El dia
Solitari i trist
alegre i misteriós
el dia torça la mirada
agre del desconsol.
Quan camino descalç
al compàs de ritmes
frenètics i excèntrics
d’alguna cançó d’amor
amb acords de bressol
que ja acaba amb el dol.
De la negre nit i fades
el plàcid despit de tornades
i ofrenes a les hores mudes,
a prop del riu dels morts
on hi dormen els vells amors.
On dormiré, glaçat i sol,
moll i en calma, tranquil i fred.
A la riera on caminàvem infants
allà on jugàvem confiats i nus
i encara no s’han acabat, hi són,
com tots els dies, tots els sols…
I la lluna té un secret…
…que només els astres
podran desxifrar i guiar,
camino solitari pels records
que ara em dóna aquesta terra,
la dissortada memòria i el cel mut.
Perquè ja no canta el vent darrera la finestra?
Qui ho sap? Qui l’ha amagat?
I qui el tempta damunt les estrelles?
I qui m’empeny damunt la sorra
aquell qui camina per les brases
ja mai més tornarà a sentir-me.
He callat per aquests versos,
he pensat en que ja no ho havia de fer
i he desenterrat la destral de les idees,
no m’he cansat de escriure sota la tempesta
de les frases fetes ara ens alimentem…
I el dia té un secret sota les llunes tendres
i aquest parany, aquest engany, l’illa verda
recull el suc que les flors ens negaren
quan les llums ens van fer presents.
-I la memòria dissolta mira a prop-
Forats de negre magnitud a la història.
I et dic “adéu” i res no crec ni em té,
em quedo amb la buidor de la promesa.
