Això ja ho he viscut
És un déjà vu, això ho he viscut,
molt abans, en una altra vida,
llunyana i propera a aquesta,
aquesta és una altra poesia,
una de tantes altres, però no,
he passat per aquí abans, jo,
i això és ben diferent a tot,
no m’estranya aquesta visió,
l’he sentida milions de cops,
s’obra la pantalla i escric,
ballo entre les tecles i sóc,
després, vers rere vers.
Versàtils hem sigut i serem,
versemblant serà aquest vers,
un vers de verd intens i clar
com un bosc en el despertar,
entre ocells, sol i branques,
arrels, bolets, tiges i terra.
Moltes vegades aquí davant,
des de l’altre barri estant,
des de l’altre poemari versant,
aquest llibre arribarà a 50,
com aquell sembrà les bases.
100 poesies per potser 100 anys,
50 ara, a cada part, un i l’altre,
des d’aquell barri a altres poemes.
Després d’aquest tornaran els temes,
universals, alquímics i ben màgics,
de fades, nimfes, bruixes i bruixots,
de laboratoris clandestins i mines,
de poblats irreductibles i llibertat,
resistència, món dels somnis, plegats.
Deixo el bucle en aquest temps,
deixo el déjà vu ara que puc
per tornar allà on ets tu
i cantar-te un vers
a l’oïda que s’eriça
mentre em dictes, nimfa,
mentre em verses, musa,
altra vegada, dia a dia,
unes altres poesies.
***
Les raons de les addiccions
Són variades com persones hi ha,
moltes vegades són monstres interns,
d’altres són idees massa allunyades
d’una realitat que volen única.
Les raons de les addiccions
són el fil prim i tan feble,
però que connecta a l’ahir,
a allò que ens va marcar.
Passat, infant i jove,
trastorns, tomb a tomb,
eufòria i depressions,
bipolar i esquizofrènia,
malalties addictives.
Escoltar veus i agressions,
abusos, traumes, tot limita
una ànima que vol ser lliure
i brotar sense marges magres,
somniant en un món amable.
Raons que fan addiccions
i sortir-ne és complicat
i més si ens inspiren
tantes drogues i vicis
que fan que s’encenguin
els ulls de foc intens.
Tot té la seva relació,
tot té els seus motius
i mai ens rendirem captius
d’unes cadenes que oprimeixen,
lliures ens volem, decidint.
***
Llencem els daus
La partida està guanyada,
hi ha sort, llencem daus
que ens diuen com érem
abans d’iniciar el joc.
Ens diuen també el futur,
qualsevol juguesca ens val
per endevinar què passarà.
Esbrinar-ho depèn de colors,
de números, de les lletres,
de cada forma, de cada imatge,
entre idees abstractes confiem
en el destí que fem en el camí.
Però tot pot ser molt senzill,
depèn si volem números alts o no,
colors corresponents o estranys,
únics, dels que pinten pedres,
mandales, arbres cromàtics.
Llencem els daus ara de nou
i veiem com tot té un color,
fins i tot la tendresa al cor.
Jocs d’atzar i jocs amb traça,
depèn a que juguem imaginarem,
depèn a que juguem ens morirem
i val més una vida plena i digne.
Per ella lluitem, per l’existència,
més enllà de cadenes i dependència,
volem lliures com els daus que cauen
damunt un taula de fusta envellida,
molla pels anys i les ampolles.
Aquí a la taverna res és igual,
anem desfent, desxifrant dades,
fent càbales concrets i exactes
abans de dubtar dels actes.
Els executem, els realitzem,
actuem més enllà dels jocs,
però els daus ens ajudaran,
les seves formes cúbiques
donant voltes seran esfera,
allà hi haurà el món sencer
i nosaltres dins del tot,
desitjant tota la sort,
vam partir guanyant.
***
Corbes toves, flonges
El cervell té corbes toves, flonges,
els teus malucs també, són el paradís,
com un núvol de cotó, núvol de sucre,
és llaminer l’instant i és incessant
aquesta manera de fer rodó el pastís.
No hi ha compromís si tu no el vols,
si el vols em comprometo a ser fidel
als malucs, a les cames, al teu melic.
Als mugrons rodons del pits tous,
durs, a les teves corbes flonges.
El teu cervell és bellesa, la pell,
quan camino de puntetes per ella
és tendresa al límit, a les flors
que s’obren com cada porus, lliures.
Corbes toves, flonges, atractives,
mai estàtiques, mai són rígides,
sempre atentes, sempre acollidores,
dolces, eternes, són el cel que vull.
La teva ment, el teu cos,
l’escriptura a les parets
amb lletres de tipografia…
…suau, tova, dolça, flonja,
sense arestes punxants, rares,
només un núvol de colors clars,
foscos si vols, sense amenaces.
Les teves corbes conec bé,
sembles la versió femenina
d’un “jo” que vull amb mi.
Els teus ulls són esferes
que brillen, que dansen,
llums intermitents i liles,
tenen la força de les lluites.
La carn dura, la carn tova,
el coixí de seda que cal
a un llit dolç i plàcid,
entenent-nos amb núvols
quan, tu i jo, ens enlairem.
Matèria grisa, tova i pensaments.
***
Entre el rancor, l’amor i l’horror
Quan manca l’amor estem lluny del cor
i només sentim rancor, arriba l’horror,
no volem veure’ns en aquesta situació
però malgrat tot entenem els límits
que delimiten la nostra raó de ser.
Si no els entenguéssim seriem morts,
la dissort arribaria i no hi ha lloc
a les premonicions sense sentir amor.
Vam fer el que calia, res podran dir,
ho hem deixat tot per aquesta causa,
la justa, la que no es ven i que pretén
anar més enllà i trobar la bellesa,
a cada acte, a cada senyera encesa.
Si no fos per tot l’amor que vessem,
si fos només pel rancor i l’horror
no seríem vius i arribaria la mort,
no val llançar-nos tot l’odi damunt,
ni plorar amagats d’aquest món,
no ens val perquè hi ha flama
que encén els antics pergamins.
Els antics pergamins perduts
a unes mines que farem junts,
sense misèries ni morts,
mai en va serem germans
que guaiten els estels
abans de ser-ho ells.
Només pretenem que ho entenguin,
l’amor és la mesura de tot, més,
és el que sento lluny de l’horror,
del rancor, quan camino cor a cor,
no vull que ho entenguis si no vols
però deixa’m volar lliure on sóc,
demà tot serà com vam imaginar,
avui potser encara és d’hora,
però tenim allà on anar.
***
Coses boniques
No tot és gris, no tot és negre,
hi ha moltíssimes coses boniques,
només acudim a la foscor si cal,
si necessitem les ombres justes
per guarir tanta lluminositat,
fugir del sol si ens crema.
Coses boniques aquí al món,
n’hi ha tantes com llunes,
n’hi ha tantes com estels,
com persones bondadoses,
si no fóssim majoria
la terra no giraria.
La glòria és viure
amb tranquil·litat
i sentir la pau,
el benestar
sense Estats.
Anarquia, vida,
tenim un món nou
on aprenem de tot,
d’allò bo i dolent,
de l’aire i el vent,
de la foguera i el foc,
de l’arrel i els arbres.
Coses boniques i lliures,
no volem cadenes, caduques,
si el passat era d’opressió
el futur serà alliberador.
Coses boniques ens esperen,
és qüestió del pas del temps,
estarem preparats per rebre’l
i aprofitar tot l’espai,
aquest espai espaial.
Coses boniques a prop,
encara que no les veiem
hi són, hi són, i tant…
potser només les sentim
o ni tan sols això,
però arribaran.
Quan siguin aquí
les aprofitarem,
no hi ha opció
seria negar-se
al plaer màxim.
***
Em representa aquesta empresa
L’empresa de les poesies neix
i em representa enllà de tot,
cada vegada que hi ha vers nou
neix la necessitat d’arribar
a tu, a ella, a ell, a tots
menys els altres, ja ho saps.
No són com som nosaltres
i no saben de la tendresa
ni de l’amor, ni de l’art,
massa capficats en l’odi.
Aquestes altres poesies
són un pas més per versar
lliures dins de l’univers.
No busquis aquí la veritat
tampoc cap mentida dita,
només són pensaments
de ment en ment.
Sensacions de cor en cor,
emocions a flor de pell,
la necessitat de crear
per damunt de tot.
Amb drogues o sense,
amb el cafè matinal
o a qualsevol hora.
Tan és, la poesia representa
tantes ganes de ser dins teu,
a dins el cos i la teva ment.
No sé que faria ni qui seria
sense la poesia res sentiria
de tot això que m’inspira.
Em representa aquesta empresa,
em representa la poesia lila.
Tu i les teves corbes,
dels malucs i el cervell.
***
La percepció del temps
Com canvia la percepció temporal
de vegades sentim aquest temps
que tenim per viure, d’altres no
i així passem matins i tardes
de pressa i a poc a poc, fins,
després de tot, arribar a la fi.
És un camí de vegades complicat
i d’altres es mostra dolç i clar
tot depèn de si el fem sols o no
de si estem bé amb nosaltres
o depenem massa de vosaltres.
Us veig allà on vaig
i de vegades us sento,
d’altres vegades no.
La percepció del temps canvia
poden passar hores com segons
i poden passar segons com dies.
Tot depèn de com el travessem
el temps, tot és estrany. Rar.
Fugaç cada instant és delirant
de vegades sentim cada bogeria
del nostre “jo” i de l’entorn.
Tot ens marca, tot ens limita
però també ens allibera i viu
enllà de tot, sentint-nos.
La percepció del temps enganya
i potser mai sabrem on ens du,
de moment passem les hores
a una estació sense temps,
aquí no ens farem vells,
tu i jo bells ressorgirem.
***
Ens han volgut silenciar
No sabíen que no ens callen,
han volgut silenciar-nos,
creien tenir les eines
perquè no diguéssim res
que descobrís la veritat.
Per no desemmascarar-los
han posat més màscares,
més i més, no s’aturen.
Però els farem aturar
ja no ens pararan més,
no callarem, mai rendits
ens escaparem de la mentida
tantes vegades prescrita
que crida pels marges
sense escoltar-la.
Som més intel·ligents,
tenim cap, cor i raó
ells només odi i por.
Ens han volgut silenciar
però mai ho aconseguiran
i morts ballen i dansaran
entre tenebres de crueltat.
El culte a la tendresa
mai no l’han desxifrat,
mai ha estat disfressat.
Nus i bells ens hem mostrat,
ja en la joventut o d’adults
el nostre cos, fos com fos
ha sigut un insult per ells.
Només troben bellesa de plàstic,
de cossos fornits i quadrats,
mai podran estimar allò sublim.
Volien silenciar-nos,
mai no podran callar-nos.
***
Aquest fred d’hivern
Cala als ossos aquest fred,
tot i així matino i surto
a un carrer encara fosc.
Res no m’atura en l’intent
de seguir malgrat l’onatge
de les neurones salvatges
que vibren i em marquen.
Aquest fred d’hivern és glaç,
un any mes acabarà al dia u
d’un gener farcit d’esperança,
mig segle hauré complert
i gaudeixo d’ensenyances.
La vida ensenya i ensenyem
gràcies a tota l’experiència
gaudim d’aquesta existència.
Fred d’hivern aquí al pati,
un café tallat i cigarrets
per escriure unes poesies,
després tornar a casa
i seguir el poemari.
Tot s’hi val si m’inspira,
no tot s’hi val en la vida,
però tot ensenya i guia.
M’agrada escriure sobre tot,
sobretot sobre la inspiració,
la imaginació i la creació,
és allò que la fada em dicta.
Ella sempre m’acompanya
i sé que sempre ho farà,
impúdica, a la meva oïda,
per ella, en part, segueixo,
per tothom, en part, existeixo.
El càncer de la humanitat
no són els humans en sí,
és el feixisme, lluitem.
Fred d’hivern i imaginació,
mentre no vinguin no aniré,
fred d’hivern i creació,
si no creen seguirem creant,
si creen res també ens trobaran.
Segueixo al pati, per poc temps,
ja marxo d’aquí com vaig fer ahir,
m’agrada la inspiració matinal,
és la meva feina la poesia
i per ella persistiré,
malgrat el fred d’hivern.
***
No ho descobrirem tard
No està descobert, ho hem de descobrir,
saltar al buit sabent que hi ha aigua,
tot i ser congelada, cristal·litzada,
trencada a l’ensopegar amb ella,
és la metàfora, tot estarà repartit,
descobrirem l’ànima de les pedres,
cristalls que ho vertebraran tot,
farem trossos petits i també grans.
No serà tard, ho farem a l’hora,
al moment que caldrà, a punt,
per tu i per mi, per la resta.
Els veig, les veig, una finestra
cap al món on ja res no desespera,
un món utòpic, si vols, una quimera.
No ho descobrirem pas tard,
tot està a un sol pas clar,
trobem dins els teus ulls
la llum que tant ens cal.
T’estimo, t’estic estimant,
no sé qui ets ni d’on véns
però m’empenys a trobar-te,
ja nua de temps i esperes,
sé que no desesperarem,
a l’horitzó fidel serem,
per damunt de tot…
…el descobriment.
Aigua cristal·lina,
cristalls com miralls,
joies als ulls de gates,
teixits fets de minerals,
no ho dubtarem mai més,
cap escletxa als dubtes,
l’oracle és a la pell,
l’encanteri màgic
encén les paraules,
som aquest moment.
(Cada descobriment).
***
Una altra poesia
La nit immensa cobreix el meu cervell,
ja vell però jove en la seva essència
vol debatre’s entre el meu jo i el teu,
cansat de maltractar-se en el passat
ara vol gaudir de les carícies negres
de la mitjanit, acompanyat per tu,
en la ment, en el record, al cor.
Una altra poesia a UNES ALTRES POESIES
es desfà entre els meus dits teclejant
i somniant que caminen pel teu cos nu,
estem molt més a prop del que creiem,
aquest 2024 serà l’any clau, l’afany
que fa tants anys que busquem, junts.
I no només serà un any per tu i per mi,
serà un any per totes les ànimes lliures,
el primer any d’una nova època poètica
però també el començament de la revolta.
Una altra poesia és possible, l’escric,
em dicta la fada-nimfa-bruixa com sempre
i ara li vull preguntar si em deixarà
i ella em respon: “si no em deixes, no”.
No ens deixarà mai, no us deixaré mai,
és tan pur el que sento per la terra
que ella em dóna tota la sort i l’àngel,
encara que no cregui en les religions
sé que hi ha un ésser de llum en mi,
en tu, en el poble, és d’ànimes enceses.
La sort l’alimentem amb encara més sort,
tots els nostres ancestres ens ajuden,
són els nostres àngels caiguts a l’infern
d’una terra que vol arribar al somni.
Aquesta altra poesia vol brindar
per totes les nits que viurem,
vol fer un brindis alliberat,
de cadenes, de més promeses,
només amb la lluna mirant-nos
i quan surt el sol, relatant-nos.
Una altra poesia quedarà escrita
i en el darrer vers: el somriure.
***
La depressió i l’eufòria
Hi ha dos pols, depressió i eufòria,
es fan extrems amb els mesos, anys,
l’equilibri és complicat però es pot,
es pot aconseguir, al cap del temps.
Tempestes, tristes, negres i salvatges,
depressió que du al pou més profund,
eufòria que et fa creure immortal,
deliris messiànics i dormir poc,
pensar que sí, que pots amb tot.
Drogues des de l’adolescència
i el peix es mossega la cua,
la malaltia i les addiccions,
les addiccions i la malaltia.
Tensió, els muscles es contrauen,
la ment es dispara i ja no para,
psiquiàtrics, centres en general,
hospitals de dia i teràpies.
Pastilles, medicació sistemàtica
d’un sistema que té el poder
de la química, lluny l’alquímia.
Però aquí nosaltres som alquimistes,
nosaltres podem acceptar la recepta
però no pretendran que els creiem.
Depressió i eufòria, incessants,
en el meu cas ja fa vuit anys
que no em veig tancat ni lligat,
faré el possible per no tornar.
Si deixo tot això escrit
és perquè arriba la nit
i recordo tantes històries
que crec que cal plasmar-les.
No sé si servirà de res a ningú
però si aquests versos t’inspiren,
per poc que sigui, jo ja sóc feliç.
***
La tendresa dins la tenebra
Hi ha besades deslliurades
quan els cossos són presos
és tendresa dins la tenebra
i són les nits il·luminades
quan el fred ja es fa glaç
però la calor ho menja tot.
Són la 01:11, pòquer d’asos
amb un jòquer, una bona mà,
el dia que hi siguem els 4
serà un dia que serà etern.
Infinits caminarem en la nit,
passejarem per aquells carrers
amb la lluna guardant espatlles,
amb la nimfa-fada-bruixa atenta
a tots els canvis que fa la vida.
Som tendresa dins la tempesta,
som la llum que ho trenca tot
perquè tot esdevingui millor.
Destruir per construir,
trencar per arreglar-ho,
fer-ho de nou, a ras,
sense censurar-nos,
no estem adoctrinant.
Les portes de la percepció
són la raó de la passió,
tan antigues com ancestrals.
Metàfores de la mar eterna
són els teus ulls brillants,
et desitjo passada la llum,
passada la foscor, l’amor.
Et desitjo passada la mort,
et desitjo allà sota l’hort,
junts farem del cel la mel.
Mel de tendresa,
verí de tenebra,
res serà com era.
***
Si ells són el número u nosaltres el zero
Els zeros som els jòquers, ho som tot,
podem ser cada número, As, K, Q o J,
si ells són l’u no són gens versàtils,
es queden amb la suposada brillantor,
hem après a ser-ho tot i no ser res,
podem estar a qualsevol lloc, sempre,
som el comodí, el 0 és rodó com el món
i el cercle, aquesta esfera és fera,
es menja la terra ja de bon matí.
Que es quedin amb l’As, som el cabàs,
allà hi reposen totes les cartes,
el pòquer i totes les escales,
han volgut el poder a tot preu,
han deixat allò més bell apart,
no s’han fixat en la bellesa
de veure la terra ben encesa,
la força del cor de diamants,
som el zero fet una espiral
tot un seguit de rodones,
formant àtoms i píxels
en la realitat virtual.
La realitat que vivim
en aquesta terra rica
és plena de zeros
com tu i com jo,
jòquers eterns.
***
Les nimfes del despertar
Les nimfes que desperten d’hora
són al mirall del “jo” jove,
el reclam de les hores velles
que s’enfilen pel meu rellotge,
pel teu, són deesses alliberades
i les diablesses mai més preses,
druïdesses, fades nues, eternes,
la llum que mai no desespera.
Totes som nimfes estrafolàries,
si abans hem sigut ànimes lliures,
si abans hem sentit la màgia endins.
Les nimfes del despertar riuen
pel plaer de trobar-nos lliures
i són més belles al mirar-les,
sense els nostres ulls escapen.
Desapareixen sense la mirada,
sense la nostra mirada alada
ja no hi són i no gaudim,
ni nosaltres ni elles.
Porta’m de la mà al paradís
on els ulls desxifren matins,
despertarem entre oasis liles,
blancs, d’ametistes i diamants.
Els núvols seran de sucre i cotó
mentre ens enlairarem enllà,
més enllà d’aquell horitzó,
ja nus de matins i nits.
Les nimfes del despertar
han portat flors als ulls,
gaudir de tot el perfum
només depèn de nosaltres.
***
1 de gener del 2024
Hem arribat aquí malgrat tot,
comencem un any nou, l’any nou
perquè aquest és l’any, principi
de tot el que ens queda a viure,
és la clau, el pany i cada porta
aquest any s’obriran els secrets
i tots els enigmes, el misteri
potser deixarà de ser-ho
i l’encanteri és farà real.
Sortilegi que desvetlla el cel,
cada infern, som tota la força,
l’amulet que duem dins el cor
serà robí de sang i eternitat,
junts farem laboratoris ocults,
clandestins arreu de la terra,
haurem de veure pedres precioses
i que esclati tota la veritat.
Realitat i veritat, lluny tot,
a prop de tu, a prop de mi,
la bellesa de cada gest,
la tendresa dins la ment,
transformant el present.
1 de gener del 2024, un altre,
no com els altres, ben diferent,
jo faré mig segle i ho celebraré
amb tu, entre tantes poesies.
Entretant, recordant el BARREJA
tornaré, per un segon, allà on era
i versaré lliurement un cop més
per ser, després de tot, lluna,
llum pàl·lida d’aquell satèl·lit,
vivint lliure als teus ulls.
El 2024 sap de l’astre
que ens estarà esperant,
desfermarem les pàgines
i volcarem les ensenyances
per caminar molt més enllà,
comença l’any clau per tots/es,
excepte per tots/es els/les altres
els/les qui res volen per nosaltres.
***
Tants terrabastalls els fan perdre
Mai no podran seguir-nos,
els fa perdre la nostra ment
i així els anirem perdent,
amb el senzill moviment
dels cossos movent-se
a un ritme que no perceben
com la velocitat del cervell,
tan vell que ja és jove i tot,
tot dóna la vota i tot torna,
tants terrabastalls els lien,
embolics a les altres poesies
perquè mai ens puguin trobar,
farem tantes claus, tants codis
que mai més ens podran ensumar
i així caminarem críptics enllà,
on només el nostre cor ens troba
com en una vella corda, saltarem
com quan érem infants i innocents
i miràvem el món amb ulls nous.
Ara tot s’ha transfigurat
però ens val la contrasenya,
ens val allò que vam aprendre
i si unim tots els codis,
tota la tendresa imantada,
tot el respecte i la calma
veurem com ells ja marxen.
Marxaran cap al forat negre,
nosaltres, com supernoves
glaçarem l’univers de nou
i ja podran buscar pedres
que el terrabastall hi és,
esta clar que els farà perdre.
Mai ens seguiran, absents estan.
***
12/01/2024
Queden pocs minuts perquè acabi
aquest dijous 12 de gener del 24,
ha sigut el renaixement més màgic,
més crepuscular, llum ben brillant,
les síl·labes es regalimen saliva
cap endins, besen amb ulls clucs.
12/01/2024. Data clau dins la història,
després d’avui ja res serà el mateix,
els resultats pel poble, ja està bé.
Les gates d’aquell far es rebel·len
com antigament, el passat i el futur
en un present que es presenta roig
com l’albada que ens veurà despertar.
Aquest dia és aquell dia assenyalat,
ja ha passat, ja ha arribat el 13
i amb ell tota la bona fortuna.
Bona sort pels dibuixants poetes,
pels alquimistes, pels artistes,
per les mestres i les mestresses,
per les dones lliures i eternes,
de les seves ensenyances, bruixeria.
Sense por fins arribar als tresors
que donaran els nostres cosses fosos,
la suor com a bé preuat i preciós,
noves pedres es faran lloc.
13/01/2024 dia de la confirmació
dels resultats per tots els poblats,
veure, viure, inventar, crear, dir,
afirmar, somniar per veure-ho realitat.
Ens veurem al llarg dels temps,
en altres cossos, altres ulls,
tenim milers d’estels on anar,
camins plens de pols còsmica,
invertirem en versos suaus,
abraçant l’essència dolça.
Esperits a la nit immensa,
som l’ocell que deixa pedres
a l’estela que fa a l’espai,
el temps pinta horitzons.
Música i orgasmes, bucle,
déjà vu constant i viu,
barreja d’alquímies,
dies marcats en roig,
del dotze al tretze
d’aquest gener del 24.
***
M’enlluerna aquest sol d’hivern
Em cega, m’enlluerna aquest sol,
em fa vibrar la seva força tan nua,
ve directe als ulls i ja no et veig
encara que passis per davant meu
l’astre és més fort que la trobada
i jo també m’encenc, no pot ser,
em crema la mirada, et crema,
sortim socarrimats a la trobada,
negres com el carbó, com petroli,
com la lluna nova de l’altre nit,
bruns com un gat d’ulls vermells,
grocs, taronges, de mil miralls.
M’enlluerna aquest sol d’hivern,
és foc a deshores, pura flama,
aquest matí du la presència
que no veig ni crec que vegi
i la cervesa a la taula embruixa
i recordo la poesia de les olives,
de com eren càmeres tridimensionals
allunyades dels ulls inquisidors.
Tot tornarà al lloc on sóc i cerco,
vull trobar-te, altre circumstància,
altre matí, altre estació, altre astre.
M’enlluerna aquest sol d’hivern
però a la primavera ens veurem.
***
Un altre matí a l’estació
Ha arribat un altre matí
a l’estació, malgrat tot,
avui és diumenge, un més,
faig un cigar i ve el tren,
no l’agafaré, ara marxarà,
amb ell aquelles ànimes
que omplien les andanes,
vaig fent camins mentals,
escrivint a aquesta hora,
m’he despertat a les cinc
i he anat a donar voltes
al poble encara adormit.
Sento l’olor a èter alcohòlic
dels joves que vénen de festa,
vull fet un cafè, el bar tancat,
vull barrejar herbes i no en tinc,
sort de la font que sacia la sed,
buscaré una cafeteria-cerveseria
que estigui oberta a aquesta hora,
aniré pels carrerons encara foscos
i obriré de bat a bat la ment,
a nous paisatges, a imatges,
tornaré a casa quan em cansi,
els errors i els encerts
faran balança a la nit,
quan tot passi,
també el tren,
el darrer,
amb la lluna.
Passen els trens
com passen estacions,
arribarà el sol
i som un més.
Una altre matí aquí
amb tot per descobrir,
torno al mateix joc
i ho aposto tot,
de nou, al negre
si surt el roig
tornaré a versar.
***
La decepció d’un matí a l’estació
No hi ha decepció si apareixes
i ara tot és més senzill i clar,
has vingut amb tota la tendresa,
amb tot l’amor i la revolta,
ets fosc com la lluna nova,
una nova aventura a l’instant
que es un dolç aconeteixement
i que es manté viu a aquest vent,
tenim milers de paratges on anar
i ens desfem en aquesta estació,
som la lluita que mai no es pensa,
la que agafa les poesies com art,
la que desferma la ira dels Déus
per desencadenar la bellesa viva,
el rellotge de la paret no diu,
no diu pas la veritat, no hi és,
no hi és el temps, tot és confús,
el temps no existeix ara mateix.
La decepció no arriba pas,
hi ha tendresa a cada pas,
el sol del matí no arriba
i el sol està ennuvolat,
però passarà aquest matí
i tot seguirà aquí mateix,
tot naixerà de nou i creixerà,
la percepció no és decepció,
he vist els teus ulls bruns
i ara tot pren un nou color.
***
Quan reconeixes el que no vols
Quan les paraules versen nues
i enlloc arriba aquella melodia
és l’hora de la foscor de dia,
de la claror a aquelles nits,
no volem despullar-nos sols
i massa vegades ho hem de fer.
Quan reconeixes el que no vols
és quan veus allò que et fa mal
i dónes tota la força a la raó
que tenen les brases enceses
després de la gran glaciació.
No tenim més present que el futur
i el passat passa de llarg, ara,
despulla de pàgines aquell llibre
i dono voltes per aquests carrers.
La vesprada anuncia noves mirades
i encenem la tendresa de paraules
que despullen just a l’entrada
de la tarda que torna a l’inici.
***
Que no ens busquin les pessigolles
Ja és massa tard per fer això,
que no busquin les pessigolles,
aturarem el ritme d’aquest món
si el que volen és agredir-nos,
insultar-nos, fer-nos més mal.
Que som tranquils, sí, dolços
però podem ser amargs, crusos,
si ens porten cap al precipici
és l’inici de la seva caiguda,
busquen brega, busquen raons
i aquí no ens troben rendits
ni amb els braços abaixats,
tenim un món per somniar.
No ens faran callar
ni muts ens aturaran,
la seva fe és cega,
no són justos,
són obtusos.
Deixeu-nos en pau,
no volem més nervis,
sou fills del terror,
no us volem al món.
No ens busqueu les pessigolles
que n’estem tips d’amenaces,
d’anar pel món vigilant-vos,
sou escòria, foteu fàstic.
Deixo la ràbia als versos,
m’encenc per no veure-us,
prefereixo el meu foc,
incendiant-me però viu
que deixar-ho passar…
que callar i no reaccionar.
No busqueu les pessigolles
que riurem tant que patireu.
***
Per la vida seguim lluitant
Seguirem lluitant per la vida,
per l’existència seguim batallant,
prenent la tendresa amb les mans
mentre amb la boca encenem el bes,
un petó que durarà segles molls,
reviscolant des de les penombres
per renéixer a la llum més pura,
la més dolça, de la besada eterna.
Per la vida, per ser lluny la mort,
que ens agafi de vells, eternitat,
poesia infinita la que escriurem,
el darrer vers serà com el primer,
“tantes terres de portes tortes”
i tornarem, entretant, a la barreja,
l’origen de la vida dins l’ampolla,
el vidre a la finestra, la porta
de fusta vella i de càntic antic,
perquè lluitem per l’existència
com ho fa una mare pel seu cadell,
ferotgement, pur cor, entranyes,
mai estranyes a aquestes alçades,
gaudint de la lluita per seguir,
per viure lliurement, al cim.
Al cim del coneixement valent
que no entén de renúncies,
per la vida seguim lluitant.
***
02/02/2024
La lluna alimenta aquest dos,
tots dos hem descobert el sol,
el nou sol, dins aquest matí
prenyat de la màgia de l’ahir,
tornarem demà i en serem tres,
sempre atents als canvis bruns
que entonen els núvols grisos
quan l’astre de foc s’amaga
i no vol sortir a veure’ns.
02/02/2024, un dia que encaixa
amb tantes poesies abans donades
a unes fades que ens traspassen
més enllà del cos i de la ment.
Tot és pur sentiment ardent,
foc roent i ben roig, ferm,
somniant i ben atent al vent.
Tornarem algun dia al pas
que ens dóna la passejada
per ports llunyans i antics
i versarem estimant-nos,
lliures en el darrer combat.
Dos del dos, dos del dos,
ara tot torna a l’inici astut,
aquell que donava el sol bru
per uns núvols grisos i purs,
aquells que m’acompanyen nus
en el trajecte d’aquest tren,
trenant dubtes i certeses.
Les cireres de l’arbre
les portes a les orelles
i la bellesa del cabells
juga amb els meus instints.
02/02/2024, tot ja s’alça.
***
Ara que el sol ja vol sortir
Ara que el sol arriba i vol sortir
farem dreceres dins aquest matí nu
per vestir-lo de la millor manera,
però espera, esperem, que s’alça
i es calça per sortir a caminar,
el seguiré, no hi ha més a fer,
si vols vine i el seguim junts,
fent noves sendes fins que marxi,
fins que es pongui aquest jorn…
…i xerrarem del que voldrem…
No hi ha multitud sense tu
ni hi ha soledat sense mi,
el camí del sol ara il·lumina,
ens mostra les mines de ferro,
tot el que va quedar al passat,
serem cada mineral escampat.
Ara que el sol ja vol sortir
comença la batalla eterna
i acaba la lluita infinita,
de segles, iniciem nova era.
El nostre destí no depèn del matí
ni de les passes que farem avui,
més aviat depèn del darrer dia
i per ell lluitem fins l’eternitat
sabent que l’espiral no ens deixarà
i així seguim des del final a l’inici
donant tota la força al futur dolç
que ara ja vol ser present de mel.
El sucre fa més dolç el vol del sol
i a l’horitzó l’astre és ben roig,
passaran dues hores i serà grog,
amb tonalitats taronges. Al blau.
Blau d’un cel que ens empara,
porta cap un desig de matinades
quan ho vèiem tot negre, què farem?
Potser millor deixem passar el vent
i que el temps vingui amb nosaltres
de la mà, caminant cap a la sorra
que ja és d’or i vol donar-lo a tots.
***
El cafè de la tarda
A primera hora de la tarda
faig un cafè tallat amb llet,
hi poso un xic de sucre, no més,
remeno amb la cullereta i la deixo
al plat blanc com la lluna amagada
mentre somnio en una nit amb tu,
en una estona aniré a buscar herba,
fumar-la amb tu és seguir somniant
i de moment embolico un altre cigar
mentre el moment oníric continua
i et vull imaginar del tot nua,
caminant pel poble, dos salvatges,
creant-nos lliures, malgrat tot.
Tornaré a besar els teus llavis,
els que petonejo quan t’imagino,
lluny de les normes dels homes,
ben a prop de la màgia de bruixes
que es pentinen al ritme lunar,
la força de la rodona blanca,
pàlida, es fa notar i no es veu,
però exerceix tota la seva força.
M’agrada inspirar-me amb ella,
amb tu, desfets tots els versos,
del primer al darrer, dansant
un ball antic com aquesta nit,
aquesta nit que ve, estimant-nos.
El cafè de la tarda tot ho desperta,
també les meves ganes de sentir-te,
seguint en el trànsit cap on ets tu
que ara t’imagines com el satèl·lit
fent del sol que encara hi és un tot,
besant-me el front com tu ho feies
al imaginar-te en un passat que creem.
No et buscaré si no et trobo
i et trobaré al no buscar-te,
per més que faig plans no et veig,
potser quan deixi de fer-ne seré,
malgrat tot, l’ombra que ens cal.
Cafè de la tarda i forma de trobar-se,
ho he intentat tantíssimes vegades
que ara ja no puc creure-hi…
…però tot i així et sento,
fent glops amb mi al tallat,
els teus llavis roents i sort,
sort que encara puc imaginar,
creure per crear, crear per veure.
***
L’ou dels minerals
Amb la forma d’un ou, el motlle
serà introduït a la màquina
i del templat al foc, al glaç,
en qüestió d’unes mil·lèsimes
s’ha produït el que tardà segles,
ara és el moment del cant eufòric,
traiem l’ou del motlle i sorpresa
-relativa- tot és de colors vius,
lluents, llampants, de minerals.
Abans d’introduir el motlle
el vam omplir de fluids del cos,
del cos de mamífers, extraient-los
i ara aquest ou reflecteix victòria,
èxit i resultats de tants anys.
Incansables hem seguit els versos
que ens dictaven sàvies druïdesses
que venien a la nostra oïda, genial
el fet de poder resseguir el verb,
el vers, cada canvi concís, l’encís.
Ara l’ou és la primera prova,
aconseguirem gaudir d’aquest fet
malgrat les cares d’incredulitat,
malgrat el desgast i tota la tralla,
la trama i tants instants crus.
Ho hem realitzat, el llarg somni,
aconseguirem, un a un, cadascun,
cada pedra que preciosa es mostra.
Com en aquell vell poema:
“som on som gràcies al sol”.
***
El cel està cremat
L’infern glaçat, el cel cremat,
són nous temps pels temples
i tot allò que vam aprendre
de poc serveix ara mateix,
no n’hi ha prou en saber
doncs cal anar més enllà.
Deixar-nos du per la intuïció,
sempre lluny del pou, el suïcidi,
no volem saltar, no volem caure,
ni al cel ni a l’infern, foc, glaç,
tan és, foc o gel no donen felicitat
si no estem vius i gaudim del pas.
Aire, terra, flames i glaçades,
aigua, mars, oceans, rius, gorgs,
les sirenes i les dones d’aigua
estan ansioses per tornar-nos
a un món de fantasies nues
on naixem i mai no morirem.
Em dones foc, encenc la nit,
embolicada en paper delicat,
fràgil però fort, blanc i pur,
ràpidament es crema el tabac,
es consumeix, combustió lenta.
Es crema el cel, l’aire, el vent,
es crema la imaginació, sensació
d’enlairament, fum que emergeix,
lent, cap als núvols, es formen.
Tenim la terra als peus, al cap,
tenim la certesa de la soledat
quan més estimem la nit oculta.
De dia trobem la mateixa mirada,
cada dada, cada data, cada acte,
exacte, la llum torna allà on era,
la lluna pàl·lida resta intacte,
immòbil, nua i després bruna,
nova i astuta, com la bruixa.
El cel està cremat, infern sec,
glaçat, humits aquests llavis,
rojos de passió, de sang-robí,
m’encenc i et trobo, nua de tot.
***
No em crec res
Del que penso sobre mi,
del que diuen de mi…
…no em crec res.
No em crec res d’allò escrit
si abans no fa un crit la nit,
si abans no aprenem de l’ombra,
de la foscor més absoluta,
així em mantinc, no em crec…
…res, és molt millor així,
mirar-ho tot del revés,
si ho tenien del dret
hem de donar-li la volta
i fer que allò que crèiem
deixi de tenir importància.
És millor no creure’s res,
passar milles sene mirar,
a un cantó, a l’altre,
només amb els ulls muts,
amb les oïdes sense tacte,
amb la boca sense olor,
amb el nas sense gust.
Només la cara oculta de l’ull
ens pot mostrar allò invisible,
el món de les ànimes i esperits
que s’encenen al crit de la nit.
No em crec res de cap vers,
no em crec qui seré després,
ni com volen catalogar-me.
No em crec res de res,
ni al meu jo al mirall,
ni si empro verd o verb
per definir el bosc fosc.
Anima’t, anima’m l’ànima
i no ens creurem res més,
dansarem amb peus de plom
i assolirem sense prometre.
No em crec res, ho creo.
***
Pintades a murs i trens
Hem deixat la nostra marca a parets
i als murs de pobles i de ciutats,
han deixat les firmes pels trens,
tot assenyala el camí que faré,
signes i símbols, de tot colors,
brillants i opacs, negres, blancs,
lluents i erràtics, també màgics
els traços forts i els febles,
les ensenyances de carrers folls,
de carrerons foscos de lluna nova.
Hem pintat núvols amb aquarel·les,
amb esprais finals i començaments,
portes dimensionals a altres llocs,
amb rotuladors permanents al WC,
ja de jove, reivindicant-ho tot,
allò just, allò que li cal al món.
Independència de pobles i llengües,
internacionalistes fins a la mort.
Anarquia i la mort dels feixismes,
no cedim, a la terra li cal llibertat.
***
La lluita que mai no es pensa
La lluita no serà eterna, vencerem,
vers a vers anirem cap a la victòria,
estem cansats de derrota i d’escòria,
la història és nostra, ens tenim.
Mina a mina, construint el fons
a la superfície d’aquesta obra,
de l’obra que obrem anant fent,
anant fent racons de minerals,
minant la terra, controlant.
Control de mines prohibides
per uns ulls que no veuran
tants canvis com hi hauran
a un món de dol, patint.
Encendrem els llums
a galeries del subsòl
molt a prop del sol,
damunt de la sorra
alquímica de cala.
Lluita i determinació,
sense Estat ni nació,
països alliberats
sense fronteres.
Llengües àcrates,
sempre defensades,
cultura a resguardar,
restes de lluita antiga.
Restes eternes, no moren,
com lluita que no es pensa,
la que guardem a la ment,
pur sentiment, puresa…
…que ve de l’entranya.
No serem mai estranys
al bany de tendreses,
juntes, més fortes,
nimfa, fada, bruixa,
xamans i druïdesses,
entenent-nos, plenes.
Lluitem i no aturaran
la màgia, des de dins,
canviarem el rumb.
***
Perla negra, pupil·la encesa
Com un ou de serp obscur,
brillant, al cel ennegrit,
hi ha una perla ben negra,
pupil·la encesa en flames.
Avui comença una nova era,
primera lluna nova de l’any
que anuncia canvis intensos,
la terra rebrotarà endins.
Tiges verdes, rosada lluent,
flors delicades de primavera,
plourà com fa temps que no fa,
el so, el to, sintonia onírica,
encendrà els ulls tan foscos.
Gats negres de bona sort
ens diran on era l’inici,
perquè els miralls trencats,
perquè anar per sota l’escala,
perquè adorem el número 13…
…tot té una raó de ser
i si no la inventarem,
creurem per a crear
i crearem per veure-ho.
Res serà més senzill
que el pas que farem,
junts ho assolirem,
ens estimem,
ens estimarem.
Cossos bruns sota el sol,
perla negra als teus ulls,
tornarà l’estiu i sentirem,
entre els marges, la màgia,
res podran amb tants canvis,
doncs seguirem la revolució.
***
Ésser de pols estel·lar
Cos de fada, reflex de diamants,
ésser de pols estel·lar sense fi,
el teu cos s’estén enllà del núvol,
enllà de l’univers, de tot allò cert,
de l’infinit, ets eterna lluna bruna.
Un espiral dins de la lunar visió,
cos de nimfa, cos de bruixa, xaman,
tens tot allò que ara em cal.
No t’aturis mai, no m’aturaré,
dicta’m impúdica a cau d’orella,
tu saps com fer-ho, ets druïdessa.
Barreges el calder amb saviesa,
la teva ofrena és de segles,
antics, nous, futurs, eterns.
Ésser de pols d’estels,
guarint-me les senyals,
guarint-me del temps,
ets flor d’hivern,
un sol quan crema,
una lluna que s’amaga,
tímida, ho ets tot per mi.
***
La veu dels qui mai hem tingut veu
Veu oculta al llarg dels segles,
la del poble que mai serà sotmès,
per més cadenes, presons i Estats,
és la veu d’ametistes i diamants,
farcits els ous de cabres boges,
rock’n’roll allà, aquí, sempre,
la veu mai no l’ofeguen, no mai,
mai no ho faran, és un amulet,
la renaixença i canvi social,
des de l’arrel fins a la fi,
fins a la fi d’aquest sistema,
som la llum quan tot és obscur
i l’ombra quan fa massa sol,
serem per sempre purs, ocults,
sentint endins la nostra veu.
No hem tingut mai aquesta veu,
la nostra, ens han volgut muts,
a una gàbia de cristall trencat,
un mirall de realitat fragmentada,
sense o amb barrots, amb reixes,
sempre, excepte als prats oberts,
la mar immensa i aquella estació
que res no la va limitar mai,
en ella seguiré, renaixeré,
el tren m’espera, és la veu…
,,,de tantes i de tants…
al llarg dels segles, i ara.
***
Catalunya mai no s’allunya
Als ulls de la lluna no s’allunya
la Catalunya que duem als ulls,
és terra de contrast i de tast,
gaudim de gustos mai provats,
el verd del verb, bosc fosc,
l’aigua cristal·lina i negra,
cales paradisíaques i pures,
costes braves i costes blaves,
maresmes i deltes, monts i rieres,
muntanyes nevades i sembrats daurats,
immigració i migració, barreja cultural,
ningú és nouvingut, tots som de la terra,
naixem on naixem, vinguem d’allà on sigui,
Catalunya acull la tendresa dels ulls,
no s’allunya al mirall i, del reflex,
neixen noves mirades sinceres, plenes,
que mai marxi aquest poble, les ànsies,
el neguit per a ser alliberat, sempre,
per no dependre de cap Estat, no ser-ho,
no volem fronteres, volem cultura viva,
cap sentència més, dolçor de cor en cor,
no s’allunyarà mai aquesta manera de ser,
aguantant la pressió més enllà de tot.
Dolços som i dolços serem,
ens mirarem la terra eterns,
salats, a voltes, i picants,
amargs com el glop de cervesa,
fum espès d’una maria verge,
il·luminant-nos la imatge,
la visió d’una terra lliure,
plena com un colom ben blanc,
de pau, no volem més guerres.
Rierols, rius, gorgues, gorgs,
llacs, pantans, ermites, dòlmens,
bruixes, bruixots, nimfes, follets,
tota la màgia a terra d’alquímies,
Catalunya lluita per ser màgica
en un món on és perseguida.
No ploris, terra, arribarem,
arribarem a besar les ones,
el somni, el farem tangible,
materialitzarem allò oníric.
No serem mai aquells qui érem,
no serem mai aquells qui serem,
no som pas aquests que som,
no som res i ho som tot,
com aquesta terra trista,
alegre quan pren els fruits,
ara ens toca a nosaltres ser,
després de tot, allò que no som.
Paradoxalment viurem essent llum,
ombra, blanc i negre, complerts,
buits, els hemisferis del cervell,
no som, no serem, només viurem
just abans de morir, cent anys,
centenaris volem ser, i si no…
…mudarem la pell molt abans,
potser mig segle és suficient,
si no haurien pogut ser 27 anys…
…com els del club, vivint intensos,
vida d’excessos, la terra no ho entén,
però també té turbulències com nosaltres,
en fi, res de tot això té importància ara,
miro el terreny, miro aquesta comarca,
emmarcada en un país que vol ser lliure
i em miro a mi, tinc el mateix desig,
llibertat absoluta per ser amb ella,
mai no s’allunya Catalunya, jo tampoc.
***
Roda la llum dins la ment
Tot són àtoms lumínics
en la matèria tan grisa,
tot és foscor si ens cal,
tot són ombres si la llum
ens envaeix sense voler-ho.
Tot és reflex, dins, fora,
tot és eteri en el cosmos,
som el cos i cada segon,
som l’eternitat estel·lar,
una guspira de pols unida
a les lleis universals.
Univers estable no fa mal,
la inestabilitat agredeix
a un cervell cansat i trist
si abans no fem les paus
amb nosaltres mateixos.
Roda la llum dins la ment,
el sentiment és present,
latent i ressorgeix
de la cendra molla
per ser vol sincer
més enllà de l’olla.
Més enllà de l’olla,
grills bramen nits
i ens endormisquem
per marges de camins
mentre el pensament
guareix les ferides.
Sort de la llum,
sort de l’ombra,
som on seríem
si la fortuna,
vella fada bruna,
fos deessa altre cop.
I un cop més vencem,
no hem de témer res,
roden llums i daus,
joc antic i xamànic,
anàrquic, caos i ordre
de les constel·lacions
que marquen cada canvi.
I canviem com les busques
d’un rellotge que va lent,
hi ha temps per tot a la ment,
el lament és dolència psíquica,
emocional, sentimental, és tot.
Però ara dóna aixopluc d’amor,
la tendresa, alegria i passió,
vull deixar-me du per tot això
i trobar sota les teves faldilles
la roda de llum dels pensaments.
Dels pensaments més humits,
de la luxúria dolça i salada,
de les besades eternes roges,
de melmelada a la comissura,
d’estels de diamants endins,
ametista al darrer gemec,
fins arribar altre vegada…
…i així eternament,
així a contracorrent.
Roda de llum dins la ment,
recordar-te és un pas més,
m’encens encara ara, molt,
ets el desig d’hores liles,
el teu cabell, el teu somriure.
***
Esperant el mig segle
Vaig fent esperant-lo,
esperant el mig segle,
vaig tramant i versant,
vaig assolint camins
que em duen aquí,
aquí on sóc, amb tu.
La traïció no ens val,
ja hi ha masses mentides,
ja hem caigut molts cops,
ens han fet massa mal.
Si tot va bé mig segle,
si tot va bé mig més,
sinó hauré deixat
les poesies aquí.
No és molt,
no és poc,
és el que és,
vers rere vers.
Idees, descobriments,
alquímies i màgies,
bruixes i bruixots.
No tot està inventat,
tot a la mirada del gat,
del més negre, bona sort.
El rellotge es va desfent,
el temps m’ho ha donat tot
i també m’ho ha pres tot.
Espero el mig segle
per celebrar la vida
que encara ara viu,
lluny de la mort.
Llum abans, llum després,
abans de néixer, al morir,
som nexes lumínics i vius.
Espero mig segle més,
espero aquest juliol,
al 2024 tot és cert,
és l’any clau.
Arribarà el llibre,
jo desapareixeré
després de 50 poemes,
“des de l’altre barri”
a “unes altres poesies”
hi ha una connexió,
després MIG SEGLE,
poemari biogràfic,
però ara esperaré.
Dóna’m la mà, l’ala,
fem el pas, el vol,
et dono el que sóc,
poesia i alquímia,
per si véns,
per si vols,
tenim la sort.
***
Tot tornarà a ser màgic
Malgrat ara ho veiem tot fosc
després tornarà tota la màgia,
només voldrem l’ombra si ens cal,
però escollint, mai més imposada,
si podem gaudir de tota la llum
sabrem que mereixem sentir-la,
que és la dolçor que ens cal,
la mel lumínica i energètica,
alimentació per l’ànima suau,
ferotge, roent, encesa, de foc,
doncs la màgia ja ho té això.
Si només veiem foscor al cor
potser al fons hi ha un llumí
capaç d’encendre tot el cos,
la passió és bàsica, útil,
dóna flama, dóna calor, foc.
Tot tornarà a ser màgic,
increïble pels sentits,
tard o d’hora serem al llit,
serem la nit, els colors vius,
la màgia multicolor i cada cor.
Desferma el trànsit tan nu,
que no ens abandoni la calma,
tot tornarà a ser màgic amb tu
i també en l’absoluta solitud.
Depèn de nosaltres l’enigma,
som amulet per la terra lliure,
enigmàtica, que ara ens mira.
***
Desafiant la física
La nostra pell desafia la física,
com la nostra sang, també la ment,
ens estenem més enllà del cos…
…de la nit, del matí, la tarda,
som cosmos i no tenim cap límit,
gaudirem del camí que vam començar
i guarirem les ferides ben endins
amb el temps que no té fronteres
ni barreres, res, és etern…
…desafiant la física quàntica,
tot allò creat per l’ésser humà,
tots els tractats, totes les lleis.
Desafiant la física ara et veig,
que camines pel poble sense carrers
ni places, ni cases, mar ni muntanya.
Som l’alquímia abans que la química
doncs som l’origen i no el succedani,
som cada succés i no pas la calma,
som el fet, l’acte, no pas la pausa.
Desafiant la física som més forts,
giravoltem l’espai com si res,
som l’espai quan no hi ha més,
buit absolut quan hi ha de tot.
Desafio la física sense trampes,
sense rampes, amb les trames
per aconseguir allò complicat,
el més difícil, allò que cal.
Desafiant la física el món s’alça,
no hi ha més destí pels passos
que el que tu i jo ara creem.
***
Astral i ancestral
Aquest viatge és astral, ancestral,
em moc entre paràmetres ben ocults,
nocturns, són les dotze de la nit,
l’amic es mou amb mi, lluna plena,
els carrers solitaris, hi ha joves,
hem sortit de la terrassa, fum…
…i rialles, els ulls enrampats
per la bellesa d’aquella fada…
…milers de llamps a la mirada.
Astral i ancestral és aquest ball,
els núvols grisos i blancs, senyals,
senyals del nostre pas per la terra,
a l’hora bruixa tot això es dibuixa,
som llum, som ombra, allò que manca.
No tenim Déus, no tenim ni diables,
ying-yang, pols oposats, equilibri,
no tenim paraules, nombres ni dades,
no tenim coordenades, brúixola,
per no tenir no tenim cap ni cos,
som aire, som vent, som transparents.
Ancestrals com els avantpassats
ens movem per avingudes a soles,
encenem els cigars del comiat,
ens abracem mentre mira la lluna
i les nimfes, fades i bruixes
van apareixent entre carrerons.
Ancestral i astral la dansa
dels nostres cossos cansats,
tenim tot un món a travessar,
una vida per viure, un univers.
Vers a vers encens cada cel,
ets bruixot, encens el verd,
pols màgica blanca enlaira
les ànsies i cada estel.
Estrelles al firmament,
no crec en cap religió,
prefereixo cada racó
d’un poble miner,
d’un poble mariner,
del constant despertar,
lluitant som més forts,
sense misses ni capellans,
sense Església, només llum
d’aquella que mai no es veu
i és la més reveladora.
Astral i ancestral la nit,
astral i ancestral el ball,
astral i ancestral l’instant,
tot canvia quan fem cada pas.
***
Un joc dels antics
És un repte pels sentits
aquest joc dels antics,
es desfà a cada renúncia,
ara m’aturo, no vull seguir,
amb tu aquí als meus llavis
entenc que això serà etern,
la màgia de l’amor és joc,
infinita partida de passió,
d’acció i mai renunciarem,
encara que es desfaci tot
seguiré cercant la besada.
La teva saliva amb la meva
fa quars de lluna tendra,
cristall com mirall blanc,
l’esperma és vida joiosa,
esperant la teva ametista,
sempre resseguint l’alquímia,
la química és darrer engany.
Joc dels antics amb tu,
m’agrada sentir-te endins,
som on som gràcies al sol,
a l’aigua, a l’aire, la terra,
els elements són com un repte
per uns sentits abans adormits
i ara desperts, gaudint al màxim.
Les cançons antigues, les noves,
totes les sintonies, les notes,
em tornen al racó on vam jugar,
ja d’infants, al carrer trencat,
divisió de camins que caminàvem
per fer-nos adolescents eterns.
Un joc dels antics ser joves
per sempre, des de sempre,
amb tu una llepolia més,
un núvol de sucre, de mel,
amb el sol darrera, mirant:
El sexe i el descobriment,
joc antic pels sentits,
ara desperts i ben vius,
esperarem el bes al bes,
l’energia del sexe convers.
No som home, no som dona,
som l’enigma de les hores
que dóna aquest temps mort
mentre espero sentir-te forta
i cada vegada serem més forts.
***
Entendre el món
Entendre el món, l’amor,
l’odi, la passió, l’horror,
sentir la força de la natura,
dels animals, les espècies,
l’essència de les flors,
del mar, rierols, pujols,
muntanyes, comarca i pont,
ports, albades roges, nius,
ocells i branques, poesies,
unes altres, versades lliures.
Tot són instants ben vius,
la mort arribarà molt tard,
no em de témer, només sentir,
si patim que vingui la llum,
temps millors, entendre món,
minuts i segons, anys i segles,
tot allò que la Humanitat fa,
ha fet i farà, llarga vida
a un somriure, per viure.
Entendre el món és entendre’s,
no sempre però, de vegades,
entendre el món és gaudir,
és patir, és veure’t a tu,
a mi, en un constant camí,
germans i germanes lliures,
mai presos, mai més preses,
ens desfarem de les cadenes,
estem a un pas de ser pols,
de ser cendres, de ser tomba,
a un pas que durarà molts anys,
si tot va bé, si res no falla.
Ara mira’m, digue’m què veus,
ara guaita, digue’m què veus
més enllà de l’escull del port
hi ha barques de tots els colors,
pren el teu, t’espero a l’horitzó,
allà no hi ha blanc ni color negre,
tot serà com nosaltres voldrem.
Per entendre el món cal ser forts,
per entendre el món cal ser dolços,
per saber que amaga aquesta terra
ens caldrà la llibertat en el vol,
salvatges engendrarem altres nius,
altres llocs on anar a parar,
entendre el món és estimar.
***
El 13 està ple de bona sort
Per qui ho cregui, ho senti,
el número 13 dóna bona sort,
està ple de fortuna, tot d’una,
quan menys ho esperes, encertes.
Com quan es creua un gat negre
al pas que fem per aquest poble
ple de contrastos i miralls
trencats, tots reflectits
mirall de diamants
esmicolats, ratllats.
Tot pot ser a la inversa,
el cert: tot està capgirat.
Ens van ensenyar a odiar,
a barallar-nos, ferir-nos,
sistema ple d’anomalies.
La família, amics, escola,
reductes, aixopluc, amor
que ens dóna bona sort.
No hi ha volta de full,
hi ha coses transparents,
afluents de rius encesos,
perversos, nexes complexes.
Però tot és més senzill
si creiem en nosaltres
i hi creiem, estimem
la nostra manera de ser
per no oblidar d’on venim.
Un tros de sort nu
baixant les escales,
pujant-les, tan és,
arribant a l’As,
ara ja és al cabàs,
el sac no el lliguem
que vessi per tothom,
excepte pels altres,
per ells: mala sort.
El combat continua,
és l’eterna lluita,
poble contra reis,
contra l’Estat,
contra el sistema.
Tornarem a l’inici,
el 13 dóna la màgia,
passades les hores,
passats els mesos,
sempre queda el 13.
Hem de capgirar les dades,
hem de canviar les dates,
res és etern, tot ho és,
no ens atura la màgia,
al contrari, ens empeny.
El 13 està ple de bona sort.
***
No oblido allò que he escrit
No oblido tot allò que he escrit,
és un crit que es repeteix, endins,
em dóna tota la màgia pels sentits,
allò que vaig versar ara ve a mi,
són les paraules de la nimfa dolça,
de la fada imaginada, de la bruixa,
fent encanteris de tots els colors,
un misteri oníric gravat a foc,
les paraules que vaig escriure
són l’aixopluc on vull viure.
Les teves paraules, la teulada,
les síl·labes són l’entrada
i els verbs el verd de l’arbre
que espera a la porta, fruiter
i dels fruits, mots rebuscats.
Els articles, el teu cos nu,
donen pas a vocals, consonants
que són el vestit que et poses
i no m’oblido del que he escrit,
és més, és repetitiu l’imperatiu
i prefereixo la memòria a l’oblit,
segueixo cada vers per vestir-me
quan surto de nit, als somnis,
o danso despullat de poesies.
Prefereixo néixer creient
que sempre seguiré creixent,
amb tu de la mà, per sempre,
gaudint de cada ferida,
gaudint d’aquesta vida.
I si és efímera la trobada,
si no dura més de dos dies,
que sigui per sempre el bes,
l’amor, el desamor, tot…
…que sigui eterna la vida.
Però mai oblidaré el que vaig dir,
quan ho vaig dir, perquè ho vaig fer,
doncs tenen importància les poesies,
són feina i eina, són ofici i hospici,
la veritable raó de seguir viu.
Sense els poemes no viuria,
mort restaria, no gaudiria,
sense els teus ulls dormiria
un son de segles sense desig.
Escric per recordar, per ser,
deixa’m ser dins la imaginació
de la teva ment, feta cançó,
som on som gràcies als dos,
si llegeixes i jo escric,
si escrius i jo llegeixo,
no oblidarem tant d’amor
i si arriba el desamor…
…llencem l’ànima al foc.
***
La força d’un interior tort
Tenim la força d’un interior tort,
ens movem com mou la sang el cos,
l’interior com a ànimes tèrboles
s’obre a la llum que tant anhelem.
Dins, la dolçor de cada acte neix,
la tendresa és trobar-se tot nus
de les neurones que ens vesteixen
els pensaments per ser expressats.
Ens volem fer entendre dialogant
i nosaltres mateixos ens preguntem
i ens responem, tenim milers d’idees.
De vegades totes al mateix moment,
d’altres ens deixen viure tranquils
mentre tenim espai entre diàlegs.
La força d’un interior forjat
a base de treballar-nos molt
ara s’entén amb allò ancestral
que dóna més espai a la ment.
Força, lluita, raó, acció,
tot comença amb la cançó,
aquesta del nostre interior
que tot i tort és entenedor.
Pols oposats a la mateixa qüestió,
la veritat dorm dins el nostre cos.
***
Penúltima
Aviat acabaran “unes altres poesies”
i m’encenc en aquest matí matiner,
en aquest poble miner i mariner,
deixant els somnis per tornar-hi,
no falta l’aire, l’alè ni l’anhel,
després de “l’última” poesia vindrà,
amb rumb i destinació, el “mig segle”,
un poemari per celebrar els 50 anys,
hi haurà un poema per cada llibre fet,
la resta seran sobre els temes tractats.
Aquesta poesia que escric és avantsala,
“la penúltima”, “des de l’altre barri”,
l’anterior poemari, va posar les bases,
50 x 2, un conjunt que ara pren la força,
la forma, dins un “tot” que serà fos,
aviat, “l’última” serà pany i forrellat.
Tancar una etapa, una altra època,
amb tu de la mà, com hem fet sempre,
amb tu llegint-me, t’estic agraït.
Una volta més al sol, al juliol,
queden 5 mesos per tornar-hi,
espero trobar-t’hi, sentir-te,
de moment ho deixo aquí mateix.
***
L’última
Aquí acaben “unes altres poesies”,
ja queda menys pel “mig segle”…
…si l’anterior poema parlava
de com serà el nou poemari…
aquests versos volen ser comiat,
al juliol ens tornarem a trobar.
Molts mots, moltes paraules deixades
per les cantonades de les pàgines,
pels marges, sense límit ni lleis,
aquesta història comença en tu.
Comença en mi, en tots nosaltres,
esperits que percebem i naixem
entre el verb i el verd del bosc,
de les ones marines, dels ulls.
“La darrera poesia” és molt breu,
el món que deixa darrera ja és teu.
***
