(Portada de @sepiaalajillo)
***
Veient l’horitzó
Avui corro sense pressa, avui veig la mirada perduda,
els fulls en blanc que han quedat, em miro l’infinit amb la mà al cervell
et veig savi i etern, et sento arreu, el teu somriure captiva el nostre temps,
amb tendresa, confiant-nos mar i cel, entregant-nos tot allò que ens fa lliures.
La vida ens ensenya les passes a fer i aquelles que mai no farem, seguim eterns,
la velocitat de la llum és la mirada del cargol, no ens calen anys per a sentir la llum endins,
no ens calen les mirades esquives de les nits, no ens cal tot allò que podríem aprendre ahir.
Ara ja és d’hora per a tot, el món desperta, ara és el temps de les estrelles, veient l’horitzó.
***
Quan no tenim por
Cap misteri ens és vedat, cap secret no ens manca, encara que ara no els veiem.
Misteris i secrets concrets, rema les ones la memòria, que s’estén amb fura, dolça.
Els records són al cor dels pous, en ells hi dormen bruixes i bruixots, neixen, entre bombolles de sabó.
Segons som ens mirem la vida, segons com entenem els segons, el temps s’atura i sorgeix la sort.
A l’hort hi trobem or vermell, senzilles pinzellades d’acer, d’argent, entre el paller.
Allà on llences el teu ser, res és més que no pas res i no ens atura el vers darrer.
A les darreries del darrer vers encens l’encens i el roig venç.
Quan no tenim por tot és or, tot brilla arreu de l’illa, l’illa que duem al cor, d’or.
I tothom té un trosset de vida, un cos, un tros i sort, nu sóc, nu, i ets, ho sé, a la mina del darrer bes.
l el teu cos amb el meu n’és un de sol i no, mai, mai no tindrem pas por, arribarem a rem al mar etern.
Mai no tingueu por, esperits del bosc, l’ésser humà es transfigurarà, arribarà a encerclar rotllanes de pau.
***
Esperant la trobada alada a plaça
Esperant el teu bes de mel, esperant els teus braços al vent,
esperant el moment, temps al temps, esperant la teva mirada roent.
Esperant l’espera lliure, la terra plena,
l’estat pur, esperat futur, de llum dins l’ànima.
Cor a les mans, de senzilla vida, encens el temps,
amb l’espai concret, llences les llances abans de ferir-me.
Ets l’espera i el moment màgic, àlgic, l’àlgebra és d’algues,
la seva matemàtica ciència, la consciència erràtica de les ànimes preses.
Mi hagués imaginat el teu vers,
el teu bes, les teves mirades,
mai no hagués imaginat l’inimaginable,
encara que et cerqués entre els versos,
ara ets l’eterna calma de la vida senzilla.
I encens els meus dies amb l’esperit, que mai no ens fereix,
és fera del demà, a demés és més que res la nit immensa.
Esperant la trobada alada a la plaça,
així és com resta el meu cos abans de res,
abans de cansar-se, abans de salpar, de partir.
Trobaré la sal després de morir, tornaré a sentir la nostra vida,
sense patir per la nostra mort, ella espera,
vella i llunyana, tot el que sembrem avui.
***
La consciència sembra
La consciència sembra instants nus, gairebé mai presos, som cada llum.
Cada bri de tendresa al cor encès, encens els meus dies de solitud.
Sol a sol he descobert el nou món, mon nom s’ha obert als teus ulls.
De vegades declinant invitacions he cercat el parany a cada pas.
Saps que sembrem vers a vers, saps que la nostra vida no és de la gent.
Ni a corrent, ni a contracorrent, si correm massa saps que no naixem.
Corren les venes daurades de la sort, corren entre corriols que neixen sols.
La consciència és paciència, és la solució a l’essència.
Abducció i correspondència, vetllarem per les hores lentes.
La consciència sembra el no anomenat, mentre el món s’omple de cales velles
i dins d’elles hi ha mines secretes, caus profunds de tresors de sort.
Mira enfront, al front de les matinades, entre elles i les tardes hi ha cada llum.
Llum al moll de l’os, sol a sol, llum d’argent dins el sentiment.
Els dos volant lliures, els dos volant sols.
Ens trobem on brota la son de la mel,
ens trobarem a l’or de cada moment.
***
Entre tants instants
Entre tants instants hi ha la mar, entre el ram d’ones, una sirena.
Entre tants tentacles hi ha la fera, d’ella fugim mentre no ens cega.
Els seus vèrtexs ens volen presos, els seus extrems són trams eterns.
Ens ressegueixen de per vida, abans no els hi arribi la mort.
Són feres fetes de frases velles, de mots antics caiguts a l’oblit.
Entre tants instants ets més lliure, lliures les hores diürnes i dorms.
Dorm l’or que no tem el temps, les brúixoles daurades són les ones.
Entre tants instants haurem après l’amor.
Entre tants instants haurem après la sort.
Entre tants instants capaços de canviar-ho tot.
Morirem un cop més, abans de res, morirem mentre entendrem el vers.
I naixeran noves albades a les tardes, entre tantes terres mig trobades.
Entretant, tantes imatges nues encenien cada cala, bruna i nua.
Ara ja som més a prop del pop d’or, els tentacles de la fera són mineralitzats.
Analitzats són els atzars, entre tantes vides.
***
La guerra no és eterna
Bells auguris dansen, d’ençà som aquí, bells auguris de vells savis, de druides,
els bruixots del bosc dansen arrupits, entre el rierol i el corriol, fent amics.
Ens diuen que la guerra no és eterna, que hi ha un horitzó de pau als ulls,
que el cos i el cor veuran cada llum. La guerra no és eterna, serà un fet.
La desgràcia de la democràcia, destruint la bellesa dels dies,
esguerrant la pau adormida, és un estat de poques mides.
Mesuren guerrilles urbanes, llencen coets i granades,
desgranen estels de sang a nenes i nens, petits i petites.
La guerra no és eterna ni ho serà mai, anirem a rem pels camps i els sembrats,
brotarem alliberats abans no sigui tard. Serem el segle viu de danses acrobàtiques.
Fondrem l’armament per fer vehicles de sol i vent, d’energies que es renovaran amb cor i cervell,
en complerta harmonia amb el món, sense ira. Ara que ja sabem com la pau ens guarirà.
Desertem en deserts certs de llum incerta, la bellesa del gest és a les paraules lentes,
quan el somni sigui de totes i cadascuna, quan despertem dels malsons, dansen sols.
La guerra esguerra trobades clandestines, amants i amor,
totes les imatges sentides, a mitges tintes no arribem enlloc.
Després de res serem un sol núvol.
Bloquen paraules lliures a les aules, ploraran alegries vives arreu del món.
***
Sense patir
Ahir el patir va sorgir, sense patir som forts.
Avui el patir no ve a mi, no vull sortir mai d’ara i aquí.
Sense patir veig el teu cos,
la seva absència du la presència.
Tot és màgia blau marina de cel de tarda,
quan danses entre núvols, nus, quan vols.
I quan pots ja res és por, tot és d’or i quan riurem no hi haurà pobresa.
Sense patir, repartiment de la riquesa, sense patiment, tot és pur sentiment.
Ment a ment, roent instant candent, sense patir vull sentir, viure, estimar-te.
Mar a mar, el timó estima les ones, és el timó qui anul·la la mancança.
És esperança feta de l’illa de calma, és vers encès aquest sentiment.
Faré gerres amb figura de versos, sense patir, serem com abans d’ahir.
Quan el passat mirarà el futur somniat miraré dins les mines un instant imaginat.
I aquell instant em durà als teus ulls i serem bruns i nus, humits, senzills.
I serem el mirar de cada nan i serem el mirar de cada gegant.
Engegues les paraules amb el foc, s’encén la meva nit arreu i enlloc.
Amb tu vull viure, pau després de la guerra, ja no patirem.
***
Sé que som un sol mos pel món
La seva boca té gana,
la seva boca és la teva boca.
La meva boca té gana,
la meva boca és la seva boca.
La teva boca té gana,
la teva boca és la meva boca.
El cor de la terra és una sola gola,
dins d’ella hi cap tota la nostra sang.
La nostra sang és a la boca del llop,
de la terra lluenta que teixeix els prats.
Els prats que s’enfonsen, dins la boca,
la teva boca, la seva boca, la meva boca.
Boca de la terra, que brama i ama,
estima com un vell estómac mut.
Sé que som dins la boca terràqüia,
en ella l’anarquia és arcaica.
Som un sol mos pel món,
només un lloc on trobar-nos.
Torna la treva, és la teva treva,
torna dins els volcans de foc.
Dins d’ells hi brota la sang del món,
l’ésser que jeu sota els nostres peus.
Un ésser fet de necessitats encobertes
que vessen als llibres secrets i amagats.
Uns llibres de portades i fulles obertes,
com és imaginat, desitjat, anhelat.
Som nou tom, lletra i puny,
un nou mot, movent la fi.
Som a la boca del món.
***
Jeu on seu el teu preu
El més crític dels críptics jeu on seu el teu preu.
L’artista més purista és guardonat per la creu.
El preu que paguen ells és d’un valor que no val or.
Val i roman estès aquest teu primer vers.
Jeu el seu cul el ric esquifit mentre posa fi al seu límit.
Agonitza la glòria trista, trivialitzada la visita assentida.
Peus de plom al llom del món.
Un fascicle sense cicle, sense principi ni fi.
Un precipici de lletres, tres cometes i una el·lipse.
Un eclipsi eclíptic, un vell tort et mata.
Vares deixar una estela, un vers que deia com erets.
Ara la missió és anul·lar-te, la teva força, la raó crepuscular.
No hi ha tornada al món viscut abans.
Et ceguen, et perden,
et sents pres, res és el mateix.
Posen el teu preu on hi jeu el vell.
***
Cauen les paraules a les cales de l’amor
Cauen els silencis entre les roques i la mar,
cauen les paraules que mai vàrem dir abans,
es desfà la tarda dins un vers dels teus llavis,
mentre s’adormen les imatges dins el teu bes,
s’aturen les passes ja cansades de les nits,
quan abans cercàvem brases enceses, ara,
després de tot, som l’ombra justa del vent.
El present es fa de futurs que, ja imaginats,
ens retornen al passat fet de tranquil·les feres,
que mai no ens governen, mai ens governaren.
Ara tot és present fet d’imatges enceses i mudes,
res no ens diuen al dir-ho tot amb un sol gest.
Gestem terrenals somriures, fecundats endins,
quan aturem les paraules que cauen a les cales,
escaldades entre sorra i sol, aigües i somriures.
Les roques tot ho diuen, entre sal, sol i vides,
enteses com a cales esteses a les platges nues,
que tranquil·les passen entre paratges i onatges.
Cauen les paraules a les cales de l’amor adormit,
entre la nit i el vers encès de cada nit, vivint lliures,
alliberats els llibres quan no són lliures i no vibres,
quan segueixen les normes estrictes de rares vides
i t’ho mires, clar que t’ho mires, la bellesa és al mar,
a la mar que s’ho mira com tu també t’ho mires, sí,
així, com ho veus i també ho vius, com a un paradís,
al teu pis, a la cala en calma, a la mirada de lluna bruna,
a la mirada del sol encès que es presenta sense avisar,
sense voler mirar, sense voler sentir ni patir, volant.
Respirant lliures de llàgrimes vives que encenen la nit,
quan les paraules dansen deslliurades a les cales nues
i somnien les imatges preses de les illes lliures de fums,
veles esteses a les mars eternes ens tornen al nostre món,
el nostre món és només un instant comprés entre tu i el cor,
entre el cor i jo, entre el cos i el cos, plens de joia i amor.
Només ens caldrà esperar un altre matí per veure la mar,
les costes esteses entre roques tranquil·les, fetes a mida,
pel peix i pel pop, pels nostres peus molls i xops, marins,
endins, somni profund d’un nou vol, estès entre núvols,
quan volem dins les paraules que cauen damunt la cala.
***
Més que paraules
Més que paraules, les poesies,
molt més que paraules, poemes,
que no ensenyen ni són lliçons,
són raons on veure llunes i sols,
en companyia de les lletres lliures
que dansen obertes per les places.
Que obren els ulls entre arbres i cadires,
que brillen com ho fan les faroles enceses,
entre el vespre i la nit, entre les imatges,
sempre fidels, metàfores de la llum captiva.
El faraó va preferir l’or al secret etern,
la creu i les escriptures donaren el rèdit,
inèdit, estèril, de lletres i llibres sagrats,
entregats, oberts a les idees més belles,
eternes com les danses de les cavernes.
I potser ara es pensen que hem acabat,
quan tot just hem començat a dir la veritat,
allà on siguem seguirem posant les pautes
seguirem donant les ales a l’alquímia,
mimètics i simètrics, som el vent del bosc,
som el rierol com baixa, som la mirada de la tarda,
com una bella alba i una dansa de la lluna entregada.
Són més que paraules, són molt més que frases,
que versos encesos, és molt més que el què dic,
que tot allò del que xerro, de tot el que parlo,
és molt més del que dic, és més que la realitat,
no és ciència ficció, no és una lluita estèril
i el temps dirà si encara és una època poètica
o si els homes i les dones ja no volen impremtes,
on es manifestin les lletres lluentes i negres,
potser no seré el poeta del poble somniat,
només de la ciutat anhelada als teus ulls,
del poblat coster, miner, llaminer i brau.
Bales perdudes per les lletres ensucrades,
les seves satàniques majestats són pedres rodant,
són rodes roges i negres dels rostres foscos,
de les mirades de les cabres alades,
que travessen ments i muntanyes.
***
Somnien les deesses
Somnien les deesses mai preses
de les places enceses cap al sol,
que riu entre matolls i marges,
somnien les deesses dels teus ulls,
somnien sense venir d’enlloc
i bateguen les ales més anhelades,
sempre somniades, adormides.
Adormides per somniar despertes.
mentre espero arribar a tu
sense presses ni neguits,
sense res entre tu i jo.
Poc a poc fem el destí,
poc a poc seguim el camí,
treballant sense pensar-ho,
treballant i lluitant arreu,
sense venir de més lluny,
sense venir de més a prop,
sentint-nos lliures i fidels,
sense voler tornar on érem,
fent i refent el verb somniar
amb la tendresa dels llacs,
que reflecteixen els ulls humits
d’alegries complertes, enceses,
senzilles i obertes, fent la nit,
el desig, la màgia endins,
quan encara no queden
més marges pels senzills,
quan no queda més verí,
a les copes de les velles,
a les mirades de les belles,
deesses, que dus als ulls,
encesos com fanals oberts
al món que els espera,
més enllà de les imatges,
hi deixo les ànimes,
enceses pels paratges,
que es fan amigues
de les formigues
que, anàrquiques,
ens miren i somriuen.
Les antenes, atentes, estretes,
com un fil molt prim,
ara ens connecten,
entre les danses,
els balls de festes,
com les imatges
somniades, alades,
que s’obren a la nit,
com un desig complit,
com un delit de segles,
que s’enllacen a les albes,
com unes belles frases,
de versos, donades,
abans les matinades,
entre valls i places
que s’obren al verd,
entre arbres i matolls,
amb els dits molls,
encesos al sol,
que ho escalfa tot,
sense venir d’enlloc,
entre aigües clares,
entre aigües fosques,
quan el passat ja no existeix,
quan el futur és el moment,
ja tant i tant etern i viu,
que es transforma en veu,
que m’arriba panoràmicament,
sistemàticament, telepàticament,
distància retrobada a les llunes,
apropament de ment i sentiment,
sense mentides fosques ni perdudes,
el lloc on estic hi ha les arrels del futur,
les sento, les notes, les previsualitzem.
I després de tot això ja no queda res més,
després de tot això ja no hi haurà marxa enrere,
ni tu ni jo la volem, més enllà del sexe,
a la vida hi ha somriures programats,
però sobretot hi ha màgia i sinceritat.
Les paraules que s’enllacen a les places
són noies alades, deesses, als meus ulls,
són llums llunàtiques que s’aplacen
sense saber quin serà el seu futur,
quina serà la seva màgia als teus ulls.
tu que pots, que ara fas el cor fort,
has de saber que m’hi aferro com un anell,
ja fos, entre el foc i el sentit més ardent,
no sempre podem ser forts i tu tens la lluna,
tens la bellesa eterna de les albades lliures
que declinen copes i ampolles plenes de ginesta.
De rosella roja i pedres precioses, harmonioses,
que s’adormen sense pistes ni secrets, sense contrasenya,
obertes totes les intimitats als ulls de les estrelles més belles,
alades danses i estels glaçats, que es desfan a les nostres mans,
senzilles com els imatges dolces dels carrers sense corbes,
que enllacen pobles i poblats, ciutats i cases quasi oblidades,
d’aquelles que resten a les muntanyes llunyanes de les trobades,
quan els espirals són els sistemes de les macro organitzacions,
custodiades per les deesses deslliurades que duem al cervell,
tan jove i tan vell, com el d’una nena o d’un nen, sempre desperts,
absorbint o simetritzant els estímuls, com cúmuls oberts a les mans,
dels gegants i els nans, que són els bruixots savis del demà.
I tu ets la deessa perfecta, dins dels cels de núvols blanquinosos,
entre el blau més feliç, les veritats estan servides, en calent,
ben fredes, com les barreges antigues que ja acaben.
Barreja’m, com si fos un somni ben etern
que travessi qualsevol infinit volàtil,
que travessi qualsevol somni encès,
que travessi fronteres i muralles,
que travessi els meus ulls i el gel,
el foc i els inferns, qualsevol cel,
les druïdesses estes són la llum,
les bruixes i les diablesses són les ombres,
que s’endinsen entre els peus des de la terra,
que ens donen ales roges per caminar cap a l’univers.
Somnien les deesses i tu ets tot el meu somni encès… Etern.
***
Sorral de somnis encesos
Sorral on s’amaga l’or, fet de poesies i ensenyes,
belles senyeres esteses, ensenyes de senyes anyils,
any a any vessant suc a mil·lèsimes, milers de panells
quan ells no hi són, les pagesies no són misses submises,
ans tot el contrari, que ve a ser el bes a bes, somric,
mai no és tard, torno a començar, estrany refrany pel demà,
amb poms i panys, paranys, estranys afanys de lleons i cadells,
de crims i canons, cànons en nom de qui, de què, d’on?
On sinó, si més no, només a ser, res més, sempre eterns,
entre les terres secretes de concretes fites eclèctiques,
entre l’eclipsi de fisonomies com mòmies momentànies,
que fan circuits elèctrics d’aranyes, als arenys de les trobades,
arenals d’arenes fines sense regnes ni comtesses, sense lleis,
sorral de sorra d’or massís sense compromisos ni misses,
sense copes ni fortunes, sense bastos, astres alats
que ara són piques concises de vers madur i clar,
prou violències i pas al món de les estrelles,
elles dansen alliberades, amb perles,
a cada lloc, les filles de les illes,
amb túniques secretes, ocultes
que encenen el vers i la calma,
al soral dels somnis mai morts,
al sorral de l’alliberament.
***
Sense escletxes
Vivim la foscor, només junts, vivim a les fosques,
el dos a dins, sense escletxes per la llum.
Sense deixar filtrar res, impermeables a tot i tothom,
sentint-nos tan per dins, així com per fora, arreu.
Ens donem la llum i la pau, ens donem dosis de tendresa,
sense preocupar-nos d’administrar-les, sorgint i ressorgint.
Entre primaveres d’estiu, vessant lliures entre l’instint,
recuperant la respiració, refent tots els camins.
Veient-nos lliures i plens, ben purs, ben junts,
ben oberts, del tot transparents, dins el vers.
Dins el vent que emergeix lent, a passes rítmiques entre els dos,
convertint cada instant en un sol moment únic, capaç de canviar-nos el món.
Tot pren i reprèn un nou color, un nou món, als nostres ulls nus.
***
Tu ets jo (I)
Tu ets jo, la tornada, tu ets jo, vers exacte,
tu ets jo, la dolçor, tu ets jo, la mirada.
Tan purs, tan sincers, tan planers, tan endins,
un sol cor, un sol cos, una sola manera de ser-nos eterns.
Tan junts, tan propers.
Ja no hi ha marges quan ens aturem als límits
que mai no hi són, que mai no els sentim.
Perquè ens estimem, tan eterns, tan complerts.
perquè ens volem, dins els infinits habitables.
I aquesta força és la nostra màgia,
tu ets jo, ara i per sempre.
***
Em cals (I)
Em cals, com una guspira, em cals,
màgia compartida, em cals, vers encès de foc.
M’animes l’ànim, mimant-me, encenc el cel,
cuidant-te, mirant-te, despullo els núvols per sentir-te.
Ets la musa i la fada, ets el més dolç embruix
que ara ve a trobar-me, espurna bruna de l’univers.
El lleu dolç instant de mel, el ventre de la lluna eterna.
La tornada al meu cos encès
al nostre cor ben obert,
fonent-se, cos amb cos,
el moment ja és etern.
Em cals, et preciso.
***
Un tros de sort
Un tros de sort ben nu,
un tros de la teva sort.
Un ram de mar roent,
un cant de cel al vent.
La tendresa de les onades,
els somnis de les matinades.
La partida a un destí establert,
el verd de la mirada més dolça.
Un tros de sort dins la dansa nua,
quan la calma encén les mirades.
Dolç embruix tan sentit cap a la llum,
mullem la millor llavor per alliberar-nos.
Ja lliures, encendrem la màgia de la llum,
desitjos de germanor que germinen a les mines.
L’alquímia del bes va quedar enrere i encara dura,
amor contra odi, sembrant la pau arreu del món.
El teu nom és la ensenya de la mar en calma,
les cales de la memòria encenen la teva màgia.
Els llavis perduts entre horitzons plens de raons,
raonem i onegem anàlisis extrets del futur somniat.
Si abans el somni era ple de tu, ara ja és amb tu,
el teu desig és el meu desig, plena màgia compartida.
Arribarà el dia de la màgia llunàtica, plena de llums,
de llumetes enceses entre les veus vives dels llimoners.
Encara que podria ser mentida, ara entenc tantes tendreses,
encara que podria ser un nou batec d’ales liles ara ja em mires.
I la sirena és al fons dels teus ulls de turqueses profunditats,
de tant en tant ens arribarà el tros de sort que tant ens cal.
Un tros de sort que no pertany a ningú i ja és nostre,
tothom hauríem de tenir-ne una part, de sort viscuda
-I imaginada-
***
Un vers encès mai no dóna turment
Mai va donar cap motiu per no alçar-nos,
la lluita sempre ha de ser rebel, tot encès,
el vers i la veu, la tendresa i tota la nit oberta,
els teus dits acariciant-me l’ànima dins les mines,
que sovint oblido, si abans no apareixes i em mires.
Dansen les algues damunt les aigües que mai no s’estanquen,
dansen dins de rius, pantans, estancs, que mai no se’ns obliden,
els tenim a la memòria d’un futur sense melangies, tampoc enyors.
ara em veus, veus la meva veu, escrita i descrita, escriptura antiga,
mai no vista, mai no sentida, som les ombres de les obres dels temps.
I juguem entre sorres daurades, entremaliades, melindroses com elles soles,
que se’ns escolen entre els dits i les natges, a les platges mai no imaginades,
que ens transporten i ens trasmuden a les infanteses dels nostres dies suaus,
dolços, com les mirades alades de les cales sentides, viscudes, insubmises,
entre mines i càntics mimètics que ens deixen les intermitències dels vents.
Quan véns s’obre la flor que m’esguarda el cor, com un roc fort, sol a sol,
mirada a mirada, dolça lluna acrobàtica de sentiment latent, ardent, present.
Sense les sistemàtiques matemàtiques dels torturadors de nombres vermells,
amb tots els camells caminant mentre somnien mines marineres, de foc roig.
Quan véns el vers encès mai no es turmentós, mai no ens fa mal ni ens en farà.
Ara que encara podem trobar el sentit de totes les onades,
ara que encara som joves, vells, infants i eternament fidels,
ara que les instantànies formes del vent són acrobàtiques,
que trobem entre el lleu vent i la calma de l’aire encès,
sencer, entre la teva mirada i la meva, la mirada de lluna,
de mar, de riqueses seques que no ens duen enlloc,
que collen els nostres collars a les mars dels somriures,
quan els rius paral·lels es troben i convergeixen vers a vers.
L’univers resta encès, el vers el tenim escrit als llavis,
xiulen músiques dolces les aus dels somriures viscuts,
viuen les deesses del coneixement dins les partitures,
postures sense premeditació allà on neix cada acció,
on naixem i fluïm, on creixem i construïm, futur i somnis.
Som la part proporcional d’un poema fet d’anys i de temps,
temperatures diürnes i nocturnes ens tornen a encendre l’ànim,
mina a mina, animes les imatges imantades de les meves ànsies.
***
Mines a la memòria del futur
Mines mimètiques mimades pel mim a mim,
per la imantada forma de les imatges lliures.
La màgia de la llum mulla els ullals que udolen,
que ja no ploren, oloren la pólvora encesa,
entre petards i castells de colors i sensacions,
celebracions entre eixos i nacions, per la nítida,
clara i oberta llum d’aquest nou i enigmàtic segon.
Són quatre línies dibuixades dins de quatre cartes,
que estenen filigranes, fetes de cors, trèvols, diamants,
piques altes d’asos i dames, reis sense corones,
coronant dibuixos encesos entre boira i vent.
La teva ment sense estímuls, somnis ja vius,
deixant que s’acompleixin els desitjos íntims,
mimètics i excèntrics, concèntrics, de la infantesa,
trobant-nos tal i com vàrem néixer, créixer, memòries,
mines que esguarden mòmies minades per les mirades,
dels cobradors de descobriments coberts per les presses.
Piràmides enceses damunt de pires fetes de segles i de dies,
somnies, mim a mim, mimètiques formes d’egipcis i fenicis.
El secret més ben esguardat és el tenir-nos, en paritat,
partint porcions i pocions, ja sense mesclar el possible,
per barrejar els impossibles, per possibilitar alquímies antigues,
mines simètriques als somnis de la memòria desmemoriada,
memoritzant totes les sensacions que ens arriben a la mirada,
mai trencada, entre tanques terrícoles, totes fetes a mida.
Del somriure i de la mirada una sola nova albada, sense badar,
volent deslliurar-ho tot després de la tempesta diabòlica de l’hora,
d’or i d’agost, al setembre de femella felina fina, filant files liles,
filant i perfilant per mines obertes, de tant en tant, sense esclaus,
ni al somni roig de robí ni la brillant illa, mai no limitada per la mirada,
ull a ull lluitem lliures, alliberant lletres i llibres, coneixement creixent.
Lluna oberta i encesa, cedint el pas a les noves nostàlgies, alegries,
sense al·lèrgies a les novetats vetades per les ments alienades,
sense pors a les olors íntimes que creen matèries i minerals,
mina a mina encendrem les belleses més secretes,
sense sectes, esglésies, sense ocultar les veritats,
amagant-nos als amagatalls més íntims, mim a mim.
Mimes les mines, la memòria del futur visualitzat.
***
Quan encara no sentíem el frec a frec
Quan encara no ens havíem vist,
quan encara no ens havíem sentit,
quan encara no sentíem el frec a frec…
Quan encara no podíem descobrir-nos,
quan encara no podíem estimar-nos,
quan no ens teníem, quan no ens veiem…
Quan les poesies parlaven de tu,
sense encara sentir els teus petons,
quan els poemes em feien imaginar-te,
més enllà dels versos encesos i la tarda…
Superat el somni més dolç, el més bonic,
ara em quedo amb tu, enllà de les nits,
sense timideses més enllà de les galtes,
roges i enceses, són la nostra tarda roent.
Estàvem allà on mai no ens podíem trobar,
si no fos per la trobada entre xarxes,
entre ports, entre passejos i terrasses,
entre missatges i massatges,
mestratges de mestres i astres,
tres tombs abans de besar-nos.
Nus, somniant, entre mina i realitat,
entre el “tot” barrejat i la llum màgica,
entre la marejada barrejada que acaba,
quan tot just neixes del meu son dolç,
són paraules escrites, més somriures,
més abraçades alades, somniades.
Somni encès de la bellesa feta,
somni encès dins les finestres,
astres terrenals fets de dreceres,
adreces que ara ens miren obertes,
terràqüies llengües entre aigües,
paraigües que encara no ens acullen,
entre el coll i el lloc, pluja llunyana,
que una nit d’agost es confon, llunàtics,
entre àtics, altius, enèrgics i màgics,
àlgics, orgànics, fets d’organismes,
després de tot, som el millor dels somnis.
***
Guarda l’encant
Guarda l’encant, guarda’t a tu,
seràs lliure per definir el futur.
Guarda l’encant i lliura’l a l’amant,
al somriure de l’infant, a cada afany.
Al moment just on respirar, estimar, gaudir, abraçar,
no és mesurable l’ànsia i la passió que em porta a tu.
Lliurant-me del món, camí, segle o destí.
I ara que torno a mi,
me’n adono del verí
que vaig deixar a l’entrar,
al voler escapar de la realitat
i sotmetre’m a tu per acabar oblidant-te
i no ser esclau de veritats i certeses…
esborren els ulls i les passions enceses.
***
Dins
Clarament intueixo la meva ment dins la teva com una,
dolça meravella, i m’hi reflecteixo tranquil·lament, sense pressa.
Per fer més càlida aquesta trobada, dels nostres llavis,
humits i tendres per sobre els murs, imatges, cadenes…
Per gaudir dels nostres càlids passats, aferrats a totes aquelles arrels,
de la terra que batega més enllà de tota regla, norma, marge o llei.
Pel combat de les estrelles
que giren i espiren sigil·loses,
ens miren, transpiren, respiren.
***
Com la mort, carregada de certesa
On em veus, com et veus, et canto a tu,
nit d’estels, que il·lumines cada infinit,
jo atrapat amb milions de dubtes dins el pit,
la mort amb veritats absolutes, carregada de certesa.
Condemnat a entendre’m amb ella,
a cada instant, directa, indirectament, ressorgint.
Com em veus? Com et veus?
Ella tot ho sembra, com la vida,
haurem d’esperar la calma encesa
per conquerir la màgia, per no dubtar
i enlluernar la certesa que il·lumina la màgia.
***
Al llarg dels versos
Al llarg dels versos he escrit paraules dolces,
paraules tendres, cruels combats, tragèdies,
i jo no vull dir un vers més alt que un altre,
pensar que res acabarà, ni llençar falses preguntes
al llac de l’obscuritat, ho som tot i res alhora.
És més que un fet, és una realitat,
em desperto d’ella per anar somniant.
Ara aprenc sense mirar -no és molt somniar-
Crec que torno on era, sense esperar res
que no sigui donat, oferir per transcendir ara,
aquí, de mi mateix, traslladar-me a tu, amb tu, pau, llum,
tantes vegades nombrades i ara, per fi, conjugades, estimades.
***
Fidelitat eterna, amor infinit
Fidelitat eterna entre ambdues parts,
ara ja no ens cal cercar més, enlloc.
Amor infinit, de llargues passes,
que s’enllacen abans de tot, de res.
Amor engrescat dins una poció estranya,
amor engrescat i la realitat ben rara.
Potser per no haver-la viscut abans
ara es torna del color dels somnis.
Somniem encara que no veiem
aquesta força que ens empeny.
Arribem on tot ja és transparent,
arribem amb el vent, essent fidels.
Ja no hi ha excuses, no hi ha trampes,
ja no hi ha pors, cap neguit, enlloc.
Estem junts, malgrat circumstàncies,
estem fets l’un per a l’altre, ben vius.
Guaitem l’horitzó i extraiem el primer plor,
cal desfogar-nos per veure’ns nus i purs.
La primera volta a l’olla va ser pel revers,
com la forma de fer reversible l’art d’amor invisible.
Visualitzem la llum que s’endinsa dins la discòrdia,
la concòrdia arribà sense cridòria, ulls de pluja i desig.
Fidelitat extrema, eterna, amor sense fi, infinit plaer,
compartit, els teus ulls seran el meu últim destí.
Ja no hi ha cartes marcades, em dónes el millor joc,
la nostra partida la guanyem tu i jo, els dos.
Possessió d’un tresor espiritual que ens cal,
possessió d’un secret compartit en silenci.
Acaben les barreges, el desenllaç és nostre.
***
Sé que llegeixes amb els ulls clucs
Obertes són les portes de la imaginació,
acció a acció ja no hi ha pas negació,
ets al cor de la marina més dolça.
Dolçament, ment amb ment,
sé que llegeixes sense ulls,
que imagines les mateixes línies.
Del revés, amb l’esperit mai mal ferit,
ets el traç de llum nova que ens reclama.
Clam a clam arribem a llegir-nos ben nus,
ens estimem com un parèntesi fet de nit.
Adquirim la rima al mercat de les ocasions,
hi ha rebaixes que pugen el valor de cada vers.
Sé que et llegeixo sense mirar-te,
sé que em llegeixes sense pensar.
Anirem allà on els rius somriuen
allà on allunyem totes les pors.
Sé que ets tu i no hi ha ningú altre,
sé que només pots ser tu, la més bella.
Sé que no hi ha ningú més preciosa,
no hi ha ningú millor, ja no cal cercar,
o trobar sense buscar, ets la meva vida.
Som llum, mullem cada ull com l’escull
i recollim el llinatge a cada onatge,
els nou nats seran la nostra calma.
Sé que em llegeixes entre línies dolces,
sé que ets dins els versos d’aquest matí,
que no hi ha cap límit dins les matinades.
Anirem allà on no hi ha més demà,
cap més demà que el descrit avui, l’escrit.
Escrivim junts unes línies eternes que brotaran,
que faran fruits clandestins i prohibits, per l’eternitat.
***
Fa temps va començar la lluita
Ja fa temps va començar la lluita,
fa temps que el foc ens fa més forts,
som la pedra pintada i la paret de la nit.
Fa temps que va sorgir la nostra lluita,
fa temps que férem barricades de pedres.
Ens vàrem veure dins els versos de la passió.
Saps que l’amor ho pot tot, tot és plaer i passió,
som part d’aquesta lluita, tot el món haurà de lluitar.
Som la part contrària d’una missa mai prou massa llarga,
una missa negra que se’ns torna del color de les tornades.
Quan ja no hi haurà lluita els nostres cossos es diran
tot allò que no diuen ara tot allò que encara callen,
brotaran les noves idees vingudes d’allà, del no-res.
No hi ha tornada a la lluita viscuda abans de partir,
amb tot som la part necessària per a vèncer.
Tots tenim la lluita als llavis de la tempesta, som el temps i l’espera,
som versos únics, encerclats per cercles de músiques vives.
Guaita que la massa no entén de minories,
que les tracten com a bèsties submises
a un joc d’interès fet de misses mig dites.
No hi ha volta que entengui la tornada,
no hi ha volta encara que no ho diguin…
I serem la vela estesa arreu del planeta i serem la lluita viva d’ales ben obertes,
digues si hi ha un món encara més dolç si no en sabem d’altres, lluita de pols.
Lluitarem, sí, com ja lluitem ara mateix,
lluitarem sense males mirades, estranyes,
lluitarem més enllà de totes les albades.
***
Lava de sang bullint (Cor terraqüi)
Lava de sang, cor de terra, cor de pedres, segle d’or.
Batega la terra, pels dos extrems.
Els fills alliberats connectats a ella.
Viu la terra la lluna vella, viuen els ulls el sol obert.
Vehiculats amb aire i vent, amb mecanismes vells.
Antics menhirs de sang, bullint entre terra i fang.
Lava de sang que bull, quan vols obrir els ulls.
Batec de pedres dissoltes, fetes fina sorra d’or massís.
Essència sense absència, la terra vibra sense pensar.
És abduïda sense barreja,
ja no em barreges, no et barrejo.
Lava de sang quan tots som dins, quan totes les pocions són servides.
Vida de traç encès cap a la llum, traç lumínic psíquic de ment de cristall.
Cristal·litzant canonades químiques, quimèriques mètriques enceses.
L’alquímia és joc de Deesses i Déus, Deesses i Déus que viuen i bateguen.
***
Tremolen els ulls, mig tancats
Mig tancats, tremolen els ulls, mig clucs,
s’endinsen a l’espai, tremola el cos, fet de foc i cor.
T’endinses a la nit somniada, t’endinses als meus ulls clucs,
els teus llavis es mosseguen amb un desig fora de mida.
Fora del comú, la teva veu, la teva força, tremola el món,
les cames, s’eriça el teu cel, el cel de la teva pell, plena.
Oberts els sentits dins les nits, dins les tardes, entre els matins,
espais oberts que tremolen amb un gest tan compartit.
Comparteixes cada part partida,
comparteixo cada traç traçat,
cada goig i cada espurna,
cada lloc, coll a coll,
abracem la lluna perduda
dins pentagrames antics que tornen.
Ulls de sexe, ulls de luxúria, ulls de mel,
ulls sentits tan endins de totes les nits,
ulls que sense parlar em diuen on som,
qui som, quin plaer fa trontollar l’univers,
aquest goig de joia sentida sense ressentir,
sense patir, expressió de passió matinera,
trempera de galtes rosades i roges suant,
sentint, estimant, sempre atents al vent,
sempre entre el desig més alt i latent,
sempre presents, escrivint-li al cel,
ara que mai més no serà tard,
ara que no és d’hora per estimar.
Ets la deessa mai prou cridada ni somniada, entre els versos i el desig
no podria entendre aquesta força que tens, que ara ve a trobar-me,
ets un cel rogent de foc i sang, sempre present, ardent, roent.
Tremolen les galtes, els ulls mig clucs, et mossegues,
em mossego, ens mosseguem, ens buidem… “Ui!” Ja.
***
Mines insubmises, per a tots
Mines insubmises al subsòl, subterrànies formes animades,
subterrànies i estimades per tots, mines de parts corporals de bèsties,
mines de líquids i fluids i secrets mig dits, mines insubmises al subsòl,
al sol, aquest sol es reflex de la bogeria, la bogeria sana que ens mana,
anem allà on som un nou sol, aquest sol del subsòl etern i alquímic
d’aquesta llum plena de màgia, aquest cor farcit de sang roja i clara
de la mina més somniada, més estimada, més nostra, tota pura.
Ets una llum perduda a l’espai, ets una branca d’olivera que es trenca,
ets el desig mai oblidat de la nit en calma, ets el somni encès de la màgia barrejada.
Ja saps que tu i jo no podem callar,
masses paraules varen oblidar la nit,
masses silencis van augurar la tarda.
I el ventre de la terra no té més nom
que aquest desig de topònims estranys,
quan no sabem com nombrar cada passa.
Quan entenem el traç del vers primer i darrer,
l’últim poeta escriurà un poema fet de filtres,
filtres electrònics i màgics, per a la terra,
per al sol que s’ho endurà tot, foc a foc.
Espiraliforme és l’entrada a la mina somniada,
espiraliforme és la forma de l’or quan no marxa,
quan resta separant ulls, pell, tacte i oïda,
la vista cansada és oblidada pels cecs.
Broten rètols de fusta on hi ha l’argent,
broten lletres que sagnen pels descosits,
dansen els ulls de les troballes amagades,
com críptics ancestres de mel, mató i raó,
broten mentre entenen cada mot de gel,
cada mot de foc, cada mot modificat.
Les mines han de pertànyer a tothom.
***
Barreja’m, et barrejo
Ja no quedaran més paraules a dir,
ja no restarà el demà, tampoc l’ahir,
ja no serem mai més la llum molla,
mullarem la llengua i els llavis
amb la saliva dels éssers valents.
Barreja’m, et barrejo, ja no queda res,
res més, ara, ara és el moment de sorgir,
rogent el vent és casa i devenir, atents,
atents a les antenes de les selves erràtiques.
Selves dins de cors barrejats i mai més separats,
ja no queda més que una màgica llum al fons,
ara que encara no entenem el tram i el ram,
morirà abans la terra que no pas el sol,
morirà abans la barreja per a ser eterns
i mai més no morirem, ben barrejats.
Les esferes televisives llancen missives,
massives són les coordenades de les ones
i segons com es manifestaven les idees
auguràrem grues i auguris a les portes,
bacanals eren les portes dissoltes,
dins les pocions sense particions,
si algú no assimilava l’entretant,
l’altre es debatia entre el bat a bat.
Llums roges a les mirades concises,
sense pressa descendien les vèrtebres,
els vèrtexs dels versos estesos eren ones,
on escapolir-nos del cop a cop, poc a poc,
les sagetes de foc són raons diabòliques,
d’amor etern, venent l’ànima al diable.
Quan tantes xifres conviuen i s’annexen
neixen noves xarxes fetes de trams teixits,
que teixeixen les reixes als bars de les xarxes,
esdevenint vents i corrents, cors d’or massís,
si som la massa asiàtica a les ments subliminars,
assimilarem símils siamesos complexos, fets de lliris,
allà on no s’aïllen les illes i són llatines les tintes
que escriuen i descriuen escenes obertes i enceses,
el cens de l’encens ple i pacient és una nova albada
a les albades deslliurades, lliurement, ment a ment,
sentiment ple d’ales liles i amables, ampolles blaves.
Encís concís de llamineres làmines,
sucre encastat de cristall prim i fi,
fina és l’ala gelada de la nit,
batega com una estrella de foc,
el cor és símbol de la simbiosi,
bot a bot, de bat a bat, dorm el sol,
d’argent, de groc-vermell roent i ardent,
ple sentiment, d’un sentir sense patir,
els dobles jocs i els dobles sentits.
Què sent l’ésser quan desapareix l’ésser?
Com vibra la llum quan es trenca la dolçor?
Quin és el verí fet de paraules que em va matant?
Barreja’m, et barrejo, ja som aquest cercle obert,
ja som aquest nou cercle, fet de llaminadures rocoses,
grans pedres de sucre dolç i intens, empallegós, difícil de digerir,
és el vers d’una trista cançó radiofònica encenent el meu dial mental,
quan les terres s’alimenten de publicitats impregnades de deliris visuals i mentals.
Ara que podem i volem cap a un món desitjable i imaginable, tot instant present,
ardents són les ales de les matinades deslliurades quan ens barregem tan eterns,
terribles les ales de les danses acrobàtiques, són un pas cap a la velocitat de la llum
i enllacem pàgines i mel, sense dogmes de fe que facin el camí ple d’errors visuals, mentals,
d’aquells que dansen dins una llum oberta als ulls, senzillament, ment a ment, enèrgicament,
obren les portes a les nimfes amagades rere les fades, foll és el calder de la barreja més barrejada,
esgotades les paraules, dansen nus els fills del caminar obert al verd dels prats alats i senzills,
entre les línies que feien cales i mapes de ruta, a través del món i la lluita, de l’absurda tornada,
caldrà anar a tallar el líquid allà on alliberen les illes el seu somriure fet de versos encesos.
Ancestrals, les besades són eternes, com llunàtiques les brases enceses.
Fem perfils entre fils i fileres de lletres obertes a les bateries carregades,
que es fan, entre fanals de vent bategant, sense massa pressa ni calma,
al punt just de les ventades que obren els porticons, port a port,
traç a traç i tram a tram, als lloms de quatre llibres alliberats,
mentre lleures dins les heures, carregades a batzegades.
Encens un nou pergamí, l’antic va fer camí
i celebren les bacanals de diables encesos,
les brases mai no sentides dels somriures,
som el fanal erràtic d’una llum encesa,
presa per la poca paciència de la barreja,
quan em barreges, et barrejo, barrejant la llum,
mullant cada desig amb vi vell, negre i antic,
la sort està llençada al sorral d’or de l’arenal,
les mines es repartiran, part a part, partint,
entre el part del nou nat amb banyes anyils,
que es barregen pels fils elèctrics o telefònics,
quan només són crits i veus de senzilles caminades,
aquest vers potser serà l’últim dels de tres pàgines,
potser encara no queden ales a les matinades per a ser raser
sense heretgies, herència de la inquisició i la creu,
creuen que encara està per fer el desig plasmat ahir a la nit,
planejant poemes com punts de llibre acolorits a les aigües,
serem vers encès allà on dansen les onades de les illes en calma,
clam a clam el camp s’omplia de gent cantant-li a les guitarres,
passats entre les estranyes bèsties i els malsons, la destrucció dels somnis,
quan potser als llençols blancs s’omplien de diamants perduts en el temps.
Ara que potser encara no fem el cor fort davant de les tornades,
quan ja les trobades són triangles amorosos al teatre dels somnis,
allà on es fan paràboles sense paranoiques tornades erràtiques,
erraren els ferros roents i els d’argent són fosos dins les fosses,
quan es fundaven les fundacions de tendresa, mans a mans,
crani a crani i tíbia a tíbia, esquelet a esquelet,
quan els ossos són fosos les fosses es tornen d’argent,
als ulls de la gent, pasta sense pesticides ni suïcides,
tampoc herois, places del dol profund en comú.
Quan ja són mines estranyes els versos del amor etern,
un dimecres, gairebé dijous, el diable va fer el pacte amb Satanàs,
-era el 06/06/06- i Llucifer amb el dimoni, el gran cabró amb Mephisto,
mapa a mapa anem descobrint. “Etern és el nou, nou, el nou invertit”.
Farem fang voltejats amb figures poètiques que anem escrivint,
com cales mediterrànies als marges voltejats després del sembrat,
serem llavor, quan no demorem el rem o el demà, serem qui ja som.
Eterns contrastos de tast estàtic que danses amb els teus escrits,
estàtic perquè vull quedar-me immòbil, dins el rumb del temps dolç,
broma de marines salades al sembrat de la teva pell, ple de formiguetes,
com si fossin quadres dalinians entre els països més barrejats, entre camps,
castellans, llet vessada entre el rosat de les maduixes i el travessar el cor poeta,
cor poeta, vers que neix del pensament amb pressa, mentre vesteix de dol el consol.
Sol a sol, amb ales brillants de negres figures polítiques entre les passes segures de la ciutat.
El Dow-Jones no entén de selves profundes i negres, dins de les clavegueres que vaguen,
com dues torres d’or que esperàvem, arma a arma, la lluita de la pau, cel a cel, sense recel,
alguns vagabunds són àngels estesos a les nits guanyades, a les barreges barrejades, al matí.
Íntimament neix el cant que brota entre les lletres quan ara mateix s’esgoten.
S’obren les comportes com portes plenes de línies concèntriques, mines enèrgiques.
***
Cantar-te un vers
Cantar-te un vers, endinsar-me a la mar.
Cantar un anar i tornar, cantar una cançó prohibida.
Cantar il·lusions com vides, cantar els somnis fugissers.
Encendre un vers entre brases sentides.
Quan els fils són fills de fileres fetes, desfilant.
Fil hipnòtic hipotètic espiraliforme, forma geomètrica resultant, vida canviant.
Cantar-te un vers, aquesta és la sortida, sort a sort canviem els mots i la vida,
cos a cos som el cor de la tarda que encisa, cim a cim, masses misses, submises,
la creu és un cos desdibuixat i un símbol que massa mal ha portat.
Cantar-te un vers, cantar a la vida, a la llum, a totes les coses, a la sortida,
a la sort, a la màgia viva, el combat de totes i tots els caps esclataran,
entre les partícules de vers encès faran de l’alquímia el darrer pas.
Cantar a les portes de les places,
al portal principal del principi de la fi,
quan cap ara és oblit per al demà,
i escrivim junts la vida en directe,
farts de tants passos passats,
passen les ales de les cases,
quan caminen entre les mines,
les minories manarien el món,
sembrant amor per allà on som.
Catximba selvàtica que ens veu vius.
Ara que encara és d’hora per cantar’l-hi,
demà marxaran les males mirades entre cant i cant.
***
O guardiola que esguarda la terra arreu, o enlloc
O guardiola de calders feta de metall clar o barricades a les barriades de les monedes,
o els bitllets salvats de la crema de Bancs o els bancs gelats de les places de ciutat.
O guardiola feta de segles entre escombres o entre deixalles fetes de desperdicis aerodinàmics.
O entrarem al vers amb un rem de mar matiner, sentint o tint a tint entrarem on les ales són dolces i amigues,
o serem la part justa proporcional de la nit immensa o no trobarem enlloc un dia sense sol.
O decasíl·labs complexos estenen vols erràtics o la màgica fura de les ones és el destí ple,
o arribar al cor de la tarda quan s’omple, pla a pla, al replà de l’escala de colors
o guardiola de sol i d’ones esguardant l’esguard quan guardar ja no ens cal.
O guarires les passes amb guspires esteses
o les barreges acaben quan no queden dies,
o quan no queden hores o minuts, o segons, res.
O ser després del raser de les matinades o estimades són les ones en calma,
o s’adormen les línies, abans de guarir-se o esguardant-se, endins, amb el vers.
Eterns o…
…una moneda brotarà del no-res, arreu del món,
una de sola, un cercle tridimensional, o no?
Tornant a trencar la guardiola inexistent…
On?
Oh!
O
o
.
***
Editat inèdit
Inèdit editat dins la realitat, la fantasia del poema no mor.
Queda estesa la mà del dolor, dins d’ella fa olor de mort,
és mà de governants que censuraven abans, abans de tot, abans de res,
censuren i capturen veritats, encobertes en mentides, falses i estranyes,
són xecs en negre que transporten amb els ulls i els llavis, el segells,
gesticulen sense recular, són eternes antenes de llum, brillants dins televisors d’or,
de robí, d’argent, de minerals corporals, cos a cos s’enterraran les il·lusions,
brotant arreu raons embogides, sentides, esglaó a esglaó, dins la casa feta a mida,
dins la mesura de tot, dins el tot complex, de l’absència del bes, de cada vers,
quan encara no hi ets, i adorms un sol vers amb la mirada que neix,
amb ulls mig clucs, ardents, que em cremen el sentit i el vent.
Et mimo com mai, ara mateix, per sempre l’univers creix i neix,
ascendeix de somnis profunds, animes ma ànima, mà a mà,
em mimes com mai m’han mimat, mim a mim,
onírica realitat, ben arran del teu pit, del meu,
encenent la flama justa, segura, que dura i perdura,
pels anals, per la història preuada del despertar,
del tot atents a les antenes platejades i inèdites,
aquelles que s’editen només a l’escriure-les.
***
Figures simètriques dins la mètrica
Figures simètriques, mimèticament es van encadenant
i desencadenant les paraules en un sol moment etern.
Present i fidel el teu estel és el meu estel,
les puntes de les estrelles són un bon motiu,
per sempre sentir-nos vius, entre niu i niu.
Ocells com som d’ales esteses, som la calma,
calmats com són els sentits dins la tornada certa,
dins l’encant del cant, de les cales adormides,
dorm l’enginy entre estratègies premeditades,
per una ment que va premiar un somni d’infant.
Figures simètriques, gairebé mimètiques,
que enllacen palíndroms amb rom i ritme,
amb la dansa del ventre, a universos eròtics,
vers a vers l’univers neix a la teva mirada,
les disfresses secretes de les mirades dolces.
Figures simètriques dins les mètriques certes,
cert és el ser que respira entre certes solituds,
el sol és un far encès per un univers que ja neix.
Creix un riu ancestral i neix dins una cova antiga,
testimonis en són els dimonis que escriuen línies,
brutals, serpentines, entre caus i coves desèrtiques,
que mesuren les mètriques, les formes concretes.
Figures geomètricament engendrades a les entrades,
que fan i refan uns versos, poemes, assajos, i més,
en un no res que es fa raser per a una única raó,
per a un únic ser, que sorgeix del no-res,
per a esdevenir llum arrelada al vers,
aquest que ja s’encén, vent a vent,
ventre a ventre, dansa silvestre
d’òlibes obertes i atentes,
a un pic de muntanyes secretes,
mimètiques i estètiques,
entre versàtils formes,
dinàmiques i simètriques,
mimètiques i siameses,
on comença i acaba el cant.
***
Sense escletxes (Versionant)
Viurem la foscor només junts,
viurem a les fosques, endins,
sense escletxes per la llum.
Sense deixar filtrar res,
impermeables a tot i a tothom,
sentint-nos tan per dins
com per fora, per tot arreu.
Ens donem la llum i la pau, ens donem dosis de tendresa,
sense preocupar-nos per a res, sorgint i ressorgint, entre estels.
Ens donem la llum encesa i concreta,
l’eterna i la valenta, la més ferma,
entre primaveres dins els estius,
vessant lliures entre l’instint,
recuperant la respiració,
sense claustre ni claustrofòbia.
Refent tots els camins,
veient-nos lliures i plens,
ben purs, ben junts, ben oberts.
Del tot transparents, dins el vers,
fora el vers, sense marges ni xarxes,
volant alt, deslliurant-nos de món i tot.
Dins aquesta realitat imaginada,
dins el vent que emergeix lent,
a passes rítmiques amigues,
convertint cada instant.
En un sol moment únic,
capaç de canviar-ho tot.
Tot pren i reprèn un nou color,
un nou món, als nostres ulls, nus.
***
Tu ets jo (Altre versió)
Tu ets jo, la tornada,
tu ets jo, vers exacte,
tu ets jo, la dolçor,
tu ets jo, la mirada.
Tan purs, tan sincers, tan planers,
tan endins, un sol cor, un sol cos,
una sola manera de ser eterns.
Tan junts, tan propers.
Que ja no hi ha marges
quan ens aturem als límits,
quan mai no hi són,
quan mai no els sentim,
quan mai no els veiem.
Perquè ens estimem, tan eterns, tan valents,
perquè ens volem, volem, dins l’infinit i aquesta força,
som la nostra màgia, pura, nocturna i diürna, duna a duna,
d’una en una, les llunes passen i no pregunten, tot ho saben, clar,
nítid, mirada d’àngels que mai cauen, que no es separen,
és la nostra màgia, tu ets jo, per ara, per després, per sempre.
***
Em cals (Reescrivint)
Em cals, com una guspira, em cals, màgia compartida,
em cals, vers encès de foc, m’animes l’ànim, mimant-te,
encenc el cel per mirar-te, despullo els núvols, cercant-te,
ets la musa, ets la fada, dolç embruix de tendresa,
que ara ve a trobar-me, sencera.
L’espurna bruna de l’univers, vers encès,
de caliu proper, el ventre de la lluna eterna,
tornada al meu cor encès, al nostre cor obert, al sol fidel.
Al nostre cor amb cos, el moment ja és etern.
Em cals, et preciso.
***
L’última de les barreges
Escombrant pols de diamant,
esponja de ment enganxosa
dins la presència necessària.
Allà on ens mirem sense mirar,
quan ens masturbem com el cel,
com un dels primers poemes sols.
I la solitud dibuixava absències,
l’essència que ara mai no es perd.
Trobades a les tardes marines,
quan més ens calien les barreges,
esteses les ales vertebraven la nit.
Com una dolça melodia de vent,
a contracorrent de tots els temps.
Somni intens de mel, somniant amb tu, embruix, ara que m’ets present i plena,
quan em sents ple dins teu, quan no mentim, quan ens sentim, estimant-nos.
***
Obrint i tancant portes
Era jo, obrint portes, eres tu, tancant-les,
passat que ja s’oblida, etern contrast de nit molla.
On l’olla s’endinsa sola, on l’ona és deessa i dona,
genial imatge nua als miralls escrits, mentre em descrius.
Cloendes a les frases, totes les dedicatòries, amatòries, permanents,
sense notaris ni notaries, t’enfiles, fent columnes, llargues lletres esteses,
que ja són nostres, pertanyen al sol, que s’ho mira i riu,
fent l’ullet a les estrelles de belleses esteses.
Per més que les notem, per més que les escrivim, mim a mim, traç a traç,
de setembre a març, de març a agost… Encenent les brases, esteses,
dins les antenes, parabòliques i diabòliques, ràpides com un escrit antic,
com un vent llençat al crit, com un ésser sorgit…
Entre vers i poema, entre els teus ulls.
Bruns de nit, màgica nit, llums de somriure i vida,
i ets tu qui escrius les línies obertes amb les ales esteses
de les belles idees, escrits magistrals que m’ensenyen i vetllen,
ulls turquesa, mirada de mel, ninetes d’immens univers,
cala trobada a la mirada, dolces ones d’aigua clara
que ara es fan de la nit joia, plena, complerta, eterna.
Mar endins, mar etern, darrer cor, darrer cos, final somniat, dolç embruix,
que mai no acaba, moviment endins, la nit i la tarda amaguen aquesta bruixa que escriu,
mig fada, que obre el meu temps com sirena desbocada, que obra i tanca portes,
futur i passat a la finestra, que entén les paraules que mai no s’entenen
quan declina la seva força psíquica al front, tot obrint les antenes atentes,
de formigues valentes, anàrquiques i sinceres, concretes, planeres, tot un goig.
***
Perfils com copes per barrejar
Es perfilaven columnes de versos, perfils que feien copes amb poemes,
s’encenien les brases de la ment sola, que transitava per avingudes nocturnes,
el passat ja s’ha tancat amb cop de porta, de vegades cal contundència amb un mateix,
quan l’univers veus que creix, entre els marges, i ara a la mar ja no hi ha xarxes,
tampoc trampes, ara que puc beure de tiges de boscos silvestres,
alimentar-me de lletres esteses a la màgica llum,
que ve a mullar-me el perfum, als llavis humits,
serem senzills, serem una sola illa de pau,
una illa de calma, entre la mar i la tarda,
dins l’ànima estesa de les onades,
seguint fent copes i gerres,
on beure i servir barreges.
Es barrejaven els encanteris, les metàfores esdevenien llum,
ara és màgica als ulls de l’any nou, que ja s’apropa, alliberant-nos de gairebé tot,
sentint, brindant, endins, la lluita mai no acaba, forces paraules formaren poemes i assajos,
prou instants van poder aturar-nos, cap no ho va fer, ara ja som mel.
***
Rituals satànics, càbales concretes (Numerologia)
Rituals satànics a les darreries dels convents,
conversos són els símbols extensos dels bruixots,
a les seves ales de negre comiat, entonen el so i el tro,
el cant, cada detall, cada amagatall, terra lliure independent,
de tota la gent, de tot convent, de tot clergue, de tots els estaments,
catòlics, apostòlics i romans, foteu lo camp, aquí no tenim rei ni estat,
Països Catalans alliberats, pastís repartit entre tant as contra as,
càbales concretes que enceten noves eres enceses, de guerra a guerra,
encens la foguera, deliri d’herba encès, a contracorrent del vers,
del diable corprès, de les ànsies de ser bèsties les idees,
creient que enganyaven a les feres amb càntics solemnes,
neix un nou sol nascut del desconsol de la terra trista,
desconsolada per a les mares soles que perden infants,
per a la terra solitària d’àries i àrees infrahumanes.
Torna l’enginy de la terra, la basca certa,
un crit d’amor i aliances on comencen les places,
pels carrers on tot es treballa i es balla amb suor.
Sou sor, nostra senyora dels pecats,
una imatge d’un arbre de fruits secs,
encenen les guspires amants del foc etern,
a les brases de les últimes comparses,
quan creien enderrocar o matar al gran rei.
El gran rei de les tenebres que teniu d’estat,
endiablades són les ales i les onades negres de la nit,
us engoliran els cervells, decrèpits vells de cervell mort,
els nostres vells bells entenen d’elles i d’ells, són senyal,
erràtica és la fe, erràtica és la justícia, una sola, nua i cega,
no hi veu, atenta a la bèstia roja de la fura eterna, que salta com animal
sorgit del no res, per esdevenir després… En una festa negra.
Aquelarres pels carrers i les places del poble antic,
del barri antic, del xivarri antic, fent mirades a la nit,
tindrem dies i rems, barques i onatges, per les platges,
onatges salvatges de bagatges, mestratges, trajecte a trajecte,
tram a tram, viatge concèntric i valent de la distància apresa.
No hi ha esclaus de res i us les empesqueu totes,
no sou mariner ni xarxa teniu, sou buit on es suïciden les vostres idees,
de tenir cervells vells de pols desfeta. És la força la renúncia completa o és la bellesa eterna?
Dansen les hores de les onze i els tretze, capelles eternes,
cap a elles, cal ella, a la cala on la calma fa sorra d’espera.
Mentre seguim estimant-nos
Mentre seguim estimant-nos naixem de nou,
naixem de nou i no ens preocupa res, la mort,
quan el sol i la lluna ens diuen tantes coses,
naixem de nou, ara, i una vegada més, després.
Mentre seguim estimant-nos ja és més senzill,
guarim les passes que semblaven cansades
d’un passat difús, negre, oxidat i trencat,
que tallava l’aire com un ganivet mal usat,
mal agafat, amb la ràbia com a senyal.
D’un passat de bates blanques i opressió,
de cerimònies estranyes, rituals i espirals,
un passat que ens va ensenyar els paranys,
I ara, entre any i any, mentre seguim estimant-nos,
tornem a sentir tota la màgia encesa de l’amor,
ben agafats l’un amb l’altre, sense dependre,
independents i fidels, ardents, roents, els llavis.
Mentre seguim estimant-nos ja no hi ha demà,
tampoc no hi ha avui ni ahir, tot és present
i no hi ha demà per imaginar-lo i visualitzar,
tants matins com tardes tan properes,
ja mai més no seran llunyanes, somniades,
anhelades, desitjades, volgudes, imaginades,
fetes realitat al caminar amb pas segur i clar,
amb petjades transparents que anem deixant,
estimant-nos ara com mai, per sempre, eterns.
Entretant, tantes terres de portes obertes
em tornen a les primeres línies, les últimes,
mentre ens seguim estimant, ara com mai,
ara com mai, i ara encara una mica més,
mica en mica, vers encès de tardes i dies.
Mentre t’escric, ara les paraules no diuen res,
no volen saber del vers darrer, ni del primer,
doncs ara queda barrejada la distància trobada,
tancant un cicle que ja és etern i ens fa vibrar,
amb la força de l’estiu que ens torna cos i cor,
amb la màgia de les estones viscudes al teu costat,
la lluna mira la pluja i ara ja sé cap on mirar.
Entraré a les coves secretes i prohibides
del teu mirar, tranquil·lament, sense pressa,
ara ja sé on estaves, qui ets, aquest temps,
ara ja sé com somnien les obres dels instants,
Com cavalquen sobre genets fets de núvols blaus,
que ens tornen els cossos, més enllà de la mar,
de l’horitzó que ens proclama, del vers de la nit,
de les instantànies formes de les costes adormides,
de les imatges closes a les barques més antigues,
quan recullen les xarxes trencades, marines,
abans no arribi l’hora dels mirallets platejats.
Entre la vall i les muntanyes ara ja sé qui som,
entre els carrers i els carrerons plens de noms,
plens de places onomàstiques, plenes de raons,
de veritats mai no encobertes, de sol que es pon,
entre la teva mirada tranquil·la i el migjorn,
entre les passes de les tendreses i de l’amor,
ara ja sé qui ets, ara ja sé qui sóc, som el món.
Mentre seguim estimant-nos anem a la lluna,
anem al sol, dins de cada astre que ens mira,
dins de cada estrella que mai no s’adorm,
dins del teu ventre, de la teva joia,
dins els teus ulls que em tenen,
que em volen, que m’alliberen.
Tornem a ser lliures, naixem de nou,
tornem a sentir el mai no sentit,
ho tornem a sentir com a real
tot allò imaginat, ara ja ens té,
és la realitat onírica, sense cap més fil,
sense ser titelles, brotant lliures:
Llibres i lletres, brotant lliures.
Després de les tempestes,
brotant alliberats,
ara tot ens tempta,
ara ja tot és molt endins,
arribarem on surt el sol,
on la lluna ja no vol dormir
i neixen arcs de sant Martí,
entre la teva mirada i la llum,
entre la pluja i la teva lluna,
mirant-nos, sense mirar.
Sentint-nos sense pensar,
ara que ens estimem encara
i després serem més grans,
més amors, més tendreses,
més instants posseint-nos, més de tot,
res no ens manca i hi ha allò que ens anima…
a trobar-nos, a sentir-nos, a desitjar-nos.
Som la mar, la lluna en calma, som el somrís d’una “llum màgica”,
que vindrà després de tanta barreja, que vindrà quan la somniem amb el melic,
quan la veiem amb tota la pell ben encesa, pàl·lida, nítida, embruixada.
I ara, encara que la llum màgica ens té,
encara no s’obre al món de tota la resta,
i ara que som lliures volarem més amunt,
fent i refent cadascun dels camins i albes,
desfent-nos, molls i bruns, per les cales,
adormint-nos junts, abraçats de tendresa,
ara puc dir-te que visc, que visc amb tu,
convivint amb tu ja res no ens espanta,
tampoc hi ha por enlloc, som la calma.
Som la calma quan ens barregem,
barreja’m i podrem alliberar-nos,
barreja’m, com un vers ben encès,
com fa el bruixot amb aquell calder,
la tendresa arriba als fanals apagats,
ningú encara no els vol enlluernar
i dansen mentre ens estimem,
es belluguen entre la gent,
ballen lliures pels torrents,
entre pobles i carreteres,
que emprenem amb la saviesa,
d’unes estones que són eternes
quan la barreja tot ho manega
i no deixa respirar, dins l’aigua,
que ja no ens ofega, ens estima,
agafant aire al sorgir, profunds,
de les entranyes de la mare mar,
de les mirades de les albades,
del teu mirar carregat d’astres.
Aquestes línies són les darreres barreges,
no ens cal res més, el teu vers, estimant-nos.
***
Mentre seguim estimant-nos -Per Carolina Ibac Verdaguer-
Mentre seguim estimant-nos, caminem i dansem pel laberint de la música.
Mentre seguim escoltant-nos, sentim profundes les nostres paraules mudes.
Mentre seguim contemplant-nos, els nostres ulls tancats es miren
mentre seguim abraçant-nos, les nostres ànimes es cargolen en una espiral.
Mentre seguim coneixent-nos, les nostres ments analítiques pensen, s’estimen.
Mentre tot és seguir i seguir, la vida, al voltant nostre, es torna única.
Mentre seguim estimant-nos, les pedres es preparen per viure.
Seguim, seguim, seguim… fins a l’infinit volàtil d’una nit estelada d’estiu.
Vivim, vivim, vivim… fins arribar a vells druides de cabells llargs i blancs.
Sentim, sentim, sentim… fins fer nostre el concepte més pur de l’amor.
Gaudim, gaudim, gaudim… fins trobar el plaer més íntim, secret i amant.
Somniem, somnien, somniem… fins fer realitat les nostres inquietuds de tardor.
Trobem, trobem, trobem… fins pensar que tot és cercat.
Poema amb títol, sense versos
poema buit, per escriure,
poema incitador de sentiments
poema que et convida a records estesos.
Poema futur, per a viure
poema escandalós de vida eterna
poema omplert per ànima i ment
poema vestit de blanc i sentit de terra.
***
Epíleg
Dansen les paraules per les pàgines d’una última barreja, ballen entre línies poètiques que s’endinsen sense pensar-ho gaire ni gens. Arriben les últimes línies entrellaçant-se amb els primers compassos, entretant, quan no calen les paraules, ara que podem encara. Barreja’m, com si fos l’últim alè, o el primer, barreja’m, et barrejo, com un comiat per començar la “màgia de la llum”, abans no sigui tard, abans no sigui massa d’hora.
He conegut l’amor correspost, he conegut les estrelles al cor, al rebost de les herbes màgiques que trobem pels marges, que ens animen l’ànima i ens tornen al món que havíem imaginat molt abans de tot, abans que tot comencés a rutllar. Sense masses presses, sense massa calma, el punt just de les mirades i les onades, els oratges, les primeres trobades, a les platges, entre ports, trobant encara més motius per encetar un agost ple de brises marines, de bells somriures, que ja duem ben endins del nostre cor.
El dia u de gener del 2010, un dia assenyalat perquè brotin els últims versos, ja sense barreges, arribarà la MÀGICA LLUM, un nou llibre per encetar l’any vinent, que desvetllarà els enigmes i els secrets ocults, críptics, de l’alquímia feta de poemes i dies, després de tot serem el ball de les onades mentals, de les antenes introspectives que ens enllacen més enllà de les places i les cases, que ens animen a ser fidels i feliços, entre les mines d’argent, d’or, brillants, robins i maragdes. No seria precipitat ni agosarat dir-te que el que duem al cos és el que la terra és, que som part de les estrelles i els estels, després de la gran explosió de minerals i somnis encesos. Després que l’aiguader dugui la darrera carta, anirem cap allà on som més lliures encara, allà on el foc i l’aire s’abracen, allà on trobem aixopluc després de cada paraula, després de cada abraçada, després de fer-nos l’amor amb tot el cos i tota l’ànima. Som part del paisatge, de l’onatge i la platja, som ferro, aigua, aire, som arbres, camí i rosada, la ginesta estimada i enamorada. Voldria donar-te les claus i que em donis cada pany, i any darrera any obrir la terra, sense enganys, recollir els fruits d’un demà ple de promeses, sense esperar a complir-les perquè siguin elles qui ens trobin i ens alimentin ànima i secrets, enigmes que anem fent i refent pels camins de la bellesa, de la tendresa, dels dies, de les nits, de les tardes i els capvespres, traç a traç, solc a solc, sol a sol, lluna a lluna ens obrirem al món dels sentits, al món de les idees més belles que s’endinsen al nostre cor solitari, sorgit dels amagatalls de les terres lluentes que ens miren amb mirada d’astre alat.
La música de les paraules, la veritat oberta als sentits més primitius, als instints més passionals, és tranquil·litat feta de mirades i de somriures, la música per a les paraules són teranyines fines que no cacen ingenuïtats ni febleses, tampoc els hi interessa caçar les nostres tímides sincronies, fetes d’escriptures automàtiques que ens donen vida i amor, sense mirar mai enrera si no és per prendre aire de cada cau, de cada finestra, que escull la nostra fortalesa, la cuirassa, cor fort, mai trencat, mai oxidat, mai trepitjat. Si algun dia trobem que la novetat és sentir-nos al passat veurem que aprenem d’errors erràtics que ens animen cor i vida, instant i sospir, veurem que tenim les claus d’un passat, que s’entreveia lluminós, després de tot, que tenia tota la força i tota la màgia, encara que no la veiéssim del tot alliberada. Ara que ens sentim, entre ens estimem, entretant, tornem a ser qui érem, al imaginar-nos.
Un parell de poemes fins ara inèdits de Carolina Ibac i Verdaguer acomiaden les barreges, moltes gràcies per compartir aquest regal en forma de versos amb nosaltres. T’estimo eternament. Més enllà de tot i cada vegada més a prop del més llarg dels somnis, somniem.
Daniel Ferrer i Esteban
Sant Hipòlit de Voltregà, 6 d’agost del 2009 – Vilassar de Dalt, 9 de setembre del 2009
