Realitat lluny del Reialme
Aquí no hi ha utopies reials,
hi ha utopies reals i certes
com les utopies més belles,
les que es fan i es refan,
com en un antic refrany
que millora any rere any.
Perquè ho podem capgirar
i que tot sigui diferent,
allò que mai no ens agrada
fer-ho d’una altra manera,
en un mateix i al món sencer.
El diable dorm al meu pit
com ho fa Déu als meus dits
i està clar que són bé i mal,
per això no som ànimes dolentes
si no atempten allò que més volem
i encara es fan més bones i tot.
Encarant la por i l’odi perviuen.
Cal resistir, cal persistir,
camuflar-nos si es precís
i esguardar tendreses pures
als ulls de tenebres crues.
No n’hi ha prou amb la bondat
si no sabem defensar els cors
que bombegen i sagnen junts
amb els nostres per caminar,
per ser, i sobretot, per viure.
Les utopies més reals arriben
quan fem passos cap als somnis
que tenim dins les nostres ments,
sentir-nos per fer-ho tot diferent.
Escoltar-nos, també als ocells,
a les plantes i als arbres,
als bolets i les criatures
dels boscos d’esperits lliures.
Et tindré preparada una sorpresa,
serà el sol en la seva naturalesa,
restarà escalfant els nostres cossos
com si mai abans ho hagués fet, mai,
i el secret alquímic brotarà, serà,
després de tot, les teves paraules
i em sorprendràs amb un bes inèdit
que quedarà per segellar allò utòpic
i fer-ho real amb mirades i somriures.
Utopia real, res de Reialmes,
res de realitats del tot falses,
han sonat totes les alarmes,
ara allò més prudent és absent
fa que perdem sud, nord, ment,
però sempre trobarem la sortida
a tant patiment, utòpicament,
realment, som la veu del cel,
de l’infern, segueixen la creu,
mentre segueixin creient, o no,
el futur sempre serà nostre.
Desencadenem plegats la llibertat.
***
Somniarem allò utòpic fins fer-ho cert
Somniarem fins que tot sigui ben cert,
no passi massa temps així com ara,
quan la realitat mata tot allò oníric
però la ment resisteix i veu com creix
l’univers que entre tots subjectem.
Tu que subjectes els meus somnis
i jo que vaig subjectant els teus,
els deixarem lliures i que volin,
més enllà de campana i temple,
de mites tan lluny de cos i cosmos.
Fem un pas més i encendrem la realitat
com totes nosaltres l’havíem desitjat
i així nous estels naixeran i seran,
després de tot, la pau sense la por,
tota la carícia i la dolçor, cor a cor.
El món nou espera que el despertem
i no deixarà de somniar mai més,
només és qüestió de temps i res,
i res més, ara tot això és cert,
ni una mentida més, no podrem
suportar ni un sol pas enrere.
Res de promeses ni llargues esperes.
Somniarem allò utòpic fins fer-ho real,
la realitat és producte de la imaginació
i la imaginació no té límits tan onírics,
així ens hem fet i hem acabat amb tot
per reconstruir-ho i lluitar com mai,
que no acabin les ganes de vèncer.
Ho aconseguirem, guanyant el pols,
una terra de barreges mestisses
ens anima a combatre els crims,
serem als cims de les mirades,
enamorades victòries alades
com ocells passatgers i ferms
en l’intent de tornar a la terra
recordant d’on veníem i què fèiem,
un cop més, segles i somnis després.
***
Mai no abandonaré
Aquesta manera d’escriure’t,
aquesta forma de ser amb tu,
mai no abandonaré la tendresa
que em porta al fons dels ulls,
dels teus ulls, carregats d’ahir,
de llunes plenes i esperes, de nit,
guaitarem l’horitzó des dels cims,
baixant a les cales quan calgui,
calarem a fons pensaments molls
i eixuts seguirem senda enllà,
mai no abandonaré formes de ser,
mai no deixaré de ser qui sóc ara,
per més que vinguin a comprar-nos,
a comparar-nos, som la pell del cel,
la mel de la crema cremada, dolços,
no deixarem que ens amarguin mai.
Si ens amarguen i ve la bilis
farem mans i mànigues per fugir,
per sortir d’aquí, utòpics i reals,
farem el que calgui per no veure’ls,
per no sentir-los, en un altre pla.
Tu em dones la força per no defallir,
per seguir aquí i així, per sempre,
ara, després, mai més l’odi encendrà
les meves ganes de viure i d’estimar,
i si vénen molt maldades maleiré l’aire,
l’aire que em porta els ulls de l’enemic
que veig a voltes després de les voltes
per un poble cansat de no trobar-nos,
i quan ens troba, el món es capgira.
Vine, no abandonaré, no abandonarem,
vinc, em tens, ets present, sense llei,
sense normes, excepte les línies roges
que fem i no refem, queden ben fermes,
som animals però no per això racionals
com per no entendre que som ànima viva.
Ànimes vives que perviuen molt més enllà,
del demà i de tot allò que espera encara,
ens bolcarem com pols còsmica sobre el cos,
no deixarem un porus sense obrir i estimar.
La teva fragància pobla el poble, carrers,
places, tot es perfuma de tu, ets la llum
que perdura i mai no canvia el que som:
Dues imatges en uns miralls de fa anys,
som munió, som milions, exponencialment
som la matemàtica que mai falla, brota
per damunt de la teva i la meva pell.
T’estimaré sempre passi el que passi,
estiguem junts o ja ens haguem perdut
en un mar de dubtes i d’incerteses.
Sempre et sentiré ben a prop meu
perquè ets allò que més em cal,
siguis on siguis, sempre aquí,
en esperit i ànima, m’animaràs,
sempre hi seràs, no abandonarem
aquesta forma de mirar-nos,
potser el cos ja no hi serà,
però no, jo mai no abandonaré.
***
Paraules que fan fortuna
Hi ha paraules que fan fortuna,
d’altres només es diuen un cop
però aquestes queden perennes,
passi el temps que passi, sí,
per sempre, ben al fons del cor
i ben a dins de la nostra oïda,
dels nostres ulls i de la ment.
Fan fortuna perquè són màgiques,
són enigmes que anem resolent,
són encanteris de vells bruixots
i les receptes de velles bruixes.
Totes fan la barreja eterna,
totes són del color del mar,
turqueses, liles i verdes,
del color del cel, rogents,
del color de tot allò bell.
Hi ha paraules que fan fortuna
i sempre quan parlem en dius una,
almenys una, és la que fa de clau
a unes portes que ja són pàgines,
a unes pàgines que ja són llibres,
a uns llibres que són mots, d’or.
Or i origen, lloc i dreceres,
totes les passes valen ara,
valdran després, tot ja és.
Paraules plenes de significat,
que fan fortuna, mots rebuscats.
***
Una llum al demà que espera
Hi haurà una llum al demà,
al demà que ens esperarà,
hi ha aquella esperança,
és negre i roja l’aliança,
és el desig a les finestres,
obertes i atentes als canvis,
a cada gest, a cada afany, any
a any, enginy de les hores vives,
viscudes a prop dels teus ulls,
la teva mirada em diu qui som,
què volem i com ho assolirem.
La meva mirada et crida ara,
vull la teva presència absent,
el teu batec de segles encesos,
el foc i la sang, robí de segles.
Una llum al demà que espera,
no és cap dilema, és ensenya,
seny i rauxa, desig acomplert,
cert, verd com el verb d’arbres,
antic com aquelles belles fades
que mil·lenni a mil·lenni hi són
amb tots nosaltres, de la mà.
Demà, llum i mà, foc i aigua,
terra i pols, encesa la flama,
apagada la passió si no crema
i si crema que sigui per sempre
que d’aquí sorgirem amb la llum
que espera al demà que representa
un somni oníric que ens desperta
de tants segles sense tenir-nos,
de tants instants sense fruir
del vers marí, de la calma.
***
Agressivitat i violència
Diuen que hi ha d’haver de tot
però jo no m’ho vull creure,
no s’hauria de fer mal, mai,
ni agressivitat ni violència,
no va amb mi, mai, si oprimeixen,
resistència, què més podria fer?
Fer-ho pagar amb la mateixa moneda?
Revelar-me fins perdre seny i calma?
Doncs no, no és el meu estil, segueixo
amb la tendresa vestida de cuir negre,
a la imaginació, res no és com sembla
però de vegades l’aparença no menteix,
jo no em faig mala sang, amb paciència
com resposta a males arts i la ciència
confusa per intentar donar raons a tot.
No vull trair-me, mentir-me, ferir-me,
però què podem fer si tot es va girant
contra nosaltres fins fer-nos tan mal?
Paraules violentes, actituds agressives,
res de tot això vull en el nostre món,
el que fem amb estima a cada segon.
Donem-nos la mà, encara ara podem,
fem front a guerres i barbàrie,
a l’horror i crueltats absurdes,
al seu sistema caduc i tan podrit.
A petita o gran escala, l’odi,
la negror a les ànimes grises,
la tenebra i les conspiracions,
l’agressió, les agressivitats,
però encara hi ha un món dolç,
ens hi podem acompanyar, fer lloc.
Agressivitat i violència,
en tants àmbits, fot fàstic,
la poesia i l’art en general
són bàsics per marxar del mal,
ho podem provar, unint els cors,
fent front amb la ment, sentint,
sentiments lluny de força bruta,
sentiment com aliment per l’ànima,
tan pura que per ells és insult.
Res podran fer, ho van intentant,
la terra rebrotarà amb passions,
de foc i cor, de flama i jocs,
som a un punt on hi ha de tot,
de tot allò que somniem, demà,
quan estigui fet tot el traspàs
i gaudim de tanta generositat
com el cor ha anat donant.
***
Un món ple de probabilitats
De totes les probabilitats al món
m’he quedat aquí on sóc ara mateix,
la sort mai no ens podrà abandonar
i si ve la mala sort la farem fugir.
Hi ha milions de probabilitats vives
en un món viu que batega per nosaltres
mentre va donant voltes als cervells,
com estrelles fent l’amor als estels.
Estel de foc, sol, brilla com flama
i fa reflexos als miralls dels murals
que il·lumina la nit d’aquest somni.
Les galàxies són els nostres racons
estem d’acord en donar-li la volta,
el desig d’avui no és fam per demà.
El futur és una senyal que anem fent.
***
Cap escena oblidada
En qualsevol moment les recordarem
les escenes, doncs mai les oblidarem,
restaran immutables dins la ment lliure
i així desfarem el cervell dels paranys
que fan els anys i el temps oblidadís.
Cap escena vedada i els records purs
ens diran com érem abans i com som ara:
vivència pura i dura, tova i estranya.
Barrejats, milions d’imatges per segon,
som aquell bram que omplirà tot el món,
la llum que fem plegats no té ombres
si no és guarir-nos del sol si crema.
Cap escena oblidada, ja t’ho dic,
tot a la retina s’ha quedat fixe,
retinguda, viva, encesa realitat.
Foc potent de la flama al cervell,
segell de ferro a la imaginació
que és com viure-ho, sentint-ho.
Marcats hem quedat pels records
i no oblidem cap dels passatges
ni els paratges, les platges,
les cales, les fisonomies,
els enigmes, les fragàncies.
Aromes que passegen i prenyen,
amb la força de l’ahir, l’avui.
Cap escena oblidada, em mantinc,
el desig pres a la ment, oberta,
projecto les imatges molt lluny,
de mi i del món, del mateix cosmos.
***
Som a un pas de fer-ho tot real
Les utopies que criden paraules,
les paraules que faran quimeres,
les quimeres que faran realitats,
les realitats que ens fan als dos.
Els dos que anem fent aquest camí,
el camí que fa les nostres passes,
les nostres passes que fan la resta.
La resta que fa la suma que manca,
la suma que manca que fa la vida.
Vida i mort en un sol batec,
que es trenca, ja de vells,
quan farem la mirada enrere,
la última mirada enrere viva,
encara, en constant despertar.
I donarem encara infinites voltes,
i ens entendrem amb estels llunyans
i tan a prop que semblaria mentida.
Caminarem alliberats del que sobra,
només amb l’ànima, ni tan sols cos,
els cossos suspesos sota la terra
faran arrels amb la resta orgànica
d’aquells horts, nosaltres, tot.
Als altres els enfonsarà el vent,
en racons de petroli i negre oli,
mentre farem aquell pas, el darrer.
El darrer pas per fer-ho tot real,
què hi ha més cert que la mort?
potser la vida? si no és mentida?
No fem res quedant-nos aturats,
aquí, el verí és llum i encant,
no morirem si no és per renéixer,
no renaixerem si no és per vèncer.
Vencerem, ja ho veurem, ho sentirem,
la veritat és que la gent arribarà,
amb nosaltres, junts farem el pas.
***
Microcosmos
Vivim en un microcosmos, cadascú…
… al seu espai i compartint-lo o no.
Acabo un el vers amb una negació,
em pregunto perquè no és comú
l’espai que voldria deixar per tu
i no ho faig, no és pas oportú,
obrir les portes a un “sí” si és “no”
ja d’entrada, sense cap contradicció.
Res contradiu la meva voluntat ferma
i el sistema no s’immuta, s’emprenya
com ho fa amb qualsevol, la mà negra
que fa que ens confrontem les ànimes
preses per conviccions, vicis i dilemes
que són les cadenes, són prejudicis,
fent nous murs i velles fronteres
que segueixen alçant-se, microclima
que no s’extingeix com les espècies
d’arbres, d’animals, aus o planetes.
Caldrà que el microcosmos sigui
com aquell microclima on hi cap tot
i fer-hi les bases de les alquímies,
sorra de tots els minerals, brillants.
No és la covardia dels éssers traïdors,
sí és la foscor dels esperits de foc,
qui fan de la terra un lloc dels millors
per sobreviure en aquestes galàxies?
o és absurda la pregunta si no es viu?
pot ser pitjor l’existència, per tots?
si hi ha microcosmos hi ha microcos?
Màxim i mínim, pols oposats, negror
de les ombres sense cap claror, foc.
És la nit qui ara ve a governar-me
i jo no tinc Estat, amo ni cap Déu,
uns Països Catalans i tot un món,
que sigui micro o màxim no és absolut.
Persones, nit, Països, ànimes. Microcosmos.
***
Futuròlegs
Potser té més lògica del que imaginem
predir un futur si anem fent les passes
cap aquell demà que tant anhelem.
Anem desitjant que arribi allò desitjat,
el diable envoltat de foc ens dóna calor
i fugim de les flames d’aquelles fogueres,
bruixes i bruixots, molts segles després.
Aportem les portes cap un futur previsible,
pronostiquem vers a vers allò que passarà
i quan passarà, el passat és l’ara mateix.
I ara mateix la natura ens dóna les claus,
les pistes i les senyals, futuròloga viva,
ben viva, naturalesa encesa i ben estesa
pel sotabosc verd clar o verd fosc, verb:
“estimar”, sempre, t’estimo, t’estimaré.
Futur que obre els ulls, res serà pitjor,
hem d’anar a millor, sempre, no hi ha més,
ens entendrem passades totes les tempestes.
I quan el sol radiant ens arribi als ulls
i ens cegui com ho fan les guspires roges
entendrem la veritable naturalesa del foc,
marcant-nos, calant-nos, futuròlegs vius.
El demà perviurà, viurà, escrivim, descrivim,
llegim el que ha de venir en aquells astres,
les estrelles ens diuen el camí que du a tu.
Futuròlogues que ja van predir tecnologies,
tecnologies que ara volen predir els canvis,
nosaltres que haurem de dominar la màquina
o les màquines seguiran a mans del poder.
***
Sense distinció entre tu i jo
Encara que no siguem ben bé iguals
no faig cap distinció entre tu, entre tu i jo,
i sí, som éssers humans, ens assemblem,
res a veure amb ells, “els altres”, res a veure
amb nosaltres, no saben que és estimar
i van sembrant odi i horror, misèries
i més pors… un ric pot ser pobre
i un pobre pot ser ric, mai iguals.
En essència tenim els mateixos tresors
però hi ha rics ben pobres d’esperit
i hi ha pobres rics en coneixements,
empatia, tendresa, amb un cor ben gran
que mai no el vendran per la riquesa
diguem-ne, “material”, el que fa mal
i deixa a la cuneta els somnis de tants.
No faig distinció entre tu i jo
-si ets ric en veritat i certesa-
que hi ha massa mentida ben falsa,
ser ric en matèria ho som tots/es.
Els minerals al cos són fortuna,
anirem animant ànima i animal,
aniuant als nius dels ancestres
per sorgir dels ous de diamant
cap a les coves de les ametistes
que faran de les seves, naixerem,
de nou, sense distinció entre tu,
entre tu i jo, ànimes bessones
quan el sol i la mar ens bressolen.
Bressolarem somnis tota la vida
aviam quants es van fent realitat
sense distinció d’allà on vinguin
si no són malsons que no voldrem,
alliberats de penúria avançarem
i entendrem les coses ocultes,
totes aquelles que mancaven
a l’immens trencaclosques.
Sense trencar-nos el cor.
***
Mateo II
Tu fuerza desbocacda, símbolo de lucha,
superación y vicio en tu mente, ardiente,
bromas y risas, compañerismo y carisma,
trenes que pasan pintados, SLUM brilla
más allá del horizonte, vías y andenes.
Estaciones de paso, paseo y miradores,
escaleras, plazas, calles, mar y minas,
casa abandonada, sprays y rotuladores,
tus ansias de irte lejos y las drogas.
Todo me recuerda a tí escribiéndote,
los recuerdos no son pasado, sentir
que las relaciones intergeneracionales
enriquecen y nos hacen más fuertes.
La bici y el vicio, juventud y delirio,
callejeras son las ansias y la vida…
un sentido sin-sentido y algo más,
algo más que vamos descubriendo,
poco a poco, mientras vivimos.
Radical y comprometido, todo o nada,
“o conmigo o contra mí”, es así,
amigo, si el primer día fué raro
los días que han venido son luz
que ilumina nuestra luz oscura.
Y estamos para apoyarnos,
por lo bueno y por lo malo, todo,
tú me lo has demostrado, y confio,
diste la cara, salvaje y decidido.
Este segundo poema es un escrito
por todo lo que hemos vivido,
el primero no era tan preciso,
deseo que te guste, lo sientas,
cuando la utopía sea del todo real
entonces escribiré el definitivo
intentando ser fiel a la realidad
y a todo lo que sueño, noche o día,
y tú haces la quimera más cercana.
Que la vida nos vaya dándolo todo,
que lo mercemos y lo mereceremos,
seguro, es cuestión de tiempo…
De momento esta poesía para tí,
tan presente en estos días
de un otoño, de un año,
cuando ya hace un tiempo
que nos vamos conociendo,
tu juventud es rebeldía
y más de un sueño cada día.
***
La plaça darrera l’església
La plaça Pau Casals és tot un reclam,
entre clam i clam el cant dels ocells
i sonen les campanes, és l’una, 13:00
d’un migdia de tardor, il·lumina, sol,
que no hi ha temps per perdre, ara…
…ara mateix, aquí els colors vius
d’uns contenidors de maragdes, robins
safirs, plata, hasha i d’or, ho són tot,
i després d’això arribarà aquell amic
amb qui tantes estones hem estat aquí
amb els mais, als bancs, gaudint-ho,
fruint i fluint del temps i estacions,
de l’estiu a la tardor, hivern etern
el de les ànimes de gel, nues glaçades
que no senten el sol que ara arriba.
Somniem sempre lliures fins arribar-hi
i després serem l’onada que dóna calma
i així pujarem i baixarem del campanar
només amb la imaginació dels diables,
simpatia sempre viva dins del Rock.
De moment donen les 13:15 i segueixo
aquí, lluny de la terra i prop la mar
d’aquest cel blau de tantes riqueses
turqueses i a un pas del safir més pur
per tornar a la casa d’aquell amic…
que en poca estona vindrà i renaixeré
dins uns ulls que volen pau i dolçors
extremes, tendreses infinites i pures,
de moment els minuts passen a la plaça
i aquesta calma d’aquest sol proclama,
entre clam i clam, el cant dels ocells.
***
Triarem un tret per cada intent
Per cada mal record, cada punyalada
triarem un tret, un per cada intent,
un tret mental, que ve d’entranyes
no massa allunyades del desig foll.
Desig foll de fer desaparèixer el mal,
desig foll a les portes de la tragèdia
de veure un món sense cap somni de dia,
nit, tarda, matí o matinada, sense tu.
Sense tu ni ningú som més animals,
més antisocials tot i les xerrades,
tot i la gent, tot i les trobades,
tenim dins una bèstia que vol espai.
Els que ahir van posar una bona cara
ara posen la dolenta i traeixen, sí,
com estrany verí que duen a la mirada.
Maten, engarjolen, torturen, estaquen,
nosaltres som víctimes i serem botxins
si no n’hi ha prou amb tendresa i mel
no serem ni dolços ni amorosos, selva
salvatge de la nostra ment malalta.
A dins es precipiten les musaranyes,
les aranyes cacen sense pensar-s’ho,
de fer barres els bars emborratxen
i em desfaig en un vers potser precís
en un matí de tardor reflectit de nit
que es quan t’escric per la impotència,
la impotència de no poder arribar a tu,
i què importaria si ja no ets el mateix?
Passes decidit amb una mirada freda,
glaçada, ferma i clavada, ja en sou dos,
i no sou aquells que podríeu imaginar-vos
doncs la fantasia pot més que la realitat.
No vull decebre’m, no vull tancar-me ara,
vull obrir els ulls a una nova realitat,
ser per sempre al meu paper, com tothom,
fer-ho tots/es juntes, anar a l’objectiu.
Triarem un tret per cada intent candent
i així batrem els malsons dels cervells,
que no hi hagi més maldat sanguinolent,
cap més tragèdia, tot és a la matèria,
colors infinits als reflexes i joies,
la més grossa la tenim al cos, al cor,
robí encès que no ha de vessar més sang
si no és per defensar el que costa guanyar.
Ara mira’m amb els ulls del teu ahir,
diga’m si seguirem esperant l’impossible
fent passes possibles cap a la utopia real.
***
La llum del fons del pòsit
Hi ha una llum al fons del pòsit,
és la mateixa claror dels ulls…
…és la lluminositat de l’ànima,
estem a un sol pas de fer-ho real
i ara sembla que tots/es anem junts/es
cap un demà que espera dolç-salvatge.
Salvatge per la nostra bèstia-animal,
dolç pel nostre tarannà-ésser humà,
més enllà del desastre, la foscor,
som més que un o un miler, milions,
i la llum del fons d’aquell pòsit
és la que encendrà el nostre cor.
Tenim infinits estels dins el cos,
són diamants, robins, maragdes, or,
tenim el tresor, el mapa, el plànol,
el pla és estar ben junts/es, trinxera
en una guerra de guerrilles de mots,
quan cal parlar clar i ser-ho tot.
Ho som tot dins el pòsit de llum,
som el que restarà al demà químic,
alquímic, i repetiré les paraules,
sempre des dels altres angles,
som una perspectiva ben nova.
Nues en un món de vestits,
dolços com l’esperit d’ahir,
en el pòsit de mel i de sal,
d’abelles, de sirenes-salina.
La barreja ja és eterna, ho sé,
sabem que som mestissatge,
mescles infinites, no hi ha volta,
no hi ha volta enrere, pòsit viu,
mai morirà la tendresa que tenim,
mai es fondrà com la neu, -alquímic
dansaire- de les hores dins el pòsit.
***
Visions del més enllà en un futur possible
Aquí el món s’ha tornat ben boig,
em desencadeno entre dubte i oblit
d’una terra que ara mateix és lluny,
en aquest moment la gent ja s’entén,
han canviat les coses en aquest futur,
tant, que ja mai més podré oblidar-te,
si algun dia ho vaig fer, ara moriré
per tornar a cada instant, incessant.
Són les visions des del més enllà,
en un un futur possible i estrany,
passen les paraules de mà en mà,
reculen les ombres que ara vénen
i somniem dolços moments, ja hi són,
s’han fet realitat, un sol instant
per aconseguir tot allò tan vedat.
Vàrem ressorgir d’uns laments freds,
com una mort premonitòria de glaç,
de gel, de glaçons que es trencaven
en unes copes brillants com diamants,
ara som vida pura viscuda intensament,
tot ha passat i avui és aquell demà,
ja mai més haurem de patir, tot és,
per fi, com allò que vam imaginar.
Futur possible des del més enllà,
ara tot és poder tornar a començar,
amb tu de la mà, sempre més amunt,
per dormir la ment en una tempesta
que feia caure els llamps esquinçats
entre uns núvols grisos i ben blancs,
blaus de cel i rojos d’alba adormida.
Després de tota una vida anhelant
amb tanta força que també feia mal,
he descobert en tu tota una veritat,
allò que tant desitges es fa realitat,
veraç com un vers que vola verd al bosc,
caigut de les branques d’aquells arbres
que ens deien que el somni ja era real,
només calia temps, creure-ho i veure-ho,
tant senzill com això, era… viure-ho.
Ara ho visc des del futur, més enllà,
en un present que potser veurem demà,
quan ens posem tots d’acord, despertar.
***
Per si ho escoltes, per si ho llegeixes
Per si hi ets, per si ho sents,
per si algun dia véns i llegeixes,
per si passes les hores cercant-ho,
tot, en una nova forma d’entendre,
en una altra manera de viure-ho.
Alegries vives als ulls molls,
poesies optimistes, positives,
per fer més planer aquest camí
que és tornar aquí amb ulls teus,
per si ho veus, per si llegeixes.
El futur engresca, és il·lusionant,
per més foscor, grisor, tristors,
hi ha escletxes de llum arreu,
per allà entrarem i serem,
després de tot, sol de foc.
Sol de foc per les fissures,
filigranes de lluminositat,
no deixarem morir els anhels.
Per si ho escoltes, ho llegeixes,
sàpigues que estem junts en això
si sents tan endins la màgia viva,
l’alquímia tan antiga que no marxa,
mai, que és arrel per cada somni viu.
Seguirem protestant i també proposant
i de les propostes farem un món millor,
entre tots/es, per si hi som, ho llegim,
perquè sí, hi serem, endins ho sentirem.
Per si escolto, per si ho llegeixo,
en un futur-passat, un passat-futur,
un present sempre ardent-persistent,
serem l’oïda i els ulls, pell i llavis,
per escoltar, veure, sentir… i dir.
***
Si ens trobéssim un dia
Un altre gall cantaria
si ens trobéssim un dia,
seria el destí, pura vida,
seria el camí, qui ho diria?
Canviarien les hores,
canviarien les busques
d’aquells rellotges liles
de les Hashes tan lliures.
Els Hashs viuríem plens,
joia amb temps violeta,
seríem la lluita, eterns,
no trobaríem la via estreta.
Amb tu de la mà, és més ampla,
Hasha dels meus dies més folls,
que ets amb mi, amb el rellotge,
si ens trobéssim un dia, tot nou.
Tot ho serà, serà nou, no hi ha més
i si hi ha més ho fem tot després,
després del tot, enllà, més enllà.
Si ens trobéssim un dia canviaria
la forma que tenim de veure el món,
les nostres dues galàxies s’unirien
i eixiria una nova manera de sentir,
de viure, de preveure, d’entendre.
Si ens trobéssim un dia
aquell dia seria el primer
de la resta de dies a viure
i per això t’escric entre línies
per si les lletres algun dia arriben
a tu, allà on siguis sempre plegats,
allà on visquis sempre de la mà.
***
Només conec la meva ment
Per més que ho intento només…
…conec la meva ment, només…
…veig el que sento i visualitzo,
potser per això faig mans i mànigues
per saber tots els detalls que amaga.
M’agrada exprimir la meva ment,
com no trepitjar les ombres
de la gent que em trobo
si és que puc evitar-ho.
Són manies del meu cervell,
ja vell, com des de que neix
amb uns gens i un ADN al cos
que defineixen qui som, on.
On anem quan tot decau?
I si decau la màgia,
qui som, què serem?
Millor huracans,
millor vent fort,
millor un xàfec,
un terratrèmol,
una sacsejada
que desperti,
que el somni,
mica en mica
s’acabi complint.
Hem d’esperar, sempre,
tota la vida esperant,
a anar-hi, a que vinguin,
a que hi anem tots, junts.
I fer un pas capaç de tot,
de tot i més, tots els passos
per un demà on caminem plegats.
El que sentim tan endins,
la meva ment no és de ningú.
El que sento tan endins,
la teva ment només és teva.
El que senten tan endins,
la seva ment no és la seva.
Només conec la meva ment,
ara ja t’ho pots creure?
De quin pal van acusant?
De quin pal anem perdonant?
Fins quan aguantarem la fam
arreu d’un món que es dissol?
D’un sistema planetari
fet a mida per als aris,
psicòpates de ment obtusa
que no senten la tendresa
de les ments obertes…
…i despertes, per tot.
Només conec la meva ment
i l’exprimeixo escrivint,
després d’aquests versos
vindran més poesies vives
d’una utopia que serà real,
d’un fet incontestable, si
a la llarga, és irrefutable.
El fet és que l’alquímia venç,
convenç i guareix les ferides,
després de tot som la galàxia
cap a altres galàxies-mirall.
I som el seu reflex, la ment,
tantes com provo de conèixer
i només em conec a mi mateix,
potser ja n’hauria de tenir prou
però tot i això et vull conèixer,
el que vulguis mostrar-me, sempre,
sense jutjar ens mantindrem eterns,
només serem el nostre propi jutge,
i valorarem tantes coneixences,
jo ara només conec la meva ment.
***
No coneixes la meva ment
Creus que sóc bo i sóc dolent,
creus que sóc tendre, sóc esquerp,
sóc tot el contrari al que semblo,
sóc una bèstia més al món d’ànimes
que solitàries cerquen la felicitat,
i sóc tot això a la inversa, al revés,
com es pot entendre? sense entendre-ho,
no hi ha més, què més podríem demanar?
no cal que fem cap esforç per créixer
però si per anar treballant la ment.
No coneixes la meva ment, sóc dolent,
lent si em vols ràpid, ràpid si lent,
tan és, mai no em podries percebre,
em puc fer el boig, el ruc, el foll,
sóc druida, aquesta és tota la veritat,
bé, aquesta i que tot, tot, és alquímia.
El cos, la ment, tot allò que sents,
sóc bo i podria arribar a ser dolent
si ens acorralen al final esclata tot,
millor no arribar mai a aquest límit,
hi ha límits infranquejables, n’és un.
El diable ha posat línies roges,
el nostre diable que dorm al pit,
les mans de Déu del nostre cos
ha fet de les seves per acariciar.
Les ungles roges del diable
i de la diablessa ara vibren
a una habitació pintada violeta,
plena de llums de tots els colors,
com un arc de Sant Martí a la ment,
tot és a la imaginació, la realitat,
la veritat, anem forjant-nos juntes,
però no coneixeràs mai la meva ment
per molts llibres que pogués escriure.
T’estimo ara i t’estimaré sempre, però,
res de tot allò que digui és important,
per mi allò essencial és entendre’ns
i que sàpiguen que mai ens coneixeran,
la dona que cohabita dins el meu ésser
és l’essència que em dicta tota impúdica,
és la musa artista dels meus dies vius,
seguiré sempre solitari o no, amb ella,
som dos i dos ho som tot en el meu món
i més si coincideixo amb tu en el camí,
encara que mai coneixem la nostra ment.
***
Un trencaclosques sense resoldre
Trencar cors, ho he fet, m’ho han fet,
hi ha molts cors trencats a aquest món,
en mil bocins, difícils de cicatritzar,
trencaclosques sense resoldre, sempre,
em trenco el cap entre conversa i vers,
entre amors i desamors, en la sintonia.
Aconseguirem les fites, els objectius,
la maquinària de les fàbriques dansen,
són laboratoris màgics allà on anar,
un futur que no pot trigar en arribar.
No volen que ens revelem, cor trencat,
si ens ajuntem com tots aquests bocins
podrem fer un cor tan gran com un robí
a punt d’esclatar arreu del món, somni
que ara balles entre dipòsit, contenidor
de plàstics farcits dels fluids corporals
per arribar a la fàbrica boja i onírica.
Tot és un trencaclosques sense resoldre,
és un fet que aquest futur seria increïble,
potser perquè no ho creuen i és al·lucinant,
també, és el que el meu cervell imagina.
Com el meu cervell, les ments del poblat,
de la ciutat, dels boscos i les platges,
de les places, dels bars, de les tavernes,
embriagats per barreges i per cerveses,
alquímia alcohòlica i alquímia mineral,
utopia real, el trencaclosques serà resol
quan entre tots/es fem la màquina màgica
que converteixi fluids en pedres precioses.
Trencar cors surt car si també et fa mal,
em deia d’adolescent i ara amb mig segle
m’he trencat el cap per resoldre l’enigma
que el cos és el tresor que busquen fora.
***
Demà ho llegirem
Serà demà que llegirem això,
amb ulls nous, recitant-ho,
potser, d’una forma inèdita.
Estem a un pas de veure el sol
a aquesta nit d’esperit ferit,
els científics restaran atònits.
Els químics, els físics, abromats,
una bruma blanca de diamants nus
escombrarà les restes estudiades.
Un món nou, al cor i al cos,
sempre anarquista i negra,
com una deessa, una felina.
El seu odi m’ha fet créixer,
el teu amor m’ha fet evolucionar
i fer l’espiral cada cop més ample,
rodejant la terra, de dalt a baix.
Una nova revolució de coneixements,
quedarà enrere els anys de foscors
en la ment malaltissa de psicòpates
que més que bojos, són assassins.
Folls nosaltres, folls al poblat,
a la ciutat, folls als dòlmens,
demà no és avui i avui no és demà
però això demà serà a la inversa,
demà ja serà avui i demà també,
així si ara ja ho llegim, ja està,
tanta impaciència pels teus ulls
haurà valgut la pena, ara esperaré.
Som eterns, és infinit el nostre camí,
la mort és la vida en color o potser no,
potser després serem un altre, altre vida,
la defunció potser segueix al naixement
i al revés, en un cercle que mai tanca,
en una espiral que fan els nostres ulls
per l’al·lucinosi i la nostra bogeria.
Estarem fent un cafè, potser,
estarem fumant un mai de maria,
demà ho llegirem i et recitaré,
m’agradaria fer-ho amb molta gent
com ho he anat fent al llarg de la vida,
seguir aquesta senda m’ha despertat
per seguir somniant amb ulls oberts.
Demà ho llegirem, demà ho llegirem,
m’alegro de veure’t, de llegir-te,
tan de bo cors oberts com el teu,
ments obertes com aquesta teva
puguin llegir algun dia el poema,
totes les paraules alquímiques
i que sigui més que un somni
tot el que somniem junts/es.
***
Sembla que tot va passar ahir
Era un espermatozou que ho entreveia,
una llum roja de revolució a l’eixida,
com tota la meva ideologia extremista,
els extrems s’atrauen i vaig aprenent,
de fet sembla que tot va passar ahir,
el passat m’ha donat totes les pistes,
estic oblidant l’oblit per recordar-lo,
per recordar-ho tot, memòria és glòria,
honor per totes les ànimes afusellades,
per tots els cossos perforats, lluitant,
per tants ossos trinxats per les bombes.
Sembla que va ser ahir l’ensenyança
dels avis i les àvies, aquells migdies
sortint de l’institut, on badà l’ona,
records que tenien de la postguerra,
de la guerra, de lluita i misèria.
Som rojos forjats a foc, fosos
amb el ferro que ho talla tot,
amb un cop sec, armes blanques,
metralla, ak47, fusell i bombes.
Som part de la guerra i la pau,
som amor i odi si ens odien,
potser, ens faran més forts,
segur, i si vénen a per nosaltres
no tindrem més opcions, respondre.
Sembla que tot va passar ahir
i no és ben bé així, és avui,
que ara passa, ara ho recordo,
la ment és tan complexa i rara
que el que vaig viure ho viuré,
potser només al seguir pensant.
Ho visc i ho sento, no oblido,
si ja d’espermatozou ho sabia
serà molt més senzill seguir,
mai va ser tan fàcil viure,
seguint com sempre principis
que ens fan com som ara.
Memòria i record, oblit mort,
desenterrarem tot allò ocult
per veure i reconstruir vida,
que no hi ha mort més trista
que no haver pogut estimar més.
Sembla que tot va passar ahir,
demà seguiré projectant imatges,
sons, connectant neurones vives,
abans que la vellesa dugui mort,
seré viu pels carrers del poble,
de la terra lliure com el destí,
les trinxeres avui són als bars
i entre barres i cadires restem,
taules amb copes alquímiques
ens fan somniar en tu, arribes
o passes, quedo amb la fragància
quan els porus s’obren, tranquils,
una vegada més, al veure’ns avui,
sembla que tot va passar ahir
i cada dia ens torna la vida,
i cada dia ens torna la mort,
mai dels records, de l’oblit.
***
Just abans d’esclatar l’alba
Em desperto cada matí just abans,
abans que esclati l’alba, encara,
encara queda tot el dia per ser,
amb mi, amb ell, amb ella, tot,
tot jo, anant-me reconstruint
des de les bases solidificades
en uns ideals i en uns principis
irrenunciables, innegociables, sí,
amb tot el matí per davant, surto,
m’acull aquell pati d’aquell bar,
la cervesa fresca vessa gola avall
mentre repasso poesies i escric,
de tant en tant, altres poesies.
No sempre és així, altres vegades,
quan despunta el sol a Pau Casals
el verd del fum m’enlaira, ben viu.
Converso amb amics, a voltes,
d’altres contrasto opinions,
extrems oposats que xoquen,
idees contraposades s’uneixen
per separar-se, molt més lluny.
De vegades amb una amiga,
parlem d’art i altres coses,
potser també de la malaltia,
anem conversant, ritme dolç,
pausat, calmat, riem, vivim.
Mare, pare, família, amics
i amigues, fades i bruixes,
folls, bruixots i druides,
druïdesses, deesses eternes,
diablesses del poblat roig.
I la part que no, blau safir,
lluny del roig robí de revolta,
del lila ametista del feminisme.
Tot passa abans d’esclatar l’alba,
just sorgint dels somnis, es fan,
com construir des dels bressols
el món que volem per nosaltres
i pels qui estimem, per sempre,
eternament viure, vius o morts,
cicle que no acaba, cercle obert.
Espiral de liloses formes nua,
dóna’m la senyal que tant busco,
només aquella mirada que tu fas,
trobar-te entre tanta bellesa.
Just abans que esclati l’alba,
amb el roig que venç als ulls,
la flama encesa de l’infern foll.
Si el van crear serà per ells,
nosaltres sense bé ni mal,
sense Déu ni amo, tal com vivim,
serem l’ona que li cal a la cala.
Just abans d’esclatar l’alba
el sol s’alimenta dels focs
que fem amb les mirades nues
que es vesteixen amb dia nou.
***
HASHAS
HASHAS arribarà al desembre del 2025.
Serà una AS, una associació social.
Caldrà fer la màquina màgica alquímica
i convertir fluids en pedres precioses.
Caldrà donar-li la volta a tot.
Per fer-ho en el terreny alquímic:
Congelació al màxim, gel, glaç.
Escalfor de foc en el seu límit,
flames a la velocitat de la llum,
electrificació i condensació d’àtoms.
Explosió de les partícules subatòmiques.
Implosió, dispersió i caos absolut.
La solució final és de cristalls,
la dolçor de la solució és brillant
si és per compartir, per repartir.
La HASHAS arribarà al 2025 sí o sí,
passi el que passi, fàbrica màgica
de l’alquímia més pura… i dura.
Ametistes, diamants, robins, or,
maragdes, safirs, tot junt a l’ou,
es desentela com acer desconegut,
i els minerals juguen amb l’ambre,
la resina prehistòrica s’ajunta
i fa festa amb les noves pedres.
La visió és única, una pedra multicolor.
Una per cadascú, totes per totes,
totes per tots, no deixarem a ningú,
seran del poble per sobre de tot.
Sense pensar en el sistema,
sense pensar en el capital,
si ells volen seguir-lo,
endavant, allà seguiran,
però què més ens dóna?
Hem de fer empresa poètica-utòpica,
alquímica i lliure de les cadenes,
mai més presos, mai més oprimits,
nova realitat lluent, vibrant i brillant.
Prendrem del no-res la riquesa,
per tothom, pels qui no tenen,
el que ha sigut una vella teoria
deixarà de ser-ho per sempre.
Una hipòtesi acaba amb fets
i els fets ho seran en un any,
quan els afanys obrin el pany
d’uns enigmes i d’uns misteris
que entre tots anem desvetllant.
HASHAS com a associació social,
nou mètode de la nova anarquia,
fluids corporals per pedres,
els minerals que tenim al cos.
***
Extrema esquerra i extrema dreta
Dues cares de la mateixa moneda,
la cara i la creu del mateix planeta,
una plena d’esperances, l’altre no,
l’esquerra és de mestissatge i art,
cultura, diversitat de llengües,
ben vives, la dreta empresona,
encadena, tortura, oprimeix,
és el càstig a ànimes lliures
que volen sense prejudicis,
que senten, per sobre de tot,
per damunt de fronteres i ires,
estimant més enllà de les muntanyes,
trobant totes les pedres precioses,
trobant a cada pas una clau més,
enigmes i secrets que desvetllem,
alquímia-política-antifeixista,
anarquia que és el caos absolut,
aprenent tots de tothom, rojos,
negres, fucsies, blancs i liles.
No ens queden més paraules avui, no,
caldrà cercar-les als ulls que vénen
com van i es fan i es desfan matinals
ara que la nit ja sembla que passa,
quan de tot ja n’hem fet massa.
Però la massa avança programada
i en som tants qui tenim el somni
que un estel negre i roig de revolta
farà encendre el pla Z de nou, sí,
sempre ens estarà allà guiant,
és constel·lació anàrquica viva,
l’inici d’un espiral sense fi.
Ja hem donat la clau al pas,
anarquia i vida viva, sempre,
que no s’acabi la màgia, encant,
l’encís de les hores que passem.
L’extrema esquerra i l’extrema dreta
no tenen absolutament res en comú,
bé, potser sí, els mètodes d’acció,
si van voler guerra, van trobar guerra
amb tants esperits i ànimes lliures,
els altres enterrats en el record,
un altre pla, ells mai seran de fiar.
Han volgut guerra contra els negres,
han volgut guerra contra homosexuals,
contra els discapacitats, els rojos,
els anarquistes, els republicans,
els jueus, robins, vidres trencats.
Nosaltres, amb l’esperança a l’urpa,
esgarraparem els malsons, els matem,
viurem de somnis i de somnis morirem,
que sigui ja de vells, els qui quedem,
les veles llatines marquen un rumb,
seguir-los a la imaginació depèn de tu
i de mi, de tots els qui fem el camí.
El nacionalsocialisme és excloent,
exclou a tothom que no sigui ari,
com ells proclamen, la diferència,
no la volen, la barreja, mestissatge
de cultures, de pells, de sentits,
de bellesa, tendreses llunyanes.
I tan properes, ja som aquí,
no hi ha esquerra ni dreta,
només alquímia-anàrquica,
tots som iguals, ben purs.
Amb els fluids del cos farem pedres.
Aquesta riquesa serà repartida pel món.
Roig robí, blanc diamant i violeta ametista.
Per no veure’t trista, terra endins sentida.
***
Si em canso de l’alquímia
Fes-me un racó al teu cor
si em canso de l’alquímia,
mostra’m què hi tens guardat
si mai m’allunyo de la màgia
i fes-me veure el que ha quedat
més enllà de versos i paraules,
dels nombres, de mots i dades,
de la numerologia i la lògica,
mostra’m el camí cap a tu,
cap a mi, cap a nosaltres.
Serem un de sol, junts,
si em canso de l’alquímia
serà que tot estarà fet,
així no dubtis més,
fes el futur, present,
fes un racó a dins teu.
Si em canso de l’alquímia
m’allunyaré del món, de tot,
t’estimaré passada la tempesta,
les idees quan les alimentes
amb mals de cap, són la resta.
Si un dia deixo de creure-hi,
de creure en la màgia, marxa,
no hi haurà res de bo en mi,
em quedaré gris, tràgic, sec,
com una terra sense l’aigua,
com l’aigua sense l’oxigen,
així mai em cansaré, no mai,
de l’alquímia que em guia,
que em dicta, els passos a fer.
***
Sabem el que hem de fer (Ara)
Sabem el que hem de fer
i no hi ha manera, ara,
no ho fem, no reaccionem
perquè encara no ha passat
i no passa per aquí on som,
les il·lusions van cares,
sumen massa encara ara,
però la utopia és gratuïta,
fortuïta, és una sort sola,
una diana que tenim als ulls
i la llum encerta, cada matí,
cada tarda, cada nit, la lluna,
una a cada una de les pupil·les.
Sabem el que hem de fer
i no som capaços del pas,
d’aquell pas de tot capaç.
Tot són pedaços encara ara,
la lluita eterna dels pols,
la dolça lluna roja d’abril,
potser ho poden ser tot ara,
o potser tot, ara, encara ara,
perquè ara és el moment just,
ara que els ulls desperten,
sabem el que hem de fer.
I perquè no ho fem?
em pregunto sovint,
quan fem miralls i or
de la tendresa brillant,
la bogeria més folla és…
…com ho diria, tu, jo…
…és, saber-ho fer i no…
…no fer-ho, allò més trist.
L’alegria quan es desfermi
serà festa i la celebració,
per fi, quan valgui la pena
quan somriurem per darrer cop.
Qui riu el darrer riu millor,
sabem com fer-ho i ho farem,
no hi ha volta enrere, ara,
i sempre serà així mateix,
serà etern aquest “ara”
si el fem, si ressorgim.
***
Les pedres són les respostes
A tantíssimes preguntes,
les pedres són respostes,
són la solució i l’accent,
són la conjunció i encert,
la dièresis i l’apòstrof,
tot allò que es deriva,
tot allò que ens manca,
allò que ha d’arribar,
el resultat al fracàs
de segles volent marxar
d’un sistema que oprimeix,
mereixem tenir les pedres,
les precioses, fugir d’aquí,
crear una nova manera de viure
amb tot un nou món per davant.
Les pedres són les respostes
i és tan així que arribaran,
no pot ser d’una altra forma,
no trigarà poc, tampoc gaire,
serà al moment més oportú.
Farem la màquina, juntes,
el poder serà pel poble.
Cíborgs en un futur llunyà
haurem de tenir el control,
sense que ens sotmetin més.
Si les pedres són respostes
les preguntes que anem fent
són els passos de la vida,
són els silencis que xerren,
sense paraules ho diuen tot.
Calen les respostes, sempre,
hem de descobrir que amaga
aquesta terra de magues.
I quan l’encanteri
deixi de ser misteri
tindrem el sortilegi
que són les pedres
al seu punt brillant.
Resposta universal.
***
El Déu enfurismat i el Diable calmat
Hi ha un Ying Yang dins de cadascú,
un bé i un mal, un Déu i un Diable,
no sempre Déu és bo ni és dolent…
…el Diable, hi ha un Ying Yang…
…dins el mateix Ying Yang, negre
sobre blanc, blanc sobre el negre
i dins del negre tots els colors.
El Déu enfurismat, el Diable calmat,
he trobat la pau on hi havia guerra,
he trobat la guerra on hi havia pau,
és així, sempre l’eterna balança,
es trenca, volta i s’equilibra,
tot es confòn en aquest matí,
quan alço el cap, quan miro,
però sense tenir alcohol ara,
només empenyat per la cafeïna,
és diferent obrir-se als versos,
als colors dels matinals universos,
i entre els besos de les druïdesses
m’imagino, passejant pels llavis…
rojos com l’albada que esperarà,
lluny dels dubtes i Ying Yang,
lluny de Déu i del Diable,
quan siguem un sol tot,
del tot, totes, tots.
***
Per odi i ràbia, per tendresa i amor
Per odi, per ràbia al sistema imposat,
per tendresa i amor al desig, passió
per les coses que estimem i l’acció,
dolçor de les coses fetes amb el cor.
Les flors de colors són poesia viva,
la llum que es mostra entre la dolça
virtud de la vida que s’obra al pas.
Somniem entre ombres més clares
i l’odi és contra l’horror i terror
de tots els usurpadors de somnis,
de tots els torturadors de cossos,
tarannà lluminós el que esguardem,
per fer de les parpelles foc roig
i de les pupil·les rajos de llum.
Encendrem la mirada des de la terra,
cap a altres terres, altres mons,
dissolts a la memòria sempre atenta
als canvis que es deriven en vida
o en la mort dels mots atemorits.
Aconseguirem el bell somni altre cop,
desfarem el vent cap altres direccions
per allà on els desitjos siguin folls.
I la nostra bogeria serà veure’ns purs
més enllà d’allò material, som matèria
que és la major riquesa, tota fortuna.
Una sola lluna al bressol de la mar
fa un somriure sense odi ni ràbia,
amb dolçor i amor, tendresa i passió
per tot allò que ens ha d’arribar.
El sol badalla ballant quan neix,
a l’horitzó, des d’allà, des de l’illa,
quan La Balanguera fila tot refila
i la vida va teixint aquella senyera
feta amb tota la roja passió de segles
viscuts amb la flama de tants cors
enllaçats amb tants pobles lliures
que no entenen d’odi i de ràbia,
si poden ser, si poden viure.
***
Utopia real
És fer de l’impossible, possible,
la utopia real és veure el no vist,
és sentir allò que mai no sentim,
somniar al màxim i ser complerts,
és acompanyar-nos al llarg encís
que es passar les hores, junts.
Utopia real per no aturar-nos,
ballar al ritme d’allò oníric,
dansar amb les paraules lliures,
vibrar amb el desig ple i pur.
Versar lliures, escriure automàtic,
que la nimfa-fada-bruixa ens dicti
a l’orella les poesies que vénen,
que van, en un traginar de mots.
Utopia real ets tu, és ell, ella,
jo també, som tots, menys els altres,
sí, els que res volen per nosaltres,
lluny dels astres que acompanyen.
Utopia real és viure sense censura,
és voltar pel poble sense cadenes,
és sentir el fred i l’escalfor,
és guarir-nos amb només un bes,
acariciar-nos dins l’impossible.
Utopia real són els teus ulls,
el camí que ara fem, la drecera,
utopia real és sentir-nos lliures,
és la llibertat de les paraules,
el vers i el verb, el verd frondós.
El bosc utòpic es fa real ara,
com la platja del somni, tot,
com cada mirada de dolç embruix,
utopia real és tenir-nos, vius.
Utopia real és aquest llibre,
el fet que ara el llegeixis,
utopia real és passar pàgina,
és fer de l’impossible, possible,
és extreure el suc de magranes,
beure’l i gaudir al màxim, sí,
utopia real ets tu, jo, la resta.
***
Les vies espiraliformes
Des del voltant de les places rodones
fins al seu centre, una figura espiral
que també es desenvolupa sota terra
a les grans capitals i a les ciutats
cosmopolites, entre mines ametistes,
lilosos colors per aquelles finestres
on donen llum les deesses i diablesses
entre fades i druïdesses tan eternes.
Viatge iniciàtic i pur d’eterns colors
des de les rodalies fins aquell centre
on hi ha origen i final, com al límit
d’una plaça o un poble, voltant poblat
es veu la circumferència tot circulant
un tren de milions de tonalitats nues
que despullen els nostres ulls vestits
pel passat, pel present i pel somrís
de tants somnis que es van realitzant
mentre pensem amb el sol matiner, viu
des d’un parc que ens diu qui som,
realment, mentre l’hivern avança,
mentre van passant hores i fulles,
arbres i arrels, plantes i planetes.
La via espiraliforme és etern contrast
d’unes hores que es disparen al compàs
de tants pensaments màgics com hi ha
en una ment dins un món xamànic i nu,
només vestit per les pedres a la porta
de tantes finestres que veuen passar
els nostres cossos, poble o túnel enllà,
caminant entre ombres de tot colors,
trobant les olors, al sorgir, al arribar.
Aquest viatge és xamànic, espiral i clar.
***
Pensaments folls dins la nit
De vegades la vida t’ensenya les urpes
vas decidit per unes vies abruptes,
tens sensació de calfred i avances,
no retrocedeixes per res fins arribar,
aleshores t’alces del terra i arribes,
és un lloc especial, no hi ha res abans,
quan creues aquesta porta la mort marxa
per no tornar mai més als pensaments,
pot ser lluna negra o lluna blanca,
tan és, tota la barreja és antiga,
així somnies, el somni no acaba.
Mai, mai acaba, sempre continua,
ets sents invencible, ho ets,
no t’aturis al camí cap aquí.
Vas marxar perquè tenies el pla,
el plànol, tot, tot era al cos,
vas deixar litres d’orina i sang,
ben emmagatzemades, de mucositats,
d’excrements, de semen i de hasha,
tots havíem donat, tot anava allà,
a aquells recipients de nova fàbrica,
tot es va transmutar, arribaren joies,
cristalls, miralls, brillants, junts,
amuntegats damunt la taula de vidre,
tots per tots, tots per totes,
menys qui mai jugarien al joc
que és compartir i repartir,
sentir endins i fer-ho clar,
que la revolució dels minerals
és un somni que caldrà realitzar,
els pensaments folls dins la nit
entonen el cant dels vells esperits
i d’ells sorgeixen aquelles flames
que ens cremen la sang del robí,
de la primera i la darrera llum,
del camí, orgànica fins a mecànica.
Pensaments bojos dins aquesta nit,
ja res del que diria tindria sentit.
***
31/12/2024
A l’última nit de l’any, a dues hores
de les campanades, ara són les deu,
demà ja serà 2025, un any per emmarcar
vell i nou com el vent, mirall infinit
i immens, com un oceà turquesa al cel,
brilla el sol radiant sobre l’horitzó
quan el gener comença i dóna la volta
el planeta dins els teus ulls oberts.
Esperarem que passi la nit a la ment
dins el món, tenint el món al cervell,
tots connectats per estranyes xarxes
que ens enllacen més enllà de faroles
que donen llum a ciutats i a pobles,
connectats entre ocells diürns, de nit
quan comença o quan acaba un any nou.
Any d’eterns contrastos vius de llum,
d’ombres clares o fosques si ens cal,
despertant l’instant animal del mal,
del bé, per damunt de tot, sempre.
Estic acostumat a la corda fluixa,
ja és com la meva zona de confort
i no vull estar així fins la mort,
així que aquest any el propòsit
-jo que mai n’he fet, cap any-
és que la meva zona sigui el món,
l’esfera, mai més la corda fluixa,
així ser el món que la ment dibuixa
i que aquesta ment sigui la nostra.
Estem a temps de canviar el món,
que canviï l’ordre de tot poder,
que tots/es aconseguim la llum
que hi ha a l’horitzó daurat.
Força intrínseca aquest hivern,
quan arribi l’estiu del 2025
els cossos s’uniran ja eterns
i farem de dia i nit l’amor,
lluny encara de la mort
que ens espera a l’hort,
d’aquí molt, el món…
…renaixeria a la natura,
la força nua de la tendresa,
d’aquest any que ens marcarà.
***
01/01/2025
Ja hi som, un altre any, és aquest any
el que havia imaginat, somniat, sempre
i ara que arriba el vertigen és immens
i sembla que em llenço sense cap xarxa
des del precipici fins el final-inici
d’una espiral que no entén de cap any,
cap d’any al pati d’aquest bar matiner
en un poble coster, mariner i miner,
el pit-roig s’ha passejat, dóna sort,
que la sort acompanyi cada dècada,
entre tots els pobles lliures del món,
de la mateixa península i a tot arreu,
des de les cases fins els nostres ulls
que el poble desperti amb pedres liles
a les mans cansades d’esperar i resar
quan cap creu ens podrà salvar mai.
L’església és un pou fosc de mort,
de destrucció, d’inquisició, tort,
sort en tenim de bruixes i bruixots,
ho som tots i aquest any serà el bo.
Barreges eternes als calders alquímics
i als recipients, als dipòsits eterns
que ja mai més sentim pobresa enlloc
doncs tots/es tenim la força a dins
per donar, i doncs, tendresa i pau.
Mai més violències, tortura i por,
ens menjarem el món en un segon,
serà deliciós, ho farem entre tots.
Un any nou, molt dipositat al 2025,
ha valgut la pena arribar fins aquí,
farem mans i mànigues per la fàbrica
que alquímica ens dirà que hem de fer
quan som nosaltres qui deixem idees
a la porta de la imaginació oberta
a tots els canvis i els desitjos.
Bon any i que la vida ens doni llum
i totes les ombres si el sol crema,
arribarem a l’astre de foc algun dia
i mentrestant anem fent passos bruns
cap una foscor d’un final a anys llum.
***
Qüestió de paciència
Només és qüestió d’esperar, tranquils
fins que les proeses arribin a tots/es
doncs ja hem fet tot el que calia, sí,
ens hem submergit en mots impossibles,
en poesies rebuscades, en l’alquímia
sense importar-nos massa que en pensen
doncs tenim la prova que hi ha de tot,
sempre, per tant, deixem de banda això
d’estar buscant aprovació o negacions,
les negociacions aquí mai no hi seran,
caldrà fer passes cap als resultats,
cal estar preparats per esperar,
pacients seguirem, és el que hi ha.
Qüestió de paciència, és així,
així mateix, tot té el seu sentit
i si per sentir en excés seguim,
si per esperar massa ara caiem
veurem que el buit és immens
doncs és a la nostra imaginació
i no hi ha més, mai s’espera massa,
hem sembrat tantes idees màgiques
i així serà febrer altre cop i naixerà
nova poesia amb uns ulls ben nous,
ens dirà que calia arribar fins aquí.
Cal esperar, esperarem, sempre així,
seguint en l’antic intent de veure-ho,
de sentir allò imprevisible, viable
en el darrer tram, en l’últim trajecte.
***
Druida
Ancoratge i els peus arrelats a terra,
des de la realitat del viatge volàtil,
imaginació sempre atenta a tant canvi,
als 50 anys ja comencem a ser druides,
com som nans, follets, folls i bruixots,
elles: nanes, nimfes, fades i bruixes,
ara que ja ha arribat l’any més celebrat,
el 2025 obre les portes a tants instants,
som on som gràcies al sol i voler somniar,
sense aquesta dosi justa de fantasia morim
i més val una vida llarga, al nostre costat,
dins de la pell, darrera el cor i les venes,
dins d’elles, robí preuat d’hores encantades,
llum de lluna d’un despertar incondicional,
cada matí em bressola la dolçor extrema,
és aleshores que som lliures, amb el cel…
…acaronant-nos, amb la mar besant-nos
en un estiu que espera a aquelles portes
de tants desitjos, folls com cada druida,
quan més vells ens fem més bojos som
i quan més bojos més escrivim poesia
doncs és el reducte per ments malaltes
que troben en l’harmonia de tants versos
la flama justa per encendre els encenalls
d’una terra que reclama justícia, sempre,
t’espero just passada aquesta primavera,
ja druides i druïdesses al darrer pas,
al primer, com un origen i un final,
un final i un origen, a l’espiral.
Druida a les portes de les ments,
druïdessa que camina tan lliure,
tenim la força de cada edat
i serem xamans i guerrers/es
d’aquella darrera llum.
***
De llei
Sé que ets sincer, jove i valent,
ets just, amable, còmic i viciós,
agosarat, ets de llei, per sempre,
se’t nota a la mirada i paraules,
se’t veu quan xerrem i als ulls,
en els actes, generós i llest,
prens el moment just a l’instant,
de mirada clara i gest compromès,
ràpid i intrèpid, veloç i capaç,
quanta força desprens, cabronàs.
El cabró i el diable ballen amb Déu
al nostre interior, dins el Ying Yang,
bé i mal a la balança, negre i blanc,
el negre pot ser el bo, blanc dolent
o a la inversa, o del revés, tan és
i dins de cada divisió, capgirats,
o no, en tu veig la bondat i maldat,
maldat per qui no ens deixen ser,
maldat per l’odi que arrosseguem
cap a aquells que no deixen viure.
Lleial, de llei, em fas sentir bé,
pur i proper, pur foc, amb el “flow”
que tens, impacient, atent, rialler,
salvatge i artístic, vàndal de vida
gaudint dels plaers que ens dóna,
que ens donem, a la plaça o castell,
al passeig o al parc, carrer i via,
andana i tren, poble i bosc, al mar,
tot en un i un en tot, millor dos.
Tot en dos, dos en tot, tu i jo,
ell i ella, ell i ell, ella i ella,
estel i estrella, estels en el tot,
cosmos dins el cos, cos dins el cosmos,
junt en una barreja que ja és eterna.
Com dir-te que la realitat ha canviat,
com et dedico aquest poema en català,
pren-la com una carta d’un ser antic
que travessa les dècades i els segles,
des del mateix banc o a un altre banc,
una poesia que travessi temps i espai.
De llei, m’has demostrat el que cal.
***
10/01/2025-11/01/2025: Moment preliminar
A punt per la mitjanit, aviat les 12,
just per passar de l’avui-ahir al demà
i és el moment preliminar, ara arriba,
a l’hora bruixa ens entendrem com mai
i despertarà el somni de les fàbriques
i així encendrem el batec de les ones
que, telepàtiques no ens deixen dubtar
i tan sols queden 7 minuts per ser,
si dus cabells rojos, molt millor,
sinó qualsevol color em valdrà
i si a tu et val que connectem
estem a prop com potser creiem
i si arribem a dubtar, pensem,
encara amb més força si podem,
raonem l’instant i perquè ara,
potser tenim les claus amagades
i queden 5 minuts i desespero,
seguiré les senyals preliminars
quan en queden 4 i el rellotge va,
potser ets el somni fet realitat
i si seguim les pistes tot passarà.
Queda 1 minut i el passeig està buit,
a les 00:00 tot hauria de coincidir
queden pocs segons i no apareixes.
Ara. Ha passat, ets senyal i guia,
amb tu allò més inaudit pot passar,
tots/es tenim la força i la dolçor
però hi ha fets que vencen el pols
i et fan veure que si això és possible
què no ho és? Quines preguntes fer-me
si tot el que puc pensar o preguntar
queda interferit per transmissions
i arribar a aquí em fa telepàtic
fins uns impossibles i utòpics fars
d’unes idees que són velers ferotges
cap illes de la nostra imaginació.
Uau, ha sigut increïble del cert,
si això ha sigut possible, imagina,
tenim el món entre les nostres mans,
el destí de les hores més bruixes,
estic al·lucinant i això encaixa
a totes les caixes de minerals,
repartiment de la riquesa sempre.
***
Minories que fem una immensa majoria
En el món som moltes minories, arreu,
fem una immensa majoria capaç de tot,
aconseguirem revertir tots els sentits
al revers de les tenebres trobem l’or
i totes les pedres precioses, lluents
amb els ulls dels miralls al cos i cor
de tanta gent que tenim tot el poder
intrínsic de dins de la nostra ment.
La bogeria és relativa, potser va bé
sentir-la si ens salva del pensament
que únic es desferma als cervells secs
per tanta informació falsa processada.
Però som milions, molts més que ells,
la immensa majoria som les minories,
la minoria és la seva falsa majoria,
res podran, tenim tota la força nua,
la vestirem si cal, si cal fer front
amb teixits per camuflar-nos, escapar
de tot allò que ens delata, aparença
o pensaments que mai no podran trobar
per més poesies o converses que rebin
doncs aquí o allà res podran desxifrar.
La inspiració va més enllà del moment,
mai coneixeran el nostre pròxim pas
capaç de fer-los dubtar de tot, tot,
estem d’acord en unir-nos i lluitar,
seguir lluitant pel que creiem.
Sempre ferms i atents, som majoria,
mai sabran de les nostres eines,
mai sabran de les nostres idees,
ideologies ni demés, som críptics,
“hashejats” dins números zero i dos.
Realitat màgica diària, minories a majoria.
***
Moments transcendentals
Hi ha moments que passen només un cop
i ho canvien tot, són transcendentals,
anem a seguir el camí que porta aquí
i per aquests instants ja val la pena
totes les penúries que hem anat vivint
doncs si arriba tot en un segon i pots,
malgrat tot, continuar seguint la senda
haurem aconseguit l’impossible, i tant,
que els versos tenen formes increïbles
perquè els hi dones la llum que caldrà
quan els moments transcendentals mirin
de donar-nos claror als camins obscurs
i girem la mirada per veure el viscut
abans que el que arribi sigui millor
i el futur un somni oníric ben pur,
l’essència i el pòsit de la ment
comunicant la grandesa als vents,
a tots els vents, clars i valents.
***
