Vas per la muntanya
La lluna t’acaricia l’espatlla,
els turons et miren als ulls,
els rius t’acompanyen i guien.
Mai vaig sentir tanta màgia,
el teu cos en perfecte harmonia.
Lluna, aigua i cossos,
verd, bosc, tu, arbres.
I creient en la teva mirada,
m’he perdut en milers de cançons,
de versos… i en l’amor!
com perfecte via i reclusió,
(negant-nos a les cadenes)
Sense parets on observar
aquella primera bellesa extrema…
Del teu cos… en perfecte harmonia.
Del teu cap que m’allunya i em mira.
Amb el bosc, el mar, els dies,
les estrelles, el cor i l’acord,
som el record, el vers més bell.
L’acord perfecte, un sol mot.
Un bruixot cridant tempestes
a la calor extrema i propera,
una bruixa cridant la calma
dins la tempesta tèrbola.
Vas per la muntanya i no m’ets estranya
et segueixo l’estela… el riu ens diu com érem.
