T’esperaré a l’altre barri
T’estaré esperant a l’altre barri,
encara seré un diamant en brut
com tu una ametista mai trista,
sempre pura, embolcallada lila,
cristalls que ja seran pedres
a sota les teves i meves ales,
t’esperaré allà, a l’altre barri,
entre les roques hi haurà xivarri,
sota terra, ben a prop d’aquell far,
mirant sempre cap a les ones blaves,
notant com ens crida la veu del cel,
verdós com els teus ulls de nina bruna,
marrons com la teva mirada deslliurada,
fada eterna del mirall que duem a dins.
Estaré esperant-te en posició fetal,
els nostres fluids donaran fruits
i dels fruits alimentarem cadells,
joves, àvies, després de ser vells,
nosaltres, serem un brot somniant,
un sot sota nostre i un bon motiu
per seguir intentant ser-ho tot…
terra i astres, motius sense marges,
si sempre érem marginats ara som sol,
sol intern que no té límits ni contorn,
un tot ardent, roent, roig i grog.
Deixarem ja lluny els gorgs,
les gorgues, les fades i nimfes
ja hauran crescut i serem lliures,
totes les ànimes plenes allà,
a l’altre barri, esperarem.
***
Des de l’altre barri t’escric
Ja he mort i és una sort
estar aquí sota l’hort,
els tomàquets i les cebes,
els pebrots i la marihuana
rebran tota la força del cos
que serà adob per a elles,
m’agrada ser part d’això,
d’aquest paisatge, xarxa,
també, del vell mariner.
Metàfores certes i clares,
mai va ser tan senzill
tenir aquesta certesa,
allò cert és en ella…
…calma, ben encesa.
Sóc far, sóc llum,
sóc sol, sóc foc,
som la terra sencera
i un breu alè de vida
que per curta és eterna.
T’esric des d’aquí,
des de l’altre barri,
ara ja queda lluny
tot aquell xivarri
i segueixo la lluna
que em dicta el poema,
mentre volo cap a tu,
en un batec d’ales
el meu cos és teu,
el teu desitjo meu
i si vols t’enllaces
a aquestes alçades,
sempre un racó per tu,
per totes les ànimes
que mai es vengueren.
T’escric des d’aquí,
des d’un altre barri
sense que ningú aturi
tota aquesta bellesa,
sense que ens separin,
sense que mai ens parin.
Parim silencis astuts,
la tendresa del verb
va ser vers després,
ara reposem, tot fet,
som el tendre despertar
i serem molt lluny d’aquí,
llegendes urbanes i rurals,
de la mediterrània i la muntanya.
Des de l’altre barri segueixo,
escrivint-te aquestes línies,
demà serà un dia més, encès,
avui és el que tu i jo creem.
***
Llegendes urbanes
No puc aturar-me a aquest contratemps,
no tinc temps, hi ha masses presses,
m’agrada aquesta velocitat a la vida
i a la mort prefereixo tota la calma.
Vull morir al teu costat i anar enllà,
molt més enllà de tota tristesa i ira,
més enllà de la sort si no ens mira,
potser per això t’escric amb minúscules
per saber si encara dorms sense dubtes.
No hi ha escletxa, mai no va haver-n’hi,
bé, potser sí, potser quan érem joves
i encara no teníem totes les certeses,
ara que ja som vells podem veure-les.
No t’aturis, que el rellotge no ho fa,
i si ho fa jo tampoc podré aturar-me,
seguiré, resseguint tots els marges
i parlant amb tantes ànimes marginades.
Sóc marginal, sempre ho he estat,
vivint des de petit pels límits,
vivint de jove provant els límits,
patint i gaudint de jugar amb foc.
Llegendes urbanes vénen a trobar-me,
demà s’escriuran més línies, com avui,
més versos encesos sobre poble i ciutat,
més dièresis, més accents, més apòstrofs,
més verbs, més versos, més barres brutes,
més tristeses si no venim a veure’ns.
Ets llegenda, mite, diablessa rogent,
ets el vent, la tarda quan em troba,
ets el naixement i mai la defunció,
mai morirem i encenem els fanals,
entre el port i la trinxera, tu,
jo, les persones que ens estimem,
la lluita mai és en va, plegats.
Dóna’m la mà, pren la meva,
des d’aquí res és com era,
no desesperem i ho esperem,
tot, la tendresa és al límit,
aquell que mai no ens posarem,
només unes línies roges
que tu i jo coneixem.
No tot s’hi val i ho sabem,
la llegenda urbana és eterna,
l’infinit tota aquesta nit,
després de tot som ben vius,
tornarem a trobar-nos al niu,
aquell de metalls preciosos,
a damunt d’un pujol antic,
abans de partir a l’ermita,
serà aquell vell somni,
serà el darrer dia.
***
És tot allò que es desprèn
Més que no pas les poesies
és tot allò que es desprèn,
són les idees, no la imatge,
són les metàfores, no el vers,
és el sentit de tots els mots
més que no pas ells mateixos.
Pot semblar obvi, pot estar clar,
però de vegades no tot és com és
i cal subratllar certes històries,
tot el que es desprèn és important,
és tot el que quedarà, eternament.
És tot allò que es desprèn,
és tot allò que anem aprenent,
busquem dins de cada invent,
de cada ment sentida endins.
Als poemes trobarem pistes,
senyals, claus per obrir-ho,
tot, només cal estar alerta,
cap pas sense un altre pas.
Aquí trobaràs alquímies,
històries de les bruixes,
també vivències de bruixots,
la bellesa de nimfes i fades,
la bellesa de la vellesa nua,
de cada albada, dels capvespres.
Sobretot trobaràs un futur,
mai mort encara que en parli,
sempre viu encara que morim
passat, potser, un segle.
Passat, present i futur,
he fet prediccions rares,
he pressentit i ho he dit,
elucubracions han arribat,
he predit, així ho he sentit.
Al llarg dels llibres he desfet
com si fos un cabdell per un gat
tot un seguit de sensacions pures,
en elles he vist com acabarà tot,
de la millor manera, dins el somni.
Si ajuntéssim tots i cada anhel,
si entre totes féssim un pas més,
si tinguéssim totes les forces,
si el demà que desitgem és present
potser hem de resseguir el camí,
encara que no en siguem conscients
potser ja ho havíem viscut abans.
Extreure’n tot allò que vulguis,
aquests només són uns somnis més,
agrupem-nos i que no en quedi cap
sense realitzar, tenim el poder.
***
De memòria
Conec aquest camí de memòria,
sé que en vida ja el vaig fer,
no és llunyà el mapa ni l’imatge
de fet sembla que va ser ahir
quan vaig néixer i explorar
tantes vies, tantes sendes,
és terriblement dolç, calent
aquest aire en ple hivern,
el desembre ja ha arribat
i encara és tardor per aquí,
quantes més voltes dono al cap
més càlid és el vent que ve,
m’agradaria sempre així, això,
de memòria recordo les estacions
des de la primavera a l’estiu
només hi ha un pas ben capaç,
és la tendre velocitat alçada
per damunt de pujols i cales,
a les pinedes mediterrànies,
és el gest de no caure mai,
mantenir-se entre verd i blau
i seguir així fins el funeral,
ancestral, com els dels indis,
saltant i dansant en el foc.
Coneixo bé aquests camins
i els tornaré a fer, endins,
ho he pensat millor i sóc,
després de tot, cala i port,
escull i gavina, brisa fina,
calitja i plugim, existim.
***
Conec molt bé aquests canvis
He passat tantes vegades per aquí,
pels paratges d’aquest paisatges
-mentals- que em duen dins de mi,
que conec molt bé aquests canvis,
sembla mentida que sigui així
però és cert, no hi ha volta,
el full es pot llegir del dret
però en aquest cas no del revés,
la ment ha arribat a un límit
on no hi ha escapatòria però,
tot i així, conec bé el canvi,
aquest canvi, aquests canvis,
ho he experimentat molts cops,
des de ben jove que ho imagino,
que ho creo, ho crec i ho veig,
tot, absolutament tot, passa,
i passa dins la nostra ment.
No en som conscients, potser,
però tan és, tot té explicació,
si ens ho expliquem o no ho fem
és una altra qüestió, tot té…
…com ho diria… un sentit.
Conec aquests canvis d’humor,
conec aquests canvis d’atenció
a les coses que eren importants,
potser, després tot va canviant,
girant al ritme del món veloç,
que no ens canviïn tantes voltes.
Els canvis els hem de fer nosaltres,
per nosaltres mateixos, sense altres
que puguin canviar la nostra essència,
almenys això vull per mi, aprendre
i compartir, ser tot el que somniï,
sense lleis, marges ni límits.
***
Les carícies dels vents
Arreu del cos arriben les carícies,
aquestes suaus i fortes dels vents,
pels quatre costats, per tots ells,
com un poliedre que no és esfera,
que li falta poc, moltes facetes,
ni cub ni rodona, som matèria,
és clar, el que potser no ho és
és com tot està capgirat, al revés,
intento relaxar-me amb música suau
i la velocitat del vent allà fora
m’ha donat carícies a l’ànima
difícils d’entendre per alguns,
en uns segons ja ha canviat tot.
És estrany barrejar tantes coses
però és absolutament necessari ara,
és el que té tenir la bogeria dins,
mai saps on la ment et pot portar,
això sí, no canvio el vers simètric,
per res, tampoc aquells esotèrics,
els misteriosos, els apoteòsics.
Haig de tornar a pintar,
d’una manera abstracte,
haig de tornar al taller,
haig d’intentar ser un més
malgrat la nostra singularitat,
la de tots/es, som ben diferents
encara que hauríem de tenir drets
iguals tots/es, formem part d’un “tot”.
Les carícies dels vents ens empenyen,
són la forta intrínseca que duem dins,
són càlides, fredes, dolces, transparents.
***
La llavor és dins del cor
Germina dins el pit, la llavor,
és dins el cor, molt profunda,
neix tot d’aquí, tot el que veus
i tot allò que ja no veurem mai,
estem alçats a la cresta de l’ona
naveguem amb un vent de ràfegues
curtes i llargues, en simbiosi,
travessem el desert ple d’oasis
i caminem damunt d’ones de sorra,
de dunes d’unes estranyes bruixes,
estem tan acostumats a la bruixeria
que pescindir d’ella o de la màgia
ens allunyaria del ser i d’ancestres,
dels nostres ancestres, dels mestres.
Clavem ben al fons de la terra
aquesta llavor i que germini
aquesta força que duem dins.
No hi ha res més senzill
i alhora més complicat
que voltar per la terra
sense trobar els orígens,
l’or i el gen, l’ADN,
la terra i la dolçor,
la foscor i la claror.
Res no està perdut,
ho guanyarem tot, tot,
doncs tot és en nosaltres,
els altres res no podran,
porten massa temps guanyant,
masses mil·lennis d’atemptats,
de por i horror, no enterraran
mai més els nostres cossos,
serem la llavor del cor,
l’or que germinarà endins,
també el robí i l’ametista.
Ho serem tot, totes les pedres,
ho serem tot, tots els fruits,
alquímies i transmutació,
la raó i cada acció.
***
Des de l’altre barri arribo a tu
No em cal gaire esforç per fer-ho,
arribar a tu des de l’altre barri
és només un gest que ja preveig,
que sento, molt abans de la mort.
Si tot va bé estic just a l’equador,
si tot va bé encara queden 5 dècades,
sembla que tinc una bola de cristall
ficada dins del cervell, tot ho sento,
em sembla veure-ho tot, sense excuses.
Sense escletxes, tot a flor de pell,
és tan intens tot això que ara sento
que aquest matí sembla que ho intento
veure’t a l’altre costat sense ser-hi,
potser és que ja t’hi estic esperant,
des de l’altre barri arribo on ets tu,
només ressegueixo el camí abans de res,
abans de fer-lo, camino sense cansar-me,
arribant al sol que reposa a l’horitzó.
Des de l’altre barri arribo a tu
i encara queden dècades per veure’t,
allà, tot i així voldré i poder volar,
travessar l’espai amb aquella càpsula,
desembolicant la troca, celebrant amb tu.
***
No per repetir-me haig de penedir-me
Potser molts poemes duen la mateixa salsa,
potser hi ha ingredients que es repeteixen
però no per això haig de penedir-me, tot,
tot té una raó de ser, malgrat això seguiré,
nombraré bruixes, fades, nimfes i la màgia
perquè són el meu imaginari, el que sento,
m’agrada que m’avisis, m’agrada que parlis
de tot allò que dic i d’allò que mai dic,
tot m’inspira i m’agrada parlar de tot,
no hi ha res que no tingui la fragància
que em fa viure, dins l’essència màgica,
magnetisme de les hores que passo arreu,
que mai no ens posin preu les creus.
Rebels i anticlericals seguirem
en aquests versos que beuen endins
d’un cos que pretén entendre’s viu,
mai captiu ni esquiu, gaudint del riu
de paraules donades a les onades,
per les dones d’aigua sàvies.
No haig de penedir-me per repetir-me,
faré tantes poesies, entretant, lliure,
que no em fa mal que els mots vinguin
com s’envagin, tot té el seu somni,
tot té la seva capacitat de canviar.
No m’en penediré, viu rebrotaré,
sóc a l’escuma d’un mar que ve i va,
el blau ve amb matisos de verd clar,
a voltes, d’altres vegades és fosc,
però jo segueixo a l’ombra de la cova.
Des d’aquí pesco els peixos amb el bec,
bec esmolat per tants mil·lennis caçant,
és tan estrany aquest viatge ara iniciat
que tot es torna del mateix color intens
i malgrat es repeteixi té el seu mèrit,
té un sentit pel cosmos, que ho guaita.
No m’haig de penedir si s’arriba a repetir
aquesta manera que tinc de vertebrar el vers.
Mentre escric queda sempre l’aroma de l’ahir.
***
La lluna, la pruna, vestida de sol
Recordo la cançó d’infant com si fos ahir,
és una melodia dolça per cors ben oberts,
amb els ulls nets, els de la infantesa,
tendresa dels primers anys de vida,
cap a tot allò que em captivava,
cap als colors i totes les formes,
ara segueixo empaitant tonalitats
de la llum de la pruna quan és sol,
de la lluminositat de cada detall,
surto allà fora amb els sentiments,
de ment en ment no creix el lament,
s’enfila l’alegria i tots els records,
d’aquelles cases on hi eren les mestres,
de tantes lliçons que sovint oblidàvem,
però ens quedàvem amb totes les rialles,
sense necessitat de travessar portes
a una percepció que era ben nova.
La lluna, la pruna, vestida de sol.
***
Tot flueix
En aquest univers espiraliforme
tot flueix i conflueix, tot neix,
creix, decreix, s’expandeix…
s’amplia i es contrau, s’atrau,
és una estranya dansa africana,
mai més esclava, és ancestral
aquesta dolça melodia, el ball,
brunes dones de llavis rojos
invoquen antigues deesses,
heroïnes de la terra encesa.
Tot flueix, tot torna ser,
res es perd a aquest sud,
tot es retroba al dir-ho.
Surt de la ment i es manifesta,
arreu dels carrers i les places,
als pobles i a les ciutats, flueix,
emergeix lent el fum dels llavis,
cremem la nit amb la lluna nova,
és plena aquesta visió nocturna.
Tot flueix, tot apareix,
és el misteri de l’univers.
Automàticament permanentment.
***
Contratemps és contemplar el rellotge
Des de l’altre barri camino carrers,
he vist el rellotge de l’estació
penjat a una paret blanquinosa
estic a punt d’anar-me’n volant
i me’n vaig solitari però ferm,
contratemps és mirar el rellotge.
Em comunico amb els passatgers,
mirant endins els ulls d’ells,
d’elles, i no cal definir-se.
Vaig a un pas més del que faig,
penso un segon abans de pensar,
gaudeixo dels instants retrobats
mentre publico els pensaments
sempre deixant un as al fons
per si cal a la darrera partida.
As contra As, canvien les busques,
les hores es confonen i no hi ha res
més que les tendreses que ens donem.
Amor i rellotge, temps que es dissol,
engrunes de minuts i esmicolat número,
rodona blanca de lluna en contratemps,
que des d’aquí torna la fragància
que va quedar al bes per la tarda.
Contratemps és contemplar el rellotge.
***
La llunyania del bes
És lluny aquest bes, jo no el veig,
s’escapa més enllà de les muntanyes,
és esquerp, és esquer, una trampa,
mentider i obscè, sarcàstic, irònic,
tot allò que no vull en aquest bes.
Millor així, que dansi lluny d’aquí,
l’havia imaginat completament diferent
i ara mateix no em cal així, no pas.
Si m’agrada obscè de vegades
és quan ve per sexe o amor
però si ha de mentir, fora,
d’aquests llavis forasters.
Al mirall miren els llavis,
els ulls són reflexes vius,
no em volen captiu de res,
lliure vull ser enllà de tot.
Res de boques que empresonin,
res de reixes roges o blanques,
res de llengües si no parlen.
I si parlen, vull veritats,
les certeses quan converses,
les respostes i les preguntes,
tots els dubtes o cap escletxa,
som el bes més proper, o res.
***
Mon nom
Podria ser un sant però és àngel caigut
a un infern on els noms es van cremant
per unes flames que no volen paraules,
enceses a la foguera del diable ferit
per un crit farcit de nit al meu pit:
l’ofrena que va fer la mort del mot.
No vull desarrelar-me ni desterrar-me,
no vull recordar el sistema decrèpit
quan havíem de vigilar per color i llum
perquè les bèsties venien amb perfums
que allunyaven tota la seva naturalesa,
la brillantor i la dolçor de la disfressa
no amagava el seu rancor, l’odi i la ira.
Mon nom s’escapava per les fitxes,
pels ulls d’investigadors grisos,
de policies fatxendes casposos,
res podrien amb els cognoms,
els ancestres ens vetllen.
Mon nom s’encén a l’infern,
és a l’únic lloc que ho fa,
així juga amb les flames.
Vull sortir d’aquest món
al arribar a l’altre barri,
només aleshores veuré el nom
mon nom serà món aleshores,
com el teu, encès i fumant,
entre les guspires eternes,
dels jocs dels inferns,
quan érem nens.
Mon nom des del naixement,
mon nom fins l’enterrament.
***
Omplo amb paraules
Entre dades, dates i d’altres històries
omplo amb paraules versos i les imatges
vénen a mi com un núvol prim i fràgil,
encenc aquest moment només amb la ment
i descendeixo d’entre el fum emergent.
Omplo amb paraules aquestes ratlles
i sorgeixen milers de colors vius,
desperten les escenes urbanes
i m’aturo al portal del sol.
La lluna mira i no s’atreveix
a despullar només el moment,
prefereix quedar oculta
entre ombres de tarda.
Mots silenciosos, nus
a les places obertes
i se sent la fragància
d’aquesta intermitència
són el roig i el verd
quan l’ambre s’adorm
al semàfor d’or.
Vivències, experiències,
altres formes de ser,
altres maneres d’estar,
aprenem de cada passa
i si no ensopegarem,
de nou, com abans.
Omplo el final,
amb mots en flames
mentre el vers crema
i es farceix el poema.
***
Per quan no hi sigui
Potser haurà passat un segle,
mig segle més a partir d’ara,
potser ens haurem conegut abans
i després qui sap si serà tard,
de moment gaudirem dels poemes,
de tot allò que es desprèn,
aprenem dels errors?
M’ho pregunto sovint,
hi ha errors que encara
persisteixen, es repeteixen,
però no ho és aquest vers
anterior a dir-te: “t’estimo”.
Quan no hi sigui no ploreu,
si voleu no us deixeu la veu,
que hi hagi festa i xerinola.
Quan no hi sigui brindeu,
balleu si voleu, us espero
a la celebració dels cent.
Us esperaré a l’altre barri,
després, per quan arribeu,
als qui ja hi sou i hi anireu
abans que jo m’hi encamini…
espereu-me que ens retrobarem.
Per quan no hi sigui
llegiu alguna poesia
per fer renéixer el foc,
la flama aquesta ens uneix.
***
La pluja que no acaba de caure
La sequera deixa camps eixuts,
la pluja que no acaba de caure
és enyorada per una terra trista
sense els miralls que ella deixa
als carrers empedrats silenciosos
que secs caminen sota el camí.
Ha de ploure, i què podem fer?
esperar? veure pols desglaçar?
dessalinitzar serà la solució
com les plaques per rebre sol,
com els molins per rebre aire,
aigua, com el vers per la fada.
Acull la metàfora, tot és cíclic,
tot té a veure amb tot, és així,
això es pot entendre o no,
però cal reciclar-ho tot.
Aquesta terra té de tot,
de tot per tothom, i drets,
drets que caldrà esguardar
per tantes persones dolces,
per les més agres i salades,
per les més amargues,
però mai pels altres
que res volen per nosaltres.
Hi ha qui no vol diferències,
per ells la seva pròpia medicina,
però ara els núvols no duen pluja
i qui sap si envien un missatge,
potser el cel no plora, ja,
potser està tip d’esperar,
en un altre món seria senzill?
Amb tot això només vull dir:
hi ha imperfeccions, necessari?
no tot és com hauria de ser…
però podem imaginar altre demà?
si no hi ha pertorbacions
l’ésser humà serà capaç?
capaç d’entendre nova vida?
nous canvis climàtics cíclics?
La pluja que no acaba de caure
potser és senyal de tot el que ve,
la pluja que no acaba de caure
és l’inici d’una altra humanitat,
tot el que no va arribar, arribarà.
***
Quan tot coincideixi
Acabarà arribant aquell dia
en que tot acabarà encaixant,
de ment en ment es connectarà
una nova forma de comunicar
i ens forjarem un a l’altre,
trobant aquella vella sortida
que ja serà nova en el moment
però antiga pels segles passats
doncs ara és un record futur.
Quan tot coincideixi serà cert
el camí i cada part del mar,
no hi haurà més morts innocents
si entre tots el batec encenem.
Batec del cor en foc cremant
i fumant la ment, sentiment
d’una terra que ho vol ple,
el sol sense el dol, la nit
fosca de la lluna blanca,
el dia clar de llum roja,
quan tot coincideixi
a l’altre costat,
no a l’altre barri,
naixerà la veu viva.
S’escoltarà arreu clara
i serem més a prop de la cala
on encendrem totes les paraules.
Mots i actes en un futur seré.
***
La mort està sola
Diu que no vol cap companyia,
seguirà solitària molts anys,
tants anys com vulguem fer
-malgrat pugui semblar mentida-
això em diu quan em mira…
…i jo la vull creure sempre,
mai m’ha fallat i és generosa,
tot i les fatalitats? menteix?
nosaltres ho hauríem de saber
tot i la vida que potser portem
doncs no sempre és cert tot això
i de vegades és miratge la vivència.
Però la mort està sola on la veig,
és la darrera protagonista
i té tot el temps que vol.
O que vols? estem sols?
com ella? sabrem rebre-la?
La mort és dol i també desconsol
però si arriba quan ho somnies?
La mort està sola al nombrar-la,
al no nombrar-la, desapareix,
la por existeix si existeixen
les imatges que anem creant.
Connectem en molts plans
però la mort està sola.
No vol la nostra companyia.
***
Tenim les ales disposades al vol
Sortim del niu amb un objectiu,
tenim les ales disposades al vol
i ningú no vol desaprofitar-ho
i tothom s’alça i inicia el salt
cap on el món l’ha de portar
o ell/a portar-se pel món,
depèn de qui parlem.
Les ales ens guien horitzó enllà
mentre anem dibuixant amb colors
tota la vida per on volem anar,
demà serà tard i ens deixem du.
Entre deixar-se fer i fer camí
hi ha un va i ve que no acaba,
constant, de vegades som nosaltres
i de vegades deixem pas a vosaltres.
En la terra, el mar i el vol mai els altres.
Enlloc els altres, serem flama encesa.
***
Deien “pensa malament i encertaràs”
“Pensa malament i encertaràs”,
i si ho fes? hauria de començar
desconfiant de tu, de qui ets.
Hauria de veure’t com un enemic,
hauria de girar-se tot, la visió,
la percepció, res tindria sentit.
De vegades cal desconfiar,
està clar, però sempre?
és estar del tot cecs
si confiem massa o gens,
però cal fer ambdues coses
hi ha qui ho val el 100%,
hi ha qui no té tant per cent
i es queden al 0 més absolut,
al buit, a l’absència d’ésser.
La ceguesa de confiar o no fer-ho
és anar amb els ulls clucs al final,
sabent que no hem de patir per res,
cap de les nostres pors ho val.
Arribarem al final pensant bé
de tantes companyies dolces.
Pensant malament si hi ha motius,
passant de paranoies i històries.
Arribarem al final i començarem,
de nou, mai deixarem les voltes
que eternes són capaces de tot.
Sense pensar-ho confiaré en tu,
mai en ells, mai en els altres.
***
El cap del cap
Hem d’organitzar el nostre cap,
som el cap del cap, cap capaç
de dur-nos estels o l’infern,
cap que pactarà amb d’altres,
que farà mans i mànigues
per dialogar amb les ments
de les veïnes i els veïns,
altres neurones, cervells,
joves i vells, éssers bells,
amb la tendresa als àtoms,
els electrons amb els protons
i els neutrons jugaran silents.
Silents per nosaltres,
radioactivitat a dins,
com tota la matèria.
El cap del nostre cap
som només nosaltres?
quantes coneixences?
quantes coses apreses
com per no ser aprenents
de tantes i tants mestres.
Però som el cap del cap,
nosaltres decidim que fem,
si no hi ha resistències,
si podem ser independents
d’altres éssers i ments.
Connexions neuronals,
un cos a administrar,
tota una vida per ser,
un demà on guanyarem.
***
Improvisant, escrivint automàticament
T’escric sempre automàticament
i improvitzo alhora de fer-ho,
com no podia ser d’altra manera
per mi, per la fada que em dicta
a cau d’orella que vol escriure,
escric per ella i sempre és ella
qui va directe al meu cervell,
per versar, és la meva musa,
artística i bohèmia, dolça,
bella, una fada-nimfa,
una bruixa astuta.
Seguiré així
no sé fins quan,
seguiré així,
no sé fins on.
Escriptura automàtica,
diga’m fins quan, fada,
ara que dialogo amb tu,
i que m’ho pots dir…
“fins a la fi del camí”
I ja sóc l’oient de nou,
sentint el que dius endins.
Així és senzill, estem d’acord.
***
Veles negres
Ja he tocat fons, veles negres,
al girar el cap i mirar enfora,
tot queda tan lluny ara, avui,
que he decidit aturar-me al camí
i ressorgir d’aquí amb noves ales.
Aquesta senda no té fi ni principi,
no sé cap on em durà aquesta roda
però penso fer el vol màgic i llarg,
deixar enrere pors i frustracions,
ballar amb els núvols lliure
i agafaré d’altres trens.
No renego de res i trec pit,
estic orgullós de qui sóc,
de com sóc, d’allà on vaig.
Per mi està clar el camí
i la roda jugarà un paper
però no decidirà per mi.
La terra és una sorpresa
i la tranquil·litat de casa
hem dóna forces per seguir
fins aconseguir-ho tot.
Els somnis que tens,
els que esguardaves,
ara hauran d’aflorir:
no hi ha millor moment.
Veles negres, passat i avui,
veles blanques: és el futur.
Anarquia i el gat negre
al vaixell blanquinós
que deixa estela fosca
per ressorgir d’aquí,
seguiré el meu rumb.
Veles negres al girar,
és el meu futur ocult.
***
El crit ennegrit de nit
Hi ha un crit que sorgeix de nit,
és un bram ennegrit per la foscor
i va travessant tots i cada cor,
m’ha despertat al llit, tot sol.
Era un crit d’auxili que conec,
era la meva ànima antiga, passada
i no li he donat massa importància
doncs queda lluny de la realitat,
d’aquesta realitat que és meva.
El laberint que hi ha davant
no té passadissos com abans,
ara el sobrevolem i entenem,
després de tot, el negre crit.
És la por de quan era infant,
imaginant-me la vida-laberint,
amb totes les fòbies, les pors
a allò desconegut, ara ja no.
He conegut la ràbia i l’odi,
ens han fet massa mal a tots,
m’he conegut a mi mateix
i el bram ja no se sent.
Si és ennegrit de nit, el crit,
passarà desapercebut per ombres,
per la lluna nova i el petroli.
Passarà obscur per la senda,
la foscor ja no ballarà
entre cor i cor, mai més.
Crit ennegrit de nit,
què véns a buscar?
Crit ennegrit d’un passat llunyà,
sé que mai m’has d’acompanyar.
***
El missatge del mestissatge
Hi ha qui no hi veu un missatge
però estic segur que n’hi ha,
més d’un, en el mestissatge.
Un missatge possible és la unió,
per damunt dels colors de la pell,
per damunt dels orígens, del lloc,
per damunt de les classes socials.
El missatge per mi és ben clar:
no pot tornar l’horror del segle XX,
no poden tornar els camps d’extermini,
les guerres contra les minories,
la persecució, l’opressió.
Pujo al tren i hi ha colors,
molts colors, gent de tot arreu,
m’agrada aquesta visió, no té preu,
m’agrada la tendresa i complicitat
i poder creure en la majoria,
sense ella el món no giraria.
El missatge del mestissatge
és més clar del que pot semblar:
tots som iguals i també diferents
però hauríem de tenir oportunitats,
vinguéssim d’allà on vinguéssim,
tan és, tots hauríem de ser un,
la força irreductible del poble.
No hi ha nouvinguts, tots som d’aquí,
d’aquesta terra, vinguem d’on vinguem.
Són missatges del mestissatge,
és el que rebo al mirar-nos.
***
Mai a les mans dels “altres”
Ni la vida ni la nostra mort
estaran a les mans dels “altres”
doncs només depèn de nosaltres
per més que manin i governin,
per més que ens vulguin apartar
tenim tota la força per estimar.
Som milions qui no volem fatxes,
neoliberals amb ulls de dòlar,
encara que sembli mentida
ho aconseguirem, vencerem.
La realitat està fragmentada
i depèn de nosaltres veure-la
quan sembla que és miratge
és quan es mostra més amable.
Mai és a les mans dels “altres”
la veritat que volem per nosaltres
és la que fem entre tots/es.
Que no depengui dels feixistes
i de les seves arts brutes,
abruptes, el seu racisme,
misogínia i masclisme.
Que no depengui mai d’ells
la vida fins després de vells,
que ja no els veiem, virtuals
ens ensenyen per TV les dents,
per Internet i on es propaguen.
Estan tan lluny de nosaltres
que mai no podran tocar-nos.
***
Depèn de nosaltres
En som molts, depèn de nosaltres
de tantes persones alliberades,
no només de tu o de mi, per sort
el que no facis tu ni faci jo
o farà ell o ella, no l’altre,
ho farà cada estrella, l’astre,
no ens preocupem en excés,
si no arribem, si no ho fem.
Algú de nosaltres ho acabarà fent.
***
Pels carrerons de la negra nit
Els silencis s’escapen de les cantonades
i et sento al port esperant les onades,
fa temps que no et veig i em camuflo
entre les ones, moll i vestit de texà,
arribo a tu entre el ball de la mar,
descendeixo pel teu cos de sirena nua
i em desfaig al teu interior obscur,
com si no hi hagués ningú més al món,
t’estimo, sempre t’he estimat i sóc,
després de tot, la primera pregunta,
aquella que em respons quan tot cau:
tarda i nit, pels carrerons foscos,
em deixo portar pel sentit primer,
pel sisè, per tot el que restarà.
Pels carrerons de la negra nit
he trobat on comença el teu crit,
el nostre crit, al món més sord.
Lligo les meves mans a les teves,
tota la tendresa bull i ressorgim,
estem a un pas de ser només un,
la velocitat del bes és al tren
que s’allunya del port i ens porta
cap al final d’aquesta comarca.
Trobem el nostre cau, el niu,
volem lliures de velles cadenes
i tornem als carrerons de la nit
entre tavernes fem més cerveses,
als bancs, com quan érem joves,
fem mais i no arriben paranoies,
estem a gust i ens deixem endú,
a l’horitzó es dibuixen gavines
en un vol de colors, al matí,
el matí que ens ha portat aquí,
entre llençols adormim la son.
Els carrerons són clars, ja,
el sol neix de nou i besem
tots els somnis esguardats.
***
La poesia és una bona companya
Ja des de la tendra adolescència
m’acompanya aquesta amiga poesia,
la que em surt del ventre i sexe,
de la ment i del cor, de tot el cos,
és la meva companya, mai estaré sol,
mai estràs sol, sola, ens tindrem.
Poesia nua de les hores nocturnes,
diürnes, ets un univers sense marge,
la primera en donar-me la seva mà,
la primera juntament amb aquella noia,
sé que sempre us duré a les entranyes.
La poesia és una bona companya,
sempre ho ha sigut, convençut,
mai em deixa a l’estacada, mai,
m’ha salvat de milers de batalles
i baralla amb les meves neurones
com ho fan dos germans infants.
Fa guerra amb mi com fa la pau,
fa l’amor com crea conflictes
però és una companyia fidel.
No t’aturis mai de dictar, fada,
nimfa, bruixa, a cau d’orella,
el que em dius bé m’ensenya,
el que em transmets arriba
al més profund del meu ser,
ets la veritat mai oculta,
ets allò ocult descobert,
l’endevinalla, també,
ho ets tot i ens tenim,
què més podríem demanar?
Potser una única cosa,
que siguis tu la poesia,
tu que ara obres els ulls
i que llegeixes entre línies.
***
El barri de casa dels iaios
Els primers jocs d’infants
els passàvem allà al barri,
a davant, al carrer de pedra,
de ciment i tan mal asfaltat,
era el nostre món, increïble,
tot una vida davant nostre,
germans, cosina i amics,
junts, aquells estius,
tots aquells hiverns,
els caps de setmana,
de curt i pelats
genolls i colzes,
la pilota descosida,
les pistoles d’aigua
i aquella de ferro,
amb aquella escopeta
per menjar pardals.
El “Club 6” i la ràdio,
aquelles tardes de TV,
la iaia dolça i tendra,
el iaio entranyable,
l’olor de la paella,
l’olor dels bunyols,
el conill degollat,
la sang amb ceba.
Les morcilles i l’ou
el pa amb xocolata,
la llet calentona
i els deures a fer.
Des de ja ben petits
fins a l’adolescència,
des de descobrir natura
fins anar descobrint-nos.
El dinar de Sant Esteve
amb la família materna,
tots a una taula generosa.
Fins el dia de venir a casa,
la iaia i el iaio, ben vellets,
amb en Chico, el gos juganer.
La iaia morí agafada al iaio,
enllaçats mà amb mà,
els enyoro, us enyoro,
sou mestres ancestres.
El iaio marxà anys després.
El barri dels iaios hi és,
tornar és recordar-ho tot,
és estimar la memòria.
***
Breu però intens
Hem viscut un temps breu, intens
entre pins, al costat dels horts,
els quatre junts, fada i follets
hem fumat i tastat pols d’estels
en una mitja hora, hem xerrat,
ha estat màgic, ha sigut intens
al costat del gos Shanks,
ha continuat el viatge iniciàtic
i llunàtic un vespre de tardor,
la fada dóna foc, el foll pols
i tots donem rialles i paraules,
dins la foscor del capvespre
hem quedat, un moment etern,
encara sentint tots el efectes
psicodèlics i ballen les ments
en un instant anem aprenent
en la màgia de la natura
i en la tendresa dels estels.
***
50 anys i 8 mesos
Ben bé manquen 50 anys i 8 mesos
per, si tot va bé, marxi d’aquí
per travessar les portes ocultes
per fer el darrer viatge en vida
i veure l’altra dimensió, és rar
aquest fet, com aquesta realitat
que només veuran ulls desperts,
nonats, nounats, nens, joves, homes
dones, avis i àvies centenàries,
penso arribar a aquella ermita,
la del somni, allà a Robí, sí,
per passar cap a l’altre barri
i així iniciar la nova aventura
més enllà d’aquest espai i temps
per despertar tendresa espaial,
amb naus, càpsules, des de l’illa,
fent un viatge cap al Principat,
des de una galàxia allunyada,
entre Cabrera i Cabrera de Mar,
des del far al castell de Burriac,
deixant-me portar per la imaginació,
per acabar passant a l’acció.
Accionem canvis així que vivim,
viurem de cada revolució, som,
malgrat tot, poble sense nació,
sense Estat, independents del tot.
24 anys i arribarà el 2047,
caldrà estar ben preparats,
després de 333 anys d’ocupació
ja res podran fer, totes unides.
Totes i tots, a les trinxeres
d’unes xarxes i realitat virtual
que ja fa temps que són reals.
Els cíborgs, els robots i la IA
seran aliats/des o mai no seran,
50 anys i 8 mesos per a tornar,
reneixarem de nou en cada cosa,
en cada cos, si som només un.
Des de fa segles, mil·lennis,
caminem per aquesta vida de foc
a voltes, d’altres glaçada,
ara ve el vent de la calma
i aturo la poesia just abans,
cercant tots els anys que seran.
***
Quan els camins es creuen
Es quan es creuen els camins
que sentim tot el que vibrem
i ens estimem tal i com vivim,
amb els ulls clucs si confiem,
ens deixem portar pel corrent,
res pot aturar aquest moment,
som el silenci de les paraules
i els mots si el silenci mata.
On es creuen els camins vivim
més enllà del que podríem dir,
més enllà del que podríem sentir,
som la força del tot immaculada,
jo volia ser poeta amb 15 anys,
segueixo escrivint amb quasi 50
els versos per arribar a trobar-te.
Amb delicadesa premo les tecles,
segueixo versant malgrat l’onatge
d’antigues poesies que no marquen
el bategar de l’instant on corro.
Van ser experiències poètiques
que van descriure allò viscut,
allò que arribava als sentits
però mai marcaran aquest camí,
cada poesia és nova aventura.
Quan els camins es creuen
deixen la seva fragància
però sempre es va barrejant
amb tots els aromes de sendes
que encara hem de transitar.
Tot influencia, no limita,
tot influeix però no marca,
cada poesia és ben lliure
i els camins, quan es creuen.
No ens marquem, no ens marcarem.
***
La idea era a la memòria
A la memòria d’una vida trencada,
partida per la meitat, la idea…
era allà, al record, al passat,
vaig cercar-la per dintre meu
i vaig trobar altres enllaçades
a aquell mateix pensament estrany.
Era rara la idea, aquella sensació,
tenia tot el color d’un futur cert,
era la il·lusió que sempre seguia
i s’escapava, però podria agafar-la.
Prendre-la només necessitava temps,
tenia una mitja vida per davant
i molta avantatja aleshores,
les idees del passat tornen
i no ho fan una vegada només.
Tantes sensacions ocultades
que no sorgien d’igual forma
que es barrejaven i esborraven
tants pensaments tempestuosos.
Ara tot és diferent, la idea,
abans oculta, es mostra en mi,
davant meu i per tot el cosmos,
és de tothom i la fem tothom,
s’enllaça com sintonia onírica,
és vers senzill i verb exacte,
la justa mesura pel viatge,
àcid, de la idea primera.
***
Camins distints a les mateixes mines
Totes les ombres de dins les mines
fan camins distints, tintant-les
de colors llampants i ben estranys
que denoten la passió i els desigs
de les ànimes que ens hi retrobem
quan menys ho esperem, al morir.
Mina endins, ens trobem en vida,
mines endins som clandestines
com en les antigues cantines
seguint el cant de gavines
al port, prop les salines.
Camins distints ens duen aquí,
han passat segles. Molt enllà.
Les paraules no volen dir res,
res més, tornen a restar mudes
i com antic entristeixen parpelles
i ens fem amants de les estrelles.
Camins distints i un mateix rumb,
el que tenim als llavis, perfum
de la boca acaronant els cabells
mentre viatgem dins els estels.
Som les ombres de les mines
i aquelles ànimes lliures,
som qui tenyim la mina
i un bon instant, metzina.
Embriaga com pedra preciosa
i és el cant dels alquimistes
quan de bon matí ens estimem
tants paisatges, natura i vers.
Res atura el nostre pas a la mina,
camins distints ara ens miren.
***
Minerals arreu del món
En la vida i en la mort,
minerals arreu del món,
per tot hi ha colors,
olors, sons, cançons,
per tot hi ha vida,
mort, sort, dissort.
Sota l’hort reposarem,
els fluids seran pedra
i cada pedra, minerals,
com animals haurem viscut
i com animals serem adob,
la sang i la carn, el cos
serà aliment per plantes,
que donaran els fruits,
pedres semiprecioses.
En etern cicle,
de menor a major
i de major a menor,
antigues fruites,
antigues formes,
d’abans i després,
de després al passat,
en etern canvi constant.
Minerals arreu del món,
arreu de l’hort i munt,
platja, cala, muntanya.
Diversificaré el vers,
el verb, cada brot verd,
cada entrada al laboratori,
cada barreja, cada senyal.
Una meitat d’alquímia seca,
l’altra meitat del tot humida.
Fins congelar-se i cristal·litzar
per petrificar-se, en nova vida,
el que tardà mil·lennis, segons,
el que tardarà mil·lèsimes, etern.
Minerals arreu del món i el cos,
tot torna a viure, lluny de la mort.
***
Les paranoies quan no ho són
Quan allò més estrany és real,
quan les paranoies no ho són,
canvien les busques del temps
i el rellotge va del revés,
però segueix un rumb ben cert.
Tot depèn de com ho mirem
i de com ho miren els altres,
del que fem i del que fan ells,
no nosaltres, crec que és clar,
estem a la mateixa sintonia.
Les paranoies amb adversaris
poden deixar de ser-ho ràpid,
només cal que allò més rar
sigui veritat de la bona.
Bones sensacions i dolentes,
sempre en una ziga-zaga eterna
que es desprèn de la normalitat
per esdevenir sinònim d’estrany,
que surt del que crèiem fet,
refet, tantes vegades versat.
Desconfiances mudes i latents,
confiances d’un parell d’instants,
la paranoia arriba quan tot es gira
i marxa quan tot torna al mateix lloc,
només així desconfiem, a voltes,
i d’altres confiem, a cegues.
Les paranoies quan no ho són
esguerren neurones del cervell
i es torna bruixa la connexió
anant més enllà del pensament.
Més enllà de la ment despertem
i veiem allò que no veiem abans,
deixant-nos portar per la màgia
que tot ho canvia i tot ho fa,
tot ho enlaira, tot ho versa.
Quan no hi ha paranoies
tot és molt més senzill
i gaudim de cada instant
mentre podem estimar-nos.
Ja nus de misteris
cerquem nous encants
capaços d’alliberar-nos
més enllà de la paranoia
que esguerra tantes vides,
tants somriures i riures.
***
La bogeria del dia a dia
Complicat sortir de la bogeria
quan la sents dins cada dia,
dia a dia la vivim, sorgint
de tempestes per ser forts
i intentem viure de la màgia
mentre ella ens acompanya
si ens hi fixem bé hi és
i es fa present sempre
que la volem mirar
de front, lliures,
d’altres s’amaga
i vivim ofegant-nos
en uns deliris estranys,
són els danys dels anys
amb aquesta bogeria viva
que no mata però fa mal
quan no, es torna dolça.
La bogeria del dia a dia
ha sigut companya estranya
de vegades volguda com no,
estimada i odiada també.
Dia a dia sentim bogeria
quan no, ja no hi serem,
ara que som vius la vivim
quan morim sentirem màgia
com tempestes, si la mantenim.
***
Les diverses cares de la realitat
Cadascú viu la seva realitat
però n’hi ha una universal?
hi ha una realitat compartida?
Cada persona té els seus inferns
com té el paradís si el pot sentir,
però cadascú viu a la seva manera.
El que podria ser tan obvi
no ho és pels sers uniformes
que no veuen més enllà d’ells
i creuen tenir la veritat.
La veritat de cada realitat
és fragmentada i ben diferent
segons qui la senti, qui la sent
potser som tots dins una certesa
que és universal i tan estranya.
No tothom la sent, no tothom,
hi ha almenys un parell de grups
els vius i els morts en vida,
uns gaudim d’unes veritats
els altres de les mentides
i tot forma part del mateix món,
no tenim res a veure amb els altres.
Les diverses cares de la realitat
són tan diferents que xoquen,
a voltes, es trenca el mirall.
Hi ha espills que no ho són,
hi ha miralls molt allunyats,
però cada cop els veig menys
potser un dia no hi seran,
de moment visc la realitat,
la meva, fonent-me amb la teva.
***
La via Làctia dóna diamants a l’alba
Fujo de l’univers per parts,
desgrano els estels al veure
com s’alça la galàxia sorgint
de la avarícia d’aquest món,
només nosaltres ho volem tot
per tothom, els altres no.
La via Làctia dóna diamants
a l’alba del nostre somrís,
així deixem el vers a la pell,
aquell vers blanc d’estrelles.
Els teus pits tremolen
al veure tota la tendresa
que sorgeix de les entranyes
d’una arrel enganxosa i clara,
espesa, de les nits amb tu.
L’univers ens porta tresors
que dormen dins el nostre cos
i que són ametista mai trista,
des de l’altre barri escrivim
el passat que volem com futur,
el present a la via Làctia.
Els somnis ens reclamen,
no dura massa la calma
si encenem la nit sola,
la que ara ens acarona,
desfent el dolç embruix,
quan ens volem ben endins
i la cova humida ens crida.
Des de les coves a les mines,
de l’opressió a l’alliberament
hi ha un univers mai decadent.
Sempre atent i alerta,
aquesta via Làctia
que dóna diamants
al teu cos de fada.
***
Vida ràpida, no fugaç
Aquesta és una vida ràpida,
no fugaç, hi ha temps aquí,
tota una vida per anar fent,
des de que naixem fins morir
tenim una existència plena.
Plena, buida la dels altres,
nosaltres som aquests astres,
no tenim fronteres en vida
i en mort viurem sense límit
i ens anirem desenvolupant.
Tota l’energia es transforma
i en aquesta magnitud vivim,
anem caminant de camí a camí,
anem gaudint de goig en goig,
vida ràpida però no fugaç.
Fugacitat en l’existència
és quan viuen ja morts,
quan no saben viure, mai,
i en la tendresa viurem
com hem viscut, estimant.
Rapidesa és el que sentim
però no per això el temps
desapareix, es fa longeu,
les llàgrimes d’alegria
acompanyaran els dies.
Va a un velocitat la vida
que de vegades hem de parar,
deixar enrere temps i espai
per xalar amb el nou moment.
Temps aturat que no passarà
serà passat d’un avui fixe,
un futur per demà, gaudint.
La mel als llavis dolços
és roig de maduixa bruixa,
balla pel vermell intens
i es mosseguen inferiors,
superiors, en la llarga vida.
Llarga vida per nosaltres,
els altres mai no ho sabran,
les experiències ressorgiran
i viurem el temps intensament.
Vida ràpida, no fugaç, exalta.
***
Experiència propera a la mort
És la darrera depuració,
transformant cos i ment,
reformant-nos al final,
reestructurant-nos dins,
fins arribar a la llum,
al negre absolut, fosc,
i ens acomiadem d’ells,
família i amics, món.
Experiència quasi mortal,
sense moral ni religions,
sense missa ni capellans,
sense taüt ni cerimònia,
només festa aquell dia,
centenari com olivera.
Cos d’abundància,
cor ple de dolços,
lila, roig i rosa,
llaminadures al cap
sentits pensaments,
tendresa a les idees.
I són moments morts
abans de renéixer,
créixer de nou,
transformat.
Mort,
sort,
a l’hort,
or a la mina,
robí al cor,
passió.
Llum, foscor,
mort al cor,
vida als ulls.
***
28 de juliol del 1974
On badà l’ona vaig néixer,
a l’estiu de l’any 1974,
un 28 de juliol exactament
va sorgir del ventre el ser,
vaig ser cos per primer cop,
va sortir el cap i la sang
es va barrejar per tot,
robí del primer batec
aquí al món dels humans
després de palpitar dins
de la panxa de la mare.
Ja fa gairebé 50 anys
i encara queda el millor
doncs hem de seguir lluitant,
avançar i anar evolucionant.
Al 2024 ja haurà passat mig segle
i segueixo amb les ganes del jove,
per més temps que passa és revolta.
Tot torna, també la llum del part,
encara sento el poder de la bellesa
d’aquell primer moment i el plor.
28 de juliol que guardo gravat
a l’ànima de la cinquantena
mentre somnio en donar vida
després d’aquesta vida meva.
***
La foguera va quedar allà on era
Ressorgim de les cendres
i fem guspires del foc
per encendre encenalls.
No tenim mestres
només ancestres
morts o vius
que ensenyen
històries varies
a les vies del tren
i a les de la vida.
Ja morts som mestre
i som aroma de flor
que mai no mor
i es manté
enllà de tot.
Alquímia complerta
de la foguera a la pica
i de la pica al solc
de pedra dels ancestres
en el viatge iniciàtic
i el darrer llunàtic.
Perdent el rumb
hem aprés el romb
diamant de color roig
amb el goig als llavis.
La foguera s’encén
la nit de bruixes
i es crema l’odi
es crema la nit
que imposaven
quan n’hi ha una
que és de la lluna.
La vivim, la sentim,
és batec en flames
i purifiquem l’aire
que fa bons auguris
i que no ho aturin.
***
Deliriums tremens
Quan l’ànima s’enlaira i no para
de generar sensacions espaials
mai no s’atura i s’accelera
la manera intensa de sentir
i veure sensacions estranyes
però gens allunyades del cor,
la ment viatja molt allunyada
de la realitat que l’envolta
i que no la canvia per res
i s’encén en la darrera pau
que es fa eterna i fidel
al primer moment viscut.
S’obra la ment a aquest moment
i l’estona és ona telepàtica
que s’encén més enllà de tot.
Passen les imatges just abans
i d’altres després dels anys,
però tot succeeix amb el temps
si res no ens falla com a poble
i el que sentim és fa etern.
La ment és com un terratrèmol,
un sisme descomunal de raons,
les bruixes aturen l’instant
i els bruixots entenen cants
que transcendeixen tot l’espai
en el deliriums tremens trobem
senyals, pistes i moltes claus.
Les portes les tenim a la ment,
com les respostes als enigmes
pels marges de les memòries
tan aferrats a les neurones.
Els instants ara es transformen
i els carrers són de colors
no necessiten per ara el sol
i caminen sense desconsol
plorant pels qui no tornen
i desitjant un demà millor.
Deliriums tremens al matí,
després de dies viatjant
més enllà de la realitat
sentint endins la certesa
que haurem d’aterrar
i passar els dies
lluny de l’instant
que ara em mana.
Deslliuraré la ment
per altres moments
altres estones molles
per la ment elèctrica.
***
Barri de barricades
De maons, pedra, ciment i titani
les barricades arreu dels barris
mentre els joves caminen endins
i les joves amotinen l’intent
fent foc al front del combat
híbrids, cíborgs, robot gris
de titani esculpit amb flama
al laboratori del passat
fent barricades pel barri
aturant la darrera hora,
amb la tendresa a l’hora
de somniar desperts, cert,
la certesa és sempre vèncer
i que mai plorem a la cuneta
per aquells cossos ja morts
que duen tota la força.
Barri de barricades,
fortaleses inacabades
deixen escletxa per anar
més enllà de tota llei
i entrar pels marges,
sistema decrèpit, caduc.
Voltes pel món,
barriades àcrates,
lluita dels obrers,
de cada fada lila,
roja, vers intens.
No ens atura res,
al futur protegim
de velles normes
fent barricades
a les xarxes
i els carrers.
Tot es transfigura
i la lluita antiga
pren noves formes,
cal estar atents
a tots els canvis.
Robots obren pas
el sistema ja cau.
***
La vida és a cada racó
La mort ha mort i la vida viu,
és a cada racó d’aquesta terra
sempre que volem sentir-la viu
encara que estigui per partir,
ja sigui curta o sigui llarga
no hi ha més que vida, aquí,
exprimim-la al màxim, creem.
Creem situacions i vivim-les,
imaginem vivències i sentim,
després de tot, la vida lliure.
La mort està morta a la terra,
només pot viure aquesta vida,
allarguem-la i que no s’aturi
aquesta màgia que duem al cor,
que s’estengui allà de tot.
La vida és a cada racó
i nosaltres tenim la raó,
la raó per seguir vivint-la,
les premonicions i les accions
perquè succeeixi allò més màgic.
Hem de visualitzar els canvis
i ressorgir entre les ombres
per, amb la llum, ser mesura,
el punt just, aquell més àlgic,
per guarir les ferides, endins.
Cada racó ens dóna vida avui,
que mai no acabi aquest somni
i que, ja de vells, mirem enrere,
que no ens faci basarda la tarda
de les ànimes que ara s’empaiten
i així arribar a la darrera porta
amb la certesa que ho hem fet tot
per no sentir mai més l’angúnia,
sentir-nos plens per dins i fora,
arribant allà sota terra sencers,
sense que en vida res ho esguerri,
doncs la vida dóna vida pels racons.
***
Els somnis bojos
Entre deliris creem somnis bojos
d’aquells que acompanyen sempre,
dels que ens vencen l’ànima plena
i es queden a la ment per sempre.
Són somnis fets als psiquiàtrics
i també lluny d’aquells centres,
entre amics, cerveses i converses,
entre drogues i desitjos mai presos.
Somnis bojos que ens reclamen ara,
volen que mai no els deixem sols,
que sempre els hi fem companyia,
que lluitem per fer-los realitat,
per més folls que siguin estimen
aquesta manera que tenim de ser.
Som com som, això és evident
i no sucumbirem a l’intent
de ser valents malgrat tot.
Valents, lliures dins el somni,
la bogeria acompanya dia a dia,
en instants onírics infinits
que declinen imatges i idees
per fer-les més vives encara.
Realitzem els somnis bojos
per més estrafolaris i rars
doncs a la follia no li cal
fer-se passar pel que no és.
Ens volen tranquils i dòcils,
que ens empassem les cadenes,
que no protestem ni cridem
quan hi ha tan a canviar.
Els somnis bojos no es venen,
els somnis bojos no es cremen,
res podran fer contra ells,
vius viuran a les ments
de tota una població
farta d’esperar canvis,
que res ens oferiran,
més enllà dels límits
que sempre han marcat.
Somnis bojos damunt la pell,
sota la ment, damunt la ment,
somnis bojos i l’instant present
capaç de canviar-ho tot al moment.
Els somnis bojos no volen deixalles,
volen tot allò que és digne i ple,
l’ambrosia i allò més tou i flonjo,
per dormir i renéixer entre núvols
d’un cotó que mai no traeix, neix.
***
50 x 2
Manquen 24 dies pel 2024
i aquest recull acaba aquí,
50 poesies com anys faré
i si les multipliquem per 2
potser arribaré a fer-ne 100
i hi espero arribar bé, sa.
Per tu també vull vida llarga,
els anys que vulguis i sa, sana,
tan de bo poder decidir la fi,
com fer el darrer pas i quan.
50 x 2, el proper poemari
anomenat UNES ALTRES POESIES
hauria de tenir 50 poemes més
i així tancar un petit cercle
que pot ser immens com la vida.
Acaba la mort al néixer,
acaba la mort al morir,
des de l’altre barri escric,
he escrit i seguiré escrivint,
potser és la versió en color
d’una existència no viscuda
o viscuda milions de vegades.
Qui sap on és l’espiral del temps
però jo em mantinc entre inici i fi
a un compàs d’un ritme que repeteix
unes notes dins una melodia constant
que s’endinsa a aquest últim poema
d’un llibre carregat de vida
tot i ser des de l’altre barri.
***
