MIG SEGLE (JULIOL 2024)

***

PRÒLEG

Ja ha arribat aquest llibre, després de 50 anys des de que vaig néixer. Us escric poesies des de que tenia 15 anys, hi fossis o no, hi siguis o no. Potser algun dia vindràs, si encara no has vingut a encendre els versos amb la teva mirada. Ja fa 35 anys que vaig esculpint els poemes damunt de les pàgines com si fossin pedres precioses que cal polir i tallar. L’escriptura automàtica, sempre, com a mètode i forma de fer arribar tantes idees a la teva ment.

Aquesta vegada les poesies que podeu llegir han estat elaborades amb més temps, des de principis del 2024 fins al juny d’aquest mateix any. Podeu llegir les poesies que obren aquesta obra com un entrant, van aparèixer a la pàgina a Internet amb el títol: PER ARA, UNES POESIES i són l’entrada a aquest llibre, el MIG SEGLE.

Mirant enrere, el 2007 va veure el primer llibre, el BARREJA, amb l’editorial Emboscall, després el BARREJA BARREJADA amb el pròleg d’en Gerard Quintana, un parell de volums més van tancar “l’era de les barreges”. Després arribaria el MÀGICA LLUM amb pròlegs de l’Alfons Om i en Cesk Freixas, la Carolina Ibac i en Francesc Ribera també van col·laborar amb la realització de pròlegs i poemes per altres llibres, a BESAR EL SOMNI s’inclou un recull que vaig fer amb en Gerard Quintana, 12 poesies a dues mans.

Fins ara he escrit 29 llibres, quasi tots a danielferreresteban.cat.

Desitjo que gaudeixis quan el llegeixis, aquest volum vol ser un punt i a part, tant com si ja m’has llegit com si és la primera vegada que ho fas et garanteixo que no et deixaran indiferent els versos. Parlo de temes que sempre m’han ocupat, la màgia i l’alquímia en estat pur i moltes històries més que espero que siguin del teu interès. Moltes gràcies per llegir i per celebrar, directament o no, aquest aniversari per mi és tan especial, mig segle no es compleix cada dia!

Com epíleg aquest recull conté la descripció d’un procés alquímic hipotètic.

Daniel Ferrer Esteban. El Maresme, juliol del 2024.

***

PER ARA, UNES POESIES

***

A la llum no li cal la llum

Som la tendresa vestida de llum
a la llum que no li cal, ben nua,
la fada que mai s’amaga i és maga,
a la fira dels ulls profunds negres
i blancs d’un despertar ple de nit
amb núvols grisos de tempesta dolça
que mai ens deixarà en el bell somni
de viure amb vosaltres malgrat onatge
platja i desitjos seran vida i destí.

Fins ara, ens veiem com deesses,
com déus que vénen del més enllà
per donar les bases, els ritmes,
que ens donen la llum que ja cal
a les ombres que cerquen els pits
bruns d’una dona d’ales alliberades
a les albes que s’ho miren roges
i tan boges com les nostres nits.

Som a un pas del desig més ple,
del que ve després de ser o no ser,
de ser raser per les cales abruptes
amb les aigües braves de la fosca
cova de la morena que és com serp
per aquells que han pertorbat son
d’uns ulls que desitjaven no veure
massa d’hora el que ens marca a tots,
hem d’estar preparats per si vénen,
no podem defallir, estar preparats
és el primer part per fer-hi front,
som la mort si vénen a matar-nos,
nus d’escuts som ànima ben fosca,
som bruns contra el sistema mort,
aviat li arribarà l’hora folla,
la bogeria de tot el poble junta,
embogits pel rugir d’entranyes
estranyes als ulls dels Reis,
dels Presidents, dels Estats,
dels Ajuntaments, de l’Església,
a les creus antigues estava escrit
que el sistema opressor acabaria mort
doncs lliures hem de ser i ressorgir,
de tant en tant recordarem la barbàrie,
podem, la dolçor podrà amb tanta mort,
no morirà intel·ligència ni imaginació,
l’acció de fer obres, del tipus que sigui.

A la llum no li cal la llum
perquè la foscor té l’ombra
i si vol fa llum amb el foc
de les bales que atempten
per la venjança dels morts
que volen veure’ns lliures
de tantes cadenes de ferro
que pesa fins que les tallem,
t’estimo tant que serem vida,
sempre, eterns, infinits.

***

Fins a les deesses negres

Cansat d’estar cansat de la realitat
he mirat de fer mans i mànigues errant
mentre erràtics han quedat apàtics…
…grisos com la seva policia blava,
desvetllar fins a tan sols vetllar
aquells somnis de la imaginació lila
com la matinada d’aquella alba adormida
dins la teva mirada lliure, de segles
que flagel·len injustícies del futur,
desvetllem per tornar a vetllar-la,
aquesta realitat magnètica i onírica
que em té aferrat com l’imant al ferro
més enllà de la via fèrria aferrada
a un tren que ens ho mostra tot, tot.
Desvetllen per vetllar somnis eterns,
infinits pops que teixeixen tint negre
com els malucs de les deesses fosques.

***

Raons per a les revolucions

Són infinites, en tenim eternament
perquè sempre haurem d’estar atents
als esdeveniments en el llarg vol,
infinites també perquè en som molts,
els vius, els ancestres, els morts,
són molts mots rojos de revolta
encesa més enllà de cada cor, cos,
per totes elles i tots ells seguim,
pels qui vindran i tindran de tot
quan l’alquímia sigui realitat,
quan les pedres ens donin força
per fer realitat projectes purs
com l’aigua d’un rierol màgic
on la transparència és lluita
entre el nostre reflex i la llum
del fons d’una terra alliberada
somrient al sol ponent de tarda,
mirant al sol creixent a l’alba,
tenim moltes raons per persistir,
volem la diferència, el mestissatge,
juntes tenim tota la força de Hasha,
líquid que el temps va fer lila,
ametista, com els bitllets grossos,
com la franja de bandera lluitant
a un Ebre sagnant, volent perviure
i els esperits són amb nosaltres,
tenim tenacitat i totes les armes
d’una imaginació que és artesanal
com les nostres mans fonamentals
per forjar les claus i els panys.

Tenim raó, sempre ho demostrem
i fins al final anirem lluitant, vells
entendrem els estels com brúixola
que ens guiarà en el camí de l’ahir
per gaudir d’aquests moments junts
una vegada passats tots els segles.

Passat i futur, futur i passat, ara,
estem a una espiral que respira nua
suspesa en l’aire, en les galàxies
que estimem com estimem la terra.

***

Mirant al sud i sembrant el futur

No puc evitar pensar en el poble,
en el treballador que es mereix or,
en el que batega roig com el robí,
el que s’encén en nits de taverna,
de jocs, de pel·lícules al carrer,
de dia, de nit, per la tarda i matí,
tot passa com si hi hagués càmera
però me’n vaig al banc del passeig
i miro el sud i ho projecto tot,
amb allò que em transmets lliure
en una transmissió telepàtica,
estem connectats, tot el poble,
sembro per mi i per tu, com tu…
per mi, mirant l’origen com final,
quan les barreges ja siguin eternes
i les pells brunes brillin de sal
a les cales calentes de la matinada,
despullats i amb l’amor als ulls
ens mirarem i tot renaixerà,
allà on ho vam deixar, al mar.
Mirem al sud i projectem el futur,
som dos, com els dos asos dels daus,
per sobre dels reis i de les reines,
rodones roges com sol que creix
sota un cel d’aquarel·la ben lilós
com la Hasha que sorgeix de dins
d’unes fades que passegen invisibles,
només les veig a la meva imaginació,
com les bruixes i les druïdesses nues
de les cales amb les llunes diürnes.

***

Haurem de triar

Arribarà el moment que calgui triar,
entre economia alternativa o nosaltres
i la decisió, encara que sembli fàcil,
no és senzilla, ells volen una part.
A curt termini caldrà cedir, mentida,
haurem de tenir cap clar i sang freda:
economia circular i sempre canviant,
per damunt de nosaltres o els altres,
mentre no es vessi una gota de sang
hauran de seguir en un món ben boig,
roig com el diable revolucionari.
Res podran, amb la seva àliga morta
davant les àligues astutes i sàvies
que han acabat amb el malson fatxa,
haurem de triar i si no ho depurem
es repetirà la història un cop més,
mentrestant cap amenaça. Cap arma.
La memòria és justícia i revenja,
venjança d’un poble treballador
acostumat als abusos de tot tipus
que s’alça un cop més. Per sempre.
La batalla final estarà a prop,
la sento com la victòria darrera
tenim l’estel roig als llavis,
la lluita continua ben nua,
no es vestirà mai, seduirà
als indecisos i als porucs,
quan caldrà decidir economia
o nosaltres. No hi ha sortida.
Nosaltres per davant de tot
i el despertar serà no veure,
enlloc, ni a pobles ni ciutats,
els nazis emmascarats o no.
Podem pensar del dret, del revés,
si confiem d’entrada és més senzill
però si desconfiem tot es torna fosc,
potser amb una mirada ja n’hi ha prou
però sabem que les mirades menteixen,
de vegades, llops amb llana de xais,
però hi ha un horitzó que es veu
sense ni tan sols obrir els ulls,
a cegues, guiats pels ancestres
com mestres, druides, druïdesses.
Quan calgui triar, decidir,
pensem en els nostres morts
i que decideixin per nosaltres,
ells faran tota la feina bruta,
com nosaltres quan no hi siguem
seguirem vetllant terra i gent,
sí, així, fins la victòria final.

Haurem de triar i ells acabaran caient.

***

De flor en flor, mel als llavis

Com una abella amant de flor en flor,
amb la mel als llavis, amb l’ametista
escollint el lloc dins la meva boca,
el millor indret per ser empassada,
llavi a llavi, superior i inferior
amb el foc que segella el nostre bes
profund, íntim, conjunció de la saliva
amb el sucre de flor de la primavera,
per un segon, glaçat l’instant, màgic,
hem aturat el temps i ja es fa etern,
un miratge marinat que fem ben real,
com tot el que veiem, fem i sentim.
L’univers de la cova de la teva mina
em mira i ens mirem com mai abans,
a la imaginació tornes de les ones
com el dia del comiat, ja és passat,
ara et veig en altres cossos, cares,
fisonomies que intueixen el diamant
i cerquen el dia amant, estimant-nos
amb els ulls, just abans d’aprofundir.
Fem l’amor amb les neurones de l’altre
i gaudim de la trobada pels carrerons,
quan tornis amb la connexió tan pura
et rebré com si fossis la darrera,
com sempre he fet, vivint al límit
d’allò que creiem i el que passarà,
potser el desamor arribarà, serà llum
per il·luminar les properes trobades,
t’enamoraràs, m’enamoraré, serem sexe
en altres cossos, en altres mirades,
i serem abella un cop més, amb la mel
a uns llavis que cerquen el diamant
o l’ametista, gaudint dels minerals
molt abans de ser cristal·litzats.
De flor en flor, la mel als llavis
i gaudim de les essències perdudes
barrejant-nos més endins que mai.

***

Molt més que un somni

Un dia tindrem les pedres a les mans,
serà molt més que un somni, eternitat,
deixar enrere els anys sense calders
per passar a la branca humida i fer,
amb tot allò recollit, noves sendes.
Vesprades plenes de llums de colors,
a la vora del riu del safir més antic,
trobarem les pedres d’aquelles coves,
a dins de les mines, primers vestigis
d’una civilització perduda i oculta
fins que uns ulls nous connecten
amb un final que no és final,
un punt volat a aquell espiral.
Assenyalen l’onírica deessa,
plena de les joies més màgiques
amb uns poders que sobrepassen tot,
bruna poètica de llums de colors nus
amb els reflexes al cos, fonent-se
amb el fons de llum intensa i clara,
pura, la darrera llum pels somnis,
fent-se complerts, sencers, certs,
més del que poguéssim imaginar.

***

La plata d’aquelles tavernes

La plata que esguardaven les tavernes,
aquelles, les certes, abans eren óssos
i després de la transmutació: minerals
dels esquelets que no vam voler perdre
pel neguit de deixar memòria pel camí,
a les barres vam prendre aquell verí,
amarg, de cos brillant, ros i daurat,
vam sortir de les tasques de tort,
de costat, fent-nos lloc al carrer,
entre la gent sempre amb massa pressa
i amb l’angoixa de ser esclaus eterns
d’un sistema que ens vol als marges,
i dels marges hem après dels límits,
dels límits la manera d’anar enllà,
molt més enllà de la senda, el camí.
Així hem seguit, a tavernes de plata,
construint amulets, joies i gemmes,
a tallers clandestins lluny dels ulls
d’aquells que mai no van creure en tu,
en mi, en tot allò que havia de venir.
Per sort en som molts els del somni,
per nosaltres i els qui han de venir
seguirem fent cas a astres i horitzó,
creuant la mirada sense pensar-ho,
deixant el cos i la ment als patis
de tots aquells bars on s’hi beu
enteniment i raó, motius i somnis.
Brindarem un cop més amb les copes,
serà un altre pas per estimar més
aquestes ànsies de canviar-ho tot.
Tavernes de plata, tavernes d’óssos.

***

DESPRÉS D’AQUESTES POESIES
ARRIBEN LES DEL “MIG SEGLE”:

***

50 ANYS

Arribo als 50 com en un mirall,
no sé si el que arribarà serà,
d’alguna manera, semblant, així,
tal i com ho veig avui, ara mateix.
Espills trencats a aquesta sala,
l’avantsala de moltes aventures
que arribaran, si tot ens va bé,
de vegades la trobada és psicòtica
i el mirall està distorsionat, brut,
sense que ens doni aquella imatge,
sense que ens la torni immaculada,
és aleshores que es trenca tot.
Mentrestant seguirem dansant,
mig segle ens dóna més ales,
més experiències, vivències,
potser mitja vida, qui ho sap?
Si arribéssim al segle…
si canviéssim les busques,
el temps, tot, res, renaixem?
I si no hi ha vida ni naixem?
i si tot és un miratge encès?
50 anys són més que no pas res,
són els anys viscuts al rellotge,
al calendari, un bon motiu per ser,
per seguir aquí, 35 anys després
de la primera poesia plena.
Plens per dins, farcits,
els estels es van adormir
al pit de la darrera fada
i va renéixer amb ells
a una nova terra.
Somniada, la visió,
va travessar miralls,
la realitat era com era,
aquell miratge de cadascú,
que creàvem dins la ment,
pur sentiment ardent.
Així ens vam reconèixer,
la poesia ha de ser honesta,
i vam capgirar les busques
dels rellotges obsolets.
No hi ha temps,
no hi ha anys,
tot es barreja
dins la dolçor.
Mel i mató,
mirall absent,
ens mirarem
sense foscor
si no la volem
dins la llum
que percebem
dins el cor
que és robí
sense verí.
Aquests 50 són… sentir.

***

Mil·lennis

Els llibres restaran com dòlmens,
sense dol, sense desconsol, sòl
dins el sol, subterrani solar,
aquests versos seran mil·lennis,
eteris, eterns, màgics-alquímics,
mai ningú extraurà les energies,
les sinergies que es connecten.
Fluirà la llum i cada ombra
més enllà de l’univers foll,
embogits per les estrelles,
mig segle no és poc ni molt,
el temps no hi és, és absent,
el sentim amb els anys o no?
El sentirem a la darrera porta?
serà amb nosaltres sota terra?
Mil·lennis caldran per veure-ho,
per creure-ho només mil·lèsimes,
segons que ens faran més forts.
Dóna’m la besada, la mà, el sol,
des del subsòl d’aquest astre,
des del foc de l’infern terrenal
farem senyals a un cel de vidre,
de glaç, abans de ser diamant.
Vessarà com antigament
aquell encanteri alquímic
i farem del segle segons
i dels segons segles molls
on relliscar els peus xops
per la pluja que arribarà.
Mil·lennis calen
com cal ser eterns.

***

No caldran calers, només deixalles

Les joieries plenes de deixalles,
no ens caldran calers per res,
per fer realitat tantes utopies,
anhels que acabarem fent realitat,
les quimeres deixaran de ser-ho,
de la sang sorgirà el robí encès,
de l’orina l’or, de l’aigua el safir,
del semen el diamant, blanc espès,
i així la resta, i així cada color
per cada fluid, per cada deixalla.
No calen calers, només orgàniques,
les restes, faran tot el que resta.

***

Culte a l’ocult

Donem culte a allò ocult,
entre escales de colors,
l’as serà el darrer pas,
llum roja de cor o diamant,
amant de les altres figures,
clímax i cim de les jugades,
el trèvol i la pica negra
faran el contrapunt.
Des del marge esquerra
farem màgia amb les mans,
sense trucs, només Dadaisme.
Jocs d’atzars, causals,
escriptura automàtica,
desig de fades dolces,
de flors que s’obren
amb la fragància
de tot allò ocult.
Una copa de Hasha
a l’inici i al final,
de la partida: vida.
Rondem els carrers
i les escales brillen
dins els ulls obscurs
d’unes pupil·les liles,
reflex viu del matí,
passat somni i nit.
Despertem per seguir
somniant ben desperts,
despertant oníricament,
pensaments encesos,
carreró polièdric.
Culte a allò ocult,
la realitat visible
d’un amagatall vital
que encén els sentits.

***

Aconseguir el bell somni

No tenim diners ni els voldrem,
preferim donar-nos les pedres,
bescanviar i tornar a canviar,
minerals lluents i llampants
enlluernen els ulls brillants.
Ho repetirem com un mantra.
Ho deixo escrit per darrera vegada?
Aconseguir el bell somni
és fer el pas del dimoni,
de la seva roja estela,
estel vermell a l’infern
del cel, és mel de mora.
Dolçor al cor sanguinolent
de poma de fira amb caramel,
queixalada que farem junts,
un a cada extrem del dolç.
Pura, lluna abrupta,
blanca i pàl·lida,
nua i lila, vespre
d’aconseguir somnis.
Demanem un desig,
tot està per fer, refer,
encara ara i sempre.
Per més que fem
desfarem i serem
tot el que resta.
Realitzar somnis,
onírics gaudirem
de secrets liles.
Ametista serà el bes,
tendrament l’encendrem,
lluitant contra el vent
tèrbol i gris del sistema.
Aconseguir el bell somni
és donar ales a l’impossible.

***

De les nits d’insomni als somnis

Les nits d’insomni queden lluny,
molt lluny, han passat molts anys,
i ara s’han convertit en somnis,
la lluna parla amb el nostre cor,
xiuxiueja, a cau d’orella, s’eriça,
pell i satèl·lit blanc, pàl·lidament
la nostra cara s’ha tornat de guix,
antigament oblidaria aquesta imatge
però em persegueix en aquesta vida.
Escultures esculpides molt abans,
insomnis convertits en somnis rojos,
escalfor de la llar, lluny la pols,
lluny les llargues nits ennegrides
i molt a prop el desig als llavis
per somriure pel darrer somni.
Encanteri, màgia i misteris,
estem en aquesta terra junts,
mai retrocedirem, persistirem.
En el somni més bonic, joiós,
estem tu i jo i les restes
de les festes que vam fer,
hem abandonat aquell lloc
per tornar-hi sempre més.
Vivim dels somnis,
passats els insomnis,
els malsons, la por.

***

Els ocells també s’alimenten de fluids

La tendresa no és infravalorada
per l’exèrcit d’ocells amatoris,
s’estimen i confien, de vegades,
són grup i col·lectiu com humans,
s’alimenten de fluids i en donen
com els altres animals-minerals.
Concertades les dates serà fàcil,
dòcils, les plantes faran la resta,
contenidors de tots els colors,
rojos, blancs, negres i ametistes
lila intens de l’ocàs sota la mar,
tot està al revés i ben previst.
S’havia de capgirar el sistema,
ho aconseguirem en un moment,
triangle invertit ric de sentit
tot comença i acaba en un mateix.
Com un àtom somriem a les cèl·lules
les libèl·lules volen acaronant-nos,
com les abelles, les papallones,
pessigolles als llavis de mel,
ocells s’alimenten d’insectes
com cossos amb propietats
com beuen or i robí encès
pel cos sanguinolent roig,
els gossos són eterns també,
tot està capgirat i fem el pas,
capaç, com els altres, de tot.
Dipòsits de fluids, colors,
llums, olors, peus de plom,
ferro forjat per la veritat,
ferro imantat per la realitat.
Ocells rebent i donant minerals,
alquímia feta sense processos,
els excessos no són positius
però si ens cal cristal·litzar
caldrà posar-ho tot per fer-ho tot.
Fer pedres precioses dels fluids,
una per cada un d’ells, lluents.

***

Els cossos nus a la primavera

Despullades, les fades,
juguen amb les nimfes,
les bruixes amb druïdesses,
són filles, són mares, són àvies.

Els cossos nus a la primavera
són el senyal que la terra espera
per combatre aquest estiu esquiu,
serem cicló, serem onada, la dona.

Busco arreu tots els colors
i trobo llums que brillen,
enceses per l’ocasió
lluents i dolces
no puc esperar més.

M’hi llençaré de cap,
no hi ha excuses ni trampa,
només aquelles que ens creem.

I ens alçarem milers de vegades
tantes com haurem de caure.

Nimfes, fades, bruixes, druïdesses,
totes tenen aquella essència eterna
cossos nus quan arriba la primavera.

***

Calders i pedres precioses

Les imatges ens tornen al laboratori,
fem un esforç invisible i hi entrem,
res ha quedat com ho deixàrem,
ha canviat tot, tot són minerals,
els fluids han passat a ser joies,
els calders estan a vessar,
ens besem i bevem lliures,
tot té la seva relació,
fins i tot tu i jo.

La nau s’enlaira
i porta les pedres
a tot arreu, sempre,
és fidel i tot ho entrega,
ha costat arribar aquí
i ara que hi som brindem.

Diamants que ja vessen,
cervesa que també vessa,
la festa és orgasmàtica,
hi som totes, hi som tots,
el poble unit té el poder.

Ametista al primer gemec,
el primer de molts més,
orgasmes a l’entrar,
orgasmes al sortir,
a dalt i abaix,
suant al racó
on els llits de seda
donen plaers inusuals.

Laboratori-habitació,
seguim la passió,
dolç enginy savi,
bellesa ben nua,
tot d’una engeguem,
ens enlairem amb la nau
i aconseguim totes les fites.

***

Les portes són obertes

Les portes ens porten a tot arreu,
són obertes des de que naixem,
sortim a l’horitzó d’ales i ones,
bateguem i volem més enllà.

Aigua que flueix lliure i valenta,
vendaval increïble de lila fisonomia,
turquesa i safir al fons tan profund,
ametista alegre de traç alliberat.

Ens hem estimat per les cales,
pels carrers i per les places,
als bancs, a la gespa, a les flors,
rojos, els ulls, encenen les nits.

Nits il·luminades pel nostre interior
que floreix per damunt dels arbres,
som estels minúsculs i delirants,
de cinc puntes ben afilades
per si vénen les males feres,
combatem l’extrema dreta.

Les portes estan obertes
per les muses artistes,
pel batec adormit i ferit
per tantes agressions
que mai no tolerarem.

La felicitat és futur,
com la llibertat,
anhelada pel desig
de trencar les cadenes.

Obrim portes a cada pas,
el temps ara accelera,
ara s’atura, som el marc,
cada vidre, cada vorera,
la fusta i també el ferro,
el pany i cada clau que cal.

***

El lleó ho fa trontollar tot

Arriba el juliol i apreta el sol,
neix de nou el lleó i es fa vell,
en un segon, en una sola dècima,
abans de morir fa tot allò que cal,
fa trontollar el sistema mirant-lo,
es trenquen tots els esquemes,
ressorgeix el poder del poble,
entre les roques, tots els fluids,
es cristal·litzen i són miralls
per la vida fugaç del lleó
que reneix a cada juliol
i acompanya tot l’any.

Com tots els signes:
el teu, el seu, el de l’altre,
ens marquen de per vida,
poden donar-nos existència
llarga i fructífera o no,
l’astronomia guia,
fem el camí
i ella orienta.

Tot són records,
la resta es va refent,
que no vingui mai l’oblit,
serem allò que ignoren
i serem tot i el no-res
però recordarem sempre
i si perdonem seran amics,
som allò que no està escrit.

***

Per a no oblidar-ho mai

Escriuré uns versos
per a no oblidar-los mai,
m’obriré en canal per tu,
per aquell/a qui llegeixi.

He passat mesos tancat,
ingressos als psiquiàtrics,
lligat, sense haver atacat,
això ja és història, ara ve
tot allò que ens marcarà.

Un dia no molt llunyà arribarà
un sou digne per a tots/es,
tindrem de tot, ambrosia,
abundància, només pedres
precioses intercanviarem,
seran el senyal adequat,
el que estàvem esperant.

Gràcies a tu que hi creies,
gràcies als qui no hi creien,
tots/es a la nostra manera
farem el somni realitat.

Per a no oblidar-ho,
el dia arribarà,
lluny la pena,
lluny els plors,
serà aquella utopia
que animava a caminar
i quan hi haurem arribat
celebrarem un nova vida.

Capaços de capgirar-ho,
fer que tot canviï,
el sistema decrèpit
ja no aguanta més,
som el ferro forjat,
per a no oblidar-ho,
estem farts, som l’arma
que farà sonar l’alarma,
en el darrer moment,
serem les sirenes
roges i violetes,
la força nua,
la tendresa viva.

No ho oblidarem mai,
pensaven que era un error,
que no teníem pas raó,
però arriba la brillantor,
llueix el futur, ella, ell,
tu, arriba el record
d’allò que passarà.

***

Faré una prova

A veure si tot acaba encaixant,
provaré de fer una poesia
que fa molt que vull crear,
la musa nimfa-fada-bruixa
que em dicta a cau d’orella
avui s’ha posat molt intensa,
m’agrada veure-la així, potent,
forta, vibrant, amb ella ho faré,
faré una prova, a veure si surt!

Un dia, ara em ve al cap,
l’u de juny ha passat
quan aquest llibre
treu el cap.

Però avui és 23 de març
i encara queden tres mesos
per aquesta data que pronostico,
faré una prova que vaig fer d’infant,
pensant en una hora perquè passés
alguna diferent a la classe i va passar,
ara faré una altra prova, pensar…
en que pot succeir
a la meitat del 2024,
si aquest és l’any clau
potser l’u de juny serà pany
per obrir pas a allò impossible.

Parlaré de tots/es nosaltres,
no dels “altres”, nosaltres,
dels qui sentim la màgia,
que la vivim a cada passa,
per nosaltres aquest dia
i tots els dies que vindran.

S’obrirà als nostres passos
un estel nou, bell, brillant,
diga’m, des del teu futur,
si ha passat, jo t’escolto
no ens abandonarem mai,
totes estem al cor de totes,
totes estem a la ment de totes.

Tot és provar-ho, res es perd
i tenim moltes coses a guanyar,
tantes que ens desbordaran,
aquest és l’any, res no podran.

***

La joventut rebel

Tenim la joventut a les venes,
ben aferrada a la nostra sang,
serem per sempre joves rebels,
ningú no trencarà els ponts
dels joves cap als vells,
dels vells cap als joves,
aprenem uns dels altres
i apareix cada flama encesa
per un llumí que duem als ulls.

Serem incendi de la seva riquesa,
els bitllets hauran de cremar
i mai deixarem de fer pedres,
precioses com els teus ulls,
ens desfermarem pel carrer
sempre cercant el cant primer
de les noves revoltes diabòliques,
som dimonis i fem pactes amb humans,
sempre atents a que no enganyi el posat,
l’aparença, els ulls foscos que no veuen,
som Déus, també, de la nostra existència,
sense creences que limitin el cosmos,
buscant a cada pregunta respostes,
trobant les respostes per fer encanteris
per respondre les altres preguntes
que anem fent sense pausa,
som el primer i darrer batec,
un constant caminar negre
com la lluna, la nostra ombra
farà passes curtes o llargues,
ballant el ball antic d’ones
que ara es fa nou i atent
al canvi dels nostres ulls
que dibuixen i van versant
nous encanteris a les brases
que s’encenen amb els graffitis
que fem i veiem a tot arreu,
tenim la clau a la pintura,
els esprais que seran brillants
amb minúscules pedres vibrants
fins que trobin la paret per a ser
si els teus ulls volen gaudir-les.

Joves i vells farem murals
que ho diguin tot i potser res,
res és més màgic que el jaç
que tenen els gats confiats
en els carrers on marxi la por
quan la nit és un llençol negre
només il·luminat per la lluna
que ens mira d’adolescents,
quan som fades i folls
fins que som druïdesses
i druides, trobant la calma
de les nits entregades
a les pàgines poètiques
que sorgeixen de la ment
abans que les llegim,
amb nova mirada
o potser ja vella,
però ens encanten.

Per la lluita rebel,
per no ser mai esclaus
en un sistema que no ens vol
i viure pels marges encara dol
però tenim un món a travessar.

Sempre joves i rebels.

***

La delicadesa del gest

La bellesa pot ser fràgil i forta
a la vegada, a totes hores, nua,
vestida, amb poca roba, bruta,
neta, sentida, estimada,
la veiem arreu, sempre,
sempre hi ha un detall,
màgia que tot ho encén,
la grandesa del teu cor,
la tendresa del teu gest,
la riquesa de la pobresa
que dóna pa a qui no en té,
que dóna caliu quan fa fred,
que dóna escalf a cada cor,
que treu d’allà on no n’hi ha,
que comparteix, que neix
al cor d’homes i dones
que tot ho donen,
el poc que tenen,
és la delicadesa,
és el gest, el detall
que obre les portes
a un futur il·lusionant
on ja no calgui demanar,
ni feina ni engrunes, res,
on tot sigui de tothom,
la victòria final, per fi.

La delicadesa del gest
és veure gestar un cor,
nou mesos per crear-se
aquell nounat que canviarà,
a cada pas, aquesta realitat,
com els seus ancestres,
com totes nosaltres,
diablesses del cant
d’una cançó de bressol
que ens parla de diamants,
de hasha i de contrastos,
de colors vius i promeses
que mai no vam fer
però s’intueixen
quan em parles,
des del cor
d’un món millor.

Sento el compromís.

***

Demana’m la lluna

Demana’m la lluna
i jo et portaré el vers
que em vas dictar
per poder-la emular.

La tenim al cos,
dansa en òrbita
amb la nostra ment,
és el just equilibri
i fa marees roges
de sang cristal·lina
i abans de congelar-se
vol un camí llarg i lunar.

Demana’m la lluna
i et portaré la besada
que ja em vas donar,
en el reflexe a la mar
d’aquell satèl·lit
que ens duu al llit.

T’ho donaré tot,
el que sóc,
els escrits,
els llibres
vénen amb mi
fins les teves mans,
em donaràs art i màgia,
seràs la musa del somni
que cada dia m’acompanya
en la sintonia onírica i pura.

Vull ser la teva inspiració
si puc ser musa per tu.

Demana’m la lluna
sé que tu me la dónes
a cada pas que fem,
serà fàcil compartir-la
amb tants cors desperts,
després de tenir-te i no tenir-te
com ja deia el poema, ets instant,
instant present, que resta en silenci,
no ens cal xerrar més, ens aturem,
des d’aquí sentim el foc i la llum
d’una lluna que junts ens donem,
per si mai arriben mals esperits
tenim els nostres ancestres,
sempre a l’aguait, per si de cas,
la lluna ens ampara i som,
després de tot, nit immensa,
el nostre llençol negre
també és la nostra bandera,
bandera de totes les llengües,
totes les cultures, l’art i la passió,
per allò que fem i pel que lluitem,
dóna’m la lluna, te la demano,
sé que la portes dins els ulls,
ens beurem l’un a l’altre
fins extreure’n el perfum,
no volem les cadenes,
estem bé si som lliures
i per més que ho vulguin
mai no sucumbirem,
les veus em parlen,
veus abans escoltades
i d’altres imaginades,
però ara ens acompanyen,
com les teves, són la resta,
la resta que falta a la suma,
ens connectem telepàticament
amb els qui no coneixem i coneixem,
lligats per fils invisibles i màgics,
les dels esperits maliciosos
ni les escoltem ni ho farem,
ja s’encarrega l’esperit lunar
de fer de tanca per tancar-les
en una profunda obscuritat
on ningú pot donar la lluna
si no és per fer-nos més forts,
en el llarg combat de tenir-la
per fer el més gran el fanal.

***

FFF

666, número roig i negre,
diable de llargues ales,
de bec afilat, diga’m,
diga’m que hi fas a dins
d’un cos que ara vol pau,
sempre has estat equilibri,
equilibri de forces oposades,
el ying i el yang, la maldat
que sempre li cal a la bondat,
sempre cal ser respectats.

Que no floreixis mai, no mai,
si no és estrictament necessari,
no vinguis mai més a mi a no ser…
que em facis companyia allà al sol
quan tots cremem a aquell infern
de desitjos, de vicis, tots bruns,
barreja ancestral de cultures,
la terra serà de foc socarrimat
per les flames que ens guien
cercant una altra òrbita a l’espai
cap un horitzó tan llunyà i proper,
estem suspesos en aquest temps
i l’elixir de l’eterna joventut és aquí,
a les brases d’un sol sense temps,
al pòsit de color groc, taronja i roig,
la llum que creien tan celestial
la té l’astre de foc, els diables.

Diable que em parles,
saps que el grup és FFF,
és 666 com 1312
és ACAB per policies,
mai no em vas deixar
diable d’ulls profunds
aquelles vegades pres,
preferiria no ser-ho més,
si tens tot aquest poder
que ara invoco i crec…
em desfaig de la pressió
de pensar en el pitjor
quan veig l’executor
del poder de la creu.

Amb la creu,
amb la falsa bondat
han inundat la terra
de diables fent justícia,
no calia la foguera
per a poder renéixer,
però la van encendre
i ara els seus cossos
són els nostres cossos,
no eren ni som dolents,
però si invoquem
la força del sol
neix l’infern,
el 666, la FFF.

(Força del Foc Final)

Etern contrapunt,
Lucifer, Satanàs, Belcebú
contra el poder absolut,
ells tenen llibres alquímics
robats a bruixes i bruixots
i nosaltres la màgia a dins,
sense trampes, sense trucs,
no hi ha res més pur que tu,
que el que estem fent junts.

FFF i res és com era,
FFF i torna la drecera,
la agraïda, la que fem
per ajuntar els camins
que ens duen als cims
de les banyes diabòliques
que no ens deixen a l’estacada
perquè són l’equilibri per nosaltres.

***

Al portal del bar

Dos quarts de sis del matí
i tota la nit de poesies nues,
nues d’artificis, és el meu ofici,
desquici, no falta judici mai fictici
per tot allò que sempre ens neguen
mentrestant aquí estant, entretant…
…al portal del bar em comunico
de nou amb tu que no hi ets,
ets el meu ideal, el somni,
no sé quan apareixeràs
per art de màgia, tot…
tot és molt fosc aquí,
la primera cervesa del dia
i m’enamoro de l’estela
que imagino que has deixat
pels carrers tot molls, rajoles
blanques i roges a l’avinguda,
esperant la teva benvinguda,
amb el cor sencer, pur i màgic,
em transporto, temps i espai.

Quan arribis no ho creuré,
tantes poesies creant-te
dins la meva ment que no sé
quina serà la sensació que vindrà,
com m’ho prendré jo, com ho faràs tu,
de moment imagino aquest moment i…

…des d’aquí puc sentir-te sencera,
per fora i per dins, m’embriagues
millor que qualsevol droga
que hagi provat abans.

Ets llibertat, on puc ser,
sense donar explicacions,
sense lligams, estimant-nos,
dolços com el sucre bru,
amargs con aquesta birra,
salats com la mediterrània,
avinguda de benvinguda
malgrat tot, malgrat el mar.

Aquest és el dia, t’espero,
sé que m’estàs sentint,
t’estic sentint. Tindrem sort.

Aquí al portal del bar
tot em recorda al futur,
camino sense límits,
poble miner i mariner
que ens fa companyia.

La vela negra com bandera,
a l’abordatge, anàrquics,
enrrocarem el sistema
amb les ànimes despertes
que cada dia són amb nosaltres
sentides des del fons del nostre cor
fins la fondària de la mar tan nostra
que fa de les esteles pel carrer,
les que tu deixes: El camí.

Al portal del bar
deixo enrere el mar
si avui ens veiem
deixo la terra,
també, i volem
més enllà de tot.

Mar als carrers mullats,
terra als ulls de l’origen,
allà hi tornarem algun dia,
encara que sembli mentida.

***

Bruixes tirant a druïdesses

Hi ha bruixes que et desperten d’hora,
just al moment que es fan druïdesses
de llargues ales esteses cap a mi,
el desig és gran i encara creix,
cabells blancs o canosos,
encenen les nostres ànsies,
la delicadesa de la fragància,
de nanes a nimfes, de fades…
a bruixes i d’aquí a druïdesses,
sistemàticament estimades,
passi el que passi són passió
que dorm en silenci, per dins.

Obrir-me a elles és florir,
les flors que tinc dins
es converteixen en olor
que exclou tota por,
si ja no en teníem
ara ja no ens temem
ni a nosaltres mateixos
i fluïm sense cap mesura
fins que estimem la rosella,
el cascall, la flor ben roja
de passió descomunal,
com els llavis superiors
i els inferiors, llepant-te,
fins a l’extenuació
dins la imaginació
que és la millor opció
quan tot és dins el cap
i haig de marxar d’aquí
perquè no hi ha valor
per dir-te tot el que sento
sense sentir-te encara per dins,
arribarà el dia i somniarem
en horitzons de plaer.

***

No ens trepitgeu!

No trepitgeu les flors,
les flors del nostre jardí,
són belles, són velles,
joves i també valentes,
són les nimfes i fades,
són bruixes enamorades
per un desig mai més pres.

No ens vulgueu mal,
ja sabeu que passaria,
no busqueu la venjança,
mai, no trepitgeu les flors,
només us demanem respecte,
encara que sembla impossible
per vosaltres, que odieu tant,
però no, no ens fareu mal
i si ens el fessiu:
conseqüències.

Conscients i conseqüents
ens trobareu sempre
per qualsevol qüestió,
sense límits ni marges
avançarem, girarem,
girarem per la terra
per veure-ho clar,
el jardí és immens,
neix a cada carrer,
cada plaça, poble,
ciutat i estacions,
mar i muntanya,
doncs som arreu,
seguirem enlloc
per no veure-us,
ja heu marxat,
lluny del món,
en un segon,
no ens trepitjareu.

***

Somniant sense límits

La bellesa de la fada és immortal,
com la seva ment sense cap límit,
com la seva pell que ara somnio,
recordo el seu cos i no la conec,
és increïble quan la veig lliure,
és la tendresa de les meves hores.
Dormo acaronant el seu silenci
i ella em dóna la calma precisa,
em transporta al seu món oníric
i passejo pel seu melic espiral,
em dóna el senyal que preciso.
Salto al buit, els seus pits miren
aquesta manera que tinc de mirar-la,
junts fem de la matinada la dansa,
ballem fins a la fi de les onades.
La mar ens acull, és pluja d’hivern,
sentim l’absència com si fos presència
i anem més enllà de l’horitzó rogent,
el sol ens acarona tants somnis
que no hi ha límits al vol.
La nau que tripulem és vella,
ancestral com cada mineral,
nova com els que duem al cos,
cada fluid és pedra preciosa,
en elles ens hi veiem reflectits.
Com joies damunt del seu cos,
com gemmes damunt la nostra pell,
sota d’ella, guarnint aquesta nit,
guarint la feblesa de la lluna.
El satèl·lit d’aquest blanc pàl·lid
és el far dels nostres anhels antics,
desitjant sense límits aprenem de tot,
a totes hores, amb la fada, tu i jo.
Les muses vénen i em dicten impúdiques,
són el repòs de les paraules per a tu,
dels mots que només tu rebràs de nit
quan les nostres passes caminin enllà,
enllà de tot, moment oníric etern.
Infinits com un univers sense marges
ens entendrem, sols, amb l’alba roja,
farem encanteris, dolços misteris,
veurem l’alquímia feta realitat.
L’ametista en conjunció amb el diamant,
el robí, la maragda, l’or i el safir,
tot en una barreja ancestral, mineral.
Baixarem el camí que ens durà al somni,
sense límits imaginarem, veurem, crearem.

***

Caminant sense marges

Hi ha una senda sense marges,
du a un poble lliure i màgic,
han passat segles des d’ahir
i ara sent la veritable llum,
es despulla d’artificis, és art.
Caminant sense marges
hem descobert la nit,
els estels policromats,
la gamma de tots colors,
la paleta del vell pintor,
hem après dels seus pinzells
i ara dormim ja lluny d’ells.
La dolça fragància de l’ahir
no ens ha fet perdre el destí
i caminem pels camins de memòria,
entenent cada canvi, sigil·losos.
L’aroma del futur ens du de corcoll,
massa presses per un sender antic,
de fet gaudir-lo no depèn només de tu,
de mi, de la resta, depèn del temps.
Temporalment, hem après del vent,
temporalment, sense aturar-nos,
nus de ment, nus de cor, de cos,
dues sendes duen aquí on som,
una entregada a les onades
i l’altra a persones estimades.
Caminant sense marges aprenem
que no hi ha més límits folls,
que els follets ens acompanyen,
que som flama abans de ser foc,
que som gota abans de ser aigua,
que depèn de nosaltres trobar-nos,
que somniem sense límits, abans,
després de ser l’instant oníric.
Es tanca el primer cercle,
continuem versant lliurement.

***

No hi ha cadenes, lligams ni opressió

En el vers no, no hi ha cap opressió,
cap cadena, cap lligam, sense repressió
avancen els versos més enllà de tot,
som món, som volcà, neu i mar, aire,
cel, tot el que quedarà, som la llum.
Despullem cada poesia, com mai abans,
desfem els nusos que abans lligaven,
mirem de front els estels més folls
i que ens diguin que pensen d’ells,
fins quan han hagut d’emmirallar-se,
fins on ha calgut que caminessin.
No hi ha presons per tantes paraules,
no hi ha cel·les per tantes idees,
no ens amotinem darrere els mots,
ens atrinxerem entre verbs verdosos
a la guerra contra el poder establert.
Entre els carrerons de la nit immensa
hem desfermat la tendresa del desig,
els instants onírics acompanyen sempre
i mai desistirem en l’intent de fer-ho,
de fer-ho lent, a poc a poc, gota a gota,
senzills i humits, màgics, arrupits,
dins la necessitat de sentir endins.
Les síl·labes mullen els llavis ferits
per un desamor de segles insubmisos,
la dolçor de cada acte ens alimenta,
la llet al pit, la terra damunt el cos.
Des del naixement a la defunció
tot un segle, potser, un tresor
al cor carregat de robí i amors,
els fluids donaran força als fruits
i sota l’hort, per sort, la mort.
La vida no ens lliga, no ens domina,
no hi ha opressió aquí, tampoc cadenes,
les roses lliures s’enfilen pel cos.

***

Tendresa vestida de nit

L’amor a deshores, les liles soles,
el blanc escumós i la tendresa de nit,
vestida per sortir de festa, tota nua,
el vestit és d’aire i esperen a port
tantes ànimes senzilles i transparents.
Neix un nou estel, rebel i lluminós,
neix entre bombolles de sabó, tot bru,
entre els esculls el vaixell atracarà,
a l’illa del darrer sospir naixerem
i morirem en un cercle que no acaba.
Espiral etern d’univers cert i capaç,
només a un pas tenim la vida infinita,
desfent el nostre cos dins les coves,
sorgint, recol·lectant i caçant,
com antigament, avui amb el vers.
És un pou profund la ment que treballa
per extreure de les mines els minerals,
els hem fet nosaltres amb els fluids.
Vestida de nit la nimfa ens mira,
els seus ulls són el foc dels gats,
rojos com una matinada a l’horitzó
que, prenyat de sol, ens interroga.
La tendresa despullada de capvespre,
la bellesa de l’amor a deshores,
la teva dolçor extrema ara trama
els sortilegis, els encanteris,
antics misteris que resoldrem,
de moment el calder ja és ple,
l’alquímia s’ha fet certa,
un cop més, segles després.
Tendra, la teva mà deslliurada,
és el gest, és la calma, el poble
quan acull, quan res no ens mana,
quan somniem lliures, sense lleis,
caminem sense marges ni cadenes.
Tendresa vestida de nit
porta’ns on tot es barreja.

***

Tot es barreja en aquest calder

Al calder es barreja la fortuna
de tenir-nos passades les llunes,
al cim més alt de les muntanyes,
rebent la força del sol i el vent,
deixant els cabells lliures volant
les fades, nimfes i bruixes riuen,
les diablesses són deesses salvatges
i totes fan un aquelarre al dolmen.
Al calder hi ha fluids de colors,
abans que siguin pedres precioses
tot es confon i, guiats per la sort,
mai aturarem la resolució pendent,
mai més posposarem la solució.
Barreges estranyes, vénen de lluny,
passats els segles de repressió,
el que no van cremar a les fogueres
encara perdura a la ment desperta
de tantes bruixes i bruixots eterns.
Tot es barreja en aquest calder,
la llum es transparenta a dins,
els colors que vibren són al foc,
després caldrà congelar-los tots,
cristal·litzar-los i petrificar-los.
Barreja eterna que no ve d’enlloc
i va arreu, o ve d’arreu i s’escampa
molt més enllà del que crèiem cert,
de la veritat que volen absoluta.
La força que tenim entre les mans,
la bogeria que sacseja el cervell,
és capaç d’alliberar-nos del tot,
són propícies en el ball de mines,
els dinosaures van deixar les gemmes
escampades arreu d’aquesta terra,
ara nosaltres podrem barrejar
tants fluids com duem al cos.
Farem noves joies, pedres precioses,
ho barrejarem tot, tots els colors,
tots els fluids tindran el seu lloc,
un raser en les estrelles daurades.
El tren arriba a l’estació,
ara hi ha de tot per tothom,
hi ha repartiment de riquesa,
cadascú tindrà la seva part,
tot es barreja a aquest calder.

***

L’oasi dins de cada vers

Hi ha un oasi dins cada vers,
hi ha franquesa, hi ha alegria,
tot allò pel que vivim i viurem,
calma i tranquil·litat, poesia nua.
Hem sorgit del fons de fogueres,
ens hem vist reflectits al fons
dels mars per on hem navegat,
els astres han marcat el camí,
les dunes dels deserts, els mots,
les paraules mai més estranyes,
tampoc erràtiques, ben vives.
Trepitgem bolets al·lucinògens
i les espores, la pols còsmica
balla l’aire i s’enlaira amunt
fins que la respirem sense mesura,
això res no ho atura ni ho aturarà.
L’oasi dins de cada vers s’encén,
són rostolls, és encenall, flames
que s’estenen més enllà del món.
Dones d’ones com dunes, suaus,
safir brillant, blau alquímic,
llibertat al vol, dins el somni,
calders d’on sorgeix tota la sort,
tot ben barrejat i res ho matarà.
Som un sol mos per aquest món,
se’ns menjarà ell o bé el sol,
la terra volta com una espiral
cap al gran astre de foc intens.
L’oasi és als ulls de la nimfa,
l’oasi és als teus ulls negats,
a les llàgrimes de vida i pena,
d’alegria i rauxa, de somriures.
Tot s’entén si s’estén i s’atrau,
com un pèndol, hipnòticament nu,
descendirem dels munts, tot avall,
terrabastall d’emocions intenses,
les il·lusions mai preses, mestres
d’un món que tots voldríem lliure,
sense excepció, menys “els altres”,
els qui res no volen per nosaltres.
Totes nues, fades, nimfes i bruixes,
en aquest oasi d’aigües transparents,
cristal·lines, dins aquesta gorga,
ens estimem passades les albes,
som la màgia, l’encanteri, el món.

***

Somni a somni som el dimoni

Som el nostre Déu, somni a somni,
també som el nostre dimoni, som-hi,
que hi ha tot un món a travessar,
una terra onírica per on transitar.
Dóna’m la lluna tendra dels ulls,
el reflex viu que es manté enllà,
més enllà de tot, de tu i de mi,
a la mirada alada de darrera fada.
Somni a somni som el nostre dimoni,
dia a dia, nit a nit, somniant vius,
morts, desperts o bé ben adormits,
tant és, la realitat és com la volem.
Més enllà de la realitat que volen,
enllà de la veritat única que imposen,
nosaltres tenim la força dels inferns,
també del cel, tot són paraules grises,
paraules d’una religió que no volem.
Política-ficció, cultes estranys,
rituals ancestrals i pagans, vius,
els diables fan danses bosc endins,
amb diablesses, bruixes i fades,
lliures, les imatges, ballen.
Aconseguim tot allò inèdit,
allò que creien impossible,
i no ho veuen pas, no mai,
hi ha coses que escapen
de la seva mirada opaca.
Som-hi, travessem el cel,
cada infern, la força nua
que despulla els versos,
tornarem a aquell oasi,
entre dunes les dones
duen la poció precisa,
la més dolça i picant,
com llepolies liles,
blanques, blaves,
roges, taronges,
verdes i grogues,
és la barreja
tan esperada.
Guaita el dimoni,
des del somni.

***

Embruix de bruixes astutes

L’embruix de les bruixes astutes
es desfà entre les escultures
que adornen l’entrada a la sala,
és aire net i pur, de purpurina,
violeta com les hores passades
junts, plegats, és màgic encant.
La nit du la fragància oblidada
i recordo matinades adormides
entre els estels i la lluna.
Podríem gaudir del misteri,
fer de la dolçor primer acte,
deixar que passi tot de pressa,
abans tot era lent i agònic,
ara tot serà veloç i fos,
barreja d’aromes i esforç.
Esforços que fem junts,
de res val lamentar-se,
som a un pas de ser,
després de tot,
el darrer gemec.
Moment únic, vital,
terratrèmol de carícies,
embruix de bruixes astutes,
somni delirant de folls nus,
encant a la lluna violeta.
Dolça lluita ancestral,
ser forts com la destral,
segar arran, corbelles
d’or i puny de diamants.
A l’ombra del dolmen
els ancestres ara riuen
i preparen l’encanteri
que és l’embruix
de bruixes astutes.

***

Fragància feta d’elegància

Els gats, felins elegants,
segueixen aquella fragància
fins que arriben a l’orgasme,
esclaten els ulls i les urpes,
el seu misteri és d’ulls rojos.
Negres, ressò de la bona sort,
són l’encanteri, just misteri,
tenen la bellesa i la delicadesa,
fins, suaus, extrema elegància,
essència de segles passats,
ja a les piràmides, atents,
en aquells temps les pedres,
precioses, estaven a l’abast,
ara cal buscar a les grutes
els fluids glaçats, els cristalls
de tots els fluids dels dinosaures.
Els mamífers tenen tota l’essència
de tantes gemmes com repartirem,
tard o d’hora, riquesa per tothom.
Fragància feta d’elegància,
la llet del pit de la mare,
la mel que duen les abelles,
l’ona que du el tronc a l’arena,
el bes de l’adolescent al vent,
la tendresa de les carícies
que fan les belles felines.
Fragància feta d’elegància,
la raó de ser, la llibertat,
versar sense límits ni lleis,
l’olla on bullen pensaments,
els barregem amb aromes
de totes les hores,
de matí al vespre,
de la nit a la tarda.
La lluna arriba a port,
la seva elegància se sent
per allà on passa la nau,
ve amb perfum fet de fum
d’un cigarret barrejat
amb essències aràbigues.
La fragància del fum
ho inunda tot, per tot
vola l’elegància del vol,
la nit il·lumina cada mina,
en elles vertebrem el silenci.
El silenci fet de segles,
la veritable naturalesa
del verb quan es fa vers,
del verd quan es fa bosc
abans tot ja sigui fosc.
L’elegància de la fragància
és el fum entre les brases
de cigars barrejats
amb pedres precioses
que donen tot l’aroma.

***

La necessitat de ser-nos sincers

Ja he volat molt lluny d’aquí,
entre la llum he arribat a tu,
caldrà ser-nos francs, sincers,
des de sempre ens hem estimat,
som germanes d’un destí plegats
i a ell caminem entre els núvols.
No busquem més enllà de l’horitzó
allò que podem fer aquí mateix,
valorar i gaudir d’aquest instant
depèn només de la nostra voluntat.
Som on som gràcies a nosaltres,
mai degut als altres, caminarem,
fugirem, escaparem, serem cel,
vent, mai garjola, mai presó.
Diguem-nos la veritat, és d’hora,
no cal dir-nos res més, seria tard,
tenim la certesa de ser-nos sincers,
la necessitat extrema comença en tu,
en mi, en tot allò que restarà.
No vull mentir-te,
vull saber-me lliure,
la veritat té valor
i la paraula ho és tot.

***

Les ferides que ens fan més forts

Estava al fons del pou més profund,
però les ferides ens fan més forts,
amb els anys, gaudint de nous afanys
he descobert milers d’estels i sols,
de llunes i albades roges, liloses,
un bàlsam per l’ànima abans trencada.
Ara he guarit l’esperit, crit d’ahir,
ja no m’ofego pres per les llàgrimes,
de la por, del terror pel desconegut,
ha marxat l’angoixa, el neguit absurd,
de vegades encara ve aquesta ansietat,
però ja no lluito contra el que no hi ha.
Vaig renéixer d’entre cendres molles,
l’esforç titànic té els seus fruits
i ara frueixo del que tinc i neixo,
d’entre les meves ales per volar,
per llançar-me del penya-segat,
anar fins al fons del mar
i tot i mullar-me de nou,
xopes les ales i les cendres,
res ni ningú podrà aturar-nos.
Les ferides que ens fan més forts
són armadura, escut i també arma,
arma contra els temps difícils,
escut per protegir-nos del mal,
armadura vestida de cicatrius.

***

Irreductibles i invencibles

Guanyarem o vencerem, mai més perdrem,
mai ens derrocaran, mai ens derrotaran,
tot un poble unit, la llengua ben viva,
cultura que cal respectar, lluita intensa,
el cor és fort i la passió ho podrà tot,
tenim tots els drets i no devem pas res,
sense lleis, sense marges, sense normes,
així som i així ens volem, volant lliures.
Som irreductibles, som invencibles,
res podran contra tantíssima força,
som la llum que il·lumina l’horitzó
cada vela del vell llaüt, la mar,
la sal que el fa especial, el món,
una terra petita, però revoltada,
tot un país que reclama justícia
i només nosaltres tenim la clau.
La porta s’obrirà, poeta i musa,
artista fada d’ulls bruns o clars,
al reflex de la teva mirada, tot,
la claror quan ho volen tot negre,
la tendresa de cada instant insubmís,
la dolçor que dansa de cor en cor,
tot allò que ens donarà la llibertat.
Arribarà el dia, caldrà estar preparats,
quan ja no hi hagi tiranies, rei ni llei,
caldrà forjar bé el pany que deixarem,
que només nosaltres tinguem la clau,
una clau críptica i potser estranya,
però serà la nostra, no la d’ells,
haurem guanyat, haurem vençut,
res podran contra la llibertat.

***

Retorn al paradís perdut

Haurem trobat tot allò perdut,
haurem tornat a aquell paradís,
quasi ningú no l’anomena i hi és,
abans que el robí establís,
abans de que es fes sang,
abans del primer home mort,
abans d’enfrontar-nos, cecs,
ara els ulls ens donen la llum
per il·luminar la vida que vindrà.
Quan no hi hagi més guerres,
quan no hi hagi més desgràcies,
fam, èxode, tristesa i horror,
serà l’hora de l’ambrosia,
serà l’hora de l’abundància,
ho volien tot per uns pocs
i el poble som majoria.
Tot un món unit pel mateix,
per viure tranquils i vius,
vivència viva mai esquiva,
donant voltes a l’existència.
Ens deixarem portar on voldrem,
haurem retornat al paradís perdut,
ara amb un paisatge molt diferent,
però essencialment idèntic, màgic,
dones i homes estimant-se lliures,
dones i dones, homes i homes
gaudint del plaer de ser,
sense opressió ni presó,
no caldrà a aquell món,
aquell planeta perdut
que tornarà un dia,
aquell dia ressorgirà
entre les cendres brotarem.
Ressorgirem, l’amor ho pot tot,
com la ment, capaç del millor
com ja va deixar palès que no,
que també pot fer el pitjor.
Retorn al paradís perdut
abans el sol pugui amb tot,
abans que la terra es cremi tota,
encara tenim milers de camins,
els resseguirem tots, o no,
però trobarem aquell inici,
passats els mil·lennis,
on érem purs, en pau.

***

Posar-nos d’acord

Caldrà posar-nos d’acord,
no fem res anant dispars,
en un mateix camí a la fi,
a la fita, fem junts el pas,
capaç de tot, de capgirar-ho,
és el canvi que tant ens cal.
Posar-nos mans a l’obra,
arremangar-nos, plegats,
gaudint d’aquest viatge.
Abans i després tindrem temps
de fer els camins com vulguem
però, en el moment clau, no,
haurem de posar-nos d’acord.
Cedir, deixar anar la corda,
estirar de la corda si cal,
però mai més la trencarem.
Junts, juntes, totes unides,
fent nusos com dies i anys
abans del moment més indicat,
per tenir present les revoltes
fins a arribar al nus principal,
aquell que mai no desembolicaran,
aquell pel que lluitem de sempre,
posar-nos d’acord és fer-lo junts,
un embolic del qual no escaparan,
tants segles manant-nos acabaran,
juntes farem l’amor i la lluita,
la tendresa, amb tota la passió,
si ens posem d’acord brilla el cor,
el roig venç i no tenim aturador.
Posar-nos d’acord és més senzill
del que mai poguéssim imaginar-nos.

***

L’amulet

Un amulet que no es veu,
és a l’aire, al cel, al vent,
és sempre al cor de la gent.
Tenim un amulet sota la mar,
tenim un cor glaçat de cristall,
amulet transparent, sol creixent,
gaudirem del seu batec per sempre.
És arreu i no es troba enlloc,
és el que queda al món on som,
mai morirà, és al nostre cel.
Amulet, ara diga’m, on som?
On ets? Què hi ha més màgic?
La teva companyia la sento,
sempre, sempre que somnio,
sempre que ho faig despert,
adormit, tant és, tant li fa,
important és el teu tarannà.
Amulet, mostra’t tal i com ets,
sense marges ni tampoc fronteres,
amb tot l’enigma que dus guardat,
amb tota l’alquímia, n’ets capaç.
Tenim un amulet que és de gel,
de glaç, de brasa i de flama,
un cor sanguinolent al vent
i no es veu, però és arreu.

***

Tornar a l’adolescència

Tornaria a l’adolescència
per sentir la teva essència,
per notar la teva fragància,
de nou sortir de la infantesa.
Tornar a l’adolescència
per tornar a aprendre,
descobrir i redescobrir,
el primer amor, la música,
el primer poema i el sexe,
els vicis, cervesa, mais,
tots els records ara tornen.
És com un cicló la memòria,
et sacseja i també atrapa,
és camp lliure i trampa,
records que porto al cor.
Tornar a sortir del nen,
del meu cos en creixement,
les tavernes i les gerres,
el futbolí i el billar,
el casc antic i el gòtic,
el raval i les rambles,
escenes antigues dolces
que ara tornen per ser,
després de tot, present,
mai han sigut absents.
Tornar a l’adolescència
és tornar on sóc ara,
jove etern i fidel…
a aquells moments.

***

El trànsit d’aquells passatgers

Passegen sense cor els passatgers,
no tenen ànima, esperit ni cor,
translúcids, transparents,
no tenen ulls ni extremitats,
no tenen cos, no tenen ombra.
Podrien no ser-hi però, hi són,
la resta els veiem passar
tot i no tenir cap imatge,
tot i no comunicar, cap gest,
ells són “els altres”, la mort,
l’odi i l’horror, tota la por.
Mai sabem quan ens els trobarem
són arreu malgrat que no els veiem,
tenen exèrcits, tenen mitjans,
tenen tot allò que fa patir
a una massa maltractada.
El seu llinatge ve d’antic
i saben tot allò que oculten
i oculten tot allò que callen,
són astuts però els guanyarem,
el poble no perdrà per sempre,
sinó temps al temps, i sí,
som majoria i vencerem.
El trànsit d’aquells passatgers
res podrà contra el poble unit.

***

La fosca lluna nova

La lluna nova és fosca i mira
el que et vull dir escrivint-te,
he passat mil·lennis esperant-te,
ara sento com el món encara gira.
Et desitjo entre els meus braços,
t’espio entre els núvols taronges,
ambre dels ancestres, als arbres,
resina que em recorda aquell temps.
Roig robí, blau safir, verd maragda,
violeta d’ametista, blanc de diamant,
tot són essències del fluid ancestral.
Dinosaures van sembrar la riquesa
i ara uns pocs se l’han apropiat,
caldrà ser llestos i enllestir,
caldrà ser astuts i repartir.
La lluna fosca recorda al petroli,
als morts i excrements del Cretaci,
cada color té el seu mineral,
fòssils, glaçats fets cristalls,
des dels fluids a les fruites,
aquestes són les semiprecioses.
Tot és imaginació, creure i veure,
creació però, no per això fal·làcia,
doncs, qui determina què és cert?
Camino per mines insubmises,
fetes molt després, per totes,
a l’abast del poble lluitant unit.

***

Les llàgrimes

De tristesa i de preocupació
les llàgrimes travessen el cor
mentre sento endins l’angoixa,
serà possible sortir d’aquí?
Crec que sí, caldrà ressorgir.
Les llàgrimes més obscures,
les més negres, han vingut,
però com vénen marxaran
fent les coses com cal.
No tot depèn de nosaltres,
això ja ho sabem, però tot,
tot, sembla que té una raó,
una raó de ser, si no depèn,
què podem fer? I si depèn?
Si depèn de nosaltres
ja sabrem que podem fer.
Les llàgrimes dels estimats,
de les persones estimades,
ens trenquen per dins,
molt endins, ens maten,
vius però morts seguim,
intentarem fer-ho millor,
si tot depèn d’una llavor
que caldrà endinsar a terra
i regar-la fins a sortir l’arbre
que donarà els fruits més dolços,
els més purs, els de les alegries
i plorarem de joia, llàgrimes vives,
mai mortes, llàgrimes de tendreses,
sentiments a flor de pell, sensació
que hem capgirat cada situació.
Les llàgrimes dels qui ens estimen
mesuren la grandesa del nostre cor,
l’alegria que sentim quan tot torna
al seu lloc, d’on no havíem de sortir
però, mai hauríem sentit tot això
i potser era necessari per seguir.
Les llàgrimes, doncs, calen,
sense saber el que sentim
no viuríem, no vivim.

****

Sol i nu

Sol i nu camino per les brases,
hem escapat de totes les fogueres
i ara seguim sent bruixes i bruixots
però, han passat segles, no terres,
seguim en les mateixes, sempre,
ens tenim, soles i nues, brunes
del sol que acaricia els cossos.
Ens venjarem dels inquisidors,
de la creu que volia eliminar-nos,
sense sang ho farem tot per seguir,
per ressorgir, per ser art i essència,
innocència per veure amb ulls infants.
Sols i nus, soles i nues, amb el sol,
mai solitari, cremant els malsons,
fent revifar els somnis més íntims,
amb les voltes que dóna la terra,
amb les voltes que donem a l’astre,
amb nosaltres ben vius malgrat tot.
I farem reviure tots els texts,
i gaudirem de totes les poesies,
de les receptes dels calders,
farem pocions, foc i glaç,
l’últim esglaó alquímic.
Han passat els segles
però, elles no obliden,
elles som nosaltres,
mai no oblidarem.

***

Vespre de reflexos

Els cotxes passen per l’avinguda,
llums blanques, roges i taronges,
semàfors verds, ambres i rojos,
la llum del final del camí
és com l’últim, darrer robí,
vermellós com els reflexos
del vi negre, a la taverna.
Tallat i cafè amb llet, conversa,
capvespre de fred intens d’hivern,
arriba el tren, llums de diamants,
el ninot de maragda de les senyals
anuncia el pas que farem tu i jo.
Arribem a l’estació, pugem al vagó,
ens acull entre la gent passatgera,
parlem, els éssers muts o xerraires
i a la finestra més reflexes encara,
la locomotora avança per la comarca,
al costat de la mar, que ara ens mira,
fosca com aquest vespre que es reflexa
als nostres ulls, tot són colors vius.
Vespre de reflexes,
al carrer i la via,
nit de fer poesia,
per l’alquímia,
la més lumínica,
la que transporta,
sense veure la porta,
només al sortir del tren,
quan arribem a l’andana,
per veure reflex de casa,
totes les llums unides,
al meu cap, al cervell,
records reflectits.
Ment és mirall de colors, llum.

***

Legalització

Hauria d’haver-hi coneixement
i legalització de substàncies,
totes tenen una raó de ser,
cal saber-ne per triar-les,
administrar-les, usar-les
o no fer-ho, però escollir.
Sense que ens facin patir,
drogues pures i segures,
lluny tràfic i les morts,
sense tabús i prohibicions,
sense paternalisme, cívics,
coneixedors dels efectes.
Societat avançada
que es creu moderna
quan hi ha censura
quan no som lliures,
si hi ha informació
no calen els centres,
no cal desintoxicació,
cal la legalització.

***

Paraules erràtiques

Hi ha paraules que fan mal,
són les mateixes que fugen
del cervell per no tornar.
Hi ha mots rebuscats i fujo
del compromís de ser fidel
per si volen fer-me pres
de la seva grandiloqüència.
M’agraden els versos senzills,
les síl·labes i els verbs nus,
els que no es vesteixen de nit,
que resten al llit despullats.
M’agrada fer l’amor als poemes,
les paraules erràtiques res diuen,
vaguen pels marges sense direcció,
gaudiria de la son de cada roc,
com gaudia de la son de l’herba,
ara prefereixo mots clars i plans,
d’aquells que no s’han de nombrar,
tan sols, dels que lluiten amb mi,
amb tu, per anar molt més enllà.
Paraules erràtiques per les aules,
antigament, d’adolescent, campanes,
matins als parcs amb birres i mais,
amigues i amics i sorgir d’allí.
Des de la primera de les paraules
fins la darrera que deixarem anar
hi ha tot un món per caminar,
tot un món per poder imaginar,
per fer-lo cert, per descobrir.
No ens podem posar l’altra pell,
per més que ho intentem, cadascú
és cadascú, i tot i l’empatia
que podem arribar a sentir,
qui es pot posar al seu lloc?
Els mots de vegades no diuen res
i d’altres vegades ho diuen tot, tot,
m’agradaria dir-te tantes coses
i no sé per on puc començar,
prefereixo callar, ara mateix,
deixo la poesia on començava,
“hi ha paraules que fan mal”
i ara fugen d’aquest cervell.

***

Emborratxar-nos de llunes

Excés voluntari de tendresa i poesia,
ens emborratxem de llunes acrobàtiques,
ballen pels nostres ulls plens de nits,
embriagats per la bellesa dels versos,
nus de tempestes i vestits de sol,
a aquestes hores, a deshores,
quan arriba l’alba roja,
dolça com el despertar
amb el sucre del cafè,
amb la llum llunàtica,
perdent l’equilibri
que dóna les ales,
encara és molt d’hora
caldrà fer el camí sols,
estem lluny l’un de l’altre
i caminarem enllà l’horitzó
per veure llum a la claror,
per sentir-nos dins el cor,
tu i jo, emborratxats de lluna,
dormint dins aquell astre de foc.
L’alcohol és l’esperit ben viu
però la lluna ens deixa oberts
a tots els canvis de la terra,
ens emborratxa com mai abans,
és luxúria, farcida de llet,
de mel, de dolçor extrema.
Emborratxant-nos de llunes
hem descobert ulls de foc,
rojos com l’alba avergonyida,
vermella, amagant-se de la llum.

***

No em penso llençar

Són molts pisos fins al terra,
no penso saltar, ja és tard
per acabar tan d’hora la vida,
moment de seguir fins al final,
desitjar que siguin molts anys
els que ens quedin per viure,
no em llençaré, viu esperaré
al darrer alè a l’ermita onírica
Robí serà escena i escenari,
els darrers mots, les poesies
escrites als últims minuts muts,
amb la mà al cor roig de sang,
amb la ment de tots els colors
més els que encara han de vindre
per esdevenir llum de coloraines
quan l’aire sigui prenyat de tu.
Prenyades les ales al vol
prendrem els núvols de cotó
per alleugerir la situació
i entrar en raó, finalment.
No em penso llençar, mai,
volaré amb les substàncies
i travessaré totes les portes,
les de la percepció i les vitals,
mortals, com una serp cíclica
que es menja la seva cua.
Espiral etern en cercles
entre el foc al centre,
rotllanes de bruixes,
de bruixots alats,
no em llençaré.
Saltaré a altres galàxies
pel sol fet de transgredir
un cop la mort vingui a mi.
Darrer vol, darrer alè,
el cos sota terra,
no em llenço,
viu recomenço.

***

Creure en la màgia amb ulls clucs

Malgrat el món estigui capgirat
crec en la màgia amb ulls clucs,
sé que hi ha aquesta força potent
en un univers que vetlla per tu,
per mi, per la gent de bon cor.
Màgia, encanteris i més misteris,
la història està plena de llum,
d’ombres també, però guanyarà
aquesta tendresa que dus als ulls.
No ens costa gens de creure-hi
en la màgia que vessa aquí on som,
arreu del fons de tantíssima gent,
encara que no sigui generalitzada,
encara que hi hagi guerra i horror,
desgràcies, fam, terror i rancor.
Però podrem amb tot, massa temps
hem estat silenciats i oprimits,
qui sap si ha arribat el moment
de fer el pas entre tots/es,
guarir velles ferides
i alçar-nos, nus.
Ajuntem les mans, cor i cap,
tots els cossos, al final,
i que ja sigui etern
el darrer del balls,
que perduri sempre,
que guanyi el poble,
que ho puguem veure,
sentir, molt endins.

***

La llum que duem dins el cor

Es reflectida al fons dels ulls
la llum que duem dins el cor,
és d’amor, de dolçor, és tot,
aquesta lluminositat és foc,
robí encès, força al vers,
res seríem sense l’amulet,
sense la guspira eterna.
Cremem la mirada mirant-nos,
les pupil·les s’encenen,
cauen les parpelles,
és d’hora per dormir
i les tornem a obrir,
tornem a mirar-nos nus,
estem a un pas d’alçar-nos
i ho sentim, molt endins,
totes les poesies s’uneixen
com s’uneixen les lletres,
els versos, tota la màgia
per renéixer de la cendra
que xopa no vol que volem
però les ales ara tornen
per convidar-nos al vol,
la llum la duem al cor,
tanta energia no mor,
serà força per sempre.

***

Escriptura automàtica

El plaer del Dadaisme,
de les Avantguardes,
escric automàticament,
més sorollós que silent,
es senten les meves passes,
teclejo passades les hores,
no hi ha més despertadors
per la meva ment que això
que això que recito, lliure.
Tinc una nimfa-fada-bruixa
que em dicta el que escric,
impúdica, és la meva musa,
estigui amb elles o no,
no cal presència física.
M’agrada sentir-la,
sentir-les, juntes,
són força desbocada,
la meva raó de ser.
Escriptura automàtica
és el que em defineix,
el que neix i reneix
molt dins de mi mateix.
Comencem des de zero
en aquest any tan nou,
des de dilluns al final,
serà el primer de molts.
Un any per revolucionar-nos
el 2024, un abans i un després,
tots els astres ben alienats,
el primer de molts passos,
el primer, seguint els altres,
en un renaixement continuat.
Tot acaba per tornar a començar,
en un espiral que sabem etern,
un constant tornar a despertar.
Escriptura automàtica
des dels quinze anys
i fins que sigui vell,
mecanisme que acompanya,
des de sempre, per sempre.

***

La negra nit ens ha transformat

La lluna nova i la negra nit
ens ha transformat, sencers,
plens, sense la buidor d’or,
en el tresor trobem cada cor,
dins d’ell el robí explotarà,
serà la senyal tan anhelada.
La negra nit, la lluna nova,
tot ens teletransporta enllà,
molt més enllà, imaginant-ho,
és el poder de les fantasies,
volem volar i volem, eterns,
donant voltes eternes lliures
a l’espai que ara ens acull.
El fum emergeix lent, suau,
dins d’ell arribem a l’estel,
ens ha transformat l’obscur,
la fosca, la mort dóna vida
dins els ulls endimoniats,
roig robí, al fons la mirada,
ens anem desfent de cadenes
i alliberats sortim vius.
Mai morirem dins la nit,
ella ens transforma, humits
per uns carrerons de bassals
que donen llum i revoltes,
les dels minerals ancestrals.
Colors ben vius mai esquius,
es desfan com les flors liles
que es revolten pels cossos,
donant voltes pels braços,
per les cames, dansen amunt.
La negra nit se’ns endurà
cap un món de diversa llum,
fragmentada com la realitat,
la veritat que només veurem
les ànimes del tot alliberades.

***

El talent latent

No emergeix a l’exterior,
està latent aquest talent,
amagat entre línies i mots,
és la teva creació infinita,
la imaginació sense límits
que mostres només a dins,
hi ha qui la pot descobrir
però la tens molt amagada,
només els ulls més nets,
els més clars la veuen.

El talent latent
el tens i no marxa,
passen anys o segles,
perdurarà, serà etern,
el teu art, immortal.

Com la bellesa de la fada,
perenne, més enllà de tot,
de tot l’univers i llibres,
de les pintures i quadres.

Les escultures ara ens miren,
volen saber-ho tot de nosaltres
i nosaltres ens amaguem darrera,
com avergonyits per les poesies,
com si res diguessin del món,
de les bruixes i els bruixots,
de tots els temes universals.

Latent el talent perdurarà
i algun dia es manifestarà,
sortirà a l’exterior viu,
sense morir a la mirada,
al sentiment, a la ment.

***

Als poetes mai no els fareu callar

El poeta és a la mirada del poble,
dins de cadascú, ets tu, sóc jo,
som nosaltres, altres astres nus,
altres estrelles ja despullades
quan arriben les albes al poblat.
Som on som degut al sol, al mar,
i la veu-poeta no fareu callar,
lliure brillarà i es desfarà
horitzó enllà, ja brollarà,
allà les mines clandestines
i insubmises del despertar.
Al poeta mai el fareu callar,
el seu crit, tot el seu cant
és a la veu de tantes noies,
de tantes dones, tants homes,
de les nimfes a les druïdesses,
del xamans fins al darrer papir,
passant pel primer, espiral etern.
Dóna’m la mà, musa dels dies,
musa artista, fem un altre pas,
et dono tot el que sóc, el vers,
el primer i el darrer, canviant.
No silenciareu tanta veritat,
tant sentiment, el cor ardent,
mai més oblidareu tanta gent,
tantes motivacions, les raons.
Ens alcem al llarg dels segles,
som poble unit, fort, no sotmès,
dins de cada mirada, la poetessa,
aquella qui té totes les claus
per obrir totes les portes
que encendran el nou dia.
No ens fareu callar,
no acabareu amb això,
amb tot allò, som flama,
som món darrera el sol,
som els estels llunàtics
i sentim tota la lluita
per vèncer, per seguir
més enllà de la victòria.

***

La lluita acabarà

Acabarà la lluita un bon dia
quan acabem amb tanta tirania,
quan vencem el pols a l’agonia,
quan no hi hagi diferències
de classe i siguem lliures.
La lluita no acabarà demà
però seguim sembrant força,
prendrem el timó, el rumb
per atracar a ports llunyans,
propers, arreu de la terra.
La dolçor, tota la tendresa
arribarà a besar l’arena,
el bes serà etern i suau,
la llibertat mai més sotmesa.
Sense límits, marges ni cadenes
avançarem fins al final de tot
i no retrocedirem mai, per res,
el destí no farà aturar el temps.
Acabarem amb la fam, la por,
l’horror, el terror, amb tot,
anant al fons dels problemes,
atacant l’arrel amb astúcia.
La lluita acabarà i no tornarà,
perquè no passaran mai més, no,
tancarem la porta als feixismes,
a la misogínia, a l’homofòbia,
al racisme, a tots els masclismes,
acabarà la lluita, mai la vida.

***

Serem eterns, infinita existència

Tindrem una existència sense fi,
eterna, serem infinits, gaudint
d’una vida llarga, real, intensa,
dins l’espiral del temps d’ambre
on va quedar el passat, pres
perquè tu i jo el gaudim,
de nou, renaixent, essent,
després de tot, sol i lluna,
en simbiosi, a l’univers nu.
Les nebuloses, les supernoves,
amb la terra bategant als peus,
vivint amb el foc dins el cor,
a la cortesa i molt endins,
foc pur, foc intens, ben viu,
fogueres que encenem a la ment,
pur sentiment, força intrínseca.
Mai secs, mai eixuts, molls,
bruns, dins els llavis rogents
dels volcans que ara vessen
amb la força de la natura
sàvia, eterna com l’àvia.
Àvies tramant amb cartes,
jocs d’atzars i evidencia,
vidents amb boles de vidre,
en elles ens veiem eterns,
infinits com l’espiral,
junts arribant enllà,
la llum és intensa,
la tendresa nua.
Serem eterns,
infinita vida.

***

Vida i mort en un sol instant

No hi ha més vida si no és mort
l’instant que ara ve a trobar-nos,
ja nus d’existència si tot falla,
estem bé, dormint a la matinada,
despertant-nos al matí ben foll,
anem al bar d’aquella estació
i ens embriaguem de cerveses
mentre les converses ballen
a les andanes deslliurades
de trens que mai no arriben
per remuntar aquesta comarca,
les vies a la vora de la mar
despullen paisatges estel·lars
com la pols màgica de les nits
mentre despullem cada imatge,
vida i mort al mateix instant
màgic com la darrera mirada.
Mirades alades i abraçades
de benvinguda i de comiat,
estem allà on vàrem voler,
allà on volíem, somrients,
brillant les dents corcades,
fosques com aquesta lluna nova,
obscures com el petroli antic,
aquell que emergeix de les mines
abans del robí, de les maragdes,
el safir, diamant i l’ametista,
aquella fada artista que mira
les ànsies que tinc d’escriure.
Vida i mort en un sol instant,
estarem sempre a punt de saltar
mentre els suïcides no ho faran
i ho intentaran milers de cops
sense sortir-se’n mai, no mai,
estem vius malgrat aquesta mort,
l’instant és veure’ns alliberats.
Alliberats de mort, vida pura,
natura astuta, sempre disposada.

Disposats a viure malgrat la mort dels dies.

Somrius, és d’hora, mai serà tard
Somrius, el somni es fa realitat,
és d’hora, mai més no serà tard,
has volgut volar i ara ja voles,
voltes pel cel amb ales noves,
és el moment adequat, vivint-lo
has après que tot s’obre als ulls
si ho imagines, si ho vas creant.
I fas que passi allò que vols,
t’has dit que ho faràs possible
i així ho has visualitzat, sí,
ets la baula que mancava, i no,
aquesta cadena no empresonarà,
tens clar que som engranatge
que cal a la revolta per ser.
Ets intel·ligent i el vent
que cal a aquesta plana
per fer aflorar la calma
només et cal tranquilitat.
Vent suau, dolç, eteri,
màgic, místic, etern,
somrius, és d’hora,
la melodia entona
versos adormits
dins el llit.
Has quedat amb ella,
ella també dóna ales,
feu l’amor a l’onada
que trenca les roques
per veure horitzons
on cal la teva mà,
alliberadora,
de plomes
de tan volar.
Somrius, rius,
ets la tendresa,
mai no serà tard,
ella i tu somnieu
en un món sense creus
i creeu, malgrat tot,
el món que voleu.

***

Aquest matí està prenyat d’ahir

He voltat pel poble buscant-te
i malgrat no et veig per enlloc
no perdo l’esperança de trobar-te,
és una llicència poètica veure’t
quan mai abans he besat els llavis
que sento dins els somnis humits,
els més íntims i clars, desperto
tot i que la lluna ara em mira
i es pentina, negror enllà,
ha passat la matinada nua
i et veig tota despullada
de versos, de carícies,
et creo del no-res,
t’estimo i no hi ets,
el matí està prenyat,
sí, està prenyat d’ahir,
el plor, el gemec, el so
es van desencadenant,
em sento perdut, buit,
la casa que podríem fer
és un lloc inhòspit ara,
ara mateix no existeix
però el desig en mi creix
i neix la necessitat de ser,
més enllà de tot allò viscut,
l’alegria de saber que viurem,
junts, una aventura del tot nova.
Vine, apropa’t, cavalcarem plegats
un mar immens d’onades turqueses,
blaves, liles, de tots els colors,
com petites partícules de safir,
les roselles ens duran el robí
i de la nostra sang les roses
seran el primer pròleg
d’un poemari mai mut.
Aquest matí em du aquí,
al final d’aquest poblat,
no puc escoltar-te
però ara et sento,
prenyada de mi,
jo prenyat de tu
i el matí de l’ahir.

***

Tinc el temps just

Podrà passar un segle
però tinc el temps just
i corro per arribar a tot,
s’està fent llarga la vida
però millor així, infinita,
la vida és allò que passa
mentre la vivim intensament.
Vull sentir-la sempre així
aquesta existència eterna,
gaudir-la enllà els estels,
enllà la lluna, enllà el sol,
versant com ho fan les ones
en aquest mar tan nostre.
Vull guarir antigues ferides,
que cicatritzin al voltant
de tantes experiències nues
només vestides per la resta
d’humans que ho volen veure.
Despullades, les vivències,
caldrà sentir-les eternes
per no dependre del temps
que ens manca per viure,
per veure’l com una espiral
que no té principi ni fi.
Tinc el temps just
i volto per l’espai
cercant companyies
que facin més dolç
el ball de màscares,
que no aturin la dansa
que sempre m’abraça.
Temps limitat
però no caduc,
temps alienat
però no governat,
temps atemporal
d’invisible com és.
Tinc el temps just
i una eternitat
per viure’l.

***

La llum que mulla els ulls

Una llum humiteja les pupil·les,
cega, brilla, vibra, ho encén tot,
nit i llit, tots els somnis, endins,
des de l’altra part de la terra,
de la lluna, a la cara oculta.
La llum que mulla els ulls
també ho fa amb els llavis,
encega el desig i el fa viu,
travessa el temps i s’enfila
pels sentits que no s’adormen
si no és per començar de nou.
El cinturó d’Orió a la finestra,
els astres van donant respostes
a unes preguntes molt antigues
que semblen no esvair-se mai,
entretant, entre ulls i llavis
hi ha una senyal del més enllà,
una força humida, molt màgica,
uns salts d’aigua anàrquics
com anàrquica és la terra,
lliure i rebel, lluminosa.
La llum que mulla els ulls
és tan clara que fa mal,
també, com ens du bondat,
és contradicció i acció,
addicció, la llum enganxa,
es barreja dins la mirada,
reacciona abans sigui tard,
és dolça però mai embafa,
la llum mulla cada instant,
brilla a la nit immensa,
es cola pels somnis,
ens bressola a dins,
cada nit és aventura
i ja res no ens atura.
La llum mulla els ulls
i tu i jo mullem l’univers.

***

Mirant el cel un matí d’hivern

Planetes brillants i estels,
lluna minvant i tot el temps,
mirant el cel un matí d’hivern
he buscat dins meu un raser,
l’aixopluc just que no limita,
és més, em dóna allò infinit,
allò difícil de ser nombrat,
el que omple el mineral,
el cos, no és fàcil dir-ho,
miro el cel i veig cossos
-celestes- de safir i robí,
barrejats com diamants
amb les ametistes.
Hi ha una barreja eterna,
tants fluids ben encesos,
allò que manca no es diu,
és eternitat que volta
més enllà del destí,
que fa via pels camins
que duen on som ara,
ara mateix, tot creix.
Neix a l’eix de l’univers
si podem aturar l’espiral,
mirar d’estar al punt just
on no hi ha final ni inici,
cap precipici, el solstici.
El sol comença a sortir,
l’horitzó parla de tu,
de tu que t’amagues
entre núvols d’ambre,
en ells la prehistòria
ens parla dels ancestres
que vénen a donar-nos pau,
un matí més, matí d’hivern.

***

Les fades nues de cabells liles

Al gorg, a la gorga, les fades
es banyen despullades, lliures,
res no atura la seva existència
i són l’essència de bosc i mar,
són la llum que manca a l’univers,
el vers encès, tota la força nua,
sense esforç han gaudit del vent,
de cada element, són pedra i camí,
la preciosa senda que du aquí,
per arribar a aquestes aigües
cal estar lliure de prejudicis,
cal començar el final per l’inici,
somniar desperts, gaudir l’instant,
ser el foc dels ulls dels gats,
dels més negres, amb les bruixes,
mentre ells miren aquelles brúixoles
pensant que els duran al paradís.
Les fades nues de cabells liles
ens criden, ens miren, somriuen,
fem records amb elles, desperts,
i somniem passats els matins,
ens encenem entre els marges,
gaudirem un cop més del sol,
de la lluna, del que vindrà,
ens despullarem com les fades
per trobar dins elles ametista,
instants dolços i també salats,
aprofundint a les profunditats,
els arbres de gemmes, les roques,
les tiges, les fulles, els verds,
els capgrossos, tots els gripaus,
són testimonis del nostre pacte,
aquell dimoni ens dóna passes,
les nostres mai són esclaves.
Passes que farem lliurement,
les fades nues són la llum
que ve a trobar-nos, nus,
les estimem com a la lluna,
ens donen totes les poesies,
somniant sempre eternament.

***

Poesies dictades a cau d’orella

La nimfa-fada-bruixa que és musa,
i em dicta les poesies a l’oïda,
m’ha explicat la vida amb tu,
ha previsualitzat què passarà
i jo la crec, sempre ho he fet,
en els pitjors i millors moments,
en el pou més fosc i en el cel,
en les tempestes més esquerpes
i en els paradisos més dolços,
sempre he fet cas del que diu,
les poesies que ara em dicta
són les que t’escric, lliure,
la relació que tenim és d’amor,
amor a la fantasia, a la màgia,
a la terra, a les revolucions,
no puc estar-li més agraït,
ella em dóna totes les ales.
I volem alliberats i vius,
la mort queda molt lluny,
s’ha mort la mort, torta,
i viurà per sempre la vida,
eterns tu, la musa i jo,
ara que ens mirem, junts,
en la imaginació il·limitada,
en una creació sense marges.
Poesies dictades a cau d’orella,
la veu de la musa serà la teva,
els meus dits seguiran teclejant,
volaran més enllà de les lletres,
dels mots, de les paraules, de tot.
Dóna’m tots els versos complexos,
diga’m allò que ens caldrà sempre,
per poc que sigui ho assolirem,
i ara mira’m, què veus dins meu?
Em trobo sempre que em perdo?
Em perdo sempre que em trobo?
Preguntes que no vull contestar,
la nit ha deixat somnis estesos
al terrat de les meves idees,
i si m’interrogo marxaran,
volen ser fidels al desig,
no morir dins la meva ment.
Poesies dictades per la nimfa,
per la fada, per la bruixa,
també per les druïdesses,
poemes que vénen a trobar-nos,
mai marxarem lluny de l’arrel,
l’arbre ens durà al final de tot.

***

Jocs d’atzar premonitoris

Llences els daus, llances les cartes,
són jocs premonitoris, jocs d’atzar,
endevines el futur sense pensar-ho
amb boles de cristall, fent màgia,
ets àngel, ets diable, ets bruixa,
m’agrada veure’t embriagada i nua,
fer l’amor amb tu, vestida de demà.
Prediccions que es van fent certes,
visualitzem allò que ha de venir,
ho previsualitzem, el cel encenem
i en ell hi reviuen Déus antics,
des de l’antiga Grècia fins avui.
Tarot, arcans vells i salvatges,
arracades rodones i espirals,
penjolls llargs i de colors
van calant damunt dels cossos,
cremen la pell d’aquells estius,
el sol es reflecteix a la lupa
que és l’aigua a la pell bruna.
La sàvia més vella de totes
no dóna lliçons de vida o mort,
prefereix fluir pel riu i riure
mentre barreja cigarrets verds,
els ulls de foc encenen el cap,
aquest cap cansat d’esperar-nos.
Arribarà el demà i serà tot clar,
caminarem per les sendes senyalades
mentre fem fondes totes les calades
a les cales on ens banyàvem de joves,
entre barques i boies, entre xarxes,
som com infants jugant al joc antic,
som com druides barrejant calders
i els jocs d’atzar ho diuen tot.

***
La tornada pel mateix camí

Hem deixat enrere el psiquiàtric,
no hi tornarem ni pel mateix camí,
en farem d’altres a altres llocs,
lluny de les habitacions fredes,
de les tanques, d’aquelles reixes,
aquells barrots, les bates blanques,
la psicosis, estats alterats, folls,
crits, angoixa, neguit, frustració,
lluny de tot allò, de la pressió.
La tornada pel mateix camí
no la farem mai, marxarem,
altres vies donaran vida,
goig, alegria, tranquilitat,
donant-ho tot als qui hi eren,
als qui hi són i hi seran,
sempre, malgrat tot, tot.
Ho donarem tot a les dones,
les dones mes a mes ho donen
(tot, tot) el robí encès…
sang que transmutarem.
Al motlle de pedra
farem vessar fluids,
de tots els colors,
de tots els minerals,
pedres ben precioses,
la llum lluny de tot,
sobretot del psiquiàtric.
La dolçor del nostre cor
és l’amargor del seu ser,
farem mans i mànigues
per demostrar-ho tot.
La tornada pel mateix camí
serà una senda prohibida,
ja ho és, no cal esperar,
allà no hi fem pas res,
llits de contenció,
corretges i metges,
no volem més cadenes.
Barreja d’alquímia i salut,
la mental és la complicada,
mig món és boig, l’altre…
…li falta ben poc.
Lluitem per una causa,
és justa, fer realitat
tants somnis i anhels.
Desitjo trobar-te nua allà,
a l’altre cantó de la tanca
del pati d’aquella comunitat,
va deixar dins la meva ment
tot d’imatges on m’imagino
que tornem a escapar-nos,
t’estimo lliure com tu
m’imagines sense opressió.
No hi ha tornada allà,
sorgirem molt més aquí,
des del fons del ser,
no tornarem a la cel·la
d’aquella presó sòrdida.
Volarem sense ales
si cal, despagarem,
el cel encendrem
amb alquímia antiga,
dona lliure, robí pur,
ho donarem tot per tot,
lluny de tot, sobretot…
de tornar pel mateix camí.

***

Tot està escrit en un futur incert

Tot es va escriure en un futur incert
i ara resseguim les línies ben fines,
gruixudes, bastes, fortes o dèbils,
primes, grosses, de colors, blanques
o bé negres, lletges o boniques, nues,
sobretot despullades, sí, transparents,
translúcides, des de la lucidesa o bé…
…des de l’opaca visió de la ceguesa,
embriagats o bé serens, tot està escrit.
El futur incert diuen que ningú el sap,
però entre tots ens encarreguem de fer-lo,
més enllà del que diuen lògic o paradoxal,
és il·lògic no fer les passes fermes,
caminar segurs del destí que espera,
dansar en el ball més antic i ser,
després, tot allò que quedarà,
tot allò que el futur depara,
no ens separarà, ens unirà.
Tot està escrit en un futur incert
i el cert és que tenim tot un món,
per recórrer, per ser i per sentir,
molt a patir i a gaudir, molt més,
ningú pot assegurar que no patirem
com ningú ens pot treure el gaudi.
Gaudirem d’instants preciosos,
de joia efímera o bé eterna,
jo aposto que serà per sempre
com un orgasme infinit elèctric,
com una descàrrega sense límits.
Patirem moments grisos, negres,
tempestuoses idees i sensacions
que voldran que tirem la tovallola
però només dependrà de nosaltres
renéixer i sortejar els sotracs.
Si està escrit o no el futur
depèn, en part, de nosaltres,
si el vam escriure al final
o si el vam versar a l’inici
però jo aposto per l’espiral,
que no te principi ni fi,
em mantinc a la meitat,
suspès en el temps,
reescrivint la trama.
Si apostes com jo
deixa’m-hi un racó,
el futur que fem tots
serà brillant, lluminós
si fem les passes que cal,
la terra, el poble, serà
i doncs, el que voldrem.
Tot està escrit al llit
si fem l’amor a l’estel,
tot està escrit a la nit
si fem l’amor a la lluna,
mentrestant, anem delirant.

***

Volem, podem

Volem, podem alçar el vol,
volem gaudir i podem fer-ho,
deixant enrere les fatalitats,
les pors que ens anul·len, lluny,
que res ens freni, ens cohibeixi,
que no ens aturi allò que imaginem
i està a anys llum del que volem.
Volem, podem volar i volarem,
entre els núvols ens desfarem,
entre ocells de colors intensos,
entre els versos llençats al vent.
Pàgines dels poemaris per terra
que volen enllà com les fulles
d’uns arbres glaçats d’hivern,
passada aquella tardor ocre,
daurada, marronosa, groga.
Tots els colors en el vol,
l’estela lluminosa al mar,
safir i diamant de sol,
miralls platejats i or,
l’ametista de les ales,
plomes que volen lliures.
Plomes escampades per terra,
nius de ferro forjat i acer,
ciment armat i mil forats
a les parets de la guerra.
Volem aturar el genocidi,
què podrem fer-hi? ara?
demà potser serà tard
i sembla que mai ho és,
però van morint i tu…
…i jo, i nosaltres…
aquí sentint l’horror
sense poder fer-hi res.
Bé, el dia dia ens diu,
després de tot, qui som,
què fem, com reaccionem,
no és tot el que fem
tot allò que podem fer?
La nostra actitud ens delata,
si tothom generéssim amor
potser seria tot senzill.
Però volem, podem volar,
travessar els universos
i imaginar millor terra,
sense sortir d’aquesta.
Ho podrem fer, volem fer-ho,
poden passar dècades o segles
però la victòria serà pel poble,
poden passar mesos i també anys,
poden passar minuts i segons
però la terra s’alliberarà,
tenim força per canviar el rumb.

***

Desànim

Pesen els dubtes, no estic segur
ni de mi ni de tu, moment obscur
com el dia enteranyinat i grisós
que ens ha tocat avui, plujós.
Desànim que arriba sense voler,
masses dies creient-hi tant
tenen l’altra cara: aquesta.
Tan de bo que sigui un dia,
no més, tan de bo que marxi
aquesta manera distorsionada
de veure el món cap per baix.
Fins i tot el desànim inspira,
pensava que no sabria que dir
i torno a teclejar, ara així.
Amb la pena i la tristesa,
sense ànims, decaigut.
Em tornaré a animar,
qui sap si serà demà,
de moment acaba el jorn
i vull dormir per acabar
aquest dia fosc, a oblidar.

***

Arriben dies clars

Volem eterns els dies clars,
que durin per sempre brillants
i que encenguin el blanc de l’ull,
la pupil·la ressalti cada detall
de la càmera que grava l’instant,
sabent tornar a l’origen de tot,
a la llavor que germinarà després,
de vers en vers escriurem el demà,
arriben els dies més assolellats,
al ressol ens estimem malgrat tot,
el món psicòtic amb psicòpates
manant països anant a la guerra
ens torna l’ànima negra i vella,
preparada per si hi ha un atac,
canalitzant la ràbia en la lluita,
desfent-nos del passat al present
per tornar-hi si és necessari.
Arriben dies clars
i la negror als ulls
em fa recordar la nit
de les ànimes fosques
que buscaven ombres
pel sol radiant
que cremava pells
d’instants oberts
on els dies clars
donaven la calma
malgrat la por,
l’horror,
el terror,
vénen dies
de llum molla
que xopa mirades
brunes despullades
que miren bosc enllà
per on les clarianes
mostren les bruixes
que, astutes, dansen
antics balls tendres
que encenen l’ànima
i no aturen el cant,
arriba el dia clar.
Etern el volem.

***

La imatge al mirall torna a tu

Hi ha una imatge al mirall, ets tu,
torna a tu el teu somriure d’abans,
de quan vas donar la cara pel somni,
de quan vas escriure el futur precís
i vas caminar per on et deies, oníric,
mai cínic, mai mentider, si no era…
…per salvar la pell davant d’ells.
Els altres, pensaves, estarien morts
en el demà, el futur que tant anhelaves,
doncs no hi cabia el racisme, la misogínia,
el masclisme, l’homofòbia, feixisme global.
En general, n’estaves segur, ho podies fer,
podies generalitzar i posar-ho al mateix sac,
les actituds exclusives i intolerants,
les absurdes i podrides, no les volem.
La imatge torna i torna el somriure,
et mires i rius, no queda una altra,
t’estimes ara, més que mai, et beses.
Així -n’estàs segur- serà fàcil estimar,
trobar la fada de cabells liles i rojos,
d’ulls profunds que miren enllà l’alba.
La imatge que tinc de tu ara torna,
saps guarir-te, cuidar-te, pots fer-ho.
Un somrís a les vèrtebres del temps
et torna a l’esfera d’esquelets
forrats per totes les pedres,
les més precioses, per fora,
permeable a la terra fèrtil,
tots agafats de les mans,
calaveres pintades a Mèxic,
la mort serà només un pas més.
La imatge al mirall torna a tu.

***

Despullarem el cel enmig del bes

El cel quedarà nu al besar-nos,
bressolarà el mar les mirades,
al veure’ns lliures de grisor,
sense ossos, sense esquelet,
només aire despullant el cel,
i nosaltres, nus també, demà,
petonejarem tots els carrerons,
els graffitis ens diran com fer-ho,
tantes lletres que hi vàrem deixar:
-liles, negres, de tots els colors-
avui tornen a les cantonades soles
que els hi cal el traç revolucionari
estrafolari, si ho volem, però pur.
Mots rodons i lletres arrodonides,
arrossegant arreu de les parets
dilemes, dubtes i certeses,
preguntes i respostes
que generen més preguntes,
codis binaris, infinita sala,
univers dins de l’habitació,
cosmos sencer dins la ment.
Despullarem el cel al besar-nos,
nus de parafernàlia infructuosa
-ja de sempre- gaudint dels sucs
de les fruites que quan es glacin
i es facin cristall, seran pedres
semiprecioses, ben enceses.
Nu el cel ens parlarà d’amor,
a unes idees, a una ideologia,
anàrquica com el caos de la terra
donant voltes com si fos en espiral,
veient la vida com ens dóna tresors,
a cada passa, a cada gest, a cada cor.
Cel roig com robí, despulla’t,
ens besem i sorgeixen espurnes.

***

Ho hem inventat tot

Tot el que veiem ho vam inventar,
molt abans de néixer, tot pensant,
ho hem seguit forjant al viure-ho,
tot és a la imaginació que posem,
amb la creació dels avantpassats
i la nostra, hem fet el cosmos,
les estrelles, els astres, tot,
fred i foc, calma i presses,
neguit i finestres obertes
a tots els canvis i camins,
junts/es hem creat el món,
la imaginació fa la resta,
tot ho crea, tot ho fa,
és la tendresa dels dies,
la dolçor de cada acte,
lluitant contra barbàrie,
lluitant contra estigmes,
batallant contra la guerra,
la fam, tots els genocidis.
Ho hem inventat tot,
abans, després de néixer,
al créixer, al renéixer,
junts/es ens fem escoltar,
sempre anem endavant,
mirant enrere si ens cal
o per agafant embranzida ,
saber que no va funcionar,
veure les coses que salven
i les que no utilitzarem mai.
Seguim inventant fins morir,
fins que serem vells i savis,
àvies i avis, sense previ avís,
perquè apareixerem amb força.
Seguirem inventant-ho tot.
La ment tot ho controla
El cervell és molt poderós,
descontrola i controla tot,
a dins la ment hi és tot,
a fora un miratge que creem,
en ell hi visualitzem imatges,
la realitat està fragmentada,
la veiem com volem o com podem,
podem canviar el que no volem
i podem fer passes pel que sí.
La ment ho controla tot
i ho pot desorganitzar,
la ment és intel·ligent,
pot ser absurda i trista,
el cervell pot ser vell
al néixer, segons a on
ha nascut el nostre cos.
Potser no en som conscients
o potser ho som massa i tot,
el fet és que podem somniar,
imaginar, crear per veure-ho,
podem fer el que voldríem
i podem fer tot al contrari.
Si la ment ho controla tot
perquè hi ha tantes coses
que no ens agraden gens?
Fins on arriba la seva
i la nostra mentalitat?
Fins quan faran les lleis?
les normes? totes les regles?
Fins quan ens quedarem parats?
fins quan ens aturaran el vol?
Perquè no som ocells i decidim
cap allà on volem volar, lliures?
La ment ho pot controlar tot, sí,
però fins quan hi haurà fre?
fins quan hi haurà interferències?

***

Renéixer entre cendres molles

Hem renascut entre les cendres,
entre cendres molles, amb esforç,
hem determinat l’alba del moment
i hem encès el bec amb astúcia,
després de tot som aquest moment:
un seguit d’estrelles amb ales.
Hem creuat l’univers amb una dansa
tan antiga com ancestral és el cant
que ens parla dels vells cantautors
i ens hem fet lloc a les lletres.
Melodies lentes o accelerades,
càntics que sonen als auriculars
i que em transporten on ets tu.
El món té un vers esculpit al pit,
l’hem fet junts en una nit tancada,
damunt d’un dolmen que esguarda
tants somnis com tenim al cor.
Renéixer d’entre cendres molles
és complicat però no impossible,
ho sabem i seguim vivint utòpics,
sense fer cas al que no marca
com un ferro roent la ment.
I tu marques el meu cervell,
a foc, com ales dels estels,
que ho cremen tot a flamarades.
Reneixo i et trobo de seguida,
veig que renaixem al mateix lloc,
un indret que no té nom ni data,
perdut en espai-temps inabastable.
Em trobo dins aquesta tarda
i somnio en trobar-te dins,
mentrestant moro a l’instant
que em fa renéixer en els anys.

***

Què en fem dels somnis més reals?

Cal cuidar-los amb cura
els somnis més reals,
cal estimar-los lliures
i donar-li’s la importància
que tenen, és molta, ho és tot,
quan no és fan reals no els odiem,
més aviat els esperem, somniant,
alimentant-los amb més somnis,
encara, fent que creixin,
per, quan arribin, ser,
amb ells, la cançó.
Què tenen els somnis
que ens tornen bojos?
literalment? què fan?
Com ens marquen? què en farem?
realitzem-los com si fos somni,
també, realitzar els somnis.
Persistents i lliures, fent,
amb segons, minuts, hores i dies,
setmanes, mesos, anys i dècades
tots els somnis reals, amb més,
amb més somnis que fem entre tots.
Saltant les tanques si som presos
i no actuant si no n’estem segurs,
saltant al buit si és necessari,
llançant-nos lluny de l’avui
fins el demà que ens espera.
No desesperarem en la recerca
i trobarem cada passa onírica
en un caminar que fem plegats.
Què en fem dels somnis més reals?
realitat, no queda una altra, somni.
Junts podrem, amb les cicatrius,
amb els ferides, amb la lluita,
passat, present i futur a un pas
de fer realitat allò que anhelem.

***

D’un extrem a l’altre

Passem d’un extrem a l’altre
en un segon, en un moment,
tot està a mans del cervell,
en el vent elèctric i l’aigua
que connecta neurones i gent,
pur sentiment ardent i fidel.
Extremistes, místics, esotèrics,
del blanc al negre i els matisos,
mestissos des de temps immemorials.
Supersticions i accions per veure
més enllà de les estrelles del cor,
per veure i sentir, en el gat negre,
aquells ulls que reflecteixen, purs.
D’un extrem a l’altre en un segon,
extremistes, ametistes mai tristes,
sempre arriscant, el vers trobant.
Besant vers, poesia endins, vius,
seguint l’estela d’aquells estels
que han deixat, extrem a extrem,
tota la bogeria sembrada i viva.
Viu la vida esbojarrada i lliure,
més enllà del que creiem confús,
difús, mai concret ni concís
si no és per veure’ns junts,
plens, complets i eterns.

***

Congelats i cristal·litzats

Els minerals, al principi de tot,
eren congelats, després cristalls,
processos que va fer la naturalesa,
una raresa que escapa de la ment,
que s’estén entre males llengües
sembrant una teoria ben estranya.
Si fos així, si això fos cert,
centraríem els esforços en fer,
després de tot, pedres de fluids,
precioses ens connectarien endins.
No serà senzill però és un pas,
un pas que farem entre totes,
un pas capaç de tot, capgirant
tantes formes, maneres de fer.
La bogeria és pura, és dolça,
ha sacsejat el cervell, intens,
intensa la follia encara actua,
és una bomba de rellotgeria
i explota als ulls púrpures,
fent espurnes que encenen
els rostolls que ens fumen.
Acabem negres, carbó trencat,
a bocins anem a la prehistòria,
naveguem pel mapa desaparegut
i descobrim coses encobertes,
coses que no dirien mai, mai,
fins que esclatés als ulls
i haguessin de reconèixer-ho.
Fluids congelats, cristalls de futur.

***

Rojos reflexos

Als vidres esquinçats dels aparadors
reflexos rojos de bombetes vermelles,
música esquerdada a la gola cantant,
cigalons de bon matí, cafè i licors,
el cap enterbolit, el cel emboirat,
casc antic, ciutat oculta i bruta,
deixant-nos portar pels carrerons,
trobant a les mirades tota bellesa,
rojos reflexos als vidres dels ulls.
Reflexes de gotes de puja anàrquiques
besen les galtes de cristall al barri,
encenc el cigarret amb la força d’ahir
quan vam ressorgir de cendres humides,
rojos reflexos al vidre ratllat, brut,
som el punxó i l’esponja que neteja,
la mà i l’acte, la fosca matinada,
sense ulls oberts no hi ha tarda,
la migdiada ens renova el cos,
la ment, amb reflex vermell.
La força dramàtica és cruel
si no arriba la dolçor, mor
aquesta manera de veure el món.
Rojos reflexos em tornen a tu.

***

Quan vaig veure la llum

Em va il·luminar la teva llum,
quan la vaig veure tot era clar,
encara recordo tanta lluminositat,
em vaig desfer dins la tendresa
de les ombres que deixaves,
ocultant-me del sol, sol,
sense tu ni ningú, ben viu,
esquiu al foc que cremava
i que crema encara ara,
la llum és la resposta
quan la foscor ens ataca.
Tu m’has donat el ying-yang,
res va ser més precís i preciós,
l’equilibri tan buscat hi és,
brota per les meves mans,
s’enfila al meu cervell,
quan vaig veure la llum
va créixer la necessitat
de fer-te-la veure
doncs no la veies.
Ara és més senzill,
els dos sabem veure
tanta màgia en tu,
en mi, en ells/es,
m’agrada la visió,
després de tot
som llum i ombra,
el sud i el nord,
el poliedre també,
amb les facetes,
tot junt.

***

El record de la teva mirada

És llunyà el record de la mirada,
de la teva mirada connectant nua
amb la meva, amb el desig mai pres,
transcendint vers a vers l’univers,
els teus ulls es claven en mi,
dolços, salats, picants, agres,
mai magres, són explosió de gustos,
m’agrada embriagar-me dins d’ells,
fluint com els rius cap a la mar,
amb un ram de flors a una mà
i a l’altre un cigar barrejat.
Recordo la teva mirada
en aquesta tarda d’hivern,
era turquesa com una cala
al tròpic on no vam anar,
hi havia molts paratges
que no vam visitar mai,
hi ha camins sense marge,
sense flors si no les fas
tu mateixa a cada pas, nua.
Records d’on no marxo mai,
la dolçor la tinc als llavis,
també salats, picants i àcids,
tenen el gust dels teus ulls,
tot està barrejat, ben fos.
Som alquimistes cercant llum,
cercant allà la darrera copa,
a la nit, a aquella taverna,
entre barres de bars violetes,
amb pedres a les parets morades,
al pati on ahir plovia, amb fred,
aquell lloc és on ens coneixem,
on versem per dins nostre.
La flor roja que ara s’obre
és el record de la mirada,
dels teus ulls vibrant
i es fonen els sexes
i ja no som dos,
ara som només un
i tenim tot el temps
d’un món que ens acull.

***

Sense límits en el somni

Aquí s’acaba aquest breu però intens viatge
i segueixo somniant sense límit ni marges,
sóc ombra i llum, ara ja ho deus saber,
com tu que danses lliure univers enllà,
no canviarem mai la bellesa de cada acte,
la tendresa dels ulls d’aquella fada lila,
del primer al darrer poema hi ha un mar,
un mar de somnis intensos dins la tarda,
aquesta tarda freda d’un hivern glaçat,
tornarà la primavera, tornarà l’estiu
i els cossos dansaran lleugers, purs,
de moment em mantinc a l’instant oníric
que em porta als teus ulls, a la mirada,
a tu que llegeixes aquestes línies,
sense límits en el teu somni.
Seguirem lliures i brillant,
atents a tots els canvis,
seguirem més enllà del cel,
allà on els núvols ens cuiden,
ens abracen entre cotó blanc,
blau com el cel damunt el mar,
entre les ones que se’ns enduen
més enllà de qualsevol horitzó
per arribar a la fi de la pàgina,
per bolcar cada lletra al paper,
t’escric amb la certesa que hi ets,
sense la teva mirada seria difícil
trobar ulls càlids en l’hivern
o d’altres oasis al desert.
Sense límits t’escric,
sense límits somniem,
sense límits arriba
una darrera poesia.

***

Darrera poesia

Darrer somni, sense llei ni límit,
llimant les impures, tallant pedra,
les facetes de la joia són nocturnes
i en elles et veig fosca, ben bruna,
entre les paraules nues d’artifici,
seguint aquest vell ofici poètic,
m’amago a les mines de la ment
i d’ella he extret els minerals,
els fluids corporals dels mamífers
són arreu, als laboratoris futurs,
druïdesses i druides fent barreges,
l’alquímia mai va deixar d’existir,
la darrera poesia la reivindica.
Em desvesteixo a la nit tancada
i segueixo somniant amb la fada,
somniem nus i lluny del món
si no és per estimar-lo,
després de tot som lluna,
som sol, som tot l’univers.
L’arbre amb els minerals,
des de l’ambre al diamant,
l’ametista i aquell robí,
el de les venes obertes
en un passat ja resolt,
seguiré lliure, absolt,
mentrestant el darrer vers
arribarà, ja no queda res,
la fragància serà única,
em vaig desfent escrivint
i si arriba ja el final
és per dir-te que somnio,
sí, sense límits, com tu,
i si seguim sempre així
aconseguirem el més bell,
revoltar-nos i ser,
després de tot,
el món sencer.

****

La maduresa

La maduresa de vegades arriba,
pot ser a la cinquantena o abans,
però hi ha un moment a punt de caramel,
quan el fruit comença a regalimar a l’arbre,
abans de caure, esperem que quedin anys,
molts anys, l’adolescència no està barallada
som verds i rojos, som grocs i negres, no podrits,
si hem de caure ja de vells que ens prengui ella,
la bella “hasha” que duem a dins per ser ella
o part d’ella, sempre sortim de la dona
i la dona ens dóna la vida, plena,
la maduresa a la cinquantena
és semblant a la innocència
de l’infant, si tenim ulls nous
a cada pas que fem i farem.

Aprenent de cada instant,
gaudint de la tendresa del gest,
de la bellesa de cada mirada,
de cada cos, de cada cosa,
de cada matí i cada tarda.

L’estel roig seguirà orientant,
occident obrirà les portes,
el sud serà ric i absolut
per la pell bruna, al nord
barreja, mestissatge, imatge
d’un futur que ja no serà passat,
mai més, en un avui que serà etern.

Intactes, immutables, immunes,
impossible imposar cadenes,
esquivarem totes les bales,
les vísceres de les males feres,
la bogeria ens va donar el do,
la dolçor de cor en cor, absorts,
mirant l’infern dels ulls oberts,
rojos com la matinada lila.

Maduresa és experiència
per una ment en adolescència,
efervescència versàtil, mai volàtil
si no és per alçar-nos més enllà del sol.

***

2074

M’agradaria arribar a aquest any,
al 2074, per fer 100 voltes al sol?
només? no, per assolir la gran fita
que és fer un segle i que la premonició
sigui certa, poder mirar enrere i entendre
perquè vam tenir tants somnis, veure-ho tot,
viure-ho, donant un darrer repàs, abans del vers,
de l’últim vers, a aquella darrera poesia en vida,
serem la llum que tot ho il·lumina un cop morts,
que il·lumina el cor de la gent que deixarem,
als joves que començaran a guixar parets
però mai més a les garjoles, no calen,
no van caldre, no caldran mai més.

Abans de deixar la terra
vull escriure a aquells murs
amb esprais de minerals,
trossos microscòpics
de colors lluents.

Escriure les darreres línies
a l’ermita del somni, a Robí,
quan marxi de la festa i la terra,
abans de traspassar les portes
de la percepció a l’altra dimensió,
tu potser hi seràs i ballarem junts
abans de la sobredosis, als 100,
és un somni tan real que el veig
que no sé si serà així però el sento.

El 1974 tot va néixer per mi
per bé que tot hi era abans,
com quan vas néixer tu,
com quan vam néixer tots,
i cal fer memòria històrica
per no repetir vells errors.

Cal saber què hem viscut
i també el que la terra ha viscut
no en tenim prou amb el que diuen,
amb el que expliquen, el que ensenyen,
interessos fan de la realitat un enigma
perquè sabem ben poc de l’existència,
és un miratge o una imatge fragmentada,
potser les dues coses o cap de les dues,
la lluna dansa al ritme del RAP que sona,
no podrà faltar com no faltarà el Rock,
els cantautors, el Reggae i els versos
de tantes poetesses, de tants poetes.

Dóna’m la mà, que el mig segle és aquí,
dóna’m la mà, la prendré fins al final,
ens trobem abans o no ens trobem mai.

Sé que estimes i sé que somnies,
els nostres somnis poden connectar,
només espero que no estiguin barallats:
uns o els altres són malsons i no valen,
millor que seguim en la sintonia onírica,
no hem tingut mai por a perdre ni por a res,
la por ens pot paralitzar i no arriba l’amor,
m’estimo la manera que mires el món,
siguis qui siguis si no ets un d’ells,
dels altres, si ho ets, marxa.

Marxa i no tornis mai més,
la nostra força és somni,
els nostres somnis, màgia,
tenim tantes coses a fer
que ja res no ens estranya,
per més lluny que anem
més lluny anem encara,
i malgrat tu no ho vegis
res ni ningú ens separa,
així que no ens matareu,
així que no ens aturareu,
el nostre desig és més fort
que la creu o el vostre Déu.

2074, un somni darrer,
serà com la culminació,
un neguit em menja per dins,
si no ho assoleixo no passa res,
si ho assolís, sí, passaria tot,
de moment arriba el 2024
i jo he fet les paus amb mi,
amb la meva part femenina,
l’he pres, més forta que mai
m’orienta i em determina,
és psicòtica però em calma,
és narcòtica però m’ajuda,
la vull al 2074 i sempre amb mi.

***

Una altra de les dolces

Com si tornés a “L’hotel de la mel”
aquesta poesia vol ser dolça, de nou,
com un rondalla a la vora del foc,
com les àvies, com les abelles,
com les flors a la primavera,
és tota teva, dolça harmonia,
pau tranquil·la i de trenes liles,
fada, nimfa, personatge mític,
de mitologia actual i també antiga,
has perdurat com han perdurat els gens,
molt més enllà de les generacions, l’acció
ha fet límits als marges que no en tenien,
barreres on mai no les hem posat.

Som del grup FFF encara que no ho sabem,
les lletres del diable, un 666 que ja és etern,
som diablesses, druïdesses de l’infinit espiral,
som dolces com les cales plenes de llet de cabra
amb la mel que duem als llavis plens de sal de mar,
barrejades amb la “hasha” del teu interior violeta.

Una altra de les dolces ara que ens estimem,
tendresa i bellesa als ulls de la teva fada,
de la fada que dus als ulls de matinada,
quan es creuen les mirades pures
i ens despullen l’ànima, mirant-se.

***

La dansa de la lluna nua

Una lluna nua dansa al vent,
la seva fragància és única,
no hi ha res que es compari,
és compàs per Déus infernals
que extreuen diamants del ser,
del seu ser, per les diablesses,
per les druïdesses, fades eternes,
la dansa de la lluna res no allunya,
és més, tot ho apropa, també a tu,
a mi, a les ànimes pures com la neu,
blanquinós és el misteri, i enganxós,
origen amb la màgia de la conjunció,
violeta és la cova, les aigües púrpures,
sentides més enllà de les finestres,
quan entra la llum a l’habitació
es sent el perfum de lluna,
que em transmets, dins,
dins del ser que versa,
quan es vessa sol,
nu i sol, amb tu,
lluna i sol, amb mi,
la dansa és aràbiga,
és el principi de tot,
amb africanes formes,
màgia, encanteri orgànic,
que perdura enllà de tot,
de tothom, vida eterna.

La lluna somnis alimenta
i dintre de la lluita al carrer
el satèl·lit ens orienta,
fa marees al cervell,
amb les tempestes,
electricitat lunar,
nocturna, amb tu.

La dansa és nua
i es vesteix al veure’t,
té vergonya i és pura,
innocent com el bes
d’una adolescent
despertant, sí,
d’un llarg somni
que serà el futur
si segueix la màgia
que la lluna indica,
amb ulls nous sempre,
com la dansa primigènia.

***

La llunyania del teu raser

En temps, és d’anys,
en espai, no ho sé,
quant durarà, res,
pràcticament,
només sé que sí,
que a algun lloc hi ets,
però la llunyania del raser,
del teu raser, no em fa rendir,
és més, encara hi crec més,
amb més força, ets tot per mi,
els teus ulls, que miraré,
els teus llavis, que besaré,
tot em porta pel camí,
pel camí que és estrany
si no el faig encara amb tu,
però seguiré a la senda
a aquesta vella senda
que conec bé,
des dels 15
quan vaig perdre,
per primera vegada,
aquell primer amor
i a aquella parada,
sota la pluja, fumant,
em creia que mai més,
que mai més ho sentiria,
allò que sentia, ho era tot
i ho és tot encara ara,
t’estimo per sempre,
t’imagino, em crees
només a l’imaginar-me,
t’has presentat en mil formes,
has vingut a mi en altres dones,
les ones de la mar que et duran
són les mateixes i tan diferents
però amb la mateixa essència
que s’estén amb el pòsit pur
que esguardem, enllà de tot.

Esperaré els anys que siguin,
passin dècades o només segons,
hores, dies o sense el temps,
estrany invent que limita,
et faig l’amor a l’aire,
m’he l’estimo i m’estima,
així és més fàcil seguir,
em masturbo amb l’olor
que imagino, sentint-te.

T’he pintat amb aquarel·les
en una imaginació on ets musa,
artista, de les que em pinten,
la nimfa-fada-bruixa que vull
per quan siguem druïdesses
i es fongui el blanc i el lila,
diamant i hasha, per sempre,
formant altres vides al món,
per si mai arriben i desitgem,
després de tot, allò que creem
com nosaltres ens hem creat.

***

I si torno a cantar trist

Escoltant el llac torno a cantar,
trist, per les veus del carrer
que encara no troben lloc
per fer realitat els somnis
col·lectius i individuals, vius,
la pell se’ns crema en plena nit,
són els malsons de tanta policia
quan torturen i assassinen vides
i no puc esborrar la por del ulls,
ulls de brillants obscuritats,
pobres com la riquesa,
rics com la pobresa
quan ens en sortim
i tenim les pedres a prop,
els dólmens de colors,
de minerals, de hasha,
de diamant, de maragdes,
tants cants de la gent de carrer
aferrats a la raó de qui lluita
per un poble alliberat.

Quan arriba la mort
hem de ser forts,
tot es torna negre
com bandera anarquista
que ens acompanya sempre
per venjar totes les ànimes
que vam perdre per la guerra,
somnis aquí i a les cunetes,
somnis ben vius i morts,
si no hi són nosaltres tampoc,
a la dimensió on ens movem
som morts si ells són morts
i ens comuniquem endins,
somnis de color turquesa,
brillants dins la nocturnitat,
la foscor que nosaltres volem,
sempre amb la llum, la claror,
a l’alba, a la matinada,
trencant el blau safir
per encendre el mar,
i si torno a cantar trist
és per tantes morts,
tants abusos,
tanta repressió,
sempre serem ombra,
la mort dels vius,
els vius del morts
quan volíem justícia
i responien amb bombes
al cel de tantes ciutats
que segueixen vessant
lluita per tots els extrems,
a cada carrer, cantonada,
els follets, les nimfes,
els folls, les fades,
els bruixots, les bruixes,
a les muntanyes nues,
vestides de ferro
a les mines lliures.

Venim de l’aigua,
del fons del mar,
del fons d’Àfrica,
mestissatge pur,
i sí, canto trist,
el món va girant
i el sistema no mor,
la mort no ens espera,
ni d’aquí a molts anys,
i aquesta ofrena eterna
és una espiral al tòtem,
un record per sempre,
solitaris o en comunitat,
estones de tot
però junts,
físicament
o químicament,
alquímicament millor,
quan els pedres van dir
tot allò que no solíem sentir
i ara és un secret a veus,
ho sents arreu, als colors,
a les llums, totes les imatges,
quan el veus pels carrers,
a les places o l’estació
i t’enamores de la mirada,
del somriure, de les passes,
però encara cantes trista
i la seva mirada et mira
i un plor cau del rostre
i cantem tristos a l’estació,
ningú no ens traurà d’això.

***

Quan plores

El cor es trenca en trossets infinits,
i d’ells no es pot treure cap tresor
d’ones de robí, són crues nits
de neguits, de tristesa per tu,
per mi, per tot això que mata
la vida que encara ara porto,
la teva vida defenso fins la mort
com tu sempre has defensat la meva,
quan plores les lletres ploren amb tu,
l’ànima es trenca en trossos eterns
que fa un camí sense fi de tristesa,
les llàgrimes em recorden a tot,
a tants anys d’ingressos,
als mesos a la presó,
el cos lligat, la ment medicada,
les hores amunt i avall, passadís
a un mirador de llums preses
per uns vidres-miralls
que ens tornen la imatge
de la teva fisonomia, mirant-me,
quan la pluja dóna la melangia,
sentir-te dia a dia sense vespre,
sense matins, hores mortes
que només guanyava la poesia
i la companyia dels amics amb permís
del psiquiatra que volia electroshocks
per un cervell que només somniava
com somnia encara, biografia d’una vida,
i el plor d’ella, travessant-me l’esperit,
ferit per aquella nit, aquelles nits.

Però ja fa 9 anys que no ingresso
i als 10, al 2025, arribarà HASHAS,
una AS, Associació Social, un nexe
d’una lluita que ve de molt lluny,
dels ancestres prop dels dólmens,
dels somnis que vam deixar enrere,
molt enrere per fer-los infinits
en un passat on tornen a l’avui,
present d’aquesta vida que ets tu,
som elles, totes, vibrants a les albes,
dolces, entregades a les onades,
hashes eternes que ens fem lloc,
a les parets o escapades d’elles
sorgint dels grafits de la ciutat,
et recordo amb la hasha,
ets part de mi i jo de tu,
i tot el que escric et deu,
tot el que vaig fer
i tot allò que faré,
escrivint el futur,
és gràcies a la llum
els teus plors, quars,
mar eterna de la nit,
del matí, al tarda,
entrant i sortint
d’aquesta casa,
dels 20 als 40
entrant i sortint
dels psiquiàtrics
atrafegat i ofegats,
agafant aire verd,
fum espès i marró
d’un haixix addictiu,
aquesta bipolaritat
m’ha anat marcant
he anat provant verins
he travessat les portes
d’una percepció estranya
que ha fet conèixer-me
jugant amb foc, lleó,
tigre, absències,
lluita i desitjos,
felins fins la fi.

Sento el plor,
el sento endins,
és quars amb safir,
una barreja de blaus,
joia per a tu que plores,
que també sents això,
la nostra riquesa
serà eterna,
per a totes.

***

On badà l’ona vaig sorgir

Torno a la ciutat natal
per descobrir-me de nou,
tot m’inspira, la cara, la creu,
encara que és una esfera,
una bola perfecta,
sense facetes,
sense arestes,
una flonja forma,
tova com un caramel,
com una llaminadura
de goma encesa i viva
que té foc als queixals
que segueix lluitant
malgrat la dreta,
que manté vius
tants somnis
del carrer
salvatge
que fèiem,
que feu, que fem,
la revolta arreu
de cantines,
a l’infern
d’una rambla
de palmeres
de nimfes,
de fades,
de folls,
de follets
de bruixes,
de bruixots,
druides i druïdesses,
sàvies àvies i xamans,
fent màgia mediterrània,
encanteris i rituals, vermut.

L’escola i la buguenvíl·lea lila,
mestres sàvies i joves,
bruixes mai oblidades,
ensenyant la llengua
i secrets als boscos,
flors i arbres, dies
de pluja o de sol,
colònies i amic,
amb tu tot recomença
quan recordo els anys
que vam passar
fins despertar
del món oníric
de la infantesa.

Badà l’ona
i vaig nèixer,
entre el robí,
primer tresor,
ens dóna la vida,
saber-lo descobrir
depèn de nosaltres,
les entranyes
de la mar nua
com la ciutat
despullada
dóna la imatge,
d’una nit roja
de llums enceses,
de diables encesos,
sense sang vessada
doncs el malson no en té
i el somni és de robí,
el col·lectiu és valent
i no hi ha terror ni por,
hi ha màgia als cors,
quatre barres de sang,
castells liles amb estel roig,
volem els països alliberats,
sense Estats, sense presó,
badà l’ona i sóc amb tu,
nascuda com sigui
i que bategues
a la mateixa mar
o a qualsevol oceà.

Som morts al néixer,
ens marcàren així
guerres i postguerra,
fam, misèria, fusells,
barricades i trinxeres.

De petits ja lluitem
pels qui deixen la vida
perquè seguim vivint,
de joves allà al parc,
al banc, fumàvem,
campanes i birres,
lluita clandestina,
pintant estelades,
boicotejant les E’s,
resistint a la policia,
als guardes, marcats
per esposes, al cap,
masses ferides obertes,
la història dóna la raó
a aquells que persisteix
contra qui oprimeix.

El poble reneix
a cada passa que fem,
somnia, s’excita, dorm
mentre somnia nit i dia.

La ciutat fa com el poble,
que s’alça, de nit o pel matí
per lluitar per allò que vol,
saltarem totes les tanques,
tallarem tots els fils agònics
que volen lligar-nos a la política
que no dóna cap sortida digne.

Badà l’ona i sorgí el ser,
la poesia és el que tinc
per lluitar, sempre junts
amb les ànimes alliberades
d’un món que ha de ser lliure,
viure en harmonia i mestissatge,
donar-nos tota la calor i l’efecte,
sentir-nos per dins i per fora,
travessant tots els espais,
navegant el cel amb la nau,
amb la càpsula ja dissenyada
per ments que dibuixen somriures
i fan viure en altres planetes,
desfent la troca, plegats.

Bada, ona, ressorgirem.

***

Per tu moro

Pell bruna i mocador lila,
llavis molsuts i ulls intensos,
la teva llunyania és aquí mateix,
l’absència dels qui estimo, en tu,
ets hasha, llum roja, per tu moro,
per la tendresa de la teva màgia
que has dut fins aquí des d’allà,
des dels deserts aràbics clars,
amb el sol i la mitja lluna
ets alquimista del matí
en aquest tren viatger
que passa per la riba
d’un mar tan nostre
que barreja perfums,
aromes, lliures flors,
mentre la platja desperta
i el sol fa un badall ocult
pels ulls que ens miren
d’uns estels que perduren
més enllà de la matinada
que delata el nostre desig
de trencar les fronteres,
per aprendre tots de tots,
per sentir endins la diferència,
tendència de la innocència
dels nostres ulls encara nous,
per més anys que passin, ferms,
estimant família i amics, filles de llum,
fills de lluminositats etrenes i fortes,
moro per tu perquè han mort molts,
els ancestres duen les ensenyances
que hem après i aprenem encara,
estimar l’ésser humà si estima,
odiar com animals si ens odien,
no hi ha volta de fulla, reaccionem
i aquest matí a aquest tren hi ha pau,
harmonia i mescla de cultures, eternes,
torno a morir per tu en cada moment,
moro per cada plor, per la bellesa
del teu cor lila fent foc al meu cor.

***

Eterns ens trobarem

Et dibuixaré amb aquarel·les,
musa artística dels meus dies,
els que encara he de viure,
ets la dolça melodia suau,
la forta, el heavy i el rock,
cantautora amb la guitarra,
poesia amb els llavis, ulls,
ulls que parlen al mirar,
enterns ens trobarem,
brindarem per les nits
que ens veuran lliures
després de tantes batalles,
de tantes fugides, pintades,
resistència a la seva violència,
no van ser en va tantes nits,
tantes tardes sense saber
que em donaries calma,
llum, electricitat positiva
a una ment malaltissa
o això diuen, boig sempre,
t’estimaré boja eternament
perquè la bogeria ho cura tot,
és l’antídot als verins de l’ahir,
com ets l’eclipsi al sol d’ahir
i et veig a l’espill del demà,
puresa compartida, nus,
el meu cos és el teu cos,
el teu cos és el meu cos,
ens posseïm perquè volem,
hasha i diamant encaixant
perquè sempre hem encaixat,
com un trencaclosques multicolor
on hi ha tots els minerals del món,
cadascun, cada textura i duresa,
pedres precioses i semiprecioses
dels fluids dels dinosaures
i del les fruites del terciari,
després de la Gran Glaciació
quan es van congelar i cristal·litzar
per acabar-se petrificant a les grutes,
desxifrar-ho no és nou, les bruixes,
els bruixots, tenien les claus,
els druides ho elaboraven
amb els mamífers
en calders ocults,
en el LLIBRE MUT
hi havien moltes claus
i tu em donaràs portals
nous per on travessar
i ens hi trobarem eterns,
com el primer i darrer dia
si tot acaba i no és infinita
la vida on som esperits
ja em diràs què fem,
en quins morts confiem?
però tu ho saps i ets druïdessa,
tu també escoltes els nostres morts,
saps que ens guien, saps que ens parlen,
venim d’allà mateix, ben bé que ho sabem,
del ventre africà, de la mar d’ones de safir,
de les dones que com tu vertebren temps,
espai, silencis i paraules, actes i accions
per ressorgir d’entre les cendres un cop més,
per sentir endins la màgia de les teves carícies,
els teus dits, les teves mans, els teus pits,
dibuixaré núvols rojos i liles al voltant,
pintaré el teu cos amb delicadesa
i escoltarem les onades del mar
en aquella cala que esguarda
aquell vespre a l’hora màgica,
a l’hora baixa, a l’illa tendra.

Les sargantanes al voltant,
venint i anant, de tant en tant,
però al sol que dóna els ulls,
els nostres ulls de roja flama,
sentim el seu fred, ells la calor,
ens donem el que ens cal,
a totes hores i les que vindran.

***

Les idees lluiten contra la tempesta

Hi ha una tempesta dins el cervell,
les ones afectades per la marea
donen voltes amb l’electricitat
mentre les idees lluiten, totes,
en una mateixa direcció, abstret,
abstracció que m’uneix a l’univers,
fixant-nos en allò que ens fa únics,
sentim, vibrem, les neurones nàufragues
que creuen la mar de la ment amb delit,
boges per no fer-me perdre el rumb
malgrat que la barca no té rems,
no té vela, no té el meu cap
massa enfeinat en combatre
les tempestes que m’assalten.

La dimensió s’obre a tot,
la percepció s’accentua,
estem atents i ja lluny,
lluny de les tempestes,
junts en el codi 2022
que ens va donar bases
per encendre allò binari,
com un parell d’asos somniats
per damunt de reines i de reis.

Som dos, dos persones, hemisferis:
quatre, tot comença a multiplicar-se
com en un dau de quatre cares,
suficients per fer poliedres,
de dos arribarem arreu,
d’arreu arribarem a dos
i de dos arribarem a tu,
a mi, a totes nosaltres.

Sembrarem instants tranquils,
harmoniosos, de nou, com abans,
com abans que vingués la tempesta
si és que algun dia no va ser-hi.

L’electricitat sacseja fort,
m’afanyo a nombrar la mort
per renéixer de nou, sempre
amb els meus ancestres, sempre.

T’ho dic sense més imatges,
lluitant contra les tempestes.

***

Punt i apart

S’ha acabat un llibre més,
descendeixo cap al safir
d’un cel i un mar nostre,
de totes les mediterrànies,
ànimes blaves i roges d’albes,
punt i apart ara que podem encara,
encaro els darrers versos viu i bru
per uns ulls que, despullat, endivino
al final de la fosca i clara habitació,
clara: de pàgines blanques i pures;
fosca: de tinta obscura que xerra
paraules lluny de les aules,
ben a prop de les mestres,
de les dones que ens estimen
més enllà del part i el contrapunt,
aquest recull poètic és, només, un punt i apart.

Puny alçat i tancat, roig de capvespre. Arreveure.

50 anys, afanys, i un món alquímic on veure’ns.

***

“Epíleg”

Aquest “epíleg” és la descripció
d’un procés alquímic hipotètic:

-Puresa en el fluid.
-Pressió i compressió.
-Escalfor, calor, foc.
-Glaciació, fred, glaç.
-Electrificació.
-Condensació d’àtoms.

-Espiraliforme funció en l’acció,
acceleració de partícules fins
al caos absolut, dispersió.

-Força gravitacional dins un espai concret.

-Implosió i explosió del nucli dels àtoms.

-Cristal·lització, petrificació i fossilització.

Obtenció de les pedres precioses
a partir dels fluids dels mamífers

La conversió que van fer els fluids
dels dinosaures, a l’Era de la Transmutació,
va ser en un moment, haurà de fer-se
en mil·lèsimes de segon.

Procés en estudi.

Primer esbós obert al públic en general
després de 35 anys intentant fer possible
el somni alquímic perdut en el temps.

És una teoria, qualsevol semblança amb
la realitat seria més que una coincidència.

Com tantes coses, en un principi,
aquest procés tindrà un preu elevat,
tot i això en uns anys serà econòmic.

Els beneficis, en molts àmbits, abismals.