(Portada de @danielferreresteban.cat)
***
Les voltes eternes
En forma d’espiral es presenten
les voltes eternes en l’espai,
és l’univers en la seva essència,
són girs que fan aquesta existència,
un seguit de tombs que fa la vida,
entre que naixem i anem a morir,
un símbol dels antics, l’espiral,
ens diu que és etern aquest vol,
que les voltes són infinites
i que anem expandint-nos,
que no hi ha altra opció.
I ens agrada aquesta mirada,
ens fa fruir aquesta força,
aquesta forma, aquest tot,
les voltes eternes tornen
per fer-nos mirar al mirall,
res no delimiten i es fan lloc
en un joc d’infants i de grans,
girant al voltant dels somnis
com si no hi hagués altre risc
que no creure en allò impossible
per fer-ho realitat en un segon.
En un segon, en una dècima,
som capaços de tot, de res,
però ens quedem amb el tot
per arribar més enllà,
on som cos i cosmos,
les voltes eternes,
un seguit de girs
a un espai inestable
que necessita de nosaltres
per seguir al seu indret,
al seu lloc de foscors
i de llums manifestes,
les corbes de l’espiral
des del cordó umbilical
ens donen corda en el ball,
seguim una dansa antiga…
…una dansa on no tot s’hi val.
***
Les sis cares dels daus
Han tocat els dos asos, eternes,
les voltes no s’aturen, infinites,
les sis cares dels daus són el joc,
el joc del foc, roig intens i pur,
obscur -si s’escau- ple i càlid
en el trànsit cap a l’infern,
les dues Q són elles dues,
les dues K som els “kabrons”,
a l’arrel de l’arbre, calavera,
al reflex els colors, a l’iris,
creure-ho per veure-ho i ara,
després de llençar els daus
som els asos que tant ens calen,
la sort, no tenim daus trucats,
no ens calen, as a as, al cabàs,
per damunt de la dama i el rei,
som la síntesi, punt roig etern,
amb tantes voltes com donarem,
com donem encara, com donàvem,
dona a dona, l’esperit violeta,
home a home, l’esperit ben blanc,
la conjunció ja versada, el fet,
refet a cada taula de joc,
tot en conjunt: atzar, fortuna,
mai no és inoportuna, és una,
una amb el poder de fer-ho tot.
Les sis cares dels daus diabòlics,
l’ull roig de la gata negra del poema,
brillant com un diamant vermellós,
sempre atent a cada canvi lilós,
anem jugant al foc d’aquest joc,
i no és pas fosc, és claror al bosc.
Entre l’alè de cada ésser ocult, el fum,
llencem els daus, a l’amagatall de llum.
***
Voltes de calor, de color, d’olors
Besar el somni, però allò no era tot,
calia realitzar el somni, creure-ho
per veure-ho, sentir, fluir, viure-ho,
ara arriben les voltes de calor, color
i olor per cada vèrtex de la pàgina
i la primavera és a ben poques passes,
trobarem dins la roda de color la clau
i la veu del més vell ja serà l’ocell
malgrat per volar no calgui ser ell.
Voltes i més voltes per aquest espai,
una nova poesia obre ulls i braços,
et mira, t’abraça, és un nou llibre
i entre les lletres negres i el blanc
hi ha els marges entre els versos,
el desig i el somni, llum i dolçor,
caldrà refer cada camí com antigament
quan els poemes anaven enllà els temes
i teníem tot el temps per a nosaltres.
Una altra volta de calor a la terra,
escalfament global i anem cap al sol,
espiraliformes, fugint de l’el·lipse
tancada com ensenyaven a les aules
i com l’ensenyen encara ara.
La calor i el color de la llum
obre aquesta obra, i l’arbre,
el de les existències anterior
es reflecteix als ulls de dona
i ja queden lluny les calaveres
d’aquelles cabres, fent fonament.
Per més lluny que quedi tot,
calaveres de cabra i barreges
som molt a prop de les lletres,
de les antigues lletres, mots
immòbils als teus ulls, de foc.
***
Volem dins les voltes de calor
Les voltes sota les cases blanques,
a la cala volem com ho fan les gavines,
sota les voltes, les voltes de calor,
el color de la sorra i de les ones
en l’etern contrast d’aquesta terra,
volem dins les voltes de calor,
el nostre vol és màgic i pur,
caminem cap a la vora del mar,
quasi nus, ens submergim al blau,
al blau-verd d’aquesta costa brava,
pintem el cel amb molts colors,
tants com té la roda policromada,
som capaços de ser pintors lliures
quan els nostres pinzells no limiten
tantes tonalitats com tenen les cales,
anem per les escales que pugen i baixen,
mentre volem i caminem el sol ens mira,
és el testimoni del pacte amb el dimoni
que és dins nostre, és el nostre monstre
que va fent pactes amb el Déu interior
roig i blanc, a les venes i al sexe,
el violeta emergeix de les teves cames,
juga a volar dins la nostra ment lilosa,
ja vam sorgir del misteri i del robí,
ara som a punt per la darrera partida,
volarem entre les voltes per nadar,
en la galàxia que és el teu tarannà.
Les voltes tortes diuen que estem somniant.
***
Si ho somniem tot és més senzill
Tot és plàcid i etern a aquestes hores,
les busques del rellotge cerquen nits,
després de trobar-les les fan nostres,
altres matinades han fet viu el riu
que baixa del ulls, melangia dolça
que es fa a sí mateixa sense ordres,
cal somniar per fer-ho més senzill.
Més senzill i així aprendre de tot,
de tot allò que ens fa ressorgir,
viure intensament amb el sentiment,
sentir la ment com un altre òrgan
que malgrat és únic i ho maneja tot
no deixa de ser una part del cos,
si somniem cap i cos es posen d’acord,
haurem de fer un acord amb el cervell,
si ho somniem tot és molt més senzill,
anirem a les illes que volen lliures,
que volen tenir els moments onírics
per dissuadir-se, per no emmalaltir.
Malaltisses formes de pintors abstractes,
els quadres que vas penjar a l’avantsala
em fan de mirall i ja no hi ha drogues
i cada moment que passo abstemi i viu
escriu com un riu de tinta cada lluita
i així tranquil i estable, ja calmat,
cerco entre els versos la nostra vida
que és fer senzilla aquesta existència
amb la certesa que ho hem de somniar,
que calen els moments onírics per ser,
no hi ha son que destorbi el que sentim.
***
Tots els colors a l’iris
El reflex a la mirada torna els colors,
tots, abans tot era grisós, molt fosc,
distorsionat, trastornat, negre, obscur,
ara l’ull observa cada canvi, cada llum,
tots els colors a l’iris, mirant llibres,
guaitant cobertes, portades, ben lliures,
des del cel de l’arbre de les existències,
dalt de l’espiral, per entendre-ho cal,
cal llegir les poesies antigues i ser,
després de tot, el vers que mancarà,
que sempre faltarà, musa eterna,
viva, dóna’m la paraula, l’acte,
l’entreacte, el teatre, tot.
El reflex a l’iris, als ulls,
és lluminós com el sol matiner,
trencant núvols ets tot un món,
desprendrem l’aroma de les flors,
obrint-nos com quan ve la primavera,
avui és el dia, arribarà aquesta nit.
Nit que deixa la llum de la lluna,
nit que dóna els colors al tancar…
…ulls i versos, conversos, rars,
nit que ens transporta, ben lliure,
tots els colors són enigma i clau,
ametista, or, maragda, robí i safir,
ambre, diamant, dins la mirada,
si mires molt més enllà ens trobem,
si mirem molt més enllà caminarem,
volarem sota les voltes, al somni,
des d’aquí els ulls ho capten tot.
***
Voltes de calor al llit insubmís
Donem voltes de calor al llit insubmís,
voltes dels cossos que juguen fosos
com espelmes pel foc que ara crema,
ens desfem com ho fa sol i lluna,
els rajos rojos despullen l’ànima,
dels teus ulls als meus, sexe dur,
sexe dolç, tendreses, gemecs, crits,
escrits sobre la pell i el silenci,
fem voltes de calor de nit insubmisa,
volem, lliures els braços i les cames,
carícies al cos i dins les parpelles,
les ninetes dels ulls semblen fades,
alliberades, deixant el tacte intacte,
com si hi hagués treva dins la guerra,
el llit insubmís observa el nou matí,
deixem el cos per ser part del cosmos,
mos a mos ens mengem l’un a l’altre,
la matinada ha deixat la suor surant,
pels porus, per cada racó del ser,
serem per sempre la dolçor de l’acte,
el pacte amb les diablesses del destí,
fent camí entre nosaltres, llit insubmís.
Aquestes voltes de calor són llavor,
germinen dins el sexe, insubmises.
***
1989
Tenia quinze anys a aquella parada,
vaig obrir una llibreta per escriure,
era la primera poesia de la meva vida,
recordava una història de la infantesa
i la vaig descriure com vaig saber,
des d’aleshores els poemes hi són,
la poesia no m’abandona ni jo a ella,
som companys d’aventures, desgràcies,
alegries, enyors, amors i desamors.
Tenia quinze anys a l’any 1989,
anava a l’institut, badà l’ona
i vaig néixer, créixer, viure,
començava l’adolescència fugaç,
concerts, noies, drogues, festes,
escapades a Barcelona i amigues,
amics, un món sencer per descobrir.
Roges com el robí les llums d’ahir,
les llums que m’acompanyen al camí,
ara entenc moltes coses d’aleshores,
què em guiava, per a què lluitava,
per a què lluito encara, no és tard,
els records m’acompanyen, no enganyen,
1989, quinze anys des del naixement,
any màgic que em va marcar a foc,
campanes i birres, bancs i mais,
rock, cantautors, rebel·lió,
érem joves i encara ho som,
eterna adolescència, sempre,
que mai no s’apagui la flama,
1989, l’any que va començar tot.
***
Abraçat al sistema
Està abraçat al sistema, es sent còmode,
invulnerable, estable, protegit, mort,
a la deriva, fent equilibrismes, sisme,
sisme que tot ho fa trontollar, vibrar,
està al precipici d’una vida buida,
a punt de saltar, incertesa trencada,
ninot fet voodoo, agulles a la pell,
una víctima del sistema que alimenta,
potser per sentir-se millor ara mor,
caient al buit com un kamikaze, surt,
surt del cos, de la ment, és lament,
laments dels qui l’acompanyen al salt,
abraçats al sistema que els va matant,
latents els batecs, batega ensopit,
la guerra esguerra els seus pits,
la guerra a la que van col·laborar,
les tortures, les pallisses, límits,
límits que ara volen sortejar, passar,
massa tard per ser d’hora, tot torna,
trona el cel, negres núvols, sistèmics,
sistemàtics els àtics d’on ara cauen,
els àtics d’unes ments que s’ensorren,
verins fins afins a la fi que marca,
que limita, que ja no excita, metzina,
metzina que ja no embriaga, ja mata,
morts en vida, abraçats al sistema.
***
A l’alba arriba l’ala del dia
Ens cal l’ala del nou dia,
a l’alba arriba, senzilla,
dolça, com la mel del sol
que vessa pels extrems, nua,
es desfà a les nostres mans
i es converteix en amant
de somnis a l’horitzó,
gira el món i som nom,
nom des de que naixem,
a vela o a rem naveguem
per unes aigües tranquil·les
i voltant les illes lliures
sota l’aixopluc de l’ala
l’alba ens dóna el somrís,
som persona, ona i país,
una eterna lluita viva,
encisa, aquesta vibració,
el sol és foc dins l’ala,
mai no crema i escalfa,
a aquest estiu desitjat,
de moment gaudim primavera,
flors, olors, primeres calors,
mentre volta el nou dia endins,
dins la matinada tot és calma,
encenem l’horitzó amb mirades
cap un horitzó carregat de dolçor,
de cor en cor tot és del teu color,
bruna et manifestes al moment oníric,
és ric l’instant, no és material,
és la riquesa de l’ala estesa,
gaudim del refugi, res és com era.
***
As a as saps que seràs capaç
Has vençut al temps, convençut
viatges entre tirades de daus,
les aus volen baixes i somrius,
de vegades el destí és prop d’aquí,
el camí que anem fent és ardent
com els cercles rojos dels asos,
capaços de capgirar les partides
en partitures futures eclèctiques
i elèctriques, a voltes, voltatge
alt, risc de radiació i accions
a uns cercles de tots els colors.
As a a as saps que n’ets capaç,
al cabàs hi ha la victòria,
no cal lligar bé el sac,
que vessin els diamants,
les ametistes i els robins,
el gest que fem amb el canell
és fi com la felicitat del felí,
elegant i dialogant amb el cel
trencat per les aus que volen baix,
a l’hora baixa quan tot succeeix,
abans de la nit ja neix i creix
el desig de tornar a llençar
els daus de la darrera jugada,
la que fem amb la dolça fada.
***
Ferides al cap que dóna voltes
Torno a l’inici, al fons del precipici,
la por seria allunyar-me de mi mateix,
creix el desig que neix dins la foscor,
la claror del cor clar rumia un demà,
a la matinada del nou dia tot torna,
torn de les ferides que donen voltes
a un cap que ja no es cansa de pensar,
flueix, emergeix, rugeix i no és rígid,
mai, és àlgic i ànima dins les mans
on vessa el diamant de la passió,
sol o amb tu, sense ningú ni l’altra,
aquella que entra per les finestres
quan arriba la nit i es mostra al cel,
brillant com una perla plena d’or,
farcida per mel de mineral groc,
un bon cor de lluminositat pura.
Torno a començar sense el demà,
em quedo amb l’ara, present, aquí,
després de prendre’m cada verí
he descobert obrint els ulls
que les ferides cicatritzen
quan fem la pau amb el passat,
quan ens perdonem i perdonem,
ferides a l’ànima i el cervell,
i dóna voltes el cap al món,
mentre l’esfera gira i gira
com els pensaments consistents,
persistents, atents i encesos,
curar-se és estimar-se.
***
Dues rodones
Dues rodones roges, una ja ho és tot,
un punt roig, en ell mateix un espiral,
no calen d’altres si no és per sortir,
per expandir-se més enllà en calen més,
amb dues rodones la forma ja comença,
marca l’origen de la figura geomètrica
després només cal seguir la direcció,
posant-hi més rodones, roges de foc,
vermelles d’ulls de gats i de cabres,
al ser gestades, al créixer, al morir.
Dues rodones i ja som més lliures,
una dualitat que és necessària,
després de tot és repetició,
passant junts a l’acció
quan cal tirar els daus
i que la forma no s’aturi,
mai més, dins voltes eternes,
ja hi ha un origen però no final,
no n’hi haurà, infinit serà el vol,
com la nit quan no hi hagi llum,
si mai arriba el dia serem ombres,
de les clares o bé de les fosques,
tan és, de moment som punts rojos,
ocupant l’espai de la taula de joc,
jugant al joc de pujar als cims
abans de tocar-los i enlairar-nos,
més enllà de la estratosfera, vius,
mai morts en el més enllà que proclama
el desig de l’ofrena a la darrera flama.
***
Les necessàries lluites diàries
Són molts anys al peu del canó,
segueixes lluitant pel que vols,
pel que volem, a les trinxeres,
somniant lliure, política morta,
economia erràtica, un món nou
desitges i per ell combats,
de bat a bat obres les portes
i allà fora encara barallen
per qui s’endú la millor part.
Ja ni tan sols t’indignes,
no és que passis, segueixes,
sense fer cas de l’avarícia,
sense fer cas de lluita estèril,
marcant a cada pas les revoltes,
amb companys i companyes oníriques
d’aquelles que veus als teus somnis.
I són aquí, a la realitat desitjada,
han fet cert el més llarg dels viatges,
salvatges les ones fan cada horitzó,
el que vindrà ho decidim tu i jo,
ells, els altres, desapareixeran,
com per art de màgia, sense trucs.
Truquen els daus i a la porta,
de tants trucs he hagut d’obrir,
he vist la realitat distorsionada
i amb tu he seguit la lluita diària,
la necessària per cada dia dels anys.
***
Cor groc
Palíndrom als dos mots inicials,
aquest és el títol brillant d’or,
cor groc, cada color és un mineral,
del roig el robí, violeta l’ametista,
verda la maragda, blau el safir,
taronja l’ambre, blanc el diamant
i totes tenen un sentit alquímic,
la transmutació dels fluids en pedres,
precioses, tots els llibres ho diuen,
en petita o gran mesura, tot ho fan.
Farem que de nit i dia es produeixi
aquesta màgia a tots els laboratoris
escampats per una terra cansada,
maltractada, humiliada, però viva
i que dóna vida, a cada somriure,
a cada instant de cor groc, d’or.
Farcida de nocturnitat la lluna dorm,
no la despertem si no arriba el nou sol,
diürna l’acompanya pel cel ja inventat,
en un instant, després d’obrir els ulls.
Ulls grocs, de mel, d’or, ulls de sol.
***
Hi ha tant a dir
Encara hi ha molt a dir, tant…
que sembla mentida i és cert,
certament la ment no s’atura,
res l’aturarà, ningú ho farà,
seguirà per poder dir i dir-ho
explicar tot allò que l’ocupa,
despreocupada o bé capficada,
en els remolins com en la calma,
en els sismes i en la terra ferma,
molts anys s’acumulen i broten,
brot a brot i anys tranquils,
hi ha tant a dir que ja dormo
i en els somnis segueixo expressant,
de tant en tant hem de seguir versant.
Versant com ho fa el vent i la mar,
en un anar i venir sense parar,
mirar-nos les mans i agafar-les,
hi ha tant a dir, entre totes,
les llums dolces són un sol roig,
un semàfor en una nit fosca opaca,
un punt lluminós en un horitzó llunyà,
proper, tan és, una senyal per expressar
tant a dir i tant a canviar, hotel de mel,
entraré a tu obrint-me pas pel bosc,
entre corriols de flors, les olors,
canviarem i direm, és el futur,
com ja va ser-ho en el passat,
el nostre ara ens diu qui som,
què volem dir, quan ho fem saber.
***
Línies roges
Hi ha unes línies de robí al límit,
passar-les serà passar els marges,
anar enllà els prats i els mars,
els murs obscurs, ments clares,
precises i pures, enllà de tot.
No hi ha res i hi ha de tot,
tot això és senzill de viure,
veure per seguir imaginant-ho,
imaginar-ho i crear-ho, ser,
després de tot, la línia roja.
Una au es passeja per la nit,
el seu vol és de llum i color,
no és roig però s’assembla a tu,
és violeta, és lila, és fúcsia,
barrejada amb blanc és rosa,
la rosa que hi ha als jardins,
dins els pètals hi ha llàgrimes
de les alegries que ara rimes,
són tants els poemes i himnes,
immensos himnes dins el RAP,
cançons per combatre i travessar,
plegats, la darrera línia roja,
alliberació, acció, ja som morts,
aquesta vida és la versió en color.
***
La partida
Hem partit després de ser parits,
ha començat la partida, l’atzar,
a cada jugada avancem i reaccionem,
fem versos amb les mirades, cada ull
desperta a les pupil·les de l’altre
i així successivament, incessants,
necessitem cada mirada i el ser,
raser de dreceres necessàries,
de camins que inventem de nou
com sorgits d’on no n’hi han,
ens agrupem a les places,
sota les voltes, als racons
més foscos per encendre’ns,
roigs emboliquem i caminem,
rebels, per carrers foscos,
a mitjanit la lluna, la partida,
roja com l’as amb el que guanyem
des de que naixem fins que morirem,
rimant el darrer vers amb riures,
alegres per la joia de vèncer,
convèncer per ser raser roig,
robí encès a la última hora,
del vermell de la darrera llum.
Guanyem la partida a aquesta vida. Asos som.
***
Ho crec i no ho veig
El safir lluminós encén la mina,
il·lumina el mirall dels ulls,
ho crec i no ho veig, ho sento,
molt endins, tant que ho és tot,
de tant com sento sóc més lliure,
sense veure-ho, però creient-ho,
com primer i darrer pas cap allà,
cap a tu, que ho fas possible.
L’impossible es barreja amb l’utòpic,
en les quimeres i els somnis estranys,
els més rars, els que neixen a dins,
d’ànima i esperit, de crit a la nit.
Nit de cridòria a la ciutat encantada,
les onades han deixat besades de corall
i no són al coll de cap dama, són totes
les dones, les nétes, les àvies, poble,
encès, i ara ho crec i ho veig.
Dins la ment tot és cert,
a fora tot és imaginar-ho,
de mot en mot som el tom,
de pàgina en pàgina, índex,
el safir ha obert els ulls
a una mar que ens ho diu tot.
Tot està per crear al somniar,
tot està per fer al néixer,
el que hi havia no és tot,
el que deixarem al morir tampoc,
anem teixint un futur amb els ulls.
***
30/03/2023
Rumien els tres daus, tres vegades sis,
invoquem al gran cabró amb les ninetes
d’uns ulls rojos com els asos, tres,
en un triangle fet de numerologia,
ciència exacte que ens vam imposar:
quan res no encaixi ho trobarem,
arribarà l’instant, l’hora, tot,
tornarem a l’inici amb mirada neta,
lliure i crítica, serem el món,
el nom que vulguem, tot el ser
i ja mai més res serà el mateix,
quan neixi el moment serà a la ment,
primer pas capaç, as a as, tres, art,
figures geomètriques per recomençar.
***
Els vidres amb els que mires
Són d’un color difícil de definir,
de dir, però impossibles d’oblidar,
els vidres amb els que mires diuen
-més enllà de la realitat que veus-
que mai no sabrem què és el que veuen
així que tots plegats bebem enteniment
amb tu, creant noves, altres realitats
molt diverses, diferents a totes,
capaces de fer-nos canviar, vius,
però mantenint sempre l’essència,
quan la consciència sembra, viva,
els vidres vibren plens de vida.
Els colors de la realitat imaginen
la forma que tenim de mirar-la,
dins del nostre propi cervell,
en una sola idea, un pensament
molt endins de la ment,
quan ja no hi ha ni nucli,
tampoc equilibri ni equador,
lluny de l’eufòria i la depressió,
els vidres són com un calidoscopi,
tots mirem la realitat fragmentada.
Veure-ho tot és semblant al col·lapse, il·lumina.
***
Aixopluc utòpic que es fa real
Hi ha un aixopluc per les idees,
és utòpic però aviat es fa real,
és una quimera que viu del somni
fins que la realitat el materialitza,
cristal·litzant-lo, matèria orgànica,
he somniat en l’estima i el desig,
eren casa als braços del teu instint,
tingueren les ales la veu per fer-ho
i ara es manifesten i es fan certes.
Ales en un vol enigmàtic d’aus liles,
formes espirals a l’espina dorsal,
els Doors sonen i escoltem “The End”
ara la veu del poeta és l’aixopluc,
un cant utòpic que ja va ser real,
obrint les portes a la percepció,
a la imaginació, ara veiem més enllà,
són necessaris aquests batecs per avançar.
Whisky a la taula vella d’una taverna,
a la barreja la seva imatge deformada
ja ens guiava, ara naveguem la música
com el primer dia, però ja no guia,
el camí que vam començar és nou dia,
amb totes les esperances en nosaltres,
altres astres, altres idees, seguint-les
com una base suspesa en el temps etern,
immemorial el seu cant és com de sirena
de cuir negre, de mirada sempre alerta,
relaxant-se quan ve la calma de l’amor
i estem sols a l’habitació, intens cor.
Aixopluc, casa, utòpica i ja real,
després de tot això som sargantana
al sol dels deserts mexicans, xamans,
a la premonició primera, psicotròpica,
l’aixopluc el fem molt endins del cervell.
***
La revolució silenciosa
Hi ha una revolta que no es percep
per la gran massa, per la majoria,
minories anem canviant la societat,
amb petits detalls, sense fer soroll,
anem entrant a tot arreu i no es veu,
tenim la capacitat de canviar-ho tot.
La revolució silenciosa és en tu,
en mi, en cada somni i desig,
és necessària i té la paraula
encara que vulguin aturar-la,
però no saben on som ni qui som,
en som tants, en tants fronts,
però som una petita part
d’una societat malalta.
Seguir la societat és morir,
seguir les lleis i les normes
és anar-se marcint i podrint,
per seguir vius hem de canviar
tantes injustícies que cremen
tantes minories que sagnen.
La revolta silent és a la ment,
molt endins del sentiment, atent,
és de dins cap enfora, a tota hora,
sorgim de molt avall per ressorgir,
tenim la capacitat de canviar-ho,
de fer-nos valer, de saber.
Ara som aquí, cadascú al seu lloc,
ara som on els somnis es fan certs,
concrets, encerts que no oblidarem.
La revolució silenciosa neix al cor i a la ment.
***
L’absència es fa presència i és l’essència
Sort que has arribat, la teva presència,
sort que no és per aquí la teva absència,
és tota l’essència aquest instant oníric.
Volta per l’espai un volt que és incessant,
suc de diamants, blanc com estels cremant,
paper moll que no deixa passar la llum,
ombra xopa damunt d’una galàxia espessa
com el fum que emergeix suau i expressa,
per damunt de tot, les ànsies de volar.
Vol de sort de la presència tan teva,
vol de sort de no sentir l’absència,
aquesta essència és un bes de vent.
Volten pels ulls les guspires de nit,
passaren els segles i seguim ben vius,
caldrà fer mil·lennis d’esperit i nit,
de crit en ple dia, a plena llum del sol,
aprendre del vol del volt i de la sort.
Volta el vol d’una au de duna estranya,
feta de pols d’ametistes i de diamants,
en un desert erràtic de dansaires nus,
bruns com els cràters i les seves ombres,
il·luminats per la llum que desprenen,
trenant-te els cabells pujada al tren,
baixem a la propera, si ho vols, lliures.
Presència vora el blau, damunt la via,
damunt el roig, damunt la vida, sospirs
que entren des dels teus llavis al papir,
dictant-me a cau d’orella cada vers,
ets musa artista, pintant els nostres dies.
***
La calor humana
Entro al tren i sento la calor humana,
les màquines escalfen però no és igual
la intel·ligència artificial no ho fa,
creuant dades és tot un món però…
mai tindrà les emocions i sentiments,
la nostra ment no podran escanejar,
mai no sabran allò que estem pensant,
quin és el nostre darrer pas, el vers,
la idea, som a anys llum de la màquina
i és tan així que l’escalfor la crema
si està dirigida per controlar-nos,
masses masses segueixen cegues,
seguint al pastor, al capital.
La calor humana m’acompanya ara,
el tren és a arrebossar i escalfa
tants somnis com hi ha de llibertat,
tants desitjos com anhels que tenim.
Mimètics, els vidres són com miralls
i ens tornen la imatge que projectem
però mai no seran nosaltres
per més que s’apropin a la imatge.
***
Imatges clares del reflex interior
Exteriorment ens entenem amb els estels,
amb les estrelles, amb qui tenim a prop,
interiorment també, en el reflex de dins,
dins nosaltres i els altres, realitat dual,
com el joc dels daus i de les cartes,
els triangles i les escales, atzarós,
el destí ens torna al món tan viscut.
Quan érem infants i anàvem al cinema,
aquella foscor i la banda sonora,
despertant somnis d’un futur volgut,
l’extraterrestre feia creure en tot,
exterior i interiorment, dins el cap,
fora d’ell, enllà aquell espai, volant.
Dins la lluna, amb aquella bicicleta,
sortíem del cinema topant amb faroles
de tant com s’enlairava el cervell,
el cos, reflex clar de màgia interior.
No robem els somnis i les il·lusions,
tot un món per crear no és por ensorrar,
que la por no cegui el desig oníric
de créixer amb les utopies intactes.
Les quimeres de quan érem infants
són sempre més lluny del passat
i s’aferren al futur amb vers cert:
la imatge més clara és a l’interior.
La claror i les respostes a dins i fora,
la serenor i la pau són equilibri
d’unes forces que duem a dins
per expressar cap enfora,
espiral de coneixença,
d’un mateix i de la resta.
***
La nocturna forma del teu mirar
M’ha despertat la teva mirada fosca,
plena de nit, mai de renúncia, forta,
com un roc caient a la mar tranquil·la
has fet del somni i la son: dia nou.
Amb tu he despertat però no del desig,
tampoc de cap anhel ni de cap quimera,
allò utòpic segueix enganxat a la pell,
a la teva pell de cràters i de sol nu,
a la meva pell de pruna bruna a l’estiu,
tot dins el caliu del nostre niu, captius.
Captius en una llibertat plena, ensenya,
aquesta força és ensenya i ensenyament,
em cal el cop que fa a l’aigua el teu roc,
com un rock’n’roll ben tocat i cantat,
com una lletra que no té final i és roja,
com la lluna a l’arena, vermella i lluent,
com les pedres que rodolen ben negres.
Em cal la foscor del teu mirar, nocturnitat,
mai despertant-me del somni si somnio despert,
sempre despertant-me dels malsons quan hi anem,
quan anem a cercar noves formes d’estimar
en un mar mediterrani tan nostre, clar,
fosc, blau marí i verd precís, encís,
el de les llargues hores als teus ulls,
ulls de nocturnitat que em parlen:
Em diuen que res no ha acabat,
al contrari, que tot ja és nat.
***
Deixem l’estel roig al vent
Alçada, sempre alçada, ens alcem,
alçat, sempre alçat, ens alcem,
estel roig al vent, ara ja volem.
-Vol màgic d’ensenya mai fràgil-
M’alço, t’alces, com l’estelada,
deixant la flama encesa, brillant,
és el cor de l’estel, la llengua,
la cultura, sense fronteres,
agermanats amb els pobles,
els pobles lliures d’arreu.
-Arreu som forts, irreductibles-
Mà a mà, plegats cap al demà
que ja fem avui, amb veu viva,
tot arriba, fins i tot la llibertat,
tardarà una mica més, o potser menys,
quan passin 333 anys de l’ocupació
potser caldrà fer el darrer pas,
el primer pas, serà la línia roja,
la de la partida i la d’arribada,
tot començarà de nou, ben alçats.
Alça’t, m’alço, alcem-nos,
imperatius gens gratuïts:
si hi ha perill ens avisem,
“alça’t” em dius, faig cas,
des dels primers passos
fins als darrers passos,
ens anem alçant al néixer,
potser no cal ni dir-nos-ho,
ja ho tenim clar, com l’estel,
el roig, sap aprofitar el vent,
estela ingovernable als cims,
gràcies a totes les persones
alliberades, sense més presons.
Estel roig ben amunt, amunt,
fent constel·lacions de foc,
transmutació de ser i natura,
ens caldran els minerals a prop,
els del cos, els que anirem fent,
les clavegueres tot s’ho enduen,
tot allò, tota la riquesa corporal,
ben tractada pot ser un primer pas,
el darrer serà la repartició,
arribarem a tenir tot, totes,
tots, els qui lluitem encara,
els qui no ens deixem vèncer,
tampoc tòrcer pels altres,
si ho fem és per nosaltres,
per no seguir camins marcats
ni deixar que ens manipulin.
Estel roig ben amunt, robí,
estel de cinc puntes, rebel,
estel al vent, tot és diferent.
***
Tenim un bon pla per capgirar
Per capgirar-ho tot tenim un bon pla,
que no busquin la imperfecció a l’esfera,
com un planeta donem voltes i ho girem,
tot, de cap a peus, polint-nos com pedres,
precioses, com el diamant, ben brillants,
com el robí, rojos com sols a les galtes,
petonejaves el somni amb molta tendresa
i això ens va canviar, ho va canviar tot.
Les lletres del RAP, tota la seva màgia,
ens va donar claus per obrir finestres
a l’ànima, portes i portals, la vida.
Tenim un bon pla per capgirar-ho tot,
sinó temps al temps, tot serà fàcil,
de sentir, de mirar, mil voltes eternes
a una terra que tot i ser vella desperta
a un nou dia, a un nou sol, mai sola.
Sempre l’acompanyarem fins al darrer sospir,
m’inspiren les poetesses i els poetes liles,
els més radicals, els més estranys, la lluita
que es pensa i es sent i s’escriu automàticament,
de ment en ment es passeja per tota l’esfera,
per tota la terra, encenent cada passa, sí,
sense excuses, fent foc al camí, de tu a mi,
el nostre pla és genial, original, nou,
per estrenar, ho farem junts, alçant-nos.
Nus de tota la parafernàlia estèril i morta,
despullats de tots els artificis, els oficis,
els que estrenarem, aquells que ens inventarem,
de vers a vers obrint la mar per segellar-la
amb vetes d’or, resiliència, arts orientals.
Orientant-nos més enllà de muntanyes i de mars,
d’oceans, de continents, sense moure’ns del lloc,
o sí, tan és, tenim tot un món a travessar,
una lluita, un somni, un anhel, un desig.
Desitgem amb tanta força que canviï tot,
ho somniem amb tanta impaciència i ràbia
que no podran fer res per canviar-nos,
no podran fer res per anul·lar-nos,
sentenciar-nos, tots formem l’esfera,
la pedra polida més brillant i màgica,
som part d’aquesta terra… i la revolta.
***
Estiu del 2023
Tot torna, també l’estiu, el caliu,
de sol, de foc, flama encesa al cor,
records que estranyament oblidarem,
d’altres que no tornaran a la ment,
tan és, fem i refem els pensaments,
aquest estiu, el del 2023, ja arriba
i amb ell la tendresa de cada dia,
i amb ell la bellesa dels cossos nus,
de les mirades deslliurades, ben vives,
desafiants, a voltes, d’altres alegres,
anem buscant en la mirada de l’altre
tot allò que ens pot donar la calma,
tot allò que la pressa sempre nega,
estiu del 2023, ja res és com era.
Tot torna però de diferent manera,
és ben bé un espiral el temps,
torna més o menys al mateix lloc,
més o menys perquè evoluciona,
mai és allà on era, s’assembla
i aquesta bellesa és la que vull,
per sempre, connectar amb la natura,
ser amb tu el batec d’ales lliures,
el vol d’una au sobrevolant el mar,
una cala solitària a una illa verge,
un llop de mar en una vella taverna
o bé només el polsim a la pineda,
un polsim de verd màgic, misteriós,
fumat per uns bruixots dins l’estiu,
per unes bruixes dins la calor del niu,
el niu que fem amb les mans al encendre
els desitjos i les passions, estiu del 2023…
…torna’m on ja tot això existeix i reneix.
***
El darrer vers no serà un bes fred
L’amor no morirà amb el darrer vers,
la teva estima perdurarà més enllà
del darrer bes, mai no serà fred,
càlid com la primera i darrera paraula
s’estendrà enllà dels límits de la mort,
així despullarem l’última alba roja,
el sol s’obrirà pas entre els núvols
i serem un matí més a aquesta terra,
serem la sal que la mar esguarda,
el peix a la cova, el pop sortint-ne,
un oceà on deixar-hi les llàgrimes,
les del darrer comiat, sempre vives,
límit entre vida i mort: aquell bes.
Mai freda la besada anunciarà el vol,
volant més enllà de tot allò après,
amb la darrera de les ensenyances,
amb tota una eternitat per on anar,
amb tota una vida a les esquenes,
no farem cas del darrer esquer,
no ens empassarem aquell ham,
seguirem nadant sota el mar,
només sortint quan ens cridi
aquella sirena de la “barreja”,
de la primera “barreja”, essència,
tendresa, deessa, nimfa eterna.
No serà fred el darrer bes,
el darrer vers ho escriurà tot,
tot el que restarà, serà teu,
l’escriuràs damunt la làpida,
serà una conclusió ben exacte,
un mot, un palíndrom…
…una forma d’estimar-nos.
Sirena, mite valent.
***
La magnitud de la gratitud
Agraeixo tants instants passats amb tu,
la magnitud de l’agraïment és eterna,
el futur el vull sentir al teu costat,
m’has donat estones de pau i guerra,
amb tu m’he posat en dubte i he pensat,
he reflexionat més enllà de les paraules,
he anat allà on neixen totes les tempestes,
també he trobat la calma d’un mar tranquil,
ets oceà i mar, riu i rierol, lluna i sol,
ho ets tot i no ets pas res, t’ho agraeixo,
en part ets tu i en part ets jo, i al revés,
em mires des de l’altre cantó del mirall
però no ets el meu reflex exacte i precís
més aviat ets una imatge amb vida pròpia,
t’agraeixo tants instants passats plegats,
agraeixo tants moments sense mirar el temps,
les hores han passat de pressa, ràpides,
les hores han passat lentes, agòniques,
quan estem junts l’univers conspira,
sospira, és un tot en ell mateix,
quan ens separem ja res no neix,
tot es marceix i ja creix
aquesta necessitat de ser amb tu,
i això que encara no et conec:
ansietat i neguit de seguir aquí,
sense saber de tu ni tu de mi,
però la magnitud de la gratitud
és eterna i sempre serà així,
malgrat no sé qui ets ni com ets
lliure et manifestes, lliure vius,
no vull sentir dependència cap a tu,
és estrany agrair una il·lusió
però la seva magnitud ho és tot,
vull donar-te les gràcies per ser-hi
encara que no t’he conegut mai hi ets,
t’he ideat fins les darreres conseqüències
i aquesta és la grandesa d’aquesta magnitud,
ser tu i tu ser jo, mai no morirem en solitud.
***
La serenor de l’or quan no té valor
És més senzill així, quan ja no té valor
i arriba la serenor al mineral, a l’or,
a la societat, als teus llavis i ulls,
tendrament pur sentiment, emocionalment,
la bellesa dels minerals repartits arreu,
per tothom, és la grandària de compartir,
que cadascú tingui una part del pastís.
Quan ja no tinguin valor tants minerals
arribarà el moment de la riquesa i la gent,
l’instant de fer-ho tot real: als laboratoris.
Laboratoris clandestins en el primer moment,
ocults de la visió perversa de tot poder,
ocults de l’avarícia i la por innecessària,
amagats de tants ulls oportunistes i caducs,
el seu passat res no podrà amb aquest futur,
anul·lats quedaran, el misteri esdevindrà,
succeirà allò inevitable pel que hem lluitat,
cadascú des del seu lloc i el robí ho encendrà,
tot, com a primer mineral cristal·litzat i real,
amb la sang del mes a mes, de la fada més rebel.
Or i autenticitat, serenor quan no tingui valor,
quan hi hagi de tot per tothom, tot a l’abast,
aquell dia es creuaran tots els cables i la nit,
els núvols grisos brillaran a dalt de cada cel,
seran la senyal, com diamants encesos i polits,
després de tot serem allò que més ens cal.
***
La imatge sobre les olives
La imatge del món interior a l’exterior
de les olives que acompanyen la cervesa,
són la visió d’aquest pati, d’aquest poble,
marítim i miner, com la premonició del “Barreja’m”,
ara les olives mostren una imatge a la seva pell,
és de tot els graus possibles excepte la base,
a la base resisteix l’oli, l’ull interior,
a fora ara s’assequen i no mostren l’exterior,
ha estat una visió efímera però m’ha ajudat
per inspirar aquest poema i la seva realitat,
de fet semblen els objectius d’una càmera,
quan els telèfons mòbils tinguin aquest objectiu
mai no sabrem si ens estan gravant…
…però que més ens donarà?
***
Les drogues al·lucinògenes
Hi ha drogues que fan veure altres visions,
són substàncies al·lucinògenes ben variades,
totes i cadascuna d’elles tenen certes claus,
obrir les portes de la percepció és a un pas,
guaitem coses que mai havíem vist ni sentit,
allò que no tenia importància ara és imatge,
viva, és el sentit per les nostres preguntes,
en excés pot ser que mai tornéssim a la vida,
creixem torts, res no hi ha per redreçar-nos,
i en aquesta estranyesa hem après a alçar-nos,
com un arbre que no té res que el subjecti,
com un objecte que mai esdevindrà subjecte,
com una fulla que cau de l’arbre i és adob,
amb les restes orgàniques creixen noves flors,
plantes, arbres, és el cicle vital i estrany,
màgic, de tant tenir-ho present no és lament,
al contrari, els fongs fan la vida eterna.
Les drogues són a tot arreu, tothom hi és,
si al·lucinem podem sentir el que no es sent,
essent la pluja i les bombolles al terra,
trencant-se a l’asfalt o per les voreres
recordem les llàgrimes de tants morts,
memòria històrica que ara fem renéixer,
els nostres ancestres ens posseeixen,
són els mestres en aquest trànsit,
dins un bucle que fa d’espiral
als ulls de tants germans.
La lluna lluita i som rebels,
passen els anys i no marxa
l’estima que ens tenim,
tanta màgia, l’encant.
Cant a cant son cantina,
sortim del bar de costat,
sempre hi ha terra i cel,
desafiem les normes, tot,
no ens estem pas de res,
ho volem tot, justa dosi.
Les drogues al·lucinògenes
fan veure una altra realitat
i ens despullem dins el mirall,
la nostra imatge ja no és torta,
ja no n’hi ha, no ens veiem,
l’espill és a l ‘ull vell,
el del druida primer,
fent pocions eternes.
La terra té les claus,
estimar-la a cada pas
desperta tots els secrets,
els enigmes, sempre hi serem.
***
L’última voluntat
Ho he deixat escrit al llarg dels versos,
l’enterrament que sigui sota de la terra
sinó no serà un enterrament, no al nínxol,
mai, tampoc vull que em cremin, cendres
al cendrer del darrer cigarret barrejat,
el de la darrera voluntat, abans el llegat:
escrits, films, escultures, fang i pintura,
sota terra el meu cos sencer, donant mineral
a l’hort que brotarà al damunt, sota l’olivera
a l’illa de Cabrera, mirant el mar mediterrani,
dormiré al subterrani, amb l’última voluntat,
els minerals de tots els colors al voltant,
damunt la tomba, sense cap làpida,
sota la terra, sense cap litúrgia,
de les escrites, de les antigues.
L’última voluntat serà ser alliberat
de la vida que tan llarga es va fer,
va haver-hi temps per tot, per ser,
per sentir, per vibrar, per saltar
de terra en terra, de vers en vers,
els llibres diran allò que pensava,
allò que em feia seguir viu, captiu
d’una terra que era com una presó,
molta policia i polítics per tot arreu,
delimitant l’espai, fent lleis i normes,
apolítics seguirem fins l’apocalipsi
que serà l’ocàs dins l’el·lipsi, sí,
en un eclipsi agònic de marbre i terra,
no vull més marques que les pedres precioses,
simbologia exacte del que serà el darrer pas,
l’última voluntat serà un ball de bruixots,
de bruixes, les imatges dels cabrons al final,
serà una dansa que donarà esperança, enllà,
ençà que som aquí tot és molt més senzill,
a l’illa dels teus ulls vull descansar,
deixar el cos a sota, al substrat,
al damunt les plantes de maria
i els pebrots, els tomàquets, cebes,
una caseta per qui vulgui viure-hi
i un racó per qui vulgui morir-hi,
a l’illa de l’última voluntat escrita
en aquesta poesia i en els altres,
en els astres, en l’astronomia,
en l’astrologia, al cel brillant.
***
Combustió lenta
El sol va consumint cada planeta,
totes les esferes anem cap a ell,
ens menjarà la seva pell de foc,
combustió lenta, va atraient-nos,
com imant, magnètic, ens atraparà,
ell es va nodrint de tanta força,
cada cop té més energia, espiral
és l’atracció que exerceix en tu,
en mi, en totes nosaltres, en tots,
l’astre en flames ens acollirà, serà,
després de tot, el destí final arribarà,
potser els nostres descendents cremaran,
abans que arribi el dia ens rostirem,
la terra té caducitat, el sol no pas,
si tenim aigua i aire no és gratuït,
l’alquímia i la màgia es present arreu,
combustió lenta, tot va consumint-se,
arribarem a fondre’ns en l’astre,
uns i els altres, però abans…
acabarem amb els qui no ens volen,
no per pensar diferent, ens odien,
ens voldrien a tots a les cunetes,
de nou, això bé ho sap el sol,
mai no estarem sols, lluitem,
contra l’autoritarisme, sexisme,
feixisme, homofòbia, xenofòbia,
la fòbia no és por, és dolor,
l’olor de ranci, de fatxes,
abans que acabi el temps
acabaran ells, tots,
tombes a tot arreu,
no es sentirà la veu
dels qui escupen vòmits
enlloc de paraules certes.
Combustió lenta la del sol,
combustió ràpida, en segons,
dels qui ens volen matar
dins les càmeres de gas,
dels qui volen torturar
tants cossos i somnis,
sol, fes-ho en un instant,
abans que acabi tot després,
emporta’t als equidistants,
als racistes, a l’ultradretà,
que volem ser lliures i vibrar,
sentir, viure, estimar i versar.
Combustió lenta la del sol,
t’estimem tant i tant…
Entretant, mentrestant, ens estan matant.
***
No hi ha lloc a la renúncia
Abans la denúncia que la renúncia,
dins les cançons cal expressar-nos,
dir el que sentim i sentenciar-los,
a ells i aquest sistema decrèpit,
a crits a les manifestacions,
sortim als carrers lluitant,
no perquè ens facin cas,
per denunciar i sentenciar
aquesta realitat que ofega,
mai faran cas, no ho volen
ni tampoc hem de pidolar
tot el que necessitem.
Ens ho dóna tot la natura,
els arbres, plantes i flors,
el cor de totes les olors,
la nit immensa, els estels,
la mar, la lluita, el desig.
Denunciem pels qui que no ho veuen
a veure si en som més i tot desperta,
de moment hem de recopilar-ho tot,
tot, apuntar cada injustícia,
sense cap mena de renúncia,
fer una llista de la barbàrie
sense oblidar cap dels noms,
dels cognoms, dels partits.
Els polítics són tots iguals?
o fan pactes entre tots ells?
o beuen de la mateixa mamella?
el poder corromp, ho sabem,
caldrà fer noves vies arreu,
ser actius en el canvi social,
fent i refent la forma de viure.
No deixem cap pas a la renúncia.
***
El vibrar del teu cos i la teva veu
Parles amb tota la força del teu cos,
la teva veu vibra com els teus muscles,
tens una gràcia quan somrius, màgica,
ets l’enigma candent, el bes alquímic,
el roig dels teus llavis em desperta,
ets passió i foc, un incendi indecent,
tota la força del vent que ens enlaira
i que mai no apagarà aquesta flama,
és més, la farà revifar a cada passa.
El vibrar del teu cos i la teva veu
és el secret que mai desvetllaré,
a ningú nombraré la teva presència
quan a cada estança et fas present.
Tenim la màgia al bes, al cos, al verb,
i parlem, raonem, conversem, versarem
omplint de lluita totes les pàgines.
Vibra el teu cos, la veu, sóc teu.
***
El teu reflex riu dins l’aigua del riu
De tant com rius i et mires dins el riu
la teva guspira eterna reneix al reflex,
flexible com una membrana suau i elàstica
el teu somriure desperta a tota la gent
que beu d’aquest riu, entre corriols.
El bosc no és fosc a aquestes hores,
només unes ombres fan fosca la tarda,
són de núvols blanquinosos i clars,
és clar, són el niu dels ancestres,
a les seves branques d’aigua i cel
no hi plou si no hi arribem després.
Si arribem després de la tempesta
potser trobarem un sol radiant,
mai distant, amb tacte i tracte
amb l’antic amic, vell diable.
Ell té el teu somriure a la pell,
a la pell roja del crepuscle roig,
vermell el somrís és viu,
llavis inferiors i superiors
a un riu que és llit pels dos.
***
Àngels caiguts, ales cremant
Han caigut els àngels a l’infern,
les ales cremen a la seva Bíblia,
l’Església es va crear els enemics,
ells sols la maldat al llarg del temps,
viuen com fan morir, com van abusant,
tants segles i encara no desapareixen,
massa fe arreu, poca esperança i desig
perquè si fos així ja haurien reaccionat
però no ho fan, segueixen al pastor,
al capital, a la creu i les misses.
Àngels caiguts que vaguen pels carrerons,
encesos com el primer cigarret barrejat,
nocturns com una lluna erràtica al negre,
rojos com uns diables de foc i brasa,
massa missa arreu dels temples,
massa litúrgia que no va enlloc,
l’espiritualitat no és això,
l’esperit no entén de delictes
amb hàbit i creus corcades,
ràncies, vi i hòsties,
masses masses moriran.
Ells sols es fan la guerra,
ells sols es van crear el mal,
la inquisició i tota la resta
han fet de la vida vigilància,
sempre atentes per si de cas,
sempre amb plans per escapar,
per fer front, caigudes,
caiguts a un cert infern,
molt enllà de la Bíblia
i dels seus pergamins.
Àngels caiguts dins la foguera,
mai ens cremaren aquells somnis,
ara reneixen els somnis alquímics,
no han pogut amb la màgia, mai,
mai han pogut amb bruixes i bruixots.
***
On dorm el centre d’atenció
El centre d’atenció és dins de cada ser
que lluita, persisteix, desobeeix i és,
més enllà de tot, el protagonista principal,
compartint-ho amb el germà, la mare, el pare,
l’amiga, l’amic, el conegut i els desconeguts,
les veïnes i els veïns, per pobles i ciutats,
on dorm el centre d’atenció és en tothom
excepte els qui no volen veure’ns lliures.
Les cadenes les duen als ulls, els candaus
són les seves mans i les ungles les claus
d’unes presons plenes de cel·les fosques,
sense finestres, barrots al llit, corretja,
corretja pels sicaris dels metges psíquics.
Psicosi a psicosi van fent d’això el negoci,
negant l’oci, a les portes de l’atenció,
negant-nos papers principals a totes,
a tots, als qui lluitem per ser lliures.
Alliberem-nos de les tiranies, les vies
fèrries ens duen damunt del tren al destí,
la destinació mai no arriba, gaudint viatge,
no volem ser el centre d’atenció, ninguna,
ninguna lluna per més que la mirem de nit,
de dia, a totes hores la duem al cap,
és el melic de la via làctia, un tot,
un tot blanquinós, com la llet del pit,
el nadó creixerà amb la marea llunàtica,
serà el seu son allà on dorm l’atenció,
el focus sempre pels nous i vells estels,
nosaltres no el volem ser però respecte…
respecte pels qui hem escrit el nostre futur,
mai més ens veurem sols, perduts, en l’atur:
D’aquí uns anys les noves feines despertaran
serà aleshores que farem molt més mal, cal,
els nacionalsocialistes no hi tenen cabuda,
busquen que els hi facin cas i estan acabats.
No queda ni l’essència, ni el pòsit, res,
cremen com a les cambres on ens volien,
on el gas asfixiava tants somnis màgics,
rabins i robins, dia amant al diamant.
La Hasha al centre de tota una dansa
que travessa el temps i les trobades,
és densa en el seu ventre lilós i roig,
mes a mes aporta el líquid clandestí,
als laboratoris fem cas dels dimonis,
somnis íntims de veritat certa i dolça.
De les coves s’extreu el cristall violeta.
El centre d’atenció és al ball ancestral,
els pensaments dels esperits ens posseeixen,
de tant en tant farem noves sendes, lluny,
lluny de cridar, atents, lluny dels focus.
Els focus per a qui li urgeix la transformació.
Transmutació dels fluids, minerals ben repartits.
***
La força que la nit empresona
Hi ha una força oculta i estranya,
nocturna s’empresona pels carrerons,
no falten raons per entendre el sol,
la grandesa del sentiment que tenim,
a la foscor hi ha reixes ben negres,
entre la mar obscura hi ha una senyal,
de tant en tant tornarem a vèncer,
fins la darrera batalla que lliurarem
dins de la tendresa de cada besada,
ens adonem que tenim tot el poder
per canviar-nos i canviar el sistema
dins un poema revolucionari i pur,
som a només un gest de sentir-ho,
cada vegada que guanyem la partida,
llençant els daus fins a l’infinit.
La força que la nit empresona
és una ona dins d’una bressola,
mai sola, la fem moure ben suau,
com el vent que gronxa cada cos,
sentint-nos del tot alliberats.
***
Quan no hi ha renúncies
Mai hem renunciat a tants somnis,
quan no hi ha renúncies és tot clar,
ens desfem dins la nit oníricament,
rimem versos perquè volem alliberats,
ens en riem de les ombres més fosques
perquè tenim a dins del cor la llum
impertorbable, precisa i constant.
No renunciem a cap anhel, a la mel,
ens tenim tots, ens estimem, sempre,
i fem cas a aquesta força radiant,
brillant com el diamant, el sexe,
quan regalima allò blanquinós
per la comissura dels llavis
fins al melic passant pels pits,
de dia i de nit, per tots els llits,
som aquell núvol clar del crepuscle,
el lila, el roig i el taronja, cert,
més enllà de la bellesa que desperta,
no renunciem a res, ens hi va la vida.
***
La talla dels nostres somnis
Mai sabran el número que gastem,
la talla dels nostres anhels…
…dels desitjos més onírics…
no podran vendre’ns el producte
perquè no saben res de nosaltres,
no volem saber res de la seva moda,
eterns serem, infinits som, espirals,
caminem rebels i decidits cap a la fi
més enllà hi haurà carreteres amples,
de terra i pedres, de rocs que rodolen,
rocs preciosos, pedres esplèndides,
als ulls dels qui per elles anem,
ment a ment encenem els somnis
la talla del anhels és immensa.
La talla dels nostres somnis
és allò que s’amaga a la mirada
i està al fons de tots els reflexes,
flexible, l’ànima, té tot el poder
per copsar la realitat de fora
i veure ben clar que res no tenen:
Per donar-nos, per comprar-nos,
per oferir-nos, per ferir-nos,
a aquestes alçades ja no maten
els desitjos més íntims i clars,
som la revolució que la terra vol,
som la rebel·lió, cada revolta,
cada combat que lliurem arreu,
i mai no sabran de quin peu calcem.
La talla s’amagarà de la cobdícia,
masses vegades hem sigut presos
ara que ens alliberem res volem
de tot allò que volen donar-nos,
la via i la talla la fem nosaltres
i no els altres, mai no la sabran.
***
Rèquiem pels seus malsons
Ja moren, mai no han sabut somniar,
vull fer un rèquiem pels seus malsons
per així tenir-los llunys de la realitat,
la que volem per nosaltres, la llibertat.
Ja ha mort el primer i el darrer malson,
des dels nostres somnis fem força contrària,
és estranya la visió, però ben neta i clara,
com un huracà els moments onírics són forts,
com una espiral, un tornado que cau a terra,
ple de tendreses i d’amor, odi si és precís,
perquè si no volen la vida com un somni
és just buscar venjança i matar malsons.
Sona bé la cançó que tenim dins el cor,
és una freqüència que no entendran mai,
a anys llum vivim a un llim d’ambrosia,
des d’aquí sentim els nostres somnis,
tan endins que res podran fer-hi,
amb el rèquiem pels seus malsons.
***
Cal Senyor
Cal seny i cal or per ser un senyor
però la rauxa ens fa veure-ho diferent,
ens anem de l’olla cada cop que sortim,
ens emborratxem, a voltes, i també fumem,
ens droguem de vegades i també estimem.
L’odi de tant en tant es fa lloc, etern,
infinit, contra els qui no saben de l’art,
la bellesa, els qui discriminen i minen
-o almenys això intenten- la nostra ànsia.
Cal l’hora quan el rellotge és de sorra,
cal el cor fort, d’acer i d’argent, robí,
encès, el bes més bell als ulls de la dona,
el més vell somni que mica en mica fem real,
a tants desitjos no li cal l’or ni el seny,
si no estan ben repartits entre tots/es.
Dóna’m la mà encara que sigui imaginària,
però anem junts i lluny de les pantalles,
arribem al bosc i es creua un gat negre,
tota la eternitat de bona sort, és un fet
que ja es consumirà més enllà de la mort.
Cabrons com som tindrem la mel als llavis,
les abelles s’hi passejaran fent pessigolles,
dins la gola esguardarem el nèctar dels Déus,
ambrosia i manà amagat dels ulls estranys,
dels ulls que no volem que ens mirin,
el seu or no volem, volem el més pur:
L’alquímia, la transmutació, acció,
acció als laboratoris més enigmàtics,
aquells que ens han de mostrar or i robí,
si mai vam perdre el seny pel camí, aquí,
el recuperarem quan la rauxa ja s’acabi
i tornarem a casa sense or: lliures,
no volem que ens posin preu, mai,
així gaudim del frec a frec,
de paraules i d’actes,
abans s’acabi tot
per tornar a començar.
Cicle etern, seny i or,
rauxa i alquímia, senyor.
***
La lluita que no es pensa
Sorgeix espontàniament com l’escriptura,
automàticament, pur sentiment, emocions
que són molt al fons de la nostra ment,
el cor s’encarrega de posar-ho tot a lloc,
la lluita que no es pensa arriba a tot arreu,
des de les nostres mans fins l’horitzó amant,
pur diamant, extracte blanquinós que dóna vida,
llefiscós s’enganxa a la pell i als dits prims,
àgils, suaus, de la boca al melic passant pels pits,
al baix ventre, la lluita que no es pensa és amor,
pur sexe, purs instants, la batalla també al llit,
combat entre dos o més cossos, el foc és passió.
La lluita que no es pensa neix al sexe i al cor,
des d’aquí és més senzill comprendre aquest món,
la revolució comença estimant-ho tot, és el nexe
com és el sexe, la febre i la calor, tot en flames.
Sense premeditar-ho estem arribant a tot arreu,
fent el moviment espiraliforme, arrasant-ho tot,
espiral de guspires que s’encenen a cada passa,
tot arriba i marxa però tenim tota una vida,
tot un món per viure-la, mig segle més,
hemisferi nord i sud sense quietud,
sempre movent-nos dins aquest ball,
que mai no acabi la dansa hipnòtica
deixem les màscares a la porta.
La lluita que no es pensa no es disfressa.
***
El niu oníric
Des del bressol la lluna canta, incògnita,
enigmàtica, pura i lliure, una rondalla,
nosaltres l’escoltem encantats, al niu,
comença la vida i som el somni somniat
per antics avantpassats, per les àvies,
avis, mare i pare, amigues i amics,
des dels llençols imaginem la vida,
colors vius, primaris, al sonall.
Sona una cançó d’amor i ens és casa,
els llacs tranquils gronxen la son,
des del llit imaginarem el nou dia,
ja adolescents encenem la pell del brau,
de la cabra, els ullals de cada tigre,
desafiant les lleis i els marges absurds,
polint el diamant en brut que som encara,
encarant l’existència amb la nostra essència
per fer de cada passa un niu oníric per tu,
bressolant-te els somnis que més ens calen.
Cales endins fumem, fent calades fondes,
intenses, d’un verd frondós entre el tabac,
escapem, ja ha passat gairebé mig segle,
estem allà on volíem, més val saber-ho,
dir-ho, estar atents a cada canvi.
Canviem la mort per la vida intensa,
canviem de mirada per veure-ho tot lliure,
alliberant les paraules dins de cada vers,
encesos en una realitat que no es podreix,
que neix amb el primer batec i mai desapareix.
Apareixem al món en en uns segons,
bategant dins el ventre de la mar,
obrim els ulls sanguinolents, purs,
envoltats de robí encès, just infern
que ja ens avisa de la barbàrie i el plor,
estar en aquesta terra té desgràcies tristes
però el cor ben roent pot ser un contrapès.
Hem après a fer equilibri entre les forces,
des del niu oníric, obrint ben bé les ales,
de tant en tant ens sorprendrà amor i vers,
versarem la tendresa amb un sol gest,
vestirem la nuesa amb la lluna al cel.
El cel reflexa les ones blaves intenses,
camí turquesa i camí de verd contrast,
veles llatines, lliures, blanques,
com el fons dels teus ulls i ossos,
com el fons dels meus ulls i ossos,
molt abans de reposar sota la terra,
quan fem el darrer niu oníric i màgic,
deixant els minerals per la vegetació,
donant tota la essència a la mare terra,
prop de la mare mar que sempre ha bressolat.
Niu oníric des del naixement,
niu oníric en l’enterrament.
***
La paciència i la violència
Quan no hi ha paciència arriba la violència,
amb un sol gest agosarat la mort ha fet un pas,
si ens volen contra les cordes no ho permetrem,
perpetrarem l’acte, el fet, just abans d’ells,
tenim paciència però la realitat ja ens ofega,
no volem violència però ja s’estan passant,
farem trinxeres, barricades, de tendresa
contra el seu odi i el seu horror atroç,
bales de mel, somriures de metall,
de metralla, allà on fan més mal.
Tenim paciència però la gota vessa el vas,
si ens porten al límit sabrem reaccionar,
abans que sigui tard, abans que ens matin.
Quan no hi ha paciència arriba la violència,
la vida fa un pas per gaudir-la plenament,
ment a ment el sentiment es fa present,
de cor en cor, de roc en roc, forts.
Punk, RAP, rock, tots a la línia de foc,
la batalla més llarga és la més breu,
la culminació dels somnis adolescents,
el batec de les ales lliures del demà.
Paciència per no caure en la violència,
violència extrema si venen a per nosaltres,
l’animal, la bèstia, dorm a les nostres urpes,
salvatges ens encenem amb el foc als queixals,
som amor i dolçor com som odi i ràbia
contra els assassins de somnis i vides,
els mateixos que oprimeixen i s’excedeixen
amb l’abús del seu poder, perpetuant cecs,
secs, amb la set de sang, del tot estranys
a la vida que volem per totes nosaltres,
tenim paciència fins que arriba la violència.
***
De pau, llum i amor
Hi ha una illa de pau, llum i amor,
és el nostre somni de viure tranquils,
amb serenor, dolçor, tendresa i passió.
De pau, de llum i d’amor aquesta cançó,
com una península roja que mai recula,
antifeixistes sempre, poesia de sang,
de desitjos ferms, precisos, concisos,
poema de robí encès enllà del vers,
alquímia antiga de germanor i d’or,
mina a mina anem sembrant pedres,
de les precioses, les més valuoses.
Perdran tot el valor material
quan els estels duguin la senyal,
són als ulls de xamans i de mags,
d’alquimistes que volen lliures.
Volem el vol d’aquell ocell,
el més vell, savi que mira i veu,
des de les alçades no creu en cap creu
i ho veu, mentre ens deixa l’estela al cel,
seguir-la només depèn de tu, de nosaltres,
si fem un pas més enllà, junts, als astres,
caminant rebels damunt dels núvols rojos,
anant fins l’astre de foc, un sol roent,
present fins la darrera conseqüència,
en essència som tota la persistència
per veure una terra de pau, llum i amor.
***
La fada estranya
Una fada estranya t’enyora i ja dorm,
somniant en tu va fent noves dreceres
mentre t’espera dins les línies oníriques
va fent camins dins la son per trobar-te,
és rara perquè no segueix cap norma ni llei,
estranya i rara es manifesta prop la finestra,
la de la teva ànima que dóna vida als desitjos
mentre el molí va aprofitant l’aigua per crear,
ella desperta i et besa els llavis, s’allibera,
t’allibera, és una diablessa de besada de foc,
et crema per fora i per dins, és bellesa,
dolça, la nimfa estranya és la bruixa,
la fada-nimfa-bruixa que t’estima,
sempre, dins el somni oníric,
màgic i enigmàtic, automàtic
com cada vers que ara encens,
dins l’encens que ara crema,
la llum roja del final del camí,
cap caní, cap felí, ara i aquí,
no hi ha bèsties a part de nosaltres,
nosaltres tres som els astres de després,
els qui encenem i cremem el cel per la nit,
cada matí, lluny de la realitat que fa patir.
Una fada estranya ens obre les entranyes,
rares són les visions que apareixen ara,
mentrestant ens somniem i ens estimem,
si la vida és somni i el somni és vida
ara tenim clar que som el moment oníric,
besant-nos als llavis, ho diu la trama
d’un futur incògnit però ben real.
Vivim el futur en el passat i el present,
per cada fada-nimfa-bruixa hi ha un bruixot,
un foll, un follet, una forma d’estar i ser.
***
Afalacs
T’idolatren, t’idealitzen, potser en excés
però mai serà prou per tot el que dónes,
ets la dolçor dins allò agre, llum de sol,
farcida de moments increïbles, ets horitzó,
barca i port, tendresa i passió, el desig,
t’afalaguen els crítics i també t’ensabonen
massa, et volen, et desitgen, i tu passes,
ja saps de quin peu calcen, la talla que usen,
la tralla que suportes no es paga amb diners,
no vols res de tot allò que et puguin donar,
no vols riquesa, no vols feina, no vols casa
si has de ser part d’aquest sistema, morta,
vols viure lliure, vols viure sense ells.
Afalacs a l’ombra de la veritat, t’estimes,
t’estimes cada dia i amb això en fas prou,
no vols les seves promeses ni artificis,
prefereixes volar amb unes ales liles,
les del teu cor carregat de tendresa,
ser amb els qui estimes, vent ben fort
que s’ho endugui tot, pura tramuntana.
Des del nord fins al sud, arrasant-ho tot,
acabarem amb ells, no tenen res a donar-nos
i si ho tinguessin tampoc ho voldríem,
alliberats de tot ballem un ritme antic,
una dansa ancestral de terra endins,
de mar enllà, tot el que ens donem,
colze a colze, mà a mà, somniant.
Quan t’afalaguen volen resultats,
ens volen dins la seva estadística
i no hi ha matemàtica que ens domini,
res podran, estem a anys llum d’ells,
mai arribaran, som la solució final.
Som el nèctar dels anys, manà de Déus.
***
El nazisme i el narcisisme
Tot ho volen a la seva imatge i semblança,
res que surti de les seves estructures,
res que sigui contrari, odi als diferents,
a la dissidència, no volen el mestissatge,
homosexuals, jueus, gitanos, negres,
van voler matar l’anhel i cada desig
però segueix creient la nostra flama,
res podran, som un món en lluita
per defensar als més febles
fins que siguem tots forts,
sense riquesa si no compartim
tants minerals, tot per a tots,
sense pensar en els altres,
nazis narcisistes, idòlatres
d’una sola figura, d’un líder.
S’han canviat les sigles,
s’han posat màscares,
el capital esclavitza,
volem veure la terra lliure,
tota la terra, defensant llengües,
cultures minoritàries, les essències,
correspondències eternes fetes llum.
Enlluernarem les més belles idees
amb un sol radiant ple de tendreses,
ells ens volen a tots a les cunetes,
afusellats, morts com antigament,
a camps de concentració i treball,
forçat, ens volen ben acabats,
però tenim les eines i les claus
per obrir horitzons de solidaritat.
Nazis narcisistes mirant-se al llac,
putrefacte els hi torna la imatge,
volen miralls d’una sola ideologia
quan escupen el seu odi damunt la bellesa
que és la teva mirada deslliurada de lleis,
de marges, serem tants que mai més morirem,
lliures viurem eterns, fent infinites voltes,
a aquest cel, a la terra i a l’univers.
Ancestrals em llençat els daus, guanyarem la partida.
***
Per terra, mar i aire
Escamparem els versos per terra, mar i aire,
serem les ones que tot ho duen a la platja,
les poesies més sentides, la bellesa al gest,
la força permanent, la d’ara, la de sempre,
la que arribarà més tard, serem la dolçor
que de cor en cor camina enllà la muntanya,
la que s’escola entre les grutes, a les coves,
mineral ancestral, pedra preciosa, l’alquímia,
per terra, mar i aire escamparem els missatges.
Els teus missatges, els meus missatges, l’art,
la bellesa, el sentit de les finestres de l’ànima,
la passió que ens tenim, la veritat més oculta,
els secrets més ben guardats, bellesa del bes.
Som un instant ja après, molt abans de néixer,
creixent entre els marges d’un camí costerut,
la senda d’aquesta vida carregada d’obstacles
que sortejarem amb la sort d’aliada, als daus,
a les cartes, buscant la resposta a la pregunta,
fent i refent el cosmos i les imatges del tarot.
Bruixes i bruixots escapats de totes les fogueres,
llibres críptics que anirem desxifrant, ben endins,
al llom del món, al llom de tants toms, tombant
a cada giravolt, voltant com ho fan els planetes
fins que la darrera de les ofrenes sigui ben certa.
Per terra, mar i aire deixarem cada besada deslliurada,
per terra, mar i aire anirem escampant tota la tendresa,
versos bells i eterns que escriuen els teus ulls de fada.
***
Escapant mot a mot som l’escamot
La bellesa de la mà agafada amb la mà,
som escamot, escapant de mot en mot,
paraula a paraula som cada baula,
cada bala, cadena i drecera.
Apuntant des de la llunyania
en una guerra que no ha acabat,
ens volen presos de consciència,
ens volen lluny de la insubmissió,
atrapats en una xarxa ben podrida,
però som mariners navegant a la deriva,
mai ens trobaran drets en aquesta partida,
torts i plens de raons seguirem en l’eixida,
que mai no ens manquin motius per lluitar.
Escapant mot a mot som el bell escamot,
un bloc negre i rebel que camina ferm,
defensant a ultrança llengua i cultura,
si és necessari prendrem les armes,
si ens hem de defensar ens defensarem,
massa dictadura disfressada de democràcia,
la vida és massa bella com per perdre-la.
La terra es misteri i dolç encant,
que cap feixista ens la delimiti,
que cap feixista ens la mati,
ni a ella ni a la cultura,
la llengua i la identitat.
Les nostres arrels no tenen preu,
ho són tot, com la poesia dolça,
la més salada, l’agre i amarga,
cada gust, cada textura, l’art,
serem escamot de mot en mot,
paraules com metralla,
la guerra no ha acabat,
encara estem en lluita.
Si volen seguir el sistema
no els hi donarem l’alegria
de gaudir de la nostra joia,
és massa preciosa i màgica,
que es quedin amb la mentida,
la nostra veritat és la vida,
més enllà de la mort que volen
però no ens deixarem arraconar,
països catalans alliberats,
mai més serem esclaus.
Escamot, escapant, mot a mot.
***
09:00 del 19/04/23
S’aixeca el sol, s’aixeca un nou dia,
un nou taló, el poble és com un teatre
i camino com un personatge més, en ell
i m’aturo a la plaça, a una cadira,
aprofitant a aquest racó l’astre-foc,
la terra va girant, translació…
…i rotació, tot segueix rodant,
batecs intensos des del nucli
rodolant per un planeta blau,
roig, verd, lila, taronja,
blanc, negre, etern contrast
de contorns màgics, a tot arreu,
per tant també al racó on som,
moldejem el futur amb tendresa,
plantegem i planegem cada pla,
el nostre és únic i no el saben,
màgic misteri i alquímic, nostre,
astres en un joc antic com el sol.
***
Tenir cap
Cal tenir cap, cada pas ho sap,
cap per saber reaccionar, clar,
prop dels estels, dins la nit,
com prop d’ells, dins el dia,
elles, les estrelles, hi són,
són mirall i aigua, llac i mar,
tots els designis, la consigna,
el missatge que va de mà en mà,
de veu a oïda, de bes en bes.
Tenir cap per salvar-nos, vius,
morts, en l’eterna lluita nua,
vestida per sortir de festa,
de tarda a nit, cap al vespre,
quan el crepuscle diu “adéu”
i el cel passa de lila a negre,
la bellesa inigualable d’hora,
tard, a totes hores, a l’horitzó,
hi ha una llum que ens fa el cap,
reflex de seny i de rauxa, dins…
Dins la tendresa vertebrada nua,
de vegades precipitats al beure,
al fumar, al drogar-nos, tots…
…i després ens en penedim…
d’allò dit, d’allò fet, sense cap.
***
Les pedres precioses estan ansioses
Són subjectes més que no pas objectes
les pedres precioses estan ansioses,
volen que les animin una mica més,
ser repartides com quan eren al cos,
volen ser part de totes i cadascuna,
una per una a totes les cases, arreu,
que no hi hagi fam, guerra ni misèries
si s’estenien antigament per grutes
no volen que morin més nens a la mina,
volen que seguim produint sense excuses,
fer dels fluids noves pedres precioses,
estan ansioses per veure-ho fet realitat,
no deixem pas a cap altra possibilitat
que no sigui fer-ho en plena llibertat.
***
L’ocell astronauta
Té una nau aquesta au,
vola enllà el cosmos,
és cos d’estels nit,
navega pels planetes,
té un instint viatger,
migra i segueix així
tan a prop de tu i jo,
dins el seu esbarjo,
ve cap a tu i cap a mi.
L’ocell astronauta
és a la nostra ànima,
és el joc de paraules
un instant amb elles
belles esteles roges
d’estels de glaç i gel
voleiant lliures al blau
estrelles vermelles nues
que ens diuen allà on som,
molt més lluny de tot,
de tothom, aquí mateix
on la nau ja existeix.
Ocell astronauta als ulls.
***
Les voltes eternes no acabaran mai
El joc ha acabat i el llibre també
però les voltes eternes no acaben,
mai no acabaran, infinites seran,
entre els carrerons dels pobles,
de les ciutats, a places i jardins,
als parcs i als bars, als teus ulls,
som asos en la nostra partida: guany.
Guanyarem aquesta partida, comença
per on acaba el final, ben eterns,
som la nit del color negre de la Q,
el vermell de la K i de cada As,
som capaços de saber de la sort,
l’hem cultivat molt temps a l’hort,
l’hem anat a trobar a dins del paller,
com una agulla d’argent, fil diamant,
des de les cartes als daus, tot atzar
ens ha deixat amb la mel als llavis
fins que l’hem gaudit gola avall.
Acaba el joc i tot torna a començar,
una espiral que no té fi ni principi,
una lluita ancestral dels avantpassats,
estem al filó que la gruta vella esguarda,
som el guardià de la fortuna nocturna,
diürna, a totes hores, transcendint.
Tu tens la clau de la caixa dels daus,
obrir-la saps que tan sols depèn de tu,
així pren ben fort la lluna tan roja,
és la senyal que estàvem esperant,
atura’t i mira d’aturar-me també,
tantes voltes m’han fet precipitar,
com tantes llunes ens van capficar
en cercar colors quan no hi ha llum,
només el breu alè de vida intens,
etern als teus ulls, mai s’apaga.
Acaba la partida, el joc, no la sort.
***
