Adormint-me entre les branques
Sentint cada batec a les ales,
nius de tempestes i calmes,
somriures i carícies a les brases,
caliu del plàcid moment,
força invocada dels estats,
puresa encesa, motiu oblidat,
el gest de la bellesa i la senyal,
l’enigma d’estels retrobats,
belles cançons i un constant instant,
la tendresa dels ulls dels animals,
la seva encesa flama, el seu final,
tots som ànimes mortes i vives,
els esperits ja no entenen de ferides
i les mirades més fosques són clares,
la seva màgia la trobada i el fracàs,
serem com voldríem i tan se val,
si de totes les maneres m’embranco,
em desenterro del fruit i l’arrel,
me’n vaig per les branques sense nivells,
a cada salt, els silencis menys anomenats.
I ara els humans ja no tenen intèrprets,
nus ballen el joc de màscares trobades,
sense cap reclam ni goig, més llums,
i ells s’entretenen amb un sol avís,
les seves carícies són fruit i flama encesa,
no hi ha motius per encadenar-nos
i de nit sorgirem on les passions uneixen,
tantes tardes tendres ja no tindran temes
on trobar-se i estimar països i banderes,
ja no hi ha senyals i tot són empremtes,
de la nit sorgeixen les senyals omeses.
I serem per sempre purs i oberts, calents,
el cor bategant al ritme de cada vent.
Sol estrany i sol ponent,
enlluerna la vida als sentiments
de bojos i boges les nostres històries,
els nostres versos i besos, la transparència,
l’anhel de l’ànima i el desig pres,
la caiguda dels pensaments als rius,
el lament de les inèrcies governades i apreses,
el contracor de la arrogància, el sentiment obscur,
les xarxes no serveixen per teixir ni morir,
les seves portes obliguen a desmarcar-se,
el seu neguit és silenci i paraula muda,
els peixos que dúiem al cervell ja neixen de nou,
mai mortes les idees closes es tornen boges
i no hi ha temps, ni homes, ni dones,
ni humans ni vida buida.
Adormint-me entre les branques.
