(Portada de @reugadrev)
***
Llum dolça i nua
Torno, on no t’atures -no, mai-
dolça, enigmàtica i pura, nua,
mentre passen totes les calmes,
entretant, no valen les paraules.
Despullem pàgines senceres,
ens sincerem dins les estrelles,
volem alliberats, som llum pura.
Descalcem les idees davant la porta,
les deixem, penjades, com la roba.
Ens adormirem endins les cales,
fent fondes les calades, ben alades,
calades de llum complerta i viva.
-A les andanes-
El gener ja arriba, ara ja és nat,
quan aquestes línies veuen la llum,
molla, dins cada cervell, cada olla,
són dolces, sentides, senzilles.
-Tan viscudes, les vides, lliures-
Cal saber-se, sense absències,
cal sentir-se, cal tenir-se, tan endins,
tan valents, tan lliures, tan eterns,
fem i desfem, el vel, el vol, vol dolç,
sol, camino sense passes, presses,
mai, no mai, mai prou cansades,
per caminar de nou, renéixer,
s’obren les portes cap als sols,
cap allà el nou vol, la terra,
aterrem, sense idees,
a les portes resten,
com llum dolça i nua.
Ara ens trobem, ara,
el cel encenem.
***
Alquímia de màgica llum
Cal adormir-se,
cal mirar-se, viure,
cal sentir-se, ben nus,
cal caldre, cal, cal, cal,
calen les cales nues.
M’aturo pels marges,
despullo les ales, lliures,
les illes liles, sentides.
Quan caminem entre llums,
màgiques, enigmàtiques, somni,
de vers, encès, enllà les albes,
que despulles, ja somniades,
senzilles i tendres, alades.
Quan, entre els versos, ets,
després de tot, un sol batec.
Cauen les paraules, sot de cau,
de pou, de ment, sentit ardent.
Són alquímies tan viscudes,
són necessitats tan somniades,
entre les tardes, tan esperades,
després dels vespres, el vers.
Som momentànies figures,
geomètriques, concèntriques,
entre les mètriques esteses,
a les ales dolces, de la llum.
Tendresa i estima, llum molla,
alquímia sentida, dins el cos,
dins la terra, som un sol “tot”.
***
Minerals sensorials
Més val el vol
d’un ocell estrany,
senzill i oníric,
cíclic, esotèric.
Críptic, obert als ulls,
de les ànimes alliberades,
senzilles llunes preuades.
Deslliurades a les albes,
dolçament, ment a ment,
senzillament, sense presses,
sense masses calmes, eternes,
per a fer infinit cada crit, humits,
cada besada alliberada, la ment sent.
-Orgasme dolç, orgànic i místic-
Minerals sensorials,
abans mai no sigui tard,
al cos, a l’oïda, a la pell,
brota la mel, a l’infern,
s’adorm l’estel, a la cala,
a la nit de la matinada,
de la mirada, enamorada.
“Alliberar”, dels verbs més emprats,
deslliuro el mot per a ser-ho tot.
Cos i cor, minerals corporals,
terra endins, la ment eterna,
totes, dolces i humides, de tu.
Arribarem, entre bes i vent,
vola el dol, el vell desconsol,
de sol a sol, volem lliures,
somniem lliures.
I mires, i sents, bategues,
ja ets aquest meu son present,
la vela al vent, rumb cert,
sense plagis, tots savis,
totes àvies, ho sabies,
sàvies com la terra sola.
***
Drecera agraïda
Uns quants detalls de somni,
unes quantes mirades esquives,
un escriure i doncs, somriure.
A la plaça rodona del somni,
repetint mots per assolir-los.
Caminen, nues, les muntanyes,
des de l’horitzó, de la mirada,
quan ningú ja no creu en tu…
…és quan comença la tempesta,
la màgia, la tendresa, l’estima,
complerta, el dolç embruix dissolt,
el vent que empeny, el sol, la lluna,
la capriciosa forma… de les llunes,
dels astres, del ser, la terra lliure,
les passes ràpides, llunes,
tendres, dins les ales,
que ens traspassen,
gegants, bategant,
dins la lluna amant.
Ara que podem, una vegada més,
més que una vida dolça, dolça vida,
les passes són dreceres agraïdes.
***
Decidim
Entre l’inici i el precipici,
a les darreres formes del vers,
declinen universos totes juntes,
filles diürnes, i nocturnes, nues,
decidim vèncer, arribant a més,
més que res, per a ser primers,
després de la teva passa,
arribarà la meva passa,
arribarà la seva, tendra,
revolucionaria, endins,
allà les copes de la matinada.
Com una fada, alada,
caminant deslliurada,
a les albes dolces,
a les passes somniades.
Abans res fos conquerit,
besant la ferida, endins,
quan sento l’absència…
… del vers, i el bes…
de la calma, el després.
***
Solitud de llum
A les ales de les nits,
a les de foc massís,
entre cada part del pastís,
tallant-lo, amb una mirada,
tantes parts soles, estranyes,
tantes parts acompanyades,
no ve de gust menjar-les,
sense ser acompanyades,
parany a parany,
repetint les frases,
les paraules,
per no estar sol,
per no sentir-me mort.
Arribarem allà on ens trobarem,
passi el que passi, voli qui voli,
som part de la terra, el dimoni.
El foc encès de la sang,
cor de terra, lava matant,
les ànimes preses, estàtiques,
que no troben llum sola.
Solitud de màgia retrobada,
alada, enllà la plaça,
sentida, i tant estimada.
***
Sol que batega sol
Sense més mots al món,
el batec batega sol,
el dol és el vol moll,
les ales xopes, foses,
entre núvols taronges,
estranyes franges llargues,
que franquegen salvatges,
a les cales, calmades,
dolces, alades, com cames,
entre natges, calces,
regalimant el suc amant,
sol que batega sol,
sol solitari, sagitari,
segregades misses sagrades,
ara agrades, sempre agrades,
agregada a cada entrada,
la llum sola és nocturna,
la llum de la lluna que plora,
que s’adorm, al ritme del món.
Somni iniciàtic i negre,
d’altes banyes, corns torts,
capricorn és el destí, el robí establí.
***
A les darreres tardes
A les calmes calmades,
de les darreres calades,
calen calades les ales.
Àlgebra aràbiga,
dansa acrobàtica,
de bat a bat, oberta,
la lletra primera,
la lletra darrera.
S’obre a les llunes,
com cal, calades sentides,
com cal, tornar a somriure.
Som on el sol ja s’adorm
i s’adorm solitari i trist,
a les darreres tardes.
Sentides i alades, dolces,
entre les mirades nues,
les fades nocturnes,
de les eres eternes,
a les fades silvestres,
a les fonts dolces,
de les darreres passes.
***
Vol dolç
Volen dolces les darreres llums màgiques,
després de les passes cansades i lliures,
alliberarem el ser i el bes darrer,
a la força dissolta de llum molla,
les barreges d’alquímies de màgies,
aclapararen les capes subterrànies,
a les andanes deslliurades, nues,
mentre passen les llunes dolces,
abans de res, del bes primer,
quan el vol dolç, vol voler,
vol volar, poder i voler volar,
i vola lliure cap al demà,
somniant, alliberats,
entre llunes i illes lliures,
que passen, senzilles i pures
entre veles llatines nocturnes
a les cales de les lletres nues
somniades, sentides, endins,
tantes vegades desitjades
les imatges de la nimfa bruna
dels deliris de llum dolça,
el sentit de les coses,
un cop barrejades, dissoltes,
passen a ser pensaments,
entre ment i ment,
cor present.
Màgic somni de llum -Per Carolina Ibac i Verdaguer-
Les idees, compartides,
són sincronismes sense mesura.
Les estrelles, que ens il·luminen,
ens alliberen l’ànima pura.
(Llum dolça i nua)
Calen les calbes brunes
de sàvies àvies nues
que encenen bombetes
de llums màgicament fetes.
(Alquímia de màgica llum)
Les egípcies troballes
d’enigmàtics críptics
sota la sorra mullada
són d’un passat crític
d’amagatalls místics.
(Minerals sensorials)
Les tempestes del desert sec
fan dures les passes lentes
fugim de l’àliga, del seu bec
cercant en el vent les dreceres.
(Drecera agraïda)
I jo camino pas a pas
sense presses, amb constància
com les formigues anàrquiques
previsores a l’hivern del glaç.
(Decidim)
M’abrigo amb la llar de foc
protegint-me del fred
sentint-me tot sol
amb el cor ben encès.
(Solitud de llum)
Cerco el sol que camina tot sol
més enllà de la lluna erràtica i divina
els rajos són el camí cap el consol
la màgia, la llum i els somnis són vida.
(Sol que batega sol)
Darreres són les passes abans de jeure
darreres són les paraules abans de callar
darreres són les tardes abans del vespre
darreres són les lletres abans de pensar.
(A les darreres tardes)
Darrer bes alliberat del ser
s’apropa la fita predita
el somni ja no és potser
el demà ja és aquest dia.
(Vol dolç)
***
Entre les terres oníriques
Entre les terres oníriques de les passes tranquil·les,
arribarem a les cales profundes de les llunes diürnes,
senzilles, compartides, a les platges insubmises, soles,
entre les diablesses tendres de les deesses eternes.
Dolça senzillesa de tenebres i de sentides illes liles.
Illes adormides, senzilles,
dolces, nues, entre els murs,
capaços de canviar-nos el món,
senzillament, sense presses.
compreses les línies esteses.
És un repte que ja assoliré,
que ens anirem treballant,
quan tornin les veus sentides
dins illes sempre insubmises,
de vegades, als nous anys,
descobreixes, nua de temps,
que la vida ens duu a la lluna.
Sentirem les veles senzilles,
nues, entre els murs, durs,
capaços de canviar el món,
a les cales sentides i brunes
diürnes, nocturnes, soles i liles,
senzillament, sense presses,
compromeses les línies estranyes,
sentirem les veles senzilles,
quan adormim cada somni,
senzillament, quan no entenen
ni la bellesa ni la tendresa, res,
quan adormim cada somni,
quan creuen que la bellesa
només és sentida quan somniem.
I ens mirem, còmplices de tot,
i seguim, malgrat tot, nus,
seguem les passes senzilles,
tranquil·les, de les idees,
elles, concretes, són llum,
d’aquesta màgica,
que ara ens proclama.
Arribarem on neixen les tardes,
allà on declinem el vas,
el bes, el senzill després.
Quan somniem enllà del vers,
de la calma del després.
Abans no aclareixi,
cada mar, cada onatge,
sense deixalles, ones,
balenes, dofins i llums.
***
Som, del món, un sol perfum
Com un pas capaç de tot,
com les teves ales lliures,
com el teu somriure lliure,
com les ales sentides endins,
així et sento ara mateix,
pura màgica llum pura,
blanca com la lluna roja,
enllà les albades deslliurades,
de mai sotmetre’ns, enllà,
enllà les albes deslliurades,
somniant, somnis dolços,
que bé domines, senzilla,
a l’illa lila de la vida tendra,
sense lleis ni marges, res,
et despulles a les onades.
Sentides, a les places,
del goig del sentiment,
tan dolçament, tendrament,
sentiment dolç, de vol roent,
captives les ànsies, del nou estel.
***
Damunt la meva pell
Originàries, les fades,
imaginades i deslliurades,
són trobades, entre cel i mel,
dins el camí cap els estels,
roents, seguim fent i refent.
Coordinades de vent, gel i glaç,
descalç, amb el puny a la falç,
faig un petit descans, vora la llar.
El foc del lloc és al teu cor,
desfulles els arbres amb els ulls,
els despulles, ja els fas eterns.
Mica en mica, la música s’endinsa,
concreta i precisa, no, res a l’atzar.
Bar a bar, vessen cerveses, velles,
sàvies, elles, no són cap frontera,
ni les herbes, tampoc les nimfes valentes,
encens el meu sexe amb la mirada,
la teva fada és la meva fada.
Experimentant, sol, la poció,
la raó, que arriba sense pressió,
cap impressió, només vol un vol lliure,
vol de mel, vol dolç i etern, tendre,
suau i eròtic com el vent, calent,
dels teus llavis, damunt la meva pell.
***
Vol dolç (Segona part)
Com arriba la teva veu, de tardor,
les fulles, dolces, ja no són mudes,
caminant contra les albes lliures.
Mai, mai més, sentir-nos pell a pell,
sense presons, de sol a sol, de son a son,
somni, precís i oníric, senzill i valent.
Ets el vent,
el dolç moment
quan tot és teu,
la teva veu.
Pensaments, de ment en ment,
a contracorrent, tota la gent,
ja no segueix el ritme del cel.
Quan venen les veus al cervell,
ja savis i bells, vells, eterns,
quan ells, aquells, eren rols sols,
a les llunes solitàries, les albes,
quan vas arribar, ja d’hora,
quan abans de les albes,
quan abans dels somnis,
turqueses, s’endinsaven,
entre somnis i camins.
***
Allà les tardes
Tan endins de tu,
tan endins de mi,
dolç embruix, així,
entre mirada i verí,
dins el vers marí,
d’ahir a la nit,
quan tornaves, alada,
al dolç embruix, sí,
de la dansa enigmàtica,
abans de les albades,
erets dolça, somniada,
abans de res, de tot,
allà on l’univers creix,
i neix, dansa embruixada.
Abans de tot, abans de res,
quan el somni tot just comença,
ja no hi haurà fi, tampoc final,
quan arribes a les albes, a les tardes,
quan ja no t’amagues,
abans els mags,
les magues.
Dolces… i enigmàtiques,
entre carrerons i places,
allà les tardes encriptades.
***
Cap pas sap el que ha passat
Caminem per les costes,
passejant astres, cels,
quan caminem, estèrils,
passen els planetes,
a l’entrada del goig.
Caminen entre mines,
savis esperits lliures,
abans que tot marxi,
sense voler canviar.
Quan caminem, mina a mina,
quan m’animes, i jo t’animo.
Amb tota la força desbocada,
passen, cansades, les ales,
quan ja mai no bades, beses,
basses plenes de flors.
D’olor d’or, la mort,
forats i ossos a la pell,
després de tu, d’ella, d’ell,
al cel del teu univers.
Cap pas sap el que ha passat.
***
Rastafari
De ben petits ja sentim,
la verdor del fum, tan endins,
inhalem l’aire de la verge maria.
La llum roja brilla, a l’habitació,
dels somnis de revolució, legalització,
més enllà de les places dels infants.
Quan inhalem i exhalem,
l’herba alta, com puja…
Bones ones, em sones,
com les rodones formes,
de les sentides ales,
quan endevinem mirades.
-La mirada, nua, a la tarda,
enllà, als jardins de les places.
Vespre de tornades alades,
com un sol vol dolç,
dolçament,
volant ment,
cor i sentiment.
***
On arribar
Com alliberar places,
onatges i així ventades,
a les albes, a les andanes,
donades, a dones sàvies.
Acabem d’arribar,
dolces volades,
sentides, a la lluna,
que s’ho olora,
passada la nit,
allà al parc,
al passeig sagrat.
Quan alliberem murs,
portals, somnis,
bruns i turqueses,
de mel i de nata,
com un dolça nua,
com una lluna fosca.
De les nits profundes,
de les tombes caòtiques.
Enllà les ales.
***
Començar
Llençar, unificar, versar,
estrelles resten, alliberen,
ritmes i versos, a les albes,
de les ones humides,
entre natges.
Quan camines,
dins el suc, el gust.
La lluna impacient,
en un sol vers rogent.
Fragància, del vers,
del primer, del darrer,
de les tardes tendres,
de les jerarquies enderrocades.
Antigues, les albes, ens són les ales,
quan t’endinses, dolça i humida, a les fades.
Començar, recomençar, una manera de mai acabar,
quan, de fet, tot comença dins d’un mateix, tot ja neix.
***
Tots conxorxats
Tornen les torxes a la immensa nit,
tornen, tomb a tomb, és l’acabament.
De principi a final, de carrer en carrer,
fanal a fanal, ball de bastons sense acabar.
Cop a cop, mental, aneu torturant,
estimant, però, sempre estimant…
Potser que l’amor no entengui…
De llibertat, i doncs,
no som pas cadenes,
no som pas lligats,
lliurement, esperem,
just el moment, per volar.
I confondre la unitat amb la massa,
és massa, és massa, del tot capgirada,
però… és el que hi ha,
però… és que no hi ha demà.
I aquest demà acabarà,
I, al teu costat, llibertat,
I, al meu costat, llibertat.
Lliures, d’escollir, lliures,
per a decidir, no mentir,
ocultant-nos, darrera menhirs,
ser, sentir, somniar, eterns,
i doncs, sempre presents,
estimant-nos eternament, lliurement.
***
No vull despertar, massa tard
I desperto, malgrat no ho vulgui,
i m’aixeco, no hi ha alternativa,
aquí sóc, sense partida, sortida.
Voldria quedar-me al pou, ben sol,
enfonsar-me al mar de la mirada,
i sentir que a sota hi ha la calma,
i que la mà subterrània és l’arma.
Mà a mà, el què passa, quan passa.
És l’atac, l’atracament de l’ànima,
d’ànima, a ànima, dóna’m la mà.
Creia que no hi havia més avall,
creia que no podria caure més,
i tot i així, el món passa, passa.
Sempre trencant el gel,
sempre decidint primer,
per més que espero un pas,
sempre l’acabo per fer.
Vicis incisius, concisos, precisos,
preciosos, oberts, a la ment.
Pur sentiment, despertant,
ara ja és massa, és massa tard.
Com ases, a les places,
acudim a farmàcies,
abans de passejar pel bosc…
I entendre l’arrel, la tija… I l’olor.
***
Les llunes daurades
Són al límit dels somnis,
són on som, allà on vols,
on vola el dol, llum de lluna,
mai abans, mai després… Ara!
Ara, encara, més encara,
ara, ara més, sí, ja, ja ho sé,
que tu ja ho ets, tu,
ho has estat mai?
Les paraules vomiten somnis,
vomiten instants somniats,
alats, perquè jo no sóc tu,
ni tu tampoc ets jo… Som dos,
dos pols, partits, pel mig… Sentits,
per tants ulls, per tantes ments,
presents, atentes, canvis latents.
Quan alliberem el roig, el negre,
el verd i el vermell, el cel rogent,
mar i guitzes, de les llunes grises,
del contrast entre negres i blancs,
als cràters característics i místics,
mestratge, tatuatge d’astres,
tacte a les ales, lliurades,
a les darreres passes estranyes,
quan sembla que no hi ha cases,
més enllà de les mirades hospitalàries,
que fan i refan tantes llunes, tantes tardes.
I es desfan, les esteles ancestrals del polsim dels anys,
quan encara no hi ha paranys, dins els pous de la nit,
dins les silvestres salvatges que tenim com a ànimes.
Dolçament, eternament, la fada i la nimfa,
esperen, adormides, un alè de vides, de llum,
anhel senzill de savieses compartides, sentides,
per tantes veus de llenya que fan un foc de segles.
I ja no hi són: Ni bruixes, ni nimfes, tampoc fades,
i ja no hi són i ploren druides al límit de la sort,
al límit de la mort, als límits dels paratges absolts.
Ja no, no hi són, i són somniades, les ales, les albades,
entretant, quan fa tant temps que no calen les paraules,
quan cauen, dins les cales, desitjades, travessant llunes,
travessant muntanyes, versant, entre tants anys, pocs anys,
estranys afanys, entre llum i fang, eterns… I constants.
Ara les llunes daurades són les més somniades,
de mugró a mugró, de melic a melic, mirant-te, mirant-me.
Masses vegades donades? (…)
masses besades, lliures? (…)
No, no mai, no mai, mai és massa,
sempre cercant el punt just: La mirada.
Em vas creure, ara ja no,
em vaig esperar, ara ja no,
ara jo no, ara tu no, no, no.
No, no, no, no… Tot era il·lusió,
tot tenia la seva arrel, la llavor,
semblava que tot era ja dissolt,
i arriba el primer, el darrer vol,
tan dolç, que el volia, com vull el sol,
que ja dansa, sense òrbites ni adreces,
sense més miratges, tots junts, salvatges.
Ara som a l’altre cantó, al altre costat,
ara tot ja és nat, som somni, somniat,
som el no anomenat, som inèrcia constant,
si t’apropes m’allunyo, quan m’apropo, no hi ets.
Com pols separats, per la mateixa terra,
com extrems dissolts sense nom ni manera,
sense lloc ni frontera, sense llum eterna.
Voltem per l’espai, lliures, voltem alliberats,
no més mentides, mai més caçats, empresonats,
mai més tancats al cau, a la cova, allà on podrim:
Les ànsies i l’amor, la tendresa i la passió,
amb dignitat extrema, de trens tramats,
dins les llargues esperes, a estacions soles,
a avingudes volgudes, per les busques negres,
dins rellotges de sorra humida, obstruïda.
Aturo el temps, no vull sentir més laments,
la situació permet entreveure trams oblidats,
ens situem arreu del món, sense voler res més,
que ser, que sentir-nos, quan tot sigui nat,
de nou nat, com un any nou, alliberat.
Neix la màgica llum, parim noves rimes,
i no, no volem mentides, mai més mentides,
totes, tan sentides, són insubmises, tan lluïdes,
per liles veles llatines, que blanquegen l’horitzó,
on som blancs, blancs… purs, purs, purs…
No tornis més, no hi siguis més,
hi ets? hi dorms? hi vius?
On sóc quan ja no queda res?
On s’adormen les passes senzilles?
On camino quan no vols camins?
No caldrà amagar-nos, explicar-nos,
ja no haurem de dir allò que creiem,
allò que no creiem, ja no, no més, mai,
per sort ja no hi ets, no hi seràs,
ens farà menys mal, menys mal.
No m’esperis més, ja no, no depenc,
ja no depens, independència assolida,
compartida, individu a individu, viu la vida,
viu la vida i es respira, abans del poblat,
quan la llum s’alliberi seré alliberat.
I si m’estimes, deixa’m, fes-te lliure,
i si de veritat m’odies, estima’t,
estima’l, estima’m, mima’ns,
allibera l’odi i la por, som d’or,
d’argent i de terra, minerals,
com som, com érem, així serem.
Mentre, mes a mes, arribem arreu,
arribem on es despullen les ones,
allà on som, si ja no som lliures,
allà on serem, si ja no ens veiem,
ni jo a tu, ni ella a ell,
ja ho saps… Vola el vent,
dolç moment, tendre i valent.
Fes-te feliç, avui és el teu dia,
com ho va ser ahir, com ho serà demà,
demanarem un rem al remer de la balsa,
demanarem un rumb a qui rota el temps,
al qui fa rutllar les rotllanes de pau,
al bosc els esperits s’alliberaran,
serem la pau universal,
el tendre diamant,
ales i llums amants,
amatòries formes,
les de les llunes molles,
les de les llums màgiques,
vertebra totes les frases,
vertebra els silencis,
vertebra la veu,
aquest lleu moment,
somriu, quan vulguis,
i doncs, ja sóc tot teu.
M’arriba endins, el teu somriure,
m’arriba a l’ànima, tan viva,
mà a mà aconseguim el dia,
aconseguim la nit, cada migdia…
I a mitjanit, torna al món lliure.
Ara ja ho saps, no estem pas sols,
ara ja ho saps, no em vull amagar,
vull brotar lliure, enllà de tot,
de tothom, de tu, d’ella,
d’ell, de tot el demés,
animat o inanimat,
imantat o separat,
el destí l’escrius,
a cada pas,
a cada somni.
Turquesa és el color,
la llum ja és d’or,
la revolta volta,
creix, reneix,
com l’herba,
t’estimaré sempre.
-I estimo com mai no he estimat-
Fa com el peix,
mossegant-se,
cua i extrems,
escames i cel,
mentre fuig
-amor del reflex-
de llunes,
lluentes,
daurades…
i nues.
***
No tenim nom (Per Carolina Ibac)
Sense jo, tu ets.
Sense so, t’entenc.
Sense gos, vigilarem.
Sense bord, no cal paper.
Sense cor, et sento present.
Sense sol, la nit ens fa atents.
Sense món, estaríem absents.
Sense dol, fugim del patiment.
Sense to, la veu no diria res més.
Sense pou, no arribaria el turment.
Sense poc, més i massa infinitament.
Sense soc, acceleraríem eternament.
Sense son, del somni mai despertem.
Sense vol, no alçaríem les ales al vent.
Sense toc, la porta no estaria pendent.
Sense bloc, tot serien miques candents.
Sense sou, ens preocuparíem més i més.
Sense no, tot d’afirmacions s’anirien fent.
Sense por, viuríem la màgica llum fervent.
Sense nom, sobre la mateixa línia caminem.
Sense plors, camins secs correrien pel meu ser.
Sense bou, sol faria el burro del pessebre vivent.
***
No sé estar amb tu sense estimar-te
No en sé, és superior a mi,
perquè així ho vull, i no puc,
no puc pas allunyar el desig.
Vull seguir aquí, amb tu,
ben a prop de mi,
per tornar a sentir.
Quan vàrem ser port,
passeig, mar, sentiment,
vàrem obrir les ales al vent,
i potser per tot això,
ara som un sol món.
I ser-hi dins no és prou,
i sentir l’amor com un pou
no em dóna masses sortides,
sort que tu ja no ets jo,
si ho fossis, més senzill,
més endins, estimant-nos.
És una sort, patiria el doble,
o el triple, sort que no ets jo,
ni jo sóc tu, i tot canvia,
excepte el que sentim.
I no es representa,
ni de bon tros,
al contrari,
no ens sentim.
Ja no hi ha el mim a mim,
tampoc el frec a frec,
no podem endinsar-nos,
ja nus de tot, a l’encís,
prenyat d’esperes.
Si tornes,
jo sempre seré,
a dins, ben endins,
d’aquella manera,
que només sé jo,
et tornaré a fer meva.
***
Els cabrons
Cabregen barreges banals,
bacanals, somnis anals,
d’aquells que dormen,
fent sang, pressionant.
Entre els clàxons, eixos,
motors de fums espessos.
Entre les passes carregades,
entre la dolça promesa nua,
entre la dansa iniciàtica i pura,
amb l’error roent passes les nits.
I a la tarda, a les aules,
paraules profundes,
males intencions,
intents intensos.
Paraules sentides
i paraules versades,
entre places alades,
sense democràcies.
I ara que seus al meu costat,
et diria coses que no han acabat,
ara que anem obrint noves portes,
l’amor que tant hem anat cercant,
es torna passatge, al número 666,
quan endevinem totes les dades,
totes les dates, la numerologia,
mai estranya, de la missa rara,
que el sacerdot dotà amb la mà,
mentre la passa pel front de l’adolescent,
mentre baixa les ànsies, a la terra, verge bruna,
que, entre llàgrimes de por no t’entregues al cel,
al vent, en un sol moment capaç de canviar-ho tot.
Sí, masses cabrons sense banyes, masses muntanyes,
entre la mar i les mirades, masses passes cansades,
masses cròniques nues, dins les albes alades.
Ara ja no queden més instantànies,
tot pren forma estranya,
després de tot, som calma.
***
Foll al poblat
Com un boig a la ciutat,
volta, al terrat enterrat,
més mort que no pas viu,
sentint el caliu, hivern captiu.
De vegades s’amaga, vila d’atzars,
de vegades brota, broda, despertar.
Arribarem arreu, dolça harmonia,
arribem arreu, dolça veu sentida.
Només hi ha una manera
que mai més no em castiguis,
acceptant la meva decisió,
jo ja he acceptat la teva,
a contracor, i no, no hi ha…
Ningú amb burro o sense,
per apujar-s’hi, o abaixar-hi…
No hi ha tornada al món,
volem més enllà de tot.
Arribarem arreu, dolça harmonia,
arribarem arreu, màgia adormida.
Som incompatibles de tant com ens semblem,
som del tot diferents, amb tant com tenim en comú,
per tu és més senzill fer cas als qui no són dins meu,
per tu és molt més senzill creure en les males veus,
en les males llengües, que es vesteixen, de bones,
de bates blanques i netes, i a dins, ben corcats.
Carques, corcats, entre diagnòstics i comiats,
tant de bo les herbes no es capsulessin mai.
Sembla que tenen l’exclusivitat,
amb l’edat i els anys, la història,
deixant de banda els druides,
les druïdesses, les coneixences,
res més, res més anul·larà la màgia,
la llum màgica que ara ve a trobar-nos,
ja nus de tot, i sobretot de medicina nova,
de modernes pastilles, farem fum de la llum,
de l’herba que brota lliure, dins la lluna,
doncs encara som a un sol pas,
per a arribar molt més enllà de tot,
de tothom, som un sol solet sol.
I ningú és dins nostre,
a mi ja no se’m envà,
no és en va, somniar.
Estens la roba bruta als ulls,
jo deixo els draps bruts al vent,
tant ens dóna la gent, francament.
I cerques consol als ulls del turment,
mentre cerques un altre cor,
ja lluny de tot, de mi, de món,
ja lluny del que ens va unir,
et cal trobar fora,
el que no sents endins,
mentre jo segueixo,
malgrat tot,
aquí,
amb tu,
dolç…
…i pur.
I beus la realitat, per tu verí,
m’enverines amb fum d’ahir,
d’ahir al matí, d’aquell que emergeix,
lent i suau, sense foc ni roig, d’ulls,
i jo que no en tinc pas prou,
em cal volar, eixamplar el cap,
obrir la ment a nous horitzons,
no, no en tinc prou, seguiré.
I tu no deixaràs de caminar,
jo tampoc, pots estar-ne segura,
tant m’és tota la resta, el demés,
a més a més, sóc un sol després,
una lluna que camina, diürna,
a les darreries de les tardes,
quan ja no bades, no bado,
que cadascú esculli, lliure.
I no, no era així,
el vell somni
no era pas així.
***
Sublim, subliminar, per qui el vulgui
Per qui vulgui anar més enllà,
per qui no es vulgui ancorar,
per qui voli lliure com el demà.
Per qui vulgui descansar,
per qui s’alliberi del passat,
per aquell qui vulgui despertar.
Per a tothom qui ho vulgui buscar,
missatges preliminars, predisposats,
sublims i subliminars, enllà la mar.
Ningú no cerca, ningú no busca,
i tothom ho troba, només de mirar.
Enllaçant el llaç amb el llaç,
dolç embruix, de dolça falç.
Cala turquesa, somni d’ulls,
de mirada certa, sincera i certa.
Mar magnètica, dolça llum,
el vol mulla el cos, tendresa.
I més ben igual…
Si perdo tot allò guanyat,
si ja no em quedo amb res.
Viu seré, m’alliberaré.
***
Vicis i plaers
No hi ha edats,
ni límits, ni estats,
no hi ha res, res més,
tot és nítid, ben clar.
Per això ja no escric,
no visc, no sento tampoc,
no oloro la teva absència,
no tasto res, ara ja ho saps,
tampoc toco res, res més.
Perquè m’inspires, com mai
quan res no negues,
quan res no m’amagues.
La terra té el què té,
no tothom hi troba un lloc,
un gest, un brot, la mel,
seré viu, a la tija sola,
que deixa suc espès,
allà a les ales roents,
de la llum sola, dissolta,
dolça, nua, pura i bruna
desitjada, alada
estimada, ara,
sí, i més,
al després,
per arribar arreu,
i doncs? Som el cel,
som el vent… Etern.
No tothom troba, a la terra,
allò que li cal, ja sigui…
Per seguir, sorgir o morir,
viure lliure o encadenat,
sentir la mirada del gos,
o bé del gat, a l’anonimat.
I no valen les amenaces,
tampoc val l’espasa o la paret,
de fet, som lliures, somni fet… I refet,
de llum turquesa i de mel, a granel.
***
Ja no queda res
Només el ser, el primer,
tan sols queda això mateix,
un nexe, pur i clar, del demà.
A més, resta el primer bes,
ja no queda res més,
ni la lluita, la força.
L’ànima transmet,
en directe, la llum,
anuncia les albes,
aquella que no ve
ja arribarà després.
I sorgirem, i doncs,
ara, ara mateix,
l’univers neix,
i creix, sí,
amb tu,
ara que no,
ara que no hi ets.
Anunciem l’alba del primer vers,
aquell que ara no ve vindrà després,
i sorgirem, i doncs, ara és el moment.
Una vegada darrera d’una altre,
i encara alguna vegada més.
Mai no s’aturen les passes,
camines entre els paratges,
de memòries i frases rares,
estranyes, dins les cales,
dins les calades,
profundes,
de la llum
del fum.
-Perfum, d’olors i llums-
La teva força
és la teva veu.
-Ja res resta al peu de la creu-
I ja no queda res.
“Oh, no! Res més!”
-Tot és al vers-
***
Resta la tendresa
Pura, sola, dissolta, resta la terra,
enigmàtica i bruixa, tan oberta.
Resta la tendresa si no hi ha res,
res més, només ser, no, res més,
ja no hi ha res més, només ser.
Res més, només el ser, sí,
el ser primer, el darrer,
la dolçor extrema, pura.
La claror, l’escalfor,
un sol, sol, fet d’or.
Es fonen els ulls,
de mel, senzillament.
Es fon la mel, etern moment,
és fon en un instant de cel,
amb el blau turquesa,
ja no quedarà res,
no res, mai més.
M’aturo abans no sigui tard,
i camino, ara ja ho sabré,
el perquè, tot és fet,
és just el moment,
altre vegada,
de la fada amagada.
Somnis íntims, senzills,
humils, a les illes humides,
i m’aturo, ara ja és…
…massa d’hora…
És just el moment,
la terra mai no mor,
es fondrà amb l’amor,
d’aquell sol, tot sol,
tan sol, bru, dolç.
Vola el dol, el sol,
vola qui vol el vol dolç,
i doncs, vola el somni sol.
És la sort, també, com no?
La dissort o la sort de la mort,
de la vida en calma, ben plena,
de la dolçor senzilla i pura.
Resta la tendresa, eterna,
és per allà, on passem,
és per allà, on anem.
Resten les passes,
de la dolçor feta vers.
Amb una paraula,
amb un sol verb,
serem capaços
de tot, encara més,
mentre somniem
i som un sol gest.
Aquest, aquest,
que ara s’omple
de vida i mort,
de tendresa i joc,
abans no trobi el lloc,
algun voltor estrany,
que passa, trist,
entre any i any,
mentre fugim del món,
mentre fugim dels ulls,
abans no arribis,
molla de llum,
amb l’olla als ulls,
abans s’escapi la son,
del somni, tan sol.
Tendresa,
ara que ja no,
ara que ja no som.
ni l’ombra erràtica,
d’un sol vol,
ben dolç.
Tendresa, i mira’t
als ulls dels qui no hi són.
A la boca, ara de nou.
T’adorms a les cales,
a les escales, a les tardes,
t’adorms a la nit, al meu pit.
A la joia dels dies de mineral estrany,
mentre passen els anys, els afanys.
Per la comissura dels llavis,
rogents, de foc, de sang,
ardents i radiants, batec cert.
T’adorms i brota la mel,
me la aniré prenent,
ara sí, directament,
de traç en traç, viscuda,
arreu del teu cos, dissolts.
Baixa, per la teva cara,
cap als teus pits, adormits,
baixa, pel ventre, al melic,
la mel baixa, baixa, baixa…
I fa una bassa, al cau umbilical,
com cal, segueix baixant, baixant…
Fins al niu de vellut pur i pelut,
que s’obre i em mira,
humiteja la llengua,
amb mel, dolçor i sexe,
s’omple de mel, interior,
la tastes, la sents,
a la boca, de nou.
***
Quan t’atures
Passen les imatges,
carregades de nits pures,
dolces, endins les places,
a la lluna, nit ben nova.
-A la vorera dels somnis-
Camines, encara ara,
camines, entre mines,
sentides, adormides.
Dins la terra, al subsòl,
camines, alliberat,
també de la sort,
del món, en un sol segon.
S’omple de nit de llum,
mentre camines, lliure de sol.
Solament, un sol moment,
solament, un sol sentiment.
I de tant en tant, entretant,
caminarem ben alliberats.
Ningú no té res a fer,
i tu ja t’has aturat.
Allà on brota la mar.
***
Somni a somni, som el sol
Caminem, mirem, mimem,
dolces i harmonioses, pures,
dolces i nues, contínues.
La sincronia em va portant
des de terres marines, al prat,
a la vall, a la plana interior,
on els teus ulls, com fars,
m’il·luminen el camí a la mar,
i dolçament som la justa mesura,
quan visquem junts, serà més senzill.
Dormim, agafats de la mà. ara i demà.
Dormim, ja res no serà fàcil. seguirem.
Dormim, abans no sigui massa tard.
Arribarem allà, on cal despertar,
arribarem, ja ben nus de tot,
al mateix lloc, on som el sol.
Somni a somni, com un nou vol.
***
M’agrada sentir-te
Sento que ja no et sento,
m’agrada sentir-te, sento…
Solitud… De sol a sol, solitud,
sento els somriures del demà,
abans de tot, abans de res.
Som el bes primer, el darrer,
som una sola via, un sol carrer.
Ja som el ser, els sentits
del vers, que ja desperta
i s’alimenta, la mel despertes,
serem lliures, sinó, desesperaríem.
I m’agrada sentir-te, així,
lliure i valenta, sense sermons
sense obligacions, sense res,
res més, m’agrades, m’agrada,
ja ho saps, així, així mateix.
***
Un temps etern que es fa instant present
Quan aturem les ales al vent,
quan ja no tenim més por,
quan tot és pur i no mors.
Quan no moro, ara de nou,
m’enamoro, dins els llençols,
mentre no véns ja no vinc.
Mentre ens estimem, senzills,
entre la memòria i el present,
entre la llum i el dolç moment.
De juny a abril a la pell,
de juliol a desembre,
serem un sol moment.
Per arribar encara més lluny,
ara tot es transforma, transfigura,
som una paraula nova, una de vella,
una parella d’éssers, ben sols.
Éssers nus, que ballem,
per les passes del temps.
Ara de nou, un sol moment.
***
Molla, als ulls de la vida
Diuen que no hi ha mal que no dugui bé,
i és per això que, després de morts,
ja no viurem mai, no, mai més.
És el bé de viure, deixar de fer-ho,
és el bé de la terra, sentir-nos,
és el mal de la vida, viure,
és el bé de la mort, no sentir.
No patir, entre terra i cel,
per l’avui o l’ahir.
Entre mar i vent, vol dolç,
vol etern, la paraula, el vers.
I somric, ja és prou greu,
sabem que res és com és,
sabem que tot s’amaga, ara,
entre la bruixa i la fada,
anem despullant onades.
Som un sol nu a la mar sola,
som una sola mar als ulls humits,
als llavis, i dins del pit, del teu pit,
del ventre, a dintre, entre tu i la mel,
instant que ja és etern, turquesa al vent.
Tenim un sol destí,
carregat d’esperança,
de llum, molla, als ulls.
De la vida, de la vida,
sentida, dins la llum viva,
del teu somni, del meu somni,
tan obert al món moll del camí,
d’una existència que vertebra…
Un dolç embruix i la llarga espera.
***
Obres els ulls
Obres els ulls,
res no serà senzill,
obres els ulls,
al món, nou,
al gel del sol.
Glaçat el calçat,
hivern dels atzars.
Cauen les cales, soles,
cauen i no s’aturen,
sentides, a les ferides,
tan endins, que “fliparies”.
És “flipant”, barreja antiga,
el suposat destí té secrets,
té indrets, al llarg dels somnis.
al llarg dels somnis… Eterns!!!
Obres els ulls, en un sol moment,
el vent et du a la cala del record,
entre ella i tu, un sol món, un so, un nord.
Guarim-nos de tot,
de tot, de tot…
***
Volta la bola
Volta la bola
amb melic delicat.
S’estén, tendra llum,
als paratges estranys.
S’allunya, a la platja,
trempant, el tacte, dolç.
Omplo el vas d’absències,
l’absenta va quedar lluny.
T’allunyes, m’allunyo,
ja som a un sol pas.
Faig l’amor al record,
mentre volta la bola,
que ens farà vibrar.
El desig mai no és un somni
per assolir la llum, seguirem,
caminant, dolços… I valents.
***
S’encén la paraula
S’encén la paraula entre horitzons,
plàcids, a la mirada, ets el meu somni,
la poció justa de la història, allà on anar
a parar, si un dia ens cal fer-ho, sentir-ho.
I no vull desconfiar de la llum darrera,
la primera era un orgasme de barreges.
Aquest segon temps, aquest instant de la història,
és un moment clau, on anar a trobar-nos, ja nus…
…Allà on et despulles, sense xarxes,
sense res que ens pugui sorprendre…
I aquesta carta oberta té la certesa de ser,
per ella mateixa, una sola deessa impresa.
Uns miralls de pau i llum, màgics i fràgils
que s’estiren els versos per a veure’ns,
complerts i així assentir, sentir, somniar.
Revolucionar-nos, en ple cicle orgànic,
en un canvi de guions, de guies,
per a sentir, de nou, la màgia de la llum.
Aquestes pàgines seran prosaiques,
per bé que el vers s’estira força.
Serà per la poesia dolça,
inclosa, a la prosa,
feta sense pressa,
ara, després de mesos,
i setmanes, nues.
Que entraven, pam a pam,
pas a pas, a la llum més reveladora,
al far, a un desert daurat, ones càlides.
***
Esguard
Quan passen les eines,
esmolem bé el cor,
clavant la lluna
al cervell més bell,
mentre guaitem estels,
a la màgia de la llum del vent,
quan encara no ens queda moviment,
i batega ment i ment, a contracorrent,
mentre marxen les ànsies adormides,
dins les fades senzilles i sentides,
de les misses mig dites, insubmises,
entre la gent adormida als oratoris,
horari laboral de migdia a mitjanit.
I apareix el tracte amb l’ambició,
una diablessa mig bruixa i mig fada,
a les entranyes del bosc màgic i cert,
àlgid, com un cabró sorgit de la nit,
entre crit i crit, dins la matinada,
alada, com una lila fada somniada,
allà, a les estrelles, ben verges,
blanques i pures, com la llum.
Un dolç embruix de llum màgica,
un vol dolç, d’una deessa sola,
entre les places de les llunes nues,
de les platges sentides, tan endins.
Hi ha una copa per a la última dama,
entre l’art d’estimar i les tendreses,
serem alliberats darrera la finestra.
Entre astre i astre, cada estrella,
entre ella i la donzella, dansa vella.
Esotèric encanteri, fet de rierols,
de dòlmens i màgies, mai erràtiques,
queden ben lluny les selves somniades,
plenes de tiges i arbres, de plantes i esbarzers.
Entre les terres somniades, allà les places,
enllà les albes, sempre estimades,
abans res sigui com dèiem, ja fets.
***
Sents el sentiment
El centre del món cau molt lluny,
a un pou, profund, fet de pols.
Les pedres del camí són a les mines,
insubmises, entre missal i missal,
entre pany i cadenats, als calaixos.
Arribes, de sobte, ja res serà senzill,
més aviat al contrari, tot serà dit.
Anomenat, el món s’omple de queixals,
de dents, de fetge i sang, som a un sol pas.
Sents el sentiment, el sents a flor de pell,
quan potser somnies en dies foscos,
els teus malsons mai es fan realitat,
cercant aixopluc, dins els astres.
Les teves llàgrimes són les mines,
quan arribes, entre sang i robí,
a la pell del meu pergamí.
I de sobte, la llum, la lluna,
astres i estrelles, paraules,
calentes, càlides i eternes.
Quan som potser la imatge,
al mirall de la memòria,
en nom de la pau,
mai més la guerra,
serem el sol que batega i…
la llum dolça que ens mira nua,
encara que no fem cap pas enllà,
quan tu confies jo confio,
quan el cor batega lliure
i mai saps quan arriba,
la lluna verge, llum estesa,
abans de l’adolescència,
quan senties l’absència
abans de l’acrobàcia plàcida,
de la llàgrima als llagrimalls de la lluna,
quan ja sabíem de la música a les idees,
abans ja res fos adquirit, encara que,
entretant, les paraules eren deslliurades.
Quan no somniàvem, encara caminàvem,
potser cercàvem o trobàvem, entre la nit,
els somnis difunts i els malsons viscuts,
vivents, entre tantes tardes, tantes veus.
I creus, i lluites, i sures, nedes, bategues.
Ets la vela lleugera de la meva nit, tal i com era,
i així desfullo les tiges de les plantes sentides,
i bec el batec tal com si fos un licor fet de mel,
com un sol estel, de somni encès fet un sol bes,
mentre res és… I tot neix.
Sents el sentiment, a flor de pell.
Somnien les danses de les dunes dolces,
a les places harmonioses, de les deesses roges,
a les cales brunes dels ulls turqueses,
de les més belles i anàrquiques princeses,
fetes les llunes, d’estrelles roges i negres.
***
Llum de la lluna
Entre veles llatines i ales a les cantines,
teixeixen de blau marí totes les algues,
cristallines, antigues i llatines, sentides,
nues llunes liles, tranquil·les i destinades
a passar per els nostres ulls plens de llum.
Mullem el vers darrer, el primer, fem-lo junts,
entreguem-nos a les imatges més sentides,
bategades entre portes obertes a les nits,
a tots i cadascun dels dies, sentits, endins.
Aquesta llum de lluna és nocturna i diürna,
sense distincions horàries, pròpies o foranies,
les nostres ànimes van encendre un sol sol,
la seva llum és la de la foscor, la més brillant.
Llum de lluna, màgica llum dissolta, mai sola,
sentida, com la de la mar, com antiga dansa,
vertebra els cossos adormits dins els destins.
Llum de camins, llums de llunes, tendres i humides,
de danses on les fades mai no ens seran estranyes
i esgarraparan amb fura i traça… Cos, cor i ànima.
Entranyes estranyes d’animals i estranys afanys,
ara que podem encara, quan els versos brotaven…
“No hi hauria prou amb quatre dites,
per a les coses més belles i petites,
amb dues ales de foc quasi humides
amb quatre camins de gel i llums
no faríem res per aturar l’imprevisible.
I anirem més lluny dels mars i marges,
més enllà d’oceans on la pau fa la calma…”
…Ara, amb la llum de la nit barrejada
despullo les instantànies formes d’onades,
donades, com a dones llunàtiques de llum,
mai esclaves del passat, de l’instant, del futur,
res que ens esclavitzi, allà dins el bressol i la lluna,
que després de les hores dolces és la màgia,
que encén les faroles, de la ment astral, sentiment,
de tenir-te, passades les llunes negres i obscures,
les mentides, els enganys i les renúncies, llibertat,
de triar màgia enlloc d’atzar, de jocs ocults, sols,
allà on el joc de daus era color de vida, sentida.
Com giravolts sols es queden els dies, sentint-te,
nua, i per dintre, instant de màgia que em muda,
entre musa i musa, entre fada i nimfa, el món.
De tot arreu ens arriba, la flaire de l’esperit lliure,
la pell que transpira, el perfum de l’embruix dolç,
la saviesa compartida, a les ales de foc, suau,
sentit, entre nit i nit, a les passes dels matins.
I dormim, morim, una nit més, absència feta,
concreta, de la meravella que vetlla, lliure,
a les portes de la llibertat, sentida endins,
viscuda, com una promesa encara per fer,
com un seguit de llunes, a les nits, sòlides,
humides i dissoltes, mentre soltes, solto,
la llum de l’alot, foradada, de mil colors,
calidoscopi de la força d’una lluna desbocada.
***
Llum del sol
Fem la llum del sol junts, nus,
arriben les ones telefòniques,
a les afòniques rimes de la ment,
mentre aturem o no aturem el ser,
de res serviria el raser del futur
si junts no aconseguíssim la tarda
a l’alba a les mirades deslliurades,
suaven tinta els pensadors
al port i a les platges del sí,
del per sempre, del per després…
Tenir-te i no tenir-te, ara sí,
et sento plena, la teva mirada
després de la lluna turquesa,
és la llum del teu vers encès.
Llum del sol on, plegats, el sol s’adorm.
***
Llum al món
Llum al món, origen d’un sol vol,
d’un sol sol, d’una duna antiga,
daurada i desèrtica, fada eterna.
Llum al món, de diables esotèrics,
entreveient les passes ja exhaustes,
de les nimfes enigmàtiques i tendres,
que segueixen, complertes, a les cales,
a les cartes, d’arcans salvatges, savis,
com avis avisats d’allò imprevisible
que el món s’encarrega d’ocultar.
Llum al món, llum als nous horitzons,
als nous mons, que s’ho miren, nus,
sense fer soroll, sense sentir-nos sols,
quan la solitud arriba a besar el somni,
i creiem que tot s’atura, tot es limita,
delimitant les línies ocultes i críptiques,
d’una terra, d’un planeta, que somnia,
la terra té un somni… Lluitem amb ella!
La llum de la terra, del món, ens espera.
***
El món mut
Cegues, les terres, volen lliures,
somnien en una trobada nua,
mentre camina la terra sola.
Al munt de les mentides brutes,
que amaguen realitats satíriques,
passen els segons, sense voler.
Em mullo de nit, de somnis endins,
em mulles els dies, entranya viva,
que ets al mirall, mirant el món.
Món mut, paisatge de cendra,
el foc es va apagar, mirant-te.
I ara dins les mirades, al matí, cafè,
són passatgeres, pels diaris, a soles.
Un món mut, un món sense llum,
sense hores fosques, res, l’ànima,
pura i dolça, harmònica i dura,
senzilla i sentida, dins la veu.
Parla, tu que pots encara, parla,
explica en quatre paraules el vent,
la ventada de mots sense lloc ni món.
Passaran les passes i no seràs tu,
i no, tampoc no seré pas jo, no,
serem el món que no parla, que calla,
que mut es manté, enllà les albades.
Deslliurades són les caminades alades,
per elles passo mentre el món volta,
entre tomb i tomb, és un sol instant,
que ara ve a trobar-nos… Mirant-nos,
parlant-nos amb els ulls, la ment, sí,
sense que ens calguin les paraules.
Ja són ben deslliurades, a les cales,
a les platges del sentiment valent,
d’emprendre cada moment etern,
com passa la lluna, mirant el nou sol,
sol mut i cec, sec, per la sequera
que et deixa el cor sol d’esperes.
I mentre entreveiem les mentides
passen les cortines, totes les vides,
sense deixar veure el fons de la sala,
que es vol lliure al mirall de l’entrada,
i creu que el món ja parla, es rebel·la,
sense saber ben bé si ara és l’hora,
però fugint del mutisme de les criptes.
Acaben les línies de fantasia lumínica,
acaben mentre el món ara ens parla,
de tu, de mi, de totes les albades.
Ara és el moment de veure l’albada,
senzillament anunciada, a la mirada,
a la teva mirada feta de segles i màgia,
ja mai més serem l’ombra del paisatge,
som aquesta part de la història certa,
que xerra, escriu, descriu, dins el niu,
on els dos cossos joves ara s’estimen.
Oh, bressol de verds i taronges, liles,
terra sentida i ja tant compartida,
formem part de tu i tu de la vida.
No callis, no et moris, el sol espera,
la lluna s’ho mira, fent l’amor lliure,
amb el melic et besa el somriure,
el sol cau, l’amor creix i neix…
L’horitzó que parla, a la mirada.
Turquesa és el somni, màgia onírica,
somniem fins al final de tots els dies.
Parla, terra, llum de lluna, de sol,
d’astres, xerra, món mut, sincera’t.
El món s’omple de mots esotèrics,
eròtics, estètics, simètrics, el sol,
el sol mai sol, la lluna, sense llum,
els teus ulls, sense mirades, nues,
la teva veu, que sento, tan lluny,
que ja no, que ja no vull allunyar,
llunes sentides, tan viscudes, no,
ja no vull, escoltar si no estimem,
versar si no caminem, callar, ai, no,
callar si no ets la trobada més alada,
que vola lliure amb mi, enllà les ments,
enllà els pensaments, brotant deslliurada.
Ara mira, somriu, senzilla, màgica, viva,
el teu somni és el meu somni, llum meva,
la teva llum és la meva lluna, la terra,
la terra crida per a ser sentida, viscuda.
Batega, ens parla, entranyes rares,
que trenquen, esquerden, estimen,
entre el timó i el timoner, vers darrer.
Som on el somni mai no s’adorm,
la terra muda ja ha trencat el silenci,
i les veles llatines ara ens parlen soles,
amb sirenes de solituds molt profundes.
Mai no dorm sola, la lluna dolça,
dorm amb tu, ben endins la llum,
que és el teu cos, és el teu cor.
Ja nus i muts, de tot, som el cor.
***
Llum a les fosques
Llum a les fosques, així,
de cop i volta, la foscor,
les ombres lluminoses,
que passegen pel jardí
abans que arribi la nit,
quan el sol s’alça, nu,
brotant lliure i ben dolç,
traçant universos al vers,
després de la llum nova,
màgica, negre a la claror.
***
Llum de la ciutat
Llum de ciutat a la mirada perduda,
perduren les ànimes foses a la nit,
quan l’esperit creix, ciutat endins,
quan camines pels bassals de llum,
declines el pas, callant a tantes veus
i t’encantes amb les faroles del demà,
quan abans la llum brotava dins la mel.
I detenim el temps, tenim tots els vents,
somniem, eterns, de volta a la teulada,
taula a taula, s’instal·la llum a la façana,
entre el traç segur de la llum tan viva,
entre la falç d’or que brilla al calder,
com un mirall cert, de l’instant primer.
***
Llum de la mar
Com la llum de la mar, sola,
entre el mirar i el sentir, nua,
la mar respira llunes diürnes,
que s’endinsen a la llum sola,
com l’ona, del blau núvol marí,
intens pergamí, destí a destí,
paral·leles vies, dins les vides,
tómbola enigmàtica d’atzars,
compresos entre l’absurd tort,
d’una tornada, d’andana anada,
donada a les dones que donen dol,
que acostumen a ser mar i condol,
el consol que arriba amb el sol,
lluna d’astres, farcida de màgia, de llum,
mulla’m cadascun del parell d’ulls, bruns,
plens d’aigua i de màgia, creient-hi,
veient-ho, sentint-ho, dansa lliure,
mentre seguim somniant, pas a pas,
saps? La llum de la mar és una dansa,
és un ball d’onades, de muntanyes,
totes les llums es relacionen…
Elles mateixes són parelles, nues.
***
Llum de la multitud
Llum de multitud sentida, encisada,
endinsada… i la fada cerca, entre onades,
escoltades… les sirenes, que no ens ofeguen,
dins d’elles, entre totes elles, se’ns entreguen,
et tornes peix i creix l’univers a la mirada lila
de fada nua i amagada, vers silent, somniat,
mai amagat, entre gat i gat, de gata en gata,
agafes de la gent el posat potser oposat
o t’oposes a les suposicions, abans les accions
o potser no vols jugar a fet i amagar, solts, sí,
adormint-nos a les branques, de branquilló a branca,
pell de llum llunàtica als ulls de la gent que passa,
que mira, que sent, que dibuixa sons de color al cor
a la lluentor de l’or de les façanes riques de por
de plor, de lluita d’oposats i contraris, mirades,
deslliurades, passes que ara no deixen passar,
passes accelerades sense ahir, tampoc demà,
que desxifren les llunes ocultes i asimètriques
com si les mètriques haguessin de ser certes.
Llum de multitud a les portes obertes de la màgia
quan encara és massa d’hora per una nova idea,
potser massa tard i ara s’escola entre el cervell,
mentre vessa pels descosits mel de llimona dolça.
Llum de multitud entre escenes africanes i franceses,
entre aràbigues i afganeses, diabòliques trampes,
a les llars del coure envellit i oxidat de ginebra.
Allà on s’escura un curt fil de paper, mai moll,
com un llom d’un llibre d’escriptures antigues,
segures i atractives, sentides, a les nits del combat,
amatòries són les hores sentides, ara i sempre nues,
sabíem com saber, o potser no ho sabíem però vivíem,
el cert és que creixíem sense pensar-ho gens ni massa
i arribàvem allà on no arriben les llunes sempre pures
si no es vesteixen i surten disparades al futur del rumb.
Torts, naveguem, nedem, entre aigües clares,
com la més blanca i màgica de totes les llums,
com els teus ulls carregats de certeses fresques
increïbles, despullades, als ulls de les albades.
Llum de multitud quan només importa l’actitud,
el saber fer, de les passes tranquil·les i dolces,
fes-me cas, que la festa és a punt d’esclatar.
Llum de multitud, aquesta nit no hi ha ensurt,
surt la glòria desfermada, com una fada amb ales,
dona donada a les ones, entregada, feta de llums,
diürnes, nocturnes, entre la gent, entre la multitud
Llum que cega, a les portes de les tavernes.
***
Llum de la muntanya
Entre món i món, munt a munt,
les llums, amunt, al lloc més alt,
és el salt, que ens entrega la llum,
que mulla els prats, els sembrats,
les noves terres plantades de cel,
de mel, d’estels, que broten lliures.
Llum de muntanya a les ales liles,
a les veles llatines, fetes a mida
del pas, del corriol, cap als cims,
muntanya endins, somni encès,
després de tot allò ja fet i après,
comprès, cor pres, estès
i és com més, és com més.
Muntanya avall, amunt,
sense saber massa el lloc,
el coll del llom, la collada,
l’ull del calder i el tercer,
el darrer vers satànic i nu,
el primer, desig fora mirat.
Llum de pujols crepusculars,
de cúpules, nues, de dolçors,
transparents aires, com vents,
saviesa entesa, sentida, plena,
com la llum de la muntanya,
valenta, deixant cos i ànima,
pell i estels, deixant via làctia,
univers entès, estudiat, complex,
de savieses compartides per àvies,
sàvies, sabies com tornar i véns.
I el nostre caminar, ara de nou,
és un dolç encant de veu i cant,
encantades són les mirades nues,
les mirades subterrànies i nocturnes
o les ensopegades de ginesta als ulls,
als matolls, a les aus i als bassals, rius,
llacs, destins silvestres, mai domats.
I els dogmes de fe que té la gent
i tantes paraules, tanta velocitat,
la llum de la pressa passada per alt,
el salt, el salt desbocat de cada allau,
entre les nues formes sentides del sol.
Volta el món, muntanya de lluna i dol,
el vent remuga, hi ha paraules mai dites abans,
podria callar, no dir-te pas res més, ho saps bé.
Encara que les albes em tornen a tu.
I ara que el món gira cap on no es pot,
cap on el sol no es pon, cap a la mar,
la llum és més oberta, es pot veure tot,
i si t’hi fixes bé hi ha un cos de dona,
un cos de dona jove, de liles ales,
és una fada que ve a portar-nos,
en forma d’una vida sense ensurts,
una sola sort, feta de trèvols d’or,
com bols on hi dipositarem el vol…
De la dolça trobada, de l’alada lluita,
de les passes que passem encara ara,
que podem encara, quan el temps no passa.
Llum d’alberg, de tenda de campanya,
de caseta de fusta florida pels anys,
entre escales de cargol, de fusta vella,
corcades per uns segles que fan estralls.
Treballem, a cantó i cantó d’elles,
elles, estrelles de pedra i sorra,
de terra i molsa, de bolets i pins,
de destins, camins, dolços, a la fi.
***
Llum de la solitud
Llum amb el sol i lluna de llum,
mulles la meva nit amb fura,
tendresa sentida de les hores,
dissoltes, mai soles, soltes i suaus,
fosques, clares, sentides, viscudes,
quan ja no t’allunyes, no t’allunyes,
i gaudeixes, ho encercles, amb pau.
Lluna de llum solitària, desperta de nou,
passen segles, sense saber de la màgia,
després de tot són imatges deslliurades.
i dansen alades, les fades, caminades,
quan sentir-se sol no és més que dol
i si tu no vols i no et saps, no et sents,
i pateix, pateix el desig que ja creix,
potser només per això ja farem via,
serem la calma despullada dels dies.
Llum de solitud, allà on alliberem el ser,
de res ens val cap raser, ésser proper,
sincer, de cel sencer, complert i nu.
Sola, nua, sol, nu, el sol i la lluna,
tu, jo, totes i tots, ja som un, sols,
un de ben sol, tots, tots, a l’hora,
ja som una llum més, brillant-nos,
estimant-nos, llum de solitud,
viscuda amb la multitud, sola,
que s’escola, s’escola, endins,
endins, de la mateixa gola, molla,
que empassa les passes passades,
i besen les onades, sàvies entranyes,
quan danses, obres i desarmes, les ales,
salades, a les places per fi deslliurades.
Llum de solitud i que tots siguem companys,
acompanyant-nos al llarg dels anys estranys,
propers, llunyans, veïns, nounats i infants,
avis, àvies, solitud de les velles escales,
a les façanes trencades, llunes estàtiques.
Llum de solitud i un bon motiu per trobar-nos
i que despullin les fades les imatges donades
quan les dones d’aigua eren la justa mirada,
després d’això quedaran versos per anar-hi,
plora el plor i mor el dol, adormim el cant antic,
el vers precís, la calma de les onades, totes, ara.
Llum de puresa, encesa, màgica, sense presses,
sense més barreges, sense més impaciències,
encara que li sembli mentida només hi ha vida
als ulls de tota aquesta gent que tant l’estima.
Solitud, de taüt en taüt, de llaüt en llaüt,
solitud de sols, de sords, de muts, de nits,
d’incògnites, de secrets, de veritats,
mentides, sortides erràtiques,
que no cerquen, entre la llum,
la solitud justa de la nit immensa.
Brotem lliures, més enllà de les finestres,
de sentir-nos sols en el món o ser-hi sempre,
en companyia de l’amor i de la lluna,
serem el ser al raser de la mirada,
dolça i alada, donada a les onades.
Llum de solitud quan ens obrim al futur,
solitud abans de néixer i després de morir,
o no, i tots junts farem el vent, la llum dura,
mullarem el front dels qui s’encenen,
pur foc, roig i clar, que ens deixa portar,
per aquestes ànsies, de no sentir-nos mai sols.
Solitud, oh, solitud de llum sola que perdura.
***
Llum de foc bategant
Llum dissolta dins una bassa de nit
que es manté entre l’aigua i el cel,
descendent directe dins el dilema,
d’un foc que fa llenya i fa més focs,
d’artifici, entre art i ofici, ben vius.
Foc al cor, batega el ser de nit,
que fa llum de foguera a la ment,
pur sentit i sentiment, cos a cos,
sóc, amb tu, aquest batec d’ales,
sóc, després del teu, l’únic camí.
Batec a batec, llum a llum, màgica,
encenem cada mirada amb la mà,
somriure ple com l’oceà, endinsat,
saltant tantes vegades dins la llum
i sorgint tantes vegades de la nit,
hem volat deslliurats per les places,
per les cales, per les muntanyes,
ben lliures, sentint la màgica llum.
***
Llum del poblat
Llum de finestres obertes i sol als ulls,
de les terrasses internes del poblat nu,
del poblat transparent als ulls del druida,
que no s’ho estudia, es guia per la soledat,
d’un cor desterrat a les mines dels oblits,
de totes aquelles coses que no farà més,
de totes aquelles coses que cal eliminar després,
quan ja tot neix i reneix, creix, entre llum i mel.
Llum al poblat, flaire de pastís de maduixes,
baixen les bruixes, sota la llum de les faroles,
que s’ancoren a la porta de les llunes molles,
noves, que creixen, amb força, sense aturar-se.
No moren les calaveres a les places romanes,
s’escapen pel món com monedes soterrades,
entre terra i terra, enterrades, desenterrament,
de cor, cos, ànima, ment, sensació, sentiment,
mor en vida, sentida, tan humida, per dintre.
I llum a la casa, a la casa de cada ànima,
que, mà a mà, amb la lluna enamorada,
és una fada, mai més amagada, que dansa
i dansa, dansa, dansa, a les mans enamorades.
Llum al poblat, a la llar de les idees establertes,
per elles mateixes, elles soles i eternes, brunes,
i despulles les terrasses per a descobrir terrissa,
som eriçons de mar que fem imatges mòbils,
diürnes, nocturnes… Llum arreu dels poblats.
***
Llum dels versos
Versos encesos al cor de la llum
escriuen les línies roges de la nit,
mentre escoltes el batec del pit
del somni adquirit, dins la lluna,
que es dibuixa de forma diürna,
dins les ales de foc de la passió.
Absoluta certesa tenir-se plens,
adormint-nos dins la mina del sol,
que camina, sense massa rumb,
cap allà on la lluna ja és d’or
i el mineral de les teves llàgrimes
són rimes acrobàtiques, pedres,
precises i precioses, sentides,
tan endins, tan endins, nus,
tan propers, tan propers, sols
i ben arran de la multitud nua
i sentint-te entre aquestes línies
i brotant lliure, abans de la mort.
La vida es tomba al pas de la llum,
és torta la imatge de la tendresa,
despullada, com la fada amagada.
Llum de versos, llums encesos,
mirades que vertebren el verb,
l’univers versàtil del vèrtex nu.
Despullem el plor i la pell, serens,
llum de versos encesos i res més.
Res més, res més a dir o anomenar,
els noms es perden mentre xerrem,
entre els ulls senzills de la matinada.
Matinen els tints rojos i negres del sol,
descolorit, acolorit, entre llunes i nits,
llum de versos encesos, ara que dorms,
ara que somniem, desperts i ben atents,
a la metzina d’un bressol que ja jeu mort,
allà, a les nuvoloses esteles dels vols sols.
I volen lliures, també les nimfes, senzilles,
les més belles de les illes, tan infinites,
tan distintes, entre fulles i tinta, tempta,
el tremp, la trempera, tramuntana eterna.
Llum de versos al vent de les mirades lliures,
mai no sabrem com començava la barreja,
encara els llums són estranys afanys mentals.
Cap presó ens matarà, hem escapat de totes,
llum als versos, estesos, del passat o el futur,
fins al final infinit de fisonomies antigues i suaus,
que no es dissolen, dins una mescla mesclada
a les àncores i les bitàcoles del diable poeta.
Som on es despulla un sol vers estès a l’univers.
***
Quan camines sense ales
Quan sembla que la nit es desvetlla,
quan passen ràpides les ones lentes
on els enigmes s’omplen de carícies,
encara ara, que la llum ens proclama,
i clama, a la calma de les cales, pures,
passades, entre carrerons somniats,
entre passos passats molt abans.
Entre les terres i els escrits, crits,
que ceguen la mirada més perduda.
Abans de les ones alliberades, nues,
senzillament, ment a ment, cap a cap,
poc a poc, després de tot, sentint-nos,
tint a tint, vers a vers, ser res, el raser,
res més enllà, allà on les ones es despullen,
de pell a pell, llavi a llavi, savis avis sentits,
dit a dit, mà a mà, encaixades alades nues.
Quan camines pels paratges de la memòria,
quan encara no passen les passes cansades,
somniem més enllà de les albes deslliurades,
de vers en vers, encès, sencer, de llum en llum.
Mullem els llavis d’ulls intensos, penetrants, tous,
com una maduixa dolça, sense dol, sense consol,
entre sol i sol, a contracorrent del món, els dos sols.
Quan camines sense ales les coses ja no passen,
han estat aturades a les albes senzilles i suaus,
entre les aus, entre les places, subconscient bru,
seré ésser i vers, al cel turquesa de la teva pell.
Llum amb llum, mullant el llavi de l’ull blau i roig,
entre les rajoles de les cases desocupades, soles,
quan les passes caminen sense masses calmes,
sense masses presses, senties les liles illes, així,
sentides, quan sents somnis propers, senzills, nus,
com les albes deslliurades, despullades i sentides.
Ja no hi ha masses paraules entre les fades ocultes,
entre els ulls turqueses de les plàcides perversions,
els deliris dels somnis, sense masses presses, sols,
entre tantes terres sense portes obertes, al poble,
quan una porta es tanca una de nova s’obre, així,
entre places i portals, entre els ports sentits endins,
dintre, entre el tren i l’art, tàntrics antics i tètrics,
s’alliberen els sentiments, de ment en ment, somrient,
rient, entenent, entre tants terrats, enterrats ben vius
i passes per les places de les memòries enceses
quan despulles un sol vers per veure’l roent i valent.
Paraules i mots nus, sense les pàgines negres, blanques,
quan t’imagines les imatges dolces, humides, de les nits,
sempre que somniem, dins els nius oberts del cor roent
quan entre els carrers de les passes es tornen de llum,
i mullen les cales alliberades, allà a les illes liles, sentides,
quan el cos és el cor, quan, a la mà, el roc és un tros
de sort, entre les portes obertes de les cales eternes.
Hi ha màgia als ulls de la llum, de les tendreses nues,
quan escoltem la música, místicament, univers encès
sempre que alliberem el primer i el darrer bes, el vers.
Quan camines sense ales els somnis proclames,
encens totes les flames, les guspires estimades,
entre fades i druides, entre màgies i ritmes,
música a les paraules, astres a les imatges.
Quan camines sense ales, albes alliberades.
***
Màgica llum
Quan més ens cal arriba la sort,
volta la terra, espirals eterns,
que broten deslliurats, lluny,
a les darreres portes del sol,
quan encara no hi ha res al món
per a les tortes voltes esquives
que transiten solitàries i lliures.
Arriba, quan més ens cal, la llum,
la màgia dels dies que transiten,
entre les paraules mai sentides,
pressentides a les illes liles,
d’ales sinuoses, deslliurades,
quan encara no entreveiem…
La veu entre la veu, que mira,
que sent, quan batega i dorm.
Arriba, quan més ens cal, el fanal,
la llum erràtica de les vides tortes,
les dolces harmonies de les fades,
de les nits tranquil·les a la tarda,
a la mirada d’un hivern indomable.
Lluita i revolució, estels de passió,
agradable solució per veure món
de llums arreu, arreu del món,
de la terra, que sent i batega,
per nosaltres, ànimes d’animals.
Enlairem un sol gest, el primer,
a les darreres portes del ser,
quan ja no quedi res més,
i s’alci el sol amb la mirada.
Som fada i estel, hora bruixa,
dolç embruix, de nit diürna,
arriba, arriba la lluna màgica,
quan més ens calia, feia falta,
aquesta mirada que tens, feta,
penetrant-me, m’arriba la màgia.
Has arribat, el més preuat, amor etern,
has arribat, mai faràs del cel l’infern,
seràs llum blava, taronja, ben rodona,
una ona, la dona, lluna i astres, alada.
I ets fada, embruix de bruixa i bruixot,
dins bombolles de sabó, que esclaten,
i dansen, enllà les albes, ben lliures.
Arribes, quan em cal, vers exacte,
mil·limètric, simètric, mimètic i lliure,
sentida, viscuda, dins la pluja,
de mots, de rialles, de la tarda,
immensa, de mar eterna i dolça.
Salada, fent de mirades les cales
que s’adormen, dins de les onades,
deslliurades, com fades alades nues.
Arriben les imatges d’un passat difús,
concretes són les línies de les llums,
il·luminen les mines esperits lliures.
Arriba ara, quan més ens cal, la llum.
I acaba ara, ara que podem encara,
i torna, la màgica llum, per sempre, per ara.
***
Pateix sola (Per Carolina Ibac)
L’estrella s’havia perdut en el camí.
la pròpia llum havia estat robada
les seves ales arrencades
la seva vida empresonada.
Filla de la natura, pura.
un dia despertà,
il·lusió.
Amor.
Desig.
Comprensió.
Al·lucinacions?
Flors i violes foses
consumides en els versos xops
de llàgrimes soles sense consol, dol.
La lluita no és gens fàcil, costa amunt.
promeses de futur, tot un munt, lluny.
s’arronsa en si mateixa, tanca els punys.
No depèn d’ella, mai depèn d’ella, merda.
voltes i tornes, poques i moltes, soltes i potes
tot allà, mesclat, sense sentit, rodejat, sense molsa.
Negre endins, sense llum màgica, sola.
Violí sense cordes, mut.
Ben tossut,
cabut.
Sense esma.
Hores grises llises,
lentes, pacients fermes.
I la tristor la desespera, cega.
No veu més enllà, només el dolor, ara.
Arrugues al front, llàgrimes a la cara, rara.
I es pregunta si tot té solució encara?
El temps amb segons d’or que passen
curen ferides d’ahir que sanen
i les d’avui, demà seran sanades
experiències de cicatrius curades.
Pensaments i anhels inevitables,
pateix sola, dona.
***
Cada vegada som més a prop
Si no hi som ja,
si no ho sentim,
si no ho veiem,
som món somniat.
Cada vegada som més a prop,
cada vegada més junts, al somni,
som llum translúcida, transparent,
aire i vent, ja hi som, no caldrà patir més.
Cada vegada som més a prop del que calia,
del que ens mancava, de la força extrema i nua,
som a un sol tram, si el tram no som nosaltres,
si aquest instant que resta per arribar-hi
no és la part trencada que ara fusionem.
Som fusió, fricció, acció i reacció,
ja hi som i aquesta certesa ens marca,
ens té posseïts, possessió de la passió,
pel somni i el desig, parits, per parts iguals,
sentint tan endins la força oberta al món lliure.
La porta que tot ho contempla, el món sencer, el vers,
versàtils són els tàctils instants de tocar-nos i no tocar-nos.
Quan la realitat onírica és nua i sentida és quan comença el cant,
cantades les tornades es vertebren en danses, de vers a vers,
l’univers és aquell raser on tot es bressola, dins una illa sola,
dins una passió mai sentida que ara mateix vivim, junts.
La vida podria ser aquella part de la història mai sentida,
però no ho és, no només la sentim sinó que la fem,
fem cerimònies diürnes, matineres, somni ferm.
Fem i refem frases i dates, dades i contrades,
trams inhòspits de tendresa infinita,
finits són els moments foscos,
la buidor del passat oblidat,
que de tant en tant
ens mira per mirar
per veure que som,
ara, ara mateix,
que sentim,
cada vegada
som més a prop,
si no hi som ja.
***
Hi ha coses que no canvien mai
Coses que són com cossos encesos
que s’obren al món de les paraules,
que em tenen sense pensar-ho.
voldria alliberar-me del llibre,
de l’illa, mai de la llibertat,
hi ha coses que no canvien mai.
Coses que són cossos encesos com versos,
que es tanquen a les antigues frases,
que s’enllacen mentre passen,
dins les dolces places,
les més alades,
no canvien mai.
Hi ha coses que no canvien mai,
per més que ho volguéssim,
som polsim similar a l’aire,
aquella fragància, essencial,
aquella breu guspira d’amor,
neix al teu cor, l’espora eterna.
Dansa alliberat el pol·len negre,
entre les pàgines blanques, s’escampa,
hi ha coses que no canvien mai.
Creuen vèrtebres obertes,
enceses, quasi concretes,
creuen làmines escrites,
pàgines dibuixades,
creuen creus trencades,
s’estenen per les planes,
obertes als ulls de la mirada,
quan no hi ha límits ni xarxes.
No m’anul·les, no em mates,
no em deixes com una jugada,
no em mires amb falsa mirada,
no em parles amb falses paraules
i el què dic és només el que xerro,
i el que somnio és tant sols l’imaginat,
voldria fer realitat el somni passional,
ja ho saps, hi ha coses que no canvien mai.
esteses les ales ja mai més hi haurà senyals.
***
Les senyals i els símbols complexes són els nexes
Complexos eixos que aixequen qualsevol ànim,
m’animes les mines insubmises, la llum dels dies,
aquelles foscors que duem tan endins, dins el cor,
ben aferrades al cos, deixant-nos ben buits i sols,
sols, en un passat que ja es va oblidant, estimem,
estimem, aquest vers d’ales esteses, aquest somni,
la drecera encesa i complerta, la llum ve a veure’t,
ve a veure’t i la vius, ve a veure’m, ja la vivim.
Les senyals són com símbols que ja no caldran,
tan obertes com són als ulls del demà somniat,
que ja es va fent real, entre el somni i el desig adquirit.
Tindrem les mans, tindrem el desig, tindrem l’avui,
el que ara ens anima l’ànim i matina, entre la nit muda.
som un sol mos, la terra ens menjarà, ens engolirà,
la seva gola és profunda, és gran, és tant llarga com l’engany,
tan estesa com la fam, tan oberta com una senyal, és el bé i el mal.
Trobarem versos encesos que navegaran les aigües fosques i clares,
trobarem frases i notícies, trobarem imatges reals i també fictícies,
trobarem que el món s’obre als nostres ulls com una sabia tornada,
alada, dins la dolça plaça, dins l’eterna, màgica ala: Morera somniada.
Som somni, somni innat, som somni somniat, som món, som present,
futur, som aquesta part del passat que ja se’n torna al món més desitjat,
passió i foc, desig, tornada, esteses les ales, lluitant pel nou vol.
No hi ha tornada al món que volem i no ho volem d’altre manera,
no hi ha tornada, ja és ben viu i la necessitat d’enlairar el vers
així reclama la calma, cala a cala, enceses les brases,
sentint la cendra eterna de les mans esteses.
Som desig i coordenades, som cor i marge,
cabra marga de mar orgànic, gens pensat,
ni jutjat, som la sitja assetjada, si no ens veiem,
som la vela estesa dins una matinada oberta,
dins una mirada adolescent de mil cels i vent,
fura encesa, lluita ancestre, ventre melós, dolç,
som melindroses i harmonioses mirades herboses,
bullint i sentint, tant endins, el ser i la cerimònia,
com nominals mòmies, histriòniques cròniques,
potser som aquell descens a les profunditats,
aquell comiat, aquella força de la benvinguda.
***
Sols som món
Sols som món,
piràmides nítides,
som mimoses illes sentides,
som el món, ton nom, mon nom,
món immutable, mutable, estrany,
en un estany de tètriques sales esteses,
obertes i secretes, extretes de les mètriques,
estètiques i profundes, dins la teva veu pensada,
som un sol món, tan sols som un univers etern,
som un sol vers encès, etern i fidel, sempre atent,
atentes les antenes són ales obertes i concretes,
som concèntriques i mimètiques, anàrquiques,
sorgides de les paraules, dins les aules,
són estranyes les frases de la farsa,
en elles les garses són animades,
són animals com ho som nosaltres,
versos, entre els altres i vosaltres.
Vola el màgic vol vertebrador,
somnien en or les passes cansades,
entre les mirades esquives de les tardes,
somniaves encara en una nina trencada,
somniaves en vèrtebres enceses dins el cos.
Sóc un mos encès de foc, una lluna de llum
mulla aquest acte amb un ritual nascut de la nit,
i tindrem el marges encesos dins al tardor,
i tindrem l’estiu dins els ulls de la mirada,
alada, entre les momentànies imatges,
com un viatge de lletres submergit.
Doncs sols som un món, àlgid,
àlgebra ancestral, dins el món anal,
a les darreries, entre les ries gallegues,
entre les costes catalanes, masies gregues,
massissos centrals oberts a les penínsules,
castells de llet, castells de foc, castells del call,
de la mirada esquiva d’una nit mai prou sentida,
sents els batecs oberts de les ales lliures i liles,
em transportes entre cada port, cada aeroport,
som un sol món, som el nostre món, morint, naixent,
mentre teixim textos entre marges, marcant les distàncies.
***
Glòria dins l’escòria
Glòria entre les deixalles,
a les darreries de les accions,
somnis encesos a la força,
adolescent i plena de color,
força encesa, vèrtebra feta,
entre la mirada del vers obert,
de les glòries entre la brossa,
dins una bossa neta i torta,
fines paraules dins l’escòria,
és el que va deixar la lluna,
més enllà dels límits closos,
dins el sol ardent i roent,
és el foc encès de la tarda,
el vers àlgic de la mirada,
de la matinada oblidada
d’aquell poema no escrit,
de la nit i dels dies tristos,
quan encara no sabíem
com podíem sentir-nos,
obrint-nos al món sencer,
planers i sincers,
no per no dir-ho,
no per saber-ho,
un sol pas enrere
i ja no hi haurà nit,
ja no hi haurà camí,
una tornada així,
serem el mateix verí,
pel nostre propi cos
si mai perdem l’amor.
Morirem i aprendrem,
aprenentatge i mestratge,
més imatges deformades,
més instantànies amenaces
que ens omplen de ràbies,
de forces extremes,
a les darreries del ser,
de res no ens val
saber-nos nus
saber-nos plens,
saber-nos eterns,
si no som complement.
Glòria dins l’escòria,
escòria endins la glòria,
tot són cicles, l’amor és món,
el món ho és tot, a l’univers,
joiós, de la mirada neta,
del somriure sincer,
el vers primer,
el darrer,
de l’amor.
És el teu cos,
és el teu cor,
dolçor, sense nom.
***
Sabia de la teva felicitat
Sabia de la teva felicitat,
sabia de la teva saviesa,
sabia que ja hi erets,
sabia que som lluna,
sabia que som astre,
que som matèria,
que som somni.
Sabia que entenem
tantes promeses fetes,
sabia que entendries
el meu món fet a mida,
sabia que series, i doncs,
el que em manca i em cal.
Sabia que sorgiries,
sabia de tu abans,
sembles creada
per un desig,
pel somrís,
et sé serena,
et sé complerta,
et sé mesura,
et sé oberta,
et sé clara,
ben entesa.
Sé que la passió
obre les ales,
sé que ets aquí,
sé que som l’ahir,
sé que som el matí,
la nit, la joia, la tarda,
som un menhir fet de lluna,
som una terra feta d’herbes,
som una drecera, la mateixa fera,
fura diürna, fura nocturna,
fets de silencis i enyors,
fets de cor i cos,
fets de somnis,
de felicitat extrema.
Som la teva felicitat,
dolç i tendre combat.
***
Fent somni la realitat
Fent somni la realitat, fent la llum,
fent de la vida amor i d’amor la vida,
fent, a cada pas, un motiu per viure,
fent i refent totes les passes,
ahir establert, forma rara,
podem ser d’una manera
podem canviar-ho o no,
ens pot anar tot bé,
com quartar-nos
ens pot tallar les ales,
sentir dependència
dels altres éssers
o sentir-nos lliures.
Fent del somni realitat,
fent del present, passat,
passat canviat amb els anys,
passat engendrat sense pensar,
guaitant l’espai, savis, genials.
Fent del somni realitat
sense demanar permís,
per entrar o per passar,
la vida ens ensenya,
tenim un món a travessar,
serem lliures com ara mateix,
sentirem com l’horitzó ja neix.
Com tot reneix, fent el pensament,
creant-lo i canviant-ho tot de lloc,
canviant el sentit de les coses,
canviant-nos, tan endins.
***
Ben endins, plens, senzills
Serem somni i realitat,
serem el no anomenat,
serem vers exacte i comiat,
serem benvinguda i lloc.
Serem bromes suaus,
també vent huracanat,
si ja no ho som ara
quan tot ja és nat.
Hi ha coses que canvien,
hi ha coses que no poden canviar,
serem un afany, entre terres i anys,
serem els panys, també les portes,
serem els poms, aferrats al temps,
serem una espurna de viva natura,
encendrem el vers amb el mirar,
mentre em mires tot naixerà,
ara és l’hora, no caldrà esperar,
ara és el moment d’anar endavant,
ressorgir amb tota la força, la fura,
caminar, canviant, darrera la llum,
sense morir-nos, no, no mai,
sense sentir el patir enlloc,
sense sentir cap de les morts,
per més que odiïn, ens estimem,
ens mimem, ens volem, lliures, plens,
farem del viure somni imaginat,
desig anhelat, somniat,
som la treva i la llar,
com un sol somriure,
som aquest just instant,
som una mirada feta de segles,
som aquell vent que mai no cessa,
aquell amnistiat, rere cada combat,
somniant el demà amb pas de gegant,
mentre els nans ens donen idees,
de com submergir-nos, ser qui érem,
de com arribar allà on desperta el demà,
serem lluna d’espurnes dissoltes i soles,
que apagaran les ànsies de no canviar,
quan juntes encendrem cada far i fanal,
quan ja res no ens podrà fer cap mal,
una nova era s’apropa, tots hi som cridats,
som l’ensenya mai estranya de la nit sola,
som la solitud carregada de raons brunes.
Com l’esfera de les llunes abruptes,
com un oasi fet del teu somriure
quan em véns a trobar,
ets el somni del demà,
aquesta realitat ja feta,
aquest constant caminar,
ets una llum que canvia amb mi,
ets una llum que no s’apaga amb res,
que es manté viva i clara, que m’encén.
