Cames alades
Les teves cames
endinsant-se al carrer
enmig de la nit,
fixades, al meu cap,
cames dolces
gairebé alades
negres i suaus,
confonent-se
entre les parets
empedrades de mi
entre il·luses flors
et veig cada nit,
setmana a setmana
en els miralls de l’ànima
en els racons del cos.
Les boles de cristall
alimenten cada batec,
les bruixes del bosc
animen les cames alades,
que dolces et perfumen
prop de la lluna t’imagino serena,
i estic perdut sense comparacions,
no puc evitar-ho, la nit se’m endú.
Dins dels meus desitjos atrapats
fas lleugeres les hores per anar-se’n:
Cada cama alada
cada vers nu i ple
cada miracle que intentem,
quan la màgia és serena i nua,
fent més dolç el somni
que fa que torni el món,
tu, jo, el que ens resta…
Que és la culminació
de cada propòsit, fita… futur…
i el passat es fa inimaginable,
els dies s’omplen de calma
i engegues els ulls de les imatges
et veig, et veig glaçada…
el carrer i la nit, tu i el desig.
I miro des de dins, entre la gent
i fan que torni a les teves cames alades,
gairebé alades, que fan que m’endinsi…
per camins quasi inexorables…
de la nit, de tu i els punts suspensius…
que ara em tornen com una lletania,
on vàrem somriure i ser feliços,
on no calia cap marge per descobrir-nos,
per fer més màgic el despertar sense cap por. Enlloc.
