La bona sort i la mala sort
Vaig mirant les matrícules, les divideixo,
de dos números en dos números, els primers
i els darrers, o barrejant un i altre extrem,
els del mig, del dret o del revés… tan és,
o no, però és igual, tan li fa, és indiferent
tot i que en aquests casos hi ha la diferència
si la vols veure, si és que la vols trobar…
allò que ho fa diferent és que cerco senyals,
pistes, nombres que m’expliquin passat o futur
-que imagino, invoco, planejo i visualitzo-
els anys que he viscut, del 74 fins al 24
(tot i que no en la seva absoluta totalitat)
em duen records, més bons que no dolents,
la memòria ja ho té això, és selectiva,
diuen, i m’ho repetit tant que ho crec
i al creure-ho és fàcil que sigui així
i si no ho és, deixa-ho, a mi em val.
Bé, faré com si t’ho expliqués al bar,
conversa entre cerveses i monòlegs,
t’he escoltat, sisplau, ara escolta:
-Els números ens parlen, els nombres…
donen senyals inequívoques, escolta’ls,
són muses que ens despullen matemàtica,
ciència, alquímia, jocs i més somriures,
des d’infants comptem, de grans comptem.
comptarem fins que tinguem la memòria,
aquesta amatòria esguardant records,
ens fan l’amor els números, i la mort,
però que sigui molt tard, el 84 em crida.
No menystinguis el poder dels números.
Vaig pactar amb Satanàs quan tombar-me,
tomb a tomb poden passar pocs i molts…
dies, anys, qui ho sap, però ell no,
està molt enganyat com la darrera dama,
som Ell, som Ella, som diable i Déu,
diablessa i deessa, 0, 1, 2, 3, 4, 5…
…6, 7, 8, 9, som foc i vent, aigua,
que el meu codi és el 02022022, dual,
zero com jòquer, el document d’identitat
és una escala de colors amb tres comodins,
aquesta vida és molt més que un simple joc
però tot a la natura segueix unes lleis,
al món salvatge o no, quin és el teu nº?
Si ho és un o dos arribarem al poliedre,
si ho són tots l’esfera neix i emergeix,
figura geomètrica terrenal, món i ment,
al 82 es va trencar la meva 1/2 vida
-si al 24 celebro els 50, l’any 2074
estaré a una dècada d’enganyar Satanàs-
Riuen els diables dels dòlmens erràtics
per la màgia dolça de tots els colors,
les diablesses fan conjurs revelant-se,
al 89 la poesia va treure el cap rar,
estrany omplint llibretes de lletres.
Escales de colors, pòquers, trios,
dobles parelles, cap-i-cua, sort,
molta sort, la mala sort ve sola.
-Si ve sola i dius “més de 50”
i en són menys: -Matrícula,
equilibra bé la força desbocada
d’una natura que no és morta
i que es vertebra entre números.
Viu i viurà el nostre bon estel,
la bona estrella, bona fortuna,
la sort brillarà molt radiant,
ben lluny la mala sort, lluny…
…de l’hort, a prop del mort
que mai ha estimat i ha odiat,
sense motius, només per matar.
Bona i mala sort a la matrícula,
és capriciosa la fortuna o no?
Tot és atzar i els no diuen res
tots aquests nombres que utilitzo,
que utilitzem? Cal fer-se preguntes?
I cal respondre’ns sempre? Ens cal?
La bona sort sempre cal estimar-la,
sempre estimular-la, cal alimentar-la,
perquè ens en doni molta, molta més.
Deessa de la fortuna, no dels diners,
deessa dels calders i no dels calers,
dóna’ns les claus per uns bons números,
una bona matrícula que ens parli a tots,
tant a vaixells com a cotxes, a cases,
tots els números tenen significat,
sinó escolta el so de sorra i mar,
de via i de tren, clàxon i llums,
electricitat que obre el color
roig d’un velòmetre endimoniat.
666 per carreteres cap a l’infern,
tot assenyala la cova de Llucifer,
entretenint-nos fent badar el mossèn
que no sap imaginar mil·lennis futurs
perquè en aquest segle l’estel és invers,
l’estel roig invertit i les esgarrapades,
les quatre, trobant tot el robí de creu,
d’Església, de convent, a cada corona.
Arrap, dits rojos de foc, quatre,
esgarrant els escuts del blanc,
estel roig del revés i barres,
or al fons, pedres a tot arreu.
Bona i mala sort, quina volen?
És clar no? Doncs sembla mentida
***
La casa boja i alquímica
A la fàbrica dels bojos alquímics
perduro i seguiré, perdura i seré,
sentirem molt endins vies i camins,
de nit, a les estacions, les fèrries,
als dipòsits de la llar boja-màgica
que esguarden els fluids de comarca
província, país, malgrat el temps,
malgrat la distància, les estacions
i els dies que tatxem al calendari.
Països lliures repartint riqueses,
les pedres, que precioses generaran
tants futurs lluny tiranies mortes
doncs la nova vida és a prop teu.
Dipòsits de fluids de tots colors,
tants com n’hi ha al cos mamífer
i fer de cada jorn un nou motiu,
per carretera, rius i muntanyes,
cel, mar, quin “enclau”* hi ha millor?
Des d’aquí fins als confins del món,
al fons del cor roig de robí solució
i després de tot serem allò no escrit
perquè de la primera nit és el crit
i fins la darrera la llar somniarà.
La casa de bojos alquimistes serà,
es vertebrarà amb l’ajut de la mà,
de la teva mà, aportant cada demà
amb bosses des d’on l’alquímia neix,
des dels contenidors de tots colors
fins els recipients de la llar boja.
***
Núvol blanc de tarda a llevant
Una gavina trenca la imatge del núvol
blanc de llevant a mitja tarda estant
i les darreres llums d’un sol ponent
encenen els teus ulls bruns i atents
a tot allò que deixa desganada la gent
que aviat s’anirà recollint o sortirà
a un poblat que es barreja amb ferro
forjat o no, d’entre les vies fèrries
i entregat a l’aigua d’una mar cansada
de morts i de barbàrie, tipa de tot
excepte de l’alè impertorbable serè
de tot un poble dempeus revolucionat
d’entre els ancestres, que s’alça
molt més enllà de la gavina i el núvol
cercant a un cel d’estels vermells
tota la rogenca ànima de les pells.
Tornarà la gavina a caminar a la sorra
i la nit cercarà un bon motiu per ser,
després de tot som l’au i el plomatge,
encesos en la nova matinada que vindrà
a despertar totes les nostres ànsies
de canviar el núvol blanc per desitjos
on totes les ànimes enceses i vives
coneixem el plaer de compartir i ser
per damunt de tot diablesses serenes
de les que s’alcen darrera els dòlmens.
Núvol blanc de tarda, gavina encesa,
darrera teu no hi ha cap promesa
només la vela dels que tenim llum
a les portes del port dels nostres ulls.
***
L’espelma no és la vela
Des de ben infants sentim el fred,
el ferro que pesa a aquelles mans,
després de tenir-nos i no tenir-nos,
ets el cadàver i cada cau a la ment,
en els teus malsons ets protagonista
per la manera de dur-ho al límit,
tot al límit, fins que no hi ha…
…marge magre ni màgia erràtica.
Les paranoies guarda-les a casa
i que no surtin de les garjoles,
que després de ser-hi i no ser-hi
em quedo en la llibertat sense presó,
entre les tenebres de les teves ires,
de la teva ràbia, de la teva fal·làcia,
estricta democràcia on mana la majoria
quan una minoria àcrata som l’essència,
la presència de la teva decadència fuig,
estratega de mons llunyans de fred mort,
des de que l’escalfor dels cors anarquistes
van fondre tots els glaçons dels ulls buits
per la teva mentalitat que segresta estats
per deixar-los a l’instant, sentint ferro,
armat, a un coll, a un clatell de llet,
blanc com un ós del pol, glaçat
pel misteri antic i alquímic.
Som a anys llum, no ens veieu,
creieu veure’ns, però no pas,
esteu a un pas de les tombes,
camineu entre elles, vostres,
poso el punt apuntant, et veig,
ets a tot arreu i apuntat arreu,
el teu cervell no té escapatòria,
mai amatori, mai has sentit amor,
decadència de democràcia morta,
l’anarquia i ambrosia en tots/es,
les passes de les fades ens estimen.
***
Acaba l’estiu del 2024
Malgrat tot acaba l’estiu del 2024,
ha passat de tot, hem viscut de tot,
dolçor i amargor, gel i flama, mar…
…i plaça, estació, mur i calades,
pols còsmica, cervesa, cafè i amics,
enemics, lluna i sol, núvols i blau,
intens, com el d’aquest mar nostre,
aquest mar on moren il·lusions i fe,
cossos i somnis, ulls que no veurem,
que no sentirem, que mai no saludarem,
mentrestant Europa es frega les mans,
els poderosos són assassins miserables,
deixen morir, deixen a gent a la cuneta,
lluny de guanyar-se la vida, marginats.
Nosaltres vam néixer per seguir lluitant,
després de generacions, temps immemorials,
les nostres arrels ens marquen, no limiten,
al contrari, ens donen la força i l’enginy.
Sense límits, sense marges, ens relacionem,
gent de tot el món trobem pels carrerons,
per les places, pels passejos, la platja,
persones de totes les classes socials,
gent arriba en avió, gent en pasteres,
als marges ens entenem i xerrem, junts,
la vida fa de filtre i ja queden pocs,
pocs en qui confiar, pocs per parlar,
per estimar, per sentir, lluny de mi.
Estem a dos extrems i vull oblidar-me,
escoltar-te i imaginar un món ben nou,
t’estimo malgrat tota aquesta maldat,
t’estimo com el ying estima al yang,
el blanc al negre, som diable i Déu.
Adéu, et dic adéu, no en vull saber res,
tan de bo el kharma acabi posant-te a lloc,
jo no oblido, jo tot això mai ho oblidaré,
no ho perdonaré, estimar no és pas agredir
i la teva cultura no és excusa, res ho és.
Em quedaré amb els millors dels records,
amb la tendresa i els ulls foscos i clars,
després de tot som la immensitat del cosmos,
allò més petit, allò que diuen “insignificant”,
doncs en les petites coses hi ha allò més gran,
et desitjo passades les tempestes, núvols negres,
algun dia de tardor o d’hivern sé que recordarem
tantes matinades, tants vespres, tants matins,
tantes nits, tantes paraules que perduraran,
no se les endurà el temps i no maltractaran
ni el teu cos ni el meu, la volguda calma,
doncs tu i jo som la llum, la llum i la mar,
acaba l’estiu del 2024 i ara tot és clar.
***
Ainhoa
La teva mirada tendra de segles,
ulls inquiets i fisonomia de nina,
el carrer et cuida, cuides el carrer,
a la gent que t’estima tu l’estimes,
ets sàvia, artista, dona, ona al mar,
arbre i racó, sorra, passió i estació,
ets poble, ets lliure, ets dolça illa
al meu cor de robí que batega rebel
per tot allò que sentim i lluitem,
màgia sense trucs, fantasia pura,
dura, nua com la teva ànima,
cor transparent, vent ponent,
quan marxa el sol seguim, vius,
i passaran tants dies, els anys,
dècades, segles, també mil·lennis
i ens seguirem trobant a la bellaombra,
fugint de la llum del sol si ens cega,
cercant la llum que duem ben endins.
Lleialtat, amistat, pur amor tort
perquè el nostre camí no és recte,
mai ho ha estat, vam néixer salvatges
i pels marges dels camins ho trobem…
trobem la bellesa del cant i el gest,
tot allò que el camí ens vol ocultar,
sempre marginats en aquesta societat,
en aquest sistema patriarcal, misogin,
masclista, capitalista i feixista.
La barreja de cultures ens fa rics,
compartim amb els bàrbars la força,
desbocada, ancestral, ens ve de lluny,
reina d’un món que no va començar ahir
i que des de l’Àfrica ressona en tu,
ets guspira que encén la foguera
doncs dus dins bruixots i bruixes,
com la mar i el seu ventre de safir,
el cel reclama el teu signe i símbol,
les deesses amb tu són tot un món,
des de les arrels fins a la branca,
des del tronc fins a cada fulla nua,
les vesteixes amb amoroses paraules
i si cal les cremes amb tota la ràbia,
l’univers que ens protegeix és etern
com infinita la drecera que du a tu,
espirals vicioses, cap dia és igual,
anem avançant sense retrocedir mai,
demà vindrà de nou la teva llum
i sense temps seràs sol i lluna,
diürna, de bon matí, compartint.
Astuta, filla i mare, néta i àvia
en un futur que reeixirà amb desig,
tocant de peus a terra i volant,
“portem un món nou als nostres cors”,
et veig anarquista i miliciana, forta
i no hi ha dubte, no serem perfectes,
no ho vam ser i no ho som ara tampoc
però guanyarem el combat i la guerra,
silenciosa o sorollosa, la revolta,
neix en cadascú excepte en els altres
aquells que no volen res per nosaltres,
som estrella i estel, rojos, com la nit
reflectida als ulls de gats i “palomas”
que cada matí vénen amb tots nosaltres,
com esperits tan propers que estimen
aquesta manera que tens de ser,
de sentir, de fluir, de gaudir
i si patim passaran els núvols
donant aigua per fer-nos créixer
les nostres ànsies de canviar-ho,
aconseguirem els somnis, sempre,
estem a la sintonia onírica única
perquè és la del poble alliberat
que deixa enrere normes del mercat
per fer dels fluids, pedres precioses
i ja podran anar dubtant, som a anys llum,
res podran, tenim la màgia que reclama
una terra cansada de ser maltractada,
tens les perles més belles als ulls,
enigmàtica, camaleònica, somniadora,
en el teu mirall em veig com sóc,
l’espill de les meves pupil·les
volen reflectir la preciositat
dels teus llavis somrients,
ells em duen molt més enllà,
on el tresor el fem els dos,
pels qui sempre hi han sigut,
barrejant pedres esmicolades
amb la sorra sempre preciosa
com la Mediterrània que és joia,
de safir i de maragdes per totes,
totes aquelles ànimes de diamant,
blanques com l’au que tant estimes
i que dóna les ales als ancestres,
tot pels nostres morts, en memòria,
sempre amb ells, elles, bruixes,
bruixots, fades i folls, druides,
druïdesses, diablesses, deesses,
juntes, junts, sempre amb tu.
No acabaria mai aquesta poesia,
com no acaba mai l’amor per tu,
m’agradaria veure’ns ja de vells,
que es fes tot realitat, increïble,
cert, al·lucinant, sempre canviant.
Acabaré el poema amb un vers nu:
“tots els camins em duen a tu”.
***
Artista
Malgrat tot, malgrat la fauna,
aquí hi ha de tot i el que cal,
som moltes mans, hi ha artistes,
però qui és més artista que qui?
Tu dius que ets molt artista, no?
Qui diu que nosaltres no ho som?
Aixó no és cap competició, saps?
Si cal competir no ens hi trobaràs
però si vols ser més artista perds,
nosaltres som pinzell i també tela,
pintura i vers, teatre i cada joc,
juguem? Vols jugar? No saps que dius,
creus que és senzill vèncer, guanyar,
però és més complicat del que vols,
ara ve tot allò que vas voler obviar,
t’amagues dins l’escòria, ets escòria,
diga’m si no veus brillar la glòria
que brilla al fons dels nostres ulls,
què has de veure? Veus allò que vols
i allò que mai no veuràs ens defineix
doncs som tot l’amor i tota la tendresa
que només veuen els ulls més dolços,
som també ràbia però ben administrada,
nosaltres som més artista que vosaltres,
misògens, masclistes, no teniu res a fer.
Nosaltres fem del joc art i de l’art joc
us portem un avantatge que no veieu
som sempre a les ombres, som llum,
som sempre a la llum, som ombres,
jugada si jugues, artistes màgics,
no ens busqueu més, no ens trobareu.
***
Redescobrir el plaer d’escriure
Fa temps que no em poso aquí,
davant de l’ordinador i teclejo
uns poemes que conec i envejo
doncs són la barreja, entretant,
quan no queden finestres al ball
i només unes portes em duen a tu,
les travessaré, més enllà de tot,
on neixen els somnis màgics de llum,
mentre et beso descalço pensaments
com dins d’una lluna de gel i mel,
en ella crec en escales de colors,
les visualitzo gaudint d’escriure,
et dono la besada lliure, ara mira’m,
tenim moltes, moltes coses en comú.
Musa artista malabarista de taverna,
maga que res amaga doncs fa màgia
amb els ulls, pensant i reaccionant.
Redescobreixo el plaer d’escriure,
tot un món s’obre als nostres ulls.
***
Traïdors
Els pitjors traïdors volen ser amics
i el temps els posa al seu lloc, sí,
no em mataràs, no m’acorralaràs, mai,
et pensaves que tot estava clar, no,
no em coneixes, no em coneixes de res,
si sabessis que amaguen els meus ulls
sabries que no hi ha volta enrere, no,
cara a cara m’has enganyat, ets traïdor
i no et salvarà ni el robí ni tot l’or,
per més riquesa que poguessis acumular
mai podries comprar la meva ànima.
La meva ànima vola lliure on vull,
on m’estimen, no als teus ulls, no,
m’estimo més la dolçor de la flor,
el perfum sincer i clar, ho entens?
Tan se val, mai no ho podràs entendre.
Traïdors quan menys ho creus,
Judes que apareixen sense avisar,
clar, sinó els calaríem molt aviat,
has jugat al joc on mai no guanyaràs,
perdràs sempre, no saps el que has fet,
no sabràs mai que et podria aportar,
la riquesa de l’ambrosia, abundància,
i tu marxes en el cotxe patrulla,
estàs molt acostumat a entrar…
…i sortir, a sortir i entrar,
jo no puc ni vull fer res per tu,
és massa tard, mai més serà d’hora.
M’has enganyat, obsessionat, girat,
i mira que giro i giro i no et veig,
ja no et veuré, ets ombra fosca pudent,
podrida, fa fàstic, vòmit si penso en tu,
arcades, escupo només al imaginar-te,
ets el cor trencat que em vas donar,
confiava en tu tot i les advertències,
ignorant i perdonant allò imperdonable,
però ja és massa tard, no m’enganyaràs.
La gota que vessa el vas ja ha arribat,
era qüestió de dies, de setmanes, mesos,
has interpretat el teu paper fins al final
i al final he girat ment i cor per amagar-me
entre l’aire, la platja, l’arbre, l’estació,
mai més no em podràs veure ni jo a tu
i millor així, traïdor, ets escòria.
***
Quan vaig arribar
Vaig veure llum pura, la vaig beure
i també em vas ensenyar les ombres
que tots duem tan endins, ben afins
als canvis i tots els seus confins,
doncs a cada canvi hi ha un destí,
un, un altre, evolucions constants
que ens fan ser qui som: belleses.
Bella i bell, l’estrella i l’estel,
tot ben barrejat en la terra i cel,
quan vaig arribar et vaig veure…
vaig beure de les llums i l’ombra,
tots portem el ying-yang endins,
la cara clara i la cara fosca, tot,
ets tendre i fera, lluita, resposta
sempre atenta a allò que vas veient
quan parlem i passen tots els trens.
La teva força desbocada m’anima ara
i qui sap si demà, els dos hem patit,
cada persona té la seva història
i no sempre els trajectes s’alien.
Som cicló, com llum per cada canó
d’una guerra que no volem, vencerem
perquè hi ha molt a perdre. Ho veiem?
És complicat però anirem fent passes
per anar guanyant i no perdre més.
Massa descontrol i masses drogues,
masses matins cercant la justa dosi
per volar més enllà d’aquest cel
i del mar tan blau d’aquest estiu.
Mais i birres, somriures i tardes,
la vida que fa 35 anys que segueixo
en tingui 15 o ara ja en tingui 50,
però m’hauré d’aturar. Massa canya.
Quan vaig arribar els braços oberts,
la intel·ligència i la generositat
vessant pels extrems dels somriures.
Tu i jo creem, creiem i ho veiem,
hi ha molta màgia tot i les mogudes
que no volem i es van presentant.
Quan vaig arribar vaig oblidar mort,
mots, poesies, per veure’t somriure.
***
L’arbre de l’estació
La lluita és a tots els carrers,
a cada poblat, a cada ciutat,
per les vies, allà als prats,
aquí a l’arbre, a l’estació.
Joves i grans, passeig i mar,
druides i druïdesses passen
i nens i nenes juguen salats
per un mar que ens dóna ales
per seguir somniant desperts,
entre totes, tot, entre tots,
entretant tothom viu l’estiu,
aquest 2024 és pany i la clau,
màgic, màgica, forat i l’eina,
obrir noves portes és a un pas,
guarim les ferides molt abans,
cicatrius i blaus als cossos,
amics fidels i amics traïdors,
perdonem allò imperdonable, sí,
som així, volem veure fins quan.
Vénen problemes i els esquivem,
marxen problemes i ja tornem,
marxen i vénen, en un va i ve
com les onades del nostre cervell.
Arbre del mar, arbre de l’estació,
la teva ombra ens dóna les raons
per seguir fidels a les revolucions
que cal combatre tant feixisme, sí,
que no podem quedar-nos plantats,
ens hem de moure i ens movem,
sempre seguirem movent-nos,
d’un lloc cap a un altre,
aixecant el dit al braç alçat,
aixecant el puny, sempre lleials,
som munió, som unió, som milions
en aquest món on el sistema aixafa,
per tot això aquest arbre lluitarà,
donarà aixopluc als éssers clars
dins un cor blanc i transparent,
serà càstig per les ànimes fosques
que no tenen gens de bondat al cor.
Tot són senyals, tot és encanteri,
Terra Lliure, Black Panters, Amazigs,
Euskal Herria, Galiza, Castilla Libre,
tot són missatges per les parets,
missatges antics i tan actuals,
els anys passen, no la lluita
que continua, i ben nua.
***
Tàser i desfibril·ladors
No ens estranyi si després del tàser
utilitzen el desfribil·lador, saben…
que abusen del poder i posen cura?
Si sobrevivim ho podrem explicar
només a les persones dels pobles
que bateguen lliures, sense policia.
El fet és que encara van torturant
i sembla que massa gent no ho sap,
ho ignoren i potser no ho volen saber,
informació manipulada sistemàticament,
seguirem ferms lluitant pels carrers
contra els sicaris d’un sistema caduc,
els lladrucs no ens espanten, res,
res no ho fa, ni tan sols el diable meu,
que dorm dins la meva ment i el cor,
en un mirall de l’ànima mai morta,
viu a l’esperit de les nits d’ahir
quan el Casc antic, Gòtic i Raval
obrien les portes de les muralles,
encisades per l’enderroc del límit,
sobtades per nosaltres al dormir-nos
entre els braços de les fades, folls,
ennegrits de nit i de poemes antics,
poesies nues que ens representen,
inspiració trobada en tantes veus,
en la població de ciutats i poblats,
encesos per les brases roges, negres,
dels dimonis que tots duem a dins.
Els inferns i l’aquelarre màgic
van ser una explosió de sentiments,
de fluids i de rierols plens de llum,
miralls que es van cristal·litzar,
des d’aleshores ni poder ni res
aturarà l’alquímia tan antiga.
Tàser i desbribil·lador, paradoxa,
estranya maniobra dels opressors,
que marxi el feixisme, que mori,
molta ràbia i la sed de venjança
no equilibra mai la balança,
la trenca, contra tenebres
i si vénen que siguin nostres,
som la bèstia que no mataran,
l’animal que farà més mal
des de la bondat barrejada
amb tot el mestissatge bru.
***
Rajos com dispars de colors intensos
Dispars rojos i de tots els colors
cap al cel quan vénen a atacar-nos,
des de fora cap a dins i de dins…
a fora, es desintegren sense més,
hi ha una escala de colors al ser
després de tot, la victòria final.
Hem après a defensar el territori
contra el sistema com mai abans,
des de l’estació fins a l’horitzó
salvatges com un lleó que confia
fins el final d’una via espiral,
un fi que no acaba mai, fidels,
eterns i ferms fent efervescents
els laments que trenquen els cors.
Rajos com noves armes sense cos:
metàl·lics, de ferro o de minerals,
de qualsevol material artificial
o natural, purs com les poesies.
Que no caiguin les restes aèries,
que morin els aris, som antinazis,
mai passaran, mestissatge sempre
i que no torni la guerra mundial.
Tenim a perdre, harmonia, i malícia
a tots els qui atempten la milícia
que ve des dels principis terrenals
i continuarà fins que els guanyem.
Guerrillers a la plaça i cantonada,
antifeixistes i antiracistes, purs
des de la barreja més barrejada nua
que vesteix els ulls de tendreses.
Sota l’arbre al costat de la mar
fins als cims més alts del carrer,
tot unit fer fermesa del foc fort.
Entre el bosc i les mines blaves
de safirs sense llums ni sirenes
fins als cristalls negres foscos
que no deixen veure els rostres
de les revoltes als nostres ulls.
***
El mestissatge i la barreja eterna
Quan tot es barreja en aquest món,
quan el mestissatge ja és etern…
vénen les meravelles més dolces,
la tendresa dels instants ocults,
la nocturnitat i la foscor als ulls
de tots aquells qui ens vengem, ara
i des de sempre, a l’inici històric
i des de que naixem, ja revoltats.
La barreja és eterna i més ho serà,
venim de tot arreu i anem també arreu,
tot no té un preu, res no té un preu
des de que vam derrocar el temple
del capital i del seu sistema mort,
ja jeia sota els cossos tan vius
encesos per poder compartir tant.
La generositat de tantes mans,
de tants carrers. De les places,
dels bars, dels patis i terrasses
ja ocults des d’infants amb els avis,
aprenent els uns dels altres, sempre,
des de sempre i per sempre, eterns.
Tot gira, tot girarà, al calder,
ja bull el bull, olla barrejada,
druïdesses i druides fent la màgia,
antiracistes i anticlericals, astuts,
màgics i enigmàtics. Oberts al món.
Descobertes i ensenyances amagades
i noves als ulls més joves i vells,
després de passar pel cos de la lluna,
mitja esfera que serà plena o nova
però que entre la foscor i la claror
ens dóna les claus de les barreges.
***
