Dolça
Com la nit que s’amaga, inabastable,
per la mar, la plana, sempre en calma,
el sol que aixeca el cap, despertant-se.
Sobre els caps i l’ànima, enyorant-se.
I mentre et miro, ni la nit ni la tarda
poden oferir-me ni robar-me els paisatges
que els teus ulls reclamen, em traslladen.
I si al matí els llençols volen dormir,
deixem lloc als astres de les matinades,
que donin tota la dolçor a les abraçades.
Voldria viure cada nit l’encís, lliure per dins,
fondre’ns d’humitat i d’escalfor,
sentir-te tan endins fins on arribi l’enginy.
Donar-ho tot, per que em prenguis, dolça,
et faré un jardí amb les flors més precioses,
que cada pètal bategui com la primera mirada,
que desprenguin la fragància de la teva màgia,
nus, lliures, fugitius de les rutines,
així vénen els desitjos i els dies.
Anirem on trenca l’horitzó el seu color,
on hi ha miralls de mar i coralls amagats,
on tot el que anhelem només demana un gest,
on juguen els infants sense por a res,
si és un somni o no veig prou la realitat,
que la ment em porti on ens ha deixat
o potser és millor així, seguir imaginant…
