(Portada de @sergitugas)
***
Les lletres parlen per si soles
No arribarem a saber res de tot allò,
potser ja és massa tard per saber-ho,
tot i així seguirem en la recerca,
buscant més enllà de cada símbol,
de cada signe, de cada pista, de tot,
i farem de la nit el nostre resguard
mentre hi hagi temps i marges… anirem,
molt més lluny del que potser imaginem,
no arribarem a saber-ho, però seguirem.
De tot allò em quedo amb l’essència
No em puc quedar amb altra cosa,
de tot, em quedo amb l’essència,
si no fos per ella embogiria, pur,
per tant, no queda una altra, ell,
aquell pòsit on tot està prenyat
per l’ahir que ens donà el verí,
per tant, obrim els ulls altre cop,
poc a poc anem trenant els cabells,
sortim de festa i elles ens acullen,
bruixes de cabells liles immaculats,
com la llum roja del final del camí.
I si ens traiem pressió?
I si ens traiem pressió i compartim
tantes ànsies i ganes de canviar-ho?
sabent de l’encanteri dels minerals,
i si ens comportéssim com animals?
Tan de bo tot sigui cert i es faci,
realitat o fantasia serem nit i dia,
la barreja alquímica i els bocins,
l’encanteri de les hores sense fi,
així com anem teixint camí i destí,
decisions que ja formen part de tu,
de mi, del segle que ens ha vist,
de l’univers que ens va veure partir,
així potser tot es farà visible, però,
abans de tot, i si ens traiem pressió?
No és allò que es veu, a voltes
A voltes no és allò que es veu
i caminem pels marges per la por
de fer soroll i beure’ns la raó,
tot ens condiciona i delimita
esclatarem el cel amb dinamita,
per refer els Déus, prou disciplina,
que cal canviar-ho tot, a la deriva,
serem el sol i la llum a les cantines
per fer i aconseguir la lluna trista
farem somriure el sol com a premissa,
per forçar l’univers a noves fites,
que flueixi amb el canvi de rumb,
el canvi de timó, des de l’habitació,
passant a l’acció al carrer menor,
al major, arreu de pobles i ciutats,
sabent utilitzar la clau, obrint-ho tot,
com cal, a cada pas un nou cau, foc arreu.
Si hi ha sortida no és al final
El final del camí no és la sortida,
si n’hi ha, qui sap si és al principi
de fet, voltant pel que és la vida,
hi ha tantes sortides com entrades,
tot és trobar-les a cada pas que fem
a cada època, a cada etapa, junts…
fent camins impossibles i possibles,
plegats trobarem el final i seguirem
com si es tractés del començament,
som aigua i també vent, la resta,
i per això trobem final i principi
darrera cada porta, cada finestra.
La lluita desemmascara la falsedat
No hi ha alternativa, hi ha temptativa,
tempten la serp abans de sorgir el verí
i desemmascarem la falsedat tot lluitant
amb les ungles i les dents, guanyarem…
amb la força de les petites-grans coses
no hi ha alternativa, la vida és preciosa
malgrat tota la brutícia que hi ha a fora,
tornarem a sentir el vent del fons del nord
i brotarem com ho fa la mar, desemmascarant
cal calar ben endins, fins que no quedi res.
No sempre seré fort
Hi haurà un dia que falli la sort
potser per això no sempre seré fort
i de les liles formes de les flors
obriré un camí nou cap a les olors,
m’obriré amb tu amb les ales noves
i seré un punt més a l’horitzó,
l’horitzó de les hores, tot bru,
quan el sol ens vagi cremant
desfarem els versos a l’instant,
serem forts fins el dia que ja no,
no sempre serem forts i caurem,
com tantes vegades, al sol d’hivern.
Quan no ens abandona la sort
Quan ja res no ens dol, la sort,
que neix a tot arreu i a l’hort,
que creix com si no hi hagués…
ni llum ni lluna, ni tendreses,
tampoc passió, res de nou…
tampoc res de vell, res de res,
és quan creiem amb força en tot,
en la màgia que ens acompanya,
en la veritable lluna roja,
en la tendresa de cada dia,
de nit vertebrem silencis,
de dia tot el que restaria,
som la sort, vestida de nord.
Trencant esquemes establerts
Quan les càmeres apunten al lloc,
quan no queden més que les nits,
quan la llum arriba a besar el fet
i la tendresa és a un pas de morir
no queden llunes per anar a vertir
i tot es torna del color de l’ahir,
entenem que la matinada és excusa,
massa vegades versada per patir,
com una lluna besada a l’ahir.
Si barregem les cartes com el calder
Si ho fem com ho fa l’aire i el vent,
si barregem les cartes com el calder
trobarem el pòsit de colors vius i nus
una alquímia de segles voltant el temps
doncs ja tenim les eines i les claus
a les mans i al cervell, del tot bells
els resultats són la llum que mancava
i doncs, són la tendresa de les onades,
el calder donarà tots els fruits, així,
amb aquesta barreja feta de segles.
Les cartes ens diran tota la resta.
Els núvols grisos no duen tempestes
Fals, com tantes coses que ens han dit
saps els núvols grisos no duen pluja,
tampoc tempestes, tampoc foscor,
només un sentiment d’angoixa
pel que pensem que vindrà.
I arriba el sol i res de dol,
els núvols negres ja han passat
i la pluja no ha arribat,
tampoc les tempestes,
era un miratge obscur,
era la por al desconegut
i ara que el sol ja surt
ens abracem, res no dol.
Sospirs que ajuden a avançar
Sospirem quan ens cal anar endavant
i ens emmirallem a les cales on van néixer,
abans del moment que ara compartim,
les ganes que teníem de conèixer-nos
fent-nos forts com si no hi hagués enlloc
un sol indret on la vida ens comprometés,
sabent que no hi ha lloc on passar de tot,
sabent-nos lliures, ara, i abans de res.
Fred com el foc que ens abrasa i abraça
La calor és gel que cristal·litza
és el vent que canalitza la veu
fent-se visible quan beu la suor
és aleshores que morim de calor
doncs el foc és fred com la mort
i de tant com morim som més vius,
no sé qui em dicta cada poesia
però si és viva es gràcies a tu,
que la mires amb bons ulls i brilla
com un diamant ben polit i trencat
trencat com la vida que es divideix
deixant una meitat abans del mig segle
i l’altre a la resta, si hi arribem.
Però ara tot és blau com la calor,
roig com el fred, suau com el roc,
fort com el cotó damunt la ferida,
fràgil com l’acer, bonic com el fàstic,
he arribat al final sense començar,
i sense tecles vaig teclejant,
sense poema recito en veu baixa,
improvitzant segueixo cada pauta
serà que sóc tu i tu deus ser jo,
ara ens barregem, foc i gel, glaç i flama.
És quan somrius que veig el món
El món com podria ser, una utopia
que ens fa caminar sense passes,
masses vegades oblidades i prou,
és quan somrius que veig el món
i en el teu gest ve la calma…
un oasi de paraules encadenades
que voldríem lliures fora la gàbia
i ve la ràbia i no en volem saber res,
de tant en tant el món que voldríem és,
de tant com és és senzill i màgic…
un bes a les casseroles del temps…
un calder que cuina una poció estranya,
la de la teva mirada, quan veiem el món.
Versos eterns on no hi ha final
Quan la solitud abraça la barca
es desfermen les ones més nues
de les que no vesteixen els ulls
i els volen eterns com els versos,
quan no hi ha final i tot és ple,
de tant com estimem aquest instant
ara es fa dolç i amarat de mar
salat com el foc sense brases
atent com el gest de la unió,
com uns cabells moguts pel vent,
un sentiment bru d’ales blaves,
un ocell dins la tempesta d’idees
és aquest poema de versos sense final.
La titella dels ulls bruns
Juga enmig de la pista, tota bruta,
és una joguina a les mans més petites
i un tros de vida als ulls més brillants,
és la titella dels ulls bruns, un diamant,
un tresor que es guarda al cor dels infants,
camina, salta, segons els dits i l’acció,
passa entre bambolines fins que cau el teló,
en el teatre de l’habitació és com un cicló
mentre ho arrasa tot amb la força d’un tambor,
la titella d’ulls bruns enamora a petits i grans,
és un joguet que ningú no abandona i va passant,
de generació en generació, d’infant a infant.
Com quan la lluna cau
Era de nit, somreies com només ho fas tu,
era de dia, reies com només tu saps fer-ho,
tot era alegria a l’hort de la tarda trista
i els núvols negres marxaven univers enllà,
vas fer del cel un sol radiant i molt present,
vas fer de la tendresa el primer dels moments
així com el darrer, tot era planer per tu…
i ja han passat segles i encara hi ets
com una antiga deessa que dorm l’encant
per tenir-lo sempre a mà si mai ens cal,
ets etern contrast d’ales blanques i dolçor,
potser l’alè i l’anhel, la fruita i la branca,
aquella arrel que imaginaves molt abans…
una imatge robada als anys de la malaurança
convertida per tu en el més bell dels desitjos.
Ho fas senzill, tal i com cau la lluna ara.
Màgics instants de pau complerta
Són un reducte on la veritat s’hi amaga,
com una fada violeta d’ales blanques
és un lloc on la màgia suma i suma,
no resta cap enginy ni cap engany,
menteix com ho fa el peix si traeix
i amb la xarxa trencada caça dunes,
obertes i prematures als ulls nus,
és un grisol de ferro forjat i bru,
un calder a la cuina d’un druida,
l’alquímia quan encara queda nit,
un somni primerenc als teus ulls,
una ràbia descontrolada contra tot,
un fàstic que s’estén molt més enllà.
Màgics instants de pau complerta
quan tot el demés queda a la porta
i la llibertat vola amb nosaltres
cap a les finestres obertes al mar.
Anem sembrant els camins
Sembrant horts, sembrant el present,
sembrant cada dia per demà i passat,
anem sembrant els camins per on passem
i a cada pas recollim els fruits madurs,
sota els arbres reposem i collim flors,
són com cors que mai ningú ha trepitjat,
mentre nosaltres som ombres sense nom,
fetes per un sol que treu el cap, tot,
tot es mostra net i transparent, collim,
collim a cada passa les llavors d’ahir,
la tendresa i la màgia que escampàrem,
som tu i jo la imatge d’un sol cos viu,
ens cal el caliu de les mans de l’altre.
Ara que res no encaixa
Et diré que ja fa temps que l’espai no hi és,
que no hi ha marges als límits assolits ahir,
que som a cada mirada i cada paraula donada,
que som al plor del vell i a l’ànsia de l’infant,
que sóc un bruixot encadenat als somnis del vell,
del jo vell, del que quedarà passada la frontera,
per això creiem tant en les coses poc pensades,
en les fugisseres, en el moment present i etern,
no deixo d’escriure automàticament, dicta la ment,
la ment que no sent ni pateix, un ésser ja vell,
el cervell que no entén de passats ni de futurs
que es mostra en l’ara i aquí i volta l’espai,
que ja no hi és, com tampoc el temps, rogents…
ardents… valents, ens entenem, junts forjarem
l’estímul i el trànsit, el bes i el gel, la mel,
dolçament com un ocell d’un cantar alegre i viu,
un sol que no fa estiu, una lluna que no fa nit,
així em sento quan res no encaixa i tot fa buit.
Les soles no es gasten per res
Tot és fosc i el cel és clar,
és de nit i caldrà estar al cas
gairebé mai tot és com semblaria
les coses es precipiten al tard,
potser només som al carrer primer
a uns segons de la darrera passa,
a l’instant, a l’inici, a la llum,
quan tot era més senzill de veure,
en aquest instant som un cel de mel
una volta al cel que anhelàvem
ara estarem un moment, aquí mateix,
quan tot torni al seu color inicial
les marques pels camins s’obriran,
ara les soles no es gasten per res.
L’aparença ens delata?
Una pregunta llençada a l’aire,
realment l’aparença ens delata?
potser la vestimenta, l’expressió,
el somriure o potser el plor…
Qui sap si rebem de l’altre
allò que és o no rebem res,
tanmateix deixem energia,
a l’aire, desprenem llum,
ombres i un llarg etcètera,
qui sap si ens veuen sencers,
lliures, sincers o propers
o, a cas, al contrari i…
ens veuen freds i distants,
qui sap si obtusos i buits,
però l’aparença delata?
En absència de l’essència
En absència de l’essència
tot és gris i a voltes negre
és obscuritat sense cap llum
és una droga que et consumeix
en absència de l’essència
tot és difícil i tot dol,
no hi ha lloc pel consol
és també un cel sense sol,
un núvol sense pluja
i un pergamí cremat,
uns dits sense tacte
o la taca al document
és un estar i no estar,
un estar alerta si de cas,
en absència de l’essència
és complicat mirar-se al mirall.
Segueix el combat mai acabat
Segueix la lluita mai no acabada,
segueix el combat dins la terra,
entre bàndols oposats i llunyans
encara que els sentim tan a prop,
són imatges estranyes al cosmos
i reflex de la proximitat terrenal
com un reguitzell de lluna i sol,
nit dins el dia i dia dins la nit,
un crit de desesperança a la balança,
un pols de segles que segueix ferm,
ningú dóna el braç a tòrcer
i no calen més motius per vèncer.
Som on seríem si volguéssim ser
I encara existeix aquest dubte primer,
de si volem o no volem ser, tot és fos
tot és un instant abans de ser on som
de tant en tant es fa la nit i tot és,
tot i ser on seríem si ho volguéssim,
ja no ens ho creiem i fem altres plans,
a voltes ens creiem tantes mentides dites
que ens fem preguntes absurdes i estúpides
sense ser un altre ara som allò del mirall,
aquella imatge trencada plena de plors,
de riures, de mort i de vida, de llum
i també les ombres que no voldríem.
La carcassa de la barcassa
La carcassa de la barcassa és dèbil
i mentre la mar és brava i ferotge
nosaltres naufraguem als teus braços
molt abans de la vida que teníem
ara som dos ocells sense ales ni vent
un ponent que s’alça abans del llevant
un instant rutilant que ens fa volar,
així és el cos de la barca, fràgil,
no hauríem d’haver embarcat i morim
dins un malson que vam parir ahir,
quan la nit era l’avantsala
i el matí només una dansa,
de les marines,
la de les gavines.
Repressió policial a la festa
A la festa teknival del país del costat
m’han explicat que hi ha hagut repressió,
repressió policial destrossant material,
amb gasos lacrimogen i cops de porra,
com les forces d’ocupació a aquesta terra,
un poblat improvisat on han irromput
sense cap mena d’escrúpols,
contra la llibertat de reunió,
contra la llibertat d’alegria,
han trencat equip i han desallotjat
tantes persones com han trobat,
“són ben bojos aquests romans”
com un exèrcit negre de foscor
han trencat el sol i la llum,
els aires lliures creant por,
ràbia, impotència, somnis trencats,
i ha estat allà com podria ser aquí,
policia globalitzada a la que salta.
Reunint el passat en un futur incert
En un futur incert, reunint el passat,
així hem caminat per les dreceres nues
mentre guaitaves els canvis necessaris,
els feies sense por al demà ni a l’ahir,
amb els ulls brillants i la mel al cel,
era una oportunitat única, l’aprofitares,
mentre desprenies una fragància única,
vas fer les passes que calia per a ser,
raser i una mica més, contrast constant,
un reducte de pell i ossos vibrant i lila,
un cos incandescent i indecent als ulls
de la gent que no tenia ni idea de bellesa
així vas ser deessa i el racó on reunir
tant el passat com el futur, unint-los.
El dia que et vaig conèixer
El dia que et vaig conèixer no et coneixia
però ja intuïa la bellesa dels teus gestos
com una gestació de flors dins la primavera
erets tota llum i dolça com una papallona,
volant lliure amb paraules i mirades, nua,
per dins, per fora, tota tendresa i lluita,
l’atracció que sentia era forta com l’acer,
com el ferro, com el roc, la pedra, el foc,
que tot ho arrasa al seu pas, tot ho crema,
així em sentia, com una guspira que encén,
la passió als meus ulls no podia dissimular
tampoc ho volia, seria posar portes al mar,
el dia que et vaig conèixer ja vaig somniar
un somni que no acaba i mai no acabarà.
Despert, és cert
Només han passat unes hores, has marxat,
m’ho diuen les ombres trencades de casa,
m’ho diu el perfum que deixes a la porta,
no només estic despert, és cert, és tot,
de tant besar l’ombra del somni som morts,
ja no tenim ni llavis ni ulls, som llum,
de la que cega amb la nit com a còmplice,
de la que s’enreda a l’hèlice i s’allunya,
d’aquella que no il·lumina però fa soroll,
de la que no volíem i ara es presenta crua
com una illa de nàufrags que el temps cura
una separació a una cuina amb cafè agre,
com el matí que vas marxar sense dret a res,
quedant-nos muts i a la gàbia, despert, cert.
Quan sorgeix l’oportunitat
Quan no tenim més camins ni dreceres,
quan creiem que tot està del tot perdut
és quan l’oportunitat de canviar sorgeix,
com la cua que mossega el peix, emergeix,
i ara no és qüestió de mirar enrere,
cal aprofitar l’avinentesa i reaccionar,
no sempre trobem sortida als túnels,
no sempre veiem el final del laberint
i és per això que cal estar ben alerta,
quan sorgeix l’oportunitat cal anar-hi
fent passes cap al destí final i ser,
cal tenir un raser dins cada cor
per quan no puguem més, ser forts.
A les muntanyes alades volen les fades
Allà a les muntanyes alades hi volen,
fent piruetes i salts al ritme del riu,
de tant esperar han après a volar i ser,
res saben de la pressa ni dels neguits,
la ciutat amb el seu soroll ja són lluny,
antigament la ment topava de ple en ella,
quan encara no havien escapat deixaven vida,
deixaven el ser en cada cantonada i carrer,
ara que són lliures com ho és el vent
han descobert que el món els hi pertany
i que pertanyen al món en proporció,
per tant, entre acció i acció
juguen al joc de no entrar en raó,
només així tenen entrada per al teatre,
el teatre de muntanyes i cames alades.
Quan s’adormen els arbres
Quan els arbres s’adormen, brillen,
són guspires de foc a la foscor…
I tenen mussols de company de viatge,
que guaiten les preses ben atents
mentre la tendresa del bosc fosc
fa de guia per les nimfes i follets
que s’ho miren amb els gest fràgil
dels qui estan acostumats a somniar.
Si somniar ens fa lliures dóna’m vida
Dona’m vida si somniar ens fa lliures
que vull viure de somnis i llibertat,
el foc de la nit cremarà el dia
i de les cendres, totes les tardes
que tardarem en estimar-nos,
ja nus i lliures, desitjant-nos
com si el somni ja fos eternitat
i no calguessin més instants.
Moments brillants de diamants,
il·luminant la foscor a l’escena,
obscena com la claror del cos
dins la vida lliure del somni.
Lluita de pols oposats
La lluita entre els pols oposats,
la terra ja té aquests contrastos,
del nord al sud, del sud al nord…
i, a l’equador, milions d’estels
separen la lluita dels dos mons,
anem desxifrant cada joc de mans
i les ombres xineses dansen nues
en una cambra fosca menuda i muda,
mentre ens desfem del darrer vestit,
sense massa esma per seguir caminant,
de tant en tant, insistint en l’instint,
mantenint el laberint, intensament,
lluny del turment, prop de cada ment,
a la casa de l’univers de vers volàtil.
Pols a pols descobrint el món.
Reconèixer la bogeria
Podria reconèixer la bogeria,
però de què em serviria?
Potser cal que sigui prudent
no és necessari dir-ho al vent,
tampoc proclamar-ho, de què val?
si tal i com sóc ja sóc l’animal,
aquella bèstia que ara em mira,
sense mirall ja m’espavila.
Qui seria sense la bogeria?
però reconèixer-ho no serviria
per fer de la tarda aquella fada
que mai no crida ni s’enfada,
del tot entregada al ball d’onades
que fan dibuixos a l’horitzó,
puc ser foll però sense fer soroll,
les tardes seran dones enamorades,
i veurem la llum a l’ull del cicló,
som els fills bojos del sol.
Potser la nit curarà el dia
Qui sap si la nit curarà el dia,
si amb la seva foscor la llum…
ja cansada d’esperar, cicatritzarà,
i si els fluïts cristal·litzaran…
després de caure dels avantpassats
per les grutes finites de la terra,
potser així els minerals corporals
seran els miralls d’una nova vida
prop de la tendresa de cada dia,
amb la foscor curant de nou la llum,
com en un bucle on tot comença
i acaba amb una sola mirada,
aquella mirada enamorada
que només tu i jo coneixem
molt abans de conèixer-nos,
perquè som nus de temps,
d’espai, de nit, de dia,
però ens curarem,
cicatritzarem,
com la nit al dia.
Dolor més que no pas amor
Ell, amb una ferida que no cura mai,
ella, amb una cicatriu per tota la vida,
han après a fer-se mal sense estimar,
han après l’obscuritat i no la llum,
aquest pou profund no té fi ni lloc,
més aviat és un ball de màscares
encara estrany i ple de perills,
voldrien saber de l’amor sense dolor
i tot i així es fan mal fins a morir,
són ombres fosques dins la nit fosca
i mor l’amor i ja no queda ni el cor,
ni el cos, tampoc l’enamorament, res,
com un joc perdut abans de començar,
tot ha acabat sense inici, són folls,
fills d’una bogeria que acaba amb tot dia.
La bogeria ens guia
No hi ha més guia que la bogeria,
no tenim més racons que la màgia,
potser per això besem el record
i en la memòria ens desfermem,
com si caminéssim de cor en cor,
ens deixem pels carrers i fem,
de les places, el punt de partida
com quan arribem a vestir la tarda,
la bogeria ens guia i és l’origen
però també el final, cada ferida,
cada pas, cada mot, cada carícia,
un punt més on anar a revelar-se,
un camí més per on transita el cap,
potser ja massa cansat, però viu.
Quan la tendresa arriba
Quan no hi ha cap més camí que l’ahir
quan les dreceres ens duen a l’infinit
és quan m’allunyo de tu i de mi
mentre oriento la nau al nou rumb,
només així veig la tendresa
com arriba a besar l’arena
i les besades es fan eternes,
només així fugim de la foscor
i a cada cor i trobem calor,
a cada roc el so i la claror,
tot és ara, quan la tendresa arriba.
Vola la imaginació cap al teu racó
No cal esperar-la, ve en un no-res,
vola la imaginació cap al teu racó,
sorgeixen les paraules sense esperar-les,
són com nimfes mig fades, mig bruixes, tot,
i ens desfem de la pols del camí per venir,
no cal que ens donem massa pressa ni calma,
la tendresa és al bes de mel de la teva galta,
al somrís imprecís dels teus llavis juganers,
a la llum que dones amb una mirada deslliurada,
són segons que semblen anys, ens coneixem…
i travessem fronteres, murs, trencant cadenes,
tenim tot el temps que ens cal per ser forts,
si no ho som ara sempre ens acompanya la sort,
sense neguits, ansietat ni cap condemna camines,
fas dreceres per ports propers i també llunyans,
després de tot som la calma que vam esperar tant.
No només serem l’instant
Serem més enllà de l’instant, eterns,
com gotes de pluja després la tempesta
que sempre cauen malgrat el vent i la terra,
serem la llum i la foscor de cada matinada
un alè de vida darrera la mort de les paraules
com una lluna pàl·lida al cel de les imatges,
no només serem l’instant, serem eternitat,
per saber de la llum abans no ens cegui,
cavalcarem les onades com cavall desbocat,
després de l’horitzó hi haurà l’instant
però no ens limitarem a aquell moment,
al fràgil moment, serem eterns.
Llum de tendresa als braços de l’àngel
àngel de blanc a la imaginació de segles,
creu i enganys als racons de la faules
així guarirem la llum de cada cantonada
posant el focus a l’instant que dura per sempre,
posant la tendre visió als ulls de la lluminositat
quan siguem eterns encara ens caldrà la màgia,
la màgia de cada instant per seguir caminant.
Jo no ho recordo
Podria tractar-se d’un vers pervers,
també molt breu, però jo no ho recordo,
només sé que cal seguir escrivint…
Per vestir de verb i articles el sol
per fer de la nit un autèntic bressol
i així recordar cada línia engendrada
com si els poemes fossin transparents
i no calgués llegir cada tarda, tard,
perque jo ja no recordo res de tot allò
només que un dia vam girar el timó
ens vam abraçar i besar sense nord,
i si recordés cada petó seria foll,
per la bogeria tan dolça del record,
sentir que ja no hi ets ni et veig,
però ja no ho recordo, això em salva.
Si s’acaba la lluita s’acaba la vida
Que no acabi mai la lluita, que marxa la vida,
que tinguem mil motius per seguir lluitant,
que no manquin les ganes ni les raons,
si s’acaba la lluita moren els desitjos,
només tenim un final dins aquest laberint,
trobar-lo només depèn de totes nosaltres,
ànimes de persones que trepitgem la terra,
que volem entre núvols de cotó fluix
però també entre la lava dels volcans.
Si s’acaba la lluita s’acaba la vida,
només ens cal preveure el final per vèncer,
quedarem intactes als darrers dies del món,
serem tro i llampec, tarda i onada, nit i sol,
no deixarem que ens prenguin el que costà guanyar
per això ho agafarem amb la força de ment i cor,
sentiment ardent d’un segle que acabarà,
amb la tendresa sense l’odi i vida sense ràbia,
només així tindrem la força de la pau com a arma,
aconseguirem besar els somnis més clars de la matinada.
Tot un món per imaginar
Tenim milions de camins per on transitar,
el trànsit de pobles i ciutats ho proclama,
farem de la nit un vestit cenyit als pits,
com una poesia dolça de final incert i excitant
d’aquells que ens fan aixecar de la cadira i el llit,
dels que ens fan xisclar i gemegar a parts iguals,
potser de tant imaginar el món es presenta nou
i acariciem les ones del mar i la riba dels rius,
com amants estranys que es troben a la matinada
farem del nou dia una rosada que durarà anys,
els danys dels anys no vindran i farem festa,
de festival en festival vam deixar l’adolescència,
els joves que encara érem ara ens miren als ulls,
directament, sense filtres ni cadenes, sense llum,
tampoc ombres, serem la mel que endolcirà el pastís,
així el món que tenim per somniar serà més amable,
més obert, més sincer, una altra cara de la moneda.
Un vers invers dins el bes
Tot són besades antigues dins la tarda,
somnies en mons que ballen a l’uníson
mentre et preocupes per cada estel,
que la llum no s’apagui i creixi
amb la bellesa de la saviesa
als ulls de cada fada certa,
així et veus, passada la nit,
amb un vestit de roig i lila,
amb una brusa quasi nua,
la mel als dits,
la llet als pits,
ets deessa lliure
i el vers ben nu
arriba dins la tarda,
com una besada deslliurada
es fa sentir per cada racó,
és vers verd i llum al cos,
cada tendresa de cada món,
una llum que ens guiarà
quan s’apaguin els somnis
i una foscor que guarirà
quan ja no tinguem forces.
La lluna té una cançó per tu i jo
Saber-la escoltar només depèn de nosaltres,
quan som tres, lluna, tu i jo, enllaçant-nos,
nus de nits i de dies, al cim de les utopies,
amb el front net i les antenes ben orientades,
són milions de quilòmetres els que farem,
per aquestes terres o per d’altres, lunars,
ens arribaran al moll de l’os, fins al fons,
faran de la tendresa llepolies per gaudir-ne més,
com un disc rodó farem de les músiques, paraules,
de les paraules, cançons, amb la bogeria de nord,
ja saps que la lluna té una cançó per tu i jo,
l’escoltarem de nit però també de dia, ho sabem,
a totes hores amb els ulls clavats al cel dolç,
ens farà llum de tentacles mineralitzats al mar,
seran pedres precioses de colors ben variats…
com quan arribem a l’orgasme llepant ben al fons,
només serà qüestió d’esperar un temps adequat,
sense perdre cap de les esperances ni de les llunes,
escoltarem el cant dels astres a l’esquena del món,
no en voldrem saber res de tant mesquí soroll.
El món tal i com el coneixem
Quan la terra deixi de girar,
quan ja no hi hagi ulls ni vida,
quan el plor s’escolti lluny
farem de la flama del temps
el transport cap a cada port
la lluita de la lluna i el sol
ens agafarà de nou al centre,
al centre de la ment i sentiment,
i girarem al voltant d’ells,
fent del vent el moviment,
el món tal i com el coneixem
ja mai més no serà el mateix,
naixerà i perviurà al temps,
quan no giri aquest món
no en giraran d’altres,
així com quan moris tu
ja ningú et reemplaçarà,
som únics i irrepetibles
les ones són dolces i irresistibles,
són la màgia de la música i les paraules,
alçarem les copes per celebrar les metàfores
quan somriure serà donar la volta al temps,
renéixer després de totes les coses.
Calavera de cabra
Mans que posen color a les parets,
aquest tatuatge, ja imaginat,
fa temps, des de l’adolescència…
i apareix ara amb totes les ombres,
les llums, el sentit d’aquest ritual
de cabres, de cabrons, de bocs i foc,
ofrena de les bruixes i els bruixots,
amb traç precís al racó del pensament
amb la lluna i el sol dins les banyes
amb dues perles fosques als ulls…
amb tota la imaginació que vulguis,
amb cadascun dels teus sentits,
una calavera de cabra o de cabró,
un lloc a la cama i un al món.
Ens voldrien a la foguera com antigament
Ens voldrien a tots dins la foguera com abans,
ens voldrien a tots freds com després de la mort,
sense el cos calent com després de fer l’amor…
ens voldrien sense la tendresa de la sal de la mar,
sense el ritme que ara fa la mar, com el fa ara,
sense dir les coses com les sentim i les pensem,
sense l’alquímia del bes, sense la hasha i el robí
sense pensar que és el que els va arribar a parir,
perquè els contes de bruixes i bruixots es moren
si no fem passos ferms per assolir-los i compartir-los,
perquè ens voldrien a la foguera per emmudir-nos,
per no parlar més dels dinosaures com a origen
de tantes pedres precioses i de l’espiral com a tot,
com a moviment universal i la sal que fa únic al mar.
No hi ha més paraules per aquests versos,
miraré d’escriure com ho fa el mar ara,
sense aturar-me, anant i venint com les barques,
sense més pretensió que donar claus a poms muts,
veu als qui van haver de callar per por a la represàlia,
i en elles i ells veig la força que apagarà cada foguera
cada foguera on ens voldrien cremar, farem com ho fa la mar… ara!
***
A la cala en calma no arriba la pressa
A la cala en calma no arriba la pressa,
ens banyem amb les ones que fan pessigolles
i ens enamorem de les gavines tan blanques,
mirem a l’horitzó totes aquelles barques
i fem l’amor amb el primer sol del dia.
Com ho fa la mar ara ens estimem,
sense massa pressa, tampoc calma,
la cala en pau i les ones braves,
l’amor té contradiccions i accions,
té cara A i cara B, com els vinils,
té portada i contraportada, tot,
també és polièdric abans d’esfera
i quan es fa rodó és el tot, i més.
La cala camina desfogada i sublim,
són les nostres passes pel camí de ronda,
es confonen els peus amb l’aigua salada,
són l’enginy de les hores guanyades,
serem cant de sirena i també vela blanca,
som tot allò que s’espera passada la calma.
