Escacs
Màgica la mort dels dies molls
el silenci res espanta, dol el vol,
dels instants viscuts al món.
I no hi ha cel sense crim
ni terra sense batecs,
un o l’altre falla i res és.
Entre les fades vinc a guarir
tantes escalfors hi duc al cor
que les abraçades són símptoma
estrany de les estones viscudes
a un i l’altre costat dels miralls.
No hi ha por, no hi ha guerres,
la ment ho pot tot i tot ho contempla,
com oníric, màgic, astral pantà,
llac de tot temple, reclam animal,
de res serveixen les empremtes.
Serem on voler ser sigui de grat
i restarem a l’anonimat, com la resta,
perquè voler-se diferenciar?
Serem res, no hi ha més.
No voler i poder, deixar-vos morir…
les peces. Escac i mat, res a la tempesta,
ha acabat el joc, mort el rei…
i morta la pesta. Blanca, negre.
El sistema és un atac maquillat a la resta.
