Molls i bruns (Jardí del turment)
Tempesta als sentits,
vivències ja apreses,
instants amagats, trobats.
Les teves mentides i el sol,
vent de ponent, idees, ment.
Estarem on la lluna declina,
on la copa s’omple de somriures.
Mel i cel en un moment,
instant pres, vent de ponent.
Molls i bruns a l’hora fosca,
matins de esperes infranquejables.
Mirades apagades a les places,
carrers de ball d’ulls i mentides.
I som part de la gent i creix el sentiment,
qui sap si no ens sentíssim animals
on anirien a parar els nostres somriures.
I els silencis sorgiran xops,
la seva fragància il·luminarà l’estel,
els nostres peus sorgiran del no-res.
Aquestes ànsies preses, la llibertat de l’adéu,
el tenir-nos sense tenir-nos, el reclam,
el sentir-te tan endins, el constar començar,
les vides que, somrient, ja s’obliden.
Molls i bruns dins la tempesta amada,
comença el nou dia sense més partida,
juguem amb les ones abans el vers no arriba,
entonem els càntics més bells, bonics,
aprenem les lletres dels trobadors antics,
darrera cada frase, sota cada vers, l’univers creix,
la seva estela desolada no té major turment,
sota les nostres ànsies, el general descontent,
de no sentir-se pres ni ple, ja morts i eterns.
Molls i bruns sota la lluna negre i nova,
la seva figura dansa per les hores, nua i dolça,
les nostres nits ja res prenen als rellotges daurats,
ni les nostres vivències i allò après, allò oblidat,
sense límits ni marges, al despertar.
I obrim els ulls, sense buscar respostes,
ara totes s’omplen d’allò que vam imaginar,
abans el sol, ple de nits, ens despertés,
quan tot ja dansa anònim… l’univers creix.
I les brunes cames alades dormen l’invent,
de sentir-nos plens i sans, eternament.
Ja som qui érem, ni més ni menys, somni etern,
hores brunes i molles al jardí dels turments.
