Ara que podem encara
I que la vida ensenya
i que som com creiem
i que res resta amagat
i que cap misteri és vedat,
veurem com ressorgeixen
totes elles, les velles idees
una a cada pas, per després.
I a cada cantonada més raons
a cada “fe” un encanteri fet,
i sense poder aturar-nos enlloc,
fent cada segon la justa mesura,
seguint cada pista momentània,
trobant a cada paraula silencis,
entenent-nos més enllà del tot
més enllà del res, per ara i després.
No entenent més que el demés
on ja res no acaba ni res neix,
no hi hauria prou amb quatre dites,
per a les coses més belles i petites,
amb dues ales de foc quasi humides
amb quatre camins de gel i llums
no faríem res per aturar l’imprevisible.
i anirem més lluny dels mars i marges,
més enllà d’oceans on la pau fa la calma,
lluny de tants humans que fan la farsa,
quan acabi el gran joc de mentides i alarmes,
on ja no calguin mites ni armes,
ja tot en la justa llum de pau màgica,
on les flautes de les fades tornin la melodia
on nit a dia siguin les frases petites poesies,
com un vers que s’escapa i no troba sortida,
ara et veig i tota la terra gira, de dalt a baix,
a tort i a dret i de la inversa, i del revés.
I m’han dit que ja no creus en les mentides
i penso que ja és tard per sentir-les i dir-les,
va haver-hi un dia, quan tot era més senzill,
que fèiem el que crèiem sense por a la resta,
ara cada vegada més depenem del demés
i ens és ben igual que pugui passar després
sembla que ens molesti l’ànima de tanta màgia
depenent del dia les coses diuen que passen
depenent de la nit les coses ningú anomena.
I sé que aquesta mirada ja no serà de ningú
sé que ni tan sols serà teva, ni meva,
pertany a la resta, el que ens va quedar ahir,
ara que podem encara.
