Tens tres racons
Recula a l’oblit
dins de cada llit
dins del laberint
ple de petjades de nit,
tants camins endins.
Que amb tu vull ser
caminant sense peus,
volant sol sense ales,
trobant a cada passa
el record i l’oblit, el delit.
I una besada, nua i alada
del temps i els segons
de l’aire i l’espurna del sol.
Que ja ens han vist senzills
abans de no contemplar
l’encís d’una carícia nítida
del laberint d’instants i passions
del cant de la fada i els nius.
I el so del violí sota broma bruna
de boscos marins i salats
en serena funció d’ulls i llums
amb tu vull tornar, estimar el demà.
Recordar l’ahir, fer-nos sentir.
Viure el que tenim, de dia i nit,
servir l’instant present i tornant.
Amb un serè alè amant
que per tu hem lluitat,
buidant-nos de món,
cecs de llum i vi
muts de llum i marges
alegres com les imatges
sense ires ni ràbies
enlairant-nos de les gàbies
que poblen el cel de farsa.
Caminant lliures i savis,
fent-nos més avis
per damunt les muntanyes.
