Per fi torna a ploure
Per fi torna a ploure, escales amunt,
escales avall, de colors, com la llum,
mulla els carrers la teva mirada molla,
amb els peus col·locats sota la persiana,
amb les mans obertes, rebent tota la nit,
dins el ventre adormit, de fades brunes.
Per fi torna a ploure entre els dits, som-hi,
que no hi ha més instants que els infinits,
que hi ha més mans que les dels diamants,
el cor i el trèvol desafien el cim de piques,
mentre repiques amb jugades de quatre,
amb jugades de tres, amb parelles de nous,
i desafiant amb una carta alta cap al vuit,
per fi torna a ploure, i ja no sento el buit,
sé que m’acompanyes malgrat distància,
temps, espai, agost, estiu, vacances, nua,
perquè en els somnis tots anem nus,
sempre, malgrat les vestimentes que volem,
a voltes, per disfressar la façana quan dorm,
així l’escriptura automàtica ara es feta de cartes,
com antics arcans salvatges que tempten el temps,
i de tant en tant guanyem amb un parell de dosos,
o som vençuts per una senzilla carta alta al set,
perquè quan ve la set entre els diamants,
desitjo que vessi damunt la dama dels cors,
mentre el rei es suïcida perquè en manca un,
i amb ell els altres dos es disparen a l’uníson
i l’as dins el cabàs es vesteix d’incògnita al riu,
i somriu aquella escala del reialme, vençuda,
per una pluja fina de purpurina que dus als ulls,
roja com el negre, negre com la nit, fins l’infinit,
quan no s’atura la roda i no tothom té la sort
de veure’t nua quan ningú ja no vol dormir.
I somniant, torna a ploure, torno a escriure…
I em guanyes, amb només una dolça paraula.
Sensacions dins la gàbia d’escuma
Immenses clarianes al bosc psíquic,
deixar el passat és un pas al futur,
sense desperfilar el contorn contrastat,
sensacions dins d’una gàbia d’escuma blanca,
tartamudejo sense somnis dins la nit oculta,
estic a un pas d’aconseguir el tranquil trànsit
com un peix dins la ment malaltissa del demà
entretenint els marges amb mirada deslliurada
que no passin els anys si hem d’estar ben junts
i demà que res no aturi la mort si ella ens vol,
la darrera amant no es pot fer esperar gens,
ja saps com desperten les serps als deserts,
la seva llengua es cargola pel nostre cos,
demà arribaré a la vorera del desig clos,
sensacions dins una gàbia d’escuma,
la veritat no s’amaga ni és només una,
la mentida arriba quan ja no hi som.
El teu ventre de tendresa és volàtil,
belluga el bell i màgic trastorn buit,
i vistes les mirades ja tenim mirada,
i enteses les belleses ja tenim rostre,
rostre interior de paisatge ple i dolç,
minúscules partícules dins les pel·lícules,
a la sala fosca de la darrera plaça oculta,
quan em convides a les teves arts grises,
et declines entre milions de colors plens,
arribat el moment tot restarà al vent,
arribada l’hora, ara encara és d’hora,
per ara només la teva habitació salva
el cor d’aquells transeünts solitaris
que cavalquen per la ciutat a deshores,
demà encara és d’hora, ara dorms tota sola,
i de tant en tant el cel ens dirà qui som ara
potser l’ombra justa d’aquell vers exacte,
somnies en arribar-hi quan ja no hi ets
i et desfàs dins el poema com papallona encesa
mentre vesses la cervesa dins el vers versàtil
aniquilant les formes antigues del teatre caduc,
cremant biblioteques i esglésies ets tot un món,
no vols el passat i restes a la gàbia d’escuma lila,
allà on es pentinen les bruixes quan plou i fa sol,
de tant somniar ara restem a una illa sense cossos
que de somniar aprenem les claus de les portes ocultes
i en elles despertem abans no sigui massa tard, ja ho veus,
que no tenim ales però tenim bec, un bec obert a cada bes,
aprendrem de la lluna quan transita pels carrerons tranquils,
calma dolça per aquells que han arribat a dalt dels cims,
de la quimèrica lluita, raser antic, fora de la gàbia d’escuma.
Morir apassionadament
Quan les barques fugen sense remissió,
quan les hores lliures són un sol acord,
guanyem el nord, el sud, l’est, l’oest,
tot és a la imaginació lliure del desig
on no hi ha res perdut i tot neix de nou
morir apassionadament o ser un més
dins el gran circ de les abundàncies
fetes extracte de menta per l’entusiasme
de veure’ns aquí malgrat tot el que passi,
de fet som imatges, retalls de somnis
que tempten el temps per dissuadir-nos
travessant els marges de l’ahir a la nit
quan vam viure els instants de foc
que cremaren les ànsies
a cada pas
i ens intuíem
malgrat distància
mentre fugíem del cant
malgrat cada racó d’onatge
mirall preuat de les tardes liles
on morir apassionadament és la clau,
i, taciturns, mirem els ulls endins
gaudint de cada somni
per esdevenir mort,
apassionada,
cap un final
que desitgem
com el dia de néixer,
en un viure apassionat
d’herbes i tendreses.
Quan arriben les ones més dolces
Quan arriben les ones més dolces
la llet embriaga el temps, segur,
i descendeix dels cels la llum,
mulla cada racó de l’habitació
mentre no toco cap dels segons,
em desfaig abans de conèixer-te
em desfaig sense més remissió,
i ja no sóc tu, tampoc seré jo, ara,
potser més tard, quan el mar hagi arribat,
massa temps ha passat, massa secs hem estat,
massa sequedat, masses masses han “pringat”
massa cecs hem quedat per tornar a començar,
i ara que encara no hi ets et seré més sincer
quan vinguis et diré la primera mentida
si no t’ha d’agradar volar amb el fum,
no canviaré, és massa tard per tot,
és massa tard per res, som el darrer,
som el primer que ens ha passat,
tinguem o no tinguem passat,
i quan mengem les ombres
la foscor té un cor per tu
que no és el meu ni del món,
quan encara no tenim versos
per descriure l’amor més pur
i quan arriben les ones més dolces
la llet ens abandona dins cada cova,
la nit ha estat intensa a la via làctia,
a cada segon s’ha corregut un nou rumb,
pensa que ja no tornarem mai a casa
el teu instant ha estat mort pel meu,
la teva vida presa per la meva,
la teva psicosi presa pel temps,
el temps empresona la meva,
el món boig a un sol segon,
un sol segon boig on volar,
i si véns amb mirades noves
i si véns amb mirades velles
totes elles faran un nou món
plegat de trànsits nus cap amunt
quan caure no ens serveix de res
no ens fa cap bé res de res, res,
és molt fàcil aplicar-se cada joc,
tirar bé els daus i en pau,
res va ser més fàcil,
ara no vols llibertat
prefereixes estar presa
no sigui que no rebis,
ja d’entrada, la primera sorpresa,
i no sigui una sinó dues, les mentides preses.
Paradís dins el pis
Escampo la boira cada cop que surto,
ballo com canto, canto nu i volant
travesso les paraules massa buides,
en un fanal de les tardes grises
m’inspiro, per fi, per arribar a tu,
despullo les ànsies que em veuen viu,
després de mort res serà tan preocupant
descuida, cada cop nedo més i més alt
… quan la fosca entra per les parpelles
potser no tenim res més a fer,
i qui sap si tot és al raser
de tant en tant tornarem
deixant les notes al tinter
amb una mà al pit,
amb l’altra sota el llit
cercant pols còsmica,
màgica i molt verda
sembla que escampo
sembla que escampo
aquesta boira estranya,
cada cop que surto sol,
hi ha un buit que ho omple tot
qui sap si després d’això serem dalt
o més aviat serem allà a la profunditat
de tant en tant tot es torna fàcil de mirar,
mentrestant segueixo escampant la boira,
cada dia que surto l’arc de Sant Martí
em mira sense masses pretensions,
aquest és el ball blanc de la llet,
quan més calenta et trobes
més creix l’amor a deshores,
i s’escampa pel teu cos
el tresor de nit màgica,
amb pols estel·lar i herbes,
magnífic paradís dins el pis.
Cares tapades, cares destapades
Quan anem tots junts, cara tapada,
cara tapada, atacant el capitalisme,
els qui ja ho tenen tot no els hi cal,
cares destapades, i no els hi és igual
si demà res no canviarà, és el què té,
el fi és el mateix, eines dispars i diferents,
infern de foc a la terra, a la terrassa, a la plaça,
cares tapades fent destrosses a aparadors i contenidors,
no hi ha volta enrere i pateixen pacífics i violents,
els qui passaven per allà i els qui ho forçaren,
cares tapades, cares destapades, gran engany,
còctels molotovs, pedres, pals, barres de ferro,
érem espermes buscant la sortida, ara som igual,
cercant una sortida sense demanar ni resar,
sense suplicar a Déu o a l’amo, sense ells…
molt millor, molt millor, molt, molt millor,
ni punt de comparació, el poble pel poble,
la litúrgia de cada manifestació de manifest,
no ens faran sucumbir ni creure en ells,
la policia tortura, assassina i menteix,
testificant en fals, una calúmnia més.
és un fet, quan tot acaba tot reneix,
i ells acabaran, i tant, cauen governs,
cauen imperis, i la policia caurà,
com un poder fictici a mans de governants,
que si fan res bé en són milers els abusos,
cares tapades, cares destapades, dins el vidre,
una gran bola màgica de vidre, fum, encens
ens allunya de la realitat vestida de blau fosc,
des d’aquí no hi ha control policial ni fusells,
no hi ha porres, escut, bales de goma, res, res,
només poesia als llavis de les fades violentes,
trenquen esquemes amb la mirada deslliurada,
i els bruixots fan fogueres enmig de la capital,
el capital condemnat a la pena més capital,
decapitació amb guillotina, rotllo revolta,
fraternitat, solidaritat companys engarjolats,
i mica en mica ens anem fent més i més grans,
drets humans trepitjats i qui ho té tot ens dirà…
Així no podeu anar, això és indignant,
i ja està, la truita a la inversa
i la pilota al nostre terrat
mentre les bales volen
ens volen deixar cecs,
tant als pacífics com als violents,
i què més els hi dóna un mort o tres,
digue’m perquè no anem tots emmascarats,
la gent que més dóna la cara, ja ho sabem…
Són els polítics, i com en són de pocavergonyes.
La suma és la resta
L’etern contrast entre contraris,
blanc o negre sempre a decidir,
la suma és la resta, la resta la suma,
el pol nord el sud, el sud és el pol nord,
així successivament, així eternament.
No diferenciem entre parts contraries
ens debatem entre teranyines,
com dues aranyes fines.
Si el roig o el blau,
si més o si menys,
la suma és la resta,
la resta és la suma,
i no hi ha més, encara,
i no ho hi ha menys,
ara és l’hora d’aprendre
que no hi ha dimarts,
dijous, cel, sol o astres,
és l’hora de prendre-ho tot,
de perdre-ho tot, sense descans,
no hi ha rivalitat sense una contra,
no hi ha una contra sense rivalitat,
arribarem junts a ser procreats,
com dos nounats bessons,
i ens suaran els collons
polítics i borbons,
no hi ha capital sense anarquia,
no hi ha anarquia sense capital,
així deixem enrere falses senyals
i ens cenyim a la terra dels ancestres
per veure astres allà a les finestres
de la nostra gosadia en fem miques,
terratrèmol de mirades mai esquives
que esquivem com si no són vistes,
enamorant-nos de les vistes.
No hi ha suma sense resta,
no hi ha resta sense suma,
i així etern, i així som nucli,
així som sistema solar i lunar,
som la llum que ara ens manca
i també un gerani a les finestres,
som la vella i el nen, som el tren,
l’estació i el revisor, som un sol món,
i mon nom diu tan del teu nom com ton nom del meu.
I tu, de què vas?
Vaig passar nits senceres buscant-me,
buscant-te, en etern contrast, tastant,
tastant-ho tot, i ara vaig de cafè, tallat,
amb una mica de llet, ben bullint,
però he anat d’una mica de tot,
ja des de sempre, llet materna,
sucre, sal, aliments, enganxat.
Era espermatozou dins l’ou
que ja veia una sortida digne,
enganxada, lliure i ben pura
podria haver estat un altre
però era jo en etern canvi,
el món així ho volgué,
mare terra, pare sol,
i ho he aprofitat molt,
sempre arriba la veritat,
de tant en tant farem castells,
de tant en tant llet als clatells,
no hi ha pistoles més dolces
tot és al sac i ara està a arrebossar,
pau final i una mica d’ou, espermatozou,
ara crees un altre món, a terres properes,
ara crees un altre estat dins l’anonimat,
no tenim rumb ni Déu ni amo, anàrquics,
i en vida és més del mateix, tot reneix,
i creix i creix i creix, empalmats estem
que ja veiem sorgir l’astre blanc de foc,
com un floquet de neu que emergeix,
amb calma, tranquil·litat i calma,
o ràpidament, sense pausa ni mesura,
estem a un pas d’aconseguir-ho tot,
només a un pas, un pas darrera…
Un altre pas, un etern contrast
entre el que somniem i la realitat,
en una pàgina negra blanca escuma,
no hi ha res al món capaç d’ignorar
com en som de còmplices del naixement,
com en som de còmplices de la mort,
etern contrast, ja et dic, poc a poc,
i vencerem, oi tant que vencerem,
en un tu i jo eterns, dolçament,
sense amargor, sense ser agres,
salats i tot, regust de mel,
de mar i de mel, caramel,
amb una caputxa vermella,
un cel i una mamella, mugró,
mugró d’or roig i contrast de plata,
com dins d’una vella paraula, per servir-la.
Caminàvem plegats
I érem dues ànimes lliures,
i res no ens sorprenia,
res ens corprenia,
no teníem món,
només un nom,
el teu i el meu,
junts, com pintats
darrera dels seients
d’un autobús que enllaça
muntanya i mar, poble i estació.
Érem del tot feliços ignorant
tan mal com fa el poder,
de tant en tant diamant,
de tant en tant minerals,
sempre corporals, alletant,
va néixer ella, la més petita,
farcida de les flors més boniques,
de boca en boca va sorgir la flama,
estimada, res més lluny de la realitat,
amb un mes ja feia cara de bondat,
els primers dies va anar despertant
els somnis que tenien plegats
van anar sent entregats,
amb passió i estima
amb la calma
amb la tendresa
amb una mà estesa,
amb l’altre un poema
el primer poema per ella
que estava escrit a l’habitació,
allà on dormia entre flors liles,
de l’autobús a l’hospital, quin mal,
ventre a punt d’explotar, què més?
Semblava que ho pressentien,
tot el dia donant voltes
a la mateixa línia,
i per fi va esclatar
a la porta d’una casa
que podríem dir-ne ‘hospital’
per hospitalaris com n’eren,
en un altre món, no material,
on cada casa és de tothom,
on no hi ha barreres ni nacions,
només pisos i països lliures,
només cases i masos lliures,
on tothom es dóna un cop de mà,
molt, molt lluny de la realitat,
d’aquesta realitat on habitem.
El diamant
Com vessa el diamant per la comissura,
els llavis llepen la llengua que ara tremola,
la gola és profunda, obscura, plena de blanc,
el blanc dels ancestres del futur al teu ventre,
transparents són les formes dels diamants
els dinosaures no sabien a qui ‘premiarien’
si als nostres desitjos i anhels o al més ric
en riquesa material… a qui mou els fils,
i en aquesta cambra no hi ha d’això,
un llit, llençols de seda i un dia amant,
per sentir-nos més a prop, vessant,
versant, al llom, al teu rostre, dins,
fora, per tot arreu, ja ho veus, ho veus,
dia amant i uns quants retalls de somnis,
aquest llibre poètic és un cant a la pobresa
vestida de riquesa dels qui manen més,
més que aquesta nit, i ho volem així,
res es trenca, tot és a un sac trencat,
i tot són engrunes robades a les mines,
els nens que hi moren fa poc eren diamants,
dins un dimarts sense horaris ni noms, res,
els diamants que ara cercava són antics,
restes orgàniques dels avantpassats,
doncs els dinosaures ho són,
avantpassats de la terra
i en les seves corregudes
i en l’essència d’elles
els multimilionaris trafiquen,
donant-nos les restes del pastís,
i jo no vull un diamant,
només un dia amant,
puja a la barca si vols
travessar el riu blanc,
tremolen les cuixes,
tremolen les natges,
aquesta és la riquesa,
anar sembrant tendresa,
que el semen d’avui
serà diamant de demà,
que la teva saliva
serà l’enveja de tots,
llepant com llepes,
trepant com trepes,
trempant com trempo…
Ara ja sabem d’on venim
si és que ho volíem saber,
ara ja sabem més del cel,
ara la vida és un caramel.
