(Portada @sepiaalajillo)
***
(Portada de @lilademente)
***
Del llibre Barreja’m:
Quan no tenim por
Cap misteri ens es vedat,
cap secret no ens manca,
encara que ara no els veiem.
Misteris i secrets concrets,
rema les ones la memòria,
que s’estén amb fura, dolça.
Els records són al cor dels pous,
en ells hi dormen bruixes i bruixots,
neixen, entre bombolles de sabó.
Segons som ens mirem la vida,
segons com entenem els segons,
el temps s’atura i sorgeix la sort.
A l’hort i trobem or vermell,
senzilles pinzellades d’acer,
d’argent, entre el paller.
Allà on llences el teu ser,
res és més que no pas res,
i no ens atura el vers darrer.
A les darreries del darrer vers
encens l’encens i el roig venç.
Quan no tenim por tot és or,
tot brilla arreu de l’illa,
l’illa que duem al cor, d’or.
I tothom té un trosset de vida,
un cos, un tros, i sort, nu sóc, nu,
i ets, ho sé, a la mina del darrer bes.
I el teu cos amb el meu n’és un de sol,
i no mai, mai no tindrem pas por,
arribarem a rem al mar etern.
Mai no tingueu por, esperits del bosc,
l’ésser humà es transfigurarà,
arribarà a encerclar rotllanes de pau.
***
Veient l’horitzó
Avui corro sense pressa,
avui veig la mirada perduda,
els fulls en blanc que han quedat,
em miro l’infinit amb la mà al cervell,
et veig savi i etern, et sento arreu,
el teu somriure captiva el nostre temps,
amb tendresa, confiant-nos mar i cel,
entregant-nos tot allò que ens fa lliures.
La vida ens ensenya les passes a fer,
i aquelles que mai no farem, seguim eterns,
la velocitat de la llum és la mirada del cargol,
no ens calen anys per a sentir la llum endins,
no ens calen les mirades esquives de les nits,
no ens cal tot allò que podríem aprendre ahir.
Ara ja és d’hora per a tot, el món desperta,
ara és el temps de les estrelles, veient l’horitzó.
***
Del llibre Ales blaves:
Ales blaves
Somnis propers ens apropen,
a les ales blaves del destí,
passant per allà, per aquí,
amb la mà plena d’ànima,
amb l’ànim allà al cim,
amb la mirada perduda,
la mirada preuada,
desfulles l’arbre,
despulles el paisatge,
amb la dolçor al cor,
amb el cervell al coll,
amb el llom ben moll,
les ales blaves són la clau,
mai no sentir-nos esclaus,
amb els anys i els afanys,
quan obrim els ulls,
mentre salpem,
versem al vent,
velam a la força,
ales a les estrelles,
estels dins els ulls,
paràmetres ocults,
llençats a la llum,
que mulla ales i veles,
que ens apropen a elles,
les idees més belles.
***
Quan una lluna nua fa llum
Es despullen els astres a l’entrar,
al mirar, ulls de llavis roents,
fa llum la lluna, tota nua,
es miren les imatges als miralls,
de tant en tant els anys ens guien,
qui sap si l’experiència és única,
si vessem la mel com versem,
si conversem com ens parlem,
en el silenci dels segles torts,
ara que giravoltes per tot,
com fa una papallona,
que ja mai voles sola,
et mantens als marges,
com una sargantana,
ets el somni d’avui,
d’aquesta nit, d’ahir,
ets el camí que em mira,
que dansa entre els carrers,
el camí de foc dels ulls,
el destí de glaç dels dits,
emmudits, per aquesta nit,
enterrats, per aquesta tarda,
fugitius, entre els dolços nius,
mai més captius, llibertat plena,
ara que dansem sense esperes,
a les places tot està cremat,
la falla de cada any,
i mentrestant,
allò que és sobrer,
allò que ha d’anar a la foguera,
espera, desesperem, cremem,
cremem, calem foc al feixisme,
mentrestant la lluna llum anirà donant,
quan més nua és més transparent,
com respira, s’endinsa,
a aquest somni de demà.
Lluna de llum, una nua, una de sola,
desferma els estels de les mirades,
senzillament, enamorades,
totes dansen alades.
Llum d’estel,
mai ombra al vent,
llum d’estel, immens,
univers als ulls,
al ventre,
al centre
de la dansa.
***
Del llibre L’Hotel de la Mel:
A l’Hotel de la Mel
El corriol ple de flors ens porta de la mà,
ens transporta, abans de veure cap porta,
els arbres cauen, a cada pas que fem,
les fulles ens fan seguir endavant,
llisquem entre illes d’aigua als peus.
Una obra majestuosament petita,
com una construcció d’espores,
com una llar feta de pols i bolets,
ens espera, ens desitja, hi penetrem.
És l’Hotel de la Mel, ho sents, ho olorem.
Les parets són fetes per les formigues lliures,
anàrquicament han anat fent nous apartaments,
ens apartem de la por que un dia ho dominà tot.
Queden enrere els estels, a la mirada entre esquena i llom,
la llum molla ha deixat pas a la foscor de la nit, ben sola,
alada, somniada, entre les passes, mai, mai cansades.
Hi ha unes quantes sales fetes de miralls i marbre,
les altres són fetes de ruscs, on les abelles treballen,
duen totes les flors que deixem, entre les deixalles,
de tant maniobrar han caçat els pètals, entre els dits.
Mai no serà tard, vinc amb tu, tu vine, vine amb mi,
hi ha un lloc on tot és molt més senzill, somniem,
en un llit fet d’espores, de bolets, d’al·lucinosi,
com un oasi al bell mig del desert cerebral.
La ment té totes aquelles pistes dolces,
l’Hotel de la Mel és al cor present,
demà guarirem les passes,
ara som ben folls.
Guaita el final del sol,
ell fa una drecera,
entre les nanses,
entre tantes copes,
totes vessades al fons,
a la porta del darrera,
per on entra el sol matiner.
Desfaig el vers darrer i el vol dolç,
abans no arribin demanarem una clau,
els receptors són rodamóns, bruixots folls,
les receptores són fades borratxes que riuen,
hem entrat a l’Hotel de la Mel, no desertarem.
***
Dorm l’or al cor
I aquesta taverna
és una mina encesa,
hi ha robí, reflex viu,
un orgasme d’imatges,
revolució feta encanteri.
Hi ha qui llença canyes
fetes d’or vertebrat,
amb fils de pescar de diamants,
amb un esquelet minúscul,
llarg, cap a les roques…
Milers de tresors ínfims,
perduts, entre esculls,
barrejats amb les algues,
entre peixos de marbre,
coralls fets de pop,
al mar dels ulls… tendresa,
dofins de metall i d’ulls,
arreu, fets de feres,
fera que duem al cor,
és aquell cos marítim
tant íntim, al fer-nos l’amor.
***
Del llibre Com la vida s’esmuny:
El món rebrotarà
Serà un fet, el món rebrotarà
i del verd de les petites coses
la vida s’obrirà entre les ombres,
serà llum per una existència plena
una espurna que ho encendrà tot,
el cor i la tendresa dels dies.
Amor i estima per ser complerts,
després de tot el món rebrotarà.
***
Cara a la lluna
Cara a la lluna amb el cor a la mà
que ja vam sembrar la llum a la mar,
cara a la lluna que aviat serà plena,
com aquesta cançó antifeixista
que reneix al cor de cada fera,
som milions i més forts que ells,
guanyarem cada batalla i la guerra
que es lliura als carrers de pobles,
ciutats, arreu d’aquest món
som i serem la flama que tot ho crema,
per purificar l’aire a les estrelles,
serem tu i jo, ells i elles,
una llum roja de revolució
a l’horitzó lluminós i rebel.
***
Del llibre La revolució dels minerals:
La revolució dels minerals
La revolta de la gent, la dels minerals,
revolució que sorgeix de les entranyes,
del cor roig i a l’esquerra en la lluita,
combat que no entén de fronteres
és llibertat i desig, paraules i fets,
versos lliures en els poemes i carrers,
revoltes a les places, crits i melodies,
llum, nit i dies, revolució sentida.
***
El filó
He descobert un filó que no té fi,
és com la terra i el sol en simbiosi
és de minerals preuats i solsticis,
té la mà plena de miralls i joies,
és la nit dels ulls dels alquimistes
i en ell he vist una gruta infinita.
Vine amb mi i caminarem sobre dunes
cercant l’oasi que la terra mereix,
vinc amb tu per saber dels desitjos
que esguardes al cor per si arribo.
***
Del llibre Somnis des de dins:
Minerals corporals
Tots tenim tresors, minerals al cos,
ocults sota la pell i dins les venes
minerals corporals quan cal ser clar
i seguir les sendes prohibides velles
aquelles dels antics xamans i mags,
les que ens duen al destí desitjat,
quan ja no manqui de res per ningú
i la terra sigui el paradís perdut.
***
Un planeta dins nostre
Tenim un planeta dins nostre
i a voltes és com un monstre,
d’altres és alegre i tranquil
com un dolç misteri oníric.
Tenim dins una força esfèrica,
un món igual per on transitem,
un planeta rodó com una taronja
i tendre i alquímic com una olivera.
Té milions d’anys i segueix estimant
aquesta forma que tenim d’estimar-lo
tan endins que pot ser massa fràgil
i en canvi és fort com un roc dur,
envoltat d’aigua no sura ni surarà
però de mica en mica s’anirà diluint.
***
Del llibre Pàgines en blanc:
Pàgines en blanc
L’absència del bes,
l’absurda tornada
el primer anhel
la lleugeresa de l’ànima
diables i fades, nimfes,
pàgines en blanc
sinònims i antònims
necessitats encobertes.
la guerra de mites i sexes
qui ho sap si guardem
tants símptomes i renaixences,
i ja m’ho dius i ho sento.
el sentir no ens farà patir.
són sagnants les feres.
pàgines en blanc
i ja res no espera.
***
Aquesta màgia
Aquesta màgia,
tan enigmàtica,
escarpa la memòria
fent de la vida una norma,
acordant la ment, el vent,
la primera pròpia mentida,
perquè sóc aquí?
perquè en sóc la víctima?
perquè ja sóc part de la història?
perquè som on som? Hi érem?
si tot fos tan senzill,
tan fàcil, tan antic
ja no lluitaria per un demà,
ja no pensaria més enllà,
per això pregunto
per això persisteixo.
Segueixo.
***
Del llibre L’empresa de les poesies:
Sóc fum aspirant a perfum
Com volant vaig acariciant l’aire,
bé podria ser perfum però sóc fum,
caldrà refer les dreceres, endins,
per envoltar el teu cos amb l’alè
fins que sigui perfum que embriaga
la teva set, la teva ànsia, el cel
mentre entenem que no serem mai nit
ni dia, ni astres, sol o bé lluna
si abans no hem après a ser persona
si abans no hem après a ser cada ona.
***
Sents com la nit ens envolta
La immensa foscor al nostre voltant,
la nit ens envolta, ja és tot un clam,
d’estrella a estrella hi ha versos,
poemes que enllacen constel·lacions,
i tu i jo estem lluny i prop a l’hora,
les passes que fem seran pel demà,
de moment jaiem als límits dels temps,
caldrà refer cada senyal i cada hora,
la nit immensa que ens envolta brilla
i sents com l’obscuritat ara ens cura
de tot el mal de la llum a les pells,
el negre necessari de les ombres surt
entre els cossos, la lluna i la gata,
és l’antídot al verí de tanta claror,
si ens enlluernem no serà per la nit,
tampoc pel sol, serà perquè ho sentim,
ja ho sentim, que la nit és refugi…
i també aixopluc, després de tot.
***
Del llibre Com ho fa la mar ara:
Les lletres parlen per si soles
No arribarem a saber res de tot allò,
potser ja és massa tard per saber-ho,
tot i així seguirem en la recerca,
buscant més enllà de cada símbol,
de cada signe, de cada pista, de tot,
i farem de la nit el nostre resguard
mentre hi hagi temps i marges… anirem,
molt més lluny del que potser imaginem,
no arribarem a saber-ho, però seguirem.
***
De tot allò em quedo amb l’essència
No em puc quedar amb altra cosa,
de tot, em quedo amb l’essència,
si no fos per ella embogiria, pur,
per tant, no queda una altra, ell,
aquell pòsit on tot està prenyat
per l’ahir que ens donà el verí,
per tant, obrim els ulls altre cop,
poc a poc anem trenant els cabells,
sortim de festa i elles ens acullen,
bruixes de cabells liles immaculats,
com la llum roja del final del camí.
***
Del llibre Noves:
Anarquia i acció directa
Anarquia i acció directa,
no sempre serà fàcil,
nous combats,
noves maneres,
el segle vint-i-u
és temps de revolució
i quan passem a l’acció,
directament, desobeïm,
absolutament, les lleis,
les normes i els marges.
No hi ha més, (A) per a ser,
no hi ha més, (A) i estimar.
Aprendre de tothom,
aprendre a totes hores.
T’estimo tant que em perdo
entre els matolls i els versos,
però tot això enllaça amb els textos,
on l’anarquia, si es sent i s’estima,
cada dia, només al viure, vivint-la,
adquireix cada una de les sendes,
trobant totes les noves dreceres
que duen al món sense fronteres,
aleshores les llengües, àcrates,
defensades a ultrança,
com la cultura popular,
les arrels i les danses,
faran del nostre somriure
una nova manera de viure.
No vull cap límit ni posar punt si no vull
No vull cap límit, de dir si bull o no bull…
l’olla on ahir cuinava els meus pensaments,
la cultura ancestral està als ulls del vell i l’infant,
aprenem de la vida, de la mar, de la dolçor,
la tendresa, del bo de les formes de viure.
Bones persones però no per això idiotes,
sabem que l’acció directa l’Estat bé l’alimenta,
i quedar-se de braços creuats no és de justícia,
no calen metralladores si no s’enfronten,
però hi ha tants fronts oberts que desespera,
qui sap, a qui d’esperar no en sap i s’esvera,
caldrà calma i caldran moltes mans encara,
per fer junts el somni de la darrera terra,
on no caldrà ni una paraula estrella,
on tots serem lliures en eterna primavera.
***
L’Eva va de rave
L’Eva de rave era sempre feliç
fins que un fals bruixot li donà un anís,
tantes nits no va poder dormir que va morir,
dins una melodia que podria ser la meva d’ahir.
Rius de tinta s’han escrit de qui tallava el pastís
en aquella cerimònia diabòlica on els bruixots eren de goma,
els cotxes de plàstic i els anissos de verins lents i agònics.
Potser tanta falsedat van fer a l’Eva no estar-ne del tot segura,
volia saber fins quin punt una persona mata per una engruna,
una altra se’n beneficia, i al final, ni de plàstic ni de goma,
aquells falsos bruixots eren fets de belles amapol·les,
no sé si jo estava ficat en tot aquell merder,
tan sols sé que quan vaig arribar el darrer
la gent ja no hi era i només hi era ella,
allà terra, rodejada de gossos de cartró,
de bafles de seda i d’arbres de gemmes,
no sé ben bé si l’Eva va morir o no, ara,
la veritat és que vaig endinsar-me a la Rave,
abans del que em pensava tot ja marxava,
la música m’atrapava i hi havia anissos arreu,
ningú va trobar els cossos de tantíssima gent,
en una altra dimensió ara tots juguem sense pell,
sense cervell i sense cossos de goma o plàstic,
aquí no som falsos bruixots ni tenim pocions caduques,
tampoc som grans ni ens farem mai vells rondinaires,
serem vells éssers de llargues barbes blanques,
amb una falç d’or a una mà i a l’altra amanites muscàries,
potser tu encara no creus en la màgia però quan hi siguis…
mai més no voldràs separar-te’n, i perduraràs en ella,
a tot arreu, a totes hores, dins i fora de l’Eva i el trànsit,
no es pot creure mai el que diuen els diaris,
són els fulls de guia i ordre dels sicaris,
dels sicaris de la imaginació i l’acció,
de la lliure gestió, contra tu i l’Eva,
contra tota la nostra llavor,
que germinarà tant sí com no,
i és per això, per tot això,
que ara obres noves Raves arreu,
pensin el que pensin som vius,
més vius que mai, ells són els morts,
que no hi creuen, que no ho senten,
ni ho viuen, no senten la màgia,
no creuen que hi ha bruixots certs,
anissos que et fan estar als paradisos,
i no, no són artificials, són ben reals,
ni de plàstic ni de goma, però sí, potser sí,
els bafles són de seda i els arbres de gemmes…
rasquem el cel… és allò que ens puja més.
***
Del llibre La Hasha:
Els estats alterats de consciència,
passades totes les tardes d’hivern,
amb les galtes rosades als vents
em passat mil històries i espera,
de tant en tant trobarem la pau,
i de tant en tant trobarem l’or,
l’hora, senyor, senyora, llum,
seny i amnistia, llibertat plena,
molla, o olla marinada i lliure,
espera’m, ara torno, les branques,
m’esperen a dalt i trobarem fruits,
amb la “hasha” com mineral preuat,
ben violeta, color intens de violes,
amb la dona amb les ales del demà,
amb l’home amb el seu estat femení,
feminista, diria jo… I així, anem escrivint.
Els estels alterats de consciència borrosos,
amb els besos del bus entre el perfum…
Quan s’atura, mai disgusta, un alè, un alè.
***
Pel poblat, per la ciutat, caminant,
volant, analitzant i creació mental.
El riure del teu cos bru i nu al cap,
l’essència de tu, la fragància, camí,
el teu somriure als ulls, mirant-me,
la bellesa d’uns versos, d’universos,
nus com els mots que despullem junts,
trenen de detalls el matí que ens mira
i que sent per dins la insubmissió forta,
la que mai es tomba i és impossible tòrcer.
La barreja exacte dels dos elements
fa possible la màgia dels éssers nous,
que són massa vells a l’obrir els ulls
naixent rebotats, entre brot i brot,
psicòtica terra massa maltractada
i embogeixen les arrels i els ventres,
embogeixen els espermatozous i moren
com viuen, amb una necessitat extrema
de trenar i de tramar, plegats, lluny,
fins al final, fins al final de la llum
dels fanals que ens parlen dels anys
que han passat i la puja ha oxidat
amb un verd que s’enfila terra amunt
mentre segueixen amenaçant amb l’amèn,
no n’hi ha prou en ser “bona persona”
quan cal és de justícia poder mossegar,
dir “fins aquí”, “prou”, i en som tants!
***
Del llibre Barreja barrejada:
Pintura de flors
Entre els pètals de color intens,
les flors s’omplen d’imatges,
entre les fulles dels records.
Barregen les passes adormides,
d’un instant, d’un moment ple,
mentre anem per les muntanyes,
mentre caminem entre els marges,
als camins que volten i revolten,
amb ritmes d’abans, amb la música,
entre les brases que donen l’essència,
del compost, entre premsats i triturats,
les flors i les fulles obren les màgies,
eternes, les veus i les passes,
dins del camí, entre branques.
Pintura de flors abans l’alba,
allà on hi reposen les llums,
que, entre aigua i aigua,
ens donen un color nou,
ple d’encanteri i natura,
carregat de vida i color.
***
Text i textures
Text i textures entre pètals i fulles,
poesia i imatges, ombres i llums,
tenebres blanques endins, al fons,
tempestes grises i negres als ulls.
Un llit i fulles esquerdades, un dia,
un hivern d’estiu, un sol de lluna,
una deessa muda que mira i és,
després de tot, aquell vers etern.
Text i textures on la flor és foscor,
on la flor és claror, on és… grisor,
grisor esmorteïda sense mots enlloc,
entre el posat serè de la primavera,
esclaten els colors apagats, eteris.
Serem la flor abans no arribi la llum,
serem la llum abans no arribi el sol,
serem el sol abans no arribi la foscor,
serem la foscor, dins de cada cor,
serem el cor dins de cada flor.
Text i textures ens diran qui érem,
qui som ara, encara, qui serem,
són tot el que ens cal per fer camí,
és tot el que ens mancava per a ser,
és el raser de les herbes salvatges,
és el racó on s’adorm cada món.
Poesies i fotografies unides pels fils,
prims i fràgils, mai febles, mai sols,
que ens transporten al món oníric,
entre places i carrers plens de foc,
de mirades i somriures, llavis roents,
entre la gentada hi veig el roser,
el gira-sol, les fulles més eternes,
hi veig la natura d’un color apagat,
d’una llum tènue que es va esvaint,
són les textures de la nostre veu,
són els texts de les belles imatges.
***
Del llibre El vers darrer vola dolç:
Ara que la nit em du a tu
Ara que la nit em du a tu,
el sistema dual que ens atrapa
no té res a veure amb la teràpia.
Ara que la nit em du a tu,
mai més naixeré entre marges.
Ara que la nit em du a tu,
brotaré alliberat, ben nu.
Ara que la nit em du a tu,
mai més ploraré per vessar el vers.
Ara que la nit em du a tu,
mai més seré qui imaginà.
Ara que les llàgrimes moren,
ara que mor el darrer anhel de glaç.
Ara que encara és d’hora,
ara que mai més no morirem.
Ara que el vers encenem,
ara que encara som vent.
Ara que ens adormim
a les cales dels mims,
ara que som fidels i lliures,
ara que ja no som ombres,
d’aquella mateixa obra,
que s’ho mirava estranyada.
Ara que som druida,
ara que som fada,
ara que som bruixots,
ara que ens estimem encara,
ara que ens volem alliberats,
ara, per després, endavant,
ara que som, encara, el demà.
***
Ser mirall és fer-nos l’amor
Ser mirall és fer-nos l’amor,
ha mort el reflex sense lloc.
Ser mirall és estimar-se,
tan lliures i plens, m’encens.
I del foc neix un nou rumb cert,
el nord, allà on anar, al final.
Llençols càlids, nit i ànima,
de mà en mà, naixerem.
I brotarem, somniem.
sense masses idees.
Faig una pausa,
sense cap mirall.
Faig del somriure
un nou amagatall.
Reneixo amb força,
traç a traç, volarem.
Naixem del ventre marí,
que fa pergamins, als ulls.
La nit tempta, el ball orgasmàtic,
tranquil·les, les fades, lluiten.
Ja no barallen les ones,
dins el sol, tornes.
És l’encant,
somni infant.
Ara ja ho saps,
el mirall és amor.
La agonia és el silenci,
aquell violent i trist.
El reguitzell estàtic,
el vers emmudit.
La bellesa als dits,
la carícia als pits.
Reneixo de nou,
dins el nou món.
Neix al teu ventre
aquell lleu consol.
Consol de sol a sol,
mentre baixa la mel.
I, de tant en tant,
lluitarem ben muts.
La música, les paraules,
brotaran cap a l’horitzó.
Els dos serem, i doncs,
un nou vol. Sols.
***
Del llibre Barrejades barrejàrem:
Ulls com aigua, plens de màgia
I ens mirem culpables
dels jocs de mirades,
quan de les nostres mans
sorgeixen miratges,
i som germans de la nit,
d’ulls i caminades,
pels camins d’atzars,
i destins de matinades,
quan de nit somniem
en conquestes guanyades,
els nostres ulls al dia
s’uneixen amb calma,
somniant, encara culpables,
per una mirada enganxada,
encara poc afortunada,
si no fos pel bagatge,
tornaria a sortir,
al torn de l’alba
amb tu, de viatge,
retrobar velles besades,
tornar-nos nus de temps,
de viatge i d’andanes,
amb les mans juntes,
els cossos fosos,
els ulls com aigua,
plens de vida,
plens de màgia.
***
Poema i tema
Itinerari complicat,
majúscul si s’escau,
paraules greus,
masses presses,
per res no dir,
per res explicar,
lluitar el verb,
explorar l’article,
més paraules…
i què dir?
potser tot això no cal?
potser això no és necessari.
Anar al tema!
Anar al tema!
Anava per un vagó
una noia nua
bruna com el carbó
suau i tendra
dolça i eterna,
la mirà
com un condemnat
a cadena perpètua
com si res pogués fer,
s’escapava, entre vies
i ell, entre cadenes,
i ella, tant lliure,
cabells al vent…
serà demà
com la somniarà,
avui tan sols la veu,
al vagó del vell tren,
avui tot el sorprèn
i res li és indiferent,
entre el començament,
lluitant amb un poema
i al final amb el tema…
i ara aquest poema
ja no és el que era.
***
Del llibre El far de les gates:
Miralls de llum als ulls
Interior de llum plena,
mirall allà, al ventre sa,
del felí encuriosit, dins l’ull.
***
La gata mira el gat
En un mirall fet de mar,
la gata ara es mira el gat,
el peix salta, s’adormen a la platja.
***
Del llibre El dia amant:
Caminàvem plegats
I érem dues ànimes lliures,
i res no ens sorprenia,
res ens corprenia,
no teníem món,
només un nom,
el teu i el meu,
junts, com pintats
darrera dels seients
d’un autobús que enllaça
muntanya i mar, poble i estació.
Érem del tot feliços ignorant
tan mal com fa el poder,
de tant en tant diamant,
de tant en tant minerals,
sempre corporals, alletant,
va néixer ella, la més petita,
farcida de les flors més boniques,
de boca en boca va sorgir la flama,
estimada, res més lluny de la realitat,
amb un mes ja feia cara de bondat,
els primers dies va anar despertant
els somnis que tenien plegats
van anar sent entregats,
amb passió i estima
amb la calma
amb la tendresa
amb una mà estesa,
amb l’altre un poema
el primer poema per ella
que estava escrit a l’habitació,
allà on dormia entre flors liles,
de l’autobús a l’hospital, quin mal,
ventre a punt d’explotar, què més?
Semblava que ho presentien,
tot el dia donant voltes
a la mateixa línia,
i per fi va esclatar
a la porta d’una casa
que podríem dir-ne ‘hospital’
per hospitalaris com n’eren,
en un altre món, no material,
on cada casa és de tothom,
on no hi ha barreres ni nacions,
només pisos i països lliures,
només cases i masos lliures,
on tothom es dóna un cop de mà,
molt, molt lluny de la realitat,
d’aquesta realitat on habitem.
***
Morir apassionadament
Quan les barques fugen sense remissió,
quan les hores lliures són un sol acord,
guanyem el nord, el sud, l’est, l’oest,
tot és a la imaginació lliure del desig
on no hi ha res perdut i tot neix de nou
morir apassionadament o ser un més
dins el gran circ de les abundàncies
fetes extracte de menta per l’entusiasme
de veure’ns aquí malgrat tot el que passi,
de fet som imatges, retalls de somnis
que tempten el temps per dissuadir-nos
travessant els marges de l’ahir a la nit
quan vam viure els instants de foc
que cremaren les ànsies
a cada pas
i ens intuíem
malgrat distància
mentre fugíem del cant
malgrat cada racó d’onatge
mirall preuat de les tardes liles
on morir apassionadament és la clau,
i, taciturns, mirem els ulls endins
gaudint de cada somni
per esdevenir mort,
apassionada,
cap un final
que desitgem
com el dia de néixer,
en un viure apassionat
d’herbes i tendreses.
***
Del llibre L’alquímia del bes:
Tot els hi sembla res
Cansat de caminar i no trobar
cansat de no mirar ni minar,
cansat d’emprar verbs en desús,
minarem cada entranya i espera,
quan tinguem tota la força…
ja podran anar dubtant.
Cansat de caminar i no trobar,
cansat de ser qui sóc i voltar,
cansat de fer mines clandestines
per no morir en l’intent…
Esperaré l’alquímia del bes.
Malgrat tot els hi sembli res.
***
Lluna d’astres
Lluna d’astres, tres imatges
preses per la visió imaginada
d’un satèl·lit com un meteorit
que cau a la terra amb tu dins.
Llum de mitjanit dins cada llit,
plaers que mai no desvetllarem,
lliures serem i així vivim i viurem,
lluna d’astres i alquímia a les paraules.
***
Del llibre Màgica llum:
Llum al món
Llum al món, origen d’un sol vol,
d’un sol sol, d’una duna antiga,
daurada i desèrtica, fada eterna.
Llum al món, de diables esotèrics,
entreveient les passes ja exhaustes,
de les nimfes enigmàtiques i tendres,
que segueixen, complertes, a les cales,
a les cartes, d’arcans salvatges, savis,
com avis avisats d’allò imprevisible
que el món s’encarrega d’ocultar.
Llum al món, llum als nous horitzons,
als nous mons, que s’ho miren, nus,
sense fer soroll, sense sentir-nos sols,
quan la solitud arriba a besar el somni,
i creiem que tot s’atura, tot es limita,
delimitant les línies ocultes i críptiques,
d’una terra, d’un planeta, que somnia,
la terra té un somni… Lluitem amb ella!
La llum de la terra, del món, ens espera.
***
Llum dolça i nua
Torno, on no t’atures -no, mai-
dolça, enigmàtica i pura, nua,
mentre passen totes les calmes,
entretant, no valen les paraules.
Despullem pàgines senceres,
ens sincerem dins les estrelles,
volem alliberats, som llum pura.
Descalcem les idees davant la porta,
les deixem, penjades, com la roba.
Ens adormirem endins les cales,
fent fondes les calades, ben alades,
calades de llum complerta i viva.
-A les andanes-
El gener ja arriba, ara ja és nat,
quan aquestes línies veuen la llum,
molla, dins cada cervell, cada olla,
són dolces, sentides, senzilles.
-Tan viscudes, les vides, lliures-
Cal saber-se, sense absències,
cal sentir-se, cal tenir-se, tan endins,
tan valents, tan lliures, tan eterns,
fem i desfem, el vel, el vol, vol dolç,
sol, camino sense passes, presses,
mai, no mai, mai prou cansades,
per caminar de nou, renéixer,
s’obren les portes cap als sols,
cap allà el nou vol, la terra,
aterrem, sense idees,
a les portes resten,
com llum dolça i nua.
Ara ens trobem, ara,
el cel encenem.
***
Del llibre No són les vegades que caus:
M’agrada la lluna enamorada
tal i com la veig avui, ara.
De vegades el sol cluca els ulls
i et veig envoltada de perfum,
és aleshores que sóc lliure
amb el cel acaronant-nos.
***
Un vespre més vora el somni
l’olor a pólvora encara es sent,
es cremaren els mals auguris
un any més, tres segles després.
Un vespre més vora el somni
la terra crida i no hi som tots,
caldrà refer els camins, arreu.
***
Del llibre Barreja:
Ara que podem encara
I que la vida ensenya
i que som com creiem
i que res resta amagat
i que cap misteri és vedat,
veurem com ressorgeixen
totes elles, les velles idees
una a cada pas, per després.
I a cada cantonada més raons
a cada “fe” un encanteri fet,
i sense poder aturar-nos enlloc,
fent cada segon la justa mesura,
seguint cada pista momentània,
trobant a cada paraula silencis,
entenent-nos més enllà del tot
més enllà del res, per ara i després,
no entenent més que el demés
on ja res no acaba ni res neix,
no hi hauria prou amb quatre dites,
per a les coses més belles i petites,
amb dues ales de foc quasi humides
amb quatre camins de gel i llums
no faríem res per aturar l’imprevisible.
i anirem més lluny dels mars i marges,
més enllà d’oceans on la pau fa la calma,
lluny de tants humans que fan la farsa,
quan acabi el gran joc de mentides i alarmes,
on ja no calguin mites ni armes,
ja tot en la justa llum de pau màgica,
on les flautes de les fades tornin la melodia
on nit a dia siguin les frases petites poesies,
com un vers que s’escapa i no troba sortida,
ara et veig i tota la terra gira, de dalt a baix,
a tort i a dret i de la inversa, i del revés.
I m’han dit que ja no creus en les mentides
i penso que ja és tard per sentir-les i dir-les,
va haver-hi un dia, quan tot era més senzill,
que fèiem el que crèiem sense por a la resta,
ara cada vegada més depenem del demés
i ens és ben igual que pugui passar després
sembla que ens molesti l’ànima de tanta màgia
depenent del dia les coses diuen que passen
depenent de la nit les coses ningú anomena.
I sé que aquesta mirada ja no serà de ningú
sé que ni tan sols serà teva, ni meva,
pertany a la resta, el que ens va quedar ahir,
ara que podem encara.
***
Entretant
Tantes terres de portes tortes
tornaven les parpelles mudes,
la seva imatge deformada guiava.
Perdent el nord i l’equilibri,
torts d’alcohol i haixix,
cremant per dins, per dins.
Cecs de tasques i tavernes,
passat lluent de les hores lliures.
Pensaments creuats al sorgir,
tempestes als ulls de les nits.
Portes de fusta vella i càntir antic,
desdoblaments de personalitats als bars.
Entretant, ja no escolten, beuen… besen…
…beuen i veuen massa pressa darrera la finestra…
Sense horitzó als ulls del matí,
un dia més, un instant ja après.
Bucles i dejà-vu al començar a despertar,
els reflexes a copes i miralls, trasbalsats,
ens tornen al món que vàrem gaudir abans.
I bevem i escoltem, ja ha passat el tren
ahir no el vàrem agafar, qui sap si demà…
I ens parlem, escrivim, raonem.
Qui sap si algú ens jutjarà, ara ja és tard,
travessades totes les fronteres: Llum! Pau!
I un plor s’escolta en un futur imprecís,
l’imprevist de l’ahir ens du al camí del mig
i ara son més properes les esperances,
el so i són d’ahir a la nit, estimant-nos al matí.
embriaguesa compartida no dóna tant turment,
després de tenir-te i no tenir-te, ets la deessa, instant present,
que ja resta en silenci, no ens cal xerrar més.
I emmudeixo per les hores que ens han vist lliures,
qui sap si després del cant tornaran les belles idees,
si algun dia varen desaparèixer ara som folls.
I la nostre bogeria ho pot tot com astre alat,
de la sort que ens acompanya al despertar,
ja no ens calen miralls, el dia ens du la imatge,
entretant, qui sap si tornarem a somniar,
o somnis ja no ens calen, i ha crescut el desengany,
teníem clares tantes coses que ara és joc i comiat,
l’harmonia, la tranquil·litat, abans vedades, són instants,
enllaçant-se una darrera l’altre, en constant caminar.
Entretant… Entretant tantes hores guanyades duen al final.
***
…PUNTS SUSPENSIUS…
(PRIMER INÈDIT INCLÒS AL LLIBRE)
…PUNTS SUSPENSIUS…
Arribats a aquests punts
caldrà refer cada camí,
aquesta vegada, al acabar
tants versos com hi haurà
en un recull poètic pensat
per guarir els nostres ulls
per si mai estan ferits,
per curar la pell
si la llum o l’ombra
encara empaiten estels,
no arribarem a besar-nos
si no fem un pas per tenir-nos
molt més enllà de la possessió
només sent kharma i passió,
sense obsessió, ser cap i cor,
sentiment i pensament,
una llum a la ment,
sense foscor al cor,
un equilibri just,
protegint-nos del mal,
nus, tendres i nus…
plens i bruns,
quan l’estiu arribi
potser veuràs els versos,
per tu, sempre encesos,
el foc és a les cales,
ens esguarden plenes,
com aquests llavis
que ara cremen.
***
