Darrera el sol
La llum i la sort complides
mai no podrem tornar enrere
i les paraules fetes idees
ens diran com són les feres,
noies mai vistes de les matinades
que ja no esperen més il·lusions
que desperten dels somnis d’ahir.
I de tant en tant els núvols ballaran
tants pares adormits al passat que crema,
tantes hores perdudes i guanyades a les eres.
No hi ha més, fer un vot de confiança
pels qui ja no hi són, per qui hi és encara,
alçar el crit ben alt i adonar-se’n
que ja no hi ha somnis, res, ni paraules,
que ja no hi ha res pel “mai” ni el “res”,
ni després, demà, ni seguit, ni mai més.
I aquest joc de les paraules, aquest “és o no és”,
aquestes frases mig fetes idees, aquest constant:
Despertar sense finestres,
somniar sense fissures,
que ja no hi hagin somnis fets,
que ja no hi hagi forma després,
les històries que ens digueren
ja no és la millor manera d’entendre`l
la finestra es tancà darrere del comiat
i ja no hi ha excuses, ni roses, ni prunes,
aquestes són les últimes línies que t’escric
i no vull pas marxar, i aquesta és la frase que limita
i aquestes les últimes lletres que et puc escriure,
després tot seran fets al límit de les idees,
ara és la última frase que puc i et dec escriure.
