Realitat lluny del Reialme
Aquí no hi ha utopies reials,
hi ha utopies reals i certes
com les utopies més belles,
les que es fan i es refan,
com en un antic refrany
que millora any rere any.
Perquè ho podem capgirar
i que tot sigui diferent,
allò que mai no ens agrada
fer-ho d’una altra manera,
en un mateix i al món sencer.
El diable dorm al meu pit
com ho fa Déu als meus dits
i està clar que són bé i mal,
per això no som ànimes dolentes
si no atempten allò que més volem
i encara es fan més bones i tot.
Encarant la por i l’odi perviuen.
Cal resistir, cal persistir,
camuflar-nos si es precís
i esguardar tendreses pures
als ulls de tenebres crues.
No n’hi ha prou amb la bondat
si no sabem defensar els cors
que bombegen i sagnen junts
amb els nostres per caminar,
per ser, i sobretot, per viure.
Les utopies més reals arriben
quan fem passos cap als somnis
que tenim dins les nostres ments,
sentir-nos per fer-ho tot diferent.
Escoltar-nos, també als ocells,
a les plantes i als arbres,
als bolets i les criatures
dels boscos d’esperits lliures.
Et tindré preparada una sorpresa,
serà el sol en la seva naturalesa,
restarà escalfant els nostres cossos
com si mai abans ho hagués fet, mai,
i el secret alquímic brotarà, serà,
després de tot, les teves paraules
i em sorprendràs amb un bes inèdit
que quedarà per segellar allò utòpic
i fer-ho real amb mirades i somriures.
Utopia real, res de Reialmes,
res de realitats del tot falses,
han sonat totes les alarmes,
ara allò més prudent és absent
fa que perdem sud, nord, ment,
però sempre trobarem la sortida
a tant patiment, utòpicament,
realment, som la veu del cel,
de l’infern, segueixen la creu,
mentre segueixin creient, o no,
el futur sempre serà nostre.
Desencadenem plegats la llibertat.
***
Somniarem allò utòpic fins fer-ho cert
Somniarem fins que tot sigui ben cert,
no passi massa temps així com ara,
quan la realitat mata tot allò oníric
però la ment resisteix i veu com creix
l’univers que entre tots subjectem.
Tu que subjectes els meus somnis
i jo que vaig subjectant els teus,
els deixarem lliures i que volin,
més enllà de campana i temple,
de mites tan lluny de cos i cosmos.
Fem un pas més i encendrem la realitat
com totes nosaltres l’havíem desitjat
i així nous estels naixeran i seran,
després de tot, la pau sense la por,
tota la carícia i la dolçor, cor a cor.
El món nou espera que el despertem
i no deixarà de somniar mai més,
només és qüestió de temps i res,
i res més, ara tot això és cert,
ni una mentida més, no podrem
suportar ni un sol pas enrere.
Res de promeses ni llargues esperes.
Somniarem allò utòpic fins fer-ho real,
la realitat és producte de la imaginació
i la imaginació no té límits tan onírics,
així ens hem fet i hem acabat amb tot
per reconstruir-ho i lluitar com mai,
que no acabin les ganes de vèncer.
Ho aconseguirem, guanyant el pols,
una terra de barreges mestisses
ens anima a combatre els crims,
serem als cims de les mirades,
enamorades victòries alades
com ocells passatgers i ferms
en l’intent de tornar a la terra
recordant d’on veníem i què fèiem,
un cop més, segles i somnis després.
***
Mai no abandonaré
Aquesta manera d’escriure’t,
aquesta forma de ser amb tu,
mai no abandonaré la tendresa
que em porta al fons dels ulls,
dels teus ulls, carregats d’ahir,
de llunes plenes i esperes, de nit,
guaitarem l’horitzó des dels cims,
baixant a les cales quan calgui,
calarem a fons pensaments molls
i eixuts seguirem senda enllà,
mai no abandonaré formes de ser,
mai no deixaré de ser qui sóc ara,
per més que vinguin a comprar-nos,
a comparar-nos, som la pell del cel,
la mel de la crema cremada, dolços,
no deixarem que ens amarguin mai.
Si ens amarguen i ve la bilis
farem mans i mànigues per fugir,
per sortir d’aquí, utòpics i reals,
farem el que calgui per no veure’ls,
per no sentir-los, en un altre pla.
Tu em dones la força per no defallir,
per seguir aquí i així, per sempre,
ara, després, mai més l’odi encendrà
les meves ganes de viure i d’estimar,
i si vénen molt maldades maleiré l’aire,
l’aire que em porta els ulls de l’enemic
que veig a voltes després de les voltes
per un poble cansat de no trobar-nos,
i quan ens troba, el món es capgira.
Vine, no abandonaré, no abandonarem,
vinc, em tens, ets present, sense llei,
sense normes, excepte les línies roges
que fem i no refem, queden ben fermes,
som animals però no per això racionals
com per no entendre que som ànima viva.
Ànimes vives que perviuen molt més enllà,
del demà i de tot allò que espera encara,
ens bolcarem com pols còsmica sobre el cos,
no deixarem un porus sense obrir i estimar.
La teva fragància pobla el poble, carrers,
places, tot es perfuma de tu, ets la llum
que perdura i mai no canvia el que som:
Dues imatges en uns miralls de fa anys,
som munió, som milions, exponencialment
som la matemàtica que mai falla, brota
per damunt de la teva i la meva pell.
T’estimaré sempre passi el que passi,
estiguem junts o ja ens haguem perdut
en un mar de dubtes i d’incerteses.
Sempre et sentiré ben a prop meu
perquè ets allò que més em cal,
siguis on siguis, sempre aquí,
en esperit i ànima, m’animaràs,
sempre hi seràs, no abandonarem
aquesta forma de mirar-nos,
potser el cos ja no hi serà,
però no, jo mai no abandonaré.
***
Paraules que fan fortuna
Hi ha paraules que fan fortuna,
d’altres només es diuen un cop
però aquestes queden perennes,
passi el temps que passi, sí,
per sempre, ben al fons del cor
i ben a dins de la nostra oïda,
dels nostres ulls i de la ment.
Fan fortuna perquè són màgiques,
són enigmes que anem resolent,
són encanteris de vells bruixots
i les receptes de velles bruixes.
Totes fan la barreja eterna,
totes són del color del mar,
turqueses, liles i verdes,
del color del cel, rogents,
del color de tot allò bell.
Hi ha paraules que fan fortuna
i sempre quan parlem en dius una,
almenys una, és la que fa de clau
a unes portes que ja són pàgines,
a unes pàgines que ja són llibres,
a uns llibres que són mots, d’or.
Or i origen, lloc i dreceres,
totes les passes valen ara,
valdran després, tot ja és.
Paraules plenes de significat,
que fan fortuna, mots rebuscats.
***
Una llum al demà que espera
Hi haurà una llum al demà,
al demà que ens esperarà,
hi ha aquella esperança,
és negre i roja l’aliança,
és el desig a les finestres,
obertes i atentes als canvis,
a cada gest, a cada afany, any
a any, enginy de les hores vives,
viscudes a prop dels teus ulls,
la teva mirada em diu qui som,
què volem i com ho assolirem.
La meva mirada et crida ara,
vull la teva presència absent,
el teu batec de segles encesos,
el foc i la sang, robí de segles.
Una llum al demà que espera,
no és cap dilema, és ensenya,
seny i rauxa, desig acomplert,
cert, verd com el verb d’arbres,
antic com aquelles belles fades
que mil·lenni a mil·lenni hi són
amb tots nosaltres, de la mà.
Demà, llum i mà, foc i aigua,
terra i pols, encesa la flama,
apagada la passió si no crema
i si crema que sigui per sempre
que d’aquí sorgirem amb la llum
que espera al demà que representa
un somni oníric que ens desperta
de tants segles sense tenir-nos,
de tants instants sense fruir
del vers marí, de la calma.
***
Agressivitat i violència
Diuen que hi ha d’haver de tot
però jo no m’ho vull creure,
no s’hauria de fer mal, mai,
ni agressivitat ni violència,
no va amb mi, mai, si oprimeixen,
resistència, què més podria fer?
Fer-ho pagar amb la mateixa moneda?
Revelar-me fins perdre seny i calma?
Doncs no, no és el meu estil, segueixo
amb la tendresa vestida de cuir negre,
a la imaginació, res no és com sembla
però de vegades l’aparença no menteix,
jo no em faig mala sang, amb paciència
com resposta a males arts i la ciència
confusa per intentar donar raons a tot.
No vull trair-me, mentir-me, ferir-me,
però què podem fer si tot es va girant
contra nosaltres fins fer-nos tan mal?
Paraules violentes, actituds agressives,
res de tot això vull en el nostre món,
el que fem amb estima a cada segon.
Donem-nos la mà, encara ara podem,
fem front a guerres i barbàrie,
a l’horror i crueltats absurdes,
al seu sistema caduc i tan podrit.
A petita o gran escala, l’odi,
la negror a les ànimes grises,
la tenebra i les conspiracions,
l’agressió, les agressivitats,
però encara hi ha un món dolç,
ens hi podem acompanyar, fer lloc.
Agressivitat i violència,
en tants àmbits, fot fàstic,
la poesia i l’art en general
són bàsics per marxar del mal,
ho podem provar, unint els cors,
fent front amb la ment, sentint,
sentiments lluny de força bruta,
sentiment com aliment per l’ànima,
tan pura que per ells és insult.
Res podran fer, ho van intentant,
la terra rebrotarà amb passions,
de foc i cor, de flama i jocs,
som a un punt on hi ha de tot,
de tot allò que somniem, demà,
quan estigui fet tot el traspàs
i gaudim de tanta generositat
com el cor ha anat donant.
***
Un món ple de probabilitats
De totes les probabilitats al món
m’he quedat aquí on sóc ara mateix,
la sort mai no ens podrà abandonar
i si ve la mala sort la farem fugir.
Hi ha milions de probabilitats vives
en un món viu que batega per nosaltres
mentre va donant voltes als cervells,
com estrelles fent l’amor als estels.
Estel de foc, sol, brilla com flama
i fa reflexos als miralls dels murals
que il·lumina la nit d’aquest somni.
Les galàxies són els nostres racons
estem d’acord en donar-li la volta,
el desig d’avui no és fam per demà.
El futur és una senyal que anem fent.
***
