
allà on érem la barca ens espera,
i d’alguna manera vàrem ser lliures,
de nit i de dia hem après a ser qui érem,
entre les notes de la música, mirall i llum,
mullarem els llavis amb la mel del mar,
dolça i adormida la paraula brotarà,
entre els teus ulls hauré après a estimar,
com si fos de gel o de gelada mirada,
suposo que aprenen de mi les aranyes,
al vertebrar-me sobre el teu cos nu,
al guarir-me amb els teus llavis prims,
despullaré els arbres abans el so digui to,
abans que res ni ningú vingui a ocupar-nos,
deslliurarem els països de gelades estampes,
entre les teves cames i les teves ales, les calmes,
les cales que calen per elles, les seves frases etèries,
tanta mel desbocada pels ulls de la gent a la ciutat,
cada mot sembla encerclat per figures estereotipades,
potser un recull de llums als ulls de les nits fosques,
la negror d’una pell bruna als límits de la tarda,
ensopegaran els meus ulls als límits de la pell,
entre els nostres llavis l’illa a la ment,
descobrirà el teu cos nu la matinada,
entre les llunes més dolces: La mirada,
música a les paraules, ulls a la nit màgica,
despullaré la tarda i l’arbre de fulles rares,
quedarà només l’essència de la presència,
quatre retalls de somni a les finestres,
despullaran el vers del verb i l’alba,
desennuegant la gola de males mirades,
obviarem la via i el camí a vela i vent,
de nit recordaré la teva mirada esquivant-me,
d’alguna manera som l’essència de la bellesa,
en ella trobem els pensaments com a sentiments,
la pell amb la pell, cos a cos ens estimem.
Música a les paraules, a dues veus.

***

Invisibles

Invisibles als ulls de la nit,
els matins s’omplen de tu,
la teva veu és un fil prim,
on ressona el sol creixent,
es trenquen els núvols
i s’amaguen les pells,
omplen les nits d’ocells,
s’aturen les passes,
caminem novament,
de tant en tant la tarda,
de tant en tant el vers,
despullaran les illes
d’un blau intens,
entre els teus ulls,
entre els meus llavis,
besarem el ser i el no ser,
cada partícula d’aire al vent,
sorgirem d’allà on vàrem néixer,
l’existència donarà a la llum
aquelles ombres llamineres,
aquell caure sense ser d’enlloc,
el matí a cops d’empentes,
el rellotge que no diu res.
les ànsies de venir a veure’t,
les invisibles formes del teu cos,
la foscor negre no amaga la nit,
les vives formes dels núvols el trencadís,
els matins s’omplen de tu i m’ets absent,
l’essència del teu ésser és entre el cel,
gelaré el llavis abans no arribi la calor,
entre els nostres cossos només hi ha llum,
creix el sol i baixen les ones allà al mar,
entre les aigües juguem a no ser fidels,
d’alguna manera hauria de passar el temps,
entre els pensaments humits dels matins,
entre els nostres cossos i potser l’oblit,
que som aquí sense veure’ns als ulls,
sense mirar-nos enlloc, sense venir d’aquí,
entonen els càntics antics vells pergamins
i l’infinit s’omple de tu i de tot, de les nits,
entre les teves mans i les meves cada matí,
la imaginació i l’acció, el bes i el vers,
sabré com érem per les notes als miralls,
vapor que es refreda entre els teus dits,
els esperits estan d’acord en deixar petjada,
si tardéssim una mica més ja no dirien res,
i potser la realitat seria aquella imaginada,
potser els nostres ulls no veurien res més,
qui sap si el matí ens du allí on vàrem ser,
on no calia trobar-se per entendre-ho tot,
on el sol era creixent, deixant la nit encesa,
entre el trencat paisatge de núvols baixos,
un trencadís de blaus i blancs bolcats,
passadís de somnis i despertada llum.
obrí els ulls el món i l’univers,
algun dia hauria de ser el primer,
com un ésser unicel·lular es creà el món,
com un organigrama de calç i de pedra,
de gas i de matèria, indivisible arreu.
Invisibles eren els nostres ulls pel temps,
i no ens aturàrem al lloc de la memòria,
vàrem ser purs, la mesura justa i fixa,
potser aquella foscor d’ombra per la nit,
o el sol que es desperta quan tot és dit,
quan tot ja ens és donat: Cap a l’infinit.

***

Musa

Musa de fogoses formes de mel,
ensucrada mirada entre bes i cel,
fada de les hores molles i alades,
salat mar entre la pell i l’escama,
sirena oblidada enmig de la mar,
vertader de verdet oxidat al port,
entre la víscera i els ventrílocs,
parlant pels descosits a amagades,
sense llavis ni llengua, aire i vent,
transparents als ulls de la gent,
musa de fogoses formes de mel,
ensucrada mirada entre bes i cel,
bruixa enigmàtica i màgica,
a aquestes hores, la lluna indomable,
a les dotze entre els miralls cada tall,
entre el sol i les cantines cada càntic,
entre el bar i la barra el meu cos nu,
entre les brases i els focs encesos,
entre les cendres les belles idees,
ensucrades mirades gelades,
entre la mirada i els teus llavis
només una història de dolçor,
entre la tenebra i els núvols,
entre les histèries i les dèries,
entre la ensucrada mirada els cels,
ara que tornem allà on érem,
ara que notem les notes al vent,
entre les terres més velles, la mel,
lleparem cada brot i cada brull,
la musa encomanarà cada cant,
enlluernarem les llunes i el cel,
entre els teus ulls la bellesa,
entre les teves cames el paradís,
mai voldria sentir-me tan malaltís,
musa de tarda fada, musa de la nit,
dona propera i concisa, mig perduda,
dóna’m les claus per trobar la lluna,
torna’m el cel del color dels somnis,
entre les besades dóna’m la calor,
torna’m boig d’amor i melangia,
acarona’m una estona cada dia,
dóna’m el bes de mel de l’ahir,
encomana’m de llunes i nits,
de les visions de l’ahir,
que no vingui a tu el destí,
si no t’atures ja ho faré jo,
si no véns no podré tornar,
si no arribes marxaré,
no hi ha més camí,
s’ha acabat la nit,
tornaré allà on era,
tindré l’excusa perfecte,
vindràs a mi si no et trobes,
entonaré la nota del kharma,
si ens perdrem vindrà a buscar-nos,
entre les llàgrimes serem les nits,
entre les notes els ulls de la música,
entre les llunes la tendresa de la màgia,
entre tu i jo el cel negre de la nit,
entre la tarda i el vespre un somrís,
entre el matí i el sol dormirem al jaç,
entre la màgia i el kharma, etern despertar.

***

Racó de vent

Racó de vent, mar de trencadissa mirada,
límit de salines i bambolines al primer bes,
huracà de formes sinuoses dins els marges,
entonem l’antic càntic a les tavernes de la nit,
ballem al ritme de les distàncies apreses per dins,
ben a prop de l’escalfor de cada cor, fent-nos forts.
Racó de vent entre les teves mirades i la mar en calma,
port oblidat pels antics trobadors de llum i tendresa,
vindran a nosaltres alliberades ments i oceans lliures,
aturarem les darreres formes d’estimar per sentir-te endins,
aconseguirem tot un seguit de versos vells i ferits,
a canvi dels nostres ulls a les finestres, a cada porta.
Racó de vent a la frontissa i el front, entre les pells,
sorgirem quan la sal ens ompli el cos i els llavis humits,
estarem allà on l’est divideix a rem tots els vents,
on la rosa viu la tempesta abans la tarda ensopegui,
després dels matins serens i les nits assedegades,
arran de la cantina i del cant, entre el ball i el vent.
racó encès, proper destí a les albes de cada nit,
entre la matinada als ulls i la pell salada,
m’ennuegaré a la costa del teu cos bru,
faré vaixells de paper per a les noves fades,
les bruixes brunes i les llunes dolces, tendres,
acolliré el vent amb els braços glaçats,
de nit la terra ens donarà lliçons de jaç,
de traç i de mirada, de negre intens.
Entre les llums la foscor a la mirada,
entre cada sentit el vers menys dit,
l’enllaç de les enllaçades mans,
el neguit ennuegarà cada somni,
potser demà tornarem a plorar,
tornarem a sentir la pell amb la pell,
les llengües amb les llengües, silenci,
cos a cos coneixerem cada vela, cada vent,
al racó dels nostres somnis: Caminant valents,
entre les valencianes formes i el català estel,
racó de vents dins la imatge de cada present,
els llavis amb els llavis, llevant cada cel,
racó de vent i una forma de ser fidels,
al port i la cantina, a la taverna del vers,
on tot entona el càntic i es fa present,
on tot rima amb el ritme de la música,
on les cançons acaronen cada cor,
on les il·lusions endevinen el bes,
les llengües amb les llengües,
el cos a cos, el llavi a llavi,
aviat avisats de cada costa,
apropar-nos al sol i la nit,
sabent-nos lliures, a la fi,
racó de vent sota el menhir.

***

Crit

Crit entre el gemec i la carícia,
estones de tons suaus a la nit,
a cada crit, a cada lloc, a cada llit,
entre les illes i la mar, a cada onatge,
despullen la tarda amb una mirada de gel,
entre el cel i l’atmosfera, entre cada lloc,
copien les dones els escultors dels clàssics,
despullen la tarda amb un paisatge sense mirar-se,
entonen cada cant d’ocell i cada xiulet de nen,
cada joc a les portes de cada escola esmicolada,
entre les guerres i els infants una bala com un plor,
una bomba als peus de la innocència, instant fatídic,
mal auguri de temps de tempestes als ulls dels matins,
com pols i negror establerta desfilen els fills de la nit,
com ombres que s’esforcen en no caure als marges,
als límits de cada passa, entre el cel i el mineral,
a les mines on les nines juguen a ser grans ideals,
on no hi ha més que el pensar en la subsistència,
on el sistema no és tema ni mot, terme ni contracte,
no hi ha pactes on el crit més proper és el més llunyà,
on les carícies són de cendra i la tarda és negre contrast,
on les paraules són penjades als olivers de la comarca,
on les maduixes són tractades amb mirada de sud,
i les barques que no anomenes són al port de l’absurd,
on no hi embarquen els ossos, on hi dormim cada nit,
entre so i to, entre gemec i crit, entre carícia i bes,
allà on l’univers no pateix una nova terra creix,
on s’hi amaguen les més belles històries d’amor,
on el cor de l’infant no és atacat pel sistema ocupat,
entre els arbres i la vall, riu enllà, tendresa avall,
on s’acaben els confins de la llunyania, sóc estrany,
com una porta que no s’obre sense una llum,
la melodia dels símbols en el primer estat,
la puresa de la música per sobre les cançons,
atura una veu trencada la plaça dels brillants,
entre el robí i la roca s’hi amaga un gran tresor,
entre la sang i la saliva un dels majors temples,
entre els cementiris d’animals, bells minerals,
entre cada lletra una cançó, entre el cor i el cos,
soc a soc els esperits de les nits em tornen al camí,
entre l’inici i el fi cada drecera, cada carrer, cada llum.
oblides que sents i s’apodera de tu la sensació de morir,
com un vers estès a les ales de la bella bruna bruixa,
on les fades són verges i no és pobre la nit,
allà on despullem la tarda per veure’ns aquí,
d’allí on vénen les imatges torna’m a mi,
ara que encara no sóc el que desitjava,
ara que encara som joves per morir,
després de tantes lletres,
sembla agradable la fi,
entre el cementiri i la casa,
entre el sarcòfag i el tresor,
entre els ulls les perles,
entre l’escuma el verí,
entre la màgia, l’alquímia,
entre el semen els brillants,
entre la mucositat, esmaragda,
entre la mar, les llàgrimes,
com una matèria unida,
com un vers sense conversa,
sense un bes sense robí encès,
una matèria sense fi ni lloc,
un món trobat al extrem,
una vela al vent,
un instant,
un res,
un ser.

***

Entre terres tàntriques

Entre les tenebres els rajos de sol ens guien,
entre les terres tàntriques, ens psicoanalitzen,
més enllà de qualsevol anàlisi terrestre,
entre la joia del goig i la melangia del dia,
entre les terres tàntriques trobem el tro,
entre el so i el to tornem a la terra lliure,
entre els racons sortirem de la sort i el tros,
tornarem, mera noció de cada poció, a la fi,
entre les tenebres els rajos de sol ens guien,
entre les terrícoles imatges l’anàlisi del cos,
entre espiralització de l’ésser i la metamorfosi,
entre la mort i la maratoniana forma del bes,
entre el vers i el versàtil vèrtex de la finestra,
entre els núvols i la lluna, entre el sol i la nit,
entre tenebres de terres tàntriques tornarem,
entre el tro i el llamp, entre les velles històries,
entre la terra lliure i salvatge i tu hi ha un pas,
entre la llibertat i l’alliberació hi ha una passa,
entre les dèries i les histèries adormiré la tarda,
quan vingui tindrem la paciència i la ciència,
entre la negació a les espècies i els gèneres, morts,
entre els parèntesis del calor, entre llengües dolces,
després de les paraules més belles de cada ahir,
ara que despullo la tarda potser em diràs on ets,
amb qui vares venir, que et va fer venir fins aquí,
o quina forma adopta el vers i cada univers, el bes,
de quina manera m’esculls entre la collita i l’arbre,
quin és el fruit que sense tastar-lo et torna a mi,
entre la negació a l’ésser i la flor de loto, cada ull,
del reüll del tigre i el cor de la tigressa, mig diablessa,
entre la poètica i l’eròtica, l’essència de la bellesa,
l’essència de la presència, entre la ciència i la mort,
entre les coses més boniques, entre les belles mirades,
entre els pols i la lluita de signes, els més bells estels,
entre les terres tàntriques, terres terroritzades per l’ull,
entre les llaminadures a cada mina de la mineralització,
dèbil com el tendre batec de la primera flor del jardí,
cada sentir, cada absència de penitència, cada essència,
mentre adormim les ànsies buscaré el primer massís,
de les seves abruptes formes en trauré els neguits,
voldria ser allà on era el principi de les eres,
poder-te tenir sense buscar-te enlloc,
besar l’anatomia i fer-te meva,
veure els teus ulls a la finestra,
sentir cada batec, tenir-te lliure,
entre terres tàntriques i el vers,
entre tantes terres lliures el bes,
acabaré per cercar-te si no véns,
d’alguna manera el destí somriu,
els camins tenen tantes dreceres
que he preferit sortir cap a la nit,
quan les bruixes entonen el cant,
quan no hi ha llum pel diamant
i on al veure’t sigui complert i nu,
transparent als ulls de la gent,
inhòspit lloc sense tirania ni sort,
entre les branques de les heures,
entre el lligam del quadre a terra,
les teles velles i el traç antic,
el bes a la porta dels sentits,
més endins, ben endins: Sorgint.

***

Mite de foc

Soldat del terror, mite errant, cel somniant,
entre les brases més apagades, les flames,
somrient-li al vent trobem motius al cercar,
de tant encerclar les ànsies trobem el ser,
sense més raser entre les veus i el cant,
somrient radiants a l’avantsala del crit,
del bes dins el vers, de l’univers del ser.

Entre l’origen i el final, a cada pas,
sabent-nos néixer dins l’instant,
guarint-nos de cada senyal,
entre la nit i el cosmos,
deixant-te portar,
lluitaré per ser lliure,
alliberant el meu temps,
acabaré per sentir l’univers,
despertaré per sentir-te un cop més,
d’alguna manera tot hem torna a tu,
potser és un senyal de l’hivern,
o la manca, l’absència del bes,
potser només un caprici del destí,
malgrat les onades seguim aquí.
entre el verí i les essències,
entre l’ahir i el demà,
com vers perfecte,
entre la nit i tu,
a les portes de l’absolut,
entre les ires dels desconeguts,
deixant-nos la pell com ídols del vent,
entre la terra i l’aigua, caminant vells,
entre els mites i l’absència del ser,
allà on camines i l’univers creix.

***

Llum de lluna

Llum de lluna on la llunyania apropa,
entre les mirades esquives de les nits,
entre la boca dolça i els llavis als núvols,
entre el xiprer i l’onada, entre els ulls nets,
amb el plor i el xisclet, entre cada vers el bes,
tornaré d’allà on era si la tarda tempestuosa espera,
sorgirem dels núvols, entre les tenebres enceses,
entonaré el cant antic per les més velles tavernes,
llum de lluna als ulls de la més màgica nit,
entre els teus ulls i l’infinit, gesta assolida,
ets l’escull al port de l’Olimp, les drassanes,
un perfum aràbic a les galtes de les muses,
un bes de mel entre la lluna i els astres,
on la llunyania apropa, mostra’t lliure,
de res valen les suposicions o les accions,
a aquestes hores el matí mostra cada recel,
anirem on la llibertat assolida no diu res més,
sempre forts i fidels, el tren no espera ningú més,
entre la llum de la lluna i l’ombra per cada racó,
serem la mel als llavis dels matins adormits,
entre els nostres dits cercarem el destí après,
serem l’aire contra el vent, cada racó sentit,
emprendrem el camí dels estels, cos a cos,
ment a ment, per un instant radiant i present.
Llum de lluna on la llunyania entona el cant,
brotaran les fulles i les flors, abans siguem infants,
amb la mirada neta i clara, mirant de front l’encant,
entonarem les notes d’antics trobadors, a cada front,
les ombres de la nit ens duran allà on t’amagues,
a aquell racó de món i de vent, al sol ixent,
on s’hi amaguen les nàufragues mirades oblidades,
on s’hi amaga cada bruixa i cada fada, mar endins,
allà on la lluna il·lumina cada ull i cada escull,
entre les ones i les ombres trobarem el vers d’ahir,
entre els ulls i els llavis tota la mel que podria abastir,
ara que ja no t’atures al moll de les mercaderies,
ara que no t’atures a prendre cervesa a cada port,
ara que recules milers de milles abans d’acabar mort,
entre tu i ella hi ha un encant de mites i de sorts,
trossejaré el vers i la calma, cada pastís de mel,
entre la nata i la xocolata, ets dolça llaminera,
la mina de dolçor que embruixa cada sentit,
entre els pastissos i els anissos una forma de verb,
quan el final no s’enumera ni es repeteix, ara neix,
quan el principi és de llum i d’ombra, lluna endins,
quan el precipici no s’atura aturarem cada matís,
del matí a la tarda vagaré per aquí, lluny de tot,
lluny de tu i de mi, lluny de la llum de la lluna,
a la llunyania que ens apropa i acarona,
entre el vers i el bes, entre cada final après,
de res ens serveixen tantes màscares cares,
entretant l’argila serà com la ma a cada cara,
com el guant precís que ens acarona l’espatlla,
fang entre els braços i el cos, a la llum de la lluna,
com instant de màgia i de cant, xops i radiants.

***

Illa de pau

Calma encesa, verí a cada pell,
illa de pau, calma estesa i senyal,
embarquen als ports les ones, arreu,
baixen i pugen entre cada dansa,
acoren els cors navegants de la nit,
entre les algues i les petxines, destí.
I oblidem que no som peixos ni aus,
que per les nostres ales no ens veuran,
quan per les escames s’hi escurça la pell,
entre l’illa i la màgia, entre la pau i la calma,
entre cada instant après, l’arxipèlag a la tarda,
despulla de paisatges les costes de la dansa,
entre cada far els teus peus xops ballant-la,
miratge de mines marines a prop de la cala,
teixits de pell de pop, tenyint les roques,
amb pinzell oportú i prim, pintant endins,
aturaré la veu més enllà de la mirada,
serem purs i eterns, plàcids, serens,
l’illa de pau no l’esguerra la guerra,
entre els nostres cossos la claror extrema,
pujarem sobre els turons abans no vingui la treva,
entre la necessitat de màgia i l’alquímia al bes,
entre els amagatalls dels coralls sacrificats,
entre la cruel victòria del soroll i el fum,
entre la llunyania i la proximitat del temps,
gaudirem de l’aire en pau i de la vela al vent,
de cada instant, cada moment, sense més temps,
s’aturaran els rellotges i no repicaran les campanes,
mica en mica entendrem la pau com única arma,
entre la nit i l’alba, lluny de la velocitat de la llum,
trobant entre la calma l’illa de la pau perduda,
entre els versos la necessitat de trobar-nos nus,
de tenir-nos més enllà de les presses i les passes,
entre les aigües cristallines i les coral·lines grises,
en el roig intens de la teva mirada de cel roent,
entristiran els ulls de la tarda si despulles l’onada,
la gelosia del temps que no pot aturar la mirada,
entre l’esquer i la barca naixerà cada peix mut,
serem potser la justa paraula, el vers versàtil,
entre l’illa de la pau i les passes dels germans,
entre les tenebres de les coves l’amor i goig,
serem més purs quan menys ens mirem,
formant part del tot, amb la terra per ulls,
amb les formes de les eres com a recull,
mirant de reüll entre el vent i les onades,
amb els dits rojos entre les roques grises,
amb els ulls de peix que neix i mor arreu,
formarem part de les formes sinuoses,
del ball dins l’onatge, a la platja enamorada,
del mític vaixell perdut entre onades i vent,
més endins de la mar, dins la calma extrema,
cada desgavell de vol erràtic, a contracorrent,
com un tauró d’aletes indomables, serem el cel,
que s’atura a cada mirada, que ja no veu res,
quan de nit ens besem quedaran les tardes,
quan l’illa respira pau i calma ningú no espanta,
illot endins vénen les nostres ànimes preses,
cada energia és vers volàtil i calma encesa,
volarem més enllà de qualsevol primavera.

***

Ulls com aigua, plens de màgia

I ens mirem culpables
dels jocs de mirades,
quan de les nostres mans
sorgeixen miratges,
i som germans de la nit,
d’ulls i caminades,
pels camins d’atzars,
i destins de mirades,
quan de nit somniem
en conquestes guanyades,
els nostres ulls al dia
s’uneixen amb calma,
somniant, encara culpables,
per una mirada enganxada,
encara poc afortunada,
si no fos pel bagatge,
tornaria a sortir,
al torn de l’alba
amb tu, de viatge,
retrobar velles mirades,
tornar-nos nus de temps,
de viatge i d’andanes,
amb les mans juntes,
els cossos fosos,
els ulls com aigua,
plens de vida,
plens de màgia.

***

Poema i tema

Itinerari complicat,
majúscul si s’escau,
paraules greus,
masses presses,
per res no dir,
per res explicar,
lluitar el verb,
explorar l’article,
més paraules…
i què dir?
potser tot això no cal?
potser això no és necessari.
Anar al tema!
Anar al tema!
Anava per un vagó
una noia nua
bruna com el carbó
suau i tendra
dolça i eterna,
la mirà
com un condemnat
a cadena perpètua
com si res pogués fer,
s’escapava, entre vies
i ell, entre cadenes,
i ella, tant lliure,
cabells al vent…
serà demà
com la somniarà,
avui tan sols la veu,
al vagó del vell tren,
avui tot el sorprèn
i res li és indiferent,
entre el començament,
lluitant amb un poema
i al final amb el tema…
i ara aquest poema
ja no és el que era.

***

Estats

Canviem d’estats,
canviem de llunes,
buscant sota les ones,
les il·lusions preses,
que tant temps
inquietaven en mi,
i ara ressorgeixen
exercint la força
que ens permet
viure la lluita,
que s’obrirà coratjosa,
ja buida de neguits
la nit ens veurà
a prop la foguera
que mar endins
allibera l’aigua
i el foc ens canvia,
d’estats i de llunes,
aquí i mar enllà,
cossos endins.
I ara ressorgim
plens d’il·lusió,
buits de neguits.

***

En silenci

Callem quan vivim en silenci
silenciem les hores
quan vivim en silenci,
expectant, ulls de llum,
ulls de vida, plens d’energia,
callem les ànsies
per por de viure la màgia,
de la trobada,
de sortir d’aquí,
apaguem la llum
per viure de la foscor,
i agafem les ganes
de viure més enllà
d’un mateix.
Per no voler creure
com l’univers creix,
més que nosaltres
però amb un mateix,
quan vivim en silenci.
D’estats… doncs…
canviem d’estats,
canviem de llunes,
buscant sota les ones,
les il·lusions preses,
que tant de temps
inquietaven en mi,
i ara ressorgeixen
exercint la força
que ens permet
viure la lluita,
que obrirà coratjosa,
buida de neguits
la nit ens veurà
prop la foguera
que mar endins
allibera l’aigua
i el foc ens fa canviar,
d’estats i de llunes,
aquí i mar enllà,
cossos endins.
i ara ressorgim
plens d’il·lusió,
buits de neguits.

***

Als amagatalls (La cova de les ànimes)

Entre les muntanyes més estranyes
als pics més alts de les comarques,
allà on el verd dóna la mà al blanc,
on la neu s’endinsa per la ment,
on el glaç i el fred són presents,
s’hi amaga la maga -a l’amagatall-
hi dorm i fa el jaç sota els pins,
li agradaria conèixer força gent,
allunyar-se del cau i tornar a començar,
allà a ciutat, pensà, no caldria pensar tant,
allà la bola de cristall s’ompliria de màgia
i de neguit, però no podia sortir d’allí,
hauria de seguir les passes dels ermitans,
deslliurar-se de mites i atrinxerar-se de nou,
deixar enrere les falses imatges dels miralls,
trobar-se d’amagat i no xerrar massa, gens,
hauria d’estar preparada per la gran arribada,
ni molt tard, ni molt d’hora, la musa llarga,
la mossegada al segat i la segada, allunyada,
entre els miralls de la primera de les punyalades
ja no caldria patir pel joc del tinc o no tinc,
de si el mal és aliè o propi, de si hi ha mar.
D’alguna manera som el que quedarà, el que manca,
seriem el ser i res seria de la mateixa manera, mai,
i amb això oxidàvem els ferros freds de l’església,
foníem tots els metalls per fer naus fotovoltaiques,
entre volta i volta, a l’amagatall, la maga res amaga,
al seu cau hi ha les claus i les aus metal·litzades,
les figures rudimentàries i poc dimensionades,
la missió és deixar de veure reixes a les coves i
tallar-les si cal… La màgia és un ritual molt antic,
després de tot som una espècie en extinció,
massa terra i poc jaç per la poesia desfeta,
cada lletra ocuparà el seu lloc al cosmos,
cada tros de tu, cada bocí de mi, cada mos,
som mosaics arcaics i si tu caus jo caic,
d’alguna manera el trencadís és passadís,
com rajoles enreixades i pintades de pastís,
potser l’art modern mor a cada moment,
temporada a temporada el temps s’escapa,
i el dubte és servit: Què amagarà a la grada?
a qui li agrada l’art de grades i corrandes?
de quina manera el vers serveix per nombrar-la,
la justa pau, la justa calma, les satàniques lletres,
el vas i el vi, la vida i el destí, justa promesa d’ahir,
les naus amb les que el sol i el vent ens faran tornar,
el total exhauriment de matèria morta amb el temps,
amb la total manca de combustible, alternativa viva,
allà als amagatalls sorgiran les bruixes i els mags,
les magues i les amigues de les formigues malvades,
les rates i les petxines, la mel i la nou moscada,
cada mossegada, entre mos i mos, essent pols,
com una mort anunciada que res no amaga,
una vida més enllà dels límits dels caus,
un amagatall de restes arqueològiques,
una lògica inexacte de la naturalesa,
una musa, una deessa de gel negre,
una forma orgànica de gen i gènere,
una imatge de foc a la foscor extrema,
un anàlisi de fets a l’hora de la partida,
una forma de veure’ns volàtils i refets,
un caminar cap allà on mana el verd,
on es trenca amb el blanc i creix la neu,
on les naus son enviades del sol a la terra,
on conduïm per carreteres de vent i aire,
on la bola de cristall és la central de trànsit,
una gran esfera lumínica que encaixa pols,
que encaixa a caixes lluminoses els cotxes,
tants reflexes deixen el cau sense secrets,
tanta llum impregna les parets del no-res,
els viatges entre selves i boscos augmenten,
i de tantes voltes que dona la bola de cristall
ja no mor cap cos on la mort anunciava vida,
ara tot és en mans de les energies alternatives,
entre el magnetisme i els metalls imantats,
entre la guspira i la base de cada carruatge,
entre cada amagatall, cada estació, a cada casa,
entre cada poblat i ciutat, la maga res amagava,
així va ser com va ser deslliurada, entre el vers,
que el cantava qui el cantava i prou, que res volia,
i ara és un escull al límit de cada port, de cada nau.
Ara encara és d’hora i celebrem la llibertat,
de fet cada mirada em tornava a tu
com si et mirés de reüll dissimulant.
Ara ja saps el secret de la maga i el cau,
de l’amagatall entre els amagatalls,
el lloc on res s’amaga i tot és refet,
on s’hi acumulen segles de coneixement,
ara és l’hora, ara és el moment, tot amb tu,
ara que a les parets hi trobo la teva imatge,
que ets present ens els records d’aquest lloc,
que em mires entre els marcs de les portes,
que atures la mirada a cada racó, ara, és ara,
que sé que ets tu la maga que res no amaga,
que sé que ets l’esperit de la seva vida passada,
ara que sé on s’amaga la bruixa i la fada,
ara que, per fi, ets la musa que necessitava.
Als amagatalls res s’hi amaga, cova endins.

***

Passamuntanyes

Passamuntanyes entre terres estranyes,
travessem tavernes on s’hi vessa cervesa,
on el cos s’allibera amb fum psicotròpic,
on es despulla la imatge del bes al mirall,
on hi creixo una mica, al teu costat,
on vaig del braç amb tu sense mirar,
on s’hi oculten la manca d’esperits,
on tant de dia com de nit et cerco,
on l’ombra omple de llum l’univers,
on el vers volàtil és l’únic versàtil,
quan dels tàctils tactes trames tractes,
quan de les carícies hi vénen les ànimes,
ara que tornem allà on vàrem sorgir,
on la sort és el tros d’amor que volíem,
més o menys ho deixàrem, rem a rem,
mes a mes, sempre ocupats en desocupar,
ocupant les línies mateixes, les mortes,
les negres ombres que ocupaven els cels,
negres i rojos sota els inferns celestials,
passamuntanyes i passes de vers a paraula,
entre cada càntic enumeres els nombres plens,
on les illes s’enlluernen amb la mar més dolça,
allà on cada pic és l’origen de cada espècie,
on hi dormen les ombres dels antics oceans,
on tu i jo hi som des d’abans d’ahir al matí,
quan era més previsible el futur que l’error,
quan teníem els ulls negats de llàgrimes,
quan era més fàcil mirar-se que no fer-ho,
quan el teu cos era l’ombra del meu instint,
quan vessàvem cervesa i a brots creixíem,
quan l’essència de l’herba quedava al carrer,
el fum del teu somriure hem va fer creure,
vaig baixar on les cases són blanques,
on les barques són d’un blau intens,
on la mar marina salades onades,
on els teus pits em diguin un sí,
passarem les muntanyes així,
si d’exili no haguéssim de morir,
passamuntanyes com vers antic,
despullaran les fulles el camí,
m’ompliré de tu, de nit, de mi,
entre les pauses del vent de l’ahir,
suspendran els trens el recorregut
quan vegin que son buits de món,
on la gent descansa al vers major,
quan el carrer s’omple de passió,
quan les rambles són flors de color,
allà on els coloms fan estàtua d’esfera.
Allà on ja res és com era,
oblida’m si hem de morir,
besa’m si no volem tornar,
després d’aquest somni
potser no hi ha demà.
I què dirà la premsa?
I què diran els mitjans?
Passem les muntanyes
abans no morim d’enyor,
aquesta terra és mor per tot,
entre les escletxes hi ha vida,
però no sense el teu somriure,
ara no ploro per tu sinó per mi,
potser una altre manera d’anar morint,
aquesta terra ja no respira per dins,
i el derrotisme no és plor encès,
potser una resignació pel govern,
unes ànsies de caminar més,
passamuntanyes i passa la paraula,
que després dels ulls de cristall
arriba el matí on som lliures,
després de tot no era complicat,
veure l’alba plena i la llum gran,
veure a cada somni un just fanal,
on deslliurar-nos de tot, menys de vida,
on trobar-nos just al lloc màgic del vent,
allà on no ploren les ànimes si no ho fas,
allà on les sirenes són belles estrelles,
allà on guarim el cos per espantar el boig,
allà on el goig és llàgrima eterna: El bes.
Passamuntanyes quan ja tot sigui res.

***

Somnis d’infant

Somnis d’infant a la gran manifestació,
ploren les paraules entre les teves mans,
cauen els plors pels caus de la vergonya,
tants cants i tantes veus, dolça tornada,
entre les brases el foc candent de passió,
entre tants cops l’esperança d’un món millor,
somnis d’infant a la vorera on s’hi vessa sang,
tants principis sagrats van passant sense amor,
romanen les portes del cel tancades a l’usurpador,
entre les robades mirades dels nens per les places,
les buides postes de sol pels carrers del desconsol,
on hi caminen les pors dels militars de l’horror,
serem la justa flama, el tendre batec del vent,
on ahir teníem les esperances esteses, el cel,
tornaran allà on varen néixer les ombres del camí,
i mancats de maneres i formes adormiran el somni.
Els sants seran infants que no troben amb què jugar,
potser seran la llum als ulls dels manifestants,
potser seran el primer somni de l’home amant,
quan acarona i besa la mare abans d’anar a morir,
del jove que respira entre bales, fum i manilles,
entre les antigues illes de les llunes fines, el desig,
i potser aquell racó de carrer on s’alien les mans,
on el fum brota de les fulles caigudes de tempesta,
on els plors ressonen entre les pells de saviesa,
on som senzills, on el perill no fa perillar l’illa,
on, qui ho sap, som l’eterna treva, la pau justa,
somnis d’infant dins la tendre calma llunàtica,
encén el vers la tenebra sense límit d’alcoholèmia,
qui sap si demà les necessitats ja no seran encobertes,
les llunes tendres duran la veu a qui no tenen veu,
diran qui era còmplice i qui era aquell assassí,
aquell dictador que dictava hòsties a la població,
aquells anys sense penes ni glòries per als nois,
aquelles escenes que ennegrien els ulls de por,
somnis de llunes enceses on hi trobarem la calma,
enceses veles de foc i llum enigmàtica,
adormides mines allà on el sol hi fa el cau,
on s’aturen les històries més belles quan plou,
on s’hi amaguen els primers dels somnis,
els onírics instants de pau i llum de lluna,
allà on el somni més primitiu és el darrer,
on no hi manquen les petjades si hi ets,
si m’ets propera i no idealitzes la imatge,
si no veiem pedestals per a cada home,
per a cada moviment, per a cada missatge,
quan som més purs i més joves, cercant-nos,
quan els somnis dels infants són els camins,
quan la pau és absoluta i no depèn de ningú,
quan de les estones en fem melodia dolça,
quan les guerres són darrere les finestres,
quan no hi ha mobilització sense orquestra,
quan no calgui mirar al sud per ser qui érem,
quan ja no calguin vestits ni rares màscares
tornem allà on l’alba trenca amb cada somni,
allà on som qui sempre hauríem imaginat,
on no calgui mirar enrere mai, mai més,
sempre junts, fent els cors forts, sense plor,
que la terra encara espera de nosaltres la resta,
entre l’elegància dels cossos fosos als caus,
dins del sol de les il·lusions apreses, encesos,
quan la lluna dugui la mel als llavis, desperts,
anirem més enllà del niu, navegant a rem,
guanyarem, i doncs, tranquil·litat i harmonia,
entre l’armament l’amor sense més raons,
enraonant, anant, germans, estimant timó i destí,
imantant ferros aferrats entre fèrries vies,
viatjant allà on no hi ha enganys ni paranys,
allà on el somni de l’infant sigui el més pur,
allà on somniïn sense municions els municipis,
allà on no hi ha somni sense despertar, germans.

Dolç perfum de fada bruixa

Encant dels matins dolços d’hivern,
de la tardor exhaurida i esgotada,
com una llumeta als ulls de la nit,
com un estel de dolces cantonades,
un esguard de tu a l’hora més baixa,
un recull de mites i onades, del temps,
com un pergamí antic i inhòspit al llit,
un reguitzell de bruixes i càntirs, de nit,
de les tendres idees del vers i l’onatge,
del teu somriure plàcid als ulls de la tarda,
un altre manera de guiar-me i guarir-te,
un intent de màgia i llum als ulls del matí,
un instant més que esguardar a la teva pell,
un moment de tranquil·litat a la vida nova,
un dolç perfum de mel i caramel a la veu,
una dolça cançó, un càntic a la revolució,
una serena funció de fum i magnetisme,
un intent de sorgir més enllà de les idees,
com perfum de fada bruixa, de nit immensa.
Podria començar per enumerar tots els dies,
les nits trencades del coneixement i la raó,
potser aquesta força viva és la lluna creixent,
quan a les fosques caminem no hi ha senyal,
quan declinem els ulls a la tarda no hi ha nord,
ni una sola manera de quedar-nos on érem,
potser la necessitat de tenir-nos i no mirar-nos,
com una forma de sentir-nos nus al enfosquir,
entre les teves cames vaig prendre el dolç verí,
aquell gust de mel i sal, aquell contrast de tast,
aquell aroma d’amor i onades, tota la màgia,
el contrast del traç i el símbol, la resta,
com un mirall als ulls de les tempestes,
potser només uns ulls mirant-te com erets,
un desgavell a les places del coneixement,
un dansa dels ulls i la pell al llepar vida,
al tastar el perfum de dolça bruixa, de fada,
entre els llençols de la matinada, al sorgir.
Anirem allà on la tarda anomena la màgia,
on no hi ha més futur als ulls de la matinada,
on el teu cor és obert a totes les fragàncies,
qui sap si només som formes d’estimar,
si aquestes línies són la configuració errònia,
o és aquest cap que no pot cabre entre cabres,
com un unicorn blau a les illes de la calma,
com unes passes als ulls de les rosades,
quan m’aturi davant teu no diguis res,
besa’m, juguem al joc on no hi ha nit,
on els sols declinen el seu jaç de mar,
on juguen els asteroides a no caure,
on és més senzill estimar i desitjar-se,
allà on juguen les ones amb les roques,
allà on tu i jo som passatgers de l’onada,
entre tu i jo la poesia és cendra i ombres,
alliberaré les paraules per sentir-te a prop,
qui sap si demà tot començarà de nou,
potser serà el símptoma de la primavera,
o que potser ja no tens lloc a les idees,
ni a cap raó, cap manament, cap novetat,
potser el deixar-se emportar per l’antic vent,
entre els càntics d’independència o mort,
on siguem plens i lliures com el vol de l’ocell,
on llisquin les dictadures entre formigues i llunes,
no molt més enllà de la negre trobada cibernètica.
potser el dolç perfil, la manera de ser i entendre,
les muses més tendres ens diran allà on érem.

Dona d’aigua

La dona d’aigua camina per l’andana,
entre les ones hi dorm l’últim instant,
què seria de la vida? què seria de la mort?
quan tant de nit com de dia tornem al lloc,
quan no queden més senyals per resseguir,
les muses del matí somriuen al vent,
les deesses són bruixes bones i dolentes,
el dol es fa lentament, sense saber-nos morts,
entre el sol i l’or, cada racó és l’illa del tresor,
entre els teus ulls i la tarda ja res serà anomenat,
serem tan lliures com vulguem ser i sentir-nos,
ara que de nit sentim les passes d’un futur incert,
quan imaginem les germinades formes del mar,
quan fecundem cada ona, cada senyal, estimant,
dones d’aigua entre la mar en calma, ona d’ulls,
tendresa als llavis de la lluna i el sol, fonent-se,
saviesa d’avis i imprudència d’adolescents ràpids,
entre els reflexes de les nits i els dies, els somriures,
cada escull dibuixat entre les reixes i els sexes,
a cada port, entre far i far, deixant-nos portar,
potser serem aquella llàgrima que baixa i no mor,
potser romandrem entre l’amor i el rem, camí a peu,
pujant pujols amunt, lliscant pels cims com a l’ahir,
adormint-nos entre les branques dels arbres més alts,
tornant als fils de les converses per un tram ben prim,
mirant les anteriors formes de les cerimònies catòliques,
no entenent res de res dels invents i de les formes mortes,
del sacrifici i del patiment, dels penitents i les beates,
de tants sacrilegis i sortilegis, de tants miracles acabats,
de tants sants santificats, als ulls de la dona d’aigua, paranys,
entre tantes vives deesses, entre tants déus vius: L’Olimp.
Vàrem volar entre les formes sinuoses d’un mar estrany,
si més no érem les imatges d’un cert infinit d’horitzons,
d’un paisatge inhòspit als ulls de les promeses refetes,
entre els ulls de la dona i les meves ànsies adormides,
entre la nit i el matí, entre els meus ulls i el dolç verí,
la teva mirada adormida entre els meus braços trencats,
entre apòstols fent apologia de les guerres santes i banals,
guerra de la llar, guerra d’històries entre les histèries roges,
focalitzats els instants mitificats minimitzen els mims,
entre les indústries del descontent arribarem a ser vells,
entre els ulls de dona adormirem les ones amb la mirada,
res podrà aturar la màgia, la tendre musa que s’hi amaga,
entre l’andana i l’onada agafaré el primer tren i viatge,
cada parc serà far i port, cada cantonada nova besada,
nova estació on anar a comunicar-se, nova tornada,
i arribarem allà on les ribes besen els prats i el llac,
sacres instruments ens faran veure miracles als ulls,
potser la necessitat de tenir-nos oblidats
entonarà notes i càntics entre els núvols,
potser només el voler-nos lliures de món,
entre les teves cames i el sol: El nou vol,
potser entre el camí i la besada, el destí,
entre els teus ulls i la tarda, el nou bes,
entre els versos i les besades, l’univers.
Ara que els ulls de dona d’aigua són teus,
ara que les onades venen a trobar-nos nus,
que després de tot som més lliures i bells,
sense saber morir renaixerem sense resar,
el raser just i necessari per tornar a ser,
resten els residus d’una societat injusta,
una estació on les andanes són ocupades,
una tempesta de gel i de pluja als ulls,
entre les ones i la calma, el que vindrà,
entre els meus secrets i les teves cames,
entre els meus dits i els teus genolls,
tornarem allà on érem sense desconsol,
entendrem cada moviment de mel i rem,
cada dolçor i cada rumb, cada cop de timó,
si no volem adoctrinar-nos no hi haurà govern,
ni esglésies prop del mar o lluny de l’onatge,
entre el déu i la deessa, entre el mar i el turó,
adormirem les ànsies abans tot sigui mort,
quan de la teva mirada vingui un nou món,
entre les ones en calma, entre el just consol,
entre la terra en calma i el nou vol, naixerem,
com si mai no haguéssim viscut abans, mai,
com si no haguéssim vist ni el riu ni la mar,
energia del tot inesgotable de gotes de pluja,
de llamps i trons entre matèria gasosa i muda,
a cops de destral, de falç o de llança, mirant,
que de tantes sitges el cos no abraça, és mort,
entre tantes terres tortes és el just caminar,
la forma de mirar-se sense ser salvatges,
la forma de sentir-te, dona d’aigua, bell instant.

***

Embruix de mel

Núvols grisos i trencats ronden l’espai,
entre les tenebres les llums són rodones,
com ulls enormes de formes sinuoses,
entre les teves mirades i les mines trobades
il·luminen el temps que ens veu créixer,
com un atemptat a la cambra televisiva,
com un desgavell de bruixeries i encants,
un altre ona dins el mar de cabells daurats,
no duren les tempestes més enllà de la mar,
acabem per saber-nos lliures de vent i temps,
on els ulls de les nenes són miralls pel bes,
on l’encanteri és cançó d’amor i melangia viva,
on el trobar-nos més enllà de les vies i l’estació
és una altre forma d’estimar-se i de ser, sense més,
sempre preparats pels atemptats a l’ànima minada,
trobarem les trobadores poetesses entre les terrasses,
un nou món espera i el vol de la mirada ve a trobar-lo,
com uns ulls negats de bes i vers, de poema i revers,
un instant més on escórrer el cos i la ment, el sentiment,
arribarem als paratges més vells de la memòria, del saber,
entre l’embruix de la lluna i la mel als llavis de l’enteniment,
entre les minades formes dels arbres que dansen amb la creu,
entre les fades i els dones d’aigua, entre les sirenes del temps,
quan en el saber no pensem, quan ens deixem morir pel silenci,
quan de res no valen les paraules ni les carícies, més enllà del ser,
rumiarem banyant-nos de rom i morirem mentre no meditem,
entre les fites dels països una serena funció ens dirà allà on érem,
entre la llengua i els escrits, entre els més recòndits entredits,
entre dites i mites, entre els dies i les nits, entre tu i jo: Infinit.
Embruix de mel i llavis de gel, escalfor onírica dels desgavells,
garratibada quedarà la gerra i la guerra, de tanta fredor encesa,
entre els ulls de cada bruixa el nostre desig de germanor serà ferm,
entre els ulls dels matins vora la llar de foc i les sinuoses mirades,
entre tu i jo, entre el teu somriure impacient, el teu cabell al vent,
embruix de lluna, cel roent, les teves paraules són la meva mel,
llepa’m allà on jugàvem a ser-nos infidels, a aquell racó del temps,
on les carícies duen la fragància del silenci, fes-me una mica teu,
entre els llençols de lluna i astres, entre cada mirada d’embruixament,
els teus dits m’assenyalen les pistes, on no ens caldrà resseguir-les,
tantes vies com carrers, tantes avingudes darrera el darrer anhel,
embruix de lluna als llavis de la mel, carícia complerta, sempre fidels,
entre l’encanteri i els teus llavis la suavitat mai entesa del mar i l’ona,
del salat regust a petxines antigues, a algues d’un cert riu imprecís,
a un mapa vell i antic, allà on hi descansa l’infinit: Terra endins.
Moriré si no ets present, com una au que no troba aire ni vent,
si dels teus llavis brota la mel tornaré allà on era per ser-hi present,
per donar-te l’essència d’aquest poema i la força de cada vers,
allà on pugem besar-nos lliures alliberarem l’embruix de mel.

***

Les noies de la llum

Les noies de la llum no són un recompte,
un mirar estrelles i anotar circumstàncies,
és un vell conte d’amor i de guerra,
com un amagatall al racó de les idees,
una mena de trencaclosques social,
una vèrtebra d’instants compresos,
adherits a la gloriosa fortuna de l’herba,
les noies de la llum són l’energia inesgotable,
anuncien l’alba amb besos de mel a l’horitzó,
el mar les tempta i s’hi cohesionen tot volant,
la seva llibertat és un estat de saviesa global,
entre les nostres passes endevinarà el passat,
si no fos per la lluna les noies de la llum no hi serien,
d’alguna manera s’acceleren les pulsacions al tocar-les,
les seves pells fràgils són porcellana fina i delicada,
no amaguen les ànsies tantes tendreses acumulades,
d’alguna manera són les filles de les dones d’aigua,
tant magnetisme mai va ser donat a les temptatives,
volia entendre l’aire i el vent i ara el núvol és roent,
de la soledat de cada individu sorgeixen amagatalls,
on pensar que aquí res no passa, que no hi ha novetat.
Potser de nit els seus ulls ennegreixen quan es coneix…
que no hi ha bosc sense cabdals de mesures errònies,
que d’alguna forma matemàtica i física són parents
de la necessitat d’atorgar noms i nombres a les coses,
de mesurar la química de l’amor o de les febleses,
potser tanta màgia fa de les fades muses de la llum,
de la nit i la lluna immensa, de cada detall lluminós,
potser només la crescuda del sol més enllà del vol,
potser la necessitat de trobar-nos nus de món,
encara tenim sort de les trobadores formes del sol,
la sang bullint a les venes de la tarda i el cos nu,
entre la imaginació i les últimes gotes de saliva,
entre els ulls ennuegats pel passat oblidat i tu,
entre les noies de la llum s’hi amaga el màgic motiu,
l’univers oníric de les paraules despulla de síl·labes…
els marges dels poemes i la astúcia de les fragàncies,
ensumant el final abans no siguem plens de pau,
entre les notes de les llunes i les llunyanies, el segon,
entre el bes i el versàtil vèrtex de les finestres nues,
entre les muntanyes i el destí de les imatges, arreu,
despullen la nit de missatges propers a les ciutats,
de tant en tant són vertebres que originen el vent,
són belles formes de dolçor extrema i màgica,
entre els seus cossos hi dorm cada roja tarda,
tantes vides viuran les seves cames, tantes,
que els ossos són còmplices dels límits,
aturarem les imatges abans res sigui escrit,
entre palles i pallers, entre desig i amor,
entre els nostres cors, complert interior,
quan entre tu i les teves ombres hi ha or,
quan romanem sense tocar-nos ni mirar,
quan les noies de la llum tornen a estimar,
quan dels cementiris trobem l’encanteri,
quan de les seves veus venen les treves,
quan ja no hi ha guerra amb honor,
ni síntesi d’amor sense sucre i mel,
quan el bes és l’etern, dolç present,
qui sap si aturarem totes les imatges,
si ja no voldríem entendre el passat,
si, entre passa i passa, ja hem acabat,
si t’atures i no em mires, si no em vols,
entre tantes mirades he trobat la teva,
entre atrevir-me i atrevir-te hi ha un pas,
un pas que ja és eternitat, noia de llum,
tendre perfum, no hi sóc si no hi ets,
aquesta vida no té cap sentit sense mi,
aquesta vida no té cap sentit al ser així,
aquest pas que deixo enrere pot ser errat,
potser de les herbes i els pins en fem fum,
potser hi trobem les essències al·lucinògenes,
allà on la pinassa oculta les cases dels gnoms,
on s’hi amaguen entre rierols i llacs les dones,
on l’aigua és musa per les fades dels colors,
les seves mitges daurades són radiants,
les festes de música i color són al lloc,
com colomins morts a les mines d’or,
com arranjaments d’ajuntaments alquímics,
potser la inèrcia va fer-me tornar allà on era,
qui sap si la necessitat de donar-nos explicacions,
potser entreveure els teus ulls entre els del bosc,
entre la pinassa i l’olivera, entre ciris i cimeres,
entre els ciris apagats dels monestir de pedra,
el teu perfum m’embriaga, noia de les llums,
allà on tu t’apagues jo m’encendré, matiner.

***

Entre contrastos

Entre contrastos, una forma d’estimar-nos,
entre les imatges dels temples, les naus,
entre contrastos per seguir l’estela del vent,
potser demà serà d’hora per analitzar res,
potser només serà un moment entre milers,
entre els matisos de mestissatges el missatge,
nu i durador farà nit del seu esguard major,
entre el lli de la cadira i la catifa a l’entrar,
d’un respirar i esternudar, d’anar fent,
com un vell rei de monarquia fosca,
com un dictador a les hores de la mort,
així agonitza el temps passat de guerres,
així hauria de morir la supèrbia de l’home,
entre l’espasa i la paret, entre tots plegats.
Entre contrastos, apareixent sense dir res,
cercant les claus per esdevenir just després,
entre contrastos la nit ens dirà com serà el dia,
entre les nostres vivències i experiències,
entre el despit del món davant la franquesa,
quan tot sembla donat i res no cal ni manca,
entre la infinita gravetat i l’encís a la tarda,
quan la calor ja marxa i ja fuig de mi la nit,
si el matí va ser propici als jocs de mirades
no podré oblidar que entre els contrastos,
entre el tenir i el no tenir hi ha un pas i mig,
hi ha una sortida o una drecera, un nou camí,
i ara que sóc aquí ja res podrà ser decidit,
entre els contrastos aprenem l’absència de tu,
si algun dia la teva presència va ser ben vista,
si d’alguna manera vivies entre contrastos,
glaçada i calenta, roent i vessant la resta.
Ara que et veig serà més senzill saber
si de contrastos viu la vida o mor al marge,
allà on no només hi actuen els contrastos
sinó que, de no viure’ls, tornaré a néixer,
allà científics i polítics es posen d’acord,
en pensar que som part de generacions i gens,
de genètica quasi exacte, si més no, als límits,
haurem d’entendre que entre marge i contrast
s’hi amaga la ambivalència dels nostres cossos,
s’hi escura la tarda al ritme de diàlegs emmudits,
potser només de tenir-nos, fit a fit, farà el que queda,
una mica més de paciència i ciència, un anàlisi detallat,
si entre contrastos vivim serà més fàcil entendre el sí i el no,
si el mestissatge promou aliances de civilitzacions i cultures,
la fugida sembla segura: Fugint de la terra dictadors i presidents,
sense més ofrenes al jardí de ponent, allà on s’hi amaga la gent.
Potser el sol ens dirà on érem abans d’estimar-nos com matèria,
allà on la mort no olora i el contrast és més que garantit,
ara que t’escric el meu últim camí abans de saber qui és qui,
si els marges són la mort amb els matisos de la vida i la sort,
potser el nostre cor i cos són els contrastos entre vida i amor,
ara, un cop més, sembla que neix dins meu l’encanteri refet,
ompliré les pàgines de versos contrastables, de besos i destí,
i si de plorar a la tempesta viuen, que vinguin més cap a tu,
més cap a mi, potser manca aquella llum dolça del teu encís,
quan els contrastos resten entre el sexe i el cos, junts al lloc,
on hi migren els ocells, on no hi ha més camí si no hi ets.
Entre contrastos entendrem millor on és la calma i el goig,
on hi descansa la nostre ànima i on hi resta el poble submís,
on podríem acabar i recomençar, on seríem si ho volguéssim.
Ara que encara no és el moment et seré franc, sincerament,
tan analitzar marges i formes, tan mirar-se la vida atentament
no podré dir res sense el teu mirar de mel i gel, sense turments,
ara que ja hi sóc i hi ets, potser entre contrastos: Actuarem

***

La lluita continua nua

I no és tracta de mirar més enllà,
ara i aquí trobem les claus, dins,
entre els nostres cossos i els cors,
entre cadascú… La lluita continua.
Desertàrem de les guerres i som,
més enllà de tot, germans de sang,
com una enorme matèria viva,
metamorfosi sense morts ni dolor,
defensant la llengua i la terra,
arreu, avui com demà, guanyarem,
no hi ha excuses, hi haurà referèndum,
potser l’única forma de deslliurar-nos,
de tenir veu i vot i ésser sobirans,
ara de nou, entre tanta repressió,
anirem allà on la mort veu la vida,
on no hi ha passes en fals, falç a falç,
copsarem cop a cop el vers i el bes,
la tendresa de les llengües i el passat,
de tant en tant tornarem a somniar,
tantes coses ens quedaran per refer…
Veurem la capacitat i la probabilitat
de ser i pertànyer, de sentir-nos plens.
La lluita continua nua i el blat al sac,
que no es lligui bé, millor que vessi,
millor que n’hi hagi per tothom,
el nouvingut aprèn de cada racó,
entre les seves passes i les teves,
un sol camí on veure’ns complerts,
allà on llimem les impureses,
allà on som més lliures que el vent,
allà on cap arbre ens barra el pas,
allà on l’horitzó és seré i en pau,
sense revolució no evolucionem,
l’ocupació de la terra és tristesa,
alliberats els lliris faran el jardí,
de tant lliures com serem plorarem,
qui ho sap, riurem, festejarem,
ja s’aveïna, si no és en poc temps…
Seguirem, lluitant, ara que en som tants,
ara que de tu hem après a despertar,
ara que lluitem pas a pas, qui ho sap,
potser després de tot sóc més capaç,
potser després de tot som més lliures,
entre l’espera i l’acció crema el món,
la pobresa no pertany a cap terra,
no hauria de ser moneda de canvi,
la lluita continua nua, un cop més.

***

Tarda freda a la vall

Davant la porta antiga plou,
entre les teves mirades, jo,
entre el somriure i la font,
entre els meus ulls i la nit.
Aturarem el món si no hi ets,
dels seus camins vindrà ell,
entre els seus cabells, la pell,
mestre de la llum i les passes,
recull de poesies a l’entrada.
Poses el pom a les portes,
allunyes les llunes somniant,
potser demà serà el dia d’anar,
entre les nostres mirades, a remar,
potser no hi haurà bes ni pluja,
potser la mirada serà calenta,
motivada per un ésser dolç,
entre el camí i la rondalla,
més enllà de les nits,
entre pit i esperit,
una forma de bes,
una tendre mirada,
allà on les fades fan màgia,
on s’atura el mestre si no véns,
quan de les mirades sorgeix el vent,
quan no tenim més camí que l’ahir,
freda tarda de bes i saviesa a la vall,
lleven els astres la calor de la neu,
desfan els pergamins antics al sorgir,
de tant en tant besen les paraules,
de tant en tant ens faran sentir,
entre el bes i la tarda, entre l’ahir,
que no hi ha marges a les nits,
que som on volíem sense més,
que sempre, tard o d’hora, ens veiem,
que creiem, si més no, en com érem,
somriurem entre les paraules nues,
tornarem allà on érem si volem,
serem allò que en diuen: Eterns.
Freda tarda a la vall, suant per dins,
el cor es corprèn de no ser estimat,
després de tot és sentiment pur, de mel,
qui sap si la justa mesura dels inferns,
aconseguirem ser allà on érem i sorgirem,
després de tot som la calor que ens dóna el vent,
aquell desgavell de temps i converses a ponent,
on la lluna només em mira si tu véns,
on els astres només creixen si hi ets,
ara que la tarda m’omple de tu et diré
com és el passat que sempre em sorprèn,
com si el futur fos una tendre mentida de mel,
com si la seva fragància i essència fos el demés,
després de tot el futur és un vers imprecís i simple,
una manera de jugar amb les edats de l’era de gel,
un mirar-te i dir-te que ja no és freda la vall,
la tarda ja és càlida i sorgeixo dels amagatalls,
després de tot potser t’agradarà la poció,
potser farem màgia com nimfa o fada,
com bruixa, com al·lucinació per fer,
un intent de dolça melodia i de vent,
tendrament, a contracorrent del temps.

***

Somni passatger

A l’arribar a les estacions
passegen les criatures
entre la multitud, el ressò,
passes cansades amagades,
entre boscos de cames.
Portaren pastissos de mel,
agres mores i un estel,
la seva llum era estranya,
mentre tornava per l’andana,
ara que ja no es veu tornarà,
potser no es veurà, però serà,
entre tot, somni passatger,
mentre el tren surt i arriba,
pel viatge de la nit en calma,
quan menys hi creus ve,
entre les tenebres grises,
on la llum és somni present,
on les ombres són inferns,
allà on fa calor i som ardents,
allà on trobem or, robí, sentir,
on les mines són cementiris,
allà on descansen tots els mites,
on es desenterren les místiques tombes,
on el passat prehistòric ens és alquímia,
qui sap això dels metalls, de cada feina,
quan vàrem persuadir les ànsies mortes,
i si pot ser que no tardi gaire la tarda,
entre tanta bellesa m’havia oblidat,
mai hi haurà final sense existència,
entre la decadència i la independència,
quan el somni passatger es fa amic,
allà on passes sense ser vist,
allà on em dones les mans,
on som eterns i lliures,
on morim una mica més,
on no calen calers ni hora,
allà on tot sigui possible,
és només allà on anem,
entre tu i els teus ulls,
entre el teu cos i cor,
entre tu i jo, t’estimo,
somni passatger.

***

Esfera televisiva

Entre la multitud s’hi amaga la nit,
plou i el ritme de les passes es repetit,
mentre et miro despullo mirades de gel,
entre el vel de la tarda i la mesura de tot,
quan ens coneixem neix la connexió,
potser el magnetisme de l’esfera dirà,
entre paraules molles, quan fa que esperem,
quan arribem i sorgim, a quant temps estem,
l’esfera televisiva ens dirà cap on és l’acció,
les ulleres com gravadores i auriculars,
entre les imatges lluminoses el despertar,
entre les vies derrotades imatges de llum,
quan la repetició es fa eterna com les passes,
entre la pluja i el carrer, entre cada instant,
ara que ja no som infants i el temps no fa mal,
quan tenim tants estats on trobar-nos i som ací,
quan, d’alguna manera, ets tu qui volia trobar-me,
m’agradaria guardar-te dins els cors de les fades,
guarir-te entre el cos i el cor, entre cada racó,
allà on l’esfera és bola de cristall i no hi ha marges,
on s’hi aturen i passen les imatges, eternament,
coneixement en estat pur, en la forma de l’onada,
imatges telepàtiques moltes vegades, de ments,
que, si més no, podrien entendre la llum de dalt,
allà on el pol nord es fa més gran, on es desgela,
on les costes són cada vegada més altes i la mar,
entre els fars i els ports, juga a mullar-nos allí,
a l’illa on els ulls pugen els cossos sense pressió,
on la passió és el pas per saber més del passat,
i les imatges es configuren, no hi haurà més enllà,
quan tot sembla tan estudiat, quan no hi ha final,
ara que m’escoltes et diré que en penso de tot plegat,
potser només són formes de mirar-ho tot ben diferent,
l’esfera terrestre més lluminosa és bola encesa de llum,
sí, de fet aquesta característica es ben vista per la multitud,
entre les imatges de gel i vidre els meus ulls són esquius,
aturen les llàgrimes fugisseres la pluja dels núvols grisos,
de tant en tant la teva mirada em diu com érem, com som,
entre els meus ulls i la tarda vull trobar l’esfera del kharma,
quan només depèn trobar oasis a cada mirada, seré teu,
així moriré si tu mors, així naixeré si tu neixes,
dins l’esfera televisiva on res és mentida.

***

Per terres fèrtils

Per terres fèrtils on hi jeuen rèptils,
entre els dígits i les senyals internes,
entre els arbres i els rius, les inertes,
terres fèrtils on hi cau el sol de ple,
on hi dorm la teva figura endolcida,
on hi jeuen els teus primers amors,
on hi dorm el cos, el cor i les tardes,
d’allà on sorgeixen els somnis,
d’on la lluna fa llum a les estrelles,
on tu i jo som una mica més estranys,
on de tant en tant els terratrèmols…
on de tant en tant la calma absoluta…
fan dels seus dies les nits tranquil·les,
entretant, tantes terres tortes trontollen,
al batec de la passió i la pressió desfeta,
quan per fi reconeixem la nostre terra,
què ho fa que mai podrem emular-la?
part de la nostre part, del nostre destí,
del nostre ahir, del demà en tot cas,
allà on els núvols s’obren als cels,
on la llum no amaga el despertar,
per terres fràgils i fèrtils, per aquí,
per on hi fan niu els ocells del matí,
aquí on hi dormen els nostres somnis,
aquí on, si més no, hi fecunda l’estiu,
on la teva imatge trenca l’aigua del riu,
a l’estanc de les idees, ets aquella fera,
ets ferotge i esgarrapes cada pintura,
l’art modern per tu és el just infern,
allà on reposen les ànimes de l’hivern,
quan ja no puguis esperar-me més,
quan t’aturis just al límit de l’ahir,
aquí on és més senzill venir per venir,
per un passar per aquí sense voler ser,
per no voler sentir-se pell de la pell,
per saber-me més tranquil i feliç,
entre les branques de les converses,
entre les muntanyes, entre les cendres,
allà on s’hi posa el sol, terres fèrtils,
on hi jeu el rèptil i s’hi marquen dígits,
d’allà on neixen els millors dels somnis,
on les plantes al·lucinògenes hi tenen lloc,
on hi creixen els bolets sota la pinassa,
on al·lucinem amb les llunes i els astres,
on naixem abans no ens aturi l’onatge,
aquí on ens adormim entre les moreres,
aquí on sorgeixen les històries d’amor,
on s’hi amaga el tresor més ben guardat,
on s’hi esguarden guerres i armes,
textos i escrits, plànols i planells,
aquí, a la terra fèrtil i humida,
on s’hi adorm la meva vida,
on hi ha mort cada part de mi,
on cada dia hi morim una mica,
aquí on el Maresme es mulla,
poc a poc, els peus, mar endins.
terres fèrtils on hi jeuen els rèptils.

***

Perdut per pentagrames antics

Entre el tema i la percepció, perfecció,
he perdut l’ànima apostant al perdedor,
potser la necessitat de passar de tot plegat
m’haurà fet desertar de tantes falses alarmes,
qui sap si de nit les nostres ànimes ensucrades
hauran desfet tota la màgia dolça de despertar,
qui sap si, d’alguna manera som còmplices
perduts per pentagrames antics de tanta misèria,
potser ara som i ens aturem pels marges, respirem,
en tot cas haurem de ser allò que sempre somniem,
ara que encara hi som a temps, anirem a viure,
ara que el pas de la mort és una melodia erràtica
que no arriba al cor ni al cos, que no pot ballar,
ara que, dalt a baix podríem asseure’ns al límit,
ara que, si més no, tenim el que ens mancava,
tot i la tranquil·la escomesa i la negativa anada,
sorgirem dels amagatalls si no podem passar-la,
ara que la lluna anuncia l’alba i la mirada la mar,
ara que, nus i verges, entreveiem la llum enllà,
ara que el pensament és ingenu als ulls de la nit,
perduts per pentagrames antics entreveiem l’alba,
a ella és ara per qui no voldria mai més enamorar-me,
és aquest escull de broma i vent, de ressò mariner,
entre les branques dels arbres més alts, tu i jo,
perduts per pantalles de televisió galàctiques,
allà on moren els somnis si adormim l’instint,
allà on ens aïllem dins les illes més sinuoses,
allà on despullem els cossos a mossegades,
on hi adormim l’encant i les hores dolces,
d’allà on véns, de la terra que ens dus,
entre la teva pell bruna i els teus ulls,
dolça melodia de dona humida,
dolç perfum de nit als ulls,
serena funció de fi i principi,
de nit i de llum, de mestís instant,
perduts per pentagrames antics,
la teva pell és morenor marina,
matisos oxidats i daurats,
tens la sirena a la mirada,
un perfum a fada amada,
instant pres de passió extrema,
després de tot, som aquí,
malgrat tot, som d’enlloc,
i així descansem un cop més,
i així adormim les ànsies,
i així ens escrivim,
ens besem, dormim.
Perduts per dins.

***

On hi dormen els estels

Allà on no queden senyals de l’ahir,
on cada bes anuncia l’alba i el després,
on hi dormen els estels i vull anar,
allà on és indiferent ser o no ser,
on s’acaricien els astres i el cel,
allà on s’hi amaguen les bruixes,
entre els boscos i els camins,
màgia adquirida per cada vers,
entre el despertar i la desesperació,
entre cada neguit, entre cada escalfor,
allà on hi dormen els druides i la poció,
on despertem si no ho fan les fades,
on hi dormen els estels vull morir jo,
entre la pols còsmica i les estrelles,
entre la pluja de meteorits cap l’infinit,
vull ser estel passatger que no troba lloc,
que s’amaga i recula abans res sigui dit,
quan volen despertar els estels són llum,
als seus ulls de foc veuríem les albes,
entre els llampecs de passió extrema
potser només veuríem els rajos solars,
i on hi dormien estels hi dormirà el vent,
en un racó de cel, allà on dorm el bes.
Sabran les paraules anomenar la màgia,
si, tal vegada, només calia mirar enrere,
allà on vàrem deixar les estrelles, enllà,
la pluja d’estels sembla pluja de llàgrimes,
on hi dormen les estrelles hi dorm la tarda,
abans el matí no vulgui despullar-la, ara.

On hi dormen els estels hi dorm la màgia.

***

Amnèsia

Vaig oblidar el racó on hi domen les flors,
vaig oblidar on s’hi fan lloc les abelles,
entre el bosc i el parc, la justa mesura,
de tant en tant les noies venien a sentir,
lluny de la hipocresia, ja, fora, pensàvem,
no tindrien lloc allà les ones, desapareixerien,
quan les llunes guiaven els camins del vent,
de tant en tant les tàntriques terres sorgiren,
com un desgavell al límit de les idees,
com un ensucrat instant de cel roent,
allà on s’hi atura el vent, deslliura’m.
Vaig oblidar el racó de les flors i els bolets,
allà on les pocions produïen l’amnèsia,
on els records eren fantasia pels ulls del matí,
trencant les nits en milers de mirallets platejats,
on el mar trenca les ones, entre platja i onatge,
d’alguna manera hauríem de ser allò previst,
després de tot som la matèria a punt d’explotar,
aquell residu articulat en pergamins antics,
aquella necessitat de cercar i no trobar,
seguir pels camins de la bellesa perduda,
on hi dormen les flors més amagades,
al racó on el meu cos no hi podrà tornar,
amnèsia dels llocs on la pell s’hi deixa l’ànima,
on els records formen dins els cors els acords,
entre les notes dels pentagrames més oblidats,
entre la música i el teu somriure, el cel roent,
amnèsia d’allò viscut al costat de les onades,
al costat de les muses amagades com a fades,
ara que encara és d’hora i bateguen els cors,
que sentim els sentiments com a pensaments,
ara que no ens neguem a cap dels principis,
mentre vivim entre sort i dissort, oblidant-nos.
ara que no tinc cap més ressentiment i moro,
ara que, després de tot, sóc allà on volia ser,
oblido els llocs més aromàtics i amorosos,
sovint el racó de les flors és desèrtic i vell,
un seguit de línies belles carregades de pols,
com un racó entre cases blanques, un lloc,
amnèsia per les hores viscudes i oblidades,
entre les calades i els fums de colors,
entre ceguesa i ceguesa, entre oblit i vida,
ara que hem oblidat cada cançó, cada nota,
els pentagrames antics no podran oblidar-nos,
després de tot hem ressorgit de la nit immensa,
entre l’amnèsia i la consciència, entretant,
ara que ens veiem com llums a les ombres,
com aquell oblit involuntari de voluntat presa,
com aquella necessitat de trobar-nos.

***

Caminant entre brases

Caminant entre brases enceses
adorant les branques d’olivera,
cavalcant per la memòria rasa,
encenent-nos al ritme de la pell,
cremant per dins i cap enfora,
caminant entre el foc de l’ahir,
caminant entre branques de nit,
encenent el foc dels imprevists,
enumerant les danses del desig,
copiant l’essència del sentir,
encoratjant-nos sense patir,
caminant entre brases al sorgir,
muts de fragàncies i de pells,
bruns per dins, negres per fora,
ennegrits de negror insuportable,
només donats a algunes branques,
saltant per damunt del cel brillant,
ensumant la tempesta i l’amagatall,
allà on s’hi atura el vent i no fa mal,
allà d’on vénen les creuades illes,
allà on som més intensos i lliures.
Ara que ningú no ens escolta et diré
allò pel que mai apagaria les brases,
allò pel que dansaria cremant-me sol,
el perquè seguim ballant sobre el foc,
si només fos per tenir-te posseïda, tota,
si només fos per cremar-me tot per dins,
per no sentir-me buit he après a impregnar
totes les parets de la casa d’un clar brillant,
d’una essència i d’una fragància imaginada
quan sorgeixo entre les brases, vine amb mi,
em diràs perquè fuges del fred glacial,
perquè del foc en fem escenografia facial,
entre tantes terres tortes he après a trobar-te,
potser demà serà d’hora per tenir-te sencera,
la ceguesa m’allibera de sentir i voler retenir,
caminant entre les brases enceses no hi ha sol,
ennuvolarien el cel d’un blanc intens i perenne
allà on el foc es dissimulat per cada vent,
allà on caminem d’amagades sobre el foc,
després de tants instants cremats a la foguera
potser ara entenem la lluita antiga de la bruixa,
per no sentir-nos condemnats em decidit marxar
d’alguna manera res va fer alliberar-nos d’esperit,
vàrem negar-nos a tot, cada instant era veu parlant,
després de tot hauríem de sentir les mateixes mentides,
els traficants de carbó i de llenya, els qui duien brases,
els qui ens volien calar foc ara es debaten entre el sol,
tots hem après a caminar damunt les brases,
entre elles, potser sense saber com tornar,
deixant-nos la pell entre els escenaris,
masses presses no aturaren cap pas,
massa foc cremà per dins cada encenall,
de tant en tant la proesa tornava al lloc,
ara que tot és passat et diré qui sóc,
potser aquella lleugera ombra de foc,
a tu t’intueixo com una flama encesa,
deus ser el foc radiant, el que em crema,
que per no voler sentir-te dins del glaç
ara em convides a notar-te arreu,
ets l’escalfor que encara em guia,
ets l’ànima entre brases que em fa guarir,
el teu cos és foc i escalfor de brasa encesa,
caminarem abans no s’encengui la resta.

Apòlegs de l’amor

Apòlegs de l’amor i els encanteris,
apologies de les idees més delirants,
antropologia dels ancestres comuns,
metamorfosi a la cambra dels comuns,
tan allunyats estàvem de la necessitat,
tan lluny érem del constant avançar
que ja de res ens valen les il·luses formes,
que de tant caminar hem après a filtrar-nos
entre terres humides fins al final de l’amor,
en ell ens despullem com seríem si ni fos…
per tantes apologies de violències apreses,
entre els estigmes i les vivències, ja lluny,
entre els territoris de les terres més belles,
ara que ens fem apòlegs dels romanticismes,
mentre romanen les romanes formes del vent,
ara que ja som més joves dins la vellesa feta,
dins els paràmetres de la nit obscura i freda
dins els judicis de les dones embruixades,
sense els prejudicis dels homes embriagats,
apòlegs de l’amor sense política ni mirament,
ara que els ideals són símptoma del començar,
sense apologies dels pols oposats serem instant,
on veure’ns sense ulls, per sentir-nos sense engany,
apòlegs de les apologies mal ferides, del caminar,
ara que ens aturem a cada marge, ara que naixem,
farem l’amor entre els fanals més vells del port,
entre les barcasses que s’atraquen per les platges,
fent apologia de la bellesa i dels bells ideals,
entre tan ensucrada mirada la lluna és estranya,
sense més instants deslliurats, amanits de saviesa,
entretant ens aproparem allà on la mar és calma,
on comencem de nou si no tenim més futur,
on aprenem els camins del vent tot jugant,
apòlegs com som del destí que esperarà,
per sentir-nos sencers i plens, despertant,
fent apologia dels balls més ancestrals,
lluitant amb trabucs i destrals,
clavant bales al cos enamorat,
clavant-nos les mirades als ulls,
entre tantes il·lusions no morirem,
clavant-nos les notes de la dolça melodia,
apòlegs de la necessitat de vibrar sempre,
voleiant banderes de llibertat assolida,
voleiant la mirada a l’horitzó precís,
dansant entre les mirades del món,
ara que ja som més dolços i clars,
serem allà on no calgui ni pensar,
allà on només podrem actuar.

***

Descalces damunt les ones

Descalces damunt les ones es despullen,
sense la necessitat de mirar endavant
sorgeixen les dolces dames dels laberints,
s’enduen el vent i la mar més enllà de tot,
allà on només hi passegen les ombres de llum,
allà on no hi dormen les ànsies, potser mortes,
on les ànimes se’n adonen de la vida portada,
quan de res ja valen les paraules mig usades,
quan es descalcen les velles dones res amaguen,
es transporten al ritme de càntics antics, sentint,
aturant-se a les portes dels esperits lliures,
entre el bosc i el prat, allà hi descanses tu,
que t’adorms abans el sol no et mani res,
que descalces les ànimes de les veus mundanes,
que t’atures abans cap crit sigui engendrat,
besant les escumes de la mar al trencar l’onda,
despullant-te davant els ulls madurs de la terra,
mentre trobes la tendresa a cada vol de planeta,
a cada nau transoceànica, a cada au de metall,
descalces damunt el ball de les ones i el vent,
més enllà, on ja res no és dit, on anem a morir,
després de cada tarda, amb el vespre mirant-se,
trencant la foscor al primer cant d’enyor i mel,
al dolç i tendre hivern hi venen les teves senyals
espero que mai entristeixis quan vegis morir-me,
de tantes vegades com el meu cos cau derrotat,
de tantes idees no et voldria dormint-te al costat,
semblaries més morta que viva, seria la justa ombra,
aquella que s’atura prop dels nostres cossos de nit,
quan ja res és dit, quan no hi ha sol ni llunyanies,
quan, d’alguna manera, ets el constant retrobar-te,
quan descalcem els cossos de terres terminals,
quan veiem més enllà del demà i qualsevol futur,
quan despulles la teva ànima venen a mi les anades,
les vingudes, les retrobades ànsies de morir i viure,
de sentir-te més enllà del present i del passat anat,
que de qualsevol forma som allà on voldríem,
sempre trobarem aquells instants on anar a lluitar,
on jeure damunt les ones sense descalçar-nos nus,
més enllà de les imatges dels ancestres i les naus,
on tot sembla tornar a volar, quan ja no hi som.
descalces damunt les ones totes volen tornar.

***

Paradisos perduts

Paradisos perduts al final del passadís,
despulla el vent la silenciosa dansa,
enumera cada pas el ventríloc mut,
al carrer l’orquestra entona notes tristes,
mentre ballen veïns i veïnes al so del tro,
tronen les tempestes arreu dels paradisos,
els ocults ritmes es deformen i es formen,
paradisos perduts dins dels paràmetres,
mai haguéssim imaginat tanta bellesa,
entre les nostres mans baixarà la pluja,
entre els ritmes frenètics de l’endemà.
ens perdrem entre les perdudes passes,
entre les nues muses que vindran després,
potser algun dia ens trobarem entre el vent,
ara ballo per no aturar-me entre els cels,
potser mai més tornaré a besar-te com ahir,
entre els paradisos més ocults et retrobaré,
despullarem els matins amb la seda verge,
entre els arbres plens de fulles desfullades,
entre els arbres muts i els ventrílocs sords,
entre els camins i els destins serem l’ombra,
aquell raig de sol que cega tants humans,
aquell sol que només entreveuen els tigres,
quan surten a caçar, morts de gana i vida,
ara que tenim les tendències emmudides,
ara que descalces els peus per venir a ballar,
trobarem les tardes mudes de tu i de mi,
ara que adormim el mim i la mimosa nit,
als paradisos perduts s’hi amaga el bes,
soparem cabres abans no vingui l’imprevist,
entonarem les tonades quan no hi hagi llum,
mullarem els rems de les barques erràtiques,
pararem els paratges a la justa mirada dolça,
entre dures paraules no durarem massa temps,
entre les tendres imatges serem el tram just,
aquell que despulla instants per a veure’ns,
aquell paisatge als ulls dels núvols ennegrits,
l’alè de les mines sobre-explotades arribarà,
mentre a les vies els trens són evaporats,
el somni farà la resta, morirà el motor,
la joventut és arma de doble fil,
mentre morim l’energia serà donada,
de nou, potser inventarem ja difunts,
les nostres idees seran paradisos perduts,
mentre esperem canalitzacions i catenàries,
mentre ressorgirem entre la sort i la dissort,
quan no voldríem més instants que el passat,
quan entreveurem la visió i la previsió,
als paradisos perduts on s’hi amaga la gent,
als paradisos perduts on s’hi amaga el vent.

-Mentre tornem el temps dirà quan acabem –

***

Mar blava

Mar blava als ulls dels dies,
mar blava i recull de somnis,
qui sap si ets el reflex de dins,
qui sap si ets tu o si sóc jo…
potser la necessitat de veure’t,
potser em cal sentir-te a prop,
qui sap si serà camí o destí,
ara sé dels somnis dins la fi,
com una drecera d’ulls clars,
ara sé que volaré més enllà,
que em cal saber de la passió,
un cop més, per saber-te lliure,
per saber-me més enllà del mar,
per intuir el teu cos entre el món,
entre les xarxes navegaré un cop més,
entre els meus ulls potser t’endevinaré,
per saber que tenen de divines les divisions,
per conèixer altres visions, pels ulls del sol,
potser ens trobarem i res no serà el mateix,
mentre l’univers creix i les onades arriben,
mentre als teus ulls trobaré aquella mar blava,
riallera i pacífica, encoratjada i enamorada,
potser un recull de somnis pel camí interior,
una forma de besar-nos sense encara trobar-nos,
mar blava com a forma de sentir-nos ben endins,
sense saber massa de tu, potser, coneixent-nos,
qui sap si acaronaré la teva pell amb els ulls,
qui sap si sabré del teu cos i de la nova via,
del camí, del viatge iniciàtic i de les nits,
noves com les ones, velles com les abelles,
com les ancestrals estrelles, les més belles,
de les meves pocions trobaré la justa porció,
de fet el camí és per sentir cada batec, l’ahir,
potser pensar un futur imprevisible i detallat,
enumeraré les llunes que passaran, mar endins,
sorprendré la presa de decisions, abans l’acció,
sentir-te entre les xarxes, el teu somriure net,
el desconèixer-te i esperar per un poema d’amor,
o la necessitat de tenir-te més enllà dels besos,
o de no tenir-te i cantar de nou a l’enyorança,
per allò que no tenim i cerquem arreu sense dir-ho,
potser a la mancança, ara de nou, altre vegada,
ara miro l’horitzó pensant en la mar més blava,
en els teus ulls desconeguts, en el teu cos nu,
potser és molt aviat però no volia deixar-ho passar,
em cal escriure una cançó d’esperança a la mar,
amb la perfecta excusa del teu nom t’escric,
ara que és més ràpida la carta i el missatge,
ara que despullo el temps per sentir algú,
ara que et crido sense saber si ens sentim,
ara que em llenço sense saber de la rialla,
sense saber massa bé si ens trobarem,
endinsant-me mar endins, blau marí.

***

Nom poètic

I una forma potser precipitada d’escriure’t
una forma d’anar més de pressa que el temps,
aniré allà on es despullen les onades per ser…

Tombs

Endins, quan ja no queda res,
més lluny de qualsevol marge,
al tornar, allà just a l’entrada,
allà on em despullo hi tornaré,
i potser m’allunyaré del tot,
ara és d’hora per sentir-nos,
ara qui sap si ja no hi ets,
cada cel em crida per tenir-te,
després de tot som ombres plenes,
reculls de llum i màgia extrema,
instants de dolçor darrera finestres,
potser aquella lluna plena, ja lluny.
aquella que ens tomba, tomb a tomb,
la terra estimada no queda tan lluny,
potser és a l’entrada i ja no la veig,
hauré de volar de nou per veure-la,
sentir-la més endins, allunyant-me,
sentint-te plena i senzilla, humida,
poder-te dir tot allò que oblidem,
sovint tot allò repetit i mai no dit,
qui sap si som aquells que somniant
hem aprés a sentir-nos sense veure’ns,
o si, entre tombs, tombem els versos,
entre bes i bes, molt més enllà de tot,
allà on somniem per a deslliurar-nos,
allà on cauen els fruits encara verds,
al cercar-los entre terres primitives,
quan ens són càlids i els sentim endins,
com a nostres, i ja són part de tot,
al final com tothom, com tu, com jo.

Érem l’escull

Érem l’escull i ara som l’ona,
esperàvem trencar les aigües
i ara som les roques del port,
ara som l’arbre sense arrels,
desempallegats de terra i astre,
allà on voldríem ser i estar,
món endins, més a prop,
el vent ens dirà on érem,
ja res ens podrà negar el temps,
cada nova passa deslliurarà el cel,
com a l’escull on hi trenca l’ona,
serem l’onada i el darrer anhel,
estarem allà on no hi queda res,
allà on véns guaitaré la ventada,
després de tot som allà on volíem,
allà on ja res no ens es negat,
potser més endins, terra enllà,
on hi dormen els meus peus,
on jeus i descanses mar enllà,
seré ombra i llum, dolç perfum,
cos a cos serem l’ona estimada,
escull a escull serem l’esquitx,
entre l’aigua i el vent, el bes,
seré com una espelma molla,
com un escull allà on érem,
si més no el darrer anhel
on despertàvem arran del temps.

Infinit habitable

Infinit habitable dels dies acostumats
i a les nits sense tu, sense cap instant,
quan decideixo ser-te fidel i no hi ets,
quan descalço els peus davant la porta,
quan no tinc més penes que les llunes,
quan el sol em crema sense protecció,
l’infinit és una senyal de drecera i sort,
mentre m’aturo i no et voldria ni sentir,
no et voldria veure, tocar-te, res de res,
quan entre els llençols et buscaria dolça,
sense conèixer-te, sense saber de tu, gens,
entre la ferocitat de les feres i els fanals,
entre la llum i les urpes, entre les nits,
ara que em despullo davant lluna i sol,
ara que encara és aviat i ja mai adormirem
tantes il·lusions com estratagemes, la sort,
ara que les dreceres em duen allà on ets,
després de tot això ja no quedaran llocs,
ni on aturar-nos, tampoc on recordar-los,
aquells astres adormint-se entre els núvols,
aquells planetes entre la pols còsmica,
a la via làctia, entre la llet i la tela d’aranya,
mentrestant sempre hi haurà aquell univers,
aquell infinit inimaginable i habitable, nu,
després de les línies escrites ja no hi sóc,
potser només és el subconscient qui escriu,
potser aquell infinit habitable és on vivim,
potser només és un segon on viure i sentir,
després de tot això suposo que és l’instant,
és la veu usurpada a les nits més salvatges,
potser és la prova més significativa del ser,
entre els ulls i les matinades serem univers,
serem el que ja som i potser alguna cosa més,
serem l’infinit habitable i les nits agradables,
serem el vent i la ventada, cada matinada,
allà on vàrem ser nens i nans, on som ara,
despullaré la tarda si ets amb mi i ara véns,
ara que encara despullo els instants mirant-te,
ara que és més a prop cada univers habitable,
que som on els deserts s’omplen d’oasis,
que som més lluny del que no ens pensàvem,
cridaré fins que el nostre cant sigui escoltat,
fins que els nostres cossos es fonguin, fogosos,
mentre la lluna farà un pas en silenci, morint,
mentre la seva sang serà banca escuma i mel,
desfent la nostra gola amb anells de carícies,
entrant al nostre cos com univers habitable,
com infinit assolible entre cada crit, habitant.

Ara

Ara, només en aquest moment,
ara i tan sols ara, ara mateix,
quan l’univers creix i ja neix,
a anys llum de qualsevol passat,
les hores i els dies ho diuen tot,
sovint el temps acaricia l’espatlla,
es mostra dolç amb la teva pell,
despulla les instantànies i el cel,
de molt lluny a molt a prop, ara,
arreu sospiren les veus callades,
collen cada coll per no veure creus,
allà on les estàtues dansen nues,
a la terra ancestral, temps enllà,
on caminem per saber-nos lliures,
allà on trobem cada bes al vers,
allà on l’univers ja no hi és,
on caminem per saber-nos plens,
allà on era l’instant principal,
on no hi ha passat ni futur, ara,
que despullem ones i onatge,
ara que descansem vora la mar,
que estem a un pas de la pau,
i sense acomodar-nos dansem nus,
com estàtues blanques sota temples,
allà on ja no ens manca cap “ara”
allà on només existeix l’instant,
on s’aturen les albades i creixem,
on l’univers creix, instant present,
on aprenem el ritme tranquil del vent,
l’huracà i la calma, tots els temps,
allà on som lliures i plens arribem,
allà on m’omples de vida i sentits,
allà on jo t’omplo de present, ara,
ara que ja és ara, ara i eternament.

Dolçor extrema

Dolçor extrema al límit dels ulls,
entre les núvols i la lluna seré,
entre el teu cos i la teva anatomia,
entre la dolçor extrema i la mar,
entre la tendresa i la ceguesa,
entre tantes terres tortes, la sort.

Endolciré el dol si arriba el dolor.

Entre l’olor forta de les coves,
entre les herbes que s’adormen,
entre les tortuoses formes de nit,
entre les instantànies fotografies,
sense presses ni més encanteris,
sense la necessitat de veure’ns,
sense la necessitat de sentir-nos.
la dolçor extrema ens dirà què som,
potser qui som, potser tota la resta
i de nit adormiré totes les ànsies,
entre les terres molles i humides,
endolciré les sinuoses companyies,
el sol creixent i crepuscular, la veu,
entre tantes terres la dolçor més dura,
entre el teu cos i el meu cor, la carn,
la saviesa de la ceguesa i les nits,
totes les nits, adormint-me i mirant,
entre cada somni, el teu cos mirant-me,
entre la dolçor extrema i l’extrema por,
entre totes les il·lusions i les frustracions,
serem el color dels ulls de les deesses,
de totes les promeses garantides pel temps,
de cada instant mort o cada instant present,
serem la font on despullar-nos i ser-nos fidels,
entre els estratagemes de les gemmes polides,
entre els regals adquirits amb els anys,
els panys de totes les portes i amagatalls,
allà on els refugis es fan només amb les mans,
allà on ens adormim sense paràsits ballant,
on endolcim el dol si el sol vol, o no vol,
la dolçor extrema ens dirà qui érem,
qui som encara… i què volem si volem,
i si no volem perquè ens sentim i estimem,
si aterrem ens dirà que és la dolçor i el cos,
la carència de la ciència i la parafernàlia,
de les segellades metàfores, bellesa abstracte,
allà on és més senzill trobar-nos i besar-se,
la dolçor extrema ens dirà qui som i què queda,
després de tot això ja no hi haurà marges,
tampoc quedarà lloc ni paraigües, res de res,
després de tot això només voldrem dolçor.

Som nus de tanta bellesa

Als límits de les nits
potser trobarem l’encant,
som nus de tendresa i bes,
cada vers m’ensenya més,
cada vegada és més senzill,
quan ens adormim morirem,
un cop més el nostre cos nu
de tanta besada i caminades,
suposo que som l’ombra justa
la que camina els nostres passos,
la que s’adorm a cada límit,
aquella que s’acull a cada ull,
la que somnia per ser complerta,
som nus i ja res és com era,
després de tot som allà on érem,
despullarem la tarda per veure’ns,
plens, ocuparem cada plaça i carrer,
la vida serà sempre viatge al·lucinant,
després de tot som allà on érem i naixem.
Som nus de tanta bellesa, encara queda,
de tanta besada, som, i doncs, el que resta,
ara que acaricio la teva pell amb els ulls,
la teva geografia, el teu cos bru i nu,
ens dirà com érem abans de trobar-nos,
adormiré els meus passos, un cop més.

Essència de flors (A Florència)

L’essència del teu cos nu
acariciant-se sota el sol,
les flors a les finestres,
tu damunt núvols suaus,
adormint-me, dolça i tendre,
com aquelles cançons d’amor,
essència de flors i de pau,
de màgies i encanteris,
ets el sospir de cada ocell,
el cant i l’essència del bes,
tornaré a besar-te, ja nua,
seràs la meva musa, inspirant,
seràs aquell perfum, al·lucinant,
la meva enamorada i el refugi,
com una bella ciutat italiana,
com els carrers plens de llum,
com una caminant, brillant,
el teu cos m’ho dirà tot de tu,
que ja no hi ha límits ni marges,
ni per l’avui, tampoc pel demà.
I així correrem per tots els carrers,
adormirem el cos sota les terres,
passejant per damunt els núvols,
essències de flors ens tornaran,
florint per les places italianes,
les essències miraran fixament,
tants somnis i tu i jo sense veure’ls,
essència de flors a la finestra del cor.

Despullant l’onatge

Quan vinguis a la mar, crida’m,
serem ona i onatge, allà la platja,
sentiràs el que jo sento ara,
després de tot hi pertanyem,
som com dues gotes d’aigua
i salarem la terra com ahir,
només amb una sola mirada,
cap huracà podrà perdre’ns,
així deslliurarem la mar,
seguirem on no hi veiem,
allà on només hi sentirem,
despullant onatge i sentiment,
on s’atura el matí morirem,
allà on serem lliures per sempre,
allà on la vida sigui de mar i cel,
on de res ens valgui ser o no ser,
sentirem que ja no patim i som,
allà on no ens serveixi ser ones,
allà on tampoc ens valgui ser vent,
després de tot serem l’onatge,
vivint sempre a contracorrent.

Sense armes

Sense armes som més forts,
veiem l’onatge dins de la pell,
sentim el plaer lleugerament,
així, nus i sense l’armament,
aturem l’aire per fer-ne estels,
de violències no n’entenem
ara que som pacífics guanyem,
entre cada terra i cada horitzó,
a prop de cada mort i cada viu,
sentint la calor i tot el sentiment,
deslliurem el vers per ser silent,
ens banyarem a l’aigua salada,
més suaus, sense cap armament,
ara que lluitem cara als vents,
ara que encara ens sentim, plaents,
si tu hi vas jo no tardaré, vindré,
amb tu i plens, nus de sentiments,
allà on serem lliures i purs, serens,
allà on vénen les idees i despullem
només amb els ulls a tota la gent,
ara et demanaria: “Torna’m boig”,
i potser encara ara, encara molt més,
que sense armes som molt més forts,
i no serà qüestió d’anar a morir ni matar,
tampoc de veure’ns sense parar i somniar,
un món en pau ens crida i no hi ha més joc,
ara és l’hora de ser valents i cridar ben fort,
després de tot hi arribarem: I doncs, somniem.

Marxaré

Marxaré abans la mar no acabi
amb la xarxa i tot allò pescat,
amb tots els mirallets lluents,
allà hi aniré, em despullaré,
potser per veure’ns sincers,
allà on marxo, marxa-hi primer,
abans que el joc de carícies mori,
allà on marxarem sempre lluitarem,
ens creixerem, sempre cara al vent,
ensopegarem només amb el passat,
potser a algun racó de la memòria,
potser amb el record i totes les pors,
després de tot encara som aquí,
en aquest present del tot dolç,
on només m’aturo si tu ho vols,
però marxaré, ningú hi pot fer res,
marxaré abans no sigui el primer,
abans no siguis tu el cel més dolç,
la llaminadura de núvols i colors,
arribaré allà on serem més lliures,
allà on marxar sigui de gust i de grat,
on arribar només sigui naturalitat,
on no ens veiem massa estranys,
allà on es despullen els vents,
marxaré amb tu, ara de nou,
i doncs, encara una vegada més.

Buscaré un record, un racó

I transitaré pels paranys de la memòria,
dansaré al ritme dels cossos deslliurats,
m’acostumaré a sentir-te en l’anonimat
i cercaré la teva veu quan no quedi res,
quan no quedi res tingues sempre present
que l’univers creix i som lliures al vent,
sé que serem potser l’absència del bes,
el caminar tranquils, cercant un racó,
buscaré un record, cap parany, lliure,
seré, qui ho sap si no ho sé jo, qui?
Buscaré un racó, un lloc on ser-hi,
un instant per sentir que sóc d’aquí,
que no em manca cap escull de tu, de mi.
Alliberaré el cos quan senti l’amor,
sóc lliure de tantes passions, ballo sol,
i cerco un racó, ja mut, ja cec, ja moll,
domino l’espai sense dominar res, res,
domino el temps sense pensar-ho gaire,
després mancaran les formes, ara reneixo,
i deslliuro l’instant per sentir la repetició,
repetir els versos no ens servirà en endavant,
masses voltes sobre mi mateix, sobre tu,
em faran buscar un record, un racó,
però mai em sentiré pres de pressions,
deslliurar-me a la passió, al món.
Seré el cor abans que el cos,
seré aquell racó, el nou món,
aquella escuma tendre, el sol,
potser un astre nu al cel immens,
a la foscor extrema de les nits,
allà on els racons són records, al nord.

Oblit dels sentits

Obra majestuosa pels sentits oblidats
seguim pels camins més inesperats,
entre les mirades esquives de la gent,
allà on alimentem les ànsies apreses,
allà on sovint oblidem qui som i què fem,
allà on ja no creiem en res més, enllà…
Oblidats pels sentits d’orientació muda,
la situació del bes i la carícia, la musa,
ara que dormo entre les línies et diré,
com quan vàrem fugir del trist ahir,
que ja no tenim cap més futur difús,
obra majestuosa de fragància jove,
d’encís de tardes sota les branques,
allà on no hi ha ombres per la llum,
allà on ens creiem lliures i ho som,
on l’oblit dels sentits es manté lluny,
entre qualsevol estat o qualsevol bes,
més enllà de les nits on som germans,
allà on ens oblidem dels sentits, morts,
quan ja no podem creure el que es diu,
l’oblit dels sentits ja no recordarà l’ahir,
ni sentirà la pell amb la pell, cap moment,
allà on oblidem les sensacions allà serem,
entre els ulls de la nit, entre les nostres mans,
oblidant cada instant, cada moment, cada vent,
cada indret de màgia oculta i de vers concís,
a cops lluitant amb el versàtil univers, aviat,
molt aviat, cridant tempestes obscures, lluny,
allà on ja no hi hagin més motius per tornar,
on adormir les nostres ànsies sigui de grat,
on els nostres cossos puguin sentir, vius,
totes aquelles llunes a cels contraposats,
a majestuoses matinades de sol brillant,
allà on les nostres mirades es trobin,
allà serem, com fulles negres a la nit,
com morts anunciades, com la lluna,
que es desperta negre i radiant, pura,
quan ja res ens cal ni és car l’instant,
ara que ja res és el que podia semblar,
ara que l’oblit té la mirada de vers concís,
de preciós símbol absolut cap a l’infinit,
de majestuoses ales al passat precís,
quan despullar el vers no era treball,
ni lluita, tampoc cap força, només amor,
i d’aquesta manera majestuosa venia a tu,
com venia a mi, aquesta manera de ser,
aquest oblit dels sentits que no mentia,
aquestes ganes de tu sense nit ni lloc,
oblit dels sentits enmig de la nit,
allà on les ànsies reposen nues,
on de res ens val creure ni ser,
ja res pot aturar la màgia lila,
la mirada d’escuma blanca i mel,
les teves passes rítmiques al vent,
aquests silencis que només tu saps,
aquest ball de la serp amb el mussol,
aquesta nit on no hi puc ballar sol,
on declino la cop per prendre vi,
on no tinc ganes de ser ni dir,
on no vull per avui el missatge,
on rebutjo l’instant i la tarda.
Ara.

***

Solitud

Solitud als ulls de la nit immensa,
solitud als llavis de l’amant i el gat,
a les seves urpes, entre les dents,
solitud de l’home jove i la verge nua
aquella ràbia per no saber qui s’és,
per no saber que es vol, que no es vol,
aquelles presses per descobrir el món,
el dels adults i els adulteris, ja a prop,
solitud dels dits freds a la copa gelada,
solitud als límits de qualsevol coneixement,
als límits de la raó o de la inèrcia ciència,
ara que dansem nus sota les paraules,
ara que ens mullem sense massa espera,
ara que som humits, lliures de paratges,
on s’aturen les promeses i s’escriu l’infinit,
i què diu dels marges i de totes les nits,
i què n’opina del dilema de les estrelles,
perquè es queda sol darrera les tempestes,
perquè la seva forma infinita és símptoma,
és un castell de sorra per derrocar-nos,
com una proesa que no entén la resta,
ara que dansem nus i plàcids, plens.
Ara que no veiem més que el present,
ara que no necessitem més per créixer,
que només néixer ja tenim les ànsies,
ja agafem el present amb els dits,
anhelosos de tot allò perdut amb el temps.
Ara que oblido els paranys de la memòria,
ara que reculo als límits dels marges closos,
ara que ja no som ni ombra ni llum, res,
en absolut, que declinem la copa i el vi,
que renunciem a les fragàncies d’ahir,
que encenem els cigarrets amb flama difusa,
que enlluernem els ulls amb sols encesos,
quan ja no tenim més llocs on agafar-nos,
ennuegats i borratxos de nits i tavernes,
allà on el paisatge és lluna nua i xiprer,
un paratge únic entre carrers empedrats.
Sense presses es descobreix la noia jove,
les seves mans tremolen al arribar a l’èxtasi,
com la primera vegada encara propera,
el seu cos humit s’adorm pels infinits,
entre els seus marges adormiré la nit,
i renunciaré a les fragàncies de l’ahir,
fumaré les herbes seques dels horts,
allà on les verges maries fan riure,
on fan pensar una mica massa,
on fan donar voltes estranyes,
on juguem a fer-nos grans,
on som infants quasi nans,
sols i prudents, anònims,
solitud pels carrers,
solitud a la ment,
a cada sentiment,
a cada moment,
solitud eternament.

***

Pluja de llàgrimes

Pluja de llàgrimes als marges de la vall,
allà on els nostres cossos descansen,
on voldria tornar, dia a dia, any a any,
plorar sense escoltar i parlar sense cridar,
tenir la mesura justa que fa etern cada demà,
entreveure la pluja de les ànimes i no dir res,
veure la pluja de llàgrimes sobre la mar i anar,
entre els corriols i els camins de sorra a dansar,
allà al cap de creus, on el ball és a la vall l’estel,
on declinen les nostres passes tranquil·les a la mar,
i vessen els nostres cossos molls, els peus pels fars,
mentre el teu cos balla mut i sol sota el cel de tempesta,
és com un escull al moll del port on s’hi aturen els sols,
on ja no veiem la llàgrima de plors sobre la mar, aquí, allà,
on, fet i fet, no tenim més pertinences ni s’adorm l’encant,
l’encís és deixar passar els dies acostumats a no badar,
aturar la imatge més dolça i tendre i deixar de pensar i fer,
la pluja de llàgrimes es l’ànima d’infinits habitables, sols,
aquí on els nostres peus són aturats, aquí on venim a morir,
pluja de llàgrimes sota les portes, als carrers, vora la vall,
pluja d’ànimes mortes que ja no veuran cap altre senyal,
ara són cossos que dansen nus i morts davant la mirada,
que ploren la pluja de plors sobre la mar i damunt la vall,
que si sabessin resar potser resarien a qui sap quin déu,
ànimes mortes quasi vives, quasi tortes, ànimes de combat,
ànimes que ja no tindran cap més demà, soles marxaran.
Pluja de plors i tu i jo sols sense saber mirar ni dir res,
sense voler-nos pronunciar després de tantes hipòtesi,
sense voler-nos fer notar a les portes dels infinits volàtils,
allà on la pluja d’estels és una imatge de miralls i plata,
de pluja d’encanteris sota el cant de les sirenes nues,
pluja de llàgrimes sense saber si dir o no dir, què dir,
ara que no danso al so de la música ni ballo sol i sec,
ara que despullo les imatges per veure el meu estel,
que visc al bosc de flors on els nans són veïns, paisans,
la pluja de llàgrimes deixarà de brotar dels marges,
les valls ballaran lliures entre línies deslliurades,
entre les nostres ànimes les seves brillaran,
entre tants cossos els esperits s’engrescaran,
dansant al ritme de velles músiques abans de dinar,
tardarà la tarda quan la tardor sigui tardana i clara,
així les ànimes veuran ploure a les portes de la nit,
la pluja d’ànimes serà de llàgrimes, també de rimes,
entre els poemes i els teu ulls una visió de la mar,
entre les finestres al passeig, entre cada far…
Ara despullo la imatge i no voldria tornar,
esperaré després o qui ho sap si ara, de nou.

***

Potser cerco les ales

Quan la ingravidesa alleugera el meu pas,
quan ploro sol pels marges de la memòria,
quan acaricio la gata i m’acosta als estels,
quan et miro i no en sé prou i et sóc sincer,
que ja no em manquen mons paral·lels, arreu,
darrera de cada creu ja no hi ha déus i res és,
després de tot, sovint em veig com si no ho fes,
després de les llargues hores de goig i plaer
despullo la teva imatge per tornar-me al cel
on ser el primer o el darrer no seria l’adient,
creure o no creure en els problemes de la creu…
On s’hi amaguen uns si amaguen tots, arreu,
ara encara és d’hora per saber qui és qui, enllà,
allà on els meus ulls m’assenyalen les vies,
per on el meu cos em guia encara no és fosc,
i de les persianes tancades unes reixes de llum,
entre les teles d’aranya una ombra que s’esmuny,
potser cerco les ales per volar molt més enllà,
per no veure les fronteres als marges del demà
com si ja no pogués entendre el límit de la creu,
com si ja no cregués en no creure i cregués en res,
potser encara cerco les ales per no creure més,
per mantenir-me sempre apartat de tants déus,
per extreure el suc sublim de la llimona amb mel,
de la nata amb maduixes i el cava fresc, celebrem,
d’alguna manera o d’altre ja res podrà ser etern.
Potser cerco les ales per no cercar-me més,
per no cedir al xantatge d’una guerra cruel…
De no tallar-me les ales per no veure el cel
per no sentir-me mort quan no veia l’infern,
i així no creure més, i així no veure res més,
després de la lluita entre el ser i el no ser
prefereixo desfer-me dels mites i dels estels,
de la lluita entre astres i de les lluites de creus,
després de tot som una orquestra més del temps,
que ja no lluita només entre les brases sinó en el cel,
que s’atura allà on mai ningú voldria ser-hi per ser etern,
que, després de totes les coses, no és més dolç i ferm,
que s’atura als marges on la herba més verge és al cim,
i implora les ànimes quasi mortes de les feres ferotges,
quan, qui ho sap, només érem la part justa dels inferns,
despullant la nostra ànima encesa, cremant tots els cels,
i de nit els nostres cossos eren fogueres de focs encesos,
després del volcà de cendres sota els ventres de la mar,
entre les seves aigües una llum encesa de blau radiant
empunyarà els versos abans les llàgrimes tornin al cant,
entristiran les flors de les façanes al tornar i no ser-hi,
al estar i no ser, res, entre raser i soledat absoluta,
allà on l’estela dels meus dubtes són ànima i dubte,
on reculen les meves preguntes a la formula justa,
quan potser no som ni l’esperança o la lluita,
quan morim una mica més que ahir o demà,
quan naixem encara aquí, encara enllà, llunyans,
i despullem les nostres ànimes d’un sol bes,
i controvertim controvèrsies amb un sol vers,
així despullem el paisatge de cada passatge,
així entonem les notes de cada càntic i crit,
de cada tonada i cada comiat, de cada pas,
i encens la flama més necessària, a cada instant,
així, m’alliberes, sense paraules, ets un diable ufà,
que despulla les parpelles i les pells per arribar.
I mentre som o no som, serem allà on serem
despullo cada vers antic per oferir-lo al cant,
de les meves línies a cada far, per cada ull,
entre les passes del demà, a cada instant,
reculant allà on volíem, per cada afany…
Per cada instant, per cada puny, per cada guany,
potser cerco les ales, a cada pany, a cada plany,
i origino les vèrtebres insospitades i amagades,
entre les formes negres de la nit, racons infinits,
per on els versos broten de fonts inesgotables
i plouen les ales per les perplexes formes alades,
i fereixen les urpes i les espines, i ets musa, tot,
i ja no hi ha mal ni ferida, ni és fosca la nit,
després de ser o no ser i de cercar l’infinit,
cerco les ales abans ja res sigui dit… O no dit.

Camí

Allà on hi neixen les flors del matí,
on transito sol i mut entre la gent,
quan suem per veure la lluna al cel,
pujant pel camí del mig per fugir,
per seguir les pistes de la mar,
ara que som tendres i senzills,
ara que som estranys al món,
en aquest instant somniarem,
i serem fidels al mateix estel,
allà on hi dormen els somnis,
al camí de la nit i la lluna blanca,
on la nit fosca és trànsit d’ànimes,
un jutge de sentències estranyes,
com un encoratjador immutable,
o una drecera obscura i sincera,
una lluna mai domada pels poetes,
que transita solitària pels ports,
als ulls des pescadors i la nit,
a les fosques pels passatges,
entre les platges i la mar en calma,
allà on el camí es troba amb el destí,
on les ànimes marítimes es fonen,
on fondegen velers d’origen incert,
amb estranyes banderes i estàndards,
camí fet de senyals inesborrables,
destins senzills i oberts als temps,
destins sepultats sense arraconar,
entre cor i cor el cos mai es rebel·la,
la seva força és estima i tendresa,
la seva forma és la de la selva verge,
i el camí es camina amb un sol ritme,
les passes accelerades dansen soles,
entre elles i les pedres dels marges
només hi ha una passa, un sol camí,
camí a camí, incert destí, llum del matí,
arranca’m el cor i les ànsies mudes,
cada batec d’onatge i verí, cada llum,
i adorm els teus llavis prop dels meus,
fes-me sentir que sento si no hi ets,
fes-me dir tot allò que sovint oblido,
tot allò que mai no ens direm, sincers,
ara que ja no oblidem res i som encara,
al camí del mig sorgirem entre el vers,
trobarem la drecera a tots els camins,
ens acostarem a la pluja i a cada vent,
serem la justa ona d’onatge incert,
de camí misteriós als ulls de la nit,
allà on reposarem els cossos nus,
i serem ombres a la nit immensa,
i romandrem en silenci absolut,
mentre neixen flors pels camins,
mentre dormen els estels al cel,
entre els universos immensos,
entre cada llum, a cada ombra,
on hi dormen les nostres ments,
allà on jo hi vaig i tu hi véns,
aquí on reposen els cossos,
aquí on el camí s’oblida del destí,
on serem lliures i caminarem nus,
on dansaran les ones, el camí.

Entre la calma estesa

Entre la calma estesa,
a la vorera del foc silenciós,
on s’adormen les meves ànsies,
allà on sóc qui sóc i no hi sóc,
a la calma estesa de la cala,
allà on s’aturen les passes
allà serem purs i lliures, allà,
entre la calma estesa,
entre cada horitzó, lluitant,
amb la calma a la finestra,
a la vorera de cada foc,
de cada senyal encesa,
pels antics corriols, amants,
on despullem les nostres ànimes,
on ens aturem a respirar i estimar,
allà on el somni és precís i preciós,
on adormim els instints per seguir,
allà on els esperits volen deslliurats,
on acostumem a observar els errors,
on no en tenim prou i reneguem al vent,
quan no tenim més eines que les mans,
quan no tenim més capital que el treball,
allà on la calma és estesa vull tornar,
entre un dit i no dit, entre una dècima,
per sentir el cos tranquil malgrat l’espera,
per sentir-me acollit malgrat el temps fugit,
on s’aturen les presses i les ànsies, aquí,
on la calma és estesa i encara és tendre vol,
on recullo els petits bocins de somni i lloc,
quan ni tan sols recordo qui érem ahir,
quan tampoc ens fa falta i som al lloc,
on de nit les nostres passes ballen,
a soles, dins els límits del no anomenat.
Entre la cala i la mar, entre els teus ulls
he descobert una manera nova d’estimar,
allà on la calma estén el seu vers brillant,
on s’aturen les paraules per no fer-nos mal,
quan trobem a cada amagatall el tema just,
i no ens valen falses promeses d’un passat,
després, traspassats tots els marges, hi som,
i restem muts i francs abans no arribi el parany,
que tant de nit com de dia ens vol acabats,
per això transita solitari i sol pels contorns
i deixa el seu cos mort a l’entrada del son
i declina la seva copa trencada a mans de la sort
i declina la seva existència amb un sol plor,
i s’acaba i no reneix, i no persisteix, no existeix,
potser al deixar-nos deslliurats trobem la raó,
que tant de nit com de dia ens farà pensar
en si hi ha una altre sortida a la calma estesa,
si ja no trobarem mai més paranys a la memòria,
si, malgrat tot, som allà on els somnis es fan,
mentre la realitat i el no anomenat s’omplen,
sigui de vida o de mort, sigui del que sigui, i doncs,
res podrà separar els nostres passos a la terra,
la calma de la cala tranquil·litzarà tots els senyals,
arribarem allà on mai no hi arriben els ulls,
entre la tranquil·litat i la màgia serem purs
i anirem amb l’aire més endins del tot
allà on descobrir els nostres cossos sigui final,
allà on no calgui mai més fugir ni patir, enllà,
on hi som, i doncs, més enllà del passat,
cercant a cada límit i a cada marge la sortida,
trobant entrades a l’Olimp només imaginant,
trobant-nos, malgrat tot, més enllà del vers,
on l’univers només creix i s’expandeix, allà,
on ser lliures i saber combatre l’extermini,
on la calma sigui estesa, i doncs, aquí.

Escrit

De les hores passades davant el silenci absolut,
del que he deixat enrere per no dur-ho amb mi,
de tot allò que deixo pel camí per no ser destí…
Allà on el camí esdevé fragància enigmàtica,
allà on tornen les ànimes desavingudes,
les aus blanques de liles ales i daurades,
allà on la fantasia és la realitat de cada dia,
on hi dormen els esperits abans de la mort,
on hi ha sort i la dissort se’n va més lluny,
on ningú digui res de la seva façana blanca,
de mort absoluta i de silenci sepulcral,
on hi reposen les ànimes no hi voldria anar,
allà la tristesa absoluta arribar a imaginar
tantes històries i cabòries que no vull ser,
per més que passin els dies i les tardes
cap altre ésser que aquest present, lluent,
brillant sortilegi de fragàncies aromàtiques,
on les aràbigues formes del cel són llunes,
les estrelles roges són sinònim de la nit,
poques coses passaren entre tu i jo,
no recordo cap trobada prop del foc,
ni va ser fred l’hivern dels nostres cossos,
fosos entre carícies de dubtós origen,
cap final podria tornar-nos allà on érem,
l’escrit tenia tints de tètrica temàtica,
entre la matemàtica i la fonètica, lluny,
les estampes s’acolorien amb els llavis,
entre bes i bes la saliva passava de boca a boca,
entre les cames del destí fugisser hi erets sola,
entre les parets del dubte i la muralla de l’estel,
allà on les nostres ànimes reposen sense mirar,
on l’escrit és lliure de paràmetres oposats, nu,
un tros de sort i terribles represàlies conceptuals,
entre el tema i el crepuscle, entre cada sol,
entre lluna i lluna, a tocar amb les penombres,
allà on cada sol és brillant pel seu demà, on,
després de tot, som qui érem al començar.
Escrit a una o dues veus, concert a crits,
tonada inversemblant de futur imprecís,
allà on es despullen les ànimes, infinit,
on creiem que hi som malgrat tot,
on la resta no té cap importància, res,
i ser és molt més que quedar-se mirant,
que és la tornada al món que coneixem,
com un joc d’atzars on hi som implicats,
a l’escrit les línies es transfiguren soles,
entre la seva tinta i els meus dits, tu,
només la teva ombra fent-me senyals,
el demà crida per la finestra al sortir,
deixaré que passi el sol i la nit,
amb el matí estaré aquí amb l’escrit,
espero que al final les seves línies
siguin el que et dic quan res no dic,
el que sovint penso sense ser dit,
el que m’imagino malgrat la nit,
tot allò que somnio pel matí,
quan arribi sigues amb mi,
de res valdran les llunes
sense el teu batec,
sense la teva mirada,
sense la nit immensa,
la blava tarda, llunyana,
allà on hi dormen les aranyes,
allà on voldria ser escrit i tu cant,
tu la musa que fa florir les llavors,
aquella fada necessària i la llum,
aquella fragància de nits i perfum.
Escrit a les hores lliures, al món.

Idees

Idees per descriure l’impossible,
idees que s’estenen on no és dit,
que es vertebren pels vèrtexs de la nit,
que de dia em tempten i em captiven
que a les fosques són ombres de llum
que es transformen en somnis estranys
que no són més brillants que cap poema,
tampoc ho són menys, només idees,
falses com la pluja dins les coves,
estranyes com les pel·lícules dolentes,
farsants com la primer mentida del nen,
sense males mirades, entrant al cervell,
allà on ja res és com voldríem i existeix,
idees que arriben com marxen sense dir res,
impressions a tot color o en blanc i negre,
expressions que arriben a la blanca ment,
que omplen el nostre univers d’imatges i vers,
que omplen els somnis del que vindrà després,
no em deixen ni pensar, idees mortes al tornar,
quan ja no queda res del que vàrem viure ahir,
idees que em captiven a les portes de les nits,
idees que no fan més que mantenir el cor ferit,
quan res no recula i necessitem ocupar el lloc,
idees que vénen com van i no s’ocupen de ser,
malgrat tots els símptomes de mort anunciada,
ni tan sols el vèrtex de les nostres nits, endins,
on reculen les ànsies i els somnis són llargs,
quasi eterns, fent l’instant fratern i assolit,
aturant les falses promeses a cada indret,
fent els cors forts a cada moment, radiants,
allà on les idees vinguin i tots hi siguem convidats,
allà on s’aturen totes les passes i no hi ha demà,
allà on tenim tantes coses al cap que no serem
ni per les millors de les pregàries el moment present,
i dansarem nus i molls, humits i senzills, mar endins.
Idees als límits dels horitzons, de tots els matins.

Desfeta

Desfeta a les portes dels límits absoluts,
desfeta al punt just, a la nit immensa, allí,
on ja res és allò que semblava i no és res més,
és menys que més i menys que poc, que res,
és la desfeta de les idees i de cada lloc, arreu,
ennuega els cors i els crits i ve d’enlloc, d’allí,
i és menys que tot i més que res, arreu,
i recula de cada món per cada res, enlloc,
i rumia a cada prat, apartat de cada lloc,
i es desfà en gloriosos afalagaments i ve d’arreu,
és com una mística celebració de cada creu,
com una litúrgia importada de cada lloc,
amb les cerimònies de cadascú i cada mot,
amb la certesa que cada racó és un record
per l’ànima encesa, venint d’enlloc, d’a prop,
i així encenem els cors a cada indret, desfets,
quan la desfeta és com una flama encesa
i ve d’aquí, d’arreu, d’enlloc, i és d’allí, sí,
i així desfaig el poema de cada mot i lloc,
de cada creu, de cada preu, de cada sóc,
de cada un dels paranys de la memòria,
per cada plaça, per cada carrer, arreu,
desfeta de les frases fetes i les feres,
ferides a les finestres dels tres astres,
on la lluna és de plastilina pels infants
i recullen els anys els ancians, allà,
on tornar sigui senzill i sigui bell el cant,
on reculi pels anys veient cada instant,
allà on ser d’enlloc sigui ser d’aquí, sí,
i ser d’un raser estrany no és un parany,
desfeta a les ferides i les feres antigues,
desfeta al món de la ciència i les lletres,
desfeta als límits de la raó i la franquesa,
desfeta al final, quan ja no hi ha res, aquí,
ara, en aquest precís moment, desfeta.

Lluna roja

Abans no s’acabi la nit, abans s’adormi,
pels camins dels destins, somni enllà,
lluna roja al cau de la memòria estàtica,
entre les imatges dels paratges prohibits,
entre les natges de les dones dolentes,
entre els pits de les porteres adultes,
on hi dormen els somnis adolescents,
lluna roja al terrat de les cases del barri antic,
entre els carrers lluents i empedrats, fanals,
entre els barrots de les finestres i els geranis,
mirada de mar i de silencis, de memòria antiga,
on s’hi adormen les nostres passes, allà seré,
sinó l’ombra de la meva presència, l’essència,
entre les llums que arriben de cels diferents,
de colors oposats i tonalitats clares i fosques,
lluna roja als límits dels murs de les ciutats,
entre els barris humils i senzills, entre la gent,
lluna de sang amb tonalitat fosca i de llums,
imatge tendre del final de les mirades esquives,
entre els cossos joves que passegen als jardins,
entre les pujols i les muntanyes, somni enllà,
més enllà dels núvols, entre el cel, deixa’m tornar,
i les nostres ànimes transitaran nues i alades,
salvatges sota les ales de les feres ferotges,
les llunes roges entraran en combat de nits,
entre els seus ulls i els nostres només el destí,
entre les nostres passes i les passes de les nits,
allà on hi dormen les nostres ànsies tot morirà,
i es despullaran els versos i mai sabré tornar,
entre les paraules mai dites i les possessions,
entre el joc de passions no sabré com fer-ho,
la lluna roja ens dirà la resta: Com acabarem.
Ja deslliurats de món la nostre nit morirà,
com si ja no sabés d’instants o moments,
com si no pogués pensar en res més,
lluna roja a la cova plena d’herbes seques,
ara que el fum és alt i el calaix n’és ple,
ara que fumem l’essència moriré, ja pres,
entre els nostres cossos sorgirà la mel.
Lluna roja com antic fanalet, llum lluminosa,
on s’hi adormen les passes i la nit és clara,
allà on no cal saber com acabarà la nit,
lluna roja com fanal antic i far dels dies,
allà on les nits acaronen al viatger,
on són hospitalaris els veïns,
on hi dormirem els cossos,
aquí, deslliurats, units,
junts, per fi, lluna roja,
etern encanteri de vi,
llinatge antic del ser,
res robarà l’encant,
l’encís concís,
el vers antic,
la teva veu,
la meva veu,
el destí.

No sé com dir

No sé com dir, tampoc com definir
tot el que sento ara pel no assolit
per tots els paratges que no visitaré,
no sé com dir qui sóc jo i qui és qui,
i com es camufla el destí cara a mi,
com es disfressen les cares del matí,
ni com s’adorm la nit, no sé com dir.
No sé com dir el que sento o el que sóc,
no sé del matí ni de la nit i potser millor així,
ni sé de tu, tampoc de mi, no sé com dir…
Què potser és molt millor així, ignorant,
sense saber si tornar o deixar-ho estar,
sense saber res de l’univers ni els estels,
sense saber res de l’imprecís i el precís,
sense saber de l’amor ni de la tendresa.
No sé com dir, tampoc com definir,
i les ombres s’omplen del que resta
i sé que ja no hi haurà contrapartida,
sé que després de tot l’amor arribarà,
i mai més no serem estranys ni propers,
no serem ni escull ni onatge, ni mar, ni platja,
tampoc aquella vella barcassa de passat difús,
no serem l’amor o la rondalla, la vetllada blanca,
ni el concís vers màgic que escriurem plegats,
no sé si sabré explicar que no sé qui seré,
si els meus ossos cavalcaran amb mi,
fins al final de tot el que coneixem,
si mai em deixarà la pell, qui ho sap,
si mai em deixaré com em deixes ara,
si mai sabré acompanyar el teu record,
i si de dia lluitaré, o faré, en sabré, sí,
i sabré com dir el no dit, sabré fer més,
així ens deslliurarem de la ignorància,
així no deixarem lloc a l’arrogància
i serem lliures de pell i ulls, forts,
i viurem on sabrem qui som i què fer,
i morirem, sabent de l’amor i la tendresa,
sabent, malgrat vida i existència, qui som.
I sé com dir, i saps com dir, no hi ha més.

Somrius

I acaricies les ones del vent i cada estel,
dels teus ulls de carícies veig cada mar,
entre les teves mirades els oceans, enllà,
despullo les imatges i cada vers, creixo,
aprenc, desfent les ferides de cada pell,
així reneixo a cada paraula llençada i fuig
el meu desig de tenir-te malgrat les nits,
que pels matins són passatgeres del sol
i cap al vespre recullen cada vol d’ocell,
valdria més la pena adormir-se corrent
que veure els nostres peus ferits al vent,
de cada carrer a cada plaça el teu caminar
recula els passos i passes de cada vianant,
de les contrades més antigues vénen a tu
les històries més salvatges de cada bes,
entre els turons i les valls els rius besen
les nostres mirades esquives a cada vall
i despullen les carícies de cada univers
les partícules minses de llum esquiva,
de països lliures on ser plens i eterns.
Somrius, vora la mar, a prop del riu,
em mires, i m’ets fidel, recula l’estel,
miren els balcons de cada lloc, acullen,
entre les minvades llums de les llanternes
les antenes brillen a les illes prop del fanal,
feren ferides les feres més ferotges, roges,
entre les entrevistes més vistes de la vall,
entre els meus peus i les teves carícies,
entre els teus ulls i el teu somriure, viure,
entre els ulls més tendres de les valls altes,
entre les valls més baixes de la mar salada,
allà on les danses són rítmiques alades,
on dorms l’encant per tornar a trobar-lo.
Miraré l’horitzó: Entre la llum i la claror, seré,
com aquell instant que mai mor, com després,
de la nit faré fanals on les llumetes seran fars,
allà on els teus ulls seran instants per ser fidels,
on podrem ser lliures per sempre i ara encara més,
on les carícies seran com línies invisibles de llum,
on mullarem els llavis amb la mel de cada bes.
I serem sempre vianants i passatgers, mirant,
aquelles ànsies d’alçar el vol a cada pas i lloc,
aquella localització quasi perfecte de cada vol,
aquella raó de ser i pertànyer a cada món,
a cada terra, a cada racó, record en memòria,
en cada situació. Com ara i per sempre: A cada lloc.

Entre trens

Entre trens, entre les vies del temps,
allà on acaben les ombres, més endins,
on som justament qui esperàvem, allà,
on les ombres juguen amb les llums…
Més o menys, cap a la cantonada curta,
on canten els càntics les misses de l’abat,
on campen les campanes deslliurades,
allà on les verges perden el seu bé preuat,
on els sants ja no són màrtirs ni coronats,
on despullen les imatges del més sagrat,
entre trens, entretenint-nos amb les veus,
que omplen l’espai i la tarda de vent i fred,
ara que la llum ja és més alta i més bella,
la pau sembla la seva amant justiciera,
com dues feres salvatges dormen al jaç,
jeuen per les tardes i no tornen mai,
allà on les vares fer possibles, al lloc,
com llobes s’afanyen a perseguir preses,
fàcilment les cacen i les mengen, tros a tros,
sort en tindrem de les barques i els rems,
de nit passem el riu amb la mirada esquiva,
fugint del nostre reflex a l’aigua com a mirall.
Entre trens entretenen tantes trobades tristes,
les alegries, pensàrem, arribarien més tard,
encara d’hora anomenaríem els resultats oposats,
entre les postes de sol i de llunes el més bell,
el lloc de pau i de calma, de llum i nueses,
allà on som més joves i purs, més tranquils,
on, fil a fil, filem el destí de cada camí i drecera,
on deslliurem les forces més lluny de cap unió.
Entre les trenes de tres nimfes encuriosides mirà,
allà darrera dels arbres, una mica més amb mi,
la forma de fer-me entendre tantes treves tortes,
trobà la manera de fer la drecera al traç anomenat,
anuncià les formes de tenir-nos sense ser-nos vedat
cap de les inquietuds i les proeses de les frases fetes,
del que diríem si no penséssim en que passaria o no,
una manera de veure-ho tot del color del vidre oposat,
on el túnel o el pont és una trampa dramàtica a la sort,
on trobes les raons que ens fan ser com som i morim,
i naixem, i anem regenerant l’energia a base de cops,
de partícules ben minses que no s’aturen enlloc, prou!
Ara, entre trens transiten les nostres ànimes soles,
allà on ens despullen les imatges els nous savis, aquí,
on tu despulles el vers i l’arbre, cada fulla i cada full,
aquí on ara véns a trobar-me, aquí, tant a prop, amb tu,
ara que entre trens arribes als destins més anhelats,
ara que et despulles al temps i a l’espai, amb mi…
Jugarem junts als jocs del a badar, del passar de llarg,
a aquells instants plens de sentiments que han de ser
de darrera en endavant i de tort a dret: El vers primer.
Entre trens i entre línies, entre vies dels destins.

Sense paraules

Potser entendríem les raons del vent,
potser desxifraríem les senyals del bes,
la calma dels instants i la raó del ser,
l’última nit tranquil·la als ulls del matí,
sense paraules potser entendríem el cel,
la terra i els astres, qualsevol desgavell
i entonarem els càntics i potser entenem,
tantes històries com arriben a la ment.
Sense paraules ja no som tres, ni dos, ni u,
sense parlar-nos aprenem com som qui som,
com despullem el paisatge amb un sol cos,
sense paraules ja som més forts i volem,
escrivim els versos més estranys i fugim,
sense paraules ja no som els qui érem,
potser som la resposta a cada pregunta,
a cada pregó una raó per no ser esclaus,
i viure lliure les èpoques tecnològiques,
i potser restà a una xarxa cibernètica
per no saber més de la mare Terra,
sense paraules potser desxifro el vent,
sense elles l’instant ja es fa present,
i reculo pels segles sense esperar res,
després de totes les coses passades
ja no sóc qui voldria ser ni tu la de sempre,
sense paraules ja no podrem dir-nos allò,
allò tant bonic que empentava l’alba amb els ulls,
ni la pau amb les idees, ni la llum per cap racó,
a la memòria quatre retalls de l’enyorança nua,
per l’esperança encara lliure i tots els mons.
Sense paraules enceníem l’horitzó de cada ull,
reculàvem pels camins de l’oblit i cada crit,
entreteníem les albes amb la força de cada llit,
i entre càntic i càntic només restà un poema antic,
un escrit sense paraules ni vers, tampoc cap bes,
un univers on els versàtils rítmics tinguessin lloc,
com un pentagrama antic de vísceres i ànimes,
com un horitzó on les paraules serien l’excusa,
potser llunyana, potser propera, dels nostres ulls,
on les imatges es contraposin amb el paisatge,
on cap paraula sigui dita, cap nom nombrat,
ni mites numèrics, tampoc la darrera idea,
res, només el silenci que omple la sala,
només una estona donada a la pell,
com un silenciós joc de carícies,
com els nostres ulls de llum,
ja molls de llàgrimes i tu,
entre les teves ànsies
has aprés a estimar,
qui sap si avui,
qui sap si demà,
tot tornarà a ser,
tot tornarà a sentir,
serem, sense paraules,
la forma justa de l’amor,
la forma exacte de la forma,
on despullen els versos l’hora,
on no voldríem mai més tenir-nos,
on, sense paraules, som qui som.

Ombres clares

Ombres clares, ombres fosques,
ombres dins el pensament profund,
dins de cada cos, dins de cada ull,
així es despulla el present al món,
i extreu només la fragància del bes,
enmig de l’univers de les paraules,
on les ombres són clares i fosques,
on ja no tornarem a defallir, mai més,
i tindrem la força de cada vers, després,
i cantarem càntics antics a cada albada,
i els nostres cossos dansaran nus de nit,
i faran l’amor les més belles carícies,
i dormiran les nostres ànsies,
i s’arrossegarà cada escull moll,
entre les ones i les roques cada lloc,
allà on ens distraiem despullant el vers,
i observàvem les ombres de cada univers,
ombres clares a les vies làcties i els fets,
després de tot som allà on s’atura la imatge,
on s’atura el temps i no espera ningú altre,
on som joves i senzills, clars i tranquils,
on despullem les imatges de cada ser,
quan ja no tenim històries ni mites, res,
i les ombres són clares per cada mirada,
el nostre vers ja despulla la tarda, ja nua,
no podrà resistir la força de la festa al niu,
i fan l’amor els ocells més bonics,
els seus colors duran la pau aquí,
on l’univers és habitable per cada llum,
i els nostres braços, les nostres mans
esperen l’escalfor de cada cor, arreu.
Ombres clares i fosques damunt la creu,
damunt el pujol i el monestir, sobre el menhir,
allà dalt on el dolmen s’omple de llums i llunes,
on les ombres són clares i transparents al vent,
allà on despullem les nostres ànsies a cada vers,
allà on les imatges són tendres i és lliure l’instant,
on anunciem l’alba amb cada mirada, a cada lloc,
i veiem ombres i llums, panys i planys, res de res,
i no som ni ombra ni llum, ni ho volem ser després,
entre les ombres del bosc hem aprés a ser fidels,
a mantenir-nos entre els marges de cada camí,
allà on es despullen els cossos joves i la nit,
on les ombres només són clares per elles,
entre els estels i les estrelles, pell a pell,
despullarà la tarda una sola imatge bella,
un nou instant on trobar-nos i ser companys,
on les ombres són clares i és clar el moment.

M’allunyo del ser

Per traspassar les portes tancades
de l’ànima morta de tristes cares,
quan no hi ha més passat assolit
quan tot reposa dins el mateix llit
i no hi ha núvols al cel previst
i no brilla el sol si no hi ets, aquí,
on hi reposen les nostres ànimes,
on m’allunyo del ser per ser fidel,
així desfullo els arbres del present
pensant en si sóc o si seré, i què,
quan m’allunyo del que vaig ser,
i em refugio dins les coves antigues,
m’allunyo de tu com tu de mi, així,
sense pensar-ho gaire, ni poc,
així com despullem cada vers,
quan ens allunyem del ser i l’estar,
quan ja no ens calen visions,
quan ja no som qui serem, mai,
així desfullem les flors de pètals,
aterrem a terres estranyes, un pas,
i besem els llavis de la nova era,
traspassant les portes tancades,
cada ànima morta, o viva, alada,
com quan un somni ja s’acaba,
quan no hi ha tornada a l’altre món,
i creixen les arrels al voltant teu,
i creixen els arbres més bells,
quan m’allunyo del ser, mira’t,
comprova si tu també t’allunyes,
si ja no ets qui voldries o ets lliure,
si també t’allunyes del ser,
fes-me senyals, vindré.

Existència i decadència

Existeixen diverses formes de ser-hi,
diverses formes de no caure-hi mai,
la decadència s’omple d’ànimes,
mai sabríem com ser-hi o no ser-hi,
allà on descansen els nostres peus,
allà on la terra és fèrtil i anònima,
com una dolça ànima tendre ja lluny,
un encís d’ombres a la nit immensa,
un seguit d’obscuritats dignes de la resta,
quan ja no hi ha majories absolutes ni vot,
quan la terra queda deserta d’homes i sol,
quan ja l’existència deixa d’existir, mai mor,
la decadència omple els límits de les nits,
el sol de mitjanit embogeix cada ment,
dorm el lament la meva ànima quasi nua,
les meves ànsies de respondre l’infinit…
De donar respostes al dit i el no dit,
als paisatges assolits, a la tendra espera,
allà on hi reposen les nostres ànsies nues,
existència i decadència dels nostres mons,
com l’existència entre l’essència dels mots,
allà on hi transfiguren les formes dels versos,
on s’hi adorm el cant i la penyora, prop del riu,
on decidim ser-hi sense esperar res a canvi,
on anul·lem les essències per fer fragàncies,
on l’absència del bes és un parany estès,
i no és més llarga la tarda per més encert,
després del dit i el no dit només hi ha ànima,
esperit silenciós on s’acull l’antiga dansa,
existència i decadència dels nostres mons,
drecera nua entre les llunes més tendres,
allà on la màgia de la mar s’omple de tu,
on els cossos s’omplen de sal i de nits,
com un silenci fet a la vall de les matinades,
allà on hi resten els nostres cossos ja nus,
allà on hi dormen les nostres ànsies de nit,
quan els nostres ànims no ens diuen on ser,
d’on pertànyer o d’allà on no ser-hi mai més,
entre l’existència i la decadència hi ha un pas,
recular al passat més proper no farà tornar res,
després de tot el que deixem pel camí callarem,
ens voldríem part d’un sistema sense opressió,
o sense sistema, essent part d’un tot integrador,
la decadència arribà quan ja ningú hi creia,
quan l’amor semblava una equació estranya,
quan ja ningú creia en un nou món, després,
ja tard, potser, ningú no voldria ser-ne part,
ningú voldria tenir lloc dins una estranya unió,
on un tot integrador s’apoderava de cada món,
després de totes les apologies no negociarien,
decadents i enfonsats sota les llunes roges,
col·locant les posicions dins una nit fosca,
acollint els fruits de les collites com dites,
com una munió d’encanteris i indrets,
sense més essència ni decadència,
sense presència ni ciències, eterns.

Fronteres trencades

On hi dormen les passes del passatger,
on ja no hi sóc si tu no véns i vols ser-hi,
fronteres trencades als límits de les nacions,
entre els marges a cada cantonada, cada lloc,
fronteres usurpades a cada país, cada món,
línies absurdes com absurda és l’existència,
fronteres alineades entre les vies dels trens,
entre les carreteres i muntanyes, entre la gent,
idiomes i llengües, parles i escoltes, mires,
mires de mirar sense ser vistos, com espiant,
a un i l’altre cantó del mirall, de la frontera,
la barrera és una barra de ferro sense pintar,
grisa i antiga, plena de pols dels camins,
les fronteres estan trencades i tothom ho sap,
tothom ho diu, ben clar, és massa aviat,
per intentar veure l’arrel de cada problemàtica,
a cada indret, a cada lloc, a cada racó…
I així franquegem les fronteres sense mirar,
ja no calen ulls per caminar i ser-nos propers.
Fronteres franquejades sense pensar-ho gaire,
fronteres que es desfan sense mirar-les, mai,
i així es destrossen i s’eliminen sense mirar,
sense ser observades o seguides amb lupa,
les fronteres no tarden gaire en enderrocar-se,
com cada mur, com cada barrera, cada límit,
entre els presidents i els empresaris i la por,
l’angoixa dels nens africans, el plor, la fam,
entre tantes fronteres invisibles i visibles,
entre els ulls plens de mosques a l’horitzó,
entre la raó i el ser, entre la mort i la vida,
ara digues, qui és qui ens guia? I com ho fa?
Si de les fronteres veiem diferències palpables,
que no ens cal tornar la mirada enrere, davant,
que ja no ens caldrà mai més mirar o no mirar,
ni ser, tampoc estar, ni voler-hi ser, voler-hi anar,
després de tot això només ens caldrà esperar,
i ho farem, és clar que sí, no caldrà pensar-ho més,
ni gaire, ni poc, ni molt, ni massa, caldrà escoltar,
i de les fronteres trencades, muntanyes enllà,
se sentirà la veu profunda i arrugada d’un home,
ja cansat i vell, d’aquells que miren de reüll,
que dirà: “Si m’heu de trair, no em mireu,
ni tan sols m’escolteu, no em parleu, calleu!”
Entre súpliques i rèpliques al jardí dels tarongers
les veus de les monges carmelites tornà a arribar,
i de la seva veu aspre i seca, dirà, amb to ferm:
“No em digueu si he fet bé o no he fet bé, no ploreu,
que del meu cos la vida em queda aquí, mirant-me”
Així va ser quan totes les diferències van ser iguals,
quan ja no caldria mirar-se a l’altre costat i no ser,
ni ser un altre, tampoc diferent, era com una proclama,
i jo només volia encendre el cel, ara mira’m, digues,
jo no diria que som diferents, i què hi dius tu?
Fronteres trencades als límits dels infinits habitats,
entre les seves mirades i les albades hi ha un sol,
que crema els cossos abans d’arribar a l’horitzó,
i s’encén com una flor oberta de bat a bat, i mulla,
entre els pits dels cossos sense fronteres ni miralls,
on ja som una mica més iguals, aquí, descansem,
i no mirem ni morim, només dormim, mim a mim.

Ànsies adormides

Batecs muts sota les ales turmentades
després del rebrot els paràmetres legals
són com sintonies anònimes intel·lectuals,
són ànsies adormides, com un comiat,
que desfulla els arbres de tot fullam,
adorm els batecs en un sol gest,
desfà l’aire amb el bes i el vers.
Ara que no hi ha demà ni final
et diré com dormen les ànsies,
com trec l’instint animal, després,
com declino la imatge i et veig i no veig,
el perquè de les nostres passes llargues,
el perquè de la rapidesa i el no fer tard…
Potser només érem imatges tortes,
potser només l’absència del bes a bes,
les ànsies adormides semblaven mortes
els nostres passos eren caminants fidels,
així adormíem les ànsies del després,
entre carrer i carrer, entre batec i batec,
els nostres cossos eren cridats a més,
com si volguessin veure’ls ben morts,
després de tot això ja ningú deia res,
restaven muts a les portes de l’infinit,
allà on tots els camins s’hi congreguen
on arriben totes les passes dels veïns,
quan no hi veiem ja no serem condemnats,
quan els nostres cossos dansin muts i torts,
quan les ànsies adormides siguin un sol gest,
quan ja no estiguem obligats a fer-hi més,
quan, fit a fit, ja no caldria dir res, i vés,
potser deixar per després del vers a vers,
les nostres ànsies adormides quasi mortes,
les nostres formes de cercar les albes,
cor a cor, cos a cos, deixant les tardors,
entre les tardes quan tarden els amants,
quan el cos es debat entre un bes a bes,
i de les imatges tortes hi arriba el després,
com màscares venecianes entre les valls,
allà on hi naveguen veles liles i blanques,
on hi dormen els déus que no direm,
quan despullem els onatges i la calma,
quan ja no tinguem res més a dir-nos,
aleshores, sí, morirem. Vers encendrem.

Silenciós

Com la pluja d’abril als camps,
com la gata maula a les teules,
silenciós com un tros de roc,
com una pedra, com una flor,
silencioses les passes felines
que escullen el millor dels balls,
silenciós el paisatge nu de la vall,
silencioses les mirades de la gent,
silenciós aquest vers que no ve d’enlloc,
silencioses les carícies a dins dels cors,
silenciós aquest moment de silenci absolut,
silencioses les passes d’un passat difús,
en silenci aviat descobrim les mentides,
aquell joc del dit i no dit, les astúcies,
el moment sense llenguatge únic,
el moment sense paraules, enlloc,
el moment sense sorolls, arreu,
ara que les ànsies ho poden tot,
ara que no tenim cap pressa,
només ara, en aquest instant,
quan ballen les ombres amb la llum,
quan el silenci és absolut, vine a mi,
coneixem els paratges de negre nit,
unes corbes que duen a l’infinit,
un silenci tranquil que ho diu tot,
el que encara ens queda, la sort,
el que mai vindrà amb nosaltres,
la resta que restarà muda al carrer,
a les places els coloms vindran,
les seves ales blanques parlen,
diuen que hi ha un horitzó enllà,
on les muntanyes s’obren pas,
entre els núvols hi ha un racó.

I el silenci és garantit i assegurat,
i ja no valen més paraules,
i silenciosament he d’acabar aquí,
millor estalvio paraules a cada vers.

Qui sap si després l’univers creix,
i reneix, passades les hores, i és,
malgrat tot, la premissa anunciada.

Vaig arribar-hi

I no sabia com tornar a tu i les teves ales,
no sabia si el temps ens tornaria a trobar,
si despullant l’oratge ens veiem més sincers,
si arribar-hi era camí o drecera, si era sort,
o desesperació, o potser la nit, o potser el dia,
qui sap si era un racó on trobar-nos i estar bé,
o potser només era una excusa i no sé tornar,
vaig arribar-hi com ho fan els ocells després,
com ho fan les ànimes que no es perdran mai,
com ho fas tu amb el teu vol antic i dolç, màgic
i vaig entrar a la sala de les llums quan dormia,
no sabia com arribar-hi però hi vaig arribar,
somniava amb un futur semblant al demà
i així va ser com vaig anotar el teu món,
a una llibreta transparent i de sol a sol,
sabia que erets tu malgrat no digués res,
sabia que era jo malgrat el temps despertés
i així vaig arribar allà on el mar dóna la calma,
allà on els teus ulls són el propòsit més exacte,
quan ja no quedaven més històries, tampoc farses,
quan les frases que sortien de les veus més fràgils
eren la justa mesura on recloure’s i ser-hi, arribar-hi,
així vaig despullar l’esperit de propòsits exactes,
no vaig poder desfer els meus ulls de tanta besada
i vaig dormir als límits més ocults de la dolça tarda
vaig volar lliure, digues si no era veritat, si era exacte,
el meu vol i el teu en un cel misteriós de roig intens,
potser seria el vent, potser seria l’escuma blanca,
entre els destins més distints arribaven les calmes,
vaig sorgir del bes per anar a mirar, a trobar-te
i ara que ets aquí és molt més dolça la matinada
despullaré els versos si la nit és immensa, la calma,
si vinc i arribo a endolcir l’instant amb una sola mirada,
mira la teva ànima, dins els sentiments més sensuals,
dins la meva ombra, delimitant les tendres carícies,
dins la teva ombra, delimitant l’espai on trobar-se,
allà on moren els meus ulls si la tristesa m’atrapa,
a la foscor estranya d’un cos despullat, en calma,
vaig arribar-hi quan potser no calia pensar-hi gaire
i així vaig desfer les històries de rares imatges
de temps estranys a la vorera de carrers blancs,
de cases que passaven per la finestra dels ulls,
de tant en tant voldria sentir tantes il·lusions,
deixar de sentir per anar més enllà del bes,
tornant entre tombs, entre marges, despullant-me
i vaig arribar-hi, quan menys hi creia, cada nit,
i vaig veure’t, quan menys m’ho esperava, sí,
i d’aquell instant encara els arbres en parlen
i els mussols miren savis les nostres passes,
potser demà tindrem tot el temps per mirar-nos,
ara la nit em diu com érem abans de trobar-nos,
com passa el temps pels teus ulls de mel,
com passa el passat amb un sol gest present
i ara que em despullo ja no seré mai més hivern
ni dansaran freds els meus peus, calor tindré,
si véns i jo arribo, si tu arribes i jo vinc, a la fi.

Sinopsi

Pel·lícula antiga en blanc i negre, d’assaig,
pel·lícula mai vista, muda i de signes
sinopsi d’una vida de miralls i ídols,
pel·lícula atrevida travessada pel sol,
“passat lluent de les hores lliures…”
Les seves paraules recorden les meves,
després de tot som com miralls i corall,
rics a mars subterranis i soterrats, anats,
entre les terres i els marges sorgiré,
ara, un cop més, entre la història i els fets,
refets entre fotogrames i pentagrames,
on les imatges es transfiguren… jardins,
on el somni s’il·lumina entre mines dites,
on les misses són furtives i els sants morts,
on el món és dels diables tornaré a tu, mut
i no caldran més empremtes ni premses,
on premsaré els cigarrets amb rara bellesa,
quedaran els “mais” fins el fum de sempre,
esfumaré amb destresa a destra i sinistra,
allà on allunyaré les llunes i les gestes,
sinopsi versàtil del que tenim de volàtils,
jugaré amb les paraules per veure’t lluny,
després de les mirades quedaran les besades,
besaré terra i astres, aturaré l’atzur tremend,
tremolaran les bases dels americans, el fi,
entre les metralles els metratges moriran,
d’alguna manera hauríem de marxar,
així despullaré totes les imatges,
quedaran les butaques nues de temps,
on les metàfores brotaran més lliures,
allà on la vida serà pel·lícula còmica,
on la sinopsi sigui entregada sorgiré,
entre la sort i la dissort, a tot moment,
allà on pugui ser deslliurat del turment,
on les puntuacions no arribin mai,
entre el fum i els perfums, lluny,
on sigui fàcil treure’n l’entrellat,
allà on ensopegaran les guspires,
on les frases siguin senzilles,
on no calgui ni respirar,
allà m’allunyaré, moriré.

Il·lusions guanyades

Als límits de la raó i de l’emoció
les il·lusions es guanyen de sobte,
com un encanteri fet de mite i cel,
de límits on travessar els cervells,
de nit navegarem a contracorrent,
i serem immunes a les falses ires,
quan no tinguem més il·lusió, lluny,
quan la veu es perdi entre les llums,
serem fràgils i senzills, mirant amunt,
allà on les estrelles perden el seu nom,
on les il·lusions són preses fàcils, vine,
caçarem les il·luses formes dels vents,
ens gelarem entre siberianes corrents,
entre el glaç i el gel, a contracorrent.
Il·lusions guanyades a cops de vent,
dansarem lliures per no veure turment,
allà on ens descalcem per entrar al temple,
allà on ser és més que possible i som sencers,
on declinem les copes per servir-nos el licor,
on les cerveses vessen sentiments a flor de pell,
als restaurants plens de xerrameques i meuques,
on les il·lusions es guanyen només al nombrar-les
i així anàvem aconseguint tot el seguit d’ànimes,
cercant-nos més enllà del riu i la ciutat, pas a pas,
guanyàrem il·luses il·lustracions d’avantpassats,
a l’avantsala dels museus muts on hi descanses,
allà on no tenim més ulls que els ulls dels quadres,
als límits de la raó i les emocions, il·lusió guanyada,
desnuarem els nusos que ens veuen lligats al present,
recordant els morts més propers a tots els llinatges,
a la usurpació de les ànimes per les vies negociades,
dolços i eterns, clars i serens tornarem, pam a pam,
cop a cop, poc a poc descansarem i caçarem el temps,
potser des de temps immemorials guanyem i anem,
amb les mans buides, a trobar els més antics estels,
tornem al món que imaginàvem sense pensar-ho gens,
creurem que som cecs i caminarem pels camins plens,
on les il·lusions ni es perden ni es guanyen amb el cel,
on les nuvoloses no ens tapen mai les estrelles belles,
on no ens poden marcar el destí ni la sortida estable,
on guarim les ànsies i ens entreveiem lliures pel pes,
on guanyem les il·lusions sense pensar-ho massa ni poc,
al punt just on som estels, sense ombres ni llum, res,
on creiem que no repetim massa les paraules i respirem,
allà on tot es gasta com una sola de sabata vella i oxidada,
on els claus ja no veuen la creu ni la carn, cap ídol ni mite,
aquí, on les nostres il·luses possessions oculten passió i cos,
on sóc si tu ets, on despullem les passes per veure’ns ocults,
on amaguem les il·lusions i els guanys, eternament.

Origen i final

Possessió sense pressions ni passions,
esses esotèriques que serpentegen i fi,
final a les serps bicèfales pel meu cos,
m’acull i mirant-me de reüll em té…
em mantinc sense les estàtues blanques,
potser sóc obra d’art vivent i tu l’artista,
o ets tu el quadre pintat i jo pintura fresca,
entre les galeries d’art he trobat el que resta,
el fugir i la fugissera mirada dels turistes,
l’origen i el final de cada sèrie de poemes,
el punt just on anar si tot va vedat i no entenc,
allà on reposaran les cendres dels avantpassats.

Allà on deslliurarem l’instant i l’encant, on lluitarem,
al final de cada vers, a l’origen incert dels temps,
allà on si tu véns jo vaig i a l’inversa, on som fidels,
aquí on les paraules manquen de qualsevol sentit,
on sóc lliure de tu i de mi, on l’origen és el final,
on el final no entén de límits ni marges i dormim,
on l’or diürn encega els ulls nocturns de llum i sol,
on l’argent brilla entre les mines i les lamines,
els requadres i els quadres usurpats a les èpoques,
on l’èpica és una gesta pels nous rebels i et rebel·les,
rebel·lant les claus i els panys que obriran els cors,
deslliurant-nos al lliure món que no sap d’origen,
al hipotètic món que no entén de cap final si hi ets,
si deslliures el lliure instant als ulls de les temptacions,
on temptes els temples de la raó i del coneixement,
on creixem sense eixos ni membranes, on som on el sol,
on els raigs lluents enceguen els posseïdors de possessions,
on ens posseeixen les postures i les postals, postes de sol,
creixents instants ocupats entre les volgudes formes fetes,
entre les esferes planetàries i els astres astronòmics,
on l’esfèrica forma dels forçats formadors no guien,
on ens deixem guiar pel deix i l’eix de les deixades ires,
quan creiem que ja res ens farà tornar a l’origen incert,
caminant pels camins de la memòria on ja tot és refet,
on veiem cada fet darrere cada passa i el seu just final,
on l’origen mor i el final no entén de cap mena de sort,
on trossegem els traços torçats i forçats, els més alçats,
on guarim les parpelles d’imatges i deformacions donades,
on reculem per les vies més nostrades i trossegem els traços,
un cop més, serem el ser i res aturarà tantes rares paraules,
entre l’origen i el final em debato i sóc còmplice del vent,
entre els seus huracans i la calma estesa seré el més etern,
vindràs, nua de temps, bellesa inesgotable de llums i paus,
quan el món arribi al seu final seràs allà on res ens separa,
on fan camins les formes de les llunes roges i sovint morim,
on les rimes rimen mimètiques i no calgui sentir per existir.
Aquí, origen i camí, final i destí, aquí, ja lluny, prop de mi.

Bes a bes (La possessió)

Bes a bes voldria tornar a tenir-te,
bes a bes seria ple de tot moment,
bes a bes voldria sentir-te meva,
bes a bes per conèixer-nos després,
bes a bes, a la primera trobada,
bes a bes, una vegada i una altre,
ara de nou et beso, ara i encara més,
ara que et somnio d’alguna manera,
ara que et sento sense tenir-te…
ara que embogeixo i pateixo,
ara que no m’agradaria ser,
ara, bes a bes, un cop més,
despullo la memòria de tot,
no vull tenir-la si no hi ets,
si no véns ja no hi seré més,
després de tot som imaginaris,
som el que volem ser i caminem…
pels paratges de la memòria anem,
mentre de nit somniem, ens veiem,
bes a bes i cos a cos, ment a ment,
sentiment pur i ardent, eternament,
som allà on volíem ser-hi presents,
bes a bes, ara de nou i un cop més,
allà on varem despullar les imatges,
allà on ja no ens valen més paraules,
allà on ens despullem a les albes,
bes a bes i en total calma d’ànima,
bes a bes tornarem a enamorar-nos,
d’ara al demà, bes a bes la vida torna,
de bes a bes la tendresa és fluïdesa,
segur que trobarem el bes al vers,
la versàtil forma dels llavis, bes a bes.

Aparició onírica

Quan els somnis s’amuntonen endins,
la soledat desapareix amb un sol bes,
vaig veure nua la teva imatge prohibida,
el teu cos encara tendre em mentí,
la teva adolescència indecent,
les teves mans suaus acariciant-me,
la teva veu dolça i fina com l’aire,
el rierol d’aigües de tendresa que erets,
i jo a contracorrent dels temps orfes,
de tu i de mi, de la dolçor extrema,
vaig aturar el moment a la plaça onírica,
vaig posar nom a les escales del port,
seria el nostre racó on jugaríem sols,
amagats del món i dels adults madurs,
de la negació de la bellesa i l’amor,
el desamor mai podria arribar, mort,
sempre joves ens mantindríem eterns,
el moment de somni incandescent
faria encendre el foc de les passions,
entre el meu cos i el teu l’eternitat,
com dues ànimes nues veuríem el sol,
brillant i lluent com els nostres dies,
estranys humans renegarien de l’animal,
no veuríem mai la seva part onírica i dolça,
es negarien a estimar el teu cos bru,
suposo que seria la forma d’acabar,
l’aparició onírica ara em fa callar,
escriure’t em farà tornar la teva pell
i és la millor manera de veure’t,
bellesa entre les línies i el vers,
on s’hi amaguen els petons presos,
on s’hi oculten les carícies em tens,
aparició onírica al constant despertar,
simbiosi de formes somniades a l’arribar.

Bellesa inesgotable

Font de vida i dolçor extrema,
bellesa de les hores immaculades,
dels portals on s’hi asseu l’amor,
als paratges més bells de la memòria,
allà on la bellesa és inesgotable,
on hi aturo la mirada i moro per tu,
tu que ets jo, tu i jo que ho som tot
com un univers que s’alça, fermament,
més enllà de tots els somnis, corrent.
Voldria saber de la bellesa i de la sort,
del teu cos nu i senzill, planer i bell,
de tot el que em dius quan ja calles,
del que mai em diràs per més xerrades,
la bellesa inesgotable entre les places,
als carrers on hi transiten les memòries,
allà on som tan sols un cos… “Vine”.
Tu, que ets bella més enllà de les formes,
que m’informes de tot sense poder veure’t,
Que et despulles de nou al món imaginat,
que obres els marges i els límits mirant,
que sembla que res no vols i m’animes,
ànima amb ànima em dónes la mà com ahir,
ara que encara la bellesa no té cap final,
ni cap començament, ara, moment etern,
aniré allà on aniuen tots els vells estels,
on m’aculls sense parlar-me, res a dir-me,
allà on les fonts ens assenyalen la vida,
on al bellesa és inesgotable, vindràs,
ara que ja saps el que et dic sense xerrar.

Somnis capriciosos

Somnis que esdevenen capricis de rics,
riquesa de cors compromesos amb el cel,
cares rares a les darreres troballes,
entre la son i els somnis daurats,
entre la nit i les parpelles som,
entre els ulls i les darreres passes,
allà on els somnis semblen capriciosos,
on la riquesa és als ulls dels dies passats,
entre les nits sabies que ens faran tornar,
allà on érem, on volem ser-hi i estar-hi,
ara que somniem sense cap mena de lligam,
quan ja res no ens guia, quan ens som fidels,
capricioses formes de sexes cara als vents,
arribarem on el cel s’omple de mel lentament,
on la dolçor és la tendre excusa mai anomenada,
on som més dolços que el sucre serem eterns,
allà on els meus somnis acaben sent els teus,
somnis de realitats ja assolides i ben clares,
on cerquem l’anonimat a la foscor de la nit,
on ens ennegrim extremament de sequedat,
d’allà on vénen les pors més rares i estranyes,
on les cares i les mirades ens diuen que serem,
tindrem les nits més tendres per seguir somniant,
els capriciosos somnis ens diran allà on anar,
potser allà on no voldríem ser-hi mai, mai, mai,
de vegades la son no ens dirà res i ens enganyarà,
ara ja es tard per voler despertar, somni de demà.

Veles daurades

Veles daurades sota el sol creixent
emmirallen les veus del present,
sota les ales de les aus d’argent,
despullen els mites dels comiats,
entre les estàtues són l’instant,
a Grècia voldria anar, somni distant,
allà on les veles semblen fines sedes,
on les teles dels vestits són suaus de nit,
on despullo el meu cos sense saber-ne,
on no tinc l’elegància dels homes antics,
on deixo d’estimar-te sense poder veure’t,
on callo per mai no saber-me esclau, mai,
les paraules brotaran ennuegades de saliva,
beuré dels licors més ardents, els fugissers,
que s’escapen pels teus ulls extraient la llum,
entre les ombres trencades dels temples d’ahir,
les ombres del coneixement i de les savieses,
qui podria saber omplir els versos més que tu?
els teus dits sobre el meu cos morint en tu,
sota els meus llavis, allà damunt d’ells,
entre les cames on hi dormiré el sexe,
allà on les veles són daurades i senzilles,
allà, mar enllà, on som tràgics i comediants,
potser feliços i clars, i purs, i radiants.
Allà on m’aturo i on hi reposo el cor,
on ronden les rondalles dels infants,
allà on les veles s’encenen lliures,
aquí, on som salvatges i tranquils,
on entreveiem sol i cel, llunes i mel,
on les veles són daurades als vents.

Et buscaré més enllà dels versos

I seguiré sempre la temàtica de sempre,
sorgiré, nu i tendre, sempre fidel a tu,
dormiré on reposar sigui la tònica,
el típic i tòpic descans de vers i bes,
acostumat a sentir-me deslliurat,
de paraules complicades i instants,
allà on la veu es perd a l’univers,
on creixo per oblidar l’únic vers,
on les paraules manquen de sentit,
allà on poder seguir i ser feliços,
on ens trobarem a rem i guanyarem,
et sentiré més enllà dels versos,
veient la terra lliure d’especuladors,
no caldrà saber que diuen els usurpadors,
estranys estrangers com seran pel món,
sense cap dubte guanyarem i serem,
per damunt de tot el que imaginem.
Buscarem les llengües germanes,
anirem allà on l’alba despulla el vers,
on sentir-nos sigui molt més senzill,
on sentiré la teva presència, essència,
entre les flors del matí, obrint-nos,
et sentiré quan ja no quedi res més,
després de tot serem ombres de llum,
mullarem els llavis a cada univers,
tornarem allà on serem deslliurats.
Després de tot som on cal ser,
on despullem els cossos al sol,
a la platja on sentiré, enllà del vers.

Escriuré el vers més trist

Per saber del somni que em farà tornar,
per saber de les ones que passen lentes,
t’escriuré el vers més trist i fugisser,
mai havia sentit la necessitat d’anàlisi,
“Després de tot” és un poema d’amor,
com “L’univers” o els pomes més clars,
aquells que m’apropen a tu sense saber
qui ets, com respires, com oblides, tot,
personalitzant el poema més trist, dol,
i no et pertany, apropant-me als ulls,
aquí, a l’olimp dels déus més senzills,
on despullo l’ànima sense nuar el cos,
les estàtues dansen mudes sota temples,
les pintures esguarden els arts majors,
escric per veure’t plena i entenc l’espera,
en poc temps t’imagino i no sóc qui era
aquesta forma d’evacuar automàticament,
pensaments i idees, versos versàtils volant,
quan em parles dels dies com de les nits,
tornaré a tu un dia que no calgui esperar,
després de tot som allà on voldríem,
ara que el sol em diu com serem,
quan els núvols passen més serens,
potser escriuré el vers més trist,
però ara no és pas el moment,
l’escriuré quan no quedi el record,
serà més tard, potser molt més tard,
quan mori, i doncs, qui ho sap,
ara necessito viure i veure’t, estimar.

Les hores passen lentes

I tant li fa si busco presses,
o si tinc ganes de no ser-hi,
tot em fa tornar al mateix lloc,
ara que m’omplo de poesia, visc.
Brillants, els arbres dels matins,
la ciutat respira calma i ets aquí,
potser no seràs tu o bé sóc jo,
qui sap si aquest és un altre racó,
ara m’omplo de nits, pels matins,
tanco les parpelles per a sentir,
estudien món i cosmos i no hi ets,
analitzen cada detall i no et veuré,
potser no seràs tu i ara cerco el sol
la bellesa als ulls de veïnes i veïns,
ara que dormo sense poder dormir,
on les hores passen torna’m a mi,
ara que encara pot ser d’hora,
ara que encara et puc sentir,
que despullo paisatge i matí,
que sento que potser repeteixo…
Que xerro massa de tu, ara…
deixa’m sentir, viure i morir,
escriure els versos, tornar a mi,
que sense una musa no puc viure,
aquí, allunyat de tot ets com el verí,
i despullo la meva ànima, dolç encís,
m’agradaria tornar i sentir-me lliure,
poder acariciar-te, cercant racó, record.

M’evadiré

Despullo el vers amb la necessitat de trobar-te,
despullo la calma, em mantinc ple de dies,
torno a tu amb la claredat dels matins,
descendeixo pels corriols antics i prohibits,
mai seré com havia previst i tornaré,
entre els fruits de marihuana m’evadiré,
faré lletres estranyes i et cercaré més enllà,
quan tornaré a la terra plena i estimada,
quan torni per cercar-te, Vallès enllà,
on la mar també és blava i duu el teu nom,
on el món s’obre i també em ve a buscar,
somni enllà, més enllà, on sóc tu i tu jo,
sense esperar res a canvi, només somnis,
desmembraré cada vers per veure’t fidel,
entre aquestes línies mai vegis les creus.

Creu en mi com jo en tu sense conèixer-nos,
quan ens veiem l’univers cercarà formes,
formes on trobar-nos i veure’ns francs,
jo també embarcaré per anar a ultramar,
enllà, on veurem tot l’univers despertar,
on podrem ser feliços junts, a cada costat,
és estrany, potser després ens negarem
a cercar-nos si no fem els primers passos,
et trobaré entre xarxes i sense pescar,
potser el ciberespai ens tornarà a mirar.
Ara encara és d’hora, en només uns dies,
només en quatre dies tornaré a al·lucinar
i m’obriré i m’evadiré, ja sec et trobaré,

-És estrany però sento el cant, ocell estimat-

L’univers

Vers a vers se m’obre cada univers,
aquí on el paisatge és magnífic,
on les vistes són extraordinàries,
he arribat a la badia Fresolana,
a aquesta terra quasi verge,
on es parlen llengües estrangeres,
on omplo els meus ulls de joventut,
aquí, mai perdut, et tornaré a escriure,
el sol em cremarà l’esquena i el cos.
Cerco i trobo les ombres dins meu,
em desplaço sigil·losament, rebo la veu,
entre el vent suau de la plana,
allà a baix hi descansa la ciutat,
veig el “Duomo” reposant, fascinant,
és aquí on l’essència de flors em torna,
on cerco inspiració i tinc temps per tot,
on origino el poema mirant enllà l’univers,
on em perdo entre les línies, no vull tornar.
Esperaré uns dies i quan torni fumaré,
la verda maria ja cansat de tantes creus,
de catolicisme ranci, si no fos per això…
Buscaria les formes anàrquiques,
cercaria els cossos joves i les veus,
masses presses i estudiosos actuals,
potser mai és el moment o és sempre,
em quedo sol, l’univers torna a créixer,
i no és qüestió de mirar o no mirar res,
allà a baix respira la calma la ciutat,
mentre la gent segueix treballant.
D’alguna manera he acabat escapant,
ara que encara és d’hora, l’univers brillarà.

Pau

Pau entre els teus ulls imaginats,
entre el cos que somnio i anhelo,
entre les brases el foc escalfarà,
entre els aigües el cor esclatarà,
la forma de veure el mar de demà,
quan el futur sigui imprevisible,
quan el passat sigui difús i clar,
quan ja no calgui somniar i volar,
potser aquell dia que dura anys,
quan escoltes la cançó,
com quan imagines el teu amor,
dins una fragància d’essències,
entre l’absència i l’enyor dur,
d’allò que no hi és ni hi va ser,
aquella pell càlida que no trobem,
aquells ulls plens de màgia,
els somnis encara joves i bells,
les teves carícies sobre el vent,
aquestes ganes de tenir-te,
de tenir-me, sense conèixer,
potser el frec a frec oníric,
potser l’escull al mar llunyà,
la pau em guia sense pensar,
els teus llavis de deessa de mar,
sospiren entre Ítaca i el teu cor,
bateguen les ones del teu amor,
recorre la meva pell i el bes,
entre vers i vers, sempre fidels,
a aquella estrella on m’hi veus,
a aquell astre on t’hi imagino,
on et veig i et perfilo, nit a nit,
en poc temps anem a poc a poc,
al·literant les lletres i les idees,
de tant en tant tornem a cantar,
bressola les ones el demà,
i entre el seu ball sinuós
desferma les ales del nou vol,
ara que la pau és entre ulls,
entre mirades de mel i cor,
entre les teves passes el nord,
entre les meves passes el món,
entre cada pol, cos a cos,
entre planeta i planeta,
com paraules universals
on la pau és deessa antiga,
quan ja no volem sentir-lo,
aquest planeta i la gent,
quan sobrevolem l’espai,
quan hi som i no hi som,
quan ja no hi ha més terra
quan els peus no hi toquen,
quan ja som ben folls
ara que encara no et conec,
o potser més de l’imaginat
o potser molt més abans
a un passat difús i calar,
la pau no es fa esperar.

La nit tempta

I dels ulls del matí extraiem el primer plor,
de tanta tristesa que arriba a les mirades,
de tant en tant escrivim el futur de llavis,
com besades lliures com el vent, atraient
tantes nits com temptadores dones soles,
com temptadors homes sols, intermitents,
per no seguir la línia que delimita cada plor,
per no passar la vida extraient cada racó,
cada parany de la memòria, cada cos nou,
cada tendre il·lusió d’infant, quan volarem?
Quan ens veurem allà dalt, damunt el núvol,
quan deixarem la vida per sentir cada mort,
per tenir-te sense saber si hi ets o no hi ets,
per saber si les muntanyes parlen de vida,
i doncs, si cada camí ens parla de tu.
La nit tempta i no la vull deixar escapar,
després de tantes matinades dormirem,
les ànsies de dormir la luxúria i la ira,
de notar el cos nu, la presència al costat,
la tendresa i l’amor de veritat, el frec a frec.

La nit tempta i dels ulls de la tarda vinc a tu,
com un poema esquinçat per les vèrtebres,
com un crit llençat al vent que ens captiva,
quan tempta, entre la mirada més salvatge,
una il·lusió feta de flors vives i adormides,
mai marcides, d’aquestes eternes que dus,
entre els teus passos, a banda i banda,
entre els camins menys transitats,
als racons d’aquest país de llengua viva,
on els germans i les germanes som tots,
som totes, persones i ones al mar etern,
on despullo el meu cos per veure el teu,
on despulles les albes per tenir-me a prop,
quan imagino una musa que no ve d’enlloc,
un constant caminar darrera de cada instant.
Voldria saber si els astres et són fidels,
si tens el que mereixes i mereixo ser-hi,
si mereixem només naixem i hi som,
si això que ara t’escric és vers concís,
si no tinc més que dir i em planto aquí,
si hi ha tantes coses encara per dir-nos
i potser no ens atrevim, i deixem el temps,
que passi, suau i lent, tranquil i senzill,
entre els ulls de la gent, pels matins,
quan extraiem el primer plor, abans de tot
i ens adormim entre els marges abruptes,
preguntant-li al sol, a la pluja, a l’arbre,
ara que la nit tempta i no ets aquí,
ara que la tarda m’allunya de mi,
ara que el matí és just on ahir.

Acabat el somni

Tot són records, una nit per recordar sempre,
un acord al cor d’una melodia, d’una cançó…
Una consonància estranya com un vel silent,
una besada al cor dels sentiments, on hi ets,
i sé que sabràs com col·locar el vers al límit,
com dansaràs nua per damunt les ones liles,
quan el color del blau s’ompli de vi negre,
així, sense pensar massa on són els ulls que miren,
i perquè ho fan, i doncs, perquè són on pensem,
sense mirar-los massa ni mitificar-los, entretant,
tantes tempestes tremolen el terra d’avantpassats,
allunyen el vers si d’escriure no en sé, si no vull,
ni avui, tampoc demà, tenir-te, ni posseir-te, res.

I acabat el somni et trobaré nua de dies i nits,
tremolaran les brases quan el foc sigui exhaurit,
entre els fanals i els carrers empedrats, lluna nova,
entre el barri antic i les teves passes, un sol nou,
allà on descalces els peus abans d’entrar a la sala,
on els morts riuen pel plaer de veure’ns feliços
i dansen els nostres difunts per veure’ns folls,
per tenir-nos més enllà de la vida i l’existència,
només en essència som el cos, el cor, la lluita
i declinem el cap per a que els cabells caiguin,
al vent, a l’esperit de la tarda que acarona l’ona,
on somnies les darreres passes d’un passat difús,
quan no tenim més drecera que els llavis humits,
entre les terres més senzilles i els llavis deslliurats,
entre els teus ulls i les acaballes dels somnis,
quan les estrelles besen els astres i no hi ha solitud,
quan deslliurem les mans de lligams que facin mal,
quan ja no tenim més fidelitat que la dels felins,
lliures com el vent de ponent o el sol de migjorn,
quan despullem els ulls davant la bellesa infinita
i acabem entre les passes tranquil·les dels rius,
avall i amunt, sorgint i fugint, tendres instants,
bes a bes dormim mentre mimem els mims
i minem les mines de llavis i besos adormits,
quan no tenim més destí que el camí del mig
i dansem sense masses presses per guarir…
Tantes il·lusions com capricis, tant temps
i entre les teves mirades i el bes més dolç…
El vers més silenciós de tots, el que et dic…
Sense pensar-ho gaire, sense intentar-ho,
aquell que no entén de papers o pentagrama,
aquell que et deixo just aquí, a l’entrada,
quan descalces els peus i entres a la sala,
quan camines pels paratges de la memòria,
quan ets somni i ets fidel com cada felí,
quan acaba el somni, ara, només així.

Massa tard per ser d’hora

Massa tard per ser d’hora
i les hores passen mudes,
com si no sabéssim de res,
entre les parets humides,
entre el teu i el meu somriure,
on els destins es toquen lliures,
on ja no som ni el miratge del dia,
ara que la tarda és magnífica,
ara que dorms l’encant adormit,
entre les branques del pi veí,
allà on la plana s’uneix en calma,
quan ja no hi ha més on refugiar-se.
Massa tard per ser d’hora i voles,
entre els núvols i els cels plàcids,
allà on no cal el treball i balles,
sabent com costa la vida i la bala,
que fa matar al jove i als infants,
que anima al militar a arribar tard,
quan sempre és massa d’hora per ell,
el soldat desconegut cava la tomba,
entre la terra i els seus ulls la lluna,
que mira dolça i nua el tendre verí,
ara que és massa tard per arribar d’hora,
ara que els rams de flors no tenen destí,
quan les tombes s’omplen de cossos joves,
quan la nit acarona els cossos més bonics,
sorgirem un cop més, dins cada amagatall,
entre la màgia, fugint de qualsevol engany.
L’ombra dels dies durà la llum a la mirada,
entre les seves busques horàries, els ulls,
miraran nus el ball de les onades, lliurades,
ara que som més a prop de qualsevol dansa,
ara que arribem al destí sense pensar-ho gaire,
ara que sorgim dels marges per trobar-nos,
dansarem nus altra vegada, eternament, essent,
per sobre de qualsevol marge, la justa imatge,
ara que el destí s’omple de il·lusions guanyades,
que no hi ha més camí que el teu cos lliure,
sense cadenes ni monedes al món imaginat,
sense durs treballs ni grans compensacions,
ara que la lluita no és la raó ni ens caldrà mai,
mai més, lliures i eterns, sorgint del no res,
massa tard per arribar-hi d’hora, vola la ment,
entre els destins apresos, ara i un cop més,
desfarem l’onatge per recordar d’on sorgim,
entre els planetes i els astres, serem el sol,
aquella terra que s’omple de cossos joves,
que s’alimenta de fruits i arbres deslliurats,
ara que som lliures i lluitem per la vida,
ara que ja no ens cal mirar més enllà,
massa tard per ser d’hora i tornar a caminar.

Ingravidesa

Ingràvid el despertar de les flors,
el translúcid moment de la rosa,
el bell instant de dolçor i préssec,
cada fruita, cada il·lusió, ingràvids,
ingràvides les formes de l’horitzó,
ingravidesa als ulls de la matinada,
ingravidesa mirant pel forat del pany,
ingràvides les hores que no passen,
ingràvida la seva funambulesca absurda,
aquesta necessitat de sentir-me viu,
el morir a cada pas sense el teu joc,
sense les teves cartes marcades,
sense el teu pòquer, sense escala,
ingràvides les hores que no passen.
Ingravidesa al sorgir de cada mot,
al despertar cada matí amb nou sol,
la lluminositat de les carícies mudes,
entre el lluminós instant on trobar-se,
ingravidesa a les senyals dels cels,
ara que encara és d’hora i moro sol,
a cada passa anunciada, a cada gest,
ingràvides són les formes del nou vol,
entre els núvols vinc a tu com l’estel,
entre les més belles formes esteses,
quan ja no queda més cos que el cor,
quan ja no queden més sentiments,
l’origen no el vull i avui jugaré sol,
cercant el fi, si per fi vols acollir-me,
ara que ja no danso sol ni nu, ara,
que dels teus cabells puc entendre,
que del teu cos ve a mi el rastre…
Cada nou motiu ingràvid, ara de nou,
i de les persianes closes, el nou sol,
ara que desgrano la desesperació,
de no esperar, de ser i estar, motius,
on trobar-se si encara m’ets absent,
de trobar-te malgrat cada nou vent,
ara que despullo les onades et diré
allò que els mots no diuen, paraules,
amb el gest utòpic dels teus ulls,
damunt els meus, eternament,
ressorgint de les ombres rares,
on la llum és l’instant mut on anar,
on les estrelles no troben la senyal,
ara que arribes et diré el que no dic,
a ningú, menys al vent del sud,
ara que no goso dir-te res si no hi ets,
abans la presència sigui nova essència,
et diré amb un sol bes el vell vers,
ara que naveguem entre les ombres,
ingràvids i mundans, fent l’animal.

Estació comuna

Estació comuna abans les tempestes,
invasió d’estats oposats a l’horitzó…
Estadístiques erràtiques al final…
Deixarem de ser quan veiem senyals,
després de tot no calia guiar-se, enllà,
ara que la inspiració arriba de cada estació,
l’enllaç just on el final és anunciat i comú,
a l’estació dels teus ulls de pluja i dol,
on s’hi remouen les entranyes llunyanes,
allà on soc i les vèrtebres de la nit obliden,
entre els teus anys i els meus, a tot cor,
a tota ment, a tot cos humit i senzill,
allà on romanen les ànsies adormides,
entre estació i estació, l’estació comuna,
allà on els ventres de les nits s’obliden,
on deixen de ser corresposts i senzills,
on adormim les ànimes i els ànims humils,
allà on descansen els cossos, terra avall,
on les imatges trenquen els paisatges nus,
mentre mires l’horitzó entre els arbres,
allà on el mar descansa de les llums
entre la melangia de les flors comunes,
allà on l’estació es trenca entre vies,
entre els mesos més estranys, càlids,
a les estacions de l’any entre tu i jo,
on les sensacions escapen de la raó,
on hi dormen els instints adormits,
mentre les aranyes juguen a ser lliures,
dins de coves herboses, nit endins,
fosques les mirades de les aus grises,
tristes com la nit plujosa, quan t’en vas,
estació comuna de la felicitat absoluta,
de la pacífica funció de rellotge i agulla,
batalla intel·lectual de futures fades,
anells de gel i mel als colls de la dama,
allà on hi descansa la meva ploma màgica,
on puc escriure els versos tràgics a la llum,
per què les ombres no es tornin grises…
Quan de res ens valen les mirades nues,
quan ja tenim tota la existència adquirida,
quan ja no queden més passes per cercar,
potser de nit allunyarem les males mirades,
buscarem un raser a la xarxa de la melangia,
a les dreceres de la mort, allà, al suïcidi,
quan ja no queden més raons per viure,
quan escric el vers més trist i m’hi llençaré,
però aquest poema és d’amor i estacions.

Un pas cap una vida plena d’alegries, vides i vies.

Sense tu ni ningú

Les estones passen sense nord ni rumb,
entre les invisibles ombres del temps nu,
entre les instantànies formes de les nits,
quan aturem l’instant i no volem anar davant
ni darrere de res, només ser i estar-hi de nou,
ressorgir d’entre tenebres absurdes al dia,
quan ja res és dit i la nit és immensa calma,
ara que no m’aturo per pensar, sense tu,
ningú, sense mi, part del ésser assolit,
ara que despullo les hores per sentir el sol,
després de les albades lliures del món,
quan ja som pedres i rocs enmig del camí,
quan les dreceres ens duen al final gloriós,
sense demanar res, tampoc ser, res més,
i de tant en tant la solitud em dirà on ets,
què fas, qui ets, d’on vens i que voldries,
encara que només sigui un reflex al mirall,
encara que els meus versos no tinguin final,
ara que despulles les imatges et seré franc,
després de tot som miralls a una illa de pau,
i de les imatges més excitants en fem reclam,
ara que cal passar per damunt de les històries,
no pensar més en el destí o l’origen, en res més,
ara que ja no ets qui imaginava i molt millor així,
que per sentir-te he hagut de renunciar a tot,
a les coses que sempre em feien sentir bé,
per sentir-te no cal dir res més, és absurd,
i no m’agrada donar-te més explicacions,
després de tot danso sense tu ni ningú,
ara que la pell és salada esperant l’estiu,
ara que el cos és glaç esperant l’hivern,
després de tot som imatges del futur,
per què mai no sabré si erets tu o no,
per què no voldria saber més del temps,
pensaria que no hi ha més horitzons,
que la terra s’obre a les mans del món,
quan de res no ens val ser o no ser,
saber del futur o del passat sense mirar,
ara que encara és d’hora i mai serà tard,
ara que ballo sense tu ni ningú, mira’m,
mira’t, digues quin és el just mirall,
de què serveixen les ombres fosques,
si de nit els nostres cossos no es toquen,
si la claror ens diria on és el cos a cos,
ara que sense tu no sé de ningú i soc,
malgrat la nit i la resta del món, el ser,
aquell raser que sorgeix del no res i és,
entretant, tot el que et diria més tard,
quan ja no quedés res del passat fet,
quan sense tu ni ningú pogués existir,
ara que no és temps, ara que no queda res més.

Un pas cap una vida plena d’alegria i vies.

Sense cor ni mots

Sense cor ni mots, poques paraules,
somriuré al vent quan vinguis a trobar,
entre tantes matinades, el meu caminar,
mentre sense mots ni versos, cap món,
em deixaré ballant damunt les ones,
seré com aquella boira d’aigües,
entre els camps conreats, rics,
ara que el teu cos es mulla lluny
i que la nit arriba com cada dia,
ara que descanso entre llums,
que el meu cos no vol saber més,
si hi ha un després de la mort o no,
si després d’aquest instant tornaré
si, d’alguna manera, soc les ombres,
sigues les llums, sigues cada foc,
aquell que cremarà les ànsies nues,
aquell que escalfarà el cor i els cossos,
que no ens deixarà mai al llarg camí,
que serà sempre entre nosaltres, nu,
entre la foscor que aclapara l’horitzó,
entre els ulls dels infants vora el mar,
sense cor ni mots serà complicat estar,
m’endinsaré on les dones guarden secrets,
allà als armaris de les velles dones de gel,
on esguarden el foc candent, cada flama,
ara que encara és d’hora per tornar a ser,
que no ens manca el temps i no el volem,
després de tot serem branca, roc o vent,
serem la fulla i la flor, el fruit i l’arbre ,
serem cada jardí, cada camí, les pedres,
els animals sense ànima que moren nus,
sense cor ni cos, sense versos ni mots,
ara que la tendresa ocupa tots els racons,
que endins la màgia juga amb tots els ulls,
que no entén de mirades si no mires primer.
Ara que no tinc més sentits que l’univers,
sencer, amb la pell al límit dels cossos,
deixant-me endur per les carícies de l’aire,
entre el meu cos i el teu, sense il·lusions,
sense vers ni ploma, cap mot, cap vers,
bes a bes, com antigament, pell a pell,
sense les imatges als paisatges mentals,
sense tasques ni tavernes, sense final,
sense finestres on mirar la nit fosca,
sense velles portes mirant la resta,
entrarem al món de la fantasia
quan no trobem mots a la realitat,
quan el vers no ens respongui, serem,
més enllà del cor i del cos, eternament,
entre els ulls i les mirades, a contracorrent.

Atzars

Al límit de la mirada esquiva del matí,
entre els ulls humits de la tristesa,
ara que la pau és nom i destí, llum,
ara que els atzars em duen a tu,
que els camins tenen veu i són,
malgrat totes les matinades, un,
un món, una drecera, un tot obert,
la teva dolça melodia mirant suau,
aquest tarannà que s’omple de goig,
de plaers inexplicables, de sol i nit,
de tot allò que no et dic i encara vull,
de tot el que espero sense nombrar
tantes il·lusions com em duen de cop,
tants motius per trobar-se, ser i estimar,
ara que no et tinc, que no et sento, res,
després de saber de les teves lletres,
de la teva veu dolça i càlida, la mirada,
el teu somriure que promet sense prometre.

Desperta els meus instints adormits,
sabent de la sort, tan sols d’atzars,
doncs sempre pendents d’un principi,
sempre pendents d’un final, acabarem
amb tantes il·lusions perdudes, guanys,
amb tantes mirades esquives, al límit,
mentre quedin les nits i la distància,
mentre quedi el nom de la pau endins,
tantes mirades ens diran com és el matí,
si la dolçor extrema és una sola mirada,
si no calen horitzons per acariciar-la,
ara que encara som lluny i regalem,
amb només paraules un nou estat,
amb només els versos un nou destí,
un final sense conèixer encara res,
cap símptoma de claredat o foscor,
cap més imatge, només el paisatge,
que encara s’omple de tu, molt temps,
ara que fa poc que he sentit la teva veu,
ara que fa poc que he vist el teu somrís,
entre la distància i les boles màgiques,
les boles de cristall del futur-present,
aquestes imatges sense més indrets,
que el record i el demà més immediat,
ara que em llegeixes no et caldrà anar
ni més aquí, tampoc més enllà, ara sí,
podré escoltar-te i animar-te, animar-me,
mimar cada detall, doncs sol aniré,
més enllà de tots els records,
volant lliure cap al sol, endins,
ara que el teu nom de pau
guia les meves passes, cec,
ara que el teu somriure pot més,
que qualsevol visió feta d’ahirs,
a l’atzar i el camí, tant a prop de mi.

Carícies

Carícies al cor, al cos de l’ànima,
a la pell bruna de la lluna musa,
carícies a un sol vers d’amor i vent,
quan ja no quedin imatges, moriré,
i seré part del paisatge, brotaré,
i de les fulles dels meus braços
cauran les gotes de pluja al camp,
carícies a la terra dels avantpassats,
els nostres cossos dormiran lliures,
ja no podran trobar trampes a la pell,
i els ossos no donaran cap missatge,
no caldrà caminar més, mort a l’hort,
morts plens de carícies de terra i vent,
formant part del paisatge i la imatge,
viurem, brotarem, morirem cara al mar
encendrem el vespre amb la mirada,
cap lluna bruixa, mig fada, serà rara,
cap nimfa d’ales liles o rosades, roges
cap follet del bosc es perdria endins,
allà on les fonts acaricien roca amb aigua,
allà on els mussols dormen de nit i miren,
amb uns ulls grans el despertar de l’alba,
quan els raigs de llum acaricien les branques,
quan acaricien els prats i els camps, la tarda,
ara que la terra ens fa de guia i tenim on anar.

Decidits a a gaudir del món i el país
fent i refent encara, ara que encara
la mort no truca a la porta ni tampoc ve
que som part del paisatge en essència
ara que som carícies dins la mar eterna,
que dormim imitant el lloc on reposem,
que acariciem l’alba amb els ulls,
que estimem el sol i cada nit,
que som joves i fidels, ardents,
ara que despullem cada cant,
que l’aigua brota per les fonts,
i les fulles es desfullen al ritme,
el cor marca els batecs i dorm
l’encant i l’enginy, el vers antic,
i així despullem el món de tot,
i acariciem cada cara al mar,
cada rostre de passat incert,
cada cos nu als ulls de l’horitzó,
allà on hi dormen les mirades,
allà on els cossos són dolços,
on no sabem res del futur,
tampoc res del passat,
i en el present adormit
tantes ànsies com infinits,
tants somnis com neguits.
Carícies eternes i dolç enginy,
de veure’ns rics i plens, eterns.

***

Temps passats

A la galeria del somni eròtic setmanal,
com un semental de luxúria i de llets,
de fresques fragàncies als ulls de la nit,
allà on pequen els mossèns del matí,
on si tu no vens jo no hi soc i així etern,
que de paraules no entén el silenci nu,
que de les seves passes no soc jo,
doncs el reflex al mirall de l’ànima dorm,
així desperten les intimitats delimitades,
com instants de temps passats lluny i encara més ara,
s’encara, ara que del temps que vull descriure és frase,
és vers domable, és com un infinit del tot habitable,
com si de la veu i el cant no en sorgís la paraula,
com si per les ales dels ocells cantaires emmudís,
aquell silenciós moment de tranquil·les passejades,
als temps passats entre les places, carrers i bars,
allà on hi dormen les nostres ànsies pel demà,
que de nit l’aprofitar el moment sempre ens salvà,
del mateix moment on hi moren les coses belles,
a aquell instant de luxúria i mel, dolç moment,
allà on els cossos es fonen amb la melmelada,
com magdalenes plenes de caramel, nata i mel,
temps passats i dolços allà on la vida s’omple,
que de nit no tornaria allà on érem sense tu,
que no podria de dia comprendre cada final,
cada horitzó d’infinit habitable allà on escriure,
temps passats a l’avantsala de la nostre mirada,
allà on el vol de les més belles aus s’ofereix rar,
allà on les passejades són silencioses, a les ones,
quan banyem els peus i somriu el teu nas, sols,
quan celebrem l’arribada de l’hivern a les nits,
quan enfosqueixen les llunes més tendres,
temps passats darrere les finestres, ara de nou,
temps passats i encara no entenc cap senyal,
de nit dormen els meus peus encantats i muts,
després de tot serem la senyal justa al punt exacte,
aquella bellesa d’art només esculpit al marbre blanc,
com una antiga bellesa grega que no entén de finals,
que de nit ha de morir i de dia no deixarà de somniar,
que podria ser una de les fades d’un bosc habitable
que a les matinades hauria de marxar a l’horitzó,
que no l’entendria si no el veiés clar i ple.

Sencer, eternament, com manera de sentir i estimar,
deixar de sentir-se ferit d’orgull i penetrar,
després de tot el temps sempre passà,
temps passats abans de caminar,
ara que encara és d’hora i puc,
ara que encara és aviat i sé,
que malgrat tot, encara soc,
i per això m’alço i lluito,
i per això demà moriré,
i dels meus versos, teus,
ompliré els llavis de la mel,
del teu somrís fidel i ardent,
del teu cos de dolç contrast,
del silenci i l’enyor absurds,
ara que és més senzill estimar,
ara que despulles els paisatges,
que et fas present com cant nu,
ara que ja és passat i present,
temps passats que venen a mi.