Els batecs adormits
Una nova forma i força de trobar-nos,
més enllà de qualsevol parpella.
A tort i a dret, sense esperar res
de ningú, de tothom, sense nom.
Així els meus peus descendeixen,
sense altre caminar que el guanyat,
sense més record que el sentit i fet
i encara batega la flama d’ahir, adormits,
quan creiem despertar de tota fuita,
quan encara queden records de memòria incerta,
quan cada dijous és combat o festa…
i què en sé jo de tanta comèdia?
Potser al treure’m la màscara entenc,
potser després de l’últim govern
el darrer caminant escriu i sent,
acabats tots els versos, emmudint el cel.
I els batecs adormits ja no són excusa,
de nit reculen els vells somnis si no hi ets
i així tornaré on era abans la tarda em mulli,
han passat tantes coses darrere les lletres
que ja ni em governen ni ensenyen,
qui sap si ja no hi ha llum… Qui ho sap?
De fet cada vegada que veig la pau
em somriu i m’empara, em mana,
em diu que la guerra ja està acabada,
que mai no diu res si no hi ets,
que si no la mires desapareix
i m’agradaria creure-la, però no hi és,
que trista és la vida si no hi som,
que trista és la sang contemplada.
Quin destí espera als nens que dormen?
Quines ganes de tornar al camp de batalla?
Quina sapiència oblida mots i terra,
mites i deliris, oblit i batec adormit?
Ara que el cor ja no parla,
ara que l’ànima té motius per anar-se’n,
m’aturo i torno, encara, fent més bonic,
allò que no anomenem, aquell infinit,
ara que el matí s’adorm i la tarda ens amaga
ara que ja no hi ha victòries ni setges,
ni marges, jutges, mites, silencis…
desperto, i doncs, demà ja res serà així,
ara la màgia i la rauxa m’allunyen
ara el ball i la dansa comencen el cant,
qui ho sap si els esperits ens estan esperant,
qui sap si l’última onada ens va allunyar
i encara som més a prop, encara somnio… i tu?
