(Portada de @sergitugas)
***
A 2h. i 2m.
A dues hores i un parell de minuts
per les vint hores i vint minuts
i aquests versos es tornen diminuts
cercant la grandesa del teu cor,
que trobo a cada racó del contorn
d’aquest poble que reneix amb passió
després dels versos que em transmets
mentre guarim les paraules desitjant
tantes albades com hi ha al cos,
al cos del futur, dial·logant.
Cinc anys després del primer poema
arriben aquests versos, darrers,
d’aquesta dolça alquímia del bes,
amb tu un nou pas cap a la nit,
la nit fosca de les ànimes clares,
la llum negra dels fanals de mar,
el roig i el verd de les barques,
que fan llum als somnis antics,
amb els ulls al cel dels llavis,
amb el foc sublim a les comissures,
a la textura de les velles robes,
al desig de les costures ja noves
i amb el darrer vers del bes primer.
***
02:02h. del 02/02/2020
(Autor de la imatge: @sergitugas)
***
02:02h. del 02/02/2020 i a les 20:20, el llibre
La màgia del vespre despertarà un somrís a les vèrtebres del temps.
L’alquímia del petó, llavis o galtes, espatlla o cama, llum i finestres.
Arribarem a besar el nucli del somni quan sigui precís el darrer pas per tu.
La llum del desig es fa un lloc al foc i neixen nous versos entre els matolls.
La lliure força del temps antic ens porta de la mà cap allà on es desfà el silenci.
Una pel·lícula antiga ens parla de tu que reneixes d’entre les il·lusions plenes.
***
Nits com escuts
(Fotografia: @sergitugas)
***
Nits com escuts i danses al vent
Sí, quan les nits són escut,
enigma i danses als vents,
quan les formes de les ales
voleien lliures i ingovernables
les estacions són aus de pas,
als enigmes dolços del traspàs,
quan ja no ens quedin forces
per anar més enllà dels marges
i inventar les dreceres enllà,
no hi haurà mai més cap comiat.
Serem les ales lliures del demà
quan tot just tornem a caminar.
Aquestes nits tot ho poden,
com els enigmes candents,
aquells que ens acompanyen.
Serem vers silent endins
quan la nit ens digui
qui som ara mateix,
ales liles del temps.
Bes silent i dolçor
ànima de cor en cor.
Un sol món.
***
Poema urgent
(Autor de la imatge: @sergitugas)
***
Urgent l’alba enamorada,
urgent la gavina alada,
urgent la propera fada,
urgent la tendra besada.
No em fa basarda la tarda,
és més, el matí la proclama,
urgent és la dolçor de l’acte.
No hi ha tornada al vers,
i m’ho dius ara i després,
serem sempre com som ara?
Una dolça i càlida mirada.
Urgent aquesta poesia,
urgent no dir-te cap mentida,
urgent la gosadia, de nit i dia,
caldrà sentir-nos sense guspires
si el foc que fem no té mides?
Millor deixem que sigui el temps
qui ens digui si tenim límits.
La tendresa del teu somriure,
dels teus ulls vius i calents
desperta en mi tot un univers,
l’estel més tendre: el teu bes.
***
No són les vegades que caus
(Autor de la imatge: @sergitugas)
***
(Pàgina, del 2014:)
M’agrada la lluna enamorada
tal i com la veig avui, ara.
De vegades el sol cluca els ulls
i et veig envoltada de perfum,
és aleshores que sóc lliure
amb el cel acaronant-nos.
***
Un vespre més vora el somni
l’olor a pólvora encara se sent,
es cremaren els mals auguris
un any més, tres segles després.
Un vespre més vora el somni
la terra crida i no hi som tots,
caldrà refer els camins, arreu.
***
Una posta de lluna a les antípodes del temps,
una dona que abraça al seu fill a les andanes
abans de partir cap un exili gris, negre i blanc,
com aquells exilis d’abans, de fa un cert temps.
Una posta de lluna a les antípodes del temps
encara ens queden hores i ens queden moments
després de tot no som res si no ens tenim, presents.
***
No té sentit aquest escrit
de fet és un got de pluja
un accent dins una nota
un poema de llum i suor,
un intent de ser i no ser,
un darrer mirall on no veure’s,
un fer i no fer, una manera,
un forma, d’estimar sense dir-ho.
***
No vull jugar si tu no hi jugues
fer-se mal és la darrera trampa
aquesta vida no té regles ni normes
tot és una enorme fal·làcia estesa
i estens un dubte amb olor a cervesa
cauen gotes al pati interior de la casa
no vull jugar si tu no hi jugues mai.
***
Dins del teu cos tota bruna
regalima pel ventre el verí
moro per tu, tu mors per mi
aquest món té més d’un camí,
els fem junts i un és insubmís
aquest el deixarem pel darrer,
el bo i millor de ser u, amb tu.
***
I ja no puc respondre’m
les preguntes rellisquen
entre uns dits inestables,
no suporten el pes del dubte
però seguiré vivint d’incògnites
la nit ens dibuixa un somriure.
***
Vora la nit la foscor és extrema
i viatjo cap on ets tu silenciós
quan arribi potser no hi seràs
però dins el somni estem junts,
arriba la nit i passen els núvols,
t’estimo passades les tempestes.
***
CLARA COM EL SOL
L’estiu arriba com cada any,
la calor cala fons dins el cos,
el cor s’omple del teu record:
no sempre estem al mateix nord.
Et busco, em busques, ja hi som,
ets hasha, ets dona, llum i mirall.
Aigua i font, sed i reclam, tot.
M’agrada com t’embriagues
amb l’olor d’allò més íntim i clar,
la poesia m’abandona i m’abandono
quan ella torna torno a trobar-te,
ja res podrà pertorbar-nos, nus,
l’estiu arriba i desvergarem cales…
enamorades del color de la calor,
dels nostres cossos sota la brisa,
dels nostres cossos xops sota la camisa,
molla de sal i clara com el sol, a l’horitzó.
***
QUATRE BARRES DE SANG
La terra lliure no entén de cadenes,
la terra lliure dansa i vola alliberada,
arribarem a besar el somni, ja real,
quatre barres de sang i l’estel damunt,
la revolució arriba a cada racó del país,
estelades arreu, voleiant lliures i fidels,
necessitem la llibertat per avançar,
sense ella no caminem ni respirem
aquell aire que vol la nostra ment,
ser sentiment ardent a les ales del temps
requereix la llibertat absoluta per a ser,
arribarem a guanyar-nos el destí
amb l’antic vers marí de l’ahir,
així decidirem quin món volem,
on la llengua i la cultura visquin
sense la por de ser excloses…
Ara és l’hora, no podem esperar més,
després de tot som terra, astres, llum,
il·luminarem la terra amb el somriure.
***
Un sol nou s’alça darrera dels núvols,
veure’l és qüestió de temps i espera,
mentrestant gaudim de les ombres
lluminoses i màgiques ens estimen
per sota del cel enteranyinat estimem
i versar el verb més bell no és complicat
si només de nombrar-lo la terra ens crida
i fan l’amor el mar i les gavines, alçant-nos,
nus de tot hem après a gaudir de l’amor…
Quan no hi és tot és estrany,
quan hi és res no ens fa mal.
Un sol nou s’alça darrera els núvols
i vull veure’t, sentir-te, ara de nou,
sense barreres, fronteres, gaudint-nos.
***
PLUJA BLANCA
Pluja blanca, la nit imposa,
lluna d’astres, cel mullat,
entelades les senyals,
estelades les contrades,
seguim besant-nos,
res no importa,
malgrat la distància
ets aquí amb mi,
amb els ulls que escolten,
amb els dits que parlen,
amb la pluja blanca
que ara entra per la porta
en forma de xiulet de vent,
com si no fes mai poesia,
com si no existíssim, aquí,
i tot fos un miratge, com al néixer,
potser així la veu segueix a la veu,
potser així el cel segueix al cel,
mai no ens detindrem, seguirem,
pluja blanca i un miratge encès,
la calma arriba quan tot ja hi és.
***
ELS POEMES SÓN PART DE LES ENTRANYES
Lluites sense fi per què res està guanyat,
t’enfades amb el món, tot està ben girat.
Voldries néixer i potser ara és massa tard
esperaràs a morir per deixar el darrer llegat.
La vida pot ser dura si no anem pels marges,
la carretera és profunda i no volem anar a casa,
donem voltes i qui sap si és en contra direcció,
tan és, a peu podem deixar-nos portar arreu.
Passen les hores al ritme de la música,
haig de callar, emmudeixo i segueixo lliure,
passen els cotxes per l’avinguda oberta
mentre les meves ànsies tot ho contemplen
de tant voltar els meus peus saben els camins
i de tantes places les fonts vénen a buscar-nos
com si no calgués refer els camins ja refets
com si el món es quedés a les fosques de cop
els meus ulls són muts i les paraules no hi veuen
potser m’hauré de refugiar en els mots del passat
extreure’n l’entrellat i demostrar que estem preparats,
despullar de fit a fit el paisatge i mostrar-lo tal i com és:
Nu, nu de tota esperança, nu de lluites, nu de llengües…
I potser el país serà paisatge i el paisatge país, així,
com qui no vol la cosa referíem cadascun dels verbs
per extreure del pòsit una essència barrejada amb temps,
dolçor, tendresa, llum molla, olla lliure, ment desperta.
No vull tornar allà on era però tot m’hi porta,
tanco les finestres i ja sóc dins,
la sensació és ben estranya,
els poemes són part de les entranyes.
***
Aixecar-se un dia més i veure que tot està per fer,
refer els antics camins amb un gest de gosadia,
empènyer el dia a dia amb la força del demà
que és l’avui disfressat de passat mai oblidat.
Encenc el cigarret amb la flama de versos urgents
miro al voltant, el temps no m’allunyarà, ho sabem,
i riem i ens fem carícies al aire lliure de la tarda nua.
Despulles les paraules i el llenguatge és ric en matisos.
Voltarem el poblat vestits d’antic i poblarem la plaça
quan els camins siguin rius de persones insubmises
et besaré els llavis amb l’instant del primer dia,
així serem aire etern en temps de calma.
Alè, llum, memòria, història, tot en un instant.
***
LLAVIS MOLSUTS
Els llavis molsuts i la saliva amb la saliva,
els teus mugrons damunt el meu pit,
a la boca, endins… i els teus moviments
que m’allunyen del món per ser-hi més,
del tot, tornant a creure en allò més bell.
El teu perfum al meu cos que m’acompanya,
el tren segueix el seu rumb però per res,
per res m’allunya de tu, del moment màgic.
Sóc on sóc i sóc qui sóc depèn de quin moment
de tant en tant la ment s’envà i només mana el cos…
cor i esperit es confabulen per fer del desig i la passió
un esglai infinit, un gemec d’aquells que no estan escrits,
i sempre anirem més lluny, i per res ens aturarem…
el món comença, a voltes, on acabo jo i així anem fent…
passes cap allà on volem, quan volem, molt alt, ben lluny,
els llavis molsuts i la saliva amb la saliva, mugrons al pit.
***
Tornaria a escriure si tingués la certesa que hi ets,
sinó res de tot el que versaria tindria cap sentit.
Tornaria a besar-te els llavis si els llavis hi fossin,
mentrestant somnio que escric i petonejo arreu.
Tornaria a deixar-me anar en un ball poètic
tenint la certesa que hi ets, vesant per dins.
Tornaria a escriure i ara escric, sense necessitat de res?
Potser sí, potser esperant la teva presència… empenyem?
***
A una hora pel 2020
(Autor de la imatge: @sergitugas)
***
A una hora pel 2020, a un sospir,
a una hora del 2020 ens trobarem,
celebrarem el gener de llum màgica
i al febrer, el dos d’aquest 2020
ja haurà arribat l’alquímia del bes
una besada que durarà segles, nits,
dies com tardes i com matinades…
La llum justa de les ombres lliures
seran versos sorgits del més profund
de les mines antigues i llunyanes,
així com de les més properes,
serem minerals ancestrals, al cos,
al cor de les terres tàntriques,
a la llavor de les plantes àrtiques
que sorgeixen entre clapes de neu,
a la tija de les flores estiuenques
que neixen dins el sol dels matins,
a les cales i platges del somni,
dins el desig de cada lluna humida,
serem el batec de lava de rubí,
endins les onades brotaran infinites
com ho fas tu dins d’elles,
estrella dins les estrelles,
com ho fa l’estel dins els estels.
He descobert l’estel dels desitjos
dins una lluna de somnis encesos,
cal seguir estimant sense mesura.
S’acosta aquest 2020, celebrem 10
anys del Màgica Llum i 30 anys
dels primers versos que vaig fer,
desitjo que l’alquímia arribi arreu,
que sigui per tots i per totes,
el repartiment de les riqueses,
que els minerals, com corporals,
siguin globals, repartits i guanyats
després de segles essent espoliats.
Tres quarts d’hora pel 2020,
ja no queda ni una hora
i així el temps passa
si és que existeix
però sí que ens abraça
el moment que arriba ara,
deixo el poema per recordar
amb tu, feliços anys vint,
amb tu, feliç vida d’estima
i tendreses lliures i infinites.
***
Amics de veritat
(Autor de la imatge: @sergitugas)
***
Que entenguin un comiat,
volem amics de veritat
que quan avancem hi anem
que quan caiem ens aixequem
que respectin un «adéu»,
us durem sempre al cor
però cal saber marxar,
sabent que voldrem tornar.
I quan ens tornem a trobar
sabrem que calia separar
allò que tant mal ens fa.
Per tot això tornem a començar,
lluny d’aquí i a la vegada a prop,
cal sentir la llibertat del sol
per estar sols o acompanyats
en constant caminar, vers alliberar,
en transcendència vagar i divagar
o senzillament deixar-nos portar
sense pretencions de cap mena,
sense indicacions trobar el nord,
el sud, el vent, les coordenades.
Lluitar per avançar, crear, somniar,
cal saber-se dir adéu, amic,
abans de morir i qui sap si després,
hi ha èpoques que acaben
i ara el cor s’encongeix,
caldrà inventar paraules
per descriure aquest gest,
llum i finestres obertes
per veure’ns millor l’ànima,
senzillesa per entendre’ns
i guarir tantes quimeres
amb la certesa dels somnis
que arriben al canviar,
al canvi constant.
Amic, adéu, cal recomençar.
Amic, benvingut, amiga,
benvinguda, cal imaginar,
i mai perdre pel camí
tot allò que ens va unir,
deixar enrere pors i neguits
per a tornar a construir.
A l’andana
(Fotografia: @sergitugas)
***
A l’andana veiem el futur,
també a casa de l’amic,
una festa, la noia i la gossa,
petita, cadell, per a ella,
i el cap de setmana no ha passat
i ja intueixes el que esdevindrà
i és així quan passa la nit
i el que vas imaginar: real.
Ara ja porteu temps junts
i construïu l’interior del camió
una altra visió que ja vas tenir
es torna realitat amb el temps,
és així, tal i com ho vas sentir.
Recordo que em parlaves
d’allò que imaginaves
i s’ha fet cert i palpable
ella, la festa, la gossa, el camió,
com si pronosticar fos senzill,
com si fos fàcil l’esdevenir…
I seguiu i també vas pensar en el fill
i encara és d’hora i m’ho dius…
«encara queden moltes coses per fer»
Quan arribi, la previsió farà el ple
ara mateix no es pot demanar més
i a un poble veí feu el camí
tota la sort, teixint el destí.
***
Ballo l’antic ritme
Ballo l’antic ritme d’ancestres
que em van ensenyar a no defallir
a seguir valent i fidel a l’ahir
com si ja no hi hagués res a dir.
Vull ballar aquell ritme
el ritme que em du a tu,
esdevenir el teu cos nu,
sense pensar-ho gens,
cal ser de nou valents.
I aquesta nit he fet un pas
cap allà on ja res no em cal
i fa anys que segueixo així
sense res que em faci patir
en la vida que duc amb mi.
Fora massa coses són estranyes
i per més que vulgui no ho entenc
perquè tantes baralles i sang?
perquè tantes guerres absurdes?
i totes són absurdes i buides
la dinàmica del poder esguerra ànimes
no hi ha volta enrere al ball antic,
és el ritme que em porta a l’ancestre,
el primer en patir la violència
quan tot era pau i harmonia,
vull ballar aquesta melodia
sentir la dolçor dia a dia,
sense la primera sang vessada
i estimar, sentint la besada,
en el ball més antic de les contrades.
***
Contra la sentència
Persistència, desobediència,
reincidència, independència,
sortim tots i totes al carrer,
desbordem tant terrorisme d’estat,
tanta dictadura, tant feixisme.
Ens detenen, ens agredeixen,
ens volen muts i a la gàbia
però som ocells volant lliures
cap el somni d’una terra lliure.
Barricades al cor de les ciutats,
lluitant pels drets negats,
serem deslliurats,
a la presó
presos polítics,
al carrer
solidaritat.
***
Barricades de foc
A la ciutat, al cor, barricades de foc
entre caputxes i opressors, la lluita,
entre la llum i la lluna, negre fum,
roja bandera, estel reclamant justícia
de segles, joves llençant pedres,
llambordes i senyals arrancades,
la revolta ha començat i hi ha combat,
després de tot això arribarà certa pau
però fins no ser lliures de veritat
no coneixerem la llibertat de la mar.
***
Les flors a la nit
L’olor de flors a la nit,
al jardí d’ahir al matí,
donen la calma encesa
per versos maldestres,
que acompanyen el pas
cap una matinada única.
És la lluna manifesta
del teu pas pel poble,
la teva llum alimenta
les ànsies a la finestra.
Són les flors de la nit
les que ara es revelen
amb la força del teu cos
que balla i somriu al nou dia.
No marxarà aquesta olor
no marxarà de l’ample cor
seguirà com ho fa el nord
a un univers de colors.
Ets tu, nua de nit,
ets tu qui m’acarona,
un record del futur
que encara s’amaga
en aquest present
de llargues ales
per emprendre el vol
cap a nues albades.
***
Trenta anys escrivint
Fa trenta anys vaig començar
a versar entre línies el traç,
com ho fa el mar, sense aturar-me,
com ho fan les ones, automàtic,
anant i venint com el blau marí,
sense lloc on buidar la maleta
encara jove per esdevenir poeta,
ja massa vell per a la infantesa
ara visc sense passaport ni port
sense veler ni veles per a ser,
per navegar sense rumb ni nord,
fent dreceres, ara fa trenta anys
que vaig començar amb els poemes
i aquesta poesia brinda pel fet,
i aquesta poesia ara ja no hi és!
només a la nostra memòria certa,
potser momentània i també fugaç
però què més dóna: l’alquímia és aquí,
besant la mar de la mà del primer
besant la lluna del poema darrer.
Fa trenta anys que som lliures
després de dormir com infants,
la nostra generació no és lluny
per més anys que passin som un,
per més anys que caiguin, drets,
per més tendresa arriba la mel,
per més versos besem aquest cel,
trenta anys de les estranyes bèsties
trenta anys de construcció dels somnis.
Ara recordo aquells dos reculls,
ara recordo la bellesa dels teus ulls
i com no em perdut cap dels contactes
entre la teva pell i el nostre record,
entre la llum de les paraules,
ara que ja no escrivim a aules,
ara que ja no escrivim al tren,
al bus, a la parada, allà la plaça,
ara que escrivim una nova història,
encara per estrenar… que mira…
… i abraça, ara, amb la nova barca,
que salpa, que s’enlaira, amb el dia
i la nit, trànsit dels trenta anys,
neguits, barreges, màgiques llums,
sorpreses, destins, camins, ara,
ara que podem encara i després
quan trenta anys passen com un vers.
***
Mines establides
Insubmises, les mines establides
fan de la llum les ombres secretes
on només el teu bes alquímic
les farà despertar i hi serem.
Serem, amb tu, la nova mirada
per enllaçar cinc anys en un,
en un sol llibre que ara arriba.
L’or, el robí, les maragdes,
són parts del nostre propi cos
i passats els segles, de la terra,
esperant el teu bes de mel als llavis
per fer alquímia de les hores viscudes.
***
Deixa
Deixa la roba als peus del llit
despulla’t com només ho fa el mar
després d’aquesta nit serem el far
que fa llum als estels llunyans…
Deixa la roba als peus del llit
i despulla’t com només tu ho fas
que després d’aquesta nit volarem
més enllà dels astres ens entendrem.
***
Fidel
Fidel al mateix estel glaçat,
fidel sense veure cap comiat,
fidel com ho és el caminar,
fidel per a saber reaccionar.
Fidel a tu, que ja no parles.
***
Treu fum pel sexe
Treu fum pel sexe, ara que alimenta,
treu llenya per la boca, ara pertoca,
pel foc que crema més ara que s’alça,
quan tot just despertem d’aquell somni
que ens va duu allà on ara ets tu,
volarem més enllà de desig i cendra,
revifant a cada instant, desitjant.
***
Cauen els versos muts
Cauen els versos muts i parlen de tu
de tant fer camí ara són les ombres
que fan les obres que no vam fer,
així es detenen a cada mirada nua
com si fos el primer pas del disbarat
i no són més que la bellesa del cant.
***
Això que en diuen «vida»
Això que en diuen vida
és un poema que s’oblida
si abans no fem un pas
per tenir-la posseïda,
és per això que riem
quan s’hauria de plorar
o plorem quan s’ha de riure,
això que en diuen vida
és un vers que s’oblida.
***
La serenitat que de vegades ve amb l’edat
Aquesta serenitat, de vegades,
és la clau per estar tranquils,
aquesta serenitat que volem tant
de vegades és sentit pel vers,
de vegades ve abans, de vegades
ve després, però l’edat és clau
quan ve amb ella t’entens millor
i amb això no vull dir res més
que el que mancava ahir mateix
és ara allò que potser més creix.
La serenitat tan volguda hi és.
***
No hi ha més motius
No hi ha més motius que els que dius
són el crim de tot allò que no fem
quan de vegades ens lluïm al desfer
tants instants que guarim al refer
els camins que no vam arribar a fer.
***
Escolta, món
Escolta món, només serà un segon,
escolta i apunta bé el que diré,
moltes paraules arreu allà on vaig
han deixat a la teva pell els versos,
ara potser és l’hora d’obrir obres
als ulls de la gent que per tu passeja
i així entendrem el gruix de poemes
que si escoltes bé ens diuen qui érem.
Qui serem, eterns vivim i viurem.
***
D’allò que sé
D’allò que sé no en sé que fer,
allò que ignoro m’ocuparà la vida,
potser ara desgrano el polsim d’ahir,
demà no serà tard per aprendre de nou,
mentrestant no reculo i vull caminar,
descobrir noves sendes al teu costat,
fent del nostre avui un dolç contrast
per desfer dins l’anonimat el saber,
sabent que allò que sé ja no sabré.
***
Al parc
Un dia més al parc,
el sol guareix, al parc,
herbes i converses, al parc,
cafè i cerveses, al parc,
tot tot just comença…
al parc abandonat,
al cel socarrimat,
per tants avions
abans de combat,
ara a l’anonimat,
tot té un color especial,
espaial, aquí al parc.
***
Enyorant allò que no succeí
Et trobo a faltar i no has existit,
et busco per l’univers però no hi ets,
potser només t’imagino en els somnis
i per això et creo, del no-res.
Ets el poema més desitjat per tots
i ets única en el ball de paraules,
t’estimo i mai no t’he tastat,
t’estimo i no sé si existeixes,
malgrat això ens trobarem,
lliures ens estimarem.
***
Viatge exòtic
Exòtic i eròtic, viatge etern i nu
travessant el món tot despullades
les fades guareixen cada ferida
i s’enllacen amb la mel de la lluna
abans de gaudir d’un demà sense mi
amb l’enyor dels tendres esperits
de les places on les ones juguen
i els bruixots somnien lliures.
***
Vivint el somni
Vivint el somni de la lluna
em après el desig primer
i em compartit cada anhel
així em anat a reemprendre
tants silencis que amaga
el soroll del món que volem.
Vivint el somni som més forts.
***
Pluja fosca
Pluja fosca a la vall del riu,
somriu qui té la clau ben clara
mentre la nit es menja la lluna
i les galtes rosades besen
els llavis i les tempestes,
pluja fosca, matí d’imatges
després de tot això: llum,
la llum dels marges
carretera enllà.
***
Hi ha un racó per tu
Dins el meu fràgil cervell
hi ha un bell racó per tu,
dins la lluna plena la penyora
que esguardem secretament al cor
com si no tinguéssim més records
que els somnis que duem a la pell.
***
I encara més
De tant caminar ara cal minar,
fer mines arreu dels polígons,
poliglotes ho escamparan al món
i seguirem amb la mateixa actitud,
refent tots els paisatges grisos
omplint-los de colors llampants,
o fluixos i ara encara més,
caldrà prendre consciència
i somniar en un altre món.
***
M’estimo més el món
M’estimo més el món en un segon
que l’univers sencer sense tu
i el plaer dels plaers, silents.
Silenci, el cel és com un au
que vola feliç cap al paradís.
Diuen que també hi ha l’infern
i jo no crec tampoc en el cel,
un cop morts ni flames ni núvols,
un cop morts, m’estimo més el món.
M’estimo més el món que el cos mort
però aquesta terra farà brotar el cap
cap a ginestes i pins, farigola, romaní,
ara que encara som a temps de fer net,
acabar amb tantes mentides mig dites.
Bé, amb tot, m’estimo molt més el món.
***
El camí de l’ahir
El camí de l’ahir ja desperta
en aquest present, instant candent
ardent com la plata de l’orfebre,
roent com l’or de la febre,
bell com el dolç somrís.
No hi ha camins
i els canins
borden lluny
de tu i el riu,
«som riu» -va dir-se-
i somrigué contenta.
És avui la fi del camí de l’ahir
o és nova porta i camí del demà?
Tot s’enllaça i no tornarem si…
de nit no vénen els estels,
malgrat tot mai morirem
doncs som part del futur
com som part de l’avui
o del passat passat.
***
Som àmbits alliberats
Som àmbits alliberats,
així ho demostra el combat
que no hi ha armes als ulls
si abans fem un primer pas
així despullem les ombres
que caminen solitàries
abans que el cel mort
ens digui qui som ara.
Som ànimes alliberades
i àmbits on no cal clau
per obrir les portes closes
pel pas dels anys i l’espai.
***
Diga’m-ho en vida
El que m’hagis de dir
millor diga’m-ho en vida,
després serà massa tard.
El que pensis de mi
t’ho pots callar o no,
però mort serà tard.
Si estàs d’acord, dubta,
si no ho estàs, dubta també,
mai serà tard, ara és d’hora.
Busca el moment oportú,
fes-ho per mi i per tu,
encara estem a temps.
Ja mort res no em valdrà,
ara que encara hi som a temps
diga’m si caldrà ser valents.
Em cal la teva visió, ara,
demà de res no ens servirà,
digues que penses dels poemes.
Jo aquest ja l’acabaré aquí
de res em val fer-lo més llarg,
em repetiria i ara ja ha acabat.
***
Símil inversemblant
Això és un símil inversemblant
tants anys buscant respostes
ara faria un símil amb la mort,
aquesta vida té en comú el lloc,
una terra i unes arrels idèntiques
per fer similar allò inversemblant
És inversemblant el trencar d’ones,
és similar el batec del mar…
una resposta que no té lloc
és preguntar quant ens queda
però tard o d’hora es sabrà
per tots aquells que quedaran.
És lògic i senzill com respirar
similar al batec, inversemblant
és el caminar dels gegants de foc
que volen aixafar esperances
que volen fer similars els llaços
que ens uneixen passades les albes
de bellesa i gest inversemblant
però similars a la bellesa estel·lar.
***
Masia de la poesia
Masia de la poesia vall avall,
masia de la comarca adormida
que brilla com ho fa el dia
torna’m al món dels infants
on els ulls no són dolents
ni actuen amb malícies,
estranys follets-druides.
Masia de portes obertes
tens les ales enceses
més enllà les finestres
faran ombres xineses
amb ombres distretes.
Masia on s’adorm la poesia
deixa’m tornar-hi un altre dia
que des d’aquí veig el verd
i fuig la nit als teus camins.
Ja mai més estaràs sola,
la vall et mira i et mima,
potser buscarem mines
sota d’aquells volcans
pedres precioses animaran
les ànsies de tornar a volar.
Masia, sigues cel de tarda,
matí a l’hort o nit de calma
si de vegades farem festes
a les teves teulades,
ara deixa’m veure el mar
on la terra només vol ànsies.
Cases enllaçades, carrer i plaça
quan a la masia només hi ha poesia
encenem el vers de paraules adormides
només així t’estimo quan em mires.
Masies a les poesies.
***
Nua revolta
Nua revolta a l’encís precís
de l’instant mig adormit, sí,
d’aquelles fades fetes de nit
i de les revolucions pels matins
que encenen la flama del desig,
fent preguntes estranyes per?
Potser despullar la tarda lila
que envolta les idees lliures.
***
Llocs salvatges
Entre les paraules, llocs salvatges,
on mirar-nos no sigui delicte allà
on tallen la mirada enamorada nua
i en el vers no empresonen cossos
nus i esgarrats per tanta guerra,
llocs salvatges on jugar paraules
on conjugar i exaltar la mètrica
exacte de tantes liles trobades.
No hi ha demà als ulls del matí
molt més enllà de l’ahir un sospir
i en les seves ales un batec adormit
que ara fa les delícies de les nits
amb els llocs salvatges humits.
***
Tot era cendra
Tot era cendra, bosc enllà,
tot eren motius a trobar-nos
tot era, i doncs, alçar-nos
tot eren braços o aïllar-nos.
No hi ha oasi als ulls clucs,
no hi ha mestres a les aules
tot és cendra per allà on ets
i les guspires encenen flames
i potser no hi ha camí enllà
ara el foc ja és flamarada
alada a cada plaça, endins,
és l’infern a la mirada
una ona somniada i nua
de roig intens als ulls.
Tot era cendra i ara no volem
més guerres esguerrant combats
preferim la lluita encesa i nit
foragitarem les mentides negres
i farem del color belles estrelles
per veure’ns-hi en totes elles
quan l’univers en pau reclama
un avui on les cendres mullem
amb la saliva del vers etern,
fugint de les flames del cel.
***
Encara ho encara descaradament
Ella encara ho encara descaradament
cada racó li reclama la calma justa
i balla enllà les albes dissoltes
mentre voltes, temps i espai enllà.
A l’univers es versa sense descans
mentre lluites sense mesura ni vol
arrelats els peus i turmells endins
jugant al joc antic d’estimar-nos.
Ja saps que ella ho encara descarada
i això et fa creure en la força nua
amb la força necessària i lliure.
***
Entrarem al poblat
Entrarem al poblat i ho veurem,
ple de naus amb els colors vius
cadascuna per un dels minerals
ancestrals com els primers animals.
Entrarem al polígon sense calma,
amb presses, males conselleres.
Tot i així farem un mos al camí
agafarem forces per a poder seguir.
Quan després del descans riurem,
celebrant l’èxit de les troballes
seguirem treballant per tothom
qui fa de la vida un lloc digne.
Arreu dels poblats i les ciutats
guarnirem places i carrers amb llum
i ombres lluminoses, mineral preuat
esculpirem la bellesa brillant.
***
Passen les llunes
Passen les llunes, cada nit,
una per cada somni, endins,
passen les llunes i s’allunya
l’esperit ferit de l’ahir.
Ara ens guarim, desitjant
cada nit l’anhel del temps
que revoluciona cada ona
i t’acarona llavis enllà.
Passen les llunes diürnes
reflectides dins les copes
que s’amunteguen a la cuina
després de l’última farra.
Farem festa amb l’ànima lliure
que les llunes ara ens animen
i les ànimes són llibres oberts
d’aquells que ens donen les pistes.
***
El tresor dins el cor -Petit conte infantil-
Hi havia una vegada tres nimfes i un parell de follets que caminaven pel bosc, camins enllà. Eren intrèpids, desperts i somniadors. Van emprendre el camí cap a l’escola del bosc. Eren amics i els hi agradava anar a tot arreu plegats, no sabien un altre camí i aquell era segur malgrat cada dia els hi portés alguna sorpresa nova. Aquell dia van topar-se amb un esquirol menut que els començà a parlar d’un tresor amagat a algun lloc del bosc. Per trobar-lo hauríem de fer camins diferents i per separat. Així que hi havia cinc camins més i cadascun d’ells haurien d’agafar-ne un.
En Jif i en Jef -els dos follets- van agafar el nord i l’est respectivament, mentre la Lila, la Fosca i la Clara -les tres nimfes- van agafar el sud, l’oest i el sud-oest.
Aquell dia no van anar a escola amb la il·lusió que tenien per descobrir el tresor. A cada passa hi havien esquirols menuts que els animaven, ells tampoc no sabien on era el tresor però tenien la certesa que hi era, a algun racó o un altre.
Es va fer fosc i cadascú era a un extrem del bosc, extenuats i cansats van deixar de buscar i van quedar al bell mig del bosc, al punt de partida, en arribar el primer dels esquirols els hi va preguntar si havien trobat algun rastre del tresor però tots van fer que no amb el cap, tristos fins que, de sobte van aparèixer cantant, rient i ballant la resta d’esquirols, els qui van rodejar-los i els preguntaren: Avia’m, Fosca, Clara, Lila, Jif i Jef, no heu trobat el tresor que buscàveu? -Doncs no – van dir ells, desolats- Va ser aleshores que un mussol que estava a l’aguait els hi digué: Mireu, avui no heu anat a escola però crec que heu après una cosa: També podeu fer camins per separat i això no vol dir que no us tingueu els uns als altres i, a més, heu fet nous amics, els esquirols i a mi mateix, que ens tindreu aquí al bosc per sempre… imagineu un millor tresor que tenir-nos malgrat de tant en tant fem camins diferents?
***
Som el vers sentit
La tornada de la cançó antiga,
la llum del primer sol de març,
som aquell vers senzill sentit
endins de la més màgica nit,
quan t’acarono els cabells,
amb l’energia de l’ahir.
Vull somniar ara el demà
vull ser el primer i darrer vers
com qui camina pel vell camí
ser amb tu el nostre destí
i allunyar-me del tot de mi
per quan reculem ser el vent
o el rem de la barca, fidel
al rumb que vam fer, sentint.
***
No brilla tot allò que és or
No brilla tot allò que és or,
no brilla l’horitzó del demà
si en ell no hi ets, revelant-te,
brilla el glaç i el foc
però no només ja és or
sinó que camina el jaç
pels animals endormiscats.
Són d’or les cadenes de l’amor?
No i no brillarien al nostre cor,
ni volem cadenes que brillin o no,
però no brilla tot allò que és or,
tenim la sort de tenir ocells d’or,
potser no brillen però són senzills
i en això radica el poder de l’amor
més enllà de tot i de tothom
ni tot l’or brilla ni estem morts.
***
Eterns adolescents (Bonus)
Malgrat els mals moments,
malgrat les hores mortes,
malgrat allò que érem…
som encara adolescents,
I de tant en tant el mirall,
cansat de donar-nos la imatge,
ens ofereix una fisonomia lila
com les hashes del poble mateix.
I dels diamants en farem suc
i del safir aigües turqueses,
del quars aigües transparents
per no oblidar-nos de nosaltres
per no quedar-nos amb les ganes,
de fer la revolta amb robí i mar,
blanc com l’escuma del somni,
misterioses com revolucionàries
les llunes lliures del darrer lliri
que fan el possible per guarir-se
i estendre’s enllà les albes…
Adolescents eterns contra el món
contra el son del primer badall
després d’una nit d’insomni…
del ball del primer dalt avall,
trobant els contrastos endins
quan la diferència generacional
és minsa per no dir inexistent.
***
Vols dir? -Bonus-
No sé si és així, vols dir?
L’ahir em va dur al camí del mig
i mentre caminava Maresme enllà
vaig sentir una gavina
pel camí de ronda,
rondant-te, estimant-te.
Vols dir que això és així?
m’ho van dir el primer cop
que d’aquella gent ni cas,
així ho vaig fer: ni aigua.
La lluna conversava tranquil·la,
el batec del sol adormit de nou
i una estranya fada lila el vol
cap a un estat de consciència
alterat i viu, el segle escriu.
Front ample i sentit crític,
llavis molsuts i futur endavant
ja et dic que d’aquesta no en surts
-Vols dir? -va dir ell-
-El que jo et digui -l’altre-
I entre els dos van enterrar-se.
***
Tombs d’ombres
Tombs d’ombres on trobar-nos
on trobar l’encant dels cants
inimaginables uns segons abans
i repetits fins acabar la paciència
com en un «show» on tot és possible
en acabar amb la negror atònita,
anònima és l’execució fortuïta
mentre aplaudim allò desdibuixat.
Tombs d’ombres en acabar la funció
l’alquímia del bes s’acomiada aquí,
quatre anys després del naixement,
amb el somriure al terra i al vent
les paraules i tot el sentiment.
Arreveure, ja res serà com sembla,
un cop exhaurides totes les frases,
tots els versos, em quedo amb tu
que sense conèixer-te t’insinues
entre els silencis i tots els cants.
***
Somrís d’encís
Somrís d’encís al començar
lluita d’astres al despertar
d’entre llençols d’embruix
fins a la cala on ets tu,
despullada de tot marge
despullada de tota imatge.
Tornarem a lluitar per vèncer
els segles i tu ens animaran
i després de tot això: miratge
per esdevenir llum d’astres.
Somrís d’encís abans de veure’ns.
***
Terratrèmol
A les ales del demà
terratrèmol de nits,
a les llunes diürnes
terratrèmol de sol,
terratrèmol al néixer,
terratrèmol al lluitar,
terratrèmol al sorgir
d’aquí, amb ales noves.
Som miratge del segle
acabat d’estrenar
amb l’il•lusió
del darrer combat
per veure, al final,
terratrèmols al cor
del vell i de l’infant,
amb la guspira eterna
de la màgia desperta.
***
Receptors de cops
Receptors de cops, una vida dissolta
volta i volta l’energia envolta,
converses llargues i monòlegs,
no em trec del cap les estones
passades amb el teu cap i sentits
passades amb pols de lluna, endins.
Ja no hi ha tornada al món d’ahir
però repetim el ritual sovint,
receptors dels cops de la vida,
de dolços viatges i magres idees,
entenent-te més enllà de les nits,
de les tardes i dels vespres.
Com si no hi hagués un demà
com si tot fos un avui, junts,
no em puc creure que no hi creguis
amb tanta màgia, vull que entenguis
que no hi ha res com l’amistat pura
que és trista la desconfiança
entre paranoies que em sonen massa,
aquesta psicosi que ens reclama
és com un aliança… la calma…
difícil de trobar però desitjada.
M’agradaria veure’ns de vells
que no et perdessis pel camí,
ara mateix és difícil així…
jo voldria poder-te ajudar
però no puc, difícil explicar,
i com dir-te que no…
jo tampoc sóc de pedra.
«De perduts al riu»
i l’univers riu, somriu.
***
Lluna de quars
A tres quarts de sol, lluna de quars
a tres de lluna, terres de foc,
abans que els estels ens abracin
deixarem les sabates allà la porta
i ens endurem la vida a passejar
tindrem motius per veure’ns purs
mentre el quars allibera la nit
i la nit allibera el somni primer
així alliberem la lluna del cel.
***
Besades de sal
Besades de sal a la foguera
a la cala amagada i maragda
a la brava costa del desig
sense voler res, trobant-nos,
enmig del sexe, cercant-nos,
ja nus de tot, també de poesia,
desfent els camins cap aquí
besades de sal i sol de nit.
***
Transmutació
Transmuten els versos el foc
el calder és a la porta closa
les pocions van de mà en mà,
si no véns ara diga’m si vindràs,
diga’m si demà transmutarem el foc
si, d’alguna manera, som al lloc,
on calem, on fer calades fondes
per fer volar els versos furtius.
Transmutem, la mutació esdevé eterna
transmutem ara que podem fer nou jaç
on enllaçar les primeres i darreres
paraules que obren i tanquen llibres
llibres lliures que llauren el ser,
al raser just de la tendresa humida.
Transmutem els minerals,
les pedres precioses…
a només un pas, pas nu.
***
La poesia
Llarga vida, és poesia,
dolç embruix, poètica,
vida, sentida, endins.
Llargs somnis, amb tu,
és poesia la vida dolça,
és poesia la tendresa,
és poesia, el vol d’ocell.
Poesia és el cant, vaixell,
poesia són els teus cabells,
els estels, poesia és el vent,
poesia en un moment, silent.
Poesia és silenci i foc,
és constant caminar, voltar,
poesia és naufragar, també,
poesia és, com ho diria…
Poesia és estar aquí ara.
Poesia és volar, lluitar,
poesia és tenir-te posseïda,
poesia és l’amor de la carícia,
és una abraçada, ben lliure, pura,
dolça i nua, poesia és cada veu.
Poesia és música, la música poesia,
poesia és dir que t’estimo cada dia,
poesia és aquest instant, no marxa,
no marxa mai, poesia és eternitat,
fidelitat, amistat, poesia és món,
és el teu nom, el seu nom, el meu,
poesia és tot allò que viu… i sent.
Poesia és vers de somni i bes, al cel,
de mel, de gel, de foc, amor.
***
La cristal·lització
Caps de glaç, gel del pol,
llunes blanques als anhels
es desfan abans de ser aigua
preparada per ser cristal·lina,
desxifrant dades per noves pedres
que faran el delit del emmudit
per una màgia a cops maligne
per tants que perden la vida
amb l’egoisme i l’avarícia.
Masses pedres voldran de la màgia
tal i com mai sabran d’on vénen
així és perdran amb la lluentor.
Llaüt que per altres ets taüt:
navega per les aigües del allau
quan blocs de gel siguin cristall
i de la terra en fem amagatall
més endins de l’aigua o de hashes
que no pas del naixement d’onades.
La terra inventà una paraula nova:
Hashadiamantada (cristal·litzada).
***
Hashadiamantada
Hashadiamantada a l’onada glaçada
quan és verda la tarda primaveral
i és estrany el gest de l’oratge
que, salvatge, ve de les selves
per desembarcar a les platges
i els marges no saben morir.
Diamant i Hasha per una altra vida
la unió és l’alquímia del bes a bes
i després de tot això
res ens farà patir més.
***
Alquímia química
Alquímia química al començar
al despertar de la existència
quan la presència és l’essència
d’una vida que s’engendra
va esborrant dies a l’agenda,
l’alquímia química desperta.
Son als primers batecs
del ventre marí i nu.
Bru, com la nit més fosca
naixerà i obrirà el cor
cap al nou món.
Alquímia química als anys
amb la Hasha que durà nits,
dies i més batecs a l’univers.
***
Tu saps com fer-ho
Tu saps com fer-ho, és un fet,
l’alquímia et dóna les ales,
despulles les paraules i neixes
més enllà dels arbres caducs
del nostre demà a trinxeres.
Tu saps com fer-ho, desobeint,
mantenint-te fora dels paràmetres
sense alçar la veu a les fades,
quan tu mai no t’enfades
per més que tot vagi tort.
No sé com dir-te que m’estimo
aquesta manera d’estimar-te el món
aquesta manera de ser en un segon
passades les hores i el transtorn
fent del poema un somni nu i nou.
Tu saps com fer-ho, entregant-te,
vivint des de la nit el dolç vol,
fent alquímia amb les paraules nues
per entregar-te al bes primer.
***
Somnis i dimonis
Somnis i dimonis al tornar a començar
no vull saber què passarà demà
quan la sorpresa ja sola es fa,
mentre el més lícit és allò explícit
i ja res del que preocupava fa mal.
Beurem un cop més de la copa
hi haurà un grup musicant
tots els poemes exposats,
des del dos-mil set
fins vés a saber,
de la barreja
al darrer llibre,
somnis i dimonis
premonitori estat
alterat de consciència
i esguardat a un xip,
micro, com una bala
per perforar de fora
a dins poemes escrits,
per cosir dins la memòria
la darrera idea premonitòria,
dins somnis on dimonis ballen
i els àngels vénen i cauen
al infern del rock cremant,
quan l’antiga balada canta
i allà al paradís es decanten
somnis i dimonis en acabar.
***
És fascinant el món
És fascinant el món, hi ets tu,
és fascinant la vida, la vivim,
és increïble el batec d’ales,
és formidable el bes del diable,
entre el seu i el de cap Déu:
Prefereixo el teu,
prefereixo el teu.
I sobren paraules per anomenar
tanta bellesa com hi ha al teu mirar
després de descartar pujol i mar
em desfaig dins del teu cos nu
i despullo les passes al arribar,
amb un bes lliure de foc i glaç
et faig l’amor com la lluna al sol
així desfermo la ira dels amants
que ja mai més estimarem, anem,
anem a descobrir el món fascinant,
aquell que desperta cada abella,
cada ovella, cada xai, cada estrella
i voltem per l’univers, bes a vers,
verb a verd, groc de ginesta i cel
potser per comprendre-ho tot, o res,
que només siguin els teus llavis
aquells del darrer bes i després,
com en un conte de fades desfasades
preferiré el teu bes de bruixa nua:
Prefereixo el teu bes nu de bruixa,
prefereixo el teu bes a deshores.
I rimem lliures, és fascinant el món
tantes espècies, gustos i colors…
És ben foll el món i som psiquiàtric
que tanca tantes esperances,
i els nostres braços les tanques,
el nostre cor el llit i els dits…
cigars per anar fumant el desig.
És fascinant el món i també infern,
per tots aquells que maten l’anhel,
per l’ansietat i aquells moments,
som de fusta, de ferro, d’estels,
alquímia cerquem i trobem: eterns.
És fascinant el món
i aquest el nostre moment.
***
Em trobaràs, et trobaré
Em trobaràs llegint el diari,
amb el tallat entre els papers,
bolígraf potser blau i neguits,
ennegrits per ànsies i més nits
que, sense dormir, duen al matí.
I em veuràs amb ulls per mi
i et miraré amb ulls per tu,
serà com el primer instant
d’una pluja on caiem els dos,
i voldrem seguir nadant,
em trobaràs, et trobaré.
***
Ho hauré fet
Hauré fet els deures, la feina,
obligacions que jo m’imposo
i necessitat del dia a dia.
Hauré desfet paraules
unes poques vegades
i mentre la nit es perd
voldríem un altre dia
d’un dia brillant i lúcid
per posar damunt la taula
tot allò que no diem als versos.
Serà una calma dolça i tranquil•la
una faula on trobar-nos lliures
dempeus al darrer precipici,
en un endins de coordenades,
alliberades de tu, jo, passat
present i futurible companyia,
a hores d’ara els versos són son
la de la trobada a la plaça,
els teus ulls plens de foc
i la nostra drecera enlloc
donarà pas al segle, arreu.
***
Tot va començar
Tot va començar encara amb seny,
vam anar més enllà ja folls, i tot,
abans que passés res es va construir
amb suor i rialles, amb rauxa i nits
màgiques com les del nou cant
que caminava sense cap pressa
per ser escoltat, finestra oberta,
enllà de les muntanyes i el sembrat,
enllà dels camins per on transitar
quan el trànsit era crepuscular
i teníem la certesa de ser clars
per anar allà on el sol dóna calma
i així agafar-nos de la mà, lliures
llepant-nos la pell sota les camises
per fer més lliure el despertar,
quan la mar somnia per nosaltres
i accentuem el verb amb la mirada.
Tot va començar una tarda clara,
me’n vaig anar per les branques,
un cop més, amb la mirada al front
amb un desig entre els dits folls,
una raó per fer vessar descontrol
ja lluny del poble, ciutat i camí
perdut en la nit d’aquell verí
que lluny de matar-me no em va trair
i ara encara forma part del ahir,
de tu, de mi, en etern començar,
a prop del port i del mar,
aleshores tot va començar.
***
No tot acaba
No tot acaba a les darreres paraules
ni és obscura la nit de les ànimes,
al primer vers més càlid ve el bes,
com alquímia feta al primer moment,
tornarem a ser qui érem sense por,
dansaran les imatges i ressorgirem
entregant-nos al primer dels estels
per guarir cos i cor, vent i anhels
farem dolça la trobada dels desitjos
aprenent a cada pas aquella màgia
que ens porta a l’alquímia del bes,
passades totes les fronteres i pell,
serem ombra clara on veure’ns clars
fugint de la veritat si és mentida,
arribant a la mentida ja marxarem,
no voldrem saber res si ve abans
o si ve després, tan és, fugirem
de les ombres més fosques a la llum
i de la màgica llum en farem instant
de l’instant una paraula
quan volem aquella calma,
quan sabem que no tot acaba.
***
La maduixa que mai no afluixa
La maduixa que mai no afluixa és un vers roig,
intens, com una bruixa de foc constant i candent,
com un intent, a l’hivern de les paraules fosques
que ens declinen dins balances fetes de trampes
per provar els paranys que té el camí dels anys,
amb estranys afanys com el primer poema a la xarxa,
com la maduixa dolça, àcida i enigmàtica que dansa
per corriols entre poble i platja, sense mullar-se,
per entendre millor aquest poema cal descalçar-se,
cobrir-se de sorra humida a la cala més tendra
aquella que ens alimenta de foc i de cendra,
mentre alcem les copes cap a la lluna atenta
que trena els cabells de la néta més valenta,
mentre que cada astre té la seva promesa,
despullar els cossos a la platja més nostra,
a la de la primera infantesa reclosa
sota llits on el combat és desfer-nos
en plàcids versos on emmirallar-nos,
ja nus de tot i de la darrera paraula,
encenent el cel amb la mel de la calma
com si no hi hagués bruixa ni fada,
maduixa ni drama, lloc o comarca.
Mengen maduixes bruixes lliures,
es mengen de dalt a vall i ballen,
com allà on vam posar el primer peu,
ja mai més res no serà el mateix,
mentre tu somnies l’univers creix.
***
Tampoc n’hi ha tan poc
Miris com t’ho miris tampoc n’hi ha tan poc,
com diria un vell savi de l’est -a qui no conec,
ni sé d’ell, ni l’he escoltat, ni l’he llegit-
«tot són passes abruptes i estranyes on transitar»
així m’he desfet en veus que jo creia que eren meves
i així he posat un peu a la galleda més freda
m’he glaçat el turmell i la planta de cop i volta,
perquè de vegades sentim com nostres altres paraules
que mai no em sentit però que tampoc no ens pertanyen,
tampoc n’hi ha tan poques de vies on perdre’ns…
i potser tornar-nos a trobar, qui ho sap?
Ara que l’escolto sé de l’estranyesa i l’abrupta via,
sense tenir-lo al costat ell és la meva ombra màgica,
despullada al jardí del primer bes de la primavera,
adormint-se entre els arbres per dir-nos qui era,
aquell amic antic que no té mesura ni temps
que s’adorm pels marges de la dolça melodia
mentre encén somnis premonitoris cada dia.
Més o menys és el mateix que dir que et tinc amb mi,
que em tens dins teu, i ens escoltem eternament.
***
Recol·lectors d’instants
Recol·lectors d’instants
quan la nit es fa freda,
hi ha quatre detalls al mur
i aprenem noves converses,
n’hi ha prou amb els detalls
que fan del dia un seguit de nit.
Quan la utopia dorm a les brases
el foc és de somnis i danses
com deessa del coneixement dolç
de traginar besades de mel
recol•lectant instants arreu.
***
La ment oberta i el cor encès
La ment oberta i el cor encès,
així em veig ara que ja és després,
com si no vingués d’enlloc el soroll
fem com si estiguéssim en silenci,
mentre el món gira com ho fa el vent
a la velocitat del cor i de la ment.
Sense lament les notes de la guitarra
que ha deixat de sonar per amagar-se
del públic, tot vergonyosa, enganyant-se,
així em desfet el cant de les sirenes
així ens connectem sense antenes,
atents als canvis dels tentacles
dels pops que també s’oculten,
a coves fosques com la nit,
esperant que tornem al llit,
tu i jo, un sol esperit.
***
Dibuixant amb versos
Vaig dibuixant amb versos el teu somrís,
és l’alquímia més precisa cap on ets tu,
aquí els poemes fan de la teva anatomia
un cel d’àtoms i d’imatges nues i valentes,
així desfaig la coma i el punt, el vers primer,
somrís que escric amb cada racó de full i lletra,
de teclat i pantalla, allà on anticipem l’anticicló,
vull ser amb tu el mapa d’estels del nostre present,
així deixar-nos estimar per sobre i per sota la pell,
tocant-nos el cor i el cos amb la tendresa infinita,
ara que encara tenim temps per viure-la i sentir-la,
per ensumar-la i extreure’n el suc més íntim i clar,
lila com ell sol ens deixarà pintar amb els dits,
sense permís, concís el somrís i conscient: l’encant.
Si pinto els teus llavis sense preguntar-t’ho abans,
sense saber si vols que sigui el poeta que ara et pinta
no voldré robar-te un petó si abans no em robes el cor.
Trencat i esmicolat tantes vegades així ha quedat,
ara si vols queda’t i farem de la nit un glop llarg,
ens caldrà el port dels somnis per veure nius de llum,
a la costa que ja s’acosta a la proa d’aquest veler.
Veles i escumes blanques ens diran que encara és d’hora
per pintar amb elles astronomies que només tu domines,
avançant a cada pas per arribar abans a l’hora del comiat,
per si no véns i ens veiem demà, o demà passat, ja ho saps,
aquest és el camí cap a les belles i dolces ones blanques,
i blaves, que ens diran que millor ens veiem demà que avui
per si avui ens hauríem de deixar de veure o demà quedar-nos,
mirant-nos nus als miralls d’aquella ànima que ens anima, vius,
més enllà de la pintura amb la que vaig dibuixar versos,
deixant el teu cos a algun lloc del planeta més blau,
deixant les ànsies de veure’t al calaix dels somnis.
***
Aquí està la salvació
Aquí està la salvació,
torno a escriure i acció,
acció per dur-me a un món millor.
Trencar totes les barreres
i saltar totes les fronteres,
com en un nou combat del no-res,
del tot, del que hi ha més enllà.
Aquestes línies ara em salven,
tornar a escriure porta la màgia
en petits glops de tendresa, la resta.
Nosaltres som l’escuma negra de l’ombra blanca,
amb una guspira el foc de la nit ara ens mira,
mentre queden lluny els anys dels ingressos,
haig de fer bondat per no tornar-hi però no reso,
ni resaré, mai, mai, mai, però si escriuré,
és la meva salvació en tant que sóc viu i me’n ric
de totes aquelles coses que volen els més rics
quan mai no en tenen prou… Jo amb un poema faig,
per sortir del cau i donar aire als dits i al cap.
Que si no són hores són segons, també instants,
els que tenim per gaudir d’una poesia o el cel radiant,
en un dia molt clar, la família, els amics, a qui estimo…
I a tu, aquí està la salvació, fer poemes i saber-nos forts
per anar més enllà de tot el que perdem ara i aquí,
prendrem mal si no ho sabem, cal ser forts i gaudir arreu,
no hi ha creu ni Església ni creences, només mancances
als ulls de les velles més sàvies què, sabies? Donen màgia,
a tort i a dret, per construir ponts de poemes cap a ponent,
llevant l’àncora dels sentiments, sempre a flor de pell.
***
Tot es glaçarà
Tot es glaçarà i tot morirà,
només restaran els fluïts
que seran minerals
un cop cristal·litzats,
i ara escoltem el cel
allò que ens ha de dir
i que encara no està escrit.
Viurem mil segles més
però semblarà un segon,
si ets la guspira encendrem el foc,
no hi ha ni llum ni terra
si no ho som tot, tu i jo.
Etern recomençar.
Màgia? Ni negre ni blanca, multicolor
Amb els anys he après a veure la màgia amb tots els seus colors, colors de vida.
Amb el temps he vist com viu la màgia i que no serveix la superstició, a l’inversa sí funciona, tot el que diuen que dóna mala sort en dóna de bona, així si mai un gat negre ens creua és molt bona sort, el número 13 també ho és, passar per sota d’una escala, sens dubte, o mirar-se a un mirall trencat encara més.
Què ho fa que tot sigui a la inversa?
Jo aposto que han volgut criminalitzar el que més sort dóna perquè no en tinguem massa ni gens, de fet la superstició és un invent dels mateixos que cremaven a les nostres ancestres, les bruixes de la lluna i les finestres obertes, del encanteri i l’alquímia…
Però aquí seguim, màgia multicolor i un cel on enviar-hi totes les flors.
***
De tant volar, escric
De tant volar, escric, com una vella rondalla,
allà on rondar la lluna i les seves ones suaus
és rondar el teu cabell lliure dins el vent nu,
de tant volar escric versos sense acotar, dolços,
i desgrano la magrana d’estrelles que dus al ventre
i entre les teves filles i els teus fills, m’adormo,
com si fos el primer saldat d’una guerra fratricida,
on despertar la pau en un silenci adormit és volar
i per escriure cal tornar a besar la lluna, endins.
***
Instint
Instint i tinta xinesa,
dibuixar i escriure-hi,
un vers i un núvol negre
que escampa la maldat,
com en un combat, acabat,
quan ja ningú creu en nosaltres
i som tres els qui tenim la força
amagada dels segles per temps millors,
aconseguits per l’originalitat de l’idea,
així, com en una epopeia amb onomatopeies
que fan el delit dels sentits més adormits
dins el llit de la primera nit, instint,
de tanta tinta em fet pentagrames obscurs,
tants espais en blanc per volar i alçar-se.
***
A les ones de les idees
A les ones de les idees
descobrim la tendresa
a deshores, jugant sols,
en la plàcida nit, lluny
on la lluna juga a fer llum
i és moll el somni primer.
Desfaré el polsim dels anys
per gaudir del joc d’instants
que penetren el teu somrís
seduint totes les ombres
de la terra dels ancestres
que són amb nosaltres fent festa,
com a cada celebració som a dos terrenys
el terrenal i l’espiritual, enllà i aquí,
i ara que despullem el vers i dormim l’encant
les paraules que mai veuran la llum ara dormen.
***
Casa-Museu pel record d’una vida
Casa-Museu pel record d’una vida
el jardí serà ple d’al·lucinògens,
l’estudi farcit de llibres sobre descobriments,
tesis al voltant d’uns coneixements poc comuns,
una llarga existència, 100 anys des de la naixença,
amb un viatge a través de vídeos tridimensionals
la realitat evoca formes d’anar més enllà,
de ressorgir, la vida plena de somriures,
tranquil·litat als ulls de lluna de la finestra
on hi dorm per sempre la teva mirada transparent
i de nit festa de copes i música, cervesa i haixix
com en els versos del primer llibre, de la barreja…
cap al paradís, d’entrar a un món de quadres i pastís,
de tendresa en els dits, de dormir i despertar-se
rodejats, rodejades, del desig de les tardes guanyades
cada nit, per fer del matí un sol oníric des de dalt,
entre la mar encalmada o brava, que ens mira i ens reclama.
***
Copa de Hasha
Copa de Hasha abans de partir
llunes de sol abans de morir,
res no s’atura i cal ressorgir,
reconèixer que abans de néixer
ja teníem el bes als llavis, humit,
de la boca al cel dels teus ulls,
del primer mes al mes de juny,
la falç al puny, del llit al bes,
dins l’alquímia el primer crit,
res no s’atura i tot és cançó,
de matinada farem el tendre amor,
mentrestant ens esperem enllà del món,
la copa de Hasha a l’entrecuix del nom,
del nom de les primeres pobladores,
tornant a prendre píndoles a deshores,
és la química que juga amb les substàncies
preses a la nit de les extravagàncies,
lluint l’estel roig dins de les instàncies,
és l’hora de tenir per escut les quatre barres,
sang d’aquells que deixaren la vida per una copa,
per una copa de Hasha, per a l’alliberament de la massa
que és oprimida pels papers, per la mateixa burocràcia,
una terra que es defensa a contra-llei de la lloança,
masses democràcies falses, estranyes fal·làcies,
enlluernades per la veu dolça de la melodia erràtica
que s’adorm pels marges de l’escriptura automàtica,
deixant el teu cor lliure de tanta diplomàcia,
entenent que la copa és l’últim recurs
abans de que arribin les pregàries
d’uns pobladors engrescats per la màgia,
que demanen a Déu allò que l’infern no dóna,
travessant els continents cercant una ona
que ha de du a la platja tota la Hasha,
ja cristal·litzada, abans no ens serveixi
de punt de partida, de punt de trobada,
com una bella dama, una joia per la terra,
una terra dins la joia, d’ara trobar-se.
***
Vaig perdre el seny
Vaig perdre el seny per tavernes de mala mort,
em vaig re-inventar com qui veu néixer una flor,
així vaig anant revivint el plaer de néixer de nou,
amb les mans buides i un somriure d’oceà a oceà,
així vaig trobar noves sendes nues per transitar,
amb la certesa de no saber res del cert.
***
Mai no és tard si la barreja és bona
Mai no és tard si la barreja és bona,
hi ha un terrabastall dins el cervell,
el «ser vell» s’alimenta d’aquest caos,
i així passo les hores abans no et conec,
i així passen els dies abans no siguis amb mi,
aquesta poesia és per apropar-me als teus ulls,
hi ha barreges que tarden per fer bona mescla,
i més clara no pot baixar l’aigua d’aquesta font,
esperaré dècades o segles per no saber de l’absència,
de tant mirar-me al mirall dels meus dies ara moro,
la meva mort és el nou part de les entranyes de la mar,
mai no és tard si la barreja és bona, això és un fet.
I quan arribem a besar de nou el somni,
quan ens retrobem sense haver-nos trobat mai,
quan anhelem el desig primer del vers darrer,
serem més a prop de besar la lluna barrejada
barrejada amb els ulls savis del darrer alè,
aquell que ens durà per les platges del món,
per les cales del record, de cor en cor,
com la més bella flor a l’olor, flor d’or,
flor d’or a l’olor, dolçor de cor en cor,
i així passejarem per les parets del poble,
escrivint amb lletra clara cada mot, cada silenci,
acompanyarem a les fades en la seva llarga lluita
i serem llum per a l’obscuritat més absoluta.
***
Catalunya als ulls de la lluna
Catalunya als ulls de la lluna
les imatges des del cel són clares
de tant en tant la nit ens diu qui som,
què som i fins quan la terra resisteix,
fins sempre, fins que l’univers creix,
neix, dins els ulls de la lluna dolça,
així som, més que tres branques, ben mirat,
som infinits com les arrels del cosmos mateix,
mentre res no ens traeix ni ningú, dins la lluita
que s’ho mira com ho fan els infants nus.
Res resta immòbil i tot té un sentit a les finestres,
els astres ens diuen com serem després de les tempestes,
fets de terra i de fang, de sang i de miralls trencats,
serem lluny de la lluna si no fem un primer pas lluny dels tancats,
dels ulls clucs i de la velocitat de la lluna dolça com l’escuma.
Als ulls de la lluna aquesta terra és la primera lluita,
la darrera, la que no entén d’esperes, la que no desespera,
ho tenim tot per vèncer, tenim les mans, el cor i hi posem el coll.
Passaran mil nits i encara en quedarà una per reflectir-nos,
darrera de les finestres els astres ens ensenyen i no governen,
són mestres com els planetes d’una nova tendresa feta de segles.
Catalunya als ulls de la lluna, la lluita perdura.
***
Les mirades esquives
Les mirades esquives dels matins dolços
entonaven mentides mig dites i mig fetes,
després de la nostra veu vingueren profetes
acostant la seva espatlla al vespre d’onades.
Les mirades esquives de les nits perfumades
entonaven càntics antics fets de migdia i tarda
per això era tan preuada la mirada dels viatgers,
no eren les mirades esquives del vers primer.
I entre la terra i la mar sorgia una veu torta,
des del fons de l’ànima dissolta, solta, al límit,
i en ell les coordenades eren mal vistes per poetes
que feien a peu el camí cap a fites mai trobades.
Les mirades esquives eren premonitòries del senyal final,
en ell els exèrcits morien i claudicaven a una manera de ser,
que era lluny de les armes i les bombes, mirada esquiva certa.
Les mirades esquives de la nit feien del món un laberint obscur,
després de tot érem la tarda de les trobades alades a les places.
Calien les calades a les cales i el vers era recorrent, encara,
ara que s’abracen les branques dins la màgia de la matinada,
la silenciosa, que no ve d’enlloc ni va enlloc, per cap motiu,
potser incisiu, el bloc de preguntes encara ressona dins el temple.
Mirades esquives dins l’escriptura automàtica que enllaça paraules
mig nues, a la porta dels somnis refets, com acabats de començar,
per les joies dels dies que ens miren sense mals afanys, només anys,
anys per recórrer les mirades esquives dels vespres de l’hivern caduc.
***
De tant en tant, la nit
De tant en tant, la nit,
com una guspira de fada nua,
com una nimfa que tot ho perfuma,
com un silenci, un sospir, la nit.
Com si no vinguéssim mai d’enlloc,
com si féssim un espai buit al món,
com si el vestit fos un pas a la nuesa,
així, de tant en tant, ve la nit.
I ens endinsem entre paraules nues,
i caminem per paratges vius a la memòria,
que tot ho veu, que tot ho controla, la ment
mai fereix el sentiment de cuidar encís i vent,
de treballar de sol a sol poèticament.
No és una escriptura políticament correcte
més aviat són versos sentits a la ment conversa
que té extremitats per totes les vèrtebres,
d’aquelles nues que caminen a deshores.
De tant en tant, la nit, l’esperit ferit
que s’alça quan t’alces del mateix llit,
llit d’estels i màgia alquímica a la porta,
el poeta el duem a sobre i vomita lletres,
poemes, que ens taquen l’ànima, mai morta.
De tant en tant la nit es mostra sense pensar-s’ho,
ens té captius dins el somni dels nius que vénen
quan el perfum és fet de fum i mai de ferum,
el ferum el vam deixar a la porta closa,
giratòria, de les mòmies vives que sentien
més enllà dels mesos i els dies, dins la negror.
De tant en tant, la nit, i no és cap acudit
més aviat és la tendresa de les hores viscudes
és el desig de totes les coses quan s’inclinen,
per tant, de tant en tant, entretant, als ulls, la nit.
***
Drecera cap a Drassanes
Drecera cap a Drassanes, hi ha camí de tornada,
per veure el vaixell a port cal mirar d’a prop,
cal ressorgir entre el mar i el vent huracanat
tempestes als ulls ens diran on és el que resta,
tempestes dins les nits per ser més concrets i precisos,
vasos comunicants entre els continents ens contemplen,
ja mai més serem qui vam ser, ja mai més serem com abans,
drecera cap a Drassanes i que les ràfegues ens duguin a port,
dins la bossa no hi ha or, monedes, diamants o dilemes,
dins la bossa hi ha sorra dels deserts que no hem trepitjat,
com al parc, ja d’infants, jugant amb l’aigua i el menjar.
Tirem el temps quan no en queda més, porta enllà,
on l’horta ens porta de volta al cel de la mel,
allà on la dolçor és extrema, allà anirem, a rem,
a vela, sentint endins les estrelles, nues com el sol,
que es declina i no hi ha desconsol, només herba i haixix
que hem deixat lluny per què la ment pugui descansar,
doncs no hi ha res, tot és al far primer, al primer estel,
que lluita lliure dins la vida sentida i la vila viscuda,
amb tants matins i tantes tardes la biblioteca té ales,
nues, de les que pentinen el temps, sense marge ni concert,
sense direccions ni pressions, sentint endins el sol roig,
drecera cap a Drassanes, abans la mort mati un matí l’alba.
***
La fi dels sentits
La fi dels sentits exhaurits
és la senyal que tot no és vist,
que encara resten moltes formes,
instantànies momentànies no erràtiques
que ens posen al nivell ni jove ni vell,
ara que encara és d’hora per existir,
ara que resten molts licors i elixirs,
volen sobre el niu més antic de cada bosc,
volem lliures de tota cadena, cap pressa,
besades alquímiques dins el vers rocambolesc,
ara que som més lliures que ahir pel matí,
i tom a tom fem l’enciclopèdia de la vida,
passem la primera pàgina, abans el pròleg,
la fi dels sentits comença quan tot s’ha emmudit.
***
Quan tot sembla que acaba
Quan tot sembla que acaba res acaba
quan tornem a començar malgrat la nit,
quan tot es gira en contra d’un mateix,
quan l’univers ja no neix ni creix, no,
i tot es torna del color que no volem,
quan tot s’oblida i ja ningú ens recorda,
quan la corda s’estira i mai no s’arronsa,
quan ja no hi ha paraules per descriure’ns,
ja no hi ha joc i tot sembla que acabarà,
res és una il·lusió i tot es torna fàcil,
de tant en tant tornem al mateix cul de sac,
allà on rebusquem per dins nostre i no trobem
més que unes estrelles mig caduques obsoletes
ara que les imatges són mig tortes i no arribem
ara que les imatges són mig abruptes i nues,
ara que les imatges són un tornar a començar,
als jardins del mateix poble alquímic i màgic.
***
Voltes pels pobles
Voltes pels pobles alliberats,
som somni i somniem lliures i purs,
el poble i nosaltres dins els ulls,
ballem i juguem enllà de tot, de tots,
treballem al taller de les construccions
de tant construir somnis ara són més forts.
Volta pel poble i ja no resta res d’ahir,
només les imatges difuses i difoses
d’un món oníric que semblava cert.
Tornem al poble i el poble lluita
al nostre pas es camufla i no recula,
aquest és l’esperit del poble que torna
aquesta és la tornada quan no diem res.
***
Amb la ment, senzillament
Amb la ment, senzillament, atrapem somnis,
dormim l’encant de les hores alliberades
somniem sense remordiments a hores tèrboles,
ens mirem, de fit a fit, l’esperit que tarda,
i entre cites dels més antics vivim al límit,
som somni premonitori i som el que encara resta,
un reguitzell que solucionem amb la ment,
senzillament, quan ja no hi ha res al món,
on l’univers navega sol, com un mussol,
que es mira la nit i la presa, empenya,
com un nàufrag per aigües tèrboles, nues,
quan declinem l’esperit i sorgim del llit
per caminar sense presses cap un nou destí,
fent-nos pas entre les pedres i les roques
per costes braves on la tramuntana es dispara,
ara sí, senzillament, amb la ment, com la nit.
***
Dones camaleòniques
Dones camaleòniques al constant començar
instants a les parets de les dames nues,
després de tot som l’ombra justa i clara
ara que el demà és com un joc d’infants
aquest vespre encendré el perfum de fades,
i si t’enfades tornen les velles aranyes
com en un malson on ningú hi vol caure,
al obrir els ulls rojos del darrer anhel,
després que es trenqués el gel i l’iceberg,
després de les paraules no ens quedarà res,
després de les imatges som pensaments irònics
com el ferro estelar que ens va deixar allà dalt.
I amb tot ets la fada perfecte,
i les ones són com notes nues,
i el carrer és ple de paraules
a les aules no arriba l’aroma,
ara que som entre aquí i Roma,
pels romans un reducte de gent,
per nosaltres el crit al gest,
a la darrera paraula, ara per ara,
aquesta que s’escurça i mai no mor.
Dones que s’ho fan amb el vent càlid,
quan calen més que mai les tendreses
per arribar, arribem i ja ens beses.
Som la llum que dóna vida a les idees,
nues i vestides les nimfes es deixen anar,
dones camaleòniques abans res sigui pres.
Llibertat animal a les portes de la dolça melodia.
***
Somniem constantment
Somniem constantment, fidels,
utopia i realitat es barregen
i fugim d’aquí per besar l’estel
i mirem de fit a fit les estrelles.
Som l’encanteri fet i el somni premonitori,
aquell recull de versos i assaig camaleònics,
que emmudeixen per les hores lliures i sàvies.
Estem a la biblioteca i el cos se’ns trenca,
com el cor que cavalca sol dins la tempesta.
Guarirem les ferides fetes sense testimonis
el dimoni jugarà a cartes amb un Déu perdut.
Somniem constantment i abracem el subconscient,
la matèria d’avui és fruit del nou demà.
***
Ara, des de la nit clara
Ara, des de la nit clara,
ara que despullem paraules,
ara que som únics i fidels
al mateix estel antic i vell,
i que ens mirem sense ulls,
ara, ara que ens besem,
ara que encara ens enyorem,
des de la nit clara, ara,
somniem en el passat i el present
-com si no vingués d’enlloc-
es mostra amable amb el despertar
sense pensar-s’ho gaire, gens,
com la mateixa escriptura automàtica
que s’encarrega dels versos sense mesura
i mai no s’atura i es fa més tendra
com la lluna de la nit clara que parla
de tu i de mi, sense venir d’enlloc
com el present que ara se’ns regala.
***
Nou any, noves fites
Nou any, noves fites,
el món no entén de mentides,
així guarirem cada passa,
així gaudirem de cada gest.
Nou any, noves fites,
els records no s’obliden
i l’oblit ja no es recorda,
és més senzill del que creiem.
Noves fites a assolir,
no quedar-nos aturats
tampoc hi ha ganes de seguir així.
Nou any, noves fites i el desig
de fer passes cap allà on ets tu,
enamorar-te i besar-te, lliurement,
deixant cos i cor a mans del vent.
***
Alquimistes del segle XXI
Alquimistes del segles vint-i-u
en contra del vent i les ràfegues,
fugint de la mentida dels mitjans,
concentrats dins boles de vidre,
continguts pel menyspreu i la mofa,
deixats anar quan deixes ment en blanc,
sense guies ni gurus, sense ira ni nord,
alquimistes d’avui dia guanyant la partida.
Alquimistes i la forma peculiar de ser,
de sentir, de patir, d’entrar ben endins,
ara que els misteris són més a prop,
canviem l’ordre del poder i som,
més enllà de tot, som més ací
amb tu, amb ella, ell, amb mi.
***
Grial
El Grial és amagat i encara el busquen,
com si no hi hagués res més al món,
el Grial és una paraula màgica,
l’eterna vida de l’adolescent,
la tendra vida del nen als ulls.
ningú no el troba si vols veure-ho així,
el Grial són els fluïts del nostre cos
ben barrejats i passats els segles i segons.
***
Lluna d’astres
Lluna d’astres, tres imatges
preses per la visió imaginada
d’un satèl·lit com un meteorit
que cau a la terra amb tu endins.
Llum de mitjanit dins cada llit,
plaers que mai no desvetllarem,
lliures serem i així vivim i viurem,
lluna d’astres i alquímia a les paraules.
***
Tot els hi sembla res
Cansat de caminar i no trobar
cansat de no mirar ni minar,
cansat d’emprar verbs en desús,
minarem cada entranya i espera,
quan tinguem tota la força…
ja podran anar dubtant.
Cansat de caminar i no trobar,
cansat de ser qui sóc i voltar,
cansat de fer mines clandestines
per no morir en l’intent…
Esperaré l’alquímia del bes.
Malgrat tot els hi sembli res.
***
L’alquímia del bes
L’alquímia del bes ve després de la hasha i el diamant,
ve amb el nou estel que neix amb la conjunció dels dos.
Alquimistes entre mines místiques, bruixes i bruixots,
mentre els mites moren pels marges de la memòria folla.
L’alquímia del bes és la introducció del quinzè llibre,
és el títol del llibre i és el nom d’aquesta poesia nua.
Poesia nua davant les naus industrials i les aeronàutiques,
no ens caldran llargs viatges per veure-ho tot d’un altre color.
Les lletres entraran al mercat i tindrem un lloc al cel lila,
la força de l’alquímia és la força del teu bes a la matinada.
L’alquímia és buscar, també, més enllà del bes, tot el cos,
amb la força del robí que va bombejant el mateix cor fort.
Aquest volum poètic serà de poemes relativament curts
com curta és l’explicació de passar de mil·lennis a mil·lèsimes.
Fer l’alquímia fresca i nova no serà un procés difícil,
encara hem d’inventar del tot el món que voldrem per demà.
***
