La terra té un somni
Batega, dorm, palpita, sent, gaudeix, pateix,
com l’existència viu la blava esfera i desperta,
com els ulls de la nit, com els mussols que vigilen,
els arbres s’hi fan lloc cautelosos i melindrosos,
es barregen per les entranyes i s’hi enamoren,
més tard els fruits de la passió cauran al camp.
Camps de pau o de guerra, camps de treball o de festa.
No hi ha tornada al món que coneixíem, irreversible,
que en tant se’ns ofereix atractiu i aspre,
els mateixos errors, les mateixes ànsies,
els conflictes, terrorismes d’estat, odi sembrat,
rebels amb causa, guerrillers d’utopies, somnies,
immigrants donant les vides per sobreviure, t’indignes,
èxode i por, lluita, amor i dolor, esperança i frustració,
les imatges de la televisió posen a la il·lusió la trampa,
de pensar que res pot canviar, que sempre serà així
que tot és tal com es mostra, no voler enganyar-se més,
el mateix ahir, el mateix patir, sentint les urpes, el verí,
camí i destí, allò que vàrem estimar i com tot pot marxar
en uns segons, deixar-ho tot per res o res per tot.
I ara m’aturo. No vull sentir més plors, la terra crida
i sabem que som molts qui tenim el somni… i la sort.
Ella segueix bategant, sap esperar i sempre ho ha fet, desitjant,
un despertar on tots els cossos siguin lliures estimant-la,
on totes les ments puguin compartir la mateixa lluita,
el constant caminar on ja tot serà com cadascú vulgui…
Somniar.
