No queden més instants que els de cada pas
Evidentment cada pas encén la realitat
i la mentida i la veritat no diuen res
només el rellotge de sorra fa el temps
els deserts i el vidre de cada mirada,
de gel, el glaç, ulls de mar congelat
síntoma de viure amb el diable a dins,
de fumar herbes verdes de fum intens
que fa perdre de vista la seva cara,
com a la boira de la selva salvatge,
com en els cims de les muntanyes,
fades enamorades, blaves i morades,
bruixes i bruixots tancant i obrint
les portes entre passat i futur,
tenen les boles de cristall,
ulls a tot arreu on mirem,
el nostre tacte, cada pacte,
amb les diablesses i diables
mentrestant no queden instants,
només aquells que fem a cada pas.
***
La mort d’una etapa fa néixer una nova època
Mentrestant, naixerà la nova època poètica
intentaré posar paraules, seran versos,
un seguit de neguits que omplen el cap,
inquietuds que esguardo endins, massa,
origen i també el final, estem just al mig.
Al mig d’una senda, així em veig ara, encara
potser el moment és aquest, l’instant esperat
i, fixa’t, al novembre naixerà un o un altre llibre
sigui quin sigui veurà la llum una nova etapa,
tant si els somnis són realitzats com si no,
si les metàfores eren errònies donaré la cara.
No surt cara la momentània forma del somrís
no entén de preus, de mercat, de comerç,
és un somriure per aquell qui no viu ni sent,
la mort d’una etapa fa néixer una nova època
i l’alegria envaeix tot el meu cap, el meu ser.
La foscor del món, la foscor de l’ambició,
contrasta amb els qui volem el repartiment
de la riquesa i de tots els privilegis, tots,
fins que ja no n’hi hagin, compartint-nos,
no pot ser que hi hagi misèria i tantes guerres,
hi haurà un dia nou, empenyem-lo amb força,
tombem cada estaca, encara n’hi ha masses.
Morir per néixer de nou, de la primera barreja
fins al darrer sospir, ho saps, això no és tot.
Podríem riure enlloc de viure
Viure ha quedat en un segon pla,
podríem riure enlloc de viure,
rialles en lloc de batalles, aire,
llum, sentit i color, il·lusió viva,
somriures enlloc de plors, vida plena,
riure és viure quan no morim ni plorem,
de tant en tant una llàgrima vindrà, sola,
voldrà ser l’essència de tot el que sentim
però no serà la vida del riure, el riu ple,
un estany estrany en un tram transitori
farà de la bogeria transitòria
el primer pas per riure sempre,
com si això es pogués fer
sense no morir en l’intent.
Podríem riure enlloc de viure
i així anar deixat els llavis
rojos i salvatges, bojos de foc,
com l’ombra d’una llum de lluna,
com un llop solitari a un bosc fosc,
obscuritat que torna dins del nostre cap
com records mal resolts per la memòria,
voltes i més voltes a la història,
histèrics per la mètrica mal encesa,
pel cor sense sang i la sang sense somnis,
sense besades, sense circular pels llavis.
Riure enlloc de viure, viure enlloc del plor,
gaudir, estats de llibertat plena, alterats,
calmats, tot excepte la ferida, a un nou dia.
***
Dues calaveres de cabra i un diàleg
Dialoguen les dues calaveres, cabres mortes,
després de tota una existència saben viure
d’allò que han deixat al llarg dels versos
i fan un recompte de tantes experiències
que han viscut juntes, la cara i la creu,
l’hemisferi nord i el sud, blanc i negre,
lila i blanc, simbiosi justa en el diàleg,
parlen d’un món que ja ho hi és, enlloc,
des d’on són fan balanç del pas per la terra.
Dues calaveres de cabra i un diàleg,
antics pensaments que vénen a trobar-nos,
ja nus, desfent el nus, caient al buit,
un penya-segat sembla aquesta mort,
sense fons, sense final, immens, eternes
salten com només ho fan els cabrons,
tenen raons per recordar els llibres,
són com el diable i l’àngel, dialogant,
trobant a cada paraula motius per viure
dins una mort d’on aviat renaixeran.
Dues cabres dialoguen a una altra dimensió,
després de tot encara volen acció, reacció,
i es presenten a tu en forma de vers lliure
com lliure és el traç i cada veu, cada besada.
***
Declino la copa, s’aboca el líquid, tot flueix
Estic a un sol pas de conèixer-te,
mentre espero declino la copa,
surt el líquid que l’omplirà,
cervesa fresca que s’intruirà
intueixo que després vindràs,
que seuràs i xerrarem de tot,
de tot i més, sense deixar res,
absolutament res de res per després,
quan acabem de fer l’amor tot serà cert,
com els versos, el matí, la tarda, l’espera,
tot tindrà el color de les més belles idees,
declinaràs la copa, s’abocarà el líquid, fluirà
la manera que tenim de mirar-nos sense mirar,
la forma quasi muda de dir-nos les coses,
aquest gust amarg i la veritat al cos,
aquest tacte de carn interior, el cor,
escoltarem el cant dels ocells de nou,
després de tant de temps sense natura,
sentint la remor de les ones ben endins,
somniant en un món on el malson és general,
amb tendresa mútua on l’odi és generalitzat.
***
Les metàfores errònies no existeixen
No existeixen les metàfores errònies,
totes tenen el seu sentit a les portes
les de la percepció, les de la unió,
unint dos mons que semblarien dispars,
el de la consciència i el de la inconsciència,
tot s’allunya de la ciència, és essència,
essència de somnis, de somniar desperts.
Les metàfores errònies no ho són,
no són ni falses ni hi ha error
doncs no serien figures retòriques,
serien versos sense dobles sentits,
sense el joc de les paraules, res,
potser per això la bellesa ets tu,
potser per això el fons és dins teu,
caldrà fugir de tot el que creiem
per inventar un món nou on càpiga
-sigui de la manera que sigui-
tot allò que diuen els somnis
i si després de besar-los viuen
tenir clar que hem fet un altre pas,
ja saps, capaç de tot, de vibrar,
d’estimar, d’ajuntar-nos a tots,
no hi ha metàfores errònies
però sí imatges a realitzar,
somnis quan ens cal despertar.
***
La vida no és la mort dels dies
Viuen, els dies viuen, no moren
en la memòria del temps viscut,
és etern l’escut que protegeix
les nostres ànsies de ser i fer,
de gaudir de cada instant, brillant
com un astre de foc encenem les mans
i del caliu que fa el cau aprenem
tantes cançons sobre el temps,
sobre si és perdut o bé guanyat,
la vida no és la mort dels dies
i és tan així que el passat viu
més enllà del demà o de l’avui,
tot és amb nosaltres, res amaga,
la bellesa de la fada als teus ulls
enamora el teu cos adolescent i nu,
a la brillantor del teu iris, la pau,
la pau de dies guanyats a la vida,
la mort de la mort de tots els temps,
viu la vida més enllà de les cendres
es barreja amb la calma ben adormida,
tot és un instant de tendresa compartida,
no hi ha passat que sigui esgotat o mort,
només tu tens la clau d’aquella memòria
que encén el teu dia a dia amb força,
però això no és tot, queda el que resta,
un futur on tota esperança ens alimenta.
***
Udol de dol dins el sol
Un llop udola dins el sol,
la lluna ja ha marxat
com la mare i els fills,
caçadors sense cor ni llum
han deixat sol al llop,
trist, ple de dol, desencís,
vessa el llac la llàgrima
d’uns estels que cauen
com la neu tota blanca,
estels de glaç, fred,
només escalfa el seu cor
que encara batega, ferit,
malferit per les bales,
ells marxen amb la camada
i el llop ha promès venjança
mentre s’allunya no oblida,
la fura de les seves dents,
dels seus ulls, serà ràbia
foc i ràbia a la memòria
el kharma s’encarregarà
de deixar les coses clares,
de moment udola, de dol,
dins un sol amagat
entre núvols de pluja,
de neu i pluja, no mor,
ell i el kharma no moren
com la manada no morirà mai.
A les muntanyes els esperits perduraran.
***
Si no t’agrada la poesia aquesta és per tu
Aquesta poesia és per tu, que no t’agrada
cap poema i no trobes entre versos el que vols,
podria escriure en prosa però m’agrada més així
si no hagués escrit mai poesia seria més a prop
de la teva ànima, però no ha sigut així, tot i així:
aquesta poesia és per tu que mai no t’ha agradat
llegir frases poètiques, les metàfores, els verbs,
les paraules, les imatges, mots que volen ser tu,
que volen formar les línies i corbes del teu cos,
l’essència del teu cor, la brillantor dels teus ulls.
Si vols guarda aquesta poesia allà on tu vulguis,
aquest llibre és només per apropar-me a tu,
la llum que transpires ara ja és essència
per prenyar cada síl·laba de la teva presència,
no pretenc que t’agradi cap dels poemes
però si vols llegeix-los lliurement,
fins i tot sortint de les formes,
dels poemes, fins i tot buidant-los
de rimes, fent-los nus de versos,
fes-ho com tu prefereixis,
aquí sempre hi haurà mots
per intentar versar el sol
amb els rajos ben calents
per si mai et cal escalfor
mentre encenc el meu foc
amb la força del teu cos,
amb la força del teu cor.
***
Ja germinen les flors a les mines
Una essència envolta les llavors sota terra,
al subsòl, a les mines, les flors germinen,
ho fan amb la foscor de cors de licor,
marró i negre barrejat com cafè i llet,
essència de terra i de diamant, flor lila,
blanques són les pedres esmicolades, nues,
brillants com l’alè de boca del planeta,
entrem, penetrem, a la porta un somriure,
doncs ja germinen les flors de les mines.
Jo no sé si estarem junts quan passi tot,
de moment m’entretinc fent de miner dins teu,
obres les portes del darrer port de la mar
amb tu potser deixaré d’anar de flor en flor.
Seiem a un tamboret, a la darrera taverna,
veus els meus ulls com s’amaguen de la barra,
com cauen rodolant fins la porta fosca,
negre representa la meva última voluntat,
que les mines donin riquesa ben repartida,
si no hem aconseguit en vida que sigui mort
quan les paraules es facin realitat, màgia,
com les flors que germinen allà a les mines.
***
Lluny de les lleis i les normes
Som ja lluny de les lleis i les normes,
les que ens imposen i ens imposem,
els imports dels impostos són cars,
sempre ho han estat, no volem pagar,
no volem límits en el nostre somniar,
som éssers que venim d’allà, de la mar,
érem minúsculs i no per ser més grans
ens podran domar, tampoc domesticar,
per ser animals no serem esclaus,
les lleis i les normes per ells
que no les volen veure ni seguir,
no les segueixen, només són per nosaltres,
però nosaltres som els altres, astres,
astres a un immens cel negre de nit,
nit que encén els ulls rojos de foc,
la nostra mirada crema totes les lleis.
***
Conseqüents encara que no sigui moda
Som sempre conseqüents quan reaccionem
i ens mantenim amb les conviccions,
ferms com una estaca ben ficada,
buidant el passat ja esmicolat
per fer de la sorra un castell
vell a la bellesa de les ones
que se l’enduen quan arriben
a besar la cala, dolçament,
he estat molts instants
al costat del nostre cor.
Som coherents, malgrat pesi,
no mentim si no acorralen,
ens omplim els dies, el cos,
de paraules que ho diuen tot,
el llenguatge posa nous mots,
nous mons, noves dimensions,
nous horitzons, plens, màgics
i els gats, tots, són enigmàtics,
felins amb tendresa i esgarrapades
que no tot són flors i violes
però serem sempre conseqüents.
***
Els hotels pels qui no tenen
Les habitacions per aquelles famílies,
les qui no tenen un lloc per viure,
les qui necessiten un aixopluc,
un plat a taula, una vida digne,
i per elles lluitarem, totes,
totes les ànimes alliberades.
Hotels pels pobres, pel poble,
expropiem les seves propietats
robades a tants republicans,
la guerra encara dura, aquí,
ens tenen al seu punt de mira,
caps de turc per no revolucionar
tantes coses com hi ha per canviar.
T’ensorres, m’ensorro, sorra avall,
fa molts segles que tot està capgirat,
no serà senzill, ho sabem, ho vivim,
cal que tots tinguem els mateixos drets.
Mentre no caigui el capital calen sous
alts i iguals per a tota la població,
tots hauríem de viure sense l’obligació
de guanyar-nos la vida quan és un regal.
Regalem-nos moments de tendresa,
que els fatxes no manin mai més,
que tinguem molts moments dolços
i el pastís d’aniversari de la victòria
sigui repartit a tothom, com la riquesa.
***
Trobo la inspiració al fons de la cançó
No és enlloc més, al teu cos i la cançó,
la inspiració que m’anima a escriure’t,
la inspiració és un so dins una melodia,
els instruments i la veu em duen la nota,
les notes, tot allò que la ment empresona
perquè no marxi massa lluny del pensament
i així, en un moment, cantes i tot espantes,
aquell mal, l’altre, els que han de venir,
com un sortilegi, un encanteri, la música,
la vida, tot, és per donar-nos la força,
decisiva, lasciva, a voltes, incisiva,
tot és un ball d’onades i de versos,
encesos a la pell del darrer anhel.
Trobo la inspiració al teu cos de fada,
a les teves galtes roges i ben brillants,
als teus ulls de nina ensucrada i viva,
adolescent que ja ets adulta i et mantens
en aquella edat on tot és revolta i lluita,
no, no t’atures, ets com un tocadiscs
que desprèn la melodia que més m’inspira,
aquesta sensació que tinc ve de ben endins
i mai ningú podrà tòrcer-la, viva serà
amb tu de la mà, d’aquí a l’eternitat.
La inspiració al fons de la cançó, de tu.
***
La nostra bogeria per ells és heretgia
Heretgia, és heretgia la nostra bogeria
per les seves ments obtuses i tristes,
saps que si algú sobresurt: sicaris,
sicaris per anar i acabar amb ell.
Hi ha un càstig pels subversius
ens tenen en el punt de mira,
no podem anar més enllà,
diuen, i ens volen presos,
exiliats, torturats, morts.
Som bruixes, som bruixots,
som allò que no diu el diari,
la màxima equació i el deliri,
la revolució de tots els números,
les dades, les dates, cada suma,
resta, infinit sentit, mai conquesta.
Deixarem les paraules vora el mar,
a la riba dels somnis més blaus,
bojos ens en riurem del seu poder,
farem fum de totes les tristeses.
La nostra bogeria per ells és heretgia
però nosaltres lluitem per vèncer cada dia,
sabem que guanyarem la guerra ja orquestrada,
tenim les raons ben calades a les nostres ments.
***
La mar, el mar, la infinitat, allò etern
La immensitat dels tons dels blaus,
les ones i les corrents, canviants,
l’horitzó o cada far, cada port,
la barca, el llaüt, cada vaixell,
les roques, aquell escull, algues,
de l’Alguer a Istambul, maresmes,
de Barcelona a la platja del somni,
itineraris de blaus foscos i clars,
peixos de colors i pops a les coves,
calamars, llagostins, ballant, vivint
fins el dia que deixarem de fer-ho
i serem part d’aquest mar, del tot,
verds i rojos, grisos i grocs,
tots els colors que miro d’aturar
a la meva ment per no pensar-hi,
per no pensar en el passat de versos,
per fer-me lloc en el futur inògnit,
si serà tot de metàfores errònies
o bé el somni ja serà realitzat,
de moment gaudeixo a la riba del mar,
fruit del dubte que es desvetllarà,
com a mínim allò oníric em fa viatjar.
***
Cos de gos
Tens el cos de gos, petit i també gros
tens les dents d’acer i el nervi arreu
però també ets tranquil i ben pacient,
véns del llop, caní, erets salvatge…
i l’ésser humà et va domesticar, clar,
i has sigut un bon amic per nosaltres,
tendre i apassionat, juganer, cridaner,
quan bordes totes les parets ressonen,
guardià i protector fins a la mort,
tot ho dones, ets fera i dòcil,
no mossegues a qui no és enemic
i ets preciós per fora i per dins.
Gos, quisso, caní, t’abandonen al camí
sense saber que perden la vida allí,
sense la llum dels teus ulls de foc,
de foc dolç que també pot embruixar
i fer maleficis pels qui t’han fallat.
Força i tendresa, estima incondicional,
ets fort, ets dolç, tens cos de gos,
de gossa i la seva cadellada.
***
Tots els colors
He guardat tots els colors a una capsa
i aquesta capsa dins una caixa forta,
la caixa dins un cofre amb mil candaus,
vull deixar tots els colors de banda,
a un racó, lluny dels ulls i la ment,
dels meus ulls, de la meva ment encesa,
les meves pupil·les no els volen veure,
el meu cervell ja no hi vol pensar més,
si tot esclata a l’octubre seré feliç,
si res no esclata: Metàfores errònies.
He guardat un polsim d’herbes al calaix,
és minsa la quantitat, però serà suficient,
escaient, tot caient pel penya-segat, cegat
amb una petita dosi, la justa, corresponent.
He escrit serè i he escrit embriagat,
el gat que es passeja és negre i rojos…
els ulls, em miren de fit a fit, potents,
si fumo i el torno a veure hauré triomfat
i aquest triomf no serà per guanyar diners
serà per poder compartir i repartir riquesa,
entre tots, des de tots els racons i pobles,
des de totes les ciutats, des de tot arreu.
No vull pensar què hi haurà, què passarà,
si al novembre no ha succeït res de res
serà el moment d’explicar paral·lelismes
que finalment no han assolit les fites.
Si finalment ho aconseguim: Somni realitzat.
***
Quan tu i jo vàrem ser un
Guardo records de quan vàrem ser un,
de com el cos es mesclava amb el cos,
un de sol, acariciats pels llençols,
per la brillantor de la lluna diürna
que sembla que no hi és però hi és,
per la tramuntana del nord preciós,
pels vents del sud, per la inquietud,
el nostre neguit encara navega sol
per mars que són com la nostra ment
amb tempestes i estones de calma,
com el nostre cos, mà a mà,
fent-nos i refent-nos
amb un lleuger gest
estem fets per estimar.
***
La història mai no explicada
No surt a les novel·les ni als llibres de text,
s’amaga dels ulls, de cada olla, cada cervell,
és una barreja d’allò que has viscut i no dius
amb allò que vaig viure i mai no dic, tampoc,
és la història mai no explicada sobre nosaltres.
Ens mostrem com volem i deixem de fer-ho
som incògnites per la massa i no eixim als diaris,
els telenotícies no obren amb un titular teu, meu,
la història mai no explicada escrita entre versos,
entre besos, entre busos, entre carrers i places,
entre andanes, a les muntanyes, a les platges,
ben muntades com un tendal a una cala blanca.
Les nostres històries diuen que res no canvien
però subtils van fent com una gota a la roca
un seguit de solcs i forats, amb els segles,
amb els mil·lennis, som com una gota malaia.
No tenim lloc a cap enciclopèdia i cridem fort,
xiuxiuegem a les fosques de les nits eternes
i penetrem en el record de qui ens estima i odia,
som a l’oïda dels avantpassats i els éssers futurs,
un embut al cap d’un boig-soldat desconegut
que fa pallassades a un circ ple de criatures
que encara no saben que faran històries,
que faran història, quan la vida ens forja.
***
Un segon a la vida d’una ona
Viurem només un segon a la vida d’una ona,
serà un sol moment, fugisser, també etern,
ens vestirem de blau marí de cap a peus,
navegarem per la seva cresta, fins l’arena,
ens farem lloc a l’horitzó, tropical, lliure,
i anirem per tot el món dins la seva grandària.
Immensa serà la sensació tot i durar un segon,
serem part de la sal, de la transparència,
de l’alga i l’escata, del peix, del calamar,
calarem fort i fons la cala del darrer sospir
i quan ella torni a vestir els segons anteriors,
els posteriors, tots, serem també el far i el port.
Durem escrita a la pell el tatuatge de l’ona,
una ona és com una persona, és arreu i enlloc,
una ona és com una bressola, ho bressola tot,
una ona és aquest segon en que ens capbussem,
és barca, el rem, la vela, el rumb, timó i sud,
una ona és un segon, el necessari per ser-ho tot.
***
Acabat de versar
La paret està acabada de versar,
el banc està acabat de versar,
tot està llest, escrit, versat,
cada lloc té una capa de lletres,
arreu es pinten, s’escriuen, versos,
tot està acabat de versar, d’estimar,
cada rajola del lavabo, cada portal,
cada pis, cada casa, cada indret, tot,
tot té una capa que podria ser pintura
però que és de vers, que és de lletres,
de poemes, curts i llargs, ja acabats,
tot té la seva història, el seu trànsit,
tot transita entre el pols i cada traç,
als teus ulls la poesia ara esclata,
és el que té tenir l’art dins del cap,
passa de ment en ment, pur sentiment,
ardent, roent, valent, apassionadament,
com el vent que asseca cada vers pintat,
així és com són permanents, a l’acabar,
tants instants com hi ha per copsar,
tantes imatges i metàfores, eternitat.
***
Aquí millor no cantem
A aquest racó millor no cantar,
les cantonades escolten que diem,
els bancs parlen com un micròfon,
les paranoies ballen com la música,
passen llums blaves i cotxes blancs
millor no cantem, millor no cantem,
estem aquí barrejant uns de l’ahir,
pur verí, nervis i s’accelera el cos
ara que despullem la imatge ben viva
i fem un vestit per la lluna, blanca
com l’escuma d’un mar blavós i clar,
tot es pot transfigurar a les cales,
com les banderes marines catalanes,
com el roig de la sang i el blau marí,
el més fosc, pintant de blaugrana
tot un cel entre núvols rojos,
els companys de viatge brillen,
hi ha un camí on no val cantar.
Està ple de comissaries i garjoles,
de porres i manilles, d’armilles,
armaris plens de fusells, tortura,
ja saps, aquí no cantem, al racó,
farem l’estela sense les sirenes.
***
Ketamina
Com una ploma, em vas deixar flotant,
com una projecció d’un cine ben estrany
les imatges es transformen i s’allunyen,
s’apropen i es contrauen, es dilaten,
visions molt properes a la mort,
clarividència allunyats del cos,
sentint molt fort els efectes,
relaxats de ment i membres,
tanques els ulls, imagines,
tot volta dins del cap,
el cor batega suau i lent,
de vegades també accelera,
simbiosi amb l’amic
fins que hi ha l’excés
el que ve després és obscè,
no m’agrada que ho sentis,
que ho pateixis, tot marxa,
drogues que van més enllà
d’aquells divertiments
excedents per tot arreu,
no deixem que ens posin preu.
***
Records molt al fons del cor
Guardo molt al fons del cor uns records
al voltant de tot allò que va passar
en un passat que ara torna a la ment,
són instants, moments, de qui vaig ser,
d’allò que m’ocupava, que em preocupava,
m’endinso en la memòria per saber de tu
sóc un ésser imaginari, tu llegendària,
ets la bruixa que va escapar del foc,
que va fugir de la foguera i va criar
herbes i plantes, éssers, bosc i nit
i totes elles et van fer com ets ara,
guardo els records d’altres vides,
aquí, al cim del deliri, llum roja,
la del fons del camí, em porta aquí,
s’encén el foc que ha d’obrir-nos la ment,
en només un moment allunyem cada turment,
recordant quan tu i jo érem esperits lliures
per uns boscos foscos de no veure mai el sol,
per uns prats tan verds que cal provar bolets
per imaginar més enllà de la verdor i el blau
d’un cel que potser ara ens marca i limita
però res l’imita, res t’imita, res ens imita,
tot són figures d’un arbre que va naixent,
que va creixent, branques i arrels, fulles,
tot són momentànies instantànies ja passades,
com una simbiòtica onada o una intermitència
-mimètica- de les que recordem tan bé.
***
Arriba el matí i seguim aquí
Podríem haver deixat la vida dins la nit,
no despertar-nos, però seguim vius, aquí,
podríem haver canviat el cel pel mar,
l’horitzó pel final, però no acaba mai,
sempre hi ha nous paratges allà on anar,
noves mirades, nous afanys, nous anhels,
idiomes, llengües que ja són eternes,
malgrat cremi el planeta, lliures seran
i floriran, enllà del temps que tempta,
seran les engrunes d’un pa cerimonial,
d’un ritual sorgit dels avantpassats,
dels ancestres que van forjar la terra,
un sospir, una llum, un llumí a la foscor,
un sor sanguinolent, unes venes roges roents,
un segell de foc a la pell de la lluna roja,
una espurna que encén el foc d’aquest matí,
seguim aquí, passin somnis o malsons, aquí,
la mort no vol venir i tampoc la volem ara,
ser eterns no ens donaria la màgia de seguir,
voltar pel planeta amb els ulls nous i vius,
seguir amb el cos fins que el cor ho sigui tot,
és un ball que no entén de passes perdudes,
tot és guany a la dansa de la vida dolça,
les pèrdues són la mort de la matinada,
les pèrdues són no veure’ns rere marges,
perdre, doncs, és no seguir un matí més
malgrat guanyem en eternitat, com la llengua.
***
Quan moriré
Segurament duré un segle de vivències,
quan moriré deixaré enrere les ciències,
la matèria, la física, la química, alquímia,
deixaré lluny el cos per trobar-me amb el tot,
quan moriré seré, com vosaltres, el paisatge,
com vosaltres que hi sou però no hi sou,
com els avis i la resta d’ancestres,
seré com tu, part de tarda i matins,
un brot verd a dins la lluna tendre,
un cràter al subsòl d’aquesta terra,
el llamp i el tro, el so i també el to,
llum i ombres, quan mori ho seré tot,
ho serem tot al tornar-nos a trobar.
Or i mina, robí i enclusa, filó i gruta,
la mirada de la bruixa, de la més astuta,
un reguitzell de màgies a la terrassa, plou,
plou i enrere queden els cafès fets en vida,
quan morirem també serem tassa, cullera i plat,
serem el molí i cada gra de cafè, paladar i gust,
serem la llet del tallat i un matí a l’estació,
andana i tren, destinació i origen, bitllet,
quan mori em barrejaré als teus braços
com quan fèiem un cigar mesclat amb herba,
com quan mesclàvem l’enginy i les rialles,
la rauxa i la festa, la calma i el seny,
quan moriré et besaré, t’abraçaré,
mare, mare natura, tornarem a tu,
nosaltres que mai vam marxar-ne.
***
Ítaquenques
Salades les ones, salats els somnis,
illes gregues i dones lliures i plenes,
àvies i nenes, dones i noies, pures,
des del naixement fins el dia de tornar
a la llum que prenya de somnis allò fosc,
tornem després del més llarg dels viatges,
camí de coneixences, de llunes i de dies,
una existència carregada de moments únics,
instants que no es repeteixen d’igual forma,
de la mateixa manera, moviment espiraliforme,
des del nucli fins les afores i cap a ell,
cap el nucli, salabror i la olor de la mar,
sorra entre els dits, sorra del mediterrani,
de la mediterrània, somni alquímic ben antic,
fa segles que voltem per aquí, per allí,
som la tendresa dels instants viscuts,
de la llavor i del fruit, ítaquencs,
ítaquenques, som desig de les hores,
de la llum vertebrada pels fars,
pels velers que ara ens uneixen,
pels ports que esguarden el sospir,
pel batec accelerat o adormit,
per tot el que vam viure ahir,
per tot el que viurem al partir.
***
Escriptura automàtica, mecànicament
Les línies, les ratlles, aquests versos,
els altres, el verb, l’article, els mots,
són fruit d’escriure automàticament, sol
en aparença, sempre hi ha aquella fada
de la que et parlava, dictant, impúdica,
em diu els noms, les paraules que escriuré,
aquestes i aquelles que ja aniran venint…
tot és un ball, una música per a la poesia,
tot té sentit, tot és tot, això no és tot,
de vegades les poesies em descriuen,
de vegades els poemes et descriuen,
a tu que t’amagues entre els llibres,
escriptura automàtica i un bon motiu,
després de tot és la forma de comunicar,
no la vaig escollir, ella ho feu per mi,
una fada mig nimfa fa temps que fa l’amor
amb l’oïda, com un dia vaig deixar escrit,
però aquesta poesia és per fer un homenatge,
per recordar el seu cos de tecles i pantalla,
de bolígraf i paper, de tinta i impressora,
de toms alliberats, ja saps, mai tombats.
L’escriptura automàtica em guia, veu a l’espai,
d’aquesta fada, d’aquesta màgia, el que quedarà.
***
Somnis que cobreixen de sal la pell
Si somnies silencis la sal cobreix la pell,
com la mar quan es banya dins del teu cos,
com el pop i la petxina, com el peix de roca,
el calamar, la sípia, la sirena ara ens llepa,
de la seva llengua sorgeix el moment oníric,
sal al cos, sal a la pell, sal als cabells,
la salabror, el sol als ulls, tota la claror,
són la olor, la fragància d’una costa brava,
els somnis que cobreixen de sal les pells
són aquells que ens diuen d’on venim, qui som,
des d’Ítaca fins a Ítaca, arribant al Cap,
al Cap de Creus, des del delta de l’Ebre
fins ses illes, l’Alger, la franja i el nord,
el sud, tot forma part de la sal de la pell
i a la terra ferma trobem aquella espurna
que ha d’encendre el foc del cor roig,
passió d’unes paraules, passió d’uns versos,
somnis que cobreixen la pell de sal insubmisa,
d’aquella que ha de dur-nos les carícies,
de tant en tant trobarem allò que ens cal,
mentre els altres moments seran per somniar.
Sal al somni, cobreix la pell, sal dins la ment.
***
Més rars i no naixem
Torna a ser un fet, més rars i no naixem,
ha estat pels pèls, una combinació estranya,
com si mai no haguéssim sabut qui érem,
com vam néixer, que coi hi fem aquí,
però res de tot això és veritat,
camino estrany pel camí trencat,
no hi ha tornada a la senda d’ahir,
tu i jo som aquí esquinçant el mar,
obrint les portes blaves del desig,
gaudint com mai del fet de ser aquí,
brotant, xalant, com un altre comiat,
benvinguts a la cantonada del vent suau,
com una canonada que no beu de l’aigua,
com un trèvol a qui li falta una fulla,
com un dossier sense data de naixement,
una dolça tornada que brota del no-res,
més rars i no naixem, és el que té.
***
No queden pistes, tampoc senyals
Ja no hi ha senda, camí, tampoc drecera,
no hi ha pistes ni senyals, tot és pols,
però això no és tot, queda la vida i sort,
queda tot allò que el temps no se’n va endú,
els teus ulls i el perfum, tarda, terrassa i fum,
calades profundes d’un verd preciós que puja
a un cap que ja no veu enlloc cap guia ni nord,
cap brúixola, cap mapa, cap pista ni senyal,
queden dues copes fins dalt de cervesa freda,
queda una ampolla mig plena i som optimistes,
després de tot ens agrada veure-ho tot a vessar
quan no queda ni una gota omplim de nou el got
així ens desfem pels carrers, entre gates i argot
d’aquell antic que fan els joves a les places,
als parcs, potser aquesta sigui la realitat,
la veritat per on circula el nostre cap,
si no hi ha senyals fem senyals de nou,
si no queden pistes ens les inventem,
no hi ha més que lletres al quadern
i entre argot i faules, aprenem,
que no tot és un conte de fades,
que de vegades la certesa mata,
que hi ha morts que no esperem
i esperes que es fan eternes,
de moment seguim sense brúixola,
sense ningú que ens digui on anar,
després de tot, ho saps, això no és tot
i ara, més que mai, ens cal avançar.
***
Una volta més al sol, mussol
Aviat hauré fet una volta més al sol,
mussol de peluix present de ben petit,
encara ara et recordo a la fotografia,
massa menut per recordar-te amb mi,
el reflex d’aquella infantesa torna
i en ell veig com ha passat el temps,
temps passats ara tornen aquí on sóc
i aviat 48 estius ja seran al sarró,
menys d’una setmana i una volta més
a aquest sol que cada cop és més a prop,
que cada vegada ens escalfa més i més,
canvi climàtic i òrbita espiraliforme,
aquesta és una altra certesa amagada,
no sé ben bé quin interès hi haurà
però els anys em duen on sóc ara
i desconfio de científics i religió,
no em crec res de l’Estat o l’Església,
masses enganys al llarg dels segles.
Però donaré una volta més al sol, mussol,
perquè des de la més tendra infantesa
sé que ets refugi i el meu saber,
amb les cabres un racó on ser,
amb les gates un far on anar,
amb l’astre de foc un bon lloc,
amb la terra anant cap a ell
un indret on anar cremant la pell,
any a any l’engany és el vell parany.
***
No tot són instants, no tot són moments
Podria semblar que tot són instants o moments
però no és així, no tot ho són, no pas tot,
de vegades el temps s’atura, a voltes es para,
no giren les busques i fins i tot van enrere,
el temps és com un espiral que puja i baixa,
que s’expandeix i es contrau al mateix temps
i és tant així que no tot són moments lents,
o ràpids, de vegades el temps no existeix
i ni estirem de la vida ni ella ens estira,
no tot són instants, no tot són moments,
aquest present no dura i ara desapareix,
no neix ni creix, no hi ha rellotge o temps.
***
La tendresa dels dies passats plegats
No hi ha més dolçor que aquesta tendresa,
la tendresa dels dies que passem plegats,
és l’amor de les hores, el temps ben junts,
i si la vida vol dur-me lluny de tu
li deixaré de penyora els anys compartits
per si l’ofrena li fa canviar d’opinió
i encara estarem més units que mai.
La tendresa dels dies passats plegats
és la dolçor de la flor i l’abella,
ets tu, és ella, la primera primavera,
un ram de roses i els colors llampants,
tenim tot un univers per sentir-nos nus,
per desfer-nos de tota la roba i estimar
aquesta forma que tenim de besar-nos,
vius, salvatges, esotèrics i màgics,
la tendresa del temps que no oblido
també és efímera i passa en un no-res,
és el vers que dóna color a cada cala,
l’estela de la revolta i l’estel roig,
la tendresa és el temps quan cal sorgir
d’aquí, de tu, de mi, és la llum brillant,
l’illa major i la menor, el nostre mar,
la tendresa dels dies passats plegats
és un somni malgrat un dia sigui realitat.
***
Desgavell dins el cervell
El ser vell és ésser i desgavell,
el seu cervell ja no li serveix,
podria ser la primera paraula
o potser la darrera, oblidada,
aquella que mai no recordarà,
aquella que mai no recorda.
Ha passat gairebé un segle
des del naixement de la ment
i les neurones s’han debilitat,
ja no tenen la força de l’infant,
la revolta del jove, seny d’adult,
de fet mai no va ser massa assenyat
si recorda res de la vida és la sortida,
està tan a prop de la mort que la viu,
la viu com un ésser que ja no tornarà
i deixarà el cos sota terra enterrat,
vol ser part del paisatge, del país,
no entén la defunció d’altra manera,
formar part dels cucs i de l’arbre,
dels ocells i de les plantes,
fer amb el cos un cau,
fer amb el cau un món,
fer del món un nou lloc,
fer d’aquest lloc el repòs.
***
Imantats per l’atracció descontrolada
Tenim versos escrits davant els nostres ulls
i per més que ens diuen coses que són nostres
no sabem trobar-li’ls la paraula oportuna,
la adequada, trobem mots buits i trencats.
Potser per això si manca res ens ho dóna
el poema quan es fa persona, ona a ona
en un mar tan nostre que es fa tendre
com els ulls en harmonia amb el temps,
com el cor en sincronia amb les hores.
No som res sense la paraula, la parla,
ens acompanya i ens escolta, ens empara,
aquesta força ara és lluita desbocada
i per més límits i marges reneix, forta,
és l’agonia dels qui volen imperar,
dels qui volen el poder, dels opressors,
després de tot no volem lliri sense flor,
no volem paraula sense lletres, poema sol,
sense versos que ens diguin qui som,
per això desboquem el plaer lector
per anar més enllà de sol i licor,
per assaborir la frescor a la terrassa
quan l’estiu ens llegeix i ens abraça,
tu fas d’aquestes línies l’abraçada.
***
Exhaurides les entrades pel gran show
No queden entrades per veure el gran show,
s’han esgotat totes, totes exhaurides,
no hi cap una agulla, fins la bandera,
cap ànima no hi té cabuda, ja, tot ple,
ara s’aixeca el teló i hi ha gran expectació,
ningú es vol perdre l’espectacle ni l’acció,
tanta acció en el teatre que és la vida,
tanta crueltat animal i la gent paga, ho veus,
no hi ha esperança pel brau a aquesta plaça,
l’han torturat abans de sortir a morir,
s’ho fan fàcil perquè no es resisteixi
i tot i així ningú no es mou del seu lloc,
ovacions cap a les brillantines i el capot,
cap al roig que es tenyeix de roig sang,
vermell sobre vermell, fluid a l’arena,
i diuen que és un “gran show”, ningú es mou
quan el brau cau mort, amb mirada apagada,
qui paga per veure patir l’animal s’excita
i la mort en aquest “espectacle” culmina
una cultura obtusa i arcaica, repugnant.
***
Quan canvia el prisma canvia el món
Canvia el prisma i també ho fa el món,
n’hi ha prou amb un nou enfocament,
només amb un altre color pel vidre
amb el que mirem aquesta vida,
l’objectiu pot ser tancat o obert,
podem enfocar allà on vulguem,
veure la vida d’una altra manera
només depèn des d’on concentrem
la vista, la mirada, tot canvia.
Amb quatre paraules distintes
podem fer variar la comunicació,
el fet de parlar sense embuts,
sense filtres, depèn com ho mires,
pots acabar una època, una etapa,
trencar-la i tancar-la, nou prisma,
inventar, crear, nous codis i senyals,
noves pistes, nous camins i dreceres.
***
“Amatistaïna” i “Diamantïna”
Dos fluids, dues substàncies, nous mots,
per definir l’origen de tota la matèria,
en el cosmos i en el cos, la forma de tot,
dues paraules noves per definir la combinació
i la unió des de temps remots, fins ara,
el ying i el yang en la gran explosió,
cada color en la gran glaciació,
el violeta i també el color més blanc,
“Amatistaïna” i “Diamantïna” diria jo,
com dues drogues sorgides del fons,
del fons de la més vella prehistòria,
com un anhel que empeny cap al futur,
un nombre que no és binari sinó infinit,
tants matisos com hi ha a l’univers,
colors increïbles i fusió inaudita,
ja antigament i fins als nostres dies
per agafar embranzida fins la sortida
on els espermatozous s’obren pas,
en el joc amb el fluix vaginal,
blanc i violeta fins al final,
la conjunció perfecta, total,
i aquest any serà l’any
i a part de néixer nous estels,
noves esteles a la mar immensa,
naixeran noves precioses pedres,
dels fluids de les venes i el ventre,
el cant és fort i silenciós, al vent,
però ho deixo escrit per si llegeixes.
***
Les poesies semblen només poesies
Les poesies semblen només poesies
però són molt més que senzills poemes,
al seu ventre hi ha claus i nous enigmes,
són encanteris amagats i lliurement tramats,
ara m’aturo un moment, no vull seguir la ment,
ara m’enganya, em menteix, es traeix,
no sempre la primera idea és la bona,
l’escriptura ara veig que m’abandona,
però ara torna, és una pura bogeria,
però aquesta poesia no és el que sembla
doncs cap poesia d’aquestes ho és,
és una manera d’escriure i de descriure
tants pensaments, meditats o no,
que sorgeixen i encenen cada flama,
estem a la porta del somni que creem,
creuar-la només depèn de nosaltres,
els altres ho faran tot per tancar-la,
només quedant-se amb la paraula,
amb el poema, només amb el vers,
sense anar més enllà del tema, potser,
però ja saps que això no és suficient,
les poesies no només són poesies,
volen anar enllà de les paraules,
és tan senzill com l’horitzó als ulls,
aquesta màgia sempre acull i l’esculls,
passi el que passi, sempre al mateix lloc,
com el poema que ara fas amb la mirada,
sense ella les poesies no dirien res.
***
Rapejar els poemes sense excuses
Qui sap si ho faré? Si algú ho farà?
rapejar els poemes que he anat fent
seria el somni del vell adolescent,
un ardent vent roent i del tot etern,
la història dels versos és a la pell,
és ell qui recita, sóc jo qui escolta,
ets tu qui ara rapeges i jo ja dormo
en el somni infinit que és ja la mort
i si torno vull rapejar al barri,
als bancs del parc com antigament,
fer unes birres i uns mais com ahir,
parlar amb tu i que em rapegis
tantes barres com tens a la ment
fent volar les teves arracades
i els teus cabells llargs al vent,
com quan era el moment, és el moment,
senzillament i sense pressa ser drecera
per compartir amb tu escenari i xivarri,
fent soroll quan brolla el verb més enllà,
quan el vers s’encén, sempre present.
Ritme i poesia, tu i jo sense la ferida,
sentint endins totes les cicatrius
per sentint-nos lliures i vius.
***
Desnonaments de les ments
Els desnonaments de cases i ments,
buidaran pisos però les idees no,
cal omplir de pensaments cada acció,
fer-les presents i ser un altre cicló
ni polítics ni policies podran fer res
contra la lluita que ara anem forjant
no hi ha res que pugui aturar-nos,
nues i nus de tot allò que imposen,
refent el sender que ens du a la llum,
caminant per ombres del tot fosques
fins veure la lluminositat del final,
sabent que si ens desnonen ressorgim
com una ona enorme sense escuma negre
som el blau de l’horitzó de les cales
calant ben fons la barreja ben verda
que obri la ment sense desnonaments
els nostres pensaments són la força.
***
Flor d’una nit
Vas ser flor d’una sola nit,
vaig ser flor d’una sola nit,
encara recordo la teva fragància,
com et vas obrir a mi a la matinada,
com pètals que només ho fan un cop,
com una tija que després es marceix
així recordo el matí que ens separà,
ja queda lluny aquell dia grisós,
queda lluny aquell comiat, el sol
que aquell dia ens va dir adéu als dos
avui el mateix sol em porta el record
i brilla aquest estiu, la teva claror
és lluny, el més segur, jo aquí sol
recordo com vam ser flor d’una nit,
l’olor d’aquesta bellesa que és teva
ha quedat enganxada a la meva pell
i ara moro pels marges de la pàgina
esperant renéixer al teu costat
i ser jardí per l’eternitat,
dins el record, el somni no ha acabat.
***
Ni de castells ni de princeses
Aquests poemes són laberints mentals,
trobar la sortida depèn de les idees,
de les teves i també de les meves,
no hi trobaràs castells ni princeses,
no hi veuràs amor romàntic ni hòsties,
són poesies que no entenen de romanç,
la tendresa, l’estima i la passió
són fruit de la llibertat absoluta,
no busquis entre versos res més,
res més que no sigui la vivència,
la imaginació o tantes fades certes,
la llum és la força que ens tempta
a anar més enllà de cada finestra,
de cada portal, de cada humil gesta,
és per això que no veuran res més
que unes línies i unes quantes lletres
sense aprofundir en el veritable tema
que és veure la dolçor a cada estrella
a cada estel, sense luxes, amb festes,
paganes i antigues, properes, llunyanes,
tot és això, deixar-nos d’històries,
això és tot, el poema no és un dogma.
***
Mai no havia tingut la necessitat
No entenia de proves o d’errors,
no tenia la necessitat de fer res,
la seva vida caminava entre ombres
i el seu instint volia veure la llum,
va passejar pel laberint de la ment
per descobrir que no li calia res més,
va tornar a confiar en la sort aliena
per reconfigurar-se i fer un poema,
la seva no era una pena comuna,
tampoc certa, era una condemna,
es deixava veure entre els dubtes,
els seus dubtes, traicionant-se,
no tenia la necessitat d’estimar-se,
ja va néixer amb el bes als llavis,
no tenia la necessitat d’odiar-se
recordava tot el mal rebut,
tenia per cor com un escut
i per ment un joc ben fosc,
el que passaria després és fos,
com un conte quan arriba la mort
***.
La lluna màgica del despertar clar
Hi ha màgia a la lluna del clar despertar,
així m’ho diuen les figures a l’etern entrar,
a l’etern entrar als teus ulls de nit i desig,
a l’eterna entrada dels teus braços, abraçant-nos,
som un sol cos i el nostre cos és fet d’astres,
de màgies, d’encanteris i de dolços misteris,
és un encert trobar-nos, és ben cert,
el teu cos nu, pell de trànsit mut,
em dóna entendre la llengua remota,
el que encara queda per descobrir,
encara hi ha mots sense emprar
com hi ha cossos sense estimar,
la lluna màgica del despertar clar
és una lluna que es deixa veure tard,
quan ja tot marxa i som sols al llit,
quan res no ens manca i hi ha de tot,
per tu i per mi, per a tots nosaltres,
són d’astres les cortines de mel i mató,
són dolces promeses d’un reguitzell de pells,
un propòsit lluny de la industrialització,
un espai on trobar-nos ja nus de tot.
Ja nus de tot, també de la lluna màgica.
***
Ritual ancestral
Ritual ancestral el que tenim aquí a les mans,
és un ball de pols i de pedra, de nit i espera,
no s’atura, dolç viatja, és paper i després foc,
el que queda, allò que mai no marxa, la xarxa,
el veler de veles blanques i totes les taules,
una cadira o un banc on seure i xerrar de tot,
una plaça, uns jardins, un parc, una glorieta,
tot lloc és ideal, cada indret on trobar-nos,
ritual ancestral el de veure la matinada nua,
la de sentir la fragància i l’espurna del dia,
el foc del sol i la bromera de la lluna a la cala,
de cada fada que passa per davant nostre,
després de tot som la pàgina del llibre escrit,
cada crit, cada pit, cada llit, cada cos adormit,
som la lletra negra i la tinta transparent, el vent,
aquesta besada deslliurada al ritual ancestral,
ball de pols i de pedra, de matinada i de drecera.
***
Això no és tot
Això no és tot, vaig cridar al buit absolut,
absort per paraules que em donarien sort…
més tard, ja a l’hort, vaig cultivar l’or,
no era estranya la visió, vaig calcular-ho,
sabia que a part del laboratori era allà,
la força per empènyer cada un dels somnis,
això no és tot, vaig dir-me, i vaig seguir
vaig trobar en el silenci totes les visions
cansades em donaven cadascuna de les claus
vaig anar obrint portes sense mirar darrera,
havia de provar totes les possibilitats,
havia de creuar cada trànsit, cada veu, tot,
així ho vaig fer, sense cap mena de por,
vaig calçar-me i vaig caçar-me amb l’arma,
amb l’arma que és l’ànima quan no et mates,
això no és tot, queden molts més versos,
els poemes em representen, no ho fa res més,
bé, sí, la teva mirada però és una altra història
i s’assembla a aquesta, els teus ulls i el poema.
***
Després de tot…
Ja hi som, després de tot som aquí,
no ha sigut un camí fàcil de seguir,
han passat molts anys i els que queden,
si tot va bé quan s’acabi aquest recull
ja veurà la llum el robí, dins aquest estiu,
festiu serà el tràmit i la celebració, gresca,
a la fresca, resultat dels llibres i la pesca,
llençar la canya mai havia sigut tan difícil,
fascicles i facsímils s’han escrit, s’escriuran,
reculls poètics, tríptics, portada, contraportada,
senyals i símbols, signes i pistes, tot al seu lloc,
tot té un espai, un racó, som al cap del carrer,
després de tot l’alquímia serà certa o no serà,
si no és seran absurdes totes les poesies?
si no és seran absurds tots els versos?
penso que no, els somnis es compleixen
o bé poden no acomplir-se, és un misteri
i potser en això radica tot l’encanteri,
els somnis són subtils, vaporosos, eteris,
besar-los volia ser el gest per palpar-los,
per sentir-los, si és cert ja ho sabrem,
si no sempre quedarà la màgia del cos,
que malgrat sabem que és de minerals
si no es concreta en les pedres precioses
potser no hagin valgut la pena tantes estones.
Només depèn de tu, de la teva opinió,
només depèn de mi, en aquesta ocasió,
si depengués d’ells estaríem morts.
***
Epíleg
“AIXÒ NO ÉS TOT”, el mes vinent començarà una nova aventura poètica que desitjo que sigui definitiva en el terreny de l’alquímia. Aquest octubre del 2022 neix aquest llibre i abans no acabi el mes estaré escrivint un petit recull poètic que es titularà “MENTRESTANT…”, mentre no arriba la conclusió final d’aquests darrers 15 anys de publicacions poètiques on he anat desgranant les claus per un futur on la revolució dels minerals sigui un fet, transformant i transmutant els fluids corporals en pedres precioses.
La portada i la contraportada d’aquest recull poètic és obra de @sepiaalajillo, un plaer, com sempre! Podeu seguir-lo i veure les obres d’art que va fent!
Això no és tot, no ho són tot els versos escrits fins ara, no ho és tot el que vindrà, però seguim fent passos ferms cap un futur on hi capiguem totes, totes les ànimes alliberades que voltem per aquesta terra de contrastos intensos. Queda enrere l’època de l’alquímia, ara els poemaris beuran d’allò que encara ha de succeir, si tot encaixa: “SOMNI REALITZAT”, si res no encaixa: “METÀFORES ERRÒNIES”.
Al novembre naixerà una de les dues opcions, de moment, mentrestant, l’octubre vindrà prenyat de noves poesies, noves cançons, noves lluites. Queda molt per fer, tot, tot allò que fem pas a pas demà deixarà els fruits a la terra. Fruits violetes i rojos, blancs i blaus, grocs i ocres, plantes dins l’ambre. Ja es veurà si el món poètic fantasiós per fi es dóna la mà amb la realitat, si la política i l’economia es veuen sacsejades, pot passar de tot, és un fet.
Per ara “AIXÒ NO ÉS TOT” tanca una altra etapa, una altra època poètica, si tot va començar amb les barreges i cada cop l’alquímia, la màgia i l’encanteri han anat prenent més protagonisme també és cert que de vegades la vida t’empeny cap enfora d’allà on ets, fent-ho plantejar pràcticament tot, deixant els dubtes per prendre allò imprevisible, allò que no ens esperem, potser el pas que desitjo el faràs tu mateixa, tu mateix, no ho sé ben bé, esperaré la senyal indicada, aquella que no sigui falsa, i la seguiré fins al final del camí. Fins la llum roja del darrer sospir.
Desitjo que penetreu en els poemes com un raig de sol de bon matí, que trobeu entre versos també la vostra veu, que us abriguin l’ànima de cap a peus.
***
