Pròleg
Obrim les portes a un any més, aquesta vegada al 2023, després d’un parell d’anys molt prolífics poèticament, després de parlar d’alquímia al llibre L’ALQUÍMIA DEL BES (2015-2020) i de seguir amb la màgia a poemaris com SOMNIS DE DE DINS (2022), entre d’altres, arriba aquest recull poètic on segueixo parlant de tot allò que m’agrada, que m’estimo, però també de coses que detesto, que no vull en un món que hauria de ser lliure.
L’arbre ple de vida i color de la portada té un misteri alquímic amagat, entre les branques hi ha tots els colors, un de cada mineral, de cada pedra preciosa. La contraportada també té el seu sentit, és l’altra cara de la moneda, potser el món del morts, el món de les ànimes, dels esperits, en tot cas és el contrapunt.
Des de l’era de les barreges (2007-2009), des dels primers quatre llibres, he intentat anar més enllà de les paraules, dels verbs, dels versos, per apropar-me a un món diferent on no mani res més que el poble, autogestionat, els poemes han provat de ser fidels als meus pensaments i a tot el que han captat els sentits durant 48 anys de voltar per aquesta terra. Volen ser un crit a la revolta, sempre, i qui sap si amaguen alguna cosa més que idees.
Però fa més de 15 anys que publico, ja han vist la llum 25 llibres, vaig començar amb la poesia ara fa 33 anys, als 15. Des d’aleshores sempre m’ha acompanyat la màgia de transmetre i molts cops m’he sentit com un instrument de la meva pròpia ment, dins d’ella per expressar-ho cap enfora. Com en un espiral, que és una altra de les senyals, com apunta una poesia d’aquest recull poètic.
També he escrit sobre molts temes, diversos, diferents, tot el que he sentit que podia vestir-se de poesia, així ho he fet, he vestit els versos i els he desvestit com mai, però sempre seguint fidel a l’escriptura automàtica, és el motor de la meva ment quan em poso davant la pantalla de l’ordinador i ballo amb les tecles a un ritme que surt de les entranyes més poètiques per deixar constància de tot allò que sento tan endins.
Desitjo que gaudeixis quan el llegeixis, aquest llibre és la constatació que fins i tot els somnis més increïbles poden fer-se realitat, aquest és l’any! Si al 2022 ja es va besar el somni oníric i va sorgir dins meu la necessitat de dir que “això no és tot”, ara puc dir que aquest recull poètic és el resultat d’acabar aquella època, des del 2011 amb EL ROBÍ ESTABLÍ i LA HASHA I EL DIA AMANT que persegueixo les lleis més ocultes de l’alquímia però mai les més obscures, prefereixo la màgia de tots els colors abans que no pas la negra, ni tan sols la blanca, si no són estrictament necessàries.
La màgia multicolor ens empara, el color de cadascuna de les pedres precioses, el color de la vida, de l’existència dins aquest cosmos, dins d’aquest planeta. Si a AIXÒ NO ÉS TOT les dues calaveres de cabra eren les protagonistes, en aquest poemari són allà on neix l’arbre que té totes les respostes a les preguntes al voltant del darrer esglaó alquímic.
Sigueu benvinguts a aquest món de llums i colors, del somni realitzat i la màgia eterna!
Daniel Ferrer Esteban, 3 de gener del 2023
***
L’inici, un arbre, un somni, una altra realitat
Les primeres lletres, els primers versos,
obrim els ulls a un altre any, a nous afanys,
cal estar atents a allò que mostren els arbres,
a la seva màgia, al seu encant, al seu cant,
els ocells que viuen a les seves branques,
que hi fan niu i canten les belles melodies
són el nostre refugi per aquests dies,
potser per això ara som més a prop,
potser per això estimem al mussol,
a la seva lluna i al nostre sol,
a cada moment silent,
a cada instant sorollós,
entre les branques, al bosc,
entre les atzavares. a les cales,
hi ha senyals que els ulls no veuen,
més avall, sota la terra, sota els peus,
hi ha mines clandestines i orgàniques,
màgiques i místiques, orgàsmiques, també,
són les proves que els avantpassats van deixar,
escrites amb un traç lluminós de mineral ancestral,
només depèn de nosaltres trobar cada clau,
les claus hi són i tenim els panys,
aquest any, un per un, per cada afany.
***
Encantades onades mai solitàries
Vénen i van totes juntes, sempre,
són onades encantades, jugant,
eternament acompanyades,
les unes amb les altres,
la vida juga amb l’aigua.
Mentre la pluja va caient,
el vers que juntes anem fent,
ànimes lliures de roig contrast,
s’escriu amb un blau de safir,
brillant com la darrera onada,
la que acaricia totes les albes
quan el sol roig es va ponent
i a llevant no bufa el vent.
Onades encantades i alliberades,
les imatges són liloses i roges,
blaves, taronges i verdes clares
a les cales braves mediterrànies.
Ones telepàtiques a la mar mental,
sempre acompanyades vénen i van,
de vegades en una solitud volguda,
d’altres no, pensaments simbiòtics
i simbòlics, diabòlics, onades nues
que es vesteixen sempre juntes.
***
Poblat encadenat
Carència de transparència al teixit
d’un sistema decrèpit, en entredit,
poblat encadenat a lleis i normes,
normatives nascudes de l’opressió,
no hi ha camí ni tampoc dreceres,
en el vol més enllà del cel,
molt més enllà de l’univers,
hi ha la clau per alliberar-nos,
en la llengua dels antics poblats
és més senzill fer-nos entendre,
amb totes aquelles ànimes vives
que encara no han cedit a l’engany,
enguany com cada any tot tornarà
i sempre som a temps de començar,
fins al darrer alè cal revoltar.
Poblats sense cadenats ni soldats,
pau entre éssers i ser sense estar,
si cal, en el vol trobarem calma,
la llibertat és tranquil·la, després
de la guerra per alliberar-nos,
poblats sense cadenats, somniats.
***
L’espiral és una de les senyals
El moviment espiraliforme és una pista
la transició en espiral és una senyal,
de l’aigua a l’aire, hipnòticament,
també el foc i l’ADN, cordó umbilical,
cal, l’espiral sempre ha calgut i cal,
el seu ritme és el ritme del món,
en un segon és capaç de tot, de res,
neix i creix des del centre cap a fora
i de fora cap a dins, és a tot arreu.
L’espiral és una de les senyals,
des dels antics papirs de l’ahir,
des de les taules dels egipcis
fins la primera de les barreges,
ara que podem encara ho direm.
El símbol d’al·lucinar i la hipnosi,
com en un antic himne esotèric,
com una conversa, com una serp,
enrroscant-se a la nostra ànima,
la força de l’espiral és balança,
cap a un o altre extrem,
al centre l’energia,
que tot ho posa a lloc,
també aquesta poesia
dins l’espiral dels teus ulls,
dins l’espiral de la nostra ment.
***
Tombes de minerals a les mines
Per qui vulgui una tomba a les mines
n’hi haurà de totes les pedres liles,
blanques, roges, blaves, verdes (…)
seran la darrera sepultura alquímica
dins un encanteri de les hores lliures
que hauran fet possible la màgia,
tan antiga com nova i volguda,
és el misteri d’allò que espera
darrera de les portes i finestres
a una percepció que resta muda
davant les ments incrèdules,
no direm res d’allò enigmàtic,
només qui creu en nosaltres
pot saber que amaga la mina,
només qui vol traspassar
amb totes les energies
decidirà si vol ser adob
o que els minerals facin màgia,
les mines clandestines tenen claus
de colors per obrir les darreres portes.
***
Abraçades de benvinguda i de comiat
Estimem amb força la imatge del mirall
que és l’altre en el nostre reflex,
allà neix, creix i es reprodueix
la imatge i també cada vers.
Fem poesia amb cada mirada
amb cada somriure, amb l’abraçada
veiem com, en nosaltres i els altres,
desperta un sentiment de tendresa
dins la benvinguda i el comiat.
Tot és un llac de llàgrimes,
d’alegria i també de tristesa,
compartim cada sentiment,
cada emoció, tot és passió.
Benvinguda, amiga antiga,
mina del riure, del viure,
dins teu hi ha immensitat,
per perdre’m i no tornar,
em vull perdre endins.
Benvingut, amic meu,
després de tot som món,
un univers on estimar-nos,
un tot dins la galàxia,
un estel que es va fonent
en una eterna abraçada.
***
Un matí fred de tardor
Aquí estic un matí més, a la plaça,
a la terrassa, fent un cafè tallat,
amb el mòbil a la mà, escrivint
poesies que ràpidament pujo
a aquesta xarxa mundial,
totes seran als llibres,
gràcies a tu és possible,
a tu que llegeixes els poemes
i que aportes la teva visió,
qui seríem sense els altres?
nosaltres necessitem dels demés,
sense la societat res tindria sentit
així des de la plaça al món,
així dels meus dits als teus ulls,
de la meva ment a la teva ment,
directament, fluida comunicació,
poema a poema en plena acció.
***
Les facetes del poliedre
Polifacètics com aquell poliedre,
just abans de convertir-se en esfera,
tenim milers de cares, de facetes,
ens poden veure per cada aresta.
Ens poden sentir, escoltar, parlar
i nosaltres anem canviant, variant,
i elles tenen les claus dins la ment,
com nosaltres, connectats íntimament.
Les facetes del poliedre ens diu qui som,
les cares d’aquest volum geomètric
encén els jeroglífics més antics,
des de l’espiral fins als gats,
tot són parts d’un mateix vals,
un ball que travessa la història,
des de les facetes fins les esferes,
perfectes, rodones, màgiques, pures.
***
Ones telefòniques
Telepàtiques, les ones, també són telefòniques,
són a les afores de les nostres velles ments,
dels cervells que tracten de comunicar-se,
connectar-se, centrar-se, extrasensorials,
i la visió a la distància de la bola de vidre
han fet d’aquest instant un bon lloc on viure,
un raser lluny de la mancança de comunicació,
hem de passar a l’acció, fent ponts de mots,
de paraules, encara que el silenci delimiti.
Hem travessat totes les portes de la percepció
i entre passió i passió pressionem la solució,
ens expressem amb família, amb amics, d’altres…
coneguts i desconeguts, ones telepàtiques.
Hi ha connexió sense antenes ni mecanismes,
sense màquines, cables, endolls ni reproductors,
la bola de cristall és tan antiga com certa,
incert, el futur, es presenta dolç i màgic.
Connectarem més enllà de les portes,
de les finestres, dels ordinadors,
al dors hi haurà la resposta,
quan entrem als mitjans.
Ones telefòniques, t’estic trucant,
ones telepàtiques, t’estic pensant.
***
Un núvol lila al capvespre
Un núvol bonic i màgic travessa el cel,
la mel de dins, farcit, és cap a la nit
un raser on trobar liles formes i imatges,
núvols violetes, rojos, taronges i blaus,
com hasha, robí, ambre i safir, en fi,
si no fos pels paral·lelismes no seríem res,
sense els miralls trencats i els gats negres,
bruixeria a les llars de dalt la muntanya,
al calder hi ha una aranya verinosa,
el pòsit que quedarà serà per ells,
ells mateixos es serviran la barreja,
moriran a mans de totes les besnétes,
la foguera no va poder amb nosaltres.
Un núvol lila al capvespre ens diu qui som,
com una revelació estranya de gust incert
que ens fan veure més enllà del cel, la mel,
melindroses formes anàrquiques ens estimen
i en elles, en les imatges, som núvol lila.
La hasha és ametista i el secret esguardat,
mai ens cansarem de gaudir de cada instant.
Núvol lila al capvespre, tot és allà on era.
***
Assedegats
Les fonts de les fruites, dels sucs,
han assedegat la nostra set seca,
la nostra gola, gust de farigola,
les herbes aromàtiques al punt just
fan dels sortidors panys d’or,
el gatell és d’argent i acer,
barrejats com en un amulet,
que duem al coll, tot moll,
l’aigua amb fruita regalima,
mina a mina anem a caçar
les paraules a les grutes,
el filó ha donat fruits,
ara són a aquell arbre,
el de les existències,
com ja va quedar palès,
adormint-nos a les branques,
guarint-nos, assedegant-nos,
tots nus, totes nues, tot nu,
arbres de gemmes de colors
tornen a la plaça onírica,
quan tu i jo volem beure
surt el suc, ho volem veure,
veure com calmem la set,
beure de cada font,
beure de cada plaça.
Assedegats.
***
Realitzem el somni des de la veritat
Des de la veritat tot és més senzill,
realitzem, des d’aquí, tots els somnis
i fem camí dins la realitat onírica.
Tot són passes cap on volem arribar,
caminem dins la nit fins al nou dia,
ens desfem entre platges del somriure
per aprendre a viure, també a escriure.
No hi ha una altra realitat, el somni,
que és present, és alquímia antiga
com les pedres que trobem pel sender,
fent i refent el vers primer i darrer.
Només realitzem el somni de veritat
per trobar-nos els teus ulls lliures,
lliures d’esferes i neguits tòxics.
La lluna onírica del darrer pas que fem
és la llum que mai més no perdrem,
prendrem amb força la revolta.
Tot això és més senzill del que sembla
tenim la nit al llit de cada tempesta
així que la calma és la nostra aliada
quan els somnis són la realitat desitjada.
***
Fulles de minerals de tots els colors
Al nostre arbre hi ha fulles de minerals,
de tots els colors, de totes les essències,
ens posseeixen com els nostres ancestres,
són mestres, es manifesten a les branques,
són la síntesi, la sinopsi, ho són tot,
des de les calaveres de les cabres
han nascut i crescut les fulles,
tenen la força d’invocar
i són les raons crepusculars,
d’aquest arbre n’hem fet nius,
hi cabem totes, ànimes lliures,
aquest lloc és aixopluc i amagatall,
té la saviesa del temps i energia d’infant,
la força provocadora i rebel de l’adolescent.
Fulles de minerals de tots els colors,
des de les branques fins l’univers,
el cosmos es vesteix de vegetació,
de llars universals, fetes d’espores,
sense esforç, com ho fa el bosc,
quan tot flueix, quan tot ja neix,
creix, com l’aigua a les fonts,
així nosaltres som fills i fulles,
filles dels missatges i dels massatges,
el missatger amant i el massatge de l’arbre,
som la part contrària, també, la contraportada,
després de tot, ying-yang, el mineral de la fulla.
***
Em posseeixen els meus ancestres
Els meus avantpassats em posseeixen
els meus ancestres són els meus mestres,
l’altre astre naixerà al dos mil vint-i-quatre.
Al dos mil vint-i-tres els somnis són més certs.
Els qui ja no hi són ens donen tota la força,
s’apoderen del nostre cos i de la nostra ment,
són sentiment sense patiment, l’ésser al vent,
només aquells a qui estimem tenen les claus
per obrir les portes al nostre arbre, a les aus,
ballant ritmes esotèrics, fent volar les naus,
les naus, nues, són nous flotant al bassal,
obscur, fosc, negre, la immensitat del cel
a una nit d’hivern on les ànimes són antigues,
on la poesia és l’amiga i l’amant, el diamant.
Em posseeixen els meus ancestres, són tresor,
or i llavor a l’hort on la sort deixarà el cos,
on el cor trobarà el roc del darrer amagatall,
on el gall canta a una matinada de desitjos,
de cossos fosos a la foscor que fou daurada
i ara no deixa un racó a la llum del sol.
En la foscor els ancestres es comuniquen,
a través de moviments i de pensaments,
al vent de llevant o bé al de ponent,
s’estén en l’escriptura automàtica,
a part de la fada que em dicta ara,
són els esperits dels nostres morts
els qui escriuen aquests versos torts,
ballant al ritme del torrent del món.
Tots som esperits del futur,
tots els esperits som un,
el nostre fons, l’ànima,
de colors com la realitat,
de màgia com cada despertar.
Em posseeixen, no ho vull evitar, són veritat.
***
Ells, el ocells, lluny dels palmells
Ells, els ocells, lluny dels palmells,
de la nostra pell, lluny de tots ells,
d’aquells éssers vermells, dels camells,
els ocells, blancs, són com figues petites,
blanquinoses com bosses, diminutes, fugaces,
volen lliures pels nostres cossos disparats,
ells, els ocells, ja són lluny dels palmells.
Sempre al teu palmell, després del camell,
aquesta figa blanca té esperit d’ànima lila,
després de tots els somnis i dels deliris
aprenem de les fades i de totes les bruixes,
elles, parelles, són aquelles màgies certes,
fada i bruixa enamorant nimfes a les nits,
anirem més enllà de totes aquelles poesies.
Ells, aquells ocells, tenen la pell de ploma blava
com les ales, a les cales volen i ballen ritmes nus,
els vesteixen d’onades, abans silenciades.
Ja som lluny del niu d’aquells ocells esotèrics
i l’arbre reneix per donar-nos les paraules.
***
El somni que hem fet realitat té pell de futur
Durarà sempre, aquest somni és de futur,
té la pell del demà, tot el sentit dins ell,
significat atorgat en un despertar clar,
ulls de llàgrimes de certes alegries,
el verí ja no el recorda, és antídot,
aquest somni que hem realitzat és nu
i el temps tampoc no el vestirà pas,
lliure i despullat volarà més enllà,
té les arrels i braços com branques,
les fulles que fa són pedres precioses
amb tots els colors que podríem imaginar,
és un arbre que hem fet entre totes
les ànimes alliberades que estimem
el món pel què té d’extraordinari,
l’equilibri pot ser precari
però el somni l’equilibrarà.
Cada llum que reflecteixen les fulles
és del color dels somnis de les pedres,
les calaveres on es van forjar les arrels
arriben a besar cada somni que vam tenir,
és una subversió de l’ordre establert,
un anar al final de cada laberint
només guiats per l’instint.
Té pell de futur el nostre somni
i serà etern, infinit com l’univers,
com el cosmos que fan ulls i cos,
terra i sentiment, dins la ment,
l’arbre ha crescut dins la ment.
***
L’arbre obre les obres
L’arbre amb fulles de tots els colors
obre les obres, el significat, el sentit,
cada color és un mineral, una pedra,
preciosa, com la nineta dels teus ulls
i com el despertar clar del sol i la lluna,
alquímia antiga que anima a seguir
anant-nos per les branques i sorgint
d’entre les fulles màgiques de llum
de color, imaginant tota la resta,
les obres que obren les finestres
dins les albes roges de cabres boges,
les arrels clavades a les calaveres,
de la mort em fet vida, de la vida, tot.
***
L’Homo Sapiens ha de saber reaccionar
No pot ser que l’humà es cregui savi
i que deixi que la terra acabi morint,
no pot ser que la terra no rebroti,
fem-nos pas entre tots els verds,
entre la foscor, la claror, ying i yang,
la maldat i la bondat estan barallades
i no hi ha pau entre tants pobles
que volen ser lliures i dignes.
L’Homo Sapiens no ho pot permetre,
hem de saber reaccionar, no hi ha més,
si som intel·ligents hem d’estar atents,
hem de trobar tranquil·litat i harmonia
abans que ja sigui tard i la terra mori,
abans que el planeta no pugui més,
més ecològics i deixar el consumisme,
el capitalisme, encara hi som a temps.
Llibertat per tots els pobles del món
que gaudim de la tendresa i l’estima,
que gaudim sense fre de tot i de res
del més petit detall i de la victòria,
quan la mel arribi a besar els llavis
i el somni que els humans mereixem,
el humans que la terra i el cel estimem.
***
Tempesta d’aigua i electricitat dins la ment
De vegades no arriba la calma a la ment
i l’electricitat i l’aigua duen la tempesta,
són instants on tot està barrejat i esclaten
tants pensaments com cançons, desordre,
no podem endreçar tantes sensacions,
es fa complicada la tranquil·litat
en aquests moments d’huracans,
vertigen i claustrofòbia al cap,
volem sortir d’aquí i no podem,
però estem connectats al món
a les seves freqüències,
a les ones telepàtiques,
i analitzem cada canvi,
establint contacte amb l’altre
amb ansietat, neguit i nerviosisme
dins la ment la tempesta no s’atura
i hem de silenciar el xivarri,
i hem de callar tants sorolls.
Per sort arriba la calma, la pau,
el cervell per fi es tranquil·litza
i de la tempesta a l’aigua cristal·lina
hi ha un pas, de la foscor a la claror
només hi ha un moment capaç de tot.
***
Les cunetes recorden les ànimes lliures
En els boscos els esperits rojos
volen per damunt de les cunetes
tornen totes les ànimes lliures
per recordar-nos que som més bojos
si no reaccionem a tants records,
que la ment se’n anirà amb la por
si no fem un altre pas capaç de tot.
Als poblats el record dels soldats,
les penúries, la postguerra, la fam,
les ganes de cremar els seus temples,
el silenci a la casa, llengua amagada
llengua prohibida, llengua exclosa,
quasi morta, però sempre resucitada
per les persones que fem lluna la fada
quan passa per les cunetes per estimar
somnis que encara viuen aquí i allà.
A les ciutats encara perdura, perdurarà,
l’esperit dels nostres avantpassats,
dels ancestres a punt pels combats,
els d’ahir, avui i cada dia,
llum roja del final del camí,
revolta sentida tan endins,
a l’encís de l’ànima de l’esperit,
ferit de nit dins de cada llit
curant les ferides amb els somnis,
tots renaixent pel matí dins nostre.
***
L’alba acaricia la fada amb la mirada
Ara que la calma és el destí de les passes,
ara que les mirades de les fades enamoren
alba i nit, somriure i cor, aquell roc fort,
la llum es fa lloc allà on el sol es pon,
aprenent de les estrelles abans de res,
respirant l’aire amant de cada diamant,
blanc i transparent, fins i tot llefiscós,
després de la lluminositat som la foscor.
Si la fada enamora amb la mirada,
si l’alba fa l’amor amb cada fada,
potser ha arribat l’hora de sentir
tantes sensacions per guarir,
tantes il·lusions per estimar,
tants anhels a aconseguir,
tants desitjos complaents,
atents a cada canvi,
a cada passa, a cada casa,
la fada enamora l’alba i la tarda.
***
Per un gram d’ànima
Donaria qui sóc per un gram d’ànima,
en aquestes hores tempestuoses i nues,
en aquest aquelarre de paraules, mots,
potser només un gram fins demà al matí
per seguir aquí, en aquest vell camí,
l’ànima blanca mataria els malsons
fent dels silencis un ball de cançons
antigues i noves, de tots els colors.
Un gram d’ànima, de la teva ànima pura
un gram de silencis quan el xivarri venç,
fum d’encens, encens l’espelma molla,
xopa per les llàgrimes que ens mataren.
No som ningú sense l’ànima blanca,
en la foscor més absoluta és antídot,
un dot, un do, un so, un to… tot…
en un sol gram d’ànima per alliberar
tants somnis com hi ha amagats al cap.
Un gram d’ànima blanca per despertar-nos,
un gram d’ànima blanca per seguir creient.
***
Claus fetes d’estrelles
Hem trobat dues fonts claus, d’estels,
quan ens calen apareixen del no-res,
i al futur els extraterrestres observen,
al futur que és el present per tots ells,
el present per nosaltres és el seu passat,
i baixant la muntanya de Montjuïc amb l’Ovni
l’Ovni de Safir on hem fet la màgia certa, viva,
l’esperit de les cabres segueix en nosaltres,
la música pels sentits mai adormits
que de nit encenen el cor de cada pit
deixant-nos volant pel cel de Barcelona.
***
A l’horitzó el robí i cada llum de l’ahir
El robí i la hasha són a la l’horitzó,
el demà és veure la llum violeta als ulls,
les cabres ballen al concert,
som a la ciutat que desitgem,
la revolta la fem dins el cor
al cos hi duem la lluita folla,
la tendresa de les diablesses,
de les deesses roges, al combat,
les cabrejades rutes del mal
són lluny d’allò que somniem,
millor la llum de tendreses
que fan de la llibertat el sud,
el nord, cada encert que tenim.
***
Punks i redskins
Tribus urbanes que sorgeixen de nou,
els noranta no queden pas tan lluny,
les crestes, el cuir, els caps rapats,
ressorgint dels amagatalls anàrquics,
de velles tavernes als cascs antics,
als poblats que veuen la llum roja
d’una revolució a les venes més joves
i també a les més velles, som arreu.
La violència no deu ser la resposta
si no acorralen els cossos i la vida,
potser és un pas més en defensa pròpia
el sistema ens ofega i no hi ha opció,
només lluitar per allò que ens pertoca
la societat tractarà d’anular-nos
però el nostre esperit previurà,
l’esperit d’eliminar el feixisme
de tots els carrers i països,
internacionalistes seguirem,
botes i tirants, no morirem,
som l’essència del somni infant,
la tendresa de l’estel ben roig
la força de l’estrella revolucionària,
al cim de totes les victòries assolides.
Perdura la lluita, mai morirà,
fins aconseguir l’anhelada llibertat.
Sense feixisme, emmascarat o no.
***
Paral·lelismes dins les rimes, vers lliure
Simètrics, els versos, són un espill,
des del pit de la nit fins cada llit,
fan l’amor amb els nostres ulls, vius,
despullant el cos de fades i bruixes,
en el món oníric on vivim i persistim,
en l’univers on veiem el vers bell,
el més vell, aquell antic que perviu,
molt abans que la mort em torni tort
barrejat sota l’hort entre la terra,
fent d’adob per pebrots i tomàquets,
per la marihuana lliure que brotarà.
Però aquest poema és per descobrir-nos
dins els versos lliures que descriuen
aquesta forma que tenim de ser i fer,
dins una simetria, dins una mètrica,
un vers lliure com l’ànsia d’estimar.
Paral·lelament a la ment i sentiment,
pur foc a la mirada de cada negació,
de cada afirmació, dins les imatges,
gaudint de cada racó de cada habitació.
La força de veure’ns al mirall
és la tendresa del darrer vers,
la lluita per aconseguir somnis,
la impaciència per veure’t ardent,
tot és realitzar el moment oníric.
Som on el poema ens fa de mirall.
***
Carrers molls dins la nit, la lluna als bassals
La verge de la cova surt a passejar,
ha plogut al poble que ara ens acull,
pels bassals hi ha la lluna, carrers xops,
tu camines decidida cap on surt el sol
i entre les ones t’embriagues de llum.
El nostre trajecte és escrit als estels,
Malgrat la nostra estrella s’ha fos
la seva lluminositat encara es veu,
com el nostre pas per aquesta terra,
hi ha un seguit de passes eternes,
ballen entre bassals, mar i lluna,
entre poble coster i muntanyes,
tenim el cap i el cos, el cor, la nit,
per despertar en un poblat alliberat,
en una terra que es mostra dolça
per a qui la sap estimar.
***
La nit ha fet un altre pas capaç de canviar-me
De vegades penso que els somnis canvien
la visió que tenim del món i de nosaltres,
la nit ha fet un altre pas per canviar-me,
capaç de fer del matí una altra història,
de la tarda una eternitat que s’adorm
quan arriba la foscor i ja som eterns.
Els moments onírics ens canvien,
ens donen ales per seguir volant
i en el bell vol som més forts,
ens desfem damunt les muntanyes
i ens fonem en aquell mar antic.
La lluminositat dels ulls de foc
il·luminen la nit que s’alimenta
de les nostres ànimes i ànsies.
Ànsies per ser somni de dia,
per somniar desperts i ser,
després de tot, aquell canvi,
el que ens cal per tirar endavant.
Els somnis ens canvien, la nit transforma.
***
Pur foc
Les deesses de foc i les diablesses de glaç
van encendre la neu només amb la mirada,
van lluitar en l’era glacial del volcà i van fer
camins i passes al lloc on són ara:
al cor de cada fera i de cada tarda,
sorgint de nou, de vell, on ets tu
que ara t’imagines lluny d’elles
però són més a prop del que pensem,
només en un pensament ja són aquí,
es fan sentir més enllà del temps,
són la noció que tenim de l’espai
doncs tenen tot el gel i el foc,
són pur foc, tot es queda glaçat,
ja ho tenen això les fades nues
que desperten tot allò adormit,
potser per això ara embogim,
sorgim entre brases i flocs
d’una neu que crèiem oblidar
quan el foc ens va encendre l’ànima
i ara l’esperit és qui s’adorm de nit,
mentre passeja gèlid pels somnis de pur foc.
***
22/11/22
Tot es transfigura i és un mirall tort
de fet tot el que busquem és a l’hort,
sort de la sort de veure’ns lliures
les passes que fem són del somriure,
les vies perdudes comarca enllà
quan el desenllaç és al principi,
la física quàntica ens torna al cos,
a agafar ben fort amb les mans el cor,
amb els punys separar les dues parts,
com just abans de partir, de salpar,
una en l’estació de sortida,
l’altra just a l’arribada,
com un foll i una fada,
amb la mirada màgica,
tot un món on ser,
on gaudir de l’espai,
on ser gemec i xiscles,
plors i també rialles.
***
Els instants de la nostra història
Els moments històrics que vivim
són irrepetibles, estem al camí,
pas a pas anem cap on són els murs
per escalar-los o bé trencar-los,
fem el que calgui per seguir vius,
per seguir fent la nostra història,
els instants són tants en la vida
que miro com es mostra dolça i convida
a pensar en sentir més moments màgics,
els àlgics, els alats que ens fan volar.
No hi ha més camins que els de l’instint,
si pensem massa la vida se’ns envà
quan la vida convida a sentir la màgia
no podem negar-nos-hi si volem gaudir,
després de tot som la tendresa del gest.
Som la bellesa d’allò fràgil i tendre, de la mel.
Som aquests instants de la nostra història.
***
Som el nostre Diable, som el nostre Déu
Diablesses i deesses dins nostre,
nostre és l’ofrena, la tendresa,
nostre és el monstre i cada àngel,
el bé i el mal a la balança dolça,
agre, amarga, salada, a la ferida,
oberta, certa, incerta, de mel roja
com la sang de robí del vers verí,
el d’ahir, el que ens va fer patir,
no hi ha més camí, som la drecera
i també el dimoni i el ser suprem,
prem fort al puny la revolució,
que no escapi la nostra manera
de fer del món un univers propi
on nosaltres som el blanc i el negre,
on nosaltres ho som tot per nosaltres.
***
Encens el bes amb la mirada
Tens una mirada que encén cada besada
ets lliure fada, bruixa mai erràtica,
has vingut a encendre el bes de mel,
ets la tendresa que ens fa ser valents
tens tota la claror dins els dies foscos,
ets l’anhel de la revolta i una altra volta,
una altra volta a aquest cel, al sol,
ets un any més i el núvol més blanc,
aquell que s’assembla al diamant,
amant et manifestes darrera finestres,
detestes les fal·làcies i les mentides
són les ferides obertes, tants enganys
i enguany, com cada any, venç la mel,
venç la dolçor de ser amb tu al carrer
res podrà amb la màgia que ens tenim,
encens el bes amb mirada, n’hi ha prou
perquè esdevinguem riu i riuada, pluja
tranquila, calmada, com un fogó suau,
a les tardes fredes d’aquest hivern,
el teu somriure captiva el nostre temps.
***
Moltes novetats a la línia de foc
Hi ha moltes novetats a la trinxera,
la lluita que fem junts és de mots
que s’amotinen per resistir i vèncer,
ataquem a l’enemic amb verbs en desús
tendrament, bales de mel i mirades,
és el que fa més mal als adversaris.
Els contraris a la bellesa i l’art
són els qui odien, els qui ens odien
per la nostra aparença i ideologia,
perquè saben que el roig ha de guanyar
l’eterna guerra que es lliura arreu,
després de tot el feixisme encara mana
i l’Estat s’emmascara de democràcia
sense deixar-nos decidir. Línia roja.
Moltes novetats a la línia de foc,
ressonen les veus d’un passat clos
dins unes presons per als polítics,
pels anarquistes i pels comunistes,
i encara hi ha exilis i deliris.
Deliris anhelant la llibertat,
aquí a la trinxera, al combat,
que s’estén per tots els carrers
de tots els pobles i les ciutats,
les novetats vénen de caminar plegats.
Si no fóssim tants no passaria res, mai.
***
Els fils que mouen als ninots alienats
Hi ha ninots alienats dins la societat
el ninotaire que els mou no surt enlloc,
no apareix a cap mitjà de comunicació,
es manté en l’anonimat amb allò robat,
amb els fruits de la suor de la població,
ha fet d’or, robí, amatista i diamant
allò que ha volgut, amb el gran secret
doncs ja van segrestar els textos dels bruixots
però no han pogut evitar l’evidència de bruixes,
ni amb les fogueres ni la forca han pogut
que arribi fins aquí l’alquímia
tallant els fils dels ninots,
traient-nos la vena dels ulls,
cada vegada hi ha menys ninots alienats.
***
Cant a les darreres passes de cada vers
Al darrer sospir de cada vers,
a les darreres passes, el cant,
el cant de la fada que dicta
la seva cantarella a cau d’orella,
ella sap la manera, tot ho ensenya,
els passos a fer, cada cançoneta,
la seva bellesa va enllà del cant,
va enllà del vers, del darrer,
per barrejar-se amb el primer
i així fer l’alquímia.
Al darrer vers hi serem totes
com ja caminem en aquests,
som ànimes poètiques preses
per una llibertat sense cadenes,
tancades dins un poema, en el vers,
sembla contradictori però no ho és,
coneix la llibertat qui era pres,
com l’alegria des de les penes,
com la llum des de la foscor,
com l’amic des dels enemics,
així quan les poesies es ponguin,
quan ja no ens quedin versos,
serem flama que ho encén tot
i farem noves guspires, eixint,
sortint del poema i de cada vers
per ser lliures arreu de l’univers
canviant de pell dins el darrer pas
només així sabrem què és el traspàs:
Marxar del poema per ser part de la llibertat.
***
Platges com oasis a la mar
A la mar hi ha oasis,
són platges que volen
als ulls del somni primer
passegen per la nostra ment
tenen ales de sorra i sal
de sol i de matinades
despullen les imatges
platges com oasis a la mar
el cervell ja té tot això
la imaginació obre portes
també les que creiem closes
les que té el subconscient
escaient, caient vida enllà
el passat ho va deixar clar
caldrà fer cas als records
als que esguada el cor,
en un segon tot és vida
amb obrir de nou els ulls,
les platges resten a la ment
són oasis allà enmig de la mar.
***
Enlluernats per la teva llum pels terrats
Passegem pels terrats com els gats,
com les gates, enlluernats de lluna,
de llum, de la teva lluminositat,
els terrats són la calma oportuna,
el sol trigarà, tardarà, a la matinada
serà com una felina plena de felicitat
les seves urpes acaricien el terrat,
el gos que borda és l’ànima negra
que ens esguardarà de la llum lila
que ens estima més enllà de la foscor,
equilibrats per la llum als terrats,
plens de gates, plens de gats,
els seus moviments són la glòria,
la tendresa de les carícies,
la lluminositat de les delícies,
lluny de clavegueres i l’escòria.
Enlluernats per la llum dels terrats.
***
Cabres alades al cim de les muntanyes
Al cim de les muntanyes les cabres,
alades volen, banyes rascant el cel,
allò que ens puja més, ja ho saps,
les constel·lacions a la nit boja,
l’estrella més bella és la roja,
aquella que parpelleja, l’àvia,
recordo aquell nen que vaig ser
i els camins que duien als cims,
recordo el pare, la mare, avis,
les cabres són esperit de l’ahir,
el quatre llaunes i totes les llunes
volem sense ales, cabres alades,
les banyes es banyen a la foscor
del cel que és com un mar tranquil
a voltes, d’altres en plena tempesta,
és el que resta, fosca orquestra
de trons, de llamps, d’estels rojos
com els ulls bojos de les cabres,
tocades de l’ala, com nosaltres.
***
Les ombres per aprendre de la llum
La lluminositat s’aprèn a les fosques
i d’allò negre aprenem de la llum,
prenem de l’obscuritat la part clara
perquè el sol ens ensenyi i protegeixi
de núvols grisos que turben la claror
ying-yang a cada passa que farem,
guarint el blanc amb el negre,
el negre amb el punt blanquinós,
lluna plena darrera branquillons
trencats als arbres de les òlibes
que observen el teu cos tot bru
amb el contrast de l’àurea blanca.
Aprenem de la llum perquè hem patit,
sabem dels moments dolents i fugim
de tot allò que ens fa nosa, cada cosa,
aquella persona, seguint el nostre camí
abans que el verí ens mati l’ahir
l’ahir ens va fer aprendre de la llum,
només des de les fosques la podem gaudir.
***
Realitzem el somni per no aturar-nos
No hem arribat aquí per aturar-nos,
nus de passat ara fem cada futur,
som el repòs de les nostres idees,
la lluita que vam començar, la llum,
la foscor, cos i cor, les funcions
d’allò descobert i tots els projectes
de fet som cada silenci en el soroll,
cada marge, cada tija, flor i matoll,
el robí ja forma part de tu i de mi
de fet des de quan vam néixer,
banyats pel roig intens i viu,
amb una existència per córrer
i arribats a aquest punt
el laboratori és el lloc,
màgic com la casa del boig
té les parets amb plànols,
amb fòrmules del tot noves,
el revers del vers, l’interès
serà esbrinar que hi ha més enllà
de mots i poemes, a les venes,
la sang que és robí és el tema,
però mai no valdrà aturar-nos
hem fet el somni realitat
per veure’l despertar
i acompanyar-lo sempre.
***
La serp que m’enrosca l’ànima
Hi ha una serp dels deserts de Mèxic
que s’enrosca a la meva ànima, sempre,
no la deixa mai sola, l’alimenta, viva,
és un amulet, d’argent, pur sentiment,
al vent de ponent, potent, ardent, fidel,
l’ànima viatja amb la serp per tot arreu,
des del desert fins les cales més braves,
a les ales blaves del passat, ja futur,
com un espiral que mai no acaba d’acabar,
com un cercle però que mai es repeteix,
va evolucionant, tirant cap endavant,
del centre cap a les rodalies viàries
a les ciutats on hi ha dues direccions
subterrànies i fèrries, espiraliforme,
forma de la serp que m’enrosca l’ànima,
fa que viatgi per totes les estacions.
El meu esperit té la forma d’una dàlia,
el seu perfum és el del sexe més íntim,
s’obre amb una primavera als llavis,
es tanca després del darrer alè.
L’ànima té la forma que deixa la serp,
la serp té la forma de la meva ànima,
va arreu i enlloc a l’hora, no es demora,
és ràpida i astuta, hereva dels ancestres.
***
La melangia, la nostàlgia i l’àlgica àliga
La melangia, la nostàlgia i l’àlgica àliga,
alimenten els racons de la nostra memòria,
enyorem temps que encara han de venir,
recordar el futur és un pas mai caduc,
l’àliga que sobrevola tots els cims
ens dóna una visió única de la situació,
l’actuació de l’au és un teatre de núvols,
una orquestra de violins a les fosques
amb llums a les caixes de la ressonància,
llums roges que fan una dansa lumínica,
anímica, entre la nostàlgia i la melangia,
enyorant el que els nostres ulls viuran,
fent-ho realitat en el futur desitjat.
Àlgica, als cims, l’àliga diu un vers,
és un vers adormit per si el vols despertar,
reposa al jaç que ha fet el temps als racons,
és una espècie en extinció aquesta raó,
mai deixarem que posin límits a l’espai,
gaudirem del record de temps futurs,
com si mai ens haguéssim vist abans
ens veurem per primer cop altre cop.
Melangia, màgia d’instants bonics,
nostàlgia, tornarem a sentir tot allò,
àlgica àliga, tu ens dones el vol
per tornar al futur, no al passat.
***
Vilassar de Dalt, 5 de novembre del 2022
El poble acull totes les nostres ànsies,
entre boscos, muntanyes, des del cel,
des de l’infern roig de les cabres,
alquímics vam ser i ho serem sempre,
vam oblidar l’oblit recordant el record,
de cor en cor anem deixant el cor arreu,
de Vilassar de Dalt a Malgrat altre cop,
la comarca ens empara i ens dóna la calma,
tu punxes ritmes diabòlics i seguim fumant,
els altaveus es colen a la nostra oïda,
som el vers suau de la tarda estimada,
un lleu alè de bes al destí ja pres,
no deixem lloc a res més mai més,
al cosmos el mirall del món ho diu,
ho escrivim tot però potser ja ho vam fer,
potser només hem de seguir les nostres passes,
fetes en el temps que l’univers té per ser etern,
infinit com el mirar del teu somniar o a la inversa:
el somniar del teu mirar, poesia del despertar
serem com sempre havíem imaginat, està escrit,
no només tenim el món a travessar, el somni,
somni de terra i terra de somnis, tot junt,
tot barrejat en aquest poblat amagat,
tornarem a trobar-nos un dia d’aquests,
i sé que amb tu l’univers creix i reneix.
***
Podria suportar el dolor o olorar la flor
Olorar la flor em faria deixar el dolor,
podria suportar el dolor però vull el cor,
la fragància de la freqüència més pura,
connexió del nexe i el sexe de les roses,
de les margarites, no soportaré el dolor.
Gaudiré de les flors i de totes les olors,
quan passes pel carrer tot s’obre al teu pas,
som la nit i el dia, tot allò que anhelem,
està a un pas, hem de creure en nosaltres,
part del paisatge, del país, dels paratges,
de les places i les platges, de les imatges,
no deixo les paraules sense els seus mots,
buides de contingut, plenes fins a vessar,
sortir de l’atzucac amb vol precís, preciós,
pressentim que la mort no ens vol estimar,
que no té amor la mort, serà un pas més,
ens barrejarem amb la terra amb el primer mot
d’una nova realitat on les paraules les sentiran,
lliures per tots els llibres i sense parets,
només aquelles que ens hauran vist viure,
només aquelles de les cases que estimem,
de les cases que ens estimen, de la família,
amics, coneguts i desconeguts a qui estimem.
Oloro la flor, no vull suportar el dolor.
***
Viatge al centre de la paranoia
Quan les coses no són com ens semblen,
quan creiem que passa res que no passa,
quan tot es capgira, quan ens atabalem,
angoixa i ansietat, quadre psiquiàtric
i a voltes deliris messiànics, satànics,
rojos com Llucifer, negres com Belcebú,
rojos i negres com el diable poeta,
tot són sensacions fosques i crues
però de sobte una llum d’àngel caigut
ens dóna les ales blanques per saltar
a un mar on tot és calma, tranquil·litat,
és el lloc on volíem arribar i confiar,
deixar enrere falses pistes que despisten,
amb una nova pista alcem el nou vol,
tornem a confiar en l’amic sempre fidel,
pel nostre cervell no trencarem amb ell,
l’ànima i l’esperit dels nostres ancestres
són molt més fortes que aquestes paranoies,
la força que ens uneix des de temps remots
fa que l’espelma sempre estigui encesa,
en honor als morts, al seu record.
Viatge al centre de la paranoia,
hem patit tant per arribar on som
han passat tantes guerres i fam,
tants morts que no tornaran
que els morts que encara vivim
tenim la clau contra la foscor,
la tenim esguardada de la claror,
justa llum, com en el Ying Yang,
dansem al ritme de la remor del món,
dolces melodies acompanyen el cant,
fa estona hem sortit de la paranoia
i ara ja ho podem veure tot clar,
l’abraçada, l’encaixada, els somriures.
Quan tot és cert perquè pensar més?
més del compte, no ens durà mai enlloc.
***
Poesia de combat
Aquesta terra respira poesia de combat,
cridant als vents que volem ser lliures,
decidirem quin poble volem, el farem nostre,
l’anarquisme no entén de banderes, fronteres,
jo tampoc i les llengües i les cultures
serien més respectades que mai, àcrates,
“portem un món nou als nostres cors”.
Llibertat de coneixements sense Déu ni amo,
països alliberats de l’Estat i l’opressió,
ens cal poder caminar cap on volem anar,
redefinir-ho tot, construir el teixit,
poesia de combat quan res no ha acabat,
quan tot just agafem el fil al passat,
somniant en horitzons plens de llibertat.
Aquesta terra respira poesia de combat,
ens cal unir totes les mans, tots els cors,
amb una sola veu sortirem de nou als carrers,
som milions, som països catalans, sencers,
no podem anar limitant-nos, ens arraconarien.
Racó a racó aquesta terra és lluita,
és poesia, és el puny alçat i els anhels,
donarem encara vint-i-cinc voltes més
al sol que veurà despertar-nos lliures
la melodia 333 comença a sonar a la ràdio,
una ràdio pirata que duem dins el cor.
***
Carrerons foscos, laberint negre de lluna nova
Lluna nova, negre laberint de carrerons,
foscos com el petroli, vegetals ancestrals,
morts i excrements d’aquells dinosaures
els mateixos que van deixar les pedres,
precioses, arreu d’aquest planeta.
Lluna nova, laberint de foscor, d’acord,
de tenir el pacte al llavi roig de diable,
el tracte és el tacte de la besada,
diablessa oberta a cada data, dada,
aquests versos són per tu que m’aculls,
per tu i per aquelles que ho entenguin,
per aquells que sàpiguen què volem dir,
per tu i per mi, d’aquí fins a la fi.
Núvols grisos trenquen aquesta nit,
un gat negre es confon amb la lluna nova,
una branca es trenca i s’alcen els mussols,
desperten el coneixement del bosc, del poble,
es senten sorolls de bruixots amb les olles,
fan pocions, petites porcions per nosaltres
mentre pels carrerons foscos caminen fades,
liles, fan camí fins la font més antiga,
allà el substrat del bosc farà la màgia,
la lluna nova s’ho mira tot besant el gat.
***
Llum lila
La llum lila del final de tots els camins
és la conjunció que ja vam sentir abans,
abans de néixer, just abans de sortir.
La llum d’aquella nena durarà sempre,
serà fidel a les seves creences,
no l’espatllarà el temps que viurà,
tampoc la societat, els governs,
l’Estat, les autoritats,
serà lliure on anirà,
fumarà, potser, herba verda
i volarà més enllà del ser,
el cel serà la seva nova llar,
com si el ventre de la mare bressolés
en un ball que podria ser el d’ahir
però que és futur amb ulls nous.
Rojos com la mirada dels gats negres,
la de les cabres i la dels lleons,
dins una selva salvatge i als cims,
tot està preparat pel traspàs,
després de volar i néixer de nou
la conjunció de principi i final
és semblant a la veritat amagada.
Sembrem ben al fons la llavor d’or,
després de tot de la terra som tresor,
del lila i del blanc, despertant,
on no hi hagi més senyals,
sempre lluitant,
sempre endavant.
***
Un dia que no quadra al calendari
Arribarà un dia que no encaixarà,
un dia que no quadrarà al calendari,
els números no es repetiran aleshores
i les hores tampoc no diran pas res,
serà un dia on tot succeirà, passarà,
serà la llum trencada del despertar clar
el primer batec de l’anhel pel sentiment,
un naixement que sacsejarà cada ment,
potser sent-ne conscients… o no.
El dia que res no digui res,
que ja no calguin les càbales,
que no ens serveixi les dates,
les dades, números, lletres,
imatges, camins ni dreceres,
serà el dia que sorgirem d’aquí
com en un encanteri ple de misteri,
quedarà lluny l’encaix, enquadrar,
quan no quadri res serà el moment,
mentre el moment no arriba…
ens serveix per viatjar el bes.
***
Mitges roses
La cresta del punk era de color roig,
la faldilla de la hippy era de flors,
les botes de l’skin-red eren fosques,
la corbata del governant l’escanyava,
era la venjança dels qui no tenien,
a les mans de les tribus: el seu destí,
tot havia canviat, tot estava capgirat,
la ràbia de tants segles d’opressió
havia desembocat en un nou sistema.
Les mitges trencades i roses de la punk
van servir per posar-se màscara al banc,
van atracar la sucursal amb pistoles
aconseguides a un raval, a un poblat,
entre deixalles, entre nens bruts,
rodamóns, dones fumant herba màgica.
De vegades la realitat té forma rara,
tot el seu microcosmos era aquell món,
i ara s’estava convertint en cel roig,
trencant el blau de tants núvols grisos
van buidar la caixa forta, sac vessant,
va quedar ben repartit sobre el fang,
brillants, diamants rodolant, saltant,
ara la pobresa és riquesa,
ara la riquesa és pobresa,
de tant en tant la revolta venç
com la llum del sol torna a brillar.
***
Mil voltes a tot
Acostumem a donar-li mil voltes a tot,
la nostra ment no deixa de qüestionar
allò que els sentits miren de copsar
i potser desconfiem a voltes, o no,
i la confiança és plena i llueix,
el neguit és no trobar-se al poema
quan tots hi som i donem mil voltes
a les coses que semblen tan clares.
Aquelles coses estranyes, tan rares,
són mirades amb cara d’incredulitat
per persones també rares i estranyes.
Donem mil voltes a tot i a això,
al mateix fet de donar-li voltes a tot.
***
Metàfores certes de futur incert
Escriuré aquelles metàfores certes,
les que m’han fet arribar on sóc,
on som, al lloc on res no escapa,
on tot ho atrapa el cor de la fada.
Les metàfores certes de futur incert
han fet del present el lloc més dolç,
el més harmoniós, xoc de calma i neguit,
agredolç, també, barreja certa de passat,
sembla que no vol aixecar del tot el vol,
la metàfora errònia seria encaixar-ho tot.
Intentar que tot tingui un sentit propi,
oportú, just, exacte, precís, és el desencís,
és voler atrapar el cel amb mans i braços,
és nedar i esperar fer-se amb l’horitzó
d’una sola braçada, amb els ulls al sol,
amb l’espatlla als núvols, amb tot el pes.
No hi ha metàfores errònies, va quedar escrit,
aquest fet ara ja és un crit des de les entranyes,
les estranyes formes del vers que queda adormit
només ressuscita, desperta, quan tu el llegeixes,
sense els poemes no hi hauria aquesta connexió,
amb les poesies és més senzill aquest missatge,
tot són metàfores certes d’un futur incert
on caldrà anar més enllà de tots els mots,
quan el somni es fa palpable, el podem tocar.
***
Ja ha arribat el somni realitzat
Per fi ha arribat el somni realitzat,
han hagut de passar milions de segles
perquè ho veiem clar si ho mirem bé,
tot està en la nostra realitat, per sort,
sinó fos així potser els somni seria mort,
potser hi ha ulls que no ho han de veure,
mai, resistirem en el món potser actuant,
potser sense dir res d’allò aconseguit,
potser no ho hem fet físic, sí alquímic,
una manera de deixar una porta enrere,
allà tancada, per obrir-la quan sigui,
de moment farem nova senda plegats
serà el sender que faran els poemes,
no cal que la veritat ens espanti
ni que la mentida ens condicioni,
encesos en la nova realitat,
encesos en el somni realitzat.
Tot és més senzill: només estimar
forma màgica de ser i estar,
al deliri, al misteri, l’encanteri,
de saber que tenim totes les claus
malgrat no tinguem totes les portes,
això sí, lluny de les metàfores errònies.
***
Somni realitzat a aquesta realitat
Ho hem pensat i l’hem creat,
aquesta realitat, somni realitzat,
no hi ha un altre camí de veritat
que la composició al nostre cap,
estén les imatges i els pensaments
sempre a flor de pell, al cervell,
fa camins fins a fer-ho tot cert,
és la força que ara ens empeny
i potser no cal la branca humida,
amb la branca seca de l’alquímia
ja n’hi ha prou per fer la màgia.
El robí establí brúixoles daurades
i ara tornen a nosaltres les fades,
les muses enigmàtiques, les ales,
la bruixa del primer silenci i gemec,
la nimfa dels versos rojos i vius,
tota la llum té un regust de misteri,
un encanteri, fem del cant el joc
de ser folls en un món de normes.
Si algú pregunta la resposta no hi era,
farem senders de foscor si mana la claror
i de claror si la foscor en abraça el cor,
només així tindrem al cap la sortida digne
a un tauler de joc on han posat lleis,
límits i marges, on la llum no traspassa.
Passem per la vida deixant el llegat,
les paraules fan l’alquímia i la màgia,
ara que el somni és realitzat, un bes,
un bes pel desig primer, fins el darrer.
***
Dia màgic
Tot està llest, fins i tot l’imprevisible,
l’impossible, fins i tot el que no veurem,
és un dia màgic, fins i tot “El dia màgic”,
tenim tot un univers a travessar en un mot,
en un vers, avui el somni ja és realitzat
a la meva realitat, que és teva, és seva,
no ens cal demostrar, despertats fa temps,
qui ho vulgui veure ho veurà, és senzill,
l’amor és la clau roja de la llum final,
el cor encès, la guspira sempre atenta,
vermell a la pell del palmell, tot crema,
pas a pas i pam a pam fem tota la màgia,
un traç que no l’espatllarà temps ni lloc,
espai ni aire, els secrets i els misteris
s’han desvetllat aquest matí, tot el dia,
quan arribi la mitjanit seguirà el somni,
de moment el beso com si fos el darrer a fer,
com petó immens i infinit, de llavi a llavi,
llepolies als ulls i a la gola, gust sentit,
el dia màgic és ensucrat i molt juganer,
sense fer-nos joguines del seu destí,
és camí, no és verí, la clau de l’ahir
que ha de donar-nos els estris per demà,
quan no calgui demostrar només accionar,
somnis realitzats a la meva realitat,
desitjant que també sigui la teva, la seva.
***
Terra estimada
La fada fa la dansa,
la dansa de l’esperança,
tot és un ball de màscares,
totes a les pàgines blanques
van despullant les imatges
broten tiges enamorades,
la nit es fa al cim,
una lluna tot il·lumina,
camina per la mina,
animem l’ànim amb tu,
mare antiga com la mar,
remem, veles al vent,
la maresma dóna la mà,
caminem rebels als marges,
les saldes onades ballen
semblen instants
l’ona vertebra silencis,
passarà el temps, etern.
Terra estimada al darrer alè.
***
La sirena nua de les roques
Aixopluc, ens vestim d’ona,
a les salades besades nocturnes,
sortim enfora per trobar-nos
i anem a dins per tornar-hi
i trobar-nos a aquella plaça
esperant sentir-ho tot,
entretant, mentrestant,
unió de principi i pont.
La sirena nua a la plaça,
tot torna, tot s’aboca,
la veritat és als ulls
al primer moment: llum,
lluny del parany estrany
aquell que tot ho controla,
de fet som somriure de sirena
un arc de color, tots els colors
al bell horitzó, el més juganer.
***
Entretant, mentrestant
Des de l’inici al pont,
vint-i-tres llibres lliures,
de la barreja, això no és tot,
queden versos encesos encara,
rostolls de verds intensos,
ulls rojos a l’horitzó,
vermells núvols a la ment
plouen robins ben fins,
com gotes de llàgrimes
de l’alegria de veure’ns
al lloc aquí on som ara,
de tant com ens coneixem
entretant, mentrestant,
de tant en tant despertant
com als cràters subterranis,
lloc on guarir cada passa.
***
Coses rares
Passen coses rares aquí,
les ombres juguen amb mi,
les gates surten d’amagatalls,
els instants són llums nues,
descalcem les idees pures,
coses rares aquí a la sala,
despullen la imatge els passos,
tots tenim molt a dir-hi,
ens allunyem de tot, d’aquí,
el verí ja no el patim,
mirem les ales de les fades,
com s’enlairen món enllà,
són la dolçor de cada gest,
el caos de les coses rares,
com bruixes enamorades
del joc sense les xarxes
amb llibertats, a l’oceà,
que ens separa i ens uneix,
coses rares i queda tot.
***
L’alquímia propera
Ja arriba el darrer pas,
l’alquímia és molt propera,
arriba el dia, tot preparat,
som on sempre somniàvem,
la lluita és per sempre,
tot és a un mateix sac
obert per a compartir,
que vessi com diamants,
el robí del bes d’ahir,
ara ja fa uns anys
que oblido la besada,
aquella d’aquesta fada,
desconeguda encara,
tot i que encantats
l’alquímia és a un pas,
capaç de tot, tot alhora.
***
Les paraules no se les emporta el vent
Corren pels camins del passat-present,
les paraules no se les emporta el vent,
són imatges, també, d’allò que ha passat,
són segons, instants del tot pensats,
queden a la memòria si ho pensem bé,
al conscient o bé al subconscient,
totes tenen un sentit, ocult o no,
són paraules lliures, mots alliberats,
de fet cada frase que diem, cada verb emprat
té la força per fer-nos reaccionar i accionar,
per emmudir o no deixar de parlar,
per contestar, per trobar respostes,
o bé preguntes, tant se val, tot s’hi val,
la comunicació és molt important
i les teves paraules perduren,
mai no se les endurà el vent,
seguiran en la història del poema,
en la meva memòria fins al final,
tenen la clau per obrir cofres,
són la llum dels nostres ulls
i són la foscor del nostre cor,
els teus mots ho són tot, ara,
demà, després, ara tot ja neix.
***
No insisteixis, no existeixo
No estem a la mateixa freqüència,
“no insiteixis, no existeixo…”
la nostra telepatia no és al canal
on podríem comunicar-nos lliurement,
som a anys llum de poder encaixar,
no, “no insisteixis, no existeixo”
per si algú em reclama i no el vull
en el món que he imaginat per mi.
Però quan arribes, sí, ho saps,
existeixo, i fins al final de tot,
quan no quedin freqüències i mori
amb una vida plena de connectar
amb tu i amb tot allò que hem fet,
el que hem dit, només per això: llum
als anys que cada dia ens aproparen.
Som plens si connectem, existim,
no som res si no hi ha una guspira
que encengui el foc de la foguera gran
aquella que es manifesta a la nostra ment,
a contracorrent del món, a corrent nostra,
però no, “que no insisteixi, no existeixo”,
per si la freqüència s’allunya de tu,
per si la freqüència s’allunya de mi,
trobarem com l’aigua es fa lloc a la roca
i potser sense antenes ni telepatia naixem
en una existència on no calgui insistir.
***
Ningú t’ho dirà, has de ser tu
Hi ha coses que ningú no et dirà,
hauràs de ser tu qui es llenci
a trobar respostes a les preguntes
i és per això que ara verso el verb
i el faig hereu dels poemes passats
com si així fes un altre pas
cap a noves poesies,
cap al seu substrat.
Hi ha terra fèrtil on sembrar,
versos que dormen arran de terra,
estesos, dolçament, sense pressa,
és tan senzill que sembla mentida
però és tan cert que és al·lucinant.
Ningú t’ho dirà, has de ser tu,
com un poema vell que cal escriure,
com l’antiga senda on trepitgem,
plena de passes dels antics druides
ells són al nostre cap, a la memòria,
al present, ells són les neurones,
l’electricitat i tota l’aigua,
fan màgia per dir-nos on anar,
no deixen de ser nosaltres mateixes,
les nostres ànimes, són druïdesses
que ensenyen i aprenen de deesses,
diablesses quan cal veure-ho clar
i seguir nous camins sense preguntar.
***
Som la vida, som la mort
Ets la vida, ets la mort, la sort,
sóc la vida, sóc la mort, la sort,
som el tren, trajecte, l’estació,
cada temporada, cada fada, la fi,
el començament i tot el món sencer,
el cosmos, l’univers, els estels,
ho som tot i res alhora, el ser,
la llum, la foscor, les ombres,
som el primer anhel i el darrer,
mentrestant no arriba la mort,
amb l’eternitat com aliada,
farem nous mons arreu del món,
noves teories ens fan germans,
ens fan anar enllà les paraules,
senzillament, dolçament, eterns,
som la vida i també la mort,
sort en tenim d’estar aquí,
podríem no ser pas res,
després de tot ve l’hivern,
el sol marxarà molt aviat,
entretant somniem que juguem,
com si no haguessin passat els anys,
però és cert: som aquella senyal,
la llum roja del final del camí.
***
No queden més instants que els de cada pas
Evidentment cada pas encén la realitat
i la mentida i la veritat no diuen res
només el rellotge de sorra fa el temps
els deserts i el vidre de cada mirada,
de gel, el glaç, ulls de mar congelat
síntoma de viure amb el diable a dins,
de fumar herbes verdes de fum intens
que fa perdre de vista la seva cara,
com a la boira de la selva salvatge,
com en els cims de les muntanyes,
fades enamorades, blaves i morades,
bruixes i bruixots tancant i obrint
les portes entre passat i futur,
tenen les boles de cristall,
ulls a tot arreu on mirem,
el nostre tacte, cada pacte,
amb els diablesses i diables
mentrestant no queden instants,
només aquells que fem a cada pas.
***
La mort d’una etapa fa néixer una nova època
Mentrestant, naixerà la nova època poètica
intentaré posar paraules, seran versos,
un seguit de neguits que omplen el cap,
inquietuds que esguardo endins, massa,
origen i també el final, estem just al mig.
Al mig d’una senda, així em veig ara, encara
potser el moment és aquest, l’instant esperat
i, fixa’t, al novembre naixerà un o un altre llibre
sigui quin sigui veurà la llum una nova etapa,
tant si els somnis són realitzats com si no,
si les metàfores eren errònies donaré la cara.
No surt cara la momentània forma del somrís
no entén de preus, de mercat, de comerç,
és un somriure per aquell qui no viu ni sent,
la mort d’una etapa fa néixer una nova època
i l’alegria envaeix tot el meu cap, el meu ser.
La foscor del món, la foscor de l’ambició,
contrasta amb els qui volem el repartiment
de la riquesa i de tots els privilegis, tots,
fins que ja no n’hi hagin, compartint-nos,
no pot ser que hi hagi misèria i tantes guerres,
hi haurà un dia nou, empenyem-lo amb força,
tombem cada estaca, encara n’hi ha masses.
Morir per néixer de nou, de la primera barreja
fins al darrer sospir, ho saps, això no és tot.
***
Darrera les ombres de les obres
Aquests poemes que vénen són les ombres,
les ombres de les obres que no hi eren,
que no van ser pescades per la xarxa,
encara neden lliures, aquí a la pàgina,
es podria dir que eren inèdits fins ara.
Poesies que neixen en aquest desembre,
al febrer s’obriran als teus ulls i seran,
després de tot, gràcies a la teva mirada.
I, és necessari aquest poema? Cal?
Necessito saber que hi ha a l’ombra
d’aquesta obra i el perquè l’oculto
dels ulls universals de la xarxa,
prefereixo que resti amagada,
quasi, fins que tu la llegeixis.
A partir d’ara serà a l’inversa,
després de quinze anys així,
amb la visió automàtica,
ara serà ben diferent,
gràcies per l’atenció,
aquí a l’ombra de l’obra.
***
Som cosmos, l’univers al cos
Tenim tots els minerals a dins,
som cosmos, som el cos, l’univers,
la força de la natura als ulls, a la mirada,
com una fada enamorada som món i marges,
tarannà, seny, rauxa i un seguit de misteris,
d’encanteris, m’encanta la forma que tens de viure,
de riure, la manera que tens de sobreviure,
ara, ahir, després, demà, ets cosmos,
som cosmos, el cor dins el cos, el robí,
l’or i l’ametista, un secret, mai trista,
la lleugeresa de l’ànima m’anima,
ànims que es tornen de color lila,
com la revolta sempre feminista,
voldria haver nascut dona ferotge
i no sé ben bé que sóc, l’ombra,
l’ombra d’un ésser viu i captiu
per la bellesa que encarnes,
per la carn que vull tastar.
***
Entre els bancs del parc
Hi ha molles que mengen els coloms,
burilles de mais dels joves del barri,
alguna llauna buida i mirades perdudes
de les àvies i els rodamons que passen,
el sol omple els ulls de totes elles,
dins el meu cervell la música
que m’acompanya sempre,
agafo el autobús i escric,
agafo el tren i teclejo,
ha passat el temps
i tot canvia, abans blocs,
abans llibretes i bolígrafs,
ara el mòbil i les tecles
ja fa 15 anys que tot és diferent
el vent que passa per aquest parc
fa volar els papers i les mirades,
buides o plenes, segons el sol,
mentre entre els bancs
circulen ments i vents,
converses i cerveses.
***
No oblidarem l’estima que ens tindrem
Encara que passin segles i mil·lennis
mai no oblidarem l’estima que ens tindrem,
som un segon etern d’estima complerta,
la dolçor del cor de licor dins el cos,
un racó dins la matinada de l’ànima,
una mà amiga, una mà germana,
la tendresa que guardem als dits,
els moments emmudits, els silencis,
anem vertebrat un futur que és dins teu,
dins meu, així seguim, seguirem escrivint,
vivint de tot allò que ens portarà la màgia
de tenir-nos més enllà del mateix univers
de brodar el temps amb un fil delicat d’or,
fent filigranes al teixit que vestirà els somnis
sentint-nos endins, enllà de la calma,
doncs cal la nostra mà estimada
la mà amiga, amant, suc vessant,
que regalima per tremoloses mans,
són el joc etern del nostre infern,
però no oblidarem l’estima que ens tindrem.
***
El regal del present
No hi ha més a dir,
el silenci ho pot tot,
és eixordador, ple,
no deixa lloc a fer res,
no deixa lloc per xerrar,
el regal és aquest present,
masses vegades absent
per pensar en el passat,
per pensar en el futur.
El regal és el present,
a cada canvi és atent,
al so silenciós del temps
al so sorollós i ardent
d’un present roent,
si el passat no es sent
farem malabarismes,
sorgirem dels abismes,
arribant, sistemàticament
al moment etern, és un present,
i doncs, és l’instant, és un regal.
***
Focs als queixals i aigües a les ments
Hi ha un contrast estrany dins el nostre ser,
tenim el foc als queixals, al cor, l’aigua a la ment,
és pur sentiment ardent, sempre fidel al mateix estel,
de nit il·luminem el cel amb la mel de la tendresa,
dins dels nostres somnis tot és d’un color rar,
despertem i les ànsies ho poden tot,
som el somriure de l’infant,
la saviesa dels més grans,
dels nostres avis i germans,
a les mans vessa el diamant,
un dia amant per estimar-nos,
per tenir sexe a voltes dur,
a voltes suau, dins el sarau
que ens dóna la vida salvatge,
quan som animals mitològics,
quan marxem per calar foc
als malsons que volen ser món
quan només són un pas més
que cal guarir amb l’aigua de la ment,
les sensacions i els pensaments.
***
Els tres asteriscs
Sempre separen les poesies,
sempre hi són, als llibres,
lliures neixen i moren,
però ressusciten,
s’encarnen a l’espai,
havia de dedicar-lis
un poema com aquest,
m’ho demanaven en silenci,
si no els hi escric marxaran,
ja no hi seran, asteriscs i risc,
risc de que ja no tornin més,
dedicar aquests versos
serà suficient, espero,
si em deixen ho deixo,
si no els veig creix
aquesta manera muda
de no escriure res més,
el silenci m’acompanya
el soroll m’escanya,
però l’asterisc em salva,
si en són tres tot reneix,
un poema darrera un altre,
gràcies a la pausa seguirem,
escriurem, versarem, els esperarem
desitjant que no s’aturi la poesia,
tres asteriscs, sense riscs,
amb riscs, tot el que visc.
***
L’arbre i l’ambre on hi reposa el passat
Un ésser invertebrat del passat
dins l’ambre que hi ha sota l’arbre,
els fòssils detenen el temps antic
i fan reals i actuals les relíquies naturals,
després de tant temps encara són aquí,
són l’essència de l’ahir, avui pel matí,
per exemple, són reflex taronja, roig i groc,
brillant sota les ombres de les branques
el sol dóna vida a la transparència,
a l’essència de l’antiguitat,
pedres precioses sota terra,
tresors que tenim dins el cos,
mai em cansaré de repetir
entre els versos i les converses:
“podem compartir la saviesa,
fer-nos còmplices de la bellesa,
som minerals, cosmos, grial, filó
i les grutes brillants, l’encant”.
Dins l’ambre hi ha la nostra imatge,
mirem-la, si ho vols, passats els mil·lennis,
els ancestres illencs ja ho fan, en el futur,
quan de les constel·lacions neixen estels,
esteles d’estrelles, pols còsmica, la terra,
com a barreja immortal, espiritual, eterna,
dins el calder de les bruixes o a l’ambre,
tot és mesclat per fer un bon beuratge,
si vols el bevem a l’iniciar el viatge,
quan baixem de l’arbre,
quan ens endinsem a l’ambre
i siguem part de la prehistòria,
el futur serà només nostre,
ànimes lliures vencedores,
ens veuran per un ull de bou,
potser, serem ambre i arbre,
ombres i llums, encanteri,
misteri, sense patir més,
demà passat, al futur,
serem allò que ningú diu
però que tothom ja sabrà,
una vella bruixa, un vell bruixot,
s’encarregaran de deixar-ho clar,
sota l’arbre de fulles de minerals
hi ha la màgia que els hi caldrà,
només d’ells, de nosaltres, dependrà,
la bellesa de la saviesa de l’ahir vessar.
***
Les mirades dels arbres
Les fulles dels arbres ens miren,
els troncs i les branques tenen ulls,
ens observen quan passem pel bosc,
per les ciutats, pels poblats, per on sigui,
una gota de rosada pot ser una càmera,
visió panoràmica de la situació estranya,
després de tot som la pel·lícula antiga,
la nova, en blanc i negre o en color,
muda o amb diàlegs que no acaben
ni tan sols quan arriba el “The end”,
quan acabem la història de la vida
mirem allà on mai no vam mirar,
potser al fons del precipici,
al principi, quan tot és inici,
incessant indici d’allò difícil,
versemblant com l’arbre observant,
darrera cada ésser viu hi ha un niu
amb ous de les aus que viuen a l’arbre,
ens observa quan passem, sempre,
sempre atent, és kharma fidel, etern,
la bellesa del mirall de les ninetes,
dins els ulls hi ha la bellesa antiga,
la certesa que no estem pas sols,
que darrera de les mirades orgàniques
hi ha mirades que no són de la natura
i ens volen amenaçar, són màquines,
nosaltres preferim les mirades dels arbres.
***
Despulla el full l’ull de la fulla
L’ull de la fulla despulla el full,
forma formes i més figures mudes,
a les sendes de les antigues figueres,
a la filera que formen cap a les moreres,
on mai si va enterrar cap traïdor, són pures,
elles tenen els somnis més antics i bonics,
el full que despulla l’ull de les fulles
és un full on hi ha escrita la vida
de tots els arbres que somnien
en un futur d’aire nit i pur.
Nu, el full, mira la fulla
que el mira, recíproca,
poca traça sense balança,
el pes que té cada bes, després,
és el traç audaç, el pedaç que manca,
potser dormim sota l’arbre, les mirades,
potser sota d’elles som més sincers,
doncs tenim la força per alçar-nos.
Full a full, fulla a fulla, escrivim amb els ulls,
llegim amb els dits, tot ja té -altre cop- un sentit.
***
Trencaclosques al tren que trena la trama
Hi ha un joc que et trenca el cap
al tren que trama en silenci la senda,
hi ha un tren que trena sense tristesa
i teixeix sense traïr, broda el destí.
Tren que trenes el nostre viatge,
atura’t a l’estació primera, la darrera,
al mig del viatge i més enllà encara,
quan encaris la senda correcta,
no per les religions ni el sistema,
sinó per ser i gaudir sense pena,
trencaclosques que no dóna l’esquena,
juguem al joc de l’encaix i pronostiquem
quin serà l’any de l’alliberament.
Aposto pel 2047, 333 anys després
d’una ocupació borbònica que oprimeix,
cal fer créixer el ser per endevinar més,
fer càbales concretes i ben certes,
creure que cada peça té un lloc,
que el joc és el goig de preveure,
previsions automàtiques, vives,
com les escriptures antigues,
tan noves, també, a cada raser,
voltarem per tots els poblats
per trobar un racó allà on ser,
després de tot encaixant peces,
després de tot, el tren trama,
trena els motius de les festes,
ha arribat un any nou de gestes,
afanys que ja no ens seran estranys,
tot comença dins d’un sol batec
que dura tota l’existència,
som el tren, tota l’essència.
***
L’encanteri és misteri dins la terra
Encantats pel cant de les sirenes,
des de la primera a la darrera barreja,
escapant de totes les presons mentals
fins arribar allà on la vida ja no fa mal,
només a voltes, quan la realitat mata
els desitjos, les promeses, els mots,
quan l’absència ja no és fa presència
però fugim de la por i de la pena,
convençuts que després despertes
d’un son que s’ha fet massa llarg,
d’un malson de vegades amarg,
d’altres salat, entrant a la mar
d’una veritat que s’endú la sirena,
de tant en tant la tempesta té les claus
i dins la negror trobem la justa claror,
l’encanteri és misteri dins de la terra,
trobarem uns ulls nous, potser el dijous,
quan al mig de la setmana neix el desig,
quan potser tenim la mà, la clau, el pany
i creiem que jo hi ha equador ni cap pol,
quan pensem que ja no hi ha terra,
que no tenim un lloc on trepitjar
i els qui estimem han marxat,
però seguim sentint la tendresa,
l’absència ara és fa presència,
és el misteri, l’encanteri de la terra.
***
Pels carrerons nocturns
Són musa artista i refugi on ocultar-se,
els carrerons, els carrers, les cantonades
són tot allò que ens inspira quan arriba la nit
i caminem rebels i decidits pel seu laberint,
nocturns ens vestim de lluna i d’estels
per veure sortir de nou el sol al cel
quan més el necessitem.
Vertebrem el silenci,
el so, el soroll, la cançó,
ho vertebrem tot sense por,
som aquesta pluja
que cau al carreró,
les pedres del terra,
el bassal, la taverna,
l’abric i el mocador roig,
també som la boina, el joc,
metralladora i metralla, la bala,
saber que som una trinxera més,
el cigar entre els llavis
i tornar a liar.
Carrerons foscos i humits,
això és el que som, no més,
som el darrer anhel de revolta,
la victòria final, el fosc carrer.
Pels carrerons nocturns estem ocults,
no ens descobriran mai, som les ombres,
amor ocult, trist disgust de la massa,
tu i jo, l’abraçada, dolça musa artista,
som aquest vers, mai la vida trista.
***
Al calder barrejarem tots els minerals
Dels fluids mesclats al calder, dels minerals,
en farem la barreja perfecte, una joia abstracte,
amb tota la riquesa comprimida en poc espai,
mai s’haurà vist abans una pedra tan estranya,
amb tots els colors possibles, una sola essència.
Caldrà barrejar-ho bé, la revolució ens espera,
trencant els preus del mercat, el valor de tot,
des dels psiquiàtrics a assaltar els plenaris.
Des del bressol a la tomba en un segon,
de l’asfalt a la seda, del blanc al negre,
de no tenir un cèntim a repartir la riquesa,
de ser joves i bells a ser vells amb consciència,
seny i rauxa, la barreja perfecte, queden anys…
Per fer-ho tot realitat només hi ha un pas
i la incredulitat és com la innocència,
no creure-ho també et pot salvar,
com creure-ho et pot empényer
a fer la força necessària.
Ells, els feixistes,
mai no tindran drets,
no volen la llibertat,
els mestissatge,
totes les cultures,
nosaltres sí,
per tant…
tant tindrem,
com tant perdran,
aïllament, no hi seran,
al món que somniem
al calder on barrejarem.
No queden masses anys,
la revolta neix en un mateix,
pensar que és possible
és el primer pas
per fer-ho realitat,
guarirem les passes,
les passes ferides,
cicatritzaran,
els dubtes marxaran,
no hi haurà cap mur,
cap barrera,
tot serà com era.
***
La mitjanit ens va xiuxiuejar un vers pervers
Semblava que no em quedava vida,
sorgia la tempesta després de la nit,
la mitjanit em va sorprendre al llit,
dins un malson dins el cervell ferit,
vaig caure com un rodamón a la via,
quan ja no vols sentir més la vida
i et precipites dins una mort buida,
però et salva el vers pervers, l’univers,
vessat dins el cor i la ment, pur sentiment,
roent, ardent, com als poemes calents,
dels que et cremen malsons i també la pell
al canell amb els talls que et va fer el temps,
atemptant el cos com si fos un temple,
profanació al continent i al contingut,
viu, en carn viva, males ferides,
però cures la memòria i t’estimes,
guardant la llum passatgera,
deixant les ombres sense petjades
lluny de les vides i cada malson
quan la mitjanit et canta un vers,
un vers pervers, el xiuxiueja a l’orella,
es fa part del teu malson, del meu,
i es mostra a les primeres lletres,
a les primeres poesies del matí,
als primers versos, fins que mor,
després la vida només és somni,
el més dolç, el que fem tu i jo.
***
Sexe dur sota l’arbre i els fruits madurs
Cauen els fruits al voltant del cos,
madurs com són, ens alimenten
les ganes i el sexe, la flor primera,
la última mira la lluna com canta i espera
les nostres ànsies per un sexe dur i ben pur
com l’acer fred que s’escalfa i ara explota
dins un forn mental i corporal, abismal,
amb el traç d’un artista demencial
que buida el ser damunt els pits,
tous, mugrons endurit endins
la boca que pren el fruit,
que el gaudeix fins l’extrem,
tramant trames estranyes
dins un bosc obscur com la nit,
una nit de lluna nova, ben fosca,
s’acosta una flama a la mirada,
encenent els ulls més bruns
fent-los esclaus del moment
encenent la mel dels llavis,
rojos i roents, cara al vent,
que baixa entre branques
d’un arbre que ens guaita
mentre fem sexe dur a l’ombra,
per vici, només per vici,
és la vida, aquest inici.
***
L’amor romandrà en el temps, etern
La terra encén la tendresa i l’estima,
des de l’origen dins l’aigua ens estimem
connectats a les fonts primogènites,
genèricament molt semblants
però hi ha pols oposats,
i l’equilibri no és possible
si s’enfronta la bondat
amb la maldat més cruel,
terrorífica i ens cal la llum,
la llum cegadora del bé
per contrarestar la ferida
visionària d’una cura i un amulet
per fer del blau de les onades
un blanc trencat als bols,
terrissa a la terrassa,
amb la tassa que vessava
ofegant les penes negres
i fent viure l’essència
d’una terra, d’uns ancestres
molt abans de néixer
dins després de partir,
molt després, no hi ha pressa,
sentint l’estima i tot l’amor
molt endins, romandrà,
romandrà en el temps,
etern, infinit, com la terra.
***
La bruja del unicornio
Había una vez una bruja mediterránea
que leía las cartas, que veía el futuro,
vive entre unicornios de colores,
en otro mundo, lleno de ilusión,
en el tarot tiene las llaves,
en el espiritismo las puertas,
santería en las estrellas
que la llevan a tus ojos,
con su pelo largo y rojo,
reluciendo como un amuleto,
encanterio, misterio, magia,
la bruja de los unicornios
vive en tu mente, en el tiempo,
si te escuchas la podrás ver,
si te miras la sentirás,
está en cada espejo,
es realidad, sueño…
…y realidad.
***
Set branques i un tronc, vuit extremitats
Les arrels són les paraules del poemari,
l’arbre, a l’atmosfera, té vuit extremitats,
viu la vida, la sent i persisteix a diari,
té la contrasenya de cada color,
de cada mineral, cada pedra,
preciosa, com la lluna bruna
en nits d’encant daurat,
des de les dues calaveres,
enceses, a les brases eternes,
els versos d’aquest recull poètic
són els dits llargs i prims dins la terra,
arrels infinites que tenen les respostes
a totes i cadascuna de les preguntes,
si llencem la pregunta lliure al vent
el sentiment es fa present en un moment.
Absència i presència és besen, es senten,
ja no hi ha melangia ni penes amargues,
les magues viuen darrera els marges,
tenim un món a travessar i no oblidar
tanta misèria com encara hi ha.
Repartir, compartir, invertir…
…en veure la terra florir,
sentir, vestir l’ahir
amb un vel intens
per no pensar-hi gaire,
agafant empenta i aire
per un futur d’esperances
per viure sense mancances.
El robí, la maragda, l’ametista, el diamant,
l’or, el safir, l’ambre… tot en l’arbre còsmic
que fa dels estels estrelles belles
i de les estrelles bells estels.
Des de les arrels als fruits,
dels fruits a la lluita armada,
des de l’ombra fins la llum,
de la foscor a la claror,
foc dins del cor.
Arrel i hivern,
vent i sentit
a cada escrit.
***
Veredicte estricte
Dicto el veredicte estricte,
no hi ha prejudici, malefici,
les ombres que veig en ell
les he arribat a conèixer bé,
potser sí que ara jutjo,
el veredicte és estricte,
no en vull saber res,
es pot generalitzar
amb els homofòbics,
amb els masclistes,
amb els racistes,
no se’n salva cap,
cap hi cap al món,
no han de veure el sol,
el veredicte és estricte,
no hi ha lloc per l’horror,
un arc de Sant Martí vibra,
vol color entre tanta ombra,
vol vida, vol llum, vol amor,
tendresa i passió, desig,
del camí som al mig,
arribarem al final
sense ells,
la terra vol canvi,
el canvi és als ulls de l’avi,
als ulls dels més petits,
el veredicte és clar, estricte.
***
Somni realitzat
Somni real, realitat somniada,
la bellesa dels ulls de la fada,
la tendresa a les branques de l’arbre,
entre les fulles de tots els minerals
hi ha lloc per totes nosaltres
-ànimes lliures que volem justícia-
i els altres, mai per ells,
ens hi deixem la pell
per unes ombres lluminoses,
el robí al mig recorda altres llibres,
des del robí establí a besar el somni,
el color roig sempre serà senyal,
potser aquella del final.
Aquest recull poètic acaba,
després de quatre mesos,
allò no era pas tot,
calia realitzar el somni,
abraçar-nos al cos del dimoni
-el que tenim dins el cos-
besar-nos amb el nostre Déu
-que som nosaltres mateixos-
l’espiral també és senyal,
de les cabres fins al cel,
vuit extremitats i l’infinit,
en un tronc ben arrelat
com les ànsies de realitat.
***
“FI D’UN CAMÍ DINS EL DESTÍ, L’ARBRE OBRIRÀ NOVES OBRES” -Somni realitzat-
***
ÍNDEX
L’inici, un arbre, un somni, una altra realitat
Encantades onades mai solitàries
Poblat encadenat
L’espiral és una de les senyals
Tombes de minerals a les mines
Abraçades de benvinguda i de comiat
Un matí fred de tardor
Les facetes del poliedre
Ones telefòniques
Un núvol lila al capvespre
Assedegats
Realitzem el somni des de la veritat
Fulles de minerals de tots els colors
Em posseeixen els meus ancestres
Ells, el ocells, lluny dels palmells
El somni que hem fet realitat té pell de futur
L’arbre obre les obres
L’Homo Sapiens ha de saber reaccionar
Tempesta d’aigua i electricitat dins la ment
Les cunetes recorden les ànimes lliures
L’alba acaricia la fada amb la mirada
Per un gram d’ànima
Claus fetes d’estrelles
A l’horitzó el robí i cada llum de l’ahir
Punks i redskins
Paral·lelismes dins les rimes, vers lliure
Carrers molls dins la nit, la lluna als bassals
La nit ha fet un altre pas capaç de canviar-me
Pur foc
22/11/22
Els instants de la nostra història
Som el nostre Diable, som el nostre Déu
Encens el bes amb la mirada
Moltes novetats a la línia de foc
Els fils que mouen als ninots alienats
Cant a les darreres passes de cada vers
Platges com oasis a la mar
Enlluernats per la teva llum pels terrats
Cabres alades al cim de les muntanyes
Les ombres per aprendre de la llum
Realitzem el somni per no aturar-nos
La serp que m’enrosca l’ànima
La melangia, la nostàlgia i l’àlgica àliga
Vilassar de Dalt, 5 de novembre del 2022
Podria suportar el dolor o olorar la flor
Viatge al centre de la paranoia
Poesia de combat
Carrerons foscos, laberint negre de lluna nova
Llum lila
Un dia que no quadra al calendari
Mitges roses
Mil voltes a tot
Metàfores certes de futur incert
Ja ha arribat el somni realitzat
Somni realitzat a aquesta realitat
Dia màgic
Terra estimada
La sirena nua de les roques
Entretant, mentrestant
Coses rares
L’alquímia propera
Les paraules no se les emporta el vent
No insisteixis, no existeixo
Ningú t’ho dirà, has de ser tu
Som la vida, som la mort
No queden més instants que els de cada pas
La mort d’una etapa fa néixer una nova època
Darrera les ombres de les obres
Som cosmos, l’univers al cos
Entre els bancs del parc
No oblidarem l’estima que ens tindrem
El regal del present
Focs als queixals i aigües a les ments
Els tres asteriscs
L’arbre i l’ambre on hi reposa el passat
Les mirades dels arbres
Despulla el full l’ull de la fulla
Trencaclosques al tren que trena la trama
L’encanteri és misteri dins la terra
Pels carrerons nocturns
Al calder barrejarem tots els minerals
La mitjanit em va xiuxiuejar un vers pervers
Sexe dur sota l’arbre i els fruits madurs
L’amor romandrà en el temps, etern
La bruja del unicornio
Set branques i un tronc, vuit extremitats
Veredicte estricte
Somni realitzat
***
