-Inici: 06/02/2020-
(Portada de @sergitugas)
***
El planeta dins nostre
Tenim un planeta dins nostre
i a voltes és com un monstre,
d’altres és alegre i tranquil
com un dolç misteri oníric.
Tenim dins una força esfèrica,
un món igual per on transitem,
un planeta rodó com una taronja
i tendre i alquímic com una olivera.
Té milions d’anys i segueix estimant
aquesta forma que tenim d’estimar-lo
tan endins que pot ser massa fràgil
i en canvi és fort com un roc dur,
envoltat d’aigua no sura ni surarà
però de mica en mica s’anirà diluint.
***
La nit ens ha despullat el ser
Han passat les hores nocturnes
i els núvols grisos ens han despullat
el sol de l’alba ens ha abraçat
eres tu amb paisatge matiner,
el mariner ha pintat horitzons
i ens hem vist a illes avantpassades
com en el desig de gavines als marges
hem cregut en el primer i darrer estel
mentre hem guarit la imatge amb força,
la força del traç dibuixant la falç
per combatre el feixisme silenciós
com per batre el més sorollós,
amb la rosa i l’amor als llavis
la nit ens ha despullat el ser.
***
És tan de veritat com l’amor
Si m’acarones el cor
és veritat com l’amor,
si sortim a ballar
és cert com la lluna,
si ens fem l’amor
és veritat com l’art
si vas amb vestit curt
és tan cert com la cultura
si aquell nen acaba plorant
és del tot cert com la pluja.
No hi ha res de mentida ni fals,
aquesta terra és defensa amb la falç,
no hi ha res que no sigui de veritat
hem deixat la falsedat morir sola.
No més mentides, cap falsa carícia,
i si mai en diem una serà salvació
mai he entès la mentida si no salva,
mai he entès la veritat si no vivim,
lliures i senzills, dins l’olla de grills.
***
De tant obrir la mar
Hem obert tantes vegades la mar
que ara és un joc dels antics,
hem fet un bell ball amb ella,
s’ha endinsat al nostre cos de sol
i ha vibrat dolça com pentagrama,
de mà en mà ha sigut l’amagatall
on ocultar els poemes envellits
els hem llegit per tots els llits
per on ha transitat el nostre cos
i les albes n’han sigut testimoni.
El dimoni ha fet línies roges,
ens les hem hagut de saltar totes.
***
La poesia pertany a tothom
La poesia també és la bogeria
de saber-nos folls de món,
de tendreses i de passions
és voltar per pobles i ciutats
i també és de tothom, poètics,
màgics i erràtics… o no…
la poesia és ball i besada,
la poesia només és una passa,
la poesia és la teva mirada,
deslliurada, la poesia és pau
i és guerra al sistema imposat.
***
Tots cometem errors
És un atzucac d’on podem sortir
i no cal que fem marxa enrere,
només cal saber reconéixer-nos
per saltar el mur del final,
sembla el centre del laberint
i sabrem equivocar-nos i seguir
tots cometem errors i fallem,
no ens fem més mala sang,
la vida ensenya a perdonar-se,
el perdó no és exclusiu de la creu
i saber-nos disculpar és un pas,
un pas per arribar a estimar-nos,
de nou, malgrat temps i espai.
***
Minerals dins els animals
Tots tenim tresors, minerals al cos,
ocults sota la pell i dins les venes
minerals corporals quan cal ser clar
i seguir les sendes prohibides velles
aquelles dels antics xamans i mags,
les que ens duen al destí desitjat,
quan ja no manqui de res per ningú
i la terra sigui el paradís perdut.
***
Llenguatge de les arrels
El llenguatge de les arrels
és desig i encanteri de mags
es vertebra fent volar estels
dins una terra que fa repòs
i es revoluciona de pluges
per fer créixer arbres sols
que s’enllacen amb altres
obrint els dits llargs i fins
donant-se les mans secretes
per sota la mirada del nen
que, curiós, deixa l’estel
damunt la sorra i corre
entre la platja i el passeig
i sent el pessigolleig
del llenguatge de les arrels.
***
Guanyarem o vencerem
Mai no ens derrotaran, mai perdrem,
a la història hi ha masses fracassos,
poble i terra per seguir lluitant,
no hi ha volta de fulla, arribarem
i besarem el llarg somni, ja real.
Oníriques les ones ens duran a la mar
victoriosa ens mirarà i ens abraçarà
serà la utopia feta realitat, valenta
i dolça, salada i a voltes amarga,
agre o picant, sabor de la llibertat.
Revolució dels minerals als any vint
dins un nou segle, una nova dècada,
ens dóna un camí alternatiu al destí
que prendre’l o no només depèn de tu
de tots, del món que fem plegats.
Entre tots ens ensenyem cada drecera.
Guanyarem o vencerem, res podran fer.
***
Dona d’ona
Dona d’ona t’enfiles mar amunt
les teves onades juguen amb astres
l’aigua trepa pel cel i cau la pluja
que alimentes amb el cos bru de sol
de tants dies passats a la sorra
la brisa rellisca entre cabells,
ets ona i dona, ets sirena i balena
anheles els temps antics i futurs
si es pogués fer un encanteri
series part d’aquell vell misteri
i romandries estesa en el temps,
conjugant el pas de les busques
dels rellotges de sorres precioses
amb els pits tot plens de sal,
amb els dits plens de carícies
obriries la dolçor dels nostres dies
no és tard i tot s’esdevindrà.
***
Si he de triar una vida
Si he de triar una vida entre totes
vull una vida llarga, plena de calma
però amb dosis d’acceleració i acció
però no sempre va ser així, de jove,
quan la imaginava la veia ben curta,
semblava com si als vint-i-set moria,
com si volgués deixar un cos jove,
bell i rebel el dia de l’enterrament.
Ara, amb el temps i els coneixements
preferiria, ai amor, morir-me de vell
i que les meves despulles reposessin
sota les arrels d’una olivera tendra
d’aquelles que miren la mar de front.
A una illa dels avantpassats millor,
sentir que formo part del paisatge,
si haig de triar una vida, aquesta,
si haig de triar el més enllà, aquest,
donar els darrers fluids del cos,
ja mort, a la mateixa mare natura.
Llarga vida als versos que restaran,
llarga vida als teus ulls i mans,
amants de lletres i amb set de nits
encendrem espelmes i viatjarem endins
dels llits del etern llegir-te de nou
quan l’arbre doni els seus fruits
seguiràs menjant de mi i jo, dins teu,
seré cos de nou, alliberat i ple.
***
Dóna’m el roc que duus al cor
Dóna’m el roc que duus dins el cor,
fes-me fort, bategant contra el vent,
ment en ment s’estén el verí, de nit,
pel matí, a la tarda, a totes hores,
a tot arreu, el roc va rodolant viu,
no entén de mort i és el nostre motor
un roig brillant com un robí polit,
el roc va donant voltes com la terra
i és tan antiga la seva dansa lliure
que ens embriaga i ens fa ser amants
ens lliga al seu cos de pedra i aigua
és el ball més salvatge que viurem,
el del darrer anhel, vestits d’antic
com en les costes de les llibertats
amb margarites a les orelles i roses
als ulls del despertar sense cadenes.
Dóna’m el cor del roc, el més fort,
t’ompliré de lletres i es farà música
ressonarà per carrers, rius i mars,
serem l’espurna de l’etern començar.
Et donaré el roc que duc dins el cor
per totes les matinades que tindrem
i ens abraçarem a la llum dels fanals
després de nits de festa i celebració
serem dos nàufrags a la mar del poble
i les roques braves també ballaran,
serem per sempre eterns dins el roc,
dins el cor, robí encès i victoriós.
***
Referents divergents
Tinc referents divergents
i tots alimenten l’ànima,
com un son a mitja tarda
com un despertar al matí
com un somni de matinada
com viure sense coordenades
així em transporten lluny,
a altres èpoques, passat
i futur de música i lletra
fan del desig un instant,
fan de l’anhel eternitat
són referents atemporals
que m’animen a seguir
pel camí mateix d’ahir
i mai no em volen pres
i m’animen a volar lliure
i em desitgen llarg viatge,
i m’escalfen a voltes el cor
i m’escalfen a voltes el cos,
com un foc que mai no mor.
Referents divergents
que m’han fet qui sóc,
referents divergents,
per sempre i ara de nou.
***
Conjunció lila i blanca
Lila i blanca l’escuma que ens creà
oceà al final i un lloc d’on sorgir,
íntimament començament de l’existir,
conjunció de lluna i astre, terra,
mar, mineral corporal, llum de vida
foscor al cor de la tendresa lilosa
passen les pàgines fins el darrer alè
i les escrivim junts, les llegim,
són llegat i penyora, que abracem
i a les que mai no renunciarem,
cartografiant a les ones el nou vol.
No són de plata els miralls del mar
però ho podrien semblar i no errem
que amb la llum dels fars som valents
i en ells pensem noms nous, diferents,
neologismes emprem per un nou món
on no hi càpiga la penúria del vell,
amb el millor dels ancestres,
amb la conjunció de noves llunes i velles.
***
La revolució dels minerals
La revolució dels minerals és real,
neix de la necessitat i de l’amor,
de l’enyor d’uns temps remots
on el silenci vestia els mots.
És una revolució púrpura i pura,
és la tendresa de la fada oberta
i el neguit i desig dels follets nus,
diamant vessant i liles formes.
La llum de les profunditats fosques,
el bategar sincopat de les ones,
el puny tancat de la gent del poble
i un destí ple de pedres precioses.
Als ulls la bellesa de la tendresa,
a les mans una revolta de papallones
que tenen tots els colors dels iris,
de totes les ninetes, dels ulls nus.
La revolució dels minerals arribarà,
tard o d’hora, serà temps d’avançar
una època del tot nova, una nova era
que despertarà el subconscient poètic
d’unes línies, uns versos, de totes, tot.
No volem un món sense automatismes,
sense escriptures automàtiques,
màgiques, quan la ment dicta…
paraules que venen del fons,
directes, com en un somni des de dins
caminant per dins dels laberints.
Revolució dels minerals i mines liles
dins les coves eternes i infinites,
on despullem el nostre cos ja nu
i les paraules broten, es revolten.
***
Aquesta roca és d’aigua
Com tot el que hi ha a la terra,
aquesta roca és d’aigua i color,
té la forma que donen els anys
i el valor que li vulguis donar.
Aquell diamant ve d’un líquid,
buscarem entre els versos clars
per gaudir del darrer amor nu.
Aquella aigua és dura com metall
i el sigil·lós vent ve del nord,
podria ser fort però és suau i,
després de tot, ens parla de pau.
No hi haurà pau sense revolució,
revolta d’uns minerals ancestrals
que faran el camí de vells estels
per on transita l’aigua de la ment.
***
Cosmos
Som llum,
som ombra,
som imatge,
íntims somnis,
bruns instants
foscor de lluna
mirall de nit
mar de la suor
i calor del cor,
cos esotèric
si no hi hagués encanteri
el món no hi seria
el cosmos tampoc.
***
Que ens diguin que és la realitat…
Dono voltes a una idea que m’ofega
i per més que passin dies no frena,
és d’aquelles idees que són condemna,
com una llarga pena dins d’una trena.
El tren ha marxat de l’última mirada
i l’estació dels teus ulls té dubtes
que els meus llavis no saben resoldre
però caminarem més enllà dels camins
i volarem més enllà del cel i l’anhel
doncs som imatges dins una terra lila
amb tonalitats vermelloses i blaves,
verdes, ocres, amb suor, sang i fang.
Som el que els ancestres van deixar,
un món ple de contrastos per estimar,
som el que els deixebles gaudiran
un món ple de lluites que guanyaran,
petites i grans, com aquestes velles
dels ancians i les que vindran,
no deixem cap lloc al feixisme,
tot s’esdevindrà, renaixerà.
La idea que m’ofega la coneixes
i és un dubte i també et cega,
ens pesa com una condemna,
com una llarga pena,
dins una trena,
és guarida pels anys,
ja lluny dels enganys,
la idea de la veritat
per damunt tota llibertat,
si no es complementen…
que ens diguin que és la realitat…
***
Circula la moneda al món
(Imatge de Sergi Tugas)
Roden les monedes pel món en un segon
rodolen i passen de mà en mà, avui…
…demà, qui sap si també demà passat
ballen les monedes, noves i velles,
fan camí entre el negoci i l’oci,
entre la necessitat i l’avarícia.
En aquest poema no hi ha fades, lluna
tampoc no hi ha bruixots ni druïdes,
no els hi calen els calers, a elles,
a ells, als boscos dels sentiments
els metalls no són d’aquesta forma,
més aviat són minerals ancestrals,
minerals orgànics, la redundància,
aquella que ens fa veure els fluids
com el rubí de sang i l’or del tresor,
en caixers sense caixa ni banquers.
Som la guardiola del cos,
on tot líquid és preciós,
som la forma més rodona
de la moneda més nova.
I ara que no hi ha curs legal
farem festa trencant el porc,
repartiment de la riquesa,
liquidació de la pobresa.
Mai més fam al món en guerra,
minerals ancestrals arreu de la terra.
***
Camins de ginesta cap als pobles
(Imatge de Sergi Tugas)
Enfilem camins de ginesta i rosella,
el groc i el roig esquitxen el verd,
senders cap al poblat ens duen de cap
hem de caminar força per veure’t nua,
hem d’esperar força per veure’ns nus,
al cap de vall el ball és cerimoniós,
és un ritual antic on cal paciència
on cal la ciència dels dies engolits
per les nits clares de llunes fosques
que despullen els cossos bruns, dins,
dins les cases del poble lliure i viu
només tenim el destí metafòricament
escrit pels bruixots que volen cremar
si caminem i esperem per veure’ns nus
potser és que esguardem el vell ball,
l’antic mirall on ens veiem com som,
no com sembla que som, som el món,
l’estel nu i l’estrella nua, la llum,
la que mulla els nostres llavis rojos
i la que ens omple els sentits endins
també els somnis que mai no direm,
el vers més verd, el roig i el groc,
matolls, ginesta i rosella, camí i vi
vi que beurem amb extrema delicadesa
i camí que farem per veure’ns nus,
nus de tot, també de versos i poemes.
***
Hologrames de qui vam ser
(Imatge de Sergi Tugas)
Des d’aquest banc observo el món,
queden lluny les llums de la nit,
si ara sóc aquí només és per tu
que passeges un matí més pel parc.
M’agradaria dir-te tantes coses
i no goso en aquest somni estrany
que fa olor a fleca de bon pa,
ara em cau a la mà el so d’ahir
i faig un niu per recollir-me,
ales i alè esguardo del temps,
només així et veig lliure, onírica
em parles del món que farem demà,
quan de nou ens calgui caminar,
de moment passeges i jo et miro,
mai serà un malson poder-te mirar,
aquest somni meu no entèn del demà,
és aquest ara amb flaire de croissant
que ens acull per veure’ns caminant,
junts de la mà, cap un nou despertar.
Vull fer camins i dreceres amb tu,
queda lluny la nit amb la seva llum
però hi arribarem i les besarem lliures
sembla mentida que sigui tan difícil
però el somni nocturn ja ho té això,
a voltes el més senzill és complicat
i de vegades cal esperar per estimar
tot i que l’amor ara vessa el cor
i el cor besarà aquest somni de demà,
agafats de la mà seurem al banc,
observant-nos al miratge i somrient,
potser som hologrames de qui vam ser.
***
Giren les estrelles a l’univers
(Imatge de Sergi Tugas)
I ja mai més el món serà com era,
potser només l’ombra del teu melic
que és el centre del meu nou món,
des d’on giro i tot gira en tu i en mi,
ho vull així, que els estels siguin cabells,
que les ninetes dels teus ulls, les llunes,
que girin les estrelles al voltant del cos,
de l’univers que són les teves caderes,
les teves cames són el paradís perdut
i a la cova que porta cap a dins teu
vull perdre’m i perdre nord i món,
tornar a tornar-me boig en un segon
i fer que l’instant duri eternament,
potser així giren les estrelles a l’univers,
només esperant que ens estimem el vers
poster només així la terra ara ens crida,
per submergir-nos al seu mar a l’estiu
a l’estiu que portes als teus ulls de sol
que deixen entreveure el nexe astral,
de mirar-nos malgrat el temps i el lloc,
passin els estels, els llibres i els segons,
amb tu, estrella d’estels, amb tu, fidel,
per emprendre el camí de la teva mel,
per la cova profunda i dolça, el teu estel.
***
Serà per tu
(Imatge de Sergi Tugas)
Aquesta poesia serà només per tu,
quan ens trobem serà només nostra,
aquest poema ara obre els seus ulls,
quan ens veiem els tancarà i estimarà
aquesta forma d’imaginar-nos, somniar
amb nosaltres sense haver-nos tastat.
No busquis entre els versos a ningú,
a ningú que no siguis tu, llegeix-te
entre les línies i diga’m si hi ets
doncs només tu tens la clau per obrir
aquest cor meu cansat de tant sorgir
d’aquí, d’entre els versos del matí.
Només diga’m si veus la llum del far
d’aquest far, del far que fem els dos
i si mai has vist el reflexe al mar,
si mai abans has vist la nit als ulls
d’una lluna antiga que ja ens parlava
i si és així poc a poc n’aprendrem,
aprendrem a guarir-la i a estimar-la.
Només diga’m si aquest poema és teu,
l’he fet pensant en tu sense conèixer
si ara sorgeixen de les cendres
aquelles aus que ens fan volar,
que reneixen amb la força antiga.
Parla’m del poema dels teus llavis
quan els teus llavis besin els meus,
parla’m de la màgia dels teus ulls
quan els teus ulls mirin els meus,
besa’m amb la tendresa dels teus dits
quan les teves mans m’acaronin
i no deixis ni un instant d’estimar
tantes maneres com hi ha d’estimar-se
potser només així el poema és teu,
així, només, la poesia serà per tu.
Al far de la mirada el poema només és teu.
***
Mal alt
(Imatge de Sergi Tugas)
Un mal alt m’enfonsava avall,
era tan alt que venia amb força,
a força de cops cap al cervell,
el ser vell encara era ben jove.
Vaig saber-ne escapar
però aquest mal no té cura
i caldrà estar ben alerta,
per quan torni tan alt
no em trobi tan abaix.
***
Ones a la sorra d’argent
(Imatge de Sergi Tugas)
La sorra d’argent acull les ones
al cel hi ha unes quatre gavines
empaiten el sol amb les ales,
passa una barca blanca pel blau
i mentre et poses la bata t’ho mires
per la finestra de vidre despertes
cafè com a treva d’una matinada morta
que reneix amb la llum a la cara
quan encares un nou dia lluny d’allà
on la seva absència ja et va matar.
Busques una nova vida lluny d’ell
i el mar és una metàfora que acull
el constant canvi, mirall, va i ve.
Vull mostrar la postal del paisatge,
del que passa pel cap del meu jo dona
de la lluita que fa la Hasha arreu
i per això els ulls són feministes,
la pell lila i el foc als queixals
per tornar a mossegar la lluna roja.
El sol acarícia amb avarícia el desig
i al mig de la constel·lació moro jo,
no hi ha estels si no els pintes
amb les mans de quan érem infants
i no hi ha món, nit, llit, escrits,
tot es vertebra en un poema foll,
entre ell i la noia que es mira la mar
hi ha el femení i el masculí verí d’ahir,
caldrà refer cada far i cada llum nova,
després de tot el món es cargola
i dins la seva closca hi ha la nostra ment.
***
La barreja onírica i el seu far
(Imatge de Sergi Tugas)
Un far ens orienta cap orient,
l’occident és accident pel nord,
llevant i ponent és barrejaven
entre tantes terres mig tortes
que tornaven les parpelles mudes
i vam mudar la pell com la serp
ormejant la barcassa del passat
per despullar els versos urgents
que després del temps es fan lloc
al far de la primera barreja,
al primer recull de poemes.
I aquestes línies volen ser sol
per una tarda a la platja, de nit,
volen ser una guspira de futur cert
que encenguin els ulls més closos,
els més petits i bruns, sota ulleres
rodones com els planetes blancs
(de pau) de la primera besada
ja deslliurada i plena per dins,
les passes com els versos són ardents
roents, els llavis, abracen la vida,
entre ponent i llevant: Astre de foc,
entre tu i jo: Tota una terra de fars.
***
El cargol se’n va sol
(Imatge de Sergi Tugas)
El cargol se’n va sol, damunt la pluja,
no té pressa per travessar la carretera
i marxa damunt l’asfalt, no hi veu perill.
Les rodes de cotxes i camions
passen a pocs centímetres de la closca,
potser arribarà al marge que l’espera,
s’enfilarà, qui ho sap, pels matolls,
i qui sap si tornarà pels camins,
qui sap si les teves sabates,
qui sap si les meves sabates,
algun dia posaran fi a la seva vida,
de moment el cargol marxa sol,
ara que la pluja sembla minvar.
Demà potser serà tard per ell,
qui sap si tindrà sort i viurà
perquè viure és una sort, ho sap.
***
Tresors dins una petxina antiga
(Imatge de Sergi Tugas)
Dins una petxina antiga guardo tresors,
dins la mirada guardo mirades belles,
dins la lluna l’antic ofici dels estels,
dins el taller les eines per tornar a esculpir
els pits amb el marbre blanc de les mines,
la bellesa dolça de la dolçaina, el bell so.
Moltes casualitats, causalitats, connexions
fent de cada instant el lloc on trobar-nos,
fent-nos més forts si cal, si l’ona ho vol.
Petxines antigues guarden tresors als cors,
cal sentir-se per dins per fer-ho per fora.
Hi ha lloc per tots dins la petxina,
hi ha lloc i cada bruixa es pentina
com en una bella cançó de la infantesa
serem amb les mestres la flama encesa.
Petxines sense nom ni adreces
a les platges blaves i turqueses,
a les cales verdes d’algues velles,
als teus ulls que ara acullen els meus,
ulls de mar que desencadenen temporals.
Caldrà cercar lloc dins la petxina antiga,
esguardar els tresors antics de la memòria.
***
Pels carrerons humits
(Imatge de Sergi Tugas)
Pels barris bruns de lluna fosca,
pels carrerons humits de llums
de colors com imatges del teu cor
hem après a estimar aquest poblat
lluny d’aquella antiga ciutat
que segueix estimant-nos nus,
nus de tota parafernàlia estèril.
Les mudes de les serps pels marges
dels camins que ens duen a les hortes
fan llum als horts dels més antics
de les contrades que ens duen a tu.
Deixem les hores mortes enrere,
no hi ha tornada al món conegut,
després d’anys de silenci som mot,
muntanya a travessar i travessies,
passes de passatgers i llum del sol,
som aquests carrerons i les pedres,
els bassals, l’aigua i les llums,
som poblat i ciutat, som el veïnat,
poble on ens mudem i poble enllà,
on tornarem per veure vells amics,
ciutat on vam néixer i món primer,
mont i mar, llum i ombra, terra nua,
també el cel acaronant-nos llavis,
cor i cos, dins de la dolça melodia
ulls i front, dins la densa pluja,
estranyes receptes de bruixes folles
som, a la fi, el resultat i el pòsit,
els vells auguris que ens duen aquí,
als carrerons humits dels somriures.
***
Danys d’anys
(Imatge de Sergi Tugas)
Danys d’anys enrere, danys endins,
mals que amb el temps anem guarint
sense pensar en que tenim o no tenim
només portant-los pel present, encís,
que ens fa ser com som ara, el nom,
el lloc, els projectes, un nou tot,
el mot que ens representa sense patir
sense més danys que els del passat
sense fer mal, ara mateix, a la nit
sense fer mal, ara mateix, al nou sol
i així caminar cap a la llum rebel,
ser amb tu un estel foll al cel,
sense més danys al món en espiral
que ens parla d’un univers de l’ahir,
del demà, del somni que fem pas a pas.
No hi ha tornada, menys danys,
més estones on guarir el cos,
més estones on guarir el cor,
més rodones dones d’ulls clars,
foscos, verds, blaus i bruns.
Bruixes que curen ferides antigues,
d’aquelles que feien danys als dies.
***
Somnis dins l’encís
(Imatge de Sergi Tugas)
Quan l’instint ens porta a l’encís
de veure els somnis des de dins
i guarim les ferides fetes ahir
ens trobem sense marges ni drecera
i hem de fer junts el camí més llarg,
així la cervesa encara té gust amarg
i el bosc encantat és desig ple i nit
mentre somniem somnis dins l’encís,
dins l’encatreri fet imatge i senyal,
serem la lluna que mai no ens fa mal.
Somnis instintius i primitius ens parlen,
ens diuen com ha de ser la tarda,
fan del vers un bes, un verb verd.
A la cala en calma hi trobarem la besada
mentre entrem al tren aprenem a perdre
escoltant la música que ens parla de tu.
Del mirall de llum, de la ciutat a la calella.
***
La ciutat citada a la tarda
(Imatge de Sergi Tugas)
Quan la ciutat és citada a la tarda
i esperem veure les seves entranyes
el desig de trobar-te és ben gran
i s’escampa per avingudes i carrers,
per places i parcs, tavernes i bars.
De vegades veig els teus ulls cansats
i els meus que s’empapen de llums,
de foscor de nit i de ciutat endins
n’extraiem un sol perfum pretèrit,
antic com el passat dels llibres
que fa temps van escriure ancestres
i els estels i els astres dibuixen
fisonomies fines de noies marroquines
amb mocadors liles i llavis rojos.
No hi haurà mai més una ciutat així,
enlloc podran imitar tanta màgia,
banyada pel caldo de cultiu del mar,
mediterrani com les àvies i els avis,
de segles enllà, Barcelona ens abraça
com si ens calguessin els seus braços
ens acarona amb turons i el seu port,
ens acorralen els carrerons nocturns
cap a balls d’adolescència, ja lluny,
i ara els joves passen amb rapidesa,
a voltes valents, a voltes volant,
com antigament tu i jo, nosaltres
que ara versem a la ciutat en calma
i fem i regem els colors i les llums
amb aigua de les fonts el teu perfum.
***
Les dues danses dinàmiques
(Imatge de Sergi Tugas)
Les dues danses acrobàtiques
han arribat a besar la terra
i en el ball de màscares nues
es despullen les arrels mudes.
Terra endins anem trobant sol,
lluna, tardes i estones liles,
com liles són les mirades salades
que vesteix l’aigua de la cala antiga
mentre les danses dinàmiques actuen
amb el ball silent de les fades,
dins miralls on el calendari juga,
des del 9 del 9 del 2009 fins ara,
des del “Barreja’m” fins al “Somnis”,
des de dins, som més nosaltres
i la numerologia mai va errada.
***
Som un nombre parell i un cos senar,
una dualitat com el blanc i el negre,
com el pol sud i aquell pol al nord,
som com el ying i el yang, principi
però som aquell final que no voldríem
però que hi és i es manifesta cert,
el plat i també el cobert, cel obert
i també el sostre de l’habitació,
tancades les portes i les finestres,
som aquella barca sense el seu mar
però també el port i el seu mariner,
som un instant present, nit immensa.
***
Muses artístiques
(Imatge de Sergi Tugas)
Muses artístiques
mentre dibuixes i pintes,
escrius o et manifestes,
mentre fas ritus i festes,
són d’orgies fetes i refetes.
Les dones sàvies són àvies,
i de vegades són fades,
entregades al ball d’onades,
nimfes de les aigües antigues
són de les que fan joguines
de les branques i les pedres,
aquestes dates tot ho amaguen,
també a tu i a les liles magues,
fan jocs d’atzar i jocs de combat
per les paraules d’allò no anomenat.
Som tu i jo, ell i ella, folls,
que transitem pel món a palpentes,
dins la foscor intensa de la flama
que negra és deessa i també llavis
encesos que guien el camí etern,
quan ja no quedin dreceres
serem el just hivern,
com aquest que acabem,
sense fred al cor
i amb un dolç caramel,
als llavis de la mel,
mentre desitgem…
trobar un dia aquell estel.
Druïdes, muses i segles,
el dia dels zeros i dosos,
altre cop, amb la màgia a l’eixida
i la lluna muda que ja es pentina,
entre la claror del cor
i la suor de cada color.
Roig passió al futur cert,
quan arribis a besar el somni
ja serem per sempre eterns.
***
Pedres liles al mar d’estels
(Imatge de @sergitugas)
Les pedres liloses, el·líptiques, parlen,
en l’idioma de les estrelles, allà al port,
i calen els verbs verds i en desús arribem
mentre besem el somni primer que du al darrer
en un obrir i tancar d’ulls, d’un antic druida.
En els seus pasos ens hi veiem reflectits,
a l’aigua tranquil·la i dolça, quasi muda,
que xerra pels descosits si apropem els pits
i la llet del primer fill es transformarà
en vies làcties per un altre llarg sopar,
de segles enllà, vell i permanent, silent,
serà la guspira màgica del vers endormiscat.
Serem el ferro que s’endinsa a la brasa
i també el fum que deixa anar al submergir-se
a aquella aigua tan blavosa i lilosa del despertar.
Caldrà mirar, sempre caldrà mirar, per ser un sol cos,
per ser un sol cor, un sol sol, un sol món, un sol segon,
i així veure més enllà de les paraules que ara s’alimenten
d’aquests silencis abans de tornar a escriure’t entre versos,
d’aquell cos nu que va emprendre el camí de pedres de la cala,
ara, encara, serem un sol somni, si cal, i també, des de dins,
una nova senda per on transitar quan la ciutat sigui plena.
No hi haurà comiat ni combat si junts fem un primer pas de pau,
la regeneració en el pati d’aquella escola queda lluny d’aquí
però no les ànsies de tornar a ser i si cal de tornar a néixer
amb la mateixa força i la mateixa traça que vam posar-hi ahir.
No hi ha més paraules i el camí de ronda esdevé una sola llum
pels avis i àvies, pels néts i les nétes, pels fills i les filles,
per aquells pares que van separar les seves vides però no els fruits,
per totes les vivències que vam acumular, ara les pedres liloses
són aquelles germanes que potser mai no vam tenir, però són amants,
són amants pels carrers de l’estiu primer o de la darrera primavera,
i en ells ens hi passem les tardes d’aquest hivern abans de pujar
i en ells les cales calen i elles també, cal ella, cal ell, amiga,
amic, del cel al paradís del teu somrís només hi ha un pas que ja fem,
i en el tarannà del desig un camí fet de pols i bolets, prop del bosc,
als teus llavis de fruita dolça i humida, al meu desig, a la carícia.
No hi ha més motius on veure’ns vius si no fem un silenci aclaparador,
abans de rumiar, abans de barrinar, serem aquell breu soroll eixordador.
Pedres liles al mar d’estels, veure’ls o no veure’ls depèn del moment.
***
Mai aturarem els versos
(Imatge de @sergitugas)
No aturarem els versos, mai,
seràn el raser on veure’ns,
per dins ens entendrem millor
i caldrà el llavi amb el llavi,
la saliva amb la saliva, viva,
de la que guardem cova endins
i ens porta per camins-laberints
entre tints i tintoreres braves
a les cales on els pops reposen
i els crancs es banyen al sol.
No aturis el vers malgrat et pesi,
malgrat no digui el que vols sentir
no l’aturis que qui sap si la veu
de l’ahir ens durà al camí del mig
i entre poble i ciutat hi haurà raó,
la que ens cal i ens manca ara mateix
qui sap si la veu que després sentirem
serà la veu que calia sense aturar el vers.
***
Jardins del somni des de dins
(Imatge de @sergitugas)
Som a la ment que filtra el sentiment
com en un pensament dels permanents
aquells que mai marxen del subconscient
i que s’escriuen bé a cada pell
fent del cor un cos sense veu,
de la vida un lloc on viure-hi
i de la mort una nit antiga.
Molt llunyana ens agafarà vells
potser aleshores mudarem la pell
com serps que dansen amb el foc
caldrà trobar un lloc al món
i un cop hi arribem ho sabrem,
durem la sal i el sol a la pell
als jardins del somni des de dins.
***
El Maresme
(Imatge de @sergitugas)
Quan voltem pels carrers fent vers,
formes dins les imatges marines
amb les ales de les veles blanques
i les barques a la platja, juntes,
les gavines rient pel goig de viure,
els arenys a les rieres del pensament
latent i ardent com el somni primer,
present com les columnes antigues
a les cases veïnes, parcs i jardins.
Somni endins dels trens al destí
que dibuixa un somriure i viure…
en un poble en el mar, somniant.
Serres endins ser mariner ja vell.
***
Les primeres pàgines del proper somni
(Imatge: @sergitugas)
A les primeres pàgines del somni proper,
del proper somni, del nostre instant primer,
desfullem els arbres que ens han vist vius
i acaronem els estels de la màgia més muda,
aquella que es muda amb la primera primavera,
quan encara no tenim miralls allà on veure’ns
i no ens calen i els rius i llacs ens serveixen
per traduir el caliu del llenguatge en art primitiu,
de la cultura fer-ne un tapís per cobrir la pell
i que ens serveixi la primera pàgina del llibre,
del llibre que ja mai més no obrirem…
si no és per fer un primer pas al cel,
aquell que ara fem i refem, desfem,
amb l’alegria del gest i la força del traç
quan les imatges són a les places i terrats
a les terrasses on hi bevem el cafè o el tallat,
on fumem els cigars, les primeres calades,
i ens desfem pels carrers de les mirades,
quan les passes ens duen al proper somni
i ens espera la fada al futur imprevist,
tantes vegades somniat com volgut,
tantes vegades estimat com escrit,
ara que tornem a poder, encara ara,
ho fem, per tenir-ho present,
les primeres imatges somniades,
les primeres línies i versos,
les oníriques formes de l’onatge.
Aquest és el proper somni,
aquestes són línies premonitòries,
alçarem el vol i el cant, enllà.
***
Els instants primers del vers
(Imatge: @sergitugas)
Lliures les hores al moment primer,
el vers empeny la nit com un foc
i enlloc trobem brases ni cendres,
l’au que havia de reeixir ho va fer
i aquesta certesa ens porta enllà
quan el calendari ens marca el dia
i les hores i segons les passes,
aquelles que hem de fer silents
o sorollosos a voltes, sentint,
enfilant-nos als núvols, un sospir,
l’instint ens diu que caldrà sorgir,
entreveure la màgia de cada somrís,
esguardar la trobada amb aquella fada
que ara s’amaga en un conte llunyà,
però que arribarà i et besarà, dins,
dins dels moments onírics, sorgint,
somnis des de dins, dolços i fins.
***
DARRERS POEMES DE L’ALQUÍMIA DEL BES
Una nova poesia per obrir aquest dia:
02:02h. del 02/02/2020
(Autor de la imatge: @sergitugas)
***
La màgia del vespre despertarà un somrís a les vèrtebres del temps.
L’alquímia del petó, llavis o galtes, espatlla o cama, llum i finestres.
Arribarem a besar el nucli del somni quan sigui precís el darrer pas per tu.
La llum del desig es fa un lloc al foc i neixen nous versos entre els matolls.
La lliure força del temps antic ens porta de la mà cap allà on es desfà el silenci.
Una pel·lícula antiga ens parla de tu que reneixes d’entre les il·lusions plenes.
***
Segon poema del dia assenyalat:
(Fotografia: @sergitugas)
***
Nits com escuts i danses al vent
Sí, quan les nits són escut,
enigma i danses als vents,
quan les formes de les ales
voleien lliures i ingovernables
les estacions són aus de pas,
als enigmes dolços del traspàs,
quan ja no ens quedin forces
per anar més enllà dels marges
i inventar les dreceres enllà,
no hi haurà mai més cap comiat.
Serem les ales lliures del demà
quan tot just tornem a caminar.
Aquestes nits tot ho poden,
com els enigmes candents,
aquells que ens acompanyen.
Serem vers silent endins
quan la nit ens digui
qui som ara mateix,
ales liles del temps.
Bes silent i dolçor
ànima de cor en cor.
Un sol món.
***
