Estem on volíem
I no hi ha més
i més val dir-ho,
i més val saber-ho.
Cada passa acumulada
anuncia un nou sol a l’alba,
cada nou horitzó: gest i atzar.
Estem on volíem ser i estar,
fent passes per assolir-ho
i no hi ha doncs vida ni mort,
ni desenllaç de les hores viscudes,
cada fita és un nou vers, creix l’anhel,
cada paraula nou camí, antic pergamí.
I estem on voldríem i som vent d’ahir,
sinó és així, mirem d’assolir-ho,
perquè de vegades dubtem, ai vés,
que no hi ha límits sense marges.
I estem on volíem i no hi ha més,
i si no és així, si encara no trobem,
anem refent el camí amb el mateix anhel.
Ja cap ombra ens és fidel damunt el cel,
la nostra obscuritat desperta la ment,
els seus tons clars i la seva llum son estels
el seu blau fugisser, la eterna espera
doncs… el després, res serà, ja és,
potser només són reflexes i no hi ha nexes
l’eterna primavera res no contempla,
i que encara “viurem” més, morts, després,
si “morts” no ho estàvem naixerem primer,
abans no arribés l’hivern, el darrer i primer bes.
