Arbres oblidats, fruits estimats
Darrera les fronteres indomables,
que s’escorcen i s’abracen,
entre les branques emmudides,
les properes idees brotaran.
Noves i pures, dolces nues,
momentànies mediterrànies,
com les ganes d’abraçar-nos,
estimar-nos i tornar-nos bojos,
les ànsies de volar, tornar.
I després les ales moriran,
sense poder fer més, envellint,
cada pas és un senyal d’ahir,
les ganes de sentir i lluitar,
el constant tornar a començar.
Un altre bosc, de nou i vells…
A un altre racó bell de la memòria,
on les parets dormen al ritme frenètic,
on ens omplim de màgia i llum,
arbres oblidats al record memorial,
els somnis són del color del mar,
els teus ulls la drecera,
jo un sol bategar
a l’espera de la nova era.
I ja es fa visible, i ja no espera…
Resten vives les distàncies belles,
ja no queden marges per les idees,
broten lliures, sàvies, velles. Elles.
