***
(Portada de @reugadrev)
***
Tres poesies del recull
EL VERS DARRER VOLA DOLÇ
Enllaç al blog del VERS DARRER
***
Entre trens et trenaves els cabells
Entre trens et trenaves els cabells,
passaven els anys, mai en va,
et vas enamorar dessagnada,
el cor ja era sec, ben buidat,
tenies totes les venes xuclades,
l’amor no havia deixat res de bo,
ni entrant ni sortint, tot era dolor,
et trenaves el cabell com abans,
com quan eres nena i somniaves,
ara el tren va a una velocitat…
ara el món té temps i hores,
abans no sabies quan menjar,
no sabies quan jugaves,
ara l’amor és ben sec,
buida et masturbes,
arriba una altra nit,
em mires i somric,
de fet tot no és patir,
ara que et sento,
vinguis d’on vinguis,
travessant els núvols,
ets dona sense temple,
deessa de bruixes,
dolça fada bruna,
sense tu no he nascut
malgrat no ets ma mare,
ets la mar de la mirada,
per això vull brotar amb tu,
anar més enllà dels marges,
sentir-te sense filigranes,
somniar-te lliure i plena
com aquesta meva terra,
com aquesta terra teva,
que per més que la xuclin,
per més que la deixin seca
sempre ve un bon xàfec,
ens mullarà de cap a peus,
de peus a cap, cara al cel,
els llavis en la mel,
tu i jo dins la nit,
la nit dins els cossos,
els nostres muscles tibant,
el sexe fent fum i ferum.
Som lliures per triar,
ara que ja no ets buida,
ara que ja ets ben plena,
diga’m allò de les trenes,
on van anar tants trens?
***
A ca l’Hermètic
Quan vam oxidar la porta sense marcs,
sense aturador blanc de paret llisa i morta.
Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,
quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.
Vam despullar les fulles dels arbres tan vius,
que donaven fruits, embotits als buit de la nit.
El bull era perfum de fum, de ferum i ales,
se les anaven cruspint amb el vent huracanat.
A Ca l’hermètic ara tot és de liles fisonomies,
les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,
van passant, mentre enumerem el nombres primaris,
els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.
A Ca l’Hermètic tot és íntim amic de l’obertura astral,
dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,
a les portes sense ocupar de les ales tan lliures del combat.
Despullen les ales savis esperits alliberats, portes endins,
portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.
El seus somriures són rius per les andanes,
passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.
Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,
mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,
encara deslliurades del desembre que fa llum.
Un dia onze de l’onze del dos mil onze neix,
el que creix dins l’univers col·lectiu, llibertari,
com lliures són els llibres llatins alliberats.
Naixem un cop més, vers a vers,
falç a falç encenem el cel, roig.
La sang vessada ja és massa,
masses masses amb cervell de ràdio,
d’electroencefalogrames sorgits de la nit,
foscos com són els cors, enllà les albes.
A Ca l’Hermètic brilla el sol de l’illa,
aïllats queden els qui despullen el vers.
Darrera de les ullades de les llunes nues,
que desfullen el mirar de les fades,
dels folls matolls de bosc fosc.
***
La sèrie alquímica és a un pas (11/11/11)
La sèrie alquímica només és a un pas,
ho veig, ho veuràs, només a un pas,
i em repetiré tantes vegades,
i em donaré tantes voltes,
i giravoltaré sense mesura,
i sabràs de què sóc capaç
quan arribi aigua i no un pedaç,
quan calgui escombrar-ho tot,
quan no hi hagi més mentides,
quan els llibres ocults vegin la llum,
aleshores sí, vindràs amb mi, sempre,
perquè soc la teva ombra, tu la meva llum,
siguis qui siguis i vinguis d’allà on vinguis,
no és l’important, l’important és ser lliure,
només amb la llibertat per única bandera,
només amb l’estel roig de l’alliberament,
com a poble, com a món, serem sol,
lluna, estels, tendresa, univers.
No vull voltar més, ho saps,
saps que aniré al gra,
per un tros de pa,
per tomàquets,
per un embotit,
per un cigar
mal apagat,
per uns ulls,
tot forma alquímia,
el que som i érem,
sense cap additiu,
sense més barreges,
sense la màgica llum,
sense aquest vol dolç,
sense pàgines en blanc,
sense el vers darrer,
sense ales blaves,
sense el més clar,
perquè vaig mesclar,
perquè em vaig aturar,
en un recull de tendresa,
en un escull al mig del mar,
ara tot ens torna a sonar,
de la barreja a la mescla,
oberta la porta autèntica,
ja ho saps, l’automàtica,
la que ens alimenta,
per fora, per dins,
la sèrie alquímica,
set llibres, vuit anys,
serem capaços d’arribar,
és a un pas, el temps fuig,
però les ànsies mai, mai.
***
