(Portada de @sergitugas)
***
El 20/02/2022 i el tarot
M’ho han dit les cartes, el bruixot,
m’ho han dit tot sobre aquest buit,
el salt i el silenci, també la lluita
potser tot ho vull sota un control
que m’imposo i tot ha de quadrar…
La meva intensitat la veig, crema,
però està a punt de sorgir la flor,
la més bella, la que donarà de tot,
per tothom, sense parlar dels altres,
dels qui no volen res per nosaltres.
El buit és immens i cal fer el pas,
mitjançant el silenci interior, pau,
travessar tots els límits i saltar,
sense cap por a allò desconegut,
llençar-me sense més miraments,
avui és 20/02/2022 i tot és clar,
en dos dies, “aquelles poesies”,
recopilatori de 15 anys de versos
i mirall de cada etapa, cada era,
des de la primera fins la darrera,
caldrà que fem el camí ben junts,
encara ens queda el somni per fer,
en serem tants que ja mai morirem.
***
Cal trobar la casa
Cal trobar la llar per ser i estar,
cal trobar la casa, ara, no esperar,
vull viure com ho fa el despertar,
amb la força i la lluita, pau interior,
desfer-me d’antigues pors i frustració,
deixar enrere tot allò que em frenava,
no recordar la meva malaltia fosca
per pensar en totes les possibilitats
d’un cervell cansat de maltractar-se.
Cal trobar la llar i la llum del far,
necessito viure com ho fa la mar,
lliure, anar i venir, en un ve i va,
si abans tenia trencades les ales
potser és l’hora de veure-les volar,
fa tant que no puc viure lliure
que em podria immobilitzar
la sensació del salt al buit,
però és allò que em cal,
com un laboratori màgic
on canalitzar i cristal·litzar,
caldrà anar enllà les paraules
per fer realitat tots els versos,
caldrà trobar la casa per refer-los,
així trobaré la pau que tant anhelo,
mai no és tard i ara és el moment,
patir ja no serà el vell turment.
***
La llum que portes tan endins
De vegades no som conscients del que despertem
en els altres i molt endins de nosaltres mateixos
la llum que portes tan endins a mi m’il·lumina
i com a mi a les persones que estimen pel camí
aportes tant que es fa difícil dir que no aportes
i entre les portes que travessem hi ha el sender
que ens durà a estimar i ser estimats com mai,
la claror és dins del teu cor i brilla als ulls
és una llum potent que tot ho cega, enlluerna,
la sinceritat de les teves paraules, sensibilitat
és de vegades molt difícil de trobar però n’hi ha.
Vull dir-te que tot el que dónes se’t tornarà,
potser ara no ho veiem, però no trigarà,
temps al temps i espais per anar creant,
aquests poemes sembla que no acaben mai
i a l’estiu els versos veuran el sol radiant
i ens estimarem a les cales amb les paraules,
les teves poesies i la lluna traurà el cap,
poden quedar uns quants mesos per celebrar
però cada any per aquestes dates serem més grans
i no hi ha dia que no pensi en tot el que vivíem,
ara amb una calma que em dóna un silenci necessari,
la llum està dins teu com la tendresa dins el cor.
***
Anem bevent de cada font
Aquí on ens veiem sense mirar-nos,
en aquest racó del món sense ulls,
és l’indret on passem de les normes,
de les regles, de tota l’opressió,
és el nostre lloc i posem les bases
per una comprensió lluny de la raó,
hem acabat per beure de cada font
quan dèiem “d’aquella aigua no en beuré”
n’hem probat de cada plaça i carrer
com substàncies al·lucinògenes pures,
ens hem saltat les línies roges,
el nostre cap ha estat un remolí
amb la força d’un huracà insistent,
pensaments accelerats, mal de cap
i moments tranquils i plàcids, nous,
omplint el buit amb la presència,
amb el silenci interior i la pau
farem el que voldrem sense pors,
el camí és ple d’instants onírics,
somnis que viurem, saltant murs,
enderrocant-los, sortejant-los,
i tant de bo llegeixis el poema
com només tu saps com fer-ho,
amb la sensibilitat desbordant.
***
L’adéu del carreró
He pres l’adéu que vas deixar al carreró,
suspès a l’aire i n’he fet dolça benviguda
com les abraçades que solíem donar-nos,
com un sortilegi, com un encanteri,
he pres l’expressió i n’he fet cançó,
poema, tot allò que encara crema.
Hi ha persones que treuen el millor de mi
i poques persones m’han mirat com tu.
És tan el que ens uneix… res ens separa,
ni el temps ni el silenci, la distància.
Connectats telepàticament, amor etern.
Des del primer dia units per l’estima,
per les experiències, per la vida.
Que arribi molt tard la mort,
mentrestant gaudirem la sort.
***
T’enyoro tant…
Tot és a les teves mans, esperaré,
estigui amb qui estigui, tens el cor,
estiguis amb qui estiguis, tan de bo
guardis un bon record de tot allò
viscut plegats, ets font d’inspiració
i gràcies a tu la poesia té més força
m’has fet creure en mi com feia molt
que no hi creia, que no veia l’horitzó
t’enyoro tant que em perdo als versos
i en ells veig els teus ulls bruns
llegint entre línies el robí establí
o mirant-me amb la mirada neta, clara
i en la imatge veig uns forns antics
que van saber del nostre compromís.
Desitjo que sàpigues que han canviat
coses que no m’agradaven de mi,
no sempre he fet allò que calia,
em vaig perdre en l’ansietat…
Ara només vull que torni el millor,
que un dia torni a veure la teva claror.
***
La nit al poble
Aquesta nit la passo al poble,
al poble on ens vam conèixer,
tot ha passat molt de pressa,
és el que té passar-ho tan bé,
ha sigut intens i màgic, pur,
els nostres cors ben oberts,
de tot cor ens hem comunicat,
m’agradaria que fossis davant
com en aquelles tardes, les nits,
o aquells matins acomiadant-nos,
realment quedava tot un buit,
per l’ànima i també l’essència,
tot ha estat dolça existència,
un grapat de moments irrepetibles,
cançons, versos i més paraules,
tendres, confidències i imatges
molt més enllà del vers i l’ahir.
***
Calma
Cal la mà de l’altre per trobar calma
però no sempre necessitem aquella mà,
de vegades la seva veu, la presència,
i a voltes tampoc, doncs està a dins,
a dins nostre i nosaltres ens donem
la pau, la calma, i cal la pròpia mà,
ella ens pot donar allò que ens cal
doncs nosaltres tenim la clau, a dins
del nostre cor i del nostre cervell,
ja sigui jove o bé vell, tan se val,
és bàsic que ens tinguem a nosaltres
i si mai ens cal algú, que siguis tu,
que sigui ella, ell, els altres,
els astres que vindran, les estrelles
ens caldrà cada mà per avançar, avui,
demà, doncs junts som molt més forts
però els moments que passem tan sols
haurem d’aprendre a gaudir de l’avui,
del demà i dels bons moments de l’ahir,
de cada passa fer-ne un bonic motiu i ser,
per damunt de tot, la mà que ajudarà
però també la que ens cal, que caldrà
i quan la màgia ens ofereixi la seva…
agafar-la com la son pren el somni.
***
La inspiració ens salvi de la perdició
La perdició és tornar a aquell malson
de dies i nits, sense poder sortir
d’allà fins, mesos sense esperança,
medicat fins al límit, fuges i càstig
contenció, corretges, injeccions,
pastilles i metges, bates blanques,
seria perdre’m tornar al passadís,
a aquelles fredes habitacions, sí,
seria tornar enrere sense gens d’esma
i una manera de trencar amb set anys
de llibertat, només vull ser lliure,
cuidar-me i ser lliure, avui i demà,
una forma de fugir del control injust
i una manera de ser lluny de l’absurd
només vull, només em cal: el meu cap,
la seva llum i aprendre de les ombres.
Ja res no m’hi tornarà, avui ja és demà.
***
Ara que tot és clar
I que ja no cal esperar més, per res,
és quan s’esvaeixen totes les pors
gravitant per paratges inesperats
del tot insospitats i desconeguts,
llocs on entenem perquè cal esperar
i aprenem de cada sotrac per a ser
com únic raser per a tornar a néixer,
és quan créixer és més senzill encara
i no marxen pas tots els maldecaps,
encara hi ha tant temps com anys…
per anar polint aquestes impureses
per fer més pura cada pedra preciosa
potser és per això que visc i lluito
per aconseguir treure el millor de mi
sense manies afrontar-les i tenir-me,
passi el que passi ja no dependre,
procurant ser vent lliure i volar,
dins del meu cap, cap al no anomenat.
***
Ara que ja sé que és plorar per tu
Els records no escapen del meu cap,
tot allò que vam parlar i somniar
ara és molt difícil d’oblidar…
Potser no estem al mateix punt
però valoro més l’amistat que res
i és aquesta força la que m’empeny
a seguir provant, no sé si et veuré
i aquest dubte em manté ben estrany
ara que ja sé que és plorar per tu,
com si es tractés d’una pèrdua
no tinc temps i tot el del món,
és ben rar, no trobo l’equilibri
en aquesta contradicció, addicció,
força inacabable que em fa seguir
sense masses esperances, tot i això,
mentre quedi un fil seguiré somniant
que no perdem l’amistat i aviat et veuré.
***
El diable que ens acompanya
És roig i revolucionari,
com els somnis adolescents
els que vam tenir de joves
quan no teníem ús de la raó
i en canvi sabíem que fer,
quins passos calia realitzar
i no sabíem on anàvem ni res
només guiats per la intuició,
a cada moment passant a l’acció,
com si no ens quedés res de vida
amb tot el que teníem, ferida viva,
cicatritzant amb els anys, arribant,
mentre ens estimàvem com el diable,
en un infern que podria ser la terra
però era el foc roent de dies lliures
com lliures són les hores ara,
sentint-nos com aquell diable,
roig i revolucionari, entregat,
amb la sort d’aquell negre gat.
***
Obsessions i altres passions
Si haig de dir que no m’agrada de mi
està clar que l’obsessió és el verí
i l’antídot no sé si és saber de tu
doncs ets com una droga dura i pura
l’addicció de la qual marca i limita.
Però no m’embolicaré amb les paraules
tampoc amb els versos, ni les besades
m’embolicaré amb el record de tardes
passades plegats, confessió i passió,
vida apassionada, té risc d’obsessió
i aquest poema brinda per l’emoció,
per aquelles dues nits de bogeria,
alegries i penes, rialles i plors,
obsessions i altres passions, junts,
ara la tranquil·litat posa la base
per relacions sanes, plenes, joioses,
ara m’enamora la persona, no el sexe.
***
El terror a la foscor
Quan tens el cor net i pur
no li tens terror a la nit,
a la foscor, tot és clar,
perquè la llum la tens dins
i il·lumines cada sender
i en cada camí ets tu
el qui empeny i lluita
quan li tens por a la nit,
a la seva foscor, l’obscur,
fas passes en fals, dubtes,
només cal deixar-nos portar
per aquella claror del cor,
que ho il·lumina tot, del tot
i així gaudir d’ombres pures
com pur és el camí cap a tu.
***
El raig de lluna que ens ha tocat
Un raig de lluna ens ha tocat,
llum que quedarà a les pells
com un toc màgic ben endins
la sort i el destí són nostres
la fortuna d’haver-nos trobat
i el temps que ens hem donat
l’amistat és forta, és amor,
del lleial i tendre, de tot cor,
la nit ens empara i protegeix
aquesta llum de lluna és forta
ens omple de claror cada futur.
demà serà un altre dia pur,
de moment el temps ens dirà
quan ens tornarem a trobar.
***
Sembla que la llum desapareix
Però no ho fa, però tot és fosc,
la teva angoixa i ara la meva por
que tot desapareixi com ho fa la llum
és el que em crema per dins, per fora
i fa que desesperi, tot és tan diferent
quan estem a prop, quan estem lluny…
no sé com dir que t’estimo moltíssim,
que no vull veure’t patir, a tu, a mi,
si pogués fer alguna cosa la faria
però sembla que poc puc fer, o res,
i dius que t’ajudo a tirar endavant
però jo no ho veig, només presents
seguim i quan ens veiem, vola tot,
aquest vol és el que vull, volant
junts, podrem ser més forts i la llum
ja no desapareixerà, malgrat ho sembli.
***
Arreu arriben les carícies a l’ànima
Arreu arriben les carícies a l’ànima,
anem a sentir el que no dirà ningú…
allò que s’amaga darrera les paraules
el que ignoren les ments més febles
i tindrem les portes obertes a tot,
perquè dins del “tot” no val la lliçó
doncs cada cerimònia és un ritual nu,
lliure el cos de la persona estimada
tot es torna del color de cada fada
i arribar a tu és a un sol gest
quan arribem junts, el misteri
de les hores que més estimem,
quan, per fi, ens coneixerem,
arreu arriben les carícies.
***
Catorze hores
Des de les set fins les nou del dia següent,
hem passat catorze hores xerrant de tot i més,
la nit ha estat màgica i ens hem obert del tot
ens hem sincerat, anant més enllà dels mots,
trobant la justa mesura, redescobrint-nos,
tu i la bellesa que t’envolta, la teva àurea,
bones vibracions, reaccions, passions,
tot barrejat des del vespre fins al matí,
estimulants que pugen al cap, capgirats,
subtilesa i tendresa, paraules despullades,
el teu cos i l’encanteri de les hores lliures,
som una mica més a prop de sentir-nos del tot,
ben endins, infinit de les nostres ànimes,
tot comença i acaba dins aquest món,
vulguem o no, i tot comença en tu.
***
Des d’on ara arriba el cant
Des dels altaveus arriba el cant,
arriba aquí, al lloc de l’ahir,
versant el revers vers a vers,
com la música mística d’avui,
sobrevisc al vent de l’est,
un llevant sublim ens mata,
sota cada paraula una bala,
fugim de l’escena i el cant,
potser era el d’una sirena
però ja és tard per escoltar-la
i ara res és com era, esperarem
mentre mirem arreu, rosa dels vents,
sentint endins cada canvi de temps.
***
La matinada està prenyada de màgia
I mentre els versos passen, et saluden,
són el reflex del teu cor, del teu cos,
aquestes línies ho volen dir tot i res,
potser és una poesia per la melangia,
per l’enyor de no ser amb tu, amb mi,
la màgia de la matinada és dolça, pura,
de nit els astres donen pas al somriure
i entre viure i sobreviure, nosaltres,
fent passes de llum entre la foscor,
guarint-nos del temps amb la claror,
només necessitant una lleu obscuritat
som aquella lluita que mai ha acabat
fins el dia que el somni sigui realitat.
***
2022
Passen vint-i-dos anys del nou segle,
del nou mil·lenni, i poc ha canviat
en el món que junts voldríem millor,
potser tu hauràs conegut l’amor…
potser jo hauré conegut l’amor…
potser ara ens estimem i tot…
Però esperar que canviï el món
sembla una utopia, un impossible,
tot i que si estimem i ens estimen
cada vegada la terra serà més a prop
de canviar de rumb i acabar la guerra,
les morts al mediterrani, les injustícies,
estimar, besar, somniar, tot a cada passa,
serem la llum que ho il·lumina tot
dins la foscor on volen el cor.
***
La pau pura com la paüra
Paüra per sentir que ja no hi haurà guerra
la que senten els qui ja els hi està bé…
La pau és pura com la paüra de qui explota
patint pel dia que ja no ho puguin fer.
La por que senten hi és, encara que neguin
tantes veritats com que no volen la pau
i la pau no vindrà si no hi ha justícia,
la guerra entre classes un dia acabarà
el dia que hi hagi un equilibri social
i tenen por que arribi el nostre dia,
és la paüra per la pau dels governants,
fins el moment que ens alcem tots plegats
i amb un sol crit, un sol clam, acabem,
acabem amb el bucle opressor que assassina.
***
Sents com la nit ens envolta
La immensa foscor al nostre voltant,
la nit ens envolta, ja és tot un clam,
d’estrella a estrella hi ha versos,
poemes que enllacen constel·lacions,
i tu i jo estem lluny i prop a l’hora,
les passes que fem seran pel demà,
de moment jaiem als límits dels temps,
caldrà refer cada senyal i cada hora,
la nit immensa que ens envolta brilla
i sents com l’obscuritat ara ens cura
de tot el mal de la llum a les pells,
el negre necessari de les ombres surt
entre els cossos, la lluna i la gata,
és l’antídot al verí de tanta claror,
si ens enlluernem no serà per la nit,
tampoc pel sol, serà perquè ho sentim,
ja ho sentim, que la nit és refugi…
i també aixopluc, després de tot.
***
Les papallones i les ones de les dones
Quan tenim les ones a la panxa, les papallones,
quan estem dins les dones, just abans de néixer
ens donem completament als ulls dels universos
i ens guaiten com si no hi hagués ningú més…
És la dolça tendresa dels instants onírics…
Màgics com el ball i les danses de les papallones
quan dins la panxa de les dones hi ha les ones
que ens acompanyaran durant la resta de la vida,
dins el vol místic de les aus de mil colors,
de milers de formes, suaus com el mar interior
que ens bressola, des del naixement fins la mort,
com l’amor immens que sentim per ella i el món,
com per les galàxies, per totes les constel·lacions.
No hi ha nacions aquí dins, ni fronteres ni banderes
però aviat començarem a estimar la llengua materna,
aviat estimarem uns colors que ens situen al món,
en seguida gaudirem de ser com som, de com són,
barrejats, mesclats, però intacte la identitat.
És un estrany afany aquest de voler ser com som?
Si perdem les arrels ja sabem bé què ens passarà
per tant, està clar, caldrà defensar la nostra llengua,
aquests colors, el mestissatge, vinguem d’on vinguem.
***
El gat del carreró
Al sol, en un racó, el gat del carreró,
de les set vides li en queda només una,
aquella que l’ha de portar a ser vell…
I mira amb uns ulls nous aquest poble,
la sisena vida el va du fins on és ara
i mentre el sol neix i no declina, viu,
la seva darrera vida serà la més llarga,
ha après tant de les altres que ho veu
i s’ho pren amb calma, va prenent el sol,
el sol d’hivern en un poble ben antic,
ha tingut cadells, ha estat amb mil gates
i ara només espera ser un gat vell i viure,
després de les vides, l’existència plena.
***
El tant per cent restant
Som el tant per cent que resta, ningú el veu,
no surt en cap gràfica i s’amaga dels ulls,
és un tant per cent efímer, té poc a dir,
potser, però és el nostre i és immens,
de cara a la galeria no s’immuta
i de cara a nosaltres és el món,
és un segon dins una hora llarga
però també un segle als seus ulls,
el tant per cent restant som tu i jo,
només, aquella proporció negada,
la que no surt als mapes, enlloc,
no hi ha lloc per ella a l’univers,
però tan és, nosaltres la sentim endins.
***
Amb els anys ha après a domar-se
No s’ha domesticat, encara és lliure
però ha après a domar-se, dominar-se,
ha trobat la sortida al laberint clos
un passadís que ja no és pas malaltís
un lloc al món on poder ser sense més
sense res que li prohibeixi caminar,
lluny de l’estigma i la mala mirada,
un camí on transitar i fer millor el demà,
amb totes les dificultats, les del dia a dia,
les de cadascú, amb els anys ha après…
la bèstia abans el controlava,
aquesta nova versió li agrada
i per ella encara ara lluita,
sense aturar-se pel que diuen,
sense parar-se pel que diran.
***
Bon dia d’any nou
Avui fan any les il·lusions dels anys
així com els bons auguris que vam fer
avui fan any tants desitjos i vides,
un nou sol alça el cap, nou solstici,
any on es celebrarà l’any del tigre,
com ja va passar ara fa dotze anys,
quan naixia la màgica llum i gaudiem,
després de tot, del plaer de conèixer
tantes persones com vides a estimar.
L’estima no s’atura ni tampoc la vida
ens queda la salut i tot ja arribarà,
els qui no hi són omplen buits d’ànima
i els qui quedem farem de la vida màgia.
***
Imatges a mitges
Tot estava capgirat, esquinçat,
pertorbat, a punt d’esclatar…
però aquelles imatges a mitges
no deixaven veure tota la realitat
des d’un punt ni l’altre es veia,
cap dels extrems tenien la raó
ni el pol nord ni tampoc el sud
però potser l’equador, l’equilibri,
era aquell punt just al mig de tot
i les imatges van esdevenir llum,
deixant la meitat fora del joc,
ja no eren a mitges les imatges,
tot era complert lluny d’esquinçar
tants moments com dúiem tan endins.
***
La música és única
Ens transporta, ens fa volar i vibrar,
travessem muntanyes i núvols blancs,
rojos, blaus, taronges, liles i clars,
la música és única, ens manté vius,
les cançons antigues i ara les noves,
cantautors que donen color als dubtes,
rock’n’roll i rap per a combatre i ser,
amb el punk, resistència i trinxera,
únics són els paratges per on transitem
tan sols amb la imaginació, deixant-nos,
deixant que les melodies arribin al fons,
fonent-nos amb la fonètica i les guitarres,
amb el bombo, amb cada síl·laba i vers,
verb a verb i metàfora a metàfora, lletres
que vénen d’arreu i arreu se’n van, vives,
reobrint-se a cada ment, a cada casa, carrer,
música única, sentit a la finestra de l’ànima,
poc seríem sense la companyia de la melodia,
se’ns moriria la nit, però també cada dia.
***
No hi ha espai per la desesperança
Hem creuat places i hem trepitjat carrers,
ens hem banyat a aigües profundes de llacs,
hem sigut el darrer sospir d’una terra
que batega fort per tot el que li donem,
per la tendresa i la força de cada gest,
hem lluitat i no hi ha lloc per desesperar,
cada fruit vindrà madur i el prendrem…
abans que caigui a un terra desafiant
per si mai li fem mal, la natura viva,
les arrels des del subsòl al sòl, brutals,
faran mans i mànigues per atrapar-nos,
només depèn de nosaltres donar i rebre,
com el “kharma” que tot ho torna i fa,
després d’això som simbiosi i enllaços,
no faríem res deixant aflorar desesperança
doncs tenim totes les eines i les idees
per tornar a ser, tornar a començar…
reprendre els antics senyals d’infants,
aquells, aquelles que érem, ben juntes,
ànimes alliberades que brotem com la tija,
com s’obra la flor, multicolor, multicolor.
***
De tant respirar prop de la mar
De tant respirar prop de la mar
hem après que l’aire ve marinat,
que no hi ha excuses per besar,
que no queden més sendes a fer,
que som on és aquell bes primer,
on és el vers darrer, esperant
a ser uns llavis molsuts de foc
quan tot ja hagi passat i fugim
mentre rugeix el vent marítim
i clar, íntim i volàtil, ple,
som el perfil del cos al mar,
esquitxat per les roques nues
plenes d’algues i musclos negres,
petits com perles, grans com mans
donant color a la illa major, menor,
mentre els coralls s’amaguen per sota,
mentre respirem tant… vora la mar.
***
Sóc fum aspirant a perfum
Com volant vaig acariciant l’aire,
bé podria ser perfum però sóc fum,
caldrà refer les dreceres, endins,
per envoltar el teu cos amb l’alè
fins que sigui perfum que embriaga
la teva set, la teva ànsia, el cel
mentre entenem que no serem mai nit
ni dia, ni astres, sol o bé lluna
si abans no hem après a ser persona
si abans no hem après a ser cada ona.
***
Lluna d’argent a les ales del vent
A les ales del vent del temps
lluna d’argent i fred galàctic,
encenem les paraules amb la ment
el sentiment és fort com el cel,
de tempestes, negres i fosques,
de núvols grisos i de pluges
abans que arribi el sol d’hivern
farem ombres a les llums d’ahir
mentre encenem les plomes
a les ales de plom i cendra,
com ocells emmudits
seguint el vent,
la lluna d’argent.
***
Dies negres i grisos esperant la primavera
La terra espera que arribi la primavera,
com el nostre cervell, el cos, cada cor,
mentre passa la tardor i l’hivern etern
si no fos per que arribaran dies de llum,
mentrestant plou darrera de les finestres
i els miralls que deixa la pluja a terra
il·luminen de colors la nit de l’ànima.
Arribarà l’estiu, primavera ja al cos,
al cor, dins l’esperit d’ahir a la nit,
passaran els mesos i ens traurem roba,
gairebé nus caminarem per ciutat i poble
ara masses mudes ens oculten del poc sol,
però cada vegada queda menys hivern,
restarem aquí per quan arribi el bon temps,
quan tornin a obrir-se totes les flors.
***
Amb els anys tot es va buidant i omplint
Tot es va buidant i omplint, és un fet,
amb els anys ens adonem que queda més,
més i més temps per viure aquesta vida
i menys, menys temps per buidar-la,
per omplir-la, el temps ens marca,
ens posa a lloc, ens anima i s’escurça,
es va fent amic de les nostres pors,
les expulsa, a voltes, ens alça, i punt.
Aquesta vida ens diu com hem de viure-la
o ens anul·la fins que morim a cada passa,
és estranya com un ocell d’un lila intens
però és bella com milers d’aus volant alt
una combinació molt difícil d’expressar
així com allò tranquil i fràgil que perdura,
una pedra tova i dura, una ala sense plomes,
un arbre sense cap branca, ni tronc, arrels,
un fruit que ha crescut sense haver-hi aigua
perquè amb els anys tot es buida i s’omple,
només cal mirar-ho atentament i amb calma,
gaudir de cada pas i de cada gest, ser,
res més, només la nit ens abriga del dia,
només el dia ens abrigarà de cada nit.
***
Lluny del que ens va separar
Ja som al final del túnel vell,
ja som lluny del que ens separà,
tot és dins un tub al laboratori,
un laboratori màgic d’herba seca,
d’herba humida, de bolets i vi,
de destil·lats i altres substàncies
d’aquelles que ens pujaven al cap,
de les impossibles d’oblidar…
tot és al sac, al sac alquímic,
lluny del que ens va separar…
física al trobar-nos i llum al final,
el túnel ens porta on ens vam saludar,
on ens vam acomiadar, tot al mateix punt,
tot és del color del primer despertar,
mentre la llum s’enfila fins a la fi,
estem tan a prop que podríem ser un,
un de sol, els dos, en comunió,
fosos com es fon el sol al mar,
com el mercuri que es retroba,
com la proveta d’un savi boig,
dins l’anàlisi alquímic darrer,
lluny del que ens separa
i molt a prop del que ens uneix.
***
Ningú no existeix
Ningú no existeix i tot és ben estrany,
la realitat està fragmentada i buida,
només l’emplena gent que no existeix,
farsa i més farsa, aquesta és la veritat
no hi ha ni un pam de net i és al revés,
tot, no hi ha ningú, ni aquí ni allà,
ni tu ni jo som reals, només miralls,
miralls d’una realitat augmentada,
ja des dels ancestres som ben falsos,
números, absolutament tot és matemàtic,
i en tant que telemàtics som el vent,
si és que és cert, som la terra també,
si mai va ser certa, i què més?
Potser som el que resta, el després,
o l’abans d’escriure o llegir això,
potser només una paraula o una lletra,
qui sap si som aquell ésser sense pell,
aquell ser sense ossos o el verb primer,
si més no som el vers, aquell darrer,
aquest que ara tu i jo llegim, el no-res.
***
Quan arribarà l’hora de salpar?
Encara no sabem quan ens arribarà l’hora
de salpar, deixar enrere l’àncora i sorgir
entre les ones desbocades d’aquesta mar,
quan arribi l’hora sabrem de l’horitzó,
de tot allò que ens havia d’arribar,
com si no hi hagués demà o final,
però tot són passes cap al destí,
cap al lloc on ens toca estar,
cap a la direcció que emprenem
cap a la lluna dolça de després,
cap a la salada ona de cada mar,
cap a les llàgrimes d’alegries,
des de les rieres cap a l’oceà,
des d’aquí fins a cada costa,
quan arribarà l’hora de salpar?
***
El pensament positiu
Potser no en som sovint conscients
de tot el pensament positiu i viu,
a voltes el pessimisme ens va atrapar
i és segur que mana a masses ments
però no sé com dir-te que és una etapa,
una època més, res més, un sol instant,
curt o llarg en el temps, ràpid o lent,
potser és l’alegria o bé és el lament,
de tot s’aprèn, i si la vida és un sospir
potser som l’instant momentani de partir,
trencar murs i cadenes per tornar a ser,
gaudir de la vida i saber viure i morir,
més enllà de l’existència, donar la mà,
pels ancestres i pels que han de venir
i aquesta poesia no vol dir res més
que tot allò que amaga, el demés.
***
No sabíem res de la negror de la nit
És cert, no sabíem res de la foscor,
molts dies els vivíem en plena claror,
ara que la ment arriba a besar la llum
es fa difícil veure la foscor de la nit
i anem fent passes cap al darrer delit,
com unes notes dins d’una altra guitarra,
com els dits que s’enfilen pels màstils
així em vertebrat el pes de cada llei,
em fet del camí un seguit d’engrunes
i entre les afirmacions i preguntes
extreus un gest fet de segles i cendres,
saps que ets el fruit de darrera ofrena,
com aquestes ganes meves de veure’t,
passades totes les negrors i les clarors.
***
Més valen mil ocells volant…
Que no pas un ocell a la mà,
més valen mil ocells volant,
dibuixant esteles de colors
al cel que comença a asserenar
el cor i el cos, la matinada,
quan la lluita reneix i vibra
ara que ens estimem a poc a poc
i ens estimem des del final,
fins al començament, la ment,
no estem aquí per perdre-ho tot
més aviat per deixar volar,
per deixar ser i deixar viure,
no cal posseir, no cal tenir,
potser només ens cal la bellesa
de veure el cel ple de tendresa.
***
Passen les hores i tu trigues en passar
Trigues en passar, com si no hi hagués temps,
com si l’haguéssim perdut, com si s’esfumés,
no hi ha tornada al món que podríem viure
si abans no fem les passes per assolir-lo,
aquelles passes repetides entre els versos
i que veig en tu, quan passa el temps i tu no,
potser serà la matinada de les ànimes tèrboles,
potser seran els meus dits cansats d’escriure,
la meva ment com un lament va desfent el cant
mentre t’amotines en trinxeres que creiem caure,
ara que sento el batec del teu cor a la distància
em desfaig en elogis cap al teu cos fet de segles
i camino pels paratges d’aquelles memòries antigues
per veure com n’és d’enigmàtic el moment a viure,
el veig en esferes de vidre sota les teves mans,
és la màgia que ens reclama quan tot és viu,
és la tendresa de la besada de la primera trobada,
un vers dolç dins la grandària d’aquest món,
un poema o una cançó dins aquest univers de colors.
***
Els versos d’aquest matí viuen del verí
De la mort, viuen de la mort, aquests versos,
viuen de la manca de vida, del cos cansat, nu,
de la bellesa de la rosada en un matí de tardor,
en la tranquil·litat de les passes mai cansades,
en la dolçor del desgavell del cervell ja vell,
en la joventut de tenir-nos malgrat el temps,
en la vellesa de les hores que passen ràpides,
lentes, tan se val, tot és a la vida dels ulls,
en el breu perfum de quan passem per un carrer,
en la saviesa dels pètals de les flors primeres,
les del primer anhel, les del primer alè, viu,
potser per això la calma ara dicta i ens escriu,
des d’una talaia més lluny del dolmen i el bosc,
ben endins de la platja del somni primer i nu,
en aquestes voltes que donem per les places,
els versos d’aquest matí viuen del verí.
***
L’angoixa del límit no deixa veure noves sendes
És angoixant el límit i vessem mites antics,
com si així desféssim de tota puresa l’imprevist,
ara que la poesia és com un treball, ja diari,
i que no hi ha festa que el teu cos no reclami,
ens anem desfent en afalacs per ser més vius,
si mai acabem amb un comiat serà la primera porta,
tot un univers davant nostre reclama una solució,
potser serà la primera o bé la darrera, seguirem,
i de tant com versarem vessarem mites a deshores,
veient-los morts en la nostra memòria ja dissolta,
com si mai no haguessin viscut, ni a l’adolescència,
així l’efervescència serà química, física… ciència,
d’ella extraurem el primer i el darrer poema, cecs,
sense ulls i sense tacte, potser veient el desastre,
l’angoixa del límit no deixarà veure noves sendes
i tant és així que començo nous camins per veure’m,
per dins, per aquella part que tantes vegades amaguem,
per aquell costat que ocultem, ja bruns de nit i vel,
com si no hi haguessin més estels al tendre i dolç cel,
veient l’astre de foc taronja o vermell abans del blau
que la lluna quan cau ja té la bellesa dins el vestit
i si es despulla ho fa com un arbre que perd les fulles.
***
El rebost que travessa el cor de cop
El rebost de les àvies era un indret únic,
allà cabien tots els aliments per l’ànima,
a voltes hi entràvem i en sortíem plens…
de dolçors i abraçades, de jocs i miralls,
ens veiem infants en el reflex de l’espill
i podíem sentir el batec sota les sines,
enganxats als braços d’elles tot era màgic
sempre donaven tot l’amor que esguardaven
i era un encanteri que venia de cala i bosc,
de casa i jardí, de carrer i de plaça, arreu,
arreu es sentia la flaire de geranis i roses,
ara que la memòria em porta a l’olor del pa,
a la sucrera metàl·lica, amb bonys dolços,
ara que el record em travessa el cor de cop.
***
Quan ens coneixem encara creixerem
Quan ens coneixem naixerem de nou,
encara creixerem malgrat fred i vent
serem el lament de les hores salades
de l’onatge enmig de cada tempesta,
serem el glaç incrustat a les pells,
el gel que es cristal·litza endins
de les pedres i dels glaçons trencats
però per damunt de tot, vencerem…
el pols a la vida i creixerem, purs,
caldrà refer cada camí i fer drecera
per veure que encara hi ha sendes
per on podem transitar, coneixent-nos.
***
El nèctar com a solució final
No cal parar-s’hi a pensar, nèctar dolç,
com a solució final de l’alquímia fresca,
de la que alimenten flors del paradís,
Déus i nimfes, mags i magues, fades,
desarticulen el verb, la paraula, tot,
és un fet que al final tot és nèctar,
plaer intens, dels sentits fins l’infinit,
tot és als sentits, als dits, dins el llit,
per això l’univers confabula i s’estén,
s’entén, amb les dolces mirades,
retina enllà, pupil·la encesa i dispersa,
tot són imatges i el sexe és el nexe,
necessari per fer del tot un reclam,
més enllà del que veiem i sentim,
ho és tot, nèctar i gaudir intensament.
***
Tot comença i acaba en un mateix
No hi ha marxa enrere, fem el pas,
la veritat és com una mentida feta,
al revés, a la inversa, tot és rar,
tot comença i acaba en un mateix
i quan la certesa neix i creix
anem fent passes cap a l’univers,
no hi ha mentides i som condemnats
a viure la vida que viuríem sols
si no fos per la companyia que fas
ara que l’empresa de les poesies
comença a vertebrar versos muts
i les paraules no surten dels llavis
farem diàlegs amb mímica, si cal.
