(Portada de @sergitugas)
***
El llibre s’esmuny, com la mateixa vida
Aquí acaba aquest recull poètic, s’esmuny,
com la mateixa vida, donant una forma nova,
uns versos que han parlat d’amor i de mort,
de vida i de dol, de lluna, mar i de sol,
de llum i de totes les coses que sento endins,
aquest sentir endins serà la força per seguir,
l’escriptura automàtica segueix, de vers en vers,
estimant-nos més enllà dels dies i de les vides,
un u de març quan falten vint dies per la primavera,
un u de març per tornar a començar del no-res,
la creativitat és i ha estat la guia i el nord,
perdre el rumb ha sigut un pas que calia…
…i en ell versava, com ho fa la mar ara.
“Com ho fa la mar ara” he trobat el nou títol,
el proper poemari, com ho fan les ones, a deshores,
benvingudes, benvinguts, a aquest nou lloc…
que mai no s’aturin ni morin les paraules,
les besades alquímiques deslliurades,
a cada llavi, a cada galta, a cada nit…
Com ho fa la mar ara serà llum el 02/03/2021.
***
El sol ens guia en el camí de la vida
La llum del sol és la nostra guia indiscreta,
discrets, els peus, van fent camí sense soledat,
tot són muntanyes a l’horitzó de la mar en calma,
calmem els ànims i els alcem enllà les estrelles,
només elles tenen la clau que ens durà al demà,
el camí de la vida comença amb unes carícies
al ventre de la mare terra que tot ho contempla,
amb besades deslliurades la pell s’eriça i viu,
és un desert als ulls dels oasis que tenim al cel,
mentre trepitgem amb força l’odi i les avarícies,
el sol no entén de llum si tu no la portes al cor
i és per això que cada dia, allà i aquí, s’alça
darrera els núvols o davant d’ells, llum incandescent,
descendent directe dels planetes que duem com collars,
polseres o arracades, planetes lliures dins un sistema,
que si bé és solar, és un sistema que fa la teva vida,
la nostra vida, al despertar del llarg somni, revelant-nos.
***
Si ens queden versos seguirem
Només així serem forts i vertebrarem,
a cada passa, silencis fets poema i rumb,
per gaudir del camí que compartirem, vius,
quan no quedi res ens quedaran els versos,
així seguirem abans el vent de ponent arribi
amb la mel als llavis d’un ahir que ve de nou
com un joc de mans d’un mag que no fa trucs,
la joia de l’equilibrista que no té cap risc,
del somnàmbul que, caminant pel fil, no cau,
com aquella lletra del cantautor que guareix,
amb la seva veu i les seves lletres, cada cor.
No només seguirem si ens queden les poesies,
seguirem si el teu cor ens segueix estimant,
amb aquesta premissa començarem la travessia,
amb l’amor podrem obrir les portes de l’horitzó
per fer dolça i radiant cada trobada, cada sort,
amb un tros de melangia si la tristesa vol venir.
Sense versos no seríem res de res, no ens veuríem,
els poemes ens apropen i ens deslliuren de l’oblit,
sense oblidar som més lliures, els poemes ara volen.
***
Quan vingui la mort
Quan vingui la mort i truqui al timbre
deixaré les darreres petjades al marbre
d’una entrada blanca i negre d’aigües
per si véns les vegis i no rellisquis,
per deixar escrit cada parany del camí,
d’aquest camí que jo he escollit de nit,
a les fosques d’aquesta vida de llum,
a la llum d’aquesta fosca vida de dia.
No serà pas el camí que tu faràs
i sé que cada vida té el seus paranys,
però mai serà estrany l’engany i viuré,
després de la mort, sendes diürnes,
nocturnes i amb tots els matisos,
amb cada gamma cromàtica, ben nu,
em despullarà la negra dama vella,
vella de passar per totes les etapes,
edats, gèneres, generacions i esperes,
em deixarà nu i marxarà per dur-me a tu,
allà, a l’altre barri m’estaràs esperant,
jo voldré viure la mort dins el teu rostre,
dins del teu cos, et desitjo passats els segles.
***
Mines sense esclavitzar
Camino pels carrers del vell poble,
ja no busco a ningú que hagués conegut
tan sols l’ombra de qui vaig arribar a ser,
només un núvol que segueix amagant el sol,
potser el darrer esglai d’un camí de paüres
o aquell eclipsi que fa el teu cos i el meu,
tot és una veritat de les que no volen mentides,
tot és tan cert que fins i tot fa por de veure,
es podria dir, com que de tan transparent és aigua,
pur cristall que deixa veure els passos al poble,
sota una lluna que és un diamant polit i ben brillant,
som la claror de les mines que no van esclavitzar.
***
A la vora d’on ets tu
Aquí estic, a la teva boca,
a la vora d’on hi vius tu,
ara surto i ara entro, lluna,
que m’embruixes picant l’ullet
com si fos la darrera nit
i vinguessis on és la memòria
per gaudir junts d’aquest camí
i recordar-nos després del final
quan ja no quedin albes ni sol
i tindrem la tendresa al niu
i sota l’olivera serem eterns
com aquestes ganes de saber més
com la llum que guardarem per després.
Una llum fosca que donarà ombra
quan, il·luminats, farem drecera
i entrarem al cor de tota primavera.
***
Botes negres
Semblarien militars sinó fos per les ganes de pau,
semblarien que sembren flors si no fos per la por,
la seva por, que mira desconfiada cada pas,
cada gest, cada llum, cada horitzó, cada sol,
botes negres que caminen decidides i fermes,
botes negres que alimenten la terra i cada marge,
botes contra el magre ressentiment de cada ment
que observa obstinada com aconseguim cada fita,
botes negres que trepitgen cada paüra i cada plor
per fer alegre el desenllaç i tot del que ets capaç,
botes negres que semblarien militars si no fos pel glaç
que es trenca per cada tendresa que duem a la sola
acompanyada per les flors que sembrem sense saber-ho
i per totes de les que guarim quan en som conscients.
***
Assaltant el cel des dels inferns
Lluitem amb estels des del foc roig intens
des de l’infern assaltem el cel incandescent
com un adolescent que passa a l’edat adulta
o com un nen que comença a jugar amb amics,
així ens sentim quan l’assalt passa a ser alt,
quan ens calen les gotes de pluja per pujar-hi
i ens neguem a l’evidència de la providència
si la independència que guarim és vers volàtil
i aquest despertar és com un neguit pel cor
que s’ho mira amb la tendresa de cada gest.
Som llum nova i vella, totes i cadascuna de les estrelles,
som el que els antics van voler per cadascú de nosaltres.
***
Cara a la lluna
Cara a la lluna amb el cor a la mà
que ja vam sembrar la llum a la mar,
cara a la lluna que aviat serà plena,
com aquesta cançó antifeixista
que reneix al cor de cada fera,
som milions i més forts que ells,
guanyarem cada batalla i la guerra
que es lliura als carrers de pobles,
ciutats, arreu d’aquest món
som i serem la flama que tot ho crema,
per purificar l’aire a les estrelles,
serem tu i jo, ells i elles,
una llum roja de revolució
a l’horitzó lluminós i rebel.
***
Són obscenes les imatges de les pedres
Són obscenes les imatges de les pedres
són imatges que no amaguen el que són,
ni d’on vénen ni el lloc on pertanyen
el passat que van viure o on viuen ara,
al cor de totes les criatures i al cos,
són obscenes les escenes i parlen de tot,
si més no són l’essència i allò que volem.
***
Hores que pesen més que les pedres,
obres escrites amb lleugeresa de ploma,
ocells nus que volen sense direcció
i tot un món dins l’habitació.
Un univers que podria ser pervers
i versos per gaudir encara molt més,
així és la vida des d’aquest lloc
i així serà la mort quan no quedi res.
Tot és fer i desfer, tot és al tinter
i de tant com ens estimem vivim més
i de tant com ens coneixem arribarem
a besar el més llarg dels desitjos
a guarir els malsons amb somnis dolços,
tot serà plàcid dins la darrera lliçó
que la vida ens donarà, sense pressa,
caldrà sentir el vers pervers d’univers
per veure com tot és tendresa, endins.
***
Quan vàrem sortir de la llarga nit
teníem tota una vida per tornar-hi
i hi tornarem per estimar la foscor
de nou, amb una nova llum, serà negra
com la nit que ja vàrem deixar enrere
per volar i ballar amb nova existència.
***
Suposava que els supòsits eren clars
però malgrat això mai no va respondre
doncs tenia la certesa que tot s’obriria
als ulls de la tendresa que el cor guardava.
***
La lluna era negra com el petroli,
cadascú escollia el millor moment
per ser conscient de la llunyania
que es desfeia a l’horitzó gris.
***
La foscor de la seva pell era perill per ell,
les autoritats, els feixistes, no el deixaven
mai en pau, la negra nit els barreja encara
en somnis per un món que volem millor.
El mediterrani és una fossa, un cementiri
i la impotència és tan gran, ara què farem?
La lluita és llarga però un dia s’acabarà,
no hi haurà més morts, tampoc més pena,
la desgràcia és no poder compartir la terra.
***
Les vegades que vaig somriure al món
són els matins sense massa preocupació
quan esperes que passi el dia experimentant
desertant la llei del dia a dia, del somni.
***
No només nòmades i estàtics vivien dins el caos
també els governants que, sagnant, s’escupien,
vivien en un desordre que era un desastre etern,
com aquell llunyà i lleu, llefiscós, cos de la mort,
tornàvem de la nuesa per esdevenir verí perillós,
perillós per les venes i el cervell que ens allunyaven
de tantes rareses com tenien les terres llunyanes.
***
Hi ha coses subtils que és millor no explicar,
són coses com l’olor a feromones i perfum,
ben barrejades al carrer de les troballes,
on alcem el cap per damunt dels arbres
i acariciem l’alba amb la tendresa nua.
***
A la seva veu s’apreciaven els matisos,
tenia una veu profunda i molt dolça,
d’aquelles de les que et quedes prenyat
et quedes mut, a seques, però no sol,
la veu el que feia era transportar-nos
cap un lloc meravellós on ella sonava
i sonava tan bé i d’aquella manera,
estranya, que tot es va posar a lloc.
***
Automàticament escric sense aturar-me,
és el desig de les fades i de les muses
que són artistes i em fan escriure
aquests versos des del seu filtre,
no hi ha demà ni llargues hores,
tot és avui i l’ahir així ho proclama,
fins el dia que tanquem els ulls,
després del darrer alè, tot és avui
i cada nit separa el sol per aquí,
i cada passa, no cal pensar-hi gaire,
no és un bucle ni un dèja-vú,
és aquesta vida automàtica
que versa a través de mi,
tot el que pensen bruixes i mags,
a aquests dits que ara t’escriuen,
dins aquesta xarxa que arrasa,
amb tot, i ens deixa ben nus,
quan la bellesa és drecera
i la tendresa un sol gest
capaç de tot i de més.
***
Les voltes que dona la vida, es diu,
tantes que fa un giravolt a cada pas
i es transforma dins cada moviment
així es va fent el temps, a poc a poc
o amb la pressa dita mala consellera,
també es podria dir que ens fa patir,
tanta velocitat a voltes és complicat,
i de tantes rondes al voltant de tot
ens fem un nus al cervell, tan vell,
per més joves que siguem, o no,
de fet cada passa anuncia l’altre
i no hi ha volta enrere, després de tot,
som l’ombra justa del temps esmicolat,
un rellotge sense busques que trobes
a l’avantsala de cada dolç instant.
***
Un injust joc jeu dins el preu de la creu,
fa pudor i és fastigós, fa pena i mal,
la feina és fa eterna en aquest esglaó,
no hi ha llum, només ombres de cures
l’ambient és ranci i l’olor d’espelmes
omple l’estança i s’enfila per les columnes
com una dansa morta i mortífera de fums,
és injust el joc on volen que hi juguem,
el preu és alt i encara volen manar arreu,
és trist, penós, arcàic, el terrible ball de la creu.
***
Sort del temps
Quan les busques del rellotge es perden
i busquem hores perdudes i guanyades
al temps que passa sense gairebé respirar
és quan descendim a les penombres grises
d’aquelles que donen color als matisos
entre el blanc i el negre, tots els colors,
sovint sorgint de la sort dins l’hort viu
com després de llançar els daus i viure
després de l’existència arriba l’alliberació,
de cos i de ment, de tot i també del no-res,
doncs som versos i poemes per ara inèdits
esperant amb paciència el mateix temps
que ens tempta i ens transporta, rellotge,
busques i nombres, pèndol i esfera enllà.
***
Forn mental
El forn mental cuina pensaments poètics,
fa una barreja de tu i de mi a hores lentes
i es transforma en un exquisit àpat ple
de guspires eternes que ara fan el foc
per escalfar els ulls d’una brasa incerta
com incert és el temps que ens queda,
potser, o de tant pensar-hi l’hem dissenyat
i són les clares formes de les hores que el fan
que per més que entrem a la cuina dels llavis
mai els petons seran com van ser el primer cop
per això desfullem l’amor i els arbres morts
perquè desfilarem amb tendresa, també passió,
quan ja no hi hagin carrers ni tampoc carreteres,
quan tot sigui verd i blau, roig i groc, pàlid i viu,
fàcil de veure i de viure, fàcil de sentir, per fi.
***
Papallones com pampallugues
Papallones com pampallugues
així passen les hores i els dies
amb la trova habanera d’abans
i de tant en tant la nova cançó,
així com el rock de les hores dures
amb els auriculars a les orelles atentes
hem caminat milers de camins llunyans,
propers, a totes hores ens he vist créixer
i ara que morim veig la llum del final
d’aquell túnel que vam començar plegats.
***
Les lletres formen paraules i les paraules, versos,
la ment inventa, crea i imagina imatges i formes
que es transformen amb passió i coneixement
per fer amples les ales del vol primer i darrer,
com volar és senzill per les aus abandonant el niu
així ara travessem músiques i silencis, fent llum.
***
Anem amunt
Anem amunt on l’estela dels estels
dibuixen somriures als horitzons
i no ens prenen el pèl els Déus
només així tindrem forces nues
per esdevenir pures les alarmes
que ens fan deixar el foc a les ales
per volar alliberats a les noves llunes.
***
La lluita no s’acabarà demà
La lluita no s’acabarà demà
però s’acabarà a mig termini,
ni a curt ni a llarg, a mig,
la lluita és llarga, ve de lluny,
va lluny, tot és lluita, plegats.
Serem alliberats de tota submissió
no hi ha haurà més opressió, acció,
acció per fer de la tendresa, amor,
per estimar l’horitzó de llibertat,
serà senzill, cal caminar i arribar.
***
Sempre hi haurà un desig
Sempre hi haurà un desig per seguir,
per perseguir un estel a l’horitzó,
sempre hi haurà una lluna tota dolça
un nou sol tot sol allà sota el subsòl
per veure’ns i estimar-nos sota terra
al metro de les ciutats estimades,
fugint de la pressa i dels neguits,
guarint-nos les ferides per dins.
***
La vida no s’esmuny imaginant-te
Només de pensar en tu, d’imaginar-te
sento que la vida ja no s’esmuny
i vull sentir la nit als teus ulls,
que em desperti la tendresa del gest
i la lleugeresa d’un vers només teu.
Alleugerit donar-te el que sóc i faig
sense fer cas de la vida ja passada
per construir un futur de pau i llum
que ens alliberi el vent del nord,
esborrant tots els mals records.
***
Lliures com les aus
Volarem lliures com les aus,
amb les ales dins els cors,
amb el cor dins la llibertat,
amb el cos flotant a l’espai.
Serem lliures com cada ocell
amb la bellesa en el vol màgic,
no hi haurà tristesa ni precipici
capaç de frenar-nos ni cohibir-nos
doncs serem el cel, el cel i l’aire.
***
A punt de caure pel precipici
Per veure que som capaços de fer
no cal estar a punt de caure al fons
dels precipicis que creiem principis
ni dels principis que creiem precipicis,
no cal sortir de la terra per veure
ni tan sols cal entrar-hi, només viure.
Preguntes que no trobaran resposta
ens diran perquè cal dubtar tant,
potser gaudir del vol de les gavines
o tan sols distraure’ns amb el ball
de les belles sirenes del darrer somni.
Potser som aquells per qui lluitem
o encara ha d’arribar el primer
el primer precipici on caure lliures
per saber de que som capaços i volar.
***
De l’avorriment al vent en moviment dins la ment
El vent en moviment dins la ment allunya l’avorriment
i del cel incandescent arriba la veu que dicta els dits
per teclejar paraules des d’on abans s’agafava bolígraf
o llapis i dibuixàvem, entre traços onírics i màgics
aquells paisatges mentals i sensorials, la memòria,
quan l’avorriment arriba és l’hora de deixar passar
tot el vent huracanat que refresca les idees, la ment,
en moviment les neurones i el pensament no naufraguen
i es fan pas per fer poesies de les imatges i paratges
de tants universos, tants corriols i camins, platges,
d’aquelles més belles que volem per cada trànsit nu,
per cada dia, una cala, per cada dia, ment i vent.
***
Quan la vida deixa d’esmunyir-se
Hem desxifrat la vida a l’esmunyir-se
gaudint de cada instant que ens ha donat,
potser és l’hora de tornar-li tot, de nou,
un cop més, com qui no li queden minuts,
com qui està a un pas del darrer precipici
dins una muntanya russa que toca a la fi,
és la velocitat als ulls dels primers cargols
derrapant per les corbes menys conegudes
i sortint volant, per agafar la vida de cop,
quan la vida deixa d’esmunyir-se.
***
A les mestres
Des de la infantesa a l’adolescència
enamorat de moltes de les mestres,
he sentit la seva saviesa als ulls,
he guarit el cos menut als llavis
que parlaven de natura a aprendre
i de les paraules allà a les aules
n’he fet camins, endins els instints,
amb tinta i versos, llibres lliures,
ara ja no les tinc al meu davant
i recordo com ens van ensenyar tant.
***
Cultura oculta
La cultura oculta es manifesta subtil,
com una serp es va fent camí al subsòl,
com una au és de gel i de glaç, de foc,
alguns diuen que és subcultura,
però sobretot és ciència oculta,
d’aquella que s’amaga dels ulls buits
i emplena les ànimes, les fa dolces,
enigmàtiques i encara més màgiques.
Lliures.
***
El món rebrotarà
Serà un fet, el món rebrotarà
i del verd de les petites coses
la vida s’obrirà entre les ombres,
serà llum per una existència plena
una espurna que ho encendrà tot,
el cor i la tendresa dels dies.
Amor i estima per ser complerts,
després de tot el món rebrotarà.
***
Potser no és pot ser
Potser no vol dir pas pot ser,
potser ara et miro però no pot ser,
potser ara t’estimo però no pot ser,
no pot ser que ens trobem però potser
després de tantes llunes ens trobarem.
No sempre pot ser allò que potser és
i tot això ja ho sabem perfectament
com sabem que la vida s’esmuny
sense remissió i potser s’escapa
no pot ser que no fem res per viure
i per tot això potser no és pot ser
i no pot ser que potser sigui el mateix.
***
Pedres precioses que van rodolant
No som pas res més i ho som tot alhora,
som pedres precioses que van rodolant
i com bales perdudes perdem cada nord,
cada coordenada, cada món, cada estel,
doncs som la carícia i l’instant pres,
una veu a l’interior que ens desperta
i que ens oculta de la manca de seny
per fer més tendres aquelles trobades
que el temps a la llarga ens donarà,
mentrestant i aleshores, serem pedres
precioses com els nostres ulls humits.
***
Així com la vida la poesia s’esmuny
Com ho fa la vida la poesia s’esmuny
entre els dits dels peus, a la platja,
com la sorra s’escola i l’aigua brota
per les petjades a la cala imaginada
amb una mel als llavis d’ahir al matí
quan esmorzàrem al pic del dia de sol
que ens despulla les imatges esmunyides
pels dies que ja mai més no tornaran
tot i la seva bellesa vindrà la lluna
i farà de les nits un pentagrama antic
per escriure-hi tornades salades d’ona
d’onades silencioses quan la poesia,
sense remissió, s’esmuny com la vida.
***
Com la vida s’esmuny
Aquests dies són com la vida quan s’esmuny,
passen per davant i per darrera sense nord,
es desfan a les mans com una cançó de pluja
i volten pels carrers empedrats de negror
de la nit amb els ulls tancats per una vena
blanca d’aquelles que venen tacades de sang
per totes les pèrdues que duem dins del cor
i ja no hi ha encanteris fets per patir més
només dolços instants per gaudir, per viure,
ara que la vida s’esmuny com no va fer-ho mai.
***
-Inici: 01/07/2020-
Celebrant l’aniversari de la llibertat,
en un combat que encara no ha acabat,
així em sento quan la vida s’esmuny.
Gairebé mig segle i les mateixes ànsies,
amb l’adolescent que vaig ser al cor
i el vell que seré al bell horitzó,
així comença el present poemari,
amb aquesta breu introducció.
Aviat nous poemes, la vida s’esmuny.
***
