Dec ser jo
Perquè ja no robo les claus
perquè ja no trobo les portes
i perquè ja no sóc qui era
ni la lleugera ombra espera,
quan vas aparèixer: ànimes tèrboles
i mai més vaig saber-ne, mai més d’elles,
aquell fals encís que tenen les notes
i de matinada les melodies es succeïen
i això que mai vàrem veure’ns folls
i això que ja ens sabíem bojos i tot,
darrere les muntanyes n’hi ha de despertats,
allà on les ones són del color del demà,
on cada passa és un altre comiat,
quan ja no resta més que escoltar,
quan cap savi ni saviesa n’era prou…
I doncs, perquè naufragar? Iniciar?
Perquè suposo que camino, imagino
i navego per terra, aturant-me sol.
I no tinc doncs motius per seguir,
la mort és la vida i la vida mort,
mentre ultimo els preparatius al somni
milers de motius, imatges i llunes van,
on les senzilles paraules s’omplen i van,
mai no aturarem les passes ni cap comiat,
darrera cada instant vindran els somnis,
serem la justa mesura, el que fa de nosaltres
nus i muts, lleugers i serens, el que ens anima,
si l’ànima de cor i llàgrimes ja no sap viure.
I ens diran quina és o no és la senyal per ser i estar,
cada camí té dreceres que el caminant desconeix
i de cada arbre creix i neix la mesura més noble,
el que el fa ser diferent del qui creia ser
el que ens du al darrer moment, i ser qui és…
Cada paraula
cada vers
cada drecera
el ser, el no ser
així desperto del son primer
i d’ells vénen a mi dolços somnis
potser els justos per tornar a dormir
qui sap si els necessaris per ser i al revés
no tornaré mai més a néixer,
encara la vida ens mata i ens ensenya
encara que a les darreres idees
falten les primeres, les més belles.
I així eternament, naixent i creixent,
Però dec ser jo, no sóc pas el primer.
