(“Soldador” –#DEFE -Abril del 2023-)
Versió alternativa de la portada
realitzada per la parella artística
d’@alterartecfp: @lidiafanericart i
@printmaker_la_rabassa -Maig 2023-
***
Pròleg
Ja és aquí el mes de juliol de l’any 2023. Un estiu més i un altre poemari, el vint-i-setè. Ja és aquí la SINTONIA ONÍRICA, el llibre posterior al VOLTES ETERNES. Si la idea de l’anterior era que per sobre de reis i reines som asos a la nostra partida, aquest recull poètic gira al voltant d’una sintonia que neix dins dels somnis, tant quan estem adormits com, sobretot, quan estem desperts.
La portada és reversible, una és un gravat de la Lídia Fané i d’en Sergi Rabassa i l’altra és una fotografia que vaig fer de la meva ombra, la instantània s’anomena “Soldador”.
Sigueu benvinguts/des a aquesta obra poètica, els teus ulls fan el somni, la teva ment, totes les teves emocions i els sentiments. Ja fa un temps que les coses al carrer no són de la mateixa manera, ara sembla que la majoria estem d’acord en unir-nos i teixir una xarxa de complicitats i d’ajut mutu. Sento que el somni ja és dins de tota aquella gent que resistim, lluny dels altres, els qui no volen res per nosaltres.
Tot són sensacions, tot és somni, però la barreja cada vegada té més ingredients i el mestissatge cada vegada té més matisos i tonalitats. Tot allò pel que em lluitat durant tants anys ara és més a prop que mai, almenys així ho sento ara, així ho penso i seguim fent passes per alliberar-nos.
Aquest és l’any del naixement, també, de la KDN 333 (Cadena 333), té molt a veure amb aquest llibre, és una nova plataforma de continguts que s’inspira en els anys que crec que durarà l’ocupació borbònica, 24 anys més, fins que arribem al 2047 i faci 333 anys del 1714. Per un seguit de càbales i conjuntures, per la numerologia, perquè no pot ser més tard i és molt complicat que sigui abans, hi ha molt a fer.
El dial d’aquesta sintonia onírica és el 333 doncs, sintonitzar-lo o no només depèn de nosaltres, que siguem lliures com a individus i com a Països Catalans està a les nostres mans, seguim el somni?
Com a cada llibre hi trobareu màgia i alquímia, més pistes, més senyals, més claus, més portes.
Gràcies per endinsar-vos-hi! Fins la victòria final! Fins la victòria sempre!
Daniel Eduard Ferrer Esteban. Malgrat de Mar, 14 de juliol del 2023.
***
La lleugeresa de comentaris consistents
Pesen com una ploma, són ben lleugers
els comentaris que són més consistents,
els que són conscients i encenen el cel,
com en un infern ple de verges i diables,
foc per sempre persistent, atent al vent
que bufa les guspires i cala amb força,
no hi ha demà ni avui ni ahir sense tu,
no hi ha cap autopista a l’infern ni al cel,
no hi ha escales, tot és en aquesta vida viva,
la vida morta no entén de lleugeresa ni duresa,
és un instant pletòric de tristesa moribunda,
no hi ha comentaris lleugers ni consistents
si abans no fem aquell primer-darrer pas,
aquell que esperem passades les tempestes
i tu i jo no hem vingut a perdre la partida,
com asos apareixem i fem saltar les banques,
els bancs queden secs, no ha plogut, fa molt,
si plou sobre mullat no és pas aquí, no pas,
encendrem el vel amb la força de cada vela,
ens guiarem per l’estela que nosaltres fem,
sense més bruixa ni bruixot que nosaltres,
no els altres, mai ens han de delimitar,
si som on som és pels nostres mèrits
i per haver après tant de totes, tots,
entre ells i nosaltres hi ha una franja,
una franja infranquejable, sempre astuta,
els altres no volen res per la nostra causa
i la nostra causa ve d’antic i no vol xantatge,
viva viu i viva morirà, doncs eterna serà,
ara diga’m: on són els comentaris consistents?
on han anat a parar tanta lleugeresa d’ànima?
Som més nosaltres si tenim el Diable i Déu a dins,
som més nosaltres si som la bruixa i el bruixot,
sense dependre de ningú, tenim la clau per la porta.
***
El temps multiplica a cada pas l’eternitat
Exponencialment multiplica l’infinit
el temps que vivim i viurà la Humanitat
i l’eternitat multiplica l’experiència
de viure aquesta difícil existència
amb l’essència al cor de cada fera,
com ho és l’espiral a les finestres
d’una ànima eterna prenyada de minuts,
de segons, de dècimes, d’instants…
…molls, suaus, plàcids, màgics.
El temps multiplica l’infinit, la nit,
es fa eterna com una fada dolcíssima
que desperta els somnis més íntims
mai ínfims, sempre recargolant-se
com en una antiga dansa analògica
abans que allò digital fes el mal
capaç de canviar-ho tot per nombres
i ara les lletres, la literatura
amb poesia i prosa ho posa a prova
per desafiar les lleis matemàtiques
amb àlgebra d’algues i temps etern.
S’ha acabat, no queda més temps,
tot segueix per la corda màgica,
de tantes voltes als rellotges
ja mai més morirem, vius serem.
***
Passejades que semblen vídeo-clips
Hi ha passejades que semblen vídeo-clips,
els auriculars a les orelles, so a l’oïda,
cançons de RAP, de Rock, dels cantautors,
les cantautores, donant pistes i senyals,
senzilles pinzellades que veus al carrer,
per allà on camines, i tot va encaixant,
el ritme i la lletra té tota la relació
amb allò que veus, amb tot allò que sents.
Passejades per les places, també pel parc,
passejades pels passejos i les avingudes,
em mires, et miro, tot es desencadena.
Som lluny d’allò que vàrem pensar?
Tot al contrari i el passat representa
les batalles obertes entre nosaltres.
Som a prop de sentir tota la bellesa?
L’instant primer ens torna la imatge:
Una estela roja d’una estrella fugaç
ens diu que tu i jo tenim la força.
Creues un camí, creues una cantonada
el color de cada objecte, de les portes
ens donen una llum com d’una aparició,
els avantpassats encara ens parlen.
Sintonia onírica a l’oïda i l’exterior,
mentre passegem per pobles i ciutats
tot té l’olor i el color que escoltem,
no hi ha més infern que no ser eterns,
la fada segueix guiant la inspiració
només depèn de nosaltres creure’ns,
mentre el passeig és com un vídeo-clip.
***
Sintonitzant el dial del paradís
Que res ni ningú trenqui aquesta màgia,
als carrers, als parcs i a les places
estem sintonitzant el dial del paradís
malgrat el terror, la por i la tortura
que encara campa lliure per aquest món.
Si hi ha pau encara que sigui vigilada
i en aparença hi ha una certa harmonia,
deu ser que encara no s’ha declarat
una guerra que ja pateix massa gent,
aquí hi ha una sintonia ben onírica,
estem connectats més enllà del mirall
-còsmic- on hi som totes, on hi som tots.
Sintonitzant el dial del paradís és màgic
aquest gest, la força, cada neta mirada,
el mestissatge, cada missatge, el tacte.
Tot barrejat, tot mesclat, fent força,
complot, boicot, fem saltar la banca,
fem saltar pels aires els feixismes.
Sintonitzem-nos en aquesta melodia,
la més onírica, la paradisíaca,
som la imatge tendre del ventre
quan la dona és a punt de parir,
quan una vida més vol sorgir
per lluitar per allò que vol,
per sintonitzar-nos amb ella,
els ponts són nounats i vells,
joves i adults, a totes hores,
de totes les edats, ben juntes.
El poble en simbiosi, unit,
té la força per ser-ho tot,
no som res sense la resta,
ho som tot sintonitzant-nos.
***
Velles i vells mostrant el seu amor
Com adolescents les àvies i avis viuen
i s’estimen pels carrers, a les places
a l’estació, a la mar i a la muntanya,
es mostren segurs i sense embuts, cap,
s’estimen per dins dels destins, fins,
fins finals amb dolçor fins sota terra
quan s’apaga l’escalfor el fred cala
i si fem d’adob a la terra, l’estimem.
Velles i belles mostrant el seu amor,
no veig res més quan arribi la mort,
amb tu de la mà, del tot enterrats
i els gats pel teulat de la casa,
al costat de l’hort que rebrà
del teu i del meu cos… tot.
Ens estimarem els camins del cos,
els solcs, les arrugues de riure,
les de la tristesa, les del dolor,
totes i cadascuna, avis i àvies
fluint i fruint del goig de viure.
***
Girant cantonades
Ràpidament, alegrement, girem cantonades,
àgilment, com àliga al vent anem caminant,
fugaços com un llamp que trenca el silenci,
amb els cascs a tot drap, música ben endins,
som ombres per les parets, totes pintades,
àcrates, llibertàries, sempre atentes
als canvis socials i a les noves nimfes,
a les velles bruixes, a les àvies sàvies.
Sabies com arribar a la font i hi vas anar,
sabies com beure del substrat del bosc,
vas barrejar l’aigua amb les plantes,
amb les espores dels bolets, amb tot,
girant cantonades per anar al bar,
donar tots els beuratges i marxar,
per tornar a les fonts del bosc.
Girem cantonades a pobles i ciutats,
som el somni de cada poeta amagat,
de cada poetessa silenciada, el so,
la sintonia onírica és freqüència,
com la cadena 333 ja és al dial
dels cervells arreu de la terra.
Cantonada a cantonada som fada,
som la imatge feminista i viva,
al mirall de les existències,
tot torna per ser vivències,
quan girem tot ja és ben cert,
som el bruixot fosc i el clar,
aquell qui juga amb els colors
i mai empra la màgia blanca o negra
si no és estrictament necessària,
preferim sempre la policromada.
***
De reüll
Ens mirem de reüll, ull a ull,
quatre visions en dos cervells,
la lluminositat de les pupil·les
amb l’iris de colors ben vibrants
desperten en el matí, en un moment,
de reüll com fan les cabres a la font,
com el despertar del sol i de la lluna,
com tot el que ens alimenta ara mateix,
farem com si res fos guanyat ni perdut,
com si tinguéssim un cor a la dreta
si vénen maldades i contraespionatge,
de tant en tant cal buidar l’equipatge,
fer-nos identitats noves i sempre fugir.
Travessarem muntanyes sense fronteres,
abans que la terra es cremi marxarem,
a altres planetes viurem els somnis,
serem extraterrestres a altres galàxies
donant les gràcies, ja no hi haurà fam,
donant les gràcies a bruixes i bruixots,
en el segle XXI el poble mana, guanya.
Que no ens ceguin dòlars ni euros,
que les pedres siguin bales perdudes,
sense morts, per repartir la riquesa.
Com gats negres, com gossos de carrer,
com cabres a les muntanyes puntegudes
serem cada punt sobre cada “i”, així,
dins la màgia sense cap truc, trucant
a les portes de la matinada, bar obert,
barra plena de licors, cervesa vessa…
…gola avall, ara tot ja és fet, sí,
de reüll ens veiem, de fit a fit, nues,
tot el cor, tot l’amor, en un instant.
De reüll, som filles i fills de mil llets.
***
Decidir l’últim pas
Tothom ho hauria de poder fer, i tant,
decidir el darrer pas, l’últim a fer,
sense interferències entre tu i final,
entre jo i final, elles, ells i final,
els altres mai no podran pas fer-ho,
mai no decidiran el seu darrer pas,
ho farà el kharma precís i ben cruel,
contundent contra tot l’odi sembrat.
Decidirem el nostre últim pas, tot,
res ni ningú podrà posar-se al mig,
masses guerres, masses drames i fam,
massa decideixen els altres, massa.
No passarem per la vida sota ells,
sota l’esclavatge, sota la tortura,
sota els fils que volen el control,
sota les mirades de càmeres arreu,
som més savis que no pas els altres,
som astuts, cabuts, sabem on anem
i decidirem el nostre darrer pas.
-Kharma silenciós i inapel·lable,
dóna’ns la força per reemprendre
el vol quan vinguin les tempestes,
tota la força per quan vulguem volar
i tot el cor de robí sempre a l’estimar
que no hi ha un altre desig als ulls
que decidir sempre allò que ens cal.
Volem, sabem volar, somniem, tot cor.
***
Cabres boges i roges
A dalt de les muntanyes escarpades
hi ha cabrons bojos i rojos, cabres
que s’enfilen i que abracen núvols
per la tarda, pel matí, al cel roig,
lila, blau marí a aquestes altures,
salten com ballen, ballen com viuen
al ritme de la natura salvatge i pura
doncs són la força intrínseca del món,
quan vaig fer el pacte amb els diables
ja el vaig fer amb la fermesa de banyes
mai estranyes, a l’estany de la plana,
a l’estrany dolmen que ens acollia,
que ens escollia, mirades de foc.
Hi ha una cerimònia ben diabòlica,
hi ha una dansa de guspires eternes,
ens tornem bojos, tots ben rojos,
ens enfilem per la punta de núvols
que baixen al pujol que ens tempta,
arribarem a rem a platges eternes,
a cales dolces com la mirada bruna
de roques punxegudes i eriçons bruns,
de estrelles de mar ja fòssils al munt,
muntarem el tendal quan faci menys mal,
quan no en faci gens, quan ens guareixi.
Sota del tendal farem una barra de licors
per totes les cabres boges i els cabrons,
els més pertorbats, els més psicòtics,
tranquil·lament anirem conversant,
sense corretges que ens lliguin,
sense metges ni cap recepta,
fent píndoles de colors,
fent bosses de pols,
blanca com el sol,
bruna com la lluna.
Cabres i cabrons mai sols,
som la mirada més salvatge,
mestissatge i cada tren,
de la costa a l’interior,
de les cales a les muntanyes,
des del més profund del món
fins la dolçor de cada instant.
Som cabres boges i roges,
som cabrons rojos i bojos,
sense la mirada de la nit
mai entendríem el sentit
de cada jaç, de cada llit.
***
Sense aquella tendresa manifesta
Volem presos al pati d’aquella presó
sense aquella bruna tendresa manifesta,
obscura, negra, dolçor que ara escapa,
sense la llum i la màgia no som res,
m’agradaria fugir, escapar, sentir-la
dins una sintonia onírica capaç de tot
i quan sóc al carrer estimo com mai,
mai hauria imaginat estimar tant
tot i que l’estima és ma vida.
Sense aquella tendresa som morts,
no hi ha mots, frases ni cap so,
sense la bellesa tot és ben trist,
sense la mirada de la dona, el cos,
sense la bruixa enigmàtica tot es fos,
les fogueres van quedar enrere i tot,
tot, és au fènix ressorgint de cendres
que mai no seran eternes, som l’ocell,
el més bell, el més vell, manifestant-nos,
obrint les ales a les tendreses dels dies.
Un dia tot tornarà al punt primer,
al bes i al vers d’aquella parada,
l’autobús en va ser testimoni,
jo com un dimoni vaig creuar
des de Badalona a Vilassar,
tantes ànsies i el despertar.
Sense la tendresa manifesta
no hi ha demà, ahir ni avui,
sense l’amor som ben morts,
dóna’m la mà, et dono el braç,
fem força ara que podem,
fem-nos l’amor abans de tot,
la sintonia onírica és al dial,
la freqüència ara és ben certa.
***
Calen elles
Sempre han calgut, calen i caldran
a les cales, barrejant els calders,
tot mesclat és més senzill d’entendre,
de viure, de sentir, amb elles, dones,
màgiques, ocultes, enigmàtiques, pures
quan cal tenir sempre el cor net i pur
des de l’origen de tot, petxina eterna
de color lila i brillant, ben vibrant,
senzill, viu, mai esquiu, mai erràtic,
al néixer ja construïm tota la resta,
tota la vida previsualtzada, prevista,
anem resseguint el camí d’aquest destí
i sempre calen elles, sempre han calgut…
…passi el que passi caldran.
***
Una infinita part
Tan sols volem una infinita part
del “Tot” que se’ns presenta ara,
davant, anant endavant, eternitat,
llum dolça que té la sintonia onírica,
la que fas tu dia darrera cada dia, sí
així com vull el ritme de cada passa,
ara la llibertat ja és a l’aire, brilla,
arreu, una tramada melodia de mel,
tanta dolçor no és pas empallegosa,
més aviat és el sentiment embriagat,
quan la llengua i la cultura arriben
a besar cada somni, infinita part,
trenant els somriures com teixit,
la mar ens mira i sempre ensenya
com les bruixes, fades i nimfes,
tot és a la ràdio més col·lectiva,
la que tenim dia a dia als carrers,
amb tu i amb mi, amb totes nosaltres,
som tres al mirall triangular,
mentre llencen coets a l’espai
i tot és més fàcil i senzill,
molt més que mai, tot és aquí,
arribarem a besar somnis d’ahir,
d’avui, de demà, de sempre,
quan tot marxi renaixerem,
serem sempre el vers etern.
***
Les preguntes que mai no ens farem
Són preguntes fosques, obscures, negres,
les qüestions que mai no ens farem, mai,
són de petroli, són de carbó, lluna nova,
nit tancada, entranyes a on no hi ha llum,
anunciats sense respostes, altres estats,
estats alterats, consciència del tot certa
de tan erràtica com és, ciència mai exacte.
Els problemes els deixarem de banda, sempre,
no hi seran al món que tant hem desitjat,
sense mesura ens anem fent grans, purs,
mai hem tingut el cor podrit ni sec,
blanc i serè, transparent i sencer,
el nostre cor és negre com la llum.
Blanc i negre, ying-yang, tot en un,
simbiosi certa feta i manifesta, nua,
sempre que la desvestim amb enginy,
fent un giny per enganyar l’engany.
Les respostes a tantes preguntes
no les tinc jo ni les tens tu,
no les té ell ni tampoc ella,
no les té pas ningú, ni l’altre.
Res importa si la resposta és morta,
si no hi ha dreceres ni camins endins,
enfora, tot es torna de color bru i viu
com en un bosc tancat suggerint la forma,
aquella forma de l’interrogant, errant,
sempre errant, perquè no hi ha exclamació,
tot és dins d’una olla de grills grillats,
capgirats, com en un conte dantesc, sàdic,
millor que no ens fem aquestes preguntes,
en el buit del tot obscur i estrambòtic,
agre, ogre, magre, sense sal ni sucre,
ni en la seva justa mesura, tot és abús
en les qüestions que mai ens qüestionarem.
Diga’m on ets sense que calgui preguntar,
diga’m on et trobes per poder-nos trobar,
després de tot això és senzill somniar,
només cal fluir i fruit, fruit a fruita,
fruita a fruit, l’arbre no respondrà,
tampoc ho faran les seves arrels,
les branques ni les fulles,
només els fills i les filles
ens diran que no cal saber-ho,
que és més fàcil viure per ser,
que cal el raser del vers primer,
des de la primera “barreja” a ara,
sabrem del cert que el cosmos depara
tot la existència eterna, la salvatge.
***
Tornar a creure en un mateix
Podem tenir un dia molt dolent
tot pot estar capgirat, caduc,
però podem tornar a estimar-nos,
tornar a creure en nosaltres,
de vegades només cal l’amic,
a voltes trobar-nos de nou,
hi ha dies on res no funciona,
ja no hi ha mar ni far ni ona,
hi ha jornades negres i fosques
i són dies on no volem ombres,
no ens cal equilibri al blanc,
a la claror, no existeix res,
millor esperem que sigui demà,
tornar a valorar-nos és a un pas,
però a voltes costa tant i tant…
…potser esperar ens fa desesperar,
potser les estrelles ara ja cauen,
potser els estels ja s’han fos, tots.
No hi ha sol, lluna, dia ni nit, res,
qui sap si tot això és un daltabaix,
qui sap si tot això és el preu a pagar,
potser els somnis eren massa grans,
potser el deliri ho va girar tot.
La fantasia, la màgia… han perdut,
però només ahir, avui tot torna,
no pot morir tanta bellesa i amor,
s’alça el sol de nou i seguim aquí,
cal veure-ho, cal saber que tot canvia,
tornar a creure en un mateix i tot creix:
el desig de tenir-nos, d’estimar-nos,
la grandesa del nostre cor ho és tot,
per valorar als altres ens hem de valorar,
per creure en tu abans haig de creure en mi
i ara sí, ho tinc clar, ahir va ser un malson,
avui tornen els somnis aquí al racó on sóc,
dóna’m la força, moment oníric, torno a creure,
estem en sintonia, amic… amiga… i menys mal.
***
Boig roig
Al semàfor el ninot de llum roja,
amb els braços en creu, ens crida,
diu que passem, que som bojos rojos,
que no cal esperar al ninot verd,
li fem cas i travessem el carrer,
aturem els cotxes al nostre pas,
res ens atura, res ens pot aturar.
Boig roig, camines entre la nit,
boig roig, camino fins al matí,
en aquesta sintonia onírica nua,
pentagrama antic de bella melodia,
els càntics sorgeixen de la casa,
nosaltres ressorgim de tot arreu,
arribem a la llar quan surt el sol,
arribem a l’habitació quan volem,
escrivim a deshores, ben endins
del nostre cervell, intent bell,
intens futur d’estels de glaç
cristall al semàfor del demà,
de l’ahir, creuem en vermell.
Boja roja, boig roig, totes a una,
tots a una, no hi ha altra drecera,
farem de la matinada la nostra aliada,
amb poc fem, amb poc que ho és tot,
en l’essència allò més ínfim és molt,
tota l’essència en una cèl·lula,
des del naixement allà la mar
fins al nostre “jo” present,
per arribar allà al semàfor
hem caminat milers de sendes,
ara només volem creuar-nos,
crear-nos dins la llum roja,
som aquell ninot que ens crida,
som cada llum d’aquesta nit fosca,
som, fet i fet, el que queda després,
l’estela lluminosa que s’estén per tot,
i doncs? som el boig roig, la boja roja.
Revolucionaris i diabòlics, el contrapunt.
***
La poesia com artilleria
Hi ha mots que són com armes,
hi ha paraules que batallen,
síl·labes que lluiten i maten
tot el seu odi, la seva ràbia,
destruint murs sense pensar-ho,
la política i la policia,
els militars i l’economia:
bèl·lics que cal combatre.
Artilleria és la poesia,
artilleria són els teus ulls,
les teves ungles les navalles,
els fusells i les pistoles
totes les metàfores.
Massacres que aturarem,
a la llarga, matem la fam,
esquerra però de veritat,
radical, d’arrel, ben roja,
negra com bandera anàrquica,
diable amb deixebles arreu,
la poesia ha de ser canviant,
la poesia ha de ser per tothom
excepte per als “altres”,
sempre hi ha dos cares:
antifeixistes vencerem,
la poesia encén flames,
la guspira la tens tu,
ell, ella, totes nosaltres,
acompanyant-nos, mútuament
ajudant-nos per enderrocar-los,
res serà fàcil però no és impossible.
Poesia d’artilleria, embruix de metall,
de titani, la nostra força és elemental.
***
De 9:00h. a 21:00h. a la riera
He passat tot un dia a aquesta riera,
he somniat en els fluids que es vessen,
des de les cases fins als forats del mur,
fent alquímia en un temps futur no llunyà,
la terra té pedres tosques sense cap valor
i camino i sonen sota la sola de la sabata,
imagino que ja s’ha fet realitat el somni,
imagino que ja s’ha convertit en realitat,
entre els canals hi ha rocs ben empedrats,
per on hi passarà el rierol hi ha fang,
plantes i herbes, flors i deixalles.
De les deixalles en farem tresors,
de les plantes i herbes, amb tabac,
cigarrets psicodèlics de veritat,
fins i tot sense Maria, sense Hash.
Dels xiprers, de les fulles seques,
hem fet cigars barrejats aromàtics,
tenen el gust de l’escut del poble,
entre els dos arbres hi ha Catalunya,
sota d’ella les dues espases alçades,
i damunt una corona que recorda el passat,
passat on els borbònics van fer tan mal.
Tornem a la riera, aquí hi vénen amics,
amigues, coneguts i desconeguts, junts,
coneixences que guardarem ben endins,
les sentim molt fort, molt units.
Tenim la força de la màgia revoltada,
des d’aquí tot es veu molt més senzill,
conversant, bevent i fumant, tot volant.
Aquí a la riera hi ha un pas per tu,
per ella i per ell, mai pels altres,
a anys llum ens anem relacionant,
a anys llum els nazis res no podran.
***
El poble crida la teva veu
Sempre t’ha acollit entre els carrerons,
el poble et crida, crida la teva veu suau,
forta, trencada, avançada, directa, màgica,
crida el teu pensament i els teus sentiments,
ment en ment s’estenen les veus, vénen d’arreu,
la llum del dia du la foscor de la nit, el crit,
somniem entre les places, al parc, entre bancs,
jardins de flors de colors i arbres violetes,
la casa i el camí, la glorieta i el porxo,
aquest poble és enigmàtic, niu de serps,
resistent més enllà de les revolucions,
molt més enllà, fent revoltes eternes,
estem aquí perquè venim de tot arreu,
la nostra mentalitat no és de fatalitat,
la nostra sort tot ho pot i tot ho podrà,
les desgràcies pels altres, pels nazis.
El poble crida la teva veu, el veus,
el sents, el poblat el dus ben endins.
***
“Aquest és aquell” -Va dir ella-
Caminava pel poble un nou matí,
una parella de vells visionaris
parlaven entre elles, mirant-me,
“Aquest és aquell” va murmurar-li
ella a ell, tots seguíem caminant,
vaig seguir la senda fins la casa
i em vaig posar a escriure el poema,
han passat uns segons des d’aleshores
i les ales de les paraules ressonen,
si jo sóc aquell i sóc ell,
què és el què queda de mi?
Potser una ombra majestuosa
de tan petita com la veig,
potser una llum minúscula
de tan grandiosa com és,
com tothom, com cadascú,
totes tenim tresor a dins,
totes som aquelles i aquestes,
aquells i aquests, és ben cert.
Després de tot seguiré per aquí
deixant el vers marí dins la mar
d’aquest poble de muntanyes,
després de tot seré el blanc
de comentaris a deshores,
passaré de dia i nit estones
sentint estima cap als pobles
i dormiré les nits de lluna
com vestiré els dies de sol.
“Aquest és aquell” -digué ella-
i el seu pensament m’atravesa,
sóc ombra i llum, la ressenya,
sóc algoritme i criptografia,
el pseudònim i el nom en clau,
cada contrasenya ben dissenyada
i tots els nombres, les lletres,
sóc tu darrera les finestres
i també sóc el vell i la vella,
bells i belles desperten el matí
jo mai més ressorgiré d’aquí
si els teus mots no em donen camí,
així que deixo la poesia així,
esperant un nou alè per seguir.
***
La teva fragilitat m’ha matat
Com un pètal de flor delicat
m’ha matat la teva fragilitat,
el fil del pètal m’assassina,
a cada pas fa encara més mal,
m’has robat gran part del cor,
l’altra part l’he pogut guardar
a un calaix de la teva ànima
per si vols robar-me-la.
Fràgils caminem sense mina,
anima’m l’ànima mimètica,
es camufla bé amb la teva,
es confon en el ball antic
que és dansa estranya i nua,
que és la llum d’aquesta nit,
ets fràgil, sóc fràgil,
però sempre forts,
però sempre ocults
de tot mal i norma,
en laberints obscurs
que donen les ombres
que tant ens calen.
Som instant, mel, or,
diamant, robí, encís,
som la fragilitat,
allò no anomenat.
Torna’m al teu món,
encara que em matis
amb com n’ets de fràgil,
segueixo fràgil als ulls,
als teus ulls tan delicats,
al teu reflex tan incessant,
per això em vull perdre
en el teu vers d’ahir.
Fragilitat meva,
pètal de flor seca,
humida al punt just,
si em segues endins
no sóc jo, ara mateix,
sóc sota terra amb tu,
ha passat aquell segle,
tot rebrotarà en nosaltres,
tot viurà damunt els cossos,
flors i plantes, bolets i arbres,
de moment la fragilitat em mata.
***
Acte rere acte
Seguirem acte rere acte, actuant,
objectius clars i lluita radiant,
quan un unicorn marca els camins
la fantasia i la imaginació són,
si més no, tot el nostre món,
sortir al carrer i veure llums,
colors, per ciutats nocturnes,
cotxes com volums de minerals,
cadascun amb el seu color viu,
fugaç, corrent, acte rere acte.
Com tot, els vehicles recorden
tants versos que descriuen vida,
que descriuen alquímia, cada acte,
si ja no hi ha més camí, dreceres,
tot el món que veig és el teu,
ja és el meu, em dónes la clau,
anem a una velocitat intrèpida
sense deixar fum ni contaminació,
arriben vehicles de sol i de vent
després dels d’elèctrica corrent,
estarem fent el món acte rere acte,
som la llum del cel viu i ben roig,
la primera paraula, també la darrera,
mentrestant construirem el món volgut,
no hi ha excuses i encara és d’hora,
quan res no tingui valor material
haurem fet la darrera-primera senyal,
canvi de cicle i repartirem el guany,
si ara no tenim res o quasi de res
sembrem la llavor del res, per tot,
reguem-ho amb tendresa i passions,
el demà que espera és de llums,
com les de la ciutat nocturna,
fugaces però perennes a la ment,
tot queda encara al subconscient
com aquests versos llençats al vent.
***
Vaig caminar sense rumb
No sabia cap on anava però caminava,
vaig caminar sense rumb ni cap mina,
cap mina on extreure les pedres nues,
per vestir-les sense veure-les vivia,
així les vaig imaginar a les venes,
a les meves venes, sang, foc i llum,
caminava sense rumb ni cap direcció
i potser per això feia passes cap allà,
cap allà on volia, doncs tot era a un pas,
un pas capaç de tot com ja deia el poema,
així vaig submergir-me entre tant vers
per entreveure el dors d’aquella mina
i descobrir en la part contrària: tot.
Tot era allà, no calia ni tan sols mirar,
no calia descobrir-ho, era dins els ulls,
dins la ment, caminant sempre sense rumb,
cap nord, només amb el record dins el cor,
el record de la dolçor de la pell de fada
aquella imatge m’acompanyava i il·luminava
aquella mina, doncs era llumí pel camí,
així vaig veure i gaudir amb cada pedra,
precioses les imatges em deien qui érem:
Un desig, una mirada, un batec, una flama,
aquella mina que dúiem tan endins nostre,
aquella mina que teníem en cada fluid,
aquesta mina que tenim a les venes, robí,
roig robí que serà la sang a la pedra,
aquella pedra, aquell motlle, solució,
solució final: revolució dels minerals.
***
Esclaus del capital
Esclaus del capital, el vell i el nou mal,
els seus diables no són els nostres…
…les nostres diablesses són belles,
són la contrapartida al sistema mort,
corrupte, putrefacte, podrit, malalt,
esclaves caminen les seves passes,
són les ombres fosques de la història,
no volen compartir la riquesa, absurds,
després de tot això serà la nostra hora,
un nou sistema s’establirà i hi serem,
serem tots barrejats, sense els altres.
Esclaus del capital ens volen a tots,
a totes, és el fum que venen, dirigint
tantes ments i tantes vides que moren
i caminen els seus cossos com zombis,
comprant allò que poden i no poden pagar,
quan hi hagi pedres precioses per totes
ja res podran fer contra nosaltres, vius
canviarem cada horitzó, mort al capital,
mort al consumisme, mort a aquest món,
a l’occident, orientar-nos al món nou,
aquesta poesia és un cant per nosaltres,
nosaltres que sempre hem lluitat
que seguirem lluitant i estimant
la bellesa de compartir i repartir,
ja mai més morirem a cap de les mines,
ja mai més caldrà pidolar ni demanar
per un plat d’arròs ningú es vendrà,
s’acabarà el capital i serem abundància,
la tendresa i l’amor, l’anhel i la passió,
recordant tantes persones que van morir
perquè no ens manqués de res,
perquè visquéssim eternament,
generació a generació,
filles i fills, néts i nétes,
per sempre solidaris… i vius.
***
Solidaritat i tolerància
Som sempre solidaris i tolerants
és el primer i també el darrer pas,
lluitant sempre en vida per agermanar
tantes persones com tenim al voltant,
els altres no respecten i sembren odi,
que no combat l’odi que els tenim
per tot el que representen: repressió,
fatxendes feixistes que volen reprimir
totes les nostres esperances i anhels
però som més intel·ligents que ells,
sensibles, artistes, somniadors, tots,
totes, amb els ulls nets i ben tendres
solidaris i tolerants sempre i eterns,
aquesta força mai no podran combatre,
ens trobaran de front, amb coratge,
la lluita, el poble i totes les màgies.
***
Hi ha temps per a tot i per a més
Passaran els anys, les dècades, passarà tot
i encara quedarà temps per a tot i per a més,
no morirem, lliures hem nascut i així marxarem,
més enllà de la mort les filles i els fills,
els que continuaran amb la flama, brillaran,
aniran més enllà de les paraules, encara,
molt més enllà, faran sintonies oníriques
somniant en un món que aleshores abraçaran,
el faran real, com els versos que fas vius,
només amb una mirada, sempre deslliurada.
Hi ha temps per a tot i per a més, sempre,
aquesta vida és prolongada com llarga cala,
com un camp llong, com un infinit univers,
l’existència la tenim enganxada a la pell,
perdurarà en el temps enllà les tendreses,
enllà les passions, enllà l’amor i l’anhel,
passarà per damunt de l’odi i l’avarícia,
l’enveja i els maltractes, damunt de tot,
l’existència anirà enllà del nostre cor,
arrabassarà els nostres somnis per seguir,
seguirà malgrat la mort del que sentim,
serà perenne en un altre món de somnis
on la llum dels ulls de la fada de nit
encendrà la guspira que farà flames
per cremar els malsons de vida curta,
de vida efímera, de vida fugaç, capaç…
…de tot, capaç de capgirar i voltar
en una terra que vol viure sense pors,
sense renúncies, denunciant en el cant,
en les cançons compromeses de Rock i RAP,
doncs hi ha temps per tot i és un regal
aquesta manera que tenim de tirar endavant.
***
El cap ple de pardals
Si de petit matava els pardals del cap
ara els estimo i els hi dono pa i llum
com la del sol que emergeix pel matí,
si de petit posava trampes i disparava
ara els hi dono un camí, de mans a bec
per donar-li’s vida, per viure jo també,
són tan petits que volen ben lliures,
són tan grans en essència, en extinció
com els pops que també matava de petit
i ara encara me’ls menjo, no els pesco
tinc el cap ple de pardals i de pops
és el preu a pagar per pecats infants
de quan vaig aprendre a caçar i pescar
per si vénen maldades i haig de reaccionar,
per si hem de fer escamots ben rojos
i negres, anàrquics com cada diable,
com la sang de pardals i tinta de pop,
fosca com la cova immensa sota el mar,
estic dins el meu cap, com un refugi,
amagat dels caçadors i dels pescadors
doncs a mi un ham mai no em cridarà
cansat ja de veure publicitat antiga
o nova, tan és, ens volen ben caçats.
Fora el consumisme, fora el capital,
hem de canviar les regles del joc,
les normes, les lleis i els límits,
en el nostre vol lliure no hi són,
és la nostra sintonia onírica,
ens uneix i ens guia, endins,
som la llum d’aquell darrer anhel,
com una figura que ens dóna voltes
eternes com en l’anterior recull,
som asos en la nostra partida,
per sobre de reines i de reis,
som pardals i pops dins el cap,
ja no els matem, els estimem,
i si cal ens els menjarem
amics i enemics tan íntims
que és menjar-nos a nosaltres,
a nosaltres mateixos, som un tot.
***
A la meva ment cohabito amb algú més
Sempre hi ha algú més a la meva ment,
deu ser l’altra versió de mi, el fred,
equilibra el foc amb el que estic fet,
l’ós polar amb el lleó de l’interior,
glaç per la flama, em dicta, em mana,
dialogo internament amb ell, és tot
menys la suma que fa la resta, res,
divisió mai, sempre em multiplica,
és la síntesi dels meus morts,
són fluids que deixaré als horts,
de tant or és quedaran enlluernats
mai hauran vist tantes pedres precioses,
juntes, després de tot som els pensaments,
els laments que van de ment en ment,
pur sentiment dins el nostre cervell,
no hi som sols, hi ha algú més,
sempre i ara més que mai, sí,
el temps avança i el món també,
per més desgràcies, sort eterna
per les persones que despertem
d’una letargia sense melangia
doncs el món d’abans, caduc,
mai va tenir tanta força,
hi ha algú més a la ment
i és un ésser intel·ligent
estima la gent que estima,
odia als qui ens odien,
cohabito amb l’altre jo,
ell em guiarà on ets tu
i els nostres monstres
faran l’amor amb els astres,
i les nostres estrelles
estaran llestes per vèncer.
***
Amor que sempre apareix
L’amor resisteix, sempre apareix,
hi ha màgia a cada dolça cantonada
t’estimo encara que no et conec
encara, encara que l’amor ho encara
quan passo per la plaça t’imagino,
lliure com un matí de primavera,
esperant l’estiu sense marges,
no hi ha camí, som al cosmos,
fora del cervell, món vell,
món nou, amor que apareix,
que neix i creix, emergeix,
l’eix de la tendresa ets tu,
un tot que ja ho mou tot,
el meu món del tot desconegut,
per més poemes d’amor o desamor
doncs l’essència és als versos
però mai sabran el darrer pas,
la jugada amagada, la partida,
l’eixida, l’encanteri, el misteri,
enigmàtic amor que sempre apareix.
T’estic estimant, t’estic enyorant,
t’estic pensant, t’estic trucant,
telepatia, distància sense malaltia,
la connexió no serà mai segura
altres ments estan en línia
però jo no haurem patir per res,
elles ens esguarden dels mals.
L’amor resisteix, creix, apareix,
sempre, estimant-te sense veure’t,
sense sentint-te, sense ser dins teu,
quan ens fonguem tot haurà succeït,
de moment hi ha qui ha volgut trair
la nostra confiança han volgut matar
i no saben que la trampa s’han posat
doncs ja és massa tard per atacar-nos
doncs l’amor ho pot tot, resisteix.
***
Preguntes retòriques i oníriques
Quan ens unirem totes les ànimes lliures?
Quan farem néixer pedres precioses?
Des de quan els minerals fan mal?
Quan comença la nostra revolució?
No som pocs, a cas no som tots, molts?
Muntanya amunt muntem festes, vindreu?
Preguntes retòriques, no busquen resposta,
preguntes oníriques, no és tot un somni?
Confonc la realitat i el somni, i tu?
Diga’m si sóc producte de la imaginació,
de la teva imaginació, potser em crees,
potser entre totes ens hem anat creant.
Pregunto, responc, preguntes, et respons,
ens preguntem, ens responem, qüestions
que s’alcen més enllà de les il·lusions,
que faríem sense anunciats i premisses,
que faríem si no trobéssim els resultats?
Hem d’anar més enllà de tot allò preguntat,
hem de trobar dins les respostes tot, junts,
problema i solució, solucions sense problemes,
les preguntes retòriques i oníriques fan llum
a uns caps com els nostres plens d’ombres,
ombres d’un passat difús a una terra fosca,
a un present que es mostra esquerp i tort,
amb les solucions lumíniques anirem més lluny,
si tens respostes a les preguntes ens trobarem,
estem a anys llum d’ells, mai no ens trobaran,
plegats farem cada barricada, revoltant-nos,
en som tants que les pedres estan ansioses
per ser despertades amb els ulls i les mans,
farem tot allò que mai no esperen,
farem tot allò que estem desitjant.
Preguntes retòriques quan tenim les respostes,
potser si no responem és que esprem el moment.
***
Anonimat i intimitat
Ningú coneix els nostres rostres,
anònims seguim i seguirem, ocults,
la nostra intimitat té un preu alt,
tant que ningú no el podrà pagar,
amaguem allò que ens va fer mal,
el nostre taló d’Aquil·les, tot,
amaguem el nostre mag, la maga,
la màgia si cal, enigmàtics,
purs ens manifestem, senzills
anem avançant sense fer soroll,
totes les tècniques i estratègies
guardades fins al gran moment,
de moment anònims, íntimament.
Em mostro a tu que em vols veure,
et mostres a mi, et vull sentir,
hem de viure per escriure, lliures,
hem de escriure per viure, vibrant,
de les tecles a les voreres, asfalt,
de l’asfalt a la pantalla, radiants,
en un cicle, en un cercle, en un tot,
torna aquesta vida plena d’enigmes
i tu i jo ens ocultem de la realitat
per encendre noves veritats, amagades.
Som allò que viu l’estiu dins el niu,
fora, a les cales, quan ens descalcem,
ous d’aus salvatges es trenquen i neix
dins de cadascú nous polls que volaran,
d’altres moriran, tots seran al niu
si abans no cauen, si no tenen sort,
però tu i jo hem arribat fins aquí,
anònims valorem la nostra intimitat
malgrat els poetes expliquen detalls
que compartim sense por a la resta,
sense por a allò darrera la finestra
sabent que si volem des de l’alçada
caurem sense esclafar-nos, nus de tot,
nus fins i tot del fet d’estar nus,
amb l’essència només, la transparència.
Intimitat i anonimat ara i sempre,
només mostrem el que volem mostrar,
tu i jo ens estimem oberts a tot
però ens tanquem dins els versos
quan els cors ens volen presos.
***
El dia no acompanya
Acompanyen els núvols, el cel gris,
el sol negre, acompanya la pluja densa,
el dia no acompanya, ho fa la resta,
estic a un pas de conèixer-te, tota,
tota tu, fora de la meva ment, a prop,
com el pop que surt de la cova i arrisca
així em veig ara, deixant anar la tinta,
fugint dels perills sense ser caçat,
arribant a la sorra de la profunditat,
deixant-me portar entre les aigües
que em recorden un record no viscut
i em fan oblidar els oblits emmudits.
Sona el ball màgic de la pluja afora,
la finestra és plena de gotes caient,
van deixant una estela d’aigua plena,
buida si així ho volem imaginar,
som miratge i imatge, no som res,
ho som tot, el dia no acompanya.
Ens fan companyia els versos sols,
els versos junts, els versos dispars,
pars, senars, estranys, rars, entrant
a una galeria de fotografies antigues
que ens mostren com érem, com som,
família, amics, animals, temps enllà,
ara veig com el dia acompanya, hi ets,
has vingut, amb ella, com als vells temps,
hi ha un abans i un després, avui mateix,
conjunció sempre eterna en aquesta casa,
el dia potser no acompanya, vosaltres sí,
farem teràpia com cap terapeuta en sap,
si núvols grisos, la pluja, el sol negre
han arribat després de tant de temps
ha arribat el moment de fer front
a tot, arribant a la vella font,
si el dia no acompanya, tu sí.
***
Esgarriats
Hem sortit de tots els ramats,
som ovelles negres, cabres boges,
tocats de l’ala, tocats del bolet,
no ens agrada seguir a cap pastor.
Esgarriats seguim i seguirem,
no volem ni normes ni lleis,
ja sabem com comportar-nos,
lliures caminem i caminarem,
no ens calen marges ni límits,
la llibertat és fer el que vull,
la llibertat és fer el que vols,
no volem ser part d’un tot, torts
vam néixer i torts acabarem morint,
desitjant que sigui d’aquí molts anys,
quan siguem vells, sense seguir ramats,
sense que ens puguin marcar ni limitar.
Esgarrifances al cos, la tendresa ho pot tot,
sentim amb molta intensitat, plens d’emocions,
hem agafat potser el camí més difícil, costerut,
però ens és ben igual si sabem que ens trobarem
amb la bandera negra al fons dels nostres ulls.
Farem escamots de mots i barricades de llibres,
els qui manen ens diuen que no ens podem queixar,
que si no seguim el seu joc som fora, ja lluny,
i ens agrada més així, no volem ser part del circ,
quan més ens exclouen més ens divertim, estimem,
aquesta forma estranya però ferma, aquesta manera,
de dir el que pensem sense por del que diran.
Esgarriats i esgarrifats, tot es sent molt endins.
***
Licor dolç
Aquí al pati, a aquesta terrassa,
sota cobert, plou, licor dolç dins
de la boca, de la gola, als llavis,
comença un nou dia i jo em mullo,
per dins i per fora, plugim i licor,
dolç com el fogó de sucre cremant-me
com el foc que encén el cigarret dret,
tort, embolicat amb delicadesa, o no,
amb tranquil·litat o amb rapidesa,
això no ens preocupa ni ens ocupa,
molts cops actuem sense pensar-ho
potser tot ja està pensat anys enrere,
ara només hem de seguir les sendes,
les velles sendes, els antics camins
amb el posat dels felins o dels canins,
seguint la imatge d’esperits o rastrejant
totes les senyals, aquí o més allà.
Som canalles, pirates, corsaris
contra aquest sistema decrèpit,
amb totes les armes, amb l’ànima.
No té sentit aquest escrit,
-no són les vegades que caus-
és una gota de pluja al got,
un accent a una nota, és tot,
el saber de l’ocell tot moll
que es sacceja tot el cos,
les plomes, estarrufat,
i vola de nou, lliure,
amb les ales seques
i de nou surt el sol,
es veu l’arc de colors,
nimfes i fades és pentinen
sortint al carrer com bruixes,
prenent el licor dolç a deshores,
venint a aquest racó, despertant-me.
***
El joc de versar lliure i salvatge
Vaig arribar a una platja deserta,
verge fins i tot, vaig submergir-me
en unes aigües tan tranquil·les i nues
que vaig despullar l’horitzó mirant-lo,
jugant amb els pensaments, ment en vers,
paraula a paraula era un antic joc,
un art brut d’idees salvatges,
com aquella platja, com tu.
El joc de versar lliure
em va donar la clau lila
que obria portes blanques,
només d’imaginar-te sorgies
d’entre les meves mans suaus,
viva, al límit, dolça i bruna,
amb cua d’escames, mirada fosca,
amb ales de nimfa, de dona d’aigua,
tota tu erets tot el meu món,
vas venir i marxar en segons,
va ser fugisser aquell amor,
però el joc de versar així
ja mai més ens separarà
i sempre que t’imagini
del no-res sorgiràs.
***
Busca’m entre els núvols
Estaré perdut més enllà de tot,
entre els núvols ens trobarem,
com aus volarem i cavalcarem
com cavalls sense brides,
lliures com el vent fort,
el vent del nord, sorgint,
rugint, com tigre en zel,
al cel ens veurem, busca’m
entre els núvols sóc més jo,
sóc l’ombra blava del safir,
per dins roig com el robí,
a les venes el verí, sortint
d’entre la pluja, sentint-te,
quan em busquis em trobaràs,
crida el meu nom i t’estimaré
si véns lliure com ho fa la mar
i serem la revolució dels minerals,
junts, plegats, com s’estimen els gats,
felins, afins i fidels, fins a la fi de la fi,
vine, vine amb mi, busca’m al núvol,
vinc, vinc a tu, et busco dins el blau
de les ales tan lliures que ho són tot.
Cerca’m volant per l’univers, al vers,
al revés tenebrós d’una lluna, l’ombra
d’un enlairament com neurones a la ment,
sorgint del cap, busca’m on no n’hi ha cap,
amb el cervell en blanc trobarem diamants,
quan ens correm a la vegada, bella fada,
la simbiosi entre ametista i tot el blanc
serà la nostra vella i antiga senyal.
Núvols ametistes a l’alba, de diamant a la tarda.
***
Àlgebra d’algues sense matemàtica
Tot pot ser matemàtic o no ser-ho,
tot pot tenir sentit o no tenir-lo,
l’àlgebra d’algues és ciència certa
però sense la mà humana no és res,
la resta d’animals no posen nombres,
tampoc noms, tan sols flueixen i són,
després de tot, el conjunt abstracte,
el seu abast és l’univers, cada vers,
són silenci i soroll, pèl i escames,
la nit és fosca com ulls de gats,
també verda, lila, vermella i groga,
com una aurora boreal als ulls felins,
el morro dels gossos és cada destí
quan ho ensumen tot i, rastrejant,
indiquen camins i destins, canins,
fins o toscs, van obrint el pas,
salvatges com el tigre i mansos
com la tendresa de la carícia,
res és matemàtic i tot ho és,
però la matemàtica enganya
com l’aritmètica menteix,
tot és i no és, és el vers,
és el verb, el verd, la fulla,
el fill i la filla, el fil prim,
l’espiral, la corba i cada recta,
la matemàtica no és ciència certa
però l’àlgebra àrabica de les algues
és solució mai abans trobada.
Tot conflueix, és sinergia, estratègia.
***
La llum dels fanals
S’ha fet de nit i la llum dels fanals,
cansats d’ombres tristes i tan mortes
donen claror a aquells racons perduts,
al reflex dels bancs de ferro i fusta
s’hi veu la teva ànima que s’asseu,
estàs sola, llegint un llibre, oberta,
de ment i de cames, d’ulls i matinada,
has decidit que la nit entri ben endins
i que res no freni la relació amb ella,
fas l’amor amb la foscor i amb la claror,
del cel i de la llum del fanal, amb tot,
les estrelles et guien fins al matí,
les constel·lacions són el teu nord,
el teu sud, l’est, també l’oest,
tot i que et perds amb tanta birra,
embriagada llegeixes i ja viatges,
el fanal és testimoni, llum-dimoni,
roja com el bavor d’aquella barca
que navega darrera teu, feinejant,
tornarà a port i tu enfilaràs camí,
enfilaràs camí i faràs dreceres,
de fanal en fanal, de llum en llum,
fins arribar a la fonda, fondejant,
calaràs les teves passes a la cala
que és el teu llit, buit de desamor,
ple de tendreses, faràs l’amor al sol,
quan tregui el cap per les finestres,
tota tu ets deessa del coneixement,
una barreja certa, mestissatge i vida,
lluita que no es pensa, compartida,
els fanals s’apagaran i tu naixeràs,
un matí més a la fonda, mai sola,
t’acompanyen les llums dels fanals
que malgrat ja són només memòria
t’han acompanyat a l’hora fosca
i mai més no te’n separaràs,
donaran llum a tots els somnis,
donaran llum a aquells carrers,
a aquelles places, als anhels.
***
Xarxa neuronal externa
No es limita a la meva ment el cervell
de fet s’estén com tots els pensaments
meus o teus, seus o d’ells, els altres
ja s’han quedat atrofiats a les coves
de la seva mentalitat de caspa i pus,
de ràbia i d’odi, de pudor i de podrit
així la nostra ment res hi té a veure.
El nostre cap viatja amb les neurones
arreu del planeta i de les seves ones,
per mars i muntanyes és pur sentiment,
és el batec de les ales deslliurades,
un gemec, un esglai, un just contrast
entre el que creiem i creuen els demés
a més tenen tota força per empènyer,
per fer passos cap el món que volem.
La xarxa neuronal externa és presència
és essència, és l’eterna correspondència,
de cervell a cervell viu en l’aire,
viatja amb el vent per tot el poble,
per les ciutats, carrers i places,
arriba als palaus per enderrocar-los,
per esmicolar-los i fer-los de tots,
de tots excepte dels altres, ho saps,
després de tot ens pertanyen i són,
passats els segles, runes de futur
instant de sal a les costures, tot.
Sal i diamant, mines als palaus,
quan tot sigui repartit, serem,
vibrarem, lluitarem, per sempre,
anant més enllà de qualsevol sistema,
si resistim que sigui per aquesta xarxa
que ens connecta i ens enlaira.
***
Soldador
El soldador solda amb or davant el sol,
ha triat un dia assolellat per actuar
al teatre d’un món on hi té un paper,
protagonista principal de la història,
de la seva història, com cada persona.
Té un cigar de paper de diamant i d’or,
el tabac és com cablejat i enredat,
fils de color negre i roig, espirals,
quan xucla fan un so semblant a l’altaveu
que desprèn notes fortes i constants arreu,
mentre fuma va soldant, fonent l’or curador,
amb el sol com a companyia sempre sanadora,
el cervell és de xips i a ell no li importa:
ja sap com les van gastar els seus creadors,
mentre solda pensa en quan era negre soldat,
quan el front de batalla eren els ordinadors,
ja lluny d’aquella lluita ara és resilient,
va fent formes dorades als experiments.
Soldador, soldat a la guerra i ara fonent
tant armament com hi ha per fer vehicles,
el creador l’espera a la porta del taller,
ratllat perquè no té les peces a les deu,
a dos quarts d’onze, amb elles, va directe
a la fàbrica on sortiran els objectes voladors,
després de tot tant el robot soldat com ell
saben que un no pot existir sense l’altre
i arriben a port, amb titani i ossos,
cadascú amb la seva condició però junts,
plegats en la lluita que mai no es pensa,
en seguir fidels a l’estel roig i mecànic,
desafiant les lleis de totes les guerres,
arribant al final amb aquell estel glaçat
que des de Cuba ens va fent les senyals.
Soldador que soldes amb or tots els errors,
que mai computin els teus números rojos
si no és per fer plegats la revolució.
***
Resiliència soldant amb or els errors
Com ho fan al Japó, soldant amb or,
les ferides i els errors tenen valor,
té més bellesa la gerra trencada
quan la recomponem part a part,
l’or que solda cada trosset
és la sort que ens calia:
resiliència i tirar endavant,
té més bellesa la imperfecció,
les cicatrius que ens fan com som,
hem après de les errades per avançar,
el soldador solda d’or cada trencadissa,
és ferrer, també, i forja el ferro roent,
mentre al taller va construint esquelets,
esquelets de titani amb teixits humans,
vol fer androides, s’ho ha proposat.
Ha dissenyat humanoides cibernètics,
ha sintetitzat coneixements estranys,
s’ha guiat per pel·lícules del futur,
per la ciència-ficció, anant enllà,
enllà de tot allò que està descobert,
fa una feina d’artesà i de tècnic boig,
mecànic cert d’una imaginació incerta,
la seva capacitat per canviar-ho tot
és la seva darrera ofrena a aquesta terra.
Així que barreja tots els minerals,
de l’or a la plata, del robí al dimanat,
ha creat cossos bells i brillants,
al·lucinants, preparats per lluitar,
si cal, o per barrejar-los en la gent,
rèpliques exactes i animades, màquines,
maquinant tots els canvis ha embogit
i tot el que surt del taller és estrany,
ja no sap si vol que tot tingui un control,
ha quedat amb la resta de científics i sap,
després de tot, que res no és sense la resta,
així comparteix els seus coneixements i l’or,
ho comparteix tot, resistint, resilient,
malgrat la bogeria té encara estabilitat,
no la compra, no la ven, no és al mercat,
res de tot allò que fa hi és, pura imaginació
que canvia, que bescanvia per coneixements,
ni a ell ni a la resta no els hi cal res més,
només aplicar les innovacions als experiments
per així jugar amb allò que sembla inevitable:
malgrat a alguns no els hi agradi, tot continua,
és complicat a aquestes alçades aturar-ho tot,
la tecnologia ha fet passes per quedar-se
i la maquinària hauria de ser amb nosaltres
més que no pas nosaltres depenent d’ella.
Al seu “exèrcit” sorgit del seu taller
serà complicat distingir-lo de la massa,
el savi boig i vell ha entès aquest joc
i segueix soldant d’or les trencadisses,
resilient continuarà fins que marxarà,
encara no ha trobat el beuratge per ser etern.
El seu cos no pot soldar per fer-lo immortal
però la seva essència perdurarà als experiments.
***
Comença a clarejar
Després de la negra nit, el nou dia
comença a despertar i ara tot és clar
dins la sintonia onírica que escrius
amb vers miner i mariner a la platja,
tu que et manifestes telepàticament
deixant les idees al vent, viatjant,
el teu estel blanc de glaç sobre blau
contrasta amb el meu roig en la lluita
però Cuba feu un pas per apropar-nos,
el cofre del tresor de les revolucions
les independències ancestrals, vives,
teixides per l’Atlàntic i arreu,
mediterrànies formes de canviar,
de deixar-ho tot per un bes roig,
blau marí, grana, al primer sol,
fonent-se entre núvols ocres,
blanquinosos de via làctia,
a la cúpula del firmament
signes amb les inicials,
la resta ho fan els anys.
***
Soldant el ferro forjat
Soldats soldadors solden ferro forjat
les guspires que fan van cap al sol,
cremen els mals auguris al camp,
la batalla ha estat ferotge
als carrers i a les vies,
cada dia que hem viscut,
de tant en tant la flama,
l’anagrama de foc ben encés,
la justa mesura per fondre-ho,
tot, en un casc que és com escut,
la llum solar farà la resta
darrera les finestres.
El druida té la falç, barreja la poció.
***
Quan la realitat està en sintonia onírica
De vegades és veritat cada somni
i la realitat es presenta onírica
així com el món oníric es fa cert,
sense obrir els ulls o bé desperts
tenim els somnis enganxats a la pell
i els somnis dels demés ens alimenten
aquestes ànsies adormides i eternes
que es desvetllen a cada pas que fem
així allò incert es va fent present
conjugant passats i també futurs,
lluny de les normes i dels murs,
vivint i vibrant oníricament
en sintonia amb l’entorn,
en un constant canvi foll
doncs la bogeria ho és tot
i som allà on volíem ser,
sense més raser que el bes
de la fada o bé del follet.
Sintonia onírica, és a un pas,
si ja no la sentim ara endins,
despertem un matí més, enllà,
i ens besem profundament, eterns,
en la distància, a quilòmetres,
petó infinit que camina rebel,
sense intel·ligència artificial
doncs s’inventen masses senyals,
intenten despistar, som lluny ja,
en sintonia entre somni i realitat,
fa molt temps que no poden quadrar
allò que no té nombres, sí lletres,
en aquest ball cerimonial i màgic
que és tenir-nos sense cadenes.
Sintonitzem el dial de cada anhel.
***
La boja forma de la plaça
Hi ha un reflex a la llunyania,
sóc jo a la porta de la botiga,
és fosca la imatge menys la cara
reflectida al fons, al mostrador,
entre roba de tots els colors,
damunt del cap hi ha capses,
podria despatxar poesies,
omplir capses de llibres,
vendre al públic del poble
com si cada dia fos la diada,
mentre ara passeja la gent,
van entrant dins el reflex,
bruixes, fades i nimfes,
bruixots, folls i follets,
mentre telepàticament camino,
caminen tots els pensaments,
sense comprar ni vendre visc
aquest matí a aquesta plaça,
agafaré el bus i ressorgiré
entre les finestres-mirall,
com totes, com tots, arreu
anant fent reflexos sempre,
barrejant-nos, mesclant-nos,
a la plaça i el poble, bojos.
***
Com un gira-sol he anat buscant el sol
L’hivern de vegades es fa ben etern,
la primavera no arriba i busco el sol,
mai sol, no hi ha desconsol, tot és,
més enllà de tot, la vida més dolça,
a voltes amarga com una cervesa,
sempre atenta a aquests canvis,
és el pacte amb el nostre Diable
buscar com un gira-sol cada sol,
pot ser una peli viscuda en vida
o que la ficció superi la realitat
mentre es barreja amb ella i és somni,
de tant en tant trobem la bellesa,
ens uns instants subtils i certs,
reals com ho som cercant el sol,
mai sols, no hi ha desconsol.
Si arriba la negror i allò fosc
farem ombres xineses amb el sol,
tot nosaltres serem carbó i petroli,
s’hauran acabat els dies però no el sol,
etern viurà més enllà de nosaltres.
***
La natura no s’atura
A Lluc.
Hem passat molts moments conversant,
hem parlat de revolucions i música,
hem escoltat clàssics i fumat maria,
fent cafès per la tarda, volant, sí,
lliures com el vent del nord, intens,
tramuntana que ens sacceja el cap
i trasbalsats hem anat aprenent
sabem que ho farem fins al final,
fins al darrer alè coneixerem,
la lluita que fem la pensem,
jo més positiu i optimista,
som com dos pols oposats,
ens donem el just equilibri,
som flama i aigua, sol i lluna,
simbiosi exacte de blanc i negre,
ying-yang sempre alerta, certa,
la natura no s’atura, som món,
estels que brillen i vibren,
anem fent llum com dos fars,
podem creure-hi més o menys
però fem força per capgirar
amb totes les ànimes lliures
un món que s’ha de canviar,
de cap a peus, ben a fons,
deixen clar com l’hem de fer,
de tan malament com l’han fet.
La natura no s’atura, no mai,
canviarem l’ordre dels poders.
***
Aquest món ara és una gran presó
Si volem escapar-ne no podem pas,
aquest món-presó ens vigila cada pas,
si trenquem els barrots en vénen més,
amb poc espai no en tinc pas prou,
em moc per la llargària de l’andana,
no puc estar entre quatre rajoles,
l’estació és una garjola tota boja
i em diu que si no em moc em maten,
sé que he mort moltes vegades abans,
des de ben petit que ens apunten,
vam aprendre a defensar-nos junts,
som un escamot que no morirà mai,
l’arsenal que tenim dóna mil voltes
a la seva metralla de sistema mort,
als seus tancs, als porta-avions,
a tot el seu exèrcit, a la policia,
la bellesa dels nostres actes ballen
una dansa tan antiga com la tendresa,
ressorgim dels amagatalls com abans,
al llarg de la història som espontanis
lluitant com dimonis pel que compta,
per no sentir-nos dins de la presó
però guardes de seguretat i municipals
nacionals i civils encara vigilen,
caldrà revolta roja i llibertat,
sortir de la presó sense ser ells,
sense voler poder ni cap opressió,
la presó més gran és un món injust.
***
Paradisos naturals
No hi ha res més natural que això,
el subconscient i travessar portes,
la certesa és preguntar-s’ho tot,
sense excepció, anat molt més enllà,
tot és clar a aquestes alçades,
la vida somriu si la veus de cara,
no hi ha altre món que aquest, viu,
sempre vivint en l’inconscient, somni
que mai no desperta i ho pot tot,
després d’això no caldrà patir més
aconseguirem els més vells designis,
els més bells, els que seran infinits,
com horitzons eterns de lluita i pau,
quan ho haguem aconseguit tot, seguim,
aquest pas no l’atura res ni ningú.
***
La tribu, la fàbrica i les naus
Dins del bosc, a prop del poblat,
la tribu, la fàbrica i les naus,
estem de festa pagana, aquelarre,
ballem, xerrem, somniem, imaginem,
ens mirem, ens sentim, telepàtics,
connectem, música, llum i senyals,
el cel ens parla si ja no pensem,
si deixem la ment en blanc, eterns,
anem construint un futur ple d’estels,
els nostres ancestres ensenyen passes,
passes antigues, noves, les que vindran,
són dins nostre, ens donen totes les claus,
els panys, les portes per on travessarem,
la percepció canvia a cada instant, sí,
les finestres de la fàbrica ens parlen,
les plantes, la natura, cada flor,
la rosada, la fina pluja, plugim,
ens mulla justa i necessàriament,
les gotes cauen al cap i al cos
mentre premo fort el poc cabell,
és com un gat negre de bona sort.
Pols blanca de fades ens guareix,
volem dins d’una herba ben verge,
verda i aromàtica, anem fent fum,
rom i whisky, cervesa i converses,
el cap mai cot, sempre ben alt,
a aquestes alçades alcem el vol,
la nau ja està preparada i volem,
aquesta fàbrica és aerodinàmica,
després del llarg viatge abstracte
baixem per sota la riera amb l’aigua
dins de vehicles de titani i vidres,
arribo a la mar i pujo a aquell tren,
em torna a casa, a la nostra terra,
la tribu sempre està dins nostre,
sempre la veiem si tanquem els ulls,
si somniem adormits o bé desperts,
sempre tornem, sempre tornarem,
ens trobàrem i ens trobarem.
Acaba el vol cap al matí,
no vull sortir mai d’aquí,
la nostra ànima perdurarà,
les fades i nimfes ho saben
i mantenen la nostra força.
***
Estem dins la llum
Ella es projecta tan a dins com per fora,
nosaltres estem dins la llum i ens rodeja,
és un estel de foc, és una lluna dissolta,
barrejada a la nostra ànima com antigament,
es cola a la ment, s’escola pels pensaments,
tot ho il·lumina, és claror a la nostra mina,
s’alimenta de l’alè de cada ser, el somriure,
és una manera de sentir, de riure, de viure,
sense aquesta lluminositat estaríem morts,
més val saber d’ella, més val vibrar-la.
Estem dins la llum com ella és dins nostre,
sense aquesta bèstia immensa no series tu,
no seria jo, no serien elles, tampoc ells,
els altres vaguen immersos dins l’obscuritat,
a la foscor que no volem mai per nosaltres,
la nostra negre nit no és pas escabrosa,
és més aviat una llosa el seu patiment,
fa temps que ens hem deslligat de cadenes,
ha passat una eternitat des del naixement,
més val així, més val sentir-nos eterns
i gaudir dins la llum com dins la fosca,
ells no coneixen la paraula “bellesa”
com no saben res de la tendresa, morts,
morts en vida van odiant als diferents,
al mestissatge, al missatge de la natura.
Que no busquin les pessigolles aquí,
no tenim ni ganes ni vida per a ells,
hem après a sortir d’òrbita, de cel,
marxant del firmament som més lliures,
eterns, infinits, sempre ens manifestem,
som el llampec i el tro, cada tempesta,
la nostra negror no és la seva negror,
la nostra ombra no és la seva ombra,
en la llum som mestres, res més,
som claror de cor en cor, l’amor,
no podran aturar mai aquest pas,
declarem la llum, la pau, la nit,
decretem el silenci, la son, el somni,
descendim de la llunyania d’unes llums
per cegar la quietud del seu ostracisme.
***
El tercer hemisferi
És aquell que mai no es veu,
el tercer hemisferi és ocult,
és contrapès i és contrapunt,
necessari i també essencial,
és la teva mirada, la visió
més panoràmica, és atmosfera,
aire i vent, moviment i ment,
el tercer hemisferi ets tu,
sóc jo, ells, no els altres.
Nosaltres donem color al blanc,
al negre, amb tots els matisos,
grisos i gamma cromàtica certa,
com incerts són els resultats
doncs la solució mai s’espera,
com el problema no és segur,
cal estar alerta als canvis,
a cada instant ser objectius,
des del subjecte cap a l’altre,
des de l’altre cap a nosaltres.
No hi ha hemisferi nord i sud
si no hi ha equador, la calma,
no hi ha equador sense nosaltres,
els altres s’ho volen carregar tot,
no ens és igual, tampoc és essencial,
la necessitat és caduca, supèrflua,
lluny de tot el que somniem
a cada pas encenem l’objectiu
i la càmera són els nostres ulls,
de tant com enfoquem sorgeix la sort
de tenir-nos passada la vida sota l’hort,
donant tots els fruits, al sud o al nord,
el tercer hemisferi el fem tu i jo.
***
No em toquis els cognoms
En tinc quatre de catalans i quatre de castellans
no me’ls toquis, no et precipitis cap al precipici,
potser pensar que no som els nostres avantpassats
és el primer pas per caure i no trobar respostes,
l’equilibri de forces, morirem pels nostres morts,
juntes, ànimes rebels i roges, per les llengües,
per les cultures que habiten aquesta esfera blava,
el roig de l’estel, damunt les barres i el castell,
bandera lila i comunera, les dues Castelles miren
les nostres ànsies de seguir teixint les històries
en un futur que ve d’un present i un passat de sort,
la fortuna del llamp i el tro, d’aquelles tempestes,
d’aquestes tempestes, de les que vindran, naixeran
els desitjos, mentre ningú es precipiti al precipici,
és l’inici d’un món que totes el volem ben lliure.
No em toquis els cognoms, podries equivocar-te,
no em toquis el que no sona, sobretot persona,
ona a ona el mar mediterrani i l’oceà Atlàntic,
península de pobles alliberats i autogestionats,
sense fronteres econòmiques, àcrates, senzills,
a les illes de màgia compartida amb la lluna.
No em toques els cognoms, no te’ls toco,
toca’m els cognoms i vénen els ancestres,
la força dels mestres, em posseeixen.
***
Talla-ales
Potser per què no han volat mai
sempre ens han volgut ben quiets,
sense estendre les ales lliures,
potser per què estan frustrats,
potser per què no ho saben fer,
no saben volar i tallen les ales,
mai els hi ha agradat aquest vol,
imaginar, somniar, alliberar
tants somnis a compartir,
tant avui, demà i ahir,
tant a distribuir.
Estenem les ales,
la llibertat al vol,
amb els peus-arrels,
som arbre i enigmes,
som ocell i no cal
per volar, silents.
La bruixa i la bicicleta
es passegen pel passeig
i sento tot el formigueig
quan creix somni i mirada.
La lluna enamorada ja dansa
sota els núvols per on ve el sol,
en aquest ball la dona s’enlaira
i va més enllà del moment i l’alba.
Tenim el temps que ens empara,
la mare mar i tots els orígens,
l’espai ampli i constant, tant
que ens podria semblar mentida.
Que mai no ens tallin les ales
i que el vol on volem sigui ple,
cap al darrer pas ja de velles,
estrelles sàvies i estels savis,
avis d’un destí que fem pel camí.
***
La letargia de la litúrgia
La litúrgia està com adormida,
la rima que evoca no té mida,
va més enllà de pàgina i paper,
és com la lluita de cada lluna,
de cada nit, de cada negre foscor
i tot es fonia dins la letargia,
la son és a voltes de Cuba el so,
la trova cubana feia el ritual
i encara esperem el bes final,
no tenim pressa, queda vida,
però no podem esperar la litúrgia,
tanta letargia no pot ser bona,
mentre despertem haurà de despertar
la forma, la manera, de fer màgia,
l’alquímia certa i real de somnis,
la barreja és la sintonia onírica,
barrejar cultures i enriquir-nos,
barrejar arrels, barreja de llinatges,
de tot arreu, a totes hores, sempre,
aconseguirem la mescla a la litúrgia
quan acabi aquesta letargia absurda.
***
Ruixats embruixats a les reixes de les ciutats
A voltes de la natura no te’n pots refiar,
hi ha fenòmens naturals que ens poden matar,
tot i que si bé hi ha kharma, no tot ho és,
és tant així que a qualsevol moment tot torna
però si no ens ho busquem també ho podem trobar,
hi ha tempestes que arriben sense haver sembrat,
sense núvols hi ha pluja, sense sol hi ha llum,
natural, radiant, són estels i també miratges,
imatges als miralls, reflexos de les tardes.
Ruixats embruixats a les reixes de les ciutats,
de l’ombra es pot treure la justa obscuritat,
la foscor del cementiri contrasta amb l’illa,
l’illa on reposarà el nostra cos sota terra,
units per les mans, pels ossos, la calavera,
flors naixeran dels nostres caps, plantes,
herbes, bolets, tot un hort i plantacions,
entre minerals, pedres precioses, ofrenes
a una terra ja cansada de bategar presa,
lliure es manifestarà i cada cicle naixerà,
com en un espiral que no té fi ni principi
però que s’estén, que s’entén amb nosaltres
doncs som la sal de la mar, dolçor de la mel,
allò amarg de la cervesa, sobretot som sintonia,
la música onírica que acompanyarà la terra sempre.
No hi ha kharma de vegades, de vegades és Murphy,
una llei semblant a la de la natura i el caprici
amb el que juguen les lleis bàsiques, caducaran,
quan es trenquin les xarxes d’aquest sistema
i siguem ja lliures per fi, resseguint el camí.
***
Fanals donant electricitat als carrers
Creuant els cables, endollant reproductors
de música, de vídeo, des dels marges sempre,
anant al subterrani, al subsòl, “underground”
el sistema sònic que empeny versos, tornades,
bases electròniques i guitarres elèctriques,
micròfons, comença el concert al carrer,
a les places, molt lluny dels palaus,
trobant a cada acord totes les claus
per volar alliberats, mots enllà,
on neix el vèrtex dels taulats
on hi hem posat altaveus,
seus i ho veus, ho vius,
a la vorera, bevent tarda,
vespre, nit i matinada,
al matí segueix el festí,
el motí ha portat el botí,
ja som més a prop de l’aquí,
de l’ara, del després i del demà,
més enllà de la mort, ja tan vella,
sempre espera darrera del final,
al reflex de la última finestra,
al mirall d’una ermita tan certa
que podria semblar mentida i ser,
després de tot, tan sols un miratge,
però preferim els missatges urbans,
RAP, rock, punk, ska, cantautors,
poetes alquímics fent experiments
amb la barreja exacte i el pacte
amb uns dimonis que creuen els cables
per posar música a tots els somnis.
***
Estel de gel i de mel al cel
Hi ha un estel de gel farcit de mel
a un cel blau de tarda, negre de nit,
roig de matinades, una estrella rara,
la llum que porta a dins és el cos,
cos subcutani, radiant, gel i mel.
La llum de l’estel arriba a la terra
i l’estel potser ja és mort, hi és,
sempre hi és, potser a la memòria,
ferm, atent, germinant flors vibrants,
pètals de tots els colors possibles,
caminem de puntetes per la seva pell
fins fer pur sentiment dansa i vent,
ballem amb els estels glaçats i nus,
mel que farceix també el nostre cos,
per dins la dolçor és extrema i dura,
queda perenne i anirà enllà la mort,
el cos donarà les essències a la terra
i ella alimentarà la resta d’éssers,
el cicle és etern, només el sol voldrà,
passats els mil·lennis, cremar-ho tot.
Ja no hi serem, ja no ho viurem,
de moment juguem amb aquell estel,
la seva força, la seva llum, gira,
volta i volta dins els nostres ulls,
a dins del cos i fora, ens envolta,
l’estel de glaç i mel dins el cel
és el reflex de totes les hores
que passem esperant cada amor,
fent passes per estimar-nos,
quan ja no queda res més.
***
