Apropa’t al final
Deixa estar la llum,
les ombres, tot,
tot el que encadena.
Ment i moviment,
perquè la màgia acull
al navegant solitari,
a la dona sola a l’escull,
a la salvatge reina negre,
a la deessa de totes les feres.
I m’apropo al final,
ja no queden petons als fanals
mentre les ones separen il·lusions
serem qui sempre havíem somniat.
I el carrers s’omplen de vestits dansant
de nens i infants, vells i grans jugant.
Potser és hora d’arribar a tu
però aquest cop esperaré
o potser m’acostaré a ell,
m’apropa a la terra i em mulla,
m’acosta a la realitat, al meu estel,
però sempre al obrir la porta
les potes de cabrits embogits
anunciaran albes d’extrems contrastos.
I em trobo amb el mateix dol,
m’ajudo amb el “kharma”
que tot ho controla
i desperta els cors,
a ningú abandona…
si obrim bé les ments,
si l’instant se’ns fa present.
M’ajudo amb el “kharma”,
que tot ho controla,
que tot ho aclapara.
