Nimfes i fades
Les hores, les bruixes, les nimfes, les fades,
estranyes i llunyanes, esteles complicades.
Juguen i em mullen, dansen i s’amaguen,
a les tardes tarden tantes terres trobades,
de les seves mans sorgeix la flama,
del seu únic instant, les onades…
i tot són complots i és immensa la calma.
Darrere de cada vers i cada nen
sorgeixen les més belles esperances.
Les que ens donaran la vida,
les que ja no podran patir ni sentir,
l’energia pura, la flama encesa,
la llum lluminosa de les finestres
quan tu véns les flors ja desperten,
no deixarem passar més el temps
si no ens veiem i no despertes.
Ara ja el pensament és oníric i màgic,
ja totes les il·lusions son senyals i mel,
després de totes les coses,
ara no tinc més camí,
ja no vull pensar en ahir.
Aquest és el destí que vàrem fer
i ja no hi ha més sentits.
Després d’allò viscut
ja no pensem en res més.
Després de les complicades hores
tot el desig és més ferm i neix,
torna a existir malgrat els estels.
Brillants esferes esdevenen verdes,
el roig es complica i el taronja no ve.
La lluminositat és constant energia,
la seva espurna alegria i seny.
I són estranyes i em complico la existència,
i ara encara em complico i et sóc sincer,
ara vull estimar-me vida i mort,
principi i desenllaç complicat.
Hores complicades on estimar i desitjar,
hores de lluminositat extrema, més llum.
Complicacions que ja esdevenen raons,
les que la primavera encara esguarda,
tot el somni, l’infinit, els eclipsis,
la màgia i aquesta nit,
que encara no arriba, que ja hi és.
Infinit i nit, llit i pit, estigmes d’ahir.
