EL ROBÍ ESTABLÍ (11/11/11)

(Portada de @danielferreresteban.cat)

***

ESCRIT PER A LA PRESENTACIÓ A BARCELONA (10/11/11)

Posted on Novembre 10, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Avui som a Barcelona per presentar “El robí establí”,
un llibre que tracta sobre l’origen d’aquest mineral
que té molt a veure amb la sang que ja s’ha vessat,
un buit en el coneixement que s’intenta omplir
amb versos i poemes, paraules, silencis, certeses,
heus ací una mostra poètica, al Bar La Cotxera,
aquest deu de l’onze del dos-mil onze, avui mateix.

Gràcies per venir, vosaltres ompliu el buit,
vuit lletres defineixen el missatge: Sorpresa…
Sorpresa en descobrir com tot pot ser a la inversa,
sorpresa al sentir els poemes tan dolçament, intensament,
la sorpresa omple el buit de tantes nits sense tu ni ningú.
Sorpresa que ens parla sobre la sort no pas sobre la mort,
perquè ella només té un instant on viure i la sort, eterna,
desvetlla en mi l’infinit de sentir-te sense sentits,
si el robí va establir ja saps perquè som aquí,
aquí hi han arribat les ànimes més deslliurades,
sense límits, cadenes, marges, des d’ahir,
des d’ahir que vaig començar aquest poema,
fins l’ara, l’avui, hem fet tantes… tantes passes…
que potser ahir vaig néixer a l’escriure sobre tu
sobre tu i tots aquells que poblem la terra,
i avui en som pocs, la crema de la crema,
que no ens cremi l’angoixa ni la pressa,
aquests poemes encara no es pensen,
aquestes poesies encara no s’endinsen
prou per despertar-te dins el meu somni,
perquè per ara navego per les profunditats
dels teus somnis que conec millor que els meus,
perquè els teus somnis han creat aquesta trobada,
entre la física i la química, l’alquímia, de sempre,
perquè és per l’alquímia que ara som aquí,
perquè és per la força, quan el robí establí,
perquè jo sense tu no seria pas aquí,
perquè el robí avui deixi d’establir.

ENS VEIEM AL ZÜRICH

Posted on Octubre 26, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Els llibres volen lliures cap allà on ets,
a voltes amb l’autobús, a voltes en tren,
fulls alliberats de pensaments i somnis,
aquest poema és per tu que vas venir, sí,
també d’ell i d’ella, que sempre hi són,
també pels qui han de venir, ja són aquí,
hem quedat al Zürich aquesta tarda, véns?
Un cafè, conversa, cervesa, vers i riures,
vivim un temps on la poesia és fonamental
vivim un temps on els desitjos esdevenen,
després de tot, realitats extremes i dolces,
gràcies per la confiança i per veure enllà,
m’has vist en unes fotografies i als poemes,
t’he vist comentant-me, dient que t’agraden,
tants poemes com cançons, compartim idees,
et coneixeré per la forma que tens de mirar
perquè encara que no ens coneixem, intuïm…
I les paraules van molt més enllà del teclat,
de les llibretes, de les tecles, de l’ordinador,
les paraules van molt més enllà dels teus ulls,
passen per la teva pell i s’aturen a la terrassa,
m’agrada recitar-te quan la tarda balla i juguem,
juguem a l’etern ball de les paraules i l’oïda,
porta per on passa la veu i s’escampa arreu,
arreu del cos que vibra també amb la mirada,
com una fada entregada et mostres tranquil·la,
com uns bruixots també ens hem embriagat, sí,
és el que té l’alcohol quan ens acompanyem,
hem quedat al Zürich i hem baixat a la plaça,
terrassa o bancs, tallat, cafè o bé cervesa,
tot per banyar la gola i uns versos poètics,
aquest poema és una invitació, per recitar-te,
arribarem a aconseguir tendresa en cada sospir,
per a totes les fades i per a tots els bruixots,
pels qui heu confiat en les idees d’aquest cap,
pels qui m’heu fet confiar en aquest cervell,
pels qui heu entrat d’alguna forma a la meva ment,
pels qui vindreu algun dia, hem quedat a Barcelona,
per bé que podria ser a Mataró, Granollers o Girona,
a Blanes, Cadaqués, a la franja o al nord del país,
a les illes, a València o a qualsevol part del món,
per ara just davant del Zürich hi ha un metro…
…ho saps, ho sents, ho veus, enllaça vagons…
I el teu cos balla al ritme dels somnis nus,
i la revolució és a cada pàgina de cada llibre,
a cada mot, a cada vers, a cada instant… sí,
lliures som, serem lliures, som somni, som-hi…
Hem quedat al Zürich i ja no farem mai tard…
…pels qui van venir-hi i tornarem a sentir-nos,
…pels qui vindran i ens sentirem per primer cop,
en persona, que és com ens podem transmetre…
…tantes sensacions com coneixements extrems…
d’altres dolços, extrems i dolços, i plàcids,
i humorístics, i sarcàstics, i irònics, frívols,
també, tot s’hi val, la generositat ens trasmuda,
i mudo de pell, d’origen i de pell, de tot,
sense llengües ni idiomes ens parlarem…
Des de la llum dels teus ulls als meus,
quan fem pauses entre conversa i conversa,
entre paraula i paraula, tu enriqueixes el vers,
tu, amb el teu interès fas més màgica la trobada,
sort que compto amb tu, ara de nou, novament,
ja sigui per primer cop o per repetir…
Que no hi ha una trobada sense un ahir,
que no hi ha un futur si no fas el pas,
si no el faig jo, si no el fem plegats,
és per això que ens trobarem a la plaça,
a la plaça rodona del somni, per baixar,
per baixar per les rambles i caminar…
Caminar avall i girar ràpid a la dreta,
al segon carrer anant cap al port,
per arribar a una plaça que espera,
que ens espera entre taules i cafès,
hem quedat al Zürich, afanyem-nos…
…sempre hi arribarem a temps.

VAS VIURE NUA

Posted on Octubre 25, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Vas viure nua, el cor era el cos,
vas néixer oculta, sota llençols,
vas volar sense ales i ara dorms,
dorms darrera l’altra dimensió,
el teu mirar ens va traspassar,
els teus ulls ens van il·luminar,
voldria no parlar mai més del demà
si junts no fem el primer pas, saps,
res de tot això ho podríem explicar,
potser per això ara som més lliures,
potser per això ara som més forts,
travessades totes les portes de la vida
arriben totes les portes d’aquesta mort
que per més tard que arribi ara dorm
en els teus pits d’ahir, encara vius,
entre els meus dits esquius, i rius.
Vas viure nua i ara el record vesteix
totes les passes d’un passat ferm
d’aquell que ens mira a la cara,
front amb front, sí, arribarem,
arribarem a besar el somni de nou,
vestits de versos, algues i versos,
vestits de mar, de peix, de terra,
vas viure nua i ara tot es transforma
d’alguna manera som on voldríem ser,
després de viure no podem esperar res,
res més, només ser, ser-ho tot, i res,
per això m’alimento d’ànima i de nits,
per això m’alço ara que encara ets aquí,
i despullo el meu cos per obrir-me al teu,
el despullo, les teves despulles em miren,
vas viure nua i ara et vesteixen, ja veus,
com si mai haguessis format part de la societat,
com si mai haguessis seguit el joc de l’embalat,
tot aquest ball de màscares ens diu qui són ells
una colla de ximples que es moriran de calor,
vestits en una terra plena de sol i de suor,
vas viure lliure i nua i ara et volen presa,
jo no vull pas cadenes pels cossos, tan purs,
bruns i molls ens transporten a travessar portes,
les portes de les hores mortes ara es desfullen…
les fulles cauen de l’arbre del temps passatger,
les filles de la nit ens despullen els ulls, ara,
serà demà que calçarem els somnis per caminar,
els calçarem perquè han posat noves pedres,
esmolades, al llarg dels camins i les vies,
ens han rodejat d’objectes punxants, i nus…
Nus no podrem arribar a la terra perduda,
la seva cobdícia ens fa pensar en nova terra,
no volem ser pas pessimistes i la situació és greu,
l’optimisme sempre l’hem portat enganxat a la pell
potser per això no volen que el cos sigui vist pel cel
o que el cor nu de tot no senti sense cadenes l’amor,
i en ell, dins l’amor, vas viure nua, prou ho saps,
i en ell, dins el món, vas creure en mi, encara,
vas desfilar per damunt dels marges i vas caure
a uns braços de ningú, doncs eren braços de terra,
d’escames i d’algues, sempre ben compromeses…
I em vas matar, llauradora de les meves hores,
que segares arran totes les promeses poètiques
per recollir, per morir i recollir, tot sembrat,
de nou, serà el que deixarem a tots els nous,
a totes les noves, doncs tot són històries
d’una vida nua, sense esperar res del món…
De la gent que li dóna nom a aquest món,
de la gent que no ens vol nus davant el món,
de tota norma, de tot nom, de tota llei,
tots ben nus, mirant-nos al mirall, sí,
brotant per cada porus de la pell…
tota la tendresa, la tendresa i la mel.

Vas viure nua i ara dorms dins meu.

1 comentari

CONNEXIONS EXTRASENSORIALS

Posted on Octubre 24, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Connexions extrasensorials mentals
immortals com el cel sense la mel,
agre, salat, foc, glaçat, imantat,
tantes vegades versat com vomitat,
hi ha un camí que ens uneix, vers,
versos, nus, mentre et miro i dorms,
siguis allà on sigui del món, fora,
dins, tan és, tan li fa, ho ets tot,
mentre connectem la xarxa es trenca,
mentre masturbem els dubtes trencats
i s’escorren les preguntes dins la llum,
les respostes vénen prenyades de l’ahir,
el demà està sembrat mentalment,
telepàticament, distància endins,
tenim tot un món a travessar, viu,
mort, tan és, tot es precipita dins,
ben, ben endins, torna’m on sóc jo,
on passem els dits per damunt l’ermita,
hermètiques són les idees si no véns,
quan vagi allà on ets et despullaré,
versaré sense saber-ne i brotarem,
viurem sense saber-ne i naixerem,
creuarem milers d’oceans fins al món,
fins arribar al món que ens negaren,
fins arribar al centre del teu cos bru,
i brotarem passades les nits que passem
mentre guarirem les ferides del costat,
la connexió astral és sensorial i nua,
és mental i pura, res mai no s’atura,
tampoc ho farà, ja lliures al despertar
serem el somni que no ve d’enlloc,
camina sense pensar, viu al morir-se,
i en una realitat paral·lela segueix
la vida que aquí encara no té la poesia,
despulla’t i fes allò que més t’agradi,
vesteix-te i fes allò que més desitgis,
en unes hores seré aquí per viure junts,
saps quin bé ens fan les connexions nues,
saps quin bé ens fan les connexions pures,
fa temps que tens constància de la ment,
fa temps que tens constància de les idees,
no t’enganyo, tot és al sac, viu-lo i surt,
surt d’aquí i mai més no em facis pas cap cas,
que després de desaparèixer de la meva ment
ja no hi ha connexió possible i el poema mor,
mor dins els teus ulls carregats de nit bruna,
i és en ells que els núvols ara es trenquen,
de nou, de bell nou, abans no tanquis els ulls,
respirant, al darrer bes, sents com et beso?

Connexions extrasensorials abans de tancar la finestra,
connexions extrasensorials quan et deixes la porta oberta.

LA VIDA POÈTICA

Posted on Octubre 23, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Sort de la vida poètica que reapareix
després de temps perdut sense muses,
la sort de tornar per quedar-me amb tu,
la sort de les existències poètiques,
mètriques exactes sense mai pensar-les…
…abans, abans, quan la lluna miolava,
fent senyals de fum per tota la ciutat,
la senyal del fanal és una llum solar,
ja entrada la nit de les ànimes nues,
amb els dits enganxosos entre xarxes,
amb una mirada glaçada, una calenta,
etern contrast de poesia, vida i sort,
després de tot això farem llum de cel,
la mel quan reapareix fa dolça la fada
abans entregada, tota salada de mar antic
vers marí on la cova s’obre a les barques
i passades les onades la vida poètica dansa
el bell ball de la llum de la lluna allitada
damunt del teu cos, com un llençol per la bruma,
una per una les danses s’afanyen, mai enganyen,
i s’escolen entre els teus pits ja madurs
com madurs són els murs, però no caducs,
la teva bellesa perenne, per bé eterna,
s’alimenta de l’esperit poeta de l’ahir,
no caldrà dir que la tarda ha estat plena
si, una per una, parlem a les estrelles,
elles, ja ho saps, com sempre, les més belles,
s’entreguen entre versos que repeteixen fórmula
per trencar-la passada la copa de robí vermell
per canviar de vida i de pell, per ser ésser vell,
a les portes de l’altre muda, sense emmudir mai,
canviant el cos i el cor, també, tot, tot nou, i nu,
nova muda mai muda que parles entre marges
obres les imatges de nous versos sense lletres,
de nous poemes sense pàgines, llibres, tecles,
sense mirades estranyes ni estrangeres
-aquestes paraules que delimiten espais-
i obrir-me a una nova època poètica, vida,
formes de ser i de veure la llum de ple,
cegats pel far que no s’enfonsa ni reneix
si no viu de nou en els teus ulls de nit
i em tornes boig amb un instant nu de llum
per a esdevenir ahir amb vestit de futurs
incandescents a les portes del segle vell.

Quan reculem cent anys enrere tot fent rodona,
cercle concèntric de portes obertes a la corba
tanco un cicle i n’obro un altre, robí i destí,
camí endins, ple com el dia després de la nit,
com el teu cos després del dia ple de vides
de nits enceses, de versos i morts poetes,
morta la llum, morta la vida, la poesia,
amb tu, de nou, quan reneixin els versos,
l’esperit poètic que m’allunya del cel,
abans carregat de mel, segles enrere,
quan les corbes de l’infinit
eren les teves cames de nit
de foscor dins el sexe del cor
allà on penetres sense soroll
abans que la lluna llevi el sol
en un batec ancestral de terra i sal.

Vida poètica en un alçar-se d’ulls i caure de mans.

DOTZE D’OCTUBRE DEL DOS-MIL ONZE

Posted on Octubre 12, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Diuen que van descobrir Amèrica
mentre mataven a molts indígenes,
diuen que van descobrir-nos el món,
el ‘nou món’, i tot es estrassa i vòmits,
vòmits a la bandera criminal i assassina,
vòmits damunt els seus símbols feixistes,
vòmits ancestrals, naturalesa dels xamans.

Diuen que calia fer prevaldre el fer d’occident,
on la vida mor, on la vida es podreix, i res neix,
potser només una guspira encesa dels encenalls
que titllen d’ignorants els qui ens hi posem de cul,
si sabessin tant com en sabem serien exterminats,
de la nostra memòria, però encara és massa d’hora,
ells no saben com comprar tanta dissidència, no,
ni en sabran mai, no ho faran mai, és impossible,
perquè sí, sí que hi ha coses que no són possibles,
només cal pensar en la seva injúria fraudulenta…
És impossible ser més fals que la corona espanyola,
se sap, mirant els mapes, que la terra no existeix,
que no va existir mai, tot són hologrames plans,
també n’hi ha en tres dimensions, deixa explicar,
que Amèrica no existia ni existirà mai, no mai,
que els aventurers i els descobridors moren
en mans de la història que fa justícies,
en plural, la meva veu ara es trenca,
es trenca amb tu, nena indígena,
passades les generacions
el genocidi va esborrar
tants paisatges humans,
tants rituals ancestrals,
tantes formes de vida,
que ara alces el vol antic
amb un somrís negre i astut,
la mirada deslliurada i la pell,
bruna, dolça, tranquil·la, suau,
amb la que defineixes la tragèdia
d’una terra que no ens pertany,
d’una terra de tothom,
maleïts siguin els Estats,
maleïts siguin els Senats,
maleïts siguin els Mandats,
maleïts siguin els Jutjats,
la jurisprudència ataca la intel·ligència,
amb aquestes lleis els assassins dormen tranquils,
els pobles es van desfent dels països colonitzadors
i dins meu només hi ha calor, claror, escalfor,
la que em donen els teus ulls, petita índia,
els teus somnis són la única realitat.

LA PELL DE L’ABSÈNCIA

Posted on Octubre 10, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Gràcies per animar-me a seguir,
la poesia sense tu no té sentit,
podria escriure només per a mi
però res del que escriuria brotaria
tan lliure com ho fa dins els teus ulls,
és per això que avui torno a escriure’t,
torno a recitar-te, jo que no en sé gens,
la llavor que vam sembrar ara ja és fruit,
fruits que anem recollint, aquí i ara,
pell d’absències que ja mai hi seran.
El teu bes és ventre marí on ens mirem,
on ens hi reflectim, tot és al somriure,
l’absència, la tendresa, el viure, estimar,
tot és imatge oberta al món dels sentits,
una finestra sense marges on ens sentim,
tantes vegades he bloquejat les sortides
que ara només hi ha entrades al joc de viure,
sempre somriem, sempre viurem, malgrat la mort,
de tant en tant trobarem les raons per a seguir,
la hipocresia no es sent ni es viu, pell oberta,
pell d’absències, no hi ha demà sense la teva veu,
no hi ha futur si abans no em creues la pell, la pell,
si em creues la pell sense xarxa, límits ni estels,
brotaran les imatges amb una mirada de temps i anhel,
la pell de l’absència on em deixes és verí i penyora,
de tant en tant serà perill per la normalitat eterna,
per la veritat compromesa, quan les paraules barregen
tants instants com comiats, no, no, no et vull perdre,
després de tots els temps serem realitat feta i ferma,
de moment només som pell d’absència, mentre no trobem…
els fruits de la llavor roja que vam sembrar,
amb l’ajut de dies, poesies, miratges i anys.

VERÍ ROBÍ

Posted on Octubre 1, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Verí robí a les portes de les hores,
adormim el bes amb el bes, després,
quan encara no hi ha rimes exactes
i ens fem forts amb ales de foc,
i ens obrim al món d’ahir en segons,
les mirades deslliurades són angles
oberts, dels teus ulls cap al cel,
del cel cap als teus ulls, bruns,
uns i el altres tres ara riuen,
riuen dins dels rius de la llàgrima,
rima la mà la màgia del sol i el gall,
de bon matí ens estimem i ens mimem,
roig verí, verí robí, establí, establí,
que no hi ha tornada al món de l’ahir,
roig verí, verí roig, establí, establí,
darrera de l’església el sol pinta destí,
entre camins d’espines, entre murs i liles
aromes d’aquells de primera infància, nus,
quan banyàvem els cossos a la vora del riu,
i riu, la teva mirada sempre riu, riu, riu,
hi ha un niu dins de la nit de les ànimes,
si t’animes les imatges seran lliures, lliures,
només depèn de la teva ment obrir tantes portes,
a les portes de les hores vénen llums i llunes,
brunes ombres dins les mirades sempre lliures,
a les veles llatines hi ha ombres sense rival,
arribes a sentir als homes ben endins de la nit,
penetren l’espai amb un esglai entre dents i dits,
mosseguen i esgarrapen sense pensar-ho gens, gens,
l’escriptura automàtica es transforma dolçament,
ment a ment el sentiment és lliure i anàrquic,
qui t’ha vist, oh sirena de l’arena, besant el pastís,
ja d’ahir a la nit la nata dolça besa els pits d’anís,
desperta, abans de que arribessis tot era molt senzill,
recordo que anàvem plegats al cinema de cada poblat,
alliberats ens despullàvem els cossos tot bevent,
el vent dansava sense cadenes i feia les trenes
als teus cabells vermells que em tenien ben pres,
sempre he tingut el desig de besar aquell record,
què hi ha dins el cor? què hi ha que ja no hi sóc?
deu ser el desig de seguir el ritme de cada cor,
roc amb roc, la lluita continua ben nua, ben nua,
verí robí, roig veí, de totes les civilitzacions,
de tots els morts, de totes les foses comunes,
de tant en tant el vent versarà del tot deslliurat,
tremolarà el foment i el manifest de cada ment,
el lament serà pensar que ja no hi ha res aquí,
tampoc allà, verí robí a les portes de la llibertat,
que res no faci morir el desig de viure sense bitllets,
que mai més cap mort serveixi per enriquir a assassins,
sense sang la bèstia no viu, arribarem a la fi del poema,
a la fi de la vida, al començament d’una mort necessària,
per seguir sent energia dins la via de la llarga vida morta,
aquella que vius sense verí ni mort, ni or ni nord, ni hola,
adéu, ni tan sols una creu per imaginar la teva creença nul·la,
ni que et donin el verí demà pel matí, el robí no t’enganyi, mai,
que de tants tresors, de tantes joies, de tanta riquesa acumulada,
tot són minerals corporals, la veritable pedra filosofal, garantida,
el secret més ben guardat, el mineral de la darrera de les veritats,
el jardí de les vanitats, també, el rebutjar el diner, necessari, avui,
verí robí amb les ales dolces de mel endimoniada i salada de mar, també,
que després de totes aquestes línies quedaràs sola, com sempre, amb mi,
perquè encara que no em vegis estic just darrera de les paraules que veus,
de totes les paraules que puguis llegir en aquest món de desitjos propers,
de passions tranquil·les, dolces melodies, dia darrera dia, dins teu,
més tranquil·lament, de res ens val creure o no creure en el destí,
no és la qüestió, la qüestió és que fem que no ens estimem encara,
essent seriosos, si vols, que fem que no quedem i ens oblidem
de la terra, del cel, de la vida, fins i tot dels nostres ulls?
On vas que mai no et veig i quan et veig ja no ets tu ni sóc jo?
On ets que no tens ni la delicadesa de no deixar-me buida la bústia?
Perquè arrossego des dels quinze anys la mateixa manera de fer-te mal?
Ets la meva adolescència, ho sento, ets la dona d’entre totes les dones,
la mare entre totes les mares, el pare entre tots els pares, la llum…
Entre llums, el temps entre l’eternitat, la delicadesa de la tendresa,
ets tu, només tu, el temps més dolç de la història, d’aquesta vida,
tremenda adolescència, tremends moments, t’estimo, passades les nits.
I el verí establí està aquí, el verí robí, que no ens mati el camí.

NO GUANYAREU

Posted on Setembre 16, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

No guanyareu, per més que passin segles,
no guanyareu, per més que s’alci el cel,
no, no guanyareu, per més que ens reptin,
no, no guanyaran, per més que facin mal.

Llengua, cultura, amnèsia, intermitència,
independència, llibertats de les terres,
des de Castella a Euskal Herria, Andalusia,
Països Catalans, Galícia o Extremadura,
alliberem-nos de tots els qui ens ofega,
cap Estat podrà mai amb els drets socials,
arribarem més enllà de la mar, del cel,
amb coratge, sense creure en cap llei,
junts naveguem, navegarem, a vela o rem,
travessarem la mar amb un somriure gran,
res ens espatllarà la màgia del moment,
per fi serem lliures, per fi independents,
i rugirà el bes, la porta, el mirall, la lluna,
i dolça i nua la alliberació prendrà al poder
tot allò que és i no és, tot allò que sobra,
polítics, policies, exèrcits, mitjans corruptes,
la pau s’imposarà amb mà ferma i eterna, per sempre,
a la copa de gel de la darrera cervesa vessada,
lliure, la fada, s’estimarà amb els ulls clucs,
interpretarem els somnis com si no quedés res més,
amb un somriure lliure als ulls de les mirades,
serem riades, rius i riades, rialles, allà, a les illes.

-I lliures arribarem on el poble respira en calma, lliure, sense opressió, eterns-

VOLO, OLOR, VALOR, HORA, OR

Posted on Setembre 6, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Volo, olor, valor, hora, or,
somriure, mirada, abraçada,
trobada, glaçada, la plaça,
el cel, la nit, el bes, tu,
jo i el vol, l’olor d’hora,
el valor del temps de l’or,
mors i moro, voles i volo.

Temps fugisser d’or trencat
el rellotge ja no és de sorra
estalviem vies per arribar-hi,
massa d’hora, qui ho sap? Qui?
Ja no hi ha tornada a l’ahir.

Volo, olor, valor, hora, or,
qui no té gana pesa faves,
figues i palanganes rares,
qui treballa jeu a l’ombra,
qui té ulls juga a les fosques,
qui no necessita hores ara vola,
qui vola mai no arriba a l’hora.

Volo, olor, valor, hora, or,
qui té el temps dins seu?
Tenim rellotge natural, tots?
Depèn de què entenem per temps
el cel ens torna unes busques,
si busques i no burxes, mires,
si alces el vol i crides, sigues,
després de tot, allò que vulguis,
besa a aquell o aquella que vulguis,
i no em facis cas, a mi, a ningú,
encara no alces tres pams de terra,
encara no voles, potser, olores…
un valor que se li dóna al temps
quan l’or no cal per fer el vol.

EL CALAIX DE LA BROSSA

Posted on Setembre 2, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

El calaix de la brossa
és un cul de sac únic,
paquets de tabac trencats,
llibrets de paper acabats,
condons, llapis, bolis,
carpetes, llibretes, fum,
papers cremant-se, surto,
busco aire… Lletres nues,
paraules buides, ulls i llum,
al obrir la porta, calaix mut,
calaix coix, mirada senzilla,
illa a la ment, calaix pendent,
el calaix de la brossa, bosses,
milers d’hectàrees de terreny,
seny, rauxa, aquí, a la plaça,
despullo la pell i miro al cel,
busco un racó on ser jo, jo, jo,
i ets tu, tu, tu… Qui em mires,
qui em desitges, a l’altre cantó,
vull ser llum de llar i esguard,
ser tu, sense esperar res de mi,
cercar entre camins, tots els cims,
i ser un corriol més que dugui al sol,
ser estiu, platja i estiu, niu de caliu,
cales nues i profanes, aules ben alades,
segles de sinistres, imperis i mites,
secs, cecs, muts, dissolts, revolució!
Que no hi ha calaix sense brossa molla,
que no hi ha humitat a les liles formes,
que la dona que ara mira i assenyala
ha perdut el seny en alguna batalla,
i allà, a l’illa, ben endins del món
trobarem dies, mesos, anys, segons,
i depèn de com ens farem forts, febles,
d’alguna manera ens assemblarem a les estrelles
i així prendrem el darrer vol allà a l’ermita,
a l’illa bruna i nua del somni infinit i dolç,
descalç a les voreres de les veritats encadenades,
que de tantes imatges ara barregem les mirades nues,
que de tants fars ara som vaixell que va a la deriva,
dóna’m una marina seca on anar a deixar la humitat,
la humitat d’humanitat que es fa lloc a les finestres,
atreveix-te, vesteix el teu cos de nit, fosca perla,
que els ulls llatins de la brunes fades s’entreguen,
ja saps com besen, elles sempre besen, nues o no,
vestides o despullades, saps com es desvesteixen,
saps cada segon del ball del ventre, entra endins,
et fa partícip de la seva lluita eròtica i pura,
espera, no t’aturis, no reculis, ella és com és,
i els dos cerqueu un món al calaix de la brossa,
no miris enrere, sigues més forta, ja hi som,
mos a mos ens menjarem aquest món tan dolç,
hi ha qui plagia i hi ha que mai arriba,
qui mai arriba és qui plagia, ben sola,
que la companyia és al fons del calaix,
diga’m si no som tan forts com llunyans,
a la riba dels segles tu ets calaix i diamant.

MILERS I MILERS D’HORES

Posted on Agost 31, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Runes al cor, passat ja mort,
dissolt, dorm el sol allà sol,
allà, a l’illa d’aquí, ben viu,
per poc que passin els dies brilla,
per poc que s’adormi l’illa brilla,
i així mai no esclavitza les passes,
s’atura i s’escuda, es trasmuda muda
aquesta manera que tenim d’estimar-nos,
ja nus de passat, de futur, de temps…
Aquestes èpoques despullen fades eternes,
en elles la mel s’alimenta de farigola,
la gola de menta, el bes de pits i nit,
la llet desafia la gravetat, dins teu,
dins meu, tot es desfà al tocar-nos nus,
de tant en tant la lluna ens fa l’ullet,
esclata el món en un segon de mel vessant,
tantes morts al llarg dels anys de lluita
desfan el plor d’aquells que ja no tornen,
amb tot, la mort dels mots ja no troba lloc,
ressorgim en milers de cançons, ens estimem,
ara que alcem el cant a les estrelles nues,
de tant en tant també tornen les paraules
com si el silenci no pogués ser per sempre,
alçarem la veu més enllà de les tempestes,
les ales atentes i ben obertes, tot canvia,
alcem el vol més enllà de mars i muntanyes,
l’escriptura automàtica així ho vol i serà,
després de tot, un escull que cal acollir
com si fos la collita dels darrers versos
els besos que encara ens hem de donar brotaran,
de tant en tant seran llums de colors a la nit
quan ja res no sigui dit, quan desfem la brisa,
entre brases obertes del teu cos sense cadenes
gaudint lliure del sexe i de l’amor de les ones,
de les coses, dels cossos, del vespre, platges,
natges, cuixes, imatges despullades a les cales,
borinots empipant el silenci del riu tranquil,
entre tants bòtils, entre tantes llunes crues,
desfent la teva mirada entregada a les ratlles
que sovint ens tornen al món de les troballes
quan encara no sabíem que fer-ne de la lluna,
amb un mirall trencat dins els ulls de la cova,
com en un orgasme de milers i milers d’hores.

SABATES D’AGULLA

Posted on Agost 26, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Quan caminava sol prop del mar,
quan vam creuar la mirada nua,
quan vam despullar-nos endins
tota nua em vas treure el seny,
poc em quedava, tot desapareix,
ara neix un desig de tu i de nit,
de carrers empedrats i amagatalls,
de cel·les de pensions i ampolles,
les teves sabates d’agulla i ajuda,
ajuda a aquest cos mort en desús,
entre el port i el nord, el cel,
entre el cel i el sud, l’absurd,
entre tu i tu i jo, aquella cançó,
sabates d’agulla t’allunyen de mi,
trenques el gel narcòtic i blau,
em mires, jo mai et sóc esclau,
és clau el treball de les nits,
mentre jo no cobro tu t’arruïnes
amb apostes al joc de les mentides,
quan un farol il·lumina les cartes
esmorteïdes per l’onatge del mirar,
del parlar, del callar, del naufragar,
amb una mà a l’horitzó de les cames,
les altres per imatges de calces blanques,
altres de negres i uns tirants de lleopard,
uns quants claus de més li vindran prou bé,
després de tot això ja res no serà com era.
Sabates d’agulla a les estrelles bielorusses,
l’or antic de les mines de l’entrecuix obscur
no delimita el negoci dels de la camisa de cuir,
endurits per unes galtes roges alemanyes i llatines,
tan brunes com rosses, tan vestides com nues, ja saps,
la fixació és al fetitxisme com la carn pel canó,
que no, que no és això, que només són imatges de nit,
potser no massa clares, potser masses borratxeres,
potser ja res no és pas com era… Ara atura’t…
Mira, no reculis, el món t’anima, el cel et guia,
les constel·lacions baixen pels rierols dels carrerons,
en ells es reflecteixen abans no es faci de dia i morin
per la llum que les mata des de la finestra de cada cor,
potser per això tornen abans no es faci altre cop de dia,
entre les gavines les pots veure naufragant a les finestres,
de tant en tant hi ha un buit, de tant en tant tot desperta,
no diguis res, potser, el silenci ara mateix em manté ben viu,
no m’aturaré, resistiré, em faré càrrec d’aquesta situació,
no, no hi ha opció, després de tot guanyarem el món.
Sabates d’agulla, afiles bé les urpes que et duen aquí.

CALOR I HUMITAT

Posted on Agost 25, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Com un llibre de suors intenses
així veig el proper poema, nu,
em desfaig per les línies, sí,
em busco entre els versos xops,
entre tanta calor i tanta humitat,
el sexe es confon amb els sexes,
els nexes es confonen amb el cel,
de nit els estels fan l’amor junts,
de dia el sol fa l’amor amb la pell,
tan purs com som ja no queden segons,
temps, fred, glaceres, no res, res,
ara la calor i la humanitat suren…
En un mar de cremors, de foc, de llum,
entretant el tren es crema a les brases,
la calor ha fos el ferro de les voreres,
el ferro dels vagons, el ferro del món,
travesso el vent amb un sol cos ben nu,
ressorgirem d’aquest estiu si queda pell,
ressorgirem ara, una vegada més…
El món es va fonent a poc a poc…
El canvi climàtic és a les entranyes,
destrossem el món amb una sola mirada,
destrossem el món amb tendresa infinita,
diuen, no hi ha motius per no creure-s’ho,
ens diuen… I ara, mira’m, qui sóc jo?
Qui ets tu? Qui som exactament nosaltres…
Calor i humitat i els segles passem…
Calor i humitat i les dones moren,
els homes moren, els nens moren,
deshidratació, fam, calor i foc.
Qui descriurà aquest drama tort?
Qui descriurà la mort del sol?
Qui cremarà si no és l’astre nu?
On anirà la terra espiraliforme?
Quin bagatge ens cal per despertar?
On és la calor quan l’hivern ens mata?
Qui tracta d’anul·lar el batec terràqui?
Perquè ens amaguen la veritat dels pollastres?
Diguem que no els hi costaria deixar-nos donant voltes,
a l’ast seríem un bon plat pel sistema polític i social,
més menjar, més carn d’olla, calor, humitat i a morir… Demà.

EXTRAÑO TU SILENCIO

Posted on Agost 25, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Extraño tu silencio, añoro tu luz,
me entretengo contando los segundos,
vago entre los primeros trenes, ruido,
ruido y chirridos que llevan a ti,
desnudándome de todo lo demás,
por éso me alimento de tu aliento,
por éso vierto mi mundo en el tuyo,
no desespero, esperan largas horas,
no me entretengo, soy de horas oscuras,
me alargo cómo un cuerpo diseccionado,
entre los cachos de carne, albas rojas,
los fascistas mueren entre pasos oscuros
las botas negras de la luz tenue alcanzan
mi fuego de ayer por la noche, en tu sofá,
extraño tu silencio, añoro tanto tu luz…
Que deseo verte entera sin ataduras ni paz,
guerrera de mis horas más muertas, muéstrate,
que dedico a encontrarme contigo ya sin ti,
cómo un gallo sin corral o gallina sin piel,
anunciando lo inevitable en las calles mojadas,
deseo encontrarte con los ojos cerrados y libres,
que la tierra sienta cómo la amamos sin límites,
que te viertas en mil silencios para amarte,
que llenes todos los huecos con tu voz dulce,
que tus palabras hagan de mi un títere sexual,
que no tenga juicio, estado, ánimo ni animal,
que no sea más que la mar entre tu cuerpo azul,
para que sientas que me tienes sin contrapartida,
para que sientas que no hay hambre sin un ‘adiós’,
te deseo mientras las letras fluyen a su ritmo,
te deseo mientras la escritura automática hierve,
mientras todo esto ocurre me vierto dentro, contigo,
que el orgasmo es cómo tu silencio, el tren avanza,
y siéndote franco te diría que me tienes sin más,
que deseo llegar para no naufragar, tu cuerpo amar,
extraño sueño cuando te extraño hora en estéreo,
entre los límites de los altavoces del bosque mágico,
mientras no obstruyas este paso todo será orgánico,
cómo nacimos moriremos, de mientras vamos extrañando,
quizás algo que jamás ocurrió, cómo diría la canción,
y extraño tu silencio cómo me aman tus palabras.

ET PAGUEN PER AIXÒ?

Posted on Agost 25, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Ara ja és massa tard, el robí vessa,
has trepitjat tants cranis com llums,
has ennuegat la foscor de cada nit,
has extret milers de crits d’horror,
has fet empassar tot l’amor i l’humor,
i diga’m… Et paguen per tot això?
Creus que val la pena tanta sang?
Et creus amb el dret de treure la vida?
Quin preu té el teu suïcidi? Deixa’m pagar.
Deixa’m pagar i no et preocupis per res més,
deixa que posi preu a la teva vida com fas tu,
posar-me al teu nivell no ha estat gens difícil,
amb uns quants projectils, amb uns quants míssils
he arribat a fer tant mal als teus fidels com tu,
he arribat a matar tantes vides com tu ja vas fer
i saps què? De res no m’ha servit, de res, de res,
la sang vessada, ben tractada, és mineral ancestral
per un futur on et veig pagant, a la bola de cristall,
et veig pagant tot el mal que has anat fent, matant,
i em desfaig a les teves brases entre aigües i focs,
els artificis en literatura et duran al teu lloc just,
si et paguen per això el preu que et poso és de zero,
de zero euros, fes-me cas, que la teva vida no val un ral,
i de tant en tant, mentre t’anem enterrant, policies vindran,
farem encara més forats al desert antic de les terres baixes,
deixa que tots els teus dignificats prenguin la seva venjança,
des que vam néixer que hem de fer-te pagar tants enganys,
tantes matances, tantes hipocresies, la pau no servirà,
és magnífica, què t’haig de dir? Però tu no mereixes viure,
saps que el teu feixisme és extrapolable a la majoria de lleis,
de normes, de legislacions, de polítics i policies… Saps?…
Què seria el món sense vosaltres, sens dubte el millor paradís.

Et paguen per això? Deixa’m dir-te que ets una fosa comuna,
una fosa on vindran tots els feixistes que, com tu, mataren.

NITS ANTIGUES

Posted on Agost 24, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

M’agrada recordar nits de plena joia
com la que em vas regalar amb catorze,
teníem tot el món per endavant, encara,
saps que sóc aquell a qui mai oblides,
saps que sóc aquell que sempre et recorda,
pensa que el primer com no és mai el darrer,
pensa que després d’un sempre ve un altre
sembla que no ho saps perquè et suïcides,
hi ha tantes joves, hi ha tants joves
que es treuen la vida per un sol amor,
sense haver provat més algues i escames,
com estranyes sirenes fetes de metall
les botes de les cantonades tenen suc,
suc mineral, treu la pols a les soles,
de tant rares com ara són les formes
els poemes treuen fum per tot arreu,
és increïble el preu que té el diner
després de ser o no ser sóc el sopar,
sóc el dinar, el menjar que vindrà,
per això recordo nits antigues,
la memòria tot ho va creant,
mentre construeixo ponts cap a tu,
ponts que avui imagino i demà, reals,
ponts de comunicació més que virtual,
ara que et creo, a tu, ara de vell nou,
que atures les passes cansades de l’ahir,
ara que no recules i és més dolç el verí
deixa’m dir-te que demà seràs aquí amb mi
escoltarem ‘Brothers in arms’ per seguir,
sempre pot haver-hi una segona nit màgica,
deixa’m que sigui amb tu, ella no ho atrapà,
aquella forma antiga de no posar pals a la roda,
aquella forma mística de proclamar aquella màgia,
saps com aturem les passes sense ser pensades,
saps com les farem corre encara amb més forces,
diga’m, mata’m, creu-me, crida, crida, crida,
diga’m on ets, diga’m on t’he engendrat
que de tant pensar ara m’he fet ruc,
que de tant estimar ara m’he fet roc,
que de tant tenir-te a la imaginació
ara m’he fet foc de pistola sense canó,
i de tant en tant mato aquests records
pensant que el futur és passat ben mort
i reculo al lloc del present desitjat
abans que les nits antigues em diguin,
abans que les nits antigues em tinguin,
i desfent el meu encanteri t’he trobat
i atraient-te als meus braços he cantat
encara amb més força, i ha plogut tant…
I he plorat més, amb tu, ara, al part,
mentre arriba un nova nimfa a la família
he fet volàtils els missatges massa pesats,
així m’he fet un lloc a les ales dels xamans
per descobrir que es fuma la pipa de la pau,
per veure que volo més enllà de les nits antigues,
per descobrir-te, nua de temps i món… En un segon.

APROPIACIÓ INDEGUDA (UN FINAL MÉS)

Posted on Agost 24, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Apropiació indeguda de la creació,
plagiares, copiares, calcares, sí,
i aquests versos són inclassificables,
la poesia pura no es pot plagiar, mai,
estic convençut que aconseguiré fugir,
fugir del teu record, dels teus retalls,
has estat massa dura i esquerpa, bruixa,
bruixa també de les hores més belles,
ara mira, qui hi ha? m’has ben buidat,
els versos ardents ara es van confonent,
sense la creació que amago et serà difícil,
res no ha acabat, ara reculo un parell d’anys,
des d’aquesta distància tot és molt més clar,
i esclar, ara que despullo el vers amb el vers,
el darrera, el després, plagiar-me no et servirà de res,
és massa el temps que he anat seguint lletres al ventre,
m’he desfet a les entranyes de tantes dones com segons,
cap fill ha tret el cap, cap filla ha sorgit de la nit,
només en un segon, i de dia, m’he capbussat a l’alegria
de tenir-te amb mi passades totes les vides, tots els dies,
i ara recula, estudia, camina, treballa, que ja ets lluny,
i ara somriu, no t’aturis, no has de fer poesia, ho saps,
i ara mira, escriu i mira, que no hi ha camí que et guii a mi.
I si després d’això creus que tens la formula adequada
seguir aquests poemes de res no et servirà, t’ho dic,
que no hi ha res més trist que tractar d’emmirallar-se,
el joc s’ha acabat i res de mi no tens, res, ja és tard,
és per això que ja no omples aquell espai ple de silenci,
és per això que ja no buides l’espai ple de paraules,
i potser ara és el moment, t’apropiares de tot i menys,
ara deixa la meva ànima, deixa el seu pes, el després,
que hi ha un abans on no hi erets i era molt més ric,
la pobresa que ara em dónes així ho proclama al vent,
tan temps enganyada ocultant-te darrera el telèfon,
sense donar cap pas, ara és massa, és massa tard,
només de trobar-nos ens hem anat fent mal, i mal,
i ara que voldria parlar-te t’escudes a l’amagatall,
aquell ham que vaig llençar ja està oxidat i mata,
ara ja no llenço més la canya, la canya és trencada,
maleït bruixot d’ales llargues i tan ben glaçades,
darrera del teu vol de marbre hi ha les dures claus,
aquelles que pesen més que el mort que porto a l’espatlla,
recula, mira, penetra, arriba, dorm, respira, fes-ho tot,
que res no em torna, que res no em pertorba, que res no hi ha,
només aquesta apropiació indeguda que fas de les paraules lliures,
l’escriptura automàtica va a una velocitat que en la vida atrapes,
no trepis més aquesta tanca sense reixes, és llisa i infinita, amunt,
impenetrable ella ara dansa, t’acull però no et deixarà tornar, has decidit,
i tan és així que m’apropio del meu ball, el meu ball mai més no serà teu,
i en ell ballen les paraules, dansen les imatges, i ja no hi ets, no hi ets,
així que desferma l’ira i la fura dels Déus més antics i dels pronòstics,
convençuda que no hi ha futur no espiïs més aquestes lletres tortes i mortes,
elles no volen els teus ulls perquè els has negat, de dalt avall, i ara bramen,
bramen perquè apropies tants versos i formules, però no tens pas la clau mestre,
la clau mestre és al fons d’un poema que mai no llegiràs perquè no és escrit,
pensa més aviat que és un crit emmudit d’aquells que xiules emulant-lo,
ara que ja és tard t’agradarà saber que mai no vaig ser jo, jo mateix,
era una ombra dissenyada pel teu ‘jo’ més proper i sencer,
va ser com un sospir sense pira on cremar tants ahirs,
i ara ja és demà, i demà serà tard, ara ja no arribem,
hem perdut tants trens que tornarem a rem i amb el vent,
en un vaixell etern sense paraules, poemes ni secrets,
serà aleshores que tornaràs a valorar el que et vaig donar,
serà aleshores quan valoraré allò que em vas prendre,
apropiació indeguda d’una obra que encara naixia,
ara que és orfe el fill de la poesia antiga
pensa que tindrà musa i tot un segle endavant,
ell crearà a la filla natura sense emular-la,
dedica’t a pensar com seguiràs aquest ritme…
O potser t’allunyaràs a poc a poc i silenciosa
com una tortuga que t’allunya de tot això,
serà aleshores que et perdràs en l’oblit,
desitjo que desapareixis de la vida poètica,
el teu record només posa pals a aquestes rodes,
rodes de lletres que rodolen fins la pròxima fada,
diria que res no amaga però encara és massa d’hora,
ja ho saps, em mort a mans d’un temps massa confús
i hem nascut quan encara no tocava ni ens sentíem,
tanta farsa ara té nom de somni d’un color que no diré,
d’un color que vaig donar-te, com les línies mestres poètiques,
potser per tot això ara el poema torna a ser massa llarg i sec,
dóna’m aigua altre cop, dóna’m energia per continuar lluitant,
perquè les teves paraules, encara que gens apropiades,
m’han fet despertar i adonar-me de com les utilitzes
sense veure que la clau mestre me la vaig empassar
en un somni poètic d’uns versos que em vaig menjar,
em vaig menjar el poema que mai no sorgirà, no mai,
així que recull lletres escampades pel terra antic
que no hi ha joc ja aquí, i si arribes al final veuràs
quantes mentides enrosques en forma de belles paraules,
la ràbia aquesta no deixarà al cel massa indiferent,
ell, amb tarda i vespre, nit i matinada, ens observa,
sap que la musa encara espera i tu ja no ho seràs més,
després de sentir la teva veu jo ja no et reconec, gens,
apropiació indeguda, la meva veu s’ha menjat tota la resta,
pensa que ja no hi ha camí ni dreceres, tot és ben plagiat,
allò que et vaig donar ja mai més no sorgirà, tot és mort,
recula, escolta, que jo mai no he fet res per enfonsar-te,
les aigües intranquil·les de les mines insubmises, teves,
són ànimes inquietes que et duen de camí a les estrelles,
arriba a elles abans que els meus dits posin punt i final,
perquè ja és aquí, no t’apropiïs mai més de mi, mai, mai més,
aquest és el darrer vers, el darrer vol amb tu, fins mai, mai més.

SENSE LA DROGA

Posted on Agost 21, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Sense la droga jo no seria el mateix,
sense la droga el món no seria igual,
sense la droga mai t’hauria conegut,
sense la droga ningú és com ningú.

Ningú travessa deserts sense aigua,
ningú travessa el cel sense estels,
la nit avançarà i ja no et trobaré
potser així desapareixeré al vent.

Sense la droga el món no existiria,
sense la droga la revolució no és possible,
sense la droga ja no hi ha vincle amb tu,
sense la droga jo no viuria mai en pau.

Amb la droga el més dolç és al paladar,
el gust més amarg, també, el més plaent,
el gemec silent del paper i de la pols,
la pujada a l’estratosfera dels desigs.

Hi ha qui mor de sobredosi i hi ha qui neix,
hi ha qui destrossa la família, ja enfonsada,
hi ha qui destrossa al jove amb els estudis,
hi ha qui mata al donar a llum, hi ha qui surt,
hi ha qui entra, hi ha qui hi torna, hi ha qui sent,
hi ha qui sent i desperta amb una pipa a l’esquena.

Sense el món dels humans la terra seria lliure,
sense la droga la terra mai serà alliberada,
antics xamans representen l’escena amb el fum,
espera que neixi Saturn de la teva mirada nua,
la bruma és escuma, el soroll és a les dents,
grinyolen els pensaments amb un obrir i tancar,
la ment obre universos intangibles, no hi ha més.

Apologia de la veritable naturalesa del ser,
el ser és droga, l’ésser és droga i es droga,
i de tant en tant un Estat il·legalitza,
i de tant en tant un Govern criminalitza,
i segles ençà tot era obert a tots els ulls
i ara ens amaguen la naturalesa del ‘jo’,
de tant en tant ens sermonegen, televisats,
de tant en tant ens adoctrinen, universalitzats,
de tant en tant ens pentinen el serrell a cops,
de tant en tant ens engarjolen sense cap raó,
sense cap motiu, sortiu, sortiu, sortiu d’aquí,
que aquesta terra no us vol, malparits,
i ens traurem les esposes, sense dubte,
serem lliures de tota llei i de tota norma,
fins aquí arriba el jorn, sense la droga.

CREMANT LA PELL

Posted on Agost 21, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Hi ha dies que cremem la pell,
hi ha dies que socarrimen el cel,
hi ha dies que exploten arreu,
hi ha dies que res no és el mateix.

Hi ha nits que t’ofeguen les ànimes
hi ha cossos que encara ara bramen,
hi ha melangies dolces i també agres,
hi ha lluminositats que travessen lluny,
hi ha llunyanies que et miren de reüll.

Cremant la pell, versos silents de foc,
cremant la pell, jo ja no sóc pas jo,
hi ha més que no pas allò que ara veiem,
hi ha més encara, molt i molt més, arreu,
ets tu, ets tu la creu, ets tu l’arrel.

Si nasquéssim del no-res et diria ‘adéu’
però jo no crec, jo no crec, no vull creure.
Treu la pols a l’interior que ara em trenca,
arracona els mobles d’un cervell cremat per dins.

Mora’t, mora’t ja, que no et vull ni de record,
mata’m, mata’m ja, que no em vull sense cap nord.
I mata’ls, mata’ls tots, que són escòria de suors,
i enterra’m, enterra’m sol, allà, allà al bosc.

I diga’m que em mati i que els mati, maleïts enyors,
que per tenir-te sense tenir-te ara faig del joc, roc,
i em moc sense fitxes, tauler, mirades, fum o brases
i cremant la pell em cerco entre el sol de ponent, cec.

Cec i sec em desfaig abans el vapor no surt de la pell,
socarrimada la sang em mira per sota del robí que brilla,
damunt dels teus ulls un estel em diu que ja no em guia,
darrera teu tot és buidor i davant meu tot és un muntatge,
desfaré els cargols esmicolats, desfermaré la ira dels Déus,
amb tu faré l’amor més lliure, amb tu faré el sender proper,
no, no t’allunyis més, no, no, mai, mai més, i t’enfonsaré,
no, no vinguis més, no vinguis mai més, t’alliberes, m’alliberaré,
no fugis, no parlis, no escriguis, no em miris, no respiris,
no em pertorbis, no m’eliminis, no em mal interpretis… no… no…
Que si ets l’ombra justa del ball mort de la mirada deslliurada
jo no sóc ni tan sols el gemec o el bram de les nits somniades,
em moriré, em moriré als teus braços, incògnita amb temps desvetllada,
em moriré, em moriré als teus ulls, tu que no ets cap farsa eternitzada,
i viurem els moments infinits sense guardiola, casa, fills o estables,
saps que quan el robí deixi d’establir serem pols blanc a l’espatlla,
tu amb un tub de colors intensos i jo amb un túnel per on travessar-te,
posa les llums llargues, fada de les cames llargues, posa’m, posa-les,
que encara que encara no ens veiem, que encara que encara no ens toquem…
Els nostres instants seran tan plens que l’eternitat quedarà bocabadada,
que si la vida és un ball de màscares tu fa temps que ja la tens oblidada
el paper que et van donar no rima amb la brisa fresca de la tarda amable,
de tantes vegades versada ara es torna vers roig, roig vers… Bruna de lluna.

AGOST AL COR, ROBÍ A LA SANG

Posted on Agost 8, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Torna’m a l’esperit de l’ahir,
al bosc on som un sol cos, cor,
que de robí porto la sang endins,
que l’agost és el cor de les nits.
Fuig amb mi, molt lluny d’aquí,
entrem al bosc on res no és fosc,
guarim les ferides de tots els dies,
amb tu el camí és un paradís dolç,
molt dolç, ben dolç, tot amb tu,
i veus? jo encara no sé qui ets,
i sents? jo encara no sé on ets,
dóna’m una pista, un diamant,
un diamant que il·lumini la senda,
tants senders sense llum cap a tu
em farien creure que som massa lluny,
i res més lluny, el món és ben viu,
i sé que siguis on siguis,
i sé que vinguis d’on vinguis
cap poema et deixarà sola,
en ells sempre hi ets,
encara que oculta,
encara que no sé qui ets.
Agost al cor, robí a la sang,
pensa que l’alquímia ja ho és tot,
a partir d’ara tot serà més senzill,
amb tu, de viatge per les illes liles,
amb tu, imaginant-te per sobre els marges,
amb tu, sempre amb tu, ets la meva vida…
Malgrat no et vegi… Et sento, robí meu,
que de la teva sang vessa tot el meu ser,
que de la teva mirada que imagino, el món,
torna’m on no sóc més que un sol segon,
deixa’m sol, deixa’m sol entre llençols,
demà el món brotarà, i desitjo veure’t,
i desitjo veure’t… Encara més clar!

EL BOSC DE L’ENCANTERI

Posted on Agost 4, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

El bosc de l’encanteri,
cants ocults entre herba,
el sortilegi de les coses,
l’amagatall de les preguntes,
el destí amagat de les magues,
el màgic vol de les gavines,
el caminar lliure del vent,
el ponent dels nostres llavis,
l’avís prenyat de respostes,
l’ahir impregnat de neguits,
el final de cada fanal,
el darrer esglai de la nit,
el sentit de les finestres,
el desig de no tenir pressa,
el cant de les ànimes quietes,
la sort de tenir-nos encara,
la lluita de les paraules,
les aules del fracàs escolar,
la divina concepció de l’infern,
la falsedat de cada Església,
la bruna lluna a la finestra,
les estrelles del després,
les llunes d’abans,
el mirar après,
les aspres idees,
les velles idees,
les noves idees,
el bosc encantat,
el passat oblidat,
la nimfa nua i nova,
escoltar-te malgrat no hi siguis,
sentir la teva pell a través dels límits,
que ja res no sigui dit, tampoc estudiat,
que vessin els versos a la velocitat del vent,
que ja no hi hagi a la terra res de nou o vell,
que el més bell es mantingui intacte tot i l’ahir,
que ja no calgui esborrar els records del món dolç.

El bosc de l’encanteri i un robí amagat al seu ventre, al seu cor.

VINCLE DE SANG

Posted on Juliol 29, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Vincle de sang, vinc a tu,
véns a mi, vincles oberts,
tant robí vessat tan endins,
pastissos d’aniversari de foc,
cremen els vincles que uneixen,
els fonen amb la cera de l’espelma,
bufes fort, ponent viu cada nord,
amb la lleu fragància de la nit,
amb la greu lluminositat d’ahir.
Vincle de sang, uneix-me a tu,
vincle de robí, tan ple per dins,
nombra els números que gaudeixen,
els números que sempre estimen,
amb lletres de xocolata als llavis,
mentre complim el màxim desig nu,
vincle de sang, vincle de robí,
encén aquesta vida dolça d’anís,
que la maduixa i la llimona vessen
pels llavis dels nounats, sentint.
No m’allunyis mai més de tu, de mi,
que després de la nit ja res és dit,
amb un sol full farem un bon munt,
en ell les lletres mai feriran,
oferiran anys per ser llegides,
de tan com ens estimem, sorgirem,
vincle de sang amb tu, amb mi,
vincle d’allò que no és escrit,
el destí és als ulls del camí,
la seva ment és la teva ment,
uneix-te a mi, vincula’t ara,
que no hi ha més sang que robí,
que els ancestres ens uneixen, aquí.

1 comentari

EL ROBÍ MAI NO MENTÍ

Posted on Juliol 28, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Passades les males llunes dels dies,
passades les fotografies en blanc i negre,
passades les pàgines antigues de falses imatges,
passades les blanques escumes de la platja somniada,
passades les fades, les glaceres, les calorades,
passades les nimfes, passats els silencis, tot,
passat el passat, passat el dia amant, passat,
passat tot, passat tot del tot, passat passat…
El Robí mai no mentí i en això caigué l’Estat,
les fronteres, mai la resistència ni els aliats,
caigué l’Imperi, caigué Jerusalem, caigué el Senat,
caigueren les fruites madures allà a baix al camp,
caigué la lluita, qui ho sap? La poesia, cada gat,
potser vas caure tu, jo, el diferent, l’amant,
potser va caure pluja de sang, valuós mineral,
potser el neguit del cor és sort pel aventurat,
de tant en tant l’aventura també cau, i cau,
mai no ets esclau d’un dia de sort, ni cal,
de tant en tant el cel es torna amant,
i si engegues bé el mecanisme absolt
veuràs que el preu a pagar és massa car,
potser per això, ara, ara i això, després,
qui sap quin és el més bell, entre estrelles,
qui sap si elles són el desig de les mirades?
Qui sap si elles són la cloenda de les fades?
Potser per tot això tot queda tancat i barrat,
no per les vacances d’estiu ni tampoc de gener,
per fer un pas cap al cel hi ha un segle primer,
doncs no és la darrera frase ni el darrer vers,
és la darrera fada enamorada amb cos de nimfa,
acrobàticament s’entenen i ja res és o no és,
de fet a la plaça neix una nova pàgina dolça,
és l’esglai de la memòria mai prou exclosa,
que per una banda crida a crits l’absolució
i per l’altra, la de la història, fa sang,
fa sang, malgrat el Robí mai no mentí,
fa sang, mentre el destí és el teu camí.

EL ROBÍ DEL MES A MES

Posted on Juliol 28, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Les dones robí donen,
cada mes, robí encès.
Robí de mes en mes,
robí roig del després,
a més a més, somniem,
trenquem aquest passat,
d’hivern a estiu, glaç,
a la front de les calors,
per això la sang circula,
de fet el més valuós ets tu,
de fet el que sento és llum,
per això resisteixo al néixer,
potser per això reneixo ara,
mentrestant somnio lliure,
amb un llibre obert a la mà,
entretant anirem a somniar,
entretant viurem l’instant,
no canviarem la pròpia vida,
amb el que tenim en fem prou,
unes hores entre el sol, nus,
amb cap excusa d’inflació,
amb una llum difusa a l’horitzó,
ai, potser ara és per això,
per això mateix, per això,
potser sí, potser ara no,
no vull recular al món d’ahir,
al món d’abans, al de terra,
al d’aigua, a l’eterna espera,
vull viure nu a prop de tu,
de la teva essència, el record,
amiga de les hores i presència,
essència de les ones brunes i soles,
amb tu la simbiosi és encara possible,
de mes en mes, de sang en sang, robí a robí,
descaradament mental la sortida és immaterial,
com un serial antic de versos massa complexes,
en una entitat magnètica de la parla en plata,
des del naixement del primer cor a l’univers
fins a la mort dels mots a mans de les ires,
abans fugies, ara ets vèrtebra encesa de nit,
mentre no hi ha plagis, només bons auguris,
ja ho saps, la neu es precipita a l’horitzó,
esnifes el passat amb gest agre i cansat,
això no et salvarà d’ella, aquesta mort,
masses barreges han fet del cos un colador,
mentre enumero tantes vides com dones i hores,
per això la mescla encara és més i més clara,
ja saps que sempre em vaig ofegar en un got,
per això del got he fet una illa d’una oliva,
entre l’anxova i la llimona tova em mantinc,
ofegat en vida per la mà permissiva de l’ahir,
com la del demà, una mà oferta per la fada,
una mà que és d’una i és d’una altra banda,
l’afany antic i estrany d’ara trobar-nos,
amb la glòria i la joia de veure’t, nua.

PASSIÓ, COR I ACCIÓ

Posted on Juliol 25, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Passió, cor i acció, així sóc jo,
així ets tu, així som totes i tots,
de fet som la suma que sempre resta,
de fet som un mar de calma encesa,
una vela llatina volant ben lliure,
un avantpassat de les estrelles,
amb elles serem un sol món nu,
el bressol dels nostres dies,
la gavardina de plomes de gavina,
potser la nit de les ànimes captives,
de tant en tant el vers volarà lliure,
en ell despullarem el paisatge primer,
el que de mar en sap tant com abans,
amb tot serem un vers concís i precís,
qui ho sap si un demà sense previ avís,
qui sap si un tiberi per les brases,
amb un ganivet tallant els mals records,
estripant-los del cor cansat i ben moll,
la passió que exerceix en les entranyes,
passades les llunes llunyanes i lliures,
passades les males vibracions i les accions,
amb el propòsit de deixar pòsit al dipòsit,
el cos és com un gresol de foc pel sol,
d’aquesta manera el bressol és de foc,
potser per això la terra era ben blava,
potser per això ella encara es glaça,
mentre descalça un altre segle bru,
als seus ulls la terra és ben roja,
argila a les mans dels antics càntirs,
entre càntics antics em trobaràs, sempre,
potser per això em moc entre passió i cor,
potser per això ara mateix ens cal acció.

HO DEIXARIA TOT PER UN AMOR

Posted on Juliol 24, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Ho deixaria tot per un amor,
ho deixaria tot abans la mort,
després de mort tot serà dolç,
una força terrible de cor a cor,
d’acord, masses paraules i no res,
potser espero allò que no hi és,
qui sap si massa temps tot sol,
qui sap si l’estiu ja no em vol.

No ploraré per les estrelles mortes,
només em veuré als miralls del carrer,
tan torts com són, ara són un sol món,
potser per això alcem aquest cant mut,
el silenci és necessari, ara, de nit,
no vull sentir cap veu si no és la teva,
malgrat no hi ha treva al camp de batalla,
a aquest camp de batalla que és d’amor i pau
i potser per això ja no descobreixo res, res,
amb la nit enganxada a la pell som univers,
univers de vers en vers, versant el vent,
anirem a la platja de la memòria fossa,
ara que alcem el càntic cap als núvols,
potser per això sóc cel i no huracà,
passats els ciclons ho deixaré tot,
sense dubtar-ho en cap moment,
ho deixaria tot per tu, sempre,
i no et conec de gairebé res,
m’és ben igual, potser morirà,
potser morirà aquest amor dolç,
mentre segueixi viu… Brotarem.

I NO VOLIA ENAMORAR-ME

Posted on Juliol 23, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Potser per no patir no volia lligams,
potser per no tenir lligams no lligo,
lligar és posar cadenes innecessàries,
la llibertat de decidir ens fa lliures,
potser de tantes obvietats sóc poeta,
m’agrada el mot, m’agrada als teus llavis,
han passat tantes coses que em vesteixo
de versos que duràs escrits a la pell,
ara decideixo, t’estimo i t’ho diré,
passin huracans o passin ciclons,
passi el que passi, al teu costat.

T’enyoro, tres hores són suficients,
i no volia enamorar-me i hi estic ficat,
ja he caigut de quatre potes, innocent,
innocent com sóc, què volia? Així serà.

El futur que fem plegats només nosaltres…
Només nosaltres decidirem què volem, on volem,
poc a poc les frases es van escurçant, un vers,
darrera d’un altre vers, un pas, darrera un pas,
una mirada darrera d’una altra mirada, els ulls,
els ulls que imagino al tancar els meus sentits,
al obrir-los per sort ja ets més a prop d’aquí,
en menys d’una setmana estaré als teus braços,
deixem que els nostres cossos gaudeixin, com mai,
deixem que els nostres sentits es trobin, com mai,
t’estimo tant que estic ben foll d’aquest amor,
et desitjo tant que estic ben foll de tendresa,
m’agrada perquè quan somrius el món s’il·lumina,
sense patir, que l’enamorament em sona massa,
que sé que el cor i la ment fan camins diferents,
ja ho saps, el cos i el sexe fan una altra via,
de tant en tant el món es torna dels ulls del cel,
amb la pell torrada anem fent marges sense límits,
amb la pell dolça ens anem menjant les hores,
i no volia enamorar-me i he caigut de quatre potes,
i no volia sentir-me buit i ara em sento ple de tu,
malgrat les distàncies et sento tan endins com poesia,
et sento tant endins com fer l’amor amb els desitjos,
i el meu desig ets tu, la il·lusió, i no vull fer por,
pensar que el sentiment és un precipici, és l’inici,
per això tenim l’excusa i el motiu, per fer segles,
t’estimo eternament tot i que no ens veiéssim mai més,
potser de vegades cometo masses errors, som humanoides…
Malgrat de vegades no ho semblem i fem de fades i bruixots,
amb màgia sense trucs, com arribat l’aniversari celebrem llum,
llum d’espelmes, abans no arribi l’any brindarem pel futur,
sense res més a fer que no sigui gaudir, sense cap cadena,
potser el gaudi és menjar-nos sense pensar en avui ni demà,
qui sap si em contestaràs, i si ho fas qui sap si enamorada,
de moment em permeto donar-te tot el meu cos i cor, al 100%,
i de tant en tant els nombres ens donaran un nou motiu, nu,
per això el 2011 és el primer any de la nova època, robí,
robí de la teva sang amb la meva sang… Anem fent senyals.

1 comentari

CEL ENTELAT

Posted on Juliol 20, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Cel entelat, darrer sospir de l’ahir,
mentre travessem l’espai tots plegats,
una nau com una au ens porta a la porta,
en ella milers de guspires fan estrelles,
amb elles milers de planetes s’omplen,
així desfullem les ondes de les vides,
en elles enterrem la falç i el puny,
per fer néixer arrels de futur infinit,
amb la nit com a senyal d’aquella nit,
en que tot era més fàcil de seguir,
com volàvem, com estimàvem, com som,
després de tot vivim lliures i purs,
amb les ales preparades per a saltar,
posar-li les banyes al compromís,
posar-li les banyes al anonimat,
ja pactada abans la llibertat
com si no fóssim pas lliures,
ara ens debatrem entre les illes,
ara ens seduiran els mateixos nous,
invertits sisos que trepitgen fort,
torts i tot, tenim trenes trenades,
tenim el crit entre cada tren sol,
amb les llunes travessant l’espai.
Cel entelat, torna’m on jo era abans,
torna’m a la terra, a la mar… Ara.
I ara no és pas més tard o més d’hora,
ara és l’hora que marca el rellotge,
de llotja en llotja vénen peix fresc,
ara és l’hora, demà ja serà massa tard,
si congeles un sentiment juguem amb foc,
si mates el somni, moriré, ara o després,
de fet crear personatges és denominador,
no és el que sento, és l’altre persona imaginada
de tant en tant les coses arriben tot volant,
mica en mica el món se’ls hi està anant,
de les mans, del món, del nom, del tot.

Ara mateix la mar respira calma, amiga,
ara mateix hi ha onatge, fada estimada,
sense tu o ella jo no tinc sentit,
el pit de la nit fa llet fresca,
és ara, és avui, no pas demà,
per més frigorífics, jeroglífics,
parelles d’asos cremant-se, nus,
ara que despullem el vers, el vent.

PROVOCADOR NAT

Posted on Juliol 19, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Provocador nat a les portes de l’infern,
hi ha vegades que el cel es masturba,
com a la primera barreja, del 2007,
ara al 2011 tot és de color robí,
provocar em fa allunyar de mi,
tot i això ho intentaré a fi de bé,
a fi d’engrescar el final inesperat.

Mira si vull provocar que ja no en sé,
mira si vull provocar-te que no faig res,
mira com en sóc de ruc que ja ni ric,
mira com en sóc de tros de burro,
mira com en sóc de torracollons,
i drapaire, no necessito l’aire,
per intentar provocar-te
he despullat les ungles,
m’he fet sang, matant,
matant el teu somni,
de tant com t’estimo,
no he volgut trair-te,
amb tants malsons grisos,
de color de cortina envellida.

Potser et provoco i m’equivoco,
creient que tot ja està ben fet
cerco paranys a les lletres soles,
les acompanyo en el llarg periple,
que per fer el ple ara som eterns,
i de tant en tant la lluna ensenya
tants amagatalls com hi ha al món,
que d’amagats com estem provoquem
aquestes ganes de transcendir,
fugir lluny d’aquí, més aquí,
fins que el somni sigui planer,
fer tornar ben boig el galliner,
que els galls picotegin el bec,
el meu bec, per a veure si mato,
per a veure si mato el teu somni,
ell amb la cresta m’estampa,
amb les ales m’atrapa,
el somni crida llibertat,
jo em moro als braços del gall,
el gall somriu i fa un nou somni
que la teva pell haurà de guarir,
ferit ja de néixer, ell ja és teu,
maleïda donzella d’aquell castell,
que per provocar-te he matat el somni,
aquell somni novell, el teu, la creu,
que penja del teu coll, princesa del sol,
la lluminositat convertida en nocturnitat,
en foscor, per matar-te la claror, sí,
com un assassí de somnis sóc aquí,
trencant el teu cor, ara de nou,
i això només és provocació,
buscant el final sorprenent,
quan potser no sé el primer,
que per matar el teu somni
jo ara mateix sóc ben mort,
a mans d’un gall que ja no canta,
un gall que et fa companyia a la cambra,
amb les seves plomes et fa de sotana,
per on aculls els ous de les gallines,
mentre t’ajups i el gall encara mira,
i mentre jo he matat el somni…
Ell encara viu de la meva mort,
potser per això l’estimes,
t’ha creat un somni a mida.

SOMNIS D’HERBA I HAIXIX

Posted on Juliol 19, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Somnis d’herba i haixix al passadís,
sorgir d’aquí va ser el primer pas,
després tot va ser més bonic, molt,
molt més bonic, un sol pas per ser,
un sol pas per sorgir ara d’aquí,
de ser dolç verí, per tu, per mi,
i ara mirem-nos les mans, què hi ha?
una pedra petita es va cremant, ara,
ara mirem-nos els ulls, la flama,
la flama, res no amaga, ara, ara,
és ara, mai després, mai més tard,
tot just començo que ja rebento,
rebentem plegats i el sol no mor,
si rebentes amb mi tot és de llum,
el color es va teixint de nit,
dolços acaparem la lluita,
acampem sota els estels,
el vidre brilla, i molt,
ara que ens despullem,
a la llum d’un estel,
fet de marbre i gel,
el mateix gratacels,
ens contempla,
a la ciutat nua,
de tant en tant,
entretant, trenant,
trames composades
per ments il·limitades,
com després de les tardes
ara ja ben passades, pensades,
no ens duen enlloc sense tu,
no ens duen enlloc sense mi,
perquè junts tenim la força,
perquè junts tenim la traça,
després de tenir-nos i no,
després del vol de la volada,
amb l’au al clatell de l’alba,
somnis d’herba i haixix,
així t’estimo, teixint,
teixint el silenci,
com una boca a l’altre,
com un melic amb l’altre,
com unes natges salades
al mar dels somnis,
voltarem la tarda,
la nit de les ànimes,
somniarem ben juntes,
presoneres ànimes,
presoneres persones,
per ser on és l’ona
a l’alba de les hores,
sentides i llunyanes,
les tardes, ara volten,
amb la mà a la mirada,
somniem amb les senyals,
dins d’elles mai ens faran mal,
així, somnis d’herba i haixix,
el present crema per dins,
cecs de tasques i tavernes,
el passat lluent d’hores liles,
sí, des d’ara a l’antiga barreja…
Desdoblament de personalitat,
ara, a cada barra de cada bar,
a la terrassa, mirant el mar,
ara ja és més a prop el somni
de guanyar-se la vida escrivint
aquest escriptor de poesia,
que no pas poeta,
massa, massa,
massa gran el mot,
com per gaudir i guarir,
de tantes lletres la llum,
mai seré poeta, n’escriuré,
el poeta no sap de llunes,
el poeta no sap de segles,
l’ànima que escriu potser sí,
perquè per a ser poeta cal morir,
ara perquè et llegeixin has de patir,
perquè no pots fer mai la vida que voldries,
perquè de tant en tant les lletres són ferides
i en elles moro, i en elles em delimito, ben tort,
quan fa una setmana, només, de la llum roja,
potser és el moment de fer camí, i d’establir,
perquè establir les bases d’un nou món,
sense poetes ni poesies, reinventant-nos,
ens fa més lliures i ja no entenem de guies.

SORGIREM DE TANT EN TANT

Posted on Juliol 19, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Sorgirem de tant en tant,
la sort ens dirà el camí,
ha costat molt estar aquí,
ha costat un munt ser sol,
ha costat un munt ser lluna.

Sorgirem de la nit com ahir,
caminarem per la llum de lluna,
les seves ombres són llunyanes,
en elles les aranyes fan ball,
antic ball de bellesa infinita.

Ara atura’t i diga’m que hi ha…
Què hi ha molt més enllà… ara…
Ara que vivim entre la nit i el cel,
ara que ja no aprenem res d’ells,
dels altres, naixem lliures encara,
ara que descalcem ombres estranyes,
sorgirem de la sort sense marges.

El robí encara segueix aquí, aquí,
naixerem després de totes les ires,
després de totes les mentides,
furtives són les ales lliures,
furtius són els petons esquius,
mirant endins i afora a l’hora,
com en una bella dansa blanca,
com una bella dansa africana,
amb llençols de nit als pits,
mugrons altius i tous, suaus,
negres que et fan arribar al cel,
amb tantes danses brunes a la nit,
amb tantes fades enamorades de folls,
amb tantes nimfes fent del món, soroll,
amb antigues flautes i dibuixos antics,
amb una mà al davant i l’altre al darrera,
si no és fantasia el que les mou…
…Sinó ciència, la ciència reial,
més que real, reial, del reialme,
amb tants contes de fades i bruixots
sorgirem de tant en tant… La resta…
Ai la resta! Només a mans del diamant,
el diamant que tot ho sembra, fecunda,
el dia amant que avui ens ocupa,
la nit tentineja per trobar-nos,
ja nus, com un parell d’infants,
uns nadons, plens per tot arreu,
uns espermatozous nous, al pou,
profund, a la gola, de tu a mi,
amb un encanteri sense fi,
fins al final del teu cos,
fins al final del teu cor,
amb el robí cremant la sang,
amb la teva bellesa mineral,
fent més alt aquest vol, volem,
fent més alt aquest vol, somniem.

QUATRE GOTES

Posted on Juliol 19, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Quatre gotes, més que suficients,
excel·lents, caigudes d’aquest cel,
el cel que portes als ulls de verd,
reflex del fum que després emergeix,
i sembla que l’eix de la imatge creix,
les voltes que fan les quatre gotes,
i sí, són hores, hores col·locades,
com quatre mais refets al somni,
el verd fa fum i la il·lusió, suors…
Neix, neix, al mateix eix, neix,
i es fa amb les fulles del món,
entre els dits el mai sorgeix.

Mai, mai em diguis mai més.

Ens desfem amb els nans del bosc,
amb la tendresa de la bogeria lliure,
amb la llum de les vèrtebres senceres,
tan nues com esteses, brases, silents,
i amb quatre gotes fem fum, fum,
de tant en tant estem a dimarts
i han de passar més setmanes,
avui que celebrem la primera,
el robí establí roges ensenyes,
travessem aquestes fronteres,
amb els ànims a flor de pell,
amb la força nua al clatell,
amb la llet dins del castell.

Bas estrany damunt els turons.
-Bany blanc en els segons d’ahir-

Anem amb ell que ja no és a la creu,
sí, també amb l’altre, el de les ales alades,
i així cremem el cel sense veure res més,
quan naixem a la terra dels ancestres,
tu, jo, ell, ella, els quatre, les quatre,
quatre gotes d’éssers i de cigars purs,
amb una tonalitat aleatòria i parsimònia
del tot justificada quan volem tan amunt.

I el passat és del tot oblidat,
i el passat ja no hi és, enlloc,
i així comença i acaba el joc,
després de tot ja no som dos.

Naixem sense cadenes i som més forts,
ho saps, naixerem darrera de cortines,
ens entendrem darrera barres de cantines,
després de tot som esperits bohemis,
melancòlics, per poc alcohòlics,
per poc són més de quatre gotes.

Què faria si no pogués oferir-te’n?
Què faria si mai pogués dur-te mais?
I si quatre gotes són excel·lents,
si el fum que fem emergeix tan lent,
vés que no sigui feliç, tan contents.

Ara mira’m, diga’m, cap on anem?
És aquí o és allà, sota els pins,
és al bosc o és a la platja, sols?
És un miratge o és la teva imatge,
i ara les fotografies et fotografien,
em captiva la llum que tens dins,
que mai s’apaguin aquests ulls.

Passi el que passi avui… Sóc…
Passi el que passi avui… Som…

Ets, ja ho saps, el resultat,
si no ho saps aviat ho sabràs,
som lluna i desenllaç, un traç,
traç d’univers habitable i lliure.

QUINA SORT

Posted on Juliol 18, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Quina sort no passar gana,
quina sort de ser on som,
quina sort de tenir-nos ara,
quina sort la que tenim encara.

Massa guerres, tot ho esguerren,
poca traça la dels governs,
corruptes ja de sempre,
governants d’esquerra,
governants de dretes.
Massa fal·làcia junta.

Quina sort que l’amor no mor,
quina sort que et sento endins,
quina sort de tendres ulls, fins,
quina sort del teu cabell al vent.

Massa destrucció més que creació,
massa disbauxa de bombes i rauxa,
dels governants fregant-se les mans,
masses iots, masses puros, massa,
masses imperis, masses diners,
masses banquers, massa dilemes.

Tot és nu amb tu, tot és net,
els ulls, la mirada, somriure,
amb tu tot és plaent, llum arreu,
amb tu tot és del color dels estels,
amb tu el meu esperit torna a créixer.

Massa capítols de masses cases
televisades i enregistrades,
masses mirades, massa càmeres,
massa imatges, massa drames,
mes a mes, any a any, enguany,
masses pregàries farcides d’engany.

Quina sort tenir-nos ara de nou,
quina sort aquesta mirada neta,
quina sort el teu somriure, nu,
quina sort el vers marí d’ahir,
quina sort l’univers sense mi,
quina sort la meva mort, quina sort,
quina sort per la terra teva, meva,
quina sort per l’abonament al terreny,
quina sort barrejar el meu cos sota pins,
quina sort que tu tan bé hi estiguis amb mi.
També cal dir que d’aquí a allà, mil segles,
que encara que els ancestres vetllin per mi,
que encara que els esperits ens vetllin el llit,
aquest sentit que prenen les paraules ja és d’ahir,
aquestes paraules, totes juntes, faran el poema,
aquest que t’escric abans del nou vol, plegats,
ara que em despullo amb passió de robí encès,
com antiga llum roja que ens fa el ple,
despulla millor la imatge que el cel,
el cel nu t’envolta i et fa l’amor,
la imatge ens vertebra bé la pell,
la imatge és d’infinites dimensions,
així la sort és amb nosaltres, però…
Quina sort de ser aquí on som…
Quina sort de l’any on vam néixer,
masses moren darrera les finestres.

POU SENSE FONS

Posted on Juliol 18, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Era al pou sense fons,
res no li agradava prou,
feia de la pluja la dansa,
feia de les fileres, somnis,
com un exèrcit de penombres,
com un desert sense sol ni oasi,
així feia la seva guerra, pròpia,
així feia míssils dins missatges,
feia explotar totes les dades,
s’establia dins dels robins,
els robins l’establiren,
així cresqué cascat,
tantes volades nues
feien del sol un pergamí,
dins l’antic camí, tot moll,
escampat pel teu llom, moll,
moll i moll, llom a llom,
els tres et gaudiren,
et feren seves,
les cadenes,
en un pou,
en un pou sense fons,
era aleshores, dansaves,
era quan hi havia fades,
era quan em descalçaves,
de tant com somniàvem,
arribàvem, ja nus de tot,
ens entregàvem, tots sols,
amb la mel a la nata del món,
amb tu en aquest pou profund,
res ni ningú podrà salvar-nos,
no ho volem pas, aquí som nus,
més enllà de les lleis i els marges,
més enllà de les cadenes estatutàries,
més enllà, fins i tot, de les quatre barres,
més enllà del futbol, de la televisió, del barça,
més enllà dels gratacels, de Nova York o Manhattan,
més lluny del drac i del Sant Jordi, dels llibres,
més enllà que no pas de tenir un veí fet de verí,
més enllà de les agulles, més enllà de les drogues,
sí, també, també, més enllà fins i tot del vol,
del vol dels vols, arribarem a ressorgir de dins,
pou sense fons on res de tot això no hi ha,
ara només ens cal un camí directe per on anar,
amb un puny a la falç, cap desengany, any a any,
pales i pics, cavant la terra per fer pou profund,
fecundem les tiges i les arrels amb el diamant,
perforant, penetrant, entrant, de tant en tant.

EL ROBÍ ESTABLÍ – INTRODUCCIÓ

Posted on Juliol 18, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

EL ROBÍ ESTABLÍ – INTRODUCCIÓ

Avui, vint-i-quatre del cinc del dos-mil onze, començo aquest llibre que no veurà la llum fins a l’onze de l’onze del dos-mil onze. És el darrer llibre que faig mitjançant l’escriptura automàtica, deixant que les paraules vessin a raig, de moment no en faré més amb aquesta tècnica.

Referent a l’origen dels minerals sabem que han intentat trobar la ‘pedra filosofal’ o el ‘Sant Grial’ i la veritat és que no s’han adonat d’una cosa molt important: El tresor més valuós és el que duem dins el cos, els minerals són corporals, ragen per les nostres venes, per tot el líquid vessat, ja sigui fluïts, orina, sang, mucositats, suor, llàgrimes… Tot forma part d’aquesta terra i és del tot curiós, si més no, que les principals mines de robí, d’or, de plata, de maragdes (…) estiguin situades a llocs com Sud-Àfrica o Sud-Amèrica, lloc d’origen dels dinosaures, ells morien en fosses comunes com fan els elefants. Van haver-hi moltes baralles abans no es produís l’era glacial i amb ella quantitats de rius de sang, també es formaren quantitats de rius d’orina, quantitats de líquids van vessar arreu de les franges de planeta, sintetitzats, mineralitzats, glaçats, es van anar fent petits tresors, com pedres.

Sí, potser aquest escrit i els poemes són ciència-ficció, el fet és que aquest llibre és una aproximació a l’alquímia, a la sang -Aquí també anomenada ‘robí- a l’origen dels minerals, la terra i els humans que com tots els animals tenen un punt de partida, un naixement, la terra era un ésser unicel·lular, un batec de lava encesa, la temperatura de l’interior i de l’exterior es barrejaven força bé, com en les espècies animals, una màgia amb majúscules, es desenvoluparen a partir de la separació que va fer la femella amb el mascle per poder-se aparellar, després, com molt abans, a anys llum d’on som ara, el planeta va fer el mateix i es va metamorfosant en el que coneixem o desconeixem d’aquesta terra blava de contrastos.

Podem fer néixer noves terres, fins i tot noves galàxies, imaginem per un moment que creem les mateixes condicions de vida a anys llum de la terra, per exemple, que creem a pulsacions accelerades un mecanisme capaç d’engendrar una cèl·lula capaç de reproduir-se en un espai-temps determinat. Cal engendrar per crear mines, la matèria en que es basa aquest planeta no ve d’enlloc o ve d’arreu? Pregunto a l’aire i el vent s’encarrega de dur-ho als teus ulls, com aquesta: Si voltem el sol cada vegada som més a prop d’ell? Els llibres que podem consultar ens diuen que el sol fa una el·lipse i que es manté en un cercle tancat, si prenem la rotació de l’espiral tot això canvia de dalt a avall, el fet és que cada cop som més a prop del sol i això canviarà l’estructura molecular de la terra tal i com la coneixem. No ho veurem, qui som vius al dos mil onze, qui sap si aquestes lletres romandran per a les properes generacions d’éssers humans, jo les deixo aquí, mentre sento dins meu que la terra ja ha començat a canviar de rotació i translació mentre preveu canvis, doncs no vol la mort.

La terra, aquella que batega per nosaltres, on podem ser dos, tres… O més, o molts més, en un paradís en vida, on ningú vulgui la mort de ningú.

Potser aquesta introducció, com el primer llibre poètic, és una barreja de dates, paraules, imatges, hipòtesis, verbs i vers prosaic. M’he posat a pensar sobre l’origen de la gran explosió de minerals que un dia va produir l’univers espiraliforme on vivim. Què en sabem dels astres? I del gresol que fa el sol? Com s’alimenta el gran astre? Què en sabem del moviment binari d’ordinadors i de la realitat que veiem? Mentrestant seguirem somniant en un món millor, sense desigualtats, una màgica llum ens esperava i va sorgir com un poemari lliure amb els pròlegs de l’Alfons Om Boronat i d’en Cesk Freixas, després de totes les barreges (Barreja, Barreja Barrejada -Amb pròleg d’en Gerard Quintana-, Barrejades barrejàrem, Barreja’m). Entre el far de les gates, les pàgines en blanc, les ales blaves i allò més clar, he ressorgit amb uns apunts que ja deixaven veure els versos lliures dels reculls poètics anteriors a aquest ‘El robí establí’, la base del qual és la sang vessada, sobretot per l’Església catòlica, la sang dels esclaus egipcis, de les guerres sigui de qui sigui contra qui sigui.

El robí establí és una metàfora del naixement dels éssers vius, el robí, entès com a sang, va establir un nou camí, el cor va ser l’òrgan primer, va ser qui va començar a bategà, abans de res, com ho va fer el nucli de la terra amb la lava al seu moment.

Quan el robí establí brúixoles daurades els sacerdots, els capellans, els sants, els màrtirs… van desenvolupar un sistema de marges i límits, nord, sud, est, oest… i això, per qui mai no hem volgut hora ni horari, pol sud o nord, tot es vertebra segons el batec de terra i astres, de persones, ones, dones, homes, poemes, prosa, llum de colors senzills, illes als ulls dels dies i de les nits, allà on ens dugui la tempesta o la selva, el bosc o cada dilema. De mà en mà passen els fulls pels ulls, passant pàgina a pàgina despullant el paisatge d’ones i onatges, d’oratges… No vull fer cap tesi, tampoc establir cap càtedra, tot el que expressaré a les properes pàgines seran sensacions, barrejades, perquè no? Poemes, fruit del meu cap eixelebrat, vertebrat a voltes per les vertebres del vers i a voltes pel fruit d’un poema d’amor. Amor a la terra, a la lluita, quatre barres de sang, l’ampla barra d’or, un estel de robí i quatre lingots rojos com el que les guerres han deixat, arreu del planeta, arreu del món, de cada Estat.

Els dinosaures, degut a la seva massa corporal, així com els mamífers marins, han deixat fosses enormes de petroli, els excrements dels darrers mesos amb els cossos morts han fet grans fosses comunes que ara es refinen per fer córrer els diners, tones de diners, bilions de tones de barrils a preu estratosfèric, és com per no oblidar que molts rodem amb merda i morts quan sortim a la carretera, circulem per les ciutats o allà on sigui amb vehicle propi o públic, tan és, però això serà un altre tema, un altre llibre, potser, qui ho sap?

A part dels residus que van generar els dinosaures al morir també cal comptar que abans de l’era glacial hi va haver lluites territorials entre dinosaures de totes mides, d’aquí els banys de sang, d’aquí les corregudes entre roques, a les muntanyes… La síntesi de tot això són petites engrunes que els anys han deixat, emmagatzemades en minúscules pedres precioses o en metalls per ara molt valorats, dic per ara perquè cap al dos-mil divuit tot canviarà, la història donarà un tomb, un gir potser inesperat, que canviarà el valor de tot, fins i tot de l’or.

Endinseu-vos en aquest món, us deixo amb el primer i únic capítol d’aquest llibre, un llibre que ara vol obrir les ales per emprendre el vol, amb tu, desitges acompanyar-lo? Aferrem-nos bé a terra encara que només sigui el darrer instant, encara que en un no-res comencem a volar!

EL ROBÍ ESTABLÍ -CAPÍTOL PRIMER I DARRER-

Tot es remunta al dos mil set, quan vaig publicar el primer poemari amb l’editorial l’Emboscall, el recull poètic s’anomenà ‘Barreja’ i ja va assentar les bases del que serien les properes obres, amb tota la simbologia que contenien els poemes, ja llençats a Internet des d’un primer moment.

Malgrat el desgavell de tants versos, alguns més foscos, d’altres més clars, vaig començar a investigar l’origen de tot el que m’envoltava i vaig arribar a la conclusió que tots/es som la síntesi de la matèria orgànica d’aquest planeta, no només formem part de la terra sinó que som la terra mateixa, quan ella pateix nosaltres patim, quan ella es mostra generosa els fruits que ens dóna són suprems, sempre i quan no passin per les mans del mateix poder que té i persegueix el control de masses.

Em calia donar el darrer pas de l’alquímia, sí, pot semblar una utopia però tot el que sabem és poc o insuficient, els savis, els mestres, els alquímics, fins i tot els autors del ‘Llibre mut’ no van saber arribar al fons de la qüestió, a la síntesi que els hagués donat la clau que obre tots els panys, i no, no era l’hora, aleshores el que els neguitejava no només hauria canviat a pitjor sinó que els camperols, la gent que treballava als diferents oficis de l’època, la que anomenem “classe obrera” no haurien notat els canvis a la seva vida diària, ans al contrari, haurien patit molt més l’exclusió i les salvatjades, perquè el poder era de l’Església i ella, juntament amb les societats secretes, els bruixots, les bruixes, els xamans i els més savis haurien dominat el món dels diners abans del seu naixement.

El Vaticà té llibres que no sortiran a la llum fins passada l’època més fosca de la Humanitat, la Tercera Guerra Mundial que ja està a l’ordre del dia, on a cada passa hi ha un conflicte, ja sigui armat, policial, d’exèrcits (…) Sembla que tot ho tinguin al seu favor: Els bancs, la telecomunicació, els satèl·lits, la informàtica, els serveis d’espionatge (…) I dic que ho sembla perquè no tenen el poder real sobre la població global, que només vol menjar, tenir un sostre, viure en pau i harmonia… Però mentre existeixi el control, la submissió, l’esclavitud, les guerres, siguin allà on siguin, seguirem en aquesta guerra mundial, entre pobres i rics, entre la creu i la mitja lluna, entre jueus i palestins, entre anarquia i capitalisme, entre el nazisme i la resta del món, perquè som majoria acabaran arraconats al pou d’un temps que mai oblidarem i sempre vigilarem perquè no tornin mai més. Un cop els designis, els secrets i els enigmes veuen la llum ja res no és com imaginaríem, com voldríem, no pas, tot es torna bonic de mirar.

La informació fonamental que ens amaguen té a veure amb la riquesa dels EEUU i del Vaticà, que vulguem o no en aquests moments dominen el món occidental. Potser és una sola persona que ho transmet de generació a generació a una altra persona, el cert és que enlloc trobareu una ‘anada d’olla’ més gran a nivell internacional que aquesta, parlo d’una conspiració d’un cervell que santifica i que només ell té les portes obertes al cel dels cristians, aquell cel que es podreix amb la mà del Papat.

Sí, companys/es, ens trobem davant d’un fet històric, per fi els cardenals quedaran muts per sempre, els capellans més val que es vagin preparant i el Papa amb el seu suposat poder es pot calçar, que si la sang és roja no és per les seves despulles, és per totes/ts aquelles/s que han lluitat per una terra justa on totes/ts hi siguem ben a gust. El paradís a la terra és un niu travessat per una au i no tinc respostes que no segueixin sent preguntes, em pregunto si et preguntaré mai que n’opines de tot això, prefereixo el silenci amb el qual llegeixes aquestes línies. M’agrada estar a prop teu a l’habitació silenciosa, al menjador, al parc, a la platja, a la muntanya, entre places i carrers, tan és, la qüestió és que has volgut entrar a aquesta història i no en farem sang, farem milers de robís amb cada cor, amb cada dolor, com van fer els dinosaures a llatina Amèrica, a l’Àfrica, farem experiments, ja de vells, als subterranis, als laboratoris clandestins. Ningú té accés a aquestes pàgines si abans no em coneixeu, és senzill perquè hi ets i sé que estimes els poemes, de tant en tant, al llarg d’aquest llibre, escriuré un poema per tu, pels teus ulls, siguis qui siguis el robí és dins teu.

Moltes gràcies per confiar en aquesta aventura,
a la següent pàgina ja comencen els poemes,
desitjo que els gaudiu al màxim! Fins ben aviat!

***

Establirà la paraula el poema inèdit

El robí, quan cau darrera de les palmeres,
és un cor sanguinolent que va descosint…
Tantes paraules teixides com automàtiques,
simètriques mètriques fan l’alquímia, la prosa,
de vells els laboratoris clandestins faran la resta,
ja no sé on paren les llums energètiques del sistema,
del sol no te’n pots refiar, ens acabarà cremant…
de moment el grisol del sol tot ho fon,
és fonamental saber-ne la clau,
ens anem animant, cal,
ens anem somniant,
és un trànsit mut,
som un sol traç,
seguiré amb la prosa,
mentre no convertim el robí
en allò que som al llarg del camí,
és com dir que tot comença ara,
que el coneixement antic no hi és,
que ara sabem que el cor és el cos,
que el cos neix de la sang del cor,
que som aigua i mineral per igual,
que ens enllacem enllà les estrelles,
elles, les més belles, són la nostra llum,
són el perfum que emergeix com el fum.
En l’univers el cel és als ulls de la fada.

***

Som on som degut al sol

Fem l’amor amb les lletres,
amb el versos, amb la parla,
tenim un món a travessar,
junts farem del demà,
acariciarem l’alba,
somniarem el vol,
junts farem el sol,
ell ens va criar,
ens va captivar,
serem un sol vent,
travessem l’espai,
amb tu sóc més feliç,
encenc el bec amb nou bes,
el sol ens va fer com ara som,
com un sol mos per a ell,
s’ens menjarà com escalfor
que va parir el nostre cor.
M’escorro al teu llom,
el diamant vessa arreu,
somniem un nou món,
el sol ens diu qui som,
mos a mos som món,
mon nom és una clau,
ton nom és una clau,
obrim el món, ara,
obrim el món, ara,
que no hi ha sortida
si la sort no llença el dau,
si l’or no fa més tresors,
si els tresors són al cor,
com esbrinar la lluna?
Com saber del cos a cos?
Com obrirem les persianes,
Pèrsia ens dóna les ales,
amb vol llarg i sincer
ara sabrem del món,
ara sabrem de l’ahir,
abans del robí establí
vàrem néixer humits,
l’aigua creà aquell cor,
l’escalfor del sol la resta,
sang i membres s’alimenten.

PERSONES SENSE MÀSCARA

Posted on Juliol 18, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Busco alguna senyal passats els segles,
m’he trobat amb la veu que ja no es veu,
m’he trobat amb el passat sense miralls,
he viscut lliure per ser foc amb tu,
he nascut alliberat per fer l’amor,
per fer-nos gaudir enllà del vent,
a l’ermita del somni creixent,
bategant he trobat aquest cel,
amb una ala al vent, l’altre…
Al teu ventre d’oliva i de gel,
amb un vermut en futur imprecís,
després de sopar amb els teus ulls,
després de dansar sense tu ni ningú.
Ara arribes, plena per dins, lluny,
lluny d’aquí, lluny de mi, de tu,
el mateix vers d’ahir ara és verí,
potser per això tot es veu al revés,
potser per això ara el sol vol riure,
i de tant en tant els versos ballen,
i de tant en tant els besos són lliures,
és per això que neixo sol sense tu ni ningú.

Tothom vol sentir-se a prop de les ombres,
de tant en tant, quan el foc ho crema tot,
un home sol és capaç de canviar el món,
tot sencer, des de la mateixa arrel,
tothom vol ser a la seva pell,
però ell ja no estima la seva pell,
ell ha fet un pacte amb els astres,
a partir d’ara res no serà senzill.

Per això el món es mou sense fils,
ara que els fills segueixen així,
amb l’educació de les fades nues,
amb la tendresa dins la terra,
amb una llum dolça ben endins,
mentre travesso la lluna bruna,
quan descalço els peus de nit,
amb tu farem el somni infinit,
amb ell que ho canvià tot,
perquè ell érem totes i tots,
ell és persona sense màscara,
a ell no li cal amagar-se, mai,
potser per això tothom el vol,
és a dir, tothom ens vol, ara,
ara que tots som anònims,
amb noms i cognoms,
però anònims,
ja ho saps,
despertem,
rebrotem,
somniem,
ara mateix,
l’univers creix,
les mateixes ànsies,
les mateixes lluites,
ell és tu, tu sóc jo,
jo i l’altre tu mateix,
ella i l’altre tu mateixa,
quan no hi ha barreres,
quan no hi ha fronteres,
fetes ni refetes, al món,
tothom vol la nostra pell,
volem la pell de tothom,
quan la sang estableix,
quan ja ningú no pateix,
quan no hi ha temps…
Persones sense màscara
travessem l’espai en un moment.

TOT AIXÍ HO PROCLAMA

Posted on Juliol 16, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Tot així ho proclama, la mateixa lluita,
la mateixa abraçada, la nit i la tarda,
el maluc del mal, el mal del sud,
la quietud de l’ahir, el vers marí,
tot es barreja amb les onades,
les mateixes ganes, les ànsies,
les veritables llunes retrobades,
la nit vora els marges, els límits,
tot així ho proclamen, ets tu,
bellesa i deessa del món meu,
neu i jaç, traç fugaç, fum i foc,
cap lloc no és pas d’enlloc, com?
Com dir-te que no sóc jo ni ets tu,
que el poema no ens representa,
que no hi ha poders ni Estats,
que ja tot és ben nat, i tal,
tot així ho manifesta,
comença la gresca,
comença la festa,
desfem el neguit,
la tarda, el vestit,
despullem-nos al món,
amb una perla no en fem prou,
naixem en la vellesa per a ser,
després de tot això ja sóc jo,
després de tantes línies
tu ja no ets pas jo,
potser pels records,
potser perquè no hi ets,
potser pel meu mal cap,
ara ja no val lamentar-se,
si ahir no va valdre néixer,
després dels marges,
en estranya drecera,
potser per això sóc qui era,
potser ara res no ens espera,
potser naixem sense travessera,
sense serres a travessar, després,
potser no tenim ni món ni terra,
tampoc res on agafar-nos, nus,
potser la mar no és la teva,
potser tampoc la meva,
potser l’instant és amant,
potser encara no en sabem,
qui sap si tu i jo en un moment
encendrem el vers cantat al vent
o potser estem morint i naixent
passats els límits dels desnivells,
amb tu ja no sóc més jove, sóc més vell.

EL ROBÍ QUE ENS CORRE PER LES VENES

Posted on Juliol 16, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Jo no vull un cotxe d’aquells tan grans,
jo no vull possessions que fan tan mal,
jo no vull una gran casa, una gran masia,
jo no vull un rellotge de mig milió de dòlars,
jo no vull pas un terreny, un viatge, un sofà,
jo no vull per res un diable si no sóc després,
després de tot, foc, passió, encens, dia amant,
jo no vull corre’m si tu no hi ets, al davant,
al darrera, per tot arreu, jo no vull res més.
Jo no vull tenir-te sense tenir-te com si res,
no m’agrada mudar-me de ciutat sense tu,
m’agrada on visc, a una dolça habitació,
sigui aquí o sigui allà, vull voltar,
conèixer el món sense rodar,
hi ha tants llocs a travessar,
tants universos a volar plegats,
que per sort el robí corre per les venes,
potser per això ja som més lliures del que érem,
sense pretendre res d’aquest món, riquesa sols,
amb el robí, el diamant i el robí, l’or i tot,
en un fons profund, en un pou sense rumb,
quan passaran els anys i em tindràs, per tu,
quan passaran les llunes sense jo ni ningú,
i així em descobriràs la soledat infinita
que és estar al teu costat sense tenir-te.
El robí que et corre per les venes,
el robí que em corre per les venes,
tot per tu, tota per mi, la llum d’ahir.
I mentre estiuejo sense jo ni estiu,
criant barba, sense tu ni jo esquiu,
mentre pujo muntanyes d’haixix,
amb les mans que senten endins,
mentre masturbo el darrer dubte,
sorgeix diamant vessant als llavis,
quan t’imagino, amb el gelat profund,
amb la gola molla de l’esperit d’ahir,
amb la tendresa als ulls de la nit,
amb el desig i el delit, per ser,
amb el lloc i el raser, estarem bé,
gaudirem de les senyals de mel,
encendrem el cel en un moment,
doncs el robí arribà a establir,
doncs el cel es gaudeix al instant,
si tu em dones tota la teva sang,
si jo et dono tota la meva sang,
si fem senyals al món d’abans,
d’abans de les possessions,
si fem l’ullet a la prehistòria,
per a esdevenir només lluna.

SIGUI COM SIGUI

Posted on Juliol 15, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

No estava per històries,
era un home gris de nit,
d’animal mort i núvol tort,
no hi havia sortida a l’hort,
la seva mirada era traïda,
la sal a les galtes i l’oïda,
serrí i verí barrejats allà,
la sang no era pas de robí,
el parany era sortir viu d’allí,
després tot seria un malson
inacabable, no, no era culpable,
malgrat els dies passats al galliner
cap de la plomes que duia a la gavardina
no era pas de les gallines ni dels galls morts
eren més aviat de les gavines i dels coloms dissecats,
vaig dir-me, tot callant, que mai diria de qui cantó està
tanta missa sense mà que no ve d’aquí ni tampoc d’allà,
m’agradaria saber que hi ha de cert en l’origen de l’univers,
perquè no distingeixo la vall de la pluja ni l’or de la sort,
qui sap si sóc d’una manera o d’una altra degut a això,
per ara em limito a no fer massa força i sóc,
després de tot, aquell qui veuràs de nou,
ja de vell, ja de bells, arribes, arribarem,
i després de l’explosió de l’antiga bellesa
anirem arreu del planeta amb xancletes,
que no hi ha estiu que no el vegi arreu,
que no hi ha estiu que no em tregui la creu,
de ser allà on ell és perquè ell és ben bé mirall,
i és per això que per més que vinguis o jo hi vagi,
per més que t’encadenis en estats o imatges mentals,
en passat oblidat o futur imprecís i inversemblant,
cal estar a l’aguait, jo no sóc ja el dels poemes,
ara tot ha canviat, el robí ha establert i això es perd
es perd aquell qui escrivia i ara tot són personatges,
si jo de tant en tant trec el cap o bé o fas tu…
Veuràs que res és com ens agradaria
perquè mai saps quin vers diríem,
ni jo sabria rescatar-lo en vida,
per això ell sol es suïcidaria,
per això tot són retalls de somni,
ara que els llibres alliberats no pesen,
ara que els somriures són de préssec,
que la nata alimenta les nostres ànsies,
que els somriures són fragàncies,
ara, escolta, fes-te més fada,
més salvatge encara, més,
i encara més, encara,
que malgrat tot queda el vers,
que malgrat tot ens queda la nit,
imaginaré el millor, de tu, de mi.

1 comentari

ALLÒ QUE NO ES DIU

Posted on Juliol 15, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Quan despullàvem el vers més clar,
quan creiem arribar, després de tot.

Ara que desfaig el traç trenat de glaç
el desert de la mar mira sense mirar,
mentre entretens el tren, després,
serpentines es pentinen i teixeixen.
Després de tot som, com saps, un sol mos,
som allò que voldrien els governs morts,
quan ja no quedi sistema serem el tema,
el darrer dels temes, ja ho saps, junts,
amb tot sóc un cos sense cor, potser,
amb tot sóc un tresor de cor en cor,
la teva vida val més que la de la terra,
mira si és enorme i sencera que escrius
sense mà, bolígraf, teclat ni mirades,
les teves ganes de ser amb nosaltres,
tots tres em trenat l’entramat deslleial,
darrera de les lleis del món europeu
em crescut sense cap mena de creu,
ens hem submergit en un crit sense aigua,
ens hem après de memòria les ensenyances del kharma,
potser per això després d’haver fet tantes coses ara tornen,
com si no haguéssim fet res i la vida ens donés un buit etern,
el robí ens premia amb sang neta i ben premeditada, ara, ara,
quan la fada fa de botxí i extreu un cor sanguinolent de les brases,
ara que encara t’alces per damunt dels marges escolta la crida del cel,
en ell l’infern s’urpa, es roba, es fa màrtir, dins l’antic càntic, d’algues mortes,
no escoltis més el vers breu de vent de les besades alliberades si no és per gaudir,
partir d’aquí a l’hora justa va ser el primer tram cap a la vella vela de la mirada,
després de tantes caminades a les nits assenyalades ens fem l’amor sense xarxa,
i ara versem de nou el tram curt de l’estada, en ell el vers no s’oxida i neix la calma,
serem només una flama, una amada flamarada de fils prims, de primes línies fines,
i de tant en tant arribarà, de nou, un altre poema rebuscat d’instants mai no trobats,
i així despullarem allò que tant costa de dir i tan poc d’observar i de sentir, endins,
doncs el que mai podrem explicar radica en la mirada i el cor del qui llegeix i sent,
de tant en tant les paraules sentides són símptoma de que alguna cosa es vol dir,
jo no diré mai que això no sigui ben bé així, el que no diré és l’entre línia,
per si algú dubta que hi ha quelcom més del que es diu i se sent
ara diré sense por a l’atreviment, que tu ets el darrer moment,
que després de la teva visió del poema ja sóc ben mort,
després dels ulls que cerquen en aquest espai
una nova manera d’entendre l’alquímia,
per totes elles, per les més belles estrelles,
les persones que encenen totes les pàgines, les línies,
em permeto escriure l’últim vers fent senyals al proper estel.

RODA D’AMOR

Posted on Juliol 14, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

Agafats de la mà els gats s’enamoren,
trenen el somrís amb una mirada d’ahir,
els animals de l’amor fan rodes i tot,
fan rotllanes de pau a les ales,
somnies allò que et captiva,
anuncies les albes sentides,
amb les imatges ben vives,
de tant en tant somriem,
somniem en la lluita,
per això naixem,
per això coexistim,
per això ara sentim.
Som part de la terra,
som part de la llum,
som part del somni,
som lluita d’estres,
de planetes,
i el robí,
abans de tot,
va ser l’origen,
la sang mineralitzada,
com el cor glaçat d’una fada,
entre rajoles de gel i puntes d’iceberg,
de tant en tant el verd ve, arriba una nova llum,
les esmaragdes salades ens donen un joc de colors,
entre el roig i el verd somriu un vell en un desert,
la pedra que ha trobat, tot sec, li ha donat de beure,
doncs no només desperta l’alquímia d’un lloc a un altre
sinó que ho fa d’una forma tan diferent com al·lucinant,
de tant en tant el temps ens posiciona a tots al nostre lloc,
no hi ha primers ni darrers, no és cap cursa arribar a lloc,
el coll del lloc és un joc conjuntat, en l’ampolla de vidre,
de colors intensos, valents com una nit dins de la lluna,
amb tu som més lliures, amb tu volem entre estrelles,
les roges, les verdes, les més joves, les més velles,
en elles les elles sonen millor que les jotes,
d’alguna forma la nit ja ho té això,
cap lletra es salva de la foscor,
de tant en tant algú encén un llum,
mulla l’espelma al cap de poc temps,
la saliva es precipita entre la llengua i els llavis,
la flama s’apaga, els dos estem a dins, ara, per fi,
som tan efímers que mai no serem res en la vida,
mai no serem res en aquesta societat, el ‘món’,
per bé que per la terra ho som tot, totes, tots,
som part d’ella, ens estima si nosaltres l’estimem,
i sí, l’estimem, oi tant, és una estima que no morirà mai,
i som flama, som un sol instant, el nou batec de cada musa,
de cada fada, de cada nimfa, de cada bruixot foll, de cada rierol,
entre dolmen i dolmen no hi ha dol sinó que hi ha sol, poc a poc,
poc a poc, ens anem estimant, ens anem sentint, ens anem sabent,
arribarem arreu, flama i compromís, lluita i aventures, totes nues,
ara que despertem i el somni és més viu que mai, ara junts renaixem,
nus de la mà ens abracem, el poema ja no es farà llarg, amb tu, etern,
com tantes línies com vulguis posar-hi de més, de poc en poc,
de mes en mes, d’any en any, entre la vida i la mort
hi ha un detall que no tothom veu prou bé
neix quan tothom dorm i somnia,
neix una realitat paral·lela que tot ho aviva,
i mentre vivim anem deixant les passes pel demà,
de tant en tant, de bes en bes, de mà en mà, poc a poc,
anem forjant silencis i sorolls, argent i or, coure i llautó,
fent dels cors tresors de calor i llum infinites.
T’estimo com m’estimo la terra, la vida.

1 comentari

EL ROBÍ ÉS UNA LLUM ROJA AL CAMÍ

Posted on Juliol 12, 2011 by EL ROBÍ ESTABLÍ

No sabíem si tornaríem i ja fèiem plans,
d’alguna manera érem víctimes de la pressa,
de tant en tant el cel ens deia qui érem,
travessats tots els deserts prehistòrics,
envoltant-nos de cossos nus a la platja,
amb ple de gavines voltejant-la,
som un gra de sorra més, no més,
anem destriant els somnis al néixer
que dels ancestres anem caminant
i ressorgim de la sort que ho canvia tot,
amb només una cançó ja no sóc jo, sinó tu,
desferma els lligams que ara ens encadenen,
sent la llibertat com s’acula després de somniar,
demà ja serà massa tard, ara és el moment, o mai,
assentem les bases de les protestes a les places,
ara que no podem suportar per més temps el pes,
unes serps fan una dansa màgica allà l’espai,
reflex del desert que camina pels peus,
en ell descobrim el robí pel camí,
una llum del tot roja, ben roja,
ens il·lumina aquest vespre,
vull sentir-te malgrat el temps,
ser amb tu més enllà dels marges,
acollir-te amb els braços ben oberts,
el teu somriure és de cor profund,
m’aculls amb mirada de cel,
l’infern ja no existeix,
no hi ha pecats,
pecadors,
somniem,
versem,
som eterns,
naixem de nou,
una mica més forts, si cal,
una mica més amants de tant en tant,
entretant les paraules ens duen de nou al final,
en algun fanal, després d’un silenci gairebé sepulcral
es pentina una ombra que ve de les andanes del tren,
ell xiula, ella baixa, ell puja, el món que s’atura,
ara entre tu i jo hi ha un món de dolçor,
de cor en cor, de robí a robí, de flor en flor.

Caminem sols, l’univers ja no ens vol,
si mai no fem el darrer pas mai no ens voldrà.

***