(Autoretrat, 2020)
***
Poesia pels 30 anys
Fa trenta anys vaig començar
a versar entre línies el traç,
com ho fa el mar, sense aturar-me,
com ho fan les ones, automàtic,
anant i venint com el blau marí,
sense lloc on buidar la maleta
encara jove per esdevenir poeta,
ja massa vell per a la infantesa
ara visc sense passaport ni port
sense veler ni veles per a ser,
per navegar sense rumb ni nord,
fent dreceres, ara fa trenta anys
que vaig començar amb els poemes
i aquesta poesia brinda pel fet,
i aquesta poesia ara ja no hi és!
només a la nostra memòria certa,
potser momentània i també fugaç
però què més dóna: l’alquímia és aquí,
besant la mar de la mà del primer
besant la lluna del poema darrer.
Fa trenta anys que som lliures
després de dormir com infants,
la nostra generació no és lluny
per més anys que passin som un,
per més anys que caiguin, drets,
per més tendresa arriba la mel,
per més versos besem aquest cel,
trenta anys de les estranyes bèsties
trenta anys de construcció dels somnis.
Ara recordo aquells dos reculls,
ara recordo la bellesa dels teus ulls
i com no hem perdut cap dels contactes
entre la teva pell i el nostre record,
entre la llum de les paraules,
ara que ja no escrivim a aules,
ara que ja no escrivim al tren,
al bus, a la parada, allà la plaça,
ara que escrivim una nova història,
encara per estrenar… que mira…
… i abraça, ara, amb la nova barca,
que salpa, que s’enlaira, amb el dia
i la nit, trànsit dels trenta anys,
neguits, barreges, màgiques llums,
sorpreses, destins, camins, ara,
ara que podem encara i després
quan trenta anys passen com un vers.
***
Poesia pels 35 anys
35 anys després t’escric,
des de sempre o bé des d’ara,
tan és quan llegeixis això,
aquella parada d’autobús lluny,
ja, aquella primera poesia nua,
encara, per vestir, per encriptar
amb números, lletres, símbols,
dades, dates, més poesies,
anàrquiques, poder del poble.
Les nimfes, fades i bruixes,
els follets, folls i bruixots
hem fet un camí de verí, viu,
l’antídot era i és escriure.
Poesia pels 35 anys, joia,
buscant el 24 allà al 89,
el 89 en el 24, tornant,
tro a tro, so a so,
melodia dels mots.
Paraules que naveguen
amb vaixells de verbs,
d’articles, d’estils,
tan similars i purs,
després de tot sóc tu,
ets jo en aquest mirall.
Fada eterna, dictadora
dels versos que vaig fent
m’entrego a tu, cos i cor,
sé que els estimaràs, nua,
amb el robí en destí precís.
Poesia per celebrar anys,
per brindar amb el cristall
de tots els minerals, colors,
trencant copes i repartint.
***
