Hi torno a caure (On s’amagava la bruixa, on s’amagava la fada)
Quan menys hi creia vinc a trobar-la
quan ja no l’imaginava es fa present,
hi torno a creure, salto i torno a caure,
eterna fragància, ones tendres, amables,
la nit ja ve a buscar-les, tantes ànimes,
ningú em pot treure de la realitat anhelada,
d’aquest somni que proclama l’esperit,
d’imaginar ja no vivim i mai no han sentit,
ni podem somniar res i no es fa present.
I les meves paraules no diuen res, no són,
i es fa encara més espessa la tarda, els versos,
darrera cada frase, emmudeix i neix, entrellaçant-se,
hores llargues i pesades, trobant-se. Enlluernant-nos.
Els ulls són foscos i clares les ales, inimaginables,
idees senzilles, observades, demostrables, franques,
i ningú no esborra les seves últimes paraules:
“I hi torno a caure, com dolça droga,
com camí inexorable, l’eterna dansa…”
i ja no sento el temps,
i l’instant es fa present,
ja no veig ni sento res,
pres de l’instant i els cels,
ple, viu, patint el moment,
i no entenc tanta frustració
i no entenc aquest tens i no tens,
aquesta falsa balança que ens empeny,
i estranys i rars naveguem, estem,
ones soterrades i lliures les espatlles,
el pes d’un futur incert desperta la calma,
i potser jo no et dono el que et cal i manca,
i tu has satisfet els desitjos que la vida m’amagava,
no vull prendre més el teu nom per empènyer l’alba,
ella sola es despulla i m’acompanya,
i no vull fer-te mal i és més espessa la nit,
ara la lluna ja abandona el cau, no la clau,
les estrelles es perfumen d’amor, tard,
les seves ales ja no podran volar,
i no et vull incloure i se’m fa estrany,
pensant que érem dos, com un, simbiòtics,
però l’error va ser pensar, potser per sentir,
els pensaments de l’ahir, l’oblit d’amics al camí…
Res no em cal i dius que t’exigeixo, ja no hi ha més,
i no, res no t’he demanat, ànima i el cor empeny,
les meves paraules no són comparables ni fan,
i ningú no s’hauria de comparar, allunyar,
de vegades el que sembla no és la realitat,
sentim coses que no hauríem pensat mai.
O no sentim el que es diu, només el desenllaç,
ara que ningú no entén, ara la nit és present.
Darrera totes les figures poètiques, el vent,
ja no serem mai més qui érem ni el mateix,
ara tot s’omple de tristesa i desil·lusió,
el que crèiem sembla que es fals i mor.
Enterrant les besades amb esforç i dol
recordo les carícies com un tresor, llum d’agost,
i si t’incloïa no va ser per sentir-me millor,
les sensacions que arriben ara són dolor,
potser és el preu que s’ha de pagar,
però, i doncs, encara ens fa mal…
i les ferides com les senyals,
les cicatrius són profundes,
a les espatlles són paranys.
De res ja no ens val el complaure,
som genis i déus, dins la imatge,
cada nou vers ara despulla l’alba,
demà tindrem milers de motius…
per tornar a trobant-se.
Serem lliures i màgics,
malgrat els matins, les nits, les albes,
i encara t’hi incloc, no marxo,
i encara caic al mateix error,
sí, torno a caure, és el fons,
la nit i l’alba em diran
on s’amagava la bruixa,
on s’amagava la fada.
